Vista aèria d’aquest poblat fortificat, situat al cim del Puig de les Muralles, al nord del poble de Roses. Hom pot observar a la foto un camí exterior de visita, modern, que envolta la muralla d’època visigòtica.
ECSA-J.Todó
Aquest poblat fortificat hispanovisigòtic és situat al cim del Puig de les Muralles, dins el conjunt de Puig Rom, al N del poble de Roses (Alt Empordà). El lloc és totalment inaccessible per tres costats, i només ho és pel migdia, si bé per allí l’accés tampoc no és gens fàcil. En el parament de migdia hi ha la porta d’entrada al recinte. Conserva pràcticament tot l’emmurallat, si bé refet en molts trams com a feixes de conreu de vinya, abandonades des de la plaga de la fil·loxera. El puig, de perfil cònic, presenta un fort desnivell de manera que el centre, més alt que la faixa de la muralla, ha perdut en gran part els nivells arqueològics. S’han conservat, però, les construccions d’habitació adossades a l’interior de la muralla, en terraplenar els espais per a les feixes de conreu. La fortificació és molt potent i sòlida. El recinte està envoltat completament d’una muralla de 2 m d’amplada. Té una porta entrada amb dues torres quadrades exteriors i una altra 15 m més cap a llevant. L’aspecte és d’una fortificació de caràcter militar fortament defensiu, si bé el poblament humà fou sobretot de pagesos, ramaders i pescadors, dels quals ha arribat l’utillatge i objectes d’ús personal, sense, pràcticament, cap element de caràcter militar, com poden ser les armes.
La construcció de la muralla es fa amb un doble parament, interior i exterior, de grans blocs de granit mai ben esquadrats ni retallats, fent caixa entre ells. L’interior és ple de pedruscall també amb pedra gran. Les pedres de les dues parets són falcades amb pedra menuda i rejuntades amb calç en el parament vist. S’utilitzen grans blocs i sovint filades de blocs més prims i petits posats, verticalment o lleugerament inclinats, a manera de l’anomenat opus spicatum, freqüent en el nostre món preromànic. Aquesta tècnica, però, ja era utilitzada en temps romans tardans, com en el cas, sempre citat, del mausoleu de La Alberca, a Múrcia. En realitat es tractava d’equilibrar el pla horitzontal del parament amb les filades, més irregulars, dels grans blocs, sobretot en els angles de la construcció.
L’interior de la muralla és farcit amb pedra més menuda, alternant amb blocs grans en els quatre costats. El parament permet mantenir una certa regularitat, malgrat la rudesa de la construcció. L’estructura constructiva es va poder conèixer bé durant la darrera campanya de neteja de l’any 1987, en desmuntar de la zona de la porta i les torres, els afegits fets en convertir-se la muralla en feixes per al conreu de la vinya.
Detall del parament exterior de la torre de ponent del recinte fortificat.
P. de Palol
És molt interessant l’estructura de la porta i les seves defenses. L’entrada fa 3,5 m i està protegida per les torres. La de l’esquerra de l’entrada, és a dir, la de ponent, és una unitat de construcció amb la muralla. Fa 6,6 m de llargada des de l’angle del parament intern de la muralla i 3 m d’amplada. Fou construïda sobre una banqueta irregular que sobresurt 25 o 30 cm. El parament és una continuació del de la muralla, a partir d’uns grans blocs angulars. Aquesta part és molt definidora de la tècnica de construcció: grans blocs en filera, amb verticals de mida més petita a la cara del parament de la cantonada muralla/torre, filada primera posada plana i, cap a l’extrem de la torre, de nou grans blocs posats plans formant banqueta; tot rejuntat amb calç. El reompliment interior segueix el de la muralla sovint de mides semblants a la part vista.
La segona torre és al costat dret de la porta, és a dir, a llevant, i està adossada al parament de la muralla, de manera que es fa difícil precisar si ho fou en un segon moment, cosa que no creiem malgrat les diferències d’estructura interna. S’ha fet una caixa de quatre parets de 2,50 m de gruix per les cares del cup de la muralla amb pedres sobreposades, paret seca de mida regular, i s’han omplert, de manera desordenada amb pedra menuda, el mateix que el cup de la torre. És molt clar com la torre s’adossa a la muralla. La base de la torre, també, és un parament més fort, com a la torre anterior. La tercera torre, sobre la muralla, a 15 m de la porta, reforça el mur de migdia. Tècnicament es construeix de la mateixa manera, conserva els grans blocs de basament i part de les cares est i oest.
Planta del sector del poblat excavat els anys 1946 i 1947, amb la porta d’entrada flanquejada per dues torres i les cambres adossades a l’interoior de la muralla.
P. de Palol
Entre les dues torres hi ha l’entrada amb un potent marxapeu. És un mur semblant a la mateixa muralla, construït amb grans blocs posats en sentit E-W. Fa 3,45 m d’ample, la mateixa amplada que la porta. No lliga constructivament amb la muralla i no en tenim la profunditat del basament, no excavat fins al fons. L’exterior ens dóna una notable diferència de nivells amb l’interior del poblat. Sens dubte aquest reforç de l’entrada és del mateix moment de la muralla a la qual s’adossa, com la torre de llevant. Al costat de ponent del pla d’entrada hi ha un canaló de desguàs cap a l’exterior amb pendent cap a fora, com un alleugeridor de les aigües de dins. L’espai exterior entre les dues torres té un nivell força inferior al marxapeu de l’entrada, aproximadament d’1,5 m. Sembla organitzat com si hagués existit un altre mur més exterior paral·lel a la porta. Al centre d’aquest espai i de cara a la torre de llevant hi ha restes d’un enllosat de pissarra. Es tracta, evidentment, d’una estructura de reforç de l’entrada, que caldrà analitzar. També s’ha d’estudiar la possibilitat d’accés a la porta, ja sigui amb un pont o amb escales de fusta per a salvar el desnivell.
L’interior del poblat conserva, sobretot, les cambres adossades a la muralla. S’han excavat 10 àmbits cap a ponent i 19 cap a llevant; els primers en les excavacions del 1946 i 1947 (P. de Palol) i els de llevant l’any 1917 per J. Folch i Torres i reexcavats, en part, el 1946. Aquest costat permet dibuixar cambres rectangulars adossades al mur (núms. 4, 7 i 9 recolzades al mur i núms. 6 i 8 separades per un corredor o carrer (espai 5). Amb tot es fa difícil definir la unitat d’habitatge, generalment amb dues o tres cambres comunicades, a la manera del Bovalar. És important la freqüència de sitges en tot l’espai, sobretot a ponent; així, per exemple, a l’espai V, probablement entre habitacions, n’hi ha 5 de costat; i a l’espai VII, 3 d’intercomunicades. En tota aquesta zona a l’W de la porta, n’hi ha 13. Generalment contenen un nombre variat i nombrós d’objectes ceràmics, de bronze i de ferro.
Les troballes d’utillatge, ceràmiques, eines i elements ornamentals és molt variat i abundant. En primer lloc, cal assenyalar sivelles de cinturó de bronze de tipus hispanovisigòtic del segle VII. Hi abunda la ceràmica de tipus diferenciats entre les formes del romà tardà de pasta clara (àmfores), i s’ha trobat una llàntia de tradició paleocristiana. Per altra banda, són abundants els oinokhóē grisos de fons pla i nansa, corrents en el món visigòtic (Palol, 1952, pàg. 179, Nolla-Casas, 1997). És molt freqüent l’utillatge de ferro. Hi ha estris agrícoles com aixades, rascletes, podalls —la falx vinitoria—, fulles de falç de perfil d’eucaliptus, tenalles, una gúbia per a treballar la fusta, cassoletes de fonedor, etc. També hi ha eines per a treballar al bosc, com destrals, alguna de doble; és a dir, eines per a una economia agrícola i d’explotació del bosc. Es collien gramínies (ordi) com demostra la presència de molins circulars (Palol, 1952, pàg. 173). També s’han localitzat cardadors de llana, fet que significa que hi havia ramats de xais. Així mateix s’han trobat ploms de xarxa i hams de pesca. Dins el recinte no s’han localitzat armes, només dues puntes de llança i algun ganivet de cuina. Només s’ha localitzat una arma defensiva, exemplar únic fins ara: un tetràedre de punxa per parar la cavalleria. Es tractava, doncs, d’un grup humà de tradició romana compost per pagesos, agricultors i ramaders, i pescadors. Formaven part de la seva dieta, entre altres espècies, el xai, el bou, el porc i la caça i també el marisc.
La moneda és molt escassa a Puig Rom però és molt interessant el tremís visigòtic encunyat a Girona pel rei Àkhila, el primer exemplar conegut d’aquesta seca (Palol, 1952, pàg. 177). També s’ha descobert algun exemplar, molt escàs, de moneda romana residual, com alguns petits bronzes inclassificables. És molt important l’aparició d’un ponderal bizantí, un sextant procedent probablement d’Alexandria (Palol, 1949a, pàg. 140) i també un gerret de bronze hispanovisigòtic (Palol, 1953b, pàg. 69) que devia tenir un ús profà, ja que al poblat no hi ha cap capella o temple ni tampoc cap enterrament.
Tot porta a datar el darrer moment d’aquest castre al principi del segle VIII, ja que segons els textos del Laterculus regum visigothorum el monarca Àkhila, del qual és la moneda de la seca de Girona, va regnar a la Tarraconense i a la Septimània després del 711. És evident que la data només és un punt de referència final, com ho és l’absència total de cap element àrab o medieval.
Planta d’un tram de muralla de llevant, amb les torres i la porta d’accés a l’interior del recinte del poblat.
F. Tuset
El caràcter de castre fortificat i la seva posició encastellada i difícil d’expugnar féu pensar a atribuir-lo històricament a moments d’activitat militar en aquesta regió del Pirineu oriental. Particularment se’l relacionà amb la famosa rebel·lió de Pau de Septimània en temps del monarca Vamba, any 672 i següents, com una fortificació per a protegir el pas del Pirineu. No hi ha cap altre lloc, fins a les famoses clausurae de Panissars (Palol 1965; Nolla 1982). El fet, però, és que només és possible confirmar la data de desaparició del poblat entre el 713 i el 720 (final del regnat d’Ardó, segons el Laterculus) mentre que els elements de tradició romana no justifiquen la seva construcció o inici més enllà del segle VII.
El jaciment de Puig Rom fou excavat per J. Folch i Torres l’any 1917, per P. de Palol els anys 1946 i 1947 (Palol, 1952) i per P. de Palol i F. Tuset l’any 1982 (Palol, 1993b, pàg. 30).
Bibliografia
- Palol, 1949a, XI; 1950a, 78, pàg. 93, làm. 2; 1952, pàgs. 163-182; 1953b; 1965, XXXI, pàgs. 23-33; Nolla, 1982, pàgs. 155-156; Palol, 1993, pàg. 30; Nolla - Casas, 1997, 2, pàgs. 7-20.