Basílica de la Neàpolis d’Empúries (Castelló d’Empúries)

La basílica

El sector on es bastí aquesta petita església —probablement a la darreria del segle IV o als primers anys del segle V— que acabà essent el nucli central d’un gran cementiri havia estat, fins al segon terç del segle I, un barri residencial a tocarde la mar i el port de la ciutat i, una mica abans, l’espai principal de la ciutat grega d’Empòrion, d’origen foceu.

La forta crisi econòmica, demogràfica i d’identitat va dur els habitants del lloc a cercar un patró urbà diferent, adequat a unes necessitats noves que comportaren, entre altres solucions, l’abandonament progressiu de sectors urbans superflus. El procés finalitzà a la darreria del segle III en haver-se aconseguit un model nou que funcionà durant tota l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana.

El districte mariner fou un dels primers a quedar afectat i cap als primers anys del segle II era una zona completament abandonada, un camp de ruïnes amb prou feines freqüentat. Assumir aquest fet té una importància enorme per a poder entendre la reocupació del lloc, pel cap baix, uns dos-cents cinquanta anys després.

En efecte, quan aquesta zona, ben situada i ben comunicada amb l’antiga illa de Sant Martí, esdevingué un dels principals cementiris de la ciutat, no eren visibles les restes de l’antiga àrea urbana, colgades per la pròpia tàpia o amb les toves dels murs degradats i per la sorra que el vent hi anava dipositant constantment. Només devien ser visibles, potser, algunes restes que per la tècnica constructiva i per l’alçada no s’havien pràcticament malmès i sobresortien, visibles, sobre l’erm descampat. Un d’aquests murs era una poderosa paret d’opus caementicium que delimitava, per tramuntana, el caldarium d’un edifici termal d’època republicana tardana una mica posterior, d’estructura molt arcaica. En aquest mur, seguint una vella tradició, hi havia foradades vuit fornícules, la qual cosa feia d’aquests vestigis una referència visual característica. Les peculiaritats d’aquell enorme mur perfectament visible i orientat aconsellaren, quan calgué bastir l’edifici cultual, excavar el seu entorn per veure si es podien aprofitar les estructures antigues. Els resultats demostren l’encert de la tria.

Planta general de les estructures relacionades amb la basílica.

J.M. Nolla i J. Sagrera

Aquest edifici devia néixer com una cella memoriae i alhora com una església cementirial, una basílica martyrium com tantes d’altres que s’han identificat aquests anys. L’anàlisi de les restes permet identificar dues fases, amb un primer moment amb una planta senzilla i uns accessos determinats, i una notable ampliació posterior que comportà una modificació i una monumentalització substancial de l’entorn i dels camins d’arribada.

El temple inicial consta d’una sola nau de planta rectangular amb una llargada d’11,9 m i una amplada de 5,1 m. Aprofità bona part de l’antic caldarium, el mur de tramuntana, d’opus caementicium amb les peculiars fornícules, la paret de migdia i el paviment de bona part de la cambra, d’opus segmentatum, de bocins irregulars i no gaire grans de marbre blanc (crustae) disposats sobre una solera de morter. Calgué bastir, a l’W, un mur per cloure l’aula i enderrocar-ne un altre, a llevant, per bastir la capçalera de l’església. L’absis, perfectament orientat, és semicircular, si bé —en quedar pels costats nord i est incorporat, parcialment, dins d’una petita cambra lateral, una sagristia— aquesta forma corbada només s’observava des de migdia. Fa 3,4 m de llargària des de l’arc triomfal i 4 m d’amplada. Uns graons separaven la cota de circulació de la nau, més baixa, i el nivell de l’absis, pavimentat d’opus signinum.

Al costat de tramuntana, en el sector de capçalera, foren aprofitats uns murs anteriors per a bastir una petita cambra de 2,5 m de fondària i 1,5 m d’amplada, amb sòl d’opus signinum i uns brancals evidents. Caldria interpretar aquesta estança com una sagristia, una habitació de servei per al culte, que tenia lloc en aquest edifici només puntualment.

La cobertura de l’església era a base d’un embigat de fusta a dos vessants, amb encavallades, i teulada clàssica de tègules i imbríces. Va caldre retallar la part de dalt del mur d’opus caementicium per encaixar-hi un dels extrems de les bigues, senyals que s’observen perfectament bé.

Els accessos al temple eren a migjorn, on s’obrien dues portes que comunicaven l’aula amb una mena de gran vestíbul exterior que aprofitava altres dependències del vell conjunt termal i el sòl d’opus segmentatum que continuava més enllà de les portes i cobria una extensa àrea. La porta situada més cap a l’E ja existia en l’època de les termes, tal com es pot comprovar per la continuïtat del paviment de crustae de marbre a un costat i a l’altre del seu llindar. La segona porta, paredada durant les reformes de la segona fase, s’obrí més cap a ponent, gairebé en contacte amb la unió de la paret de migdia del temple amb l’occidental.

Els hàbils constructors saberen treure el màxim profit de les estructures preexistents, que. d’altra banda, condicionaren d’entrada el monument resultant. En efecte, tota l’àrea, cap a ponent, de la nau pavimentada en opus segmentatum esdevingué l’aula reservada als fidels, mentre que el sector d’aquest espai que quedava més cap a llevant, davant de l’absis, on havia estat necessari arrasar algun mur i que s’havia pavimentat amb morter hidràulic, esdevingué el santuari. El canvi de color del sòl, a una mateixa cota, marcava amb claredat la diferència que, potser, era reblada amb la presència d’un cancell de fusta desaparegut.

El santuari quedava definit per l’existència de l’altar sobre l’eix central de simetria, davant de l’absis i damunt mateix d’una tomba d’obra bastida simultàniament a aquest primer temple i que n’és causa i origen. Malauradament cap dada. ni documental ni epigràfica, no permet esbrinar a qui pertanyia. Cal suposar, tanmateix, que es devia tractar d’un personatge crucial del primer cristianisme emporità.

La tècnica constructiva, allí on calgué refer murs o construirne de nous, és acurada, amb l’ús de pedruscall. preferentment calcari, recuperat de les ruïnes de l’entorn i de l’enderroc de parets de l’edifici termal, que calia eliminar per aconseguir el disseny convingut. Aquest pedruscall va ser ben lligat amb un excel·lent morter de calç.

Les diferents parts de l’edifici mantenien entre elles unes relacions estables, malgrat que la construcció d’aquesta celta devia estar condicionada per l’aprofitament d’estructures anteriors. En efecte, la llargada de la nau era tres vegades i mitja la de l’absis, i l’amplada una i mitja. Aquestes proporcions, com veurem, foren respectades en l’ampliació posterior del temple.

Aquesta basílica memòria esdevingué immediatament el centre del cementiri que s’anava, ordenadament, desenvolupant al seu costat. La cota de circulació d’aquest edifici, que havia recuperat el nivell d’època republicana tardana o augustal, força més baix que el sòl que trepitjaven els romans tardans, condicionà l’adaptació de l’edifici a l’entorn i les pautes de circulació que havien de posar en relació l’església i el cementiri. En aquest moment, la circulació s’efectuava des de llevant a través d’una obertura que conduïa des del món exterior a un ampli vestíbul a cel obert que esdevingué, de seguida, espai funerari privilegiat. Aquest vestíbul queda definit pel basament imponent del mur perimetral de l’antiga stoa i per l’església, i reutilitzava, fins on era possible, els paviments, intactes, de l’edifici termal. Més enllà s’anaren desenvolupant unes interessants i senzilles areae funeràries, on es dipositaren algunes de les sepultures més notables de la necròpoli.

Plantes de les fases d’evolució. Amb trama gris s’assenyalen els afegits posteriors a la segona fase.

J.M. Nolla i J. Sagrera

Les exigències cultuals, en ser, alhora, l’edifici memòria d’un difunt honorable i església cementiri, i altres raons que se’ns escapen, provocaren que, en un moment cronològic indeterminat, potser a la segona meitat avançada del segle VI, l’església s’ampliési se’n refés tot el sistema de circulació per fer-lo més funcional i més noble.

La nau s’amplià cap a ponent. Calgué arrasar el mur occidental i bastir-ne un altre uns quants metres més enllà, paredar la porta més occidental i continuar la paret de migdia. En aquest punt s’obrí una nova porta, doble segons creiem, que substituïa, fent-la més adequada, la que s’havia clausurat. Aquesta ampliació va ser de 6,8 m i el temple passà a tenir 18,7 m de llargada per 5,1 m d’amplada, amb unes proporcions de cinc vegades i mitja la llargada de l’absis per una i mitja d’amplada. Aquest nou espai fou pavimentat amb morter hidràulic.

Pel que fa a la capçalera, la reforma afectà la tomba principal, que fou modificada. Es diposità, dins de la forma originària, en part malmesa per les obres, un sarcòfag de gres de planta trapezoidal orientat, al qual es retallà el muret corresponent a la zona dels peus.

Finalment i simultàniament, fou bastida una capella al costat nord de l’edifici, amb la porta d’accés construïda parcialment en el mur d’opus caementicium. Aquesta cambra, lleugerament trapezoidal, fa uns 5 m en sentit nord-sud i l’amplada és d’uns 3 m al fons (a tramuntana) i només de 2,6 m a l’entrada. Posseí un fort sòl d’opus signinum sota del qual es trobaren quatre sarcòfags monolítics de pedra, amb coberta decorada amb acroteris, obrats a Narbona. Interpretem aquesta estança com una capella connectada en angle recte amb l’eix basilical i, a tall d’hipòtesi, proposaríem l’existència, al fons i sobre el paviment, del sarcòfag de les estacions, obra romana de vers l’any 300. que conserva, intacta, la coberta i que fou clarament reutilitzat per a honorar una altra personalitat significativa del cristianisme local.

L’obra de l’ampliació és semblant a la resta i la coberta del nou tram s’aconseguí continuant, cap a ponent, la col·locació de les bigues, seguint una seqüència determinada.

La manera d’accedir al temple fou objecte de modificacions substancials. En efecte, a partir d’aquest moment s’arriba a l’església des de ponent i de manera més directa venint des de Sant Martí. Es va deixar que els sectors de llevant i de migdia, més enllà del vestíbul, fossin ocupats per areae funeràries de tipus familiar o institucional. Aquest canvi d’orientació obligà a solucionar correctament l’únic problema greu que es plantejava, que no era altre que la diferència de cotes de circulació entre la zona del vestíbul i de l’església i tot l’espai situat més cap a ponent, amb un desnivell de poc més de 10 m. Per això es construí d’obra una rampa/escala, ben conservada, que no solament facilitava el desplaçament en una o altra direcció, sinó que monumentalitzava i ennoblia els accessos a la basílica.

Més enllà de la fonamentació del mur perimetral de la stoa, funcionaren, probablement des de l’època de la primera fase, uns closos funeraris, quatre d’ells ben definits, que aprofitaven, parcialment, restes estructurals antigues. Els closos eren construïts amb pedruscall disposat en sec. unit amb fang o fent servir una mica de morter. Dins d’aquests closos sobresortien numèricament els sarcòfags monolítics de procedència narbonesa. Quan l’espai era ocupat totalment per diversos enterraments, se segellava amb un sòl de morter hidràulic i s’iniciava l’ocupació d’aquell nou pis. Per poder seguir aquest ritme i no sobrepassar, en cap cas. el nivell de circulació del vestíbul i de l’església, l’adaptació del lloc devia començar amb un rebaix del sector triat, perforant molt per sota els paviments de l’antiga stoa. en alguns casos, amb desnivells de 5 i 6 m. Aquest fet obligà, de vegades, a bastir unes escales que facilitaven la circulació entre els sectors. En altres ocasions, per assegurar el basament d’una de les tanques que delimitaven aquestes areae, la preexistència d’una cisterna forçà a alçar un arc per resoldre els problemes d’estabilitat que haurien sorgit a mig termini pel fet de construir sobre farcit.

Cap a llevant i cap a tramuntana, més enllà dels límits del temple i del vestíbul adjacent, s’han identificat altres tancats funeraris de característiques idèntiques als que hem definit. Uns i altres, conjuntament amb la zona del vestíbul, concenlraren indubtablement la major part de les tombes privilegiades i absolutament tots els sarcòfags descoberts. Per acabar, recordem que a l’interior de l’església pràcticament no s’hi enterrà. Només s’hi han identificat nou inhumacions, cinc de les quals eren, amb seguretat, d’infants.

L'ara d’altar

Durant les excavacions d’aquest edifici propiciades per la Diputació de Girona el 1846. foren recuperats, entre altres elements, un sarcòfag de marbre amb coberta, esculturat, de taller romà, amb una imago clipeata en posició central i la imatge de les estacions, una mensa de marbre de Paros, i un pedestal monolític de calcària local amb la dedicatòria feta per un destacament de la Legio VII Gemina, amb seu a Lleó.

Les dues darreres peces constituïen, amb seguretat, l’altar que era situat al santuari de l’església, sobre la tomba privilegiada, a l’eix de simetria de l’església i al davant mateix de l’absis.

Passaren més de cent anys fins que P. de Palol no identificà la placa de marbre com a pertanyent a una mesa d’altar paleocristiana, amb paral·lels abundosos en jaciments pròxims (a Roses, per exemple, i al Llenguadoc i la Provença) i amb una cronologia del segle IV avançat o ja del segle V.

La placa, que fou trobada, com el sarcòfag, partida en diversos bocins, ha pogut ser restaurada sense dificultats; només en manca un petit fragment en un dels angles. Es tracta d’un marbre de qualitat excel·lent, procedent de l’illa de Paros, el marbre més apreciat al món antic per a l’estatuària i el relleu figurat. Era un material costós que utilitzaren els tallers especialitzats d’arreu del món mediterrani. L’ara fa 1,06 m de llargada, 0,76 m d’amplada i té un gruix màxim de 6 cm. Es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (núm. d’inv. 763).

Tal com es conserva, es tracta d’una peça reaprofitada. En origen era una placa decorada amb un alt relleu que recobria un monument indeterminat, ja en desús. Calgué repicar desigualment la cara externa de la peça per rebaixar adequadament l’alt relleu que, tanmateix, es pot observar, fins al punt d’haver fet possible identificar-ne l’escena i proposar una cronologia. En efecte, segons D. Vivó, el monument al qual pertanyia aquest bloc era decorat amb escenes de combat entre amazones i atenesos, inspirades directament en l’ornamentació del gran escut de l’estàtua cultual crisoelefantina, obra del taller de Fídies i que presidia el naos del Partenó, a l’Acròpoli. Aquesta còpia era una obra neosàtica i li correspon una datació augustal.

Per a adequar-la al segon ús, la placa fou repicada i la que havia estat cara interna fou rebaixada en la part central i decorada amb unes senzilles motllures a tot l’entorn. No sabem, amb seguretat, on succeí tot això i, per tant, d’on procedeix l’objecte. Tanmateix, el coneixement que posseïm avui dia de la ciutat episcopal d’Empúries i, en general, de tot aquest territori i les relacions de tota mena i intensíssimes amb Narbona fan versemblant proposar aquesta ciutat com a punt de procedència.

Com a suport d’aquesta ara es féu servir un cippus, el basament d’una estàtua, de forma prismàtica, de pedra calcària local, decorat amb una senzilla motllura a la part inferior i força malmès en la superior, no sabem si des d’antic o per a adaptar-lo a la nova funció. Conserva quasi sencera la inscripció següent (IRC-III-14):

I(ovi) O(ptimo) M(aximo)
VEXILLATIO LEG(ionis) VII G(eminae) F(elicis)
SUB CURA
IUNI VICTORIS D(centurionis) LEG(ionis) EIUSD(em) OB NATALEM AQUILAE

Traduït al català, diu:

"A Júpiter, el millor, el més gran. El destacament de la VII legió gèmina, feliç, sota la cura de Juni Víctor, centurió d’aquesta legió, [ha ofert aquest pedestal i l’estàtua] pel natalici de l’Àguila".

Es tracta d’una inscripció que commemora la creació de la legió VII, feta per un destacament que aleshores es trobava a Empúries.

Tot fa pensar que inicialment aquest cippus es col·locà al fòrum de la ciutat. No sabem, però, si fou localitzat allí quan calgué trobar un peu adequat a la mesa marmòria del temple cementirial o si, mentrestant, havia estat portat a un altre lloc. No hi ha ni a la cara inferior de la mesa ni a la superior del basament encaixos ni altres elements, només restes del morter de calç que servia per a unir les dues peces.

Bibliografia

Sobre la basílica

• Palol. 1967: Nolla-Sagrera, 1995.

Sobre l'ara

• Palol, 1967, pàg. 187 i làm. XXIV; Fabre, Mayer, Rodà, 1991, vol. III; Nolla-Sagrera. 1995: Vivó, 1996, pàgs. 213-222.