Escultura arquitectònica de l’antiguitat tardana del conjunt episcopal de Barcelona

Introducció

El conjunt de fragments que inventariem, conservats als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB), procedeixen en la seva major part de les excavacions realitzades al carrer dels Comtes, a Barcelona, a la zona de la plaça de Sant Iu, durant els anys 1949 i 1950. Fou en aquesta campanya de prospeccions que es descobriren les restes del que s’identificà com a basílica cristiana. El conjunt d’elements escultòrics demostrava, segons A. Duran i Sanpere (1972-75, vol. I, pàg. 40), que durant el segle VI la basílica s’havia enriquit amb “marbres decorats als cancells i altres indrets”. De la memòria d’aquesta prospecció, se’n dedueix que en aquell moment es trobaren, a més dels elements que ara coneixem, altres peces, com ara unes columnes de secció més reduïda que les de la basílica, disposades en forma circular i que a mitjan segle XX havien desaparegut. Pocs anys més tard, el 1952, en rebaixar el subsòl de la plaça de la catedral es trobaren altres fragments arquitectònics, entre els quals el capitell que inventariem amb el núm. 1. No ens consta cap inventari del conjunt de les peces.

Les excavacions a l’àmbit de la suposada “basílica” es reprengueren el 1964 i, amb més o menys intensitat, s’han continuat fins als darrers anys. Les restes escultòriques retrobades en aquest període són identificables de manera força precisa per les dades que coneixem. El baptisteri fou excavat a partir del 1967. L’any 1968 es localitzà la piscina i, consegüentment, s’identificà com a baptisteri del conjunt episcopal. En el capítol corresponent de la present obra s’analitzen aquestes estructures arquitectòniques i les noves propostes de lectura del conjunt episcopal. Del baptisteri procedeixen, a més de les bases que es disposen a l’entorn de la piscina, fragments de capitells i cimacis trobats a l’interior, que, segons els seus excavadors, són molt semblants als del carrer dels Comtes i, per als quals, en conseqüència, proposen una cronologia del segle VI. No és possible identificar els elements relacionats de manera tan precisa amb els que inventariem.

El conjunt, doncs, prové d’una zona que coincideix a grans trets amb les restes reconegudes de l’espai “basilical” i del baptisteri i només el capitell esmentat (inv. núm. 1) prové d’una zona més allunyada. Potser també hem d’incloure com a part d’aquest conjunt una llosa conservada al MNAC retrobada al final del segle XIX al carrer de la Freneria, núm. 12.

No hem d’excloure el fet que part dels materials que estudiem pugui pertànyer a altres estructures encara no recuperades.

A l’aula basilical es varen retrobar in situ o caiguts a prop fragments de bases i fusts de columnes, tots reaprofitats de monuments anteriors. D’altra banda, les restes del baptisteri permeten refer dos moments en l’evolució de l’edifici, al segon dels quals pertany possiblement una part dels elements escultòrics que inventariem. Per a aquest es proposa un basament octogonal que ressegueix la forma de la piscina, sobre els vèrtexs del qual es disposen, de manera irregular, les bases d’una sèrie de vuit columnes que es constituïren com una mena de cimbori. Sobre aquest basament es conserven les petjades dels cancells que devien tancar alguns dels intercolumnis, encaixant directament en les columnes. El cancell enllaça algunes bases per la part central dels costats i altres pels vèrtexs, per la qual cosa es dedueix que és posterior, fruit d’una reforma. El conjunt de la piscina octogonal amb l’estructura del cimbori, segurament no desenvolupada en altura, es devia tancar dins d’un cos d’edifici quadrangular del qual es llegeixen alguns dels pilars en forma de creu que es devien mantenir de la primera fase de l’edifici i que ara envoltarien l’octògon. Aquests pilars devien suportar l’estructura de la coberta de l’espai central i separar d’aquest els laterals, més baixos. En aquesta hipòtesi interpretativa es preveu l’existència de finestres a la base del tambor, al cos central. Tenim, doncs, tot i que a tall d’hipòtesi, un arc arquitectònic a partir del qual podem suggerir la possible situació dels elements escultòrics recuperats en l’excavació de la “basílica” i del baptisteri o, abans de la seva descoberta, a l’àrea de la plaça de Sant Iu durant els anys 1949 i 1950.

Bibliografia

• Elias, 1888; Verrié i Altres, 1967, pàgs. 43-76; Verrié i Altres, 1972, pàgs. 778-781; Duran i Sanpere, 1972-75, vol. I, pàgs. 23-64 i 86-96 i fig. 2; Prefigurado, 1992, pàgs. 121-122; Granados-Mar, 1994, 3, pàgs. 63-70.

Capitells

Capitell (MHCB, núm. d'inv. 2 982)

Es tracta d’un capitell, inèdit, de marbre blanc de Saint-Béat (Pirineus, França). Fa 17,8 cm (h) × 27,5 cm (I). Fou trobat en les excavacions al subsòl de la Plaça Nova el 1952 (MHCB, núm. d’inv. 2.982). La part inferior es completà amb guix en una restauració antiga.

El capitell, una derivació del compost, és definit amb un àbac de perfil còncau, poc desenvolupat en altura, completament llis, i interromput en les quatre cares per un dau prismàtic sense decorar. El cistell, troncocònic, considerablement eixamplat en la part superior, es corona amb una línia motllurada que tanca un senzill tema de corda. Els quatre angles es projecten amb volutes. El cistell és decorat amb una corona única de quatre grans fulles que s’uneixen en la part inferior i se separen cap a les cantonades, tot vinclant els seus extrems per sota de les volutes. Entre les fulles, a les quatre cares, en neixen d’altres, senzilles i palmiformes, animades entre els seus extrems amb petites perles o botons, potser un record o una simplificació dels caulicles o del calze del corinti. Sembla que es pot llegir un nivell inferior també de fulles palmiformes i botons de menor desenvolupament d’acord amb l’espai que resta entre les grans fulles. Aquestes resolen les seves formes similars a l’acant amb simples incisions que no arriben a definir lòbuls. EI capitell conserva en la superfície superior les línies incises que serviren de guia per a tallar el seu volum. Per les seves dimensions, devia correspondre a una columneta d’un diàmetre de 13 cm.

El capitell conserva en la superfície superior les línies incises que serviren per a tallar el seu volum. Els paral·lels que es poden apuntar per al capitell que ens ocupa acostumen a estar mancats de punts de referència objectius o externs de cronologia, per la qual cosa no permeten conclusions gaire clares. Dins de les àmplies sèries conservades, és destacable una peça retrobada en les excavacions de l’església des Cap des Port (Fornells, Menorca), datada al segle V, particularment pròxima pel que fa a la manera de resoldre les fulles similars a l’acant, tot i que són més tancades i que el cistell presenta un volum també menys obert en la part superior. No resulten especialment comparables altres exemplars tardans de la Península Ibèrica, darrerament catalogats i analitzats, per bé que la solució de les fulles obertes cap a les cantonades i un motiu central que recorda el corinti sigui freqüent en algunes formulacions que es daten encara al segle II, corn ara als exemplars 854-860 de M.A. Gutiérrez (1992). És també la solució que podem observar en el fragment malmès del capitell que porta el núm. 2 del present inventari, amb el qual manté evidents paral·lels quant a la resolució lineal emfàtica, encara més accentuada en aquest darrer, de les fulles acantitzades. L’un i l’altre tenen mides semblants pel que fa al diàmetre inferior i l’alçària, com també l’obertura i l’eixamplament de la part superior que devien ser també pròxims. La recerca de paral·lels ens pot portar a cronologies més avançades i a àrees més allunyades, com el conjunt de capitells del migdia de França, dins un horitzó cronològic definit de manera imprecisa com a altmedieval. En alguns casos les semblances són evidents, com ara en un capitell de marbre dels Pirineus, de l’antiguitat tardana, procedent de Sant Martí de Tours o en dos exemplars d’Auch i en un de l’antic museu de Castéra-Verduzan (I.C.21, C.22, C.24, II.2, segons Larríeu, 1964), realitzats com el nostre en marbre de Saint-Béat, i encara els de Saint-Martin de Moissac (C.32, C.31). Larrieu (1964) esmenta la proximitat d’aquest grup amb l’escultura de Sant Iu de Barcelona (sic).

Malgrat les incerteses cronològiques, ens atrevim a proposar una datació més primerenca d’aquesta peça en relació amb la resta de les inventariades, fins i tot la possibilitat que pugui pertànyer a la primera fase del conjunt basilical, si és que en prové.

Bibliografia

• Vieillard-Troiekouroff, 1962, XIII, pàgs. 99 i ss.; Larrieu, 1964, XIV, pàgs. 109-157; Palol, 1982d, pàgs. 353-404, fig. 10, làm. XXXIX; Ewert, Cressier, Zozaya, 1990; Gutiérrez, 1992; Cabanot, 1993, I, pàgs. 111-120.

Capitell (MHCB, núm. d'inv. 9 516)

És un capitell inèdit de marbre de Saint-Béat (Pirineus, França) de 19 cm d’alçària. Fa un diàmetre superior de 30 cm i un diàmetre inferior de 14 cm. La part superior presenta un forat engrandit posteriorment. No consta la seva procedència. Es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona amb el núm. d’inv. 9.516.

L’estructura del capitell és troncocònica, molt oberta en la part superior. L’àbac és de poca alçària i no té cap mena de decoració. Les fulles vegetals es presenten en una única corona i es disposen als angles del capitell, obrint-se fins a trobar-ne les quatre cantonades, on vinclen sota el dau. No hi ha restes ni indicis de volutes. Les fulles acantitzants es defineixen amb profundes incisions contínues que marquen el nervi central i els lòbuls sobre la superfície llisa, de manera seca, geomètricament i sense relleu. Per les seves dimensions correspon a una columneta d’uns 14 cm de diàmetre.

Quant a tipologia, aquest capitell respon a un model força freqüent dins de les cronologies avançades, tot i que en podem trobar exemplars ja al segle II. Les formes arbitràries dels lòbuls i les fulles angulars altes el defineixen. No sabem trobar-ne paral·lels concrets per la rigorosa geometrització del dibuix incís dels lòbuls, tot i que s’hi aproximen alguns exemplars del migdia de França de cronologies que s’obren entre els segles VI i VII, alguns recollits per M. Larrieu (1964) (C26, IV, 3, VI, 6, C, 42).

Dos fragments de capitell (MHCB, núm. d'inv. 7 842)

El capitell, molt malmès, és de marbre blanc i fa 14, 6 cm d’alçària. El seu diàmetre superior és de 19, 5 cm i l’inferior de 14 cm. Els dos fragments units no arriben a completar el capitell, del qual només es pot llegir correctament un costat o angle. Va ser trobat el 1964 a les excavacions de la “basílica” (zona C.23 (?), XII). Actualment es guarda al Museu d’Història de la Ciutat amb el núm. d’inv. 7.842.

El capitell té forma troncocònica, amb escassa diferència entre els diàmetres inferior i superior, amb un àbac llis, pràcticament indiferenciat del cistell. La decoració envolta el cistell en forma contínua i es pot llegir correctament el motiu palmiforme, molt estilitzat, bisellat, que arrenca de la part inferior, en una única corona, i es concentra sota l’angle. Al centre de la part superior del capitell es poden llegir les línies incises per a la construcció del volum del capitell, com hem observat també en el núm. 1.

El tipus de treball bisellat i el perfil de les fulles s’aproximen a un exemplar també de marbre i tardà del Museu Rolin d’Autun, i pel que fa a l’estructura i decoració general a un capitell de Puységur (II, 3, segons M. Larrieu) i en general al grup al qual s’adscriu aquest capitell, també bisellats. Són relativament pròxims els dos capitells procedents de Cerro de la Oliva (Zorita de los Canes), tot i que es coronen amb volutes a les cantonades. El detall de la zona inferior del capitell, sense decorar com a banda llisa, és ben interessant com a mostra de la deformació dels ordres clàssics, on aquesta solució és totalment desconeguda. Un grup de capitells de marbre del sud de França presenta també aquesta particularitat.

Bibliografia

• Larrieu, 1964, XIV, pàgs. 133 i 144-145; Vázquez De Parma, 1967, 8, pàgs. 259-280, núms. 57 865 i 57 866, taf. 58 a i b; Sapin, 1978, pàgs. 49-53, esp. fig. 3, pàg. 50; Cabanot, 1994, 42, pàg. 54.

Fragment de la part superior d’un capitell (MHCB, núm. d'inv. 9 513)

El fragment, inèdit, és de marbre de Saint-Béat i fa 10 cm (h) × 12,5 (l) cm. No consta la seva procedència i es guarda al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona amb el número d’inv. 9 513.

La superfície superior conserva les incisions que guiaren el treball del capitell. L’àbac, molt estret, és completament llis i només és separat del cistell per una fina línia incisa. El dau central de la cara conservada és decorat amb unes incisions bisellades que recorden arcuacions, força desdibuixades, mentre que el que correspon a l’angle és completament llis. De la decoració del cistell només es pot reconèixer un grup de fulles amb extrems punxeguts, que es disposen exactament sota l’angle, bisellades, i dues profundes incisions divergents sota el dau central.

Malgrat que s’observen clares diferències en l’estructura, no deixem de notar coincidències entre els que cataloguem amb els núms. 3, 4, 5 i 6, tot i la diferència de materials segons l’anàlisi d’A. Àlvarez esmentada a la introducció d’aquest apartat.

Fragment de l’angle superior d’un petit capitell (MHCB, núm. d'inv. 3 009)

El fragment, inèdit, fa 8,5 cm (h) × 8,3 cm (l) i va ser localitzat a l’àmbit de la “basílica” de Barcelona. Ara és dipositat al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inv. 3.009. És de marbre de Carrara.

L’àbac, completament llis, té una alçària considerable en relació amb el conjunt (entre 3 i 4 cm) i és completament llis. Les volutes es projecten només lleugerament del seu perfil i mostren una profunda incisió central. Per sota s’hi pot llegir una fulla que devia acabar en aquest punt tot vinclant cap enfora. Aquesta forma és resolta amb treball a bisell. Coincideix en bona part amb les característiques que observem en un capitell fragmentari del Museu Rolin d’Autun i de manera especial amb els ja citats, en relació amb un capitell de Zorita de los Canes (vegeu el núm. 4 del present inventari). Per les seves dimensions devia correspondre a una columneta.

Fragment de l’angle superior d’un capitell (MHCB, núm. d'inv. 2 582)

El fragment, de marbre d’Afyon (Turquia), fa 11,5 cm (h) × 10 cm (l) i va ser trobat en les excavacions de la plaça de Sant Iu, entre el 1949 i el 1950. Es guarda al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona amb el núm. d’inv. 2.582.

L’angle deixa veure l’àbac llis i de poc desenvolupament vertical. Immediatament per sota, una decoració amb tema d’arcuacions estilitzades es prolonga amb una fulla lanceolada, l’extrem de les fulles angulars del cistell que vincla cap enfora en aquest punt. Les volutes angulars, sumàriament resoltes, queden amagades a l’angle. El treball és a bisell. Les restes del cistell deixen veure la decoració en fulles lanceolades tractades com la que ocupa la cantonada. Per la forma del dau de cantonada i la seva decoració, aquest capitell s’aproxima al núm. 9 513 (núm. 4 del present inventari), tot i que no formen part de la mateixa peça, com també als núms. 3 i 5 pel que fa a la textura dels materials i la forma de treball. Es tracta d’un fragment inèdit.

Fragment probablement d’un capitell (MHCB, núm. d'inv. 9 515)

No consta la seva procedència i actualment es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona amb el núm. d’inv. 9.515. El fragment, de marbre de Carrara, fa 14 cm (h) × 7,8 cm (l). Per la forma en què és trencat, podria correspondre a un capitell, i la decoració conservada, de talla de bisell amb un tema vegetal de fulles, potser palmetes estilitzades, podria pertànyer a la part superior del cistell. La decoració s’aproxima al capitell núm. 3 d’aquest inventari (MHCB 7 842). És inèdit.

Bases i fusts de columnes

Base i fragment del fust d’una columna (MHCB, núm. d'inv. 3 007)

La peça, de marbre de Carrara, fa 22,2 cm d’alçària. El plint és de 14,9 × 13,1 cm i el diàmetre del fust de 12 cm. Es va trobar durant les excavacions de l’àmbit de la “basílica”. Actualment és al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inv. 3.007.

El plint, quadrangular i força irregular, presenta uns talls a escaire a la part superior. S’uneix amb la base, sumàriament resolta, amb una escocia emmarcada amb filets i un tor aixafat, amb restes d’una senzilla decoració, a partir del qual arrenca el fust llis. Per les dimensions del fust podem calcular una columneta d’una alçària de poc més d’1 m, amb un capitell que, en exemplars comparables, acostuma a treballar-se com la base, en una sola peça, tot i que cal no excloure la possibilitat que fos una peça independent.

Aquest tipus de columneta, força freqüent en l’art hispanovisigòtic, acostuma a utilitzar-se en la divisió de finestres o d’ulls interns de comunicació d’edificis, però també per a unes altres funcions, com ara en cimboris, peus d’altar, etc. Els capitells que corresponen i dels quals, en conservem alguns (a Emèrita, recollits per Cruz Villalón, i a Portugal, recollits per F. de Almeida), acostumen a ser molt senzills. La base sobre alt plint cúbic i el fust llis s’ha posat en relació amb models bizantins en funció dels exemplars d’Emèrita. El tipus, però, és força estès a la Mediterrània i en coneixem abundants exemples, fins i tot pròxims, al nord d’Itàlia, amb unes cronologies que arriben fins al segle VIII (Corpus delia scultura, 1981, esp. núm. 440, de Cividale del Friuli).

Bibliografia

• Almeida, 1974, figs. 113 i 114; Schlunk-Hauschild, 1978, pàg. 67; Cruz Villalón, 1985, pàgs. 86 i 404.

Fragments de la base de dues columnes (MHCB, núms. d'inv. 9 522 i 9 521)

Aquests dos fragments, de pedra calcària d’Aubert (França), fan 11,5 × 20 cm i 13,5 × 20 cm respectivament. Procedeixen de la “basílica” o del baptisteri i actualment es guarden al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb els núms. d’inv. 9 522 i 9 521.

La base arrenca d’un plint quadrangular i defineix el seu perfil amb un notable tor emmarcat per dos filets. Per les dimensions calculades, correspon a columnetes d’un diàmetre d’aproximadament uns 12 o 13 cm. Els fragments són inèdits.

Fragment del fust d’una columna (MHCB, núm. d'inv. 9 520)

Fa 10,5 × 12,5 cm i un diàmetre màxim de 16 cm. Va ser localitzat a les excavacions de la “basílica” o del baptisteri. Porta el núm. d’inv. 9.520 del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. La base o collarí es resol amb un simple tor del qual arrenca el fust. Es tracta d’un fragment inèdit.

Dos fragments enganxats de la base o collarí i del fust d’una columna (MHCB, núm. d'inv. 9 519)

La peça fa 10,7 × 11 cm. Els dos fragments, inèdits, de pedra calcària d’Aubert, van ser trobats a les excavacions de la “basílica” o del baptisteri el 1972. Actualment són al Museu d’Història de la Ciutat, núm. d’inv. 9.519. El perfil de la base o del collarí té forma simplement convexa sense arribar a formar un tor pròpiament dit. El fust, llis, continua a partir de la motllura.

Fragment de columna (MHCB, núm. d'inv. 2 581)

Fa 4,6 cm (h) × 17 cm de diàmetre i és de marbre de Saint-Béat. Es va descobrir durant les excavacions de la plaça de Sant Iu dels anys 1949-50. Té el número d’inventari 2 581 del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

El fragment és completament llis, sense decorar i a partir d’un punt arrenca una decoració només intuïda, de formes vegetals o d’ondulacions. Conservem exemples paral·lels de columnes helicoïdals amb un tema decoratiu a la base i a partir d’una banda plana, com ara els que es recullen a Cruz Villalón (1985) (322, 324 i exemples pròxims a La Alberca [Múrcia] i San Clemente [Cuenca], pàg. 260). No hem d’excloure la possibilitat que el fragment conservat sigui la part inferior d’un capitell cilíndric com el que hem inventariat amb el núm. 3. És inèdit.

Cancells

Tres fragments d’una placa de cancell i columna (MHCB, núm. d'inv. 3 344)

La placa, de marbre de Paros com la columna, un cop restituïts els tres fragments a la seva posició originària, fa 87 cm d’alçària i 55,5 cm d’amplada. La columna fa 68 cm d’alçària, amb un diàmetre inferior de 24,7 cm i un diàmetre superior del fust de 24,1 cm. Els fragments de la placa de cancell i la columna es localitzaren a les excavacions de la plaça de Sant lu de 1949-50. Tenen el núm. d’inv. 3.344 del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, on es conserven.

La placa té una motllura triple facetada en la part inferior i en la superior. No hi ha restes de cap sistema d’encaix en forma de pestanya o d’un altre tipus a la part inferior, per la qual cosa hem de suposar que les columnes o els pilars que la flanquejaven eren suficients per a garantir-ne l’estabilitat. Als dos costats verticals la banda no és decorada. El costat dret, de més amplada que el de l’esquerra, s’encaixa en la ranura de la columna, però té el mateix gruix que el conjunt de la placa, per la qual cosa no es pot qualificar pròpiament com a pestanya. La decoració s’organitza a partir d’un tema en forma de banda, idèntica en tres dels seus costats (el quart és el que s’encaixava en la columna abarrotada) que desenvolupa el motiu continu de la línia de cercles amb quadrat curvilini inscrit sobre la punta. L’espai interior és enriquit amb un floró de quatre pètals que neix d’un botó central dibuixat amb incisions concèntriques. Del punt de tangència entre els cercles neix, a cada costat, un folíol d’extrem arrodonit. El treball és a bisell, amb un considerable efecte de clarobscur. Un filet llis separa aquesta banda d’una d’anterior, més estreta, comuna als quatre costats de la placa, que desenvolupa un tema de trena de dues cordes treballada de forma simplificada i que al punt mig de l’alçat de la placa i en la cantonada inferior dreta presenta un motiu en calze o de fulla bilobulada que marca el canvi de ritme de direcció de la trena. El camp de la placa és una composició en reticulat, els rombes o mitjos rombes es defineixen amb bandes planes amb incisions longitudinals centrals. L’interior s’enriqueix amb un tema vegetal format per un o mig floró de quatre pètals compost amb folíols piramidals a les diagonals que es prolonguen fins a trobar el vèrtex del rombe. Aquest tema i la particular versió, més estrictament vegetalitzada, es retroba amb una certa freqüència als mosaics de paviments tardans africans, però també hispànics, enriquint les grans composicions de cercles vegetals. Alguns exemples recollits per C. Balmelle i altres (1986) són els 213c, 236b, 175d, 243d i 129a. La línia de cercles que constitueix la banda externa de la placa té paral·lels molt abundants, ja que es tracta d’un motiu de tradició romana que persisteix amb molta força dins d’unes cronologies avançades i, de manera particular, a l’escultura hispanovisigòtica. En ei mateix conjunt basilical de Barcelona cal recordar que, en una interpretació lleugerament diferent, el retrobem als fragments d’un altre cancell (núm. 16 del present inventari).

L’interior del quadrat curvilini és un floró de quatre pètals, com al de La Alberca, per citar només els exemples recollits a la taula esmentada. Els paral·lels més pròxims els trobem als frisos decoratius de l’església de San Juan de Baños o Santa Eulalia de Mèrida, tot i que en aquests els quadrats curvilinis s’omplen exclusivament amb el botó central, com al cancell núm. 16 del present inventari. Un tractament encara més sec i tallant dels bisells el veiem en uns cancells procedents de La Guardia (Jaén). Altres exemples dins l’àmbit hispànic, i sense voler esgotar-los, són la placa trobada a Cercadiila (Còrdova), amb una roseta de sis pètals a l’entorn del botó central, el cancell de Recópolis (Museo Arqueológico Nacional) o una imposta conservada al museu del castell de Mértola (Portugal), igualment amb simples botons centrals. Hi hem d’afegir l’àmplia sèrie procedent d’Emèrita recollida al catàleg de Cruz Villalón (1985), entre ells els utilitzats en línia única, núms. 24, 227, 243, 249, 260, 274, 288, 367, 368, 394, 389, 397 i 398.

La utilització d’una banda d’emmarcament per a les plaques de cancell, sigui quin sigui el tema que s’utilitza, és un fet que podem retrobar només en exemples de l’àrea llevantina, mentre que és poc freqüent als nombrosos exemplars conservats a Emèrita (esmentem com a excepcions el núm. 130 i les restes dels calats dins l’inventari de Cruz Villalón del 1985) i altres centres hispànics (ja assenyalat per Palol —1968* i 1991b—). Són citats el cancell de Segòbriga (Museo Arqueológico Nacional), el d’Aljezares (Múrcia), els cancells de procedència tarragonina (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona) i també els fragments del cancell inventariat amb el núm. 16.

La columna, fragmentada, té una base constituïda per una única motllura de tor pla o aixafat i escocia, de la qual arrenquen les canaletes helicoïdals que constitueixen el fust. Les canaletes són tallades amb profunditat, a bisell, i l’efecte de clarobscur és emfasitzat. Verticalment presenta en un costat una ranura, més ampla a la part inferior, que permet encaixar la banda plana dreta de la placa de cancell. Constitueix així el suport lateral dret del cancell i es pot creure que devien existir altres columnes semblants que ritmarien aquesta estructura formada per diverses plaques. L’alçària de la columna conservada, menor que la de la placa, no ens permet restituir la forma de coronament del conjunt. La part superior conservada de la placa és ben llisa i no mostra petjades de cap element d’encaix.

Les columnes de fust helicoidal són relativament freqüents i se’n conserva un notable grup dins de les sèries emeritenses.

La datació proposada per a aquesta placa de cancell i aquesta columna és, segons P. de Palol (1956), H. Schlunk i T. Hauschild (1978), de la segona meitat del segle VI o la primera meitat del segle VII i es fonamenta exclusivament en raons estilístiques i en comparacions amb peces escultòriques antigues com les de Segòbriga.

Bibliografia

• Palol, 1956, pàg. 93, i 1968*; Schlunk-Hauschild, 1978; Balmelle i altres, 1986; Caballero-Mateos, 1991, II, pàg. 540; Caballero, Galera, Garralda, 1991, II, pàgs. 471-497; Museu de Mértola, 1991, IV.01, pàg. 49; Palol, 1991b, vol. II, pàgs. 271-271; Márquez, Hidalgo, Marfil, 1992, pàgs. I 039-1 105.

Dos fragments d’una placa de cancell (MHCB, núms. d'inv. 3 343 i 9 511)

Aquests dos fragments, inèdits, són de marbre de Carrara i es conserven al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb els núms. d’inventari 3 343 (fragment gran) i 9 511 (fragment petit). El més gran, que té la superfície molt desgastada, fa 23,1 cm (h), 25,3 cm (l) i 6,5/7 2 cm (a); el fragment petit fa 18,5 cm (h), 14 cm (l) i 7,2 cm (a). De manera imprecisa consta que aquest darrer fragment, el petit, procedeix del “Verger” i la data de retrobament és el 5-11-1971. Sobre el fragment gran no consta la procedència, tot i que es creu que prové de la “basílica” o del baptisteri.

Els dos fragments, de gruix i dibuix idèntics, encara que no s’uneixen directament entre si, permeten restituir la decoració d’una possible placa de cancell rectangular. L’acabament pla, sense decorar, del fragment de vora decorat permet pensar que es tracta de la part superior o lateral de la placa, ja que no tenen cap sistema d’encaix ni pestanya. La composició s’emmarca amb una banda llisa de 5 cm d’amplada i successivament amb un tema d’orla format per una trena de dues cordes amb traus, emmarcat internament per un doble llistó fi. La placa es pot restituir com una composició en reticulat, formada per quadrats sobre la punta. Els quadrats o triangles formats s’omplen amb un tema vegetal molt estilitzat: el floró de vuit pètals, quatre dels quals es prolonguen fins a unir-se amb els vèrtexs del quadrat que l’emmarca. El treball és a bisell amb profundes puntades de trepant en els traus de la corda d’orla, amb la qual cosa s’obté un notable efecte de clarobscur que permet emfasitzar el dibuix. La composició central és pròxima a la que observem a la placa de cancell núm. 14 del present inventari. La composició i el motiu que l’omple són molt freqüents en la musivària romana i s’intenta, mitjançant el treball a bisell, recordar-ne els efectes pictòrics. A tall d’exemple, ho podem comparar amb el floró, lleugerament més complex, del cancell més antic de Segòbriga, que, segons H. Schlunk (1978, abb. 29), tradueix una composició musiva. Entre tants d’altres exemples cal recordar, per la mateixa proximitat cronològica i espacial, el mosaic sepulcral de Barcelona (Museu d’Història de la Ciutat), de l’inici del segle V, o el d’Òptim de la necròpoli paleocristiana de Tarragona. El tractament, però, dels exemples conservats, difereix considerablement, i en aquest sentit resulta oportú vincular el nostre exemple amb els dels mosaics pel fet que té la puntada de trepant central que en vol emfasitzar el trau i la policromia, a l’inrevés dels exemples de Beja, recollits per F. de Almeida (1974, figs. 78 i 212), on el trau es remarca en relleu, com també a la imposta de l’arrencament de les voltes de les capelles laterals de San Juan de Baños. Potser el més pròxim és el marc de la làpida amb el Credo de Toledo.

Bibliografia

• Almeida, 1974; Schlunk-Hauschild, 1978, abb. 29; Palol, 1979, fig. 9, i 1988.

Set fragments d’una placa de cancell (MHCB, núms. d'inv. 2.591, 7.870, 2.979, 2.977, 3.008, 2.587 i 2.976)

Foren recuperats durant les excavacions de la plaça de Sant Iu, de l’àmbit de la basílica, entre el 1949 i el 1950. Es conserven al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inventari i les mides següents: A: MHCB 2.591: 23 × 16,4 × 4,5 cm; B: MHCB 7.870: 7,3 × 8,3 × 3,3 cm; C: MHCB 2.979: 17,7 × 13,9 × 4,8 cm; D: MHCB 2.977: 10 × 13,7 × 4 cm; E: MHCB 3.008: 20 × 20, 8 × 5 cm; F: MHCB 2.587: 17,9 × 9 × 4,2 cm; G: MHCB 2.976: 6,2 × 5,8 × 4 cm. El diàmetre dels cercles oscil·la entre 6,2 cm (2.976) i 6,9 cm.

Les relatives i petites diferències del gruix dels fragments permeten suggerir que originàriament formaven part de la mateixa placa o d’un mateix cancell. El fragment A forma la cantonada de la placa. S’hi observa la banda llisa d’emmarcament (de poc més de 4 cm d’amplada en un costat i de poc més d’1 cm al perpendicular), que tanca un tema d’orla amb un cordó o un motiu de soga senzill. La direcció o inclinació del cordó s’interromp i canvia a partir d’una fulla bilobulada que es disposa a la cantonada o vèrtex. Possiblement, a la part central de cada costat de la placa, s’hi observaven també aquests canvis de ritme, segons permet deduir l’anàlisi del fragment E, que mostra el mateix motiu de fulla bilobulada entre un motiu de soga de tractament lleugerament més rectilini. El motiu de soga és present també als fragments B, C, F i G. Interiorment, separat per un simple filet pla, en els fragments A, B, C, E i F es desenvolupa un tema d’orla emmarcat a l’altre costat també amb un llistó pla només animat per alguna fina incisió lineal. Es tracta de la línia de cercles amb quadrat curvilini inscrit sobre la punta, idèntic al que hem analitzat al cancell núm. 14 d’aquest inventari.

El diàmetre dels cercles és idèntic en tots els fragments.

Entre els diferents fragments, alguns conserven la pestanya que permetia encaixar-les entre si (?) o amb un pilar o columna de suport. Són el C, el D (amb pestanya a cada costat i sense el tema del cordó de soga) i l’E. Els fragments A i E tenen una vora d’idèntica dimensió, per la qual cosa sembla que podrien correspondre a un mateix costat de la placa o a dos costats oposats. L’E, però, conserva la pestanya d’encaix que acostuma a unir-se amb un pilar o una columna laterals. No cal descartar, de totes maneres, la possibilitat que encaixés des de la part superior, és a dir, que constituís part de la vora superior de la placa i que la pestanya fos rebuda per una ranura horitzontal de la part central de la placa. Els fragments C i F mostren també una vora d’idèntica dimensió, i d’amplada diferent de la lateral de les peces anteriors que és idèntica a la més estreta del fragment A. Com en aquelles, també en la C observem una pestanya lateral o inferior. EI fragment D, d’enorme interès, té pestanya als dos costats. El fet de ser una peça d’idèntic gruix que les altres, sembla d’entrada que descarta la hipòtesi que servís com a pilar rectangular per a encaixar als seus costats dues plaques de cancell, tal com és freqüent als exemples emeritenses. De totes maneres, cal retenir aquesta possibilitat.

Sembla que els diferents fragments pertanyen a les vores d’una placa ja que el tema és adient i freqüent, i la formula d’orla amb línia de cercles tangents la trobem en exemples pròxims. Tanmateix, ens mancaria la zona central de la placa i, en qualsevol cas, la solució d’unir l’orla separadament no és freqüent, excepte en la part superior en alguns exemples emeritenses. Normalment es treballa conjuntament tota la placa i, fins i tot, és més comú que el pilaret que uneix les plaques sigui treballat juntament amb aquestes, fent només la sensació de ser una peça diferent (vegeu els exemples recollits per Cruz Villalón [1985] pel que fa a Mèrida). Només podríem adduir una composició semblant en faixes successives que devien encaixar entre si o ser treballades conjuntament amb aquest esquema al conservat a Santa Cristina de Pola de Lena que encaixen, però, com a plaques amb un pilar rectangular central. O a la restitució que proposa P. de Palol (1988, fig. pàg. 61) per als fragments escultòrics d’un cancell trobat a les excavacions de San Juan de Baños, també ordenat a base de frisos verticals paral·lels, formant, però, una sola peça de placa que devia encaixar amb els pilars rectangulars, més amples. En aquest cas són els fragments de la placa els que presenten la ranura i no el pilar. No trobem, doncs, de moment, una solució satisfactòria per a restituir el conjunt de fragments de la placa.

Bibliografia

• Palol, 1988; Cruz Villalón, 1985.

Cimacis o impostes

Dos fragments de l’angle d’un cimaci (?) (MHCB, núm. d'inv. 3.011)

Aquests fragments inèdits, de marbre de Carrara, procedeixen de les excavacions de l’àmbit de la “basílica” i es conserven al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Fan 10,3 cm (h) × 9 cm (l) × 13,5 cm (a), i tenen el núm. d’inventari MHCB 3.011.

El cimaci és en forma de piràmide truncada invertida. L’esbiaixat parteix d’un llistó pla vertical que el corona. La decoració, resolta a bisell, desenvolupa una composició ortogonal de parells adjacents d’imbricacions afrontades alternativament horitzontals i verticals. Les imbricacions es resolen en doble línia, amb incisió bisellada al centre.

Per la forma i el tema resulta pròxim als cimacis núms. 18 i 19 del nostre inventari, que presenten només petites variants en la interpretació del tema. No hi ha dubte que pertanyen a un mateix conjunt, però no a la mateixa peça.

El tema és molt freqüent en les composicions musives d’època romana tardana i resulta particularment utilitzat en l’escultura hispanovisigòtica, aplicant-se a peces de funcionalitat diversa, especialment als cimacis. Tot sovint s’utilitza en una sola línia, però no és rar trobar-lo en forma de composició, com en els casos que ens ocupen. En aquesta sèrie de cimacis de Barcelona, l’execució és sumària, sense una regularitat i un rigor geomètric extrems, a diferència d’alguns exemples de plaques d’Emèrita recollits per Cruz Villalón (1985, núms. 121-122). Entre les variants, a partir del tema en l’escultura hispanovisigòtica, s’observen la unió de les imbricacions pels vèrtexs, tal com veiem en el nostre exemple i al cimaci núm. 18. Aquesta variant és, però, ben coneguda ja a la musivària. Podem esmentar, com a paral·lel en relació amb el nostre, un exemple a Emèrita (núm. 261 de Cruz Villalón) i una sèrie de possibles derivacions a partir de models emeritenses en la seva àrea d’influència, des de Portugal fins a Còrdova i el nord de Toledo.

Bibliografia

• Cruz Villalón, 1985, núms. 121-122, 261 i pàgs. 327-328; Balmelle i altres, 1986, núm. 220.

Fragment d’un cimaci (MHCB, núm. d'inv. 9 512)

Es tracta d’un fragment de marbre de Carrara, que té el núm. d’inv. 9.512 del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. No consta la seva procedència i és inèdit. Fa 11 × 9 × 15 cm.

El cimaci, de perfil esbiaixat, parteix d’una senzilla i llisa banda superior. La decoració, resolta a bisell, desenvolupa una composició ortogonal formada per dues línies de parelles adjacents d’imbricacions afrontades alternativament horitzontals i verticals. Les imbricacions es resolen en doble línia, amb incisió bisellada al centre. Per la forma i el tema resulta pròxim als cimacis núms. 17 i 19 del nostre inventari. La part posterior presenta una canal vertical tallada que fa pensar en un encaix.

Fragment de l’angle d’un cimac (MHCB, núm. d'inv. 3 010)

Fragment d’angle d’un cimaci (MHCB 3 010).

Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona - M. Guàrdia

Aquest fragment, de marbre de Carrara, procedeix de l’àmbit de la “basílica” i es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona amb el núm. d’inventari 3.010. Fa 10 × 13 × 19,5 cm.

És, com els dos fragments anteriors, una peça en forma de piràmide truncada invertida, amb un perfil esbiaixat moderat tallat a partir d’una faixa llisa i vertical superior. Coincideixen plenament les mides, l’alçat dels tres cimacis inventariats (núms. 17, 18 i 19), i també la decoració i la forma en què estan treballats. S’observa, com a la peça núm. 18, una canal vertical i cilíndrica a la part posterior, que si fos situada al bell mig de la peça ens permetria restituir les dimensions totals per al fragment que ara ens ocupa; aquestes serien a l’entorn de 30 cm de costat llarg, calculat des de la part superior.

Com a paral·lels concrets per a aquesta solució simple de les imbricacions, podem esmentar un grup procedent d’Emèrita (núms. 373, 311, 312, 258 i 248, decorant cimacis, i núms. 151-152, decorant plaques, segons la relació feta per Cruz Villalón). També tenim alguns interessants exemplars cordovesos amb el mateix tema decorant cimacis (fig. 197 de Vicent), el portuguès d’Idahna-a-Velha (fig. 169 d’Almeida) i els retrobats a l’església de Santa Lucía del Trampal (Càceres), que es daten al segle VII.

Bibliografia

• Vicent, 1967; Almeida, 1974; Cruz Villalón, 1985; Caballero i altres, 1991, II, pàgs. 497-523.

Fragments de funció indeterminada

Fragment de cimaci, imposta o fris decoratiu (MHCB, núm. d'inv. 7 868)

Fragment de cimaci, imposta o fris decoratiu (MHCB 7 868).

M. Guàrdia

Aquesta peça de marbre de Carrara, inèdita, fou trobada a les excavacions de la plaça de Sant Iu entre els anys 1949 i 1950. Ara es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inventari 7.868. Fa 10,6 × 32 × 13,5/14,2 cm i el diàmetre dels cercles 8,2 cm.

La forma del fragment és paral·lelepipèdica, i és decorat només en un dels costats curts. El tema, emmarcat entre dues motllures llises, és el de la línia de cercles tangents que generen en la seva successió rosetes de quatre pètals. L’espai entre les rosetes és ocupat per un botó que destaca el centre amb una línia incisa concèntrica.

Per la forma podria considerar-se part d’un cimaci, tot i que els costats són plans, sense inclinació. Tampoc no s’ha de descartar que formés part d’una imposta. Creiem més probable, però, que devia constituir un fris decoratiu, amb un tema semblant a la imposta recentment estudiada de Santa Eulàlia de Mèrida, datada per L. Caballero i P. Mateos al final del segle VI.

Bibliografia

• Palol, 1988; Caballero-Mateos, 1991. II. pàg. 540.

Fragment de funció indeterminada (MHCB, núm. d'inv. 7 838)

Es tracta d’un fragment de marbre de Paros trobat en les excavacions de la “basílica” l’any 1964. És inèdit. Actualment es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inventari 7.838. Fa 11,5 × 14,7 × 16 cm i un diàmetre del cercle decorat de 12,5 cm.

És un fragment informe que només presenta la cara interior decorada i la posterior amb restes d’un encaix vertical en un extrem. La cara anterior permet refer sense dificultats el tema, que retrobem a la banda decorativa del cancell núm. 14.

Fragment de funció indeterminada (pilastra de cancell?) (MHCB, núm. d'inv. 2 594)

Aquest petit fragment fou localitzat l’any 1953 durant les excavacions del carrer dels Comtes. Actualment es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inventari 2.594. Fa 17,5 × 11,5 × 8 cm.

El fragment és decorat en la cara frontal i en el costat o vora, mentre que la part posterior, allisada, presenta un encaix en recés vertical. El lema que decora la vora és una línia doble i paral·lela d’imbricacions. El fragment del front desenvolupa un tema vegetal amb fulles que en la seva base genera dues volutes. Les volutes i les fulles coincideixen amb el tractament que observem en altres peces que formen part d’aquest inventari, com ara els capitells 3, 4 i 5. Tot i que no tenim paral·lels concrets, el tema recorda resolucions vegetals emeritenses, com ara la decoració d’una placa (núm. 169 de la classificació de Cruz Villalón) i, fins a cert punt, algunes peces hispanovisigòtiques de Tàrraco. Les línies d’imbricacions, d’altra banda, són idèntiques a les que trobem en la decoració d’una placa de cancell i en un suposat muntant de Tarragona, i pròximes a les del cancell de la “basílica” d’Aljezares.

El gruix de la peça fa pensar, més que en una placa de cancell, en un pilar per a encaixar-les. El fet que presenti decoració a la vora porta a deduir que devia ser un muntant d’obertura del cancell, com també s’ha suposat per a la peça esmentada de Tarragona. Alguns exemplars de pilars de cancell procedents del sud-est de França mostren un sistema d’encaix molt semblant al que observem en aquest que tractem. Els pilars de cancell hispànics acostumen a tenir una ranura vertical que rep la pestanya de la placa. No hem d’excloure, però, una altra funció per al fragment que ens ocupa, com ara que fos una placa decorativa que encaixés al mur, tot i que la ranura no ens permet imaginar la forma en què ho devia fer. Si acceptem la possibilitat que sigui un pilar de cancell, seria l’únic exemplar conservat del conjunt episcopal, ja que només tenim testimoni de l’ús de columnes fent aquesta funció d’encaix i suport alhora que les plaques de cancell.

Bibliografia

• Palol, 1953c i 1963, 77-84, pàgs. 1-13; Buis, 1978, XXVII, pàgs. 21-29; Palol, 1979, fig. 71; Cruz Villalón, 1985; Palol, 1991b, vol. III, fig. pàg. 315.

Placa decorada amb temes geomètrics i vegetals (MNAC, núm. d'inv. 9.994)

Es tracta d’una placa amb un relleu de marbre bisellat, trobada en obrir els fonaments de la casa núm. 12 del carrer Freneria (Barcelona). Fou donada per F. Torres per mediació de F. de P. Villar al Museu Provincial d’Antiguitats (núm. 738); actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb el núm. d’inventari MNAC/MAC 9.994. Les seves dimensions són: 44,5 × 46,5 × 9 cm.

Fragment d’una placa rectangular trencada en un dels dos costats curts. La placa porta una motllura plana, sense decoració. La superfície rebaixada i plana mostra, treballat a bisell a la mateixa alçada de relleu que la motllura, un tema de cercles enllaçats traçat a compàs, amb dues fulles d’extrems corbats a les interseccions. A l’interior de l’únic cercle conservat que es dibuixa amb una banda de mitja canya còncava, s’hi inscriu un floró de dotze pètals amb alternança dels d’extrems arrodonits i punxeguts. El botó central és dibuixat en cercles concèntrics.

L’estat fragmentari de la peça no ens permet deduir la llargada total originària. La placa podria ser rectangular, i contenir només dos cercles, amb la qual cosa es restituiria en unes dimensions aproximades de 77 cm de longitud màxima, però també podríem reconstruir-la com un fris que admetria la juxtaposició de diverses plaques de llargada indeterminada.

No és tampoc fàcil esbrinar-ne la funció, ja que per la seva forma i el seu gruix no permet suposar que fos un cancell i més aviat pensem en la possibilitat que fos usat com a placa ornamental en forma de fris continu. La troballa de la peça, sense context arqueològic però dins el barri antic de Barcelona, prop de l’antiga catedral, ha fet pensar en la seva pertinença a aquest edifici. Recordem que al carrer dels Comtes es trobà la placa de cancell (Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona) per a la qual se suposa el mateix origen.

A més del treball a bisell, ben característic per bé que no exclusiu de l’escultura de tradició hispanoromana dels segles VI i VII, podem trobar paral·lels concrets per als temes i la seva interpretació formal dins de la mateixa cultura artística. Així, per exemple, la composició dels cercles enllaçats, força comuna dins de la musivària romana, la trobem interpretada també en relleu des dels exemplars del segle VI fins als frisos arquitectònics de les esglésies del segle VII (San Pedro de la Nave, Quintanilla de las Viñas). El floró, igualment comú als repertoris dels mosaïcistes, té una versió similar als relleus més antics de Segòbriga, del segle VI, i en coneixem també exemples en plaques o rajols de terracota (son Peretó). El tipus de relleu, en dos plans, amb fons llis i de composició molt neta i elegant, enllaça millor amb les mostres d’escultura del segle VI de les zones de llevant de la Hispània romana, més que no pas amb els tipus emeritenses, i el cancell i els altres fragments d’escultura arquitectònica procedents de Barcelona són, al nostre entendre, les obres més pròximes al relleu que tractem des d’aquest punt de vista.

Bibliografia

• Elias, 1888, pàg. 230; Ainaud, 1973, pàg. 45; Prefigurado, 1992, pàgs. 121-122.