Representació ideal de la ciutat a l’antiguitat tardana i en època carolíngia.
J.M. Nolla i J. Sagrara
A la darreria del segle III o molt al principi del IV, durant el domini de Maximià Herculi i Dioclecià, Gerunda es dotà d’unes noves muralles. Fou una aposta decisiva i intel·ligent que preparà la ciutat per al futur. Aquesta nova fortificació no modificà gens el traçat de les muralles fundacionals, republicanes tardanes, que sovint serviren de fonament a l’obra nova i altres vegades (placeta de Sant Feliu, pati de les Àligues, entre d’altres) s’hi incorporaren directament.
Tot fa pensar que es bastí amb rapidesa però assenyadament i amb cura, amb voluntat d’aconseguir una fortificació adequada als nous temps, inspirada en les noves tècniques defensives perfeccionades i millorades al llarg del segle III, amb l’exemple manifest de l’imponent circuit murat que protegí Roma d’ençà del regnat d’Aurelià. S’aprofitaren en l’obra tota mena de construccions monumentals en desús. Alguns elements utilitzats sabem que procedien del desmuntatge de tombes notables que eren properes, de sectors de la muralla antiga i potser, també, d’edificis obsolets de l’interior de l’àrea urbana. No hi hagué una cura especial a amagar l’origen reaprofitat dels blocs ni cap mena d’inconvenient a fer servir pedres diverses. Quan calgué, es tallaren blocs de gres a les pedreres de Domeny (dites parietes Rufini, almenys des del segle IX), a poca distància de la ciutat. Malgrat la rapidesa i les reutilitzacions, l’aparença exterior és d’un bon opus quadratum, pseudoisòdom, en alternar, moltes vegades, filades de blocs de mides diferents. Allà on millor s’han conservat les restes d’aquesta muralla i on es feren servir carreus tallats expressament, és possible constatar-hi l’ús d’encoixinat. Tècnicament, l’obra consta d’un mur sòlid d’opus caementicium amb l’exterior d’opus quadratum, amb gruixos documentats de 2,5 m a 4 m segons el sector. Les torres, totes de planta quadrangular i disposades a distàncies determinades, defensaven les portes i s’adaptaven a les ziga-zagues d’un perímetre murat que treia el màxim profit de la topografia, ferotge, del lloc. Les torres eren fetes amb un mur extern de carreus de gres, regular, que s’imbricava amb un gruixut mur intern de caementicium, deixant un espai interior ocupat per les escales i per les diferents plataformes defensives (torre de Gironella) o farcit amb terra procedent d’escombreres, i s’hi disposava, damunt, el sòl de l’opus signinum de la primera plataforma (torre de Casa Pastors). El perímetre murat disposava, almenys, de quatre portes, una a llevant anomenada més endavant “portella”, que coneixem poc i que comunicava amb les Gavarres i la vall de Sant Daniel; l’anomenat, a l’edat mitjana, portal Rufí, obert al mur meridional, davant l’actual plaça de Sant Domènec i que a través d’un camí relativament suau comunicava la Via Augusta amb la plataforma central de la ciutat; la porta Onnaris, també al sector sud, a l’inici del cardo maximus, que era defensada molt probablement per una sola torre quadrangular bastida al costat de ponent; i la porta de Sobreportes, al N, gairebé intacta, amb dues torres bessones imposants a cada costat. Alguns indicis raonables fan pensar en la possible existència d’una portella a la zona que ocupa actualment el claustre de la seu i les dependències annexes.
No tenim dades fermes sobre la cristianització del teixit urbà. Les troballes arqueològiques confirmen l’existència de cementiris a redós de la Via Augusta, a migdia —carrer de Carreras Peralta— i a tramuntana —carrer del Llop o pujada del rei Martí i zones pròximes—, amb algunes tombes certament monumentals i una continuïtat que aniria, com a mínim, del segle I en endavant. Sempre s’ha suposat l’existència, al subsòl de l’actual església de Sant Feliu, d’un martyrium que es bastí damunt la tomba del sant titular del temple, que hauria estat executat a Gerunda durant la persecució de Dioclecià de l’any 303. Notícies indirectes confirmen l’existència d’un temple on es guardaven les despulles del màrtir, des del final del segle VI, que esdevingué centre de pelegrinatge i el nucli més ferm del cristianisme de les terres nord-orientals d’Hispània. Un conjunt de sarcòfags esculturats conservats al presbiteri de l’església de Sant Feliu —un de pagà de cap al final del primer terç del segle III i set més del primer terç del segle IV, sis de cristians i un de pagà— són documents inestimables per a suposar, amb fermesa, l’existència d’aquest lloc de culte martirial des d’una època molt reculada, immediatament després, potser, de la fi de la persecució. Aquests sarcòfags també són elements que fan intuir una cristianització d’una part, almenys, de l’aristocràcia ciutadana, rica i culta, capaç d’importar uns esplèndids sepulcres bellament decorats amb temes al·lusius a la nova fe. Estudis recents assenyalen l’existència, molt probable, de dos cenobis, un de masculí i un de femení, a l’àrea septentrional de la ciutat. Cap al S, a redós del camí, a la banda de llevant, s’ha explorat un cementiri romà tardà de gran senzillesa, amb tombes orientades de fossat simple, algunes de les quals protegien les despulles dels difunts amb plaques primes de pedra. A l’altre costat del riu Onyar, a redós de l’actual església de Santa Susanna, fou explorat un cementiri antic tardà amb tombes d’obra, de tègules, de secció triangular i quadrangular, i en sarcòfags monolítics amb coberta decorada amb acroteris, obrats en gres de Domeny i que cal considerar com a part del cementiri de la població que vivia dispersa en el sector més oriental del Pla de Girona. Cap dada, ni textual ni arqueològica, no permet suposar l’existència d’un edifici cultual, gran o petit, ni d’un cementiri intra muros durant aquesta etapa històrica.
Cal esperar a la darreria del segle VIII i, sobretot, al segle següent, per tornar a tenir dades significatives sobre la ciutat. La setantena d’anys de domini sarraí no semblen haver afectat les característiques urbanes de Gerunda, que el 785, per obra dels seus habitants, es lliurà a l’exèrcit carolingi. Fins el 801, amb la conquesta de Barcelona, Gerunda es convertí en la primera línia defensiva de l’imperi de Carlemany davant del califat cordovès.
Els anys que van des del 785 fins a la darreria del segle X, significaren per a Girona un primer canvi en l’estructura urbana, preferentment infra muros, però, també, més enllà de les muralles baiximperials d’una solidesa extraordinària, que, tanmateix, calgué millorar i fins i tot ampliar.
En efecte, entre el final del segle VIII i mitjan segle X —de moment no podem datar-ho amb més precisió— el perímetre murat fou reforçat sensiblement i, en el sector nord-est, entre la Gironella i la catedral, considerablement ampliat en direcció a tramuntana cap a la fondalada de la vall del riu Galligants. Es va tractar d’un eixample costós i difícil que molt probablement, entre altres consideracions, fou conseqüència de la necessitat d’espai per a la nova seu, les dependències catedralícies i el palau episcopal. Aquest nou tram murat fou fet de pedruscall petit i irregular, preferentment calcari, i també de palets de riu i, no cal dir-ho, amb blocs de gres procedents de la fortificació romana, units amb un excel·lent i dur morter de calç, amb torres de planta circular i de forma troncocònica. Aquestes torres tenen plataformes disposades a diverses alçades, amb un sòl interior d’opus signinum sostingut per una volta d’opus caementicium, coronada amb merlets i amb trespol cònic de teules. Les finestres són d’arc de punt rodó amb el dovellat exterior fet, alternativament, amb petits blocs de gres (daurat) i de pedra volcànica (negra), i aconsegueixen un efecte decoratiu impactant (torre Júlia, torre septentrional de la caserna d’Alemanys i, a migdia, torre del dipòsit d’aigua i del vescomtat, molt ben conservada). Altres torres d’aquest mateix moment són quadrangulars (zona del passeig arqueològic) o aparentment poligonals (interior de la torre Cornèlia). És també d’aquesta etapa la construcció del castell de Gironella, al punt més alt de la ciutat, a l’extrem oriental del recinte urbà i que esdevingué a partir del segle XI el símbol del poder comtal.
Coneixem l’existència, durant la segona meitat del segle X, a migdia de l’església de Santa Maria, d’un palau comtal que Borrell II vengué al bisbe Gotmar II i que esdevingué, immediatament, el nucli del palau episcopal, de la suposadament primera sinagoga de la ciutat i d’una xenodochia mantinguda per un tal Llobet, dins d’una ciutat que conserva encara l’estructura ortogonal romana.
Fins al segon terç avançat del segle IX, l’església de Sant Feliu va ser la basílica episcopal i d’aleshores ençà i fins al final del segle X —i sobretot fins a l’inici de la catedral romànica consagrada el 1038— va ser seu conjuntament amb l’església de Santa Maria. Tot fa pensar que la construcció de l’església dedicada a la Mare de Déu, dalt de la plataforma superior del vell fòrum romà, en l’espai ocupat per un temple pagà del qual últimament hem recuperat una cinquantena de blocs de gres bellament decorats, fou conseqüència de l’entrada dels francs. No en sabem gran cosa, només que, vers l’any 1000, havia quedat petita i es trobava en un estat lamentable i que va caldre enderrocar-la i construir un nou edifici més adient als nous temps i a la voluntat d’instal·lar la cort episcopal en aquell sector de la ciutat.
Portal Rufí, obert a la muralla baixlmperlal, a la plaça de Sant Domènec de Girona.
J.M. Nolla
A la part baixa del fòrum, connectat amb la part alta per una gran escalinata i anomenat en aquest període Mercadell (actual plaça de la Catedral, davant Sobreportes), amb una disposició simètrica que fa pensar en l’aprofitament d’edificis bessons de tipus foral, es localitzaven dues petites esglésies, la de Santa Maria de les Puelles, a tramuntana, i la de Sant Genis, a migdia, amb l’absis a llevant; l’església de Santa Maria de les Puelles té la porta d’accés a migdia. Aquests dos temples, juntament amb l’església episcopal, seran els únics bastits a l’interior del recinte murat durant tota l’edat mitjana, deixant de banda alguna capella lligada al palau del bisbe.
A redós de la seu de Santa Maria, cap a l’E, es desenvolupà un important cementiri anomenat dels “negres”, que continuà utilitzant-se fins a èpoques ben recents. En coneixem un altre, arqueològicament de cronologia imprecisa —entre els segles VII i VIII o IX i X—, als jardins davant del castell de Gironella, a l’actual caserna d’Alemanys.
Fora muralla ja hem vist el paper importantíssim que tingué en aquesta etapa històrica l’església del màrtir Feliu, on tingueren lloc les úniques eleccions episcopals documentades i on sabem que es feu sebollir el bisbe Servusdei (886-906), la làpida del qual es conserva encastada en el presbiteri del temple. Al voltant d’aquesta església s’hi continuà enterrant.
A l’altra banda de la ciutat, a migjorn, en el camí (“sa Costa”) que unia la Via Augusta amb el portal Rufí, coneixem l’existència d’ençà del segle IX d’una església cemeterial dedicada a sant Martí de Tours i assignada a un capellà, que tingué un protagonisme destacat en la futura urbanització de la zona.
Més enllà del riu Galligants, documentem l’existència d’un cementiri sota les restes del temple de Sant Nicolau i l’existència, al segle X avançat, del cenobi de Sant Pere. El primer esment escrit de l’església de Santa Eulàlia sa Costa, en el camí de Montjuïc i de Campdorà, és, ja, del 1081.
Bibliografia
- Serra i Ràfols, 1927-31. pàgs. 69-84; Nolla, 1987a i 1988, 7, pàgs. 69-108; Nolla-Amich, 1992.