El manuscrit conegut com a Oracional de Verona (Biblioteca Capitolare di Verona) té una gran importància per a l’estudi de la topografia cristiana de la ciutat de Tarragona en època visigòtica, ja que conté una sèrie de rúbriques de caràcter urbanístic que, si bé no ens donen una llista exhaustiva de les esglésies que hi devien existir en aquella època, ens esmenta una processó per tres llocs de culte cristià en la festivitat de Carnestoltes. Aquesta precisió topogràfica de les rúbriques ens demostra que l’Oracional de Verona seguia un tipus de culte molt freqüent en l’antiguitat, la litúrgia estacional, que relacionava un rosari de llocs sants de la mateixa ciutat.
Per tal de dilucidar les possibilitats i els límits que aquest manuscrit té per a la seva transposició sobre les restes arqueològiques de les esglésies conservades i descobertes a Tarragona, primer hem de considerar una anàlisi litúrgica d’aquesta festivitat. Les rúbriques es troben totes a la dominica in carnes tollendas que dóna pas a l’inici del temps de la Quaresma.
En el calendari litúrgic, el diumenge de Carnestoltes servia com a avís públic de l’inici del temps quaresmal, en el qual no era permès de menjar carn. Des del punt de vista litúrgic, significava el comiat del cant de l’Al·leluia, que no es reprendria fins a la Vetlla Pasqual. Mentre que a Roma s’havia instaurat des del segle V una mena de prequaresma, que comprenia els tres diumenges de septuagèsima, de sexagèsima i de quinquagèsima i la creació del Dimecres de cendra, a Hispània no es van acceptar mai aquests canvis, i per això els seus llibres litúrgics conservaren una tradició més antiga fins que s’imposà el ritu romà, als bisbats catalans, vers el 800, i als regnes d’Aragó, Navarra i Castella i Lleó al darrer quart del segle XI.
Foll 54 v de l’Oracional de Verona, de l’inici del segle VIII, manuscrit que conté un seguit de rúbriques al marge que aporten molta Informació sobre la ciutat de Tàrraco en època tardana antiga.
Biblioteca Capitolare di Verona - U. Tomba
A les esglésies hispàniques, l’ofici del comiat de l’Al·leluia, que se celebrava el diumenge in carnes tollendas que precedia el primer dilluns de quaresma, comprenia també la solemne clausura del baptisteri. Després de les segones vespres, el bisbe i tota la clerecia iniciaven una processó cap al baptisteri per tancar-lo —el bisbe hi consignava el tancament mitjançant el seu segell a la porta— fins el Dijous Sant, a fi que no se celebrés cap bateig durant el temps quaresmal, llevat dels casos d’extrema necessitat. Aquest costum, esmentat ja a mitjan segle VII per l’arquebisbe Ildefons de Toledo al seu De cognitione baptismi (PL 96, col. 156), degué trigar força temps a introduir-se a la resta dels bisbats hispànics, ja que el cànon 2 del concili XVII de Toledo del 694 increpa totes les esglésies d’Hispània i de la Gàl·lia Narbonense perquè segueixin el ritu de la clausura del baptisteri. És molt probable que la difusió d’aquesta cerimònia s’hagi de relacionar amb la propagació per la Península Ibèrica dels llibres litúrgics toledans reformats i compilats per l’arquebisbe Julià vers l’any 680.
Tanmateix, disposem d’un testimoni una mica més antic d’aquest costum a Mèrida vers el 630, a l’opuscle De vitas sanctorum patrum Emeretensium (IV, IX, 1-20). Aquesta obra descriu una processó des de la catedral de Santa Maria cap al baptisteri de Sant Joan, després de les matines i tot cantant laudes.
Sortosament es coneixen les peces de cant pròpies d’aquesta cerimònia —de la processó que conduïa al baptisteri i la seva clausura—, perquè s’han conservat a l’Antifoner hispànic de la catedral de Lleó. Tot i que aquest llibre litúrgic fou escrit a mitjan segle X, conté amb molta fidelitat tot el corpus de peces de cant de la missa i de l’ofici propi de la catedral de Toledo, tal com va ser organitzat l’any 680 per l’arquebisbe Julià, quan donà la forma definitiva als Liber missarum i Liber orationum de festivitatibus toledans (Félix de Toledo, Vita sancti Iuliani Toletani episcopi, PL 96, col. 450).
L’Antifoner de Lleó i l’Oracional de Verona ens permeten refer perfectament tot l’ofici del comiat de l’Al·leluia propi de la dominica in carnes tollendas. L’Antifoner, al final de les matines, presenta —encara que sense rúbriques— cinc antífones molt semblants que poden ser considerades com les que acompanyaven el cant dels salms en una processó, semblant a la que descriu la Vitas sanctorum patrum Emeretensium. De la mateixa manera, al final de les segones vespres, l’Antifoner conté quatre antífones, seguides d’un extens responsori que alterna amb set versets, tots ells al·lusius als ritus baptismals i al baptisteri. Les antífones són breus i senzilles, la qual cosa indica que la distància de l’església al baptisteri devia ser força curta, mentre que l’extens responsori suggereix que devia haver estat compost per a un ritu més complex, com és ara el de tancar i segellar el baptisteri.
Seguint aquest esquema, l’Oracional de Verona, després de la benedicció conclusiva de les matines de l’ofici del diumenge in carnes tollendas, presenta la coneguda rúbrica que precedeix la completúria núm. 523: “post explicitas laudes quas psallendo vadunt usque ad Sancta Iherusalem que in Sancto Fructuoso dicenda est”, i que indica que aquesta peça ha de ser resada a l’església de Sant Fructuós. La peculiaritat d’aquesta completúria és que, tot i que havia estat pensada per ser resada a la catedral, especifica que s’ha de resar a l’església de Sant Fructuós, el nom del qual no s’esmenta en aquesta oració. Tot porta a pensar que, quan es va fer la còpia de l’actual Oracional de Verona, es va adaptar a les necessitats de l’església tarragonina que l’utilitzava. Cal assenyalar, a més, que la completúria no porta benedicció final, de la qual cosa es pot deduir que la cerimònia no es devia acabar amb aquesta pregària, sinó que es completava amb la missa del diumenge, celebrada conjuntament per la clerecia del temple de Sant Fructuós i el seguici de la processó.
Igualment, a l’Oracional de Verona, després de la completúria i de la benedicció, que clouen les segones vespres de la festivitat del diumenge in carnes tollendas, hi trobem la completúria seguida de la corresponent benedicció dels fidels que han de ser dites ad Sancto Petro, és a dir, en una església dedicada al príncep dels apòstols. Els dos textos tampoc no esmenten el sant patró de l’església i només tenen al·lusions a la temàtica de la festa que se celebra. En aquesta segona processó no hi ha cap referència a l’església catedral ni al ritu de tancar el baptisteri, fet que permet deduir que l’església de Sant Pere no en devia tenir.
De tot el que precedeix es pot deduir molt clarament que V Oracional de Verona no havia estat escrit per a la catedral de Tarragona —la rúbrica “vadunt usque ad Sancta Iherusalem” n’és una mostra fefaent— sinó per a una església situada no gaire lluny de la de Sant Fructuós, des de la qual es podia organitzar una processó en acabar l’ofici de matines, per celebrar-hi la missa. Tampoc no devia ser gaire lluny de la de Sant Pere, lloc on acabarà, amb la benedicció dels presents, la processó de les segones vespres. Ens trobem, doncs, davant d’una quarta església —a més de la catedral, Sant Fructuós i Sant Pere—, l’advocació de la qual ens és desconeguda. Malgrat aquest silenci, nosaltres vam proposar —juntament amb M. dels S. Gros— que l’advocació de l’església per a la qual va ser escrit l’Oracional de Verona podria ser la de sant Hipòlit, atès que el manuscrit conté —com a text propi— l’ofici d’aquest sant escrit per l’arquebisbe Eugeni de Toledo a petició del metropolità Protasi de Tarragona.
El Codex Veronensis ens proporciona informació sobre quatre centres de culte cristià a la capital de la Tarraconense en època visigòtica, la qual cosa és certament un privilegi per al coneixement de la topografia cristiana de les ciutats durant l’antiguitat tardana. Tanmateix, la utilització d’aquest document per a la identificació i situació topogràfica de les esglésies esmentades a l’Oracional de Verona canvia radicalment si assumim que aquest llibre litúrgic no era utilitzat per a l’església catedral, sinó per a una parròquia o comunitat monàstica, com creiem que hem demostrat amb escreix.
Així doncs, les dues processons que es mencionen al Codex Veronensis per la festivitat de Carnestoltes tenen un mateix punt de partida: l’església per a la qual va ser adaptat el Liber orationum de festivitatibus, revisat per sant Julià de Toledo i que nosaltres vam proposar d’identificar com a Sant Hipòlit. La primera processó, organitzada després de les matines, en comptes d’anar cap a la catedral tot cantant els Al·leluies, es dirigia cap a l’església de Sant Fructuós, on resaven la completúria de final de la processó i segurament hi celebraven la missa pròpia de la festivitat. La segona processó estava prevista, després de la completúria i la benedicció de les segones vespres —fetes a l’església pròpia de la comunitat—, cap a l’església de Sant Pere, on tenia lloc una altra estació, amb la seva completúria i benedicció corresponents. Després d’acabat aquest ofici, la comunitat devia tornar cap a la seva església, el nom de la qual, lògicament, no s’esmenta.
L’Oracional de Verona és un document litúrgic que ha estat força utilitzat per tots els investigadors que han treballat sobre Tàrraco en època visigòtica. Val a dir, tanmateix, que sempre s’havia considerat un llibre litúrgic propi de la catedral i que, a més, s’havia considerat que les mencions dels centres de culte d’aquest còdex havien de ser exhaustives per a la identificació de les esglésies tarragonines del primer decenni del segle VIII. Avui dia, si s’accepta la nostra proposta, es pot considerar que podien existir altres esglésies que no se citen, la qual cosa es veu ratificada per l’actual coneixement de les restes arqueològiques de Tarragona en aquesta època.
Pel que fa a la situació de l’església de Sant Fructuós —esmentada pel Codex Veronensis—, van sorgir nombroses interpretacions, sobretot arran de les excavacions que J. Serra i Vilaró va endegar a la necròpoli del Francolí, cap als anys trenta. J. Serra i Vilaró estava plenament convençut que la necròpoli i una basílica que va identificar era el lloc de culte on els tarragonins retien culte a sant Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, fins al segle V, moment que ell creia que aquesta zona de la ciutat quedava abandonada. Consegüentment, J. Serra i Vilaró, basant-se en l’esment d’una església dedicada a Sant Fructuós per l’Oracional de Verona, propugnava un trasllat de les relíquies dels màrtirs a un altre indret de la ciutat. La seva interpretació sobre l’abandonament d’aquesta àrea urbana va ser objecte de fortes objeccions, principalment per J. Vives, basant-se en criteris epigràfics; també va ser rebatut el seu argument per J. Sánchez Real, que no estava d’acord amb la proposta de devastament ocasionada per l’arribada dels bàrbars; així mateix, M.D. del Amo, que va fer una revisió de la necròpoli, i el Taller Escola d’Arqueologia de Tarragona (TED’A), són partidaris d’una perduració d’aquest indret almenys fins al segle VI. Darrerament, les excavacions endegades l’any 1994 a l’altra banda de la carretera de la necròpoli del Francolí han posat al descobert un gran complex eclesiàstic que té una església, una casa palau i unes instal·lacions industrials que demostren que aquella àrea tenia una entitat més important que no ens pensàvem, i que segurament també està en relació amb la veneració dels màrtirs tarragonins.
Aspecte d’una de les voltes del circ romà de Tàrraco, dita de Sant Ermenegild, abans de la seva restauració.
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
Malauradament aquest descobriment no el va conèixer J. Serra i Vilaró, com tampoc gairebé no es va assabentar de l’aparició de l’església de l’arena de l’amfiteatre de la ciutat, l’any 1948. És per això que ell proposà d’identificar un lloc per al trasllat de les relíquies cap al fòrum de la ciutat, en el lloc on suposadament devien haver estat jutjats els màrtirs, cosa que va ser criticada per manca de proves a la llum de les recents intervencions arqueològiques. La descoberta de l’església visigòtica a l’amfiteatre vers mitjan segle XX, deixa fora de dubte la identificació d’aquesta església amb l’advocació dels màrtirs que van patir martiri en aquest mateix escenari. Tanmateix, la datació d’aquesta església presenta encara certs dubtes i, sobretot, subsisteix el problema de coexistència amb el nucli de culte del Francolí a l’hora d’identificar el temple de Sant Fructuós de l’Oracional de Verona. Creiem, però, que per la coherència topogràfica amb la resta d’esglésies esmentades en aquest llibre litúrgic, es tracta de l’església de l’amfiteatre.
Pel que fa a la situació de la catedral, que el manuscrit anomena Sancta Iherusalem, com és molt freqüent en els textos d’època visigòtica, no tenim cap prova arqueològica ni epigràfica que ens permeti situar-la dintre del teixit urbà de Tarragona. De tota manera, la situació de la catedral romànica i gòtica a la terrassa superior —l’antic recinte sagrat de la ciutat romana— ha determinat d’una manera flagrant totes les hipòtesis interpretatives referents a la situació de la seu episcopal d’època visigòtica. S’ha proposat emplaçar-la a Santa Tecla la Vella, arran d’unes excavacions fetes per J. Serra i Vilaró, idea que després ha seguit T. Hauschild. Les excavacions efectuades prop d’aquest indret, al solar del Col·legi d’Arquitectes al carrer de Sant Llorenç, va posar al descobert un edifici datat als segles V i VI, i que els seus excavadors posen en relació amb una dependència del conjunt episcopal. Certament hi ha indicis que a sota de la catedral hi devia existir un edifici de culte d’època visigòtica, tot i que els arguments arqueològics són encara molt febles. Tanmateix, pel que fa a l’itinerari de les processons del Codex Veronensis, la situació proposada aniria força bé per la proximitat de la resta d’esglésies esmentades.
Quant a la tercera església citada per l’ Oracional de Verona, on es dirigeixen en la segona processó, ad Sancto Petro, no tenim cap evidència arqueològica per a la seva situació topogràfica, però sí que existeix un document datat l’any 1174 que ens pot oferir alguna llum sobre el seu emplaçament. Es tracta d’un document que forma part del Diplomatari de Santa Maria de Poblet editat per A. Altisent (1993) i que diu: “illam voltam que dicitur antiquitus ecclesia beati Petri”, en el context de les indicacions de les confrontacions d’una donació que Guillem de Torroja, arquebisbe de Tarragona, fa al monestir de Poblet. El terme llatí volta fa referència, al nostre entendre, a les voltes del circ que havia quedat desafectat al segle V. Així doncs, és ben probable que fos utilitzada per a la construcció de l’església de Sant Pere, com també van ser reutilitzades com a lloc d’hàbitat. Pel context de les confrontacions, nosaltres vam proposar de situar-la a la capçalera oriental del circ, tot i que mantenim les reserves que només podran ser esvaïdes per una evidència arqueològica.
Tot i que pel que fa a la quarta església, per a la qual va ser escrit el Codex Veronensis —i que nosaltres vam proposar d’identificar amb la de Sant Hipòlit—, no tenim cap indicació de la seva situació, creiem que no devia ser gaire lluny del quadrant de la ciutat que queda entre la catedral, l’amfiteatre i la capçalera oriental del circ. Tanmateix això només és una hipòtesi que futures intervencions arqueològiques s’encarregaran de ratificar o desmentir.
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1929; 1930; 1932; 1935; 1936; Vives, 1937-40, pàgs. 47-60; 1946: Gaiffier, 1949, 25, pàgs. 219-224; Sánchez Real, 1949; Brou-Vives, 1959, pàg. 154; Serra i Vilaró, 1960; Vives, 1969; Bryant, 1972; Amo, 1979-89; Hauschild, 1982-83, 4-5, pàgs. 101-139; Gros, 1983, pàgs. 484-488; Mar-Ruiz de Arbulo, 1987, pàgs. 31-44; Dupré i altres, 1988: Aquilué i altres, 1991; Maya, 1992, pàgs. 41-43; Altisent, 1993, vol. I. doc. 484, pàgs. 361-362; Aquilué, 1993a; Godoy-Gros, 1994, 25, pàgs. 245-258; Mar i altres, 1996, 4, pàgs. 320-324; Macias, Menchón. Muñoz, 1997, XXXVII, pàgs. 939-953.