El 22 de juliol de l’any 1704, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc de Valls i Freixa (Segle XVII – Barcelona 1705), cambrer del monestir de Sant Pere de Camprodon; diputat militar: Antoni de Puig, domiciliat a Lleida; diputat reial: Agustí Pinyana i de Montfort, ciutadà honrat de Barcelona, domiciliat a Tortosa; oïdor eclesiàstic: Pere d’Oliver, canonge de Vic; oïdor militar: Climent de Senespleda i de Solanell, donzell, domiciliat a Barcelona; oïdor reial: Josep Braçó i Duran, ciutadà honrat de Barcelona.
El diputat eclesiàstic Francesc de Valls i Freixa va morir el 26 de setembre de 1705, durant el setge de Barcelona protagonitzat per les tropes aliades que va donar pas a l’establiment del govern de l’arxiduc Carles. Francesc de Castellví, en les Narraciones históricas, refereix que els bombardeigs navals sobre la ciutat es van iniciar la nit del 15 de setembre, tot coincidint amb l’assalt a la fortalesa de Montjuïc. La nit del 16, les tropes aliades van llançar 300 bombes. Una d’elles va tocar de ple la Casa dels Diputats, on, segons Castellví, «prendió el fuego […] en los cuartos que llaman de las Conferencias, con tanta velocidad que se tomó el medio de arruinar lo continguo al incendio. Asistía en medio del peligro el diputado eclesiástico don fray Francisco Valls y Freixa, camarero de Camprodón, que murió pocos días después, de la fatiga. El daño excedió de 20 000 ducados». El càrrec de diputat eclesiàstic va restar vacant durant gairebé catorze mesos, a causa de la variabilitat de la conjuntura (setge aliat, cort general convocada per Carles III i setge borbònic del 1706). Finalment, el 18 de novembre de 1706 va ser escollit Josep Grau, canonge degà de la catedral de Solsona, que jurà el càrrec de diputat eclesiàstic el 2 de desembre d’aquell mateix any.
En circumstàncies menys violentes, altres tres consistorials van morir també durant el trienni, i van haver de ser substituïts per nous insaculats. El primer d’ells fou el diputat militar Antoni de Puig. El seu decès es produí l’11 d’octubre de 1704, tot just dos mesos després del seu jurament. Fou substituït per Josep de Novell i de Nadal, domiciliat a Barcelona, que fou escollit el 23 d’octubre d’aquell any i jurà el càrrec quatre dies més tard. El seu germà, Marià de Novell i de Nadal, paborde del monestir de Sant Salvador de Breda, va ser oïdor eclesiàstic del trienni següent (1707-10). Josep de Novell va participar en la defensa de Barcelona durant el setge de 1713-14.
El 17 d’agost de 1705 va morir el diputat reial Agustí Pinyana i de Montfort. Sis dies després, el 23, era escollit en el seu lloc Pere Vidal, de Tortosa. La celeritat amb què es produí l’elecció pot estar relacionada amb l’anunci de l’arribada a la costa de Barcelona de l’estol aliat, el qual, segons Narcís Feliu de la Penya, fou albirat des de la ciutat el dia 22. El setge aliat de la ciutat i els episodis que el seguiren van diferir, però, el jurament del nou diputat fins el 23 de juny de 1706.
Finalment, l’oïdor eclesiàstic Pere d’Oliver, canonge de Vic, va morir l’1 de novembre de 1706. El nou oïdor, Vicenç Gomis, canonge de Tortosa, va ser escollit el 18 de novembre d’aquell any i va jurar el càrrec el 2 de desembre, tot coincidint amb el jurament del nou diputat eclesiàstic.
Així doncs, només dos consistorials —l’oïdor militar Climent de Senespleda i de Solanell i l’oïdor reial Josep Braçó i Duran— van completar el trienni. El 7 de novembre de 1705, data de l’entrada oficial de Carles III a Barcelona, la Generalitat es trobava reduïda a quatre membres: els dos esmentats, el diputat militar Josep Novell i l’oïdor eclesiàstic Pere d’Oliver. Els relleus sobtats d’aquell trienni han fet que alguns historiadors sospitin que el canvi dinàstic dels Àustria als Borbó va tenir conseqüències directes en la nòmina consistorial. Com s’ha vist, però, no fou així. Les substitucions de diputats i oïdors foren causades exclusivament per defunció dels titulars, i només una —la del diputat eclesiàstic Francesc de Valls i Freixa— està directament relacionada amb els fets bèl·lics.
Pel que fa al comportament polític previ dels consistorials, cal remarcar que el canonge de Vic, Pere d’Oliver, havia estat membre del Tribunal de Contrafaccions creat per la Cort general de 1701-02. Com ha explicat Joaquim Albareda, aquesta institució era una mena de tribunal de garanties constitucionals, formada de manera paritària per representants de les institucions reials i de les institucions de la Terra. En cas d’empat, un magistrat elegit per sorteig havia de desfer la paritat tot votant per segona vegada. El vot d’Oliver va ser sempre favorable, en els casos que es coneixen, a l’opinió dels magistrats de la Terra.
Els primers anys de la guerra de Successió
La guerra de Successió. L'ofensiva austriacista.
Font: B. de Riquer (dir.), 2000
La dinàmica del trienni es caracteritzà, òbviament, pel trànsit del primer govern borbònic al govern de l’arxiduc Carles, esdevingut Carles III. Així, durant els tres anys passats entre l’agost del 1704 i l’agost del 1707, Barcelona va viure dos nous setges —de primer, l’aliat del 1705, i després, el de l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques del 1706— i unes noves corts. D’altra banda, els efectes de la guerra es feren sentir a tot el país amb episodis de gran crueltat. A més, Barcelona esdevingué ciutat cortesana, amb totes les conseqüències econòmiques, socials i politicoculturals que aquest fet comportava.
El trienni s’inicià, però, amb la repressió que seguí el desembarcament aliat del maig del 1704, i que es prolongà, si més no, fins al començament de l’any següent. El lloctinent va fer empresonar alguns destacats membres del partit austriacista, com Narcís Feliu de la Penya, Ramon de Vilana-Perles i Camarasa, Amador i Sebastià Dalmau, Francesc Nebot i Josep Mas de Roda. La repressió es va estendre també a molts eclesiàstics, amb un gran nombre de detencions i desterraments —probablement el cas més destacat va ser el del bisbe de Barcelona, Benet de Sala i de Caramany, que fou obligat a viatjar a Madrid, on va ser retingut en presó domiciliària—. Les institucions —fins i tot la Reial Audiència— també van patir els efectes de l’acció repressiva. Alguns jutges de l’Audiència van ser desterrats, com Pere d’Amigant i de Ferrer i Cristòfor de Potau i d’Oller. Diversos consellers de Barcelona van ser detinguts, entre d’altres, el mateix conseller en cap, Joan Costa, i el conseller cinquè, Mateu Hereu. Davant aquesta situació, el Consell de Cent va enviar una ambaixada a Madrid al començament del 1705. Els dos ambaixadors, Josep Faust de Potau i de Ferran i Pau Ignasi de Dalmases i Ros, van ser detinguts l’endemà de la seva arribada a la cort, el 6 de febrer de 1705; restaren en presons castellanes durant la major part de la guerra.
La repressió del virrei Francisco Fernández de Velasco y Tovar és un element clau per a entendre el procés de radicalització del país. Les continuades detencions i desterraments i la vexació permanent de les institucions van contribuir al fet que el sentiment austriacista, fins aleshores majoritari però molt difús, es convertís per a molts sectors en l’única alternativa viable de supervivència. Hi va col·laborar també la persuasió creixent de la diplomàcia dels estats aliats —notablement, d’Anglaterra—, que desitjaven estendre la guerra a la Península i trencar la continuïtat territorial entre els regnes de Lluís XIV i Felip V.
Des del 1704, el partit austriacista, o vigatà, va protagonitzar importants accions de força a la plana de Vic. Era compost majoritàriament per hisendats i petits nobles, que havien participat en els combats contra els francesos dels dos últims decennis del segle XVII. Els vigatans mantenien relacions amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, a l’exili des del 1701, que havia dirigit el desembarcament fallit del maig del 1704. Al començament del 1705, els vigatans assaltaren Manlleu. Cap al maig, dominaven ja la ciutat de Vic i tota la plana, bo i tallant els passos que comunicaven Barcelona amb les comarques centrals i pirinenques. Paral·lelament, la diplomàcia anglesa entrà en contacte amb el partit austriacista mitjançant Mitford Crowe, comerciant que havia tingut importants interessos econòmics a Catalunya i que fou nomenat ministre plenipotenciari per la reina Anna d’Anglaterra. Els contactes van cristal·litzar en la signatura del pacte de Gènova (20 de juny de 1705), que per part catalana van subscriure Antoni de Peguera i Domènec Parera. El pacte prometia l’ajut d’Anglaterra a una Catalunya rebel, amb el desembarcament de 8 000 homes, 2 000 cavalls i 12 000 fusells. A més, Anglaterra es comprometia a garantir el manteniment de les Constitucions, fos quin fos el resultat de la contesa.
Atac als filipistes, Barcelona 1705.
ECSA
A l’estiu del 1705, doncs, es donaven ja les condicions per a la victòria austriacista. Els fets es desencadenaren el 24 d’agost, quan un important estol aliat, en el qual viatjava el mateix arxiduc Carles, va desembarcar a l’embocadura del Besòs. A diferència del que s’havia esdevingut el 1704, les tropes eren força nombroses: prop de 20 000 soldats, dels quals més de 8 000 eren d’infanteria, i 800 cavalls. Els combats per a ocupar Montjuïc s’iniciaren la nit del 13 de setembre; en aquella empresa va morir el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, que havia estat el màxim valedor del nou projecte de desembarcament a Barcelona. El 15, coincidint amb l’assalt definitiu de la fortalesa, van començar els bombardeigs sobre la ciutat. Les tropes aliades van rebre des del primer moment el suport dels sectors compromesos amb la conspiració. Uns mil voluntaris armats, majoritàriament provinents de la plana de Vic, van afegir-se a l’exèrcit assetjant. D’altra banda, les partides austriacistes van resultar decisives a l’hora de decantar la majoria de municipis del país a la causa de l’Arxiduc. Aquest procés es va realitzar de manera paral·lela al setge de Barcelona. L’arxiduc Carles, que va desembarcar el 29 d’agost, residí durant el setge a Sarrià, i va rebre l’adhesió d’alguns nobles i de persones que havien fugit de la ciutat. En un context d’incertesa, marcat pel fracàs del primer desembarcament i per la repressió de Velasco, l’actitud dels catalans va ser, doncs, diversa: d’adhesió immediata i entusiasta per part dels sectors directament vinculats al partit austriacista; o bé d’expectació i prudència, probablement des d’una certa simpatia cap als aliats (aquest va ser el comportament seguit per les institucions dels Comuns i per molts municipis i, per extensió, l’actitud majoritària). Les adhesions van augmentar a mesura que els aliats van anar enfortint la seva posició militar. Pel que fa als sectors filipistes, notablement minoritaris, se sap que alguns dels més destacats van ser empresonats i que el govern de l’Arxiduc els segrestà els béns. Prop de cent cinquanta s’exiliaren a Perpinyà.
Constitucions, capítols i actes de la Cort de Barcelona del 1706.
R.M.
Velasco capitulà el 9 d’octubre. El 14 es produí un avalot popular a Barcelona, amb l’objectiu que es garantís la vida i la llibertat dels presos. El 22, l’Arxiduc va fer una breu visita a la ciutat, gairebé d’incògnit. Finalment, el 7 de novembre hi va fer l’entrada oficial i va jurar les Constitucions. Els primers mesos del regnat de Carles III estigueren marcats per la convocatòria de la Cort general de 1705-06 i per la conquesta del Regne de València (la capital fou ocupada al desembre del 1705). Les sessions de cort es realitzaren des del 5 de desembre de 1705 fins al 31 de març de 1706 i tingueren, des de la seva mateixa constitució, dues característiques del tot inèdites. D’una banda, va ser l’única cort realitzada a la Casa dels Diputats, o Palau de la Generalitat (la fixació del lloc de realització de les corts, com la seva mateixa convocatòria, era una prerrogativa reial). D’altra banda, va disposar d’una amplíssima presència del Braç Reial, que incorporà onze noves poblacions, la majoria de les quals eren considerades fins aleshores dependents de senyors dels braços militar o eclesiàstic. La Cort general de 1705-06 va considerar nul·la la convocatòria de Cort del 1701 i tots els seus acords. Tanmateix, va reproduir moltes de les mesures aprovades en aquella convocatòria i va ampliar-ne d’altres. Així, en el terreny econòmic, es va aprovar la constitució d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal i d’un port franc a Barcelona; es va eixamplar fins a quatre el nombre de vaixells destinats al comerç anual amb Amèrica, i se’ls va eximir del control reglamentari per part de la Casa de Contratación de Sevilla; a més, es van prendre nombroses mesures destinades a augmentar la producció i el comerç. En l’àmbit polític, a més d’establir de nou el Tribunal de Contrafaccions, Carles III es comprometé a reintegrar a Catalunya els comtats de Rosselló i Cerdanya. També es resolgueren afers que havien assenyalat un conflicte endèmic entre les institucions de la Terra i la Monarquia, com els allotjaments (s’aprovà que les tropes havien de ser allotjades en casernes i no en cases particulars) i la vigència del mandat dels lloctinents (cap virrei no podria prendre possessió del càrrec fins que el monarca no hagués jurat a Barcelona les Constitucions). El tema de les insaculacions, que havia estat motiu de tensió a la Cort del 1701, es resolgué de manera transaccional: Carles III retornà el seu control a la Generalitat i al Consell de Cent, però es reservà el dret a interferir-hi «cuando hubiere causa». El punt més polèmic va ser, però, l’exigència per part del monarca que la Cort proclamés l’exclusió perpètua de la casa de Borbó als drets successoris. Tot i que avui pugui semblar paradoxal, aquest punt era vist pels braços com un atemptat a les seves atribucions i als mateixos fonaments de la monarquia paccionada. Els braços, però, van haver de transigir davant la imminent ofensiva de l’exèrcit de les Dues Corones.
Les tropes borbòniques, provinents d’Aragó i del Rosselló, van cometre abundants excessos i actes de represàlia política durant el seu trànsit cap a Barcelona. El setge es va tancar el 3 d’abril de 1706 i es va prolongar fins l’11 de maig, quan l’arribada de reforços aliats va obligar les forces borbòniques —i, amb elles, el mateix Felip V— a emprendre la fugida cap a França. Durant el setge, Carles III hagué de romandre a Barcelona, ja que les pressions aliades perquè sortís de la ciutat van acabar provocant un autèntic avalot. El fracàs de l’ofensiva borbònica va obrir les portes a la conquesta de l’interior peninsular. Les tropes aliades van entrar a Saragossa, on Carles fou proclamat rei d’Aragó el 29 de juny, i tot seguit ocuparen Madrid. Allí, el 2 de juliol, Carles va ser entronitzat com a rei de Castella. Però l’ofensiva aliada va topar amb la reacció vigorosa dels exèrcits borbònics i del mateix poble castellà. Les forces aliades, a més, van evidenciar greus problemes de coordinació i d’intendència. En aquest context, la retirada va esdevenir inevitable. Carles i els seus exèrcits es refugiaren a València. El 22 de març de 1707, però, el monarca era ja de nou a Barcelona. Un mes després, el 25 d’abril, la batalla d’Almansa va obrir els regnes de València i d’Aragó a les tropes filipistes. A l’estiu del 1707, doncs, la guerra entrava en una nova fase. En el pla bèl·lic, les accions quedaren reduïdes al Principat durant tres anys. L’exèrcit de les Dues Corones, a més, modificà els seus objectius estratègics: ja no es tractava de plantejar-se un setge immediat de Barcelona, deixant en el camí localitats fidels a Carles, sinó d’ocupar progressivament i sistemàticament tot el territori. Així, Lleida (ocupada al novembre del 1707) i Tortosa (conqueri-da al juliol del 1708) esdevingueren objectius prioritaris, jun-tament amb les comarques frontereres amb França —de la Vall d’Aran (ocupada el 1707, com Puigcerdà i bona part de la Baixa Cerdanya) a l’Empordà—. Només les victòries aliades en el context europeu podien compensar en part els fracassos peninsulars. En el pla polític, la derogació dels Furs d’Aragó i València (29 de juny de 1707) oferia pocs dubtes als catalans respecte al futur de les seves Constitucions si les tropes borbòniques ocupaven el país. El comportament de les tropes amb els civils i les viles conquerides, caracteritzat per una gran crueltat, resultava també prou eloqüent.
Catalunya endins, el govern de l’Arxiduc topà també en diverses ocasions amb les institucions catalanes, especialment a partir de l’estiu del 1707. La problemàtica dels allotjaments, la tendència a l’autoritarisme dels funcionaris reials o el mateix contrast sagnant entre l’opulència de la cort barcelonina i el sofriment de la major part del país van ser motius de queixa permanent. En el fons, els conflictes evidenciaven, d’una banda, la fragilitat del poder de Carles, a causa de la insolvència fiscal i militar, que el feia endèmicament dependent d’Anglaterra, i, de l’altra, la dificultat de compaginar, en un context bèl·lic, els interessos estratègics Espanya endins i el sistema constitucional de l’únic territori que posseïa de manera efectiva. Caldria afegir a tot plegat el sentiment, cada cop més estès entre els catalans, que el govern de l’Arxiduc es fonamentava en una petita camarilla formada per nobles alemanys i per un petit nucli de funcionaris reials de maneres cada cop més autoritàries. El secretari d’Estat, Ramon de Vilana-Perles, autèntic home fort del govern austriacista, va centrar moltes d’aquestes crítiques els darrers anys de la guerra.