Plànol hipotètic d’aquesta ciutat romana, amb la situació de les restes arqueològiques localitzades sota el parcel·lari actual.
Ajuntament de Mataró - Museu de Mataró - Patronat Municipal de Cultura
L’evolució històrica de la ciutat d’Iluro comença a ser coneguda des de mitjan segle I aC, moment en què es documenta la primera planificació urbanística de la ciutat. L’arqueologia ha proporcionat documentació suficient per a seguir el desenvolupament de la ciutat des del moment fundacional fins al segle VI.
El coneixement de l’evolució de la ciutat durant el Baix Imperi ha avançat molt en els darrers anys com a conseqüència d’haver portat una sistemàtica i efectiva excavació arqueològica del jaciment. Les restes arqueològiques que permeten valorar l’activitat humana a la ciutat durant aquest període són, en primer lloc, les remodelacions urbanístiques, contrastades per les restes arquitectòniques, l’important volum de materials i la necròpoli.
A la zona baixa d’un dels principals carrers d’Iluro, el cardo maximus, que constitueix un dels sectors més ben coneguts de la ciutat gràcies a l’arqueologia, es detecta una reparació de la gran claveguera pública del carrer al començament del segle IV. És clar que la reforma d’una infraestructura pública, com ara un desguàs, denota una certa activitat ciutadana en aquest sector, tal com ho mostren també alguns nivells d’ocupació que s’han trobat i l’ús encara d’algunes clavegueres domèstiques. En el darrer quart del segle V, aquest sector de la ciutat es veié afectat per un important terraplenament que amortitzà la totalitat del carrer i de les cases que s’hi obrien; per sobre d’aquest nivell tardà ja apareixen els estrats medievals i moderns. El manteniment de l’activitat en el sector de migdia de la ciutat durant els segles IV i V contrasta amb l’abandonament documentat a la zona alta, on sembla que se situen els espais públics d’Iluro, abandonament que és possible datar ja al final del segle III, com ho prova el farciment de clavegueres públiques i domèstiques, i l’amortització d’alguns edificis.
També datables al segle V són altres restes d’edificis, una canalització i una escombrera que van ser trobats a les excavacions de la plaça de l’Ajuntament; entre els materials sumptuaris recuperats destaca un fragment de cancell de marbre blanc que presenta una decoració vegetal pròpia d’època antiga tardana.
Darrerament en els carrers de Na Pau i Carreró/Santa Maria han aparegut dues grans fosses, de funció incerta, curullades amb materials ceràmics propis del segle VI. Per ara constitueixen els nivells més moderns documentats de la ciutat d’Iluro(*).
Amb les dades de què disposem podem afirmar que la ciutat d’Iluro en època antiga tardana constituïa encara un nucli urbà, amb una certa activitat econòmica i social, però no podem precisar el tipus de vida política i institucional que conservava. El que sí que s’ha documentat clarament és que la ciutat es manté dins una xarxa de relacions comercials àmplies, com es desprèn de la troballa d’una gran diversitat d’importacions pròpies d’aquest moment: de la zona nord-africana (Bizacena i Egipte) tenim àmfores i ceràmica de taula africana dels tipus C i D; de la Gàl·lia tenim ceràmica lucente i DS.P; i de la zona Bètica trobem documentades àmfores d’oli i salaons.
A Iluro trobem una necròpoli situada a la zona on en època imperial es devia haver situat l’espai públic de la ciutat. Es creà una àrea d’enterraments potser a l’entorn d’un edifici cristià. El primer que va documentar aquesta àrea d’enterraments va ser M. Ribas. Aquest arqueòleg identificà una zona d’enterraments davant la façana principal de la parròquia de Santa Maria. En aquest sector destaca, entre una tipologia de tombes fetes de caixes de pedra i tègules, una que presenta la coberta d’obra decorada amb un crismó. També foren documentats enterraments a la zona del Fossar Xic, a la capella del Sagrament, i a la casa núm. 3 del carrer Beata Maria. Totes aquestes troballes van portar a considerar que aquesta àrea de necròpoli, a l’entorn de l’església de Santa Maria, es podia relacionar amb l’existència d’un primitiu temple de culte cristià. Excavacions arqueològiques posteriors han ampliat l’àrea d’enterraments cap al N: carrer de Sant Francesc d’Assís i vers l’W. Les darreres excavacions han confirmat que la zona amb una densitat d’enterraments més gran és la de l’interior de l’actual església de Santa Maria.
Si tenim en compte les restes conegudes fins ara, la cronologia de la necròpoli d’Iluro tindria un ventall cronològic que abraçaria des del principi del segle IV fins al VI. Bàsicament es documenten quatre tipus d’enterrament: caixa de fusta, fossa simple, tègules a doble vessant i caixa de maçoneria amb coberta de lloses. Cal destacar que de moment no ha aparegut cap enterrament en àmfora.
No sabem res sobre l’evolució de la ciutat a partir del segle VI. L’arqueologia i les fonts escrites no han aportat, per ara, cap document per omplir aquest buit temporal; no és fins al segle XI (any 1024) que es torna a trobar documentació referida a la “parrochia de Santa Maria de Civitas Fracta”.
Bibliografia
- Ribas. 1975, pàgs. 78-82: Arxé i altres, 1986. pàgs. 73-82; Ribas, 1988, pàgs. 142-154; Martín, 1990; Gurri-Puerta, 1993; Gurri-Ruiz. 1993, IV, pàgs. 73-85; Revilla i altres, 1997, 2, pàgs. 101-119; Cerdà I altres. 1998.