Els danys ambientals del desenvolupament

El problema ambiental

Per a qualsevol ésser viu, assegurar-se la supervivència té una importància cabdal, i l’espècie humana no representa cap excepció a aquesta regla. Els éssers humans, però, d’un temps ençà han pres consciència que alguna cosa no funciona bé en la seva relació amb la natura. Aquesta, maltractada per l’home, s’hi torna fent-se cada vegada més inhòspita. En això consisteix el problema ambiental, un dels més importants i seriosos del nostre temps. És clar que en el passat les relacions entre l’home i la natura tampoc no han estat idíl·liques. Amb tot, la nostra història ens demostra que, als orígens, la natura va acollir molt benèvolament l’aparició de l’ésser humà i la seva expansió pel planeta. L’espècie humana va sorgir fa almenys 3,5 milions d’anys, i això vol dir que el medi ambient era propici a la presència humana, i que l’home estava preparat per a viure-hi. A primer cop d’ull, l’espècie humana, aparentment desproveïda de mitjans de supervivència —els humans no tenien ungles ni dents comparables a les dels individus de moltes altres espècies—, no semblava inicialment tan viable com ha demostrat ser. Però aquesta valoració és massa precipitada. N’és una prova el fet que els humans han crescut en nombre, s’han estès per tot el planeta i s’han convertit en l’espècie dominant. Per il·lustrar-ho, citarem una dada molt significativa: tot i ser una més dels centenars i centenars de milers d’espècies heteròtrofes existents, és a dir, que necessiten plantes per a subsistir, l’ésser humà s’apropia el 40% aproximadament de tota la massa vegetal produïda. Es diu que això és degut al fet que som intel·ligents i hàbils, que hem “descobert” el foc i que hem estat artífexs d’invencions extraordinàries que ens permeten dominar l’energia i la matèria del món. Però més aviat confirma la idoneïtat de la natura respecte a l’home o, per a ser més precisos i subtils, l’extraordinària capacitat que té el gènere humà per a adaptar-se a la natura que l’envolta i per a adaptar-la a ell mateix. Amb tot, com dèiem al començament, ara sembla que aquesta adequació hagi entrat en crisi, i que, paradoxalment, això sigui conseqüència precisament del fet que l’espècie humana ha tingut massa èxit: ha proliferat en excés, consumeix massa recursos, intervé en la disposició de la matèria i dels fluxos d’energia, en l’ordre de les formes de vida i dels equilibris naturals. El resultat de tot això, el tenim davant nostre: un medi natural alterat, diferent del que va afavorir la nostra aparició i la nostra evolució; un món en què els recursos necessaris per a la nostra subsistència s’exhaureixen ràpidament, on les espècies desapareixen a un ritme accelerat, i on gairebé a tot arreu hi ha substàncies perjudicials per a la nostra salut, que abans no existien o que hi eren presents en quantitats innòcues (és el que s’anomena contaminació); un món, en definitiva, que, empès per nosaltres, va perdent progressivament la capacitat de tornar a ser com havia estat (vegeu “Equilibris homeostàtics i estabilitat dels ecosistemes”), i així tendeix cap a noves situacions d’equilibri de les quals no coneixem les conseqüències.

A continuació esbossarem un inventari dels diversos factors humans que han contribuït al deteriorament del medi ambient. No resultarà una feina fàcil, atès que n’hi ha molts i s’entrelliguen de diverses maneres. Per establir un cert ordre, dividirem la nostra exposició en dues parts: en primer lloc, parlarem de les conseqüències negatives de l’activitat agrícola i també tractarem d’altres formes de malmetre el medi natural pròpies de l’ésser humà; en segon lloc, analitzarem l’impacte de la indústria i dels seus productes sobre els ecosistemes i pararem una atenció especial a les alteracions produïdes per l’“home tecnològic” sobre el món inorgànic.

Agricultura, aprofitament dels boscos i del medi

L’espècie humana actua significativament sobre el medi des de fa uns 10 000 anys, i el modifica, per tal d’extreure’n més recursos dels que n’obtindria espontàniament, mitjançant les diverses pràctiques agrícoles i ramaderes. Normalment es creu que només són perjudicials per al medi alguns aspectes de l’activitat industrial i que, en canvi, la ramaderia i l’agricultura hi creen una relació harmoniosa amb l’ésser humà. Igualment, se sol contraposar la ciutat, el medi artificial i “construït” per excel·lència, al camp, vist com el “santuari” de la natura. En realitat, les múltiples activitats agrícoles sempre comporten un cert impacte ambiental (un impacte que, evidentment, pot adquirir en cada època i en cada situació una forma i una importància ben diferents), fins al punt que es pot dir que els ecosistemes de les zones dedicades a activitats agrícoles i ramaderes són igualment ecosistemes artificials. A més, l’impacte ambiental de l’agricultura i de la ramaderia no es limita a l’àmbit en què aquestes activitats es duen a terme, sinó que tendeix a afectar el conjunt de la biosfera amb moltes conseqüències greus, com tindrem ocasió de veure més endavant.

Quan es diu que les activitats agrícoles i ramaderes modifiquen i, per tant, en certa mesura “contaminen” el medi ambient i els ecosistemes naturals, no es pretén afirmar que l’espècie humana hagi de renunciar a aquestes activitats o limitar-ne l’abast. El que es vol posar de manifest és la necessitat, d’una banda, de tenir present els complexos equilibris que regulen la biosfera i el seguit de reaccions a escala local i global que qualsevol activitat humana pot desencadenar i, de l’altra, de privilegiar les modalitats d’explotació dels recursos naturals menys perjudicials per als equilibris ambientals i, d’aquesta manera, corregir els abusos i les pràctiques més perilloses.

L’impacte ambiental de la ramaderia

La ramaderia, que segurament és més antiga que l’agricultura i que requereix un menor desplegament d’accions humanes que modifiquen el medi, produeix efectes contaminants quan no es practica conjuntament amb altres activitats, sinó de manera aïllada en llocs únicament explotats en aquest sentit. A tall d’exemple, els ramats que pasturen en camps conreats alimentant-se dels rostolls que queden després de la sega, a més de l’herba que creix pels marges dels camins, i pels pendents no conreats, com també els que pasturen pels terrenys no conreats als afores de les ciutats, certament no provoquen cap degradació del medi. Però quan els pastors transformen una zona boscosa en terreny de pastura i talen els arbres perquè els animals disposin d’una vegetació més fresca i tendra i, per tant, més gustosa i digerible, duen a terme una acció pertorbadora.

De fet, en destruir-se les plantes, que són dipòsits vivents de carboni en forma reduïda, s’accelera l’oxidació d’aquest element, és a dir, la seva transformació en diòxid de carboni (CO2) que s’escampa per l’atmosfera. I com que l’increment atmosfèric d’aquesta substància provoca el fenomen conegut com a efecte hivernacle (del qual parlarem a “L’increment de l’efecte hivernacle”), que consisteix en un augment de la temperatura de la superfície del planeta, es pot dir que aquestes formes de ramaderia contribueixen a augmentar la contaminació tèrmica.

L’oxidació del carboni s’accelera al màxim quan les plantes es destrueixen per l’efecte del foc. Això és el que succeïa fa 10 000 anys, abans de l’aparició de l’agricultura: els homes cremaven zones de vegetació, ja que no disposaven de destrals o altres eines idònies (encara avui, aquesta tècnica es practica sovint en països d’agricultura subdesenvolupada). Però la simple tala també accelera l’oxidació: la fusta tallada, i per tant morta, es degrada per l’acció dels organismes que se’n nodreixen (insectes, fongs, etc.) i provoca la consegüent oxidació del carboni que conté; en canvi, la fusta de l’arbre viu està més protegida contra aquests atacs. La velocitat de la degradació biològica varia d’un clima a l’altre: és lenta en els climes secs i freds, i molt ràpida en els climes càlids i humits. Quan un país del Tercer Món amb un clima càlid i humit tala els seus boscos per vendre fusta a un país ric, en realitat només hi envia una petita part dels troncs tallats, ja que la major part del tronc és “devorada” per insectes i fongs.

Una “llei” fonamental dels ecosistemes terrestres (que expliquem a “Breu història del sistema viu”) és que es produeix més fotosíntesi que respiració. Doncs bé, quan l’ésser humà modifica el medi per obtenir-ne una major quantitat de recursos, disminueix el nivell de la fotosíntesi (amb la destrucció de les plantes, o bé amb la substitució d’espècies de major activitat fotosintetitzadora per altres de menor activitat, com veurem més endavant), i per tant s’inverteix el desenvolupament d’aquesta llei fonamental. Aquest procés té el seu origen en una època molt antiga, quan l’home, abans de ser agricultor, es va convertir en pastor.

Els danys ambientals de l’agricultura

L’activitat agrícola accentua els aspectes contaminants de la ramaderia. De fet, també destrueix la vegetació silvestre, que substitueix per plantes diferents que no beneficien el pastor. Aquest vol per als seus animals un aliment gustós i digerible, fulles fresques i tendres, tot i que, com a animals herbívors, són capaços d’extreure aliment de les tiges (gràcies als microorganismes simbiòtics que viuen en el seu aparell digestiu i que obtenen energia de la transformació de la cel·lulosa en àcids grassos, que queden a disposició de l’hoste). En canvi, el pagès ha de produir aliments per a l’home, que no és capaç de separar la cel·lulosa de les plantes i extreure’n substàncies energètiques: es tracta bàsicament de tubercles, que contenen midó, i llavors, riques en olis. Així doncs, el pagès prefereix conrear plantes que produeixin més llavors que fulles i tiges, o bé elegeix els cereals, sobretot els que tenen tiges i fulles més reduïdes, de manera que —a igual activitat fotosintetitzadora— la substància nutritiva sigui més consistent.

En la ramaderia, les plantes no se sotmeten a un intens procés de selecció, com succeeix en l’agricultura. En la ramaderia primitiva les plantes d’un camp de pastura, que s’obtenien per mitjà de l’incendi d’un bosc, eren espècies molt diverses i no germinaven simultàniament; en canvi, en l’agricultura primitiva, el camp de gra era una extensió de plantes d’una sola espècie, amb l’excepció d’algunes males herbes (jull, roselles, blauets). I com que l’agricultura primitiva no incloïa cap forma de rotació dels conreus i es limitava a una collita anual, el camp de gra verdejava durant un temps molt limitat, mentre que els camps de dall eren verds bona part de l’any. El reverdiment és l’indici de l’activitat fotosintetitzadora: el reverdiment breu del camp de gra, respecte del més llarg del camp de pastura, indica que el conreu del gra es “conforma” amb una menor quantitat de fotosíntesi generada durant l’any en canvi d’una abundant producció de llavors comestibles per a l’ésser humà. Però una fotosíntesi escassa i breu significa una fixació limitada de diòxid de carboni i això contribueix a produir contaminació tèrmica, com hem vist abans. Tot plegat explica per què el pas de la ramaderia a l’agricultura comporta un increment d’aquest tipus de contaminació.

Avui dia la situació és més complexa. Les substàncies fertilitzants permeten obtenir en un únic camp cultivat diverses collites a l’any i, per tant, un reverdiment prolongat i una durada superior de l’activitat fotosintetitzadora i de la fixació del diòxid de carboni. Ara bé, per a obtenir els nitrats artificials que contenen la majoria dels fertilitzants, és necessari que la indústria química cremi una certa quantitat de petroli, de manera que l’expulsió del diòxid de carboni a l’atmosfera, efecte de la combustió, augmenta molt més del que pugui arribar a incrementar-se l’activitat fotosintetitzadora de les plantes dels camps. D’aquesta manera, la diferència entre el CO2 que es desprèn de la combustió i el que fixa la fotosíntesi augmenta progressivament i intensifica l’efecte hivernacle.

Un altre mecanisme indirecte a través del qual l’agricultura determina la reducció de la massa forestal i, per tant, de la seva capacitat de fixar el diòxid de carboni s’activa en el moment en què l’aliment produït requereix la cocció. En els països desenvolupats, per a dur a terme la cocció es recorre als combustibles fòssils, però en els països en vies de desenvolupament encara es fa servir llenya en quantitats preocupants. Reprendrem aquest aspecte en l’última part d’aquest article, dedicada precisament al drama dels boscos.

Existeixen igualment altres mecanismes a través dels quals les activitats agrícoles causen un augment de la producció de diòxid de carboni. De tots els que hi intervenen de manera directa, el principal és possiblement la llaurada.

La llaurada és necessària perquè, si simplement s’escampessin les llavors pel terreny, només se n’obtindria la germinació d’una petita part. En canvi, el terreny remogut fa augmentar el percentatge de llavors que hi germinen. Però, en ser remogut per l’arada, el terreny queda exposat a l’aire i, d’aquesta manera, es produeix l’oxidació de molècules orgàniques (és a dir, compostes de carboni i hidrogen) que conté el sòl i que es transformen en diòxid de carboni i aigua. L’efecte perjudicial que se’n deriva per al medi ambient no és tan sols l’increment de CO2 a l’atmosfera, sinó també una degradació del sòl, ja que perd el component orgànic i queden únicament els components minerals. Aquest fenomen presenta diverses conseqüències negatives, però n’hi haurà prou d’esmentar-ne una: sense matèria orgànica, mineralitzat, el sòl és vulnerable al vent i a l’aigua. Hi ha una anècdota curiosa que ho il·lustra: fa alguns anys, els japonesos es van adonar que les fotografies de paisatges i d’arbres florits (que tant els agraden) fetes en aquell moment eren d’una qualitat inferior a les fetes vint anys enrere, i que calia fotografiar-los amb altres aparells o amb una major obertura de diafragma. Aquest fenomen va ser estudiat per un equip de científics, els quals van arribar a la conclusió que, d’ençà d’alguns anys, l’agricultura japonesa, que durant mil·lennis practicava una sola llaurada a l’any, havia incorporat tècniques més intensives, caracteritzades —com en molts altres països— per dues llaurades. D’aquesta manera, la mineralització del sòl i la consegüent erosió d’una part de la superfície per l’efecte del vent s’havien accelerat bruscament. El 1978 es va mesurar el diòxid de carboni escampat per l’atmosfera a causa de l’oxidació del sòl provocada per la llaurada i es va obtenir un valor que constituïa aproximadament un quart del total de CO2 present aleshores a l’atmosfera com a conseqüència de l’activitat humana al llarg d’un any. Evidentment, la cota més alta depenia de la combustió dels combustibles fòssils. Però aquest predomini de la combustió dels fòssils era relativament recent, ja que fins el 1960 l’agricultura era l’activitat humana que alliberava anualment més CO2 a l’atmosfera. Només a partir dels anys seixanta va començar a predominar el diòxid de carboni produït per la combustió. És probable que aquest canvi es degui a l’expansió progressiva dels transports automobilístics i aeris, atès que, avui dia, als països industrialitzats, aquest tipus de transport consumeix més del 30% dels combustibles fòssils. De tota manera, la motorització massiva només té trenta anys, mentre que el pas de l’economia de caça-pesca-recol·lecció a l’economia fonamentada en la ramaderia i en l’agricultura es remunta a uns 10 000 anys enrere.

Mineralització del sòl i alteració del règim hídric

La mineralització del sòl comporta una altra conseqüència negativa: el sòl mineralitzat perd la capacitat pròpia de l’humus (sòl ric en substància orgànica) de retenir l’aigua. Si el sòl és ric en matèria orgànica, l’aigua de la pluja l’amara i passa a les capes aqüíferes. Des d’aquestes es filtra a les capes inferiors o als cursos d’aigua, que així es proveeixen d’aigua també durant les estacions seques i veuen garantit un cert cabal constant, utilitzat per l’home en l’agricultura. Si el sòl es troba excessivament mineralitzat, no pot retenir l’aigua i els fenòmens s’inverteixen: en lloc de ser el sòl que reté l’aigua, és l’aigua que arrossega el sòl i es precipita cap als rius lliscant per la superfície de manera que crea, per dir-ho d’alguna manera, un “curtcircuit”. Com a conseqüència d’això, els rius adopten un caire torrencial i presenten una gran diferència de cabal d’aigua entre les estacions humides i les estacions seques. En surt perjudicada l’agricultura, que durant les estacions seques no té recursos hídrics suficients, però també la vida aquàtica.

Aquests fenòmens es barregen amb la contaminació química de l’aigua, derivada dels abocaments industrials o de l’ús, cada vegada més estès, de substàncies químiques contaminants en els conreus. De fet, durant l’època seca, el cabal del riu disminueix, de manera que la concentració dels elements contaminants augmenta. Però també es posen de manifest greus inconvenients durant l’estació humida, perquè els materials que s’anaven dipositant al fons del riu es remouen amb les crescudes, i les substàncies contaminants que s’anaven decantant tornen a estar en contacte amb els organismes vius.

Aquests fenòmens s’incrementen amb les anomenades retroaccions positives, és a dir amb fenòmens que s’autoalimenten. En primer lloc, l’aigua baixarà més precipitadament com més terra arrossegui, perquè cada vegada quedarà menys material capaç de retenir-la i, al final, quedarà al descobert la roca nua. Una altra retroacció positiva té a veure amb la contaminació: quan el riu té menys cabal i les substàncies contaminants es concentren, els peixos moren. I l’escassetat d’oxigen, deguda precisament a l’escassetat d’aigua, provoca que la descomposició de les restes dels peixos es produeixi de manera anaeròbia, la qual cosa afavoreix la formació de compostos contaminants. Així doncs, a causa precisament de la contaminació, es produeix més contaminació.

Animals sense terra i indústries sense animals

Amb la selecció de les espècies per a conrear, l’agricultura es proposa obtenir de les plantes una quantitat més gran de midó i de greixos, substàncies necessàries per a l’alimentació humana, en detriment de la producció de cel·lulosa, que l’ésser humà no pot utilitzar directament com a aliment. Si tenim en compte aquest fet, entendrem que l’agricultura ofereix avantatges més grans quan s’associa amb la cria de bestiar. I és que el bestiar permet d’utilitzar també, encara que sigui indirectament, la cel·lulosa produïda per les plantes conreades.

La cria de bestiar oví, per exemple, contribueix a l’aprofitament indirecte de la cel·lulosa que l’ésser humà no podria assimilar directament: les ovelles poden extreure l’aliment de la cel·lulosa gràcies als microorganismes simbiòtics. El fet de deixar pasturar les ovelles pels camps després de la collita fa possible que els residus cel·lulòsics dels conreus proveeixin d’aliment, en primer lloc, els animals i, posteriorment, els humans que s’alimenten de la carn dels animals. A més, les ovelles, en desplaçar-se contínuament ingereixen, a més dels residus vegetals dels camps conreats, la vegetació silvestre que envolta els terrenys treballats per l’home.

La cel·lulosa es destina a un ús més complex i igualment indirecte (és a dir, com a aliment dels animals herbívors) quan l’agricultura participa en la cria de bovins i equins. Aquests animals, a més de la carn, proporcionen fems per a l’adobament dels camps, i també energia per a les tasques agrícoles i el transport d’objectes i persones. Es tracta de béns que aquests animals poden dispensar gràcies a una alimentació a base de cel·lulosa que és transformada en l’organisme dels herbívors.

L’estret vincle i la interrelació entre l’agricultura i la cria de bestiar han constituït l’eix i el punt de suport de l’agricultura fins fa algunes dècades. Actualment, en l’agricultura dels països més avançats, s’ha adoptat un sistema molt diferent: es basa en la mecanització i la utilització de fitosanitaris i fertilitzants químics, aplicats a la monocultura, que comporten la separació cada vegada més gran entre les activitats agrícoles i la cria de bestiar. Aquests canvis, que han obeït a motius econòmics, no hi ha dubte que han produït un greu deteriorament en el medi.

La introducció i la difusió dels tractors i dels adobs químics han reduït la funció dels bovins en la producció de llet, de carn i de pells i, per tant, els han privat de dues funcions més de gran importància: de força muscular per a les feines del camp i d’adobs naturals per a la regeneració de la fertilitat del sòl. Per aquest motiu, avui dia acostumen a estar tancats en estables i els seus excrements, constituents bàsics dels fems, ja no representen un subproducte valuós de la cria de bestiar que es recicla amb tècniques tradicionals, sinó un residu que s’ha d’eliminar. D’aquesta manera, s’ha establert un sistema totalment nou, la cria de bestiar sense terra, simètric a la indústria agrícola sense animals (vegeu també “L’agricultura”).

La cria de bestiar sense terra es concentra a les valls, als marges dels rius, i fa possible substituir la tradicional neteja en sec dels estables, que es feia canviant els jaços de palla, per la neteja amb aigua: les noves granges tenen un paviment de ciment inclinat per tal de facilitar l’abocament dels residus líquids al riu. Amb aquest nou mètode, es poden mantenir nets centenars d’animals amb una presa d’aigua, mentre que antigament es requerien molts més mitjans per a substituir els jaços de palla bruta d’algunes desenes de vedelles per palla neta. A més, la dràstica reducció del nombre dels treballadors de les granges ha permès una disminució molt sensible de la part dels costos de producció relativa als salaris. El benefici econòmic que n’ha obtingut la indústria zootècnica ha estat enorme.

Però els beneficis d’un sector de l’economia han perjudicat altres sectors productius, la salut humana i els complexos equilibris ambientals. Es tracta de conseqüències que encara perduren i a les quals serà molt difícil de posar remei. Entre altres, podem destacar-ne:

L’eutrofització. La pràctica d’abocar els residus a l’aigua és directament perjudicial per a la vida aquàtica ja que els residus, rics en nitrogen i fòsfor, “adoben” les aigües i, d’aquesta manera, provoquen un increment de la producció d’algues microscòpiques, sobretot allà on l’aigua s’estanca, o sigui en els llacs i les mars poc profundes. Les algues, en tant que organismes autòtrofs, desprenen oxigen, però l’aigua només en reté una part, que és insuficient per a assegurar la descomposició aeròbica, és a dir, completament oxidada, de la massa de les algues mortes. I atès que tot l’oxigen disponible és consumit pels descomponedors aeròbics, els animals aquàtics moren i els materials no oxidats del tot entren en descomposició anaeròbica (en absència d’oxigen), amb la subsegüent formació de metà (CH4) en lloc de diòxid de carboni, i d’amoníac (NH3) en lloc de nitrats, mentre la carronya dels animals, en estat de putrefacció, empudega l’aire. En aquestes condicions, els pescadors han d’allunyar-se per a pescar i les platges es buiden de turistes. Així doncs, aquesta cadena de fenòmens, que rep el nom d’“eutrofització”, provoca danys econòmics i impedeix el lleure en els paratges afectats.

L’abandó de zones muntanyoses. De la separació entre l’agricultura i la cria de bestiar, també es deriven unes conseqüències indirectes que agreugen quantitativament els danys econòmics i que, a més, creen problemes ambientals i de salut. Els estables situats en zones muntanyoses no es poden netejar amb aigua i la neteja en sec tradicional requereix molta més feina, per la qual cosa la cria a les muntanyes no seria competitiva respecte de les granges de les parts baixes de les valls. Per aquest motiu, la cria a les zones muntanyoses s’abandona i, consegüentment, la població que s’hi dedicava, combinant aquesta activitat amb l’agricultura, es veu obligada a marxar dels pobles de muntanya per anar a la plana o a la ciutat. L’abandó de les zones muntanyoses té conseqüències ambientals greus: el terreny, que ja no queda retingut pels petits murs de contenció amb què durant segles els agricultors creaven feixes, pateix esllavissades que cada any s’agreugen més i que malmeten les carreteres, les vies del tren, les línies elèctriques, les construccions habitades o els monuments... L’abandó de les àrees muntanyoses per part dels seus habitants, sumat a la desaparició de moltes espècies animals d’aquells hàbitats, origina una acumulació de residus vegetals que poden provocar diversos inconvenients. Per exemple, poden donar lloc a la formació de “dics espontanis” que retinguin l’aigua durant un cert temps fins que la pressió augmenti i en causi la ruptura. Aleshores es poden produir al·luvions de fang i detritus perillosament destructius, o bé pot succeir que els residus vegetals, durant les estacions seques, es dessequin i quedin exposats a incendis espontanis, o, si són provocats o per negligència, cremin amb molta més violència. I, mineralitzat pel foc, el sòl queda més exposat a l’erosió del vent i de l’aigua.

La nova organització de la indústria zootècnica és, com hem vist, una conseqüència de l’ús del tractor i dels fertilitzants artificials. Però, al mateix temps, es posa de manifest un mecanisme de retroacció positiva en virtut del qual l’efecte augmenta les causes que l’han provocat: la concentració dels excrements d’animals als rius obliga l’agricultura a recórrer cada vegada més als fertilitzants artificials, ja que transportar fems orgànics de les granges als camps i a les hortes seria massa costós i poc pràctic. D’altra banda, l’ús cada vegada més prolongat i més estès de fertilitzants químics desproveïts de materials orgànics també contribueix a la destrucció de l’humus i a la mineralització del sòl. Aquests efectes, com ja hem vist a “Mineralització del sòl i alteració del règim hídric”, disminueixen la capacitat del terreny de retenir, d’una banda, l’aigua, de manera que la van cedint gradualment als aqüífers, i, de l’altra, la sal. La conseqüència final és que els fosfats llisquen més ràpidament cap a les aigües superficials i n’agreugen l’eutrofització. Paral·lelament, els nitrats —que són molt més solubles que els fosfats— es filtren a través del sòl mineralitzat fins a contaminar les aigües destinades al consum. Es tracta d’una mena de “bomba d’efectes retardats”, ja que l’escolament dels nitrats en el terreny es va produint en moments diferents segons la zona, i el temps que transcorre entre l’ús dels nitrats al camp conreat i el moment en què arriben a afectar els dipòsits d’aigua potable és d’una mitjana de trenta anys. L’ús massiu de nitrats es va iniciar, en alguns països europeus, els anys seixanta, i per tant la concentració de nitrats a les aigües de les muntanyes ja comença a augmentar sensiblement en moltes localitats i s’anirà incrementant durant els propers anys. A l’aigua, els nitrats es transformen en nitrits, molt perjudicials per a l’organisme humà.

Els efectes sobre la salut. Les repercussions sanitàries d’aquests fenòmens són múltiples. Des de fa algunes dècades, s’ha renunciat a restituir en els terrenys conreats els materials orgànics. Els sòls es veuen privats d’elements que, tot i ser-hi presents només en quantitats molt reduïdes, acompleixen funcions importants i de vegades no prou conegudes. La gran concentració d’animals a les granges els exposa a malalties infeccioses, que en alguns casos poden afectar l’organisme humà. Per protegir els animals de les infeccions, alguns criadors sense escrúpols, en comptes d’ampliar les granges i de permetre que els animals surtin a l’aire lliure, els tracten sistemàticament amb antibiòtics, encara que estigui prohibit per la legislació. El que aconsegueixen és promoure la selecció de bacteris resistents als antibiòtics, la qual cosa dificulta sovint el tractament de les infeccions humanes. En el cas de les vaques, la seva permanència continuada en recintes tancats fa disminuir la vitamina D que conté la seva llet i, per tant, el poder antiraquític d’aquest aliment. A més, la tortura de la immobilitat forçada a què se sotmeten els animals en aquests mètodes de cria n’altera, segons alguns estudis, la composició dels greixos i se sospita que això pot contribuir a augmentar la freqüència de lesions arterioscleròtiques en els humans.

L’abandó dels conreus mixtos

L’elevada inversió que requereix la cada vegada més complexa maquinària agrícola obliga els agricultors a fer uns càlculs molt acurats sobre el seu rendiment. I com que, des del punt de vista econòmic, la monocultura (que és el conreu especialitzat en una única espècie vegetal) en vastes extensions resulta més rendible que l’alternança de conreus diversos, es tendeix a abandonar la policultura, que és un altre aspecte de l’agricultura “orgànica” tradicional. Ara bé, si tenim en compte que la contigüitat de conreus diversos acompleix una funció de “cordó sanitari” de què la monocultura no disposa, sorgeix la necessitat d’impedir que un organisme paràsit, o bé patogen, es propagui per grans extensions, i això empeny els agricultors a abusar dels fitofàrmacs aplicats a les plantes amb el mateix criteri amb què es tracten sistemàticament amb antibiòtics els animals criats en granges superpoblades. Aquestes substàncies, que contaminen amb els seus residus els productes alimentaris i les aigües destinades al consum, poden provocar greus problemes de salut: de fet, són tòxiques per al fetge i per als teixits nerviosos; algunes són cancerígenes, d’altres mutàgenes (és a dir, provoquen alteracions del patrimoni genètic), i n’hi ha que són teratògenes (ingerides per dones embarassades, causen malformacions en els embrions). El problema encara es complica més i és més inquietant perquè les substàncies emprades són múltiples, i no se sap de quina manera interaccionen entre elles a l’aigua, en els organismes vegetals, en els organismes dels animals criats o en els organismes humans. El fet que certes formes de càncer, que antigament no eren gaire freqüents entre els agricultors, s’hagin incrementat de manera molt ràpida especialment entre els que treballen en hivernacles (o sigui, ambients tancats en què l’ús de productes químics en els conreus és particularment intens) ens demostra que la preocupació econòmica d’obtenir cada vegada un major nombre de productes amb menys mitjans ha afavorit la introducció d’alteracions destructives en el sistema viu.

El medi ambient i el “Sud” del món: la deforestació

Fins ara hem parlat dels danys ecològics que l’ésser humà provoca amb les seves activitats agrícoles i ramaderes i que afecten principalment els països econòmicament més avançats, que constitueixen el que s’anomena el “Nord” del món. Ara abordarem alguns desastres que impliquen especialment (per bé que no exclusivament) el “Sud” del món, és a dir, els països i les poblacions que, tot i beneficiar-se en certa manera dels progressos de la civilització tecnològica, n’han patit i en pateixen greument els inconvenients.

Aquesta nova llista de desastres ambientals està encapçalada pel fenomen de la desforestació. El conflicte entre l’home i els boscos té una llarga història que es remunta al moment en què l’ésser humà va aprendre a dominar i a utilitzar el foc, cremant arbres i llenya. A partir d’aleshores, el bosc va començar a recular i, allà on l’acció humana va ser més desconsiderada, va anar deixant enrere terres desolades i inertes. “Els boscos precedeixen els homes, els deserts els succeeixen”, observava, ja al segle XVIII, el pensador francès François René de Chateaubriand. Durant els darrers segles els boscos dels països més avançats són els que més han patit l’agressió de l’home. Actualment, en aquests països, s’han acabat les desforestacions indiscriminades i s’hi intenta estabilitzar la massa forestal, que, no obstant això, està amenaçada per un altre perill, el de les pluges àcides.

En canvi, al Tercer Món, els boscos tropicals encara estan sotmesos a un assalt salvatge i destructiu. Es calcula que, avui dia, només ocupen uns 11 milions de km2, cosa que representa poc més de la meitat (el 55%) de la seva àrea de distribució originària. Cada any se’n destrueixen més de 150 000 km2 i, per tant, si es manté aquest ritme i no s’inverteix la tendència actual, es calcula que a mitjan segle XXI hauran desaparegut totalment de la superfície del planeta.

El procés de destrucció dels arbres és més ràpid que el de reproducció i el de replantació. Els 250 milions de camperols pobres que intenten obtenir de les terres tropicals poc fèrtils l’aliment indispensable per a subsistir i els aproximadament 2 000 milions d’individus que fan servir exclusivament la llenya com a font d’energia, són responsables només en part de la desforestació. Aproximadament un terç de la responsabilitat recau en les grans plantacions, en els exportadors de fusta sol·licitada per les metròpolis del “Nord”, en les companyies mineres i en els governs que afavoreixen aquests poderosos interessos i que construeixen carreteres i murs per fer avançar la “civilització” per les terres tropicals i explotar-ne els recursos.

Si la destrucció no s’atura, les regions tropicals i tot el planeta sencer es quedaran sense els béns naturals dels boscos, i l’únic que s’haurà aconseguit serà un alleujament temporal de la fam d’aliments i d’energia de la població local. La intensitat de l’explotació a què estan sotmeses les terres desforestades i destinades al conreu i a la pastura farà impossible que se’n mantingui durant gaire temps la fertilitat, que ja era escassa de bon principi. El resultat de tot això serà el pas accelerat del bosc al desert, de què parlava Chateaubriand.

Vegem ara quines són les conseqüències principals que es deriven de la tala indiscriminada dels boscos. Una de les funcions més importants que acompleixen les grans selves tropicals és la de contribuir a regular el cicle de les aigües, ja sigui localment o a escala intercontinental. En primer lloc, les selves retenen bona part de l’aigua de pluja (prop d’una quarta part) i la van alliberant lentament als rius i a les capes subterrànies, semblantment a una esponja xopa que s’esprem gradualment. Així asseguren un flux regular de les aigües dels rius i un equilibri estable dels terrenys. Paral·lelament, restitueixen a l’atmosfera, per mitjà de l’evaporació i la transpiració, la quantitat restant d’aigua de pluja, de manera que absorbeixen calor i disminueixen la temperatura de les regions afectades. Posteriorment, la temperatura local s’atenua pel fet que els núvols formats a partir del vapor fan de pantalla als raigs solars. Finalment, els núvols es desplacen cap a la part superior de la troposfera, des d’on, per convecció, es distribueixen cap al nord i cap al sud de la franja tropical i es transformen en pluges càlides que augmenten la temperatura d’aquelles regions. Així és com les selves tropicals influeixen considerablement sobre el clima del planeta, regulant-ne els desequilibris de temperatura i de pluviositat.

A mesura que els boscos es talen, van desapareixent inevitablement aquestes funcions de regulació. Durant l’estació de les pluges, les aigües, en no ser retingudes per la massa forestal, flueixen ràpidament cap a les zones baixes i, en el millor dels casos, dificulten la irrigació dels camps (o bé, si les circumstàncies són pitjors, arrosseguen la fina capa de sòl i desertitzen el terreny). Simultàniament, el descens de l’evaporació d’una part de les aigües de pluja redueix la formació de núvols i el corresponent efecte regulador que tenen sobre el clima i sobre les precipitacions. En algunes regions, això té com a resultat la sequera i la dessecació del sòl.

Una altra funció important que exerceixen les selves tropicals és d’acollida d’un nombre extraordinari d’espècies vegetals i animals. Els científics coincideixen a l’hora de calcular que més de la meitat de les espècies vives habiten les selves tropicals humides, anomenades pluviïsilves. Es tracta d’un fet extraordinari, si es considera que aquests boscos només ocupen el 6% de la terra ferma del planeta. La desforestació sistemàtica està comportant la destrucció de nombroses espècies. Però no desapareixen únicament a causa de la desforestació i, a més, no tan sols s’extingeixen o corren el risc d’extingir-se les espècies que viuen (o vivien) als boscos tropicals. En realitat, arreu on els hàbitats es destrueixen o es modifiquen radicalment, les espècies que els habiten corren el perill de desaparèixer per sempre. La desaparició de les espècies és, doncs, un fenomen de dimensions planetàries. Aquest fet, lligat a la progressiva extinció de les varietats subespecífiques, condueix a un empobriment perillós del patrimoni biològic terrestre, de l’extraordinària riquesa de la vida al nostre planeta.

De tot plegat, el màxim responsable n’és la desforestació. La desforestació ha provocat que actualment l’índex d’extinció de les espècies sigui fins a 10 000 vegades superior al que hi havia abans de l’aparició dels humans a la Terra i que, anualment, juntament amb els boscos, desapareguin unes 4 000-6 000 espècies. D’aquestes, en desconeixem la major part, de forma que no sabrem mai què hem perdut en destruir-les. No es tracta d’una pèrdua únicament científica (cosa ja prou greu, ja que cada espècie representa una font d’informació molt valuosa sobre el seu medi en particular i en general sobre el planeta, de manera que es podria comparar el conjunt de les espècies amb una gran biblioteca de milions i milions de volums), sinó també econòmica perquè, del patrimoni biològic dels boscos, obtenim nombrosos fàrmacs i productes alimentaris, i en podríem obtenir molts més si tinguéssim prou temps per a conèixer-los i emprar-los.

La pèrdua del sòl agrícola

Entre els danys causats per la desforestació hem citat la pèrdua del sòl provocada per l’escolament ràpid de les aigües que el mantell forestal ja no reté. També hem observat com, sovint, els terrenys destinats a la pastura i al conreu intensius, un cop desforestats, esdevenen estèrils. Aquests dos fenòmens formen part d’una tendència més general, que actualment està prenent unes dimensions desorbitades fins al punt que representa, potser, l’amenaça més greu per al futur de l’espècie: la reducció progressiva de les àrees cultivables. L’erosió del sòl n’és la causa principal, encara que no l’única. El sòl és una capa molt prima que es forma a partir dels detritus produïts per l’acció dels agents atmosfèrics sobre les roques i barrejats amb substàncies orgàniques d’origen vegetal i animal. Per a la producció d’uns centímetres de sòl es requereixen segles, però l’home modern és capaç d’eliminar-lo completament en qüestió d’una desena d’anys i d’exposar així el terreny a l’acció dels agents atmosfèrics, privant-lo de la protecció constituïda pel mantell vegetal.

Hem esmentat l’acció erosiva de l’aigua. Caldria afegir que el vent també té un gran poder destructiu quan no és obstaculitzat per barreres naturals, com poden ser arbres o bardisses. Un terreny desproveït dels seus components orgànics i, per tant, com se sol dir, mineralitzat, facilita l’acció del vent i de l’aigua. Això succeeix quan el terreny és sobreexplotat pels conreus o per la pastura, o bé, com passa en molts països desenvolupats, quan els fertilitzants químics substitueixen els fems, o bé quan la terra es torna àrida a causa d’una disminució de les pluges. Un altre factor important que contribueix a l’erosió és la difusió de la monocultura, ja que deixa el sòl nu d’una collita a l’altra i, per tant, l’exposa a l’acció de l’aigua i del vent. En aquest cas, els danys provocats no afecten tant les grans plantacions de les regions tropicals com les zones de monocultura del “Nord”. És el que succeeix, per exemple, a les plantacions de cereals de l’Amèrica del Nord, on cada any es perden 2 000 milions de tones de sòl. Es calcula que, a tot el món, la pèrdua del sòl és de més de 25 000 milions de tones anuals.

Quan l’erosió assoleix el seu nivell màxim i la capacitat productiva del sòl es veu afectada irreversiblement, es parla de desertització (que és diferent del procés de desertificació o formació de deserts per raons climàtiques). Hi estan exposades les zones àrides i semiàrides del planeta, que són aquelles on la sequera constitueix el factor principal de degradació del terreny. Es tracta de superfícies enormes que equivalen aproximadament a un terç de la superfície emergida. La desertització és en part un fenomen natural, amb una doble tendència a avançar i a recular alternativament en períodes llargs (ho demostra la història mil·lenària del Sàhara). L’ésser humà, en explotar en excés les terres àrides i semiàrides, en contribuir a la disminució de les pluges i en eliminar la massa forestal, tendeix a fer de la desertització un fet irreversible. Actualment es calcula que cada any es perden de 6 a 12 milions d’hectàrees de terreny agrícola.

Salinització del sòl i altres danys de la irrigació

Un altre fenomen que comporta l’esterilització d’un terreny és la salinització, un efecte secundari i involuntari de la irrigació. Quan la irrigació es practica cada any de manera ininterrompuda, el contingut salí de l’aigua tendeix a acumular-se en el sòl. A les regions on plou regularment, les sals en general es filtren a través del terreny fins a les capes inferiors o bé són arrossegades per rius i torrents fins a la mar, i d’aquesta manera s’evita l’acumulació salina. Però a les regions àrides, on hi ha poques precipitacions i molta evaporació, les sals s’acumulen en el terreny fins que (en els casos extrems) el cobreixen amb una crosta salina que fa la terra totalment improductiva. El fenomen de la salinització arriba a uns nivells preocupants en països com Egipte, l’Índia, l’Iraq, Pakistan i el Perú, però també afecta les zones àrides dels Estats Units.

La irrigació planteja altres problemes quan, per dur-la a terme, es construeixen embassaments o altres dipòsits des dels quals l’aigua és conduïda als camps a través de canals. La construcció d’embassaments és freqüent arreu del món, especialment a l’hemisferi sud, perquè també permeten aprofitar la força de l’aigua per a transformar-la en energia elèctrica i mecànica (és un exemple del que s’anomena usos múltiples de l’aigua).

Però la presència d’embassaments té una repercussió negativa, ja que la seva construcció comporta la inundació de vastes àrees cultivables (per tant, una nova pèrdua de terreny agrari), el trasllat d’habitants de les zones que han de quedar inundades, la pèrdua a les terres de més avall dels embassaments de les substàncies nutritives que porten les aigües i que queden dipositades a les parets dels pantans, i la propagació de les malalties típiques de les zones riques en aigua de superfície i canals (és el cas de l’esquistosomiasi, una malaltia provocada per un paràsit d’uns cargols que es reprodueixen en quantitats enormes a les aigües dels canals).

Indústria i medi ambient

Fins ara hem parlat de les activitats humanes destinades a incrementar la capacitat del medi per a produir elements indispensables per a la pròpia subsistència, bàsicament productes alimentaris. Ara ens interessarem per l’impacte ambiental d’un segon àmbit d’activitat, igualment vast, dedicat a l’obtenció d’objectes inexistents en la natura, que anomenem objectes fabricats (o artefactes). Aquest sector s’anomena manufacturer i comprèn les branques de l’artesanat i de la indústria.

Si bé es pot dir, en general, que la indústria es distingeix de l’artesania per una major concentració i organització de la mà d’obra i per un major ús de màquines i d’energia de font no humana, el cert és que no es pot traçar una línia de separació neta entre una branca i l’altra. Tampoc no existeix una separació ben definida entre el sector agrícola o primari i el sector manufacturer o secundari, i és que, de fet, existeix un subsector, l’agroindústria, que fabrica productes (per exemple, teixits i pelleteria) a partir de les primeres matèries facilitades per l’agricultura o la ramaderia.

Normalment, quan es parla de contaminació i de degradació ambiental causades per l’activitat industrial i artesanal duta a terme pels humans, ens imaginem la producció de la indústria moderna, que sovint utilitza i produeix substàncies altament nocives, o que comporten una explotació indiscriminada dels recursos del medi o en malmeten l’aspecte. En realitat, des de temps antics, l’ésser humà, mogut per la voluntat de crear objectes útils per a les múltiples necessitats de la vida quotidiana, ha obrat de tal manera que ha modificat irreversiblement el medi en què vivia. El cert és que es tractava de modificacions irrellevants respecte de les que han provocat els humans moderns, ja que eren unes modificacions que no posaven en perill els equilibris de la biosfera. Amb tot, és important subratllar que, des de l’antiguitat, l’activitat artesanal duta a terme per l’espècie humana ha suposat un cert impacte ambiental. Per aquest motiu, potser d’una manera una mica provocadora, començarem aquest capítol referent als problemes ecològics causats per l’activitat industrial de l’home parlant de les primeres manufactures de sílex fetes pels nostres avantpassats més llunyans de la prehistòria.

Primers casos d’impacte ambiental

El primer material que l’ésser humà va extreure del medi i que no era matèria orgànica va ser el sílex. Potser no ens hem aturat mai a pensar que, per a aconseguir el sílex i treballar-lo, els homes del paleolític van provocar unes modificacions al medi que de ben segur no van ser greus, però sí irreversibles. El sol fet d’extreure els blocs de pedra i de treballar-los va comportar la transformació d’una certa quantitat de material en pols, que ni els processos naturals ni les tecnologies humanes ja no podran fer tornar a l’estat originari. La fusta es pot regenerar (mentre no se n’extregui més enllà de les capacitats productives del bosc), com també el cuir (sempre que no se sacrifiqui un nombre excessiu d’animals fins al punt d’extingir-ne una població o una espècie), però el sílex esmicolat mai no es podrà renovar. En aquest sentit, el pas de l’ús de materials proporcionats pels éssers vius a materials d’origen mineral va suposar un punt d’inflexió en la història de la relació entre l’ésser humà i el seu medi, tot i que —atès el nombre reduït d’individus existents aleshores— no es pot dir que la indústria paleolítica del sílex ocasionés autèntics danys al medi ambient.

El sílex ha estat el primer material petri que els humans han extret del medi, ja sigui per a produir objectes o com a material de construcció, però els éssers humans n’han obtingut molts més. És el cas, per exemple, del granit, el travertí i el marbre. Amb aquest últim material els arquitectes de temps antics van realitzar una gran quantitat de construccions esplèndides (avui dia el marbre es fa servir gairebé exclusivament en objectes d’art i revestiments luxosos). El desgast ambiental provocat per l’extracció de pedra i de marbre consisteix, en primer lloc, en la pèrdua de la vegetació i del sòl, que es destrueixen per deixar la pedra al descobert; en segon lloc, a partir del moment de l’excavació i en tot el tractament subsegüent del material, es produeix una gran quantitat de pols, que, quan és abundant, és arrossegada per l’aigua de pluja fins als rius, on, en dipositar-se al fons, amenaça la supervivència dels organismes aquàtics i, a la llarga, n’arriba a modificar el curs. Per evitar-ho, s’intenta recollir la pols i tractar-la amb aglutinants amb vista a fer-ne materials de construcció.

Problemes ambientals per l’ús del ciment

Moltes vegades, la pols no constitueix un residu del tractament del material en qüestió, com en el cas del marbre, sinó el producte o, més ben dit, el semiproducte que es pretenia obtenir: és el que succeeix amb la pedra de ciment. La producció de ciment causa greus danys ambientals, ja que comporta la destrucció de molts vessants muntanyosos. La regeneració d’aquests medis degradats requerirà molt de temps, dècades i potser segles, amb la successió de diverses espècies vegetals, començant per les més petites però que són capaces de créixer entre les esquerdes de la roca i d’eixamplar-les gradualment (vegeu “El sistema viu”, i “El món dels vegetals”).

La producció del ciment requereix una polvorització molt fina de materials calcaris i argilosos, que provoquen una greu contaminació atmosfèrica a les zones exposades al vent. En la població d’aquestes zones, s’hi han detectat malalties de l’aparell respiratori anàlogues a les que afecten els treballadors dedicats a la fabricació del ciment (els quals disposen d’un equipament de protecció compost de màscares o aparells d’aspiració).

Amiant, sorra i grava

Resulta especialment perillosa, tant per als treballadors com per a la població, la producció de materials a base de ciment i amiant, com el fibrociment. Aquest últim és de gran utilitat ja que es pot modelar molt bé, presenta una gran resistència mecànica i té propietats aïllants respecte de la calor i del soroll. Ha estat emprat a bastament durant dècades com a material de construcció, tant d’exteriors com d’interiors, i per a la fabricació de conductes i de dipòsits, malgrat la sospita seriosa que es tractava d’un material nociu. En els darrers anys, s’ha demostrat de manera irrefutable la capacitat del fibrociment de provocar un tipus específic de càncer en l’organisme humà (s’han donat nombrosos casos entre la població resident als voltants de les fàbriques que produïen aquest material). Conseqüentment, s’ha procedit a tancar les fàbriques de fibrociment. Però aquesta mesura no és suficient, ja que s’ha descobert que els plafons amb què sovint es revestien les parets de les escoles, dels gimnasos, de les estacions, desprenen un polsim també perillós. És per això que en moltes localitats es recobreixen els plafons amb vernissos que impedeixen que la pols es desprengui. Aquesta solució, amb tot, no resol el problema dels edificis i de les conduccions construïts amb aquest material. Quan aquests edificis s’enderroquen, de la runa s’aixeca una pols mortífera. Per tant, s’imposa la necessitat d’aplicar unes tècniques específiques d’enderroc, de transport de la runa i d’un tipus d’abocament i de soterrament que eviti que la pols s’escampi per l’aire.

L’extracció d’altres materials de construcció, com la sorra i la grava, també genera problemes ambientals, però de naturalesa diferent: sovint, l’extracció de grava i de sorra té lloc als marges dels rius, la qual cosa pot fer que el seu curs es vegi alterat, amb el risc afegit que els pilars dels ponts que hi pugui haver cedeixin a la força de les crescudes que la grava no ha absorbit. A part d’això, no hem d’oblidar l’impacte estètic provocat per l’extracció d’aquest tipus de material.

Argila, maons i rajoles

De tots els materials inerts (no proveïts pel sistema vivent) que es van emprar durant les èpoques posteriors al paleolític, possiblement només un va igualar la importància del sílex en la història de la humanitat: l’argila. En un primer moment es feia servir argila crua per a pastar maons, però el resultat no era satisfactori. Amb la cuita es va aconseguir fer maons de qualitat i, sobretot, es van poder obtenir, mitjançant el poliment i l’allisament, recipients amb una forma que permetia retenir l’aigua i, per tant, feia possible la cocció dels aliments. D’aquesta manera, els éssers humans van aprendre a dominar el foc amb seguretat i sobretot a regular la temperatura: van poder treballar materials que requerien temperatures elevades i, per tant, una concentració de transformacions energètiques. Fins aleshores, els materials extrets de la natura havien estat treballats a temperatura ambient, és a dir, a la temperatura que oferien les radiacions solars, la temperatura que el sistema viu regulava i a la qual s’adaptava. Des d’aquest punt de vista, els forns i les bòbiles han “alterat” el medi des del neolític (per bé que de manera irrellevant durant molt de temps), produint calor addicional que s’afegeix a la d’origen solar, incrementant la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni (desprès en els processos de combustió) i excavant els estrats argilosos del terreny. Analitzem detingudament aquest últim punt. Els danys ambientals produïts per extracció de l’argila han augmentat amb l’increment de la població i amb el de l’activitat constructora, que sempre ha estat proporcional al creixement demogràfic. El cas és que l’avenç tecnològic de l’agricultura ha permès que l’home disposi de més temps per a altres activitats, com la construcció, que ha ocupat sempre un lloc privilegiat, no tan sols per la seva utilitat pràctica sinó també pel valor simbòlic que se li atribueix. La tècnica de produir maons i de disposar-los els uns sobre els altres permetia aixecar construccions elevades. Amb aquestes construccions, diverses cultures han expressat l’orgull de poder modificar el medi no tan sols per obtenir-ne beneficis pràctics, sinó també, i potser sobretot, per mostrar la capacitat i el poder. La Bíblia ens evoca l’orgull dels constructors de la torre de Babel, i les muralles romanes o els castells medievals no s’expliquen només en termes de mera utilitat. En èpoques més recents, les construccions fetes amb maons s’han realitzat d’una manera menys massissa, però han augmentat en nombre i en massificació. Aquest augment, juntament amb el perfeccionament de la seva maquinària, ha intensificat en extensió i en profunditat les excavacions d’argila.

La cocció modifica l’argila de manera irreversible (els granets de l’argila cuita no poden proveir els nuclis minerals del sòl), però això no constitueix un perjudici important, atesa l’extraordinària abundància del material. En canvi, la profunditat de l’excavació sí que produeix en molts casos un impacte ambiental important. Si l’excavació presenta un fons argilós, es transforma en un pou d’aigua estancada, que pot ocasionar serioses molèsties a causa dels vapors que se’n desprenen o dels insectes que hi viuen. El dany pot ser greu si es perfora el fons argilós i l’aigua estancada entra en contacte amb les capes subterrànies. En aquest cas, es poden crear situacions perilloses, ja sigui perquè molts aprofiten la manca de control sobre els abocaments dels residus i llencen a l’aigua estancada tota mena de brossa, o perquè els contaminants atmosfèrics es dipositen a l’aigua de la superfície i es filtren als aqüífers. S’ha constatat que, en zones properes a les carreteres molt transitades, molts contaminants químics expulsats pels automòbils es filtren d’aquesta manera a les capes subterrànies.

Afegint a l’argila uns additius especials i mitjançant una modalitat específica de cocció, s’obtenen rajoles per a la pavimentació de gran bellesa i resistència, considerades “higièniques” en el sentit que són fàcils de netejar. Ara bé, la producció d’aquestes rajoles té unes greus repercussions que afecten l’àrea que envolta les fàbriques de fluor (una de les substàncies emprades en la seva obtenció) i que provoquen casos d’avortament en el bestiar boví. Recentment, certes àrees que s’havien especialitzat en la cria de vedelles, han hagut de renunciar a una part dels seus beneficis per culpa de la instal·lació de grans fàbriques de rajoles de ceràmica. Aquest és un dels nombrosos casos en què l’agricultura i la cria de bestiar s’han hagut de sacrificar per l’activitat industrial.

De la pedra als metalls: nous impactes ambientals

Els llibres d’història expliquen que després de l’edat de la pedra va començar, ara fa uns 4 000 o 5 000 anys, l’edat dels metalls: amb la descoberta primerament del coure, seguidament del bronze i, sobretot, posteriorment del ferro es va iniciar el que actualment solem anomenar “desenvolupament”, que consisteix en un creixement de la producció que s’autoalimenta.

Amb el treball dels metalls, l’“agressió” al medi es va intensificar respecte a l’agricultura i al treball de la pedra. Aquest procés ha anat en augment fins als nostres dies, sobretot amb la creació de la siderúrgia, la indústria del ferro i dels seus aliatges. Afortunadament, el ferro és tan abundant i tan estès arreu que la vida ha evolucionat de manera que l’ha fet innocu per a l’ésser humà, per als animals i per a les plantes (fins i tot és un element indispensable per a la majoria dels éssers vius). Per tant, el treball del ferro no provoca danys específics, com succeeix en el cas d’altres metalls com ara el plom o el mercuri (que veurem més endavant). Els efectes nocius del treball del ferro són més aviat de caràcter no específic, és a dir que es deuen a motius comuns a altres activitats. Es tracta principalment de la contribució a l’increment de l’“efecte hivernacle”, causat pels processos de combustió de matèries fòssils necessàries en l’activitat siderúrgica i pels de fragmentació i de trituració dels materials.

Aquest segon tipus d’“agressió” al medi s’inicia en el moment de l’extracció, que se serveix d’explosius que esmicolen la roca on es troba el mineral ferrós. Un cop extret, el mineral s’ha de tractar per a obtenir-ne l’acer i la fosa. I aquí sorgeixen altres problemes ambientals. Per a produir l’acer i la fosa (que són dos aliatges de ferro i carboni amb un contingut de carboni inferior a l’1,8% en el primer cas i superior en el segon), els nostres avantpassats van desforestar sistemàticament el sòl europeu, ja que la fusta proveïa la calor per a fondre el mineral i el carboni de l’aliatge (encara se n’extreu el carboni per a l’aliatge amb el prestigiós acer de Suècia, un país que conserva una gran riquesa forestal). Des del principi del segle XVIII, quan els boscos començaven a escassejar, la fusta va ser substituïda pel carbó mineral i, a partir d’aleshores, l’impacte ambiental de la indústria siderúrgica va adoptar un altre aspecte: els boscos supervivents van ser preservats però, en contrapartida, va incrementar-se l’explotació de les mines de carbó i es van abocar a l’aire quantitats ingents de carboni, cosa que va agreujar la contaminació tèrmica causada per l’efecte hivernacle.

La contaminació per elements introduïts a l’atmosfera

El sistema viu ocupa un estrat de la Terra que, respecte de les dimensions globals del planeta, és més aviat prim: la biosfera. Constitueix, de fet, l’estrat superficial del sòl, les aigües subaèries (mars, llacs, rius, estanys) i l’aire fins als cimals dels arbres més alts i una mica més amunt. A la biosfera hi ha alguns elements especialment abundants (és el cas, com hem vist, del ferro), mentre que d’altres hi apareixen en concentracions menors o mínimes. El sistema viu ha evolucionat adaptant-se, al llarg de milers de milions d’anys, a les concentracions dels diversos elements presents normalment a la biosfera. Però, quan l’ésser humà porta un element de les entranyes de la Terra a la biosfera per utilitzar-lo en la producció d’objectes diversos, la situació es modifica, i la substància “nova”, o la seva diferent concentració, en trobar el medi “no preparat”, pot deteriorar-lo.

El plom. El primer element que la humanitat va introduir a la biosfera amb efectes negatius va ser el plom, un metall altament nociu per a la salut. Roma va ser, ara fa dos mil·lennis, la primera ciutat que es va proveir no solament d’aqüeductes i de clavegueres, sinó també d’una xarxa de distribució de l’aigua pels barris i fins i tot pels edificis. Les canonades de la xarxa eren fetes de plom. També contenien plom els materials amb què es fabricaven diversos estris de cuina. És per això que la intoxicació pel plom, o saturnisme, era molt estesa i molt greu entre els antics romans, fins al punt que alguns historiadors creuen que certes conductes anormals dels emperadors i dels cortesans durant la decadència de l’Imperi podrien estar en relació amb aquesta malaltia. Sovint, els estris de cuina de ceràmica tractats amb certs mètodes de coloració poden provocar intoxicació pel plom. El saturnisme ha estat durant segles la temuda malaltia professional dels tipògrafs (ja que els caràcters tipogràfics es fabricaven amb un aliatge d’alt contingut de plom).

Però és sobretot en els nostres dies que la contaminació provocada pel plom ha esdevingut una amenaça: les gasolines per a automòbils contenen tetraetilplom com a antidetonant, i aquest compost, de gran volatilitat, si és inhalat es diposita en els teixits nerviosos i altera les funcions del sistema nerviós central. A més, s’ha constatat que també les plantes pateixen aquest tipus de contaminació: en els camps de gra situats vora les carreteres molt transitades es detecta una disminució de l’activitat fotosintetitzadora. D’alguns anys ençà, s’estan prenent mesures orientades a la substitució del tetraetilplom per altres antidetonants, com ara l’etanol, l’alcohol etílic corrent. Gradualment es va estenent l’ús de gasolines sense plom, aptes només per a automòbils dotats de catalitzador.

El mercuri. De vegades l’organisme humà entra en contacte amb el mercuri sense patir-ne cap conseqüència negativa. Per exemple, es pot donar el cas que un nen trenqui un termòmetre i, per curiositat, en tasti el contingut: normalment, no succeeix res. Ara bé, el mercuri és tòxic per a qui en respira el vapor o entra en contacte amb algun dels seus compostos. Això fa que el mercuri sigui responsable de moltes malalties professionals. Pel que sembla, la figura del barretaire boig, a Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll, fa al·lusió als trastorns psíquics dels fabricants de feltre, que empraven nitrat de mercuri per a treballar el pèl dels rosegadors.

Un cas tristament cèlebre d’enverinament provocat pel mercuri el trobem al Japó. Entre el 1956 i el 1971, una fàbrica d’acetaldehid, un producte químic en el tractament del qual intervé el mercuri com a catalitzador, va contaminar amb els seus residus el riu que desemboca a la badia de Minamata. Aquesta contaminació va ser l’origen d’una greu patologia que va ocasionar desenes de morts (més d’un centenar, segons algunes estimacions). En el fang del fons del riu i de la badia (com també en el sòl), el mercuri es combina amb materials d’origen orgànic i forma així el metilmercuri, un compost altament tòxic. Aquest compost és absorbit, en la cadena alimentària, pels productors (a l’aigua, pel fitoplàncton) i posteriorment es va concentrant gradualment a cada nivell de la piràmide alimentària. Per tant, resulta particularment perillós per a l’home i, en general, per als carnívors. A partir de l’observació d’una gran mortaldat entre la població de gats de Minamata, que s’alimentaven quasi exclusivament de les sobres de la pesca, es va deduir l’origen de la patologia que afectava les persones, els pescadors i les seves famílies, que s’alimentaven de peix pescat a la badia.

Molt més greu, amb un nombre de morts potser superior, va ser la contaminació que es va produir al Canadà, el 1961, en una regió habitada únicament per una tribu d’indis oitbway, on una indústria paperera va instal·lar una fàbrica de sosa càustica, que utilitzava mercuri. Teòricament, disposava d’una planta de reciclatge, però el fet és que, abans del 1970, ja havia abocat al medi 10 tones d’aquest metall tan perillós. A causa del gran desenvolupament industrial dels països de la conca de la Mediterrània, els peixos de la nostra mar estan molt més contaminats de mercuri que els dels oceans.

El crom. Una imatge de la modernitat, de la neteja, de la higiene absoluta, és la que ens proporcionen les superfícies d’acer inoxidable i les superfícies cromades. Tant la producció d’acer inoxidable com el cromatge dels objectes metàl·lics comporten la introducció d’un metall perillós a la biosfera, el crom. Fins i tot en l’adobament de les pells, per a transformar-les en cuir, ja no es fa servir el taní, com es feia tradicionalment, sinó el crom. Així doncs, la contaminació produïda per aquest metall prové d’activitats industrials completament diferents les unes de les altres. Es tracta d’una contaminació que, en certs casos, pot ser cancerígena per a les persones (càncer de pulmó) i que, a més, té efectes nocius sobre els animals i l’agricultura, com també sobre moltes espècies de microorganismes. Per això, els residus industrials contaminats de crom, si es barregen amb residus urbans, obstaculitzen el funcionament de les depuradores, en què són presents microorganismes que desfan i transformen les substàncies contaminants contingudes en les aigües residuals (vegeu “L’aigua com a recurs”). Convé, per tant, mantenir separades les instal·lacions de cada tipus de residu.

El clor. En els organismes vius, i sobretot en els organismes animals, el clor acompleix unes funcions molt importants. En l’organisme humà, per exemple, la secreció gàstrica d’àcid clorhídric (HCl) és necessària per als processos digestius. La vida, que s’ha originat i ha evolucionat en la mar, conté, en la biomassa i en les seves secrecions, concentracions considerables de clorurs, especialment de clorur sòdic. Però l’activitat industrial introdueix a la biosfera el clor en formes perilloses i insidioses per als organismes vius. De fet, el clor no ionitzat que es desprèn de vegades en accidents industrials és un gas càustic, que provoca cremades a la pell i a les mucoses (ulls, vies respiratòries). A més, nombrosos compostos orgànics del clor fabricats per la química moderna (plàstics, plaguicides, etc.) són tòxics o cancerígens. Amb tot, cal dir que el clor no sempre és ecològicament perjudicial, ja que, a l’aigua, té una important funció bactericida, raó per la qual s’empra en piscines i en els processos de potabilització de l’aigua.

La contaminació per productes industrials

Així doncs, la indústria introdueix a la biosfera elements que en un principi no hi eren, o bé que hi eren presents en petites concentracions, o en estats físics o en compostos químics diferents d’aquells en què es troben per efecte de l’activitat humana. Per sort, en són relativament pocs. Però si, en lloc dels elements, considerem els compostos que la indústria (molt en particular la indústria química) introdueix a la biosfera, resulten innombrables en el sentit literal de la paraula, en la mesura que ni tan sols sabem quants n’hi ha: possiblement n’hi deu haver desenes de milers, o potser centenars de milers.

De fet, els compostos químics d’origen industrial no són només els productes que la indústria es proposa produir, sinó també els anomenats intermediaris de la producció, és a dir, les molècules que apareixen transitòriament en les reaccions químiques, prèviament a l’obtenció del producte desitjat, i són expulsades a l’exterior. En el medi ambient, els compostos químics tenen destins diferents, és a dir contribueixen a la formació d’altres compostos, diferents segons les característiques dels diversos “sectors” ambientals. Un exemple senzill és el cas dels nitrats: al sòl i a l’aigua, en contacte amb l’aire, poden alliberar nitrogen molecular que s’acumula a l’atmosfera; en els aqüífers (com ja hem vist a “Animals sense terra i indústries sense animals”), com també en els embotits o en altres aliments preparats, es transformen en nitrits que, en els organismes animals (i per tant també en les persones), originen nitrosamines cancerígenes. Aquests exemples porten els científics a desconfiar dels plàstics anomenats degradables, en la mesura que no se sap quins intermediaris es formaran en els diversos sectors ambientals abans que se’n completi la degradació, o sigui, abans que la molècula complexa del plàstic s’hagi transformat del tot en molècules simples com el diòxid de carboni i l’aigua.

El problema té una gran rellevància en el cas de les molècules que entren en contacte directe amb l’organisme humà (per exemple, les que constitueixen les fibres tèxtils químiques) o bé amb el menjar o la beguda: així com els antics romans s’intoxicaven amb el plom que contenien els seus gots de vi, la nostra salut podria veure’s amenaçada per les molècules que es desprenen dels embolcalls dels aliments.

D’altra banda, existeixen molècules complexes que tenen un efecte positiu sobre l’organisme animal però que, si l’abandonen sense sotmetre’s a cap modificació, tenen un efecte negatiu sobre el medi. És el cas de molts fàrmacs, entre els quals destaquen els antibiòtics, i per això la llei en prohibeix l’ús sistemàtic en la cria de bestiar com a prevenció de les infeccions. En la realitat, però, i malgrat la prohibició, aquestes substàncies se subministren i, com a conseqüència, la seva presència en els excrements animals fa que no puguin ser aprofitats com a fems, ja que eliminarien els bacteris del sòl. Aleshores, s’aboquen a l’aigua i, de tot plegat, en resulta un agreujament de la contaminació hídrica.

Abans d’introduir a la biosfera molècules complexes no existents a la natura, caldria assegurar-se que no comporten la formació de molècules nocives en l’abocament dels residus sòlids, en abocadors o en incineradors. Per exemple, s’ha demostrat que la combustió de plàstics que contenen clor barrejats amb cel·lulosa provoca la formació de dioxines, un dels contaminants més temuts. També hi ha molècules complexes que no són tòxiques ni cancerígenes per als humans, ni perjudicials per a altres espècies, però que, si no són degradables, no s’han d’introduir en el medi si es vol evitar fenòmens d’acumulació.

La contaminació pels colorants

Sovint es diu que la contaminació és el preu que es paga per satisfer les necessitats bàsiques, com ara l’alimentació, que altrament quedarien insatisfetes. Amb tot, un dels productes més contaminants són els colorants i, en canvi, no es pot dir que l’acoloriment dels objectes, per molt antiga que sigui aquesta pràctica, sigui una necessitat bàsica. Els primers colorants emprats per l’home van ser uns minerals de ferro, els ocres. Seguidament, es van fer servir colorants d’origen vegetal i animal, com la porpra, el carmí, el quermes —extrets de mol·luscs i insectes—, l’indi i el groc safrà —derivats de vegetals—, o molts colors extrets de diversos tipus de fusta. Avui dia, els colorants naturals només s’utilitzen en l’àmbit culinari, en el qual també es recorre a l’ús de colorants sintètics. D’alguns d’aquests s’ha descobert, després d’haver-se consumit durant anys, el seu caràcter nociu.

La indústria química del carbó va elaborar el primer colorant sintètic, l’anilina, altament tòxica i també cancerígena. Actualment, la indústria química produeix diversos tipus de colorants artificials, com per exemple els que s’obtenen del crom. Un dels episodis més greus de contaminació de colorants va tenir lloc a la vall Bormida, a Itàlia, on des de fa més d’un segle hi ha una fàbrica d’amines aromàtiques, que són un dels components de molts colorants. Els residus de la producció d’amines són fenols que, abocats a les aigües del riu Bormida, han causat greus danys a l’economia agrícola i zootècnica de la vall. Aquest empobriment va semblar que quedava més que compensat per l’alt nivell d’ocupació i de salaris que oferia la fàbrica. Es va descobrir massa tard que les amines aromàtiques tenen una acció altament cancerígena: ja havien mort algunes desenes de persones. La situació és encara més greu del que sembla si es té en compte que difícilment es podrà recuperar l’activitat agrícola i zootècnica de la vall. Encara que cessi l’activitat industrial, l’olor dels fenols impregnarà els conreus agrícoles i el farratge durant anys. A més, el sòl, que està saturat de partícules contaminants, continua transferint-les a l’aigua i és difícil aturar aquest procés. Entorn d’aquesta polèmica s’han creat greus tensions socials i polítiques. Es tracta d’un drama ambiental que ens ensenya una lliçó d’ordre general: quan es tolera una forma de degradació ambiental tan greu, es desencadenen processos irreversibles, amb repercussions de caràcter sanitari i econòmic. Com més temps passa, més s’agreuja la degradació i més difícil es fa d’aturar-la i controlar-ne les conseqüències.

El “forat” de la capa d’ozó

De fa alguns anys, els científics detecten una disminució de la concentració d’ozó, un gas constituït per molècules d’oxigen triatòmic. És present en les capes més externes de l’atmosfera i cobreix el planeta amb una capa fina que intercepta la major part de les radiacions ultraviolades, perjudicials per a l’organisme. Va ser precisament la formació de la capa d’ozó, arran de l’activitat dels primers organismes fotosintetitzadors, el que va permetre que els éssers vius abandonessin les aigües profundes de la mar i que colonitzessin, primerament, les aigües de la superfície i, seguidament, la terra ferma (sobre aquest tema vegeu “Breu història del sistema viu”).

La capa d’ozó no cobreix el planeta de manera uniforme, com tampoc no és uniforme la seva disminució. Sobre les causes d’aquesta disminució s’han formulat dues hipòtesis principals: segons la primera, seria deguda als gasos expulsats pels avions, mentre que la segona l’atribueix a l’acció dels clorofluorocarburs (o CFC), utilitzats com a propulsors per a esprais, en els sistemes de refrigeració (per exemple, en neveres), etc. Totes dues hipòtesis podrien ser correctes. Si tenim en compte que el sistema viu ha trobat en la capa d’ozó una protecció contra els raigs ultraviolats del sol i que precisament per això ha pogut ocupar els estrats superficials de la mar i la terra ferma, és clar que una greu reducció d’aquesta capa provocaria danys a una gran part del sistema viu (en l’ésser humà, per exemple, seria el responsable d’un augment de càncers de pell), tret d’aquells organismes marins que viuen per sota de 10 m de profunditat. Les expectatives són tan preocupants, que no podem esperar la confirmació definitiva de les hipòtesis esmentades referents a les causes dels “forats” de la capa d’ozó i als seus efectes, una confirmació que arribaria massa tard, atès que els CFC es descomponen molt lentament i, en alguns casos, triguen almenys un segle a fer-ho.

La indústria i l’agricultura contra l’ambient: els plaguicides

Se solen anomenar plaguicides (o biocides) les substàncies químiques que eliminen els organismes vius paràsits, o patògens, de les plantes. En canvi, s’anomenen fàrmacs els que ataquen els paràsits, o patògens, de l’ésser humà i d’altres animals. Hi ha, a més, els fitofàrmacs, que són les substàncies aplicades a les plantes amb objectius que no són l’eliminació dels organismes vius que les ataquen (per exemple, amb l’objectiu de millorar-ne el creixement).

El principal defecte dels plaguicides és que no són estrictament específics: partint del fet que totes les espècies vives tenen un origen comú, és difícil que una substància sigui perjudicial només per a una espècie o un grup d’espècies, sense que cap altra se’n vegi afectada. A més, algunes espècies que l’home considera perjudicials són molt semblants a les espècies que considera útils. És per això que, per exemple, per a combatre els insectes que mengen la fruita es fan servir insecticides que perjudiquen els insectes que pol·linitzen les flors. Evidentment, el que més preocupa de la manca d’especificitat és la possibilitat que un plaguicida pugui afectar l’organisme humà. De fet, no es tracta d’una eventualitat gaire remota, fins i tot en el cas de plaguicides destinats a combatre espècies molt diferents de la nostra. Per exemple, són perjudicials per a l’organisme humà diversos herbicides que hi entren en contacte en passar del sòl als aqüífers.

Una altra característica dels diversos plaguicides és que seleccionen, en l’espècie que combaten, les soques “resistents”. Generalment, els insecticides i els antibiòtics seleccionen, entre els insectes i els bacteris respectivament, les soques capaces de suportar-ne l’acció. També els herbicides, orientats de manera no específica contra les herbes infestants, seleccionen espècies resistents. Per exemple, la selecció entre els mosquits de les soques resistents a l’insecticida DDT, que en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial va eradicar la malària arreu del món exterminant el mosquit anòfeles, ha comportat que actualment el DDT, en molts països, sigui inoperant contra els mosquits i, per tant, contra aquella malaltia.

Quan un plaguicida entra a formar part de la cadena alimentària, la seva concentració augmenta a cada estadi de la cadena: hi ha una major concentració d’insecticida en el cos d’un animal insectívor que en el d’un insecte paràsit de les plantes. Els animals insectívors engendren majoritàriament un nombre de fills molt inferior al dels insectes i, per això, no han efectuat una selecció de les soques resistents, que es produeix més de pressa com més ràpidament se succeeixin les generacions i com més prolífica sigui cada generació.

D’acord amb aquestes circumstàncies generals, de vegades es produeixen efectes paradoxals: l’espècie predadora de la que es volia exterminar queda més greument afectada per la toxicitat de l’insecticida que l’espècie que en constituïa l’objectiu i, per això, aquesta última pot subsistir i, fins i tot, augmentar en nombre, gràcies precisament a la substància que s’ha utilitzat per a intentar eliminar-la. Per tal de pal·liar aquests fenòmens, s’ha anat modificant contínuament la composició química dels insecticides. D’aquesta manera, l’organisme humà, que és el més longeu, ingereix i assimila un insecticida rere l’altre (més els fungicides, els herbicides, etc.) i el seu fetge se sobrecarrega de substàncies químiques d’efectes semblants que el malmeten (gairebé tots els plaguicides afecten el fetge i n’hi ha molts de cancerígens).

Un món de plàstic

El plàstic és un material típic del nostre temps, format de molècules orgàniques complexes. Els primers plàstics es van obtenir a partir de materials d’organismes vivents: la cel·lofana, extreta de la cel·lulosa i usada per a embolicar els aliments, i la galalita, obtinguda a partir de les proteïnes de la llet, emprada per a produir objectes amb propietats aïllants (preses elèctriques, endolls, etc.). En canvi, avui dia, els plàstics són productes sintètics que s’obtenen dels hidrocarburs. Per aquesta raó han proliferat considerablement, a igual cost, diverses matèries plàstiques que han anat substituint gradualment altres materials, com la fusta i el metall, en la producció d’una gran quantitat d’objectes de tota mena. Això ha comportat beneficis, no solament en termes d’economia dels béns produïts, de qualitats tècniques, de facilitat de transport, etc., sinó també de menor explotació dels recursos agrícoles, forestals i minerals. D’altra banda, en els diversos àmbits de la societat, s’han obtingut beneficis específics: citem a tall d’exemple, en el camp de la medicina, la producció de xeringues de plàstic a un cost molt baix en substitució de les tradicionals de vidre. En altres casos, la introducció del plàstic ha alterat profundament els hàbits i els costums: certs plàstics, en virtut de la seva lleugeresa, resistència, impermeabilitat i transparència, s’utilitzen en la presentació dels aliments, la qual cosa ha modificat completament la manera de “fer la compra”, ja que ha possibilitat sistemes de venda com el self-service i el supermercat.

Hem citat alguns dels beneficis que es deriven de l’ús dels materials plàstics, però també existeixen aspectes negatius, que es deuen tant al caràcter directament nociu de determinades substàncies contingudes en alguns d’aquests materials com a l’acumulació d’objectes de plàstic, no biodegradables, en el medi. Respecte del primer punt, convé esmentar el cas del policlorur de vinil (PVC), que pot desprendre molècules de clorur de vinil monòmer (VCM), una substància cancerígena. Això depèn de la manera com es fabrica el polímer, de les característiques del contingut, de les condicions ambientals i de la durada de la conservació. Els plàstics que contenen en la seva molècula àtoms de clor presenten, a més, el risc de produir, durant la combustió, dioxines (TCDD), un verí molt fort que afecta el fetge, la pell, el sistema nerviós central, i provoca avortament i malformacions del fetus i, probablement, tumors. Això indica la perillositat de la incineració dels residus que contenen plàstics clorurats (si bé també es forma TCDD en la producció d’herbicides clorurats, com el triclorofenol, i en la combustió de residus vegetals contaminats per l’herbicida).

Passem al segon punt. El fet que sigui resistent a la llum, a l’aire, a l’aigua i als organismes vius, fa del plàstic un material força apreciat en molts usos, entre els quals destaca la recollida dels residus orgànics molls (com les deixalles de cuina), amb bosses de polietilè que es transporten a uns contenidors comunitaris. Evidentment, aquests plàstics presenten defectes que, de fet, deriven de les seves mateixes virtuts: la resistència de les bosses de polietilè, que és tan pràctica mentre ens en servim, deixa de ser-ho quan ja no ens fan cap més servei. Així, una bossa de polietilè abandonada en un bosc per part d’un acampador pot matar un animal que se la mengi, i també comporten un perill les bosses llençades en abocadors incontrolats, que l’aigua d’una tempesta pot arrossegar fins al riu més proper. En efecte, als llacs i a la mar, aquestes bosses, arrossegades pels corrents dels rius, formen com unes estores que, només que tinguin un cert gruix, poden impedir el pas de la llum i, d’aquesta manera, obstaculitzen tant l’autodepuració del sistema hídric (que normalment es produeix gràcies a l’oxigen generat per la fotosíntesi) com l’abundància i la varietat dels organismes que hi viuen.

En l’insert “Residus generats pels humans: una anomalia a l’ecosistema” hem vist com els materials plàstics constitueixen una part molt important de les deixalles que quotidianament envaeixen el nostre planeta. Per bé que avui existeixin materials sintètics que presenten un temps de biodegradabilitat relativament breu, el problema de l’eliminació dels plàstics és cada dia més preocupant. El plàstic presenta, per desgràcia, una resistència química molt elevada, atès que és invulnerable a qualsevol tipus d’agent biològic. Ara bé, existeix la possibilitat que això canviï: la recerca científica actual ofereix a la indústria nous materials que contenen totes les característiques positives dels plàstics i, alhora, poden ser descompostos per l’acció dels bacteris, igual que el paper i els residus domèstics d’origen biològic. Actualment, gairebé tots els tipus de plàstic produïts són derivats del petroli. En canvi, el plàstic biodegradable es produeix a partir de la fermentació dels carbohidrats (sucre, etc.) per mitjà d’uns bacteris especials que se n’alimenten. El procés és similar al que té lloc en el cos dels mamífers durant el creixement: però mentre que en els mamífers es produeix greix, en els bacteris es genera plàstic. Després de la fermentació, el plàstic s’asseca i es comercialitza en forma de grànuls.

Contaminació per combustibles fòssils

Actualment sabem que el procés de combustió dels combustibles fòssils produeix múltiples efectes contaminants, que podem esquematitzar en cinc categories:

a) La contaminació atmosfèrica dels hidrocarburs aromàtics, cancerígens (benzopirè), que es desprenen de les emissions dels automòbils. Es tracta d’un tipus de contaminació especialment perillós a les grans ciutats.

b) La contaminació atmosfèrica del CO (monòxid de carboni), que també prové dels gasos que expulsen els automòbils i que, per tant, és perillosa a les ciutats (es calcula que els automòbils produeixen anualment uns 130 milions de tones de CO). Les concentracions elevades d’aquesta substància poden ser mortíferes i les concentracions moderades que es poden detectar a les vies urbanes perjudiquen la circulació de la sang i provoquen l’arteriosclerosi.

c) La contaminació atmosfèrica dels òxids de nitrogen, provinents, també majoritàriament, dels gasos dels automòbils. La inhalació d’aquests òxids afavoreix la manifestació de la bronquitis crònica i d’emfisemes; sota l’efecte de la llum solar es combinen amb els hidrocarburs i originen una barreja de fum i boira (smog) fotoquímica que malmet els conreus i que, en l’organisme humà, provoca irritacions de les mucoses (respiratòries, conjuntivals); en contacte amb el vapor d’aigua donen lloc a l’àcid nítric, que en caure en forma de precipitacions provoca el fenomen de la pluja àcida (vegeu “Les pluges àcides”).

d) La contaminació atmosfèrica del diòxid de sofre, SO2, provinent majoritàriament de la indústria i de les centrals termoelèctriques. En contacte amb l’aire, el SO2 s’oxida i forma SO3, que, combinat amb el vapor d’aigua, produeix àcid sulfúric, H2SO4, i cau en forma de pluja àcida. En resulta una acidificació del sòl molt perjudicial per a les plantes, de diversa gravetat segons la zona afectada: a Alemanya es calcula que més de la meitat dels arbres dels boscos estan malalts; a Suècia, ho estan el 30%. La destrucció dels boscos contribueix a disminuir la fotosíntesi i la fixació de CO2, la qual cosa fa augmentar la concentració atmosfèrica del diòxid de carboni. L’acidificació també afecta els animals: la fauna dels llacs escandinaus, per exemple, s’ha vist fortament empobrida.

e) La contaminació marina dels hidrocarburs, deguda al rentatge dels petroliers, a les fuites o als naufragis. A la primavera del 1989, a la mar d’Alaska, va tenir lloc una autèntica catàstrofe ecològica com a conseqüència del naufragi del petrolier Exxon Valdez: l’abocament massiu de petroli a la mar va causar la mort de milions d’animals, molts dels quals pertanyen a espècies que ja estan en perill d’extinció.

I caldria encara afegir una sisena categoria, la dels compostos orgànics volàtils (VOC), que cada dia són més importants.

Aquesta llista esquemàtica dels tipus de contaminació produïda per l’ús dels combustibles fòssils és alarmant si es té en compte l’enorme quantitat de combustible que es consumeix anualment. El 1985 es van consumir prop de 2 800 milions de tones de petroli, 1,8 bilions de m3 de gas natural i 3 000 milions de tones de carbó; aproximadament mitja tona de petroli i mitja de carbó per cada habitant de la Terra, incloent-hi els infants. Però encara és més inquietant el fet que això només és una mitjana: en realitat, el 25% dels humans consumeix el 75% de tota l’energia produïda anualment. Aquesta desigualtat ens obliga a fer una tria: o bé ens obstinem a preservar els nostres privilegis com a països rics i frenem les aspiracions dels països pobres a un nivell de vida menys miserable, o bé ens caldrà reduir el consum per a permetre que almenys una part del consum energètic es destini a la supervivència dels pobres i no als nostres luxes. També pot succeir que continuem amb el nostre estil de vida i, al mateix temps, els països pobres aconsegueixin cobrir les seves necessitats bàsiques. Aleshores, augmentaria el consum energètic global, planetari, i, d’aquesta manera, s’intensificarien els diversos tipus de contaminació que es deriven de l’ús dels combustibles fòssils.

Per acabar cal recordar les tecnologies no contaminants, encara que s’hi pot comptar fins a cert punt: en primer lloc, perquè també comporten un cert cost energètic; en segon lloc, perquè encara estem molt lluny de posseir la tecnologia adequada per a combatre determinats tipus de contaminació, com la de CO; en tercer lloc, pel progressiu augment de les fuites accidentals d’hidrocarburs a la mar, en la mesura que l’elevat consum de combustible obliga a explotar els jaciments subterranis, i aquesta modalitat d’extracció es caracteritza precisament per la freqüència d’accidents greus, amb pèrdues de vides humanes i amb greus episodis de contaminació de les aigües marines.

L’increment de l’efecte hivernacle

Els gasos d’efecte hivernacle acumulats a les parts baixes de l’atmosfera actuen com una pantalla que impedeix que la calor irradiada per la superfície terrestre s’escapi cap a l’exterior. L’increment de la concentració d’aquests gasos, principalment diòxid de carboni, però també metà i vapor d’aigua, com a conseqüència de les activitats humanes, reforça aquest efecte i fa que la temperatura de la Terra pugi.

ECSA

Encara no hem parlat de la modalitat de contaminació més temuda, entre totes les que estan relacionades amb la combustió, que és la contaminació de diòxid de carboni, responsable de l’increment de l’anomenat efecte hivernacle. Vegem detingudament en què consisteix aquest fenomen. Aproximadament la meitat (47%) de les radiacions solars que arriben a la Terra (radiacions concentrades en les longituds d’ona del visible i de l’infraroig), després de travessar l’atmosfera, és absorbida pel sòl i pels oceans, des dels quals rebot en bona part cap a l’atmosfera. Aquestes radiacions, a diferència de la radiació visible i de la infraroja, són absorbides pels gasos atmosfèrics, particularment pels que són de molècula triatòmica, com el diòxid de carboni (CO2), el vapor d’aigua (H2O) i l’ozó (O3), i s’hi reflecteixen. Aquest procés (que rep el nom d’efecte hivernacle perquè és anàleg al que produeixen les cobertes de vidre dels hivernacles) tendeix a concentrar una part de l’energia solar a la franja més baixa de l’atmosfera (troposfera), de manera que s’obstaculitza la dispersió de la calor terrestre per les capes externes atmosfèriques, amb conseqüències positives sobre el clima (per exemple, reducció dels contrastos tèrmics entre el dia i la nit) només mentre es mantingui dintre els límits “fisiològics”, és a dir, mentre no comporti una acumulació permanent de calor a l’atmosfera.

Com hem vist anteriorment, l’ésser humà, per mitjà de l’activitat agrícola i industrial, ha provocat un augment de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera i, d’aquesta manera, ha generat una greu contaminació tèrmica a escala planetària. L’activitat humana ha causat un augment gradual de la concentració atmosfèrica de CO2 d’ençà de la revolució agrícola del neolític, moment en què es va començar a artigar els boscos. Amb la tala dels boscos, es va anar destruint progressivament i sotmetent al procés d’oxidació el dipòsit de carboni reduït que formava la biomassa forestal. A més, la llaurada de la terra deixava exposades a l’oxidació les molècules orgàniques del sòl, que contenen carboni reduït, i les transformava en CO2 i H2O. Si es té en compte que, abans de la revolució neolítica, els boscos cobrien més de 60 milions de km2, i que avui dia no en cobreixen més de 30 milions, mentre que la destrucció assoleix velocitats de 100 000 km2 per any, i que la llaurada dels terrenys conreats allibera anualment 3 000 milions de tones de carboni en forma de CO2, no sorprendrà el fet que entre el 1860 i el 1980 l’agricultura hagi alliberat, en forma de CO2, l’equivalent a 180 000 milions de tones de carboni. Durant el mateix període, la combustió de combustibles fòssils ha desprès 140 000 milions de tones de carboni. Atès que han transcorregut diversos mil·lennis entre la revolució neolítica i la revolució industrial, la major part del CO2 present a l’atmosfera a causa de l’activitat humana és encara d’origen agrícola, però el percentatge de CO2 produït per la combustió dels combustibles fòssils creix molt ràpidament. El resultat és que la concentració atmosfèrica de CO2 està augmentant a una velocitat creixent: de les 290 parts per milió del 1880, s’ha passat a 315 el 1960 i a 352 el 1988. Tanmateix, no es pot afirmar amb absoluta certesa que l’augment de la temperatura mitjana enregistrat en les últimes dècades es degui a una concentració superior de CO2 a l’atmosfera, en la mesura que el clima depèn de molts factors. Això no obstant, existeixen raons de pes per a creure que els darrers increments del CO2 atmosfèric i, per tant, de l’efecte hivernacle, en anar acompanyats d’un augment gradual de la temperatura, poden influir negativament sobre molts conreus i sobre l’estat dels boscos i de moltes espècies vives, i que poden provocar un desglaç parcial dels casquets polars amb l’augment subsegüent del volum de les aigües i del nivell del mar.

L’energia nuclear i els seus problemes

La preocupació per les possibles conseqüències derivades de l’ús de combustibles fòssils ha portat alguns sectors a considerar preferible l’energia nuclear, perquè les emissions radioactives i els incidents nuclears es poden evitar, mentre que l’alliberament de CO2 en la combustió és del tot inevitable. L’accident que es va produir a la central nuclear soviètica de Txernòbil, el 1986, però, va donar lloc a una sèrie de revelacions sobre accidents nuclears que s’havien produït anteriorment en altres països. El resultat és impressionant, no solament per la perillositat de les centrals elèctriques que obtenen energia de l’escissió de l’àtom d’urani, sinó també pel secret en què s’havien mantingut els nombrosos accidents esdevinguts.

El sistema nuclear és perillós per als treballadors encarregats de qualsevol de les fases del procés: l’extracció i el tractament del mineral, la preparació del combustible, el control dels reactors, la manipulació del combustible usat, el tractament dels residus, etc. Aquest sistema representa un perill per a la població sobretot per l’extracció del mineral i pel tractament del combustible usat (a causa de la contaminació dels aqüífers i de la cadena alimentària). D’altra banda, pel que fa al control dels reactors, en condicions normals el risc és baix, però, en cas d’accident, és molt elevat. Els treballadors i la població, en cas d’exposició massiva a les radiacions, corren el risc de desenvolupar patologies que poden conduir ràpidament a la mort (cremades, destrucció de les parets intestinals, destrucció de la medul·la òssia). Tot i que l’exposició no sigui massiva, pot produir efectes cancerígens. Per a la població futura existeixen dos tipus de perill: el risc de mutacions del material genètic (que poden aparèixer en els descendents de les persones afectades per les radiacions) i els riscs derivats dels residus, que es caracteritzen per una llarga radioactivitat i que la tècnica actual no és capaç de neutralitzar, sinó únicament d’aïllar i mantenir sota control.

A més, a part de la perillositat, hi ha un altre argument que encara fa dubtar més de la utilitat del recurs a les centrals nuclears on té lloc la fissió de l’àtom d’urani: amb els índexs de consum actuals, la disponibilitat d’urani disminuirà en els pròxims 20 o 30 anys, és a dir, abans que deixin de funcionar les centrals que actualment es troben en fase de projecte. Teòricament, aquest problema es podria resoldre amb un altre tipus de central, la central anomenada de plutoni (el plutoni és un element que no existeix en la natura, sinó que es forma a partir de reaccions nuclears: per això, aquest tipus de central funcionaria amb els residus produïts per les centrals d’urani). Amb tot, la central de plutoni planteja greus problemes de seguretat, que els nord-americans consideren insalvables.