Breu història de la població

La població a la prehistòria

Segons les hipòtesis actualment més en voga, l’home modern (Homo sapiens sapiens) va aparèixer fa uns 200 000 anys a l’Àfrica oriental i es va estendre progressivament cap als altres continents on vivien poblacions arcaiques i que van arribar a extingir-se: devia arribar a l’Europa occidental fa uns 35 000 o 40 000 anys i va conviure durant un temps amb l’home de Neandertal (vegeu “El naixement de l’Home”).

Durant llarguíssims períodes, i sobretot marcat pel ritme de les glaciacions, el clima va tenir un paper dominant com a gran regulador de l’evolució, imposant els desplaçaments dels humans i afavorint-ne l’increment. Les poblacions prehistòriques tenien un caràcter nòmada i dispers: pocs habitants escampats per grans espais (es calcula una densitat mitjana de 0,1 a 1 hab/km2) que es dedicaven a la caça, a la pesca i a la recol·lecció de fruits silvestres. A partir del paleolític superior (des de fa 35 000 anys fins a fa 8 500 anys) es poden distingir diverses àrees de civilització amb caràcters i nivells diferenciats a Europa, Sibèria i la Xina, que, al seu torn, són diferents de les de l’Àfrica.

Sabem ben poc de l’estructura de les poblacions prehistòriques: a partir de les troballes d’ossos es pot pensar que, en general, ben pocs humans vivien més de 50 anys, ja que les restes més nombroses pertanyen a individus morts entre els 20 i els 40 anys. D’altra banda, estudis comparatius realitzats en poblacions actuals amb un estil de vida primitiu, per exemple a Guinea, donen una mitjana de vida de 27 anys.

Durant el neolític, amb el pas a l’agricultura i a la domesticació dels animals, afavorit per les grans rompudes del sòl i la formació d’assentaments humans estables, els recursos alimentaris es van arribar a multiplicar tant que probablement es va produir el progrés demogràfic més gran de tots els temps. La població, que es calcula globalment al voltant dels 6 milions al X mil·lenni aC, al començament de la nostra era devia pujar fins a 250 milions d’habitants (amb una taxa anual de creixement de 0,4 individus per cada 1 000 habitants, molt superior a la que suposem per al període que va de l’aparició dels primers humans a la fi del paleolític). Paral·lelament a aquest canvi, que va precedir el naixement de les primeres civilitzacions històriques dotades d’escriptura i d’organització social, hi va haver un augment general de la temperatura: la sequera de les regions tropicals va dur les poblacions a concentrar-se a les valls dels grans rius i, progressivament, unes condicions climàtiques més favorables van facilitar la introducció i el cultiu dels cereals tropicals (la melca, el mill, etc.) a les regions temperades i a Europa, sobretot a les regions de la Mediterrània.

A partir del IV mil·lenni aC, a Mesopotàmia, Egipte, l’Índia i la Xina es desenvoluparen unes poblacions sedentàries que es dedicaven a l’agricultura, gràcies a la combinació beneficiosa del clima, la vegetació espontània, la fecunditat del sòl i la riquesa hídrica. A la mateixa època, va aparèixer l’agricultura seminòmada procedent de les regions egees, que després es va difondre durant mil anys fins a les regions occidentals del continent. Els progressos tècnics i d’organització, que van permetre una millor adaptació al medi i un increment dels efectius humans a tots els continents, no van tenir lloc a causa de transformacions sobtades, sinó a través d’una llarguíssima transició. Des de les èpoques més llunyanes, al planeta han conviscut poblacions que no tenien el mateix nivell de desenvolupament, caracteritzades per ritmes i règims demogràfics diferents segons les condicions de vida. A l’Europa oriental i a les estepes asiàtiques l’organització en tribus que es basaven en la caça i en la pesca va persistir molt de temps, amb esporàdiques incursions de l’agricultura nòmada i amb un escàs creixement demogràfic. Si a l’Amèrica centremeridional la civilització agrícola va arrelar des del II mil·lenni aC, en canvi als boscos de l’Amèrica del Nord el neolític va acabar al segle VIII de la nostra era, i a l’illa japonesa de Hokkaid¯o, la més septentrional de l’arxipèlag, cap al segle X.

Els primers documents i les primeres xifres

Gràfic que representa la lenta evolució de la població mundial, almenys fins l’inici del segle XVIII, i la posterior explosió, amb les previsions de les Nacions Unides per al 2025, que semblen un xic exagerades.

ECSA

Pel que fa a les civilitzacions de l’Orient antic, sorgides cap al 3 000 aC a Egipte, Mesopotàmia i la Xina, disposem, a més dels vestigis arqueològics, de les primeres dades numèriques relatives a la població. Es tracta de càlculs sobre diversos estats que en general no engloben tots els habitants, sinó tan sols els individus adults de sexe masculí amb obligacions militars i fiscals, cosa que els governadors estaven interessats a enregistrar amb precisió.

Els primers indicis d’aquesta mena de cens a Egipte es remunten a la primera dinastia (cap al 3 000 aC); a més, tenim proves que en períodes successius es van organitzar censos biennals i fins i tot anuals. Com que la documentació que ens ha arribat és realment fragmentària, no podem obtenir cap estimació fiable de la població. Per bé que sense proves reals, al I segle de l’era cristiana podem acceptar, com a senyal de la seva grandesa, la xifra indicada per l’historiador Giuseppe Flavio, que parla de 7 500 000 habitants (exclosa la ciutat d’Alexandria, que en tenia 700 000) i una densitat mitjana de 200 hab/km2. Certament, la vall del Nil era poblada densament però patia periòdiques crisis demogràfiques: en les èpoques en què la crescuda del Nil de la temporada corresponent era escassa, s’activava un cicle funest i recurrent en les societats agrícoles, que es caracteritzava per la sequera, la carestia, les epidèmies i les morts, recollit a la Bíblia en l’episodi de les plagues d’Egipte.

Pel que fa a Mesopotàmia, segons les dades i les fonts disponibles, la població del principi del III mil·lenni aC pot ser estimada al voltant dels 4 o els 5 milions d’habitants. Una història atípica, de contínues migracions, és la del poble d’Israel, que va passar del nomadisme, a través de la captivitat a Egipte, a l’assentament a la terra promesa fins a la diàspora (70 dC) després de la conquesta romana. Sovint, a la Bíblia, apareixen xifres fins i tot minucioses sobre la formació del poble hebreu (es parla, per exemple, de 603 550 homes aptes per a les armes, que després de la sortida d’Egipte devien augmentar fins a 1 300 000 al segle XI aC, en temps del rei David), però cal recordar que el valor religiós atribuït a les xifres del text sagrat els treu credibilitat des d’un punt de vista estadístic. El nombre final és inversemblant, ja que seria similar al de la població de Mesopotàmia, més fèrtil i estesa.

Els inicis de la història grega van estar marcats per una sèrie d’immigracions successives (els doris i els aqueus), dins del marc dels vastos moviments de poblacions que van implicar l’Orient mediterrani entre els segles XIII i XI aC. Més tard (segles VIII-VII aC) va tenir lloc un moviment invers de gran emigració, sota la pressió d’una escassetat de terra provocada pel desenvolupament de les grans propietats. No disposem de dades sobre el conjunt de la població grega que ens proporcionin xifres exactes: només fonts disperses de caràcter militar o fiscal per a unes polis en concret, i restes de censos i d’un enregistrament anual dels naixements per a Atenes. Es calcula que la població d’aquesta ciutat arribava al segle V aC (el període més pròsper de la història de les polis) a uns 30 000 habitants i que tota la regió de l’Àtica n’englobava 200 000. Arran del decreixement provocat per la pesta del 430-427 i els esdeveniments angoixosos del segle IV, la població va disminuir: cap al 310 aC hi havia 21 000 habitants a Atenes i 100 000 a tota l’Àtica. Aquestes xifres no inclouen els esclaus, que no apareixen en els censos, llevat d’una sola indicació (del 310 aC), que en compta uns 40 000 a l’Àtica. La densitat mitjana d’aquesta regió, certament la més poblada, devia ser de 200 hab/km2, mentre que devia disminuir a 35 hab/km2 per al conjunt total de Grècia, la població de la qual devia incloure al voltant d’uns 2 milions de persones, encara que cal deixar un ampli marge a causa de la incògnita que representa no saber el nombre total dels esclaus.

La presència de l’esclavitud en la societat grega, on constituïa un element important (es creu que era superior que a Egipte), altera considerablement el panorama demogràfic, tant per la manca de dades quantitatives com per les condicions forçades de vida i de treball a les quals estaven sotmesos els esclaus. No sabem si entre els esclaus la mortalitat era superior a la de les persones lliures, encara que és possible, però sens dubte els casaments i la procreació eren rars, ja que la majoria dels esclaus eren de sexe masculí i havien estat fets presoners en les guerres victorioses. Així doncs, el seu nombre no seguia els ritmes de creixement de la resta de la població, sinó que variava amb relació als esdeveniments bèl·lics i només quan els esclaus escassejaven, els seus amos n’afavorien la reproducció, en benefici seu.

Pel que fa al món romà, disposem d’una documentació més abundant gràcies als censos efectuats regularment amb finalitat administrativa. Ja des de la vigília del segle V aC s’enregistraven les riqueses i l’edat dels ciutadans, la composició de les famílies i el nombre d’esclaus. Amb les conquestes i l’expansió territorial, també es van dur registres del cens de les províncies i s’enregistraren els naixements i les morts. Una estimació fiable valora la població de l’Imperi l’any 14 aC en 54 000 000 habitants repartits de la manera següent: 23 000 000 a les províncies europees, 19 500 000 a les províncies asiàtiques i 11 500 000 a les africanes. Òbviament, no tothom gaudia del privilegi de tenir la ciutadania romana, de la qual estaven exclosos, entre d’altres, els esclaus, introduïts al mercat massivament, a preus ínfims, durant tot el període de les conquestes de l’edat republicana (des del 264 fins al 31 aC). Segons sembla, en aquesta fase es va produir un despoblament general de l’àrea mediterrània, despoblament que l’increment equivalent d’Itàlia no va compensar, si continuem tenint en compte les anòmales taxes de nupcialitat i natalitat de la població esclava.

Després del nivell de creixement demogràfic més elevat, assolit al segle II aC, coincidint amb la màxima extensió de les fronteres, hi va haver una regressió important de la població ja des de la meitat del segle III. Aquesta recessió, acompanyada d’una recessió agrícola i motivada entre altres factors per les pestes i altres epidèmies, es produí en el marc d’una crisi agreujada per la dura fiscalització i per l’anarquia militar de l’Imperi.

El règim demogràfic “natural” del món premodern

Dins del marc demogràfic europeu, des de la desfeta de l’imperi Romà fins a l’acabament del primer mil·lenni dC els fenòmens migratoris van tenir un paper dominant. Els grans moviments de poblacions nòmades, que s’estenien des del centre d’Àsia, des de les regions més àrides i d’estepa, van tenir una importància cabdal en aquest període afectant i trasbalsant tant l’Orient com l’Occident del món conegut. Les grans civilitzacions sedentàries, la Xina i l’imperi Romà, van patir als mateixos segles (III-VI) les infiltracions i les ofensives dels “bàrbars”. Quan els huns, procedents de l’Àsia nord-oriental, van arribar cap al 375 a la Rússia meridional van provocar, en la seva marxa cap a Occident, el desplaçament en cadena de les tribus eslaves i de les poblacions germàniques, que entre el final del segle IV i el començament del V van acabar afluint als territoris romans.

Cicles de creixement i de declivi a l’Occident medieval

Des d’un punt de vista numèric, les migracions germàniques no van tenir dimensions notables: la població de l’Europa centreseptentrional era molt escassa, ja que topava amb el límit natural d’immensos territoris incultes, coberts de boscos, estanys i terrenys glacials, i només en poques àrees es portava a terme una agricultura seminòmada i primitiva. Pel que sembla, els ostrogots eren 200 000, els burgundis menys de 100 000 i els vàndals uns 8 000 al moment del seu pas a l’Àfrica. Més que no pas el xoc de les invasions i de les guerres van ser els seus efectes, és a dir, les grans devastacions i les fugides de les ciutats, combinades amb la profunda crisi de les estructures de l’imperi Romà, els causants de les variacions demogràfiques a llarg termini a l’Europa occidental i meridional. Al mateix temps, es posaven en marxa extensos processos de fusió entre les diverses ètnies i cultures en contacte. Juntament amb la regressió econòmica avançava una reducció imparable de la població. La insuficiència alimentària i les epidèmies, sobretot, van provocar un augment de la mortalitat i, per tant, una reducció de l’esperança de vida, que afectava homes i dones en edat fèrtil i que va comportar una disminució dels naixements. Al final del segle VI, després del cicle catastròfic de pestes que va envair tota l’àrea mediterrània, la població europea havia disminuït gairebé 27 milions d’habitants, amb una davallada de gairebé el 60% respecte al punt més elevat que havia assolit en edat romana, al principi del segle III.

Acabat el període de les darreres invasions exteriors (sarraïns, hongaresos, normands), entre el segle IX i el X, la població va començar a créixer novament, aquest cop a partir d’Itàlia. Des del segle XI, l’increment demogràfic europeu va assolir definitivament, per uniformitat geogràfica i dimensions, un impuls ascendent sense precedents fins al final del segle XIII; en aquest espai de temps la població va passar de 46 a 73 milions, amb un increment equivalent a més d’una tercera part dels habitants (si bé amb un total final poc per sobre del punt culminant de l’època romana).

Quins foren els factors d’aquest creixement? Les guerres, la carestia i les epidèmies a Europa es van espaiar com a resultat de canvis estructurals més profunds, capaços de garantir un equilibri més avantatjós entre la població i els recursos. Amb l’estabilització dels assentaments a tots els territoris europeus i amb la difusió de noves tècniques agrícoles hi va haver una enorme expansió de les àrees conreades i una millora quantitativa i qualitativa de l’alimentació. Això va fer possible nodrir més gent, a la vegada que es multiplicava la força de treball. Els progressos de les comunicacions i dels intercanvis també van limitar l’efecte de les caresties locals. A l’estabilitat política i militar i al creixement econòmic i demogràfic d’Europa, es va afegir una onada expansiva que arribà més enllà de les seves fronteres, amb les conquestes i les colonitzacions de l’època de les croades.

Aquest procés de desenvolupament es va interrompre al segle XIV, quan es va activar una nova crisi demogràfica a causa d’un empitjorament general del clima i de la greu carestia dels anys 1315-17, factors als quals es van afegir els efectes catastròfics de la Pesta Negra del 1348, que en moltes regions va provocar la pèrdua de més de la meitat de la població. Al final del segle XIV, la població europea s’havia reduït a la meitat respecte al principi de segle i arribà als 45 milions de persones. La mitjana de vida, que un segle abans superava els 30 anys, es va reduir per sota dels 20.

Aquests moviments cíclics de creixement i de declivi caracteritzen l’anomenat “règim demogràfic natural o primitiu”, típic del món premodern. El terme “natural” no denota un context únicament regulat per lleis biològiques, com és evident si es té en compte el paper decisiu que han exercit alguns factors socials i tecnològics en els processos que hem examinat fins ara. S’utilitza més aviat per a indicar una era social llarguíssima durant la qual els increments demogràfics, com que no van acompanyats per progressos tècnics decisius en el sector de la productivitat agrícola ni de la ciència mèdica, topen amb les limitacions del desenvolupament, representades per un ritme insuficient del creixement dels recursos i per l’escassa capacitat de resistència de les poblacions davant les adversitats climàtiques i els contagis. La gran expansió agrària de la baixa edat mitjana havia ampliat les superfícies conreades sense dur a terme, però, un augment significatiu de la productivitat (mesurada amb la producció anual per hectàrea) i es van acabar conreant terrenys pobres, a causa de la incessant obra de rompuda del sòl, situats en àrees poc favorables, que es van exhaurir ràpidament. Aquest fet provocà la penúria de produccions, la sotsalimentació, la debilitació de les defenses orgàniques i l’alta mortalitat de les poblacions.

La població mundial (Europa exclosa) fins al segle XVI

La història demogràfica mundial fins a l’inici de l’edat moderna només es pot esbossar a grans trets: les fonts, escasses i fragmentàries, no informen sobre èpoques senceres i immenses zones geogràfiques (com l’Àfrica tropical), i només permeten fer conjectures molt dubtoses, si més no pel que fa a les xifres. Respecte als coneixements sobre els territoris de l’Europa oriental, frontera mòbil amb els pobles asiàtics, ja són força nebulosos. L’àrea eslava va estar caracteritzada durant tot el primer mil·lenni de la nostra era per una població escassa i per la persistència del nomadisme. Pel que sembla, a l’època del domini mogol (segles XIII i XIV) en tot el territori rus vivien 8 milions de persones. Respecte als altres continents, només ens podem limitar a aclarir algun punt fosc de l’evolució demogràfica de les majors àrees de civilització.

Amb relació a l’Orient bizantí, no es disposa de documentació estadística, malgrat la sòlida organització social que va sobreviure un mil·lenni a la caiguda de l’imperi Romà. Es calcula que al segle IV l’imperi d’Orient devia tenir 26 milions d’habitants (enfront els 24 milions de l’imperi d’Occident), que van arribar a 30 amb l’apogeu de l’època justiniana (segle VI). Posteriorment, aquesta fou seguida per un període de crisi provocat per les pressions eslaves i búlgares a l’àrea balcànica i per l’expansionisme araboislàmic i de les poblacions turques a Orient i a Anatòlia. Els segles XI-XIII, al contrari que a Occident, es caracteritzaren per un progressiu declivi econòmic i demogràfic, que va culminar amb la nefasta pesta del segle XIV. El naixement i l’expansió de la civilització araboislàmica (que al segle VII devia implicar, des de l’Àfrica septentrional fins a l’Iran, una població de 23 milions d’habitants) van comportar que a moltes regions es produís l’impacte entre les tradicions del nomadisme pastoral dels nous dominadors i les tradicions preexistents de l’agricultura sedentària. Així i tot, no sembla pas que a llarg termini hi hagués greus desequilibris demogràfics: a la regressió inicial, causada per les guerres de conquesta musulmana, va seguir una difosa disminució de la població rural, compensada, però, pel creixement de la població urbana, amb el desenvolupament pròsper del comerç marítim i terrestre. Els conreus tradicionals es van fer enrere, amb els àrabs es van difondre noves pràctiques de ramaderia, avançades tècniques d’irrigació i el valuós conreu de l’arròs, d’alta rendibilitat. Les àrees amb un desenvolupament més intens i més densament poblades foren l’Àndalus (que va ser gairebé islamitzada del tot al segle VIII) i Síria.

Ben diferent va ser l’impacte sobre les civilitzacions sedentàries que va produir el lent avanç dels turcs otomans (segles XI-XV), el qual va culminar amb la presa de Constantinoble i el domini total de la Mediterrània oriental, des dels Balcans fins a Egipte. Es calcula que l’imperi Otomà al segle XVI, en l’apogeu de la seva potència, devia tenir una població de 16 milions d’habitants.

Amb la invasió dels aris (cap al 1200 aC), procedents de l’Àsia central, havia començat el poblament intens de l’Índia, que va continuar estenent-se, a la vegada que ho feia l’agricultura de les valls de l’Indus i el Ganges fins a l’extrem sud de la península. Aquest procés va durar gairebé mil anys i va arribar a nivells de màxima prosperitat cap al 250 aC, amb la unificació política gairebé total i, al segle IV dC, amb l’imperi gupta. La pèrdua de tots els arxius de l’administració estatal impedeix qualsevol estimació numèrica de la població, com tampoc no permet mesurar la influència sobre el règim demogràfic del sistema cadastral o de les prohibicions alimentàries (abstinència d’aliments carnis) lligats a les creences hinduistes en la metempsicosi (reencarnació).

La Xina, seu d’una civilització antiquíssima, ha representat la unitat demogràfica més potent des de la caiguda de l’imperi Romà en endavant: sembla que al principi del segle VII dC tenia ja 54 milions d’habitants. Societat eminentment agrícola, va quedar marcada per l’alternança cíclica de períodes de prosperitat i crisis de carestia i de mortalitat molt agudes, acompanyades per violentes revoltes dels camperols. Com a Occident, entre el segle X i el segle XIII, va tenir lloc un llarg període de prosperitat tant al camp com a les ciutats, facilitat per la gran extensió del conreu de l’arròs, autèntic motor del desenvolupament demogràfic. A l’inici del segle XI la població de la Xina ja havia sobrepassat els 100 milions d’habitants. L’ofensiva i la conquesta dels mogols, al segle XIII, van tenir uns efectes devastadors per a l’agricultura xinesa: nòmades i ramaders, els nous invasors van ocupar amplis espais abans conreats i la població va patir una dràstica davallada, aguditzada al final del segle XIV per les epidèmies de pesta bubònica (en un cens del 1393, només hi consten 60 milions d’habitants).

La història demogràfica del Japó (la població total del qual s’avaluava al voltant dels 35 milions al segle VII dC) presenta algunes analogies amb la Xina pel que fa a les fluctuacions lligades als cicles agrícoles i a les onades de mortalitat desencadenades per les pestes, les guerres i els desordres interns, a les quals hem d’afegir les víctimes dels terratrèmols freqüents en tota la ribera del Pacífic.

Quant a la població de les Amèriques, els nostres coneixements comencen a partir del descobriment de Colom, i no és possible reconstruir-ne l’evolució precedent. Al final del segle XV, el panorama demogràfic era ben diferent segons les franges climaticoambientals: una densitat humana elevada a l’àrea tropical, organitzada a l’entorn del conreu del blat de moro, enfront d’una població reduïda de recol·lectors o de caçadors nòmades tant al nord com al sud, a les zones dominades per l’estepa, els prats i la selva (es calcula que en tot el nord d’Amèrica, al nord de Rio Grande, la població índia no superava els 2 500 000 habitants).

El traumàtic esdeveniment de la conquesta europea va produir una de les catàstrofes demogràfiques més espantoses de la història. A Mèxic, l’àrea més poblada, es calcula que l’any 1519 hi havia uns 25 milions d’habitants, que el 1605 s’havien reduït a un milió. Nombrosos factors van contribuir a determinar aquesta davallada vertical. Les violències i les matances de la conquesta, els ritmes inhumans dels treballs forçats imposats pels colonitzadors, juntament amb la destrucció de la identitat cultural autòctona, no solament van provocar un fort augment de la mortalitat sinó que també van induir les poblacions a una mena de renúncia a la procreació, dictada pel desencoratjament col·lectiu i per la pèrdua d’expectatives de futur i de l’esperança (una cosa semblant va tenir lloc en les poblacions d’Oceania al segle XIX).

A tot això, s’hi van afegir els efectes devastadors de les epidèmies provocades pel contacte dels europeus amb les poblacions indígenes, que eren “territori verge” per a moltes malalties infeccioses, des de les més greus (la verola, el tifus i la tuberculosi) fins a d’altres que per als europeus, en general, eren benignes, però que resultaven letals per a les poblacions locals, que no disposaven de defenses immunitàries en contra seu (el xarampió, la varicel·la, etc.).

Represa després de la crisi a l’Europa dels segles XVI i XVII

Després de la catàstrofe del segle XIV, posteriorment a un llarg estancament, la població europea va tornar a créixer lentament: cap al 1500 (època en què hi havia uns 69 milions d’habitants) encara no s’havia superat el nivell demogràfic que havia precedit la Pesta Negra (74 milions), però entre el 1580 i el 1590 es va arribar a un nou punt culminant, amb més de 80 milions d’habitants. Atesa la persistent escassetat de fonts, no és possible seguir l’evolució demogràfica dels grans estats. De tota manera, el creixement va ser generalitzat, tant a les regions occidentals com a les orientals (a Rússia es pot observar una multiplicació dels llocs habitats i una forta empenta de l’expansió a les regions perifèriques), i va anar acompanyat del progrés econòmic, de la producció i dels intercanvis, que també va trobar una vàlvula d’escapament en la incipient emigració cap a l’altra banda de l’Atlàntic.

Al segle XVII hi va haver un nou moment d’estancament a causa de la successió d’unes anyades agrícoles dolentes, que van provocar una escassesa alimentària molt difosa. Aquesta crisi va ser causada per un empitjorament de les condicions climàtiques que durà més de dos segles (l’anomenada “petita era glacial”), com ens confirmen els estudis que s’han dut a terme en àmbits locals sobre els glaciars i sobre el funcionament de la verema. Als efectes negatius de la carestia es van afegir els desastres provocats per les guerres i les pestes. Un altre cop, en coincidir aquests tres flagells, la població europea patí un dràstic augment de la mortalitat que invertia una precedent tendència oposada. Aquesta vegada, però, el cicle tradicional de desenvolupament i de regressió es va reproduir a menor escala i en conjunt, més que una davallada, va provocar un alentiment del creixement. Al final del segle XVII el conjunt de la població va arribar a superar els 100 milions de persones, malgrat els terribles buits que s’havien obert en algunes regions. Les conseqüències de la guerra dels Trenta Anys (1618-48) van ser especialment tràgiques per a l’àrea alemanya, que en algunes regions va patir pèrdues superiors al 70% de la població. Com als segles anteriors, les víctimes de la guerra no es trobaven tant als camps de batalla (tot i la introducció de les armes de foc, les xifres dels caiguts en combat continuaren essent relativament exigües) com entre la població civil, extenuada per les devastacions i pels èxodes forçosos dels camps i de les ciutats. Els focus de pesta, que de fet no s’extingí completament als segles XV i XVI, van explotar de nou al segle XVII i produïren les últimes grans onades epidèmiques a vastes regions d’Europa (entre elles Itàlia, amb la pesta del 1629-31, descrita per Manzoni) que ja estaven molt marcades per la carestia i la guerra. Les víctimes de la pandèmia, malgrat tot, no van arribar a les xifres espantoses del segle XIV: el seu contagi es començava a contenir gràcies a l’eficàcia de les mesures sanitàries adoptades als estats que imposaven l’aïllament dels malalts. El 1720 l’inamovible cordó sanitari imposat pel rei de França a la ciutat de Marsella sembla que va apaivagar la darrera pesta manifestada en territori europeu, eliminant definitivament aquesta calamitat plurisecular.

A l’Europa premoderna, doncs, només faltava abatre el factor de més incidència sobre la mortalitat de la població: l’endarreriment agrícola, amb la impotència per a fer front a les crisis alimentàries consegüents.

El creixement europeu del segle XVIII

Durant el segle XVIII, a Europa es va produir una autèntica “revolució demogràfica”: a partir d’aleshores hi va haver un creixement ininterromput de la població, amb una acceleració continuada fins a la meitat del segle XX. Els censos dels estats, que ara ja ens permeten disposar de dades més exactes, registren un salt ascendent a partir del 1740, més marcat en alguns països (com a Anglaterra) i més moderat en d’altres (com a França, tot i que al segle XVII era el país més poblat d’Europa). Durant el segle XVIII, a tots els països europeus, la població va experimentar en general un increment que oscil·lava entre el 40% i el 60%, i va passar de 95 milions a 146.

Les dimensions quantitatives no són l’única dada important. Els progressos en la lluita contra la fam i les malalties, més tard combinats amb la gradual difusió de la limitació voluntària de la procreació, originen un gran canvi qualitatiu de la intervenció humana en els factors de mortalitat i de natalitat (ambdós van baixar d’una manera evident en dos segles), fins al punt que s’ha pogut parlar del pas cap a la història “conscient” de la població, és a dir, a un règim demogràfic progressivament controlat i volgut per l’home i la dona. Aquest procés d’un règim demogràfic tradicional a un règim demogràfic modern és el que s’anomena transició demogràfica.

Hom ha observat els primers èxits de la contenció dels contagis epidèmics que, al segle XVIII, també gràcies als progressos de la higiene pública i privada (ús del sabó, de camises i la construcció del clavegueram) van deixar de delmar les poblacions. L’acció mèdica, però, encara tenia una eficàcia social escassa (cal exceptuar-ne les primeres inoculacions de la verola a Anglaterra, a partir del 1740). Aquesta flexió massiva de la mortalitat durant el segle XVIII, inicialment afavorida per l’atenuació de guerres i epidèmies, s’explica sobretot a través de la història econòmica, caracteritzada per l’augment de progressos tècnics i un desenvolupament de l’agricultura més eficient, la intensificació del comerç i la naixent industrialització. Els intercanvis comercials de productes entre zones temperades i tropicals proporcionaven les provisions necessàries en el cas de crisis locals.

L’augment de la població comportà l’increment de la mà d’obra, que s’emprava en extenses rompudes del sòl. Alhora, es promogué la introducció de conreus d’origen americà (la patata, el blat de moro, el blat negre o fajol) d’alta rendibilitat que permetien fer front a la nova demanda alimentària. L’impuls per a conrear noves terres, juntament amb el desenvolupament de les ciutats i de les activitats industrials, va multiplicar les ocasions de treball, cosa que motivà la reducció de l’edat dels casaments i, de resultes, l’increment de la natalitat, sense fre, fins que no va arribar la contracepció voluntària. La disminució de la mortalitat i l’augment de la natalitat s’esdevenien, doncs, al segle XVIII, al mateix ritme i, cosa encara més significativa, desvinculades del funcionament de les collites i dels preus del blat, a diferència del que sempre havia succeït en el passat.

A Anglaterra, precisament, la població va començar a créixer d’una manera palesa al voltant del 1740, en concomitància amb les pitjors anyades indicades pel calendari climàtic del començament de segle.

Justament, el cas anglès és emblemàtic de les noves tendències, anticipades pel creixement ràpid i precoç que, a través de la primera Revolució Industrial de la història, va dur la població del país de 6 a 9 milions de persones entre el principi i el final del segle XVIII. Malgrat l’indubtable cost humà de la industrialització anglesa, el balanç demogràfic és positiu: entre l’any 1750 i el 1850 l’esperança de vida va augmentar dels 33 als 40 anys i durant tot el segle XVIII a les poblacions industrials el predomini dels naixements sobre les morts va ser més elevat que en les poblacions agrícoles, sobretot a causa dels casaments precoços.

Les poblacions no europees entre el desenvolupament i la colonització

Al mateix temps, durant el segle XVIII, la vigorosa expansió demogràfica europea començava a desplaçar-se a l’altra banda de l’Atlàntic, amb una emigració de colons cada cop més consistent que ja no es limitava, contràriament al segle passat, a minories de comerciants o de pròfugs polítics o religiosos.

Es calcula que, durant els tres segles successius a la conquesta, devien arribar uns 4 o 5 milions de blancs a Amèrica, als quals es va afegir la immigració forçosa de negres des de les terres africanes, emprats com a esclaus per a resoldre l’escassetat de mà d’obra indígena, delmada als segles precedents. El tràfic d’esclaus negres fou massiu a l’Amèrica del Sud, sobretot al Brasil: les estimacions parlen d’un milió d’esclaus importats al segle XVI, 2 550 000 al XVII i 7 000 000 al segle XVIII. Va tenir dimensions semblantment importants a les Antilles i, a partir del 1619, a les colònies angleses meridionals de l’Amèrica del Nord, on es van difondre les plantacions de cotó. Això no obstant, quan es va proclamar la independència dels Estats Units, només 500 000 negres vivien en aquell territori, ja que l’increment demogràfic de la població de color, gairebé exclusivament de sexe masculí i sotmesa a dures condicions de treball, era pràcticament nul.

Sabem ben poc de l’emigració europea a l’Amèrica del Nord fins al final del segle XVIII: es calcula que entre el 1600 i el 1770 unes 750 000 persones (anglesos, irlandesos, escocesos, holandesos, francesos, suïssos i alemanys), amb una mitjana d’edat molt jove, es van instal·lar al llarg de les seves costes, des de Florida fins a Sant Llorenç, a l’altra banda de la frontera mòbil que els separava dels territori indis. Al Canadà, al final del segle XVII, hi residien uns 22 000 colons (10 000 anglesos i 12 000 francesos): el creixement de la població d’origen francès va ser excepcional i en un sol segle va augmentar més de deu vegades, de manera que va arribar als 132 000 habitants, amb una mínima aportació de la immigració. A tota l’Amèrica septentrional el nombre d’habitants es va mantenir més o menys estable fins el 1750, i va augmentar 6 vegades durant els cinquanta anys següents.

L’Amèrica Llatina, on la caiguda demogràfica de les poblacions índies de resultes de la conquesta havia assolit dimensions properes al genocidi, a partir del segle XVII es va començar a repoblar, encara que a un ritme molt lent (la població de Mèxic no va superar el nombre d’habitants de l’any 1548 fins el 1825). Una característica pròpia d’aquestes societats va ser, des del principi, el fenomen del mestissatge (encreuament entre blancs i indis), degut al reduït nombre de dones blanques presents a les noves terres. El resultat fou un conjunt humà ètnicament diversificat per una sèrie d’encreuaments posteriors, des dels mulats (descendents de blancs i negres) fins als zambos (de negres i indis). Cap al final del segle XVIII, la població de les colònies espanyoles era d’uns 16 milions d’habitants (dels quals 7 500 000 eren indis, 5 000 000 mestissos, 3 000 000 blancs i 780 000 de color). La jerarquia social estava en funció del color de la pell: al cim hi havia els blancs, espanyols i criolls (descendents de colons espanyols). El cas del Brasil, colònia portuguesa, fou semblant al de les colònies espanyoles, si bé el desenvolupament demogràfic fou més lent.

Sobre les poblacions africanes tenim notícies molt poc fiables. Segons algunes estimacions, en tot el continent africà, abans de les considerables pèrdues provocades per les continuades ràtzies i les deportacions forçoses (segles XVI-XVIII), els habitants arribaven als 95 milions. Pel que sembla, durant aquests segles, a les regions orientals, la població va ser delmada per un focus permanent de pesta. Els únics assentaments europeus eren els dels holandesos de l’Àfrica meridional (15 000 persones l’any 1795).

A l’Extrem Orient, durant la dinastia manxú, la Xina va conèixer un fort augment demogràfic, degut en part a l’expansió de l’agricultura meridional, i al final del segle XVIII va superar els 250 milions d’habitants, amb un remarcable excedent (del 20-30 %) del component masculí a causa de la permanència de pràctiques d’abandó i d’infanticidi amb relació als nadons de sexe femení. Al Japó, gràcies a un període de pau i de reforç de les estructures agrariofeudals, en un sol segle la població també va créixer el 40% i arribà als 25 milions d’habitants, que es van mantenir estables durant gairebé un segle i mig.

El creixement mundial des del segle XIX fins avui

La població mundial al segle XIX va créixer a un ritme superior al de qualsevol altre període precedent, i va passar globalment d’uns 900 milions a 1 600. A Europa, la població augmentà més del doble (de 190 a 423 milions), malgrat l’immens èxode migratori en direcció cap a Amèrica, Sud-àfrica, Austràlia, Nova Zelanda i Sibèria (la població total d’aquests països va passar, entre el 1810 i el 1910, de 5 600 000 a 200 milions d’habitants).

L’acceleració del creixement europeu ja va ser important durant el període que va del 1789 al 1815, malgrat els 900 000 morts de les guerres de l’època revolucionària i napoleònica. Posteriorment, la difusió de la industrialització des d’Anglaterra cap als països del continent, els sistemes de producció agrícola més rendibles (fertilitzants químics, primera motorització de la llaurada, bestiar seleccionat) cada cop més estesos a nous països, les millores de les comunicacions (xarxa ferroviària, vaixells de vapor) a escala mundial i les importacions massives de productes alimentaris i de primeres matèries de les colònies d’ultramar, van oferir feina i menjar a una població creixent. Les desastroses crisis de subsistència causades per la carestia es van acabar: després de l’última crisi de 1816-17, amb una cua epidèmica de tifus, només Irlanda va patir altre cop una terrible escassetat l’any 1847, tot i que aquest fenomen es va continuar manifestant a les regions més endarrerides del món (des de la Xina i l’Índia fins a Rússia). Els progressos de la medicina i de la higiene ambiental i la difusió de les vacunes van provocar un èxit enorme en la lluita contra les malalties: la mortalitat infantil i femenina pel part van disminuir dràsticament i les grans epidèmies es van estroncar.

El nou fenomen, que qualifica com a creixement de tipus completament modern l’impetuós desenvolupament demogràfic europeu del segle XIX, és que aquesta visible regressió de la mortalitat va acompanyada per una disminució paral·lela de la natalitat, a causa de l’anticoncepció voluntària que es va difondre a tots els nivells socials en els països occidentals més desenvolupats. El decreixement dels naixements es donà al mateix ritme que l’augment dels salaris reals i de les rendes nacionals, cosa que motivà l’aparició de noves necessitats i que es transformés la mentalitat i també l’estructura de la família i, amb aquesta, la condició de la dona i del paper de la maternitat. Amb aquesta flexió paral·lela de les dues taxes, la de mortalitat i la de natalitat, s’anava delineant una característica constant del règim demogràfic del món industrialitzat: la població augmenta perquè hom viu més temps.

Els moviments migratoris de massa

Els grans fluxos migratoris, sobretot del camp cap a la ciutat, van produir un gran creixement urbà. Al final del segle XIX la població urbana superava la rural, 7 ciutats ja tenien més d’un milió d’habitants i 140 més de 100 000. A més, es va posar en marxa un immens moviment migratori internacional de dimensions quantitatives sense precedents en la història: més de 40 milions de persones van abandonar definitivament Europa entre el 1800 i el 1930; d’aquestes, més de 17 milions eren anglosaxones, 6 milions alemanyes, més de 9 milions llatines, entre espanyols, portuguesos i sobretot italians (gairebé el mateix nombre d’italians havia emigrat, en part temporalment, a altres països europeus), i més de 8 milions, eslaves.

Aquests desplaçaments, a la vegada que crearen “noves europes” a l’altra banda dels oceans, comportaren una supressió sistemàtica de les darreres poblacions indígenes: l’avançament cap a l’oest de la frontera dels Estats Units va delmar els indis d’Amèrica, així com la persecució per part dels blancs que van desembarcar a Austràlia (3 240 000 l’any 1891) va provocar l’extermini dels aborígens, que durant el segle XIX van baixar d’uns 300 000 individus a tan sols 30 000). La colonització blanca, a l’Àfrica negra, disgregant les societats tribals, va causar l’augment de les taxes de mortalitat d’una població ja prou reduïda (5-10 hab/km2).

Complexos moviments demogràfics afectaven tots els continents. Al final del segle XIX, una altíssima proporció de la població mundial estava concentrada a l’Índia (285 milions) i a la Xina (uns 400), països que, d’altra banda, continuaven marcats per un règim demogràfic tradicional (mortalitat elevada, natalitat elevada i greus crisis de subsistència) i per una esperança de vida baixíssima (a l’Índia va arribar a baixar dels 25 als 20 anys). Unes migracions transoceàniques considerables també van sortir de l’Àsia portant un gran nombre d’indis a Sud-àfrica i de xinesos a Califòrnia, al Canadà i a Austràlia. El Japó va viure un desenvolupament demogràfic extraordinari (amb un creixement del 78% de la població) entre el 1878 i el 1932, en el període de ràpida industrialització.

A la vegada, dins del marc del creixement mundial, s’estava engegant la davallada irreversible de la població europea, que des del 1815 fins al 1915 va passar de ser el 30% del total mundial a ser-ne el 25%. Al continent americà s’invertiren les proporcions entre el sud i el nord amb un clar avantatge dels Estats Units, objectiu principal de l’emigració europea: L’Amèrica Llatina, que al principi del segle XIX comprenia el 77% de la població del Nou Món, al final de segle havia baixat fins al 45%.

Cap al desequilibri actual

L’immens i cada vegada més ràpid creixement de la població mundial ha continuat esdevenint-se sense interrupció durant el segle XX, marcat per la visible diferència cada cop més clara entre les tendències dels països rics i les dels països pobres. L’any 1950, els primers (Europa occidental, Rússia, Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda) englobaven el 33,1% de la població mundial, mentre que el restant 66,9% —es podria dir que gairebé exactament el doble, és a dir, la majoria de la humanitat— es concentrava en els segons (tots els països que anomenem subdesenvolupats i que constitueixen el Tercer Món).

La població havia augmentat globalment, a la primera meitat del segle, de 1 634 a 2 515 milions, tot i les immenses pèrdues produïdes per les dues guerres mundials (13 milions de morts a la primera, inclosa la revolució soviètica, i 50 milions a la segona, gairebé la meitat dels quals era població civil, a més de l’extermini de 6 milions de jueus), una de les catàstrofes més greus de la història. L’esperança de vida l’any 1950 a nivell mundial amb prou feines passava de 35 anys, amb una gran diferència entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats.

Dos règims demogràfics oposats caracteritzen el segle XX: llarga vida, amb una forta caiguda tant de la mortalitat com de la natalitat, als països rics; vida breu, acompanyada per taxes de mortalitat i de natalitat elevadíssimes, als països pobres. L’irresistible creixement mundial està determinat sobretot per l’extremada acceleració demogràfica del Tercer Món, que els darrers cinquanta anys ha superat la taxa d’increment anual del 20%, multiplicant-se a una velocitat del doble respecte al ritme mantingut pel món subdesenvolupat els dos darrers segles (només excepcionalment superior al 10%). La polarització entre aquestes dues àrees del món des de la darrera postguerra ha estat ulteriorment accentuada a causa de l’exhauriment del cicle de creixement dels països desenvolupats (on avui la taxa anual és inferior a l’1%), mentre que als països subdesenvolupats s’ha posat en marxa un ràpid declivi de la mortalitat amb la introducció de tecnologia mèdica més avançada (antibiòtics i vacunes), tot i mantenir-se l’elevat nivell de natalitat, que depèn de factors culturals de lenta modificació.

El desequilibri entre la majoria de la població mundial, pobra i en creixement continuat, i la minoria rica, i sobretot blanca, és agreujat per la marcada diferència, que no deixa de créixer, dels ritmes de desenvolupament econòmic. Als països rics la riquesa augmenta molt més ràpidament que als països pobres, superpoblats i amb una renda per càpita sovint per sota de la subsistència. Juntament amb els programes, cada cop més urgents, de contenció del desenvolupament demogràfic mundial, a través de la planificació familiar i del control dels naixements, el repte del futur és, primordialment, la capacitat de promoure una distribució més equilibrada dels recursos entre les diverses àrees del planeta.

Pel que fa a la dinàmica demogràfica que caracteritza el món d’avui dia, vegeu “Població i recursos del món”, i amb relació als Països Catalans, “La població als Països Catalans”.