Les religions de l'antiguitat

Les religions de l’Orient Mitjà Antic

Les comunitats humanes que van viure en èpoques anteriors a la “invenció” de l’escriptura ja coneixien concepcions i pràctiques de tipus religiós o màgic. Entre els primers objectes de significat magicoreligiós hi ha l’anomenada Venus de Willendorf, de fa uns 30 000 anys: representa la dona en el seu paper maternal, en relació amb el culte de la fertilitat i de la vida humana.

Les sepultures són les formes més antigues de pràctiques religioses. Ja al paleolític mitjà se solia enterrar els morts amb objectes d’ús quotidià, menjar i joies. El significat inequívoc d’aquest ritu era la creença en una nova vida després de la mort. D’altra banda, algunes de les figures d’animals representades a les parets de les seves coves tenien un significat evident de ritu propiciatori, ja que aquells homes vivien de la caça i la recol·lecció.

Durant el neolític va començar i es va desenvolupar l’agricultura, a les vores dels grans rius, i alguns grups humans passaren de la vida nòmada a la sedentària. El culte dels morts es perfeccionà, i s’atribuí als difunts la capacitat d’intervenir en la vida dels vius; és per això que els enterraments van tenir tanta importància. Els megàlits també solen tenir relació amb aquest culte. Les poblacions prehistòriques d’arreu, des de l’illa de Pasqua fins a la Xina, d’Amèrica a Àsia, passant per Europa i el nord d’Àfrica, coneixien aquestes grans pedres clavades verticalment a terra. Més endavant, la construcció de cases, pobles i ciutats, que exigia una organització centralitzada, comportà el desenvolupament de sistemes socials complexos i va néixer l’escriptura: s’inicià a partir d’aleshores una època que ha deixat molts més testimonis i documents religiosos. La creació dels primers grans imperis a l’àrea del Pròxim Orient i de la Mediterrània oriental donà un gran impuls a les creences i les pràctiques religioses dels pobles que en formaven part, com també al paper exercit per la religió i els seus “ministres” dins la societat (pel que fa a les antigues religions d’Orient, vegeu “Religions i religiositat”).

Els egipcis

Des del Regne Antic disposem de dades fiables sobre la concepció religiosa dels egipcis gràcies a fonts originals com baix relleus, estàtues i objectes de culte. Una altra font d’informació són els Llibres de les piràmides: textos rituals escrits a les parets de les cambres sepulcrals d’aquestes construccions faraòniques. De totes aquestes fonts es dedueix que hi havia diferents déus: masculins i femenins, del nord i del sud d’Egipte, del cel superior i del cel inferior, de la terra, de les ciutats i dels quatre punts cardinals. Molt sovint, aquestes innombrables divinitats tenien relació amb una localitat concreta i de vegades es representaven amb formes animals o amb els atributs d’aquests: Thot, amb el cap d’ibis, senyor d’Hermòpolis; Khnum, déu moltó, senyor d’Elefantina; Bastet, la deessa gata de Bubastis; Anubis, déu xacal de l’Alt Egipte; Ptah, déu de Memfis, etc. També hi havia moltes divinitats celestes: Horus, el cel, personificat en la divinitat femenina Hathor, que després esdevingué fonamental en el mite d’Osiris i que es representava en forma de falcó; Thot, que al Regne Antic va esdevenir el déu lluna i va ser venerat com a senyor del saber, etc. En aquest mateix període es va imposar Ra, personificació del sol del migdia i principal deïtat de la teologia d’Heliòpolis. En el decurs del temps es procedí a un sincretisme amb diverses divinitats, com Ammó, déu de Tebes (Ammó Ra). Ra és la divinitat suprema, el regent de l’univers; cada dia reneix per donar llum i vida als homes i navega en una barca d’or d’Orient a Occident. Era representat per un disc solar alat, i els obeliscs, símbols de la llum, s’erigien en honor seu; li era consagrat el fènix, símbol de longevitat. El faraó, considerat un déu, es deia descendent de Ra i se situava al capdamunt de la jerarquia sacerdotal, rebia culte diví i, a la seva mort, pujava al cel per acompanyar el Sol en el seu camí etern. El panteó egipci també va incorporar divinitats relacionades amb les virtuts: la justícia, la saviesa ordenadora del cosmos (Maat), el destí, etc. Sovint, les divinitats s’organitzaven en grups, parelles i, sobretot, tríades. Per exemple, a la ciutat de Tebes era importantíssima la tríada composta per Ammó, Mut i Khonsú (pare, mare i fill). Els cultes dedicats a les diverses divinitats eren oficiats per grups de sacerdots. Al vèrtex de la jerarquia sacerdotal, com ja s’ha dit, hi havia el faraó, que tenia com a subordinats més immediats alguns “grans sacerdots”, els quals residien als principals centres egipcis i presidien el culte de les divinitats de la seva ciutat.

Com totes les religions antigues, l’egípcia també va elaborar interpretacions sobre l’origen del món (cosmogonia), que es transmetien amb el nom de la ciutat de procedència. A Heliòpolis es considerava que el déu solar Ra Atum, emergit per autogeneració de l’Oceà primordial, era membre i fundador d’una estirp formada per quatre divinitats masculines i quatre de femenines: Su (aire sec o espai buit), Tefnut (aire humit), Geb (déu de la Terra), Nut (deessa del cel), Osiris, Isis, Seth i Neftis. El món va néixer quan Geb va ser separat de Nut a través de Su, l’espai buit. A Hermòpolis es considerava que quatre parelles de déus havien generat un ou; col·locat en un turó d’Hermòpolis, després va emergir de l’Oceà primordial i en va sortir el déu Sol. Finalment, Memfis atribuïa al déu local Ptah l’organització del món, duta a terme amb el cor i la llengua, amb la intel·ligència i la paraula.

Fins i tot després de la decadència de la civilització egípcia, va continuar molt viva la veneració de la parella mítica formada per Osiris i Isis. A través de la narració de la seva mort i posterior renaixement, Osiris va ser considerat primer la personificació de la regeneració periòdica de la vegetació de la terra i les aigües del Nil. Més tard, aquest mite va ajudar a creure en la supervivència després de la mort. Allò que sobreviu és el ka, l’ànima, el “doble” de l’home; bé que és una força vital immaterial, necessita un suport material, representat per l’estatueta del difunt que es col·locava al sepulcre.

D’aquí deriva l’amplitud i complexitat dels ritus funeraris: la momificació o l’embalsamament (primer es treien els òrgans interns del cos, que després s’ungia amb substàncies balsàmiques, mirra, cera i resines per deshidratar-lo i afavorir-ne la dessecació i, finalment, s’embolicava amb benes) per conservar el cos intacte; la disposició de la mòmia com una persona dorment que espera el despertar; la construcció de les “cases dels morts”, amb materials de llarga conservació i de grans dimensions (pensem en les piràmides, els sepulcres reservats als faraons). Al sepulcre es col·locava tot allò que podia servir per a continuar la vida quotidiana al regne dels morts: aliments, coses de casa, eines de treball, llavors, vestits i joies; a les tombes més riques també s’han trobat estatuetes de servents, que havien de “treballar” al més-enllà en comptes del difunt, per a assegurar-li la pau.

Als temps més antics, la prerrogativa de la immortalitat solament es reconeixia al rei. Els altres podien fer mèrits, com per exemple treballant en la construcció de les piràmides, i guanyar-se el favor del faraó i, per tant, la supervivència. Més tard, la immortalitat va esdevenir accessible a totes les persones que haguessin celebrat els ritus exigits i que al mateix temps haguessin menat una vida honesta. Tant el Llibre de les piràmides com el Llibre dels morts (rotlle que a partir del Regne Nou es posava al costat del difunt) donen indicacions minucioses per a superar el judici diví.

Entre el poble tenia molta importància la màgia: els textos religiosos descriuen amb profusió fórmules màgiques, exorcismes, ritus de divinització i amulets. Els sacerdots que oficiaven als temples de les localitats més importants eren els dipositaris dels coneixements màgics; també practicaven la medicina en totes les seves especialitats i la química.

Els sumeris

Establerts al sud de l’antiga Mesopotàmia des del començament del III mil·lenni, els sumeris tenien una inclinació innata a la religiositat, que impregnava tota la seva vida.

Les bases de la seva religió eren: el politeisme, que reconeixia un gran nombre de divinitats, entre les quals hi havia objectes divinitzats (tron, ceptre, etc.); una estreta relació amb la naturalesa, que portava a identificar les divinitats amb els fenòmens naturals (el sol, la lluna, les estrelles, el foc, etc.); l’animisme, que consistia en la personificació d’objectes inanimats (sobretot estàtues); l’antropomorfisme, que, si bé reservava la immortalitat als déus, els feia partícips de la naturalesa humana (grups familiars i caràcter humà); i el sincretisme, que permetia la incorporació de divinitats estrangeres.

Entre les divinitats sumèries més importants destaquen els déus còsmics: Anu (déu del cel, defensor de l’ordre natural), Enlil (déu de la tempesta i del vent, déu suprem com a detentor “dels destins” que governen el món, però també portador de desgràcia, perquè entre altres coses va ordenar el diluvi universal) i Enki (déu de les aigües i de les regions subterrànies, protector de la humanitat). Agrupats en una tríada, eren venerats a Uruk, Nippur i Eridu, respectivament.

Ininna, la deessa mare, eterna generadora de vida, vinculada a la vegetació, era molt popular. Identificada amb l’estrella Venus, formava una tríada astral amb Utu, el sol, i Inanna, la lluna; sovint es representava amb un nen a coll. El seu espòs era Dumuzziabzu, déu de la collita i dels pastors; com Osiris a Egipte o Adonis a Fenícia, Dumuzziabzu és un déu que també mor i reneix. Cada any se celebraven dues festes en honor seu: l’una plorava la seva mort i l’altra recordava el seu retorn i les seves bodes amb Ininna, que significaven el renaixement de la vegetació.

Els déus eren representats en forma d’estàtues, sovint coronades amb una mitra, i rebien un culte molt complet: ofrenes de menges exquisides i d’objectes d’ús quotidià, processons al temple, en què oficiaven nombrosos sacerdots, al capdavant dels quals hi havia el rei (que, com a simple administrador de l’estat, no pretenia rebre culte diví). El temple (ziggurat) tenia una estructura grandiosa: era format per una sèrie de pisos superposats, cada vegada més petits, i al capdamunt s’aixecava la sala destinada al descans del déu, que constituïa un veritable observatori del cel i els astres.

Els babilonis i els assiris

Els babilonis i els assiris van heretar el sistema religiós de la civilització sumèria. Els déus i els mites, les festes i els ritus són bàsicament iguals.

Entre els babilonis, per sobre de les dues tríades divines dels sumeris —la còsmica (Anu, Enlil i Enki) i l’astral (Utu, Inanna i Ininna)— s’imposava com a divinitat suprema el déu Marduk. Aquest, després d’una lluita amb els déus adversaris (entre els quals destaca Tiamat), va crear el món i l’home i va garantir la conservació de l’ordre còsmic. Les seves gestes s’enaltien a l’Enuma elis, un grandiós poema que es representava cada any a Babilònia per la festa de Cap d’Any, celebrada al començament de la primavera. En aquesta fase es demanava a Marduk que repetís la creació per regenerar així la vida dels homes i de l’univers.

Un altre poema èpic és el de l’heroi Gilgames. És d’origen sumeri, però va ser recollit, reordenat i ampliat en el món assiriobabilònic. L’heroi, després d’haver assistit a la mort del seu amic Enkidu, se’n va a la recerca del secret de la immortalitat, una recerca que serà vana, i Gilgame6s haurà de conformar-se amb el destí mortal de l’home. En la narració apareix la imatge del diluvi universal, que es conservarà fins a la narració del Gènesi.

El dolorós enfrontament entre l’heroi Gilgame6s i la mort remarcava la concepció substancialment pessimista de la vida i el més-enllà. La vida d’ultratomba s’imaginava com una regió plena d’ombres, on no podia arribar la llum dels déus i on els difunts s’alimentaven de pols i fang. A la Terra, la humanitat tampoc no viu un destí gaire feliç: ha de treballar durament i ha de servir els déus amb el culte. D’aquí deriva la importància dels rituals (ofrenes diàries al temple, processons, pregàries, sacrificis, festes que de vegades duraven uns quants dies), executats per un gran nombre de sacerdots.

La divinització i la màgia eren molt practicades: la primera per a interpretar els signes de la voluntat dels déus (cosa que explica la importància de l’astrologia i dels horòscops i el gran progrés de l’astronomia), i la segona per a alliberar-se dels dimonis dolents que s’apoderen de l’home. Entre els assiris, a més de les divinitats sumèries ja esmentades, es va afirmar la superioritat d’Assur, el protector del país, amo de l’univers i senyor de la guerra, venerat sobretot a la ciutat homònima. També tenia importància Adad, el déu de la pluja i de totes les manifestacions meteorològiques.

Els fenicis

Els fenicis inicialment tenien una religió de tipus naturalista com la de tots els pobles antics dedicats a l’agricultura i al comerç marítim. Les divinitats personificaven les forces de la natura, i les pregàries pretenien conquerir el favor diví perquè tant la collita com la navegació tinguessin èxit. La divinitat masculina més important és Baal, el qual va esdevenir rei després de vèncer El en un combat. La seva esposa i germana Baalat és la divinitat guerrera, i li agraden les lluites i la sang.

Baal és també el déu de la terra i la tempesta i per tant és el responsable, amb Baalat, de la prosperitat humana i animal. Tots els poders que posseeix, Baal els ha conquerit combatent: després de derrotar Yam, el déu de la mar, els homes van poder navegar, sota la protecció de Baal. Quan Baal aconsegueix derrotar Mot, el déu de la guerra i de l’esterilitat, els homes tenen set anys de fertilitat a la terra, i quan Baal perd, set anys de sequera. La mort i la resurrecció de Baal representen el cicle vegetatiu de la natura. Eshmun, divinitat protectora de Cartago, primer, i de Sidó, després, és el déu de la vegetació i, com aquesta, neix, “mor” i després reviu; per això Eshmun té poders terapèutics.

Els fenicis no solien tenir temples, sinó recintes sagrats on s’erigien altars de dues columnes, al servei dels quals hi havia els sacerdots; alguns d’aquests eren profetes. Oferien sacrificis als déus, en els quals les víctimes tant podien ser animals com persones, sobretot nens, que eren cremats.

Les religions iranianes

Des del segle VI aC aproximadament fins a la conquesta àrab al segle VII dC, la religió dominant a la regió iraniana era el zoroastrisme o mazdaisme. Aquests termes deriven respectivament del seu fundador, el sacerdot i profeta Zoroastre o Zaratustra, i del déu Ahura Mazda, que aquell anunciava. El text sagrat en el qual es basa és l’Avesta.

El mazdaisme és una religió marcadament dualista, basada en la contraposició entre el regne del bé i el del mal. Ahura Mazda és la divinitat bona i creadora del món, que jutjarà els homes i els recompensarà a la fi dels temps. S’hi oposa la divinitat maligna Ahriman o Angra Mainyu. Aquests dos déus principals són envoltats i ajudats per dos grups d’esperits o divinitats menors, de sexe masculí i femení. El món no és sinó l’escenari d’un conflicte incessant entre les forces contraposades del bé i del mal, i cada individu és lliure de posar-se de part de l’un o de l’altre. El conflicte es resoldrà amb la victòria definitiva del déu del bé.

El mazdaisme o zoroastrisme, ja difós a l’època aquemènida però marginal durant el període dels parts, va esdevenir la religió oficial de l’imperi Persa amb la dinastia sassànida (segles III-VII), època en què va adquirir una gran importància la classe sacerdotal dels mags. Després de la conquesta àrab de Pèrsia va sobreviure en la religió dels parsis (els perses que van emigrar sobretot a l’Índia). El parsisme és una forma de mazdaisme: té molts elements en comú amb la religió de Zoroastre, enriquits amb rituals nous. Entre aquests destaca el ritu d’iniciació dels nois a l’edat adulta, amb el regal del cinturó i la camisa blanca, símbols de la lluita pel déu del bé contra Ahriman; i el ritual fúnebre, en el qual es porten els cadàvers a les “torres del silenci” i s’hi abandonen als voltors, per no profanar ni la terra (amb la sepultura) ni l’aire (amb la cremació). El parsisme encara és viu en alguns països asiàtics.

El món cretenc i micènic

Els habitants de l’illa de Creta, en el període que va des de la fi del III mil·lenni aC fins a la conquesta dels micènics el 1400 aC aproximadament, van donar vida a una civilització molt refinada, denominada minoica, mot que deriva del llegendari rei Minos.

Al final del paleolític, Creta era el centre d’una àrea comercial, econòmica i cultural que s’estenia entre l’Anatòlia i la mar Egea, caracteritzada des d’un punt de vista religiós pels cultes a la fertilitat. En efecte, ens han pervingut estatuetes que representen dones nues embarassades, o en posició ajupida per parir, o amb atributs sexuals molt destacats. Al neolític, les estatuetes cretenques són diferents: les dones van vestides amb faldilles acampanades i tenen els pits al descobert, mentre els braços s’enlairen en un gest d’adoració.

Les figures femenines abunden més que les masculines, probablement perquè el misteri de la vida femenina es relacionava amb el poder diví i amb la fertilitat de la natura. Aquesta connexió apareix en totes les religions naturalistes, pròpies dels pobles agricultors i mariners de l’antiguitat.

Els cretencs adoraven la divinitat que viu en l’arbre, l’animal i la flor. No tenien temples, sinó llocs sagrats. El culte era a càrrec sobretot de les dones, que executaven danses de vegades violentes i orgiàstiques.

La història de la civilització minoica encara no és del tot clara, perquè no se n’ha desxifrat l’escriptura. Només es pot interpretar a través de les troballes arqueològiques, que ens mostren representacions de divinitats, com la “Senyora de les feres”, una deessa flanquejada per dos lleons en una roca, i la “Senyora de l’arbre”, objecte de culte a la divinitat de la terra i de la natura i que es relacionava amb un cicle de festivitats agrícoles que marcaven el pas de les estacions.

En el període minoic, Creta celebrava els seus ritus religiosos als palaus, que no preveien sales per a aquesta finalitat específica ja que tota l’estructura es considerava sagrada, atès que era la seu de la divinitat i del rei sacerdot. Als patis interiors es feien danses i sacrificis, que s’oferien en altars. Segurament data d’aquest període el culte de la “deessa de les serps”, documentat per la troballa al palau de Cnossos d’estatuetes de porcellana que representen la deessa amb el tors descobert i amb serps que se li arrapen als braços i el cos. Al final del III mil·lenni aparegué la destral doble, i no solament a l’illa: segurament devia ser emprada en els sacrificis, sobretot per a immolar els braus. Però tenia un significat simbòlic que encara ignorem; potser expressava la unió dels dos elements, masculí i femení, en un sol tronc, com les dues fulles de l’eina. El brau, un altre símbol famós d’aquesta civilització, s’utilitzava com a animal sacrificial durant les festes religioses i al seu voltant s’executaven acrobàcies i danses rituals; probablement era l’encarnació de l’element masculí, i les seves banyes, que adornaven columnes i santuaris, eren el símbol de la força.

La llegenda del laberint, construït per Dèdal per ordre del rei Minos per a guardar-hi el Minotaure (un monstre amb cos d’home i cap de brau), confirma aquest culte del brau, bé que el laberint devia ser més aviat una gruta artificial on se celebraven cerimònies iniciàtiques. El descobriment de sepultures en tombes excavades a la roca o en cambres circulars amb cúpula fa palès que a l’antiga civilització cretenca també hi havia la creença religiosa en una vida al més-enllà, per a la qual calia preparar-se adequadament.

La religió aquea representa una evolució de la minoicocretenca. Els aqueus, poble d’origen indoeuropeu, van immigrar i van sotmetre les comunitats agrícoles de Creta i de Grècia, des del segle XVII aC fins al 1150 aC aproximadament. En aquesta època es produí la invasió dels doris, que van esborrar la civilització aquea, coneguda com a micènica pel nom de la seva ciutat principal, Micenes.

En els seus inicis la religió aquea posseïa una gran quantitat de divinitats femenines, però després es van anar imposant les divinitats masculines, com a representants de la força que venç. Hestia, que segons el poeta Hesíode era la divinitat més antiga de l’Olimp, era venerada com a deessa de la llar, i se situava a la sala central de la casa, el megaron. Demèter, la deessa mare, era la divinitat de la naturalesa que proporciona els aliments. Posidó, déu del cavall, de les aigües dolces i de les forces subterrànies, començava a contrarestar-ne la influència, mentre que Zeus i Hera (els reis de l’Olimp en la narració d’Homer) encara es consideraven divinitats menors.

Com a Creta, el sobirà aqueu era un rei sacerdot, que rebia consells dels déus que vivien als palaus reials: Atena i Hera a la cort d’Agamèmnon a Micenes, Pal·las Atena i Erecteu a l’acròpolis d’Atenes, Demèter a Tebes. Sovint representades com a “Senyores de les feres” i envoltades d’animals ferotges que les escortaven, aquestes divinitats poden haver inspirat la presència dels dos lleons a la porta d’entrada de Micenes i dels dos que flanquegen el tron de Pilos.

En aquest període es va constituir la important casta sacerdotal que apareix en les narracions homèriques (l’apogeu de la civilització micènica coincideix amb la guerra de Troia, al segle XII aC aproximadament: vegeu “La religió homèrica”). Les funcions sacerdotals eren nombroses i molt importants i requerien molt personal; els sacerdots, a més del poder que els conferien el contacte amb les divinitats i el coneixement de les coses sagrades, s’encarregaven de l’educació i el treball dels metalls, de manera que acabaven tenint també un paper econòmic rellevant.

Les sepultures dels poderosos eren constituïdes per tombes amagades, enterrades o en forma de cúpula, on es guardaven els tresors del difunt. És famosa i molt rica la sepultura d’Atreu, rei de Micenes i pare d’Agamèmnon (el “comandant suprem” de l’expedició aquea contra Troia), trobada per Schliemann, prop de Micenes.

La religió de la Grècia clàssica

La religió grega, com la cultura grega en general, es va anar formant durant molts segles a partir de l’encontre de diversos pobles indoeuropeus que van envair i conquerir la regió, destí de les seves migracions.

En examinar l’aspecte religiós d’aquesta civilització es troben vestigis d’aquestes diferents influències. Algunes de les divinitats femenines recorden les “deesses nues” del neolític, relacionades amb el creixement de la vegetació i amb un animisme primitiu que veia en la força de la natura (inclosa la naturalesa humana) un poder misteriós. Hi ha moltes divinitats olímpiques influïdes per la civilització minoica, mentre que moltes d’altres són d’origen oriental.

La teologia dels indoeuropeus reflecteix la seva estructura social: hi havia els déus sobirans, els déus guerrers i els déus domèstics. En entrar en contacte amb Grècia, aquest sistema es va perdre, i només en van sobreviure alguns testimonis. Un és, sens dubte, Zeus, el Dyeus indoeuropeu, que conserva les seves característiques: senyor del temps, armat amb el tro, encarna la sobirania i protegeix la família patriarcal. També són d’origen indoeuropeu Hestia, deessa de la llar, els Dioscurs, bessons celestials, el Sol, l’Aurora i Pal·las, la verge. El déu suprem dels aqueus era Posidó i l’animal que hi està més relacionat és el cavall, al qual atribuïen poders religiosos. Va ser introduït a Grècia pels indoeuropeus devers el 1900 aC, i quan aquests van aprendre dels hitites a emprar el carro de guerra, cap al 1700 aC, Posidó es va convertir en el déu dels carros i el patró de la casta militar. No va ser fins al final de la civilització micènica que Zeus, protector de la dinastia del rei de Micenes, va substituir Posidó en la jerarquia dels déus masculins, i aquest darrer, relegat a les illes, es va convertir en el déu de la mar i va perdre definitivament la seva supremacia.

Els hel·lens, que vivien a la península grega, van elaborar unes idees religioses originals a partir de totes les influències que havien rebut. La idea principal és, sens dubte, la separació dels àmbits sagrat i profà; la raça divina és separada de la humana. Aquest principi fonamenta també la moral grega: l’home no pot aspirar a esdevenir un déu, ja que pecaria d’una supèrbia inaudita, i cometria el pecat més gran. En efecte, els déus viuen lluny de la terra: al cel, a la mar o soterrats, i la relació amb els humans ja no és, com abans, de comunió, sinó de bon veïnatge, una relació regulada per intercanvis de favors i sacrificis.

Els cultes

La Grècia clàssica es basava en una economia predominantment agrícola, i les pregàries adreçades als déus anaven molt unides al bon resultat de la collita, de la qual depenia la vida de tota la comunitat. Per tant, eren prioritaris els ritus destinats a la fecunditat de la terra, que es relacionaven amb la fecunditat humana. Així, hi havia nombrosos símbols fàl·lics que acompanyaven les danses i els cultes en general. Els déus als quals s’oferien cants i danses propiciatoris solien ser divinitats menors, locals, com Hermes, el déu dels pastors, Demèter, la deessa de les collites, o Dionís, el déu del vi.

La collita es considerava sagrada, un do dels déus, als quals s’oferien els primers fruits, per agrair-los el favor concedit i per guanyar-ne els favors futurs. Era un esdeveniment que donava peu a moltes celebracions. Les festes camperoles seguien un calendari litúrgic, generalment dividit en dues parts: l’estació hivernal, dedicada a Dionís i Demèter, en què el camperol quedava lliure de les tasques agrícoles i tenia més temps per a dedicar-se als déus; i l’estació estival, dedicada a Apol·lo. Al principi Apol·lo no tenia cap punt de contacte amb els pastors, però més endavant va assumir la responsabilitat de vigilar els ramats i els prats.

L’organització social hel·lènica es basava en les famílies, el conjunt de les quals formava la tribu, que constituïa la polis (la ciutat). La família era el nucli on es conservaven les tradicions. Però mentre que al camp sobrevivien ritus prehel·lènics, inspirats en el sistema matrilineal, a les ciutats predominava el règim patriarcal d’origen indoeuropeu. Zeus, el protector dels caps de família, esdevingué per als grecs el pare dels déus i dels homes, i era honrat a totes les cases. No hi faltava mai la llar de foc, un objecte de culte dedicat a la deessa més antiga, Hestia, considerada la mare dels déus olímpics i la deessa de la llar. Els esdeveniments com el matrimoni, el naixement i la mort, se celebraven amb ritus destinats a subratllar el canvi que comportaven per a la família, tot i que no n’afectaven l’estabilitat.

Els cultes cívics tenien la funció de consolidar la unió dels ciutadans. En efecte, aquests, en traslladar a l’àmbit ciutadà els cultes domèstics, sentien que formaven part d’una gran família. A més, hi havia un déu protector de la ciutat que garantia l’estabilitat del govern i protegia dels mals tota la comunitat, la qual, unida, invocava el favor diví. Atena, la deessa que ha donat el seu nom a Atenes, és la imatge d’aquestes divinitats protectores. El símbol de la presència contínua d’aquesta deessa són les seves estàtues, a les quals els atenesos tributaven cultes i sacrificis, destinats a conservar-ne la força i a assegurar-se’n els favors per a la ciutat.

Al voltant d’alguns llocs de culte, com Delos, Olímpia o Delfos, es van formar associacions politicoreligioses entre ciutats, les amfictionies, que organitzaven les festes anuals en honor a un déu. Són famoses les festes panhel·lèniques, les panatenees, els Jocs Olímpics i les festes pítiques, etc.

Els oracles van ser un altre vincle estret entre els déus i els fidels. Els grecs solien consultar l’oracle per a saber les causes d’una calamitat, col·lectiva o personal, per a conèixer la voluntat dels déus abans de realitzar alguna cosa; en una paraula, per a conèixer el futur (vegeu “Els oracles”).

Les divinitats

Els grecs se sentien un sol poble, malgrat l’autonomia dels seus territoris i la llunyania de les colònies. Allò que els unia, a més de la llengua, era la creença en els mateixos mites i els mateixos déus. Aquestes divinitats, que Homer ha descrit a la Ilíada i l’Odissea (vegeu “La religió homèrica”), pertanyien al patrimoni espiritual comú a tots els grecs, visquessin on visquessin.

Es creia que els déus vivien a l’Olimp, una muntanya d’uns 3 000 m d’altitud situada a Tessàlia, al nord de Grècia, la qual estava permanentment coberta de núvols i era de difícil accés. Zeus, el rei del cel, i Hera, la deessa de la terra, eren la parella reial. També eren germans, fills de Cronos, i presidien les reunions de tots els deus. Zeus s’havia convertit en el rei de l’Olimp precisament lluitant contra el pare, que solia empassar-se els fills mascles perquè sabia que un d’ells li usurparia el tron. Zeus tenia nombrosos atributs: posseïa el llamp i el tro, i era el déu de tots els fenòmens atmosfèrics i el protector de la propietat, de les lleis, escrites i no escrites, com també de la casa i la família, els estrangers i els convidats. Així el celebra el gran poeta grec Èsquil en la tragèdia Les suplicants: “¿No tinc raó d’enaltir Zeus per damunt dels altres déus pels seus grans mèrits?/ Pare Veritable, va sembrar amb el seu puny l’estirp/ mil·lenària i grandiosa estirp d’artífex,/ còsmica arma benigna, Zeus que somriu./ S’erigeix lliure al tron/ dèspota de tota gran força./ Res no existeix per sobre seu. No coneix la humiliació”.

Hi havia molts temples dedicats a Zeus: a Olímpia, al Peloponès, se’n custodiava una estàtua gegantina d’ivori i or, obra de Fídies, objecte de veneració i orgull per a tots els grecs; a Pèrgam, a l’Àsia Menor, li van dedicar un grandiós altar sacrificial de marbre, esculpit amb els episodis de la guerra que va guanyar contra els gegants.

Com a esposa de Zeus, Hera és la protectora de la família, del matrimoni i de la maternitat; també tenia el seu temple a Olímpia, l’Heraion, un dels més antics que es coneixen. Demèter i Posidó són dos dels altres germans de Zeus. Posidó, déu de la mar i de les aigües, protegeix els pescadors i és el déu dels nàufrags; representat amb el trident, provoca els terratrèmols i desencadena les tempestes marines. Demèter, deessa de la fertilitat i de l’agricultura, és la desafortunada mare de Persèfone, que el déu dels inferns, Hades, li va robar per convertir-la en la seva esposa, i que ella busca ansiosa pertot arreu sense trobar-la.

Atena, deessa de la saviesa i la ciència, és la filla preferida de Zeus. És una deessa guerrera, però més que la força empra l’astúcia per guanyar; ensenya els homes a dominar les forces salvatges de la natura, i és també la patrona de molts arts i oficis. La civilització va començar quan Atena va vèncer Posidó per la possessió de l’Àtica, i sobretot d’Atenes. Protectora de la ciutat a la qual va donar el nom, a Atenes era objecte de culte i en el seu honor se celebraven festes (panatenees) i s’erigien temples.

Apol·lo, fill de Zeus i de Leto, i germà bessó d’Àrtemis, és el déu de la joventut, la bellesa i la força viril. Orgullosíssim, menysprea els homes en tant que mortals, però no es nega a lluitar-hi, en la guerra i l’amor. Sap ser terrible i esplèndid, sap el remei de totes les malalties (és el pare d’Asclepi, el déu de la medicina), però és molt hàbil matant. És el deu de les arts, de la música, conductor de les muses i el déu dels oracles perquè ho sap i ho coneix tot.

Àrtemis, la germana bessona d’Apol·lo, és la deessa de la caça i, ben armada, sempre està disposada a combatre. Protectora de les joves verges com ella, defensa els amors lícits i persegueix els il·lícits. És la deessa de la fecunditat, protectora de les dones que pareixen i dels nadons. A Efes li van dedicar un temple grandiós, considerat una de les set meravelles del món. Hefest, fill de Zeus i Hera, és el déu del foc i dels metalls, i forja joies, armes i eines per als déus. Coix i lleig, és el marit sovint traït d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa, i encarnació de la seducció femenina. Afrodita viu molts amors, entre els quals destaca el d’Ares, el déu de la guerra, amb el qual tindrà un fill, Eros, el déu adolescent de l’amor.

Hermes, el missatger dels déus, és el déu dels oradors, els viatgers, els mercaders i els lladres. És astut, orador hàbil, inventor enginyós i coneixedor profund de les coses de la vida; se serveix de la paraula per a explicar o per a enganyar, segons els casos. Com s’ha dit abans, la divinitat de la llar és Hestia, germana de Zeus, que vetlla per la pau familiar. Dionís, déu del vi, és fill de Zeus i d’una mortal, i personifica les pitjors inclinacions humanes (per exemple l’ebrietat). Eris és la deessa de la discòrdia, del desacord.

Al costat de les divinitats pròpiament dites, la religió grega incloïa un gran nombre de personalitats heroiques que eren objecte de culte i que, en alguns indrets, tenien tanta importància com les divinitats principals. L’heroi nacional grec és sens dubte Hèracles, fill de Zeus i d’Alcmena. Les seves gestes (anomenades els dotze treballs) representaven fites extraordinàries conquerides en favor de la humanitat; en algunes localitats es va reverenciar com una veritable divinitat.

El culte als herois va ser una de les característiques típiques de la religió hel·lènica. Aquests personatges, que per les seves grans qualitats sovint passaven a formar part dels déus i compartien amb ells l’existència eterna, representaven per als homes l’esperança d’assolir la immortalitat.

Els misteris

S’anomenen cultes mistèrics alguns ritus de l’antiga Grècia, després importats per Roma, les pràctiques dels quals eren secretes i només es revelaven als iniciats. Els més antics que coneixem són els misteris d’Eleusis, que se celebraven en aquesta ciutat de l’Àtica dues vegades l’any.

Eren en honor de Demèter, deessa de la fertilitat i de la vida, que va donar el blat als homes, i també en record del rapte de la seva filla Persèfone pel déu dels inferns, Hades, que la va obligar a viure la meitat de l’any a la terra i l’altra meitat a l’infern. Persèfone també és la deessa de la fertilitat, perquè, com el blat i els altres productes de l’agricultura, neix i mor cada any.

Els misteris van transformar el que inicialment era un culte de la fertilitat en un culte de la immortalitat de l’ànima. En efecte, l’iniciat esperava reviure després de la mort —com Persèfone— una vida millor si havia estat pur i honest. Per tant, primer havia de purificar-se, cosa que tenia lloc durant les petites eleusínies, celebrades a la primavera; després era consagrat durant les grans eleusínies, celebrades a la tardor amb moltes festes. El renaixement, que assegurava una vida eterna feliç, se celebrava amb un ritual en què participaven només els adeptes. Els sacerdots que oficiaven els cultes pertanyien a dues famílies que es transmetien el càrrec i els rituals per herència. Els cultes dionisíacs (del déu Dionís) i els misteris òrfics (que reben el nom del músic suprem de la mitologia grega, Orfeu) també feien creure en una vida ultraterrenal. Sobretot els misteris òrfics, que prometien l’alliberament de l’ànima de la presó del cos mitjançant l’observança d’una vida pura i el rigor ètic.

Els pobles germànics i cèltics

Sota la denominació de germànics s’agrupen tots aquells pobles d’origen indoeuropeu que, devers el segle XV aC, es van establir al sud de la Suècia i al nord de l’Alemanya actuals, des d’on es van escampar en totes direccions. Es pot distingir entre germànics septentrionals (normands o víkings), germànics orientals (burgundis, gots i vàndals) i germànics occidentals (anglesos, francs, saxons, sueus, longobards, marcomans i d’altres).

En la religió germànica hi ha dues famílies de déus: els Vans i els Asos. Els Vans són les divinitats més antigues, d’origen camperol, i els seus ritus tenen relació amb la natura, la fecunditat humana i animal; són representats sobretot per divinitats femenines. En canvi, els Asos són els déus de la guerra.

Nerthus és la deessa de la fertilitat dels Vans, la mare de la terra, i Njörd, el déu dels orígens, de la fertilitat i de la navegació, és el pare de Freyr, el més bell dels déus, i de Freyja. Freyr vetlla pels amors, porta la pau i ningú no l’odia; és el déu del sol, de la llum i la pluja. Freyja és la deessa de la primavera, l’amor i la fortuna; dóna fertilitat, pau i victòria.

Odin és sens dubte el cap de les divinitats dels Asos. Va esdevenir el déu suprem després de derrotar Tyr, el Lluminós, que fins aleshores era el cap dels déus i que després va passar a ser el déu que garantia el dret i la justícia, el déu de la guerra i la victòria. Odin és el déu de la saviesa, el pare dels morts i el déu dels poetes i els guerrers. Té tres esposes, i la seva preferida és Frigg, deessa del matrimoni; el seu cavall és Sleipnir, un semental de vuit potes, i sempre va acompanyat de dos corbs, que l’informen de tot el que passa. Viu a Valhalla, mansió on s’apleguen els herois caiguts en combat i on les valquíries, verges guerreres filles d’Odin, acompanyen els morts per a ser jutjats. Thor, fill d’Odin, era un déu molt popular entre els víkings, que li dedicaven l’alzina com a arbre sagrat. És el déu de la família, sempre bromista, però també dels guerrers, i per això va armat amb un martell gegantí, Mjölnir, fort com el tro, amb el qual duu a terme empreses heroiques. El martell li permet ser el defensor dels déus Asos. Balder, fill d’Odin i de Frigg, és el déu de la bellesa, la bondat i la justícia, i és dolç i amable, al contrari que els altres déus Asos, que són guerrers i violents. Està destinat a presidir la futura “edat d’or” que seguirà el Ragnarök, el destí final dels déus, és a dir, la batalla que hi haurà a la fi dels temps entre els esperits malignes i les divinitats, de la qual sortirà una nova Terra.

Abans de celebrar les seves assemblees populars, els germànics oferien sacrificis a les divinitats —de vegades humans, amb els presoners de guerra— als bosquets sagrats (els lundr). Cada casa tenia les seves pròpies divinitats domèstiques. També hi havia oracles, que recorrien a l’astrologia i la màgia per a predir el futur; les profetesses, anomenades voelva, endevinaven el futur emprant una vareta màgica (volr).

Com els germànics, els celtes, bé que descendien de troncs racials diferents, també tenien una arrel indoeuropea comuna. Algunes poblacions establertes inicialment al llarg del curs superior del Danubi i el Rin van emigrar entre els segles VI i III aC cap a Espanya, França, les illes Britàniques, la Pannònia, Grècia i el nord d’Itàlia. Les poblacions cèltiques més conegudes són els gals, els britans, els belgues, els celtibers i els gàlates.

Entre les divinitats dels celtes continentals hi ha Teutates, el déu protector de la tribu i els juraments, que és guerrer i cruel; Esus, el déu del comerç i del cel; Taranis, el déu dels elements, identificat amb Júpiter i que, com ell, posseeix el llamp i la pluja; Cernunnos, el déu de l’abundància i senyor de tots els éssers vius i dels animals salvatges, tant terrestres com aquàtics; Rosmerta, la divinitat de la fertilitat; Ogmios, el déu de l’eloqüència; Belnus, el déu de la medicina, i Epona, la deessa dels cavalls i protectora dels cavallers, dels viatgers i d’aquells qui emprenen el viatge al més-enllà.

Entre les divinitats dels celtes insulars, els irlandesos, destaca Dagda, el déu bo de la terra i l’alimentació, que reparteix blat i llet. La seva filla és Brigit, deessa de la poesia, la medicina i les arts. Ogma és el déu de l’eloqüència, protector dels bards, els poetes cantants, i l’inventor de l’escriptura celta. Les divinitats guerreres dels celtes irlandesos són tres: Badb, Morrigu i Nemain. Lug és el déu universal i assumeix totes les funcions, perquè és expert en totes les arts.

Els celtes solien practicar els seus cultes a l’aire lliure, a les clarianes i els boscs sagrats, en altars sacrificials, i oficiats pels druides, els seus sacerdots. Aquests eren molt instruïts: tenien coneixements d’astrologia, geografia i medicina, i posseïen el saber, que transmetien als adeptes de la poderosíssima casta druídica. Hi havia a més els endevins i les profetesses, encarregats de predir el futur a partir de la interpretació de les vísceres de les víctimes sacrificials i del vol del ocells.

Els etruscs i els romans

Els etruscs, un antic poble establert a Etrúria des del segle X aC, van crear la primera forma de civilització en terres italianes, que va durar des del segle VII aC fins al IV aproximadament. Mai no es van organitzar en un estat unitari, sinó en una confederació de ciutats estat, governades primer per un rei i després per una oligarquia aristocràtica. La puixança creixent dels romans va coincidir amb la decadència dels etruscs.

La religió dels etruscs presenta moltes analogies amb la dels grecs i dels romans, amb els quals van establir intercanvis i contactes freqüents, però també s’hi observen nombrosos aspectes originals. La seva religió és revelada: les regles fonamentals i les normes del culte als déus els van ser comunicades per Tagete, un profeta, segons la llegenda, i per Vegoia, una profetessa, d’on provenen els Libri vegoici (conjunt de les regles d’interpretació dels diferents signes amb què els déus manifesten la seva voluntat). L’haruspicina és l’art de l’endevinació a través de l’estudi de les vísceres dels animals sacrificats. Era practicat per l’harúspex, l’únic que també podia interpretar encertadament un altre llenguatge diví, el dels llamps. Els auspicis es podien deduir dels prodigis del món vegetal o animal: el vol dels ocells, la seva direcció i velocitat donaven indicacions precises sobre la voluntat dels déus. Les divinitats etrusques sovint deriven de les gregues i romanes, que els etruscs van conèixer i assimilar a les seves. Així, Tinia, Uni i Menra, la tríada més important, no són sinó Júpiter, Juno i Minerva; anàlogament, Aplu és Apol·lo, Martis és Mart i Turan és Venus. A Etrúria, el culte dels morts tenia una importància fonamental: el destí dels difunts i el món del més enllà eren una preocupació constant, de manera que construïen tombes més sòlides que les cases, prop de les ciutats, en necròpolis on se celebraven festes fúnebres i jocs de gladiadors. A més dels sarcòfags, alguns dels quals es decoraven amb la imatge dels difunts de mida natural, a les tombes es posaven urnes cineràries, les armes dels guerrers, les joies de les dones o els jocs dels nens.

La història de l’èxit de Roma, que es va convertir de poble sotmès als etruscs (segles VII i VI aC) en “capital del món” conqueridora de terres i pobles, té una estreta relació amb la seva concepció i pràctica religioses. Al capdamunt del panteó romà arcaic hi havia la tríada formada per Júpiter, Mart i Quirí. Més tard, aquesta tríada va ser substituïda per Júpiter, Juno i Minerva (corresponents a les divinitats gregues Zeus, Hera i Atena). Després es van formar sis parelles de déus: Júpiter i Juno, Mart i Venus, Neptú i Minerva, Apol·lo i Diana, Vulcà i Vesta, i Mercuri i Ceres, als quals van dedicar temples i van oferir cultes. Els romans van heretar dels grecs altres divinitats, com Hèracles i els Dioscurs, els més “romanitzats”. A Roma, Hèrcules (adaptació llatina del grec Hèracles) va perdre les connotacions heroiques i va esdevenir un déu, venerat com a tal des d’èpoques reculadíssimes, com ho demostra el seu culte a l’Ara Màxima, que la tradició fins i tot pretenia anterior a la fundació de la ciutat. Els Dioscurs es van incorporar al culte públic romà des del començament del segle V aC. Al costat d’aquests déus principals, la família romana venerava els penats (protectors de les reserves alimentàries), els lars (les divinitats de la casa i la llar, que també era protegida pel genius de la casa) i els manes (les ànimes dels difunts). Durant el període imperial també destaca el culte a l’emperador, la màxima autoritat —que a Roma només es venerava després de mort, mentre que les províncies el veneraven encara en vida—.

Sembla que els romans honraven els déus sobretot per a obtenir-ne favors i indulgències. Des del començament s’havia organitzat amb aquesta finalitat un calendari litúrgic, que repartia al llarg de l’any els dies fasts i els nefasts amb les diverses activitats, festes i ritus que havien de mantenir la pax deum, és a dir, les bones relacions entre els déus i la ciutat. Quan les relacions es trencaven i els déus s’enfadaven, els romans recorrien als remeis continguts en els Libri Sibillini, textos sagrats del segle IV aC, que només es consultaven rarament i sota l’estricte control del senat. El ritual litúrgic es va mantenir gairebé inalterat des del començament, quan es deixava sentir sobretot la influència religiosa indoeuropea, fins al Baix Imperi, època en què Roma ja havia importat i assimilat diversos cultes estrangers.

L’any romà començava amb les festes de Mart, el primer de març, seguides per les Liberalia, en honor de Libe, i les Cerealia, dedicades a la deessa de la vegetació, que se celebraven del 12 al 19 d’abril. Seguien les Ambarvalia, una antiga festa de la terra en honor de Mart, i les Vestalia, en honor a Vesta, la deessa de la llar. La festa de la sembra i del solstici d’hivern era dedicada a Saturn, i tenia lloc el 17 de desembre amb les Saturnalia. Però la majoria de les solemnitats i de les processons es dedicaven a Júpiter, el gran déu del cel, el bon pare, la màxima divinitat del culte oficial romà: eren les Feriae Iovis, i se celebraven cada mes. Durant aquestes festes s’oferien sacrificis de sang, amb animals, o incruents, amb dolços, vi i llet. Les pregàries seguien un formulari fix, igual que les súpliques i els agraïments. Les dones pregaven amb corones al cap i branques de llorer a la mà, mentre que els homes anaven amb el cap descobert.

El codi oral que regia aquests rituals preveia el do ut des, és a dir, “jo dono per tal que tu donis”, una relació d’intercanvi entre els homes i les divinitats. Els ministres del culte eren els sacerdots o pontífexs, membres d’un col·legi juridicosacerdotal al capdavant del qual hi havia el pontifex maximus. Elegit primer pel poble, durant l’Imperi el pontifex maximus va passar a ser elegit pel Senat, i també tenia la missió d’organitzar les expedicions militars. Després, a partir de Juli Cèsar, aquest títol fou assumit pels emperadors, fins a la seva abolició. Els pontífexs no eren pròpiament intermediaris dels déus sinó, més aviat, els dipositaris de la tradició romana, tant la tradició religiosa com la normativa i la històrica. La tradició normativa incloïa normes de procediment relatives al ritu religiós i al jurídic. La tradició històrica consistia a anotar els esdeveniments de l’any (annales), amb especial atenció als magistrats que havien estat elegits.

A Roma, l’art de l’endevinació també va adquirir característiques originals respecte dels grecs i els etruscs. La voluntat dels déus no s’esbrinava mitjançant oracles ni profetes inspirats per la divinitat, sinó a partir de l’observació de nombrosos presagis, que indicaven a la comunitat el camí a seguir, i a partir dels prodigis, signes de la ira divina que calia calmar. Els romans recorrien als déus no tant per a saber el futur, ja establert i immutable (com l’entenien també els grecs), com per a conèixer-ne les intencions, bo i deixant la llibertat de decisió i acció a l’home.

Originàriament, els morts s’enterraven a les necròpolis, situades al llarg de les grans carreteres provincials. Al costat del difunt es col·locaven els seus objectes estimats, que li havien pertangut durant la seva existència terrenal. Més tard, seguint l’exemple dels grecs i els etruscs, els romans van incorporar el costum de la cremació.

En un templet construït a casa amb els lars, els penats i els manes es practicaven els cultes domèstics, presidits pel pater familias, mentre que els cultes públics se celebraven als temples, erigits a l’interior d’un recinte sagrat. En general, la forma era l’heretada dels temples grecs: l’escalinata d’accés portava a l’atri, de planta quadrada, format pel vestíbul de columnes, rere el qual hi havia el sagrari amb la imatge de la divinitat. També hi havia temples de planta rodona, com el Panteó de Roma, que encara es conserva.