Plànol hipotètic d’aquesta ciutat romana amb indicació dels indrets on s’ha documentat ocupació durant l’antiguitat tardana.
A. Fonollà
La informació obtinguda en les excavacions realitzades a la ciutat romana de Bètulo en els darrers anys, ha aportat moltes dades que han permès conèixer el desenvolupament urbanístic i l’evolució històrica d’aquesta fundació, qualificada per Plini com un oppidum civium romanorum o “fortificació de ciutadans romans”. Bètulo va tenir l’època de màxima esplendor sota el govern d’August, moment en què es documenta a la ciutat una intensa activitat edilícia; també es documenten els canvis que va experimentar a l’època flàvia i a la primera meitat del segle II. Però a partir del final de l’època antonina, la informació arqueològica ha estat molt escassa, ja que els nivells estratigràfics posteriors a mitjan segle II són poc abundants i el material és poc significatiu; per tant, la manca de dades feia molt difícil determinar la importància real de l’ocupació romana en aquesta època. No obstant això, la ciutat degué mantenir un nivell de vida sostingut al llarg dels segles II i III, tal com ho documenten diversos textos epigràfics que testimonien l’existència d’una organització municipal. Es coneixen els càrrecs de decurió, duumvir, edil i un curator balinei novi, així com l’existència d’un culte a l’emperador amb la presència d’un sevir augustal.
Les excavacions efectuades a partir de l’any 1985 a diferents llocs de la ciutat van propiciar la troballa per primera vegada a Bètulo de seqüències estratigràfiques amb nivells tardans que van proporcionar abundant material ceràmic. Aquests nivells, que van permetre determinar diverses fases d’ocupació datables entre els segles IV i VI, es van localitzar en tres sectors del jaciment: dos d’ells eren situats extramurs, un al N de la ciutat format per una sèrie d’estrats d’anivellament, i l’altre, que està situat a la part baixa, prop de la platja, va ser interpretat com un abocador. El tercer s’ha pogut documentar en extensió i ha proporcionat importantíssimes dades per al coneixement de la ciutat. Es troba prop del fòrum, al centre de la ciutat, i estava format per una sèrie d’estrats de reompliment que regularitzaven i anivellaven el terreny per tal de poder-hi portar a terme activitats constructives.
En aquest darrer sector es va documentar una seqüència estratigràfica des de mitjan segle I aC fins al segle VI, localitzada en la meitat nord de dues insulae limitades al N per un decumanus i separades per un cardo. L’insula situada més a l’W devia estar ocupada en la seva fase inicial per un edifici de tipus privat que es devia obrir al cardo est a través d’un carreró o decumanus minor. De l’insula situada a l’E del cardo s’han documentat fins ara una sèrie d’àmbits també de tipus domèstic. Tant el carrer com aquest conjuni de dependencies van patir diverses remodelacions, la més important de les quals va ser la inutilització de part de la via pública. La darrera fase d’aquestes reformes, que es pot situar al final del segle V o començament del VI, consistí en el reompliment i l’anivellamenl d’aquesta zona amb la finalitat de regularitzar el terreny per tal de fonamentar-hi noves estructures, murs i paviments encara de difícil interpretació, ja que algunes es troben molt malmeses a causa de la pobresa del material utilitzat en la seva construcció, i pel fet que han estat arrasades per rebaixos efectuats en època moderna. No obstant això, tenen una gran importància, ja que sòn les úniques estructures tardanes documentades estratigràficament al jaciment, i constitueixen la prova d’una existència d’hàbitat en aquesta zona central de la ciutat. S’ha de destacar una estructura semicircular conservada en una alçada d’1, 30 m, i amb un diàmetre de 3,20 m, dividida interiorment en dos espais d’1,80 m de llargada per 0,40 m d’amplada, revestits amb opus signinum i relacionada sens dubte amb unes alineacions dc grans blocs de pedra, sense que de moment puguem idenlificar-ne la funcionalitat.
Quant a la cronologia d’aquestes estructures que hem descrit, ve determinada pel nivell on es I’onamenien. La daiacio del nivcll dc reomplimenl queda fixada per la presencia d’alguncs Ibrmcs de cenunica dc terra sigil-lada africana D que no c and fabriquen abans del seglc VI. com la Hayes 105, 104C i les formes Hayes 99. 103A, 104A i 91C, que comencen la seva producció entre el final del segle V i el començament del VI. Aquesta datació, per tant, ha proporcionat una data a partir de la qual es van construir aquestes estructures.
Altres testimonis d’ocupació tardana a la ciutat es van detectar als anys cinquanta durant les excavacions d’un edifici termal, sota l’actual museu de la ciutat, molt proper a la zona que acabem de descriure i possiblement situat en una de les insulae estudiades. Es tracta d’una sèrie d’estructures que reutilitzaven part de les sales de les termes, quan aquestes ja havien perdut l’ús original. Algunes d’aquestes estructures es van relacionar amb activitats de tipus industrial, com un basament recolzat sobre el paviment d’opus tessellatum del caldarium, que va ser interpretat com la base d’un molí per a moldre gra, diversos murs, i una premsa d’oli amb un dipòsit annex, que se situen en el frigidarium i s’adossen a la paret que el separava del tepidarium. És difícil adscriure aquestes estructures a una època determinada. Sembla que les restes sobre el caldarium es van realitzar quan l’edifici termal encara estava constructivament en bon estat. En canvi, la premsa i el dipòsit es van construir quan l’edificació termal estava ja molt arrasada. La presència d’algun fragment ceràmic datable als segles IV i V en aquesta darrera zona situaria la cronologia de la darrera fase d’ocupació del sector al segle V.
Finalment hem d’esmentar que en aquest sector central de la ciutat, i tallant els darrers nivells d’ocupació dels segles V i VI, s’han trobat diversos enterraments, la majoria localitzats als anys trenta i cinquanta en les excavacions realitzades a la zona propera al fòrum, en la zona entorn de l’actual església de Santa Maria i també a la part baixa del jaciment, entorn de la Via Augusta, alguns d’ells ja extramurs. Es tracta de tombes excavades en l’argila natural, i enterraments en caixa de pedra o bé fets amb tègules a doble vessant. L’any 1997, es documentaren en el subsòl de la plaça Font i Cussó dos enterraments; un és una petita tomba rectangular que aprofita per a la seva construcció dos murs preexistents, un dels quals és el mur de façana del decumanus. L’altre és un enterrament en àmfora, concretament en una àmfora Africana I, procedent de l’actual Tunísia.
Bibliografia
- Guitart, 1976; Comas-Padrós, 1995, pàgs. 187-194; 1997. pàgs. 37-58.