Cultures juvenils i contracultures

Joves i societat

La nostra societat, com totes les altres, de la més simple a la més complexa, es manté gràcies sobretot a la transmissió, de generació en generació, del seu patrimoni de coneixements, de tècniques, de maneres de vida. Aquesta transmissió comporta la protecció i la defensa del seu patrimoni tradicional. La finalitat de l’educació, a la qual els joves són sotmesos des dels primers anys de vida, és precisament fer-los conèixer el patrimoni de les generacions anteriors perquè conservin la cultura adquirida.

Però una societat “moderna” no pot viure de renda del que ja té, sinó que ha d’incrementar contínuament el seu patrimoni i renovar-lo quan calgui. Per això, al costat d’una educació tradicional o conformista, s’ha de promoure un altre tipus d’educació que desenvolupi l’autonomia espiritual de l’individu, la seva capacitat d’iniciativa i de crítica, la seva habilitat d’escapar de les formes establertes, de pensar i de viure i de trobar noves vies, tot enriquint i corregint el bagatge dels coneixements adquirits. Aquesta exigència és fonamental, ja que el medi natural en què ha de viure una societat moderna tampoc no es manté uniforme, sinó que varia en relació amb el radi d’acció cada vegada més ampli de les activitats humanes i amb les noves forces que s’hi incorporen amb els progressos de la ciència i la tecnologia. Mentre que les generacions adultes defensen en general la inèrcia o la fan pròpia, les generacions joves representen normalment la força de xoc, les avantguardes de renovació.

Els múltiples aspectes de la cultura juvenil

Imaginem-nos, l’un al costat de l’altre: un hippy, defensor de l’amor lliure i universal; un punk, amb vestits estripats i els cabells tenyits que expressen la degradació metropolitana; un skin, amb l’esvàstica nazi tatuada al crani rapat, i un jove aficionat al futbol ben decidit a defensar, fins i tot amb violència, el seu equip. Intentem imaginar-nos junts James Dean, que a Rebel sense causa (Rebel Without a Cause) arrisca la seva vida en una aposta absurda com si no valgués res; Marlon Brando, que, vestit de cuir negre, amb la seva moto i la seva insolència porta desordre i violència a les ciutats de província nord-americanes dels anys cinquanta, ensopides en la hipocresia i el puritanisme, i Bob Dylan, que amb la seva guitarra dóna veu a la protesta d’una generació destinada a combatre, i en molts casos a morir, al Vietnam. Què tenen en comú?

Aparentment, no res: es vesteixen de manera diferent, diuen coses del tot diferents (què poden tenir en comú un “fill de les flors” pacifista i un skin violent i racista?) i pertanyen a generacions diferents, fins al punt que els qui avui són joves podrien ser els fills dels qui el 1968 van ser els protagonistes de la protesta estudiantil, i fins i tot els néts d’Allen Ginsberg, que el 1956 escrivia el poema Howl: “He vist les millors ments de la meva generació / destruïdes per la bogeria, afamades, nues, histèriques / arrossegar-se per carrers de negres a l’alba a la recerca de droga rabiosa...”.

Amb tot, en l’escenari imaginari on els hem reunit es fa evident el que els uneix: bé que pertanyen a èpoques diferents tots són joves, i tots, però no de la mateixa manera, amb els seus comportaments, la manera de vestir i el llenguatge estan enviant un missatge (qui sóc / què som) no solament als de la seva edat sinó també als adults (som molt diferents de vosaltres). A més, no estan sols: cadascun d’ells en representa molts altres, forma part d’un grup o, més superficialment, segueix una moda.

Aquest exemple ens permet fer algunes consideracions importants: els joves expressen una cultura pròpia que canvia al llarg del temps; en el mateix període poden conviure cultures juvenils diferents; alguns estils de vida poden ser simplement l’expressió d’una moda passatgera; d’altres, en canvi, representen veritables moviments de protesta política capaços de modificar l’estat de les coses; sempre existeix un interlocutor representat pel món dels adults. Aquestes consideracions susciten al seu torn moltes preguntes, a les quals intentarem donar resposta més endavant.

Existeix de veritat una cultura juvenil? I, si existeix, per què els joves tenen necessitat d’expressar-se amb un llenguatge diferent del dels adults? Compartir amb els amics la música, els estils de vida i la manera de vestir, és només una moda o una realitat molt diferent? Per què al llarg del temps els joves s’han anat comportant de manera diferent respecte dels joves de la generació anterior, o bé han copiat comportaments i modes exhaurits feia temps? Per què, en un mateix moment, conviuen cultures juvenils distintes? Els joves sempre han tingut una cultura pròpia?

Però sobretot: què vol dir ser joves?

Qui són els joves

Ser jove, en el sentit “social” del terme, no significa exactament tenir una determinada edat o, més ben dit, travessar una determinada fase del procés de maduració biològica; més aviat significa trobar-se en un moment de la vida en què ja no s’és nen, però tampoc no es rep la consideració d’adult. Aquesta condició, és evident que no depèn només de l’edat, ja que la seva durada varia segons l’època històrica que es consideri. Ser jove, és a dir, tenir el privilegi de no haver de treballar per a viure i poder disposar del temps per a “preparar-se” per a ser adult, ha estat fins no fa gaire un dret del qual només podien gaudir els fills de les classes superiors. A una certa edat, s’allunyaven de la família per a ingressar, si eren nobles, en col·legis militars o, si pertanyien a la rica burgesia industrial, a les universitats i escoles tècniques. Allà aprenien les nocions i els coneixements necessaris per a ocupar els llocs que per dret de naixement els eren destinats.

Per a la resta de joves, la fi de la infantesa i, per tant, l’adquisició d’autonomia respecte dels pares significaven fatalment començar a treballar al camp o, si eren de ciutat, en un taller i posteriorment, amb la Revolució Industrial, en una fàbrica (al començament de la industrialització no hi havia cap reglamentació sobre el treball infantil). Encara nens, els fills començaven a ajudar els pares en la feina quotidiana, i aprenien d’aquests les tècniques i les habilitats professionals.

Encara avui, si definim la joventut com una etapa de la vida que va des del final de l’escolarització obligatòria fins a l’entrada estable en el món del treball, ens adonem, però, que la durada d’aquesta etapa varia sensiblement segons els països i, dins del mateix país, segons la classe social a què es pertany (més ben dit, a què pertany la família d’origen).

Els joves, doncs, no són una classe social (les classes socials són el resultat de la divisió del treball, i la major part dels joves encara no treballa): són una categoria social sorgida amb el naixement de les societats modernes. Adoptar aquest punt de vista, és a dir, considerar els joves com el producte històricament i culturalment definit de la societat en què viuen, no significa considerar-los objectes passius de la cultura i la història: tota realitat social és el resultat de la interacció dels individus, de les seves relacions d’interdependència, del pacte de solidaritat que s’estableix entre la gent. Cada persona és el producte i l’artífex de la societat en què viu.

Aquesta regla també val per als joves; és més, val sobretot per als joves, ja que, com a tals, no únicament són els protagonistes del futur sinó que també són els qui en el present poden gaudir (en un cert sentit) d’un marge de llibertat molt més ampli que els adults. En efecte, els adults estan lligats als propis papers socials, a la professió, a les responsabilitats familiars, mentre que els joves són encara en una etapa de la vida en què no han pres decisions definitives.

Amb tot, els joves no sempre se senten lliures, o almenys no se senten més lliures que els adults. Al contrari, suporten de mala gana el fet de dependre de la seva autoritat i de les regles, normes i institucions que el món dels adults imposa i expressa.

Joves i adults: una relació difícil

La relació entre els joves i els adults és una relació ambigua i plena de contradiccions. Aquesta afirmació val per a totes dues parts. Els joves toleren de mala gana l’autoritat dels adults, però al mateix temps depenen d’aquests afectivament i econòmicament; sovint consideren massa tradicional i estàtica la cultura dels adults, si bé aquests són els seus mestres; volen emancipar-se, però no sempre tenen clares les opcions de la seva emancipació; se senten atrets per l’autonomia completa, però al mateix temps els fa una mica de por. Els adults, al seu torn, no es queden enrere a l’hora d’expressar sentiments confusos i ambivalents envers els joves. En certs moments historicoculturals prevalen els judicis intransigents i severs envers la joventut, i en altres moments la joventut es considera “la manifestació més pura i la dipositària dels últims valors culturals i socials”. A vegades els adults oscil·len entre els dos sentiments oposats.

Es tracta, doncs, d’una relació difícil. Si pensem en la joventut com en una fase preparatòria, on només al final és possible ser acceptat com a membre actiu de la societat, sembla clar per què sovint els adolescents i els joves se senten infravalorats i poc reconeguts pels adults. D’una banda, fan l’esforç de comunicar-se amb la societat adulta i obtenir-ne reconeixements però, de l’altra, hi ha la por de ser vençuts per l’autoritat dels adults. Aquesta combinació de factors, juntament amb les característiques peculiars de la joventut —la seva naturalesa fugaç (només s’és jove durant un cert temps), el seu caràcter essencialment preparatori (els joves són joves perquè estan aprenent a esdevenir adults), els estrets vincles de dependència d’aquests últims—, explica per què aquesta etapa de la vida pot esdevenir fàcilment un moment de rebel·lia, d’activitats i sentiments contradictoris.

Aquesta darrera consideració ens porta directament al cor del problema: els joves, fins i tot els que s’orienten vers una plena identificació (i, per tant, reconeixement i consens) amb la societat i els seus valors, s’hi comuniquen per mitjà de formes que es poden qualificar de típicament juvenils. En altres paraules, els joves expressen una cultura pròpia, una cultura juvenil.

Les diferències culturals

La cultura és el conjunt dels llenguatges, les institucions, els valors, els estils de vida, les creences, els coneixements, la tradició, la moral i les ciències que caracteritzen un determinat grup social, un poble, un conjunt de pobles o la humanitat que els utilitza. En un món en progrés continu, però, els valors no sempre poden ser tan estables i clars. En una fase de transformació ràpida com la que ens toca viure, la tensió entre allò vell i allò nou augmenta, i el contrast entre les generacions velles i les noves s’aguditza, com també s’accentuen les diferències entre els grups juvenils d’origen divers.

Cultura, contracultura, subcultura i moda

La cultura es produeix i es desenvolupa a través de la interacció social; per tant, varia al llarg del temps i les seves característiques es combinen com en un calidoscopi segons el lloc geogràfic on es desenvolupen i el grup que es consideri.

S’entén per subcultura un subconjunt d’elements culturals elaborats i utilitzats per determinats grups socials: una associació esportiva, política, religiosa, un grup professional, una minoria ètnica, una empresa... Aquests grups utilitzen alguns elements de la cultura general de què formen part, i n’elaboren variants o bé hi introdueixen modalitats específiques.

Quan aquesta elaboració incorpora gran quantitat d’elements que es presenten o són percebuts com radicalment oposats a la cultura dominant, es tendeix a definir-la com a contracultura.

Generalment, quan es fa referència als joves o, més ben dit, a alguns llenguatges, estils de vida, comportaments juvenils, es parla d’expressions subculturals per indicar el seu caràcter d’exclusivitat, autosuficiència i separació respecte de la cultura dominant, amb la qual, però, no s’entra en conflicte. El terme contracultura, en canvi, se sol aplicar per designar la cultura beat, a propòsit de la qual es va inventar. En van ser els protagonistes, com veurem més endavant, els joves nord-americans que els anys seixanta van expressar amb el seu pensament i el seu estil de vida el rebuig radical de les regles, les institucions i els valors de la societat industrial.

Però els valors i els estils de vida juvenils mai no han estat del tot reductibles i subordinats a les característiques de la societat en el si de la qual aquestes cultures s’han expressat: per aquest motiu parlarem genèricament de cultura juvenil, i veurem com al llarg del temps la cultura juvenil ha adquirit característiques subculturals, contraculturals o de moda, segons el context social en què es movien els joves.

En efecte, tot fenomen cultural, fins i tot el més radical i antagonista, presenta, al costat d’un nucli de protagonistes actius, un seguit sovint considerable de simpatitzants que, per moda o per imitació, copien determinats models de comportament. No “inventen” la moda sinó que, en adoptar-la, “fan” moda o, més simplement, “segueixen” la moda. Moltes vegades ho fan sense conèixer els referents culturals implícits en determinats comportaments, cançons, música. Posem un exemple: quants skins nazis, avui protagonistes dels diaris, coneixen la història i la ideologia nazi que defensen? Sovint això passa quan la “indústria cultural” s’apodera d’un determinat aspecte de la cultura juvenil o quan proposa als joves un producte particularment afortunat (una pel·lícula, un cantant) com a model a imitar.

Amb tot, és un greu error infravalorar les modes juvenils o pensar que els joves són fàcilment manipulables per la indústria, perquè, si bé és cert que els joves poden representar un bon negoci per a tots aquells qui produeixen discos, roba i tot el que gira al voltant del món juvenil, també és cert que els joves són capaços de decretar al seu caprici la fi d’una moda o de determinats productes. En qualsevol cas, seguir una moda no significa només alimentar el mercat. La moda és imitació, i la imitació permet a la gent satisfer la seva necessitat tant de pertinença i d’igualtat com de diversitat, diferenciació i canvi. Seguir una moda significa sentir-se igual als qui també la segueixen, declarar-los solidaritat i demanar-los reconeixement. També significa proclamar-se diferent, diferent de tots aquells que no són iguals. Formar part d’un grup vol dir no sentir-se sol, ser algú, algú reconegut i reconeixedor, i al mateix temps marcar un límit significatiu envers l’exterior.

Significa poder afirmar, sense que això impliqui eleccions massa radicals o definitives, qui sóc jo, qui ets tu: l’igual a mi o el diferent de mi.

Cultura juvenil i conflicte generacional

Els joves són els protagonistes del canvi, no solament perquè, com hem dit, són els adults del futur, és a dir, els destinats a rebre l’herència passada i transmetre-la a les generacions futures, sinó també perquè, en integrar-se com a nous participants en el procés cultural, treuen importància a tot allò que ha estat assimilat en el període anterior i d’aquesta manera creen una nova relació amb la cultura, una nova manera de pensar i de construir el món.

Les noves generacions, a més a més, garanteixen el canvi ja que els joves, precisament perquè encara no s’han integrat en l’organització social (i no n’han assimilat del tot els valors), són més lliures per a veure’n els defectes i intuir-ne les debilitats. En altres paraules, un adult tendirà a desconfiar del canvi social i cultural i a resistir-s’hi perquè prefereix la certesa del seu present a la incertesa del futur, mentre que un jove, que en el present encara no té una identitat precisa, és l’intèrpret ideal de les tensions socials existents.

Si ens imaginem la societat com un gran edifici on cadascú ocupa un pis, els joves són els qui encara no tenen cap pis i es mouen per l’edifici buscant-ne el més adequat a les seves exigències. Ells veuran els defectes dels diferents pisos amb més agudesa que els qui ja hi viuen i que han contribuït a la seva construcció. Gradualment abandonen els pisos familiars i emprenen l’exploració de l’edifici, bo i intercanviant entre ells impressions, idees i suggeriments, és a dir, estrenyent vincles de solidaritat.

En aquest sentit, la cultura juvenil es desenvolupa a l’interior de grups d’edat homogenis (al contrari que la família i les institucions escolars, on conviuen joves i adults). En aquests grups, els joves, tot i utilitzar elements de la cultura establerta, elaboren valors, normes i estils de vida propis que poden representar el que han acceptat de la cultura adulta o, al contrari, expressar el seu malestar enfront del món dels adults.

El grup dels iguals

A les societats industrials modernes, doncs, el pas de la tutela de la família a l’assumpció de papers socials adults necessita una fase intermèdia de pas definida i reconeguda socialment, la joventut. Durant aquesta fase de la vida, els joves aprenen a renunciar a la protecció de la família per a anar adquirint responsabilitats i adoptant valors i comportaments adults. El grup dels iguals, és a dir, de la gent de la mateixa edat, garanteix vincles de solidaritat i afecte en aquest pas difícil entre la infància i l’edat adulta. L’aliança i la complicitat dels amics ajuda l’adolescent a emancipar-se de la família i l’anima a obrir-se pas al món.

En síntesi, es pot afirmar que els grups d’edat neixen en el si de la societat sobretot en el moment en què la família perd el seu paper econòmic (en altres paraules, deixa de ser una unitat productiva) i ja no és capaç de transmetre tota sola, als seus membres més joves, ni els recursos ni les regles per a fer en el futur el paper d’adult. El grup de joves, al qual se sol fer referència durant el pas de la “família d’orientació” (aquella en el si de la qual s’ha nascut) a la “família de procreació” (la nova família que es pot constituir, un cop adults, amb el matrimoni), representa l’àmbit privilegiat a l’interior del qual s’adquireixen alguns dels trets que caracteritzaran els papers adults. En aquest sentit, el grup representa també una mena d’enllaç entre la família i les diferents institucions de la societat.

Dins els grups, els joves aprenen a desenvolupar els sentiments de solidaritat que en el futur podran ser transferits a la societat en general; aprenen noves actituds psicològiques, es fan responsables dels propis actes; construeixen, en definitiva, una nova identitat.

La incertesa del futur

A les societats contemporànies, els joves han esdevingut una “categoria” que interessa totes les classes socials, i sovint la seva cultura expressa incomoditat i malestar respecte de les seves condicions. La causa rau en el fet que la modernitat i l’anomenat progrés han creat benestar econòmic, però també incertesa i inseguretat davant el futur. Part d’aquesta incertesa és conseqüència dels desequilibris de l’escolarització massiva. Això no significa que l’educació no hagi de ser un dret per a tothom; més aviat vol dir que, contràriament al que hauria hagut de passar en les darreres dècades, no s’ha produït una relació directa entre la formació i el mercat de treball. En minvar les possibilitats de treball per als llicenciats, la Universitat ha esdevingut una mena de pàrquing per als qui posposen l’entrada en el món del treball mentre esperen formar-se millor professionalment. No podem oblidar que, a Catalunya, el 1995 el nivell d’atur dels menors de 25 anys arribava al 38,6%. Així, l’educació secundària ha perdut el seu caràcter professional, la Universitat s’ha desqualificat i han augmentat els requisits per a accedir a les professions més prestigioses (cursos de postgrau, màsters, stages a l’estranger...).

Però no solament les exigències productives i la demanda generalitzada d’educació superior determinen la durada de la formació, ja que moltes vegades els pares fan estudiar els fills perquè a través seu volen millorar la posició econòmica i social de la família. Al nostre país, com en altres països industrialitzats, la voluntat de creixement social s’ha vist reforçada en destacar-se el valor i el prestigi de certs treballs en detriment d’altres i en atribuir a la responsabilitat individual la manca d’èxit (per no ser prou emprenedor o ambiciós, quan la veritat és que mentrestant s’elevaven els requisits per a accedir a les carreres més prestigioses). El treball manual es desvalora i la majoria dels joves aspiren a feines d’oficina, encara que, en les societats altament industrialitzades, l’activitat humana que s’hi realitza hagi perdut importància. Tot plegat ha contribuït a fer cada vegada més problemàtiques la formació de la identitat i l’assumpció dels papers dins la societat, i ha creat fortes contradiccions entre els valors i les orientacions transmesos per la família, els apresos a l’escola i els expressats i exigits per la societat en conjunt. És cert que aquests últims anys les transformacions tecnològiques i la incipient unitat europea han obert nous camins a l’ocupació juvenil especialitzada. Però els efectes d’aquesta inversió de tendència tot just s’estan començant a notar i afecten sobretot aquells qui actualment s’estan formant a les universitats.

Així doncs, els joves, en no trobar un treball satisfactori quan acaben la seva formació, prolonguen els estudis mentre esperen el moment de poder satisfer les seves aspiracions. Però un cop finalitzats els estudis universitaris sovint reben ofertes laborals que no responen a allò per a què han estat preparats. Per això, es veuen obligats a rebaixar el nivell de les seves aspiracions, o bé a entrar momentàniament en el mercat del treball precari i deixar en suspens la definició de la pròpia identitat laboral. Òbviament, això modifica la condició psicològica dels joves, que moltes vegades es veuen obligats a renunciar a una identitat professional estable i satisfactòria.

El futur esdevé incert i no tan programat ni programable com ho havia estat per a les generacions anteriors. És dins aquest procés que s’expressen les diferentes cares de la cultura juvenil. Molts joves viuen aquesta situació de manera positiva: significa tenir moltes cartes per jugar, diferents combinacions per provar abans de trobar la solució millor i definitiva. D’altres, per contra, no se senten tan afortunats: ha estat l’atzar qui ha repartit les cartes, i les regles del joc són confuses. Aquestes maneres extremes i diferents de percebre la realitat poden explicar alguns comportaments juvenils: drogar-se, per exemple, pot ser un símptoma de la por del futur.

La droga és un exemple de com el malestar juvenil es pot expressar de manera autodestructiva. Per sort, també adopta altres formes. Esdevé desig de compartir la pròpia experiència amb els companys de generació. Esdevé compromís social i polític, passió per la vida. Esdevé moda i música. En definitiva, esdevé cultura.

Una qüestió d’identitat

Arribats a aquest punt, hem donat resposta a algunes de les preguntes que havíem plantejat al començament: qui són els joves, què és una cultura juvenil, què expressa. Queden les últimes preguntes, les més importants: per què la cultura juvenil parla, en un mateix moment, llenguatges tan diferents entre ells? Què tenen en comú aquests llenguatges? La major part dels comportaments juvenils, són només una qüestió de moda o expressen alguna cosa més significativa?

En el fons, es pot respondre afirmant que la cultura juvenil és una qüestió d’identitat. Quan parlem d’identitat ens referim a la capacitat de l’individu de reconèixer-se i ser reconegut pels altres, o, més ben dit, a la seva capacitat de reconèixer i fer reconèixer la pròpia continuïtat en el temps i l’espai: jo sóc el nen d’ahir i l’adult d’avui, com seré el vell de demà; sóc sempre jo independentment d’on sóc i amb qui sóc.

La realitat és molt més difícil per a un adolescent que per a un adult, ja que no es tracta només de poder respondre a la pregunta “qui sóc”, sinó també a “en què m’estic convertint” i “qui sóc per als altres” —no tan sols per als de la meva generació, amb els quals comparteixo experiències i coneixements, sinó també i sobretot per als adults, en una relació en què estic en desavantatge en termes de poder (diners, autonomia, capacitat i llibertat d’escollir...)—.

En síntesi, es pot afirmar que l’elaboració i l’adopció per part dels joves de determinats estils de vida compartits amb altres joves responen a la necessitat que senten d’afirmar la seva identitat davant dels adults per tal de conquerir un espai i una identitat propis.

Joves d’ahir i joves d’avui

Aquesta necessitat d’afirmar la identitat es planteja en un moment de la vida, la joventut, en què és especialment difícil donar una definició d’un mateix. Les diferents formes que pot adoptar la cultura juvenil són respostes diverses a una manera de ser de la societat adulta, no solament perquè els joves se’n volen distingir, sinó també perquè, en fer-ho, s’inspiren en els models de comportament que els mateixos adults els ofereixen, encara que la seva resposta sovint tingui l’aspecte de rebuig, exasperació o paròdia d’aquests models. En altres paraules, la seva cultura té relació amb la dels adults. És per aquest motiu que, en modificar el context social en què es mouen els joves, canvien les seves expressions culturals, encara que quasi sempre conserven les característiques d’una protesta, real o simbòlica segons els casos i els moments històrics, enfront del món que els adults han construït per a ells. Equival a una declaració d’aquesta mena: “No vull ser l’adult que tu ets ara” o, si es prefereix: “No seré l’adult que tu vols que sigui”, o bé, al contrari: “Comparteixo els teus valors, però miraré de ser més coherent que tu!”.

La generació actual té alguna cosa sorprenentment viva, que mereix una anàlisi a part per la seva fisonomia multiforme. Però per a arribar a conèixer-la cal aprofundir les arrels històriques del món dels joves, remuntar-se a les generacions que han escrit un capítol important de la història, a partir dels anys cinquanta (bé que la cultura juvenil d’avui s’origina més concretament la dècada següent).

Rebels sense causa

Durant la primera meitat dels anys cinquanta els joves que vivien en els països industrialitzats d’Occident responien al patró “cotxe-marit/muller-feina”. Era una generació conformista, que tenia com a únics interessos la carrera i els diners, gràcies als quals es podia permetre certs capricis i consumir els productes propis d’una certa condició social (status symbol). També es parla de “joventut grisa”, “generació escèptica”, és a dir, conformada en els valors d’una societat capitalista que considera el treball no com a font de realització personal, sinó únicament com a font d’ingressos i prestigi social. Conformistes i consumistes, freds, no compromesos, indiferents a tota forma de participació social, aquests joves de classe mitjana semblaven assumir i fer propis fins i tot els valors d’una generació, la dels seus pares, acabada de sortir de la guerra amb intencions d’oblidar les restriccions i els sacrificis patits.

L’única excepció, l’única veu juvenil “alternativa” era representada per les bandes de delinqüents, amb regles, valors i jerarquies propis, sobretot en els slums (barris pobres i de mala fama) de les grans ciutats nord-americanes. En formaven part nois, quasi adolescents, procedents de les classes socials econòmicament i socialment més desfavorides. Els observadors interpreten els seus comportaments com la resposta als problemes socials de més abast. És a dir, al fet que, malgrat que la cultura dominant (el conjunt dels valors transmesos per l’escola, els mitjans de comunicació, el món laboral...) considerés el prestigi social, el benestar econòmic i l’èxit com les principals metes que tothom havia de perseguir, no tothom podia assolir aquests objectius.

La resposta d’alguns joves va ser intentar obtenir amb mitjans il·legals allò que no els era concedit per altres mitjans. Era una resposta (que no respectava les regles de la convivència ciutadana) a l’estat de marginació social i de pobresa cultural en què es veien obligats a viure en els barris gueto. Una resposta que no representava cap crítica als valors socials dominants ni a les regles de distribució dels recursos econòmics i socials: no volien canviar el món, ni el criticaven; només volien obtenir a la seva manera i segons les seves regles allò que se’ls negava.

Així doncs, els joves del començament dels anys cinquanta semblen conformistes o delinqüents. Però això no vol dir que no hi hagués ja signes d’una inquietud que desembocaria, al cap de pocs anys, en una veritable onada de protesta juvenil. Un primer indici fou l’èxit de James Dean, que amb la pel·lícula Rebel sense causa (Rebel Without a Cause, 1955) esdevingué un autèntic mite fins i tot entre els joves més conformistes. Això prova el fet que els joves de la classe mitjana (o almenys alguns) vivien amb ambivalència la relació amb els adults i que no estaven tan convençuts de la “bondat” dels models de vida establerts. Dean interpreta magistralment tot l’avorriment i el buit d’una generació a la qual la fi de la guerra i la recuperació econòmica semblen garantir un futur segur i en la qual els pares projecten totes les seves expectatives. En els seus grups no hi ha indicis de protesta política ni de compromís social: amb el grup es comparteix l’avorriment del temps buit, un temps tan mancat de sorpreses i de passions que l’única emoció possible és jugar amb la pròpia vida (és famosíssima l’escena de l’absurda aposta amb els cotxes al marge d’un precipici, que esdevé la metàfora dels sentiments i la visió del món d’aquests joves).

Els joves avorrits de la classe mitjana trobaren un eco en un altre mite juvenil d’aquells anys: Marlon Brando, que, en La llei del silenci (On the waterfront, 1954), interpreta la figura d’un jove proletari que es rebel·la, arriscant la pròpia vida, contra l’explotació dels treballadors portuaris. Aquesta és l’altra cara d’una realitat juvenil que demostra que els joves d’aleshores no eren només fills privilegiats del benestar i que arriscar-se podia ser alguna cosa més que un entreteniment per a matar l’avorriment. Són els temps en què esclata, per a escàndol dels benpensants, la música rock, on destaca un cantant jove que aviat es faria famosíssim entre la joventut: Elvis Presley. La música rock, el primer mitjà de comunicació de massa d’ús exclusiu per a una generació, marca per primera vegada una clara separació respecte de la música adulta. Existeixen, doncs, alguns personatges que es converteixen en veritables mites per als joves i inspiren una moda que interessa totes les classes socials i traspassa els límits geogràfics, però després d’un temps els joves canvien de mite i per tant de moda.

A conseqüència de l’escolarització massiva i del desenvolupament dels mitjans de comunicació, els joves dels cinquanta entraren en contacte entre ells i compartiren moltes experiències. Experiències que, d’individuals, es convertiren en col·lectives gràcies en part a la contribució de la “indústria cultural” que alhora proposava els mateixos productes. Els diaris i la televisió, per la seva banda, permetien la difusió immediata de les mateixes notícies a diferents parts del món (fenomen desconegut per les generacions anteriors).

Les primeres manifestacions de la rebel·lia juvenil contra els models de vida adulta es desenvoluparen inicialment a Anglaterra per obra dels anomenats teddy boys (trinxeraires); en poc temps, el fenomen s’estengué com una taca d’oli als Estats Units i a quasi tots els països europeus. Pertànyer a aquest grup significava expressar de manera simbòlica la pròpia crítica al món. Els gustos musicals i la manera de vestir no eren solament opcions de moda, sinó que donaven fe de l’existència de necessitats i problemes que s’expressaven de manera indirecta, és a dir, simbòlicament.

El benestar relatiu de què gaudia Anglaterra a l’inici dels anys cinquanta va permetre el naixement d’un nou mercat, el dels teenagers (adolescents), als quals es proposaven una sèrie de productes importats dels Estats Units: música, roba, pel·lícules... Els fills de la classe obrera anglesa feren seus aquests productes, però en feren un ús peculiar, tot inventant-se el seu estil i el seu llenguatge: una cultura que no solament era moda sinó que, a més a més, utilitzava la moda i, al seu torn, la creava.

El 1953, una violenta baralla que esclatà a Londres va fer saltar els teddy boys a les pàgines de la premsa. Per a l’opinió pública, esdevingueren el símbol de l’amenaça violenta als valors més sagrats: la pàtria, la família i la religió. Els teddy boys eren, en la majoria dels casos, joves obrers no especialitzats procedents de les zones proletàries de la perifèria de Londres. Es movien en grup i es donaren a conèixer per la manera de vestir, que feia burla de l’estil eduardià (en voga entre els joves rics de Londres després de la guerra), al qual afegien peces i accessoris trets de la vestimenta dels cantants de rock més que no pas dels westerns o dels tafurs de les pel·lícules de cinema negre.

Però simultàniament aparegué en el panorama cultural juvenil una nova expressió, en molts aspectes oposada a la de la violència rebel: l’expressió beat. Nascuda als Estats Units a iniciativa d’una avantguarda de joves poetes, escriptors i pintors, inspirà bona part de la cultura juvenil dels anys següents.

Una de les veus més conegudes de la beat generation és la d’Allen Ginsberg. Un poema seu del 1956, Howl, es convertí en el manifest d’un veritable moviment cultural al qual s’adheriren moltíssims joves, primer als Estats Units i després a Europa. Joves que volien canviar el món: no creien en les promeses del progrés i de la ciència, ni en valors socials com el prestigi, el poder i la riquesa. Per a ells els diners eren un verí que corrompia totes les relacions humanes, una malaltia que només es podia guarir trobant altres modalitats de comunicació que no fossin les condicionades pel poder dels mitjans de comunicació. Calia alliberar la consciència individual de la presó dels falsos mites i les falses veritats. “No tinc diners, ni recursos ni esperances. Sóc l’home més feliç del món”: aquesta frase amb què comença el Tròpic de càncer de Henry Miller podria representar el seu manifest programàtic.

Això només era possible eliminant els valors sobre els quals es basa la societat capitalista, perquè la condició necessària per a assolir l’alliberament era reconduir la ment al seu estat pur mitjançant, per exemple, l’ús d’algunes drogues lleugeres (preses de les antigues cultures de l’Amèrica Llatina), de la meditació i de la filosofia zen (d’inspiració oriental).

Lentament s’anaren creant comunitats “alliberades”, que es multiplicaren i aviat penetraren i conqueriren els àmbits de la societat de consum. Amor i pau contra diners i explotació. Igualtat contra desigualtat. Res més lluny d’una revolució sagnant: per a la cultura beat, tota forma d’odi és un gest de violència i la violència, inevitablement, genera violència.

Els anys seixanta

Entre el final dels cinquanta i el començament dels seixanta, la beat generation sembla que desapareix del mapa: criminalitzada o, segons els casos, instrumentalitzada pels mitjans de comunicació, acusada de pornografia i de consum de drogues. Els qui en van formar part van viure directament les pròpies idees i van pagar el preu del seu anticonformisme, que donava mostres de cansament. A més també hi havia la desil·lusió de no haver aconseguit realitzar la seva utopia. “Mai no veurem el que hi ha sota el mar”, escriu l’altre gran teòric i escriptor de la cultura beat, Jack Kerouac.

El missatge que havia llançat Ginsberg només va ser escoltat per una minoria d’intel·lectuals. Molts dels protagonistes de la beat generation havien desaparegut: alguns havien anat a Orient a la recerca d’una espiritualitat que Occident no els podia donar, d’altres s’havien autodestruït amb l’alcohol i les drogues, alguns altres havien adoptat els models de vida més tradicionals. Però, en realitat, els beats dels cinquanta van ser els profetes i els precursors d’una protesta que deu anys després calaria entre els joves.

En efecte, pels volts del 1965 el món juvenil nord-americà visqué una nova revolució: s’imposà la moda hippy, i les cançons de Bob Dylan (el qual, bé que suavitzant-ne decididament els aspectes més provocatius, recuperava els temes beat) assoliren un èxit sense precedents entre els joves, en el mercat discogràfic i entre els intel·lectuals de l’avantguarda nord-americana.

La cançó Escolta-ho en el vent (Blowing in the Wind) esdevingué un autèntic himne i assumí el mateix significat que Howl havia tingut per a la generació anterior. Però ara el missatge era molt menys provocatiu. Tot i que els temes eren els mateixos: antimilitarisme, pacifisme, llibertat religiosa i sexual, antiautoritarisme... hi mancava la càrrega desesperada i autodestructiva que havia caracteritzat la primera cultura beat dels cinquanta. El missatge pacifista de Dylan ja no semblava escandalitzar ningú i els mitjans de comunicació se’n feien ressò.

Durant els anys seixanta, la cultura hippy es va difondre per Europa. Als Estats Units, com ja s’ha dit, la difusió massiva d’aquesta cultura va anar precedida per la incubació en el si d’una avantguarda minoritària de grups marginats de joves intel·lectuals anticonformistes (els membres de la beat generation). En canvi, a Europa els grups juvenils d’inspiració beat no sorgiren fins que la cultura hippy esdevingué, cap a mitjan anys seixanta, una moda sostinguda pel mercat. Els joves beats europeus es definien com “la generació psicodèlica allunyada de totes les ideologies” i llegien Kerouac i els poetes de la beat generation. Consideraven les activitats estètiques i lúdiques, l’ampliació de la consciència mitjançant les drogues i la vida comunitària uns mitjans per a accedir a l’alliberament i la felicitat, per contraposició als models de vida, considerats negatius o alienants, que ofereix la societat capitalista. Les referències a la cultura i al misticisme oriental, juntament amb la sexualitat viscuda de manera lliure i espontània, eren a la base d’aquest recorregut d’alliberament individual i col·lectiu.

A Europa, aquest llenguatge, aquest tipus de recerca cultural es mantingué fins al final de la dècada dels seixanta, quan els joves trobaren a la Universitat, primer, i a les escoles i les fàbriques, després, un terreny on expressar les seves exigències de renovació. Tot començà als Estats Units, l’1 de febrer de 1960, dia en què alguns estudiants de l’Agricultural and Technical College de Greenberg (Carolina del Nord) van iniciar una protesta contra la discriminació racial. Aquest fet es pot considerar simbòlicament l’origen de la protesta estudiantil. Les manifestacions se succeïren l’una rere l’altra; la més famosa va ser la revolta estudiantil de la Universitat de Berkeley (Califòrnia), al desembre del 1964. El detonant de la protesta dels estudiants de Berkeley (sensibles als temes dels drets civils, als efectes de la guerra del Vietnam, etc.) va ser la propaganda per a l’enrolament militar feta a l’interior del campus, però aviat la lluita va desembocar en una contestació oberta contra la institució universitària.

Els joves d’aquests anys qüestionaven el tipus de model d’adult per al qual la Universitat els preparava. A diferència de la generació anterior, ells havien conegut el benestar econòmic i per això eren menys sensibles a les promeses de l’anomenat “somni americà”: benestar i mobilitat social per a tothom. Descobriren i defensaven altres valors: la igualtat, la solidaritat, l’antiautoritarisme. Des de la Universitat expressaven la seva crítica al govern nord-americà, al qual retreien sobretot la manca d’intervenció en política social i les estratègies en política exterior (en especial la repressió dels diferents moviments d’alliberament nacional d’inspiració marxista). Però els comitès contra la guerra del Vietnam, i les manifestacions contra les discriminacions racials, mai no adquiriren un caràcter polític. En altres paraules, la protesta juvenil no utilitzà mai el llenguatge de la política tradicional, ni buscà aliats entre les forces socials o les polítiques, tal com succeí al cap de poc a Europa, on a París, pel maig del 1968, la contestació estudiantil donà peu a una protesta en què participaren moltíssims joves europeus fins a mitjan anys setanta.

La protesta estudiantil a Europa va tenir unes característiques molt diferents de la nord-americana, bàsicament per tres motius: el tipus de relació entre el sistema educatiu i el mercat laboral, les peculiaritats del sistema polític i l’organització universitària. A diferència del que passava als Estats Units en el mateix període, a Europa les contradiccions del sistema educatiu i de l’econòmic bloquejaven el pla de mobilitat social.

Als països amb una forta tradició de lluita de classes (sobretot a Itàlia, França i la RFA), els joves contestataris, per afirmar la seva presència en l’escenari social i polític elaboraren noves interpretacions de l’esquerra i donaren vida a grups d’inspiració marxista, leninista, trotskista i anarquista.

Mentre que als Estats Units la protesta juvenil trobà suport en els negres i els intel·lectuals, a Europa la contestació s’amplià de les universitats a les fàbriques, on tradicionalment s’expressa la lluita política. A Espanya, tota aquesta trajectòria es va veure modificada per les circumstàncies de la lluita contra el règim franquista. D’altra banda, en l’àmbit català van aparèixer algunes subcultures prou significatives al voltant de l’haixix. A la Barcelona dels anys seixanta van convergir tres grups que adoptaren aquesta droga com a eix central de la seva identitat: els “grifotes”, majoritàriament membres del subproletariat urbà; els rockers, pertanyents a sectors de les classes mitjanes i treballadores, que trobaven en la cultura i la música rock el seu mitjà d’expressió i de contestació a la cultura dominant; i finalment els estudiants, que a través de les seves mobilitzacions es constituïren en l’avantguarda política i cultural.

Cal destacar també que, a Europa, les universitats eren públiques i depenien directament dels ministeris: per tant, és lògic que la contestació estudiantil es plantegés com a primer objectiu de lluita les opcions del poder polític respecte de les inversions en la Universitat. Així, la contestació anava més enllà dels òrgans de representació estudiantil tradicionals, vinculats als partits polítics, i s’adreçava a la política del govern. Als Estats Units, per contra, les universitats, tant les públiques com les privades, tenien autonomia administrativa i de decisió, i sovint eren lluny de les ciutats. Això obligava a establir objectius de lluita específics perquè la lluita dels estudiants pogués depassar els límits del campus, com la guerra del Vietnam i les discriminacions racials, que afectaven tant els estudiants com tota la societat en conjunt.

Els anys setanta

Ens hem allargat explicant les diferències entre els Estats Units i Europa perquè permeten entendre els diversos aspectes de la cultura juvenil dels setanta. En efecte, la cultura juvenil adoptà característiques molt diferents a l’Amèrica del Nord, a Anglaterra i als països de l’Europa occidental, on els partits d’esquerra eren més forts. Al llarg d’aquesta dècada convisqueren amb diferent sort els esperits culturals juvenils descrits fins ara: el que va inspirar el naixement dels teddy boys, el polític de la contestació estudiantil i el beat/hippy. Entre els joves semblava prevaler la protesta política, però ja al començament dels setanta als Estats Units el compromís social perdé terreny en favor de l’experimentació, sobretot individual, de models de vida inspirats en els proposats per la beat generation.

Els joves nord-americans, habitants d’un país on la tradició d’oposició política d’inspiració marxista era molt dèbil, no trobaven ideologies que els orientessin ni aliances amb la classe obrera. Per aquest motiu consideraren la “tecnocràcia” l’adversari que calia combatre. Tecnocràcia vol dir confiança absoluta en les promeses del desenvolupament tecnològic: prosperitat econòmica, consums opulents, millora general de les condicions de vida. Un desenvolupament planificat, irreversible, la promesa d’una felicitat garantida per a tots a condició de no posar obstacles al procés. Molts joves nord-americans no creien en aquest projecte total i totalitzador, o com a mínim no s’hi sentien implicats. Fills d’una societat rica i consumista, beneficiaris d’una educació relativament permissiva i llibertària per part de famílies pertanyents a la classe mitjana, renunciaven fàcilment a aquests privilegis o com a mínim es podien permetre de fer-ho, més o menys conscients que probablement en el futur podrien, si volguessin, tornar al seu medi social. Així, la majoria d’ells deixaren la família, començaren a vagabundejar entre les comunes nord-americanes o europees d’inspiració hippy o se n’anaren a Orient, on el temps passa seguint altres ritmes, més humans.

Es tractava d’una fugida no “envers” alguna cosa sinó “de” alguna cosa: una societat, segons ells, culturalment i humanament empobrida pel mite del benestar i el progrés. Però tot plegat no fou més que una utopia, i els anys següents decretaren la fi de tots dos mites: tant el de la generació que havia de canviar el món fent-lo menys materialista, més igualitari i simple, com el contrari, el que atribuïa al progrés i al desenvolupament tecnològic l’eliminació progressiva de la pobresa.

En canvi, a Anglaterra, a diferència d’altres països europeus en què la cultura juvenil s’havia expressat a través de la contestació estudiantil, els joves, sobretot els de classe obrera o procedents de famílies obreres, continuaven adherint-se a formes culturals que s’expressaven essencialment a través de la música i la manera de vestir, i que atribuïen molta importància al temps lliure entès com a únic espai on era possible mostrar la pròpia identitat. És en aquest context que a meitat de la dècada dels setanta es desenvolupà entre els joves un veritable revival de la música i la manera de vestir de les dues dècades anteriors. Però els joves anglesos dels setanta vivien en condicions econòmiques i socials molt diferents de les dels joves dels cinquanta: el benestar havia deixat pas a la recessió econòmica. Els membres d’aquests nous grups ja no eren joves obrers descontents del seu treball però capaços de gratificar-se a través de l’accés al mercat de consum, sinó joves en atur amb poques garanties de futur, tutelats només per un estat de benestar que retallava pressupostos.

En el panorama juvenil anglès destacaven dos grups: els mods i els skinheads, que eren la resposta juvenil a la crisi de la classe obrera anglesa. Els mods reaccionaren contra la desil·lusió de la mobilitat social frustrada adoptant una forma de vestir que parodiava de manera exagerada les característiques de conformisme, elegància i encant de la classe mitjana. Els skins, que també se serviren de la manera de vestir com a veu simbòlica de la seva protesta, feren l’operació contrària: amb un estil tosc, reivindicaven els valors tradicionals de la classe obrera, forts, durs en el comportament, disposats a barallar-se, plens de menyspreu pels hippies, que consideraven fills de casa bona. Eren xovinistes, racistes contra els nous immigrants que representaven la competència pobra en el mercat laboral, a punt de descarregar als estadis, sobretot de futbol, tota la seva força i la seva ràbia, orgullosament proletaris, amb un grau d’instrucció baix, amb un futur incert d’obrers escassament qualificats.

Mentrestant, als altres països europeus on havia estat més forta la contestació estudiantil, cap a mitjan anys setanta la generació política i “contracultural” va ser substituïda per l’anomenada generació del desencís i el conformisme social. La contestació estudiantil, però, havia deixat una marca molt profunda perquè els joves, amb la seva protesta, havien contribuït de manera determinant a algunes de les majors conquestes ciutadanes d’aquells anys. A Itàlia, la protesta juvenil de connotació política va viure una mena de revifalla cap al 1977, però els protagonistes i la situació econòmica i social del país havien canviat profundament.

La “generació del 77” es rebel·là contra les perspectives de sacrificis i d’austeritat imposades per la crisi econòmica, i emprant l’arma de la ironia (amb eslògans que parodiaven els de la generació anterior) rebutjà tant el model de la protesta política dels joves del 68 (la militància rigorosa, el projecte polític a llarg termini...) com la perspectiva de qualsevol pacte amb la classe obrera més que amb partits d’esquerra. Per als joves del 77, la protesta i la rebel·lia era i havia de ser dels joves contra els adults.

Però el moviment del 77 tingué una vida breu, perquè a Itàlia el fenomen del terrorisme polític restà veu i espai a totes les altres formes de protesta. Potser subsistí una actitud de fons en la manera de comportar-se dels joves. Una mena de dificultat de projectar el futur, la tendència a viure al dia emfasitzant la importància del present.

Alguns sociòlegs han vist en aquestes actituds la incertesa que sentien els joves pel que fa a les seves perspectives educatives i laborals, incertesa que els portaria a viure positivament aquesta situació, com si la impossibilitat de prendre opcions definitives en el present garantís la possibilitat de diverses opcions en el futur. La condició juvenil, o més ben dit la cultura juvenil, era vista aleshores com una metàfora de la condició de l’home contemporani que, ja deslligat d’un projecte de vida que un cop realitzat no es pot canviar (matrimoni, treball, carrera, etc.), pot arribar a prendre noves opcions, inventar nous projectes de vida...

Però aquest tipus de previsions pressuposa una visió del futur que el temps va desmentir en part: un mercat de treball particularment dinàmic, un sistema educatiu capaç de garantir una actualització continuada que incorpora els canvis tecnològics, la capacitat individual de renunciar als projectes a llarg termini. Molts d’aquests joves, al cap de poc, es van replantejar aquestes previsions amb opcions educatives calculades i realistes, cosa que demostrava una afecció als valors tradicionals com la família; es van comprometre en projectes menys revolucionaris però més vinculats concretament a la realitat que els envoltava. Per a molts joves, els anys vuitanta foren els anys del compromís ecològic i del voluntariat. Crítics envers les institucions de la política tradicional, però decidits a construir de la manera més concreta possible el seu futur.

En l’àmbit català, i encara sota l’impacte deixat pel Maig francès i els moviments socials urbans, van néixer alguns moviments de sociabilitat juvenil alternativa, sovint agrupats sota la denominació genèrica de moviment hippy, els grups feministes, els comitès estudiantils, algunes experiències àcrates i contraculturals, etc. Aquests grups es van allunyar amb rapidesa de l’associacionisme tradicional (escoltisme, centres excursionistes, cineclubs, centres parroquials, etc.) i també de la militància política més formalitzada. Tots ells van fonamentar el seu caràcter dissident posant l’èmfasi en un nou estil de vida i en el canvi de valors.

Els anys vuitanta

El revival dels anys setanta va cuejar fins a mitjan anys vuitanta, i va generar en el seu si un grup, els punks, que, tot i privilegiar la música i el vestir com a mitjans de comunicació expressiva, es diferenciaven significativament per alguns trets originals de les altres agrupacions juvenils del mateix tipus. A Itàlia, per exemple, els punks heretaren les inquietuds polítiques que havien caracteritzat la protesta juvenil, però els donaren una interpretació original. Si per a les bandes “espectaculars” protagonistes de la cultura juvenil a partir dels cinquanta l’estil (la música, el consum, la manera de vestir) era la manera de declarar a elles mateixes i al món la pròpia identitat, els punks, que també utilitzaven l’aspecte com a instrument de comunicació, transmetien un missatge en certs aspectes oposat. No diuen qui són sinó, al contrari, què és el món.

Punk en anglès significa “marcit”, “corromput” i “sense valor”, i els punks, amb la seva roba estripada i amb els cabells tenyits i de punta fan visible la decadència, la violència i la brutícia del món. Els punks no són violents, només ho semblen. No fan por pel seu comportament, sinó per l’aspecte que tenen. Utilitzen el cos com una pantalla que representa el que el món és per a ells, i tots els accessoris i detalls de la seva indumentària i del seu aspecte expliquen la ciutat moderna: cadenes com a símbol d’esclavitud, cabells curtíssims, tenyits, artificials, tan artificials com la condició de l’home modern, o cabells de punta pel terror d’una catàstrofe imminent, o rígids com si fossin travessats per una descàrrega elèctrica, un electroxoc per a doblegar tota rebel·lia; tatuatges i arracades al nas per a representar la violència del sistema; roba negra, roba estripada sobre un cos pàl·lid i maquillat per a aparentar un físic insà i malaltís..., rebuigs d’una societat consumista que amaga en els racons del benestar la injustícia, la desigualtat, l’explotació dels més dèbils.

Amb tot, el revival dels grups espectaculars va tenir una durada breu, ja que cap a la meitat de la dècada dels vuitanta van desaparèixer moltes bandes llevat dels punks i dels skins. En quedaren residus, però els que pertanyien a les bandes eren una minoria. Aleshores, com eren, com es comportaven tots els altres joves? Algunes recerques dutes a terme en aquells anys a molts països occidentals els descriuen com la generació de la vida quotidiana, la generació del desencant i de la mentalitat sense objectiu, la generació laica i secularitzada, la generació del projecte submergit, la de la desil·lusió afectiva...

Definicions múltiples i fantasioses que els adults empren per a descriure els joves... però en conjunt el resultat sembla ser força coherent. Els joves treballen, estimen la família, es troben a gust a l’escola, donen molta importància a l’amistat i l’afectivitat, participen en grups de voluntariat i en associacions ecològiques. Però no renuncien a una actitud crítica respecte del món dels adults; tenen poca fe en les formes de representació política, però estan atents als problemes socials i s’hi impliquen. Demostren que són conscients i desencantats respecte de la realitat: fi de la ideologia, fi de la protesta?

Pel que fa al marc català, i des del principi dels anys vuitanta, l’herència contracultural de la dècada anterior va deixar d’influir entre els sectors estudiantils i de classe mitjana. A les perifèries urbanes, colpides per l’atur i la crisi econòmica, van aparèixer tota una sèrie de grups subculturals que feien referència a models forans però que, de fet, responien a situacions autòctones. Els grups més significatius van ser els punks, els moderns, els heavies i els skins.

A les portes del 2000

Les tendències que hem vist anteriorment sembla que s’han accentuat la dècada dels noranta. “La joventut ja no es crema” és el títol amb què un diari italià presentà les dades d’una enquesta sociològica sobre els joves feta el 1992. Se’n desprèn una escala de valors que té com a prioritats la família, l’amor i l’amistat, valors que prevalen sobre l’èxit professional. La simpatia dels joves italians s’expressa envers els policies, els magistrats i els capellans, és a dir, aquells que dia a dia acompleixen el seu deure i no concedeixen cap preferència a la política, l’administració, la indústria, els sindicats i la premsa, i els consideren els responsables principals dels problemes de les societats occidentals. Molt crítics envers la política tradicional i el sistema de partits, tenen, però, la intenció de no limitar-se a fer d’espectadors i es declaren respectuosos de la llei i l’ordre. Molts se senten atrets per l’Església i el que aquesta representa com a institució, i es mostren tolerants i realistes.

Seguint amb els resultats de l’enquesta, són crítics, però no gaire, envers els mestres, semblen optimistes respecte al seu futur laboral (contràriament al que passava els anys vuitanta). Busquen en la feina oportunitats d’autorealització personal i creixement professional més que prestigi i diners, i pel que sembla s’estimen més la llibertat d’un treball autònom que la seguretat del treball dependent. Sense subordinar a la feina la seva vida privada, consideren el treball l’àmbit més important dins el qual expressar les pròpies capacitats i també estan disposats a una mobilitat territorial per a satisfer millor aquestes exigències.

A Catalunya, gràcies a l’empenta organitzadora dels Jocs Olímpics del 1992 i a la tasca d’impulsió i coordinació exercida pels poders locals i autonòmics, els anys noranta ha aparegut un important moviment de voluntariat.

Però aquestes actituds no constitueixen l’única cara dels joves dels noranta. Protagonistes de la violència als estadis, organitzadors d’accions racistes contra els extracomunitaris, capaços de profanar els cementiris jueus, els skins nazis ocupen les primeres pàgines dels diaris europeus. Es declaren en contra de la societat multiracial, a favor de la puresa de la raça i la integritat dels pobles, pensen que els jueus pretenen “el domini del món a partir del poder financer”, estan en contra de “les mentides de l’holocaust”, fantasiegen amb un estat “sense partits ni parlament, de base corporativa”, enfront de la “marea negra” que avança inexorablement, i es declaren “disposats a fer-la enrere amb qualsevol mitjà”.

En llegir els diaris que denuncien aquests episodis (on han aparegut les declaracions entre cometes anteriors, fetes per alguns representants d’aquests grups) s’obté d’aquests joves una imatge precisa: violents, perillosos, ignorants (en el sentit literal del terme, ja que la majoria d’ells només coneix els eslògans de la ideologia nazi, però no sap les raons històriques i polítiques que van dur al naixement del nazisme, la Segona Guerra Mundial i l’holocaust). Esclats embogits d’un món, l’occidental, que després de la caiguda del mur de Berlín i el fracàs del projecte comunista està tornant a dibuixar amb penes i treballs els seus límits territorials i redibuixant els equilibris de poder.

Un cop més, els adults tendeixen a infravalorar el missatge dels joves, i més quan, com en el cas dels skins nazis, es presta fàcilment a una lectura que en destaca els aspectes violents.

Amb tot, més enllà d’aquests aspectes, indubtablement criticables i perillosos, no és difícil llegir-hi la por, la confusió i la incertesa envers el futur, en una Europa que està travessant un greu període de recessió econòmica i que és sacsejada a l’est per conflictes ètnics sagnants. L’odi envers allò diferent (els gitanos, els jueus, els immigrants) neix i s’alimenta quan hom se sent en perill, quan alguna cosa —a la qual cal posar un rostre perquè pugui ser exorcitzada— amenaça la nostra seguretat i el nostre món de certeses.

Si els joves tenen por és perquè els adults els han lliurat un món del qual tenir por. Criminalitzar una minoria per la violència, la bestiesa i la ignorància amb què expressa el seu malestar pot ser una maniobra excel·lent per a amagar les pròpies responsabilitats: les responsabilitats dels adults envers els joves.

En una condició diferent podem trobar el moviment okupa, darrerament molt estès al nostre país. Dedicat a ocupar espais buits, el fet d’haver protagonitzat algun aldarull i enfrontaments amb la policia fa que es tendeixi a deformar-lo com a moviment violent, que se’l criminalitzi i no es faci cas del missatge de denúncia que implica.