Detall d’aquest important mosaic del segle IV, descobert el 1860 sota el Palau Reial Menor, a l’actual carrer de Sobrediel.
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona
Aquest mosaic fou descobert al començament del mes d’abril del 1860, a uns 3 m de profunditat, a l’edifici del Palau Reial Menor, al carrer de Sobrediel, entre els carrers de Cervantes i Ataülf, infra muros i al S de la ciutat romana de Bàrcino. Des d’aleshores ha sofert alguns trasllats que han empitjorat el seu estat de conservació. Actualment, es troba al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona.
El mosaic circense de Bàrcino, juntament amb el de Bell-lloc o can Pau Birol (Girona), representa un unicum en la musivària romana, tant per la iconografia com per les inscripcions i les seves grans dimensions. A més, mostra i aporta informació per a la història de Bàrcino i la del món romà en l’antiguitat tardana. La cronologia més acceptada —proposada per A. Balil, entre els anys 310-325, i més tard ampliada per X. Barral vers 310-340— situa el paviment a la primera meitat del segle IV. però només per paral·lels dels motius vegetals. La nul·la documentació arqueològica de la troballa i l’estudi de l’onomàstica equina no poden aportar, en aquest cas, cap data exacta.
El paviment policrom ja estava fragmentat per la part esquerra des del moment de la troballa. Quan estava col·locat al mur del Museu Arqueològic de Barcelona feia 8,5 m de llargada (a l’origen podia haver fet 9,10 m) per 3,61 m d’amplada.
Una sanefa de cintes ondulants oposades i en espiral alternant amb motius florals volta l’espai compositiu central, el qual mostra el final d’una cursa de quadrigues en un circ. Al nostre entendre l’escena recorda, resumit en una sola imatge instantània, els moments més representatius de l’espectacle circense. Hi trobem la victòria, l’arribada en segon i tercer llocs i la caiguda fatal.
La imatge compositiva, dividida en dos registres d’idèntiques dimensions, exposa a la part superior la representació de la spina o euripus, i a la banda inferior es desenvolupa la cursa de quadrigues. Així es mostren les dimensions simbòlica i lúdica de l’espectacle circense. La principal particularitat del document és que només s’anoten els noms dels cavalls i els mots marcats a les anques. Els aspectes semàntics d’aquestes inscripcions revaloritzen el mosaic i permeten comprendre de manera clara el significat iconogràfic circense.
El costat esquerre ha desaparegut, però en alguns dibuixos conservats podem observar les restes de la meta secunda i les del carro in naufragium. Al registre superior, l’esquematització de la spina o euripus mostra en perspectiva l’elevació del mur, que comporta en la seva superfície petits nimfeus simulant el moviment de l’aigua amb línies de colors blau pàl·lid, marró i blanc. Al voltant d’aquestes línies s’hi han disposat imatges de déus, d’atletes, de captius i d’animals. A l’interior dels nimfeus, distribuïts alternativament i a tot el llarg de l’euripus, se situen tres columnes d’estil corinti, dues d’elles amb l’estàtua de la victòria al damunt, una estructura de dues columnes amb arquitrau amb tres dofins simulant una font, dos templets, una ara amb foc, Cíbele sobre el lleó, l’obelisc, fragmentat i esquematitzat sobre el podi i amb signes grecs (III / III / (ω) Y o T / (∆Г) o / M Z/ (θ) —al traç horitzontal hi manca la meitat esquerra— (∆) i l’ovària o marcador de les voltes amb set ous. Just davant l’obelisc, que és un monument al sol, unes escales permeten accedir a l’arena.
A l’extrem dret del paviment trobem la meta prima, amb tres cons al cim i un relleu a la base. l’apparitor alça la cinta de la factio vencedora que oneja sota la inscripció del nom del funalis esquerre: ERIDANUS.
En el registre inferior la carrera ha acabat i queden a la banda dreta de l’arena, que correspon a la recta de sortida i final de la cursa, tres quadrigues frenant i, a l’extrem esquerre, la de la factio veneta (els blaus), in naufragium. En l’actualitat només es conserven dos caps de cavall i tres de les inscripcions dels noms situats, de forma horitzontal, entre la spina i el carro. BOTRO-CA[LES] és el nom que s’ha conservat gràcies als dibuixos, i els altres són: ISCOLASTICUS (signe) REGNATOR (signe) FAMOSUS (signe). L’auriga que arriba en tercera posició, dels albati (els blancs), es gira per mirar el carro caigut a l’arena. Els noms dels cavalls estan col·locats un sota de l’altre al costat del cap de l’auriga: PYIRIPINUS/ARPASTUS/EUFRATA/EUSTO-LUS. El carro dels russati (els vermells) entra en segon lloc. L’auriga, ajudant-se amb la inclinació del cos cap enrere, està frenant amb força els cavalls amb les regnes. L’excel·lent conservació d’aquest personatge permet observar la tècnica de l’ombrejat, sobretot en el seu rostre. La part principal dels noms dels cavalls d’aquesta quadriga ja havia desaparegut en el moment de la troballa i només es llegeixen les últimes lletres de cada mot: [...]ISUS/[...]IUS/[...]US/[...]VOR. La factio prasina (els verds), la vencedora, és rebuda pel sparsor, que aixeca els braços en senyal de victòria i ofereix aigua dins una àmfora. Han aconseguit la victòria: ERIDANUS / ISPUMEUS / PELOPS / LUCXURIO-SUS.
A les marques de les anques trobem d’esquerra a dreta i de dalt a baix: una palma (avui ha desaparegut tot el cavall); CONCOR/CONCO (r-di) (de la C i la O dels extrems se’n conserva més o menys la meitat) /CONCOR-DI/CONCOR-DI (de la segona O només en queda alguna tessel·la) (els Dl se situen als avantbraços); sobre l’anca del funalis dret: NICETI. Les lletres fan entre 4,5 cm i 3,5 cm, llevat de les de la darrera marca, que són més grans, entre 5 cm i 4 cm.
Els noms que ens ocupen, pel seu significat poden ser inclosos dins els camps semàntics on s’agrupen la resta de noms de cavalls circenses del món romà. El grup de destresa és el més concorregut també a la resta d’Occident. En aquest grup hi trobem, referint-se a la rapidesa del cavall: ARPASTUS (“aquell qui arrabassa”, per harpastus d’αρπαστóς); ERIDANUS, el nom del mític riu, fill d’Oceà i Tetis; EUFRATA, la forma en terminació -a del gran riu paral·lel al Tigris; i PELOPS, a qui, en ser expulsat de l’Olimp, Posidó regalà cavalls alats. Fent referència al bon guiatge del cavall trobem: ISCOLASTICUS per scholasticus, calc del grec σχoλαστɩkóς, que rimer denominava “qui estima l’estudi”, però que al segle IV dC pren el sentit d’“erudit” (Vegetius: Mulomedicina, 4.2; Sant Jeroni: De viris illustribus, 99) i d’“advocat” (Codex Theodosianus, Vlll, 10.2); i REGNATOR, “aquell que governa”, “el rei”. Dos noms remarquen l’aspecte de l’èquid: EUSTOLUS, del grec ɛúστoλoς, “ben equipat” i ISPVMEUS, per spumeus, de “l’escuma”, referint-se segurament al color o la forma del cavall. La resta al·ludeixen a bons auguris, a la victòria o a la indomabilitat del cavall: BOTROCALES, “aquell que invoca el raïm”, “aquell que invoca Bacus”. FAMOSUS, substantivació de l’adjectiu homònim “de renom, famós”. PYRIPINUS, possible anotació popular de πʋρɩ´πooς, “bufera de foc” o “exhalació de foc”.
No es pot assegurar que les inscripcions, anotades a les anques dels cavalls, CONCORDI —“conforme, d’un mateix cor”— i NICETI —“de la victòria, victoriós”— siguin els noms dels propietaris o les quadres dels animals, però tampoc no es pot refutar. El més probable és que es volgués fer referència a la sort de les quadrigues i a la seva relació amb la victòria. És a dir, cal entendre aquestes paraules, gairebé exclamacions, lligades a la imatge iconogràfica, com una explicació més sobre l’escena.
Aquest paviment mostra un model ideal representatiu de l’espectacle circense. Recorda els detalls més importants del circ, sense la intenció de reproduir cap escenari, cap cursa ni cap personatge concrets. l’euripus, les metae i l’arena són la síntesi de l’estructura circense. Les marques a les anques expressen el desig de victòria i expliquen la cursa i el sentiment dels diversos participants de les factiones. Es pretén deixar palès un ambient i un espai circense i tota la ideologia i concepció del món que això implica. El document expressa de manera abstracta, simbòlica i idealitzada una realitat viscuda i arrelada.
Bibliografia
- Hübner, 1863, 35, pàgs. 135-172: Balil. 1962b, CLI, pàgs. 257-351; 1965a, XXXVIII, pàgs. 125 i ss; 1972, 12. pàgs. 21-49; Barral, 1973, XV, pàgs. 31-67: 1978; Mariné, 1973, pàgs. 118-121; Guàrdia. 1992, pàgs. 42-47, 310-324 i 401-402: Darder, 1993-94, VII-VIII, pàgs. 251-281; 1996; Fabre, Mayer, Rodà, 1997.