El final del domini romà a la Tarraconense i la seva incorporació al regne visigòtic

Vista aèria del sector corresponent a l’antiga ciutat romana de Bàrcino, on fou assassinat el rei visigot Ataülf.

J. Todó

L’etapa històrica de la presència i establiment del poble got a Catalunya s’ha de veure amb una perspectiva romana concreta. Un primer i curtíssim moment —gairebé una anècdota cortesana— que no creiem que tingués cap transcendència en la població, ni demogràficament ni de canvi en les estructures socioeconòmiques, fou la presència de la cort d’Ataülf a Barcelona l’any 415. La conquesta i incorporació del vell conventus a l’àrea de domini visigòtic no es farà fins a Euric, l’any 475, en ple desenvolupament del regne de Tolosa. Però la seva efectivitat és, encara, plena d’incògnites. Així, d’Ataülf a Euric, pràcticament tot el segle V, Catalunya viu en plena normalitat. Els monarques visigots a Tolosa intervindran decididament en els darrers moments de l’Imperi d’Occident i, fins a la mort d’Alaric a Vouillé, l’any 507, i la presència a l’horitzó polític de l’ostrogot Teodoric el Gran, tutor del seu nét, Amalaric, Catalunya quedà al marge dels grans escenaris polítics i militars del regne visigòtic.

Així, es pot afirmar que tot el segle V i part del VI són de plena romanitat en l’aspecte social, mentre van desapareixent a poc a poc els recursos del poder romà, i els visigots, nòmades, lluiten per establir-se definitivament a la Gàl·lia o a Hispània durant tot el segle V.

Les terres del llevant de la Tarraconense, durant tot el segle V, continuen fidels a l’Imperi gairebé fins el darrer moment, i la vida oficial de la cort la veurem reflectida, encara, en els honors que la ciutat imperial de Tàrraco dedica a un dels darrers emperadors, Antemi —el gran enemic del visigot Euric—, entre els anys 468 i 472, a la mateixa vigília de la desaparició definitiva de l’Imperi amb la mort del seu darrer emperador, Ròmul Augústul, l’any 476.

No és gens casual que Euric s’hagués avançat per poc temps als esdeveniments, quan entre els anys 470 i 475 s’apoderà de la Tarraconense, una província eminentment imperial segons Hidaci. Ho féu iure propio, segons diu clarament Jordanes, és a dir, per dret propi com a sobirà veient la imminent desaparició del poder polític de Roma.

Roma s’acaba en l’aspecte polític, però la societat romana continua malgrat els visigots, amb una evolució interior de les seves estructures urbanes i rurals, que sobreviuran durant tot el regnat dels visigots, també en part del dels musulmans mateixos, i no tindran uns canvis importants fins a la reconquesta i el repoblament amb la Marca franca.

Tornem enrere, però, per seguir els esdeveniments d’aquest moment d’autèntica crisi, que obligarà la nostra gent a adquirir consciència de la seva personalitat, com un acte de defensa enfront dels nouvinguts.

Fallida l’anada dels visigots a l’Àfrica per la península italiana després de saquejar Roma sota Alaric, retornen al nord. Ataülf l’any 411 succeeix a Alaric i fa un primer intent pera l’establiment del seu poble amb base a Narbona i a les ciutats de Bordeus i Tolosa. La identificació amb l’esperit romà el portà a casar-se amb Gal·la Placídia, germana d’Honori, que fou presa com a ostatge a Roma per Alaric. Les noces es fan a Narbona l’any 414. Però els visigots eren incòmodes per a l’Imperi en aquesta regió de la Narbonense. Així, Orosi (VII, 43, 1) ens diu que Constanci, el general d’Honori —comes et magister militum Honorii—, talla els queviures als visigots i els obliga a passar els Pirineus i entrar a la Tarraconense; arriben a la ciutat de Barcelona ja com a federats dels romans. És interessant, segons els textos d’Orosi i Hidaci, veure els propòsits que atribueixen a Ataülf de transformar la societat goda donant-li una organització romana. S’ha dit fins i tot que el seu matrimoni amb Gal·la Placídia fou un acte de renúncia a un imperi gòtic i obeïa a una temptació de restaurar l’imperi Romà (Thompson, 1971). Hidaci (57, XX) ens diu, a més, que amb el matrimoni es realitzava la profecia de Daniel que “la filla del rei del Migdia s’uniria amb el rei del Nord, sense que en subsistís cap mena de descendència”.

Sarcòfag visigòtic conservat al claustre de la catedral d’Elna.

ECSA - A. Roura

El pes del regne dels visigots i l’enorme personalitat d’Ataülf fan que gairebé totes les fonts històriques llatines i gregues que parlen d’aquestes dates ens expliquin la vinguda dels visigots a Barcelona l’any 415, el naixement i la mort prematura del seu fill i de Gal·la, Teodosi (Olimpiodor, fr. 26), i l’assassinat d’Ataülf. Orosi, Pròsper, Hidaci, la Crònica Gàl·lica, Isidor, Jordanes, Olimpiodor i Filostrat parlen dels fets. Sabem, així, que Ataülf fou mort degollat —iugulatur— segons Hidaci per un dels gots anomenat Dubio l’any 415. El succeí Giseric, que regnà només set dies perquè també va ser assassinat, i Vàlia, el qual es féu càrrec del seu poble, que va intentar portar a l’Àfrica a través de l’estret de Gibraltar (Orosi, VIII. 43, 11). En aquest moment, l’any 416, fan un pacte amb Honori, a través de Constanci, per lluitar contra els altres bàrbars a Hispània en nom de Roma. L’Imperi es compromet a subministrar queviures als visigots, que tornen Gal·la Placídia —que es casarà amb el general Constanci— i lluiten contra els altres pobles germànics que ocupen Hispània. Així, Roma ha desviat les guerres i ja no es tracta que els exèrcits romans —d’altra banda ben febles— lluitin contra els bàrbars, sinó de fer que els pobles germànics es destrueixin entre ells. No oblidem, però, l’importantíssim paper dels bàrbars en l’exèrcit romà, especialment en temps de Teodosi. Les notícies d’Hidaci, ben reduïdes, parlen de grans matances i exterminis entre els anys 416 i 418, com els dels vàndals silinga a la Bètica (extincti omnes); també els dels alans que dominaven els vàndals, i els dels sueus. Però la romanitat d’Hispània pesava massa i el poder visigot s’anava fent excessivament fort. Un nou pacte Vàlia-Constanci cridava els visigots a la Gàl·lia per establir-los a l’Aquitània. Neix, així, el primer regne territorial dels visigots, anomenat de Tolosa, en certa manera hereu dels intents dels vells usurpadors romans des del segle III enfront de l’Imperi arraconat a Itàlia.

Les condicions d’aquest regne, però, eren prou precàries perquè els monarques visigots volguessin tornar a sortir a la Mediterrània i tenir un govern molt més efectiu. Segons Thompson, no tenien cap mena de control sobre el poblament romà de l’Aquitània, enmig del qual els havien assentat i vivien en certa manera aïllats, regint-se per les seves pròpies lleis, costums, religió i llengua.

Ben aviat els visigots van ajudar les tropes romanes, altre cop, en les lluites contra els vàndals. Hidaci ens conta que l’any 422, ja mort Constanci, però encara en el regnat d’Honori (que morí l’any següent), el magister militum Castinus, amb tropes abundants i auxili Gothorum, lluità a la Bètica contra els vàndals. Per la deserció del comes romà Bonifaci —segons Pròsper— i dels auxilia, fou vençut, i va córrer a refugiar-se a la ciutat de Tarragona (ad Tarraconam victus effugit), ciutat imperial, segura i allunyada de les masses bàrbares.

Les pugnes amb l’Imperi seran entre Teodoric I, fill i successor d’Alaric ja el mateix any 418, i Honori i el seu successor Valentinià III, aquest sota la tutela del seu general Aeci, que, entre el 433 i el 454 fou el veritable amo de l’Imperi, a la manera d’Estilicó amb Honori. No fou fàcil a Aeci assolir el poder. A la mort de Constanci, Gal·la Placídia va tenir la regència del seu fill Valentinià III, molt jove, mentre dos generals, Aeci i Bonifaci, es disputaven el poder. Aquest darrer a l’Àfrica. L’any 432 —segons Hidaci, 99, VIII— Bonifaci fou cridat de l’Àfrica per Gal·la Placídia per oposar-lo a Aeci, però fou vençut i mort per aquest. El substitueix el seu gendre Sebastià, que durant molt de temps fou comes et magister utriusque militae de l’Occident. Desplaçat finalment per Aeci, va desterrar-se a Constantinoble; però, perseguit, es va veure obligat a fugir i tornà a l’Occident a la cort de Teodoric. Hidaci ens ho diu de manera ben concreta: ad Theodoricum regem Gothorum veniens (129, XX) i el 444 es va refugiar a Barcelona, on va entrar com a enemic. No sabem si tenia tropes ni si hi fou envaït perquè preparava una ofensiva eventual. Però al cap d’un any (445) es veu obligat a fugir-ne i es refugia a la costa dels vàndals (Hidaci, 132) potser com a conseller (domesticus) de Geiseric (Courtois, 1955). El pas per Barcelona no és més que una anècdota.

R. d’Abadal ha assenyalat, molt encertadament, el paper important de la Provença i de la Narbonense com a camins d’unió entre Hispània i Itàlia, i el lloc predominant de la ciutat d’Arle encara en aquestes dates tardanes de l’Imperi. Evidentment, Teodoric pensava arribar a la Mediterrània i va atacar les tropes de Valentinià III l’any 425, però Aeci el va fer recular. Tota la sèrie de nous intents fracassats portaren a una nova pau en la qual va intervenir Avit, prefecte del pretori de la Gàl·lia. Avit havia de fer un paper important en les relacions amb els visigots. Teodoric li envià el seu fill, el futur Teodoric II, perquè l’eduqués, i aquest el va imposar com a emperador a la desaparició de Màxim, el successor immediat de Valentinià III. Si Teodoric I no va poder fer-se uns espais a la Narbonense i a la Provença, Avit va permetre que els visigots intervinguessin activament a Hispània i s’anessin fent uns dominis propis a la Península Ibèrica. Per lluitar contra les revoltes dels bagaudes a la Tarraconense, els romans van enviar-hi els gots sota el comandament de Frederic, germà del rei Teodoric II, segons s’escriu a la Crònica d’Hidaci (158, XXX: Per Fredericum; Theodorici II regis fratrem, bacaudae Tarraconenses caeduntur ex auctoritate romana).

Les revoltes dels anomenats bagaudes són una conseqüència de l’estructura social i del règim de producció agrària del camp del Baix Imperi, que analitzarem més endavant. És molt probable que tinguessin poca transcendència per a les terres catalanes, en contra del que s’ha anat dient a la nostra historiografia.

Les revoltes van provocar la presència del mateix Teodoric a Hispània, on lluità contra els sueus a Braga (456); va entrar a Mèrida (457) i, en tenir notícies de la derrota d’Avit, deixà gent a Hispània i tornà a la Gàl·lia. S’ha dit, sense gaire fonament, que en aquestes dates del 462 —acord amb els sueus— corresponen els primers assentaments demogràfics de poblament visigòtic a la Península Ibèrica.

La caiguda de l’Imperi es precipita i la presència dels visigots cap a la Mediterrània i Hispània tindrà el moment culminant amb Euric. Avit, l’amic de Teodoric, va durar fins l’any 457. Una facció romana dirigida per un altre general, també d’origen germànic, Ricimer, va imposar Majorià i va vèncer Avit. Majorià fou, probablement, el darrer gran emperador romà. Teodoric va aprofitar la derrota del seu antic preceptor per atacar Arle, acompanyat per tropes i prohoms romans. Novament els camins cap a la mar atrauen els visigots. Però després de dos anys de setge va haver de retirar-se. Majorià, un altre cop amb les regnes del poder a les mans, pensa de refer l’autoritat romana també a Hispània i desembarca a Cartagena per lluitar contra els vàndals. Però l’home fort de l’Imperi, Ricimer, l’assassinà l’any 561.

Majorià fou el darrer monarca romà que va venir a Hispània i que va mantenir-hi l’autoritat de Roma. De totes maneres, és interessant anotar que l’administració imperial i els governants romans de Tarragona encara van dedicar una inscripció a Antemi, un emperador posterior (467-472) que també fou enlairat per Ricimer, el qual fins i tot l’havia casat amb la seva filla, però —igual com amb Majorià— el matà. Des d’aquest moment no hi ha a la Península Ibèrica ni tropes romanes ni cap mena de lligam administratiu amb l’Imperi, de manera que els hispanoromans viuen al seu aire i ho faran així fins que aparegui l’autoritat política visigoda, sembla que amb Euric, si bé és molt discutible fins a quin punt aquest monarca va poder imposar-la.

És molt probable queja Teodoric II, en temps del nou emperador Sever, successor de Majorià —posat també per Ricimer—, pogués arribar fins a la Mediterrània per la Narbonense. Hidaci (217) ens diu que el noble Egidi, enemic del comes gal Agripí, es va revoltar contra l’emperador Sever i aquest va buscar l’ajut dels visigots, als quals féu lliurar Narbona l’any 561.

Euric va pujar al tron amb l’assassinat del seu germà Teodoric II. És tràgica la història familiar de Teodoric I, amb unes tendències pendulars entre una política romana o germànica. Així, Teodoric va morir lluitant contra els huns d’Atila al costat de Roma, l’any 451. El seu hereu, Turismund, fou assassinat pels dos germans Teodoric II i Frederic, també fidels a la política d’aliances amb Roma. I Teodoric II morí a mans del seu germà Euric, que representa la darrera reacció germànica que donà el cop de gràcia a l’Imperi.

Euric i el seu fill i successor, Alaric II. mort tràgicament a la batalla de Vouillé l’any 507, representen el moment de màxima expansió del regne de Tolosa i la seva fi amb el desplaçament definitiu a la vella Hispània romana. Euric (466-484) és coetani dels darrers emperadors romans Antemi, Olibri, Gliceri Nepot i Ròmul Agústul, destronat per Odoacre l’any 476, el qual va enviar la porpra imperial a Constantinoble i es declarà federat de l’imperi Oriental. Ben aviat, però, va haver de cedir el poder als ostrogots. Seran tres nous regnes germànics els que ocuparan les àrees naturals de l’imperi d’Occident, fins a trobar els límits geogràfics normals. A Itàlia, els ostrogots, continuats pels longobards; a la Gàl·lia, els francs, i a Hispània, els visigots, amb un apèndix al nord dels Pirineus, a la Narbonense.

Amb Euric es compleixen en aquest moment del seu regnat els darrers desigs dels visigots d’unificar l’Occident. Portà els seus dominis per l’est fins al Roine i s’apoderà de la Península Ibèrica, que, com ja hem dit, va tenir per propi dret com a sobirà independent de Roma.

L’empenta d’Euric cap a la Mediterrània el va portar, amb un moviment de tenalla, a ocupar, primer, les terres de l’Alvèrnia, el Berry i la Provença. L’any 473, i amb un comes romà, Víctor, al capdavant de les seves tropes arribà a Clarmont, defensada la ciutat i la regió per Ecdici i Sidoni Apol·linar, fill i gendre de l’emperador Avit. Per un pacte amb el penúltim emperador romà, Nepot, se li donà la ciutat i va ocupar la Provença a la desaparició de l’Imperi. L’any 476 havia acomplert els seus propòsits d’ocupació de la Gàl·lia meridional.

L’altre braç de la tenalla havia d’ocupar les terres de la Tarraconense, que fins aquest moment havien estat estrictament imperials. Les fonts històriques són molt poques i poc explícites, però Isidor assenyala la forta oposició de la noblesa de la província Tarraconense. Els fets posteriors ens fan pensar que ni Euric ni el seu fill i successor, Alaric II, no van ocupar més enllà del nord de l’Ebre, sense arribar a la costa mediterrània de les terres catalanes més que en rares incursions bèl·liques.

Isidor (Historia Gothorum, 281, 34) escriu que Euric ocupa les ciutats de Pamplona i Saragossa, envaeix tota la Hispània superior i venç, per mitjà de l’exèrcit ocupant, la noblesa de la província Tarraconense, que se li oposa. Per a Isidor, els límits geogràfics —i per tant la incidència a les terres catalanes de l’ocupació d’Euric— queden en l’aire. Més concreta és la Chronica Gallica (664, 651 i 652), ja que ens parla de dos cossos d’exèrcit, l’un manat pel comes Gothorum Gauteri, que ocupa Pamplona, Saragossa i les ciutats veïnes, mentre que Heldefredus i un dux Hispaniarum, anomenat Vincentio, després d’ocupar Tarragona obtenen les ciutats marítimes. També ara ha d’intervenir un romà, Vincentio, amb les tropes d’ocupació de Tarragona i de la costa.

Cap de les dues fonts no ens dóna la data dels fets que expliquen i que s’han situat sempre entre els anys 470 i 475. El que sembla evident és la resistència del poblament romà, ja que trobem encara descrites les dificultats, de nou, en la Chronica Caesaraugustana, ja mort Euric.

La política d’Euric significava l’expansió del regne de Tolosa. Ell es considerava, per dret propi, l’autèntic hereu de Roma, com ens testimonia Jordanes, l’historiador dels gots, en la seva Getica (XLVII, 244), quan diu que Euric té per seves tota la Gàl·lia i Hispània (quod Euricus grato suscipiens animo, totas Spanias Galliasque sibi iure propio tenens).

El domini militar —que no vol dir l’ocupació dels territoris— s’havia de fer seguir per l’ocupació demogràfica, fet que es va dur a terme durant el regnat del successor, Alaric II, i després de la mort d’aquest i de la desaparició del regne de Tolosa, a la batalla de Vouillé, contra els francs. Però com dèiem, l’ocupació no es féu sense la resistència dels hispanoromans, segons les dades concretes de la Chronica Caesaraugustana: així, l’any 494, Ghotti in Hispanias ingressi sunt (pàg. 222. ad. a 494, 496-497), és a dir, que els gots van entrar a les províncies d’Hispània. Una altra notícia de l’any 496 ens dóna fe de la resistència del hispanoromans, segurament de l’aristocràcia territorial, al cap dels quals es posa Burdunelus, que, vençut i sacrificat d’una manera força bàrbara a Tolosa l’any següent, permeté l’establiment dels visigots a les terres hispàniques.

Ha calgut vèncer la resistència dels romans, probablement de l’aristocràcia rural, en no esmentar-se l’activitat de Burdunelus en cap nucli urbà, per realitzar l’assentament definitiu del poble visigòtic a les províncies d’Hispània. Tots els dubtes que han sorgit amb relació a aquestes dates i a les posteriors a Vouillé (507) per a aquests establiments demogràfics, crec que s’han de deixar de banda, ja que corresponen perfectament a les troballes arqueològiques de les velles necròpolis visigòtiques a Hispània.

Ocupació no vol dir, però, un domini demogràfic total de les províncies hispàniques. El llevant de la Tarraconense i la Cartaginense, és a dir, les terres catalanes, continuaran lliures sense la presència dels ocupants germànics. Fins i tot sabem que l’any 506 —per la Chronica Caesarausgustana—, el mateix Alaric ha de fer vèncer el cabdill romà de Tortosa anomenat Pere i ocupar la ciutat, com si l’ocupació anterior de Tarragona i de les ciutats marítimes, en temps d’Euric, no hagués estat més que un fet fugisser.

La resistència del poblament romà a la conquesta i a l’establiment dels gots, tant entre la societat rural dels grans possessors aristòcrates, com a les ciutats, fou important i tenim la seguretat que les nostres terres van ser ben sovint nuclis d’oposició de la política unitària visigòtica, realitzada, més endavant, des de la seu definitiva de Toledo.

Amb l’establiment a Tolosa i l’expansió i afirmació d’Euric el regne visigòtic va tenir la seva més àmplia territorialitat, que seguia dues direccions d’interessos territorials i polítics. Per una part en direcció a les províncies romanes de la Gàl·lia, amb un corrent assenyalat en els propòsits d’Ataülf, malgrat el germanisme manifest del rei; l’altra direcció política i militar els havia portat a les terres d’Hispània, en una tendència hispanogermànica que, a la llarga, triomfaria a Toledo; canvi, aquest, normal des del coneixement que tenien els gots de la Península Ibèrica gràcies a les seves intervencions com a federats romans contra els altres pobles germànics establerts a la vella Hispània, sobretot sueus i vàndals.

El regne visigòtic de Tolosa s’acaba amb la derrota d’Alaric a Vouillé l’any 507 sota el fort impuls del franc Clodoveu en la inevitable rivalitat i lluita de francs i visigots enfront de la Mediterrània, clau en el destí futur de la Gàl·lia. Mentre, a Itàlia, Teodoric el Gran, des del seu reconeixement a Ravenna l’any 488, amb un vast programa que s’ha anomenat de restauratio Romani nominis, teixeix una xarxa d’aliances matrimonials amb francs, burgundis i visigots, casant la seva filla Tiudigoto amb Alaric, fet que li permetria una política d’intervenció en el regne del gendre. Amb la derrota de Vouillé la cort goda es desplaça cap a la Mediterrània i s’estableix a la Narbonense, amb capitalitat a la mateixa ciutat de Narbona, però amb una connexió constant amb Barcelona. Són els anys que van des de Vouillé (507) fins al 549, fi d’aquesta nova realitat de signe romà.

A la mort d’Alaric, i amb la minoria d’Amalaric, fou elegit monarca el fill bastard d’Alaric, Gesalic, contra el qual, defensant els drets del seu nét, lluita Teodoric. l’ostrogot, que derrotà a Barcelona. Post Alaricum Theodoricus Italiae rex gothos reget in Hispania an. XV Amalaricus parvuli tutelam gerens, ens diu la Chronica Caesaraugustaiut (223, ad. 513). El monarca governà decididament la Septimània i Hispània. Els francs ja van retallar el territori del vell regne de Tolosa en les ciutats d’Albí. Rodez i sobretot Arle, incorporant-Ies a la part oriental del territori, però fracassaren a Carcassona on s’havia dipositat el tresor del monarca visigot, tresor que passarà a mans de Teodoric, la qual cosa el legitimava en el seu paper de protector i tutor del nét Amalaric. Així doncs, el regne havia quedat reduït a l’angle sud-est de la província Narbonense però conservava la sortida a la Mediterrània. Fou reducte d’un poblament migratori dels seniores Gothorum arrians, que serviren el monarca ostrogot en l’administració del territori.

Teodoric governa el regne del seu nét amb una clara tendència a restituir l’ordre romà. La prefectura d’Arle governa la Provença, la Narbonense i Hispània, sobretot àmplies zones de llevant i de la Cartaginense. Probablement també part de la Lusitània; no sabem fins a quins territoris de l’interior arribava aquesta tutela. Però en l’esquema teodoricià, l’exèrcit era en mans d’un general ostrogot, Teudis. Així. hi havia un funcionari romà, Fèlix, com a prefecte d’Arle en l’àrea civil, i Teudis, ostrogot, en la militar. Les fonts històriques assenyalen la preocupació de Teodoric en el cobrament dels tributs que rebia d’Hispània, sobretot el gra per a alimentar la població de Roma. En la recaptació d’impostos s’aconseguia més diner del que mai havia rebut l’erari ostrogot(*) i el rei va reexigir que els recaptadors (exactores) elevessin els ingressos fins arribar a les quantitats obtingudes en temps d’Euric i d’Alaric II, segons Procopi. Però hi havia fortes irregularitats pel cobrament d’impostos endarrerits. El monarca, conta Casiodor, encunyà moneda dins la llei del tremís, probablement, per pagar una compensació a la població goda i a l’exèrcit.

La definitiva reducció del regne de Narbona té lloc amb l’acord d’Amalaric, ja mort el seu avi, amb el seu cosí i successor de Teodoric, Atalaric de Ravenna, pel qual rep el tresor reial i lliura als ostrogots els territoris entre els Alps i el Roine, i la Provença. En aquest moment, com diu la Chronica Caesaraugustana, cessa el governant romà Felix Liberi de la prefectura d’Arle, que serà substituït per un governant, Esteve, com a praefectus Hispaniarum, amb jurisdicció territorial reduïda estrictament a l’àrea visigòtica.

Després d’una política matrimonial, amb la unió d’Amalaric amb Clotilde, filla del rei franc Clodoveu, el got lluità contra els francs a Narbona, on fou vençut i la ciutat saquejada. Amalaric, refugiat a Barcelona, fou assassinat, probablement pel seu mateix exèrcit. Procopi atribueix a aquest moment l’exili d’una part de l’aristocràcia goda a Hispània, potser a Catalunya, en busca de protecció del general Teudis, en aquell moment l’home fort del regne.

Proclamat successor d’Amalaric, Teudis reféu la situació a la Septimània i instal·là la cort a Barcelona, però els francs envaeixen les terres de la Tarraconense l’any 541 i s’apoderen de la Provença occidental. El monarca fou assassinat no se sap bé si a Barcelona o a Toledo i el regne atribuït al dux Teudiscle, també ostrogot que havia lluitat contra els francs a la Tarraconense. Tampoc el nou monarca no estabilitzà el país i el regne, ja amb una manifesta atracció pels territoris hispànics; fou assassinat a Sevilla al final de l’any 549. Amb aquesta mort acaba l’efímer regne de Narbona i el que s’ha anomenat tutela o intermedi ostrogot en l’evolució històrica del regne dels visigots. Ara. les iniciatives vindran amb l’oblit de la Gàl·lia Gòtica, transpirinenca —anomenada pels francs, des de Sidoni Apol·linar, Septimània(*)— i el poder es concentrarà, cada cop més unificador, a Toledo.

El regne de Tolosa va tenir tots els condicionants per esdevenir un estat fort medieval, malgrat importants mancances internes i dificultats exteriors, entre elles, en primer lloc, el seu aïllament de la població romana sobre la qual es va situar. L’Aquitània fou una província fortament romanitzada, amb un camp d’intensos conreus —sota una aristocràcia culta i rica— que va ésser compartit pels gots. Els pactes d’ordenació territorial i de repartiment de la propietat amb les famoses sortes gothicae van atribuir inicialment 1/3 dels fundi romans als gots, i més tard efectivament els 2/3. Malgrat això, la separació de les dues poblacions era clara. Hi ha casos contradictoris, amb notables personatges com a protagonistes, com el cas de Sidoni Apol·linar, que és el cap de la resistència romana contra Euric a l’Alvèrnia, des del seu bisbat de Clarmont des del 470 fins al 471, abans que Euric es dirigís a Hispània a lluitar contra els sueus i a apoderar-se del país l’any 473(*). Més tard veiem al fill d’Apol·linar manant les tropes auxiliars de l’exèrcit got en la batalla de Vouillé, i pressionant els gal·loromans per a què s’incorporessin a l’exèrcit got, segons un text de la Vita Sancti Aviti Petacorici interpretat per Orlandis(*).

L’afany de construir una estructura administrativa per fonamentar un estat es reflecteix en la redacció d’una legislació aplicable al complex món romanogòtic del regne. L’any 475 el rei Euric publica en el seu còdex la normativa legal teodosiana anterior i estableix les pautes de legislació aplicables als gots, entre altres normes de poblament, en part sobre el repartiment de les sortes i, en general, de la propietat. Discutit el seu caràcter personal o territorial, un argument decisiu fou la prohibició de matrimonis mixtos entre les dues poblacions. El pas a la territorialitat serà evident en tota la legislació posterior, com afirmen García Gallo o Alvaro d’Ors(*). Més endavant, l’any 506, s’elabora un còdex de lleis per als súbdits romans, el Breviarium Alaricianum o Lex romana Visigothorum que, amb afegits de Teudis, no tindrà una nova ampliació fins el regnat de Recesvint. Així, durant el regne de Tolosa, la legislació fonamental ja està feta i la seva polarització entre la personalitat i la territorialitat dels preceptes ha generat un profund estudi sobre les societats goda i romana.

Durant aquest mig segle tolosà i narbonès —d’Euric a Teudis (507-548)—, Catalunya viu una certa normalitat com a continuació del Baix Imperi Romà. Es parla poc de sotragades militars si no van lligades a la monarquia, i les citacions històriques es concreten bàsicament a Bàrcino. És interessant el silenci sobre Tàrraco i la persistència de Barcelona com a refugi reial quan els problemes a Narbona la fan vulnerable als francs. S’ha de pensar si la construcció del recinte emmurallat als darrers anys del segle III converteixen Barcelona en una ciutat invulnerable, com ho era malgrat tot la mateixa Narbona. També cal valorar l’establiment cortesà a la ciutat com un lloc dotat d’edificis públics i privats de prou dignitat per acollir una cort reial, per minsa que fos. Les darreres interpretacions de les excavacions a la ciutat proposen definir un grup episcopal dels segles VI i VII sense que s’expliqui, fins ara, el possible nus reial cortesà.

En el camp de l’economia no hi ha dades sobre la persistència o modificacions del sistema fiscal en aquests anys. La taxació tributària s’estudia des de dades laterals(*), com les notícies de Casiodor (Ep. 24, 32, 42) per afirmar que les sacrae largitiones han desaparegut a Hispània, però resten petits tributs monetaris semblants al portorium romà i al seu equivalent collatio lustralis; mentrestant, la res prívatele passa a ser res dominica. Sembla també que les indictiones s’han afeblit o han desaparegut amb relació a les cases i a certs conreus, com la vinya.

La persistència a les ciutats de la cúria urbana i dels curials sembla assegurada en el còdex d’Euric i també en el breviari d’Alaric. No així, ja, en el Liber de Recesvint, la qual cosa farà difícil reparar atribucions amb l’existència del comes urbà, sobretot en temps de la monarquia toledana. També hi ha problemes sobre l’administració del camp, però es fa difícil pensar que en aquest mig segle la societat hispanoromana hagi canviat gaire. És evident que el fundus romà aristocràtic és un poderós atractiu per a l’alta societat goda. Ha estat sempre notori en la historiografia el matrimoni de Teudis, monarca got de nissaga ostrogoda, amb una dona, com diu Procopi, no de llinatge visigot, sinó d’una casa rica del país, segurament hispanoromana, d’un estament que s’anomenava encara senatores com l’aristocràcia, fet que li permeté mantenir un exèrcit privat superior a 20 000 homes(*).

Durant aquesta etapa, sobretot des de l’ambiciós programa de Teodoric de Ravenna, hi ha un fort impuls eclesiàstic a la Tarraconense: Teodoric aconseguí el nomenament del bisbe Cesari d’Arle com a vicari de les províncies de la Gàl·lia i d’Hispània per part del papa Símmac. La temptativa era unificar sota el seu programa, també eclesiàsticament, el regne del seu nét. No sabem, com s’ha escrit, que aquest fet pogués propiciar les reunions episcopals, els sínodes de Catalunya. Es reuneixen a Tarragona el 6 de febrer de l’any 516 —datat a la romana anno sexto Theodorici regis, consulatu Petrus—. L’any següent a Girona, el 8 de juny, també sota Teodoric, Agapetu viro clarissimo consule. Hi ha un concili II de Toledo, l’any 527, al qual només van els bisbes catalans Nebridi d’Ègara i Just d’Urgell. Les reunions continuen a Barcelona; el primer concili de la ciutat se celebra l’any 540 i en tenim unes actes molt curtes sense datació reial ni consular. A Lleida se’n celebra un altre amb datació reial sota Teudis, el 6 d’agost del 546, dos anys abans de l’assassinat de Teudis a Barcelona. Amb la mort del rei s’han acabat els sínodes catalans malgrat que se’n convoquen en altres províncies; així el 549 a València; el 561 i el 572 a Braga, a la Galècia. Finalment, el concili III de Toledo en certa manera tanca les reunions provincials. A Barcelona se celebrarà el darrer l’any 599. Les reiterades reunions conciliars d’organització eclesial presenten una Església forta, perfectament articulada i molt lligada al lloc i a la gent, dins la metropolitana seu tarragonina. D’altra banda, la no-presència de prelats de la Narbonense en cap de les reunions —com podria fer pensar l’existència d’un vicari papal de les Hispànies a Arle, el bisbe Cesari— manté la personalitat del metropolità de Tarragona. També, en el camp de l’organització eclesiàstica es tanca un moment històric amb la desaparició dels monarques lligats a la cort reial a Ravenna.

El centre polític ha canviat des de Narbona i Tarragona, a Mèrida i Toledo. S’ha de recordar, encara, el moment de l’inici de regnat dels germans Liuva i Leovigild, fills d’Amalaric. El primer, proclamat a Narbona, instal·lat a la Septimània, es proposa continuar la política mediterrània romanitzant — ipse Galliae regno contentus—. Els gots de la Narbonense pensaven, encara, que aquesta es podria concebre com un regne propi, segons expressió de Gibert.

Vista aèria de la Ciutadella de Roses, dins el recinte de la qual hi ha els vestigis de l’antiga ciutat.

ECSA - J. Todó

Liuva associà el seu germà Leovigild, com a dux Hispaniarum, el qual, a la mort prematura de Liuva, assumí el poder. Toledo fou, definitivament, el centre rector del regne. S’havien tancat tots els intents de crear un regne segons el concepte europeu more romano. La Tarraconense i la Narbonense eren, ja, províncies perifèriques, allunyades de Toledo. En aquest context, hi sabem la presència de Recared dues vegades. Un tremís de Leovigild, encunyat —presumiblement— a Roses amb la inscripció C(um) D(eo) I(travit) RODA, ha merescut diferents interpretacions històriques, des d’atribuir la seva presència a Roses, a la campanya de Recared contra els vascons, fins a la recuperació del port de Roses de les tropes bizantines que resseguien el litoral(*). La derrota franca a Carcassona de l’any 589, amb una gran victòria de Recared, exaltada fins i tot per Isidor, fou probablement el darrer episodi bèl·lic a la Gàl·lia abans de la revolta del duc Pau de Septimània. Creiem que s’ha de veure, en aquesta darrera incursió franca a la Narbonense, un autèntic intent d’apoderar-se de la regió més que no pas l’ajuda a un intent independentista local de la societat goda de signe arrià promogut pels nobles Granita i Wildigens i alguns eclesiàstics arrians com el bisbe Athaloc, contra l’estat catòlic, com una afirmació de la seva personalitat davant de Toledo, convertida al catolicisme.

Leovigild fou el gran monarca unificador del regne que posà els fonaments d’una monarquia fortament centralitzada la qual, sota el seu fill Recared, tindrà, a més, un caràcter teocràtic, com veurem, per la unció dels reis a la manera de l’Antic Testament; així, segons Julià, bisbe de Toledo, Vamba ho fou l’any 672, i en el Laterculus, també ens ho diu d’Ègica l’any 687. Leovigild encunyà moneda, no d’imitació imperial, sinó amb el nom del monarca. L’adopció dels símbols, la indumentària i la litúrgia cortesana, a la manera bizantina, es considera com l’afirmació monàrquica imperial, ara ja una realitat.

La unificació imperial territorial va tenir dos sectors importants. D’una banda la Bètica, ocupada parcialment pels bizantins i per la facció catòlica del seu fill Ermenegild, tirà de Sevilla, i. de l’altra, un altre sector del regne, també catòlic, el dels sueus. L’interès unificador de la població el portà a derogar el decret de prohibició de matrimonis mixtos, probablement ja ineficaç en aquest moment; però el problema més preocupant —a partir de la unificació territorial— fou la unitat confessional sota l’arrianisme. Se celebrà un sínode arrià l’any 580; l’any següent de la rebel·lió d’Ermenegild va haver-hi desterraments d’importants bisbes i prelats, com Masona de Mèrida i Joan de Bíclarum o Girona, mentre que Isidor parla d’altres plurimus episcoporum. S’envien bisbes arrians a les ciutats més importants, entre ells probablement Ugne, a Barcelona, o Froidiscle, a Tortosa. També en coneixerem a València (Viligiscle i Celsi) i a Xàtiva (Mutto).

Una altra forma d’arrianització de la poderosa societat agrària catòlica romana fou l’espoliació dels fundi en mans dels gots catòlics i dels romans. Per a la Cartaginense, s’havia interpretat així la fugida o expulsió de Severià, pare d’Isidor, i la seva família a la Bètica catòlica d’Hispalis, quan es parla d’una expulsió massiva dels hispanoromans o bé d’una fugida o exili personal voluntari enfront dels bizantins. Però d’aquest fet no en tenim cap referent literari, ni menys, arqueològic(*).

El concili III de Toledo va tenir una influència decisiva en el procés de centralització de la monarquia i de l’Església. Ja s’ha dit el camí de la seu de Toledo com a primada d’Hispània, que s’inicia realment en el concili nacional, fenomen que comença amb l’absorció en temps bizantins de la metròpoli de la Cartaginense, i té un moment àlgid l’any 687 quan el bisbe de Toledo ha assumit tots els poders patriarcals sense cap títol especial, tot adquirint la condició de patriarca de l’Església hispànica, com diu Lacarra.

Al concili de Toledo hi assisteixen tots els bisbes de la província Tarraconense, però el metropolità s’hi féu representar per un Stephanus que —en nous textos de les actes del concili(*)— es consigna Stephanus in Christi nomi presbiter vicem agens Artemi metropolitani Tarraconensi, la qual cosa fa comprendre que la seva signatura anés després de la del bisbe d’Osonoba i no entre els metropolitans; d’altra banda, el primer signant del llevant —després de Masona de Mèrida, d’Eufemi de la Carpetània i de Leandre de Sevilla—, és el metropolità de Narbona Miceci, incorporat a l’àrea central de Toledo, igual que Pantardo, del vell regne sueu de Braga. El fet de la signatura, en quart lloc, després del metropolità de Narbona, s’ha d’interpretar com un problema de protocol eclesiàstic.

La unificació reial que suposà la força dels concilis toledans va frenar els sínodes provincials. Així a la Tarraconense només se celebrarà un segon concili a Barcelona, presidit pel convers Ugne l’any 599 i el segon a Ègara, l’any 614. El rei, a més, procurarà mantenir el privilegi reial del nomenament dels bisbes. En el concili de Barcelona la sacra regalia és un dels procediments de nomenament episcopal aut per sacra regalia, aut per concesionem clari vel plebis per electionem assensionamque pontificum (cànon 3). La insistència reial a defensar aquest dret es reflecteix en la duríssima carta de Sisebut al metropolità de Tarragona perquè nomeni bisbe de Barcelona el candidat reial. També responen a aquesta atribució les gestions —després de l’importantíssim concili IV de l’any 633— de sant Brauli de Saragossa prop de sant Isidor perquè influís sobre el monarca Sisenand demanant un prelat “digne” a la seu vacant de Tarragona.

L’administració reial també lliga l’Església al món dels afers econòmics com a resultat del contingut no estrictament religiós dels concilis. Un dels documents singulars en aquest aspecte és la carta anomenada De fisco Barcinonensi, de l’any 592. És un document interessant per la presència d’un comes patrimonii de nissaga romana, Escipió, que elegia els numerari, encarregats del cobrament de tributs i al qual donen consentiment els bisbes de Tarragona, Antemi, i d’Ègara, Sefroni, Joan de Girona i Gaià, d’Empúries. Tot fa pensar que el país està separat de l’interior, partit en circumscripcions diferents per a aquests cobraments. Però és interessant constatar el fet que encara es permetia l’equivalent del cereal amb diner, és a dir, que encara era viva la pràctica de l’anomenada adaeratio(*). Probablement el document és una prova del compliment del cànon 18 del concili III de Toledo on es reglamentava que cada any, el dia 1 de novembre, es reunissin a cada província, en un lloc designat pel metropolità, els iudices o comites locals, els curatori patrimonii fiscal per al control de les recaptacions (Ut semel in anno synodas fiat et iudices fisc’t praesentes sint). Això ex decreto gloriossisimo Domino nostro. Des d’un punt de vista de preeminència de govern i de dualitat de poders civil i eclesiàstic, la funció principal es reserva als bisbes(*).

Per al coneixement de l’administració visigòtica a Catalunya és vàlid el que va escriure R. d’Abadal quan diu que des de la instauració de la capitalitat a Toledo per Leovigild fins al 711, és impossible estudiar la història de la nostra terra independentment de la general del regne visigòtic(*).

En el que degué ésser una àmplia prosopografia goda a Catalunya, en poquíssims casos coneixem la presència i el nom dels governants visigots. En el cas del document de Barcelona, coneixem la presència d’un comes patrimonii Scipio, de nissaga romana i la dels agentes sive adiuteris vestri, tots vires ilustres en un moment de l’administració reial que ha vist pràcticament com desapareixien les cúries municipals mentre els iudices i duces, tots ells de la comitiva reial, governen les ciutats i el seu territori. També al segle VII ha desaparegut el defensor civitatis que existia des del 364.

Restes del castell d’Oltrera, al Rosselló, que va ser pres l’any 673 per les tropes del rei Vamba, durant la rebel·lió del duc Pau a Septimània.

ECSA - Jamin

Altres fons històriques on tenim noms de governants a Catalunya i a la Narbonense són els textos amb relació a la revolta del duc Pau de Septimània contra Vamba el 673, un dels episodis notables en l’escenari geogràfic català i que es descriu en quatre textos: Epistola Pauli perfidi, Historia rebellionis Pauli adversus Wambam, Insultatio vilis provinciae Galliae i Iudicium in tyrannorum perfidia promulgatum. La història del bisbe Julià de Toledo és una crònica bèl·lica i un relat polític de la rebel·lió a manera de panegíric reial. A una primera revolta d’Ilderic, comes de Nimes, s’hi afegeixen Gumild de la diòcesi de Magalona i l’abat Ramir, que esperen arrestar-hi el mateix bisbe de Nimes, Aregi. El rei envia el duc Pau, segurament un dels viri ilustres oficii palatini, amb un exèrcit. Pau però, es rebel·la contra el monarca i atrau el duc de la Tarraconense, Ranosind, i el garding Hildigis. El duc de la Tarraconense accepta l’autoritat de Pau, membre de la noblesa palatina de rang superior. S’hi sumen, sembla, un bisbe Jacint de Llívia o d’Urgell i també el primer revoltat llderic, comte de Nimes, el bisbe de Magalona i l’abat Ramir, juntament amb un nombrós grup d’eclesiàstics, com el primer clergue Gultricià d’Agde, i el suport d’altres ciutats episcopals. El relat militar, la lluita, la presa de Barcelona i de Girona es detallen amb cura. Per a Girona ha estat una nota prou interessant el fet que Pau es va atrevir a coronar-se amb la corona, ofrena de Recared al cos de sant Fèlix, que Vamba va recuperar, juntament amb vasos de plata, la majoria dels quals robats de les esglésies per fer el tresor. Una batalla decisiva va tenir lloc a les anomenades clausurae, al pas del Portús, no lluny d’on avui ha estat excavada la connexió de la via Domicia i la via Augusta, indret identificat com el dels famosos trofeus de Pompeu el Gran(*).

Tots els relats històrics ens parlen de les ciutats, escenari de molts dels fets de què tenim notícies. No coneixem la realitat urbanística dels centres episcopals o comtals, ni la importància que van tenir les fortificacions del final de l’Imperi, sobretot a Barcelona i a Girona, ja que la muralla romana de Tarragona va resistir l’empenta dels alamans al segle III i va arribar, pràcticament, fins els nostres dies; i de fet, no s’han pogut seguir els canvis urbans que haurien modificat la distribució de la urbanística romana. En aquesta mateixa obra s’hi ha dedicat un dens apartat, precisament amb l’interès de reunir totes les dades fiables sobre les transformacions premedievals dels centres urbans a Catalunya. Probablement, la ciutat de Barcelona, com hem dit, és l’únic nucli —veritablement el més actiu des d’un punt de vista polític— que permet una anàlisi com la que avui s’està fent.

No menys llacunes presenta l’estructura i l’explotació del camp, el fons de riquesa més important del regne amb relació a la realitat romana tardana de les grans vil·les, centre dels fundi aristocràtics mai, però, tan rics com els descrits per a la Narbonense i l’Aquitània en temps del regne de Tolosa, com es veu pels poemes de Sidoni Apol·linar(*). I també presenta llacunes la mateixa realitat de la desaparició, des de la segona meitat del segle VI, de les grans vil·les dels possessores romans i gots. Són poques les que es poden datar al segle VII a través de les excavacions arqueològiques. També, en aquesta obra, es dedica un dens capítol a aquests documents.

Vista aèria de la vil·la romana de Vilauba, definitivament abandonada a mitjan segle VII.

ECSA - J. Todó

Una tendència arqueològica moderna fa arribar fins el final del segle VI i, en casos comptats, al VII la pervivència o continuïtat d’algunes d’aquestes vil·les, com per exemple la de Vilauba, a Camós (Pla de l’Estany) o la de la Ciutadella de Roses (Alt Empordà). La desaparició, ja al segle VII, de les importacions de ceràmiques fines de taula dels obradors africans fa impossible datacions precises a partir de la segona meitat o final del segle VI. Això planteja un altre problema: conèixer com es distribueix el camp quan les grans vil·les que li donaven suport i eren la base de l’explotació agrària han desaparegut. És evident l’existència de burgs a la manera medieval, que podien ésser abundants, com els exemples que tenim al Bovalar, a Seròs (Segrià) o, amb caràcter inicialment militar, al castre del Puig Rom de Roses (Alt Empordà). Tampoc no tenim dades arqueològiques sobre la qualitat dels conreus, quan els textos històrics i legals del regne presenten les dues darreres dècades del segle VII com a anys de calamitats, de malalties —sobretot la pesta—, de plagues —la llagosta— i de sequera, la qual cosa vol dir gana al camp(*). Recollim algunes dades que fan referència a la Narbonense, ja que no n’hi ha per a Catalunya. Durant el regnat d’Ervigi (680-687), successor de Vamba, Hispània patí una forta fam i sembla que la província més afectada fou la Gàl·lia Narbonense. Els bisbes no poden anar al concili XVI de Toledo, i s’esmenta en el concili XVII l’estat miserable de la província que permet als jueus alliberar-se de les dures mesures que el monarca havia dictat en contra d’ells. Les plagues de la llagosta a la Carpetània forcen que Khindasvinst, per llei, obligui els jutges a no deixar la seva feina durant la collita de cereal i la verema (LVII, 1, 2).

En alguns casos, però, els resultats de l’excavació arqueològica poden contradir aquesta literatura. El conjunt del poblat del Bovalar, que constituïa un poble d’agricultors, és molt ric com a document històric(*). Al costat d’un temple paleocristià, és un nucli agrari en el qual les restes localitzades no permeten cap mena d’estratificació social, si no és a través de les diferències d’enterraments a la basílica. Fou destruït per un incendi total, temple i poblat, fet que el converteix en un jaciment clausurat en una data que ha de ser posterior al regnat d’Akhila, monarca del llevant del regne en temps de Roderic. Àkhila és el suposat fill de Vítiza que, segons la historiografia musulmana posterior a l’ocupació de Toledo, encunyà moneda i, segons el llistat del manuscrit Laterculus regum Visigothorum (Parisinus 4667) datat l’any 828, va regnar tres anys i li succeí un tal Ardó set anys més (la llista diu: Achila reg. ann. III. Ardo reg. ann VII). és a dir fins l’any 723. Les dades vénen confirmades per la troballa en el poblat del Bovalar de moneda —tremissos— de les seques de Tarragona i Saragossa del monarca Àkhila, entre d’altres en circulació en aquell moment. L’interès del poblat fa ressorgir de nou el problema històric d’Àkhila, que regnà sens dubte en ser inscrit en annals com Laterculus i en encunyar moneda com a autèntic monarca. En tenim exemplars de les seques de Narbona, Girona, Tarragona i Saragossa. La identificació del personatge de les monedes com un fill de Vítiza presumptament anomenat així és falsa. Segurament el fill de Vítiza que pacta amb els àrabs a Damas no es deia Àkhila i el monarca de la Tarraconense era un altre personatge, l’Àkhila rei. El fet concret, però, és l’escissió del regne en dues parts. La part de llevant, a la Tarraconense i a la Narbonense, és governada per dret pel rei Àhila, mentre que Roderic s’apodera del tron i ho legitima amb la possessió del tresor de la corona. S’ha volgut vincular Ardó al grup hispanoromà del país, que oferia resistència a l’ocupació musulmana, enfront d’un possible problema dinàstic de l’escissió d’Àkhila.

A més d’aquest aspecte que ens permet plantejar la realitat d’una territorialitat més extensa del regne d’Àkhila amb la presència de monedes de la seca de Saragossa, fet que li dóna una extensió des de l’Ebre mitjà fins a la Septimània, el poblat del Bovalar ens mostra una singular riquesa per la qualitat de la seva agricultura, tant de productes del camp, com ara els cereals, la vinya i l’olivera, com d’horta —el que s’han anomenat conreus d’aixada—, entre els quals els fruiters. La troballa d’un instrumental adient ho confirma, igual que les llavors de blat, ordi i mill, o de fruiters, com el préssec, i l’existència d’un torculus i dos cellers comunals. El seu probable microcosmos, al peu del riu Segre, fa empal·lidir la imatge de decadència de l’agricultura d’aquests darrers moments del regne visigòtic, tan insistentment descrita en les fonts documentals probablement generalitzant a tot el país —i així s’assenyala de vegades dient els llocs on les plagues fan estralls—, el que només era de fet una realitat molt localitzada; així, d’altra banda, ho fan sospitar notícies sobre conreus i espais agrícoles rics, com els que apareixen en el famós territori del monestir de Sant Victorià d’Assan, a la província d’Osca.

Les respostes a un conjunt de preguntes sobre aquest important món de l’agricultura visigòtica, i posteriorment musulmana, a més de les dades concretes de la rica documentació de repoblament sobretot d’origen eclesiàstic i nobiliari, probablement les haurà de donar l’arqueologia.