Plànol del petit conjunt de l’antiga paleàpoli i de les zones d’enterrament de la gran necròpoli de l’antiguitat tardana de la neàpoli, separades pel port.
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries / J.M. Nolla i J. Sagrera
Sant Martí d’Empúries, el primer assentament fundacional de la colònia grega d’Empòrion (la paleàpoli), constitueix dins de la topografia emporitana l’únic dels diferents nuclis urbans d’Empúries que presenta una continuïtat d’habitació des de l’època del bronze final fins a l’actualitat, com han demostrat les recents excavacions efectuades en el seu subsòl. Un cop abandonades al llarg del període altimperial les zones urbanes del sector de la Neàpolis grega i de la ciutat romanorepublicana —en un procés lent però inexorable—, el nucli urbà resta reduït, a partir del segle III, al sector de Sant Martí d’Empúries.
Aquesta regressió de la ciutat romana d’Empúries va implicar, sens dubte, una transformació de l’estructura urbana de l’antiga paleàpoli per adaptar-la a la nova situació creada. El fet que actualment Sant Martí d’Empúries sigui un vila viva i activa ha impossibilitat d’efectuar una recerca sistemàtica del seu subsòl. Tot i això, s’han realitzat al llarg d’aquest segle un seguit d’excavacions arqueològiques que han permès extreure dades importants sobre l’evolució de l’establiment per a l’època del romà tardà. Entre aquestes intervencions cal assenyalar les efectuades els anys 1962 i 1963 al solar de l’antic cementiri del poble, tot just al costat de l’església actual; els sondeigs realitzats l’any 1975 al mateix solar del cementiri, en un immoble del carrer del Castell i als jardins de l’escriptora Caterina Albert; l’excavació d’urgència realitzada l’any 1984 a l’immoble número I del carrer del Pou; i, sobretot, el projecte d’intervencions arqueològiques materialitzat l’any 1994 pel Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de l’Escala, amb motiu dels treballs d’urbanització del poble. Gràcies a aquest projecte es va poder excavar fins a la roca àmplies extensions de la Plaça Petita i de la Plaça Major de la vila, i també es va efectuar un seguiment arqueològic de la major part dels seus carrers. Finalment, l’any 1998, es va poder excavar en extensió i fins a la roca l’immoble número 10 del carrer del Corral, amb dades importantíssimes per a les fases anteriors a l’establiment colonial grec i per als primers segles de vida de la factoria d’Empòrion.
Malauradament, les excavacions efectuades fins ara no han proporcionat evidències de la configuració urbana del nucli en els moments anteriors a l’ocupació del romà tardà. Les estructures del període romà altimperial són, ara per ara, desconegudes. Tot i això, es disposa d’una sèrie de dades que permeten afirmar que Sant Martí d’Empúries constitueix al llarg del període del romà tardà un nucli fortificat d’entitat i que el port de la ciutat es manté en plena activitat. El fet que Empúries fos seu episcopal, almenys des de l’any 516, on apareix documentada a les actes del concili celebrat a Tarragona la presència del bisbe emporità Pau. demostra que la ciutat conservà el seu prestigi i poder com a centre polític i administratiu d’un ampli territori. Aquest control territorial es mantindrà fins a l’ocupació àrab, com demostra la continuïtat del bisbat d’Empúries al llarg dels segles VI i VII.
Vista de la muralla de tancament oriental, on s’observa el pany inferior, construït amb opus quadratura.
X. Aquilué
Les estructures defensives de Sant Martí són reformades amb l’edificació de nous panys de muralla, com ara els documentats al solar de l’antic cementiri. Es tracta d’una sòlida muralla construïda amb opus quadratum, amb carreus de pedra de duna fossilitzada, molt característica, que devia encerclar el recinte urbà. La datació d’aquesta muralla no ha pogut ser precisada estratigràficament, però la seva tècnica constructiva recorda extraordinàriament la de les muralles del romà tardà de Girona i altres construccions baiximperials, per la qual cosa es podria proposar una datació dels segles IV o V. Dins del recinte urbà, les excavacions encara no permeten intuir ni la distribució urbanística ni la situació dels seus edificis principals. Ara per ara les evidències són molt febles, i es redueixen principalment a abocadors urbans excavats en el subsòl i de gran potència, amb datacions dels segles V i VI; estrats de construcció i d’habitació dels segles VI i VII, amb restes d’estructures muràries que no permeten relacionar-les amb edificacions concretes; sitges d’emmagatzematge de gra colgades a partir del segle VI, i, fins i tot, un fet molt comú en els nuclis urbans de l’antiguitat tardana, la presència d’inhumacions molt pobres, en àmfores o en fossa, en diversos sectors de la vila, amb datacions que cal situar en un moment posterior a la segona meitat del segle VI.
Aquest panorama arqueològic, amb una arquitectura d’escassa entitat per a les construccions detectades, si n’exceptuem les muralles, contrasta amb la diversitat i quantitat dels materials ceràmics recuperats en els abocadors del segle V i del segle VI. En aquests abocadors es troben presents totes les produccions de vaixella de taula comercialitzades a la Mediterrània occidental en aquests segles (T.S. Africana D, Late Roman C, T.S. Lucente, T.S. Grisa i Ataronjada estampades), àmfores procedents del nord d’Àfrica, la Mediterrània oriental, Itàlia, el sud de la Península Ibèrica i el Llevant mediterrani; ceràmiques comunes de producció local i importades, etc. Tota una sèrie de materials que, sense interrupcions, arribaren pel port emporità a la ciutat, almenys, fins a la invasió àrab.
L’existència del bisbat d’Empúries i la possible situació dels edificis episcopals a Sant Martí d’Empúries contrasta de moment amb la realitat arqueològica. Sigui com sigui, el funcionament i l’existència del bisbat estan ben documentats amb l’assistència dels bisbes emporitans dels segles VI i VII als diferents concilis celebrats a Tarragona, Barcelona i Toledo. No es coneix cap més informació de documentació escrita sobre Empúries en època antiga tardana, ni del paper que va desenvolupar els darrers anys de la dominació visigòtica, sobretot en els esdeveniments polítics relacionats amb la sublevació del duc Pau de Septimània (673) enfront del poder central toledà, o en les lluites de poder dinàstiques dutes a terme per Àkhila II contra Roderic.
Bibliografia
- Almagro-Palol, 1962, 20, pàgs. 27-41; Almagro, 1964; Nolla, 1993a, 66, pàgs. 207-224; Nolla-Sagrera, 1995; Aquilué i altres, 1996, pàgs. 52-64; Diversos autors, 1998b; Diversos autors, 1998.