El 22 de juliol de l’any 1698, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Climent de Solanell i de Foix (Segle XVII – Barcelona 1701), benedictí, paborde d’Àger i monjo de Santa Maria de Ripoll; diputat militar: Aleix de Miravall i de Chivellí, noble de Tortosa; diputat reial: Josep Llopis, catedràtic de Lleida; oïdor eclesiàstic: Rafael Nadal i Domènec, benedictí, sagristà major de Santa Maria de Ripoll; oïdor militar: Joan d’Olmera i de Bianya, de Barcelona; oïdor reial: Josep Boer, mercader de Girona.
Segons F. de Castellví, Climent de Solanell va morir el 9 de febrer de 1701 afectat d’una profunda malenconia per la manera com els diputats havien tractat el tema de la successió de Carles II, acceptant el seu testament i Felip d’Anjou com a rei. En el seu lloc, el 17 de febrer va ser extret Josep Antoni Valls i Pandutxo, ardiaca de Sant Llorenç de la seu de Tarragona. També estigueren inclosos en la bossa d’extracció per al càrrec Joan B. Descatllar i de Tord, dispenser de Sant Cugat, Josep Descatllar i de Tord, cabiscol del monestir de Serrateix, i Miquel Joan Taverner i de Rubí, bisbe de Girona.
Aleix de Miravall i de Chivellí, natural de Tortosa, era noble. Era fill de Jacint de Miravall i de Florcadell, jurista i auditor de guerra del Principat el 1640, i nebot del polemista Vicent de Miravall i de Florcadell, eclesiàstic i jurista, canonge de Vic i autor de Tortosa ciudad fidelísima y ejemplar (Madrid, 1641), on demostrava àmpliament la fidelitat de la seva ciutat a Felip IV de Castella. Assistí a la Cort del 1701.
Josep Llopis, natural de Lleida, era ciutadà honrat de Barcelona. Doctor en dret i catedràtic de lleis a l’Estudi General de Lleida, fou paer de la seva ciutat el 1697, conseller d’hisenda el 1722 i de Castella el 1727 per reial decret. Llopis no es va incorporar al seu càrrec fins al juny del 1699, al·legant malaltia, negocis propis, com el casament d’un fill, etc. Entre altres coses, el doctor Llopis va tenir temps de rebre diners de Francesc Guerra, adroguer de Balaguer, en canvi de la concessió de l’ofici de tauler del General en aquesta vila. Guerra es va comprometre a pagar al diputat seixanta-vuit lliures i quinze sous cada any. Llopis fou castigat amb sis anys d’inhabilitació i obligat a tornar el sou de diputat des del 20 de juliol de 1701 fins al darrer dia del trienni.
Rafael Nadal i Domènec, benedictí, sagristà de Santa Maria de Ripoll, havia estat oïdor el 1677.
Joan d’Olmera i de Bianya, cavaller, assistí a la Cort del 1701. El seu fill, Joan d’Olmera i de Rasset, va ser ennoblit per Carles III el 1706.
El virregnat de Jordi de Hessen-Darmstadt
A partir de l’agost del 1698, la Generalitat, per mitjà del virrei Jordi de Hessen-Darmstadt, intentà fer pressió per a aconseguir del rei la mercè de la cobertura i, d’altra banda, també es mirà que els oficials del seu terç fossin admesos en l’exèrcit reial. D’aquesta manera es pensava que en futures guerres molts estarien interessats a fer carrera en el si de l’agrupació militar pagada per la Generalitat. De fet, no es va aconseguir que tots els oficials poguessin formar part de l’exèrcit del rei. Una excepció fou el capità Antoni Marí, que rebé el títol de cavaller de l’orde de Sant Jaume pel seu servei i el del seu pare, Francesc Marí, mestre de camp i oïdor militar. Altres excepcions foren el mestre de camp del terç de la Diputació, Josep Boneu, i don Miquel Ramon i de Tord. Josep Boneu defensà Barcelona el 1706 amb el grau de general d’artilleria. L’Arxiduc li concedí el títol de comte de la Coromina i el nomenà membre del seu consell de guerra. Des del 1711 lluità amb el grau de general d’infanteria i arribà a tinent general. Morí a l’exili. Miquel Ramon i de Tord passà de capità de cavalleria a sergent general de batalla (1709) i el 1714 fou comandant en cap de la cavalleria catalana. Després de la caiguda de Barcelona, estigué empresonat fins el 1725.
El 1699, en assabentar-se la Generalitat, el Consell de Cent i el Braç Militar que a França havia aparegut un llibre on es deia que el poble de Barcelona havia reclamat la rendició als generals de l’exèrcit reial els darrers dies del setge del 1697 —es tractava de l’obra del canonge Legrende Ensayos de la historia de Luís el Grande hasta la paz general de 1697 (París, 1698)—, totes tres institucions van decidir publicar el fulletó Escudo de la verdad (Barcelona, 1699), en el qual deixaven clar que la caiguda de Barcelona es degué a la mala defensa del virrei Velasco. Fins i tot el mateix Carles II desmentí oficialment qualsevol rumor de deslleialtat per part dels catalans (març del 1699). Una vegada més, el virrei Jordi de Hessen-Darmstadt facilità el contacte entre la Corona i els catalans per mitjà del Consell d’Aragó. Els diputats van buscar l’ajut de Joan Tomàs de Rocabertí, arquebisbe de València i inquisidor general, a qui van encarregar que donés al rei, en mà, el memorial conjunt de les institucions catalanes defensant-se de les acusacions de deslleialtat.
A l’agost del 1699 es va enviar al rei un memorial on es referia la situació de pobresa del Principat, esgotat per les guerres passades i amb una gran quantitat de tropes allotjades. S’assenyalava especialment la situació a la frontera, molt perillosa perquè no hi havia cap fortificació que pogués defensar el país. De fet, fou el virrei Hessen-Darmstadt qui es va decantar per mantenir un exèrcit el més fort possible a Catalunya, intentant buscar a Madrid diners per a pagar-lo, ja que la seva idea era poder posar Catalunya al costat de l’Imperi en cas de mort sobtada de Carles II i defensar-se d’un possible atac de les tropes de Lluís XIV. Al setembre es va confirmar que 1 000 homes de cavalleria sortirien de Catalunya per allotjar-se a València i Aragó. Però a l’estiu del 1700 encara no havien sortit els 1 000 cavalls, i els diputats es van quedar amb la sensació que ningú no faria res per ells a causa de la lamentable situació de la hisenda. Els diputats es van alegrar molt de l’elecció del duc de Medina Sidonia com a membre del Consell d’Estat i majordom major, ja que, de tots els virreis dels darrers anys del regnat de Carles II, havia estat qui millor havia congeniat amb les institucions catalanes.
El virrei Jordi de Hessen-Darmstadt mantenia contactes amb diferents persones de la plana de Vic per tal d’assegurar-se el suport amb tropes naturals en cas que esclatés una nova guerra —ara per la successió a la Corona espanyola—, fet que es va donar després de la mort, el primer de novembre de 1700, de Carles II. El 15 de novembre, els diputats, juntament amb els consellers de Barcelona i el Braç Militar, van admetre que el virrei Hessen-Darmstadt continués en el seu càrrec fins a esgotar el seu trienni de mandat sense haver-lo de jurar de nou, tot i que en principi, quan moria un rei, el virrei era destituït automàticament. No obstant això, van demanar-li que se suspengués el funcionament normal de la Reial Audiència, ja que podria anar en contra de les Constitucions. El virrei, però, s’hi va negar, per la qual cosa els diputats van protestar per carta el 21 de gener de 1701.
Pel desembre del 1700, una vegada designat el duc d’Anjou com a successor de Carles II, les institucions catalanes van decidir ajornar les manifestacions festives per la bona nova fins que l’electe no jurés les Constitucions. Finalment, però, al final d’aquell mateix mes, els diputats van escriure a l’hereu donant-li l’enhorabona per la seva elecció, i acordaren enviar un ambaixador, Josep Agulló i Pinós, perquè rebés el rei quan entrés en territori espanyol. Així mateix, el 19 de gener de 1701, els diputats van escriure al president del Con-sell d’Aragó, Ferran d’Aragó Montcada-Luna-Peralta, duc de Montalto, per tal d’informar-lo de la seva decisió d’enviar un ambaixador. Amb tot, el general Agulló no va poder presentar els seus respectes al nou rei, si bé més endavant, en carta als diputats, el mateix Felip els va informar que rebria a Madrid el seu ambaixador. D’aquesta manera, les relacions entre el nou rei i la Generalitat van ser des d’un primer moment més fluides que amb el Consell de Cent.
El nomenament com a virrei de Catalunya del comte de Palma del Río, Luis Fernández de Portocarrero-Bocanegra, nebot del cardenal de Toledo i home fort del moment, en substitució del landgravi de Hessen-Darmstadt, que no havia finalitzat el seu mandat de tres anys, desfermà una autèntica revolta constitucionalista, ja que Felip encara no havia jurat les Constitucions. El nucli inicial més contestatari era format per membres del Consell de Cent i del Braç Militar. L’únic representant de la Diputació que va adoptar una actitud radical fou l’oïdor eclesiàstic Rafael Nadal. Els altres diputats, segons Narcís Feliu de la Penya, no defensaren les Constitucions perquè esperaven alguna compensació del duc d’Anjou.
La situació era cada vegada més tensa, sobretot després de la mort del diputat eclesiàstic el 9 de febrer de 1701. Els diputats van demanar al comte de Palma del Río, que el 7 de febrer havia jurat les Constitucions a Lleida de camí a Barcelona, que designés un substitut després del procés habitual d’insaculació, habilitació i sorteig. Va ser extret Josep Antoni Valls i Pandutxo, ardiaca de Sant Llorenç de la seu de Tarragona. El Consell de Cent va declarar nul·la l’elecció, ja que, d’entrada, l’elecció del virrei era il·legal. Finalment, però, va admetre la situació. La ciutat de Barcelona va decidir celebrar l’arribada de Felip V a Espanya —el dia 11 de març— abans que els diputats, que ho van fer els dies 12 i 13. De tota manera, el 23 de febrer Felip va escriure als diputats i els donà mostres que prenia nota de la seva actitud positiva.
Per fi, a l’abril del 1701 van sortir de Catalunya 1 100 homes de cavalleria i 2 000 infants, que es van embarcar cap a Maó i Mallorca. Després partí cap a Castella un terç de prop de 400 homes, i es van enviar a les fortificacions d’Andalusia dotze canons i sis trabucs. Els diputats van escriure al rei el 29 d’abril demanant la retirada de tropes, recordant que ells van ser els primers a admetre el comte de Palma del Río com a virrei. És a dir, van voler deixar clar que gràcies a la seva mediació havien sortit tropes del Principat. Però també és cert que, quan es va ordenar que el príncep de Hessen-Darmstadt marxés de Catalunya, van sortir amb ell les tropes alemanyes que van venir el 1695 i molts oficials catalans van deixar llavors l’exèrcit reial.
Cap al mes de maig la impremta de R. Figueró publicà unes Festivas aclamaciones a la feliz sucesión a la Corona de España, on els diputats demostraven les seves ànsies per l’arribada del nou monarca, recordant, a més, que els Borbó eren descendents de Gastó de Montcada. Per tant, el nou rei tenia sang catalana. El 4 de juny, els diputats van enviar un memorial al rei en què li suplicaven que vingués a Catalunya a jurar les Constitucions. El rei va respondre de forma positiva al final de mes. Probablement per això, els diputats li van remetre un memorial el 16 de juliol en el qual feien un repàs de la situació de misèria generalitzada que patia el país, deguda bàsicament als costos enormes de guerra que s’havien afrontat, però també a la gran quantitat de tropes que s’hi havien allotjat durant i després de la guerra. Si bé ja n’havien sortit algunes, els diputats no en reclamaven la disminució, sinó una millor distribució pel país de les que quedaven. Una vegada més, la queixa no provenia de l’allotjament de soldats, situació considerada en les Constitucions, sinó dels abusos que cometien els oficials a l’hora de demanar contribucions, causats en part pel fet que les tropes no cobraven amb regularitat.