L’escultura monumental i decorativa de l’antiguitat tardana

Introducció

L’estudi de l’escultura de la Catalunya de l’antiguitat tardana i d’època de domini polític visigòtic, en totes les seves manifestacions, ens obliga a plantejar de manera global les qüestions que implica la producció artística, les seves condicions, mètodes, aportacions, deutes i evolució.

El principal problema és, però, el fet que disposem d’escassíssimes restes, que ens ha llegat el pas del temps, i les recerques arqueològiques en aquest sentit són força parcials. Els estudis fonamentals, sobretot de P. de Palol, ens han de guiar en aquesta reflexió i és obvi que en som bàsicament deutors.

El coneixement i l’acceptació generalitzada, malgrat tot relativament recent, que la producció artística d’aquest període s’ha de contemplar sobre la base d’una presència física, material i intel·lectual romana sense la qual és impossible la seva comprensió, parteix, precisament en aquest àmbit, d’un estudi publicat l’any 1956 en què es definien grosso modo les principals línies de lectura i d’aprofundiment (Palol, 1956). Lluny d’abandonar aquest interès, el mateix autor ha tornat recentment a plantejar un estat de la qüestió que és també una eina bàsica per a qualsevol estudiós i interessat (Palol, 1991).

No hi ha dubte sobre el pes de la persistència, ni que sigui per inèrcia, de la tradició artesanal romana i, més encara, de la coincidència de gustos que, per la mateixa raó, retrobem en altres àrees de la Mediterrània dins d’aquestes cronologies, a banda dels esdeveniments politicomilitars específics de cada zona. És per això que la recerca de paral·lels, en ocasions, ens porta a un horitzó cultural ampli i comú que es justifica per l’herència a partir d’un passat compartit.

Les obres que són inventariades i recollides, tot i que no de manera estrictament exhaustiva, en els estudis que segueixen aquestes línies, es poden datar dins un marc cronològic que abraça des de l’època tetràrquica tardana (primers anys del segle IV) fins a l’ocupació musulmana dels territoris (segle VIII). Les cronologies, no sempre fàcils d’establir, poden fer fluctuar els límits, sobretot en el paràmetre final, perquè les reutilitzacions de material semblen de moment freqüents en l’alta edat mitjana.

La situació a Catalunya, nord-est de la Tarraconense romana en l’època que ens interessa, mostra, com a altres territoris de l’imperi Romà, la presència d’unes formes artístiques de l’última romanitat amb els seus dos vessants segons la més rància historiografia: el context cristià i el context pagà. Els límits poden ser més o menys clars en el terreny de les manifestacions artístiques que tenien una funció o finalitat més clarament connotada, com ara els monuments funeraris o sarcòfags, però no tenen cap operativitat quan ens enfrontem amb les ornamentacions dels edificis, vil·les, domus urbanes o de funció pública i religiosa, ja que les formes d’ornamentació escultòrica podien ser comunes i/o intercanviables. Les columnes, amb els seus capitells, els frisos decoratius, els cimacis i les impostes, etc., només excepcionalment porten algun element característic, i és habitual i cada vegada més freqüent la reutilització de materials anteriors. Només en dates més avançades podem identificar elements específics, com ara els relleus amb creus calades que s’usaven en finestres o gelosies o les creus amb peu que es disposaven sobre les cobertes dels edificis de culte cristià. Un apartat també específic, tipològicament, és constituït per les obres que tenien una funció en la litúrgia o en l’ordenació dels espais litúrgics cristians, com ara les meses d’altar, els seus suports i els cancells.

Per bé que les funcions poden determinar unes formes concretes, o la seva adequació, fóra absurd plantejar a hores d’ara una dicotomia cristià-profà o, fins i tot, pagà, a l’hora d’analitzar els treballs escultòrics romans o d’època de domini visigòtic realitzats pels tallers locals amb materials locals, reciclats o importats, o directament importats d’altres centres de producció mediterranis. És per això que l’anàlisi parteix de la consideració d’un període plural, contradictori i difícil, que és el que varen viure les antigues províncies romanes en el darrer període de vigència de les estructures de l’Imperi i en el més llarg de la seva transformació en noves entitats politicoculturals que, en el nostre cas. no és altra que la situació del nou regne visigòtic.

La determinació dels trets característics que es van anar definint dins del món hispànic, l’aparició d’un accent identificable que es pugui qualificar d’hispànic, és una de les qüestions pendents que és paral·lela en altres àmbits literaris i culturals, en general, de la darrera romanitat.

En aquesta línia cal plantejar dues possibles vies d’aproximació. D’una banda, el tema de les transformacions amb accent provincial romà tardà i, de l’altra, les noves modes que s’originen en el regne visigòtic a partir del moment del seu assentament i la seva ordenació definitiva amb capitalitat a Toledo, a partir del final del segle VI i durant tot el segle VII, i la seva dispersió ais diversos centres hispànics sota el seu domini. La dualitat o la fusió entre la tradició hispanoromana i el regne de Toledo és un aspecte cabdal dels estudis recents.

La nostra presentació s’ordena a partir dels grans temes de l’escultura del moment: la que correspon a l’àmbit funerari, els sarcòfags; els elements arquitectònics que componen i enriqueixen els edificis, domèstics i religiosos i. en un tercer apartat, els elements de mobiliari litúrgic o que contribueixen a delimitar els ambients d’ús litúrgic (meses d’altar, cancells).

En un altre capítol provarem d’aportar conclusions sobre la definició formal i estilística de les restes escultòriques conservades dins el marc de la producció romana tardana i hispanovisigòtica, especialment pel que fa a l’escultura estrictament arquitectònica i al mobiliari litúrgic.

L’escultura funerària

Els sarcòfags recuperats a les necròpolis romanes o com a peces reutilitzades durant l’edat mitjana i que corresponen a una cronologia del romà tardà, a partir de la tetrarquia (final del segle III), ens confirmen un fet conegut en el conjunt de l’Imperi i que no és altre que la progressiva i ràpida cristianització dels grups de població que tenien possibilitats econòmiques per a fer una despesa com era l’adquisició d’un sarcòfag importat. Es tracta d’obres adquirides majoritàriament als tallers de producció de la ciutat de Roma, seguint una tradició que ja s’observa al segle III. Els tallers romans són els més importants, tot i que no els únics, a la part occidental de l’Imperi, però la seva producció sembla que finalitza al començament del segle V. Entre els sarcòfags que admeten una lectura no cristiana cal destacar el de les estacions d’Empúries i un dels que es troben encastats als murs del presbiteri de l’església de Sant Feliu de Girona, i que exposa en el fris un camp d’estrígils i les figures d’una orant, al centre, i dos pastors. Les interpretacions, a vegades abusives, com a temes cristianitzats d’algunes figures, com el pastor, l’orant i fins i tot les escenes de cacera, entre d’altres, havia portat a catalogar com a cristianes o criptocristianes algunes peces, que veien, per aquesta raó, avançada la seva cronologia, i que no incorporem en l’inventari que segueix aquestes pàgines (els dos de cacera de Sant Feliu i de Barcelona, per exemple, que corresponen a sèries ben conegudes durant el segle III). Alguns, que són dubtosos perquè la lectura de les escenes i la cronologia són encara discutides, s’han incorporat a l’inventari de l’escultura funerària de més avall per a la seva consideració (núm. 15).

L’estudi de les peces romanes s’ha tingut en compte, òbviament, en funció dels coneixements que es deriven del catàleg d’obres d’aquesta procedència retrobades arreu de la Mediterrània occidental, el seu mercat natural. Cal destacar, de manera especial, els estudis de G. Bovini (1954), P. de Palol (1967) i M. Sotomayor (1973). És per això que podem adscriure alguns exemplars a tallers concrets. Així, podrien provenir del mateix taller els sarcòfags amb estrígils de Sant Feliu de Girona (núm. 3) i el de l’hostal del Sable de Barcelona (núm. 10). Encara més interessant resulta la possibilitat, defensada per M. Sotomayor, de vincular-ne alguns amb l’anomenat “taller del Dogmàtic” (nom amb què es coneix un sarcòfag retrobat a Roma que es posa en relació amb els relleus de l’arc de Constantí) i que són: els sarcòfags núms. 8 i 9 de Girona, l’Amatller de Barcelona (núm. II) i el del Museu d’Història de la Ciutat (núm. 12). I finalment, els núms. 4 i 5, de Sant Feliu de Girona, vinculats amb el Lateranense 191.

En un cas —el sarcòfag amb escenes de la història de Susanna de Sant Feliu de Girona (núm. 4)—, tenim la possibilitat de parlar d’un unicum iconogràfic, ja que no es coneix cap altre exemplar paral·lel, tol i que, essent importat de Roma, devia pertànyer a una sèrie més àmplia.

El grup més important d’aquests sarcòfags romans pertany al període tetràrquic tardà, constantinià i constantinià tardà (començament del segle IV fins al 360). Són els de l’església de Sant Feliu de Girona (6 exemplars), el de les estacions, no cristià, de la Neàpolis d’Empúries, el reaprofitat en l’església de Sant Joan Sescloses, el de l’hostal del Sable, sense context, de Barcelona, l’Amatller (del carrer Manresa de Barcelona), els fragments del del carrer dels Comtes de Barcelona, un fragment amb monstre marí de la necròpoli paleocristiana de Tarragona, un fragment de sarcòfag procedent de Reus (Museu Episcopal de Vic) i el de la bòbila d’en Llcal de Badalona. Cal remarcar la migradesa de restes provinents de Tarragona dins d’aquestes cronologies. També que la gran majoria són indubtablement cristians, amb les sèries iconogràfiques usuals de sant Pere, Susanna, els miracles de Crist i alguns episodis o figures veterotestamentaris inclosos en el discurs.

Del final del segle IV. d’època teodosiana, tenim únicament el sarcòfag reutilitzat a la catedral de Tarragona (núm. 19), del tipus Bethesda, i un fragment, també tarragoní, de procedència desconeguda que sembla pròxim, a més d’un de columnat amb Daniel, igualment teodosià, de la necròpoli de Tarragona. Els exemplars de Bethesda són força interessants, ja que són molt pocs (3 i fragments diversos) els que es conserven en el conjunt de l’Imperi amb el tema de la curació del paralític a la piscina probàtica de Bethesda, que es reconeix com a creació d’un taller romà. Si hem de fer deduccions, que potser són excessives atesa la migradesa de peces conservades, podríem considerar que Tarragona adquirí poques obres romanes entre els anys 270-285, època en què es data el sarcòfag profà amb el tema del pedagog de la necròpoli paleocristiana del Francolí, i el final del segle IV, amb l’única excepció esmentada, per la qual cosa cal plantejar la possibilitat de l’existència de tallers locals que devien oferir peces de qualitat alternatives a les importades.

Amb totes les reserves que imposen les lectures cristianes forçades, dos sarcòfags amb el tema dels pans i/o crismó i els peixos sobre fons estrigilat podrien datar-se del final del segle III i la primera meitat del segle IV; ambdós provenen de la necròpoli paleocristiana de Tarragona i són treballats en pedra calcària local.

La producció local és un dels temes més discutits des dels estudis de H. Schlunk (1951, 1967a, 1972 i 1978) per al conjunt de la Hispània romana. Aquest autor havia defensat, i era opinió àmpliament compartida (Palol, 1967), que funcionava a Tarragona un taller al final del segle IV i primera meitat del segle V, al qual s’atribuïen una sèrie de sarcòfags treballats en pedra local. Les comparacions amb alguns fragments de sarcòfags tarragonins i, sobretot, la làpida sepulcral de les orants (núm. 22), que clarament procedia de Cartago, permetien deduir unes relacions clares amb els centres nord-africans i, fins i tot, la presència d’artesans d’aquella procedència a Tarragona al final del segle IV i principi del segle V. Darrerament (Rodà, 1990), a partir d’una anàlisi dels materials, s’ha proposat que tot aquest conjunt en realitat era obra de tallers de Cartago i, per tant, un cop més, peces importades de tallers foranis i no pas productes de tallers locals. Potser caldria afegir al grup, doncs, el sarcòfag trobat a Barcelona amb les figures del difunt i de la tardor (núm. 15), que P. de Palol havia relacionat amb els del taller tarragoní. És, si s’accepta, una prova més de les intenses relacions que van mantenir els centres cristians del nord-est de la Tarraconense, i especialment Tarragona, amb els vitals centres del nord d’Àfrica, i específicament amb el més destacat, Cartago, sobretot durant el període que comprèn els anys del segle V abans de l’arribada dels vàndals (410-439). En el grup destaquen els sarcòfags de Leucadius i el dels Apòstols (núms. 26 i 27), amb els quals es relaciona un conjunt de fragments que permeten reconstruir exemplars molt pròxims tipològicament i/o iconogràficament, i que poden mostrar una identitat de procedència i taller possiblement cartaginesos. El grup de sarcòfags realitzats en marbre blanc i no en calcària (núms. 23, 24, 25), que parteixen de models iconogràfics elaborats als tallers de Roma del final del segle III i al segle IV, s’ha proposat, també, que podrien ser obra dels tallers nord-africans del final del segle IV i el començament del segle V. A partir de les darreres propostes cal, segons el nostre parer, examinar de nou el conjunt d’obres tarragonines, sense deixar de banda les peces sumàriament resoltes quant a la seva decoració i, fins i tot, les caixes sense decorar, i realitzar les oportunes anàlisis dels materials per a esbrinar quines són les obres produïdes localment amb pedra de Santa Tecla i quines foren importades de Cartago.

Fins els darrers anys també ha estat acceptada la presència de dos sarcòfags importats de tallers aquitans ja al segle VI, precisament retrobats a Empúries. Els últims estudis sobre aquesta producció poden qüestionar la hipòtesi, però no s’han formulat més que tímides reserves (Ripoll, 1993) i s’ha proposat que els dos fragments podrien correspondre a la mateixa peça.

Cal esmentar altres sarcòfags sobre els quals no hi ha un clar acord quant a cronologia i factura, com per exemple el de Guissona (núm. 36), com també els que poden constituir una mostra de taller hispànic a partir de models romans al segle V, encara en estudi, com ara els fragments del sarcòfag de Tona (núm. 33).

De l’ànàlisi del conjunt inventariat es poden extreure algunes conclusions. Una és que es troba en qüestió la possibilitat de l’existència de tallers locals o, en tot cas, de peces produïdes als centres de l’actual Catalunya amb un nivell mínim d’interès artístic i de proposta renovada o basada en els models importats al llarg dels segles III al VI. D’altra banda, creiem ben confirmats a partir de l’escultura funerària els lligams del primer cristianisme en les comunitats del nord-est de la Tarraconense amb Roma i una clara vinculació i intenses relacions humanes i comercials amb el cristianisme nord-africà manifest al final dels segles IV i V, sobretot en el centre més vital, Tarragona. Aquestes dades, que proporciona l’estudi dels sarcòfags, coincideixen amb les informacions que coneixem a partir de les fonts literàries. Cal també tenir present una possible via de contactes més estrets amb el sud i el sud-oest de les Gàl·lies en dates més avançades, durant els segles VI i VII, amb importacions de sarcòfags dels tallers aquitans, recentment reestudiats en profunditat (“Antiquité tardive” (París), I (1993), Les sarcophages d’Aquitaine). Aquesta última dada resulta molt significativa ja que coincideix amb les conclusions que permeten deduir l’estudi de l’escultura arquitectònica, dels capitells sobretot, com comentarem més endavant. Tots els sarcòfags han estat recuperats en contextos urbans, en les seves necròpolis, o reaprofitats, i de procedència indeterminada. No és més que una confirmació de la clara, primerenca i decidida cristianització en aquests ambients, molt més lenta i retardada en els ambients rurals. Sobre el tema dels mausoleus privats en l’àmbit rural i la seva discussió, vegeu el capítol corresponent en aquesta mateixa obra i, entre ells, el conjunt de Centcelles, recentment qüestionat com a mausoleu, del qual, d’altra banda, no conservem cap resta escultòrica funerària.

La reutilització de sarcòfags en època medieval és un tema que ha estat tractat en els últims anys amb interès creixent (Colloquio, 1984, i especialment Moralejo, 1984). Es tracta de peces que van ser recuperades pel seu prestigi, perquè continuessin tenint funcions funeràries, però també amb altres intencions no sempre ben explicades. Referent a això, cal recordar el conjunt recompost en època medieval als murs del presbiteri de Sant Feliu de Girona i el de Bethesda, a la fàbrica de la façana de la catedral de Tarragona. No s’ha d’oblidar, però, que en altres casos segurament va ser el material noble, el marbre, el que va afavorir la seva reutilització possiblement per a inscripcions funeràries, ben abundants en les esglésies catalanes, per la qual cosa seria interessant analitzar el revers de nombroses làpides.

L’escultura arquitectònica

L’estudi de l’escultura arquitectònica del llevant de la Tarraconense durant els segles IV al VIII s’enfronta amb un problema que és comú a moltes altres regions mediterrànies dins aquest període: l’absència generalitzada d’estructures que conservin, in situ, els elements que les decoraven (Barral, 1994). Una brillant excepció són les esglésies de la Meseta nord peninsular datades a partir del segle VII (San Juan de Baños, San Pedro de la Nave, etc.). La restitució dels edificis a partir, gairebé sempre, de restes insuficients, no permet arribar a determinar els detalls ornamentals aplicats a les parts altes dels murs exteriors o interiors, o als capitells i cimacis/impostes; en definitiva, a resituar els elements pervinguts. També l’alçària de les diferents parts dels edificis, sempre hipotètica, impedeix establir còmodament una relació amb els fragments escultòrics recuperats en la seva excavació. Tot sovint, a més, aquestes restes no tenen context arqueològic o aquest és encara mal determinat. En termes generals i amb poquíssimes excepcions que no permeten extrapolar conclusions genèriques, les formes decoratives de l’arquitectura romana tardana i hispanovisigòtica no són conegudes. Possiblement hi havia relleus en estuc, pintures, relleus escultòrics, combinació de dos o tres procediments i, fins i tot, rajols decorats com els que es coneixen de l’antiga Bètica. L’excavació arqueològica ens permet, això sí, determinar algunes tipologies: basilical, central, o en creu, i si tenien columnes, pilars o pilastres adossats, arcs triomfals de la capçalera amb possibles capitells de pilastra, però poca cosa més. De vegades, l’anàlisi comparativa amb altres regions pot ajudar, però aquest és un problema generalitzat en les antigues províncies romanes d’Occident (a tall d’exemple cal considerar les dificultats per a resituar els nombrosos materials escultòrics recuperats a Mérida) (Cruz, 1985). Un altre factor important és la pràctica habitual del que avui anomenem reciclatge dels materials nobles, bé reutilitzant-los directament, adaptant-los, o de vegades treballant-los de nou, com en el cas dels marbres de l’Alt Imperi. No cal esperar, doncs, que la construcció d’un edifici basilical, per exemple, suposés la despesa de treballar columnes i capitells, ja que es podien reutilitzar elements d’edificis en desús. Aïllats, fora de context, de vegades usats com a morters o suports, o piques d’aigua beneita, els capitells, a més a més, es resisteixen a un estudi que, per tipologies i anàlisi formal, pugui esbrinar-ne una datació precisa. El camp d’incerteses és, doncs, abundant i variat, tot i que darrerament s’ha treballat força per intentar ordenar i classificar aquests materials escultòrics. Un intent de proposta a partir del material conservat, tant en l’estructura dels edificis com en els tipus d’elements que s’hi relacionen, obliga a considerar dos apartats essencials: edificis d’ús domèstic i edificis de culte.

En els edificis d’ús domèstic, molt més nombrosos, sobretot vil·les rurals, l’escultura la trobem sobretot en les columnates dels peristils, i cal també pressuposar la utilització d’alguns revestiments marmoris en ambients com ara els banys o les fonts. En el cas de Catalunya aquests darrers són desconeguts, però cal tenir present que reaprofitar lloses de marbre d’edificis abandonats fou una pràctica comuna des del mateix món antic i també a l’edat mitjana. Pel que fa als capitells, també potencialment reaprofitats i reaprofitables posteriorment, en tenim alguns exemples que estan recollits en les fitxes inventari que segueixen aquestes pàgines, com ara el del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, possiblement procedent d’una vil·la pròxima. Entre els conservats, alguns tenen context arqueològic, com els dos de la vil·la del Mas d’Estadella (Urgell), el de la vil·la del Romeral d’Albesa (Noguera), el de la vil·la Fortunatus de Fraga i el de la vil·la de Centcelles. La datació que es proposa deriva de l’anàlisi de les estructures arquitectòniques o dels materials arqueològics, tot i que de vegades alguns autors es fonamenten en l’anàlisi formal i proposen datacions anteriors. Un conjunt domèstic com el de la vil·la Fortunatus de Fraga, que tenia un gran peristil i un atri, no ens ha proporcionat, malauradament, restes substancials dels capitells de les columnes que varen ser reutilitzades, destruïdes o malmeses en els treballs agrícoles abans de les excavacions sistemàtiques recents.

El més destacat numèricament són les peces i els fragments que podem vincular amb els edificis de culte, també de vegades reutilitzats en esglésies posteriors (els dos capitells de Sant Pau del Camp a Barcelona i el conjunt de capitells i fusts de Sant Miquel de Terrassa), tot i que potser les esglésies van ser únicament receptores d’aquestes obres, que mantingueren amb altres usos no arquitectònics, com la majoria dels capitells que es conserven al Museu Episcopal de Vic.

De la Barcelona romana tardana i hispanovisigòtica, al marge dels capitells ja esmentats de Sant Pau del Camp, que per les dimensions reduïdes no corresponen a un edifici important sinó a una estructura menor, com ara un cimbori, només conservem exemplars dubtosos quant a cronologia i procedència. Són els capitells recollits en l’inventari i que tenen unes dimensions adients a construccions considerables ja que la seva altura és superior als 50 cm. Com a conjunt unitari, tenim exclusivament les nombroses restes de capitells, fusts, bases, cimacis/impostes i frisos del complex episcopal. La seva anàlisi ens demostra que es tracta d’un grup de petites dimensions, amb columnes que tenen un diàmetre que oscil·la entre els 12 i els 17 cm. Només alguns capitells (núms. 4, 5, 6) podrien correspondre a columnes més grans, però sempre sense superar els 20 cm. Els capitells són treballats a part del conjunt, format per la base i el fust, i només podem parlar hipotèticament d’una columna treballada en una sola peça (núm. 8).

El grup és heterogeni pel que fa a les formes i els tipus, però això no exclou que poguessin formar part d’un mateix context arquitectònic. Només el capitell núm. 1 sembla distanciar-se clarament de la resta, i per això pensem en la possibilitat que la seva datació es vinculi amb la primera fase d’obres del conjunt episcopal, durant el segle V, i hagi estat reutilitzat més tard, si és que en prové.

S’ha suggerit que algun dels capitells i de les columnetes que estudiem podria pertànyer a les finestres superiors del tambor del baptisteri. Cal recordar que pràcticament totes tenen les mateixes dimensions, però que no es corresponen amb les que hem de restituir pel cimbori o cos central a l’entorn del baptisteri, que devien ser més grans, tot partint de les mides del basament octogonal i de les bases, algunes encara in situ. No s’han d’excloure, doncs, altres funcions en el conjunt aula basilical/baptisteri o en les estructures encara no recuperades.

Els fragments que classifiquem com a cimacis o impostes presenten també greus problemes quant a la seva restitució arquitectònica. En efecte, coneixem la utilització d’aquest tipus de peces, que coronaven capitells en l’arquitectura mediterrània del romà tardà, i de manera especial en la hispanovisigòtica, i, fins i tot, trobem paral·lels moll pròxims quant al perfil i a la decoració que presenten. No s’ha d’excloure, de tota manera, que poguessin pertànyer a veritables capitells de pilastra (vegeu la reconstrucció a Godoy, 1998, amb pilastres d’entrega als murs laterals). El caràcter unitari dels tres cimacis és evident, com també, lògicament, la seva procedència comuna. No es pot rebutjar la hipòtesi que poguessin coronar els capitells, com observem en el cas del baldaquí del poblat del Bovalar. El seu estat fragmentari no ens permet refer exactament les dimensions totals de cap de les peces, tot i que semblen, proporcionalment, pertànyer a unes estructures reduïdes (sobre el discutit tema del cimaci/imposta en l’arquitectura mediterrània, vegeu Duval-Février, 1972, pàgs. 5-56; i amb relació als de Mèrida, Cruz, 1985, pàgs. 239-244). Els tres suposats cimacis/impostes procedents de Tarragona, un percentatge mínim del conjunt de fragments escultòrics hispanovisigòtics recuperats, fa pensar que no eren usats de manera gaire freqüent dins dels edificis del nord-est de la Tarraconense. Els cimacis permetien la reutilització de capitells antics perquè s’hi aconseguia la dimensió adequada per a formar la base més àmplia que imposava l’ús dels arcs.

És també complex refer la funció d’alguns fragments que inventariem com a possible fris decoratiu del conjunt episcopal de Barcelona i de Tarragona. De les conclusions de l’estudi de L. Caballero sobre les restes de Santa Eulàlia de Mèrida es pot pensar en la utilització de frisos interiors o impostes amb temes pròxims dins unes cronologies del final del segle VI, tot i que els exemples aparentment més segurs quant a determinació cronològica, com ara el de San Juan de Baños, ens introdueixen ja al segle VII (Caballero-Mateos, 1991).

Els escassos fragments, entre els quals els ja esmentats, que s’han recuperat de Tarragona i els seus voltants no ens permeten fer-nos una idea dels edificis que decoraven, entre altres raons perquè la majoria són, com a Barcelona, molt trencats i petits. A partir de l’estudi de P. de Palol (1953) i arran de les rigoroses excavacions i revisions a què s’han sotmès diversos llocs, però també col·leccions i magatzems de museus de la ciutat de Tarragona en els darrers anys, l’inventari de peces hispanovisigòtiques s’ha ampliat numèricament, però no han variat substancialment les tipologies ni les conclusions estilístiques (Muñoz, Macias, Menchón, 1995). Es confirmen, a través d’aquestes troballes, una sèrie d’emplaçaments que es creu o se sap positivament que coincideixen amb la situació d’alguns dels edificis de culte de la ciutat. D’aquesta manera, i en relació amb aquests emplaçaments, es recull la informació en l’inventari que segueix en aquest apartat.

Com a conclusions, en funció dels edificis tarragonins que decoraven, podem assenyalar una sèrie d’aspectes. El que crida més l’atenció és l’absència de capitells que es puguin classificar com a hispanovisigòtics entre les restes conservades, tot i que alguns dels edificis devien tenir instal·lacions litúrgiques que en demanaven i d’altres són clarament basilicals i separats amb columnes, per la qual cosa cal pensar en una reutilització. Només quatre capitells conservats a Tarragona han estat inventariats com a pertanyents al romà tardà, del segle IV (Gutiérrez Behemerid, 1986, núms. 631, 629, 630 i 886), tres dels quals són de procedència desconeguda (MNAT) i el quart prové de la necròpoli paleocristiana. El més gran, de pedra local, no arriba als 40 cm d’alçària.

Podem pensar, amb seguretat, que bona part eren reaprofitats dels edificis de l’Alt Imperi en desús i que, lògicament, s’han estudiat en relació amb l’escultura d’aquest període (Recasens, 1979). De la reutilització de capitells tardans en època medieval, però, no en tenim constància. Només ens consten alguns fragments de capitells hipotèticament d’època més avançada, com ara el recollit per P. de Palol (1953, núm. 27), procedent dels edificis de la necròpoli paleocristiana. Es poden identificar, però, algunes columnetes amb el seu capitell que possiblement són estípits de meses d’altar, com la retrobada a les excavacions de la basílica de Parc Central i una altra, de procedència desconeguda, amb el seu capitell treballat en una sola peça, possiblement també peu d’altar o element d’una finestra, ateses les seves dimensions (40 cm d’alçària, Palol, 1953, núm. 13).

La major part dels fragments d’escultura arquitectònica hispanovisigòtica conservats a Tarragona presenten dificultats quant a la seva tipologia concreta, com hem vist també en el conjunt de Barcelona. La majoria sembla que corresponen a cancells o elements de subjecció o muntants, per la qual cosa els tractarem més avall. De la resta destaca un grup abundant de fragments de creus calades, que s’han sumat a l’inventari de P. de Palol. Aquest grup, molt incrementat en els darrers anys, és força interessant. P. de Palol suggeria la possibilitat que fossin gelosies calades amb decoració de creu inscrita, però en alguns casos en què la creu semblava exempta o emmarcada en un cercle, apuntava la possibilitat que fossin elements per a disposar sobre la coberta de les esglésies o sepultures (Palol, 1953). Recentment, i arran de les troballes a les esglésies d’El Gatillo, El Trampal i el Pla de Nadal, s’ha tornat a plantejar la qüestió, perquè en aquests casos es tracta clarament d’elements arquitectònics i, per tant, es pot considerar que cal excloure una funció funerària (Caballero, 1980). A més dels fragments trobats a la necròpoli paleocristiana, i, en general, a la terrassa inferior de la part alta, s’hi afegeixen els de la plaça Rovellat, i dos més que foren recuperats a la zona de l’actual catedral de Tarragona, i podrien, per tant, formar part de l’antiga església que allí es localitza.

En algun fragment calat sense tema de creu s’ha posat en dubte si calia refer-lo com a gelosia de finestra o com a placa de cancell (Palol, 1953, núm. 10). El fragment, molt pròxim, retrobat a la basílica de l’amfiteatre sembla que confirma la segona opció.

Els cimacis/impostes reconeguts, tot i el seu estat de conservació i als quals hem fet ja esment anteriorment, no ultrapassen el nombre de quatre, i són de procedència indeterminada de la part alta de Tarragona, terrassa inferior. En un cas, però, ateses les seves dimensions (1,54 m de llargada per 24 cm), podem pensar que es podria tractar d’un fris i les seves particularitats han portat a suggerir una llinda o marc de porta (Palol, 1962-63, núm. 1).

De l’àrea entorn de l’antiga Tàrraco procedeixen altres fragments d’escultura hispanovisigòtica, precisament capitells, que poden completar la visió mancada de la capital. No se’n coneix el context concret, però en el cas dels de la Selva del Camp i el d’Alcover no s’ha de descartar que siguin indicis de l’existència d’edificis cristians antics no localitzats, mentre que no es coneix en quin moment i circumstàncies pogueren arribar els dos del monestir de Poblet i el de Santes Creus, tot i que no s’exclou la presència d’un lloc de culte precedent.

Algunes conclusions sobre l’escultura arquitectònica romana tardana i hispanovisigòtica

En termes generals, considerant el conjunt d’obres de diversa procedència recollides, veiem la necessitat d’aprofundir encara en l’anàlisi dels capitells del romà tardà per a intentar afinar cronologies i procedències, tot i que són força interessants les consideracions genèriques de l’evolució estilística dels diversos tipus, corinti o compost, que ja han estat comentades (Barral, 1994; Gutiérrez Behemerid, 1992). Al marge de l’escultura funerària i d’alguns elements de mobiliari litúrgic, són les úniques restes de la producció escultòrica del període conservades a Catalunya.

Amb relació a l’escultura arquitectònica anomenada hispanovisigòtica, datada entre els segles VI i VII, observem que la majoria dels elements que es conserven pertanyen possiblement a petites estructures com ara cimboris o baldaquins, i tal vegada porxos o columnates de peristils, per les dimensions i els diàmetres de les bases, els fusts i els capitells. Els més grans van ser més fàcilment reutilitzats, com es comprova en el conjunt de Terrassa. En efecte, en el baptisteri de Sant Miquel es reaprofiten dues columnes del baptisteri de Santa Maria (segle V?) de diàmetre reduït, però els capitells que les coronaven no es van utilitzar, com ho demostra el fet que en conservem un, ara fora de context. Aquestes columnes van ser coronades per capitells més grans reaprofitats no sabem de quin edifici, i retallats per fer-los encaixar amb el fust, perquè la superfície superior s’adaptava a la nova estructura d’arcs que havien de suportar (vegeu en aquest mateix volum l’estudi sobre escultura preromànica efectuat per J. Camps, C. Mancho i I. Lorés). En un altre cas conegut, a la basílica de l’amfiteatre de Tarragona, sabem que s’utilitzaren fusts de columnes romanes de 50 cm de diàmetre i uns 3,55 m d’alçària, però no conservem cap capitell de l’antiguitat tardana que correspongui a aquestes dimensions. Els fragments de capitells corintis trobats a l’excavació del Bovalar, treballats en pedra sorrenca (Pita-Palol, 1972), coronaven columnes sobre basaments de 70 cm de costat.

A Barcelona podem intuir, pel caràcter unitari, que les obres de remodelació del final del segle VI (?) devien comportar la reelaboració d’una part dels elements necessaris, si més no quant a les petites estructures que s’hi instal·laren.

Els pilars i les pilastres no devien ser massa freqüents dins de l’arquitectura romana tardana i d’època visigòtica, i només a partir del segle VII constatem un ús més ampli en el conjunt d’Hispània. En els edificis cristians de l’actual Catalunya veiem que la persistència de les estructures basilicals comporta que l’ús de les columnes sigui generalitzat, tot i que coneixem ben pocs exemples. El baptisteri de Barcelona, segons la restitució proposada, combina, però, els pilars que devien suportar el cos central de l’edifici i les pilastres que devien rebre els arcs als murs laterals, a més de les columnes de l’estructura octogonal entorn de la piscina; l’aula basilical adjunta, però, reaprofita columnes anteriors. La basílica del Bovalar tenia també les columnes de separació de les naus, un fet que devia compartir amb altres estructures basilicals, com ara la de l’amfiteatre de Tarragona, per citar només alguns dels exemples més ben coneguts.

Cimacis i impostes no devien ser tampoc usuals, tot i que no desconeguts. És més difícil, en canvi, intentar recompondre frisos decoratius a la línia d’impostes, o desenvolupats a l’interior o l’exterior dels edificis a la manera de les esglésies del segle VII, com ara a la basílica de San Juan de Baños.

L’estudi i l’observació dels materials petris utilitzats en aquests elements arquitectònics pot contribuir a una comprensió més matisada, però, malauradament, no es pot fer de manera sistemàtica i només tenim resultats en alguns casos molt concrets. De vegades, aquestes anàlisis són, a més a més, merament visuals, amb tota la incertesa i les reserves que comporta l’acceptació dels resultats. A partir dels materials in situ o al magatzem del conjunt episcopal de Barcelona (A. Álvarez, inèdit), s’ha fet un estudi que combina una observació visual minuciosa amb puntuals proves realitzades amb tècniques diverses. Val la pena, si més no per a aquest cas, comentar-ne els resultats, que s’adjunten a les fitxes corresponents de l’inventari. El marbre pirinenc de Saint-Béat és l’utilitzat per a treballar la majoria dels capitells i alguns fusts de columnes. En marbre de Carrara es treballaren tots els cimacis/impostes i el de Paros es reconeix en el cancell i la columna helicoïdal i en un dels capitells. Es interessant recordar que, a la identitat del material dels capitells, s’hi afegeixen les similituds, també en la forma del treball, en els motius ornamentals i en la morfologia, amb peces retrobades a la regió del sud i el sud-oest de França, i datades als segles VI i VII. El sarcòfag aquità d’Empúries és també treballat en marbre de Saint-Béat. No creiem que es pugui excloure la possibilitat d’una importació d’aquestes peces dels actius tallers del sud de França, que mantindran la producció al llarg de l’alta edat mitjana (sobre aquests temes vegeu Larrieu, 1964; Sapin, 1978; Cabanot, 1972, 1993 i 1994; Février, 1986; Landes, 1988; Les marbres blancs eles Pyrénées, 1993 i Cabanot, Sablayrolles, Schenck, 1995). Cal també recordar que en les anàlisis dels capitells d’altres procedències a Catalunya i datats al segle VI o VI-VII, s’han trobat paral·lels amb peces de la mateixa procedència i entre si, com ara el de Sant Cugat del Vallès, Sant Sebastià dels Gorgs, la Selva del Camp i Alcover, també fetes amb marbre blanc, tot i que no han estat analitzades. Comparteixen, a més de les dimensions reduïdes, un repertori formal, una arquitectura i un procediment de talla molt semblants. A tall d’hipòtesi, doncs, proposem la importació de materials per a estructures mòbils, com ara els cimboris, des de les regions del sud de França, com passava també en el cas dels sarcòfags. El context històric i les relacions mantingudes amb la Septimània durant el segle VI poden abonar aquesta hipòtesi. Sobre la continuïtat d’aquestes relacions en el terreny de l’escultura arquitectònica vegeu en aquesta mateixa obra l’estudi, ja citat, de J. Camps, C. Mancho i I. Lorés.

D’altra banda, s’ha pogut deduir que en l’època de la Tarraconense els tallers identificats a Tarragona rebien materials en brut, essencialment marbre de Carrara, que treballaven de manera tosca, mentre que el marbre de Paros només s’usava en obres de molta qualitat, com ara les escultures dels Munts (Rodà, 1997, pàg. 27). Precisament la majoria de peces hispanovisigòtiques procedents de Tarragona són treballades en marbre blanc, que de vegades es diu que és de Carrara, mentre que alguns dels capitells del segle IV ho són en pedra local.

Caldrà, doncs, aprofundir en aquestes anàlisis petrològiques per a determinar amb més detall les procedències i els tallers.

Un esment al marge mereixen els capitells de clara procedència bizantina que podrien ser obres importades durant els segles VI o VII per a ser utilitzades en edificis cristians de Catalunya. Arran de les excavacions de Sant Polyeuktos de Constantinoble, edifici construït al començament del segle VI i destruït al segle XIII, i el coneixement de la seva escultura arquitectònica, s’ha pogut identificar el gran capitell de l’església de Sant Miquel de Barcelona, avui al Museu Arqueològic de Catalunya, com a pertanyent a aquell edifici. Els capitells usats com a piques d’aigua beneita de l’església dels Sants Just i Pastor es daten, per paral·lels amb obres també de la capital d’Orient, entre els segles VII i VIII i, finalment, el de la sagristia de Santa Maria de Mataró es pot adscriure també a una cronologia justinianea amb paral·lels abundants a Constantinoble. No tenim dubtes que es tracta de peces arribades a Catalunya en un moment avançat, segurament després de la IV croada, a través, possiblement, de Sicília, i per tant són episodis d’una altra història.

Mobiliari o elements litúrgics

Entre els elements mòbils, susceptibles de ser produïts en els tallers ciutadans i fins i tot importats de fora, s’han de comptar, d’una banda, les plaques de cancell i els seus elements de suport i lligam, i, de l’altra, les meses d’altar i els seus muntants (pilars o columnetes).

De restes de cancells, en conservem tant en les ciutats com en les esglésies rurals, tot i que les plaques, per la seva fàcil reutilització per a inscripcions, o per a taules d’altar en època medieval, com la de Sant Feliu de Pesillà (Rosselló), la de Sant Martí Sacosta, o la de la Garriga, han estat sempre espoliades, per la qual cosa és natural que no trobem més que escasses restes in situ. És per això que tot i ser nombroses, fet que ens demostra que era un element àmpliament utilitzat en l’ordenació dels espais litúrgics de les esglésies del romà tardà i d’època visigòtica, el seu estat acostuma a ser fragmentari. Les modificacions per a adaptar antics edificis a fórmules litúrgiques o modes noves es poden, de vegades, conèixer precisament per les restes d’aquests elements escultòrics, que delimiten els ambients i ordenen la circulació a l’interior de les esglésies tot separant les àrees reservades al clergat. No són simplement mostres de l’enriquiment de la fàbrica en un moment determinat posterior al de la seva construcció, com de vegades s’ha dit. Podem comprovar-ho en els casos en què se n’ha fel una anàlisi més detinguda.

A Barcelona resulta obvi que els cancells es corresponen amb una cronologia del segle VI o fins i tot del segle VII, i concorden amb una reforma profunda del conjunt que requereix aquests elements per a ordenar els vells i els nous espais litúrgics. Així, sabem, per les empremtes deixades sobre el basament octogonal, que en la segona fase d’ordenació del baptisteri la piscina era voltada d’una estructura de baldaquí o cimbori amb cancells a la part inferior, entre les columnes (vegeu la reconstrucció hipotètica a Godoy, 1998, fig. 3 i Granados-Mar, 1994). Podem refer, a partir dels fragments conservats, com a mínim tres plaques de cancell, tot i que som conscients que la restitució que proposem és purament hipotètica i que en realitat els fragments podrien pertànyer a diferents plaques del mateix conjunt. La placa de cancell (núm. 14 de l’inventari del conjunt episcopal), l’única que es conserva gairebé sencera, podria, per les seves dimensions, correspondre al baptisteri. El diàmetre de la columna en què es presenta encaixat és de 24, 1 cm, per la qual cosa concorda amb les dimensions de les bases conservades. L’alçària que restituïm de la placa, poc més d’un metre, és també perfectament adient a l’espai arquitectònic. L’amplada, però, no es correspon exactament amb la dels intercolumnis del cimbori. La resta de fragments no permet una bona aproximació des d’aquest punt de vista i cal pensar en altres emplaçaments possibles dins del conjunt episcopal encara no plenament recuperat.

El càlcul de les dimensions a partir del cancell conservat sencer introdueix algunes incerteses a l’hora de restituir-les en un emplaçament concret i, per tant, no creiem que s’hagi de pensar que el cancell que conservem pot correspondre a altres estructures del conjunt episcopal i no només del baptisteri. No hi ha restes d’elements d’ordenació dels espais litúrgics en l’anomenada aula basilical, un bon indici que tenia altres funcions (Godoy, 1995).

L’església de Santa Margarida de Martorell ens mostra la complexitat dels canvis d’ordenació que comporten nous elements de mobiliari (vegeu el capítol corresponent), entre els quals la delimitació d’un cor davant l’absis amb possibles entrades laterals mitjançant cancells (Godoy, 1995).

En altres ocasions, com ara a la basílica del Bovalar, observem una primera línia de cancells treballats en pedra sorrenca, que tanquen el santuari que coincideix amb l’absis, a l’interior del qual hi havia l’altar. Més tard es delimita un recinte, el cor, davant del santuari mitjançant una línia de cancells disposats en forma de U. El passadís que parteix d’aquest cor cap als peus, l’ambó i el contracor de l’església, també podia estar tancat amb plaques. Una estructura, doncs, complexa, que es resol mitjançant diferències de nivell en el paviment, però sobretot amb cancells, alguns dels quals hom creu que devien ser prou alts per a amagar l’activitat del clergat (Godoy, 1995, pàg. 226). Una altra estructura ordenada al conjunt és el baptisteri amb el baldaquí que s’analitza més endavant, i que no tenia ornamentació en les parts inferiors en contrast amb altres exemples coneguts, sobretot italians.

L’església de la vil·la Fortunatus de Fraga, estudiada en el capítol corresponent d’aquesta publicació, mostra diverses fases i no poca complexitat a l’hora d’interpretar la seva ordenació litúrgica. No s’ha d’oblidar, però, que el cancell conservat al Museo de Zaragoza i trobat al peristil de la vil·la s’hauria de considerar dins d’aquest marc arquitectònic.

Els diversos fragments tarragonins de plaques de cancell, algunes de les quals són calades, no admeten una restitució perquè la seva troballa dispersa i sense context ho impedeix. Només la basílica de l’amfiteatre permet refer un recinte, un cor, davant l’absis, tancat amb plaques de cancell que estaven probablement encastades al sòl i de les quals conservem, a més, alguns elements d’encaix lateral en forma prismàtica, com les pilastres, o pilarets de cancell, emeritenses.

Una de les qüestions que planteja l’estudi de les plaques de cancell és precisament el coneixement de les formes d’encaix. Una fórmula, com acabem de dir, són les pilastres de secció quadrangular, amb un encaix lateral on s’introdueix la pestanya de la placa (vegeu Cruz, 1985, pàgs. 187 i ss., per a Mèrida), com el que podem trobar, per exemple, a les del Cerro de la Oliva (Zorita de los Canes) (Vázquez De Parma, 1967). No s’ha d’excloure, però, i el cas de Barcelona n’és un exemple, que els elements de lligam i suport fossin columnes. L’alçària aproximada de les plaques, que podem comprovar en les que s’han conservat, és a l’entorn d’1 m (Barcelona), superada lleugerament en el de la vil·la Fortunatus i segurament en el del Bovalar, mentre que les que s’han conservat a Tarragona tenen unes dimensions més reduïdes.

El material que s’ha utilitzat en les ares i plaques de cancell és preferentment el marbre blanc, tot i que en alguns casos es tracta de pedra local, com ara al del Bovalar, amb decoració de creus i canals per a la seva fixació, el de Fraga i el de Sant Martí Sacosta.

Les ares d’altar i els seus suports

L’altar, en l’arquitectura cristiana del nord-est de la Tarraconense i en general en el món hispànic, se situa dins de l’absis (Godoy, 1995). El tema de les formes dels altars hispànics fins a l’època hispanovisigòtica ha estat tractat per H. Schlunk (1947) i P. de Palol (1957, 1958, 1967). Les formes de la mesa són rectangulars, com és usual en el conjunt de la Mediterrània, amb l’interior rebaixat i el perfil motllurat. Destaca per la seva qualitat i forma en sigma la de Sant Feliuet de Vilamilans. La majoria de les que es conserven senceres han estat reutilitzades en època medieval, de vegades amb modificacions i retalls, o tenen un origen anterior, com per exemple la de la basílica d’Empúries. En algun cas, fins i tot han estat objecte de diverses reutilitzacions, com la de Roses, en origen una làpida romana convertida en mesa d’altar, reconvertida en làpida al segle X i finalment usada com a dovella al segle XI. Aquestes ares poden tenir dues formes de suport. La forma més comuna en els exemples del romà tardà és la sostinguda sobre cinc columnetes, o estípits, en què la cinquena, situada al bell mig, fa de contenidor o coberta de les relíquies. És el cas del basament amb petjades dels suports que s’ha recuperat a l’àrea de l’amfiteatre de Tarragona i que coincideix amb el conegut d’es Fornàs de Torelló (Menorca). Aquests basaments mostren un element central, més gran, que fa pensar en l’existència d’una caixa de relíquies a sota o a l’interior. C. Godoy ha proposat la restitució del basament recuperat a l’amfiteatre a l’interior de l’absis de la basílica, ja que considera que el forat allí retrobat i que feia pensar en un suport central i únic d’una mesa, podria coincidir amb el lloc de les relíquies i, per tant, amb el cinquè peu del basament que comentem. Tot i així, el forat es troba a la zona del cor, no a l’absis, per la qual cosa no és un tema resolt. Recentment s’ha posat en qüestió la hipòtesi de restitució d’un altar d’aquestes característiques a l’església de Santa Margarida d’Empúries a partir dels fragments de columnetes que han estat recuperats. Els problemes sorgeixen, precisament, quan només es conserva una columneta que no permet deduir si la seva funció era de suport de l’ara o d’encaix de cancell o, fins i tot, element central de les finestres.

A partir del segle VII es difon des del sud de la Península Ibèrica una segona forma: la del peu o suport únic que, tot sovint, és un element romà reaprofitat. La difusió del suport, expressament treballat per a suportar l’ara, des dels centres de Mèrida i Toledo al nord-est de la Tarraconense és testimoniada pels exemplars de Santes Creus i Tortosa.

A la vil·la Fortunatus, la darrera fase del temple possiblement devia contenir, al centre de l’absis semicircular, un peu únic com a suport d’una ara rectangular, com es dedueix de la descoberta d’un element circular precisament en aquest indret (Palol, 1991, a partir de les excavacions de F. Tuset). Podria ser també stipes central la columna de fust ornamentat que prové d’Empúries, tot i les discussions que suscita.

Algunes observacions dobre la producció de l’escultura romana tardana i hispanovisigòtica al nord-est de la Tarraconense

L’escultura de l’antiguitat tardana, concretament dels segles IV i V, conservada a l’actual Catalunya, es redueix al conjunt de capitells que s’han datat en aquesta època, tol i que amb molta incertesa per manca de referents cronològics segurs, a les ares i els suports d’altar cilíndrics i, sobretot, al grup de sarcòfags que hem comentat anteriorment. Els capitells han estat analitzats durant els darrers anys en el marc general del món hispànic i de la producció romana tardana (Gutiérrez Behemerid, 1985, 1986 i 1992; Ewert, Cressier, Zozaya, 1990; Martínez, 1989; Recasens, 1979), però creiem que no se n’han esgotat les possibilitats d’estudi i caldria insistir-hi per a provar d’arribar a conclusions concretes, com les que s’han obtingut per als de l’Alt Imperi. En els estudis que segueixen aquestes línies es posen de manifest les profundes incerteses que encara existeixen i pensem que a partir d’aquí es pot avançar molt positivament.

A partir d’aquestes obres pròpiament del romà tardà és, actualment, impossible arribar a determinar la formació d’unes modes i tècniques que són les que observem en les peces treballades majoritàriament en marbre i que s’han datat als segles VI i VII. Ens referim, naturalment, al que hem anomenat escultura hispanovisigòtica en aquest mateix text, i que troba punts de relació clars amb obres repartides per tota la Mediterrània occidental (Itàlia, nord d’Àfrica) i la resta de la Península Ibèrica, com també al sud i el sud-oest de França. Els puntuals paral·lels coincideixen, tot sovint, en el fet que remeten a models segurament romans o romanoprovincials, però que estan mal representats en escultura i en canvi podem identificar força bé en els mosaics. La majoria desenvolupen temes d’arcs imbricats, cordons, de soga, cercles dibuixats a compàs i amb diverses formes d’enllaç, tangent o secant, tot sovint enriquits amb formes vegetalitzades habitualment de traçat i resolució molt secs, deguts sobretot a l’ús molt freqüent de la tècnica del treball a bisell. Justament l’extensió de la talla a bisell és una de les qüestions que més ha cridat l’atenció dels estudiosos del tema i que ha generat diverses interpretacions. S’han suggerit (Schlunk. 1978) possibles incidències del treball de la fusta o manteniment o recuperació de procediments usuals en la tradició menys culta romana (esteles funeràries a Hispània i relleus amb altres funcions als nord d’Àfrica, Duval-Février, 1972). No s’ha descartat, tot i que tampoc no és un tema gaire desenvolupat, l’aproximació pictòrica que la mateixa tècnica afavoreix, una traducció bidimensional i basada en els efectes de clarobscur que traduirien els mosaics de policromia molt reduïda, propis del món romà tardà. És un dels molts temes que encara resten oberts, i sobre els quals caldria aprofundir.

No podem establir amb claredat quin seria el procés que conduiria les formes escultòriques romanes tardanes, més conegudes a través de la talla de capitells i de sarcòfags; la cronologia de totes les peces acostuma a ser incerta, ja que, normalment, no hi ha un context arqueològic clar ni prou elements de datació. La qüestió no es planteja només en el conjunt del món hispànic sinó també a la resta d’antigues províncies romanes. Referent a això, es pot recordar el debat que encara susciten, tot i els esforços realitzats, els anomenats sarcòfags d’Aquitània (vegeu “Antiquité tardive” (París), 1 (1993), Les sarcophages d’Aquitaine).

Algun dels centres més romanitzats i alhora rellevants de la Hispània romana tardana, i encara molt actiu sobretot durant el segle VI, Mèrida i el seu entorn, permet observar el procés de creació d’unes formules ben pròpies, tot i que compartides en termes generals amb altres regions, potser menys estudiades o amb menys restes conservades, des de la segona meitat del segle V i el segle VI (Caballero, Galera, Garralda, 1991). En aquests tallers, que treballen sobretot en la pedra local de Borba-Estremoz a Mèrida, s’elabora una variada tipologia d’elements arquitectònics, molts sense antecedents en el món romà anterior (ben recollits per Cruz, 1985) i amb uns repertoris decoratius molt rics que demostren una varietat de models i fonts d’inspiració no sempre possibles d’identificar en la tradició anterior. Les contribucions de l’art romà oriental, en una ciutat ben connectada amb aquestes regions, han estat considerades justament, tot i que de vegades de manera excessiva per manca de referents més pròxims. Les dificultats augmenten en altres centres, en què s’ha cregut reconèixer l’existència de tallers locals (a la Bètica i les regions del Llevant), precisament per la migradesa dels elements conservats en comparació amb la mateixa Mèrida. L’establiment de la capitalitat a Toledo al final del segle VI i els processos naturals que comporta l’establiment de la cort, obliguen a refer un procés similar al que s’estudia per a Constantinoble en el moment posterior a la seva fundació com a nova capital de l’Imperi en època de Constantí. Això és, l’arribada a la nova ciutat d’artesans de diversa procedència i formació, que en un temps, ja establerts i treballant en les obres de construcció del nou centre, arriben progressivament, tot posant en comú diversos models i maneres de treballar, a elaborar noves fórmules, semblants però en conjunt diferents a cadascun dels seus components. La mateixa funció de capitalitat pot explicar la difusió d’aquestes noves modes, anomenades en ocasions estils, en el conjunt del regne visigòtic durant el segle VII.

La situació de l’actual Catalunya, el nord-est de la Tarraconense i les vicissituds històriques viscudes que s’expliquen en el capítol corresponent d’aquesta mateixa obra, ha fet pensar en una situació de relatiu allunyament respecte als centres de la Lusitània i la Bètica durant el segle VI. Precisament, pensem que una part considerable dels elements arquitectònics i de mobiliari pervinguts s’han de datar en aquesta època. La seva anàlisi ha portat a definir uns models molt clàssics, més pròxims a obres retrobades aïlladament en el conjunt del Llevant peninsular i datades a partir del segle VI.

La pregunta que cal fer d’entrada és si existien tallers locals d’escultura i en quines ciutats es devien localitzar. Si considerem el que ens ha pervingut, però també el pes específic en la regió de Tàrraco i Bàrcino, no dubtarem de la possibilitat que la majoria d’obres utilitzades en els edificis construïts o reformats a partir del segle VI procedeixin d’aquests centres. Ara bé, la manca d’anàlisi dels materials petris en una proporció raonable fa difícil assegurar l’existència d’un o dos centres diferenciats. Les importants disponibilitats de marbre de Carrara a Tàrraco ja han estat esmentades, i sembla que moltes de les peces estudiades van ser treballades amb aquest material. No deixa de cridar l’atenció que siguin proporcionalment tan poques les peces realitzades amb la pedra de les pedreres locals, com el Mèdol i Santa Tecla. A Bàrcino, en canvi, a més del marbre de Carrara trobem sobretot marbre dels Pirineus, de Saint-Béat i, fins i tot, el de Paros per a la peça de cancell més espectacular i la columna helicoidal que l’acompanya. Ja hem plantejat la qüestió del possible significat d’aquesta presència de material de Saint-Béat, però cal insistir en la possibilitat que s’adquirís el material i/o artesans d’aquella procedència, o bé que siguin peces importades del sud de França. Creiem que cal recuperar les intuïcions de H. Schlunk (1978), que vinculava l’escultura hispanovisigòtica de Catalunya amb aquestes regions a partir de l’anàlisi formal i de repertoris. Si més no, en els capitells les semblances són prou evidents. En els darrers estudis sobre l’escultura d’Aquitània i la Septimània s’ha arribat a la conclusió que les produccions de capitells i sarcòfags eren independents, tot i que també s’apunta la possibilitat d’una via diversa de difusió de les exportacions d’uns i d’altres (Ripoll, 1993). A Catalunya, dels anomenats sarcòfags aquitans només conservem el d’Empúries, també treballat en marbre de Saint-Béat.

A l’hora de caracteritzar l’“estil”, és a dir, els repertoris i la resolució formal i tècnica de l’escultura dels suposats tallers de Tarragona i de Barcelona, P. de Palol (especialment 1953; 1956 i 1991) ha insistit, amb raó, en unes fórmules molt clàssiques, molt vinculades a la musivària, tot diferenciant la manera més plana, geometritzant i seca, dins de la seva elegància i delicadesa de factura, dels productes de Barcelona, a partir del gran cancell, i que pensem que es confirma amb l’estudi dels fragments, la majoria inèdits fins ara, del conjunt episcopal. Tarragona, també a partir de les darreres troballes, creiem que mostra més punts de contacte amb les peces barcelonines que no es pensava, però és més ric i plural quant a repertoris. Els paral·lels puntuals amb peces de Mèrida, però també de Toledo i de la Septimània, no es poden obviar, així com un gust per les formes vegetals, gairebé inexistents a Barcelona, i una resolució més confusa i barroca en les composicions, per exemple, dels seus cancells, entre els quals destaquen els dos del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

La datació o el temps de treball d’aquest/s taller/s es poden segurament prolongar durant el segle VII, però la manca d’indicis cronològics clars ens impedeix determinar-ho exactament.

Confiem que, dins d’algunes de les línies apuntades, el recull dels materials conservats que segueix aquestes pàgines, tot i que no és exhaustiu, pugui contribuir a demostrar l’interès i, alhora, la necessitat de seguir avançant en la seva anàlisi i comprensió.

Bibliografia

• X. Barral: La escultura visigoda en Hispania, “XXXIV Corso di cultura sull’arte ravennate e bizantina”, Ravenna 1987.
• X. Barral: L’escultura arquitectònica i decorativa en els monuments religiosos de l’antiguitat tardana a Hispània, “III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Maó 1988)”, Barcelona 1994. pàgs. 41-48.
• M. Bergmann: Un ensemble de sculptures de la villa romaine de Chiragan, oeuvre de sculpteurs d’Asie Mineure, en marbre de Saint-Béat?, dins J. Cabanot, R. Sablayrolles, J.L. Schenck (eds): Les marbres blancs des Pyrénées. Approches scientifiques et historiques, París 1995.
• G. Bovini: I sarcofagi paleocristiani della Spagna, Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, Roma 1954.
• L. Caballero: Las cruces caladas con laurea y pie para hincar de época visigoda, “Miscelánea de homenaje al Dr. E. Tarancón”, Madrid 1980, pàgs. 85-102.
• L. Caballero, V. Galera, M.D. Garralda: La iglesia de época paleocristiana y visigoda de “El Gatillo de Arriba” (Cáceres), “Extremadura arqueológica” (Mèrida-Càceres), II (1991), pàgs. 471-497.
• L. Caballero, P. Mateos: Excavaciones en Santa Eulalia de Mérida, “Extremadura arqueológica” (Mèrida-Càceres), II (1991), pàg. 540.
• J. Cabanot: Chapiteaux de marbre antérieurs a l’époque romane dans le Département des Landes, “Cahiers archéologiques” (París), XXII (1972), pàgs. 1-18.
• J. Cabanot: Sarcophages et chapiteaux de marbre en Gaule, “Antiquité tardive” (París), 1 (1993), pàgs. 111-118.
• J. Cabanot: Les éléments de décor monumental antérieurs à l’époque romane conservés à Saint-Sever (Laudes), “Cahiers archéologiques” (París), 42 (1994), pàgs. 35-64.
• J. Cabanot: Les chapiteaux de marbre antérieus à l’époque romane de la région Aquitaine: matériau et typologie, dins J. Cabanot, R. Sablayrolles. J.L. Schenck (eds): Les marbres blancs des Pyrénées. Approches scientifiques et historiques, París 1995.
• Colloquio sul reimpiego dei sarcofagi romani nel medioevo. Pisa 1982, Marburg-Lahn, 1984.
• M. Cruz Villalón: LOS materiales de la escultura visigoda de Mérida, “Norba” (Càceres), III (1982), pàgs. 7-11.
• M. Cruz Villalón: Mérida visigoda. La escultura arquitectónica y litúrgica, Badajoz 1985.
• N. Duval-P.A. Février: Le décor des monuments chrétiens d’Afrique (Algérie, Tunisie), “Actas del VIII congreso internacional de arqueología cristiana, Barcelona 5-11 de octubre de 1969”, Barcelona-Ciutat del Vaticà 1972, pàgs. 5-56.
• Ch. Ewert, P. Cressier, J. Zozaya (eds): Coloquio internacional de capiteles corintios prerrománicos e islámicos (ss. VI-XII d.C.), Madrid 1990.
• P.A. Février (ed.): Premiers temps chrétiens en Gaule méridionale. Antiquité Tardive et Haut Moyen Age, III-VIIIè siècles. Catalogue de l’exposition, Lió 1986.
• D. FOSSARD: Les chapiteaux de marbre du Vllè siècle en Gaule. Style et évolution, “Cahiers archéologiques” (París). II (1947), pàgs. 69-85.
• C. Godoy: Arqueología y liturgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII), Port de Tarragona-Universitat de Barcelona, Barcelona 1995.
• C. Godoy: El complejo episcopal de Barcino. Cuestiones sobre función e identificación de los edificios, “Madrider Mitteilungen” (Berlín-Madrid), 39 (1998), pàgs. 311-322.
• O. Granados-R. Mar: Restitución arquitectónica y volumétrica del baptisterio paleocristiana de Barcelona, “Association pour l’Antiquité tardive. Bulletin” (París), 3 (1994), pàgs. 63-70.
• M.A. Gutiérrez Behemerid: Capiteles de Barcelona en los museos de Barcelona, Barcelona 1986.
• M.A. Gutiérrez Behemerid: Capiteles romanos de la Península Ibérica, Valladolid 1992.
• Ch. Landes (ed.): Actes des IXe journées d’archéologie mérovingienne: Gaule mérovingienne et monde mediterranéen. Exposition: Les derniers romains en Septimanie, IVe-VIIIe siècles. Lattes 1988.
• M. Larrieu: Chapiteaux en marbre antérieurs à l’époque romane dans Le Gers, “Cahiers archéologiques” (París), XIV (1964), pàgs. 109 i ss.
• Les marbres blancs des Pyrénées. Approches scientifiques et historiques, Colloque tenu en 1993 à Saint-Bertrand-de-Camminges.
• A. Martínez Rodríguez: Capiteles tardoantiguos en el Museo Arqueológico de Murcia. “Verdolay” (Múrcia), I (1989), pàgs. 189-195.
• S. Moralejo: La reutilización e influencia de los sarcófagos antiguos en la España medieval. “Colloquio sul reimpiego dei sarcofagi romani nel medioevo. Pisa 5-12 septembre 1982”. Marburg-Lahn 1984, pàgs. 187-203.
• A. Muñoz, J. Macias, J. Menchón: Nuevos elementos decorados de arquitectura hispano-visigoda en la provincia de Tarragona. “Archivo Español de Arqueología”. (Madrid), 68 (1995), pàgs. 293-301.
• P. de Palol: Esculturas de Ia época hispano-visigoda en Gerona, “Analecta Sacra Tarraconensia” (Barcelona), XXIII (1950), pàgs. 1-13.
• P. de Palol: Tarraco hispano-visigoda. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Tarragona 1953.
• P. de Palol: Esencia del arte hispánico en época visigoda. Romanismo y germanismo. “I Goti in Occidente: Problemi. III Settimana di Studio del Centro Italiano di Studi sull’ Alto Medioevo. Spoleto 1955” Spoleto 1956, pàgs. 1-54.
• P. de Palol: El pie de altar de época visigoda de Sanies Creus, “Boletín arqueológico” (Tarragona), època IV, 57-60 (1957), pàgs. 13-21.
• P. de Palol: Las mesas de altar paleocristianas de la Tarraconense. “Ampurias” (Barcelona), XIX-XX (1957-58), pàgs. 81-102.
• P. de Palol: El taller de sarcófagos de Tarragona, “VIII Corso di cultura sull’ arte ravennate e bizantina”, Ravenna 1961, pàgs. 219-225.
• P. de Palol: Nuevos fragmentos de escultura decorativa hispanovisigoda de Tarragona, “Boletín arqueológico” (Tarragona), època IV, 77-84 (1963), pàgs. 1-13.
• P. de Palol: Arqueología cristiana de la España romana (siglos IV-Vl), CSIC. Madrid-Valladolid 1967.
• P. de Palol: Arte hispánico de la época visigoda, Barcelona 1968.
• P. de Palol: Imagen del arte hispano-visigodo, Barcelona 1979.
• P. de Palol: La escultura paleocristiana en Hispania, “XXXIV Corso di cultura sull’ arte ravennate e bizantina”, Ravenna 1987.
• P. de Palol: Arte y arqueología, dins Historia de España, fund. per Menéndez Pidal, vol. III. España visigoda, ed. Espasa-Calpe, Madrid 1991, pàgs. 271-428.
• R. Pita-P. De Palol: La basílica de Bovalá y su mobiliario litúrgico. “Actas del VIII Congreso internacional de arqueología cristiana. Barcelona 5-11 de octubre de 1969”, Barcelona-Ciutat del Vaticà 1972, pàgs. 383-401.
• M. Recasens: LOS capiteles romanos del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, “Butlletí arqueològic” (Tarragona) (1979), pàgs. 41-143.
• G.Ripoll: Sarcófagos de la Antigüedad tardía hispánica: importaciones y talleres locales, “Antiquité tardive” (París), 1 (1993), pàgs. 153-158.
• I. Rodà: Sarcofagi della bottega di Cartagine a Tarraco. dins l’Africa romana. Sassari 1989-90, pàgs. 727-736.
• I. Rodà-X. Barral: L’antiguitat i preromànic i romànic, dins Art de Catalunya. Ars Cataloniae, Barcelona 1997, pàgs. 13-123.
• Ch. Sapin: Notes à propos de quelques chapiteaux inédits du Haut Moyen Âge en Bourgogne, “Bulletin monumental” (París) (1978), pàgs. 49-53.
• J.L. Schenck: Métamorphisme et métamorphoses, essai d’identification d’un atelier de taille: les marmoraii de Saint-Béat, dins J. Cabanot. R. Sablayrolles, J.L. Schenck (eds.), Les marbres blancs des Pyrénées. Approches scientifiques et historiques, París 1995.
• J.L. Schlunk: Ars Hispaniae, vol. II. ed. Plus Ultra, Madrid 1947.
• H. Schlunk: Un taller de sarcófagos cristianos en Tarragona, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), XXIV (1951), pàgs. 67-97.
• H. Schlunk: Sarkophage und christlichen Nekropolen in Karthago und Tarragona. “Madrider Mitteilungen” (Madrid-Berlín), VIII (1967), pàgs. 230-258.
• H. Schlunk: Sarcófagos paleocristianos labrados en Hispania, “Actas del VIII congreso internacional de arqueología cristiana. Barcelona 5-11 de octubre de 1969”. Barcelona-Ciutat del Vaticà 1972, pàgs. 187-218.
• H. Schlunk-T. Hauschild: Hispania Antiqua. Die Denkmäler der frühchristlichen und westgotischen Zeit, Verl. Philipp von Zabern, Mainz am Rhein 1978.
• M. Sotomayor: Datos históricos sobre los sarcófagos romano-cristianos de España, Universitat de Granada, Granada 1973.
• M. Sotomayor: Sarcófagos romano-cristianos de España. Estudio iconográfico, Universitat de Granada, Granada 1975.
• L. Vázquez De Parma: Studien zu Recopolis 3. Die archäolagischen Funde, “Madrider Mitteilungen” (Berlín-Madrid), 8 (1967), pàgs. 259-280.
• M. Vieillard-Troiekouroff: Les sculptures et abjets préromans retrouvés claus les fouilles de 1860 et de 1886 à Saint-Martin de Taurs, “Cahiers archéologiques” (París), XIII (1962), pàgs. 99 i ss.