Una de les dues tombes de tègules localitzades sota el claustre de la catedral de la Seu d’Urgell.
A. Villaró
Entre els anys 1992 i 1997 un seguit d’intervencions arqueològiques d’urgència i seguiments d’obres han posat de manifest l’existència d’un notable horitzó romà tardà i paleocristià a la Seu d’Urgell, als volts de la catedral de Santa Maria.
La primera excavació va posar al descobert la petita església de Santa Eulàlia, un temple documentat al començament del segle XI. El seu absis recolzava sobre el mur lateral d’un dipòsit revestit amb opus signinum, que formava part d’un conjunt de dipòsits que continuava en direcció oest, dels quals en destaca un que, per la seva tipologia, recorda una piscina baptismal. L’escassetat de materials ceràmics impossibilita la datació del conjunt de dipòsits, que, per la seva tipologia, probablement devien formar part de l’ambient rústic d’una vil·la.
La segona intervenció va tenir lloc a la plaça dels Oms, davant de la façana nord de la catedral. En aquest espai aparegueren dues sepultures, una d’infantil de muret i taüt i una d’adult amb quatre grans lloses, associades a un potent mur d’opus caementicium paral·lel al mur nord de la catedral, sobre el qual recolza un mur curvilini, fet amb carreuó, assenyalat tradicionalment com a l’única romanalla de la catedral promoguda per sant Ermengol i consagrada el 1040. La cronologia dels enterraments és imprecisa, però podrien situar-se a l’antiguitat tardana o en el període visigòtic.
Secció de l’ala de migdia del claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, indret on s’han descobert recentment dues tombes de tègules d’època tardana antiga.
A. Villaró
Les restes més evidents van aparèixer al claustre de la catedral. Tota l’ala sud fou refonamentada. A l’extrem est, prop de la porta d’accés a l’església de Sant Miquel van aparèixer dues sepultures en tègula, de secció quadrangular. Una estava seccionada per un muret altmedieval, mentre que l’altra, que se situava just a sota de l’ampit que sustenta les columnes del claustre, estava intacta i protegida per una capa de morter de calç. No hi ha paral·lels pirinencs d’aquesta mena d’enterraments, que només trobem —i encara en un nombre molt reduït— en necròpolis més properes al litoral.
Els materials ceràmics apareguts corresponen pràcticament tots a un horitzó romà tardà, del tot compatible amb la cronologia dels enterraments, datables entre els segles V i VI: àmfores africanes (Keay LV) i estampillades gàl·liques del tipus D5.P.
La troballa més espectacular, però, fou la d’una ara de tradició paleocristiana, de marbre, que fou tallada per la meitat i reutilitzada dins de l’ampit de la galeria est del claustre, reformada el 1603. Podria tractar-se d’una làpida romana reutilitzada com a ara d’altar de la primitiva catedral paleocristiana, i segurament fou utilitzada fins a la seva substitució per l’ara rossellonesa que avui es conserva a l’església de Sant Miquel, i que podria datar de la fi del segle X o de l’inici de I’XI.
S’ha documentat també la probable existència d’una porta trigèmina al Carrer Major, i unes potents estructures muràries sobre les quals recolza la fonamentació de la façana nord de la catedral, que no han pogut ser estudiades en extensió.
De tot plegat es pot concloure que els indicis que ens han proporcionat les excavacions —acompanyats per una relectura de la documentació— permeten qüestionar la teoria tradicional —formulada per C. Baraut—, que situava la primera catedral d’Urgell al turó veí de Castellciutat. Sembla evident, doncs, que als volts de l’actual catedral es devia aixecar la primitiva catedral paleocristiana d’Urgell.
Bibliografia
- Villaró, e.p.a; e.p.b; Amo, 1979-89; Baraut, 1986-87, VIII, pàgs. 483-492; TED’A. 1987; Ruf-Villaró, 1992-93, XI, pàgs. 487-509; Villaró, 1995.