Els darrers catorze anys d’existència de la Generalitat moderna —i, més en general, de les Constitucions i de tot l’entramat juridicopolític català— estigueren marcats per la guerra de Successió i les seves diverses conjuntures. A grans trets, es podrien diferenciar tres etapes, de dimensions diverses: el primer govern de Felip com a Felip IV de Catalunya-Aragó, el govern de Carles III i els darrers anys de la guerra, després dels tractats d’Utrecht (1713) i de Rastatt, caracteritzats per la resistència en solitari dels catalans.
El primer govern de Felip i la formació del partit austriacista
Malgrat algunes topades inicials, els primers anys del govern de Felip es caracteritzaren per una actitud moderada de la Monarquia. El nou rei era conscient que la guerra a Europa era inevitable i, en aquest context, necessitava cohesionar els seus territoris. La Cort general de 1701 va abordar amb prou eficàcia el doble repte que significava el canvi de dinastia i el devessall de problemes i greuges pendents acumulats per un segle sense corts concloses —la darrera convocatòria de la Cort general duta a bon port fou la del 1599—. Com s’analitza més àmpliament en el trienni corresponent, els resultats de la Cort de 1701 van ser força satisfactoris per als catalans. Contenien mesures que havien estat llargament vindicades, tant en el pla econòmic —la possibilitat de comerciar amb Amèrica, amb dos vaixells anuals— com en el juridicopolític —la creació d’un Tribunal de Contrafaccions, amb presència paritària de juristes reials i de les institucions dels Comuns—. Tan sols en un punt el monarca es va mostrar inflexible: el control de les llistes d’insaculats de la Generalitat i del Consell de Cent, una atribució que la Corona s’havia apropiat amb la capitulació de Barcelona del 1652. D’altra banda, Felip i la seva esposa Maria Lluïsa de Savoia —amb qui es casà a Figueres al novembre del 1701— van fer importants esforços per atreure’s les classes dirigents catalanes.
Tanmateix, la cordialitat de les formes, i fins l’opulència d’alguns actes festius organitzats per la Generalitat i el Consell de Cent, no van acabar de trencar mai la fredor que presidí les relacions entre el rei i el país. L’austriacisme, entès com un sentiment difús, era ja present entre els catalans. Recollia tot un seguit de tradicions polítiques i de sentiments. En primer lloc, la francofòbia, com a conseqüència de la mutilació de Catalunya pel tractat dels Pirineus (1659) i de l’actuació de les tropes franceses al país durant la segona meitat del segle XVII. En segon lloc, la castellanofòbia, entesa com una malfiança cap als ministres reials i els oficials de l’exèrcit. En tercer lloc, i aquest cas amb un caràcter positiu, l’admiració cap a les potències de la mar del Nord, i en especial els Països Baixos, que eren vistos com un model a seguir per la burgesia barcelonina; a més, els contactes comercials creixents amb aquests països, realitzats al darrer terç del segle XVII, generaven també una comunió d’interessos i de complicitats. Finalment, la defensa de les Constitucions, enteses com el fonament suprem de la nació catalana, cosa que inevitablement havia de generar una nostàlgia —probablement idealitzada— envers la dinastia dels Àustria, i també uns recels inequívocs envers les maneres absolutistes dels Borbó. El procés de formació del partit austriacista, és a dir, el pas d’un austriacisme difús a la conspiració organitzada, ha estat estudiat per Joaquim Albareda. El seu punt d’arrencada és el 1702, tot coincidint amb l’inici de les hostilitats a Europa, i hi convergiren sectors socials diversos, amb sensibilitats polítiques diferenciades: la burgesia de Barcelona, interessada en el desenvolupament productiu i comercial del país; segments de la petita noblesa, defensors del pactisme i del sistema constitucional; eclesiàstics, etc. El nucli més actiu es localitzà a la plana de Vic, i aplegava propietaris benestants ja bregats per les lluites contra França de les dues darreres dècades del segle XVII; aquest col·lectiu mantingué una àmplia simpatia cap al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, amb qui continuà vinculat després del seu exili del 1701. La contribució del partit austriacista va resultar decisiva en el setge del 1705, que inicià el govern de l’Arxiduc.
El govern de Carles III
Campament militar a Barcelona, 1706.
ECSA / G.S.
Una valoració objectiva del govern de Carles III obliga a posar en primer pla les circumstàncies d’excepcionalitat en què hagué de desenvolupar-se en tot moment. Excepcionalitat caracterizada pels avatars de la guerra, però també per la fragilitat fiscal. En el primer sentit, cal destacar que, després de la primera ofensiva sobre Madrid (1706), les tropes aliades hagueren de recloure’s a Catalunya per un espai de tres anys. La segona empresa de conquesta de l’interior peninsular (1710) no obtingué millors resultats. Els exèrcits aliats van evidenciar, en els moments clau, una clara descoordinació a causa de l’heterogeneïtat dels comandaments de la tropa i també dels seus orígens, a més de greus problemes d’abastament i d’intendència. Els fracassos militars dels aliats a la Península contrastaven, però, amb les importants victòries a la majoria de fronts europeus. La impossibilitat de dominar de manera permanent un ampli territori peninsular condicionà extremament els recursos fiscals de Carles. D’altra banda, l’Imperi no disposava de potencial econòmic ni de capacitat naval per a ajudar significativament l’austriacis-me hispànic. En aquestes circumstàncies, el govern de Carles III va evidenciar una dependència endèmica envers Anglaterra.
La pràctica del govern a Catalunya va estar condicionada també, com és obvi, per aquestes mancances generals. En particular, el govern de l’Arxiduc va viure, de manera gairebé permanent, la contradicció entre el seu projecte hispànic —que constituïa la seva raó de ser— i la limitació del seu poder territorial efectiu al Principat. Amb més motiu quan la seva legitimitat política a Catalunya —com també la seva base social— es fonamentava en el respecte de les Constitucions. Efectivament, a la Cort general de 1705 es posaren les bases del nou poder. Carles III va confirmar i ampliar la majoria de concessions atorgades per Felip en la sessió anterior, però va afegir-hi altres mesures de gran importància política, perquè resolien conflictes endèmics entre les institucions de la Terra i la Monarquia. Així, entre altres qüestions, s’acordà que les tropes s’havien d’allotjar en casernes i no a les cases dels particulars, i també que cap lloctinent no podria jurar el càrrec fins que el rei no hagués jurat les Constitucions a Barcelona. A més, el rei retornà el control de les llistes d’insaculats a la Generalitat i al Consell de Cent, per bé que se’n reservà el dret d’intervenir-hi. Paral·lelament, el monarca reorganitzà l’administració reial, mitjançant la Real Junta de Estado i altres organismes de govern.
El regnat de Carles III assenyalà també la conversió de Barcelona en una capital cortesana, cosa que tingué innegables repercussions econòmiques i socials. El comerç i la construcció van viure anys expansius, i al voltant de la cort s’aplegaren diversos artistes i músics provinents d’Itàlia. Amb Car-les III s’introduí l’òpera italiana a Barcelona, que es representà de manera regular mentre la cort hi romangué.
Des de mitjan 1707, però, era visible un desencant creixent entre els catalans, que va donar lloc a un cert distanciament, cada cop més evident, entre les institucions dels Comuns i el monarca. Entre les causes del descontentament cal esmentar la marxa de la guerra, els abusos cada cop més freqüents de les tropes aliades allotjades a Catalunya, l’actitud autoritària d’alguns funcionaris reials i, en fi, el sentiment que l’esforç del país no havia estat suficientment premiat pel monarca. Tanmateix, l’abolició dels Furs d’Aragó i de València per part de Felip V d’Espanya (1707) i la política de terra cremada deixada pels exèrcits borbònics a Catalunya mostraven clarament als catalans quin podia ser el futur de les seves Constitucions en cas d’un definitiu triomf borbònic.
Després d’Utrecht
Tot i que el govern anglès havia reprès les negociacions secretes amb França ja al començamentl del 1711, la mort de l’emperador Josep I i l’arribada al tron imperial del seu germà Carles van donar un tomb decisiu a la contesa. L’Arxiduc va abandonar Barcelona el 27 de setembre d’aquell any i fou coronat emperador a Frankfurt dos mesos més tard, el 22 de desembre. El 19 de març de 1713, l’emperadriu marxà també de la ciutat. Pocs dies després, l’11 d’abril, se signava el tractat d’Utrecht, que confirmava la sobirania de Felip V als regnes hispànics, en canvi de diverses compensacions territorials i econòmiques a les potències aliades. Tan sols restava al marge de l’acord el que, ja aleshores, va ser anomenat el «Cas dels Catalans», perquè els aliats van abandonar tots els compromisos contrets amb el Principat. En aquell context, la Junta de Braços del 1713 optà per la resistència. Malgrat els esforços dels defensors de Barcelona i de Cardona, úniques places fortes no ocupades encara per les tropes borbòniques, i malgrat els intents desesperats per organitzar l’ajut a aquestes ciutats des d’altres contrades, la causa catalana arribava als seus últims dies. Cal tenir en compte que, segons Albareda, les forces borbòniques a Catalunya eren, al començament del 1714, d’uns 55 000 homes. Com és ben sabut, Barcelona va ser ocupada l’11 de setembre de 1714, després de resistir durant tretze mesos el setge de l’exèrcit de les Dues Corones. Tot seguit s’inicià una duríssima repressió. El dia 16, José Patiño, president de la nova junta borbònica de justícia i govern, entrà a la Casa de la Ciutat per comunicar als consellers la dissolució del Consell de Cent. Tot seguit passà a la Casa dels Diputats, o Palau de la Generalitat, on, en presència del diputat eclesiàstic i dels oïdors eclesiàstic i reial, féu llegir el text següent:
«Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N. S. (Q. D. G.) en esta ciudad y plaza la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, el Excmo. Sr. Mariscal Duque de Berwick y Liria me ha encargado que ordene y mande a los diputados y ohidores de cuentas del General de Cataluña que arrimen todas las insignias, cesen totalmente, así ellos como sus subalternos, en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios, y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y sus dependencias.»