Paisatges catalans

Una visió exterior

La franja oriental de la Península Ibèrica i l’arxipèlag balear, on fa una mica més de mil anys començà a formar-se i a difondre’s, de nord a sud, la cultura catalana, són terres típicament mediterrànies. La Mediterrània és una mar entre terres, com l’anomenaren els llatins; terres aspres i muntanyoses, afaiçonades pel seu clima característic, sec i càlid a l’estiu (cosa que el fa tan atractiu per a milers de turistes europeus), suau i sec a l’hivern, torrencialment plujós a la tardor i, una mica menys, a la primavera. Són terres de contrastos forts i de canvis sobtats, al llarg de l’any i d’un any a l’altre. És un món complex fet de petits països, diversificats i diferenciats, i comunicats pels mil camins de la mar.

La Mediterrània catalana, com l’anomenà el 1975 el geògraf francès establert a Barcelona Pierre Deffontaines (1894-1978), no comprèn, però, només el litoral i les muntanyes, sinó que penetra àmpliament cap a l’interior, per la vall de l’Ebre, i puja, en algunes ocasions, els contraforts de la Meseta. Aquesta continentalització relativa augmenta encara més la diversitat dels paisatges que la caracteritzen. L’Institut Cartogràfic de Catalunya va publicar el 1996 un mapa de la cobertura del sòl de tota aquesta regió, a partir de les imatges per satèl·lit, d’acord amb el programa europeu Corine. En aquest mapa apareixen totes les unitats de la llegenda Corine, llevat d’una sola, cosa que confirma aquesta diversitat característica.

Pierre Deffontaines fou un dels milers d’europeus que vingueren i encara vénen cada any a les costes catalanes a passar-hi una part de l’estiu, i un dels pocs que s’hi establí per molts anys. El geògraf francès conservà sempre, però, la seva òptica estrangera, de persona que ve de l’exterior i s’admira dels trets que configuren les terres i que ell mateix tan bé descrigué en els seus llibres i dibuixos. La major part dels turistes, amb tot, només cerquen els recursos del sol i de la platja, amb els entreteniments de parcs, restaurants i sales de festa que els allunyen del coneixement de la diversitat dels paisatges naturals i culturals que ara visitarem.

El clima

El clima català és format de la superposició d’influències de la mar i de la muntanya sobre els trets zonals mediterranis. Precipitacions i temperatures enregistrades no fan sinó confirmar-ho. Les primeres, aquí indicades, mostren una gradació latitudinal (més febles com més al sud), alterada només per la major pluviositat de les muntanyes. Les temperatures d’hivern presenten aquesta mateixa gradació, però amb l’efecte més visible de les influències marines.

ECSA/UB/GETU

A la zona temperada, on vivim, el temps que fa canvia tan sovint que ens costa de percebre la continuïtat d’alguns elements. Davant dels fenòmens meteorològics no sentireu cap més comentari que les queixes i la incredulitat: quin fred... quina calor... quina humitat que fa! Mai no havia vist ploure tant... tan fort... tan seguit... tan poc! Abans feia més fred... nevava més... plovia menys... tronava! Ja no fa aquelles calors... aquelles ventades... aquells freds...! El clima, però, com hem vist a "L’atmosfera terrestre i el clima", resum en mitjanes inexistents la variabilitat meteorològica que els anomenats "homes del temps" tracten de predir a la televisió, després de les notícies, com, temps enrere, ho feien els contradictoris refranys populars...

Temperatures del mes de gener.

ECSA/UB/GETU

Temperatures del mes d’agost.

ECSA/UB/GETU

Les pluges són generalment escasses, i les quantitats anuals que se’n recullen minven de nord a sud. La representació de les àrees d’igual precipitació és molt semblant a un mapa del relleu, ja que plou més com més augmenta l’altitud del lloc. Així, a moltes àrees pirinenques i prepirinenques es recullen més de 1 000 litres d’aigua per metre quadrat l’any, mentre que a l’interior de la Depressió Central i al migjorn del País Valencià no s’arriba als 400 litres. Aquestes pluges són molt irregulars durant l’any, cauen sobretot a la tardor i a la primavera i de vegades de forma torrencial, cosa que pot provocar inundacions periòdiques arreu del territori. Igualment són molt irregulars d’un any a l’altre, essent més elevada aquesta irregularitat de nord a sud i de l’interior al litoral.

Les temperatures són, en general, suaus, més fredes com més al nord i a més altitud. Les regions litorals són tot l’any més càlides, ja que, com s’ha vist a "Anant pel món", la mar regula el clima. El mes de gener, només superen els 10°C de mitjana les àrees costaneres del sud de l’Ebre i les illes Balears; a l’agost, en canvi, únicament les terres pirinenques i prepirinenques no arriben als 20°C de temperatura mitjana. Les glaçades són escasses, però tenen un gran impacte negatiu en l’agricultura de les comarques muntanyoses i de l’interior. Les onades de calor, en canvi, són molt abundants, i són freqüents les nits considerades tropicals, quan la temperatura no baixa dels 20°C. La costa del sud de Barcelona i la de les illes Balears arriben a tenir seixanta nits tropicals durant l’any.

Altres elements, com la pressió i la humitat atmosfèriques, les boires o els vents, acaben d’estructurar les característiques climàtiques de cada comarca i de cada lloc. Aquest conjunt climàtic, unit a les particularitats del relleu i a les conseqüències de l’acció de l’home, dóna una vegetació o altra, que finalment constitueix el tret més definidor i visible del paisatge.

Muntanyes i planes

Les formes del relleu català estan organitzades en una sèrie de grans unitats, representades al mapa.

ECSA/UB/GETU

El territori, a simple vista, apareix conformat en dues unitats essencials, la muntanya i el pla, com s’ha vist a "Els elements del paisatge terrestre". Les muntanyes poden tenir altituds diferents, però són generalment lloc de refugi de persones, d’animals o de plantes, i d’activitats temporals. Les planes, en canvi, tot i que són escasses, ofereixen el lloc adequat als conreus, a les indústries, a les comunicacions i a l’assentament de les ciutats.

Les muntanyes catalanes s’estructuren en diverses serralades desiguals que les conformen parcialment: els Pirineus, el Sistema Mediterrani (l’únic estrictament català), la Serralada Ibèrica i les Muntanyes Bètiques. Les planes, interiors i litorals, s’intercalen entre aquests sistemes muntanyosos.

Els Pirineus

El sector més oriental dels Pirineus forma la part septentrional dels Països Catalans, des del massís de la Maladeta, que culmina a l’Aneto (3 404 m), fins al cap de Creus. És una serralada complexa, que té els cims més alts en un eix central, acompanyat al nord i al sud per dos conjunts de muntanyes que es coneixen amb el nom dels Prepirineus. Entremig, apareix tot un conjunt de valls, planes i depressions, que han facilitat la vida i les comunicacions transpirinenques des de ben antic. Els Pirineus foren centre d’activitats ramaderes tradicionals i avui acullen el turisme d’hivern, basat en els esports de neu i d’aventura.

La serralada té formes abruptes, tallades per valls profundes i congostos, que en la part més alta tenen formes glacials. La serralada va perdent altitud mitjana cap a llevant i acaba dins de la mar. El seu eix central, denominat per això Pirineus axials, és de materials cristal·lins i assoleix les altituds màximes. Gran part del conjunt sobrepassa els 2 000 m, i aquest fet explica el paper de frontera interestatal que ha tingut durant molts segles. Entre els cims culminants poden destacar-se la pica d’Estats (3 143 m), el Puigmal (2 913 m) i la pica de Canigó (2 785 m).

Els Prepirineus, en canvi, són en general més baixos i de materials sedimentaris, especialment calcàries. Al nord destaquen els massissos de Carlit i de Pimorent i les Corberes; al sud, les serres de Sant Gervàs, del Boumort, de Cadí, amb Pedraforca, la serra de Port del Comte, del Verd i d’Ensija, de Montgrony, els rasos de Peguera, el Taga (encara superant els 2 000 m) i Serra Cavallera; més al sud, apareixen les serres de Montsec, ben exteriors, que envolten la Conca de Tremp, depressió que continua dins d’Aragó.

A l’interior d’aquestes serres complexes destaquen nombroses valls i alguna depressió, que han abrigat la vida i les activitats humanes des d’èpoques ben reculades de la història. Poden esmentar-se la Vall d’Aran, al nord de la Maladeta, la Vall de Cardós, la Vall Ferrera, les valls d’Andorra, la de l’Urgellet i la depressió de la Cerdanya, la més ampla i extensa perquè coincideix amb una fossa tectònica. El paper d’abric i de refugi d’aquestes muntanyes ha motivat l’obertura de passos i colls ben antics, com els de la Bonaigua (2 072 m), d’Ares (1 527 m) o del Pertús (271 m), el més baix i més transitat, al bell mig de l’Albera, duana tradicional entre França i Espanya. Modernament s’han obert túnels que milloren molt les comunicacions, com els de Viella, el primer per a comunicar la Vall d’Aran durant l’hivern, quan no es pot passar per la Bonaigua, o els del Cadí i Pimorent, més recents, que formen l’eix Barcelona-Tolosa de Llenguadoc.

A l’extrem oriental, els Pirineus entren en contacte amb la Depressió Central i amb el Sistema Mediterrani a través de la denominada Serralada Transversal, que conté importants mostres de vulcanisme, a la regió d’Olot. Les serres més importants són les del Cabrerès, amb el Puigsacalm (1 513 m), i les del Corb, de Finestres i de Rocacorba. En conjunt formen una regió plujosa i boscosa que ha estat tradicionalment d’accés difícil.

El Sistema Mediterrani

Aquesta serralada és prou complexa i diversa, pel que fa a la seva extensió i altitud mitjana, i no té ni nom de conjunt. Rep la denominació de Sistema Mediterrani per tal d’incloure-hi les diverses unitats que la componen.

La plana litoral és una llenca de terra estreta, entre la muntanya i la mar, ampliada per l’acció humana, que ha permès l’extensió dels deltes (de la Tordera, del Besòs o del Llobregat) i ha arribat, fins i tot, a reconstruir les seves platges i a fer ports artificials.

La Serralada Litoral, la més baixa, però també la més visible i habitada, s’estén des del massís de les Gavarres, al nord, que forma la Costa Brava, fins a les Muntanyes de Garraf, al sud, passant per les serres de Sant Mateu, de Montnegre, del Corredor i de Collserola. El Tibidabo (512 m) no n’és el cim culminant (el Montnegre de Llevant fa 757 m), però és el més conegut per la seva vinculació amb Barcelona i amb l’oci dels ciutadans.

La plana prelitoral és més gran que la litoral, i ha acollit tradicionalment les comunicacions nord-sud i els conreus i les activitats humanes més importants. És una fossa tectònica, marcada per unes línies de falla molt clares i entapissada dels materials més joves de Catalunya. S’estén des de la Selva, al nord, fins al Camp de Tarragona, on s’obre a la mar.

Finalment tenim la Serralada Prelitoral, la més extensa i elevada i on hi ha els massissos més coneguts de la muntanya catalana: les Guilleries i el Montseny, la muntanya de les ametistes, que culmina al turó de l’Home (1 712 m), Sant Llorenç del Munt, Montserrat, la muntanya sagrada dels catalans, el Bloc del Gaià, les Muntanyes de Prades, les serres de Montsant, de Coll de Jou, de Llaberia i les Muntanyes de Cardó, les serres de Cavalls i de Pàndols i els Ports de Tortosa o de Beseit, a l’altra banda de l’Ebre, que tornen a assolir gran altitud, culminant al Caro (1 447 m). L’Ebre aprofita per al seu pas la cubeta de Móra, l’única que cal destacar en aquesta serralada.

Tot aquest conjunt de serralades i planes s’allarga en direcció NE-SW, donant forma a la costa i, alhora, barrant el pas al desguàs dels rius interiors, d’origen pirinenc, que per a desembocar han obert congostos importants per a les comunicacions. De Barcelona cap al nord predominen els materials cristal·lins, de formació més antiga, mentre que cap al sud dominen les roques calcàries, més recents. Entremig destaquen alguns massissos de conglomerats, que han resultat més resistents a l’erosió.

La Serralada Ibèrica

És una serralada complexa, que recolza, en bona part, a les vores septentrional i oriental de la Meseta. La Serralada Ibèrica entra als Països Catalans formant les muntanyes del Maestrat i acaba al massís del Caroig, entroncant amb les Muntanyes Bètiques, al sud de les seves alineacions.

La Serralada Ibèrica no forma una alineació clara i regular, sinó que, més aviat, apareix com un conjunt de petites serres i valls intercalades. La direcció majoritària és SE-NW, tot i que en molts indrets es perd aquesta orientació predominant. Entre els massissos més importants cal destacar el de Penyagolosa, que alhora n’és el cim culminant (1 813 m), i les serres de Martés i Palomera, que deixen a ponent la plana d’Utiel, dins de l’altiplà de la Meseta ibèrica.

Es tracta, en conjunt, de muntanyes formades de materials durs, de relleu escarpat i vegetació plenament mediterrània, adaptada a la sequera estival. Formen una mena d’amfiteatre entorn de les planes litorals valencianes.

Les Muntanyes Bètiques

Les Muntanyes Bètiques formen el relleu del sector meridional dels Països Catalans i de bona part de les illes Balears, tot constituint l’extrem oriental del conjunt de les serralades Bètica i Subbètica. De formació força complexa i aspecte abrupte i escarpat, al País Valencià en destaquen les anomenades muntanyes d’Alcoi, que formen els promontoris dels caps de Sant Antoni i de la Nau, tot separant les planes centrals valencianes de les valls del Vinalopó. Destaquen les serres de Mariola, que culmina a Montcabrer (1 390 m), d’Aitana (1 558 m) i del Maigmó.

Les illes Balears poden ser considerades, en gran part, com una continuació de les Muntanyes Bètiques. Eivissa és una illa força muntanyosa, tot i que no assoleix altituds gaire elevades. El cim culminant (475 m) duu el nom exagerat i ben significatiu de sa Talaiassa. Mallorca estén el seu pla entre la serra de Tramuntana, la més alta i que la protegeix dels vents del nord, i la de Llevant, que tot just supera els 500 m. El Puig Major (1 445 m) és el cim culminant de la serra de Tramuntana, que s’estén des d’Andratx, amb l’illa de sa Dragonera, fins al cap de Formentor. Menorca, en canvi, és molt més plana. Les úniques elevacions se situen a la costa nord, sector que no pertany ja a les Muntanyes Bètiques, sinó que és format de restes del Massís Catalanobalear, fracturat i enfonsat durant l’orogènia alpina.

Les planes

Les planes són relativament escasses, però contenen la major part de la població i de les activitats econòmiques. La necessitat i la manca de planes, justament, han fet que aquest nom s’atorgui a regions que estan molt lluny d’aparèixer tan clarament, tan regulars i extenses, com les d’Amèrica del Nord, les de Veneçuela o les d’Europa Central. Exemples d’aquesta toponímia bon xic exagerada poden ser la Plana de Vic, el Pla de Bages o el pla de la Calma.

Les planes veritables poden ser agrupades en dues grans unitats diferencials: les planes litorals i les interiors.

Les planes litorals són les més poblades i ocupades i també les més conegudes i visitades pels turistes estrangers. De nord a sud, gairebé tot el litoral és pla, només trencat pels promontoris del cap de Creus, de la Costa Brava, del Garraf i del cap de la Nau; a Mallorca, el pla és situat al centre de l’illa, i les altres Balears són relativament planes, com hem vist. Moltes vegades la plana litoral és una faixa estreta, on les diverses activitats humanes competeixen per l’ús del sòl. S’hi ha desenvolupat una agricultura de regadiu, s’hi han localitzat les carreteres, els ferrocarrils i les autopistes i s’hi ha construït una veritable ciutat lineal, molts mesos desocupada, dedicada a acollir el turisme de sol i platja. En alguns indrets s’aixequen les gran ciutats de llarga història urbana, com Barcelona, Tarragona, Castelló de la Plana, València, Alacant o Palma de Mallorca. Els deltes d’alguns rius han afaiçonat planes més grans, dedicades a l’agricultura i a espais naturals, com en el cas de l’Ebre. En alguns sectors, però, aquestes planes litorals assoleixen una superfície destacada entrant cap a l’interior i s’hi han pogut desenvolupar activitats agrícoles importants, com al Rosselló, a l’Empordà, al Camp de Tarragona, a la plana de Castelló, al centre de Mallorca i, sobretot, a l’horta de València. Els sorrals inacabables que limiten aquestes planes amb la mar, tant de temps inhòspits, han afavorit el desenvolupament del turisme de masses els darrers quaranta anys.

Les planes interiors són més escasses que les litorals. A banda d’algunes depressions a l’interior de les serralades, que ja han estat destacades, o dels sectors de la Meseta del País Valencià, la Depressió Central Catalana, drenada per l’Ebre i els seus afluents, n’és el cas més important. De clima mediterrani, però continentalitzat i sec, la canalització de les aigües fluvials ha convertit la Depressió Central Catalana en un veritable oasi agrícola, ben visible des de l’espai. En el contacte amb les serralades es marquen uns altiplans, com els del Lluçanès, del Moianès o el de la Segarra, alhora que els rius hi han excavat algunes conques d’erosió, com les planes de Vic i de Bages o les conques de Barberà i d’Òdena.

Les aigües

L’aigua forma un cicle tancat que és vital per al manteniment de la vida, cosa que obliga a considerar tot el conjunt de mars, rius, estanys, llacs i corrents subterranis. Amb vista a una més fàcil comprensió dels elements principals que componen les aigües als Països Catalans, visitarem separadament les aigües marines de les aigües continentals.

La mar balear

La mar balear constitueix el sector centreoccidental de la Mediterrània occidental. La costa s’enfonsa bruscament a tot el llarg del litoral peninsular, amb una plataforma continental ben reduïda; només entre el cap de la Nau i les Balears els fons no baixen dels 1 000 m. A la fossa catalanobalear, que supera els 2 500 m de profunditat, i cap a l’est de Mallorca hi ha restes de diversos volcans, dels quals només emergeixen els que formen les illes Columbrets.

Les aigües de la Mediterrània són relativament càlides i de salinitat força elevada. Aquest fet fa que siguin especialment aptes per a la pesca, per a les activitats balneàries i per a la navegació esportiva. La llarga explotació tradicional dels recursos marins, però, ha creat problemes d’extinció de moltes espècies, sobretot dels coralls, i ha difós una contaminació continental i marina molt important.

Les aigües continentals

La xarxa hidrogràfica catalana és força fragmentada i complexa, com mostra el mapa. Els rius mediterranis són curts i presenten el llit sec la major part del l’any.

ECSA/UB/GETU

Els rius de la conca mediterrània són, en general, curts i de pendent pronunciat. Són sotmesos a la irregularitat de la pluviositat, que els dóna el seu aspecte canviant: rambles seques la major part de l’any i torrents violents en època de les grans precipitacions tardorals. Els grans rius que desguassen a les terres catalanes tenen el seu origen i bona part de la conca fora d’aquest territori, com és el cas, sobretot, de l’Ebre (614,4 m3/s, a Tortosa), el Túria (10,4 m3/s, a Vilamarxant), el Xúquer (49,8 m3/s, a Albalat de la Ribera) o el Segura (21,6 m3/s, a Oriola), mentre que la Garona, per la seva banda, neix a la Vall d’Aran, però es fa riu important a fora.

La major pluviositat i la reserva d’aigües que suposen les neus converteixen els Pirineus en l’origen principal de cursos fluvials: la Tet, el Tec, la Muga, el Fluvià, el Ter, el Llobregat i el Segre, tributari de l’Ebre, amb els seus afluents. El Segre i el Llobregat són els més llargs i cabalosos. El Segre duu 90,4 m3/s a la ciutat de Lleida, i el Llobregat, 22,0 m3/s a Sant Vicenç de Castellet. Els rius pròpiament mediterranis són encara més curts i tenen menys cabal: la Tordera, el Gaià, el Francolí, el riu de Foix, la Sénia, el riu d’Alcoi i el Vinalopó. Les illes Balears no tenen pròpiament rius, sinó torrents esporàdics.

La dependència quasi exclusiva de la pluviositat dóna a aquests rius el mateix règim que el de les precipitacions, amb temporades llargues de sequera i èpoques de crescudes. Només els rius pirinencs gaudeixen d’una alimentació nival que tempera prou aquestes característiques. Amb la finalitat de lluitar contra les inundacions catastròfiques, aprofitar millor l’aigua per al regadiu i per a l’abastament de la població, i produir electricitat, des de fa molts anys s’han construït rescloses per a formar pantans en el curs alt dels rius i en el curs baix dels més cabalosos, com s’ha fet a l’Ebre. Igualment s’han construït canals i canonades fins a transvasar aigües d’una conca a l’altra, com és el cas del Ter cap a Barcelona o de l’Ebre cap a Tarragona. Així i tot, periòdicament els rius es desborden en un indret o altre del territori. Les darreres inundacions més catastròfiques es produïren a València el 1957 i al Vallès el 1962.

Els llacs i estanys són relativament escassos. Hi ha un grup de petits llacs d’origen glacial als Pirineus, entre els quals destaca el dels Encantats, al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Pel que fa als llacs d’origen tectònic, destaca l’estany de Banyoles, al peu de la Serralada Transversal. Finalment, hi ha tot un grup dispers de llacunes i estanys litorals i albuferes que han estat dessecats al llarg de la història per a estendre els conreus i per a sanejar l’ambient de les poblacions. Entre aquests sobresurten, encara avui, els estanys dels deltes del Llobregat i de l’Ebre, i les albuferes de València, la més gran, i des Grau, a Menorca.

Els elements biogeogràfics

La vegetació, els dominis de la qual apareixen en el mapa, i la fauna són els elements vius més importants del paisatge.

ECSA/UB/GETU

Els elements biogeogràfics que componen el paisatge són essencialment la vegetació i la fauna. Tradicionalment la vegetació ha estat més estudiada, pel seu caràcter forçadament sedentari i per l’aparença més visible que té en la cobertura del sòl. Els mil·lennis d’explotació forestal i cinegètica han fet canviar l’aspecte natural del territori, tot incorporant-hi molts elements d’humanització importants. En una primera aproximació es podria dir que tot el que avui cobreix el sòl ha estat fet, destruït o posat per l’home al llarg dels temps, i amb molta més intensitat des de les dues darreres centúries.

Després de segles de desforestació per part dels homes, per a obrir camps de conreu, per a saquejar i guerrejar, per a construir cases i mitjans de transport, per a obtenir combustible per a cuinar i escalfar-se, el bosc s’ha tornat a recuperar els darrers temps. L’abandonament de l’agricultura n’ha estat la causa principal, alhora que els valors paisatgístics permetien millorar el preu de les urbanitzacions i la moda ecologista sensibilitzava bona part de la població cap a la reforestació. Els arbres que formen els boscos actuals, però, potser no tenen gaire a veure amb els originaris. El pi, en diverses de les seves subespècies, ha estat l’arbre més estès arreu del territori. El seu creixement ràpid l’ha aconsellat per a fixar dunes (de Castelldefels a Guardamar), per a repoblar vessants i per a fer jardins, públics i privats. L’extensió del pi i la seva facilitat de combustió han fet créixer el perill dels incendis forestals, sobretot durant les grans seques estivals. Els alzinars i les garrigues mediterrànies tradicionals són els boscos que més han retrocedit, tot i que, durant els darrers decennis, l’abandó de conreus de secà, més o menys marginals (com la vinya dels vessants de la Serralada Litoral), ha anat afavorint una recuperació de l’alzinar ben notable. Així, avui dia es poden veure molts exemplars d’alzines joves i força plançons.

A les muntanyes més altes les espècies caducifòlies s’han mantingut o han estat reintroduïdes: avets i pins negres als Pirineus, faigs en alguns sectors pirinencs, al Montseny i als Ports, i roures de subespècies diferents una mica arreu. Algunes palmeres es conserven encara, tret ben original en la vegetació europea. Unes són naturals, com el margalló a la meitat meridional i a les terres calcàries, i d’altres han estat introduïdes històricament, com les de l’oasi d’Elx i les que es plantaven tradicionalment davant de les cases de camp com a signe de fertilitat, o les que els arquitectes han difós a les ciutats, creant passeigs marítims i preservant la visibilitat de les seves obres.

Encara conserva gran extensió la garriga i tota mena de vegetació arbustiva, xeròfila, plena d’herbes aromàtiques i de plantes remeieres, que havien tingut una gran explotació tradicional. La desforestació i l’abandonament dels camps de conreu solen donar naturalment l’extensió d’aquests tipus de vegetació, format de garrics i marfulls, de brucs, de boix i de llentiscle i de figueres de moro i atzavares provinents d’Amèrica. Aquest tipus de matolls són més abundants a les terres més seques, i a migjorn arriben a colonitzar els vessants muntanyosos, com s’esdevé en el cas de la Mariola, per exemple.

La fauna és típicament mediterrània, si bé han reculat les espècies autòctones en estat salvatge. A les àrees de muntanya encara es pot trobar alguns isards, erminis, gats mesquers, galls fers o perdius blanques. Els conills, les perdius i les guatlles i els porcs senglars, que havien estat tradicionalment caçats, han disminuït extraordinàriament, o han estat del tot substituïts per les espècies domèstiques corresponents. Els animals salvatges més abundosos són encara els petits, rèptils i insectes. Destaquen les diverses espècies de dragons, els cargols i tota mena d’aranyes, mosques, mosquits i escarabats. La fauna aquàtica de rius i mars ha estat també molt anorreada i s’han introduït espècies noves i tradicionals. Anguiles i salmons, truites, musclos o llagostins són avui criats en explotacions especials, tot i que l’experiència és més recent que en la ramaderia tradicional (vaques i bous, cavalls, mules i rucs, porcs, bens i cabres, gallines i coloms). També s’introdueix la domesticació d’animals exòtics amb finalitats ramaderes, com és el cas ben recent dels estruços. Els animals domèstics són molt abundants a les cases i a ciutat. A les espècies tradicionals de gossos i gats de tota mena, s’han afegit avui moltes espècies d’ocells tropicals, tortugues i serps i, fins i tot, mutants genètics especials.

Les ciutats mantenen oculta una fauna molt important i creixent. A les rates i insectes tradicionals, se n’afegeixen altres de nous. El modern urbanisme ha afavorit la difusió de parcs i jardins amb llacs i estanys artificials, que tornen a expandir els mosquits a l’estiu. D’altra banda, les gavines s’han fet més i més urbanes, cercant els residus sòlids de les ciutats i atacant i devorant els coloms, la població dels quals ha augmentat tant que alguns municipis han hagut de controlar-ne el creixement de manera periòdica. Fins i tot, alguns ocells exòtics han colonitzat els arbres urbans, sense una raó aparent, com és el cas de les cotorres a Barcelona.

Una petita història dels paisatges catalans

Conèixer com era el paisatge d’un territori concret en el passat no sempre és una cosa fàcil. Si bé només ens cal buscar unes fotografies antigues per a saber com era fa cinquanta anys un indret, en canvi necessitarem trobar pintures, més o menys figuratives, per a saber com era cent cinquanta anys enrere, o més. Per a imaginar el paisatge de temps més reculats, haurem de recórrer a la literatura, a les novel·les i als llibres de viatges, i a les fonts que investiguen els historiadors; i per a èpoques encara més remotes, a les excavacions arqueològiques. Com més enrere vulguem anar en els segles, més difícil resulta poder conèixer el possible paisatge i fer-ne una descripció. Amb tot, les fonts d’informació que s’acaben d’esmentar ens permeten fer un viatge ràpid en el temps i veure en poques pinzellades quina ha estat l’evolució del paisatge del territori actual dels Països Catalans.

El paisatge natural

Quan s’acabà el darrer període glacial, fa uns 20 000 anys, el clima de les terres catalanes s’estabilitzà relativament i es tornà més temperat. La superfície coberta pels gels havia baixat fins a uns 2 000 m d’altitud i començà a enretirar-se, fonent-se lentament. L’aigua de la fosa es canalitzà pels rius cap a la mar i, tot plegat, féu que el nivell de les aigües marines pugés quasi un centenar de metres. A conseqüència d’aquest fet, la línia de costa —situada fins llavors mar endins— va recular de mica en mica fins arribar on es troba avui, aproximadament. Els rius ja feia temps que havien iniciat el seu treball erosiu, però els materials dipositats a la desembocadura encara no havien tingut prou temps per a sedimentar-se i, per tant, quan els pobladors del paleolític (1 000 000-10 000 aC) començaren a habitar les terres catalanes, els deltes actuals no existien. Aquests primers habitants es devien trobar un espai adequat per a la caça d’animals salvatges i per a la recol·lecció de fruites i baies, ja que tot el territori era cobert d’alzinars, i de boscos de roures i faigs a la muntanya; l’aigua hi era abundant. Habitaven en coves i s’aixoplugaven sota balmes que solien decorar amb les seves pintures d’estil llevantí, com les del Cogul. S’alimentaven de vegetals, i només menjaven animals quan podien caçar. Tot i que ja actuaven visiblement sobre el territori, es tractava de pocs habitants i el seu sistema de vida tenia un impacte molt feble sobre l’entorn. Així es pot considerar que el paisatge es mantenia essencialment tal com era naturalment.

Els primers canvis aparegueren durant el neolític (5000-1800 aC), període en què la població es féu sedentària, en iniciar-se l’agricultura i la ramaderia. El paisatge, natural fins llavors, començà a modificar-se, ja que s’obriren clarianes al bosc, potser inicialment petites, per destinar-les al conreu de plantes gramínies o lleguminoses. També s’inicià la domesticació del bestiar, amb ramats de bous, porcs, ovelles i cabres, provinents de l’orient. Els primers poblats, tardans a les terres catalanes, eren formats per agrupacions de cabanes d’una sola estança i planta rectangular, construïdes de materials lleugers, de troncs d’arbre i branques, i cobertes de fullaraca, canyes i palla. Localitzats normalment en llocs encimbellats, se n’han conservat fins avui els monuments funeraris: dòlmens i menhirs. A la serra de l’Albera i a les Gavarres hi ha més d’un centenar de vestigis d’aquests monuments. Més endavant, ja durant l’edat del bronze (1800-700 aC), aparegueren els primers conreus extensius de cereals, sobretot de blat, i les construccions es feien de pedra. A les illes Balears, la cultura megalítica marcà el paisatge d’aquesta època de talaiots, taules i navetes.

El paisatge humanitzat

L’evolució i l’extensió de l’agricultura comportaren canvis importants en el paisatge. L’impacte de la humanització del territori començà a fer-se sentir. Els turons, els colls, les planes enlairades i els vessants foren colonitzats pels ibers (700-50 aC), sobretot a les regions continentals.

Aquesta fou una de les ètnies autòctones de la Península, que per això més tard s’anomenà Ibèrica. Els pobles ibèrics del nord de l’Ebre compartien diversos elements culturals com la llengua, l’escriptura i el coneixement de la metal·lúrgia i del torn terrisser. Entre aquests pobles destaquen els laietans (segles VI-I aC), que es localitzaren entre la Tordera i el Garraf i van desenvolupar una jerarquia de poblats. Alguns d’aquests assentaments assoliren dimensions considerables, com Ilduro (situat al turó de Burriac, al Maresme), que tenia una extensió de 10 hectàrees. Era la capital de la regió Laietana i un centre de redistribució comercial.

Els poblats ibèrics constituïren probablement la primera mostra de paisatge urbà. Els habitatges eren sòlids, de planta i un pis, i aixecats sobre parets de pedra i tàpia. Els carrers ja s’empedraven i es construïen clavegueres, sitges i cups. A l’entorn de pobles i viles, generalment encimbellats, s’hi desenvolupava una agricultura extensiva de cereals de secà (blat, ordi, civada), hortalisses i llegums (llenties, faves, pèsols, veces). Les regions no directament poblades, muntanyes mitjanes i altes i fons de valls, apareixien cobertes de bosc natural. La tala intensiva encara no havia començat, ja que la fusta s’emprava principalment com a combustible.

El món ibèric continental i el talaiòtic illenc són la base de la primera humanització extensiva de les terres catalanes. Al llarg dels segles II-I aC, quan entraren en contacte amb el món romà, es produí una major homogeneïtzació de tota la ribera de la Mediterrània.

L’arribada dels romans (la presència dels quals es perllongà uns set-cents anys, des del segle II aC fins al V dC) suposà un gran impacte en el paisatge i una extensió de les influències humanes per tot el territori. Per primera vegada, aquestes foren molt més intenses a les terres baixes que a les àrees de muntanya.

D’una banda, la superfície destinada a l’agricultura va créixer en extensió i el paisatge agrari s’uniformitzà en grans camps de blat i en fileres ordenades de vinyes i oliveres, que constituïren la coneguda trilogia mediterrània. La producció s’organitzà pensant en l’abastament d’un imperi i ja no tenia com a finalitat l’autoabastament tradicional. S’inicià, per tant, el comerç a distàncies mitjanes. El territori colonitzat era parcel·lat en centúries, unitats regulars d’unes 50 hectàrees, destinades a premiar els centurions. Resten vestigis d’aquestes centúries a la depressió de la Cerdanya, al Baix Empordà, al sud-est de Mallorca, a l’horta del nord de València i als voltants d’Elx. L’explotació agrària era menada des de la vil·la, edifici rural complex, amb moltes dependències i serveis (magatzems, cellers, forns de ceràmica, clavegueres, latrines, termes), en la part noble del qual hi havia la residència del propietari.

D’altra banda, a partir de campaments militars romans o de nuclis ibèrics preexistents, els romans crearen una xarxa relativament densa de ciutats, entre les quals cal destacar Tàrraco, capital de la província Tarraconense. La ciutat, emmurallada, arribà a ocupar una superfície de 70 hectàrees i incloïa palaus i edificis d’ús col·lectiu, com temples, un circ, un amfiteatre o un fòrum, dels quals resten bastants vestigis. Grans obres d’enginyeria civil completaven el paisatge urbà: canalitzacions d’aigua per a les ciutats i per al regadiu, que superaven els desnivells mitjançant grans aqüeductes; arcs de triomf per a celebrar les victòries militars i mostrar el poder de Roma; clavegueres per a les aigües residuals, i, sobretot, una primera xarxa viària completa, formada per carreteres empedrades i mesurades que connectaven les ciutats i permetien la circulació de persones i mercaderies per l’interior de la Tarraconense i, per la Via Augusta, cap a Roma i la resta de l’Imperi. Aquesta xarxa viària romana fou utilitzada en gran part, sense variar-ne el traçat, fins ben entrat el segle XVIII.

Durant aquest període de dominació romana, el paisatge canvià molt. Les àrees més muntanyoses no foren gaire modificades, però s’inicià una explotació del bosc més intensiva. La fusta, a més de servir com a combustible, es convertí en un material bàsic per a la construcció d’edificis, d’estris, d’armes i de mitjans de transport. La desforestació afavorí l’augment de l’erosió, i la sedimentació consegüent originà els deltes de l’Ebre i del Llobregat. La plana, en canvi, sí que es modificà totalment. A partir d’aquest moment, ja no es pot tornar a parlar de paisatge natural perquè les planes s’han humanitzat. Els canvis arribaren fins i tot a la vegetació. Diverses espècies de pins s’estengueren més enllà de les seves àrees naturals i s’introduïren les primeres palmeres orientals, símbol romà de la fertilitat. Durant la dominació romana, el paisatge de les terres catalanes s’uniformitzà en dos mons: un món essencialment agrari damunt del qual s’imposava un món urbà, de ciutats i vies de comunicació.

El paisatge rural

Amb la caiguda de l’imperi Romà, l’arribada dels visigots (segle V dC), i les incursions sarraïnes (a partir del segle VIII dC), l’organització territorial i el paisatge agrourbà s’anaren difuminant. Molts camps es deixaren de conrear i esdevingueren erms i les ciutats es buidaren, ja que la població es replegà cap a les muntanyes. La vegetació natural envaí el territori tot intentant recuperar un espai que havia estat seu. El bosc, però, se seguí explotant intensament i la tala i crema dels arbres esdevingué una nova arma de guerra.

Durant l’alta edat mitjana (segles V-XI) es produïren situacions diverses que impedeixen tractar el paisatge de les terres catalanes com un tot homogeni. Es pot parlar, en canvi, de tres àrees diferenciades: al nord, el que es coneix com la Catalunya Vella; al sud, les taifes islàmiques, i, enmig, la Catalunya Nova, separada de la Vella per la frontera quasi natural formada pel Llobregat, el Cardener i la serra de Montsec. Aquesta divisió no fou estàtica en el temps ni abasta tot el període, però és útil per a explicar els diferents paisatges que en resulten.

La Catalunya Vella era una regió essencialment muntanyosa, llevat de les conques interiors i la plana costanera, boscada i amb una pluviositat elevada. A excepció de les valls pirinenques, on hi havia les densitats de població més altes, la resta del territori romania quasi despoblada la major part del temps. La repoblació basada en la concessió de terres a títol individual contribuí a la formació d’un poblament aïllat. Així, els castells, els monestirs i els masos, separats per boscos i camps de conreu escadussers, s’estengueren des dels Prepirineus fins a les serralades costaneres. Les terres de conreu s’ampliaren obrint clarianes al bosc mitjançant l’artiga (tala d’arbres i crema dels matolls). D’aquesta manera s’anà configurant un paisatge rural format per petits llogarets a redós dels castells i els monestirs, a voltes emmurallats per a defensar-se, i, al seu voltant, un mosaic de camps organitzats en masos i separats per llenques boscoses.

La masia o casa de pagès era inicialment molt pobra, de planta rectangular i coberta a un vessant i no sempre de teula. Progressivament s’engrandí amb dependències annexes, es milloraren els processos constructius i s’assolí una tipologia variada i rica. Als camps, que a poc a poc s’anaren enfilant en feixes pels vessants muntanyosos, el conreu predominant era extensiu i de secà (blat, ordi, civada, mill) i també la vinya (que arribà fins i tot als Pirineus). Prop de les masies, hi havia cultius de regadiu (cols, cebes i alls), envoltats d’arbres fruiters. Aquí i allà, sempre al costat d’un curs d’aigua o d’un canal, els molins fariners aprofitaven el corrent d’aigua per a accionar el mecanisme de moldre el gra.

Mentrestant, les planes situades al sud de l’Ebre s’havien convertit en una veritable horta. Amb la colonització islàmica es perfeccionaren els sistemes de regadiu (s’introduí la sínia) i es difongueren nous conreus orientals, com la taronja i l’arròs. El palmenar d’Elx constitueix una de les grans aportacions paisatgístiques islàmiques a les terres catalanes, que ha perdurat fins avui. La propietat era minifundista i l’alqueria era la forma més general d’hàbitat dispers. Sobre les antigues ciutats romanes es desenvoluparen, emmurallades, les ciutats musulmanes tot dibuixant un laberint de carrers estrets que formaven veritables medines, presidides per la mesquita, l’alcàsser i el soc (el mercat). València era especialment important, i concentrava 15 000 habitants al segle X. Amb la desaparició d’Al-Andalus, les terres migjornenques quedaren dividides en quatre taifes: Tortosa, Lleida, València i Dénia.

La terra de ningú era una franja de límits variables segons els moments, fisiogràficament diferent de la Catalunya Vella. Des de la serra de Montsec fins a la mar se succeeixen altiplans i planes, trencats només per la serra de Montsant, les Muntanyes de Prades i el Bloc del Gaià. Les precipitacions minven de nord a sud, perquè el clima és més àrid. Les masses forestals són menys exuberants, dominant el carrascar i, als sòls més pobres, el garrigar i la timoneda. Els castells, les fortificacions i les abadies dels ordes religiosos constituïen, també a la Catalunya Nova, els principals elements de colonització. La concessió col·lectiva de les terres afavorí, però, l’aparició d’un poblament concentrat, sense masos aïllats. Els nous colons s’agruparen en petits nuclis envoltats de conreus menats individualment.

Durant la baixa edat mitjana, el paisatge rural es mostrà ja consolidat. Els ramats transhumants es movien regularment pel país, de les pastures de la muntanya durant l’estiu als estables durant l’hivern. Els excedents agraris tornaren a facilitar el comerç i a les cruïlles de camins i a les ciutats es feien mercats. Als Pirineus van aparèixer les fargues (per a obtenir ferro) i a la costa les drassanes (on es construïen els vaixells). Van néixer viles noves a redós de castells i monestirs, i també ravals extramurs de les ciutats; els mercaders aixecaren noves cases amb cellers, magatzems i botigues; els artesans s’uniren en gremis i s’especialitzaren per carrers; es van edificar palaus i catedrals i les ciutats van créixer, i es van cenyir de nous perímetres murats.

Els paisatges urbans semblaven a punt d’esclatar, quan a mitjan segle XIV un seguit de situacions adverses frenà les expectatives urbanes i econòmiques. Una pulsió climàtica féu baixar les temperatures i es malmeteren les collites; arribaren epidèmies i s’armaren guerres. Les malalties, la fam i la guerra van reduir la població de Catalunya quasi a la meitat. Mentre que Catalunya restava somorta, el litoral valencià seguí creixent. Al segle XVI, la ciutat de València tenia 70 000 habitants i s’hi construïen convents, palaus i jardins; el port del Grau rebia més de 500 naus l’any, moltes de les quals provenien de la Selva i del Maresme, comarques amb les quals existia una forta relació comercial.

El paisatge agrari

Un cop passades les crisis, el segle XVIII fou el de l’extensió definitiva de l’agricultura i l’explotació forestal, i el de l’aparició de la manufactura.

Els conreus s’estengueren fins als confins del territori, enfilant-se pels vessants tot carenant els solells de les serres. Els deltes s’ocuparen i es dessecaren els estanys i els aiguamolls litorals. El paisatge agrari s’unificà pel que fa a l’especialització dels conreus: vinya a la costa, olivera als camps de Tarragona i a l’Urgell, garrofers i avellaners al Tarragonès, i cànem al Vallès i a la Noguera. El guaret, que mantenia camps temporalment erms, pràcticament desaparegué, ja que els camps s’adobaren i el regadiu es generalitzà mitjançant construccions de tota mena. Es difongueren nous productes d’origen americà com la patata, el moresc, la mongeta i el tomàquet. Pel que fa a l’aprofitament dels boscos, aquests continuaren sent talats de forma ben visible damunt del territori.

Noves carreteres substituïren les antigues calçades romanes per facilitar el moviment de mercaderies, fins llavors transportades per rècules de mules. La manufactura de la llana s’expandí arreu i la de la seda a València. Van aparèixer els telers de gènere de punt, i l’estampat d’indianes es convertí en la principal activitat industrial. A més, es difongué la farga catalana, augmentà l’explotació de la mineria als Pirineus i de la llenya i la fusta al Solsonès, i es desenvoluparen les indústries papereres a l’Anoia i les sureres i taperes a l’Empordà. A la costa, una munió de drassanes construïren els velers d’una renovada aventura americana. Menorca era al segle XVIII una colònia britànica, fet que afavorí el tràfic comercial del port de Maó.

Per últim cal parlar de la població, que augmentà fins a doblar-se, pel descens de la mortalitat adulta i per nous corrents migratoris. D’aquesta manera, les ciutats creixien, es renovaven i s’embellien.

El paisatge industrial

La novetat en el paisatge del segle XIX fou la presència de les xemeneies fumejants trencant el perfil de les ciutats més grans. A les planes de la costa i cap a l’interior, tot seguint el curs d’alguns rius, els fums dels vapors, el brunzit dels telers i les sirenes de les fàbriques gestionant el nou horari laboral, foren la nova aportació d’una intensa activitat industrial. Altres fums, els que sortien dels convents cremats, parlen d’aldarulls i de conflicte social, de lluita política pel liberalisme.

La indústria nasqué a l’interior de les ciutats i les transformà. Els recintes emmurallats es densificaren, els edificis creixeren verticals i les cases encabiren dotzenes de persones. La concentració urbana arribà a fer emmalaltir la població, i les edificacions rebentaren, sobreeixint cap als eixamples i els nous ravals industrials. Els eixamples foren la resposta d’un urbanisme naixent a la industrialització. Traçades a cordill, les noves i rectes avingudes veieren passar ferrocarrils, compartiren la vorera amb el totxo vist de les fàbriques d’estil anglès i amb les façanes ostentoses de les cases burgeses i, més enllà, amb les habitacions humils i reduïdes dels obrers. Aparegueren també grans equipaments: mercats i hospitals, universitats i escorxadors, cementiris i presons, i alguna plaça pública.

El ferrocarril fou l’altra gran novetat en el paisatge. Les vies travessaven el camp català, esquitxant d’estacions petites els recorreguts afavorits pel seu servei. Les locomotores fumejants creuaven regularment el mosaic multicolor de les hortes de la costa, veient verdejar les vinyes interiors, engroguir els cereals de l’altiplà, collir les avellanes i taronges, i regar amb el canal antics secans. A muntanya, les mines i les fargues s’encomanaven de tot aquest brogit, i els raiers baixaven pel riu els troncs serrats per a muntar les vies del ferrocarril. Fins l’illa de Mallorca construí ferrocarrils per a cobrir les seves curtes distàncies.

El paisatge urbà

El territori català a les envistes del segle XXI mostra un paisatge construït al llarg de tots aquests períodes i força urbanitzat. El procés d’urbanització ha estès la ciutat més enllà dels seus límits físics, escampant pel territori tot un seguit d’usos i activitats pròpiament urbans.

L’expansió urbana ha seguit l’extensió de les xarxes de comunicació. Primer el tren i després les autopistes han entreteixit el territori des de la costa fins a les valls altes dels Pirineus, encongint-ne les distàncies. A la teranyina viària, amb els seus túnels i viaductes, benzineres i restaurants, s’hi afegeixen els cables telefònics i elèctrics, els gasoductes i oleoductes, i més tard la fibra òptica i els radars i les antenes parabòliques. També apareixen altres elements, encara que més puntualment: aeroports i ports, pantans, presons i casernes, hipermercats i abocadors.

La ciutat estén les seves formes superficialment mentre creix en vertical, trencant la línia de l’horitzó per damunt d’on havien arribat les xemeneies, esculpint-la de blocs i torres, repetidors de televisió i antenes de comunicació. Però les noves formes, mai no fan desaparèixer del tot les anteriors. La ciutat medieval ara és un centre històric de proporcions reduïdes, amb funcions turístiques i culturals. Els eixamples de la ciutat industrial són àrees comercials i de serveis. El gruix de la població habita les perifèries, en barris densos de la dècada del 1960 o als ravals de cases adossades construïts posteriorment. Els polígons industrials i els centres comercials marquen el llindars quotidians de la ciutat.

Menys concentradament, apareixen altres paisatges i serveis urbans: els blocs d’apartaments, hotels i càmpings acompanyen les estacions d’esquí i les àrees d’estiueig de l’alta muntanya; les urbanitzacions esquitxen aquí i allà la muntanya mitjana, i una veritable ciutat lineal ben equipada i millor comunicada tanca tot el litoral del continent i de les illes, ocupat moltes vegades només de forma temporal. Nous equipaments destaquen damunt del territori: centrals nuclears i tèrmiques, camps de golf, ports esportius, aeròdroms i pistes per a ultralleugers, ales delta o parapents. Fins les velles masies i cases de pagès han esdevingut restaurants de cap de setmana i hotels de temporada.

A les àrees intersticials encara subsisteixen fragments de camps de conreu, creuats per tractors poderosos, recol·lectores i segadores. Els regadius destaquen coberts d’hivernacles i plàstics. Grans sitges per a gra i farratge, granges d’aviram i de porcs i estables mecanitzats donen una imatge de camp industrialitzat. Finalment, l’abandó progressiu de l’agricultura i la moda ecologista han ajudat a recuperar el bosc, sobretot de pins d’espècies foranes, sotmès al flagell periòdic dels incendis forestals. Les àrees naturals són avui fruit de la llei. El bosc, cada dia més gran, s’ha convertit en un parc i, ben irònicament, però de forma ben pràctica, apareix avui al bell mig de la ciutat difosa.

Les grans unitats del paisatge

La complexitat d’elements que componen els paisatges en fa molt difícil la representació cartogràfica acurada. El mapa de les unitats de relleu permet, si més no, entendre la seva organització i conèixer la seva toponímia principal.

ECSA/UB/GETU

Tots els elements que s’han detallat, combinats amb l’acció de l’home al llarg de la història, han originat els paisatges que podem contemplar avui. Per tal de conciliar la diversitat de detall amb l’homogeneïtat general, s’han aïllat, per a recórrer-les a vista d’ocell, sis grans unitats importants, anant, com és convencional, de nord a sud. Un dels elements importants del paisatge és el color, que canvia segons les estacions de l’any; de nord a sud aquest contrast disminueix. Així, a les terres pirinenques, com a la major part d’Europa, hi ha quatre estacions amb els seus quatre colors emblemàtics: blanc a l’hivern, verd a la primavera, groc a l’estiu i vermell a la tardor. Més cap al sud, els colors anuals es redueixen a dos: verd a l’hivern, ocre i groc a l’estiu. A les terres més meridionals ja només dominen tot l’any els colors de l’estiu: ocres i vermellosos.

Les regions pirinenques

Tot el sector septentrional dels Països Catalans és presidit per la presència dels Pirineus, la serralada més important del conjunt. Es tracta del territori més gran, que ocupa més del 29% de la superfície total, però amb prou feines conté el 10% de la població, cosa que significa una densitat força baixa, de 51 h/km2 (1991).

El paisatge dominant és, doncs, un paisatge de muntanya, considerat, fins i tot, d’alta muntanya pels mateixos catalans. Això significa un conjunt muntanyós aparentment desordenat, una mar de cims, que separen un veritable arxipèlag de valls. Els fons d’aquestes valls són excavats al voltant d’un eix fluvial, més o menys important, escortat d’oms i de pollancres, en un bosc lineal o de ribera. Les valls tenen una vocació farratgera i ramadera, i apareixen entre vessants verdejants de boscos, ben estratificats des dels roures i pins als faigs i els avets i a les pastures culminants.

Les comunicacions han resultat sempre difícils i costoses. Primer se circulava pels senders enlairats, a peu o amb cavalleries, fins que la millora dels mitjans de transport exigí l’obertura de camins als fons de les valls, tot obligant a la construcció de viaductes i de túnels, i abandonant l’ús dels colls i ports de muntanya, tancats periòdicament per les neus hivernals. L’antiga ocupació d’aquestes regions, d’on sorgí la reconquesta medieval de tot el territori, és manifesta en restes arqueològiques i artístiques, poc monumentals i d’èpoques diverses. Cal destacar sobre totes la del romànic, que apareix en monestirs i esglésies, decorades amb claustres i frescos; per aquesta raó, el nom de Catalunya romànica podria considerar-se com a sinònim del de Catalunya pirinenca.

L’estiueig dels ciutadans substituí les bordes ramaderes per xalets a l’estil suís, i les estacions d’esquí, amb el terraplenament de vessants, l’ordenació dels boscos i la construcció de telecadires i hotels i apartaments, han acabat de transformar el paisatge de forma impactant. Els caps de setmana hivernals i les vacances de Nadal i Pasqua solen arrossegar centenars de cotxes carregats d’esquís i persones que ocupen temporalment tot allò que l’agricultura i la ramaderia van anar abandonant. Els avatars de la història, finalment, han fragmentat l’espai polític pirinenc, entre França i Espanya, des del 1659, tot mantenint les valls d’Andorra com un estat independent fins avui. Andorra aprofità les diferències jurídiques amb els estats veïns per a convertir-se en un centre comercial internacional, fins que la integració d’Espanya a la Unió Europea, el 1986, posà fi a aquesta excepcionalitat.

Al peu dels sectors muntanyosos més atractius, algunes ciutats actuen de centres comarcals, mercat i administració privada, amb una vida que batega molt més continuadament: Ripoll, la Seu d’Urgell, Vilafranca de Conflent, Puigcerdà o Viella. Les planes del Rosselló i de l’Empordà, dirigides per les seves capitals respectives (Perpinyà, la més gran, capital d’un departament francès, Figueres i la Bisbal), han desenvolupat una agricultura comercial important, mentre que el seu litoral s’ha obert al turisme internacional, creant les famoses costes Vermella i Brava. Cales feréstegues, ports de pesca i sorrals aiguamollencs han estat adaptats al turisme internacional, amb hotels i apartaments, segones residències en ciutats jardí, restaurants i discoteques, centres comercials i camps i ports esportius.

Girona exerceix el paper de capital regional, una mica excèntrica, però nexe d’unió de les comunicacions nord-sud amb les transversals i de les terres litorals amb les de la Serralada Transversal. Els entorns de l’estany de Banyoles constitueixen una veritable transició entre les activitats urbanes gironines i la regió muntanyosa i volcànica d’Olot, que combina els seus paisatges centreeuropeus amb activitats ramaderes i industrials ben tradicionals.

La Catalunya interior

L’interior de Catalunya constitueix el segon territori més gran del conjunt dels Països Catalans. Ocupa una cinquena part de la superfície, però la seva població no arriba al 7% de la total, cosa que significa una densitat també força baixa, de 51 h/km2 (1991).

Aquesta regió interior, com s’ha vist, constitueix un dels paisatges més originals de tot el conjunt. La plana domina tot el territori, especialment els sectors més centrals, formant una continuïtat amb les terres aragoneses veïnes. Els turons destacats per l’erosió, de formes també aplanades, trenquen la uniformitat aparent. La boira hivernal és un dels trets més característics de la regió, ja que hi pot arribar a predominar gairebé tres mesos l’any. El clima contrastat i sec hi condiciona la vida. Anant cap a ponent, l’aridesa augmenta, els grisos i ocres dominen el paisatge i les basses i els pantans malden per emmagatzemar el recurs escàs de l’aigua. L’agricultura tradicional era essencialment cerealícola a les regions més planes, amb una productivitat força baixa, mentre que els vessants eren dedicats a l’arboricultura mediterrània: oliveres, ametllers i vinyes. La introducció del regadiu, des de la segona meitat del segle XIX, canvià les activitats econòmiques i l’aspecte del paisatge. L’ordi farratger substituí progressivament el blat tradicional, i els fruiters, sobretot pereres i presseguers, s’estengueren arreu. Els canals quadricularen les terres, i les parcel·les es feren més grans i regulars. La verdor s’escampà traspuant humitat a l’atmosfera i és recollida en les imatges copsades pels satèl·lits d’exploració de la Terra.

Aquest sector central és presidit per la ciutat de Lleida, capital de la terra ferma. Situada sobre les terrasses del Segre, en un turó coronat per la Seu Vella, és un actiu centre comercial que organitza tota la seva rica regió agrícola i estén la seva influència Aragó endins. Per sota del nivell de Lleida, les Borges Blanques, Cervera, Tàrrega i Balaguer centren les seves regions respectives.

Les cubetes perifèriques d’aquesta regió s’han organitzat entorn d’una sèrie de capitals comarcals, que uneixen al seu paper de mercat agrícola les funcions de nuclis manufacturers més o menys importants. Destaquen especialment tres ciutats: Vic, vella seu episcopal, que acull un dels mercats més vitals del país i ha desenvolupat modernes indústries adoberes; Igualada, sobre la carretera general, que té importants activitats tèxtils (gènere de punt) i d’adoberia; i també Manresa, la més gran de totes tres, sobre l’eix del Llobregat, de gran tradició industrial però molt afectada per les reconversions dels darrers temps.

Les regions litorals

El llarg litoral mediterrani, de la Costa Brava fins a Benidorm, és la regió més coneguda i visitada de totes. Es tracta del tercer territori més gran del conjunt dels Països Catalans i n’ocupa una mica més d’una altra cinquena part de la superfície. Conté, però, la major part de la població, amb prop de les dues terceres parts del conjunt, fet que significa una densitat força alta, de 508 h/km2 (1991).

Constitueix una estreta franja costanera, amb el seu rerepaís muntanyós a la meitat septentrional. Llargs sorrals, relativament estrets, protegits de dics per a defensar-los de l’erosió marina i tallats de ports esportius i de desguassos de rieres i torrenteres, són el primer element comú a tot el llarg del litoral. Les platges a l’estiu es poblen de "xiringuitos" de bars i de lloguer de gandules, patins, para-sols i planxes de surf. Les construccions, en general de diversos pisos, d’una veritable ciutat lineal moderna i desigual, desocupada bona part de l’any, són un segon element del paisatge, i el més visible. Durant les èpoques estivals aquest conjunt s’anima de bars, restaurants i discoteques, amb el seu acompanyament de músiques i llums de neó, i una generació de cossos bruns, vestits de robes acolorides. Les infraestructures, generalment escasses, corren darrere d’aquests dos conjunts: carreteres i ferrocarrils i, sobretot, l’autopista de la Mediterrània, coneguda amb el sobrenom de carrer major dels Països Catalans; igualment, gasoductes i conduccions elèctriques i telefòniques, centres comercials i parcs temàtics. Totes aquestes activitats han arraconat les feines agrícoles, malgrat la seva rendibilitat, per l’augment estacional del mercat de consum.

Entre la desembocadura de la Tordera i la de l’Ebre, cal considerar encara un rerepaís muntanyós, poblat sobretot de pinedes, on la segona residència familiar ha edificat un nou paisatge de ciutat jardí disseminada. De l’Ebre cap al sud, la plana litoral penetra àmpliament cap a l’interior, i aquest rerepaís es torna essencialment agrícola, quasi un jardí únic, caracteritzat pel monoconreu del taronger.

El conjunt, organitzat per tot un seguit de capitals comarcals (Mataró, el Vendrell, Tortosa, Ulldecona, Castelló de la Plana, Gandia o Dénia) i nous centres turístics (Calella, Calafell, Salou, Benicàssim, Moraira o Benidorm), és interromput per les tres grans àrees metropolitanes del país: la de Barcelona i València i la de Tarragona-Reus.

Barcelona, amb quasi tres milions d’habitants al conjunt metropolità, manté el seu paper industrial, tot i la reconversió recent cap a activitats punta (electrònica, mecànica i química, que es localitzen, sobretot, als municipis d’una perifèria metropolitana cada cop més gran), alhora que ha estès molt les seves funcions administratives (municipals, provincials i autonòmiques), comercials (amb l’obertura recent de grans centres diversificats) i terciàries en general. El clima benigne en general, la dinàmica urbana i la riquesa del patrimoni arquitectònic de la ciutat, densa i ben equipada, l’han convertida en una destinació turística important. La remodelació de la seva façana litoral n’és l’efecte més visible en els darrers temps.

València supera el milió i mig d’habitants i, a més de capital de l’Horta, és avui capital autonòmica, fet que li ha permès diversificar les seves activitats terciàries. El nucli antic, reblert de monuments renaixentistes, és en procés de remodelació, com ja ho fou el llit del Túria, ran del seu desviament. La Malva-rosa i l’Albufera són dos aspectes ben diferents de litoral interessant per a les activitats turístiques.

El conjunt Tarragona-Reus, tot i que no forma un continu urbà, presenta una gran integració i densitat. La suma d’activitats administratives i de mercat agrícola i industrial que, respectivament, aporten ambdues ciutats, s’ha vist desbordada pel turisme de masses i l’expansió del gran polígon petroleoquímic, que domina el paisatge litoral amb els seus racks de canonades i alambins, il·luminats tota la nit.

Les muntanyes occidentals

El sector interior valencià ocupa el 18,4% del territori total, però amb prou feines conté el 5% de la població, cosa que representa la densitat més baixa de totes les regions, 38 h/km2 (1991).

Des del punt de vista del paisatge, és una terra de contrastos, tant físics com culturals. Tot i que pertanyen a sistemes diferents, com s’ha vist, les muntanyes valencianes formen un veritable amfiteatre sobre les planes litorals, especialment de l’Horta, en el sentit més ampli del terme. Són conjunts d’elevacions d’altituds regulars, sovint per sobre dels 1 000 m, que, dominades per l’aridesa mediterrània, no arriben a desenvolupar formacions boscoses importants. Els boscos són de roures i pins, i més al sud dominen encara els matollars i herbassars.

Algunes capitals com Morella, entorn del Maestrat, Sogorb, Xàtiva, Ontinyent i Alcoi organitzen al seu voltant regions personalitzades, amb una llarga tradició urbana i industrial.

Ademús, Requena i Utiel, capitals d’algunes de les comarques de parla castellana, són compreses dintre de la unitat de la Meseta i comparteixen amb les terres veïnes les condicions ambientals i les principals produccions agrícoles, especialment les vinateres.

Els oasis meridionals

L’aridesa del clima de l’extrem meridional permet de manllevar aquesta imatge que encunyà Pierre Deffontaines per a destacar l’aspror del paisatge i la puixança de les seves ciutats. Es tracta del territori més petit del conjunt dels Països Catalans, i ocupa només el 4,2% de la superfície total. Conté, però, més del 8% de la població, cosa que significa una densitat força alta, de 306 h/km2 (1991).

Les muntanyes que separen aquests oasis del centre del País Valencià són cobertes de matolls de plantes aromàtiques i espinoses, adaptades a la sequera predominant. La verdor d’oasi només s’assoleix en algunes hortes petites i escadusseres, en el palmerar d’Elx o en les pinedes de Guardamar, tot obra de l’home en èpoques diferents. El blau del cel és el color dominant gran part de l’any, reflectit en el litoral dins de les càlides aigües mediterrànies d’aquella regió.

Alacant constitueix el més important d’aquests oasis, amb el seu port comercial relativament vinculat amb el nord d’Àfrica i fora ja de l’urbanisme turístic litoral, que s’acaba al terme veí de Sant Joan. Ciutat administrativa i comercial, ha estès les seves activitats cap a algunes indústries noves (alumini, materials per a la construcció) i cap a l’ensenyament superior, sobretot al municipi veí de Sant Vicent del Raspeig.

Malgrat la proximitat amb Alacant, Elx és la capital del segon oasi en importància —i el que mereix el nom en un sentit més literal per la presència del conegut palmerar—. Nucli essencialment industrial, té a Santa Pola la seva sortida a la mar.

Les valls del Vinalopó constitueixen un tercer oasi, amb els nuclis industrials d’Elda-Petrer, Novelda, Asp i Crevillent.

El Baix Segura, amb capital a Oriola, ocupa el quart gran oasi, amb una costa de dunes i aiguamolls, aprofitats secularment per a la producció salinera.

Les illes

Tot i que l’arxipèlag balear és, per definició, una regió diferenciada en cada una de les illes que el formen, pot considerar-se un ambient comú per l’excepcionalitat del fet insular que el caracteritza. Ocupa en conjunt més del 7% de la superfície total dels Països Catalans, però conté una mica menys del 7% de la població, cosa que significava una densitat mitjana de 141 h/km2 (1991).

Tot i que les comunicacions marítimes i aèries i les telecomunicacions per satèl·lit i cable asseguren tota mena de relacions, molts ciutadans viuen la insularitat com un complex d’aïllament. L’organització administrativa contemporània, provincial i autonòmica, manté si us plau per força aquesta unitat de tres conjunts insulars separats. Les comunicacions es fan essencialment amb Barcelona, si bé Eivissa està també molt relacionada amb València.

Menorca, la més septentrional i oriental de les illes, és la més diferenciada pel que fa al relleu. És constituïda per dos conjunts contrastats: una regió de tramuntana formada per turons excavats en materials cristal·lins i vermellosos i un migjorn essencialment calcari, tabular i pla, amb cales sorrenques excavades pels torrents. En els dos extrems oriental i occidental, els ports de Maó i de Ciutadella abriguen les principals ciutats i la major part de les activitats econòmiques. La resta de poblacions, agrícoles, ramaderes i industrials, se situen al llarg de la carrretera central que comunica aquelles dues ciutats i que segueix aproximadament la falla del contacte entre les dues regions litològiques. La major pluviositat justifica el manteniment d’unes regions naturals que han permès la classificació de l’illa com a reserva de la biosfera, així com d’una ramaderia bovina important, que abona una tradicional producció de formatges, i una dualitat estacional de paisatges: verd a l’hivern i torrat a l’estiu. Les parets de pedra seca que separen les parcel·les agrícoles per tal de tancar els ramats, constitueixen l’empremta més visible que compartimenta el paisatge menorquí. Els talaiots i les navetes que poblen el migjorn són testimoni de l’antiguitat i continuïtat del poblament.

Mallorca és l’illa més gran i la capital de l’arxipèlag. El seu paisatge és contrastat, i no debades va ser una de les primeres destinacions del turisme internacional, des del segle XIX i, sobretot, a partir del 1950. La serra de Tramuntana, que supera els 1 000 m d’altitud i aconsegueix de conservar les precipitacions de neu amb certa freqüència, no solament protegeix la plana dels vents del nord, sinó que forma contrades escarpades, d’accés difícil, que s’obren en penya-segats damunt de la mar, en petites cales i refugis, com Deià (les seves feixes de tarongers escalant el vessant marí de la serra s’han fet proverbials), Sóller, el torrent de Pareis o el cap de Formentor. L’arboricultura tradicional de secà ha deixat pas al turisme, i fins i tot s’ha obert un túnel per a facilitar les comunicacions amb el port de Sóller. La plana, que s’estén entre la badia de Palma i les de Pollença i Alcúdia, era aiguamollenca al litoral i avui és gairebé del tot dessecada. Actualment encara és essencialment agrícola, amb conreus mediterranis tradicionals, com els cereals, les oliveres i els ametllers (aquests arbrers florits al final d’hivern donen una coloració blanca sobre el fons de la serra que constitueix la nota dominant del paisatge mallorquí), i reintroduïts, com les tàperes. És presidida per una xarxa de poblacions grans, especialitzades en petites activitats industrials (Inca, amb producció de sabates, o Manacor, amb mobles i perles artificials). La serra de Llevant tanca a orient aquesta plana amb una altitud molt més moderada, que origina una costa de cales i platges important. Els materials predominantment calcaris han originat un sistema complex de grans coves subterrànies, amb llacs interiors, estalactites i estalagmites que s’exploten per a visites turístiques, com les d’Artà, la des Hams o les del Drac. Palma és una gran ciutat, capital de l’illa i de tota la província i comunitat. Situada sobre la badia, que li ofereix un port magnífic, conserva un centre històric medieval molt important. S’obre en un eixample radioconcèntric que sobreïx sobre el pla amb més i més impacte, especialment amb grans infraestructures de comunicació i equipaments (campus de la universitat, polígons industrials i l’aeroport de més trànsit d’Espanya). Dels illots que voregen l’illa cal destacar l’arxipèlag de Cabrera, a l’extrem sud, antiga propietat militar i avui parc nacional.

Eivissa i Formentera formen el conjunt de les Pitiüses, integrat avui a les Balears. Eivissa és una illa relativament aturonada, per bé que el clima àrid impedeix el desenvolupament d’una vegetació arbustiva important, formada només de pinedes de pi blanc i sabines; la resta és un matoll força xeròfit. Al nord de la part central s’ha format els pòlies de Corona-Aubarca, coberts de la famosa terra rossa, molt adequada per a l’agricultura. Cap a llevant, el torrent de Santa Eulàlia aconsegueix de dur aigua tot l’any i forma l’únic riu balear que duu aquest nom. El fons rural de les illes, amb activitats menys diversificades, entre les quals cal destacar l’extracció tradicional de sal, ha estat més afectat pel turisme de masses. La vila d’Eivissa, la capital, s’aturona sobre el port, tot conservant el seu aspecte tradicional, mentre que els grans hotels i apartaments s’han concentrat a Sant Antoni de Portmany. Les cases i esglésies cúbiques tradicionals han tingut una gran influència en l’arquitectura internacional. Formentera, separada d’Eivissa per es Freus, és un sorral aixecat cap a llevant en l’expressiu promontori de la Mola, que arriba als 202 m d’altitud; avui és paradís del turisme més informal.