Estructura urbana
Plànol del nucli antic de Vic, amb indicació dels indrets on s’han localitzat estructures i materials romans.
A. Caballé
La ciutat romana d’Ausa, identificada amb el vicus Ausonensis medieval i l’actual ciutat de Vic, es troba situada al bell mig de la Plana de Vic, en un punt estratègic on conflueixen els rius Mèder i Gurri, tributaris del Ter.
Des del segle VI aC, i sobretot a partir del III aC, diversos autors clàssics com Aviè, Estrabó, Titus Livi, Polibi i Polini, entre d’altres, esmenten el poble iber dels ausetans. Hom els situa a les terres de l’interior de Catalunya, a la conca mitjana del riu Ter.
Ptolemeu, en la seva obra Geografia del segle II, menciona per primer cop Ausa al costat d’Aqua Calidae, Becula i Gerunda, com a ciutats dels ausetans. Tot i que hom ha identificat la ciutat d’Ausa de Ptolemeu amb Vic, ara per ara, per les evidències arqueològiques documentades, no es poden remuntar els orígens de la ciutat més enllà del segle I aC, en plena romanització. Per tant, la identificació d’una possible Ausa ibèrica encara està per desvelar.
Per les dades epigràfiques se sap que la ciutat, anomenada Auso, a partir del segle I s’organitza com a municipi segons un règim de tipus romà. Per un cantó hi havia un ordo decurionum amb un consell de cent ciutadans lliures, de bona posició social i econòmica i, per l’altre, un collegium de sevirs o sacerdots que en el marc del temple s’ocupaven del culte.
L’estat actual de la recerca arqueològica no permet definir l’estructura urbana de la ciutat d’Ausa de Ptolemeu i l’Auso de l’epigrafia. Malauradament la contínua ocupació del sòl, la destrucció i els reaprofitaments de murs a causa de la forta implantació de la ciutat medieval, agreujat per les característiques topogràfiques del terreny, han fet difícil la conservació d’estructures i d’estratigrafies intactes.
Tot i això, les excavacions que es duen a terme al nucli antic de Vic des del 1982, any de la redacció del “Projecte de Recerques Arqueològiques de la ciutat de Vic” (PRAV), conjuntament amb alguns estudis de síntesi i les propostes de recerca incloses en el Programa d’Arqueologia Urbana de la ciutat de Vic (PAUV), engegat el 1992 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, fan possible una aproximació a la història i la fesomia de la ciutat romana.
A l’inici de l’època de l’emperador August s’ocupa el sector més alt d’un petit turó a la riba esquerra del riu Mèder. La fundació i el creixement de la ciutat responen a la necessitat d’administrar un territori agrícola densament poblat i explotat des del segle II aC.
Entre els segles I i III la ciutat té unes modestes dimensions i s’estén a redós d’aquest turó on al segle II s’aixeca un temple clàssic. Pel sector sud els límits ens vénen definits per l’existència de la necròpoli de can Colomer Muntmany, situada fora de la ciutat, pel mateix riu Mèder i per les restes d’un mur amb grans carreus assentat a la roca, en el lloc on aquesta inicia el pendent vers el riu, documentat a l’interior de l’edifici de l’Albergueria. Pel sector est hi ha les empremtes al sòl natural d’una possible torre romana localitzada a la plaça Dom Miquel de Clariana i les necròpolis de Santa Eulàlia i l’Escorial. Entre aquests dos sectors la ciutat romana s’estenia més enllà de les muralles medievals, tal com ho demostren les estructures trobades a can Genis (vegeu més avall l’estudi d’aquest jaciment) i ca l’Adam, ja molt a prop del riu. Als sector nord i oest, els límits són molt imprecisos. Les dades que tenim fan referència a troballes puntuals. Només es pot plantejar l’àrea aproximada que devia ocupar la ciutat. Sembla que anava de la Rambla del Passeig, per sobre del temple romà, a la plaça Paradís i a la plaça del Canonge Collell, i des d’aquí baixava aprofitant els límits naturals d’alguna riera fins arribar a la plaça de la catedral.
Les dades arqueològiques no aporten fins ara la informació suficient per a conèixer l’entramat urbà. S’han fet algunes propostes partint de la base que l’urbanisme romà es fonamenta en una sòlida regularitat. De l’anàlisi dels carrers actuals o d’altres de desapareguts, s’endevinen possibles traçats rectilinis i els eixos principals que creuaven la ciutat. És una via oberta que encara cal aprofundir, tot comprovant si han quedat altres elements fossilitzats, com per exemple els límits de parcel·les o propietats.
Amb relació als edificis i espais públics que havien de formar part de la ciutat, només es pot assegurar l’existència del temple abans esmentat. Construït al segle II amb una clara influència de l’arquitectura romanoimperial del nord d’Àfrica, fou descobert el 1882 en ser enderrocat el castell medieval dels Montcada. Restaurat a mitjan segle, conserva com a elements originaris la cel·la, fragments d’un fust de columna, del frontó i un capitell. Devia estar envoltat per un temenos o pati sagrat, delimitat per un mur de tanca del qual s’han documentat la línia frontal i la lateral.
Tanmateix, durant l’excavació duta a terme al deambulatori de la catedral, s’han posat al descobert altres restes monumentals com ara fragments de columna i d’un fris, i un pedestal motllurat que presenta una de les dues cares destruïdes; les restes més antigues són datables vers mitjan segle I.
No tenim gaires dades dels habitatges o domus urbans. Les estructures recuperades són disperses, molt fragmentades, sense configurar cap àmbit i, per tant, difícils d’interpretar.
Les notícies de l’Ausa del segle III o del IV són pràcticament nul·les. No sabem si en aquests moments de crisi i invasions la ciutat, com en altres punts de l’actual territori de Catalunya, pateix modificacions urbanístiques o si és fortificada.
Durant els segles V i VI, en plena dominació visigòtica, hi ha constància documental de l’existència d’una seu episcopal, gràcies a les signatures dels seus bisbes en diversos concilis provincials de Tarragona i nacionals de Toledo. A l’hora de determinar la seva situació s’han plantejat diferents possibilitats: la catedral actual; prop del temple romà sota l’església de Sant Sadurní, del segle IX; o al convent de Santa Teresa on hi devia haver la capella de Santa Eulàlia, del segle X.
Però arqueològicament només s’han documentat, en intervencions fetes al nucli històric de Vic, materials ceràmics, poc estudiats, que no estan associats a cap estructura.
Amb la invasió sarraïna del segle VIII es destrueix aquesta seu i bona part de l’antiga ciutat. La ciutat de Vic medieval naixerà en el conjunt de la reorganització politicomilitar i eclesiàstica i de repoblació empreses per Guifre el Pelós durant el segle IX. El lloc escollit per a restaurar la nova seu episcopal és prop del riu Mèder, als peus del turó on hi havia l’antic temple romà, possiblement reaprofitat com a element defensiu. A l’entorn d’aquesta nova seu es va formar un raval o vicus, el vicus Ausonae, que donarà nom a la ciutat en segles posteriors.
Així, la nova població creixerà a l’entorn de dos centres que van tenir un pes important en l’etapa romana: a la part alta del turó, el castell comtal dels Montcada, que integra i reaprofita estructures del temple romà; i a la part baixa, la catedral amb els seus edificis annexos, a l’interior del deambulatori de la qual s’han trobat restes monumentals. Aquests dos centres bipolaritzaran l’administració i el govern de la ciutat, entre la senyoria del bisbe i la senyoria dels Montcada, fins als segles XIV i XV.
Sembla, doncs, que la ciutat medieval no va trencar amb els precedents romans. Resten per treballar molts altres aspectes, com per exemple quina funció va tenir l’esplanada de la plaça del Mercadal en l’etapa romana, la qual a partir del segle XI es convertí en un tercer element estructurador de la ciutat.
El jaciment de can Genís i la muralla de Vic
Planta parcial del jaciment de can Genís, amb les estructures romanes i altmedievals que s’hi han localitzat.
I. Ollich
Aquest jaciment es troba al nucli antic, a un extrem de la plaça de la Pietat, davant per davant del temple romà. La finca ocupa un terreny que baixa en pendent vers les muralles de la ciutat, al S, on hi ha un solar de 50 × 10 m, aproximadament, i amb un sediment acumulat al llarg dels anys contra la muralla. Els anys 1987, 1988 i 1989 s’hi feren campanyes d’excavació amb l’objectiu d’obtenir una estratigrafía completa de la muralla de Vic, per tal de comprovar-ne les fases evolutives des del món romà fins al medieval.
La zona excavada va resultar extremament complexa quant a estratigrafia i a estructures sobreposades, reduïdes o anul·lades. Es va poder comprovar que la muralla baixmedieval dels segles XIII i XIV trencava murs anteriors, travessant-los o assentant-s’hi al damunt. Aquests murs, M1 i M2, alguns associats amb ceràmiques grises de transició i ceràmiques rogenques de pasta grollera, poden correspondre a les èpoques incertes del primer món medieval. Certes pastes grises s’associen al món visigòtic i esdevindrien el lligam amb el món romà tardà (segles IV-VII). Les pastes rogenques pertanyen a la reorganització duta a terme pels carolingis (segles VIII-IX), després del trencament dels musulmans.
L’ocupació de la zona en època romana és assenyalada per la presència de murs datables entre els segles II i III. També es va documentar la presència de murs altimperials (començament del segle I), que devien correspondre a un gran edifici de 8 m de llargada. Aquest mur, tanmateix, s’assentava sobre una estructura romana anterior, de la qual resten dos murs disposats en T.
Passem a descriure a continuació alguna de les estructures aparegudes al llarg de les tres campanyes d’excavació: la muralla medieval, el carrer medieval, l’abocador de les carnisseries i les estructures romanes.
La muralla medieval de Vic és coneguda com la muralla de Pere III, per les obres de refecció que aquest monarca hi ordenà fer. La muralla, en el seu estat actual, es pot datar, doncs, cap al segle XIV, sense tenir en compte les parts arreglades o afegides —sobretot en la part superior— posteriorment a aquesta data. Un dels objectius de l’excavació era localitzar algun element que permetés saber com era el sistema defensiu medieval anterior al segle XIV, si la reconstrucció d’aleshores es va fer sobre la muralla preexistent o si es va dibuixar un perímetre nou. Després de l’excavació, sembla que el perímetre inicial abraçava ja des d’antic l’actual delimitació. Almenys, això és el que deixa entreveure la localització d’antics contraforts (M2) associats amb ceràmica altmedieval, contraforts que es recolzen i trenquen antigues construccions romanes.
D’altra banda, la muralla medieval presenta alguns problemes en els elements localitzats al sector 3. En aquest sector la muralla sembla que ha estat trencada i refeta, com si hi hagués hagut un pas, anul·lat en algun moment posterior. Ara com ara no es pot concretar més, però si tenim en compte l’existència d’un carrer medieval que baixa cap a la muralla, cal plantejar-se la hipòtesi de la presència d’una porta en aquest sector de la ciutat, avui desconeguda.
La localització d’aquest carrer medieval va ser una de les troballes importants de l’excavació. La presència en una altra cala oberta al solar (cala 2) d’uns murs de factura medieval, amb unes arcades formant porxo, en direcció N-S, va fer pensar en un possible carrer porticat que comunicava la part alta de la ciutat, el castell de Montcada, amb la part baixa de les muralles.
La continuació de l’excavació i l’ampliació de la cala 1 va confirmar la presència real d’aquest carrer 20 m més avall de les porxades. Al sector 3 va aparèixer un paviment format per pedretes i palets de riu, sobre el qual hi havia una gran quantitat de material ceràmic i de restes de fauna. El paviment presentava un desnivell constant en direcció a la zona de la muralla, i es perdia abans d’arribar-hi. El material trobat es pot datar entre els segles XII i XIII i al segle XVI. Pensem que aquesta és l’època en què el carrer podia haver estat utilitzat.
Apuntem, doncs, com a hipòtesi, que les reformes de la muralla ordenades per Pere III incloïen el tancament d’una porta oberta sobre l’actual rambla dels Montcada, al cantó sud de Vic, i que a aquesta porta li corresponia un carrer d’entrada que pujava fins el carrer de Montcada. A partir del segle XVI el carrer entra en desús i s’anul·la.
Un altra hipòtesi que reforça l’anul·lació del carrer cap al segle XVI és l’existència de l’enorme dipòsit de fauna, particularment bòvids, acumulat en aquesta zona, com si fos un abocador. Tenint en compte la proximitat de les carnisseries de la plaça de la Quintana, actual plaça de la Pietat, seria prou factible que els carnissers aprofitessin el lloc com a solar per a abocar-hi les deixalles. La documentació d’aquestes carnisseries arriba fins al segle XVI.
Pel que fa a les estructures romanes que es van localitzar, cal dir que hi ha dos elements estructurals ben diferenciats: una sitja, amb la totalitat del material romà, i tres murs (M6, M3 i M4). Es van descobrir poques estructures romanes en comparació amb la gran quantitat de ceràmica associada que es va poder recuperar. Tanmateix, cal destacar la importància de la localització d’aquestes estructures, que confirma l’ús del lloc com a habitació des de la darreria del segle I aC.
Aquestes estructures han estat molt afectades per les edificacions successives que s’hi han recolzat, particularment la muralla medieval, de més de 2 m d’amplada. Això no obstant, es constata que la primera ocupació de l’àrea, datada al final del segle I aC, és contemporània als nivells arqueològics documentats sota el temple romà. Que l’establiment més antic fundat al lloc de la futura ciutat de Vic remunta a les acaballes del segle I aC i no abans, com tradicionalment s’ha suposat, ha estat confirmat per altres treballs arqueològics realitzats posteriorment a la catedral, al Portalet i al solar del Museu Episcopal.
En definitiva, l’excavació del jaciment de can Genis va aportar una sèrie de dades absolutament noves pel que fa a diverses qüestions:
- Es va documentar arqueològicament per primer cop l’existència a Vic d’una muralla medieval anterior a la de Pere III. Aquesta muralla pot ser força antiga, amb fonaments d’època visigòtica, i podria haver tingut una porta, de la qual no hi ha cap notícia documental.
- El carrer medieval localitzat devia comunicar directament aquesta porta amb el castell dels Montcada des del cantó sud de Vic, evitant així d’entrar per la partida del bisbe o haver de donar la volta a les muralles per entrar per la porta de Santa Eulàlia.
- La localització d’un abocador de fauna procedent de les carnisseries de la plaça de la Quintana.
- L’excavació va proporcionar una estratigrafia seguida de 4 m i la seqüència cronològica abraça un període de 2000 anys.
- Per primer cop es van documentar a Vic estructures romanes d’habitació, lluny del recinte del temple. Aquesta zona canvià el seu ús i la seva funcionalitat al llarg del temps: habitatges, muralla altmedieval, carrer de comunicació N-S, abocador de les carnisseries, habitatges dels segles XVII i XVIII.
Bibliografia
- Junyent, 1976b; Ordeig, 1981; Gudiol, 1982; Molas, 1982a; 1982b. X. pàgs. 275-291; Ollich, 1982, X, pàgs. 375-385; Sanmartí-López, 1982, X. pàgs. 261-273; Fabre. Mayer, Rodà, 1984; Molas-Ollich, 1984; Caballé, 1985; Molas-Ollich, 1985, V, pàgs. 163-170; Pujades, Mestres, Subiranas, 1990; Pujades-Tió, 1990; Ollich, Molas, Caballé, 1990-93; Mestres, Pujades, Subiranas, 1991: Ollich-Caballé, 1991: Molas, Ollich, Caballé, 1992; Pujades, 1992: Pujades, Mestres. Rocafiguera, 1992; Pujades, Rocafiguera, Subiranas, 1992; Subiranas, 1993; Molas, Ollich, Caballé, 1994; Subiranas-Pujades, 1995; Caballé, Mestres, Subiranes, 1997; Mestres, Subiranas, Caballé, 1997: Mestres-Pujades, 1997-98.