Vil·les amb mosaics entre els rius Segre i Cinca (la Noguera i l’Urgell)

Entre els segles IV i VI funcionaven a les comarques lleidatanes, entre els rius Segre i Cinca, un seguit de vil·les romanes ornades d’esplèndids mosaics de paviment, que testimonien la riquesa i cultura dels seus amos. Tret del cas del Romeral, la major part d’aquestes vil·les foren localitzades en el curs de prospeccions, per la qual cosa ignorem l’evolució i la cronologia precises a què pertanyen els mosaics. Per això cal comparar les seves composicions i motius amb d’altres de millor datats, que ens mostren els gustos i les tendències de l’època. L’inventari que segueix és només una mostra, de vegades ben malmesa i fragmentada, d’un conjunt que, en el millor dels casos, encara resta sota terra. Han estat catalogats i estudiats al Corpus de mosaicos de España (CME), fascicle VIII. Si no es diu el contrari, els mosaics es guarden o exhibeixen al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

El Romeral (Albesa, la Noguera)

La vil·la es troba a 4 km del poble d’Albesa, al marge esquerre de la Noguera Ribagorçana. Abans de l’any 1965 fou posada al descobert per L. Diez-Coronel i R. Pita, que donaren a conèixer els mosaics (CME, VIII, núms. 1-9, pàgs. 13-18, làms. I-V). Des del 1995 s’han reemprès les intervencions arqueològiques per part de L. Marí i V. Revilla. Després d’una primera etapa de vida, al segle II, la fase més rica de la vil·la es pot datar a la segona meitat del segle IV i la primera meitat del segle V.

Mosaic de les caselles de flors

Destruït: només en resta un fragment. Pavimentava una habitació (3 × 2 m) situada a l’W, quasi a tocar de l’espenyador de la terrassa fluvial, la qual cosa va poder provocar part de la seva ruïna; la resta fou ocasionada per excavadors clandestins i col·leccionistes. Coloració policroma dominada pel roig. L’esquema és una quadrícula envoltada per una trena de dos caps, com la del mosaic de l’exedra (núm. 5). A l’interior de cada casella o quadre, limitat per un filet, hi ha florons de pètals lanceolats i arrodonits, i lanceolats combinats amb flors de lotus. En un extrem del paviment es veuen dos rectangles, tangents a un quadrat sobre la punxa, que contenen garlanda dentada acabada en triangles oposats, igualment dentats.

Les trames quadriculades diuen poc en sentit cronològic. Més determinants són els tipus de florons amb flors de lotus, que són habituals a la decoració nord-africana i a l’aquitana. Apareixen a la vil·la de Paretdelgada (Baix Camp) i a les sorianes de Quintanares i Cuevas de Soria. En aquest darrer cas, a més, el motiu s’inscriu en una trama idèntica.

Mosaic policrom de les escates imbricades

Fa 28,30 × 3,20 m. Ocupa el passadís oest del peristil. Molt a prop de l’extrem nord, entre els m 20,5 i 22,5, hi ha un quadret o pseudoemblema, que indica el pas a una habitació immediata. Una greca en blanc sobre vermell voreja tot el tapís. El camp musiu és decorat per una composició múltiple d’escates imbricades o arquets superposats en alternança, que, distribuïdes al ritme de quatre o cinc per línia, sumen 200 espais. A cada línia es repeteix sempre el mateix motiu. Així s’ordenen torretes ovalades amb peu, paneres o cistells amb fruits, flors, fulles palminerves, aus-coloms pel damunt de rams, carxofes, possibles talls d’olivera, una mena de miralls o sols radiats, aspes de molí, etc. Tot plasmat en tessel·la petita, amb ampli domini del color groc. Els motius són molt esquematitzats i delineats. Segons els excavadors, en una panera hi figurava una inscripció en la qual van llegir RECELI VIE. En realitat, la lectura correcta s’ha de fer des de baix i, per tant, el rètol diu UTE/RE FELI[X], que correspon a una coneguda fórmula que desitja al propietari una feliç utilització del paviment i de casa seva.

El tipus de composició d’arquets imbricats es pot documentar fàcilment en ciutats tunisianes com Althiburus, Bulla Regia, Thisdrus i, sobretot, Utica. A Aquitània també és molt freqüent i encara ho és més a la Península Ibèrica. Al marge de les localitzacions més occidentals, els llocs més significatius per la seva proximitat són les vil·les del Ramalete (Navarra), los Quintanares i Santervás del Burgo (Sòria).

Pseudoemblema dels ocells

Correspon a l’emblema del mosaic d’escates. Té forma rectangular (2,6 × 1,73 m), emmarcat per un parell de línies de trenes de dos caps que s’entrecreuen, en ziga-zaga. La decoració s’inicia amb dos semisols radiats situats a cada cantó de l’extrem superior del camp musiu. Aquest camp és poblat d’aus i coloms enmig d’un fons vegetal format per rams o branques, fulles cordiformes o heura i bastonets corbats. Tot molt carregat, en un sentit d’horror vacui, expressat de forma lineal o molt esquematizada. Animals, en aquest cas coloms, entre branques o en un fons vegetalitzat, apareixen decorant els paviments musius de les properes vil·les del romà tardà del Vilet, a Rocafort de Vallbona, i de Fortunatus, a Fraga.

Mosaic d’octàgons i flors

Originàriament devia tenir una llargada de 25 × 3,2 m. Cobreix el corredor sud del peristil. La part central ha estat molt destruïda per les feines agrícoles. El tapís és emmarcat per una franja de rombes horitzontals. El camp musiu és decorat amb línies d’octògons semicurvilinis adjacents, tot determinant cercles. Totes les figures han estat contornejades per dins i per fora amb rivets de color negre, blanc i roig. Dins dels octàgons hi ha flors de quatre pètals arrodonits; els cercles són dividits en quatre sectors de colors alternats. Presenta una trama idèntica a la del mosaic núm. 7.

Mosaic de l’exedra

Quadrícula amb florons de lotus: presenta una rica gamma cromàtica amb tessel·les molt fines. Ocupa una habitació de planta absidiada al N del peristil. L’orla externa la componen fullams d’acant que brollen de beines o tavelles oposades alternativament. La trama decorativa és una quadrícula dibuixada per una trena de dos caps, com la del mosaic núm. I. A l’interior de cada casella hi ha una composició en alternança de folíols lanceolats i flors de lotus.

Mosaic de línies de rombes i rams

És un mosaic d’una llargada suposada d’uns 26 × 3, 2 m. El conjunt és d’una gran vistositat decorativa, amb una gamma cromàtica molt rica i intensa. Ocupa el passadís nord del peristil. La sanefa que emmarca el mosaic és un cordó en “esses” contínues de colors oposats i efecte de relleu. El camp musiu és compost de línies trencades oposades, que determinen sis línies de rombes horitzontals en el sentit llarg del passadís. L’esquema és recorregut per una trena de dos caps. A cada línia es repeteix un mateix motiu. N’hi ha cinc de diferents que marquen la cadència: tres són rams, un altre té quatre heures enllaçades i l’últim arcs tancats en volutes. Els motius de fulles d’heura, branques i rams, fins i tot arbres, plasmats en sentit molt esquematitzat, són freqüents al SW de la Gàl·lia; a la vil·la de Santervás del Burgo (Sòria) es poden observar també estilitzacions molt abstractes de rams, fulles i fullams de forma semblant.

Mosaic d’octàgons i flors (2)

Ocupa una petita habitació a la part oest del peristil (35 m2). Es caracteritza per presentar el mateix esquema compositiu que el mosaic núm. 4, però decorat amb folíols apuntats, tot en una gamma cromàtica molt pobra.

Mosaic d’hexàgons i garlandes de llorer

Cobreix una cambra rectangular a la part septentrional del passadís nord. En tractar-se d’un dels mosaics més rics de la vil·la, segons R. Pita, devia pavimentar el triclinium o tablinum. Està envoltat per una franja reticulada, que comporta en cada espai un quadrat dentat sobre la punxa. La composició musiva la formen grans hexàgons oblongs enllaçats, que en determinen d’altres de menors tangents i adjacents. Als intervals es produeixen rombes. Els hexàgons són recorreguts per una garlanda de llorer de cinc fulles sobre fons dentat. Cada hexàgon petit en duu un altre de curvilini a dintre, el qual és travessat per tres aspes i vorejat per una línia de reclaus. Al centre es genera un seguit de cercles concèntrics. La decoració basada en les garlandes de llorer no és estranya entre els mosaics lleidatans. És el cas de la vil·la suburbana de Santa Tereseta (Lleida) o el de Rocafort de Vallbona, a més del tarragoní de Paretdelgada (la Selva del Camp) o el de la vil·la de Sant Amanç (Rajadell). Són decoracions d’origen nord-africà, fins i tot els motius interns com el que ens ocupa, que també podem trobar a Sicília o al S d’Aquitània.

Bonany (Balaguer, la Noguera)

A Bonany, partida de les Franqueses, en una zona plana d’horta del terme de Balaguer, al marge dret del riu Segre, hi ha vestigis d’una important vil·la romana. Durant els treballs realitzats el 1956 s’identificaren restes, almenys, de tres mosaics geomètrics policroms, de característiques similars als del Romeral (CME, VIII, 1989, núm. 14, pàg. 19, làm. 6). Un dels fragments, que sembla l’inici d’un tapís de 23 m de llargada, està decorat per un octàgon, descompost en quatre hexàgons oblongs ai voltant d’un quadrat sobre la punxa (possiblement correspon a una composició d’octàgons secants i adjacents). Els hexàgons comporten dues fulles d’heura afrontades, el quadrat d’altres d’embotits, travessats per creu.

Les fulles d’heura són un dels motius més repetits i corrents en la decoració de paviments tardans nord-africans i aquitans, des del segle IV en endavant. També van ser utilitzats a Piazza Armerina (Sicília) mosaics igualment de filiació nord-africana. Més a prop tenim el cas reiterat del Romeral, amb fulles cordiformes, i el no tan llunyà de Paretdelgada, on les fulles, també bulboses, es presenten en dues ocasions afrontades de manera diversa. Un altre paral·lel el podem trobar a la vil·la soriana de los Quintanares.

El Reguer (Puigverd d’Agramunt, l’Urgell)

Al Reguer, a la vall del Sió, no lluny de Montfalcó d’Agramunt, foren identificats el 1954 vestigis d’una vil·la romana, en gran part recoberta per un gran mur de contenció agrícola. La vil·la s’esglaona seguint el pendent natural del terreny (CME, VIII, 1989, pàgs. 20-23). Dels tres mosaics identificats, el més conegut representa una escena de venatio, que pavimentava l’habitació principal. Els altres dos, policroms, de tema geomètric, cobrien estances contigües. El mosaic principal està envoltat per una onda. A dins, quatre garlandes de fulles de llorer, en sentit decreixent (de cinc a una) travessen en diagonal el camp musiu, dividint-lo en quatre sectors. Les garlandes surten de quatre esvelts craters i convergeixen cap a un cercle central, ornat de línies d’escaires. Dels craters brollen, així mateix, en sentit simètric, fullams d’acant que cobreixen, versemblantment, de manera alternativa dos dels camps triangulars; en els intervals hi ha motius florals, geomètrics i fins i tot alguna au camallarga. El tema figuratiu, inscrit en plafó rectangular, és una escena d’amfiteatre, de la qual només es distingeix la figura del venator o lluitador de feres, que, tot i que sembla un boxador per la seva vestimenta de calça curta, adopta la típica positura confrontada en altres mosaics nord-africans (Djemilla, Smirat i Thelepte, a Tunísia), d’incitar o atacar una fera cap a la dreta, un lleó. A l’extrem oposat es veu un senglar que corre cap a l’esquerra. Damunt del lluitador s’han representat, dins d’una franja corbada, elements arquitectònics propis de l’interior de l’amfiteatre i del paisatge urbà. Es veu un portaló arquejat, segurament una tribuna, flanquejat per columnes amb cortina replegada, que deixa veure unes escales, i les façanes d’uns edificis representats en perspectiva.

El sistema de composició en diagonal era ja practicat des del segle III pels mosaïcistes nord-africans en trames vegetals. A partir de mitjan segle IV i fins al segle VI s’utilitzen per a marcar les línies “piràmides” de llorer, que van associades a fullams d’acant. Aquests últims poden arribar a desbordar-se de forma molt densa, ocupant tot l’espai, com s’esdevé principalment a la Proconsular i la Byzacena (Tunísia), Sicília, el nord d’Itàlia, les Illes Balears o Hispània. En el cas de l’Aquitània meridional destaca, en canvi, la discreció del fullam. Pel que fa a l’escena de la venatio, la datació del mosaic a la segona meitat del segle IV, cronologia propera a la del mosaic gironí de la vil·la de Bell-lloc, decorat amb escenes de circ, testimonia la popularitat i continuïtat d’aquest tipus d’espectacles a la Península Ibèrica, igual que a tot arreu, els quals transgredien les prohibicions eclesiàstiques (Chronica caesaraugustana, 504). A Roma, els últims jocs al circ se celebraren el 523, sota el regnat de Teodoric. Cal tenir en compte que el circ de Tarragona havia deixat de funcionar com a tal al segle V, cronologia similar al de València, en ésser reaprofitat en part per a estructures de caràcter domèstic.

El Vilet (Rocafort de Vallbona, l’Urgell)

Prop del poble del Vilet, al marge esquerre del riu Corb, aparegueren al final del segle XIX restes de diversos mosaics policroms de tessel·la molt fina. Segons dibuixos originals de J. Folch i Torres es tracta de tres mosaics de temes diferents: 1) representació d’un crater ovalat amb peixos a la boca i ocells als peus i al voltant de dues tiges verticals. 2) Entrellaç de coixins, formant cercles i octògons curvilinis. La composició és definida mitjançant garlandes de llorer que es perceben com a corones grans i petites. En els espais residuals s’inscriuen tota mena de formes específiques geomètriques (estels, motius radials, creus, etc.). Dins del camp, sense poder-ne determinar l’emplaçament, hi ha un pseudoemblema rectangular on apareixen dos erotes o amorets alats, afrontats, que subjecten al vol una corona. AI mig hi havia una inscripció, en la qual es llegien les lletres inicials CON, que ressaltava sobre un fons bucòlic guarnit de plantes i aus. 3) Va ser trobat el 1912 i devia decorar un paviment de corredor policrom (de 13 peus per 7 d’ample). Els diversos fragments conservats (Museu d’Arqueologia de Catalunya, sala d’arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs: CME, VIII, 1989, núm. 24, pàgs. 23-24, làm. 9) no faciliten la comprensió de la trama geomètrica. Només en un es distingeixen rombes imbricats adjacents a un polígon i cintes de cable, que han de respondre a l’esquema de quatre estels, de tres quadrats tangents per dues puntes flanquejats de rombes, que determinen octàgons. La vora externa sembla una falsa cadeneta interrompuda. La composició, de difícil elaboració, troba paral·lelismes a El Jem i Dougga (Tunísia), Piazza Armerina (Sicília) i Montmaurin (Aquitània), amb datacions entre el final del segle III i mitjan segle IV.

El mosaic de les corones de llorer forma part de les decoracions vegetals que tant d’èxit obtingueren a l’antiguitat tardana entre els mosaics ilerdencs i de terres veïnes (especialment a la vil·la del Ramalete, a Navarra).

Mas d’Estadella (Vilagrassa, l’Urgell)

A 4 km al SW de Vilagrassa, al mig de la carretera i antiga via romana, en efectuar-se excavacions entre els anys 1921 i 1926, es descobriren diverses dependències d’una vil·la del romà tardà, dues de les quals tenien mosaics policroms geomètrics. El mosaic conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya pavimentava una habitació de planta rectangular acabada en exedra curvilínia (stibadium), en la qual hi havia dos graons. Al sòcol del mur es veia l’estuc pintat amb motius geomètrics. EI mosaic fa 3,12 × 3,75 m. Hi predomina la bicromía del blanc i el negre; els colors roig fosc i ivori són reservats per als motius ornamentals. L’extrem més pròxim als dos graons és ressaltat per dues línies convergents que acullen una formació decreixent de trets verticals paral·lels interromputs per fulles. El camp és una composició centrada a base d’una roda de radis de triangles decreixents inscrita en un quadrat. El cercle central és decorat amb una creu. A les cantonades resultants hi figuren quatre plantes, d’estil molt rígid, enquadrades per una línia superior que fa xamfrà. Aquest mosaic és de la segona meitat del segle V o ja del segle VI.

La roda de radis del mosaic de Vilagrassa representa l’últim estadi en l’evolució del motiu hel·lenístic del scutum o escut d’escates policrom, que en època romana (segles II i III) passà a triangles curvilinis en blanc i negre. Un exemple proper en el temps i en l’estil és el de la basílica de Santa Maria de Terrassa, si bé aquí l’escut d’escates centrat és envoltat per un seguit de plafons. El motiu vegetal està en consonància amb les decoracions ornamentals i esquemàtiques d’alguns mosaics de la vil·la del Romeral (núms. 2 i 5, especialment).

Bibliografia

• Folch i Torres, 1911-12, IV, pàgs. 681-683; Puig i Cadafalch. 1921-26. Vil. pàgs. 90-93 i 1934, pàgs. 247. 355-360 i 370-372, figs. 468 i 500; Pita-Diez-Coronel, 1963, XXV, pàgs. 241-246 i 1964, VI, pàgs. 171 i ss; Balil, 1965b. 26, pàgs. 286-292; Pita, 1969, XXXIV-XXXV, pàgs. 31-63; Balil, 1973a. pàgs. 727-734; Balmelle, Gauthier, Monturet, 1980, 38, pàgs. 59-96; Balmelle, 1980; Blázquez-Ortego, 1983, vol. VI; Fernández Castro, 1983, vol. VI, pàgs. 59-87; Fabre, Mayer, Rodà, 1985, vol. II, pàg. 15; Balmelle i altres, 1985; Blázquez i altres, 1989. vol. VIII, pàgs. 13-33; Ramallo, 1990. pàg. 167; Gómez, 1993, 66, pàgs. 284-294; López, 1994, pàgs. 343-358.