Economia i societat

Economia i sistemes econòmics

El terme “economia” deriva del grec oikos, ‘casa’, i nomos, ‘llei, norma’. Per tant, economia significa “normes per a la gestió correcta de la casa” (que és també el títol d’una obra de l’historiador i polític grec Xenofont —segle IV aC— en la qual dóna pautes per a la correcta administració d’un patrimoni familiar). Amb el temps, el significat del terme s’ha ampliat, i avui la mateixa paraula engloba dos conceptes diferents. D’una banda, l’economia és una ciència, amb nombroses branques i subdivisions; de l’altra, el terme designa el conjunt de les característiques econòmiques d’una comunitat, el que es produeix i es consumeix, qui ho fa, el tipus de propietat, etc. És difícil determinar amb precisió què s’entén per “característica econòmica”; amb tot, hi ha algunes expressions com “l’economia catalana” o “l’economia espanyola” que semblen tenir un significat intuïtivament clar o que, almenys, quedarà més clar en llegir aquest article.

L’economia com a ciència

En general, en les ciències socials les definicions són menys rigoroses que en les ciències físiques. Per aquesta raó no hi ha una definició completa i acceptada per tothom del contingut de l’economia com a ciència. Històricament, la primera branca de l’economia que va adquirir categoria científica va ser l’economia política, és a dir, la ciència que estudia la correcta administració de l’estat. El terme es remunta a la traducció medieval d’un tractat atribuït a Aristòtil, però no és fins a la fi del segle XVIII que aquesta disciplina comença a adquirir les seves característiques actuals. Amb tot, en aquesta època es va imposant la hipòtesi fonamental de les ciències socials, segons la qual existeixen lleis de comportament natural que poden explicar alguns comportaments humans. Per tant, l’economia també s’interessa pel comportament dels éssers humans en els àmbits tradicionalment estudiats per l’economia política: la producció, l’intercanvi i el consum. Així, durant molts anys l’economia s’ha definit com la ciència que estudia el comportament dels éssers humans en la utilització de recursos escassos (no disponibles en quantitat il·limitada) o, en la versió marxista, com la ciència que estudia les relacions socials que s’estableixen en la producció i l’intercanvi de mercaderies. Avui, el concepte d’economia s’ha ampliat encara més. En efecte, la millor definició d’economia (com a ciència diferent de l’economia política, la qual, en canvi, ha mantingut bàsicament el seu significat originari) és avui la de “ciència que estudia el comportament dels éssers humans racionals en la seva relació amb els recursos”. Com a tal, l’economia forma part d’una ciència de l’home més general, que inclou a més altres disciplines com l’antropologia, la sociologia, la psicologia i la biologia. La història de les doctrines econòmiques ens informa sobre l’evolució del pensament econòmic i ens permet observar com s’ha passat gradualment de la simple exposició dels fets a anàlisis cada vegada més rigoroses, en les quals no solament s’ha fet l’esforç d’eliminar totes les consideracions (històriques, filosòfiques, morals, literàries, etc.) que al principi acompanyaven la descripció dels fets econòmics, sinó que també s’ha intentat manifestar les relacions de causalitat o d’interdependència dels fets, i la natura d’aquests fets.

L’economia com a definició de les característiques d’una societat

Encara que, com hem dit, no és del tot clar quines característiques d’una comunitat es poden considerar estrictament econòmiques, és evident que la descripció d’algunes d’aquestes peculiaritats serveix per a determinar l’economia d’un país. Les característiques principals de transcendència econòmica són: el percentatge de població activa (les persones que treballen), l’índex d’atur (el percentatge de persones que, podent treballar, no troben feina), la distribució de la població activa per sectors de treball, la renda global i la renda per càpita, el valor de les exportacions i, per tant, la balança de pagaments, i altres factors que comprendrem millor en l’aprofundiment posterior del tema.

Tots aquests factors, però, són índexs quantitatius que no donen una idea rigorosa de la qualitat de vida d’un país, ja que aquesta és una feina dels sociòlegs, que han elaborat índexs molt més complexos. A més, aquests índexs quantitatius no valoren les característiques organitzatives d’una economia, és a dir, del sistema econòmic vigent en un país. El terme “sistema econòmic” tampoc no es pot definir de manera precisa, sobretot perquè un sistema econòmic tendeix a evolucionar per naturalesa. Amb tot, en general s’admet que totes les economies actuals es poden adscriure a dos grans sistemes: el capitalista i el socialista. Naturalment, es tracta d’una divisió que simplifica enormement la situació real. En el sistema de tipus capitalista d’avui dia hi ha una convivència, en major o menor mesura, d’empreses privades, empreses públiques i nacionalitzades, i una intervenció de l’estat en diversos camps de la vida econòmica (per exemple, en el foment de l’ocupació o com a mitjancer en les relacions sindicals) que en una economia capitalista “pura” s’haurien de deixar al lliure joc del mercat. A més, molts països que fins fa pocs anys pertanyien al bloc socialista avui estan perfilant la seva fisonomia econòmica, i mentrestant presenten una convivència gens fàcil entre elements dels dos sistemes. Finalment, molts dels països en vies de desenvolupament encara no es poden situar clarament en cap dels dos sistemes.

En efecte, és important tenir clar que el plantejament econòmic actual d’un país és conseqüència de tota la seva història passada, i que el sistema econòmic adoptat només és en una mínima part el resultat d’una tria conscient, perquè sobretot és fruit d’una evolució espontània.

El sistema capitalista

Les característiques fonamentals del sistema capitalista, vigent avui en bona part del món occidental, són: a) la propietat privada del capital, és a dir, bàsicament de les instal·lacions que serveixen per a produir els béns i els serveis que consumeix la població, b) la llibertat d’adquirir i vendre qualsevol bé o servei, inclòs el treball, i c) l’absència d’un judici moral negatiu sobre l’afany de guany. Aquesta última característica pot semblar del tot òbvia, però en realitat es tracta d’una novetat força recent en el pla històric: es remunta a no gaire més de tres segles enrere. Com a conseqüència, en el sistema capitalista esdevé crucial el paper del mercat. Antigament, aquest terme designava només el lloc físic, quasi sempre una plaça, on la gent es reunia per comerciar. Avui designa el conjunt de les activitats d’intercanvi efectuades mitjançant pagament, és a dir, amb moneda (l’intercanvi també pot ser una permuta, això és, el canvi d’un objecte per un altre, sense el component monetari). En una economia capitalista pura (que en la forma extrema no existeix enlloc) tot se soluciona al mercat: el qui necessita un producte l’ha de comprar, i per a fer-ho ha de vendre alguna cosa a fi d’obtenir els diners que li calen. Hi ha moltes persones que no tenen res per vendre, llevat de la seva capacitat de treball, i per això venen el seu treball per a poder comprar el que els fa falta. Si això passa en un mercat lliure —no sotmès a restriccions—, el preu que el venedor de treball pot aconseguir és determinat per la més important de les lleis de l’economia, la de l’oferta i la demanda. Com més gran és l’oferta respecte de la demanda, més baix és el preu (vegeu “El món del treball”). En efecte, fins fa molt poques dècades, a Europa i Amèrica (i avui a molts països capitalistes d’industrialització recent) la relació entre l’oferta i la demanda de feina era tal, que de fet els salaris eren (o són) baixíssims. Per això, els treballadors es consideraven correctament proletaris, un terme de l’antic dret romà que designava aquells qui tenien com a únic patrimoni la prole, és a dir, els fills (tot i que, en general, el terme s’empra per a designar els treballadors a sou). A més, atès el poder polític més gran dels empresaris (aquells qui exerceixen una activitat econòmica encaminada a la producció o l’intercanvi de béns i serveis), la situació dels treballadors es veia —i es veu— perjudicada pel fet que el mercat no era, o no és, lliure de debò, sinó condicionat desavantatjosament per a ells. Per exemple, els sindicats de treballadors sovint han estat prohibits precisament amb l’argument que obstaculitzaven el funcionament lliure del mercat, mentre que per a l’acció de les associacions d’empresaris no hi havia cap limitació.

Atesa aquesta situació, en altres èpoques es considerava que els salaris dels treballadors no podien superar el nivell de subsistència. Amb tot, en molts països capitalistes l’economia s’ha desenvolupat fins a tal punt que la renda dels treballadors ha assolit nivells notables i sovint no inferiors als de categories abans privilegiades. Aquest desenvolupament no és casual. En efecte, el manteniment de ritmes accelerats de creixement (però també les crisis periòdiques) és una característica específica del sistema capitalista. El motiu és la importància fonamental que té en aquest sistema la competència. Per a entendre-ho, posem un exemple. Imaginem-nos dos empresaris que fabriquen dos productes idèntics, els quals es venen a 1000 euros la unitat, essent el guany de l’empresari 100 euros. Suposem ara que un dels dos troba la manera de fabricar el mateix producte de manera més barata, i que el pot vendre a 800 euros i continuar guanyant-ne 100. L’altre empresari deixarà de vendre, perquè ningú no li comprarà el producte a 1000 euros si en pot trobar un altre d’idèntic a 800; a més, no pot vendre’l a 800 euros, perquè perdria 100 euros per cada unitat (si venent-lo a 1000 en guanyava 100, vol dir que els costos eren de 900). Per tant, com es diu, surt del mercat. Naturalment, en el món real les coses no són tan senzilles, però l’essència de la competència és aquesta. Així, per evitar aquest final, els empresaris són estimulats per la competència dels altres empresaris a intentar millorar contínuament el seu producte, a inventar productes nous o a idear noves maneres de produir i més econòmiques. El resultat de tot això és una empenta formidable cap al progrés tecnològic. També tenen el mateix resultat els conflictes del mercat de treball, perquè, a mesura que creix el cost del treball els empresaris intenten, d’una banda, fer el treball més productiu recorrent a treballadors més qualificats i, de l’altra, substituir els treballadors per màquines. Totes dues tendències contribueixen de manera natural al progrés tecnològic.

L’estat i el sistema capitalista

Amb aquestes premisses, es podria considerar que en un sistema capitalista el paper de l’estat s’ha de reduir al mínim, i que totes les activitats econòmiques s’han de deixar a les mans de les forces que competeixen en el mercat. Però no és així, ans al contrari: el pes de l’estat en les economies capitalistes és enorme (del sector públic prové sovint més de la meitat de la producció total) i creixent. Els motius encara no són del tot clars i, de fet, aquest és un dels problemes més debatuts pels experts en economia política. Però s’han detectat de manera clara almenys tres causes d’aquesta tendència. En primer lloc, els estats desenvolupats de sistema econòmic capitalista normalment són democràcies parlamentàries en el pla polític. En efecte, hem vist que el sistema capitalista, per a funcionar, ha de confiar en el mercat i, per tant, en la llibertat d’iniciativa individual. Però si el sistema polític atorgués a algú un poder particular, com el dels reis en els sistemes absolutistes dels segles XVII i XVIII o el dels senyors feudals a l’edat mitjana, els titulars d’aquests poders se’n servirien per tal de limitar la llibertat del mercat dels seus competidors. A la llarga, això seria incompatible amb el ple desenvolupament d’un sistema capitalista. Ara bé, en els moderns sistemes de democràcia parlamentària tots els ciutadans tenen dret a vot, independentment de la seva renda. Per tant, els pobres, més nombrosos que els rics, poden votar lleis de redistribució i poden aconseguir que l’estat cobri impostos als més rics per a donar renda, treball o serveis als més pobres. Això implica una ampliació de les funcions de l’estat, i en particular la constitució d’un sistema d’assistència social que amb el terme anglès es defineix com a sistema de welfareu (welfare vol dir “benestar”). En segon lloc, la mateixa complexitat del sistema econòmic requereix un aparell de serveis públics cada cop més desenvolupat. En tercer lloc, l’estat exerceix un paper fonamental com a comprador. L’exemple típic són els fabricants d’armes que tenen (o haurien de tenir) l’estat com a únic client. Però hauria de passar el mateix, bé que en menor mesura, amb els fabricants de material escolar, medicaments, etc. Si el sector públic s’expandeix, aquests es beneficien de l’augment de la demanda dels seus productes, però pateixen un cost en forma d’impostos. Ara bé, encara que els costos superin els guanys, la situació permet que hi hagi una tendència a l’expansió del sector públic. Ho veurem més clar amb un exemple. Considerem un sol productor, com ara una empresa farmacèutica. Aquesta pot pressionar perquè s’ampliï el sistema sanitari públic i així poder vendre més productes, o bé pot renunciar a fer-ho per tal d’evitar el pagament dels impostos afegits que això comporta. Però encara que hi renunciï, les altres empreses no ho faran; per tant, no solament haurà de pagar impostos, sinó que també perdrà els beneficis deguts a l’augment de la demanda pública, perquè aquesta demanda s’adreçarà a altres sectors. En definitiva, doncs, tindrà interès a actuar per obtenir un augment de la despesa pública en sanitat. El terme anglès per a designar aquesta “actuació”, que ja forma part de la llengua comuna, és lobby. Finalment, en els sistemes capitalistes moderns, l’estat gestiona directament una part més o menys notable de les activitats econòmiques, tant en el camp de la producció com en el dels serveis. Aquesta forma d’“intervencionisme” estatal en la vida econòmica ha tingut un fort desenvolupament a partir dels anys trenta del segle XX, en què, arran d’una crisi econòmica internacional molt greu (fins al punt que es coneix com la “gran crisi”), a tots els països desenvolupats els poders públics van intervenir per mantenir i expandir l’ocupació i per “salvar” indústries en perill. A la fi del segle aquesta tendència s’ha invertit, i s’ha tornat a confiar al sector privat part de les activitats que abans eren sota el control estatal, per mitjà d’una política de privatitzacions.

En qualsevol cas, és evident que en un sistema capitalista l’estat amplia cada vegada més la seva presència en l’àmbit econòmic. Aquest fet ha menat alguns estudiosos a considerar que els sistemes econòmics convergeixen, en el sentit que el sistema capitalista tendeix a incorporar característiques importants del sistema socialista, començant precisament pel pes dominant de l’estat en el sector econòmic, i viceversa, el sistema socialista tendeix a incorporar característiques importants del capitalista, començant, com veurem, pel paper rellevant que atorga al mercat.

El sistema socialista típic

Òbviament, els sistemes econòmics vigents en els règims socialistes, o que eren vigents en els països que han abandonat recentment aquests règims, també són el resultat d’una evolució històrica i no d’una tria racional. De fet, existeixen tres sistemes d’economies socialistes: el de planificació central, que té com a exemple més típic la República Democràtica Alemanya; el de mercat, amb Hongria com a exemple característic, i l’autogestionat, amb l’únic exemple iugoslau. Tots aquests països, més els que constituïen la Unió Soviètica i altres països de l’Est europeu (Txecoslovàquia, Romania, Bulgària, Albània), estan adoptant més o menys ràpidament el sistema capitalista. En canvi, la Xina està passant del sistema socialista de planificació central al sistema socialista de mercat. En el sistema de planificació central, que és el sistema socialista originari i típic, la gestió de l’economia és centralitzada. El sistema s’organitza com una piràmide: el govern, situat al vèrtex, elabora un pla econòmic, i el transmet als graons immediatament inferiors. Aquests, al seu torn, transmeten als graons de sota seu les directrius necessàries per a l’execució del pla, i així successivament fins a arribar a les empreses productores, que són al nivell més baix. Naturalment, en elaborar el pla, el govern té en compte quina és la situació. De fet, el pla consisteix en ajustaments dels nivells productius assolits abans. En teoria, doncs, la planificació es desenvolupa de la manera següent: els ciutadans cobren un sou, que gasten comprant béns de consum; tenint en compte la globalitat dels sous pagats i de les estimacions del que la gent vol comprar, es fixen els objectius de la producció d’aquests béns; sobre la base d’aquests objectius s’estableixen els termes per al subministrament dels materials intermedis, i així successivament. Al costat dels ciutadans, l’estat també pot exercir una demanda de béns (per a consums col·lectius, per a noves inversions, per a despeses militars, etc.); aquesta part de la demanda també requerirà productes intermedis, anàlogament al cas d’abans. Això és la teoria. En la pràctica, els problemes en la gestió d’aquest model s’han revelat insuperables. Les principals dificultats es poden agrupar en cinc punts:

a) La gran complexitat de l’economia fa que sigui difícil no cometre errors, que repercuteixen en tot el sistema. Si per exemple la producció de petroli no és suficient, totes les produccions que requereixen petroli en sortiran perjudicades, amb conseqüències diferents i difícilment previsibles en els diversos sectors de l’economia, que al seu torn repercutiran en altres sectors, etc.

b) És molt difícil equilibrar les rendes i la producció de béns de consum. Els sous es fixen en el mercat de treball, i en una situació en què els treballadors són molt forts. Per això, la renda disponible creix més que la producció de béns de consum. Com a conseqüència, hi ha inflació; però com que els preus solen mantenir-se fixos, aquesta inflació no es manifesta en un augment dels preus, sinó en les dificultats per a trobar productes.

c) El poder dels treballadors en el mercat de treball és conseqüència de la no-existència d’un mercat lliure per als productes. Els dirigents de les empreses, doncs, no quedaran perjudicats (no “sortiran del mercat”) si produeixen a costos excessius. Així, serà convenient obtenir com més recursos i com més treballadors millor, per tal de poder aconseguir els objectius fixats. D’altra banda, atès que no corren mai el risc de fer fallida, els dirigents preferiran no tenir problemes amb els treballadors i, per tant, seran molt més complaents amb les seves exigències (a això també contribueix la ideologia dominant, que, vinculada al socialisme històric, dóna gran importància al fet que els treballadors gaudeixin de bones condicions laborals). Tot plegat crea un cercle viciós: falten treballadors, i això augmenta el seu poder de contractació, fa que produeixin menys, que calgui contractar més treballadors, etc.

d) L’estructura piramidal afavoreix la instauració d’una mentalitat burocràtica, l’aversió pel risc, etc. De fet, els dirigents de cada nivell són buròcrates més que empresaris (introduir un canvi comporta noves responsabilitats i perills, mentre que mantenir la situació no té conseqüències). Abans hem vist que en el sistema capitalista la competència tendia a produir desenvolupament tecnològic. De la mateixa manera, en un sistema socialista, l’absència de competència tendeix a frenar aquest desenvolupament.

e) L’estructura piramidal de l’economia es correspon amb una estructura piramidal anàloga del sistema polític. Això impedeix instaurar una veritable democràcia política, cosa que, al seu torn, impedeix la lliure circulació de les idees i mata l’esperit d’iniciativa.

Els altres dos sistemes socialistes

En el sistema socialista de mercat, o almenys en la seva forma més evolucionada, les empreses venen els seus productes al mercat i obtenen beneficis d’aquestes vendes. Com a conseqüència, estan exposades a la competència i, per tant, no poden ser gaire complaents amb les demandes dels treballadors. Una altra conseqüència és que els productes intermedis també passen pel mercat. L’estat té responsabilitats semblants a les que té en un país capitalista desenvolupat: defensa, serveis socials, educació, etc. Quines són les diferències entre aquest model i el capitalista? Bàsicament, n’hi ha dues. En primer lloc, el mercat imposa les seves lleis només en part: hi ha sectors sencers de l’economia que en queden al marge, moltes empreses que reben assignacions de capital fora del mercat; s’obstaculitza l’acomiadament dels treballadors. En essència, el mercat té un paper menys important que en el sistema capitalista. En segon lloc, i sobretot, la majoria de les empreses, llevat de les més petites, no són de propietat privada sinó pública. Això significa que els beneficis empresarials no esdevenen guanys privats, i que totes les rendes procedeixen del treball, amb poques excepcions. En la seva forma més desenvolupada, aquest model era el que seguia Hongria, que recentment ha optat pel sistema capitalista.

D’altra banda, és evident que el sistema socialista de mercat presenta notables analogies amb el sistema capitalista amb una forta participació estatal, com per exemple el dels països escandinaus.

En el sistema iugoslau (sistema autogestionat), en canvi, les empreses eren de propietat cooperativa, és a dir que pertanyien al col·lectiu dels treballadors que hi treballaven. Aquest sistema, en un context de greus problemes ètnics i religiosos, va menar Iugoslàvia a una crisi gravíssima, fins a causar-ne la dissolució com a estat i produir una guerra civil sagnant. El motiu principal és que el sistema cooperatiu vigent no garantia les condicions d’eficiència pròpies del sistema capitalista i, atès el pes dels interessos particulars, tampoc no permetia la presència d’un govern central fort que gestionés l’economia.

Capitalisme, socialisme i desenvolupament

Entre els països en vies de desenvolupament, n’hi ha uns que han triat l’opció del socialisme, i d’altres, la del capitalisme. Molts estudiosos consideren que en les primeres fases de desenvolupament és preferible el sistema socialista, mentre que el de mercat és més adequat per als països ja desenvolupats. La bondat del sistema socialista en les fases inicials del desenvolupament s’explicaria per diversos factors:

a) La possibilitat de planificar les inversions. Per a créixer, un país pobre ha d’invertir una gran part dels seus recursos. Però justament perquè és pobre tendirà, en canvi, a consumir-los. Per tant, cal una autoritat central que, després de satisfer les necessitats bàsiques, destini el màxim de recursos al creixement.

b) La possibilitat d’evitar els pitjors problemes derivats d’un sistema de mercat “salvatge”, en què els més pobres, en no tenir res per vendre, es veuen condemnats a unes condicions de vida miserables.

c) La possibilitat de gestionar de manera planificada els grans processos de transformació social que són paral·lels al desenvolupament (sobretot el creixement de les ciutats i l’abandó de les zones rurals).

Tot això requereix un govern fort i centralitzat. Però, en les condicions d’endarreriment cultural típiques de molts països en vies de desenvolupament, aquest tipus de govern assoleix ràpidament nivells de corrupció i d’ineficiència tals, que fan impossible l’aplicació de bones polítiques socials. De fet, tot i que indubtablement la introducció d’un sistema de mercat en una economia en vies de desenvolupament és causa d’enormes problemes socials, no s’ha demostrat que sigui preferible l’adopció d’un sistema socialista.

Producció, mercat i moneda

En general els béns s’han de produir, exceptuant alguns recursos primaris que es poden recollir simplement i que tenen un pes irrellevant en l’economia moderna (encara que van tenir gran importància en la prehistòria, i localment fins i tot després). La producció és a càrrec d’empreses (vegeu “Empresa i societat anònima”), i el procés de producció té uns costos. Posem un exemple: el propietari d’un forn ha de comprar farina, sal, llevat..., ha de pagar el sou dels treballadors, ha de comprar maquinària i pagar-ne el manteniment, potser també ha de pagar el lloguer del local, etc. En aquest exemple, l’empresa pertany a un propietari, que per tant considera el cost del treball un cost com els altres. Però això només és cert en el sistema econòmic capitalista, ja que en el sistema socialista les empreses pertanyen a l’estat (o de vegades a una articulació local o sectorial d’aquest: província, ministeri...), i en el cooperatiu pertanyen als treballadors de la mateixa fàbrica. A més, en el sistema capitalista, les empreses no gaire petites solen pertànyer a societats anònimes, és a dir, que hi ha molts propietaris, cadascun dels quals posseeix un cert percentatge de la propietat total, que es mesura pel nombre de les anomenades accions de la societat de què és titular. En aquest cas, com en els sistemes no capitalistes, el paper que en l’exemple hem atribuït al propietari del forn, el fa un director.

L’objectiu del productor

Però quin és aquest paper? Les ciències econòmiques solen suposar que la finalitat de l’empresari és la maximització dels beneficis, és a dir, augmentar al màxim la diferència entre els beneficis bruts, que són els que s’obtenen venent els productes de l’empresa, i els costos, de què ja hem parlat. Per aconseguir-ho, el propietari de l’empresa, o el seu director (a partir d’ara direm simplement l’“empresa”), triarà la combinació dels factors productius. També decidirà el preu de venda del seu producte? Depèn. Si l’empresa és l’única productora d’un bé concret, en teoria podrà fixar el preu que vulgui, atès que els compradors s’hauran d’adreçar a ella indefectiblement (es podria pensar que en aquest cas l’empresa fixarà un preu extremament alt, però, com veurem, això no és veritat necessàriament).

En canvi, quan hi ha moltes empreses que fabriquen el mateix producte, si una d’elles n’apuja el preu l’únic resultat que obtindrà és que els consumidors, els compradors del seu producte, vagin a comprar a la competència. Precisament tenint en compte l’existència en un sector d’una, de poques o de moltes empreses, i per tant considerant si una empresa té la possibilitat de fixar el preu o no, els economistes distingeixen entre: competència perfecta, quan hi ha un gran nombre d’empreses que produeixen un bé determinat; oligopoli (del grec oligos, ‘poc’, i polein, ‘vendre’), quan hi ha poques empreses, i monopoli (del grec monos, ‘un de sol’, i polein, ‘vendre’), quan només hi ha una empresa.

Naturalment, es tracta de simplificacions, perquè hi ha infinits matisos intermedis. Però, com en totes les altres ciències, en economia també calen simplificacions d’aquesta mena per a poder construir models força simples que puguin ser usats efectivament.

La competència perfecta

La competència perfecta és un concepte purament teòric. En efecte, un règim hipotètic de competència perfecta hauria de satisfer uns requisits que, en la realitat, és gairebé impossible que es donin tots alhora: un nombre molt alt de venedors i compradors, la llibertat total d’entrar en el mercat i de sortir-ne, la informació immediata i exhaustiva de tots els operadors sobre tots els fets del mercat, un preu únic a tot el mercat per a les mateixes mercaderies (de la mateixa qualitat)... Es tracta, doncs, d’un model que simplifica la situació més realista de l’anomenada “competència atomitzada”, en què els agents econòmics són tan nombrosos i independents que no n’hi ha cap que pugui fixar tot sol els preus que li interessen, perquè el seu producte no es distingeix del dels “rivals”.

Així, doncs, se suposa que en un règim de competència perfecta l’empresa no pot fixar el preu del producte, sinó la quantitat. Més exactament, l’empresa es proposarà produir una quantitat tal, que permeti que el cost marginal sigui igual al preu. S’entén per “cost marginal” el cost de l’última unitat fabricada del producte. Aquest cost varia en funció de les quantitats produïdes: primer disminuirà, fins a assolir un mínim, i després tornarà a pujar. El perquè d’aquesta evolució, aparentment difícil i complicada, es pot explicar amb un exemple. Suposem que l’únic cost de l’empresa és el pagament d’un treballador, a raó de 10 euros l’hora. Suposem que la fàbrica produeix inicialment una peça al dia, i que el treballador triga sis hores a fer-la. El cost és, doncs, de 60 euros. Suposem ara que la producció passa a dues unitats, però que això només comporta un increment de treball de dues hores, perquè —per exemple— en la producció d’una unitat hi ha molts temps morts que es poden dedicar a treballar en la segona. El cost total és de 80, el mitjà per unitat és de 40 (80 dividit per 2) i el marginal (corresponent a la segona unitat) és de 20 (80 menys 60). Suposem ara que la producció d’una tercera unitat requereixi una altra hora de feina: el cost marginal de la tercera peça serà 10, menys que el de la segona unitat. Però arribarà un punt que el treballador pretendrà cobrar més, atès que ha de treballar més. Imaginem per exemple que per a produir la quarta unitat només calgui mitja hora més, però que el treballador consideri aquesta mitja hora com a treball extra i exigeixi no 10 euros per hora sinó 30: el cost marginal de la quarta unitat és més alt que el de la tercera (en efecte, val 15). Generalitzant, es pot dir que la corba del cost marginal té forma de U, perquè en augmentar la producció el cost marginal primer baixa i després puja, fins que s’arriba a l’equilibri del productor al llarg del tram ascendent de la U. Se suposa que el productor raona de la manera següent: “Mentre el cost marginal sigui inferior al preu, em convé augmentar la producció. Com que el preu és el que obtinc de la venda del producte i el cost marginal és el que em costa produir una nova unitat, si el preu és més alt, em convé produir aquesta unitat.” Ara bé, si al començament de la U el preu és més alt que el cost marginal, també ho serà al llarg de tot el tram descendent. Però en pujar per l’altra cama de la U s’arribarà a un cert punt en què el cost marginal superarà el preu, i per tant no convindrà produir la unitat. Convé aturar-se en un punt anterior, allí on el cost marginal s’equipara al preu. D’aquesta manera es fixa la quantitat que produeix l’empresa.

El monopoli i l’oligopoli

En el cas del monopoli, la situació és diferent. En aquest cas, el preu del producte no és donat, sinó que depèn de la quantitat que l’empresa (recordem que hi ha una sola empresa que fabrica el producte) decideix oferir. Considerem, per exemple, una empresa que decideix fabricar una sola unitat d’un producte que té molta demanda. El voldran moltíssims consumidors, però se’l quedarà aquell que estigui disposat a pagar més. Ara suposem que, d’un total de 1000 consumidors, només n’hi ha un disposat a pagar 800 euros, dos disposats a pagar-ne 500, 10 disposats a pagar-ne 200 i 987 disposats a pagar-ne 100. El producte es vendrà a 800 euros. Però si l’empresa vol vendre dues unitats, ha d’ajustar el preu a 500. Li convé o no? No es pot dir en general; depèn de cada situació concreta, tenint en compte els costos. Suposem que el cost total de producció d’una unitat sigui de 700 euros, i de dues, de 800. En aquest cas convindrà produir-ne dues en comptes d’una, perquè amb una el benefici serà de 100 euros (800-700), i en produir-ne dues, de 200 (500 x 2 - 800). Per tant, no es pot afirmar que al monopolista li convingui produir el mínim. Però tampoc no es pot dir que li convingui produir el màxim. En efecte, suposem que el cost total de producció de 1000 unitats (i, així, satisfer tots els consumidors) és de 100 000 euros. El preu per unitat serà de 100 euros, el resultat de la venda també serà de 100 000 euros i, per tant, el benefici serà nul. Així doncs, tot i que pot fixar el preu que vol, també en el cas del monopolista hi ha una quantitat (i un preu) òptima. Com es pot intuir, la quantitat òptima serà aquella en què el cost marginal sigui igual al preu; al monopolista també li convé augmentar la producció en una unitat si aquesta dóna més del que costa, i no li convé en cas contrari. Però els economistes han demostrat un resultat important (aquí no exposem la demostració, que és una mica complicada): el monopolista produirà una quantitat menor i vendrà el producte a un preu més alt respecte de la competència perfecta. Per tant, als consumidors els convé que les empreses competeixin, i que no hi hagi monopolis.

Aquest és el motiu pel qual a la majoria dels països capitalistes desenvolupats hi ha lleis específiques que prohibeixen la formació de monopolis. N’és una excepció el monopoli natural, en què per motius tecnològics el producte costa menys si és fabricat per una sola gran empresa. En aquest cas el millor per als consumidors és que hi hagi un monopoli de propietat pública. Aquesta és la principal raó que explica l’existència dels monopolis estatals.

El cas de l’oligopoli és molt més complicat, ja que el comportament d’una empresa depèn del comportament de les empreses de la competència. En qualsevol cas, el resultat serà una situació intermèdia entre la de la competència perfecta i la del monopoli.

Les lleis del mercat

Els béns produïts per les empreses es venen. Ja hem vist que el comerç pot afavorir totes dues parts, el venedor i el comprador. L’escenari on té lloc el comerç és el mercat. En general, es considera positiu que els mercats siguin com més amplis i menys vinculats millor, sempre, òbviament, dins la legalitat vigent. El mercat acompleix dues funcions fonamentals. D’una banda, permet fixar els preus dels productes, a través de la llei de l’oferta i la demanda, que és la llei més important i a la vegada més simple de l’economia. Aquesta llei estableix, simplement, que si hi ha un excés de demanda el preu d’un producte tendeix a apujar-se, mentre que si hi ha un excés d’oferta tendeix a abaixar-se. En conseqüència, i com es pot intuir, el preu d’un producte quedarà fixat per la intersecció de la corba de demanda amb la corba d’oferta; en altres termes, el preu del producte serà aquell en què l’oferta i la demanda s’equilibrin.

Però hi ha una altra raó que explica el paper fonamental del mercat. Hem vist que una empresa fixa les quantitats que cal produir i la manera de vendre-les. Però, de quina manera decideix l’empresa què ha de produir? Evidentment, la tria serà determinada per les preferències dels consumidors. Des d’aquest punt de vista, el mercat acompleix la funció fonamental d’indicar a les empreses què volen els consumidors. Si el preu d’un producte s’apuja (amb els mateixos costos) voldrà dir que hi ha un excés de demanda d’aquell producte, és a dir, que els consumidors en volen més; per tant, les empreses en produiran més. I viceversa: si el preu s’abaixa, hi ha un excés d’oferta (se’n produeix massa), i les empreses en produiran menys. Cal remarcar que la funció del mercat com a indicador de les preferències es considera insubstituïble en tots els tipus d’economia.

L’intercanvi i el diner

Tot el que hem exposat fins ara pot haver causat la impressió que el funcionament d’una economia és circular: la demanda determina la producció, i en l’activitat productiva es reparteixen les rendes que permeten satisfer la demanda, mitjançant la compra de productes. En general el funcionament és aquest. Per simplificar, imaginem-nos una economia en què tota l’activitat productiva sigui a càrrec d’empreses (és a dir, que no hi hagi béns “públics”, produïts per a ser distribuïts fora del mercat) i en què no hi hagi atur. En un moment determinat, els consumidors tindran una certa renda, que gastaran en la compra de béns de consum. Les empreses produiran aquests béns, i pagaran els sous als treballadors (que són els mateixos consumidors). Els sous no són sinó la renda que els consumidors esmerçaran per a comprar nous productes, i així successivament.

Però en tota aquesta exposició hem omès una condició fonamental: que hi hagi un instrument apte per a pagar tant els sous com els productes. Aquest instrument, propi de totes les economies no primitives, és, naturalment, la moneda (o diners).

Per a adonar-nos de la seva utilitat, n’hi ha prou de pensar què passaria en el procés descrit abans si no existissin els diners. Els treballadors rebrien el sou no en forma de diners sinó de productes. Per exemple, una persona que treballés en una fàbrica de tractors, presumiblement seria pagada amb tractors. Però probablement no necessitaria cap tractor sinó menjar, per exemple. Aleshores hauria de trobar algú que rebés el sou en forma de menjar i que necessités un tractor. Ara bé, aquesta persona pot no existir o pot ser difícil de trobar; aleshores caldria buscar una persona que necessités tractors i que tingués —per exemple— roba, un producte presumiblement més desitjable per a aquells que tenen menjar. A més hi ha un altre problema: un tractor probablement equival a molts vestits, i podria ser que aquell qui tingués roba no tingués prou peces per a comprar un tractor sencer. En aquest cas caldria buscar socis, i això complicaria terriblement la situació. Per sort, una situació tan semblant a un malson no s’ha donat mai, ni es donarà mai. En efecte, la millor estratègia per al nostre individu que ha de canviar tractors per productes de primera necessitat seria canviar de seguida els tractors per un bé qualsevol amb les característiques següents: que fos útil a molts, que fos divisible fàcilment, que no s’alterés amb el temps, que ocupés poc espai i que fos difícil de falsificar.

Naturalment, el mateix valdrà per al contractista: per què hauria de retribuir els treballadors amb tractors i causar incomoditats inútils i protestes si, al seu torn, pot canviar els tractors per un bé que tingui aquestes cinc característiques i emprar-lo per a pagar els sous? Com és lògic, és així com es duu a terme el procés.

El lector ja deu haver entès que aquest bé no són sinó els diners. O, més ben dit, que qualsevol bé que tingui aquestes cinc característiques es pot fer servir com a diner.

L’origen de la moneda

Un bé esdevé moneda quan satisfà un únic requisit fonamental: ser acceptat per tots els membres d’una comunitat com a mitjà de pagament. El compliment de les característiques esmentades més amunt fa que un bé determinat esdevingui moneda més fàcilment o menys. Això fa pensar que la moneda no és una creació artificial, és a dir, que no és concebuda i imposada per algú arbitràriament, sinó que d’alguna manera neix sola en el si de la societat. I, en efecte, és ben bé així. La moneda d’una comunitat determinada neix pel seu compte; les autoritats monetàries poden controlar-ne dins de certs límits la quantitat i altres característiques, però no creen la moneda del no-res, ni la poden destruir. Històricament, la moneda neix quan l’intercanvi assoleix un grau de desenvolupament que fa necessari l’ús d’un instrument comú de pagament. Inicialment, es poden emprar com a mitjans de pagament els béns més diversos: per exemple, el terme salari recorda una època en què els sous es pagaven amb sal, i el terme pecúnia ve de pecus, que en llatí significa bestiar. Però tenint en compte la importància de les cinc característiques enumerades, els que assumeixen el paper de moneda són els metalls preciosos, sobretot l’or, la plata i el coure.

El pas següent (tant històricament com lògicament) després de l’adopció de la moneda metàl·lica és la introducció de l’encunyació, és a dir, la impressió sobre la peça de metall d’un escrit que garanteix el pes efectiu de la peça, feta per un ens dotat del poder de fer-ho. Naturalment, això facilita les coses, perquè abans en cada intercanvi calia pesar el metall. Avui la correspondència entre el valor d’una moneda i el seu pes en metall s’ha perdut (actualment les monedes solen ser d’un metall de valor molt escàs, o de paper, que pràcticament no té cap valor intrínsec, o fins i tot no existeixen físicament), però el record històric sobreviu en els noms de moltes monedes nacionals, com la lira italiana o la turca, terme que deriva de la libbra (una unitat de pes), o el pound anglès, terme que té el mateix significat d’unitat de pes, per no parlar del peso mexicà o de la pesseta (peceta) espanyola, termes que parlen per ells mateixos.

De la moneda metàl·lica als títols de crèdit

Els metalls preciosos són més còmodes que el bestiar com a moneda, però també tenen inconvenients: són pesants, ocupen lloc i, potser el que és més important, es poden robar. La solució a aquest problema va ser la introducció de les lletres de canvi. El mercader que havia d’anar a una altra ciutat o a un altre país per negocis no s’emportava els diners que necessitava, sinó que els lliurava en dipòsit a un banquer, el qual li donava en canvi una lletra adreçada a un altre banquer del lloc de destí, amb la instrucció que lliurés al mercader la mateixa suma (menys els interessos del banquer pel servei prestat). En realitat, aquestes lletres de canvi van ser els primers xecs i també els primers bitllets. Però es diferenciaven dels bitllets moderns per dues característiques importants: eren emeses per particulars i no per l’estat, i servien per a rebre peces de metall preciós, que eren el veritable mitjà de pagament. L’evolució des de l’antiga lletra de canvi fins al bitllet modern ha estat un procés lent, complicat i notablement diferent d’un país a l’altre i d’una època a una altra; no obstant això, en els seus trets generals s’ha desenvolupat tal com es descriu a continuació.

En un primer moment, la difusió de les lletres de canvi crea el costum de fer servir les mateixes lletres, emeses per banquers coneguts i reconeguts, com a instruments de pagament. El metall circula menys. Posteriorment, els estats comencen a finançar-se a crèdit emetent títols o xecs, que indiquen que el govern té un deute (en metall, generalment or) envers el propietari del títol, per un valor igual a la xifra que diu el títol. Històricament, a Europa aquesta fase coincideix amb el naixement dels estats nacionals, a partir de la fi de l’edat mitjana. Fins fa pocs anys, en els bitllets espanyols figurava l’expressió “el Banc d’Espanya pagarà al portador”, que volia dir que qualsevol persona podia portar el bitllet al Banc d’Espanya i rebre en canvi el nombre de pessetes d’or corresponent. Naturalment, tothom sabia que això no era possible, perquè aquesta frase només es conservava per tradició.

El pas següent (ja som al segle XX) és precisament la desvinculació del bitllet de l’or. Els bitllets s’accepten en pagament simplement perquè l’estat estableix que s’han d’acceptar.

Així doncs, antigament els béns eren intercanviats. Després es van emprar els metalls, el valor dels quals era fixat per l’oferta i la demanda. Avui es fan servir trossos de paper (o de metall sense valor), emesos per l’estat, l’únic ens autoritzat per a fer-ho. La política monetària és un dels instruments principals de la política econòmica dels governs. El poder d’emetre moneda es considera avui un dels requisits fonamentals de la sobirania d’un estat. Per fer-nos una idea de la importància i el caràcter delicat de la tasca de les autoritats monetàries, basta considerar l’estreta relació que hi ha entre la quantitat de moneda que circula i el funcionament dels preus. Si l’estat emet massa moneda, els preus es disparen, i es produeix una inflació (però això no vol dir que l’excés de moneda circulant en sigui l’única causa possible). I quina serà la moneda del futur? Alguns parlen de diners electrònics: és possible que l’ús dels bitllets també vagi quedant limitat i que es facin els pagaments mitjançant desplaçaments de sumes del compte del deutor al compte del creditor, fets per calculadores electròniques, sense un intercanvi real d’un instrument de pagament. Pot semblar ciència-ficció, però és el que passa actualment amb les targetes de crèdit.

La moneda en els intercanvis internacionals

Si cada estat té la seva moneda, quina moneda es fa servir en els intercanvis internacionals? Potser en el futur es farà servir una moneda mundial, emesa per una autoritat supranacional instituïda amb aquesta finalitat, que adoptarà criteris anàlegs als que apliquen els estats nacionals. La introducció de l’euro, com a moneda única dels estats que formen la Unió Europea, situarà aquesta moneda com una de les més utilitzades en els intercanvis internacionals. Actualment, però, la moneda més emprada en els intercanvis internacionals és el dòlar dels Estats Units d’Amèrica. La raó es pot intuir fàcilment: suposem que dos agents, un de nord-americà i un de noruec, volen comprar productes japonesos. El nord-americà proposarà pagar-los amb dòlars, i el noruec amb corones noruegues. Què respondrà el venedor japonès? Al nord-americà, li dirà: “Perfecte, de fet necessito dòlars per a comprar uns productes als Estats Units.” Però al noruec li argumentarà: “Si accepto les corones, després tindré més despeses per a trobar algú que les necessiti, atès que els intercanvis amb Noruega són limitats. Per tant, et proposo emprar iens.” Però el noruec li pot respondre: “Els iens no m’interessen, fem servir els dòlars.” El mecanisme és el mateix que ha portat al naixement de les monedes dels estats: és més fàcil per a tots els operadors actuar amb la moneda més usada, perquè és més fàcil tornar a fer-la servir. Però això fa que la moneda inicialment més usada tendeixi a esdevenir-ne cada cop més.

El canvi

El valor relatiu d’unes monedes respecte de les altres, és a dir, el canvi, varia en funció de l’oferta i la demanda de les monedes i, en darrer extrem, bàsicament de la balança de pagaments de cada país. El mecanisme és el següent. Quan, per exemple, una empresa de la Unió Europea ven algun producte fora de la Unió, es diu que exporta; al mateix temps, importa dòlars (o altres monedes, però per simplificar suposem que en els intercanvis internacionals s’utilitza el dòlar). Com que els dòlars a la Unió Europea són menys útils que els euros, l’exportador portarà els diners a un banc, i rebrà euros en canvi. Ara bé, quan les empreses de la Unió Europea compren algun producte fora es diu que importen, i per a fer-ho calen dòlars. Així, van al seu banc, on lliuren euros, que el banc envia al Banc Central a canvi de dòlars, els mateixos que procedeixen de les exportacions. Si es vol importar més del que s’exporta, hi haurà més demanda de dòlars dels que hi ha disponibles. Per la llei de l’oferta i la demanda, el seu preu s’apujarà, és a dir que caldran més euros per a comprar cada dòlar; en aquest cas l’euro, com se sol dir, es devaluaria. En el cas contrari, naturalment, caldran menys euros per a comprar un dòlar, i l’euro es revaluaria.

Però una devaluació o una revaluació té conseqüències que van més enllà del simple efecte en el comerç exterior. Per exemple, si les importacions costen més cares (el preu en dòlars és el mateix, però calen més euros per cada dòlar), els preus a la Unió Europea s’apugen, i es produeix una inflació. Per això, és legítim que el Banc Central Europeu miri de mantenir el canvi estable, encara que la balança de pagaments no sigui positiva. Amb aquesta finalitat, el Banc pot vendre dòlars de les seves reserves monetàries, potser en col·laboració amb els bancs centrals d’altres països, o pot obtenir, segons certes modalitats, crèdits del Fons Monetari Internacional, un ens supranacional creat amb aquesta funció.