El 22 de juliol de l’any 1668, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan Pagès i Vallgornera (Segle XVII), prior claustral de la seu de Tortosa; diputat militar: Tomàs Nogués, mossèn, de Lleida; diputat reial: Pere Orient, ciutadà honrat de Barcelona i Tortosa; oïdor eclesiàstic: Dídac Morer, canonge d’Urgell; oïdor militar: Miquel de Pallarès i de Monjo, donzell de Barcelona; oïdor reial: Francesc Boneu, ciutadà de Barcelona.
Joan Pagès, prior claustral, paborde i canonge de Tortosa, sembla provenir de la família dels barons de Sant Joan de Pladecorts, al Vallespir. L’any 1600 el cavaller Galderic Pagès i Gleu es va casar amb Paula de Vallgornera, filla del senyor d’Albons, a l’Empordà. Fills d’aquest matrimoni foren Francesc Pagès, que prengué el cognom de la família Sentjust i que esdevingué conseller en cap de Barcelona l’any 1675, i Josep Pagès i Vallgornera, senyor de Sant Joan de Pladecorts i marit de Teresa del Viver. Arran de la guerra dels Segadors, el rei de França confiscà, l’any 1653, tots els béns de Josep Pagès, i aquest i la seva família marxaren tot seguit cap a Tortosa. Consta que el 1659 feia testament davant Pere Orient, notari de Tortosa i diputat reial d’aquest trienni. Tot sembla indicar que el diputat eclesiàstic era un germà seu, encara que no n’hi hagi, ara com ara, una constància genealògica incontrovertible.
Tomàs Nogués, el primer diputat militar d’aquest trienni, era un mossèn o cavaller de la ciutat de Lleida, natural de Balaguer, doctor en dret i capità d’infanteria. Un cop traspassat, fou substituït per Bernat Aimeric-Cruïlles i d’Oluja-Claret, protector del Braç Militar i fill de Pere d’Aimerich i de Cruïlles, baró d’Aiguafreda i senyor de Rajadell. Pere Orient, ciutadà honrat de Tortosa i de Barcelona (el 1662), provenia d’un llinatge tortosí d’advocats i mercaders, ennoblit l’any 1599. El seu nom apareix per primer cop en el Dietari de la Diputació com a tauler del General en la col·lecta del Bot els anys 1651 i 1655.
Pel que fa als oïdors del trienni, l’eclesiàstic, Dídac Morer, era canonge d’Urgell i s’havia remarcat, a les acaballes de la guerra dels Segadors —al costat del també canonge i futur president de la Diputació Jaume de Copons i de Tamarit— com un fidel servidor de Felip IV. Miquel de Pallarès i de Monjo, l’oïdor militar, era un cavaller i doctor en dret natural de Besalú, fill de Joan Benet de Pallarès —ciutadà honrat de Barcelona l’any 1655 i cavaller d’ençà del 1668—. Magistrat de la Reial Audiència, Miquel de Pallarès fou ennoblit el 1684 (un any després de ser extret diputat militar). Francesc Boneu, l’oïdor reial, doctor en medicina i ciutadà de Barcelona, era fill de Miquel Boneu, el diputat reial del trienni anterior.
Joan Josep d’Àustria a Catalunya
La Diputació d’aquest trienni es constituí enmig del ressò del final de l’anomenada guerra de Devolució (1667-68) i la pau d’Aquisgrà entre les monarquies de França i Espanya, i la simultània i definitiva independència del regne de Portugal. Pel que fa a la resolució del conflicte lusità (tractat de Lisboa, febrer del 1668), un cronista gironí ho resumia d’aquesta gràfica manera: «A Madrid se són publicadas las paus entre Espanya y Portugal, restant per Espanya la puça de Ceuta y tot lo demés per lo Rey de Portugal.» El tractat d’Aquisgrà, signat els primers dies de maig del 1668, fou al seu torn resultat de la pressió de la Triple Aliança (Anglaterra, les Províncies Unides i Suècia) contra la França de Lluís XIV, que hagué de retornar el Franc Comtat a Espanya. La notícia arribà a Barcelona al començament de juliol, alguns dies abans de l’extracció de diputats. El cronista gironí Jeroni de Real també ho enregistrà a la seva manera: «A vint-y-sinch de juny se publicà en Madrid, y a sinch de juliol en Barcelona... lo libre comers entre Espanya y França, que.s lo mateix que paus entre las dos coronas.»
Però l’afer que preocupà més els diputats i, en general, les institucions catalanes en aquest trienni fou la sobtada irrupció, al novembre del 1668, del príncep Joan Josep d’Àustria, l’anomenat «príncep de la mar» (o comandant suprem de l’armada espanyola), l’home de la capitulació de Barcelona el 1652 (o de Nàpols, el 1648), el virrei del Principat durant els crítics anys 1653-56, el combatent, amb força menys èxit, de Flandes (1656-59) i de Portugal (1661-64) i el principal opositor, ara, del valido i confessor de la reina regent, el jesuïta tirolès Juan Everardo Nithard. La pugna entre l’un i l’altre sembla haver estat una clàssica brega cortesana, però, a diferència d’altres episodis semblants de la cort dels Àustria, Joan Josep d’Àustria mobilitzà la xarxa de clients i fidels que s’havia fet a Barcelona els anys 1652-56, i donà al conflicte un caire lleugerament (i involuntàriament?) geopolític: perifèria versus centre?; Corona d’Aragó contra Corona de Castella?; Catalunya o Barcelona com a plataforma per a la conquesta de Madrid i del govern de la Monarquia, tal com han apuntat alguns historiadors?
Aquesta era la interpretació de Ferran Soldevila, que veia la iniciativa i l’oposició de Joan Josep d’Àustria «com... una temptativa de regeneració política de la vida espanyola». Aquesta temptativa, però, era inèdita o prou peculiar, almenys per dues raons. D’una banda, perquè: «És, es pot dir, la primera vegada que Catalunya intenta motu proprio d’intervenir-hi», i de l’altra, perquè: «És també la primera vegada que un alt personatge espanyol recolza damunt Catalunya, de cara a Madrid, per aconseguir realitzar les seves ambicions.» De possibilitats no en mancaven pas, segons Soldevila, un historiador que veia en la persona i la peripècia de Joan Josep d’Àustria una reedició del cas i les expectatives suscitades per un altre príncep, el de Viana (al segle XV): «Més de deu anys s’havien escolat des de la seva partença cap a Flandes, i Barcelona i tot Catalunya no havien sentit minvar la flama de la reconeixença [...] Si la reina i el seu ministre haguessin persistit en la persecució del príncep, i aquest hagués volgut fer de Catalunya el propugna-cle de la seva defensa i el propulsor de les seves ambicions, ho hauria, segons totes les probabilitats, aconseguit. Potser hauríem vist, un altre cop, el cas del príncep de Viana, agreujat.» Soldevila mateix esmenta com a prova o il·lustració una peça teatral que es representava per aquelles dates a Barcelona, intitulada Lo que merece un soldado. Tractava d’un valent militar que guanyava un regne a punta d’espasa, i que el públic barceloní no dubtava d’identificar amb el príncep perseguit. El dia que Joan Josep d’Àustria en persona assistí a la funció, va ser l’apoteosi. Alguns memorials de la cort i del Consell d’Estat abonen una interpretació semblant: «los catalanes dicen que haciendas y honras aventurarán por el señor don Juan...»
La historiografia més recent es mostra, però, força més cauta o fins i tot escèptica davant aquesta entente o sintonia entre el príncep i les autoritats i forces vives (si més no) catalanes; en particular, pel que fa a l’abast polític de l’operació, i al grau de catalanitat o, fins i tot, d’iniciativa o autonomia política del Principat (motu proprio, havia aventurat Soldevila) en tot aquest embolic cortesà. F. Sánchez Marcos ha pogut dedicar un capítol a la «Catalunya defraudada dels anys 1669-1679» (data, la darrera, de la mort del príncep i aleshores primer ministre de la monarquia). I Eva Serra ha estat més contundent, encara: «Joan d’Àustria només fou... el representant ambiciós d’una facció nobiliària que va intentar instrumentalitzar certs sectors populars de Castella, alguns de l’Església... i algunes institucions dels regnes de la Corona d’Aragó.» Després de relacionar les intrigues polítiques del príncep amb la disputa successòria de la Monarquia espanyola i no pas, o no tant, amb la seva reforma o regeneració, aquesta historiadora conclou: «l’actitud del Principat fou més aviat de cautela, com corresponia envers un príncep poderós de la cort que havia assetjat Barcelona.»
Sigui com vulgui, el cas és que al mes d’octubre del 1668 Joan Josep d’Àustria va haver de fugir de la cort, inculpat en una trama o conspiració contra el pare Nithard que incloïa, pel que sembla, la reclusió de la reina mare en un convent i el segrest del rei infant. Després de travessar terres de Castella i d’Aragó —en una fugida novel·lesca i certament dramàtica—, el príncep cercà refugi i suport a Barcelona. Al començament de novembre desembarcà a Castelldefels, cavalcà fins a Sant Feliu de Llobregat i, d’allà estant, avisà alguns dels seus valedors, com ara Josep de Pinós, «home clau del partit joanista barceloní», segons Sánchez Marcos; un militar català que se significà en la guerra dels Segadors, o de Separació, com a comandant de la cavalleria catalana, però que a última hora (el 1652) havia abraçat la causa de Felip IV. El príncep, a més, va ser visitat pel virrei del Principat, el duc d’Osuna, i tots plegats acordaren que el fugitiu fos instal·lat en una torre de Sarrià, propietat del mercader Llorenç Lledó, «el qual devia a don Joan haver estat insaculat el 1653 a la bossa de ciutadans honrats del Consell de Cent de Barcelona» (E. Serra). L’arribada de don Joan, si cal creure Feliu de la Penya, desvetllà certament un gran enrenou: «Llegando la noticia a Barcelona a 9 de Noviembre, visitóle todo lo Noble, Eclesiástico y Secular. Salió el Pueblo contento solo con la vista de su Alteza... Embiáronle Embaxada la Ciudad de Barcelona, la Deputación, y el Cabildo, representándole el común desconsuelo por sus contratiempos, y empeñándose en interceder con su Magestad... Dilatándose a toda Cataluña la noticia de su arribo, concurrieron en Barcelona los Síndicos de los Pueblos, y muchos particulares obligados, como los Barceloneses.»
Començà aleshores una veritable campanya d’agitació propagandística en favor del príncep perseguit, amb una profusió de cartes adreçades a totes les corporacions de la Monarquia (les ciutats i les corts castellanes, les diputacions de València i d’Aragó, les institucions catalanes) i un seguit d’impresos o fulls volanders que contrarestaven, igualment, les imputacions de la cort, i exaltaven tant la persona com la causa de Joan Josep d’Àustria. No obstant això, la resposta de les institucions catalanes fou sempre prou mesurada i prudent. El Consell de Cent va resoldre, el 17 de novembre, estudiar el cas mitjançant el nomenament d’una junta o setzena particular; i, després de consultar inútilment el parer del virrei duc d’Osuna, el dia 22 es va decidir a expedir cap a la cort una carta de súplica i intercessió en favor de l’«alivio del señor don Joan», però que tampoc no comprometia a res, tal com calia esperar d’uns «vassalls tan fidels». Els diputats, al seu torn, feren exactament el mateix: enviar a la reina regent una carta de bons desigs; després, això sí, de consultar el virrei «per representar en est Principat la persona del Rey Nostre Sr. y ser matèria tan grave». La resposta de la destinatària deixava ben clar quin era el paper tolerable de la Diputació en tot aquest afer: «acertaréis mucho en mi servicio y beneficio de don Juan aplicandoos en todo punto a persuadirle que excusando todos estos medios y caminos se ajuste como es razón conmigo como con su Rey.»
Al començament del mes de desembre, l’entorn barceloní del príncep s’amplià amb l’arribada d’un nou virrei del Principat: Francesc de Cardona-Fernández de Córdoba i Pimentel, duc de Somma, de Sessa i de Baena, emparentat amb l’aristocràcia catalana i un bon amic del príncep fugitiu. A l’inici de l’any següent la causa de don Joan semblava guanyar terreny fins i tot a la cort, i el príncep prengué la decisió de tornar a Madrid. El 26 de gener de 1669 una ambaixada de la Diputació, encapçalada pel seu president, o diputat eclesiàstic, el visità i el felicità per aquesta resolució. L’afer acabà amb la destitució del pare Nithard, que fou enviat a Roma en qualitat d’ambaixador extraordinari, i una victòria limitada de Joan Josep d’Àustria, el qual, tot i ser nomenat vicari general dels regnes de la Corona d’Aragó, un càrrec que no volia dir gran cosa en aquells moments, no aconseguí pas suplantar el jesuïta tirolès. Les ambicions de don Joan hagueren d’esperar fins el 1676, que fou nomenat primer ministre de la Monarquia.
Un cop passada, o afeblida, l’efervescència joanista, la Diputació hagué d’ocupar-se altre cop dels afers corrents o més habituals. I en primer lloc, i un cop més, dels excessos dels soldats per terres del Principat. A l’estiu del 1670, els diputats traslladaren al virrei els planys de les poblacions de Móra d’Ebre i «Riera» d’Ebre; i li demanaven, a més, que «fos servit remediar dits desordres no sols en dita part, sinó en tot lo Principat, aliviant aquells de tants allotjaments». La resposta del duc de Sessa va ser que «aliviar tot lo Principat no podia ser, però que si ses senyories li representaven o demanaven lo alívio de algun o alguns llochs assenyaladament... ho faria de molt bona gana, mudant los soldats de dits llochs en altres».
Al començament del mes d’octubre, els diputats tornaven a la càrrega. Aquest cop arran d’una suplicació del síndic de la vila de Moià amb relació a «dos companyias de cavalls que sa excel·lència havia ordenat anar allotjar en dita vila per càstich dels habitants en ella, per rahó de una rixa se deya hi havia hagut en dita vila... entre alguns soldats allotjats en ella y alguns naturals». Simultàniament, però, els jurats de Moià havien cercat la intercessió tant del bisbe de Vic com del governador de Catalunya, temorosos potser de la poca eficàcia de la Diputació en aquestes matèries. Això irrità els interessats, com és natural, perquè «era estat desconfiar del medi de ses senyories, sent tant poderós com és...».
Cap al final d’any eren les universitats de la comuna de Tarragona les que s’exclamaven dels sol- dats demanant al virrei (per mitjà dels diputats) que «fos servit apiedar-se de ditas universitats manant-las aliviar de dit allotjament de cavalleria».