L'arqueologia

Què és l’arqueologia?

“Com que l’ésser humà no sempre pot acomplir la seva ambició de crear, es complau a cercar el que s’ha perdut, reconstruint el que s’ha destruït i fent reviure el que havia desaparegut. És per això que tots nosaltres sentim tant d’interès per les excavacions dels monuments enterrats del passat.” En els seus Escrits sobre l’art, Johann Wolfgang Goethe explica així la fascinació que susciten les recerques arqueològiques. Les seves paraules ens poden ajudar a entendre les raons de l’èxit actual de l’arqueologia, la seducció que exerceix amb els seus relats de viatges, de descobertes i de tresors amagats.

L’arqueologia és la ciència de l’antiguitat, és a dir, la disciplina que s’ocupa científicament de l’estudi del passat. L’origen del terme és particularment suggeridor, ja que deriva del grec archaios, ‘antic’, i logos, ‘ciència’ o ‘discurs’. Al seu torn, archaios deriva del grec arche, ‘origen’, de manera que també es pot definir l’arqueologia com la “ciència dels orígens”. De fet, l’arqueologia s’ocupa de reconstruir el fascinant camí recorregut per l’ésser humà, des del seu naixement, a través de les etapes successives de les diferents civilitzacions. No és exagerat afirmar que ens hauria de permetre assolir un coneixement una mica millor tant de nosaltres mateixos com del nostre món, en intentar refer el camí recorregut per l’home fins a arribar a la societat en què vivim. Hauria d’ajudar-nos a entendre per què som el que som, mitjançant un treball pacient d’investigació i reconstrucció del passat.

L’arqueologia pertany a l’ampli grup de les ciències de la història. El que la caracteritza dins aquest àmbit és en primer lloc el camp de la seva recerca: concretament, l’arqueòleg estudia els objectes produïts per l’ésser humà. Segons una altra definició que es troba en els diccionaris, es tracta d’una “ciència que estudia els vestigis materials de l’ésser humà”, és a dir, tots els productes de l’activitat humana, des dels estris de cuina fins a les parets dels edificis, passant per les estàtues de déus, les peces d’un teler, els temples monumentals i les tombes. Com deia al segle XVIII el físic i polític nord-americà Benjamin Franklin, l’ésser humà és un animal que fabrica objectes... Però aquests objectes no són “muts”, sinó que parlen de les persones que els han produït i constitueixen una contribució determinant a la reconstrucció del quadre de la nostra història.

En el passat, la trobada d’objectes, sobretot pel que fa a les peces més valuoses, va ser durant molt de temps un dels objectius fonamentals de l’arqueologia. L’arqueòleg havia d’excavar per a descobrir obres d’art destinades a enriquir museus i col·leccions; davant d’aquesta exigència, la comprensió de l’estil, la funció o el context històric de l’obra quedava del tot en un segon terme. L’arqueologia i la història de l’art antic coincidien, i sovint les excavacions eren una mena d’aventura a la recerca d’un tresor.

En canvi, l’interès principal de l’arqueologia tal com s’entén modernament rau no tant en l’objecte per ell mateix com en la comprensió de qui l’ha produït, del perquè i el quan. Des d’aquest punt de vista, bé que pugui semblar una paradoxa, l’estàtua de la Venus de Milo i un fragment esquerdat d’un plat poden tenir una importància equivalent. El veritable objecte de la recerca de l’arqueòleg no és únicament l’objecte fabricat, sinó l’ésser humà que l’ha creat. És la recerca del coneixement, no de les coses. És això el que fa la disciplina tan actual i molt més emocionant que una simple recerca de tresors amagats.

Tot i que l’arqueologia es distingeix clarament de la història de l’art, en la pràctica l’arqueòleg no pot deixar de ser també un historiador de l’art, perquè la finalitat de la seva recerca (que de tota manera exclou finalitats de col·leccionisme erudit, que sovint se li atribuïen en el passat) és preferentment científica, i consisteix en la descripció dels objectes, en la seva datació i finalment en la seva valoració i contextualització històrica i artística. Modernament, doncs, l’arqueologia fa ús de coneixements, ciències i tècniques ben diverses amb la finalitat de comprendre a fons la seva matèria d’estudi.

L’arqueologia també té una història

El desig de reconstruir el passat apareix molt aviat en la història. Les primeres formes de recerca arqueològica ja es troben a les civilitzacions antigues de l’àrea egípcia, on durant el període del Regne Nou treballaven erudits que reunien antiguitats amb finalitats de col·leccionisme i estudi, i també a les zones mesopotàmica i egea.

L’arqueologia de l’arqueologia

L’intent de conservar el record del passat és la raó de la formació de grans arxius de documents importantíssims entre els hitites, els egipcis o els babilonis i a les ciutats antigues de Micenes o Ebla, i també dels registres de costums com els de l’antiga Roma, on cada any s’apuntaven regularment (d’aquí ve el nom d’“anuari” que reben aquests textos) els esdeveniments principals. Els avantpassats dels arqueòlegs van ser, en certa manera, escriptors, historiadors i geògrafs de l’antiguitat com Heròdot, Pausànies, Estrabó, Plini, Diodor, Tucídides, i també Tit Livi i Tàcit. Van viatjar, es van documentar, van estudiar a fons la història i la geografia, els monuments, els usos i costums de molts pobles de l’antiguitat, i van registrar-ho tot acuradament “perquè les empreses humanes no s’oblidin amb el temps”, com escriu al començament de les seves Històries el grec Heròdot, que va viure al segle V aC. En un cert sentit, també es pot parlar d’interès arqueològic a propòsit del col·leccionisme d’obres d’art gregues que practicaven els ciutadans romans rics, els quals van aprendre a conèixer i apreciar sobretot les pintures i les escultures del món grec clàssic, que van atresorar i amb les quals van decorar els carrers i les places de les ciutats, com també les cases particulars. Aquest interès explica l’extraordinària producció de còpies d’originals grecs famosos, còpies que van sortir dels tallers d’escultors experts i que de vegades es van transportar a Roma per mar des de ciutats llunyanes de Grècia i l’Àsia Menor. Així mateix, aquest interès pel passat explica els diversos “classicismes” (és a dir, les eleccions conscients de l’art del passat com a model a imitar) de què tenim notícia ja a partir del món antic, sobretot en temps de l’emperador August i després a l’època d’Adrià.

L’erudició arqueològica llatina no presenta una relació de continuïtat amb els estudis del Renaixement sobre l’antiguitat. Amb tot, hi ha línies d’estudi que es mantenen vives fins als últims segles de l’edat mitjana, sobretot a la cultura bizantina i a l’àrab. La Crònica universal d’Hesiqui de Milet, la Topografia cristiana de Cosme l’Indicopleustes i la Cronografia de Giorgio Sincello documenten als segles VII i VIII un cert interès pels monuments del passat, que més tard va ser confirmat indirectament pels tractats tècnics sobre les diverses arts. L’ampli apartat del lèxic de la Suda, una gran obra enciclopèdica bizantina del segle X, conté importants notícies de caràcter arqueològic.

Els testimonis documentals de l’interès arqueològic potser són més nombrosos al món àrab, on hi ha referències en algunes obres de l’historiador al-Waqidi, del geògraf i cartògraf al-Idrisi i del matemàtic, astrònom i metge al-Biruni. Tenen un relleu destacat els escrits dels historiadors i els geògrafs del segle XIII, amb importants relacions sobre Egipte, que culminen en l’obra genial d’Ibn Khaldun, en què l’arqueologia, la història del dret, la sociologia i l’etnologia s’uneixen i donen vida a una veritable ciència de l’ésser humà.

A Occident, els documents més importants de l’arqueologia medieval són els Itineraria i sobretot els Mirabilia Urbis Romae, que procedeixen de fonts múltiples (els Regionaria, del final de l’Imperi, els fragments d’antics textos d’història i topografia i les tradicions mitològiques convertides en llegenda). Aquestes obres, destinades als pelegrins, són les primeres “guies turístiques”, i les seves fantasioses alteracions del significat originari dels monuments demostren la fascinació que exercien les restes de l’antiguitat.

Els esplèndids monuments de la Roma antiga encara eren ben visibles a l’edat mitjana. Les termes imposants i sumptuoses, els fòrums, els carrers porticats, els altars i els temples van fer néixer el mite de la romanitat ja a l’època de les invasions bàrbares. En efecte, els bàrbars, “veient Roma i la seva gran obra, se’n van sorprendre”, com diu Dant; amb tot, la sorpresa no els va impedir saquejar en diferents ocasions totes aquelles meravelles. Els mateixos ciutadans de la Roma medieval veieren amb molta familiaritat aquestes restes solemnes, davant les quals sovint van adoptar una actitud desimbolta. Es van fer refugis al Colosseu o al Teatre de Marcello, molts temples es van transformar en esglésies i, sovint, els monuments més grans es van utilitzar com a pedreres de pedres ja treballades i de qualitat òptima. A Egipte van patir la mateixa sort les cèlebres piràmides de Gizeh, els refinats revestiments de les quals es van emprar per a la construcció de la ciutat islàmica del Caire, perquè oferien una oportunitat magnífica d’obtenir a bon preu material de construcció preuat i perfectament acabat.

L’arqueologia des del Renaixement fins avui

No va ser fins al Renaixement que l’antiguitat va despertar un interès més ampli i conscient. Fins i tot es va imposar una mena de culte al passat. Es van descobrir obres d’art gregues i romanes i es va començar a difondre el col·leccionisme d’aquestes obres, que al seu torn alimentava noves recerques i excavacions. El passat començava a veure’s des d’una perspectiva històrica. No es tractava només de buscar les obres mestres antigues i reutilitzar-les per exemple en construccions noves, com s’havia fet a l’edat mitjana (Venècia és un veritable mostrari d’aquest tipus); per als artistes, tampoc no es tractava només de copiar models. Va néixer per primer cop el sentit de la distància històrica de l’antiguitat, sentida com a model per imitar però també per superar. Al Renaixement es va iniciar una mena de “diàleg amb els avantpassats”.

El fervor de les recerques i dels descobriments d’obres antigues va ser extraordinari en aquesta època. Des de la segona meitat del segle XV s’havien creat les primeres col·leccions d’antiguitats a les corts principesques, com Màntua, Florència o Nàpols, i a la pontifícia. El 1471 Sixt IV va aplegar nombroses estàtues antigues al palau del Campidoglio, i el 1506 Juli II va crear el Museu del Belvedere, secundat en la passió col·leccionista pels cardenals humanistes. Es van descobrir obres excepcionals de l’art grecoromà, com el Laocoont, l’Apol·lo i el tors de Belvedere, que són al Vaticà; Rafael es va inspirar en les pintures del palau de la Domus Aurea de Neró, descobertes recentment; Miquel Àngel va transformar les restes d’unes antigues termes romanes en l’església de Santa Maria dels Àngels. Dos segles més tard, Giambattista Piranesi representà amb una gran imaginació les restes de la història passada de Roma en els seus gravats. I la llista de les inspiracions, les descobertes i les reinterpretacions podria ser molt més llarga.

Però, malgrat aquest interès vivíssim, el passat més antic de l’ésser humà i els orígens de les grans civilitzacions continuaven bàsicament envoltats de misteri. El món antic s’estudiava amb la Bíblia a la mà, sense fer excavacions arqueològiques sistemàtiques.

Als segles XVII i XVIII, l’arqueologia va fer progressos extraordinaris i es van establir les bases per al seu naixement com a veritable disciplina científica. Personatges com l’erudit, científic i filòleg alemany Athanasius Kircher, un jesuïta apassionat per les antiguitats egípcies, o com l’arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann, que va establir les bases d’una teoria de la bellesa destinada a inspirar l’art neoclàssic, o també com el general i diplomàtic escocès Thomas Bruce, comte d’Elgin, que amb un procediment discutible (i discutit) va portar a Londres des d’Atenes els marbres del Partenó i de l’Erectèon, van contribuir, de maneres molt diferents, a crear les premisses per al naixement de l’arqueologia tal com s’entén modernament. El desxiframent de l’escriptura jeroglífica de la pedra de Rosetta per obra del francès Champollion, al començament del segle XIX, va representar una fita en la història de la disciplina. Es remunta al mateix període l’obra d’alguns arqueòlegs que es van fer famosos, els veritables pioners en aquest camp, com Auguste Mariette, Gaston Maspéro i William Petrie, a Egipte, i C.Layard i Paul-Émile Botta, a Mesopotàmia. Petrie i Pitt-Rivers van encetar les excavacions arqueològiques d’estil modern, tot donant prioritat a l’establiment de cronologies precises i comparades més que no pas a la trobada d’objectes bells. Mentrestant, les descobertes es multiplicaven. Es van trobar les cavernes prehistòriques decorades dels Pirineus i la Dordonya, a França; després de les famoses recerques de Heinrich Schliemann (vegeu “Un descobridor de tresors afortunat”), Arthur Evans va descobrir i restaurar els palaus minoics de l’illa de Creta; Michael Ventris va desxifrar l’escriptura lineal B dels antics habitants de Grècia. Paral·lelament, en l’àmbit de la paleontologia, els nombrosos descobriments de fòssils humans feien cada vegada més evident l’antiguitat extrema de l’aparició de l’ésser humà a la Terra, i plantejaven la qüestió —que per raons òbvies desagradava molt— d’un avantpassat comú, del qual haurien sorgit els homes i els simis. A Itàlia, durant tot el segle XIX, l’activitat arqueològica va ser intensa, sobretot a Pompeia, que ja s’havia descobert el 1748, i a Etrúria; a més, es van reorganitzar els serveis arqueològics, es van reordenar i ampliar els museus existents i se’n van crear de nous.

Als Països Catalans, al segle XIX, es van consolidar també els primers museus arqueològics, lligats a les societats erudites, com l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma de Mallorca, i també a les comissions provincials de monuments. L’any 1818, el literat, historiador i advocat maonès Joan Ramis i Ramis va publicar el primer llibre de prehistòria, Antigüedades célticas de la isla de Menorca, una obra precursora. A les darreres dècades del segle XIX, l’exploració prehistòrica va ser molt important, sobretot gràcies a les associacions excursionistes, i l’estudi es va centrar en els monuments megalítics. El segle XX va portar grans canvis. Així, la fundació de la secció historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1907, va proporcionar una base acadèmica sòlida. Alhora, van començar les excavacions d’Empúries, organitzades per la Junta de Museus de Barcelona i dirigides inicialment per Josep Puig i Cadafalch. El 1908, Ceferí Rocafort va donar a conèixer les pintures rupestres del Cogul, a l’indret de la roca o cova dels Moros, a prop d’aquest poble de les Garrigues, un descobriment que els anys següents promogué un ampli debat sobre la cronologia de l’art rupestre. El 1914, l’Institut va organitzar el seu Servei d’Excavacions Arqueològiques sota la direcció de Pere Bosch i Gimpera, autor de Prehistòria catalana (1919) i Etnologia de la Península Ibèrica (1934). A més d’aquests nuclis centrals, cal destacar el gran pes que han tingut les activitats dels investigadors no professionals.

Arreu, fins a la Segona Guerra Mundial, es van multiplicar les excavacions, les descobertes i els inventaris. Va ser important la recuperació de les ciutats antigues al nord d’Àfrica, com Cirene, Leptis i Sàbrata (Líbia) per obra dels italians, i Cartago (Tunísia), Thamugadi (Algèria) i Volubilis (Marroc) per obra dels francesos, també molt actius a l’àrea de Síria. Daten igualment d’aquestes dècades les excavacions a l’antiga ciutat sumèria d’Ur (a partir del 1922), importants perquè van permetre el descobriment de les civilitzacions dels hitites i els urartis, entre el nord de Mesopotàmia i Armènia. Al mateix temps progressaven les excavacions a Egipte; cal esmentar la contribució de l’italià Ernesto Schiaparelli i el famosíssim descobriment de la tomba de Tutankamon, pràcticament intacta, per obra de l’anglès Howard Carter, sota el mecenatge i la col·laboració de lord Carnarvon, el 1922.

A l’inici del segle XX, la “ciència de l’antiguitat” s’havia dotat d’elements que li van permetre una evolució profunda en les seves estructures ideològiques, en els seus mètodes de recerca, en la seva organització, en les mateixes finalitats que perseguia. D’una banda adoptava ja sense excepció els mètodes de les ciències naturals, tant en el camp de les tècniques de prospecció i excavació com en el plantejament crític i en la solució dels problemes teòrics. De l’altra, s’havia d’adequar a les noves exigències del pensament històric, en el sentit que el monument arqueològic s’ha d’inserir en el marc d’una realitat humana més àmplia. Aquesta arqueologia renovada estén el seu abast a la prehistòria i en general a totes les cultures del passat, i ja no es limita a les valoracions exclusivament estètiques sinó que se centra en els fenòmens culturals, socials i econòmics de què els monuments són prova testimonial. La disciplina s’integra en la cultura moderna com a pont cap a un coneixement objectiu del passat. En l’àmbit de les recerques arqueològiques, cada vegada tenen més importància les tècniques de prospecció, d’excavació, d’anàlisi i datació de les troballes.

Seria complicat, i de ben segur força incomplet, intentar enumerar les empreses arqueològiques dutes a terme arreu durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Tot i això, entre les descobertes més importants val la pena esmentar l’arxiu de la ciutat d’Ebla, a Tell Mardik, Síria, el 1975, on les disset mil tauletes cuneïformes trobades, que formaven part de l’arxiu reial (2400-2250 aC), redactades en sumeri i eblaïta, han proporcionat elements fonamentals per a la història de les llengües antigues de l’àrea de l’Orient Mitjà. Així mateix, va tenir un notable ressò mundial el descobriment, el 1974, a la localitat xinesa de Xi’an, uns 800 km al sud-oest de Pequín, de la tomba de Zheng, conegut per Qin Shi Huangdi, fundador de la dinastia qin (segle III aC), protegida i vetllada per l’anomenat “exèrcit d’argila”, compost per uns sis mil guerrers de terracota de mida natural. També cal destacar la tasca d’organitzacions internacionals, com la Unió Europea o la UNESCO. L’exemple més notable és la cooperació duta a terme per a la recuperació i la conservació, entre el 1964 i el 1968, dels temples d’Abu Simbel (vegeu “Núbia, la història d’una destrucció i un salvament”). A més, s’han creat organismes europeus permanents per a la protecció dels llocs i els monuments arqueològics, així com institucions de caràcter mundial que persegueixen i eviten el comerç incontrolat, i sovint il·legal, d’obres d’art, que van ser desmuntats pacientment i traslladats amb gran dificultat a uns 60 m de distància del seu lloc original per evitar que quedessin submergits per les aigües del Nil arran de la construcció de la presa d’Aswan. Als Països Catalans, on l’arqueologia ha aconseguit consolidar-se, han tingut un ressò notable els treballs arqueològics de l’abric Romaní, a Capellades (Anoia), un dels directors dels quals és Eudald Carbonell, de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que també participa en la direcció de les excavacions d’Atapuerca (Burgos).

L’arqueologia com a tècnica

La recerca arqueològica comprèn una sèrie d’activitats diverses, que es duen a terme en un ordre determinat i amb l’auxili de mètodes i tècniques en part específics, però sobretot de caràcter interdisciplinari.

La feina de l’arqueòleg

Quadre Qd3.1 Disciplines aplicades a la recerca arqueològica.

ECSA

La part més típica, i segurament també una de les més tòpiques, del treball de l’arqueòleg consisteix en l’excavació, és a dir, la recerca sobre el terreny dels testimonis del passat. Com un autèntic detectiu, l’arqueòleg ha d’aconseguir interpretar les restes desenterrades, els fragments de ceràmica que troba quan excava, les estructures soterrades i els indicis d’abandons, esfondraments, incendis o reconstruccions dels edificis, que sovint només han deixat vestigis mínims a les capes de terra acumulades amb el temps. Ha d’establir relacions entre les troballes, entendre l’ordre cronològic dels esdeveniments d’una localitat, verificar possibles correspondències amb els textos antics o amb altres localitats i fets coneguts. A més, ha de saber decidir com i on excavar, amb un gran sentit de la responsabilitat, perquè les excavacions requereixen temps i diners; també ha de saber organitzar la recuperació i la conservació de les troballes, estudiar-ne la restauració i la vetlla, i publicar els resultats del seu treball per tal d’augmentar el coneixement científic del passat i intercanviar i fer circular idees entre els especialistes i els estudiosos.

A totes aquestes consideracions sobre la feina de l’arqueòleg cal afegir, a més, una observació fonamental relativa a l’excavació, l’operació arqueològica més important, mitjançant la qual es troben els testimonis del passat llunyà. En efecte, cal no oblidar que, fins i tot quan es duu a terme amb els criteris científics més rigorosos, l’excavació sempre comporta una “destrucció”. El terreny és per a l’arqueòleg com un llibre obert, amb totes les pàgines escrites, però, en el moment en què es fa l’excavació i es lleven nous estrats o s’obren noves trinxeres, és com si les pàgines que es van llegint quedessin destruïdes. L’arqueòleg les pot llegir un sol cop, perquè després ja no podrà tornar enrere, repensar-s’hi, i tornar a veure les coses com estaven. La història de l’arqueologia és plena d’episodis i casos en què, en buscar estrats profunds i testimonis antics, els excavadors ignorants han destruït literalment les restes més recents, no menys interessants, que avui intentaríem buscar inútilment.

Ateses totes les raons enumerades, es comprèn que la figura de l’arqueòleg com a buscador de tresors, que emprèn una aventura per terres exòtiques i llunyanes amb l’única finalitat de trobar objectes preciosos, no es correspon amb la realitat. L’arqueòleg és un científic, en el treball del qual intervenen, més que la sort, la competència, la professionalitat, els contactes amb els altres estudiosos, la paciència i la humilitat. Tot això, per descomptat, no treu gens ni mica de fascinació a la seva feina, que és apassionant i interessant com tota recerca. Avui, l’arqueòleg, més semblant a un detectiu despert que a un buscador d’or i de tresors amagats, recorre a una sèrie de tècniques i de coneixements científics molt sofisticats, que li permeten obtenir de l’excavació les màximes informacions possibles. Una panoràmica d’aquestes tècniques ens ofereix l’oportunitat de fer un viatge fascinant entre ciències diverses i quasi futuristes. Imaginem, doncs, que podem seguir un arqueòleg, pas a pas, en la seva feina, des de la programació de l’excavació fins a la publicació de les descobertes, i examinem les múltiples tècniques de què es pot servir.

Les feines que precedeixen l’excavació

Moltes de les intervencions sobre el terreny que fan els arqueòlegs avui són excavacions d’urgència i es duen a terme arran de troballes casuals, en relació amb tasques de construcció o de creació de grans infraestructures i projectes similars. Amb tot, en molts casos les campanyes d’excavació es projecten anticipadament per tal de respondre a finalitats científiques precises, resoldre problemes puntuals o donar resposta a interrogants històrics. En aquests casos, els treballs que precedeixen l’excavació són tan importants com l’excavació mateixa. Les feines prèvies poden concretar-se en àrees tan diverses com la recerca bibliogràfica i d’arxiu, el reconeixement o la prospecció del terreny, la fotografia aèria i subterrània, i les tècniques geofísiques.

Pel que fa a les recerques bibliogràfiques i d’arxiu, és fonamental un control acurat de les notícies sobre el lloc elegit que donen els textos dels antics, les relacions dels viatgers antics i moderns, les publicacions científiques anteriors, els arxius, els mapes cadastrals, etc. Aquestes informacions poden orientar l’arqueòleg a l’hora de triar el punt on començar l’excavació i també ajudar-lo a entendre què pot esperar trobar. El reconeixement o la prospecció del terreny consisteix en l’exploració minuciosa a la recerca d’indicis com restes de parets, pedres treballades, teules o ceràmica, portades a la superfície pels agents atmosfèrics o arran de tasques agrícoles. Poden facilitar indicacions útils sobre l’època del poblament i anticipar-ne alguna característica (centre urbà, nucli aïllat, etc.).

Quan es vol elaborar amb molta precisió plànols d’excavacions i mapes d’àrees arqueològiques s’empra la tècnica de la fotogrametria. És un procediment que consisteix a fer moltes fotografies aèries —quan es vol obtenir mapes de zones molt extenses— o amb una càmera fotogràfica muntada en una espècie de rail suspès —per als plànols de les excavacions—, de tal manera que les diferents preses cobreixin enterament tota l’àrea que interessa. Les fotografies s’han de fer des d’una posició perpendicular respecte de terra. Després, amb un aparell especial anomenat restituïdor, i recorrent a algunes astúcies tècniques, com la superposició parcial de diferents imatges, les nombroses fotografies es casen per formar un sol mapa, com els trossets d’un únic mosaic.

Aquesta tècnica permet, en condicions de llum determinades, veure i fotografiar des d’un avió el que és impossible d’observar en un reconeixement sobre el terreny. Així, es pot detectar estructures enterrades a poca profunditat, com muralles, tombes o canals, la presència de les quals provoca variacions, ni que sigui lleus, en el color i el tipus de vegetació, cosa que fa visible des de dalt, com en un dibuix nítid, el plànol d’allò que hi ha enterrat. El mètode, nascut pels volts del 1930 i utilitzat primer amb finalitats militars, ha permès descobriments extraordinaris, des de vil·les romanes al centre i el nord d’Europa (són famoses les de la vall de la Somme, al nord de França) fins a la ciutat etrusca de Spina, a la desembocadura del Po. Un desenvolupament recent d’aquesta tècnica és la fotografia des d’un satèl·lit, que permet abastar un radi visual més ampli i ha fet possible reconstruir, per exemple, la centuriació romana (és a dir, la divisió de les propietats i dels camps), a la regió septentrional italiana de l’Emília-Romanya, o la presència de canals i rius antics al Sàhara avui desertitzat. L’ús de filtres o de pel·lícules especials, com en el cas de la fotografia en infraroig, assegura resultats molt ben llegibles. A més, de vegades s’opta també per la fotografia subterrània, que consisteix a fotografiar, amb sondes especials dotades d’aparells petitíssims amb flaix incorporat, els espais subterranis, com tombes o hipogeus. Amb aquest sistema s’han descobert al Laci, a la Itàlia central, les tombes de Tarquínia, que durant els segles VIII-VI aC va ser un dels estats etruscs més importants, decorades amb pintures molt interessants.

Pel que fa a les tècniques geofísiques, els sondeigs consisteixen a obtenir, amb sondes especials, unes mostres cilíndriques de terreny que donen idea de l’estratigrafia de la zona, útil per a entendre, abans de l’excavació, la seqüència dels estrats que es trobaran. També es poden dur a terme exploracions pròpies de les disciplines geològiques aplicades a l’arqueologia. Són tècniques que es basen en el principi segons el qual la presència al subsòl d’objectes fets per mans humanes determina una resistència específica diferent de la de la terra a les ones elèctriques, magnètiques, sísmiques i acústiques. Aquestes variacions de resistivitat es poden traduir, amb instruments especials, en esquemes gràfics, els quals permeten determinar la col·locació de les restes arqueològiques amb força precisió.

L’excavació i les seves tècniques

Quan l’arqueòleg ha determinat el lloc on vol dur a terme l’excavació, comença el treball sobre el terreny, amb l’ajut del seu equip format, a més dels obrers, per epigrafistes, numismàtics, biòlegs, geòlegs, restauradors, dibuixants, etc., segons els casos. L’excavació es pot realitzar de maneres molt diferents. Com va dir el conegut arqueòleg Mortimer Wheeler, no existeix la manera ideal d’excavar, però n’hi ha moltes d’equivocades. Precisament els darrers anys, els arqueòlegs han discutit apassionadament sobre la manera d’excavar. La importància del tema és evident: una excavació mal feta, aproximada o imprecisa, pot destruir per sempre testimonis preciosos o fer incomprensibles i “muts” alguns vestigis notables.

En el debat sobre el mètode d’excavació, hi ha acord sobre l’excavació estratigràfica. En les ciències geològiques també regeix el principi que assenyala que els testimonis humans s’acumulen amb el pas dels anys i els segles i formen estrats de terreny superposats, dels quals els més profunds són els més antics, i els més superficials, els més recents. Els objectes que es troben al mateix estrat són contemporanis entre ells. Correspon a l’arqueòleg establir la successió dels estrats i, mitjançant els elements coneguts i datables que s’han trobat a cadascun d’ells (per exemple, un tipus de gerro del qual es coneix l’època de difusió, o una moneda), arribar a la datació dels mateixos estrats i de tots els elements que contenen.

Durant el procés d’excavació, cada operació i cada troballa es documenten acuradament. El material és recollit, catalogat i descrit. Es fan relleus de les seccions verticals de l’excavació i plànols horitzontals. Pot ser necessari garbellar el terreny, és a dir, passar-lo literalment pel sedàs, o sotmetre’l a una flotació, és a dir, una immersió en aigua, que permet separar els diversos components de la terra; així s’obtenen mostres per a la seva anàlisi posterior, amb vista a estudiar per exemple pol·len, restes de menjar, ossos d’animals o microfauna (insectes i altres animalons petits), que si s’interpreten correctament fan possible la reconstrucció de l’ambient natural del lloc antic.

L’arqueòleg ha de seguir personalment bona part d’aquestes operacions i dur un diari de l’excavació on s’anoten totes les observacions significatives fetes durant la feina. Avui, aquest diari es fa a base de fitxes que documenten pas a pas tot el desenvolupament de la recerca, de manera que algú que no hi hagi estat present se’n pugui fer una idea força precisa de com es presentava la situació als ulls de l’arqueòleg.

També és ben freqüent l’ús de l’ordinador aplicat a l’arqueologia, com a eina d’emmagatzemament de dades fàcilment accessible o per a fer estadístiques o diagrames, entre moltes altres coses, fins al punt que es proposa anomenar l’arqueologia amb el nou terme “arqueometria”, una denominació que remarca els aspectes científics i matemàtics i l’exigència de rigor i precisió de la disciplina.

El somni de la cronologia absoluta

Una de les tasques principals de l’arqueologia és datar les troballes, és a dir, establir una cronologia del lloc que es pugui inserir harmònicament, com els trossets d’un mosaic, en la cronologia general de la història. Amb aquesta finalitat s’han enllestit nombroses tècniques, que se sumen a mètodes més antics i tradicionals però encara vàlids. Les tècniques més usuals són les del radiocarboni o C14, del potassi-argó, de la termoluminescència, del paleomagnetisme i de la dendrocronologia.

El mètode del radiocarboni o C14 és un mètode de datació absoluta basat en els fenòmens radioactius. El C14 és un isòtop radioactiu del carboni, contingut a tota la matèria orgànica (animal i vegetal). Quan aquesta matèria orgànica mor, el C14 comença a desintegrar-se, és a dir, a reduir-se, segons un ritme mesurable i constant. En mesurar en una mostra de matèria orgànica la radioactivitat residual amb l’ajut dels instruments adequats s’aconsegueix determinar-ne l’edat, amb un cert error, que oscil·la entre l’1 i el 10%. Malgrat aquest marge d’error i l’aplicació limitada a material orgànic, el mètode ha tingut una gran utilitat en moltes datacions relatives sobretot al món prehistòric (per a les dates remotes, el marge d’error es fa més suportable); pel que fa a datacions superiors a uns 40 000-45 000 anys, però, en general no serveix, ja que els percentatges de carboni 14 contingut en les troballes assoleixen valors insignificants. Als Països Catalans, al començament del 1994 hi havia 431 datacions disponibles per aquesta tècnica. D’altra banda, el mètode del potassi-argó es basa en un criteri anàleg al del C14, és a dir, en la pèrdua de la radioactivitat, en aquest cas d’un isòtop del potassi present en moltes roques, el K40, que provoca la formació d’argó 40. També en aquest cas la pèrdua és mesurable amb sofisticats sistemes que permeten remuntar-se en el temps fins a més de 50 000-100 000 anys enrere.

El mètode de la termoluminescència, que s’aplica sobretot a la datació de la ceràmica, es basa en el mesurament de la radioactivitat natural acumulada en els fragments de quars continguts en l’argila de les peces, que és proporcional al temps que ha passat des de la cocció de l’argila. Al seu torn, la tècnica del paleomagnetisme se centra en l’estudi de la magnetització dels objectes arqueològics, que dóna idea del camp magnètic de la Terra en el moment de la seva producció, la mesura del qual es pot traduir posteriorment en termes de cronologia (vegeu “Com és feta la Terra”). Finalment, el mètode de la dendrocronologia es basa en el recompte dels anells de creixement dels troncs d’arbre, corresponents cadascun a un any de vida de la planta.

Tots aquests mètodes sovint s’utilitzen simultàniament, amb vista a incrementar-ne les garanties de precisió. En concret, les datacions obtingudes amb el C14 sovint es contrasten amb altres mètodes, com la dendrocronologia, per tal de reduir l’aproximació implícita en el mètode; en aquest cas es diu que les datacions són calibrades.

A més d’aquests sistemes, vàlids en general per a la datació de troballes prehistòriques, també hi ha mètodes de datació més tradicionals, però encara vigents, sobretot en el camp de l’arqueologia clàssica i per a les èpoques històriques més properes a nosaltres. Es tracta de l’estudi de les monedes, de les seqüències de ceràmiques, dels estils de l’escultura, que permeten definicions cronològiques molt exactes. A aquests mètodes de datació cal afegir, quan n’hi ha, els textos literaris i històrics dels antics, des dels arxius de documents, com els d’Ebla o Micenes, als anuaris, i a l’obra d’historiadors com Heròdot i Tucídides, en el cas de Grècia, i Livi i Tàcit, per a Roma, entre altres.

La interpretació i la tutela després de l’excavació

Quan s’ha acabat l’excavació, l’arqueòleg en fa públics els resultats, i edita en revistes especialitzades o en un volum la notícia i la seva interpretació. Tota la comunitat científica ha d’estar informada de la recerca, perquè cap excavació no és una illa autònoma, sinó que constitueix la peça d’un mosaic ampli com la història de la humanitat, i les recerques s’han de comparar entre elles contínuament.

Finalment, l’excavació s’ha de protegir. De vegades, per evitar que pateixi danys, es torna a cobrir, o fins i tot s’enterra altre cop. Sovint s’estudien solucions especials, com l’obertura al públic de “parcs arqueològics” o la incorporació de les troballes als museus. La protecció de les troballes antigues i importants de vegades és un problema molt delicat. Un exemple pròxim és la famosa cova prehistòrica d’Altamira, a Santillana de Mar (Cantàbria), que guarda un conjunt destacadíssim de pintures rupestres del paleolític superior, a la qual s’ha hagut de restringit dràsticament l’accés, ja que el diòxid de carboni exhalat per les onades constants de visitants alterava el delicat medi de la cova i era una greu amenaça per a les pintures. Una reproducció exacta de les pintures del sostre i de les parets s’exposa al costat mateix de la cova original, i una altra còpia molt rigorosa és al Museo de Arqueología Nacional de Madrid. Així, els testimonis del passat esdevenen objecte d’interès i una veritable riquesa per a la humanitat. D’aquest interès, en són mostra els nombrosos turistes que omplen les localitats arqueològiques d’arreu del món i que fan cua per veure, als museus i les exposicions, les obres d’èpoques remotes.

Les noves arqueologies

Passejant per la perifèria d’una ciutat, de vegades s’hi pot veure grans construccions descurades i una mica sinistres, com algunes naus de fàbriques abandonades des de fa anys i xemeneies mig enrunades. Són les restes d’indústries del passat, desocupades fa temps per ser substituïdes per instal·lacions més modernes i eficients. Encara que pugui resultar estrany, els arqueòlegs també estudien aquesta mena de monuments, i d’altres pertanyents a l’àmbit de l’anomenada “primera civilització industrial” (infraestructures per a les comunicacions, pobles i barris per a obrers, dics, magatzems, menjadors, mercats, etc.). Tot plegat constitueix l’anomenada arqueologia industrial, una disciplina impulsada a les universitats britàniques a la dècada dels seixanta, introduïda a Catalunya al final dels setanta, nascuda si fa no fa paral·lelament a l’arqueologia moderna i contemporània, que estudia, amb els mateixos mètodes que l’arqueologia tradicional, el passat industrial (en especial els estris, les màquines i els edificis) de la societat. Naturalment, pel que fa a èpoques tan properes disposem d’una quantitat ingent de documents escrits, però l’ús de tècniques específicament arqueològiques es justifica per l’afany de conèixer més a fons els aspectes materials i pràctics d’una societat, que és la nostra, de la qual s’han estudiat força coses però on encara n’hi ha moltes més que corren el perill de ser oblidades i enterrades amb el record dels nostres avis i besavis.

L’interès pels antics edificis industrials, incloses les infraestructures i les màquines que contenen, ha crescut els darrers anys a causa d’una major consciència de la civilització industrial per una cultura i un llenguatge arquitectònic propis, que ja té una història a l’esquena. És més, s’ha anat formant una “cultura de la reutilització” d’aquests llocs, que proposa fer-ne un ús tot mantenint-ne l’atmosfera i el valor històric i arquitectònic. Un exemple reeixit és sens dubte l’estació d’Orsay, a París, transformada en museu d’art modern, gràcies a una respectuosa obra de restauració dirigida per l’arquitectessa Gae Aulenti.

Així mateix, és unànime l’interès que suscita l’arqueologia subaquàtica, una branca de la recerca arqueològica desenvolupada al començament del segle XX. Al fons del mar jeuen moltíssimes restes de vaixells que van naufragar en l’antiguitat amb la seva càrrega; i sota les aigües dels llacs hi ha enfonsats vestigis d’antics nuclis habitats, que per raons naturals van acabar sota les aigües amb el pas del temps. Són testimonis de gran valor des del punt de vista històric, perquè sovint estan intactes i no han estat danyats per espoliadors clandestins. Naturalment, les recerques es fan amb criteris especials, sovint amb l’ajut de vaixells amb equips sofisticadíssims i amb la col·laboració de submarinistes experts, perquè quasi sempre cal submergir-se a una profunditat considerable i treballar al fons durant molta estona. El treball de recerca inclou dues fases bàsiques: a l’aigua, prospecció, estudi topogràfic, excavació, recuperació i, eventualment, protecció del lloc trobat; i fora de l’aigua: conservació i restauració dels materials recuperats, anàlisi de les troballes pel que fa a les dades estratigràfiques i contextuals, i adquisició de noves dades científiques.

Sota l’aigua no es treballa amb pic i pala, com a terra, sinó amb bombes especials que remouen i absorbeixen les restes de la sorra. També existeixen instruments per a escandallar el fons i detectar-hi possibles edificis o restes submergides.

L’aigua de mar i els habitants marins (a més dels peixos, els crustacis, els mol·luscos i molts microorganismes) fan malbé els materials submergits i plantegen delicats problemes als restauradors. Amb tot, de vegades resulta sorprenent l’extraordinari estat de conservació d’embarcacions de fusta trobades sota l’aigua (des de piragües prehistòriques fins als vaixells dels víkings) i la qualitat excepcional de notícies històriques que es poden recollir de vaixells com el romà d’Albenga, descobert al mar amb la seva càrrega d’àmfores i que es conserva al museu d’aquesta ciutat de la Ligúria. Aquestes troballes i altres de semblants permeten reconstruir les rutes i l’activitat comercial dels vaixells antics, i, encara avui, ens sorprenen i ens commouen si pensem en les vicissituds tràgiques que en van causar el naufragi.

En la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe, el protagonista es troba, a l’illa deserta on ha naufragat, en les condicions d’un home de l’edat de la pedra, ja que ha de construir-se tot el necessari per a viure. Com Robinson Crusoe, molts arqueòlegs d’avui s’han proposat imitar els homes de l’edat de la pedra, no per sobreviure, sinó per “provar” experimentalment com fabricaven els seus instruments els nostres avantpassats, com coïen la terrissa, com feien les cases i com obtenien el menjar, naturalment utilitzant exclusivament tècniques, eines i materials de l’època. És l’anomenada arqueologia experimental, que recrea les condicions de vida dels antics i en reprodueix experimentalment el medi i els objectes. Provar és un sistema excel·lent de comprendre, com sempre han defensat els científics, que des dels orígens de la ciència moderna s’han basat en els experiments per a confirmar o modificar les seves teories. En el cas de l’arqueologia experimental, provar també és una aventura fascinant que ens projecta enrere en el temps i que es pot viure, des de fa un temps, en alguns museus, per exemple a Dinamarca (Lejre), al nord d’Itàlia (Verona) i a França (a l’anomenat “arqueòdrom” de Borgonya).

Les tres branques esmentades més amunt —l’arqueologia industrial, l’arqueologia subaquàtica i l’arqueologia experimental— són només tres exemples dels més significatius de l’horitzó amplíssim que s’obre al davant de l’arqueòleg modern. La tendència a desplaçar la recerca arqueològica cap al present és evident, deixant de banda l’arqueologia industrial i l’experimental, també en l’etnoarqueologia, una disciplina practicada sobretot als Estats Units, que mira de reconstruir el passat estudiant les poblacions primitives d’avui (amb tots els riscos que comporten unes comparacions d’aquesta mena). Podríem donar molts més exemples dels nous camps de recerca que s’ofereixen a l’arqueòleg. Des de les primeres aparicions humanes a la Terra fins als tallers on treballaven els nostres avis, totes les èpoques de la història guarden encara molts secrets per revelar. La preparació d’estudiosos competents i rigorosos és una responsabilitat de tots els països moderns, per tal que els testimonis dels humans que han viscut abans que nosaltres no caiguin en l’oblit.