Perimetre de la basilica paleocristiana Localitzada al claustre del Monestir.
ECSA – F. Bedmar
Les excavacions fetes a l’antic monestir de Sant Cugat d’Octavià o del Vallès pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya els anys 1993-95, com també la simultània revisió de la producció historiogràfica precedent, han aportat molta informació nova sobre els establiments que el precediren. A hores d’ara, la primera ocupació coneguda del lloc correspon a l’època de l’Alt Imperi, tot i que de moment només s’ha pogut reconèixer indirectament per vestigis gairebé sempre descontextuats (ceràmiques trobades en estrats posteriors, algun fragment de decoració arquitectònica, dos dipòsits de signinum, a més d’algunes dolia i sitges). La pobresa de tot plegat no permet precisar la naturalesa i les característiques de l’establiment del qual formaven part, que, segurament, es tracta de la part rústica d’una vil·la. Per altra banda, cal assenyalar que el mil·liari dedicat a l’emperador Claudi, trobat els anys 1931-1936, aprofitat en construccions posteriors, i que s’ha volgut fer servir per a provar el pas d’una via per l’indret, no pot ser utilitzat amb rigor per a tal fi, atès que no hi ha cap certesa sobre la seva procedència original.(*)
La fortificació
Segueix a aquesta primera fase una fortificació del Baix Imperi que arqueològicament encara només es coneix molt parcialment. Es tracta d’una gran construcció de la qual s’ha reconegut tot el frontis nord-est, damunt del qual s’alça la capçalera del temple monàstic, la sala capitular del segle XIII i l’escala annexa. També ha estat identificada part de la seva façana sud-est, fins al peu del campanar i un segment del llenç nord-oest. L’estricta concordança morfològica entre les parts conegudes dels frontis nord-est i sud-est permet restituir hipotèticament una planta quadrada, de 40 × 40 m de costat amb torres quasi circulars als angles i altres de semicirculars al mig dels llenços de muralla. La manca de vestigis de bona part del frontis nord-oest no és deguda a destruccions posteriors, sinó que evidencia que la fortalesa va restar inconclusa en aquesta banda. Constructivament, es caracteritza per una potent fonamentació que consisteix en una massa de formigó de calç i pedres, abocada dins d’una gran rasa de gairebé tres metres de fondària i tallada a les argiles del terreny, mentre que la part aèria dels murs, d’uns 2 m d’amplada, ha estat pràcticament arrasada a tot arreu, de manera que només se’n conserven les dues o tres filades més baixes. Es tracta d’una obra formada per un nucli intern també de formigó, amb les dues cares externes aparellades amb carreus de pedra calcària de notables dimensions, bona talla i disposició en filades horitzontals ben regulars. D’acord amb la ceràmica dels estrats tallats pels fonaments d’aquesta obra, explorats encara de manera molt puntual, la seva cronologia fundacional s’ha d’establir, provisionalment, a partir del segon quart del segle IV, sense que sigui possible concretar més.
Aquesta fortalesa és tipològicament del tot excepcional dins de la Tarraconense i les províncies pròximes. La seva situació a l’indret s’ha explicat en suposar que guardava un encreuament viari, cosa que no té prou fonament, atesa la manca de proves fiables del pas de vies importants. No hi ha indicis directes o indirectes de quina autoritat la feu erigir, i encara que més aviat caldria adscriure-la al poder imperial, tampoc no es pot desestimar que hagués pogut ser la iniciativa d’un potentat local. Segurament, la seva implantació, indicativa d’una imperiosa necessitat de control sobre els territoris circumdants, cal relacionar-la amb el procés general de refortificació i militarització de molts enclavaments de diferents regions de l’Imperi i també de la Tarraconense als segles que precediren la seva dissolució, com ho exemplifiquen a Catalunya els emmurallaments de les ciutats de Barcelona i Girona o l’establiment de les Cluses de la vall del Rom al Vallespir. El fet que cap text de l’antiguitat esmenti el lloc com a Castrum Octavianum, i que aquest topònim no es trobi citat fins després de l’any mil, és una bona raó per a refutar la seva identificació amb la fortalesa del Baix Imperi, en contra del que convencionalment s’ha donat per bo. En realitat, el castrum d’Octavià documentat a partir del segle XI no fou altra cosa que l’expressió del doble caràcter de monestir i castell termenat que des de llavors i fins al feudalisme tardà va tenir el cenobi de Sant Cugat. El topònim arcaic del lloc era, això sí, el d’Octavià, estrictament, com mostren les escriptures entre els segles IX i XI, que mai no mencionen el castell, convertit anacrònicament per l’erudició a partir del segle XVII en una fortalesa romana imperial(*).
La basílica
Planta general del conjunt format per la fortalesa, l’edifici sacrofunerari i la necròpoli.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - P.L. Artigues, M. Blasco, E. Riu i M. Sardà
La descoberta durant les excavacions de 1931-36 al pati del claustre d’un edifici de caràcter sacrofunerari datat vers els segles V-VII va fer que aquest edifici fos immediatament entès a partir de la llegenda que situava el darrer episodi del martiri de sant Cugat a l’indret del monestir i, a partir del segle XVII, en l’inventat castrum romà. En conseqüència, l’edificació ha estat tinguda per un lloc dedicat al seu culte i fins i tot pel mausoleu martirial mateix, sense disposar, però, de cap prova fefaent. S’ha de tenir en compte que les notícies més antigues referides a sant Cugat tan sols parlen del seu suplici pel foc a Barcelona, sense aportar cap més notícia biogràfica, històrica o topogràfica, i tot fa pensar que les peces litúrgiques suposadament transmissores de la tradició visigòtica que desenvoluparen aquests aspectes, de fet, foren redactades posteriorment a la caiguda del reialme toledà. La càrrega ultranacionalista de la historiografia eclesiàstica espanyola les ha fet retrocedir a època visigòtica per inventar una litúrgia més arcaica, genuïna i unitària. En realitat, va ser entre els segles VIII i IX que es va inventar l’origen nord-africà de sant Cugat i la germandat amb sant Fèlix, a més de subdividir el martiri del primer en diferents episodis i fer-lo acabar amb una decapitació. Això últim, segurament, servia per a justificar la multiplicitat de relíquies aleshores existent, atès que primer a Alsàcia i després al monestir parisenc de Saint-Denis també hi havia unes relíquies que li eren atribuïdes i que fabuladament procedien d’Hispània. Finalment, cap al segle X la llegenda de Cugat es troba plenament formulada, dotada d’un context històric ben definit que correspon al govern dels emperadors Dioclecià i Maximià, cosa que abans mai no s’havia dit, a més de desenvolupar-se un llarg episodi de suplicis que acabaven amb el degollament a Octavià, lloc per al qual va aplicar-se una etimologia erudita referent a la seva situació a l’octau mil·liari de Barcelona, de credibilitat més que dubtosa. De tota manera, encara al segle X, hi ha textos litúrgics mossàrabs que només feien referència al martiri pel foc i situaven la seva tomba a Barcelona, d’acord amb la tradició més antiga.
La nul·la historicitat de la llegenda en general i, encara més, del darrer episodi del martiri a Octavià, fan que, en rigor, no tinguin cap valor per a contextuar l’edifici sacrofunerari. S’ha de dir, abans de res, que aquesta construcció tenia d’origen un caràcter netament funerari i, per tant, també de culte, però no hi ha res que indiqui que es tractés d’un temple cristià i, de fet, podria haver estat, simplement, un mausoleu familiar. Aquest edifici es va situar just al costat nord-oest de la fortalesa, que no havia arribat a acabar-se mai, de manera que la nova edificació no feia altra cosa sinó tancar definitivament el recinte fortificat que, llavors, havia de mantenir-se totalment en peu. Així, la situació de la construcció sacrofunerària s’explica a partir de l’estat en el qual es trobava la fortalesa i servia de clausura al seu recinte interior. A dintre s’efectuaren un nombre important d’enterraments, mentre que a fora no se n’ha trobat fins ara cap ni un, per la qual cosa cal entendre que l’espai interior de la vella fortalesa quedava convertit, així, en necròpoli. En la seva primera fase constructiva, l’edifici era una senzilla aula rectangular amb una petita cambra de planta quadrada annexa a l’angle nord. Al peu dels murs perimetrals de l’aula i per la banda interior es feren un seguit d’enterraments de tègules coberts per laudes d’opus signinum, mentre que a la cambra septentrional hi havia dues sepultures d’obra. La seva datació és molt difícil de precisar, però en cap cas no sembla anterior a mitjan segle V, segons indiquen les ceràmiques trobades als estrats tallats per la construcció. Cap dels enterraments interiors de l’edifici ni de l’exterior no permet intuir la filiació religiosa dels sebollits, ni presenten característiques tipològiques prou excepcionals per atribuir-los una cronologia curta.
En una segona fase, a la banda de llevant de l’aula va ser afegit un absis de planta poligonal externa i de ferradura interna que, per la desaparició de l’estratigrafia original, només pot ser datat tipològicament, cosa que el situa vers el segle VI, sense gaire convicció. A partir d’aquesta reforma l’edifici va adoptar explícitament el caràcter de temple cristià. Sembla que simultàniament a l’afegit de l’absis, el sector llevantí de l’aula, pròxim a la nova capçalera, va ser compartimentat amb uns murs que configuraven un passadís central molt estret i dos àmbits laterals, als quals resulta molt difícil atribuir una funció litúrgica concreta. El darrer estadi atestat de l’edifici correspon a l’anul·lació de les esmentades compartimentacions i l’estesa d’un paviment d’opus signinum per tota la nau, sota del qual s’han trobat ceràmiques datades a partir de la segona meitat del segle V. Quant al suposat porxo de ponent, segons la hipòtesi dels seus primers excavadors, res no sembla que pugui confirmar-ne l’existència, mentre que la suposada prioritat de la cambra funerària nord com un edifici exempt respecte de l’aula rectangular, queda totalment refutada per l’anàlisi de les relacions constructives entre una peça i l’altra.
Fora del recinte de la fortalesa i en direcció nord-oest, dins del pati claustral i al peu de la galeria d’aquesta banda, hi ha els vestigis molt anorreats d’un o més edificis datables vers el segle V, de característiques morfològiques i destinació desconegudes. Aquesta construcció devia coexistir amb l’edifici funerari i posterior temple, sense que sigui possible determinar quan fou abandonada i desmantellada. L’existència d’uns nivells que correspondrien a l’incendi i la destrucció del temple amb motiu de la invasió musulmana, suposadament detectats en l’excavació de 1931-1936, no sols no ha pogut ser contrastada, sinó que la seva presència resulta, arqueològicament, molt dubtosa. La retirada durant la primera excavació de tota l’estratigrafía que colgava el temple fa que, ara, l’única prova segura quant a la seva destrucció sigui la proporcionada per la superposició al seu absis de la galeria nord-est del claustre romànic dels segles XII i XIII. No es pot descartar, per aquest motiu, que el temple s’hagués mantingut dempeus fins aleshores, enmig del pati que definiren les edificacions del segle XI. La referència més antiga del cenobi d’Octavià remunta als anys 875-877 i res no permet assegurar que existís en època visigòtica, com més d’un autor ha afirmat sense cap prova. Llavors depenia de l’episcopat barceloní i estava sota l’advocació de dos sants de la Tarraconense, Cugat i Fèlix. Aviat, però, l’advocació del primer es feu exclusiva, paral·lelament a l’aparició en les escriptures monàstiques de la menció a la possessió de les relíquies del seu cos i de la introducció en la llegenda martirial de l’episodi de la decapitació a Octavia. Arqueològicament, poc se sap del monestir més primitiu i tan sols alguns vestigis arquitectònics, clarament anteriors a les importants edificacions bastides a partir del tombant dels segles X i XI, li poden ser adscrits.
Bibliografia
- Lantier. 1933, pàgs. 341-347: Almagro i altres, 1945. pàgs. 175-177, fig. 26 i làms. XIII-XIV; Bosch i Gimpera-Serra i Ràfols. 1964-65. XXXVII, pàgs. 307-323; Palol. 1967. pàgs. 43-44. 326-327 i 374; Barral, 1974. 86. pàgs. 891-928; Lostal. 1992, pàgs. 51-52; Artigues i altres. 1996-97, XXXVII. pàgs. 1081-1111: Artigues i altres, 1997a. 10. pàgs. 15-76: Artigues i altres. 1997b. pàgs. 99-119: Riu i Barrera, 1998. vol. XXVII. pàgs. 224-227.