Introducció
Mapa de la situació dels mil·liaris del romà tardà trobats a Catalunya amb relació a la Via Augusta i les mansiones del seu recorregut (informació: extreta de M. Mayer-I. Rodà: La via Augusta des Pyrénées à l’Èbre, “Documents d’archéologie française”, 61 (1997) (“Voies romaines du Rhòne à l’Èbre: via Domitia et, via Augusta”, figs. 71-75).
Els mil·liaris són fites de pedra que porten inscrita la distància en milles romanes (1 490 m) entre el punt d’implantació i el punt de partida de la via, a més del nom de l’emperador romà sota el govern del qual es va construir o modificar la via. Són documents importants perquè permeten datar les diferents intervencions i resseguir els itineraris que es troben in situ.
La Via Augusta era la gran ruta que anava de Roma a Cadis. Tot i que tenia uns orígens republicans d’arrels protohistòriques, August la va reestructurar i monumentalitzar amb edificacions com el pont de Martorell o l’arc de Berà. El seu recorregut per Catalunya començava als Pirineus, passava per l’interior de Girona i seguia pel Vallès fins a desembocar al pont de Martorell, on confluïa un ramal de la via procedent de Barcelona i el litoral del Maresme. Martorell, igual que ara, era un extraordinari nus capaç de generar totes les comunicacions cap al nord del territori. Després de travessar el Penedès, la via arribava a Tarragona i d’aquí prosseguia fins a la població de Tortosa. Un altre ramal —segons els mil·liaris també anomenat Via Augusta— partia de Tarragona per enllaçar amb Lleida i des d’allí amb Saragossa, Aragó i la Meseta. Al marge d’altres importants camins que articulaven el territori català en sentit nord-sud, els mil·liaris també documenten en època de l’antiguitat tardana el traçat de la via del Congost, que unia el Vallès i la Via Augusta amb Osona.
Després de la gran reforma d’August, les intervencions a la via són més aviat escasses o molt puntuals al llarg de l’Alt Imperi. A partir de mitjan segle III tornen a documentar-se mil·liaris, que van augmentant en nombre, prova de les obres a la via i de la seva continuïtat. S’han atribuït als emperadors Deci, Hereni Etrusc, Valerià i Caro i/o Cari.
Passem a fer un inventari dels mil·liaris romans tardans de la Via Augusta i els seus ramals actualment coneguts:
Panissars (el Pertús, Vallespir/la Jonquera, Alt Empordà)
S’han conservat cinc fragments de la part alta d’aquest mil·liari de marbre blanc local, que foren reaprofitats en la construcció de l’església romànica de Santa Maria de Panissars, que s’aixeca sobre les ruïnes del trofeu dels Pirineus construït per Pompeu (71 aC) i del mateix traçat de la Via Augusta, a França denominada Via Domitia. Tenia un diàmetre de 0,30 m i una alçada desconeguda. Només tres fragments contenen inscripcions, de factura grollera, corresponents a una part de les dues primeres línies:
- MP CAES
-- A o VA --
Per comparació amb els vint-i-cinc mil·liaris de la Narbonense que porten la mateixa llegenda, la restitució seria Imp(eratori) Caes(ari), seguida dels prenoms Fl(avio) Val(erio), que són l’única restitució possible de les lletres A i VA. S’ha atribuït el fragment de Panissars a l’emperador Constantí. La data de la dedicatòria és difícil d’esbrinar, ja que no sabem, per manca de text, si l’emperador duia el títol de cèsar (306-307) o ei d’august (307-310). Aquest mil·liari podria ser el punt de partida de la ruta que anava a Tarragona i això explicaria el fet que està realitzat en marbre.
Palau-sacosta (Girona, Gironès)
Tres mil·liaris de l’antiguitat tardana trobats a Catalunya, els dos primers a Palausacosta: l’un atribuït a l’emperador Constantí I, l’altre amb dues inscripcions, la darrera de les quals dedicada a l’emperador Teodosi, i el tercer al molí de can Llopard, a Sant Esteve de Castellet o de les Massuques.
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona
1) Mil·liari de gres, reutilitzat tres vegades per a la mateixa funció. Es va trobar el 1931 i ara és al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (núm. d’inv. 549). Té una alçada total de 2,65 m aproximadament, un diàmetre del fust de 0,58 m, i un sòcol cúbic de 0,77 × 0,61 × 0,57-0,53 m. Conté la següent inscripció:
D(omino) N(ostro) CONSTANTI
NO BAETESSIMO (sic)
CAESARI
La inscripció diu: "Al nostre senyor Constantí molt feliç cèsar" (IRC, (*) III, núm. 192b i Lostal, 1992, núm. 179). Fa referència a l’emperador Constantí (306). Alguns autors han proposat que es tracta de Constanci II o Constantí II (PALLÍ, 1985, núm. 4-3; NOLLA-CASAS, 1984).
La mateixa peça va ser reutilitzada i s’hi va inscriure la dedicatòria següent:
[D(omino)] N(ostro)
[VAL(erio) LICINIA]NO
[LICI]NIO
NOBILISSIMO
CAES(ari)
La traducció és la següent: "Al nostre senyor Valeri Licini Licini (el jove), molt noble cèsar". Sembla que es refereix a Licini, fill de Licini (cèsar entre el 317 i el 324) (IRC, III, núm. 192c).
2) Aquest mil·liari també va ser localitzat el 1931. Es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (núm. inv. 551). Està fet de gres de la pedrera de Domeny. Es conserva incomplet amb una alçada total d’1,59 m de diàmetre aproximadament. El fust fa 0,75 m i el sòcol cúbic 0,75 × 0,58 × 0,30 m.
S’han proposat dues possibles hipòtesis (IRC, III, núm. 193a i Lostal, 1992, núm. 175 i 184), atribuïdes respectivament a l’emperador Constantí II (337-340) o a Julià l’Apóstata (360-363). Altres autors l’han identificat amb Claudi II el Gòtic (268-270):
[D(omino) N(ostro) FLAVIO C]LAUDIO
[CONSTAN]Ṭ[I] NO
[AUGUS]TO
La inscripció devia dir: "Al nostre senyor Flavi Claudi Constantí, august".
La segona lectura proposada és la següent:
[IMP(eratori) CAES(ari)]
[FL(AVIO) C]ḶAUDIO
[IUL]Ị[A]NO
[PIO FEL(ici) INVIC]TO
[AUG(usto)---]
La inscripció devia dir el següent: "A l’emperador Cèsar Flavi Claudi Julià, piadós, feliç, invicte, august".
En el mateix mil·liari hi ha una segona inscripció, més tardana (IRC, III, núm. 193b i Lostal, 1992, núm. 185):
D(omino) N(ostro) FL(avio) TH
EODOSIO
P(io) F(elici) AUGUS
TO BONO
R(ei) P(ublicae) NATO
La inscripció diu: "Al nostre senyor Flavi Teodosi, piadós, feliç, august, nascut per al bé de l’estat". El mil·liari de Teodosi (datat després del 388 i abans del 395) constitueix la darrera fita coneguda de la Via Augusta. Deixa constància de la cura que fins aleshores tenia l’estat del seu manteniment.
Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat)
Aquest mil·liari es va trobar el 1975 en un annex de la masia de Santa Margarida, al costat de l’església del mateix nom. Havia estat reaprofitat com a element constructiu. Actualment es conserva en l’esmentada masia.
Se’n conserven dos fragments, de pedra calcària lumaquel·la, un corresponent al sòcol i l’altre, amb la superfície corbada, que presenta una inscripció. Fa una alçada de 1,43 m i el diàmetre original era de 0,59 m, amb un sòcol de 0,20 m d’alçada. S’hi pot llegir:
[---]GṆỌ[---]
[---? MAG]ṆENTIO [---]
[---] O [---]
Es tracta de l’emperador Magnenci, l’usurpador (350-353), del qual només tenim aquest testimoni a la part oriental de la Península Ibèrica. S’ha fet una proposta de lectura que restituiria el formulari de la següent manera: [D. N. MAGNO?/MAG]NEN-TIO/(PI)O [FELICI AUG(usto)---| (IRC, I, núm. 164; PALLÍ, 1985, núm. 4.11 i Lostal, 1992, núm. 181).
L’emplaçament de Santa Margarida reuneix les condicions necessàries per haver estat la mansio Ad Fines que citen els antics itineraris. A part de l’església de tradició paleocristiaha i la necròpoli del seu voltant (segles V-VII), les excavacions cada vegada deixen més constància de signes de vida anteriors, que fan pressuposar entre altres coses una instal·lació de caràcter agrícola.
Les Massuques (Castellet i la Gornal, Alt Penedès)
És un mil·liari de gres local que es va trobar al molí de can Llopard, a Sant Esteve de Castellet, prop de les Massuques. Es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (núm. d’inv. 7.596). És tallat en dos fragments. Va ser successivament reaprofitat, un cop buidat, com a sarcòfag i com a abeurador. Té una alçada de 2,35 m aproximadament i 0,65 m de diàmetre. Sembla que s’hi hagin efectuat dues gravacions successives. En la més completa, a la part esquerra, es pot llegir:
D(omino) N(ostro) INVICTISSIMO
PIISSIMO VICTORIO
SISSIMO PRINCIPI
IULIANO
La inscripció diu: "Al nostre senyor, tan invicte, moll piadós i molt victoriós príncep Julià august". És un mil·liari atribuïble a l’emperador Julià, poc documentat a la Península Ibèrica. Cal datar-lo entre els anys 360 i 363 (IRC, I, núm. 165: Pallí, 1985, núm. 4.13 i Lostal, 1992, núm. 183). Sant Esteve de Castellet és un indret clau dins els assentaments romans del Penedès pel seu paper de nus de comunicacions, que continuà en època medieval. De l’establiment romà, a part del mil·liari atribuït a Julià, s’han documentat una necròpoli —on es va localitzar una inscripció cristiana— i un petit pont sobre la riera d’Estalella, de datació discutida.
Molí de les Canes (Centelles, Osona)
Prop del molí del mas Canes es van localitzar entre el 1842 i el 1844 un conjunt de set mil·liaris romans, quatre dels quals són ara al Museu Episcopal de Vic. N’estudiem aquí dos, del final del segle III i l’inici del segle IV, que es conserven en aquest museu.
1) Mil·liari de gres local conservat íntegrament. Fa 2,40 m d’alçada i té un diàmetre de 0,45 m. La inscripció que hi ha gravada és la següent:
IMP(eratori) CAES(ari)
G(aierio)·VALERIO [MAXIMIANO]
[NOB(ilissimo) CAES(ari)]
La traducció i interpretació és: "Al nostre senyor, Galeri Valeri Maximià, molt noble cèsar, piadós, feliç, august". El mil·liari és atribuït a Galeri, datable entre el 293 i el 305 (IRC, I, núm. 171).
2) Mil·liari de gres molt degradat, de base quadrangular, amb vestigis de tres o quatre textos successius, dels quals el més recent pertany a l’emperador Galeri. Fa 2,05 m d’alçada aproximadament i un diàmetre de 0,55 m, amb una base de 0,34 m. El text és el següent:
D(omino) N(ostro) G(alerio) VA
LERIO MA-
XIMIANO
NOB(ilissimo) CAES(ari)
PIO [FELICI]
AUG(usto) [---]
La traducció és la següent: "Al nostre senyor, Galeri Valeri Maximià, molt noble cèsar, piadós, feliç, august". Novament ens trobem davant d’una fita de l’emperador Galeri, datable entre els anys 305 i 311 (IRC, I, núm. 172a), la qual cosa podria demostrar una política interessada en el manteniment d’aquesta via interior del Congost.
Can Canaletes (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Aquest mil·liari es localitzà a la vil·la romana de can Canaletes, prop de Sant Iscle de les Feixes. Es conserva a la finca la Pedrera, a Cerdanyola. N’ha pervingut la part superior, de gres. Fa 0,45 m d’alçada i 0,38 m de diàmetre. La seva inscripció diu:
[I]MP[ERATORI CAESARI]
DOMINO [N]O[STRO]
C(aio)
VALERIO MASXI-(sic)
MIAN[O I]ṆṾỊC]Ṭ]O
[ET?] N0[BILISSI[MO]
CA[ESARI---]
que cal interpretar i traduir així: "A l’emperador cèsar, nostre senyor, Gai Valeri Maximià, invicte i molt noble cèsar". Aquest mil·liari s’ha atribuït més a l’emperador Galeri (293-305), segons la major freqüència dels testimonis i del caràcter del praenomen, que no pas a l’emperador Maximià (286-305), però cap identitat no és segura (IRC, I, núm. 179). Aquesta fita no correspon a la Via Augusta sinó a una altra via que, a través del Vallès, enllaçava la via del Congost i la costa.
Santa Madrona (Montjuïc, Barcelona)
Aquest mil·liari va ser descobert el 1596, en ocasió d’unes obres efectuades a l’església de Santa Madrona, a la muntanya de Montjuïc. És conegut a partir d’un dibuix de J. Pujades, del 1609. Atesa la procedència, el material del monument devia ser el gres local. Sobre la base del major nombre de documents, es rebutja l’atribució a l’emperador Sever i es proposa o bé Constanci (305/306) o bé Constantí (posteriorment al 307):
D(omino) N(ostro)
FL[A]VỊ (O) [VAL]ER (IO) o FL(avio) V(AL)ER(IO)
[CO]N(S)Ṭ(A)N[T]I[O] PIO o [CO]N(S)Ṭ(A)N[T]I[NO] PIO
[FEL]I[CI]
[I]N[VICT]O o [I]N[VI]C[TO]
[AU]G(usto) [---]
El text diu: "Al nostre senyor Flavi Valeri Constanci (o Constantí), piadós, feliç, invicte, august" (IRC, I, núm. 186 i PALLÍ, 1985, núm. 4.10).
Grealó (Lleida/Artesa de Lleida, Segrià)
Aquest mil·liari va ser localitzat el 1982 a la partida de Grealó, al límit entre Lleida i Artesa de Lleida. Es conserva a la sala arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. N’ha restat la part superior del fust, de pedra calcària local. Possiblement va ser reutilitzat. Fa 0,65 m d’alçada i un diàmetre de 0,30 m aproximadament. Llueix la següent inscripció:
D(omino) N(ostro) FLAVI[O]
CLAUDIO CO[NS]-
TANTINO
NOB[ilissimo] INVI(C)ṬỊṢ[SI]-
MO CAESA[RI]
que vol dir: "Al nostre senyor Flavi Claudi Constantí, molt noble i tan invicte cèsar". S’ha atribuït a Constantí II (datable entre el març del 317 i el 9 de setembre del 337) (IRC, II, núm. 92 i Lostal, 1992, núm. 175). Pot tractar-se d’una fita de la via que unia Tarragona i Lleida.
Bibliografia
- Nolla-Casas, 1984, pàg. 62; Pallí, 1985, núm. 4.3, pàgs. 84-86, núm. 4.10, pàgs. 101-103, núm. 4.11, pàg. 103, núm. 4.13, pàg. 106; Fabre, Mayer, Rodà, 1984, vol. I, núm. 164, pàg. 203, làm. LIV; núm. 165, pàgs. 203-204. làm. LV; núm. 171, pàg. 208, làms. LIX i LXII; núm. 172a, pàgs. 208-209, làms. LX i LXI; núm. 179, pàgs. 212-213, làm. LIII; núm. 186, pàgs. 220-221, làm. LXVI; 1985, vol. II, núm. 92, pàgs. 132-133, làm. XLVI; 1991, vol. III, núm. 192b, pàgs. 180-181, làm. LVI; núm. 192c, pàgs. 180-181, làm. LVII: núm. 193a, pàgs. 181-182, làm. LVIII; 193b, pàg. 182, làm. LVIII; Lostal, 1992, núms. 175, 179, 181, 183, 184 i 185; Castellví, 1997, 61, pàgs. 82-86; Mayer-Rodà, 1997, 61, pàgs. 115 i 116.