Disposició original dels mosaics de la cursa del circ i de Bel·lerofontes i la Quimera.
J. Serra
Aquesta vil·la suburbana de Girona era situada a l’emplaçament de l’actual col·legi Bell-lloc del Pla, al SW del nucli antic de la ciutat, a la riba dreta de l’Onyar i a tocar de la riera de Marroc. És coneguda exclusivament pels paviments en mosaic d’algunes de les seves habitacions o ambients, ja que mai no es va realitzar al lloc una excavació arqueològica per determinar-ne les estructures i a hores d’ara ja no és viable fer-ho. Els primers mosaics es descobriren el 1876 i, per la seva ordenació, sembla que pavimentaven una galeria d’un possible peristil. El fragment recuperat era de 17,40 m de llargada per 3,32 m d’amplada. S’hi diferencien dues parts. Una catifa figurada, emmarcada per una orla de tema vegetal de roleus de fulles d’acant, desenvolupa una cursa de circ que es llegeix des de l’interior del suposat pati amb peristil. L’altra catifa, emmarcada amb un tema de prismes quadrangulars en perspectiva, tanca una composició de tres filades longitudinals de quadrats amb trenat interior separats per trenes de quatre cordes. En un moment del seu recorregut longitudinal, l’espai que correspon a quatre dels quadrats s’enriqueix amb un quadre figurat, a la manera dels emblemata, amb la representació de Bel·lerofontes lluitant contra la Quimera. La lectura, en aquest cas, es feia des del passadís en direcció oposada al quadre del circ. Aquesta ordenació fa pensar, a partir de nombrosos exemples que conserven les seves estructures arquitectòniques, en l’existència d’ambients o cambres que s’obrien al peristil i que devien destacar la seva entrada o accentuar la detenció gràcies als mosaics figurats. Si això és vàlid per al quadre del circ, resulta més difícil, per la disposició de la lectura, admetre-ho pel que fa al de Bel·lerofontes, ja que el visitant hauria de girar 90° per entrar a l’habitació.
Les indicacions sobre les restes de murs i de pintures murals en algun fragment són insuficients per determinar l’estructura de la part de la vil·la on hi havia aquests mosaics. Es va suposar que podia ser una part dels banys de la casa, tot i que tampoc no es descartà que els mosaics formessin part, com ja hem indicat, d’una ala del peristil de l’habitatge. Els materials arqueològics recuperats, escassos però de cronologia tardana, sobretot les monedes baiximperials, van portar a proposar des d’un bell començament una datació del final del segle III o del segle IV per als mosaics.
El mosaic amb el circ correspon a una sèrie de paviments, actualment ben coneguts i estudiats, que, tot i partint de models parcials diversos, es componen en cada cas de manera diferent i, per tant, són variants en el seu detall però molt pròxims iconogràficament. És un tema força freqüent en època del romà tardà per a la decoració d’estances de prestigi tant a les domus urbanes com a les vil·les. Com a exemple ben pròxim podem recordar el que decorava una casa a Bàrcino. A Bell-lloc es mostra una carrera de quadrigues, pertanyents a les quatre fraccions del circ, a l’entorn de la spina, dues a la part superior i dues a la inferior. La spina és sumàriament resolta en relació als monuments que s’hi disposaven al Circ Màxim de Roma, el model o referència últim per a totes aquestes representacions. Als seus extrems s’hi veuen els senyaladors de les voltes. El més rellevant en aquest cas és la disposició en perspectiva abatuda del tribunal i les carceres. El tribunal es resol de manera semblant al de Piazza Armerina, amb l’ editor muneris amb la mappa a la mà dreta, disposat dins d’un edicle amb columnes de pòrfid tancat amb cancells i decorat amb garlandes i benda. Flanquegen el tribunal les portes, les carcerie obertes i per sobre s’hi reconeixen representacions d’escenes relatives a la ciutat de Roma: la lloba romana amb els bessons al costat de Mart i a l’altra banda Mart i Rea Silvia. En el model romà devien ser grups escultòrics de bronze o gran relleu. De les quatre quadrigues, una d’elles, també un tòpic d’aquestes representacions, apareix accidentada (naufragium). Les figures que, dempeus, completen les escenes són un hortator que proclama la victòria, un servidor que refresca els cavalls d’una quadriga i un genet que precedeix la tercera, tal vegada el designator o propulsor.
Magnífic mosaic on es representa una cursa de quadrigues a l’entorn de l’espina d’un circ idealitzat, inspirat en el Circ Màxim de Roma.
Museu d’Història de Girona - J. Oliveras
L’ús de les inscripcions per a detallar el nom de persones o, sobretot, dels cavalls, és molt freqüent en els mosaics del romà tardà. Precisament en aquest cas la lectura i interpretació de les inscripcions, tot sovint excessives, ha interessat des dels primers estudis fins a les últimes revisions. A partir d’aquestes M. Darder proposa una cronologia de mitjan segle IV, que és coincident amb la que proposàvem també des de l’anàlisi iconogràfica i dels paral·lels amb altres mosaics amb context arqueològic pel conjunt de paviments de la vil·la. Els noms que s’inscriuen al costat dels cavalls funals o conductors i dels seus aurigues són respectivament, Patinicus I Calimorfus; Pantaracus I Filoro-Mus; Polystefanus I Torax, mentre que subsisteixen dubtes sobre el nom del funal de la quadriga conduïda per LIME-NIUS, perquè la inscripció EV PLIUM no és al costat del cavall sinó inscrita sobre el seu cos i partida, a la manera de les marques de propietari. L’anàlisi etimològica i semàntica dels noms dels cavalls porta com a conclusió que Patinicus és el vencedor, el que experimenta la victòria, Polystefanus significa moltes vegades coronat —és clar que amb la victòria— i Pantaracus, el que té el poder de tots, el cabdill, el líder. Els apel·latius dels cavalls pertanyen a un repertori de noms de cavalls vencedors, per tant tenen el mateix caràcter estereotipat que els models iconogràfics que hi ha a la base de la configuració de la composició musiva.
Figura al mosaic una altra inscripció, també discutida: Cecilianus Fecit. que òbviament es pot referir al cap de l’oficina o taller que el va compondre, però també és probable que sigui una referència al propietari que el va manar fer.
El quadre amb Bel·lerofontes i la Quimera remet al model iconogràfic més freqüent dins de la musivària romana i també d’època tardana. Bel·lerofontes, muntat sobre Pegasus, s’enlaira per donar un cop al monstre que, sota el cavall alat, rep la llança dins la seva boca lleonina. El paral·lel més pròxim és potser un mosaic conservat a Reims. Altres exemples tardans mostren la perduració o recuperació d’un mite, d’un tema, en època tardana, la qual cosa ha portat a reflexionar sobre el nou o renovat sentit d’aquest heroi i fins i tot s’ha parlat de la seva cristianització. L’assimilació amb la figura de l’emperador victoriós és evident, com a imatge no solament de victòria sinó també d’ordre, bon govern i control, com a imatge de la Virtus en definitiva. De les fonts escrites es dedueix que són diverses i riques les connotacions d’aquest heroi en època tardana i, per tant, no resulta fàcil pronunciar-se. Un ideal heroic del propietari i de la seva actuació no s’ha de descartar, com a expressió clara de la Virtus.
La combinació de les victòries al circ i la de Bel·lerofontes la retrobem en l’anomenat palau de Teodoric de Ravenna, tot i que en el seu estat final i no com a part del programa originari i en els contornats. Les idees de Virtus, victòria, model de comportament esforçat, valors fonamentals dins de la cultura romana, s’adiuen amb la decoració també d’una vil·la senyorial ja que els grans propietaris, per mimesi respecte de l’emperador, acostumen a prendre aquestes imatges simbòliques i suggerir-ne els valors que proclamen, i alhora la seva pertinença a un univers cultural i, fins i tot, moral romà. Recordem que el nom de “guerra” dels cavalls insisteix en la idea de victòria, de triomf.
Uns anys més tard es va poder identificar a Bell-lloc un altre mosaic en una situació que no s’aclareix amb la lectura de les informacions del moment (“en situació oposada al quadre de Bel·lerofontes”). Sembla que era en una habitació o espai diferent. Durant molts anys es va perdre la referència al mosaic i fins i tot es creia robat i exportat a l’estranger, fins que el 1941, en una nova prospecció, es retrobà. No en són clares les dimensions i estructures, ja que va aparèixer fragmentat, però del primer dibuix (1911) se’n dedueix una habitació rectangular amb una exedra, també rectangular, destacada en un dels costats llargs, per tant en forma de T. L’espai d’entrada, l’exedra (1,33 × 1,25 m) era pavimentat amb un mosaic figurat amb la parella formada per Paris i Afrodita. L’habitació, un cubiculum segurament (3,10 × 1,13 m), tenia un paviment en mosaic geomètric que desenvolupa una composició de cercles secants emmarcada amb el mateix tema. Trobem un paral·lel molt pròxim a aquesta disposició en dos cubicula de la vil·la Fortunatus de Fraga, també amb temàtica eròtica al vestíbul o avantcambra. Tot i que les parelles eròtiques són perfectament intercanviables dins dels mètodes de treball dels mosaïcistes antics, dos elements ens fan decantar cap a la identificació amb Paris i Afrodita. El personatge masculí porta el bastó de pastor mentre sosté a la mà esquerra un objecte esfèric, la poma d’or que dóna el triomf de bellesa a Afrodita. És una al·lusió al Judici de Paris, però concretat en una parella, tot accentuant l’aspecte eròtic del tema, ben adequat a la decoració d’un cubiculum. Resten encara sense explicació els anagrames que es disposen al fons del camp, dels quals s’ha suggerit que són al·lusions al propietari de la vil·la. La qualitat del mosaic de Paris i Afrodita és notablement inferior a la resta, amb resolució molt sumària de l’anatomia i de l’espai pictòric.
Els mosaics restaven in situ i foren consolidats el 1932 quan ja havien estat malmesos i havien sofert pèrdues com ara el cap de Bel·lerofontes i una auriga. El 1937 s’arrencaren i es van portar al Museu Arqueològic de Girona. Després de la Guerra Civil Espanyola foren traslladats al Museu Arqueològic de Barcelona. El mosaic del circ és ara al Museu d’Història de Girona i el de Paris i Afrodita, recuperat definitivament l’any 1941, al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (Museu de Sant Pere de Galligants).
Bibliografia
- Balil. 1960, XXXIII. pàgs. 98-112; 1962b, CLI, pàgs. 257-351 i 1973b. pàg. 372; Darder, 1988, 7, pàgs. 222-231: Guàrdia, 1992; Nolla i altres, 1993; Darder, 1996.