El 7 de juny de 1660, amb la signatura de l’edicte de Sant Joan Lohitzune es creà el Consell Sobirà, cort suprema de totes les instàncies judicials de la nova província de Rosselló. L’edicte reial fou promulgat el 10 de juny a Perpinyà i, com diu P. Galibert, «significà l’establiment d’un consell per a l’administració de la justícia sobirana als comtats i vegueries del Rosselló, el Conflent i les terres adjacents». El nou Consell substituïa alhora la Generalitat, el Consell Reial, la Cambra del Domini, el Mestre Racional i la Reial Audiència, traslladades a Perpinyà el 1654 com havien demanat els refugiats polítics del Principat, partidaris, en contra de la Monarquia hispànica, de la Monarquia francesa. El 1659, les antigues institucions catalanes foren declarades no aptes per al servei al rei de França i el bé dels seus súbdits. Naturalment, la seu de la Generalitat a Perpinyà, el Palau de la Diputació, separat de la Casa de la Vila pel carrer de la Guanteria, esdevingué la seu del Consell Sobirà; la nova institució substituïa l’antiga.
La Monarquia francesa havia descartat la vinculació de la nova província al Parlament de Tolosa, ja que l’edicte del 1660 estipulava que el Consell Sobirà «havia de tractar tant causes civils com criminals i jutjar sobiranament, i en dar-rera instància, segons les lleis i constitucions locals». El 16 de juliol de 1660, el mateix dia de la seva instauració, el Consell Sobirà registrà en un volum les Constitucions de Catalunya, codi jurídic confirmat un segle després per un edicte reial de l’11 de novembre de 1771. El 1662, el rei confirmà la vigència de les Constitucions de Catalunya i els Usatges del país, però introduí «les lleis i els costums que es practiquen en les corts sobiranes del regne… en vista a coses que no estan reglamentades per les Constitucions ni pels Usatges». Així, com ha subratllat L. Assier Andrieu, el dret català, «el dret que existia antigament», es mantenia vigent dins un marc polític i administratiu radicalment transformat per la Monarquia francesa.
El Consell Sobirà tenia com a objectius contradictoris la conservació dels Usatges i l’assimilació de la no-va província al motlle del sistema administratiu i polític de l’absolutisme francès. La tesi del jurista Paul Galibert (1904), que definia el Consell com un «agent dòcil i respectuós del rei», fou compartida per la historiadora Alícia Marcet, que va escriure que el Consell Sobirà, «amb el pretext de conservar els Usatges, s’anava a convertir, des de la seva creació, en l’agent de la política reial de centralització i francesització». Ara bé, el Consell Sobirà tenia dues cares, com es pot veure en la publicació, el 3 de juny de 1683, de les ordenances conegudes com a «colbertianes», del 1667 i el 1670, que unificaven els procediments civil i criminal a tot el regne de França.
El 1901, M. Jacomet, advocat general al tribunal d’apel·lació de Montpeller, explicà la dualitat catalanofrancesa del Parlament rossellonès per mitjà de l’arquitectura de l’antic Palau de la Generalitat: gòtic català a l’exterior, classicisme francès a l’interior. M. Jacomet escriví: «L’endemà de la conquesta, calgué donar al seu interior una pinzellada ben a la francesa. El retrat del gran Rei s’exhibeix en el panell principal de la xemeneia, i mira de cara al del Crist. Jean Rogier, comerciant de la vila d’Aubusson, fou l’encarregat de proporcionar un tapís, que constava de set peces, en les quals, sobre un fons blau sembrat de flors de lis d’or sense nombre i emmarcat en un brodat de trofeus d’armes, destacava el pavelló reial, subjectat per dos costats per àngels vestits amb la túnica de França. Al mig, hi figuraven les armes i els ordes del Regne, amb una corona sostinguda per dues virtuts.»
El rei de França s’apoderà del Palau de la Generalitat el 1682, vint-i-tres anys després de l’annexió! Cal dir que, aleshores, l’ordre francès triomfà en una província convertida en un espai militar integrat en el sistema defensiu de França (vuit places fortes): la frontera de ferro. El control militar, obra de Vauban i Louvois, coincidia amb el control esgrimit pels jutges del Consell Sobirà, on destacà el president Francesc Sagarra, que encapçalà la repressió contra els Angelets de la Terra al Vallespir (1663-72), contra els conspiradors de Vilafranca de Conflent i de Perpinyà, i contra els traïdors de Ceret (1674). L’advocat general Jacomet deia el 1901 que Sagarra encara era per als camperols rossellonesos «l’home amb la perfídia i la crueltat més refinades». I a Perpinyà es recordava la dita popular «és un Sagarra» per a designar un home dolent. Sagarra, «el magistrat de la toga arremangada» perseguidor dels rossellonesos enemics de Sa Majestat Cristianíssima, coneixia molt bé el país per on es movia. El lleidatà Sagarra compartí amb Josep Fontanella, professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona, la presidència segona i tercera del Consell Sobirà. La primera presidència quedà vacant per a neutralizar tota competició entre dos servidors tan destacats de la Monarquia. Sis consellers laics, un conseller clergue i l’advocat general, tots ells fills del Principat i reclutats gairebé exclusivament entre els membres de la Reial Audiència, formaven part del Consell Superior. El seu zel es pot explicar si es té en compte la seva adhesió a la causa francesa durant la guerra dels Segadors. Refugiats al Rosselló, temien el retorn a la Monarquia hispànica. A més, no van ser propietaris del càrrec, fet excepcional en la magistratura francesa, caracteritzada per la compra dels oficis. Nomenats i pagats directament des de Versalles, els consellers tenien estatus de funcionaris reials, i per tant podien ésser revocats.
Obligats a jurar obediència i fidelitat al rei, els magistrats es convertien en homes del rei de França. Entre ells, cal destacar el conseller Ramon de Trobat i Vinyes, eixit de la Reial Audiència i promogut al càrrec d’intendent —representant del rei i cap de la província el 1680— i de primer president del Consell Sobirà el 1691. A la mort de Ramon de Trobat, i fins el 1774, el càrrec de primer president, llevat d’algunes excepcions, pertocava a l’intendent. El representant del rei, intendent de policia, justícia i finances, presidia el Consell Sobirà utilitzant la llengua del monarca. Així s’entén millor l’edicte reial del 2 d’abril de 1700 que establia que la llengua de la Monarquia havia de passar a ocupar el rang de llengua oficial en substitució de la llengua del país: «En el futur, tots els procediments i els actes públics... seran escrits en llengua francesa... prohibim a tots els advocats, procuradors,escrivans, notaris i altres de servir-se més per a aquest efecte de la llengua catalana i als jutges i magistrats de permetre-ho i de pronunciar els seus judicis o deliberacions si no és en llengua francesa.» Present en igualtat amb el català a partir del 1680, el francès esdevingué, doncs, l’única llengua del Consell Sobirà, que imposà l’ús de la llengua de la Monarquia en tots els actes públics.
Fent referència a l’edicte reial, cal remarcar com reflecteix la dualitat inicial de la cort catalanofrancesa, ja que el Consell cuità a adreçar objeccions al rei respecte a la realitat lingüística del país: «A les grans ciutats, els habitants, en particular els més principals, saben mediocrement la llengua francesa, als pobles petits i en particular a la muntanya, que forma gairebé la meitat d’aquest país, els habitants són tan ignorants respecte a la llengua francesa que no la saben parlar i són molt pocs els qui l’entenen.» La remarca del Consell Sobirà valia per als consellers mateixos, tant els de la primera generació vinguda del Principat com els seus sucessors del segle XVIII. El 1742, l’intendent encarregà a un nou advocat, Joan Cappot, fill d’un conseller, la recepció del nou lloctinent general al Consell. Educat a París, Cappot sabia parlar la llengua francesa: «és convenient», deia l’intendent, «que aquell que ha de parlar per a algú que ha de representar en aquesta província la persona del rei, parli convenientment la llengua del príncep». No es podia sub-ratllar millor la poca adequació dels magistrats a la llengua francesa. El 1769, la vídua d’un conseller, Rosa de Gispert, semblava desconèixer la llengua del rei ja que, a l’hora de la mort, sol·licità en català al seu confessor: «senior doctor vol pas que me confessi antes de mori?(sic)». El català encara era, almenys, la llengua familiar dels consellers.
Ara bé, a la mancança lingüística s’afegia una mancança jurídica: el dret francès. Segons deia el mateix canceller Henri François d’Aguesseau el 1748: «tota la ciència dels magistrats es redueix gairebé a la coneixença del dret romà i de les lleis locals del país.» La jurisprudència al Rosselló s’expressava en francès però s’entenia en català. La traducció del jurista Francescde Fossà de Les Constitucions i altres drets de Cathalunya (Barcelona, 1588) es tro-bava a mans del conseller Joan Este-ve el 1774, i del president Francesc de Copons el 1787. El Consell Sobirà defensà constantment els costums del país fins i tot contra l’autoritat militar, i el 1713 féu valer, contra la detenció de tres perpinyanesos per ordre del comandant, el privilegi segons el qual ningú no podia ésser detingut arbitràriament més de deu dies. El 1752, el Consell Sobirà utilitzà contra l’intendent Bertin, que prohibí el dret de pastura a les vinyes del Conflent, l’article 72 dels Usatges deBarcelona, la llei Stratae. Al·legada ja el 1732, la llei féujurisprudència durant tot el segle XVIII, i fins i tot avui dia. El Consell Sobirà mantingué, fins a la seva supressió el 1790, el dret consuetudinari enregistrat el 1660. La regla segons la qual cap rossellonès no podia ser jutjat a fora de la província —privilegi atorgat el 1176 pel rei Alfons el Cast!— constituí un «axioma de dret».
A partir de la compilació, el 1660, dels Costums de la Terra pel Consell Sobirà, la perduració del dret català estigué lligada als homes del país, magistrats i habitants súbdits d’un rei de França, però tots fills d’una Terra que compartia la mateixa raó escrita: el dret privat (Guy Clerc: «es tingué la saviesa de no modificar els usatges que concernien el dret de família, les successions») i el dret públic (la llei Stratae). La llei vella, es deia encara a la primera meitat del segle XX! «L’expressió simple de la voluntat general dels habitants», deia a París, el 1789, el diputat Joan Francesc Terrats quan defensava les Constitucions catalanes i el manteniment de la legislació judicial pròpia del Rosselló!
Ara bé, al segle XVIII, la procedència geogràfica dels magistrats plan-teja alguns problemes. L’historiador Ph. Torreilles indicava que la majoria dels consellers eren llenguadocians d’origen. Guy Clerc ha comptabilitzat, del 1660 al 1790, trenta-cinc famílies de «França» (vint-i-una del Llenguadoc), trenta-vuit del Rosselló i catorze del Principat. Les aliances matrimonials van fer de la magistratura un cos homogeni, una gran família catalanooccitana. La cooptació de parents i amics substituïa el nomenament reial. Com a França, l’ofici esdevingué propietat d’unes famílies. Els consellers del segle XVIII foren els hereus dels primers consellers catalans del Principat, que estaven poc disposats a abandonar com a juristes llur patrimoni doctrinal. S’entén la falsa paradoxa entre francesització i manteniment de les Constitucions, quan el 1788, recordant la seva tasca, el Consell Sobirà s’anomenava «el defensor de la tradició catalana».
No es pot subscriure la tesi segons la qual la història del Consell Sobirà consta de dues evolucions contraposades: submissió (1660-1715) i independentisme (1715-90) envers l’autoritat reial. En realitat, l’obediència al rei no impedí l’assimilació del Consell Sobirà a qualsevol parlament del reialme. Al segle XVIII, els consellers s’assemblaven molt als altres magistrats, propietaris com ells del seu ofici però sense que el poguessin vendre, i, com ells, reivindicadors d’un «govern dels jutges», però amb el respecte ingènit, del 1660 al 1790, a la identitat jurídica de la província. Francesització i catalanitat foren complementàries.