Plànol de la trama urbana de Lleida, amb indicació del possible àmbit urbà d’època romana i de les troballes del mateix període.
A. Pérez
Els segles IV i V tenen, pel que fa a Ilerda, un extraordinari interès, ja que des de fa un parell de dècades (des del 1979) disposem de noves fonts escrites, les quals s’afegeixen a les que ja eren conegudes des d’antic; a més d’aquestes noves fonts, cal dir que en dues de les diverses intervencions arqueològiques iniciades poc després per part de la Universitat de Lleida i, posteriorment, pel Servei Municipal d’Arqueologia, es van documentar, per primera vegada, nivells arqueològics contemporanis. De fet, fins llavors, dominava la visió d’una parvula Ilerda en ruïnes, que es desprenia de les notícies contingudes en la correspondència entre Paulí de Nola i Ausoni (Epistolarum, XVI, 58-59). En concret, s’ha abusat d’aquest text fins a esdevenir un tòpic, quan en realitat també Ausoni esmenta un retor instal·lat a la ciutat (Comm. Prof. Burd, XXIII, 4), la qual cosa indica, almenys, que la ciutat disposava d’una certa vitalitat. Una altra notícia feia referència a l’any 449, quan els bagaudes i els sueus l’escometeren amb resultats funestos, segons indiquen Idaci de Chaves (Olymp, XXV, 671-675) i Isidor de Sevilla (Hist. Sueb, 87).
La nova documentació literària, datable vers el 420, apareix a la correspondència entre Agustí de Tegeste i Consenci. L’epístola núm. 11 tracta de fets en els quals tenen un paper especial les localitats d’Ilerda i Osca, totes dues seus episcopals (és la referència més antiga d’aquestes dues seus) i, a més, ocupades per bisbes priscil·lianistes (el nom del bisbe d’Ilerda era Sagiti). En aquesta carta s’explica una curiosa trama en la qual, entre d’altres, intervé un ric propietari ilerdense anomenat Sever, el qual també participa en la difusió dels textos herètics. Acusats els dos bisbes davant el metropolità de Tàrraco. l’afer acaba amb una reconciliació d’aquests bisbes amb l’Església, bo i abandonant l’heretgia priscil·lianista. Mentrestant, hi intervingueren els bàrbars (visigots, sens dubte) tot saquejant una finca entre Ilerda i Osca, el bisbe de Menorca, el metropolità d’Arle, el comes Hispaniarum, etc., és a dir, que hi ha dades suficients per a admetre que no som davant d’una zona marginada dels corrents i les tendències de l’època, tal com s’inferia de les notícies d’Ausoni i Paulí de Noia. De fet, era una cosa lògica, tenint en compte que Ilerda es trobava al centre del triangle que formaven Barcino, Tarraco i Saragossa, les quals tenien un paper força important en l’etapa que tractem.
D’altra banda, l’arqueologia, a la qual ja ens hem referit abans, ha estat menys fructífera malgrat les nombroses intervencions recents al nucli urbà. De fet, la troballa fortuïta d’una zona d’enterraments a la dècada dels anys vint continua essent avui dia la troballa més notable pel que fa a l’etapa baiximperial. La necròpoli de l’Estació va ser localitzada el 1926 amb motiu de les obres de construcció de la nova estació de ferrocarril, en una zona ara totalment urbanitzada, de tal manera que no és possible situar amb exactitud sobre el terreny on es van produir les troballes. Es tractava d’una zona d’enterraments al costat d’una via que sortia de la ciutat en direcció est. Només hi ha dos indrets on s’han documentat nivells del romà tardà entre tots aquells en què s’han dut a terme excavacions científiques: els soterranis de la Paeria (prospectats el 1984) i el carrer Bafart (el 1995). Tanmateix, s’han enregistrat materials d’aquesta mateixa època fora del seu context, en altres indrets del nucli urbà de Lleida, com per exemple, a la Seu Vella, a l’Antic Portal de Magdalena, etc. Les excavacions al subsòl de la Paeria, just al centre de la ciutat medieval i moderna, van proporcionar nivells dels segles IV i V, els quals corresponien a una ocupació esporàdica en què s’havien aprofitat les restes d’un edifici abandonat de l’època d’August, al qual s’adossaren dues parets de factura tosca. La pobresa de les restes constructives contrastava amb l’abundància de materials: hom hi trobà, a més d’àmfores i ceràmiques comunes i de cuina, peces fines d’importació, com ceràmica nord-africana (D), narbonense (DS.P), sigil·lada hispànica tardana, marbres d’Eubea i Àsia Menor, i algunes monedes.
La prospecció d’un solar al carrer Bafart va proporcionar restes constructives més notables, tot i que el material trobat fou molt escàs comparat amb el localitzat a la Paeria. També, a diferència d’aquesta, les restes baiximperials se superposaven en nivells del segle III, en concret damunt d’uns abocadors, la qual cosa indica que, si a la Paeria es tractava d’una zona marginal que semblava fer certa la parvula Ilerda d’Ausoni i Paulí de Nola, aquí almenys, l’entramat urbà ocupava espais no utilitzats per a hàbitat en l’etapa precedent, és a dir, que la ciutat creixia en aquest sector. Es tractava de dos àmbits delimitats amb murs fets de pedres petites; es conservava el paviment d’un dels dos àmbits. Sabem que una part de l’àrea que es va excavar corresponia a una façana, ja que just al davant hi havia una canalització d’aigües feta amb rajoles de doble vessant i, més endavant, plana amb paret de pedra, que acabava en un pou asèptic circular. L’arqueòleg que la va excavar ho interpretà com una possible construcció destinada a evacuar l’aigua caiguda sobre la teulada i se li va donar una cronologia entre la darreria del segle IV i mitjan segle V.
És curiós constatar que els dos indrets de la ciutat de Lleida amb nivells arqueològics tardans no superen el segle V, coincidint amb les notícies referides a l’escomesa a la ciutat dels sueus i els bagaudes. Encara és més curiós que cap element arqueològic clar corresponent als segles següents (els anteriors a la conquesta àrab esdevinguda vers el 713) no s’hagi pogut documentar dins de la ciutat; ni tan sols no tenim cap troballa casual. Aquest fet sorprèn encara més perquè les fonts escrites ens informen d’una certa vitalitat, deduïda sobretot per la presència de bisbes ilerdenses en diversos concilis durant l’etapa visigòtica (a Barcelona o Saragossa, però també a Toledo), i fins i tot la mateixa Ilerda fou seu d’un concili l’any 546.
Bibliografia
- Amengual, 1979-80. 15-16, pàgs. 319-338; Palol, 1982b, pàgs. 37-47; Gallart i altres, 1985; Junyent-Pérez, 1985, pàgs. 903-907; Miró, 1991, I, pàgs. 223-237; Pérez, 1991; Pérez, 1993a; 1993b, pàgs. 201-202; Junyent-Pérez, 1994, pàgs. 127-149; Loríente. Oliver, Pérez, 1995, 149. pàgs. 16-25; Payà i altres, 1996, 6, pàg. 144; Pérez, 1996, 9, pàgs. 145-201.