El 22 de juliol de l’any 1665, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Josep de Magarola i de Grau (Barcelona 1612 – 1676), abat de Sant Pere de Camprodon; diputat militar: Francesc Puig de Salit (o Puigdesalit) i Malla, donzell, domiciliat a la vegueria de Vic; diputat reial: Miquel Boneu, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Antoni Sala, canonge de Vic; oïdor militar: Francesc Ponç i de Soldevila, senyor de Montsonís; oïdor reial: Josep Gomar, doctor en dret, de Lleida.
Josep de Magarola i de Grau, abat del mones-tir benedictí de Sant Pere de Camprodon, pro-cedia d’una família de metges i magistrats ennoblits, oriünda d’Esparreguera i ben establerta a Barcelona d’ençà de la segona meitat del segle XVI. Tomàs de Magarola, natural d’Esparreguera, era un cirurgià que assolí la cinquena conselleria de Barcelona l’any 1575. Un fill seu, Antoni, era doctor en medicina, i un altre, Pere de Magarola i Fontanet, esdevingué bisbe d’Elna, Vic i Lleida, a més de president de la Diputació del trienni 1623-26. En la guerra dels Segadors, la família seguí tothora el partit de Felip. Miquel Joan de Magarola, nebot de l’anterior i cosí del diputat, exemplifica aquest decantament. Ciutadà honrat de Barcelona d’ençà de l’any 1613 i conseller segon de la ciutat deu anys després, fugí de Catalunya arran de la batalla de Montjuïc, al gener del 1641. Tot seguit fou nomenat membre del Consell d’Aragó, i l’any 1643 aconseguí el títol de noblesa. El 1653, després de la capitulació de Barcelona, unaltre Magarola, Vicenç, militar, fou designat com un dels dotze habilitadors que havien de depurar la Diputació. El diputat eclesiàstic d’aquest trienni era fill de Joan de Magarola —oïdor de la Reial Audiència l’any 1598 i regent del Consell d’Aragó al principi de la dècada del 1630—. El futur diputat estudià a la universitat pontifícia de Salamanca. L’any 1628 prengué l’hàbit de Montserrat, però el 1641, en plena guerra dels Segadors, fou expulsat del monestir, juntament amb alguns monjos castellans, i va marxar a Madrid. L’any 1645 va ser nomenat abat de Sant Pere de Camprodon, però a causa de la guerra no pogué obtenir les butlles pertinents fins el 1655, quan era prior del monestir de Sant Benet de Bages. La seva insaculació com a diputat eclesiàstic sembla que fou bastant tardana (no pas abans del 1656).
El diputat militar Francesc Puig de Salit i Malla, fill de Feliu Puig de Salit i Estàsia de Malla, era un donzell de la vegueria de Vic, domiciliat a Sant Feliu de Torelló i emparentat, d’una banda, amb la petita aristocràcia local de paraires i negociants (com ara els Codolosa o els Calveria, de Torelló, i els Graell, de Vic) i, de l’altra, amb la petita noblesa local tributària, al seu torn, de la influència i els drets feudals de l’antic vescomtat de Cabrera. Un Gabriel Puig de Salit i Codolosa era ja donzell de Torelló l’any 1602; el mateix, segurament, que apareix en algunes juntes de la Diputació els anys 1612 i 1614. En èpoques i juntes ulteriors (1620, 1621) es té notícia de Josep Puig de Salit, també militar i fill de l’anterior. Altrament, en la Junta de Braços del setembre del 1640 hi havia, almenys, dos Puig de Salit: Josep, que era misser o doctor, i Felip, donzell, exveguer de Camprodon i pare del diputat d’aquest trienni.
El diputat reial Miquel Boneu era doctor en medicina i ciutadà honrat de Barcelona. Tenia casa al carrer de Basea. Era el pare de Francesc Boneu, un altre metge barceloní, que esdevingué oïdor reial al trienni següent. Un altre Miquel Boneu —doctor en dret i ciutadà honrat de Barcelona l’any 1679 i que, a més, fou conseller en cap de Barcelona, cònsol de la Llotja de Mar i diputat reial— potser també era fill seu.
L’oïdor eclesiàstic d’aquest trienni fou, inicialment, Antoni Sala, sagristà i canonge de la seu de Vic, però va morir l’11 de novembre de 1665, «de un colp en lo cap, de pistola o altre arma». Fou substituït, el 22 de novembre d’aquell any, per Joan Costa, canonge de Tortosa. L’oïdor militar, Francesc Ponç i de Soldevila, era donzell de Lleida i senyor de Montsonís. Probablement era fill d’Onofre de Ponç i de Muntaner —senyor del mateix lloc i veguer de Lleida al començament del segle XVII—. Altres branques de la família senyorejaven els llocs de Montclar i Ribelles, per terres de l’Urgell i la Segarra. L’oïdor reial d’aquest trienni provenia també de terres de Ponent: misser Josep Gomar, doctor en dret, pertanyia a una família de cavallers de Lleida que, a més, eren senyors del lloc de Montoliu.
La Lloctinència de Catalunya a la mort de Felip IV de Castella
Sens dubte, l’esdeveniment polític i institucional d’aquest trienni fou la mort del rei Felip, esdevinguda el 17 de setembre de l’any 1665, i que originà la dilatada regènciade la reina mare, Marianna d’Àustria (1665-75), atesa la minoritat del futur monarca Carles II. A Catalunya, però, el traspàs del monarca engendrà, a més, tal com havia passat altres vegades, un delicat problema polític i institucional. Perquè, segons els usos jurídics vigents al Principat, la mort d’un rei (o d’un comte de Barcelona, per ser precisos) cancel·lava o deixava sense efecte la jurisdicció delegada dels seus oficials —i per començar, la del virrei mateix—, almenys fins que el successor no hagués fet el preceptiu jurament in situ de les Constitucions catalanes, un acte que retornava automàticament la màxima magistratura provincial al virrei i la seva xarxa ocadena d’oficials. Mentrestant, però, s’activava (també automàticament) l’anomenada vice regia o potestat del governador de Catalunya, el qual es convertia en aquestes circumstàncies, juntament amb l’Audiència, en «magistrat suprem, superior y president en sa província» (com deia la fórmula). Felip IV es va trobar, a l’inici del seu regnat l’any 1621, amb l’aferrissada resistència de les institucions ca-talanes —Diputació i Consell de Cent—, que en principi no acceptaren de bon grat la pròrroga del mandat del virrei Fernando Enríquez de Ribera y Girón, duc d’Alcalá de los Gazules, i que, tot seguit, l’any 1622, es negaren a acatar el nomenament del bisbe de Barcelona Joan Sentís com a nou virrei català si abans el monarca no feia acte de presència al Principat per tal de jurar les Constitucions. Eren els prolegòmens de la crisi del 1640. Ara, el 1665, quina fou —o quina podia ser— la reacció de les institucions catalanes?
L’afer, certament, es va debatre al si de la Diputació els darrers dies del mes de setembre del 1665 tan bon punt fou rebuda i llegida una carta de la reina vídua «ab que avisa als senyors deputats de la mort del rey, nostre señor, Phelip Ters» (tercer, i no quart, en la numeració catalana, com és sabut). El cronista Narcís Feliu de la Penya, que dedicà força ratlles a la qüestió, esmenta altres missives de la reina regent, adreçades al virrei i a les institucions catalanes, les quals incloïen, segons sembla, tant el privilegi de renovació del virrei don Vincenzo Gonzaga e Doria com les excuses pertinents: «Con la noticia de la muerte del Rey, embió Privilegio de Virrey la Reyna al mismo Don Vicente Gonzaga, y escrivió a la Ciudad de Barcelona, y Deputación, escusándose (por la poca edad) de no poder venir el rey a Jurar los Privilegios, como indispensablemente lo havían executado todos sus celebrados Antecessores; ofreciendo, que en dando lugar la edad del Rey, vendría a favorecer a la Ciudad, y Principado.»
Anales de Cataluña, N. Feliu de la Penya, 1709.
ECSA
L’argument semblava prou persuasiu o irrebatible, atès que el futur Carles II tenia aleshores tres anys. En conseqüència, els diputats acordaren de prendre la mateixa resolució que el Consell de Cent, i «assistir al jurament [delvirrei]». Això sí, «fent las protestacions ordinàrias y ex-traordinàrias conforme en altre ocasió se era acostumat fer, attenent ocurrènçia del temps». Narcís Feliu de la Penya no s’està de remarcar el gest: «Tolerósse —escriu en els seus Anales de Cataluña (1709)— esta Governación en Cataluña, aunque parecía contra las Leyes, y contra la fundamental, por no poderse admitir Ministro grande ni pequeño, que pueda tener Jurisdición antes de haver Jurado los Fueros; pero pudieron dispensar esta Governación, por ser la Reyna Tutora y obligada por el Juramento del Rey difunto.»
El dissabte 3 d’octubre els diputats traslladaren el dol al virrei: «ses senyories anaren consistorialment ab les massas cobertas de dol y porters devant, tots endolats, acompanyats de tots los officials del General, també endolats, a casa del excel·lentís-sim senyor lloctinent general per ocasió de donar-li lo pésame de la mort de la sacra, cesàrea y real magestat del rey don Phelip Ters, de gloriosa memòria...» Poc després, el 7 d’octubre, començà el dol oficial, que es prolongà una colla de dies, tant a la Casa de la Diputació com a la de la Ciutat. Hi hagué, és clar, les empentes de rigor; i algunes disputes de precedència i cerimonial, sobretot quan els diputats anaren a la Casa de la Ciutat, on els consellers «els havien de rèbrer en aquella ab lo honor y desènsia que·s deu a un tan gran consistori y... els havien de donar lo lloch competent y acostumat de donar, ço és, en la instància del Consell de Cent... baix de la imatge de la Verge Maria...», cosa que, inicialment, no feien els prohoms barcelonins.
La qüestió del virrei, és a dir, del jurament de les Constitucions catalanes, va rebrotar, però, l’any 1667, un cop expirats els tres anys habituals de virregnat i quan la reina regent tornà a prorrogar el mandat de don Vincenzo Gonzaga. Una vegada més, els diputats acataren la resolució, però no pas sense les reserves de rigor, tal com ja succeí l’any 1665. Així, feren una ambaixada al virrei per tal de fer-li saber (sintaxi a part) «que ses senyories, atenent sols al bé públich y servey de sa magestat», acceptaven la seva renovació, encara que «sempre se havia pretés que sa magestat, ans de haver jurat la observança de las generals constitucions en la present ciutat, devia servir-se abstenir-se de creació de lloctinent general, al que may lo Principat havia consentit a semblant nominació, a lo menos no donant sa magestat justas causes per a què diferia fer-nos esta mercé...». Tanmateix, «conciderant que sa excel·lència, baix sa paraula real, havia assegurat al senyor deputat ecclesiàstich y oÿdor militar que la real intenció de sa magestat no era prejudicar [sic] las generals constitucions», i atesa «la poca edat del rey nostre señor y negocis precisos de la monarquia», havien resolt «de admétrer dit real privilegi y consentir dit jurament per esta vegada, y ab las protestas ordinàrias y altres [que] se ordenarian per a què no pugue ser tret en conseqüència y las generals constitucions no fossen prejudicades».
La preocupació dels diputats per la integritat de les Constitucions catalanes no era merament formal o retòrica. Si no es podien o no es volien extremar alguns contenciosos polítics i institucionals, com ara la qüestió de les insaculacions, la jurisdicció efectiva dels diputats, i la (auto)convocatòria de juntes i comissions (novenes i trenta-sisenes del General, també inexistents pràcticament en aquest trienni), tot sembla indicar que els diputats no perdien, però, cap oportunitat, per minsa que fos, de remarcar la vigència, encara, d’un ordre constitucional distint o peculiar. És el cas, per exemple, de les denúncies (no sempre prou fundades, tot s’ha de dir) contra «los cabos... de las galeras... [que] ab engany y falsedats enganyaven a alguns fadrins y minyons aportant-se-ne a las galeras, y allà los rapaven y posaven al rem forsadament». Però fins i tot una prohibició de talar arbres, per ordre de la capitania o autoritat militar, que en volia el monopoli per a les drassanes reials, era ocasió propícia per a invocar un cop més les «llibertats» dels catalans; encara que només fos per «los danys que los pagesos y altres persones del Principat rebian en què no puguessen tallar ni vèndrer fustas [i] arbres de sas pròpias terras». Però és que, alhora, això «era contra la llibertat [de comerç, en aquest cas] dels cathalans y també contra constitucions de Cathalunya».
Altrament, a l’abril del 1667 sembla que la Diputació va reprendre la solemne celebració de Sant Jordi, després d’uns quants anys durant els quals no s’havia fet, per manca de diners o per altres raons no especificades, o s’havia fet sense el lluïment d’altre temps (i també per una raó o altra). Aquest any, però, se celebrà a la capella major de la Diputació, engalanada «ab molta tapisseria y altres adornos molt richs». Allà es feren «las vespras en honra y glòria del gloriós y màrtir Sant Jordi, que antigament, en semblants jornadas, se acostumaven a celebrar ab molta música de menistrils y... altres invensions de música». L’endemà, dissabte 23 d’abril, es feren, a més, els «officis divinals ab tota la pompa... ab molta música de menistrils, trompetas, òrgan y altres», i amb l’assistència dels diputats i els consellers i el bisbe de Barcelona; però no pas del virrei, que, tot i haver estat convidat, al·legà una indisposició.
De fet, don Vincenzo Gonzaga es trobava gairebé a la fi del seu virregnat, i les seves relacions amb les institucions catalanes no passaven per un bon moment. Sembla que la raó era l’aldarull popular que s’havia produït el 17 de març, dia de l’execució pública del capità Miquel Rius a la plaça del Rei. Es rumorejava que alguns companys del reu tramaven el seu alliberament allà mateix, al peu del patíbul. El cas és que els soldats del rei van acabar obrint foc indiscriminadament contra els congregats, i el resultat fou un total de dotze a catorze morts i un nombre indeterminat, però elevat, de ferits. L’episodi, segons les cròniques, és prou confús, però tot sembla indicar que l’excés fou dels soldats, fins al punt que la reina regent s’apressà a enviar sengles lletres de disculpa al Consell de Cent i a la Diputació. Això volia dir que la responsabilitat última dels fets era també del capità general, el virrei don Vincenzo Gonzaga, que fou rellevat a la darreria del mes de maig per Gaspar Téllez-Girón y de Sandoval, duc d’Osuna i marquès de Peñafiel, un gran d’Espanya. Segons Feliu de la Penya, Gonzaga «partió disgustado de Barcelona, sin despedirse, con dos falucas... por la ocasión del disturbio de la plaça del Rey».
No acaben aquí, però, les males notícies de l’any 1667. Entre els «negocis precisos» o urgents de la Monarquia que invocaven els diputats a l’hora de renovar el mandat virregnal de Gonzaga hi havia, sens dubte, i un cop més, la guerra. La guerra amb França, que s’anuncià o notificà a la Diputació el 28 d’abril i que es declarà oficialment els últims dies del mes de juliol. Lluís XIV reclamava Flandes i havia envaït el Franc Comtat. Havia començat, doncs, l’anomenada guerra de Devolució (1667-68). Abans i tot de la declaració d’hostilitats, la reina regent ja demanava a la Diputació la lleva i el finançament d’un terç d’infanteria per tal de combatre els francesos per terres del Rosselló.