Els elements del paisatge terrestre

Plegaments i alçaments de les roques

El fet que les muntanyes no tenen una estructura geològica simple ja ha estat indicat al llarg de "Com és feta la Terra". Els processos que tenen lloc a la litosfera terrestre a causa del moviment continu i el contacte entre les plaques de l’escorça del planeta han produït diverses vegades plegaments intensos i extensíssims de quantitats immenses de roques de tota mena. Les roques són materials rígids i per tant no deformables amb facilitat; però alguns d’aquests plegaments es produïren fa desenes de milions d’anys, quan les roques afectades eren a profunditats molt més grans que ara i estaven sotmeses a temperatures i pressions molt superiors, amb els fenòmens consegüents de fusió.

Com ja hem dit, el conjunt dels processos que porten a la formació i el creixement de les muntanyes s’anomena orogènesi. Aquí convé remarcar com a principals responsables de l’altitud assolida pels cims, a vegades molt considerable, no tant els moviments de compressió entre les plaques de l’escorça terrestre (que, en canvi, són responsables dels plegaments, les ondulacions i els encavalcaments de les roques), com els moviments successius d’alçament vertical. Aquests tendeixen a reconduir el conjunt escorça-mantell a una condició d’equilibri (comparable a la que s’instaura quan un tronc és empès sota l’aigua i, així que es deixa anar, torna a surar). Naturalment, aquests moviments d’alçament, en el cas de les cadenes muntanyoses, són lentíssims. Per exemple, sembla verificat que els Alps i els Pirineus encara estan en fase d’alçament imperceptible. A Suïssa, mitjançant mesuraments molt acurats, s’ha demostrat que algunes muntanyes d’aquest país "creixen" anualment 1 mm de mitjana. El que impedeix constatar efectivament, ni que sigui a llarg termini, un creixement real és la presència constant i contínua dels fenòmens d’erosió, que a poc a poc desgasten els cims i les crestes més exposades.

Les glaceres

Les glaceres són elements fonamentals del paisatge de l'alta muntanya i, alhora, un dels seus grans modeladors. Quan les precipitacions sòlides, produïdes a causa del fred, són prou importants, les masses de neu acumulades als cims en grans circs poden començar a baixar formant un veritable riu. La força erosiva de la neu i dels grans sediments que arrossega, formant grans morenes, és la responsable de l'excavació de les valls en forma de "U". El dibuix esquematitza les diverses parts d'una glacera.

ECSA

A "L'atmosfera terrestre i el clima", relatiu a l’atmosfera i el clima, hem vist que en condicions climàtiques determinades, sobretot de temperatura, les precipitacions meteorològiques es produeixen en forma de neu. La neu dipositada al sòl s’acumula fins que una elevació de la temperatura en provoca la fosa. Però hi ha àrees de la superfície terrestre en les quals la neu resisteix fins i tot durant els mesos més càlids de l’any. En aquest cas es parla d’àrees situades més amunt del límit de les neus perpètues.

El límit de les neus perpètues no és el mateix a totes les regions de la Terra, atès que varia notablement segons l’altitud i la latitud. Als Alps i als Pirineus aquest límit apareix més amunt dels 2 800 m; a la regió antàrtica, en canvi, les neus perpètues arriben al nivell del mar, mentre que al Kilimanjaro, situat a l’Àfrica equatorial, puja a 4 500 m.

La regió de les neus perpètues és el domini de les glaceres, grans extensions de gel, de dimensions i gruix variables, originades per l’acumulació successiva de masses de neu glaçada i compactada. El mecanisme de formació d’una glacera és més aviat simple. El sol fon parcialment la neu superficial; l’aigua que en resulta s’infiltra lentament en profunditat i desplaça l’aire present als estrats de neu de sota, i per tant es glaça. Però la forta pressió que exerceix la massa de neu de sobre en provoca un altre cop la liqüefacció i permet que es torni a infiltrar a més profunditat. Mitjançant aquest procés els estrats de neu es transformen en glaç.

Les glaceres terrestres ocupen aproximadament el 10% de la superfície de totes les terres emergides. La seva importància és determinada no tant per l’extensió com per la capacitat de modificar el paisatge dels voltants i per les grans quantitats d’aigua dolça que proporcionen cada dia gràcies a la fosa contínua de les parts situades a les cotes més baixes (ablació). Aquesta fosa alimenta els torrents glacials.

L’extensió de les glaceres ha anat canviant al llarg dels mil·lennis, de manera fins i tot radical, com a conseqüència de les variacions del clima. En efecte, com més fred és el clima —calculant les mitjanes anuals de les temperatures— i abundant de precipitacions, més augmenten les acumulacions de neu, que esdevenen persistents i fan eixamplar, allargar i engruixir la glacera cada vegada més. En el decurs dels últims 600 000 anys hi ha hagut 5 grans glaciacions i en la culminació de la seva extensió les glaceres dels Pirineus arribaven fins als 2 000 m. La glacera més important dels Pirineus catalans segueix la vall de la Noguera Pallaresa, i tenia una longitud de 52 km i una altitud de 700 m. Durant el seu avanç (per avanç s’entén l’augment de les dimensions i l’allargament de les llengües), les glaceres van modificar profundament el paisatge de les regions travessades, i van crear valls que no existien prèviament. Així mateix, les glaceres són responsables de la desviació del curs dels rius, de la destrucció de la vegetació i de les llargues migracions obligades d’homes i animals a la recerca de medis més favorables.

Hi ha diversos tipus de glaceres. La primera i gran distinció diferencia els casquets glacials de les glaceres de muntanya. Els primers corresponen a les extensíssimes glaceres que recobreixen les terres antàrtiques i Grenlàndia, i assoleixen un gruix superior als 3 500 m (pel que fa a la capa de glaç que revesteix les aigües de les regions àrtica i antàrtica, es prefereix parlar de banquises i de packs). Entre les glaceres de muntanya, que tenen dimensions molt més reduïdes, es distingeixen les glaceres de vall (instal·lades en valls i de forma allargada, com moltes glaceres dels Alps i dels Pirineus), les glaceres d’altiplà (ocupen zones planes i elevades on s’originen diverses llengües de glacera), les glaceres de piemont (quan diverses glaceres de vall desemboquen a les planes i s’uneixen a glaceres anàlogues de les valls veïnes) i les glaceres de circ, de declivi i de torrentera (en general petites i adaptades a la forma de l’àrea on recolzen).

Les glaceres tenen una gran capacitat erosiva, que en el passat els ha permès de modelar en la roca dura de les muntanyes alpines valls de desenes de quilòmetres de llargària i de milers de metres de fondària. A la vall de Boí, en el tram Salardú-Viella-Bossost, es veu clarament l’origen glacial pel seu perfil molt semblant a la lletra "U". Les glaceres són dotades d’una "força" inimaginable, gràcies a la capacitat de moviment. Aquest és molt lent i a primera vista no es pot percebre (a les glaceres dels Alps és d’uns 50-100 m l’any), però és imparable i, sobretot, tan potent i implacable que arrossega amb el gel tones i tones de roques, blocs, pedres, grava, sorra... tot el que la glacera aconsegueix arrencar de les parets i del fons del llit, a més de tot el que li cau a sobre dels vessants de les muntanyes circumdants. El conjunt dels materials rocallosos transportats per la glacera o abandonats després de la fosa parcial s’anomena morena. Quan es parla del moviment d’una glacera no hem d’entendre que aquesta es desplaça del lloc on és establerta, sinó que allò que es mou és el glaç que la forma. Com l’aigua en el riu, en el moviment de la glacera hi intervenen, sobretot, la força de gravetat i l’efecte de noves glaçades. L’aigua que s’obté de la fosa d’una part del glaç penetra en les fenedures i les esquerdes, on es torna a glaçar i provoca fortes empentes laterals, perquè l’aigua en estat sòlid ocupa un volum més gran que en estat líquid.

En aquest fluir lent però continu, comparable en un cert sentit, deixant de banda la velocitat, al d’un gran riu, el gel i tot el que embolcalla i atrapa exerceixen una poderosa acció d’excavació i d’abrasió de les parets de les muntanyes, les quals erosionen a poc a poc. Quan en canviar les condicions del clima per l’arribada d’un període càlid la glacera "es retira" a poc a poc, és a dir, quan es fon i se’n redueixen les dimensions, deixa una prova ben visible del seu pas per les valls de muntanya, la secció de les quals resulta modelada en forma de "U".

Les valls

L’aigua de la pluja, en circular cap avall empesa per la força de la gravetat, s’obre camí pels vessants de les muntanyes, tot concentrant-se i formant cursos d’aigua cada vegada més importants. La seva força erosiva aixaragalla el terreny i excava solcs llargs i amples o estrets i profunds —segons la duresa dels materials que va trobant—, i forma les valls. Així, doncs, les valls són parts del territori més baixes —depressions— que el seu entorn —les muntanyes—, i han estat generades per la força de l’aigua en concentrar-se i també pel gel (com s’ha vist al capítol anterior). Si plou molt i molt sovint, al fons de la vall hi ha un curs d’aigua permanent: un riu (vegeu "Els rius"). Si plou poc, al fons de la vall només hi ha aigua mentre dura la pluja i fins uns quants dies després, llavors es parla d’un torrent o d’una rambla.

Lateralment, una vall és delimitada pels vessants o aiguavessos de les muntanyes que l’envolten, que poden ser més o menys escarpats segons les característiques dels materials i del relleu de la regió. La línia imaginària que ressegueix els punts més baixos o fons de la vall s’anomena tàlveg i coincideix amb el camí que segueixen les aigües, quan n’hi ha. La part més alta de la vall, allà on es concentren els petits cursos d’aigua fins a formar-ne un de més important, s’anomena capçalera. La part final de la vall, que pot confluir en una plana que s’obri al mar o en una altra vall més gran, s’anomena desembocadura. Quan una vall és extensa i té una forma arrodonida rep el nom de conca.

La forma de la vall ens mostra quin és el procés que l’ha originat. Per veure-ho, imaginem que tallem la vall amb un pla perpendicular a la seva direcció: si la secció transversal obtinguda mostra una forma semblant a una "V" vol dir que la vall ha estat originada per un riu. Això és degut al fet que la velocitat de l’aigua té més capacitat d’erosió en la part central del seu curs, i excava i aprofundeix el solc en sentit vertical. En canvi, quan la vall ha estat treballada per una glacera, la forma de la secció transversal s’assemblarà a una "U" ja que, com que el gel és sòlid i circula més lentament, la força d’erosió es reparteix per tota la superfície de contacte. En moltes ocasions, però, les valls que havien estat originades per glaceres avui són solcades per rius, i per tant la seva secció pot presentar formes mixtes. De vegades, pot ser difícil apreciar clarament el perfil en "V" a causa de l’acumulació dels sediments transportats pel riu o el torrent. Aquests sediments s’acumulen al fons de la vall en el que s’anomenen dipòsits al·luvials.

A les àrees de muntanya, les valls són els llocs més humanitzats ja que ofereixen més possibilitats per a la instal·lació de cases i pobles, i també per a les comunicacions, els conreus i altres activitats humanes. Per aquesta raó, dins de l’àmbit de les àrees muntanyoses, és a les valls on aquest àmbit natural ha estat més modificat.

Les planes

No atreuen la mirada sorpresa dels turistes, no inspiren sovint els poetes, ocupen una part força limitada de la superfície terrestre i, amb tot, són les àrees més importants per a l’home, almenys pel que fa a les activitats econòmiques i el poblament: parlem de les planes.

Considerant-ne l’aspecte, no hi ha gaire res a dir sobre les planes: són... planes, o poc animades orogràficament, i no ofereixen gaires elements per a descriure panorames atractius. En compensació, són fèrtils, riques en camps de conreu, còmodes per a la construcció de cases, xarxes de comunicacions i infraestructures per a les activitats humanes. Precisament perquè acullen les majors concentracions demogràfiques i productives, les planes sovint són les regions més contaminades del planeta, les més modificades respecte de l’aparença originària, les més transformades. La majoria de les planes són d’origen al·luvial: en efecte, s’han format per l’acumulació progressiva de materials transportats i dipositats pels rius (dipòsits al·luvials, justament) en zones marines poc fondes, o en llacs o fins i tot a les valls més amples.

Aquest és el cas, per exemple, de la Depressió Prelitoral Catalana —també coneguda com del Vallès-Penedès—, situada entre la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral, que forma part del Sistema Mediterrani Català. Al començament del Quaternari l’actual depressió no existia perquè a causa d’uns trencaments per falla s’havia enfonsat, i el seu lloc era ocupat per un golf estret i allargat per on penetraven les aigües de la mar Mediterrània. Des de llavors, el curs incessant de la Tordera, el Besòs i el Llobregat i els seus afluents, amb el seu treball continu de transport i dipòsit d’arrossegalls (pedres, grava, sorra i argila) arrencats dels relleus de l’entorn, ha anat reblint l’antic golf i ampliant la superfície emergida des de la Selva fins al Camp de Tarragona, on la Depressió s’obre al mar i assoleix la màxima amplada. La plana valenciana també es produí per enfonsament i ha estat terraplenada per sediments recents del Túria i el Xúquer. Una cosa semblant passà a la Depressió Central Catalana, que durant tot el Secundari i fins a la meitat del Terciari va estar coberta per les aigües marines. En retirar-se definitivament les aigües, fa uns trenta milions d’anys, les planes del Segrià i l’Urgell, al sector sud-oest de la Depressió, es van veure excavades i reblertes pel Segre i els seus afluents fins a formar una gran plana al·luvial.

Convé recordar també altres tipus de plana, interessants pel procés de formació: les planes litorals, com l’estreta llenca del Maresme, són el resultat de la pacient obra d’acumulació de dipòsits al llarg de les costes per obra dels rius i el moviment de les onades; les planes tectòniques són el resultat de l’ordenada disposició horitzontal dels estrats de roques que les constitueixen; les planes d’erosió, en canvi, es formen per l’acció erosiva exercida amb èmfasi especial en àrees antigament muntanyoses i progressivament aplanades i anivellades.

Els altiplans són extenses àrees bàsicament planes que se situen a cotes elevades per sobre del nivell del mar; si se situen a cotes més modestes, es parla de plana baixa. Entre els altiplans dels Països Catalans podem destacar el Moianès, el Lluçanès, l’altiplà de la Segarra (a la Depressió Central Catalana) i l’altiplà de Requena (a la Serralada Ibèrica).

Les planes, el centre de la vida humana

Les muntanyes i serralades són potser els elements més visibles del relleu terrestre, com ja hem constatat, però la vida humana es fa majoritàriament a les planes. De fet, és des de la plana que contemplem la muntanya i, de tant en tant, alguns gosen pujar-hi. A les planes es concentra bona part de la riquesa mundial, i tot i que no destaquin no podem perdre-les de vista, de cap manera.

Els anys 1920, en descriure Europa central, el geògraf francès Emmanuel De Martonne, escrivia: "L’existència de muntanyes tan elevades i tan variades com acabem de veure no treu que l’Europa central tingui planes extensíssimes. Només que l’oceà augmentés 100 m el seu nivell restarien submergides tota l’Alemanya septentrional i tres quartes parts de Polònia; la mar Negra, inundant Valàquia i tot insinuant-se per les Portes de Ferro, cobriria la plana hongaresa, arribant quasi fins a les fonts del Tisza. La superfície continental restaria reduïda gairebé a la quarta part; l’amplada de l’istme entre les mars del nord i del sud amb prou feines arribaria als 430 km".

Aquesta descripció no solament mostra la importància i significació de les planes centrals europees, sinó que parteix d’una realitat que ha existit històricament. De fet, més de les dues terceres parts del territori de l’Europa central han estat conquerides a l’oceà en un passat no gaire remot i s’han organitzat en dos grans conjunts de planes: la germanopolonesa i la danubiana. La plana germanopolonesa assoleix uns 1 200 km d’oest a est, mentre que l’amplada de nord a sud oscil·la entre els 400 km i els 500 km. En tota aquesta extensió cap punt del territori sobrepassa els 300 m d’altitud. Aquesta gran plana continua encara cap a l’oest, vers els Països Baixos i cap a l’est, vers els països bàltics, i cap al nord, interrompuda només pel solc poc profund que ocupa la mar Bàltica. Per altra banda, el Danubi ha assolit de drenar totes les planes que, una mica més heterogènies, s’estenen més al sud, entre les alineacions dels Alps, els Carpats i els Balcans i el massís de Bohèmia. En aquestes regions hi ha alguns dels centres industrials capdavanters d’Europa i del món i les seves principals àrees agrícoles.

El centre dels Estats Units també és un conjunt de grans planes, que assoleixen de constituir la toponímia de quasi tota la regió. Des de les regions àrtiques del Canadà i fins al golf de Mèxic, entre les Muntanyes Rocalloses i el sistema dels Apalatxes, s’estén una de les regions més característiques d’Amèrica del Nord. Menys conegudes des de l’exterior que la costa atlàntica o Califòrnia, aquí s’ha elaborat la figura del granger americà, base essencial de la forta economia i de l’imaginari col·lectiu de la primera potència mundial. D’aquí surten els productes lligats a la producció lletera, a la soja i al blat de moro o al cotó. Aquí es desenvolupà la mecanització de l’agricultura i s’inicià consegüentment la indústria de l’automòbil.

El centre de la Península Ibèrica també apareix com un conjunt de planes, no tan grans ni tan riques, però situades a una considerable altitud. Són les terres que cobreixen l’altiplà, la Meseta; són els camps de Castella. Són planes de vocació cerealícola tradicional, de poblament escàs i concentrat, amb alguns grans oasis urbans, sobretot Madrid, que organitza la xarxa de camins, carreteres i ferrocarrils en un patró radioconcèntric. Aquestes planes atragueren l’atenció dels intel·lectuals espanyols de la Generació del 98. El fracàs de la irradiació internacional i de la modernització de l’estat espanyol mogueren a molts dels artistes de la fi del segle XIX a concentrar-se a l’interior i a exaltar l’espiritualitat de les planes castellanes. Fins i tot, un basc com Miguel de Unamuno o un andalús com Antonio Machado, han cantat les excel·lències dels paisatges plans i desboscats, de colors ocres i sienes, on el blau del cel i un horitzó ampli s’ofereix sense obstacles.

Els rius

Els rius contenen i transporten una centèsima part de totes les aigües de la Terra, però són elements fonamentals del nostre paisatge perquè són responsables de processos importantíssims de modificació de la superfície del planeta. A més, són canals de transport d’aigua dolça (per bé que en massa casos contaminada a causa dels abocaments verinosos de moltes indústries), que s’està convertint en una primera matèria cada vegada més preciosa, i sovint són utilitzats com a vies de comunicació.

Els rius, elements fonamentals del paisatge terrestre

El cicle de l'aigua és un dels mecanismes més importants dels sistemes naturals de la Terra. Els processos d'evaporació, condensació, precipitació i escorrentia no solament mantenen un cert equilibri de l'aigua i de la humitat, sinó que alliberen i consumeixen una energia que té grans conseqüències en molts altres processos naturals.

ECSA

Els rius —hauríem de parlar, més en general, de cursos d’aigua, per incloure els rierols, els torrents, els canals naturals— recullen part de l’aigua que cau a la superfície terrestre en forma de precipitacions. Pel que fa a la resta de l’aigua, una part penetra al sòl i arriba als aqüífers subterranis, una altra part és interceptada per la vegetació, que la utilitza per a satisfer les necessitats fisiològiques, i, finalment, la part restant s’evapora en l’atmosfera. Un curs d’aigua pot originar-se de diverses maneres. Pot néixer de la unió de torrents d’aigües de pluja, de la fosa de les neus i les glaceres, de deus, llacs, o de combinacions d’aquests elements; de tota manera, no és fàcil identificar el punt exacte de naixement d’un riu. En el cas més general que el primer tram recorri una regió de muntanya, el curs es caracteritza per un pas torrencial, amb corrents ràpids i salts d’aigua freqüents (ràpids, cascades). A mesura que baixa cap a la plana, el curs s’estabilitza. A les terres baixes el riu és d’aigües tranquil·les, que semblen més abundants també perquè el pendent és menor i el llit generalment molt més ample.

L’àrea que recull totes les aigües de les precipitacions atmosfèriques i les fa confluir en un mateix curs d’aigua s’anomena conca hidrogràfica. Naturalment, les dimensions d’aquestes conques poden variar molt segons la importància dels cursos d’aigua respectius. L’Ebre, per exemple, té una conca hidrogràfica extensa, amb una superfície de 83 093 km2 i un recorregut de 910 km des del seu naixement, a Cantàbria, fins a la seva desembocadura, a la Mediterrània. Drena bona part de les valls del vessant sud pirinenc, així com les del vessant nord-est de la Serralada Ibèrica. La conca hidrogràfica d’un riu és la suma de totes les conques hidrogràfiques dels seus afluents. Per tant, la conca de l’Ebre és molt més gran que la del Segre o la del Cinca.

Quadre 6.3 Principals rius extraeuropeus.

ECSA

Quadre 6.2 Principals rius europeus.

ECSA

Quadre 6.4 Principals conques fluvials del món.

ECSA

La quantitat d’aigua que porta un riu en un lloc (estació d’aforament) i un moment determinats és el cabal. La mesura del cabal es fa en metres cúbics per segon (m3/seg; un metre cúbic equival a 1 000 litres) i les variacions de cabal al llarg de l’any indiquen el tipus de règim del riu. Els rius més grans del món assoleixen cabals enormes, de milers o desenes de milers de metres cúbics per segon.

La conca d'un riu comprèn tot el territori que és drenat per aquest riu i pel complex sistema dels seus afluents i subafluents. El geògraf nord-americà A. M. Strahler proposà una jerarquització de les conques fluvials segons el nombre de segments que conflueixen. Entre les conques catalanes destaca l'Ebre, que té un rang 8, mentre que el Llobregat (dibuixat aquí segons el mètode Strahler) només té un rang 6. Tanmateix encara és costum dibuixar les conques fluvials segons la seva superfície i comparar-les entre elles.

ECSA

S’anomena cabal absolut la quantitat total de m3 mesurats, i cabal relatiu, la relació d’aquesta quantitat amb la superfície de la conca fins a l’estació d’aforament; en aquest cas es mesura en litres per segon per km2. Es pot donar el cas que rius amb un cabal absolut minso presentin cabals relatius importants, per ser petita la superfície de la seva conca.

En el tipus de règim fluvial influeix, sobretot, la quantitat de precipitació que es recull a la conca, ja sigui en forma de pluja o de neu. A la zona de clima mediterrani, els màxims de pluviositat es produeixen durant els equinoccis (a la primavera i a la tardor) i és en aquests períodes que els rius mediterranis presenten els màxims de cabal. Especialment importants són les crescudes de cabal que tenen lloc quan es produeixen precipitacions intenses i persistents a les conques petites i de fort pendent del litoral català. Es pot desbordar el llit ordinari del riu i provocar greus inundacions a la plana al·luvial. Al final de l’estiu s’assoleixen els mínims de cabal ja que aquesta és l’estació més àrida, amb poca o nul·la precipitació i elevades temperatures que afavoreixen l’evaporació. Els rius que tenen la capçalera en serralades d’altituds considerables, com els Pirineus o els Alps, també presenten un augment important del cabal cap al final de la primavera, quan les temperatures ja són elevades i es produeix la fosa de la neu acumulada durant l’hivern.

Els rius erosionen, transporten i dipositen

La importància geològica dels rius és, com ja hem dit, molt destacada. El llit d’un curs d’aigua, no solament conté aigua. L’aigua arrossega cap a les valls i després cap al mar grans quantitats de material sòlid com grava, sorra, llim i argila. Aquests materials són transportats a més velocitat i amb més ímpetu com més importants són el cabal i el pendent del curs d’aigua. Un torrent de muntanya impetuós pot fer rodolar cap a la vall fins i tot blocs de pedra de grans dimensions; en canvi, un riu plàcid al seu pas per la plana transporta al mar tones i tones de materials finíssims, que poden quedar en suspensió durant quilòmetres, és a dir, flotant dins la massa d’aigua.

Així, es donen paral·lelament dos tipus diferents de fenòmens: d’una banda, la força del corrent d’aigua arrenca del fons i de les vores dels rius i els torrents materials rocallosos de diverses dimensions, des de blocs de pedra a grava i sorra més fina; d’altra banda, aquests mateixos materials, un cop han estat posats en moviment cap a la vall i el mar, constitueixen en conjunt una mena de "paper de vidre" enorme i continu que grata i desgasta sense parar els llits dels rius i els fons de les valls per on aquests passen. Aquestes accions, que globalment representen allò que anomenem erosió fluvial, poden semblar insignificants als nostres ulls, perquè en períodes breus de temps és quasi impossible observar-ne els efectes. Però, si considerem que continuen actuant durant segles i segles, podem veure com la força erosiva dels rius és la causa de la formació de les valls i del desgast lent, però progressiu, dels vessants de les muntanyes, com també de les modificacions globals del paisatge de la Terra.

Tota l’enorme massa de detritus de totes mides que transporten els cursos d’aigua gràcies a l’energia dels corrents té un únic destí: ser dipositada en alguna banda, en un lloc que en general és més allunyat com més lleuger és el fragment transportat. És obvi que un roc només pot ser transportat, i al llarg d’un tram curt, per un torrent de muntanya amb un corrent impetuós, gràcies a la inclinació considerable del vessant per on corre. Però així que disminueix el pendent, i per tant la força del corrent d’aigua, aquest roc és abandonat en algun punt del llit del torrent. A partir d’aleshores aquest torrent solament és capaç de transportar sorres fines, llim i argiles (tot i que en quantitats a vegades imponents).

És molt freqüent observar, per exemple als Pirineus, a la desembocadura d’una vall menor en una de més gran, o d’aquesta en una plana, una acumulació característica en forma de ventall formada per materials força grollers. Aquesta acumulació pot assolir dimensions prou notables per a permetre-hi l’establiment de conreus i pobles o la formació de boscos i pastures: es tracta dels anomenats cons de dejecció (o cons al·luvials).

Els materials més fins, no dipositats als cons al·luvials o en altres punts al llarg del recorregut del riu, arriben finalment a la mar. Per exemple, la Mediterrània rep cada dia diversos rius com l’Ebre, el Llobregat i el Túria. Tots aquests rius hi aporten moltes tones de llims i argiles, que es dipositen als fons marins prop de la desembocadura.

On acaben els rius. Deltes i estuaris

En el tram final del curs d’un riu, quan aquest aboca les seves aigües al mar, segons el tipus de costa i segons la relació de forces entre les aigües marines (onatges i marees) i les aigües fluvials, s’originen desembocadures en forma de delta o d’estuari.

Els deltes són planes, de vegades molt extenses, formades per l’acumulació progressiva de fangs, llims, argiles, sorra i grava, a la desembocadura dels rius.

Quan les aigües del riu tenen molta força (perquè és un riu cabalós, o perquè ha fet un recorregut de pendent fort) i porten molts sediments, en arribar al mar perden velocitat de manera sobtada. Aleshores dipositen selectivament els materials que encara porten en suspensió, primer els més grans i després les partícules més fines. Si a més es tracta d’una costa rectilínia i de marees poc pronunciades, els sediments penetren mar endins i fan créixer les planes deltaiques. Tenen diverses formes: arquejada com un ventall (el Nil, el Llobregat), digitada (el Mississipí) o triangular (l’Ebre, el Tíber, el Besòs, la Tordera). El mot "delta" per a definir aquests tipus de dipòsits prové de la semblança que tenen amb la lletra grega d’aquest nom.

L’estabilitat, el creixement o el retrocés d’un delta són deguts a la delicada relació d’equilibri entre les aportacions de sediments i la força dels corrents marins a l’hora d’escombrar-los.

El delta de l’Ebre té una superfície emergida de 321 km2, i és el tercer en importància a la Mediterrània, després dels del Nil i el Roine. La seva formació és recent, fa tot just uns dos mil anys. Al segle I el delta no existia i el mar arribava fins a Tortosa. Tres-cents anys més tard, els sediments del riu ja havien reblert bona part de la plana, més o menys fins a Amposta. El moment de creixement més ràpid del delta fou durant els segles XIII i XIV, ja que la desforestació de molts boscos de la conca de l’Ebre facilità l’erosió i l’aportació de més quantitat de sediments cap a la desembocadura. Des de mitjan segle XIX, el delta de l’Ebre ja tenia una fesomia similar a la d’ara. Mesures fetes els anys vint mostraren un creixement del delta de 10 m l’any. Actualment la situació del delta és més o menys estable a l’interior, però inestable als marges. En general es produeix un retrocés d’1 m l’any, així com una redistribució de les sorres, a conseqüència de l’onatge i dels vents, i també de la menor quantitat de sediments que arrossega el riu. Aquests queden pel camí a causa del blocatge que ocasionen les rescloses dels nombrosos pantans existents en tota la seva conca.

Les extenses i fèrtils planes deltaiques tenen una densa ocupació agrícola i sovint s’hi localitzen ciutats importants, com Alexandria al delta del Nil, Calcuta al del Ganges-Brahmaputra, Xangai al del Iang-Tsé, Marsella al del Roine i Nova Orleans al del Mississipí.

En canvi, quan un riu aboca les aigües en una costa que presenta recolzades, i que pateix marees notables, poden originar-se desembocadures en forma d’estuari (del llatí aestus, marea). La força dels corrents marins i de les marees no permet que la sedimentació dels materials aportats pel riu s’estabilitzi. El litoral atlàntic europeu presenta nombrosos exemples d’estuari, alguns d’ells molt grans, com els del Tàmesi, la Garona, el Tajo, el Sena i el Loira.

Les formes dels rius, història o caprici?

La Terra, fins i tot els seus elements més sòlids està sempre en moviment. Els rius, per definició són un dels elements més mòbils del planeta. Però l'aigua no és l'únic element mòbil d'un riu, sinó que els canvis de cabal - els regulars al llarg de l'any i, sobretot, els sobtats en secades i inundacions- fan variar-ne el mateix curs. Por canviar la profunditat i l'amplada del riu i també el seu llit. Els meandres, que es donen a la part més baixa del riu, són les formes més espectaculars dels canvis de curs. El dibuix ressalta l'acció de la força de les aigües (erosió -e- i sedimentació -s-) que genera la formació dels meandres i el seu posterior abandonament per part del riu.

ECSA

Tenim pocs rius, i en general són poc cabalosos. A més, acostar-se a les ribes és perillós per les seves crescudes periòdiques i catastròfiques. Només Perpinyà, des que la feren francesa, ha intentat urbanitzar la Bassa, afluent de la Tet. Lleida i Tortosa s’enfilaren als seus turons per fugir de les avingudes del Segre i de l’Ebre i València canvià el curs del Túria després de les inundacions del 1957, i encara no sabem qui es gitarà al seu antic llit. Per a gaudir de la contemplació d’un riu hem de viatjar. Per això ens embadalim sobre els ponts del Roine o del Sena a Lió o a París, o als de Tolosa, sobre la Garona que neix catalana, o a ciutats fluvials com Amsterdam, Venècia o Sant Petersburg. Si no viatgem, per a observar els rius hem de mirar els mapes.

Les línies blaves que marquen els rius als nostres mapes i atles mostren unes formes que semblen ben capricioses. Rius que apareixen i desapareixen en llacs i aiguamolls, xarxes inextricables al món escandinau, eixos profundament marcats com el Nil o el Colorado o sistemes immensos com l’Amazones o el Mississipí. A la conca alta, prop del seu naixement, els rius són més prims i segueixen obedients les línies mestres del relleu, bifurcant-se des de les serralades i dibuixant divisòries d’aigua ben marcades. A les conques baixes, en canvi, en arribar al pla i cercar la desembocadura, els rius semblen divagar, com si volguessin retardar la seva mort. En aquest vagareig els rius dibuixen sinuositats diverses, corben el seu curs en el que es coneix com a meandres (del riu turc Meandre o Menderes, que és especialment tortuós), o s’obren en braços diversos, deixant veritables illes entremig. Ja s’ha vist com aquestes formes tenen a veure amb els processos d’erosió i sedimentació i com són causes físiques les que expliquen aquest fenomen, més que no cap caprici voluntari d’uns rius personificats només en la imaginació popular.

A més, observant el perfil de les valls, veurem també que els vessants no tenen aquella forma ideal de V, sinó que apareixen plens de terrasses fluvials, que formen graderies, de vegades immenses. Les terrasses que el riu ha excavat en moments determinats de la seva història són planes fèrtils ideals per a l’agricultura, veritables feixes naturals. Són testimoni d’antics llits del riu, que posteriorment ha excavat en profunditat, seguint sempre la força inexorable de la gravetat. La formació de les terrasses fluvials respon al joc dels moviments isostàstics de la terra i a les oscil·lacions del nivell del mar, així com al vaivé de les glaciacions. Té, per tant, una escala geològica, una història de milers d’anys. Moltes vegades l’erosió del mateix riu i dels seus afluents ha destruït les terrasses: quan no ho ha fet, l’home ha sabut aprofitar-les per a instal·lar-hi les seves cases i camps de conreu, i de vegades, fins i tot, veritables poblacions.

Com es veu a "Paisatges catalans", els rius catalans no formen una xarxa autòctona i coherent, sinó que, nascuts a l’exterior, travessen el nostre territori per a alimentar la mar Mediterrània. En moltes ocasions, aquests rius han hagut de treballar al llarg de mil·lennis, ajudats a cops per les forces tectòniques, les serralades litorals i prelitorials, excavant passos estrets i congostos. En la seva desembocadura, els rius catalans no segueixen les línies del relleu, sinó que s’hi han sobreimposat, obrint camins naturals entre l’interior i la costa.

L’Ebre, el més cabalós dels nostres rius, ha hagut de fer aquest mateix camí, i avui se’ns mostra com el mestre de les excavacions fluvials, mil·lenàries i naturals. Els seus meandres s’han marcat sobre el relleu trencat de la Serralada Prelitoral i han permès la construcció de pantans de plana i de canals de regadiu. A Mequinensa, ofegada sota les aigües i cantada per Jesús Moncada, o a Riba-roja es marquen alguns d’aquests meandres. Però és sobretot a Flix on el seu curs traça el meandre més violent —de manera que gairebé arriba a aïllar el nucli vell de la població que senyoreja la majestuositat d’un gran riu, com obligat a voltar el seu perímetre— i mostra la força de les seves aigües en quasi totes les direccions possibles.

Els llacs

Quadre 6.6 Principals llacs extraeuropeus.

ECSA

Quadre 6.5 Principals llacs europeus.

ECSA

Els llacs són masses d’aigua que ocupen depressions de la superfície terrestre, de formes i dimensions diverses i d’orígens diferents. En la pràctica es produeixen a partir de l’acumulació d’aigües afluents a les conques de valls o de planes. Poden ser aigües de torrents i rius (immissaris), aigües no acanalades que baixen dels vessants circumdants amb motiu de pluges o en època de desglaç, o bé aigües d’aqüífers subterranis o de deus. Part d’aquestes afluències és compensada pels refluxos a través de cursos d’aigua (emissaris) o cursos subterranis, i per l’evaporació a l’atmosfera.

Característiques generals dels llacs

Com es pot observar en els quadres 6.5 i 6.6, al nostre planeta hi ha llacs molt extensos com el Caspi, que impròpiament s’anomena mar. En contraposició hi ha llacs molt petits. Als Alps i als Pirineus, per exemple, hi ha petits llacs, a vegades molt pintorescs per l’escenari natural que els envolta, que són poca cosa més que estanys i tenen una superfície de pocs centenars de metres quadrats. Els llacs es distingeixen dels estanys pel fet que són menys profunds i tenen alguna àrea ocupada per vegetació emergent de l’aigua (canyís, per exemple). Els aiguamolls, per altra banda, són coberts, gairebé del tot, de terra i per tant poc profunds i ocupats en bona part per la vegetació.

Segons la composició química de l’aigua dels llacs, poden distingir-se dos grans grups: els d’aigua dolça i els d’aigua salada. En aquest darrer grup, la salinitat de l’aigua pot ser deguda a la presència de clorurs (el Gran Llac Salat a Utah, als Estats Units; la mar Morta), de sulfats (el llac d’Ontario, entre el Canadà i els Estats Units) i de carbonats. La mar Morta té una salinitat molt elevada a causa de la forta evaporació. La mar Negra (Europa) i la mar d’Aral (Àsia) són pobres en oxigen i rics en llims negres.

El balanç hídric d’un llac és determinat naturalment per l’equilibri entre l’aportació i la sostracció d’aigües. Entre els fets que, en major o menor mesura, poden influir en la vida d’un llac, cal citar els canvis climàtics a llarg termini, la disminució del cabal dels immissaris o l’augment del cabal dels emissaris (per causes naturals o per l’acció de l’home), els esdeveniments sísmics i els despreniments. Per exemple, el gran desviament d’aigües del Syrdarja i de l’Amudarja, afluents de la mar d’Aral, per irrigar els camps àrids del Kazakhstan i del Turquestan ha causat en tres dècades la reducció d’un terç de la conca lacustre i una baixada del nivell de les aigües del llac de 13 m ben bons. Els immissaris que alimenten els llacs hi aporten sediments que es dipositen al fons, tendint a reblir-los, sobretot si són poc profunds.

A les aigües dels llacs també es produeixen marees i onades, si bé aquests fenòmens són poc significatius i quasi no es noten. En canvi, s’hi produeixen les seixes, que són elevacions i descensos alterns del nivell de l’aigua causats per canvis de pressió atmosfèrica en diferents punts de la superfície del llac. L’aigua flueix fent pujar el nivell cap als llocs amb menys pressió atmosfèrica, mentre que als indrets oposats el nivell descendeix. Les diferències de nivell poden anar de pocs centímetres fins a uns 5 m.

La massa d’aigua d’un llac generalment exerceix una acció suavitzadora del clima de la regió circumdant. Si observem les ribes dels grans llacs prealpins veurem que allotgen conegudes localitats amb balnearis, embellides per la presència d’una flora característica de regions més càlides o marítimes. Destaquen espècies vegetals que no suporten les glaçades, com la palmera i l’olivera. Poblen els vessants de les muntanyes que circumden el llac i el protegeixen dels vents freds.

Tipus de llacs

L’origen dels llacs és molt divers, i precisament estudiant com i on s’han format es pot intentar classificar-los en diferents grups, dels quals recordarem els principals.

Els llacs endorreics són els que no tenen emissari de sortida i es formen a regions, interiors, generalment àrides. Algunes es formen pel despreniment de les parets d’una muntanya, d’una colada de lava dels pendents d’un volcà o per l’acumulació de material de morenes glacials que obstrueixen un tram de la vall i impedeixen o frenen molt el fluir de les aigües. El llac d’Alleghe (província de Belluno, Itàlia), per exemple, va començar a omplir-se el 1771 a conseqüència d’un despreniment del mont Piz, que va tancar la vall del Cordevole i va provocar la submersió total de l’antic poble d’Alleghe, després reconstruït a la vora.

Els llacs d’origen glacial potser són els més comuns a les nostres regions, i se subdivideixen en llacs de circ, llacs de vall i llacs de peneplà. Els primers, de forma arrodonida, són molt freqüents a les capçaleres de les valls secundàries, on les glaceres han creat amb la seva acció erosiva petites conques (els circs glacials) després omplertes d’aigua. Són llacs de circ l’estany de Sant Maurici (Pallars Sobirà), situat a 1 900 m d’altitud, i l’estany de Certascan (Pallars Sobirà), a 2 234 m, que és el més gran dels Països Catalans i té una fondària de 104 m. Els llacs de vall són allargassats perquè s’han format per l’acumulació d’aigües en trams de valls principals "excavats" en temps de les glaciacions per les glaceres més grans, avui retirades a les parts més altes de les valls. Pertanyen a aquest grup molts dels principals llacs pirinencs, com l’Estany Llong i l’Estany Gento, i alguns dels llacs dels Alps italians, com els llacs Garda i Como. Els llacs de peneplà es troben a les parts dels sòcols continentals que durant les glaciacions van quedar colgades pel glaç, el qual hi va exercir una acció erosiva excavant les conques de diverses dimensions. Són d’aquest tipus molts llacs canadencs i nord-americans (Superior, Michigan, Erie, Ontario) i els llacs d’Escandinàvia, especialment els milers de llacs finlandesos, tan coneguts pel seu nombre i la seva suggestiva bellesa.

Els llacs d’origen volcànic, en canvi, es formen a l’interior de cràters o calderes de volcans ja apagats, i per això sovint són de forma semicircular. En general no són gaire extensos, però sí força profunds. Són d’aquest tipus el llac Bolsena a Itàlia i el Crater Lake a Oregon, als Estats Units.

Els llacs d’origen tectònic han omplert amb aigua fosses tectòniques (és a dir, formades a conseqüència dels moviments de l’escorça terrestre deguts a l’energia alliberada de l’interior del planeta). Solen ser estrets i allargats i molt profunds i extensos. Entre aquests s’inclouen els grans llacs africans Turkana, Mobutu, Tanganyika i Nyasa, i el llac Baikal a la Sibèria, que amb els seus 1 741 m de profunditat màxima és el més profund de la Terra. També pertany a aquest tipus la ja esmentada mar Morta.

Els llacs d’origen càrstic es formen en àrees on predominen roques calcàries i guixos que, en determinades condicions, són solubles en l’aigua i produeixen els fenòmens coneguts com carstificació. Un exemple de llac càrstic és el de Banyoles, situat al peu de la Serralada Transversal, prop de Girona, a la comarca del Pla de l’Estany. El llac de Banyoles juntament amb una dotzena d’estanys menors dels voltants formen els sobreeixidors d’un complex sistema d’aigües subterrànies que, en topar amb argiles impermeables a causa d’una falla, es veuen obligades a variar la seva direcció, ascendint per capil·laritat. En aquest procés, les aigües dissolen capes de guixos i roques calcàries del Terciari i creen una cavitat subterrània el sostre de la qual (format per materials quaternaris) acaba esfondrant-se i origina el llac. Alguns d’aquests estanyols són de formació ben recent, com el de Sant Miquel de Campmajor, que va sorgir sobtadament l’any 1974. El llac de Banyoles té una superfície de 106 ha, una forma de vuit i una llargada de poc més de 2 km. El seu fons és constituït per diverses cubetes de fondària irregular, assolint els 40 m de profunditat màxima a la part central del llac. A la base de les cubetes, però, hi ha nombrosos forats algun dels quals sobrepassa els 100 m de profunditat.

Els llacs costaners o llacunes litorals són acumulacions d’aigua soma (poc profunda) originades pel mal drenatge de la xarxa fluvial a les planes de desembocadura, afavorit pel pendent poc pronunciat i també per l’acumulació de sediments en forma de barres sorrenques o restingues, disposades paral·lelament a la costa. En alguns casos es tracta de superfícies fangoses com els aiguamolls o maresmes, en d’altres poden tenir superfícies prou grans, com les albuferes (de l’àrab al-buhâira, mar petita).

Al llarg de tota la costa dels Països Catalans hi ha nombroses manifestacions de llacunes litorals, ja sigui associades als deltes dels rius, ja sigui a les planes d’enfonsament del Rosselló, de l’Empordà i de València. Així, el litoral català té aiguamolls com els de l’Empordà o del delta de la Tordera; llacunes com la Ricarda i el Remolar al delta del Llobregat, o l’Encanyissada i la Tancada al delta de l’Ebre; llacunes ja dessecades per destinar-les a conreus com els estanys de Morvedre i el de Llançà; estanys transformats en salines com els de Salses i Canet, al Rosselló. També hi són presents les albuferes, essent molt important la de València que és l’albufera per excel·lència, la de Torrevella explotada com a salinar i, més al sud, ja en terres murcianes, l’albufera de la mar Menor, que és tancada al mar per una restinga de 21 km de llarg.

Els llacs fluvials, normalment de petites dimensions, es formen per processos especials que tenen com a principals agents els rius. Hi ha, per exemple, llacs situats en antics trams de meandres ara abandonats o en àrees solcades pels braços fluvials dels deltes. Cal esmentar també els llacs relictes o d’origen oceànic. Aquesta expressió indica el que queda de masses d’aigua que antigament pertanyien a conques marines i oceàniques i que ara, per alguna causa tectònica, es troben aïllades de la resta de la conca. Són exemples de llacs relictes el Caspi i l’Aral, els quals, en efecte, i com ja s’ha dit, tenen aigua salada i no dolça.

Fins ara hem parlat dels llacs formats amb el pas del temps per diverses causes, però sempre per processos naturals. Però l’home ha aconseguit també crear llacs. Per a això, el que cal és blocar amb dics els cursos dels rius que segueixen valls amb unes característiques geològiques, morfològiques i tectòniques que permeten l’acumulació de grans masses d’aigua. Per aquest procediment s’han creat molts pantans, és a dir, conques construïdes per l’home, que són explotades com a reserva d’aigua en els períodes de sequera, i sobretot per a l’alimentació de les centrals hidroelèctriques, que aprofiten l’energia derivada de la caiguda controlada de l’aigua del pantà.

L’home ha construït nombrosos pantans, alguns d’ells són immensos com el llac Nasser a Egipte, on una enorme obra d’enginyeria bloca la vall del Nil a Assuan; o el llac Mead, als Estats Units, creat mitjançant el blocatge del riu Colorado. També al vessant mediterrani hi ha nombrosos pantans, si bé de dimensions molt més modestes. Alguns dels més importants s’han construït barrant el pas de les aigües dels rius pirinencs, aprofitant estretes gorges que aquests han obert en travessar perpendicularment les serralades Prepirinenques. Gràcies al seu cabal, l’Ebre, el Segre i els seus afluents, les dues Nogueres, són els que tenen més pantans, com el de Camarasa, de Canelles i de Sant Llorenç de Montgai, a la comarca de la Noguera; el de Talarn i els Terradets, al Pallars Jussà; els de Bassella i Oliana, a l’Alt Urgell; el de Mequinensa, al Baix Cinca; o els de Riba-roja i Flix, a la Ribera d’Ebre. Al Ter i el Llobregat també hi ha pantans importants, com els de Sau i Susqueda i el de la Baells. Fins i tot s’han construït pantans a rius tan modestos com el Gaià, el riu de Foix i el de Siurana i la riera de Riudecanyes. Els rius valencians regulen el règim torrencial de les seves aigües amb nombrosos pantans, una trentena, dels quals potser el més conegut és el de Tous al Xúquer, per les inundacions que produí el trencament de la seva resclosa la tardor del 1982.

Als Països Baixos hi ha alguns llacs artificials de diferents tipus, creats tancant artificialment les costes marines i creant així llacs costaners (Ijssel i els llacs del "Pla Delta"). Finalment, recordem els llacs formats en cavitats o depressions creades per l’home en coves o mines després de l’extracció de minerals útils per a la indústria.

Els paisatges marins

Després de parlar dels diferents elements del paisatge de les terres emergides, anem ara cap a la mar per observar més de prop els paisatges de transició entre aquests dos ambients tan radicalment diferents. Tindrem ocasió d’observar de prop les característiques de les costes, punt de trobada de les terres emergides i la mar. Al llarg dels litorals podrem observar així mateix l’interessant fenomen de les marees. El nostre viatge continuarà amb l’exploració dels fons marins, abans de desembarcar en una illa acollidora, l’última etapa de la nostra descoberta dels elements del paisatge.

Les costes

En geografia, se sol definir la costa o la franja costanera com la línia de separació entre la terra emergida i la mar, o bé com el límit on arriba l’aigua de la mar en el punt culminant de la plenamar.

Les costes són molt variades, i hi ha diversos criteris de classificació, segons si es considera el perfil vertical de les costes (així, es parla de costes altes o baixes), el traçat de la línia costanera (costes retallades, sinuoses, rectilínies), els materials que les formen (costes d’acumulació, és a dir, formades per materials de dipòsit, com sorra, còdols, etc., i costes rocalloses), els processos geològics que n’han determinat l’aspecte actual, o encara altres criteris.

Una de les classificacions més conegudes és la que distingeix entre costes baixes i costes altes. Les primeres generalment són contigües a una regió plana, i un dels elements característics és la platja, extensió de sorra (composta per fragments diminuts de roques) o de còdols transportats per les aigües marines gràcies a les marees, les onades o els corrents. Sovint contribueix a la formació de platges el dipòsit de diversos materials dels rius abans de desembocar a la mar. A vegades les costes baixes són precedides per barres sorrenques litorals que sorgeixen quan els fons poc profunds impedeixen que les onades portin fins a la vora la seva càrrega de sediments, que per tant s’acumulen: en aquest cas es formen les llacunes.

Les costes altes són característiques de les regions en les quals els relleus muntanyosos o els turons de l’interior s’immergeixen bruscament en la mar sense donar lloc abans a una zona plana. En el cas de les costes molt escarpades, erosionades per les aigües marines, es parla de penya-segats. En algunes regions, sobretot a Noruega, les costes altes són plenes de cales profundes i ramificades, en les quals entra la mar i crea paisatges d’una bellesa molt suggestiva. Aquestes cales, que adopten el nom de fiords, no són sinó les valls de zones de muntanya antigament emergides però que han acabat sota el nivell del mar.

En qualsevol cas, les costes són el resultat de la posició i els moviments relatius de les terres emergides i les mars, i sobretot de la mateixa acció marina, que, amb el moviment de les onades (i secundàriament també amb els corrents i les marees), modela la forma i determina el tipus de costes. En efecte, la mar, gràcies a les onades, exerceix una forta acció d’erosió en amplis trams de costa, mentre que en altres llocs diposita materials dissolts, com fangs, llims, sorra i grava. Aquest treball incessant, juntament amb l’estructura geològica i per tant el tipus de roques que constitueixen les àrees marginals dels continents, contribueixen a la formació de tota l’àmplia gamma de paisatges costaners que podem observar avui dia.

Les ones de la mar són oscil·lacions de l’aigua superficial provocades en general per l’acció del vent, que transmet a l’aigua part de la seva energia; aquest moviment, que no es propaga en profunditat sinó uns pocs metres, es transmet amb facilitat en sentit horitzontal, segons la direcció de propagació determinada pels corrents d’aire. Aquest és el motiu pel qual és normal observar el trencament regular de les onades a la vora (vegeu "Els corrents marins i les onades").

Però precisament aquest trencament continu de grans quantitats d’aigua, sovint carregades de fragments de roca i sorra, contra les terres emergides exerceix una acció de fregament incessant, fragmenta les roques, aplana i anivella les irregularitats, excava grutes a les roques més solubles i causa despreniments: és l’activitat d’abrasió de la mar. Amb tot, convé remarcar que en un cert sentit, aquesta destrucció sistemàtica és preparada i facilitada per altres fenòmens com l’alteració química i la dissolució parcial de les roques de les costes, provocada per les pluges, el vent i els altres agents atmosfèrics. Per acabar, cal considerar els corrents marins, que sens dubte tenen un efecte menys violent a les costes però que desenvolupen una tasca important de redistribució dels sediments (grava, sorra). Aquests sediments han estat arrancats de les parets rocalloses pel moviment de les ones. En certa manera, amb el material que les onades transporten en destruir un tros de costa, els corrents marins reconstrueixen en una altra banda un altre tram de terra emergida.

Mars i terres pugen i baixen

Un altre factor important que determina la posició de les costes (enteses com a límit entre les terres emergides i la mar) és l’elevació i el descens que poden patir tant les terres emergides com el nivell de les aigües marines. No té res a veure amb el moviment de les onades, de les marees i els corrents marins. Es tracta de fenòmens deguts a causes molt variades, però que, individualment o associats, provoquen un retrocés de les línies costaneres (augment de l’extensió de les mars i disminució de la superfície dels continents) o un avenç d’aquestes línies (augment de l’extensió dels continents en detriment de la de les mars, que per això s’empetiteixen).

Si per algun motiu s’elevés el nivell de les mars (transgressió marina), totes les ciutats costaneres, els pobles i les infraestructures construïdes per l’home quedarien submergides i la superfície dels continents es reduiria. Hi hauria les mateixes conseqüències si, imaginant que el nivell de les mars fos immòbil, hi hagués una davallada del nivell de les terres emergides: els llocs que actualment es troben al nivell de la mar serien coberts per les aigües marines i es formarien costes de submersió. Contràriament, si baixés el nivell de la mar (regressió marina) o s’elevessin les terres emergides, o totes dues coses alhora, quedarien al descobert parts dels continents abans cobertes per les aigües, i per tant la línia de la costa es desplaçaria cap a la mar. És formarien costes d’emersió, sovint altes i rocalloses. Però, per què s’esdevenen aquests estranys fets a la superfície de la Terra? Com ja s’ha dit, les causes són variades i molt diferents entre elles. Per exemple, en la història geològica del planeta s’ha donat més d’una vegada l’elevació o el descens del nivell de la mar per variacions climàtiques. Quan el clima s’ha escalfat progressivament després d’una glaciació i ha provocat la fosa de part de les glaceres, tota l’aigua resultant s’ha vessat a les mars, a través de cursos d’aigua tumultuosos i gegantins. El nivell de les mars i per tant la seva extensió i el seu volum han augmentat a costa dels continents.

Al mateix temps, el pes menor exercit damunt les terres emergides gràcies precisament a la reducció de les glaceres ha provocat una elevació lenta però constant (que encara dura) de moltes regions de la Terra. Escandinàvia, per exemple, "alleujada" progressivament del pes del casquet glacial, s’està elevant a poc a poc. No es pot descartar que, si aquest procés continua, els famosos fiords tornessin a quedar secs.

Els moviments tectònics, deguts a l’activitat dinàmica de l’interior de la Terra, que han afectat i continuen afectant el planeta també s’inclouen entre les causes de l’elevació i el descens dels continents o de part d’aquests.

Les marees

Quadre 6.7 Amplitud de les marees màximes

ECSA

L’illa de Mont-Saint-Michel, a França, és famosa no solament per la seva abadia i la bellesa del lloc, sinó també perquè és una illa només una part del dia. En efecte, cada dia, s’alternen dues etapes en què queda separada del continent per un braç de mar i dues més en què l’espai entre l’illa i la terra ferma queda sec. Es tracta d’un efecte particularment evident i pintoresc de les marees, que consisteixen en una variació diària del nivell de l’aigua marina, principalment causada per l’acció en el nostre planeta de la força d’atracció gravitacional de la Lluna. A les costes italianes, l’amplitud de la marea, és a dir, la diferència entre el mínim nivell de l’aigua en la marea baixa i el màxim nivell de l’aigua en la marea alta, és de pocs centímetres o pocs decímetres (a excepció del golf de Trieste, on assoleix un metre), però en altres llocs del món pot assolir valors molt superiors, de més de 19 m.

Les costes baixes de l'oceà Atlàntic registren les marees d'amplitud més gran. L'exemple més conegut és el cas del Mont-Saint-Michel que a unes hores del dia constitueix una illa i a d'altres, en canvi, és unit al continent.

ECSA

La força d’atracció gravitacional que incideix més en les marees és la de la Lluna, ja que tot i tenir dimensions reduïdes és molt a prop de la Terra. Però cal no oblidar tampoc la força d’atracció exercida pel Sol, perquè, si bé aquest és molt lluny, la seva massa és molt gran. Aquestes forces tenen el poder d’"atreure" en direcció a l’astre tota la matèria, però l’aigua dels mars, com que és líquida, és més fàcil de desplaçar que els sòlids com les roques, el moviment dels quals no podem percebre a primer cop d’ull. Naturalment, el volum total de l’aigua roman invariable, i allò que varia és la "forma".

La força d’atracció lunar és més intensa al llarg dels meridians que van quedant encarats al satèl·lit (com també, per raons estrictament físiques, al llarg del seu antimeridià) i s’accentua quan la Terra, la Lluna i el Sol queden alineats. De tota manera, sempre contribueixen a determinar l’amplitud i l’hora de les marees, com també la forma de la conca marina (l’amplitud sol ser més gran com més oberta sigui la conca) i diverses situacions de fregaments que es poden produir entre la massa d’aigua i les costes.

Normalment, al llarg d’un dia lunar (24 hores i 50 minuts) es donen dos cicles de marea complets: dues marees altes i dues marees baixes, els horaris de les quals són sempre iguals a cada lloc i per tant ben coneguts pels habitants, els navegants i els treballadors dels ports. Els moviments de les marees, si són de forta intensitat, es poden explotar per a la producció d’energia, com s’ha fet amb la central mareomotriu construïda a l’estuari del riu Rance (al nord-oest de França).

Els corrents marins i les onades

Les mars i els oceans.

ECSA/UB/GETU

Les aigües de les mars i dels oceans són agitades per moviments continus i a tot arreu, no solament a la superfície, sinó també a les majors profunditats. A l’interior d’aquestes masses d’aigua enormes es produeixen mescles incessants, causades principalment perquè l’aigua de les mars no presenta en tots els punts les mateixes característiques, atès que es donen diferències de temperatura, de salinitat i de densitat que revesteixen gran importància per a la formació de corrents, anomenats precisament marins o oceànics. Són fluxos immensos d’aigua que corren a diversa profunditat a través dels oceans i que tenen recorreguts força precisos i coneguts (almenys pel que fa als principals).

L’existència d’aquests corrents, és possible gràcies a l’acció dels vents constants i a les ja esmentades variacions de les característiques fisicoquímiques de les aigües oceàniques. A més, la rotació terrestre també exerceix una influència particular en tots els corrents.

No podem forçar gaire la comparació amb els rius d’aigua dolça que solquen els continents. Els corrents oceànics són molt més lents (normalment menys d’1 m per segon), però en canvi els principals tenen un cabal (la quantitat d’aigua que flueix en un interval de temps) de centenars o milers de vegades superior al dels rius més grans. El conjunt dels corrents forma una mena de gran xarxa de circulació de les aigües oceàniques. Els corrents oceànics se subdivideixen en calents i freds, segons la temperatura de les seves aigües comparada amb la de les aigües que travessen. Aquestes diferències són precisament el factor que determina les influències en els climes de les diverses regions de la Terra. Per exemple, l’home ha pogut establir-se a les costes del nord de Noruega i d’Islàndia gràcies al corrent del Golf, el qual permet que les aigües tèbies procedents del golf de Mèxic arribin fins a les latituds altes de l’oceà Atlàntic. Les aigües del corrent del Golf suavitzen el clima de moltes regions. Al contrari, a la mar Àrtica s’origina el corrent fred anomenat del Labrador, que es mou cap al sud al llarg de les costes orientals d’Amèrica i que explica que Nova York, situada a la mateixa latitud que Nàpols, tingui un clima molt més rigorós. Al Pacífic, cal destacar el corrent càlid anomenat "el Niño" perquè s’inicia pels volts de Nadal. Segueix la costa xilena i peruana.

L’acció dels vents sobre la superfície dels mars explica la formació del fenomen de les onades. La superfície de l’aigua, moguda pel vent, puja i baixa, i s’arrissa més o menys rítmicament. De vegades —quan els vents són molt forts— es creen sinus de diversos metres (fins a una vintena o més), i en aquests casos les onades, que trenquen a les costes, poden provocar danys greus. De tota manera, les onades solen ser de poques desenes de centímetres o poquíssims metres d’alt.

Un observador situat a la platja de cara al mar té la impressió que les onades es mouen per la superfície del mar cap a ell. Res no és més fals. En realitat, cada partícula d’aigua puja i baixa però es queda sempre en el mateix punt, i és l’oscil·lació induïda pel vent allò que es desplaça cap a la vora. No és un fenomen tan estrany, si pensem que és anàleg al que es produeix quan agafem un llençol i el fem voleiar entre dues persones: la roba puja i baixa i l’ondulació es desplaça d’un extrem a l’altre.

Amb tot, és ben cert que a prop de la costa, quan la profunditat del mar disminueix bruscament, les onades desplacen l’aigua de debò, i n’aboquen a la vora una gran quantitat. Això passa perquè el fons exerceix un cert fregament a la part inferior de l’ona, que es veu frenada, mentre que la part superior segueix el seu moviment a la mateixa velocitat l’aigua, escumejant, trenca a la costa i llisca enrere cap al fons de la mar: és el fenomen de la ressaca.

La intensitat del moviment de les ones s’indica convencionalment mitjançant una escala de la força de les ones.

Com són els fons marins?

Quadre 6.9 Principals fosses oceàniques.

ECSA

Quadre 6.8 Superfícies i profunditats de les mars.

ECSA

La pregunta és sens dubte interessant, però l’home ha hagut d’esperar pràcticament fins al segle XX per a poder començar a satisfer aquesta curiositat. Per a conèixer les terres emergides n’hi ha prou de caminar o contemplar el panorama dels cims de les muntanyes o també (des de fa unes dècades) observar les fotografies de la superfície de la Terra preses des dels avions o els satèl·lits. L’aigua de les mars, en canvi, ha constituït (i en part continua constituint) un obstacle impenetrable per a l’observació directa dels fons marins. Així, ens hem de conformar amb els mapes topogràfics —si hem de dir la veritat, molt acurats— que elaboren vaixells expressament preparats amb instruments especials, o amb les fotografies dels fons preses des de batiscafs (submarins que són capaços de descendir a explorar les majors profunditats existents del planeta). Potser no és inútil recordar que els fons oceànics són del tot foscos, atès que la llum no pot penetrar més enllà dels 50-100 m de profunditat, ni tan sols on l’aigua és més transparent.

El relleu dels fons marins

ECSA/UB/GETU

A "Com és feta la Terra", ja hem estudiat força bé les característiques dels fons dels oceans. Aquí recordarem l’existència de la plataforma continental, que descén amb suavitat fins a uns 150-200 m de profunditat, i que en alguns períodes de la història geològica de la Terra va quedar al descobert; del talús continental, més inclinat que la plataforma però —malgrat el seu nom— rarament més escarpat que una carretera de muntanya qualsevol, a vegades solcat per profundes incisions en els marges continentals (congosts submarins); dels fons oceànics, que ocupen àrees extensíssimes i que, des de les planes abissals, veuen elevar-se turons, muntanyes volcàniques (seamounts), illes, dorsals centreoceàniques, esculls coral·lins i talussos, i abismar-se les fosses oceàniques.

Les illes

Quadre 6.11 Principals illes extraeuropees.

ECSA

Quadre 6.10 Principals illes europees.

ECSA

Les illes són porcions de terra, de diferents dimensions, que emergeixen de les aigües marines, lacustres o fluvials. Si la característica que les uneix és el fet que són envoltades completament per les aigües, mirant un mapamundi se’ns pot plantejar un dubte: per què es considera una illa per exemple Grenlàndia i no Austràlia, o les dues Amèriques, o el gegantí complex constituït per Àsia, Europa i Àfrica? És evident que, en els exemples esmentats, l’element distintiu, en qualsevol cas arbitrari, és donat per l’extensió de les terres emergides.

Moltes de les illes marines són, per dir-ho d’alguna manera, parentes properes dels continents. Estan situades a la plataforma continental i han estat separades dels continents a causa dels moviments de l’escorça terrestre (esfondraments de trams de costa), o bé —és el cas d’algunes de les illes més grans com Madagascar— a causa dels desplaçaments de les plaques d’escorça i la deriva dels continents consegüent. Aquestes illes són anomenades justament continentals.

Per altra banda hi ha les illes oceàniques, que es poden haver originat a partir de fenòmens volcànics submarins (és el cas per exemple de les illes Eòlies, de les Açores, les Canàries, les Hawaii) o constituir la part més elevada de trams de les dorsals centreoceàniques (Islàndia n’és un cas típic). Sigui com sigui, es tracta de cims de muntanyes submarines, prou altes per emergir de les aigües. Tot i que poden tenir una gran extensió, les illes oceàniques solen ser més petites que les continentals.

Hi ha un tipus d’illes oceàniques especials: les coral·lines, d’origen orgànic. En efecte, s’han format a partir de les secrecions calcàries d’organismes minúsculs, els coralls o antozous, que viuen en colònies molt nombroses.