El 22 de juliol de l’any 1689, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Benet Ignasi de Salazar (Baños de Río Tobía 1615 – Barcelona 1692), bisbe de Barcelona, benedictí; diputat militar: Joan de Lanuza-Montbui-Vilarig i d’Oms, quart comte de Plasència, vescomte de Roda i de Perellós; diputat reial: Jaume Narcís Camps i Amat, ciutadà honrat de Barcelona i Girona; oïdor eclesiàstic: Miquel Joan Bosc, canonge de Vic; oïdor militar: Joan de Vivet i de Rasset, donzell de Girona; oïdor reial: Antoni Francesc de Berenguer i de Novell, ciutadà de Lleida.
Benet Ignasi de Salazar, nascut a Baños de Río Tobía (Logronyo) el 1615, va morir a Barcelona el 1692. El 1629 ingressà al monestir benedictí de San Millán de la Cogolla, del qual fou abat uns quants anys després, com també ho fou del monestir de Jerez, on ensenyà arts. Exercí els càrrecs de qualificador de la Inquisició, teòleg del rei i general de la congregació val·lisoletana dels benedictins. El 1683 fou nomenat bisbe de Barcelona.
Don Joan de Lanuza-Montbui-Vilarig i d’Oms (1636?– 1727), quart comte de Plasència, era també vescomte de Roda i de Perellós, i baró de Montbui i de Llers. De família d’ascendència aragonesa, Joan de Lanuza s’oposà a Felip d’Anjou arran de la designació, el 1702, de Luis Fernández de Portocarrero, comte de Palma del Río, com a virrei de Catalunya en substitució de Jordi de Hessen-Darmstadt. El 1706 l’Arxiduc li confiscà els béns, però li foren retornats quan l’arxiduc Carles entrà a Catalunya i rebé el reconeixement de Lanuza. El 1707 l’Arxiduc li atorgà la grandesa d’Espanya, i fou elegit protector del Braç Militar. Presidí la Junta General de Braços que el 1713 decidí continuar la guerra, i la comissió que, a l’estiu del 1714, va resoldre mantenir la resistència armada. Fou banderer de l’ensenya de Santa Eulàlia, i com a alferes major la dugué durant els darrers atacs del setge de Barcelona el 1714. Després de la rendició se li confiscaren els béns, i fou condemnat a exiliar-se, primer al Regne de València, i el 1716 a Segòvia. El 1723 pogué retornar a València amb la seva família, on morí el 1727.
Jaume Narcís Camps i Amat fou nomenat ciutadà honrat de Barcelona el 1668. Natural de Girona, fou jurat tercer els anys 1670, 1673, 1676 i 1679; era doctor en dret i cavaller (1689), però no va obtenir el privilegi militar. El 1690 pretengué el privilegi de noble. Fou oïdor de la Generalitat del trienni del 1674.
Miquel Joan Bosc era doctor en dret i canonge de Vic. El 1697, davant el setge de la Ciutat Comtal, fou designat per a formar part de la conferència de comuns de Barcelona per acudir al servei del rei i la defensa del Principat. Nomenat noble el 1707, assistí a la Cort del 1705 i a la Junta de Braços del 1713.
Joan de Vivet i de Rasset, nascut a Girona, era fill de Francesc de Vivet, ennoblit l’any 1632. El 1667 i el 1674 fou capità d’una companyia pagada per la ciutat de Girona durant les guerres contra França. Assistí a la Cort del 1701.
Antoni Francesc de Berenguer i de Novell era doctor en dret. Nomenat cavaller i noble des del 1692, el 1707 fou conseller tercer de Barcelona, assistí a la Cort del 1701 i a la del 1705, i el 1713 fou elegit diputat militar. Dirigí honoràriament l’expedició del general Nebot que durant l’agost i el setembre del 1713 va recórrer diverses comarques catalanes amb la intenció d’estendre la resistència a ultrança del país, però l’expedició fou un fracàs. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge del 1714, i després de la derrota li foren confiscats els béns.
La defensa del Principat
Els francesos, encara poc preparats per a ocupar la frontera catalana, que havien envaït al maig, van començar a retirar-se cap al Rosselló a partir de l’agost del 1689. Això féu que el virrei Villahermosa tingués problemes per a mantenir l’allotjament de les tropes. A poc a poc la situació anà degenerant fins que, pel novembre, un gran avalot perfectament planificat s’inicià simultàniament a Sant Boi de Llobregat, Begues, Gavà, Castelldefels, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Cornellà, Sarrià, Sant Joan Despí i Centelles, entre altres localitats. Els avalotats feien presoners i desarmaven els soldats de cavalleria, però no els mataven, si bé en alguns enfrontaments hi hagué morts en totes dues bandes. Els soldats es refugiaren a Barcelona, i el virrei obtingué la plena col·laboració del Consell de Cent, la Generalitat i el Braç Militar, institucions que enviaren missives a nombroses localitats catalanes demanant que no fessin costat als avalotats i que es mostressin fidels al seu rei. La Generalitat va denunciar que els sediciosos volien imposar les seves reivindicacions a la resta del Principat per la força, i va assegurar a la cort la seva fidelitat i la de tot el Principat. Amb el suport de les institucions catalanes, el virrei atacà als avalotats a Sant Feliu de Llobregat —que va cremar— i a Sant Boi; també alliberà Mataró, i, finalment, l’exèrcit de la Terra —com es definien a ells mateixos els sediciosos—, que tenia entre 6 000 i 10 000 homes segons algunes fonts, aixecà el setge de Barcelona el 30 de novembre. Aquells dies, els soldats van matar 140 camperols en diversos combats.
Des de Madrid es reclamà al virrei la ràpida solució de la crisi catalana, però mesurant la repressió que, inevitablement, calia fer. La Reial Audiència de Catalunya fou la institució que més contundentment demanà mà dura contra el camperolat. Per la seva banda, la Generalitat aconsellà que, en canvi d’un donatiu voluntari de 190 000 lliures l’any per al manteniment de la cavalleria, hi hagués un perdó general. Amb aquesta proposta, la Generalitat intentà recuperar la seva credibilitat davant el camperolat, però aquesta posició, defensada especialment per l’oïdor eclesiàstic Bosc, fou atacada pel virrei, que només creia en la repressió. Ara bé, les dificultats per a mantenir les tropes feren que Villahermosa claudiqués i els diputats demanessin el donatiu. La recompensa per la fidelitat de les institucions del Principat i del Braç Militar arribà a la darreria del 1689. En canvi d’un donatiu, els consellers de Barcelona van rebre el títol i el dret de cobertura davant el rei equivalents als que tenien els grans d’Espanya, mentre la Generalitat i el Braç Militar obtenien el títol i tracte d’«Ilustres y fidelíssimos».
Al final del 1689, l’intendent del Rosselló, R. de Trobat, va escriure una proclama com si fos un diputat, en la qual deia que tothom al Principat era favorable al parer del revoltats. Per això, no és estrany que els diputats fessin una contraproclama —traduïda fins i tot al castellà— on restava prou clar que ells no tenien res a veure amb els fets ocorreguts perquè, entre altres arguments, la gent sediciosa era de baixa condició i ningú a Catalunya no volia estar sota el govern dels francesos.
Al llarg del 1690, es van deteriorar les relacions entre el virrei i la Generalitat a causa dels mals resultats en la recaptació del donatiu voluntari per al manteniment de la cavalleria. L’oïdor eclesiàstic Bosc i l’oïdor militar J. de Vivet van sortir de Barcelona a demanar el donatiu voluntari aprofitant que, pel març del 1690, es va proclamar un perdó gairebé general pels successos de l’any anterior. Poc després, els diputats al·legaven una recaptació minsa —80 000 lliures— per l’empobriment del país després de tantes guerres i allotjaments incessants. El cert és que, segons un informe de la mateixa Generalitat, entre el 1690 i el 1694 només es recaptaren 62 943 lliures.
El 29 de maig de 1690 els francesos entraren de nou a Camprodon, que havia estat presa l’any anterior i recuperada pel virrei Villahermosa. Després es van emparar de Sant Joan de les Abadesses, on feren presonera una part del terç amb què la Generalitat servia el rei en cada campanya de la guerra. El front s’estava enfonsant quan els francesos, després de dominar la Garrotxa, van derrotar els 2 000 homes que defensaven Osona, i tota la comarca de Vic va donar l’obediència a França. En aquells moments, la Generalitat féu costat al virrei confirmant la necessitat urgent de tropes i diners que no arribaven des de la cort. Afortunadament per a Catalunya, Lluís XIV de França envià tropes del seu exèrcit del Rosselló a lluitar al front italià (a Savoia), de manera que a l’agost bona part de Catalunya restava alliberada. Però, en aquell moment, el principal temor de la Generalitat era que, tal com va passar, la Monarquia hispànica també tragués homes de l’exèrcit de Catalunya per lluitar a Itàlia. El duc de Villahermosa s’acomiadà del càrrec amb un memorial dirigit a Carles II (del 15 de desembre de 1690) en el qual feia constar el fet que la presència de l’exèrcit reial a Catalunya era important no tan sols per a lluitar contra els francesos sinó també per a controlar políticament el mateix Principat. De fet, la por del virrei era que consellers i diputats, conjuntament, intentessin tenir més poder que ell mateix.
L’altra preocupació d’aquell moment fou aprofitar l’arribada d’un nou virrei, el duc de Medina Sidonia, per a poder enviar un ambaixador a la cort i exposar la necessitat d’una millor defensa de la frontera catalana. Carles II no acceptà l’enviament d’ambaixadors per part de les institucions catalanes, tal com havia recomanat en el seu memorial, i, a més, la situació militar no va canviar gens. Pel juny del 1691 caigué la Seu d’Urgell, i els 1 000 homes de la seva guarnició restaren presos a Montpeller. La Generalitat criticà primer de forma ferotge la mala defensa de la plaça per part del virrei, però en tenir notícies més fidedignes canvià el seu discurs i escriví a la cort demanant un exèrcit més poderós capaç de defensar una Catalunya que es quedava sense fortificacions a la frontera. Amb aquest gest, la Generalitat assenyalava la manca de mitjans com a principal factor de la derrota militar.
Pel juliol del 1691, una armada francesa va bombardejar la Ciutat Comtal sense cap oposició. L’armada hispana arribà un mes després. A la frontera les coses no anaven millor. El virrei Medina Sidonia, amb una estratègia correcta però amb un excés de precaució, no va fer gairebé res per por de comprometre les seves escasses tropes de qualitat. La Generalitat va aprofitar les circumstàncies per enviar a la cort un ambaixador representant de la Corona d’Aragó que expliqués la situació insostenible del Principat. El marquès de Rupit arribà a Madrid al desembre del 1691. Per a la Generalitat, l’exèrcit era inoperant, i els diputats començaven a desconfiar dels polítics de la cort, fins al punt de pensar que molts d’ells no volien una bona defensa de Catalunya. Tota aquesta problemàtica apareix en l’extens memorial que el 3 de desembre van enviar al rei queixant-se de la marxa de la guerra.
El 1692 continuava la guerra amb França, i el virrei Medina Sidonia desitjava intervenir-hi una mica més que l’any precedent; però, de nou, l’escassetat de tropes va fer que no volgués arriscar-se en una batalla campal i no va molestar gaire els francesos. Mentrestant, i en previsió que l’armada francesa pogués tornar a atacar, al mes de març els diputats es posaren d’acord amb els consellers de Barcelona per demanar al virrei que acceptés una sèrie de mesures defensives aplicables en cas d’atac de l’enemic.
Al maig i al juny, els diputats estaven molt enfadats a causa d’un libel que va circular a Madrid en el qual es criticava el contingut d’un memorial seu on manifestaven el desig de millorar la defensa del país. De fet, aquells dies el comte de Conflans fou nomenat governador de les armes de l’exèrcit de Catalunya, i la Generalitat va considerar aquest nomenament com una revenja pel que havia succeït. Els diputats van escriure a Conflans donant-li l’enhorabona i demanant-li que els conduís a la victòria, cosa que, semblava, el virrei no feia. I al virrei, del qual sospitaven que era l’autor del libel, li desitjaven molta sort i que se signifiqués en la defensa del Principat.