Arqueologia funerària

“...he arribal a l’edat en què la vida, per a qualsevol home, és una derrota acceptada. Dir que els meus dies estan comptats no té sentit; així ha estat sempre; així és per a tothom...”

Margarite Yourcenar, Memòries d’Adrià.

El significat de la mort a l'Antiguitat tardana

La mort és un dels tràngols més difícils que ha de passar l’home. Tota la seva existència es desenvolupa entre la indissoluble polaritat de vida i mort que es fonamenta en una consciència religiosa universal, almenys en el nostre univers, segons la qual la natura humana es compon d’un cos material i una altra entitat immaterial (l’ànima). El pas de la vida a la mort i la superació d’aquest tràngol sempre van acompanyats de la creença en una vida en el més enllà. Vida. mort i resurrecció són conceptes que necessàriament estan associats. A partir de l’aparició i la difusió del cristianisme aquests tres elements ocuparan un lloc d’importància cabdal.

La idea fonamental és que la mort, el dia de la mort, ha de ser celebrat com a dies natalis, que simbolitza que amb la mort comença la immortalitat i la felicitat. El terme natalicium correspon al dia de la mort, que és considerat com el veritable naixement.

A partir d’aquestes premisses es comprèn la importància de la sepultura com a “interval” entre la mort de l’home i la resurrecció (Février, 1984). La sepultura, entesa com a infraestructura material, és, per tant, el lloc de descans o d’espera del cos físic en el seu pas a la vida del més enllà (Sanders, 1984, pàg. 206). El cos és dipositat a l’interior de la sepultura acompanyat sempre dels seus béns personals, generalment guarniments, que permeten a l’individu de passar d’una vida terrestre a una vida d’ultratomba, i per tant al paradís celestial (VAragnac, 1948, pàg. 217); es tracta d’inhumacions vestides, acompanyades poques vegades d’algun dipòsit funerari, ja que aquests dipòsits no són necessaris en el nou sistema de valors i la immaterialitat de l’ànima d’aquest període (Cumont, 1946; Young, 1977).

Arqueologia funerària dels nuclis urbans

Les àrees funeràries emplaçades en el suburbium

Mapa de la situació de les necròpolis urbanes i rurals de l’antiguitat tardana a Catalunya.

G. Ripoll

Al voltant del nucli urbà i sempre extra muros, és a dir, en el suburbium, a partir de la implantació del cristianisme, es disposen les grans àrees de cementiri que en molts casos són generades pels centres martirials. A més, apareixen hospitals i albergs per a pelegrins anomenats xenodochia, les comunitats monàstiques, algunes vil·les suburbanes, etc.

La relació entre el teixit urbà, l’urbs i el suburbium s’estableix a partir d’unes manifestacions litúrgiques, que regeixen la vida de la comunitat cristiana. Durant l’antiguitat tardana es denota la relació important que s’estableix en el trinomi urbs-suburbium-territorium (Gurt, Ripoll, Godoy, 1994), però resulta molt difícil establir quins són els punts que delimiten, no la ciutat, ja que la muralla arriba a simbolitzar aquesta separació, sinó el punt exacte on se situa el límit entre el suburbi i el territori. Des d’un punt de vista teòric es pot afirmar que allà on acaba la presència d’àrees funeràries també s’acaba ei suburbi i comença el territori, però tant en un pla jurídic com arqueològic aquesta separació es fa més difícil. També cal destacar que en les fonts escrites la utilització del terme suburbium és habitual, sobretot quan es tracta d’emplaçar o situar edificis de culte, que són els que vertebren —juntament amb els conjunts funeraris— l’activitat cristiana fora de la ciutat. Les fonts escrites tampoc no aporten documentació sobre la delimitació d’aquest espai.

De tota manera, és molt clar que és en el suburbium on les transformacions de la civitas christiana es fan realment paleses, almenys de moment a Hispània, i posen en relleu, tal com veurem més endavant, l’estreta relació entre el món dels vius i el món dels morts. L’emergència del culte martirial anirà definint la transformació del suburbi, atesa la importància de la veneració i de les inhumacions que aquest culte genera. La comunitat cristiana privilegiarà les zones suburbials i les convertirà en centres d’atracció i en llocs de reunió. La presència d’aquests diferents llocs de culte va afavorir una afluència de pelegrins, fet que explica la construcció d’una sèrie de dependències per a acollir-los, com els ja esmentats xenodochia.

La topografia d’una ciutat cristiana i el seu entorn queden completats amb l’edificació de monestirs. L’aparició d’aquests edificis és un reflex clar de la vida eremítica amb l’objectiu d’atènyer la perfecció espiritual sense allunyar-se de la ciutat, ja que normalment són emplaçats en zones suburbials properes, tot i que el monacat d’aquesta època és fonamentalment de tipus rural i està lligat a una economia de subsistència (Díaz, 1987). Aquesta economia obliga el monestir a estar en estreta relació amb el territori i els pagesos que el poblen. Les mateixes característiques polítiques, econòmiques, culturals i religioses del moment demanen l’existència no solament de monestirs de tipus rural o suburbà, sinó també de monestirs urbans, tot i que de moment no hi ha testimonis arqueològics.

Tanmateix, algunes referències literàries ajuden a completar el panorama; així, a tall d’exemple, podem fer referència a un dels casos de Bàrcino, el de l’esment en l’himne redactat pel bisbe Quirc, on s’explica que ell mateix fundà un monestir dedicat a santa Eulàlia, prop del seu sepulcre (Fàbrega, 1958). És possible, encara que no hi ha res que ho confirmi, que aquí es trobi l’origen del futur monestir medieval de Santa Eulàlia del Camp, a la Vilanova de la Mar, actual barri de Ribera.

El suburbium i el culte martirial

El culte martirial, tot i que comença al final del segle II amb la fi de les persecucions i la pau constantiniana, tindrà una gran força social i religiosa a partir del segle IV (Duval, 1988). Aquesta força, plasmada a través de les diverses manifestacions de la veneració, és deguda a diferents creences, entre les quals destaca en primer lloc el fet que el martiri patit pels sants pot ser vehicle d’intercessió per al cristià. En segon lloc, l’esperança en l’obtenció de favors, no solament escatològics o espirituals, sinó també d’ordre miraculós. Finalment, hi ha l’esperança en la resurrecció, fet que comporta la preparació d’una infraestructura material —una sepultura— que és, en definitiva, una protecció espiritual.

D’aquí deriva la importància que va adquirint amb el pas del temps el desig dels fidels de fer-se enterrar al costat dels màrtirs, fet que es coneix normalment com a tumulatio ad martyres. Aquestes inhumacions ad sanctos solen ser sepultures privilegiades que busquen intercessió per a la redempció de l’ànima, la qual cosa exigeix una certa proximitat al màrtir. Aquesta cohabitació en l’espai funerari reflecteix l’esperança d’una cohabitació en l’eternitat celestial. La presència d’una inhumació martirial i la seva veneració, tal com ja hem dit, es troba a l’origen de moltes àrees de cementiri suburbanes i fins i tot de llocs de culte. Al llarg dels segles V i VI aquestes inhumacions es monumentalitzaran i es convertiran en una memoria, confessio o un martyrium, en estreta relació amb el culte a les relíquies i els pelegrinatges. Tanmateix, cal tenir present que l’estudi del culte martirial a la Tarraconense, i per tant a Hispània, no es pot fer a partir de l’anàlisi epigràfica estrictament martirial, sinó que ha de tenir en compte els epitafis referits a deposicions de relíquies i a les restes arqueològiques (Duval, 1993).

Les basíliques funeràries

No totes les àrees de cementiri al voltant de l’urbs són degudes al culte martirial o a la veneració de les relíquies, sinó que alguns existeixen per elles mateixes i perpetuen l’existència de necròpolis paganes anteriors. Generalment, en aquestes àrees funeràries apareixen també centres de culte que veuran com són envaïts tant els seus espais interns com els pòrtics i les zones circumdants de sepultures. Les esglésies funeràries es converteixen així en un element essencial en la vertebració del paisatge suburbà, però també del paisatge rural. A Hispània, i com veurem també a la Tarraconense, hi ha nombrosos casos d’esglésies funeràries.

El fet que hi hagi sepultures emplaçades tant a l’interior com a l’exterior de les esglésies, evidencia la necessitat dels fidels per a fer-se enterrar ben a prop de l’espai sagrat, a fi de trobar-hi protecció. És remarcable la particularitat recollida en el cànon XVIII del concili I de Braga de l’any 561, de caràcter provincial, que recomana que si s’ha d’enterrar en les basíliques martirials es faci a l’exterior i als pòrtics: De corporibus defunctorum. (De corporibus hominum intra baselicas sanctorum nullatenus sepellendis). Item placuit, ut corpora defunctorum nullo modo intra basilicam sanctorum sepeliantur, sed si necesse est de foris circa murum usque nunc retinent civitates, ut nullo modo intra ambitus murorum civislibet defuncti corpus humetur, quanto magis hoc venerabilium martyrum debet reverentia obtinera (Vives, 1963, pàg. 75). Malgrat aquesta prohibició, l’arqueologia fa evident que la pràctica d’enterrar a l’interior de les basíliques serà constant i habitual durant tota l’antiguitat tardana (Ripoll, 1989, pàgs. 404-405).

Les ciutats del nord-est de la Tarraconense i els seus suburbia funeraris

Després d’aquesta breu introducció, cal destacar ara les particularitats de les àrees funeràries de les ciutats del nord-est de la Tarraconense, tenint en compte que en aquest text es fa una globalització dels resultats i que cadascuna de les ciutats i les seves necròpolis és analitzada separadament amb la seva bibliografia corresponent(*).

Sarcòfag de marbre blanc encastat al presbiteri de l’església de Sant Feliu de Girona, amb dos camps d’estrígils oposats, una màndorla al centre que conté una orant i dues figures del Bon Pastor als extrems.

ECSA - F. Tur

A l’extrem nord destaca la ciutat de Gerunda. Les necròpolis del suburbium es distribueixen essencialment en el sector sud de la ciutat, amb l’anomenada necròpoli meridional, la de l’Hotel dels Italians i la del Mercadal. A la zona nord i al costat de la porta d’accés a la ciutat hi ha l’església de Sant Feliu, on degué estar emplaçat un dels antics centres de culte martirial amb la seva respectiva necròpoli, ja que a la capçalera de l’església hi ha sarcòfags pagans i cristians reutilitzats que degueren pertànyer als antics cementiris situats a la vora de la via d’accés a la ciutat. Les sepultures localitzades a la zona dels anomenats Banys Àrabs degueren pertànyer a aquest conjunt de cementiri. En el sector sud, fora de la ciutat però molt a prop del recinte de les muralles, hi ha una altra àrea funerària, l’anomenada necròpoli meridional, i més allunyades però al costat de la Via Augusta, les de l’Hotel dels Italians i el Mercadal, totes amb una cronologia àmplia inscrita dins de l’antiguitat tardana.

En el cas d’Empúries, el conjunt d’àrees sepulcrals és al voltant del que fou l’antiga ciutat, principalment en funció dels diferents llocs de culte, com ara l’església funerària de la Neàpoli i les esglésies de Santa Magdalena i Santa Margarida, al costat oest de l’anomenat turó de les Corts, on hi ha la ciutat romana. L’església de la Neàpoli és un magnífic exemple d’edifici civil d’origen romà —en aquest cas l’apodytherium d’unes termes— transformat en església funerària situada en el que era el suburbium de l’hàbitat instal·lat a Sant Martí d’Empúries. L’església funerària de la Neàpoli es caracteritza per la presència d’una sepultura privilegiada situada davant de l’absis i de tota una sèrie de cambres al voltant de l’edifici que tenen clares funcions de mausoleu i que, a l’origen, havien format part de l’estructura termal. Malgrat l’existència d’aquestes cambres i la presència de sepultures a l’interior de la nau, l’espai on més densament apareixen inhumacions és al costat sud. La resta d’aquest conjunt funerari —amb un nombre bastant superior a les 500 sepultures— és distribuït majoritàriament entre les cases de tot el barri nord de la Neàpoli (Nolla-Sagrera, 1995).

A l’antiga Rhode (Roses), es coneixen dues àrees funeràries. La primera, coneguda des d’antic, és situada en l’anomenat turó de Santa Maria, on es documentà una petita església funerària al voltant de la qual s’emplaça una necròpoli composta per més de trenta sepultures, tot i que degué estendre’s cap a l’E, ja que se n’han trobat també prop de la muralla hel·lenística. Cronològicament se situa entre els segles IV i VII. A partir d’aquest segle VII comencen a aparèixer sepultures a l’altra àrea funerària situada a la zona de l’antic port, separada de l’anterior per un antic curs d’aigua i que s’estén per tot el sector del NE, envoltant les antigues estructures urbanes del barri hel·lenístic i l’anomenat edifici A (Puig, 1996-1997).

També al N de l’antiga Tarraconense destaca un altre nucli urbà, el d’Aquae Calidae (Caldes de Malavella, la Selva). En el lloc de Sant Esteve, emplaçat en el que degué ser el suburbium d’Aquae Calidae i en una de les vies d’accés a la civitas, es va trobar un nombre important de sepultures —56 en total—. Tot i que no s’han trobat materials arqueològics a l’interior de les sepultures, per la tipologia dels enterraments la necròpoli podria haver estat en ús entre els segles IV i VII (Merino, Nolla, Santos, 1994).

A l’interior, Lleida, l’antiga Ilerda, conserva escassos testimonis del que fou a l’antiguitat tardana, però sí que se’n coneix un dels sectors funeraris, l’anomenat de l’Estació, situat extramurs de l’antic nucli urbà, prop d’una de les vies d’accés a la ciutat, la de l’E. La zona presenta una ocupació ja des de l’Alt Imperi, que perdurà fins a l’època medieval, en què es creà el barri de Sant Pau del Mercadal.

Un dels conjunts urbans més rellevants del llevant de la Tarraconense és el de Bàrcino, a més del de Tàrraco. Els cementiris es distribuïren al voltant de tota la ciutat. La zona suburbial de l’W devia oferir bones possibilitats per a l’agricultura, ja que es tenen molt poques notícies sobre troballes funeràries, llevat d’una àrea a Sant Pau del Camp datada entre els segles VI i VII i emplaçada al lloc d’una vil·la. Inversament, tot el suburbi, de terrenys de maresma i insalubres, aglutina una densificació més elevada de sepultures. L’àrea de necròpolis és molt extensa; circumda les zones pròximes a la ciutat i ateny una gran extensió cap a l’actual parc de la Ciutadella. És condicionada per l’aparició d’un eix en diagonal, fossilitzat per l’actual carrer de l’Argenteria, que sortint de la porta est de la ciutat (porta principalis dextra) es dirigia cap a l’antiga línia de costa. La zona nord-est també era ocupada per una àrea funerària. El sector més interessant se situa a l’actual plaça d’Antoni Maura i el seu entorn, on hi havia una vil·la suburbana destruïda a mitjan segle III i, posteriorment, una necròpoli de l’antiguitat tardana. Els escassos materials trobats a l’interior d’una de les sepultures fan pensar que es va utilitzar des de la primera meitat del segle IV fins al final, almenys, del segle VI. El conjunt té un gran interès per dues troballes de caire diferent. En primer lloc, la presència d’una estructura arquitectònica de planta quadrada i exedra exempta, antic triclinium de la vil·la, que va servir de mausoleu familiar per a acollir una dotzena de sepultures. En segon lloc, entre aquestes inhumacions n’aparegué una, la de l’angle nord-est, en posició N-S, construïda amb maçoneria i coberta per una làpida sepulcral de mosaic. Característica dels segles IV al VI, la forma rectangular de la làpida presenta un mosaic policrom amb un crismó tancat en una corona de llorer amb dues roses a cada costat de la part alta, és a dir, una corona purpúria que simbolitza que s’ha aconseguit el cel per la sang; en posició central, a ambdós costats, dues volutes d’acant i els espais lliures s’omplen de nou amb roses vermelles. Aquesta troballa inusual va fer pensar en una sepultura privilegiada que es va posar en connexió erròniament amb Pacià. Si fos així, però, la corona hauria estat una corona càndida guarnida amb lliris blancs, símbol de les bones obres per les quals es mereix el cel. La simbologia martirial de la làpida de mosaic indica sense cap dubte que es tracta d’una sepultura martirial i que l’edifici que l’acull és un martyrium (Ripoll, e.p.).

Un dels conjunts més destacats no solament d’Hispània sinó també de l’Occident mediterrani és situat a l’antiga Tàrraco(*). Les tres grans àrees funeràries del suburbium de la ciutat es distribueixen una a la zona est, al costat de l’antiga línia de costa i a la zona de l’amfiteatre, una altra al sector nord-est (Mas Rimbau) i l’última i més important a l’W, prop de l’antiga zona portuària, composta per tres gran nuclis coneguts com a necròpoli del Francolí o de la Tabacalera, l’església funerària del Parc Central i necròpoli del Parc de la Ciutat / Pere Martell. La troballa recent de l’església del Parc Central es revela com un important conjunt funerari que s’ha d’associar amb l’altra necròpoli i església ja conegudes del Francolí. L’origen martirial de tota aquesta àrea sepulcral, en relació amb Fructuós, Auguri i Eulogi, és indubtable i es basa també en l’aparició d’una sèrie d’inscripcions funeràries que constaten que es tracta d’inhumacions ad martyres (Duval, 1993, pàgs. 198-200)(*). En el sector de la Tabacalera l’excavació de J. Serra Vilaró va posar al descobert més de dues mil sepultures d’una variadíssima tipologia, que cronològicament s’estenen des del segle IV fins al segle VII(*). Totes les inhumacions s’aglutinen al voltant d’una construcció que, malgrat la informació fragmentària, sempre ha estat considerada com la basílica martirial. Al voltant d’aquesta estructura es detecta més densificació i superposició de sepultures, i també la presència de criptes funeràries tipus mausoleu de caràcter familiar. A l’església del Parc Central, construïda a la segona meitat del segle V, s’excavaren fins a 172 tombes distribuïdes totes a l’interior de l’edifici. En destaquen les dues adossades a l’interior de l’absis i les que són situades davant d’aquest. Es tracta sens dubte de sepultures privilegiades, com també ho són les que apareixen en la construcció —mausoleu en opus caementicium— situada al peu de l’edifici, a l’eix central i oberta sobre aquest, i que va ser afegida posteriorment a la seva construcció. Atesa l’escassesa de materials, no es pot definir en quin moment va ser afegit aquest mausoleu sepulcral, que sens dubte s’ha d’identificar amb una inhumació privilegiada, ja que és modificat el projecte arquitectònic original. La resta de sepultures es distribueixen en les tres naus de l’església, on ocupen els espais de circulació i els de comunicació de les naus. Al sector septentrional de la ciutat, a l’anomenada necròpoli de Mas Rimbau, s’han pogut detectar dues fases diferenciades. La primera se circumscriu als segles III i V, i la segona als segles VI i VII. A l’interior de l’amfiteatre, l’església construïda al segle VI va generar, al seu torn, una altra àrea funerària de certa importància, ja que hi apareixen prop de cinquanta sepultures. D’aquesta brevíssima presentació es desprèn la importància de la comunitat cristiana de Tàrraco durant tota l’antiguitat tardana, on tota l’activitat funerària es focalitzava al sector del Francolí.

Finalment, al delta de l’Ebre, a la ciutat de Dertosa, poc coneguda en el període de l’antiguitat tardana, els conjunts de cementiris d’aquest moment se situen, segons les troballes puntuals, a la zona sud de la ciutat, a l’altra banda de l’antic barranc del Rastre. Les restes arquitectòniques associades a enterraments no han permès definir si es tracta d’esglésies funeràries o no. Els tipus de sepultures són en àmfora o construccions en tègules.

Les sepultures a l’interior del nucli urbà

La legislació, tant civil com conciliar, repeteix reiteradament que el lloc d’inhumació dels morts ha d’estar separat del lloc on s’habita. Ja hem citat el cànon XVIII del concili I de Braga, on també s’al·ludeix a aquest problema —ut millo modo intra ambitus murorum civislibet defuncti corpus humetur (Vives, 1963, pàg. 75)—, i que reitera la prohibició que ja apareix en el codi teodosià. Aquest cànon fa referència a un conflicte o problema que va preocupar a la zona de la Gallaecia, ja que l’arqueologia demostra que la pràctica d’enterrar tant en esglésies com a l’interior de les ciutats va ser comuna. Pel que fa a aquestes últimes, es produeix una lenta penetració de les sepultures en àmbit urbà, que es farà cada cop més palesa amb el pas del temps i sobretot a partir del segle VI.

No es tracta d’un fenomen aïllat. Al contrari, les sepultures intra muros es detecten a partir del segle IV en nombrosos nuclis urbans de la Mediterrània. L’existència d’enterraments dins dels límits de la ciutat no implica que els sectors urbans on apareixen vagin perdent la seva funció d’habitació, sinó ben al contrari, hi ha una clara convivència entre el món dels vius i el dels morts. Es pot parlar, doncs, de presència de sepultures urbanes o petits grups de cementiri, però no de veritables barris o sectors reservats a la inhumació. A Hispània se’n poden recordar alguns casos, com el de Clunia, Conimbriga, Còrdova o València.

A la Tarraconense destaca el grup de tombes que apareix a la capçalera del conjunt episcopal de Barcino. Es tracta d’un grup de sepultures situat en un punt de veritable interès urbà, atesa la situació topogràfica amb relació a les obres de construcció de tot el sector episcopal. Els tipus d’inhumació —se’n coneixen vint-i-dos en total, però el nombre podria ser més alt— són essencialment en àmfora i tègules, tot i que n’hi ha algun de construït amb pedres irregulars. La disposició de les tombes no es regeix per una orientació precisa, sinó que algunes ho fan en disposió E-W i altres N-S.

També al llevant, a l’antiga lluro, al voltant de l’actual església de Santa Maria, es distribueix un conjunt de cementiri que cronològicament abraça des del segle IV fins al segle VI i que es degué originar en funció d’un lloc de culte. Es tracta d’un cas interessant perquè constata el problema de la penetració de les sepultures en àmbit urbà, on ocupaven el que havien estat llocs públics o de representació. D’altra banda, com passa en molts casos, en aquesta mateixa zona es va emplaçar posteriorment, al principi del segle XI, la parròquia de la ciutat.

L’altre nucli important de la Laietània durant l’antiguitat tardana se situa a l’antiga Bètulo. Es coneix la importància d’aquesta població durant l’antiguitat tardana, però des del punt de vista funerari no se’n coneix pràcticament res, llevat d’algunes tombes puntuals localitzades a la zona del fòrum i altres a la zona d’accés a la ciutat, al costat de la Via Augusta.

Les sepultures que s’han trobat intra muros a Tàrraco són escasses i se situen essencialment a la part alta de la ciutat: a la zona de la torre del Pretori, al jardí de la catedral i als voltants del considerat episcopium (carrer de la Mercè). Finalment, cal destacar un enterrament infantil al costat de la muralla meridional oest (carrer de Lleida).

A l’antiga Iesso (Guissona) i a l’interior del nucli urbà es va localitzar, encara que només de manera parcial, una necròpoli situada grosso modo als voltants de l’església de Santa Maria. Es desconeix a quina classe d’estructures és associada —potser un edifici de tipus monumental— i fins a quin punt aquestes estructures eren desafectades. Malgrat la parcialitat del coneixement del conjunt funerari, es degué tractar d’un punt important dins de la ciutat, atès que hi apareixen nombroses restes de sarcòfags de pedra amb cobertes de doble vessant, sepultures en tègules i una inscripció funerària. Tot i que la datació és difícil, pels materials trobats es pot afirmar que la necròpoli s’instal·là a l’interior de la ciutat ja a partir del segle IV i hi perdurà fins al segle V, tot i que no se sap si va tenir una continuïtat més gran.

També a Gerunda es coneixen algunes sepultures —només cinc— intra muros del teixit urbà, localitzades a la caserna d’Alemanys, no gaire lluny de la porta est de la ciutat. És probable que aquestes tombes estiguin relacionades amb una àrea funerària més extensa, tot i que de moment no se’n pot dir res amb seguretat, com passa amb la datació, que sembla que es podria situar dins de l’antiguitat tardana.

Aquesta revisió de les àrees funeràries del N de la Tarraconense tant al suburbium com intra muros dels conjunts urbans, forneix dues conclusions molt clares. La primera és l’evident desconeixement que es té del problema de les àrees funeràries que envolten la ciutat, ja que només es coneixen els grans nuclis, sobretot els de les ciutats més importants: Tarragona i Barcelona. A l’extrem nord, gràcies a la fructuosa activitat dels equips arqueològics, es coneixen bé, avui, Empúries, Roses i Girona. A partir d’aquesta constatació s’arriba a una segona conclusió: la importància que va tenir el llevant de la província durant l’antiguitat tardana, sobretot a la zona de la Laietània, tot i que aquesta focalització potser és fruit de l’abundant activitat arqueològica que s’hi desenvolupa. En l’àmbit urbà, la zona costanera és la més rellevant, i sobretot des de Bàrcino fins al N, ja que cap al S només es destaca Tàrraco i la pràcticament desconeguda Dertosa. A l’interior, de moment, només hi ha informació molt segmentada de les ciutats d’Ilerda i Iesso. A més, aquesta revisió i les anàlisis particulars han permès de constatar que el fenomen de la penetració de les sepultures a l’interior de l’àmbit urbà es revela com un fet molt més important i habitual del que aparentment semblava fins ara. Es pot concloure que la relació, cada cop més pròxima, de l’espai dels vius i el dels morts denota les importants transformacions —fins i tot pel que fa a la mentalitat—, que es produïen en l’antiguitat tardana.

Arqueologia funerària d’àmbit rural

La premissa de la qual cal partir és el pràctic desconeixement que es té de la relació entre l’hàbitat i les seves necròpolis. Bé que es coneixen els llocs d’hàbitat i els establiments rurals, i que d’altra banda es detecten inhumacions aïllades o nuclis de cementiri, la relació i dependència entre ells és pràcticament desconeguda.

El cas del Bovalar, àmpliament estudiat en aquest volum, n’és un exemple molt clar. També es pot destacar el cas de Puig Rom (Roses), perquè, tot i que se’n coneix l’hàbitat, no es pot dir res de la necròpoli. Es evident que aquesta dissociació entre lloc dels vius i lloc dels morts crea un panorama científic difícil de resoldre, ja que impedeix dur a terme una anàlisi social, cultural i econòmica que abraci tota la problemàtica.

No obstant això, de l’estudi microregional detallat que es fa en les fitxes d’aquest volum s’arriba a determinar, bé que fragmentàriament, el poblament del N de la Tarraconense durant l’antiguitat tardana. No hi ha dubte que tota necròpoli és un factor determinant per a detectar l’existència d’un hàbitat (Ripoll, 1989, pàg. 398).

D’altra banda, cal tenir present que es coneixen força millor les necròpolis urbanes, tot i que n’hi ha menys, que no pas les rurals, i que moltes constatacions no vénen directament dels cementiris rurals, sinó que són extrapolacions de la informació proporcionada pels cementiris dels nuclis urbans, a més de les esglésies funeràries i les esglésies rurals on hi ha una necròpoli.

Les necròpolis dels establiments rurals i les vil·les

Ja hem fet referència a la dificultat de detectar l’hàbitat corresponent a una necròpoli i viceversa. Es ben sabut, com en el cas de les ciutats o els nuclis urbans, que l’àrea de cementiri està separada del lloc de l’hàbitat, encara que a una distància prou propera perquè els habitants es puguin ocupar dels seus difunts i vigilar que no es produeixin casos de violació i profanació.

Aspecte d’un dels sarcòfags trobats en l’excavació del poblat del Bovalar (Seròs, Segrià) i de diverses tombes situades sota el contracor de la basílica del mateix lloc.

P. de Palol

El cas del Bovalar n’és un exemple claríssim, dels pocs ben coneguts de la Península Ibèrica, en el qual es pot establir una relació entre l’església, la necròpoli i l’hàbitat.

També a la zona del Maresme, l’antiga Laietània, a Mataró, les sepultures de Can Rafart poden ser relacionades amb un establiment rural. Això mateix es pot dir del conjunt funerari de Ca la Madrona, també a Mataró, i del de Sant Crist de Cabrils.

En aquest apartat cal abordar el problema que es planteja a l’hora de saber on foren enterrats els individus que vivien a les vil·les. El propietari de l’explotació i la seva família degueren ser enterrats a la mateixa propietat o a les necròpolis urbanes, atès que, generalment, aquests propietaris també disposaven d’una domus a la ciutat. El que és difícil és determinar el lloc d’inhumació de tots els qui treballaven a l’explotació agrícola i ramadera a les ordres d’un propietari. Hi ha poquíssims casos en què es coneix el cementiri, i per això és tan important la recent troballa de la necròpoli de la vil·la dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Un altre exemple hispànic important és el de la necròpoli de la vil·la de Pedrosa de la Vega (Saldaña, Palència), en curs d’estudi per P. de Palol, el qual, juntament amb el dels Munts, podrà oferir molta informació econòmica i social d’aquests llocs de residència i explotació.

Un cas semblant, encara en fase d’estudi, és el de la vil·la de Cal·lípolis (Vila-seca, Tarragonès), on s’han documentat sepultures que cal relacionar amb el funcionament de la vil·la, i altres que ocupen espais en desús. Tant a la zona costanera de les comarques de Tarragona com a l’interior s’han documentat exemples d’aquest tipus, és a dir, dependents d’una vil·la o reocupant-ne sectors, com per exemple els mausoleus familiars funeraris associats a la vil·la de la Barquera (Perafort, Tarragonès) i situats cronològicament entre molt avançat el segle IV i el final del segle V; i les inhumacions associades a la vil·la del Mas de Gassol (Alcover, Alt Camp), les quals, tot i que són de datació incerta, es podrien situar entre els segles III i IV.

En el terrítorium d’Ilerda, al SW, la vil·la de Torre Longo (Alcarràs, Segrià) té també una necròpoli contemporània a l’ús de la vil·la i és probable, bé que no n’hi ha documentació suficient, que també hi estigui associada una església. Passa el mateix amb la vil·la del Reguer (Puigverd d’Agramunt, Urgell).

A la zona del Vallès Occidental, la vil·la de Can Bosch de Basea (Terrassa) va permetre establir la connexió entre l’espai funerari i l’estructura residencial. Les sepultures, un total de deu d’excavades, es poden datar entre els segles IV i VI. També en aquesta zona, a Can Solà del Racó (Matadepera) es dóna la mateixa relació entre vil·la i necròpoli.

A la zona de llevant de la Laietània, atesa la densitat i la continuïtat d’hàbitat, de vegades és difícil determinar la dependència d’unes sepultures amb unes estructures, però sembla que es pot afirmar que les sepultures que s’han trobat a la Bòbila o Rajoleria Ros estan relacionades amb la vil·la de Torre Llauder.

Gairebé totes les àrees geogràfiques que abraça aquest volum tenen una presència més o menys important de sepultures aïllades i petits conjunts sepulcrals que es podrien relacionar amb explotacions rurals o vil·les, o bé amb vies de comunicació més o menys importants. Però, ateses les característiques de les troballes (excavacions antigues, localitzacions molt puntuals, informació oral, etc.), es fa difícil tenir una visió precisa, i alhora global, del que foren aquestes necròpolis amb relació als seus hàbitats. Ho demostren exemples com els de la vall de l’Ebre (entre altres, la necròpoli de les Raboses de la Capitana, a Vinebre), de les zones pròximes a Tarragona, de tota la regió del Vallès i del Bages, que mostren la important densificació del llevant de la Laietània, o els casos puntuals de les comarques de Girona.

Planta de la necròpoli de les Goges (Sant Julià de Ramis, Gironès).

X. Tió

Pel que fa als casos en què es desconeix la relació hàbitatnecròpoii, cal destacar el del gran cementiri de les Goges de Sant Julià de Ramis (Gironès). Es tracta d’una necròpoli de les anomenades d’àrea oberta, composta per més de dues-centes sepultures alineades i ben organitzades: pràcticament totes corresponen a la mateixa tipologia, la de fosses simples excavades a terra. A l’interior de les inhumacions no aparegueren materials, tret de la troballa, a la sepultura 108, d’un trient de Khindasvint, grans de collar de pasta vítria i un anell de bronze, i de dues sepultures més, una amb un anell de bronze i una altra amb les restes d’un ungüenter de vidre. D’acord amb aquests escassíssims materials, la datació de la necròpoli s’ha establert entre els segles VI i VII. És molt possible que, precisament per l’organització de les sepultures i la tipologia repetida, es tracti d’un lloc d’inhumació circumscrit a un període temporal concret i relacionat amb un establiment proper ocupat també durant poc temps (Agustí, Burch, Merino, 1995).

Esglésies rurals amb funcions funeràries

En l’apartat sobre arqueologia funerària urbana es fa referència a la significació de les esglésies funeràries. En l’àmbit rural les esglésies, tant les que tenen clares funcions parroquials com les que no en tenen, poden estar destinades a un ús funerari.

Al N de la Tarraconense hi ha uns quants exemples que il·lustren molt clarament l’existència d’aquest tipus d’esglésies en què les sepultures ocupen tant l’interior com l’exterior i les zones adjacents. L’organització i l’emplaçament de les sepultures estaran subjectes sempre a la pròpia arquitectura de l’edifici. Generalment, l’interior de l’edifici és reservat a les sepultures privilegiades o aristocràtiques, i l’exterior és dedicat als altres grups socials més o menys humils.

És evident que el cas ja esmentat del Bovalar forma part d’aquest grup en què l’església, coberta de sepultures privilegiades, té funcions funeràries i parroquials, i és associada al poblat veí. L’estudi detallat d’aquest jaciment il·lustra clarament la importància de les 42 sepultures situades a l’interior de l’església i les 24 dels voltants. Gràcies als materials que s’hi han trobat, com ara fermalls de cinturó liriformes i monedes d’Àkhila, es pot deduir que l’ús final de la necròpoli es produí ja entrat el segle VIII.

Un altre conjunt funerari destacat es troba a l’església de Santa Margarida (Martorell). Es pot suposar que la construcció eclesiàstica tenia ja funció funerària des de l’origen, atesa la situació de les tombes a l’interior del temple.

Mapa de la necròpoli baiximperial d’Muro (Mataró), propera a l’església parroquial de Santa Maria.

E. Gurri

L’església del claustre de Sant Cugat del Vallès té unes clares funcions funeràries, un aspecte que cal relacionar amb la via que comunicava Bàrcino, Ègara i Arraona. Es tracta d’un edifici construït en el llenç nord-oest de la fortificació baiximperial. Com que la identificació en el lloc de l’edifici de culte martirial edificat en memòria de sant Cugat és una invenció posterior, les restes arqueològiques que s’han trobat a l’interior del claustre han de ser considerades com un mausoleu funerari de tipus familiar que va passar posteriorment a ser una església de caràcter funerari. Les sepultures es distribueixen per tota la zona sud de l’edifici, només dins de l’espai interior de la fortificació baiximperial, i són disposades d’acord amb les estructures dels murs o amb el que aparentment semblen grups familiars. Tant per la troballa d’una làpida sepulcral musiva com per la variada tipologia de les tombes és possible datar la necròpoli entre els segles IV i VII.

La petita església funerària de tipus rural de Sant Menna (Sentmenat, Vallès Occidental) es remunta a la segona meitat del segle V. Les inhumacions es distribueixen tant a l’interior com a l’exterior de la construcció, i a partir del segle VI es densifica el sector sud extern. Les sepultures, prop de 70. de tipologia variada, corresponen a un ventall cronològic que va des del moment de la construcció de l’edifici fins entrat el segle VIII. En aquesta mateixa zona i en el que fou el territori d’Arraona (Sabadell), a Sant Nicolau d’Arraona. es van poder documentar una sèrie de sepultures relacionades amb una església, l’origen de la qual podria remuntar-se al segle IV i que va tenir continuïtat durant l’alta edat mitjana amb funcions parroquials (Roig, Coll, Molina, 1995).

A Santa Maria d’Artés (Artés, Bages) fou localitzada una petita església funerària de caràcter rural datada entre els segles VI i VII. El conjunt funerari, amb un total de vint sepultures situades a l’interior i l’exterior de l’església, és característic d’aquest moment, encara que podria remuntar-se al segle V, fet que implicaria que la necròpoli originés la construcció de l’edifici religiós. El mateix fenomen d’una necròpoli associada a una església es dóna en el conjunt proper de Puig Cardener (Manresa, Bages), en el qual. però, tot i que es coneixen més de vint sepultures, les restes estructurals són molt escasses.

A la zona litoral de la Laietània, a Sant Martí de Mata (Mataró) hi ha una església construïda sobre un establiment rural, associada a una necròpoli que probablement, ateses les característiques de l’epigrafia, ha de ser considerada com un conjunt funerari ad sanctos. També en aquesta mateixa zona es destaca l’església de Sant Miquel del Cros (Argentona) i de Sant Cebrià (Cabrera de Mar). En tots dos casos l’església és construïda reutilitzant una part d’un establiment rural i es converteix, alhora, en un focus aglutinador d’una necròpoli.

A l’extrem nord de la Tarraconense s’han documentat nombrosos casos d’esglésies funeràries que generalment van tenir continuïtat durant el període medieval. Santa Cristina d’Aro és una petita església on hi ha sepultures en tègules cobertes per un paviment. No se sap si l’església fou la que originà la necròpoli o a l’inrevés, però sí que se sap que el lloc va continuar en ús com a cementiri en època medieval, ja que hi ha algunes sepultures que poden ser adscrites a aquesta datació. És molt probable que les prop de vint sepultures que es van trobar al segle XIX a l’església de Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà) estiguin relacionades amb una església funerària, com passa amb les sepultures localitzades a l’entorn de l’església de Sant Quirze (Lloret de Mar, Selva). Es podria dir el mateix de l’església dels Sants Metges a Sant Julià de Ramis (Gironès), on la fabrica romànica impedeix de moment documentar les fases de l’antiguitat tardana, però on es coneix una sepultura datada al segle VI o VII.

Entre les esglésies funeràries de les comarques de Girona destaca la de Porqueres (Pla de l’Estany), localitzada en un antic lloc d’hàbitat, tipus oppidum, bé que es desconeix si hi continuà existint una comunitat durant l’antiguitat tardana. El que queda molt clar, gràcies a les excavacions, és la construcció d’una església i d’una necròpoli, però no se sap quina és la més antiga. Es tracta, per tant, d’un lloc característic de les transformacions i de la continuïtat d’alguns emplaçaments d’aquest període. Les sepultures, un total de 64, ocupen tot l’àmbit intern de l’església, de la qual es reservava l’absis per al culte eucarístic. A la part de fora també es distribueixen sepultures: a l’exterior de la capçalera, al vestíbul lateral de l’E i al peu de l’edifici.

Tot i que els exemples que hem esmentat poden semblar escassos, cal recordar que moltes vegades, on hi ha una església medieval, o en les fases constructives corresponents a l’alta edat mitjana, també s’han documentat restes d’estructures o materials que podrien estar relacionats amb l’existència prèvia d’un lloc de culte i d’un lloc d’inhumació, i fins i tot amb un lloc d’explotació o una vil·la. De moment, però, és un tema poc estudiat a la Tarraconense i per això les conclusions són encara arriscades, atesa la manca de constatacions fefaents (Chavarría, 1996). Aquest fenomen s’ha pogut observar en molts casos de l’occident mediterrani i ha estat ben estudiat en algunes zones, com per exemple a la vall mitjana del Roine, la Provença, etc. (Ripoll-Arce, e.p.).

La transformació d’una vil·la o d'un sector seu en una necròpoli

S’està constatant que el final de les vil·les i dels establiments rurals del món romà es va produir en un moment més tardà del que fins ara s’havia suposat (Brogiolo, 1996; Arce, 1997; Chavarria, 1996; Ripoll-Arce, e.p.). Aquests grans complexos arquitectònics rurals, senyorials i aristocràtics, i alhora assentaments per a l’explotació agrícola i ramadera, són usats i reutilitzats fins ben entrat el segle VII. L’estudi detallat i comparat d’aquestes construccions mostra una variada gamma de comportaments, però aquí es plantejaran aquells casos en què hi ha una presència de sepultures, que d’altra banda és un dels fenòmens més habituals d’aquestes transformacions.

Sense la pretensió de fer una enumeració completa dels jaciments coneguts on apareixen sepultures que ocupen el sector d’una vil·la, en recordarem uns quants casos. A la comarca del Tarragonès, a la vil·la dels Hospitals (el Morell), les sepultures s’instal·laren sobre diferents àmbits a partir del segle V. En el cas de la vil·la de Cal·lípolis passa el mateix, tot i que les tombes hi comencen a aparèixer a partir del segle IV i perduren fins al VII, i alguns sectors continuen funcionant. També en aquesta mateixa zona geogràfica, a la vil·la de la Llosa, s’han pogut estudiar algunes sepultures, probablement del segle V, emplaçades a l’interior de les estructures.

Com hem dit més amunt, hi ha altres exemples on s’han documentat puntualment sepultures en relació amb una vil·la o reocupant-ne sectors, com és el cas de Mas Manolo a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i la vil·la de l’Aiguacuit (Terrassa, Vallès Occidental). A la rodalia de l’antiga Bètulo les excavacions recents han posat al descobert la part rústica d’una vil·la on determinats espais són reocupats per sepultures que corresponen a l’anomenada necròpoli de Can Peixau, a la qual és associat també un fragment de sarcòfag esculpit. Altres casos menys coneguts són, per exemple, el del petit establiment vinícola del Morer (Sant Pol de Mar, Maresme), on, dins d’un sector de dipòsits de la zona nord de l’explotació, hi ha emplaçades dues sepultures datades al segle IV. L’aparició d’aquests enterraments no suposa que l’assentament estigués en desús, sinó que alguns àmbits havien canviat de funció, tal com passa en altres establiments agrícoles o en vil·les.

Aquest mateix fenomen, detectat ja a partir de! segle IV, ha pogut ser estudiat, a les actuals comarques de Girona, en diversos exemples com ara la vil·la dels Tolejassos (Viladamat, Alt Empordà), el Pla de Palol (Platja d’Aro, Baix Empordà) i els Ametllers (Tossa de Mar, Selva).

La presència d’una necròpoli o una sèrie d’inhumacions ben cenyides a una o diverses parts d’una vil·la obliga a plantejar-se algunes qüestions. És possible suposar que l’estructura arquitectònica original o aquells sectors remodelats devien continuar en ús d’una manera o altra, tot i tenir la zona sepulcral propera al lloc d’hàbitat. Alguns investigadors consideren que la presència de sepultures en una vil·la és deguda al desplaçament de l’hàbitat, és a dir, l’antiga estructura de la vil·la és abandonada i la població transportada a un altre lloc (Percival, 1976, pàgs. 184-185). Si bé això és segons com cert, l’anàlisi global realitzada per a Occident (Ripoll-Arce, e.p.) i en particular per al N i llevant de la Tarraconense (Chavarria. 1996), mostra que amb el pas del temps es produeix una lenta penetració de les inhumacions en els espais d’habitació, de manera que, el món dels morts i el món dels vius s’apropen cada cop més.

Sepultures de l’interior de la basílica de la vil·la Fortunatus.

R. Manent

Sembla que aquesta constatació és efectiva probablement a partir del començament del segle VII, i és molt clara quan hi ha grans necròpolis aïllades o en àrea oberta, com per exemple a la Meseta castellana, cementiris que comencen a ser abandonats a favor de grups funeraris de menys entitat però que depenen d’una església, la majoria amb funcions parroquials. La proliferació d’un model com aquest —església més cementiri— en àmbit rural, característic de l’època medieval, no té cap relació amb la situació d’èpoques anteriors, però sí que és cert que a tot l’Occident hi ha exemples abundants on es constata aquest tipus de model. El binomi església-cementiri pot sorgir contemporàniament. tot i que també es pot donar el cas que l’església sigui anterior a les sepultures, com a la vil·la Fortunatus (Fraga, Baix Cinca), o a l’inrevés, que la necròpoli sigui anterior a la construcció de l’església. Tanmateix, atès que es tracta de problemes encara en fase d’anàlisi, cal ser prudent en les conclusions que se’n deriven.

L’organització dels cementiris

Els cementiris del segle IV es caracteritzen per sepultures orientades W-E, és a dir, amb el cap a l’W i els peus a l’E, una disposició que a partir d’aleshores serà la forma habitual de l’orientació, tot i que pràcticament a tots els cementiris continuaran apareixent sepultures que no la mantenen, com per exemple el cas dels que adopten l’orientació N-S. És important assenyalar que, bé que al llarg dels segles IV i V apareixen a l’interior de les inhumacions els individus amb aixovars i deposicions, a partir del segle VI es documentaran només guarniments personals, que els arqueòlegs anomenen inhumacions vestides, i són molt escasses les sepultures amb altre tipus de materials, com ara ceràmica.

Generalment, les sepultures es disposen alineades per grups de manera que es pugui circular entre les tombes, tot i que el pas del temps i la major densificació de la necròpoli poden arribar a distorsionar l’organització original del conjunt. Un cas exemplar, tal com hem dit més amunt, és el de la necròpoli del Francolí o de la Tabacalera de Tarragona, on les més de 2 000 sepultures documentades atenyen estratificacions importants. També a l’extrem nord de la Tarraconense hi ha un bon exemple de sepultures alineades. Es tracta de la necròpoli en àrea oberta de les Goges, a Sant Julià de Ramis (Gironès), on les sepultures són organitzades segons una sèrie d’alineacions que al seu torn formen grups que podrien correspondre a grups familiars. Aquest tipus d’organització de cementiri permet una perfecta circulació entre les diverses sepultures i deixa espais oberts més amplis, potser destinats a llocs de reunió, tot i que cap resta arqueològica no permet afirmar-ho. El mateix tipus de distribució de sepultures que a les Goges es troba al cementiri anomenat visigot d’Estagell, ja al Rosselló, encara que en aquest hi ha una gran varietat de guarniments personals en les inhumacions vestides i en canvi, a les Goges, les inhumacions són desproveïdes de qualsevol material.

De tot plegat es dedueix que sovint, en els conjunts funeraris amb importants superposicions i densificacions, o sense, les sepultures se solen agrupar definint areae, que probablement responen a grups familiars, tot i que no s’han detectat delimitacions i, per tant, des del punt de vista arqueològic és difícil determinar si es tracta de grups familiars, de fidelitat o de clientela.

La senyalització i la reutilització de les sepultures

Les làpides musives sepulcrals i les inscripcions corresponents a tombes són dos tipus d’identificació de sepultures que requereixen un estudi per elles mateixes, però no poden ser enteses com a tipus específics de senyalització. Es tracta de paviments musius, en el cas de les làpides, sobre els quals se circulava i que pel que fa a les inscripcions podien tenir-les en els frontals de la sepultura o com a recobriment d’aquesta, i per tant també s’hi podia circular per sobre. També ressalta la llosa que cobria una de les sepultures de la zona de l’església de Santa Maria, a l’antiga lluro, proveïda d’una gran creu, tal com assenyalen els dibuixos proporcionats per M. Ribas.

Les làpides sepulcrals musives com a sistema de cobriment constitueixen un tipus particularment important. El llevant de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica són les regions habituals d’aquest tipus de troballes (Palol, 1967 i Duval, 1976). L’ús se circumscriu als segles IV i V i no va més enllà, tot i que el món medieval en reprendrà la pràctica. Es tracta sens dubte d’un tipus de sepultura privilegiada, de significació similar a la dels sarcòfags. A la Tarraconense, se n’han trobat exemples a Barcelona, Terrassa, Sant Cugat del Vallès i un grup destacat a Tarragona.

Però és molt diferent el problema que plantegen les simples sepultures, tant dels grans cementiris com dels petits grups funeraris d’àmbit rural o urbà. Generalment, les sepultures poden ser reutilitzades o no, i en el cas d’Hispània i en particular a la Tarraconense es donen casos en què una tomba pot allotjar uns quants individus, sense tractar-se, però. d’una tomba múltiple —que també n’hi havia, com per exemple a Roses—, sinó de reutilitzacions d’aquesta mateixa sepultura, corresponents a moments diferents. Per tant, si una tomba és reutilitzada això significa que ha de ser recognoscible i resituable dins del conjunt funerari, és a dir, que ha de disposar d’algun tipus de senyalització que permeti identificar-la a despit del pas del temps. Tanmateix, no s’han documentat casos de senyalització de les sepultures dins dels conjunts funeraris de caràcter rural, fet que dificulta la interpretació no solament dels nivells de circulació del cementiri, sinó també la identificació de les sepultures i el que això implica, és a dir, la possibilitat de definir i acotar propietats funeràries dins de l’àmbit del cementiri.

R. Lantier va realitzar, els anys quaranta, unes excavacions a la necròpoli d’Estagell (Rosselló) que li van fer suposar la presència de senyalitzacions com ara esteles, blocs de pedra quadrangulars o lleugerament arrodonits a la part alta, o bé maons fixats a la capçalera o als peus de la sepultura (Lantier, 1950, pàg. 46 i 1949, pàgs. 520-521). En l’àmbit pròpiament hispànic, s’ha suposat, a partir de la documentació arqueològica antiga no determinant, que algunes sepultures podrien haver estat senyalitzades per mitjà de pedres amuntegades, o bé fent servir elements realitzats amb materials no conservats, com ara senyalitzacions de fusta, sense negligir la possibilitat que les tombes fossin cobertes amb elements vegetals clarament diferenciats (Ripoll, 1989, pàgs. 407-409).

A la Tarraconense es coneix un cas que podríem considerar excepcional a l’església de Santa Margarida (Martorell), que ha permès documentar un sistema de senyalització. Es tracta de la tomba núm. 66, la capçalera de la qual era indicada mitjançant una pedra cúbica i tota la longitud de l’enterrament mitjançant una llosa en posició vertical.

Però no es pot afirmar res amb seguretat, perquè aquest problema està directament relacionat amb un altre, que és el de la pràctica habitual de destruir i violar les sepultures. Els textos legislatius i conciliars de l’època fan referència constant a la prohibició de dur a terme aquest tipus de pràctiques que no respecten les inhumacions i especifiquen tota mena de penalitzacions. Tanmateix, es tracta de pràctiques habituals al llarg de tota la història de la humanitat.

L’arquitectura funerària

El cristianisme entén la sepultura com la domus aeterna, i per això els fidels es preocupen i s’ocupen del lloc d’enterrament dels seus difunts i de la cura de la sepultura mateixa.

La característica principal que cal destacar de l’estudi de l’arquitectura funerària de l’antiguitat tardana és l’heterogeneïtat, a pesar de l’aparent repetició de tipus. Aquesta heterogeneïtat s’entén com a resultat de la necessitat d’adaptar cadascuna de les sepultures a un lloc precís d’inhumació, que va des de la simple fossa al mausoleu familiar. Es tracta d’una característica molt evident als cementiris dels suburbio urbans, i és menys rellevant en els conjunts rurals. És molt probable que aquestes diferències siguin degudes a la important densitat de sepultures de les necròpolis periurbanes. El cas de Tàrraco és exemplar per a il·lustrar la densitat de les sepultures juxtaposades, i alhora superposades i tallant-se les unes a les altres. Però també hi ha molts casos en l’àmbit rural en què la varietat de tipus utilitzats contemporàniament és freqüent. Només a tall d’exemple, l’església funerària de Porqueres (Pla de l’Estany) mostra precisament la convivència de tipus variats en un únic àmbit sepulcral, tal com passa a Tàrraco, Bàrcino, Empòrion. Rhode (Roses), Bètulo, Dertosa, etc.

Entre les diverses tipologies de l’arquitectura funerària, el mausoleu és el monument funerari privat que denota millor la preocupació per la resurrecció i la creença en el més enllà. Es tracta de mausoleus familiars que acullen diversos sarcòfags o diverses sepultures construïdes, la propietat dels quals serà hereditària. Els mausoleus més importants van experimentar la major expansió en l’època imperial; els de l’antiguitat tardana solen ser mausoleus familiars de dimensions reduïdes, dels quals trobem nombrosos exemples a la necròpoli anomenada del Francolí o de la Tabacalera a Tarragona. Normalment són construccions relativament primerenques que van desapareixent amb el pas del temps i que no arriben més enllà del segle VI. A l’interior d’aquestes construccions hi ha les sepultures, que poden ser de tipus molt senzills, com per exemple fosses amb aparell de pedres i cobriment de lloses, construccions en tègules o bé sarcòfags.

Generalment s’associa el tipus d’inhumació en sarcòfag a una sepultura privilegiada (Duval - Picard, 1986), tot i que cal matisar aquest tipus d’afirmació, ja que hi ha molts tipus de sarcòfags, des de les importacions en marbre dels tallers de Roma, que deixen d’efectuar exportacions a partir d’entrada la segona meitat del segle IV o començament del V, fins als de pedra local, com per exemple els d’Empúries, passant també pels de pedra de Santa Tecla de Tarragona, tot i que n’hi ha exemplars en pedra de Kadel, és a dir, de l’antiga Byzacena.

Els tallers de sarcòfags els produïen tenint en compte la demanda del client, sobretot des del punt de vista iconogràfic, a més de l’emplaçament previst (pel que fa a la iconografia, vegeu el capítol corresponent en aquest mateix volum). Cada sarcòfag té una significació pròpia, tant si té decoració com si no en té, però en cas que en tingui, aquesta permetrà una millor comprensió i una doble lectura; la del sarcòfag com a element distintiu d’inhumació i el de la iconografia (Duval, 1993; Ripoll, 1993). El tipus de sarcòfag amb el frontal i els dos laterals decorats serà sempre associat a una inhumació privilegiada o de tipus aristocràtic i caracteritzarà les regions mediterrànies. Els sarcòfags emplaçats a l’interior dels mausoleus privats de la necròpoli del Francolí corresponen precisament a aquesta moda mediterrània.

Tot i que es coneixen molt bé els diferents tipus de sarcòfags esculpits, tant dels tallers de Roma com dels tallers locals, i les importacions de la Byzacena, no hi ha una tipologia establerta per a les produccions locals sense decoració. Els repertoris apareguts a la necròpoli de Tàrraco, a l’església del Bovalar, al conjunt funerari d’Empúries i a la necròpoli de Santa Maria de Roses, són testimoni d’una ciara varietat en les produccions, d’acord amb els artesans que tallaren la pedra, del tipus de pedra mateix i de la datació a què corresponen. Les tipologies internes, poc treballades fins ara, no permeten anar més enllà en el plantejament i la problemàtica d’aquest tipus d’inhumació, que molt probablement aportaria resultats importants tant des del punt de vista de la producció com de l’econòmic i social. Els estudis elaborats per als sarcòfags d’època merovíngia a la Gàl·lia mostren fins a quin punt es pot obtenir informació d’aquest tipus de sepultures (Delahaye, 1991).

Només l’estudi sistemàtic permetrà detectar les diferències locals o regionals entre uns sarcòfags i els altres. Si es disposa de conjunts com els esmentats anteriorment, o de produccions puntuals com el sarcòfag monolític de Porqueres, el del Mercadal de Girona, el de Caldes de Malavella, el grup de la necròpoli de l’Estació de Lleida, els Vilars (Aitona, Segrià), el Reguer (Puigverd d’Agramunt, Urgell), el de la vil·la de Torre Llango (Alcarràs, Segrià), Iesso (Guissona, Segarra), els trobats al carrer Tapis de Figueres (Alt Empordà), etc., cal arribar a establir diferències tipològiques i cronològiques. Un exemple d’això són els estudis del Bovalar i de l’important grup de 31 sarcòfags de la necròpoli d’Empúries. És interessant recalcar que la majoria dels sarcòfags emporitans són tallats en pedra de la Narbonense i un nombre molt escàs en pedra de les pedreres properes a Empúries (Nolla-Sagrera, 1995, pàgs. 257-264).

Finalment, dins dels diversos tipus de sarcòfags, cal ressaltar l’existència de sarcòfags de plom. Es tracta d’un tipus de sepultura relativament habitual en època romana. El seu ús perdura al llarg dels segles IV i V i és pràcticament inexistent a partir d’aleshores. A la zona de la Tarraconense se n’han trobat a la necròpoli del Francolí de Tarragona, i un altre d’interès particular prop de l’antiga Ègara (Terrassa), a la via que unia aquesta població amb Arraona (Sabadell), a Can l’Anglada. Es tracta d’una zona funerària poc explorada que sembla que depenia d’una vil·la romana en ús durant el Baix Imperi que cal relacionar amb el territorium d’Ègara (Casanovas, 1987). EI sarcòfag de plom era dipositat dins d’una fossa coberta per tègules. Destaca la decoració seguida dels seus quatre costats basada en un fris de mètopes en forma de frontó, dins de les quals hi ha unes quadrigues, 34 en total. El tipus de sarcòfag, com la decoració, fa pensar que es tracta d’una importació siríaca. També a la necròpoli de l’Estació de Lleida hi ha dos sarcòfags de plom situats cronològicament al segle V. La zona litoral de la Laietània ha proporcionat també alguns exemplars com ara els de l’entorn de la vil·la de Torre Llauder i un d’Arenys.

Seguint amb la varietat de tipus de sepultures, els taüts de fusta, que l’arqueologia no conserva en aquestes latituds, degueren ser un element corrent per a la deposició del cadàver a l’interior de les sepultures. Tot i que no n’hi ha restes materials, se’n pot afirmar l’existència a causa de les nombroses restes de claus, generalment ben situats, que descobreix l’excavació. Els casos ben estudiats dels grans cementiris de la Meseta castellana datats al segle VI demostren que l’ús dels taüts de fusta va ser habitual, independentment del tipus de sepultura, encara que són freqüents a les fosses excavades directament a terra.

La tipologia variada i heterogènia de l’arquitectura funerària, a més dels tipus esmentats anteriorment, es basa essencialment en quatre tipus de sepultura, sempre segons unes característiques locals, tal com es demostra en els estudis particulars que s’inclouen en aquest volum. D’una banda, les inhumacions realitzades en àmfora, les fosses excavades directament a terra, les tombes que utilitzen la tègula i l’imbrex, i aquelles que es construeixen mitjançant un aparell de pedres o lloses. Abans de passar a revisar-ne, breument, els tipus, cal recalcar que el seu ús és indistint i que, a més, pràcticament en totes les necròpolis apareixen tots representats.

Sarcòfags exempts conservats dins l’àmbit del Museu i Necròpoli Paleocristians de Tarragona.

R. Manent

Quant al primer tipus, les inhumacions que utilitzen àmfores tallades i unides entre si i a l’interior de les quals es diposita el cadàver, n’hi ha nombrosos exemples a la Tarraconense. Així, la necròpoli del Francolí o de la Tabacalera de Tàrraco, a més dels altres conjunts funeraris de la ciutat, en mostra una variada tipologia. També Empúries s’erigeix en un document essencial per a conèixer aquest tipus de recipient d’inhumació. El tipus d’inhumació en àmfora serà habitual al llarg de tota l’antiguitat tardana i, fins i tot, entrada la primera meitat del segle VII, tal com demostren els estudis realitzats a Tarragona, Barcelona i Empúries.

Les fosses excavades directament a terra són un tipus d’inhumació que pot ser definida com a universal, atès que és el tipus més senzill i comú que se sol trobar als cementiris de la vella Europa i de la Mediterrània. Pràcticament a tots els cementiris se sol fer servir sovint, juntament amb els altres tipus que enumerem aquí de manera ràpida. Només a tall d’exemple, perquè es tracta de casos molt clars del seu ús al llarg d’un ampli ventall cronològic, són d’aquest tipus les ja esmentades necròpolis de la vil·la dels Munts a Altafulla, de característiques clarament romanes; o la de les Goges a Sant Julià de Ramis, cementiri de datació més avançada.

Un dels tipus també àmpliament difós a tot el món romà és el de les sepultures construïdes amb tègules i imbrices, en totes les combinacions possibles, simples jaços de tègules, caixes, disposicions de doble vessant, etc. El ventall cronològic, com en els altres tipus abans esmentats, ocupa tot el període de l’antiguitat tardana, i apareix tant en necròpolis cenyides als segles IV i V com en les que perduren fins al segle VII, moment en què sembla que comença a davallar-ne la utilització.

Les sepultures construïdes amb aparell de pedra i cobertes amb grans lloses solen ser comunes tant en àmbit urbà com rural, tot i que sembla que són preponderants en les necròpolis distribuïdes al camp, però no se n’han fet estadístiques. També dins d’aquest tipus d’inhumacions hi ha una gran varietat de subtipus: cada sepultura és gairebé un tipus per ella mateixa. Des del punt de vista cronològic també abracen un ampli període, i es convertiran en el més habitual amb el pas a l’edat mitjana.

Sepultura de tègules, datable entre els segles V i VI, trobada al jaciment de Sant Menna (Sentmenat, Vallès Occidental).

ECSA - J. Roig

Anteriorment ja s’ha esmentat la repetició abundant de tipus, tot i tenir en compte l’heterogeneïtat. Amb tot, es poden assenyalar alguns casos esporàdics que surten de la norma habitual. Així, per exemple, es pot destacar que a l’església de Sant Menna (Sentmenat, Vallès Occidental) aparegué un individu enterrat a l’interior d’una sitja, fet que no sol ser freqüent. També és poc habitual el tipus de sepultura construïda amb tègules i recoberta amb planxes de plom trobades a la necròpoli de la Bòbila o Rajoleria Ros del Maresme.

L’arqueologia funerària de la Narbonense i la seva relació amb Hispània

Malgrat que aquest volum se cenyeix a la Tarraconense, i especialment al que és avui Catalunya, hem volgut incloure una breu relació de l’arqueologia funerària de l’altra banda dels Pirineus, l’antiga província romana de la Narbonense, ja que durant un llarg període de temps, als segles VI i VII, va dependre políticament i administrativament del regne visigòtic de Toledo, perquè formava part dels seus territoris. La realitat que es presenta estableix moltes més relacions amb la resta d’Hispània que amb la mateixa Tarraconense, però no per això ha de ser dissociada de la problemàtica global.

El cementiri romà pres com a exemple típic de necròpoli visigòtica és el de “les Tumbes” d’Estagell (Rosselló, Pirineus Orientals). El 1888 M. Boby va descobrir en l’actual camí, i antiga via romana de Montner, una gran necròpoli. L’excavació fou duta a terme per R. Lantier en dues campanyes diferents (Lantier, 1943 i 1949): la de 1935-36 i la de 1946-48. Es van descobrir un total de 208 sepultures, i sembla que en 121 hi havia guarniments personals a l’interior. Els materials ingressaren al Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye. Les sepultures estaven alineades formant grups i eren orientades totes en direcció E-W. Bàsicament, eren fosses excavades a terra, de vegades revestides amb lloses i d’altres amb el terra revestit. La majoria dels esquelets presentaven els braços estirats al llarg del cos i en alguns casos les sepultures foren reutilitzades fins amb tres inhumats. Segons R. Lantier, van aparèixer tres esteles de senyalització, i suposa que també la resta de les sepultures van estar indicades amb pedres amuntegades, amb tègules, amb blocs de pedra quadrangulars, de vegades arrodonits a la part sobresortint, o bé amb maons fixats a la capçalera o als peus de la tomba. També és interessant l’observació feta respecte de les sepultures núms. 28, 179, 184 i 189, ja que presentaven una obra protectora sobre la tomba. Aquest tipus de construccions són identificades pel mateix R. Lantier amb la basílica super hominen mortuum, citada per la llei sàlica, o bé amb el mandalus. El mateix autor interpreta els espais més o menys circulars deixats entre els grups de sepultures com a zones de reunió o com a espais rituals, de manera que es delimitaven simultàniament els diferents grups familiars.

Els materials proporcionats per l’excavació de les sepultures corresponen als nivells II i III, amb dates de cap als anys 480/490, fins als anys 560/580. R. Lantier, seguint la datació proposada per J. Martínez Olalla i per H. Zeiss, va datar la necròpoli a la primera i segona meitat del segle VI. Tot el conjunt ha de ser inclòs dins del segle VI, i forma part de la sèrie de necròpolis de la Península Ibèrica anomenades visigòtiques clàssiques o de tradició germànica, que tenen una data inicial corresponent als últims decennis del segle V i poden ser ocupades fins els anys anteriors al concili III de Toledo.

A l’actual poble de Lunel-Viel (Hérault), situat a la plana del Llenguadoc, s’està duent a terme un projecte d’estudi molt ambiciós dirigit per C. Raynaud. S’han posat al descobert almenys tres conjunts funeraris de gran importància per al coneixement de l’ocupació del sòl des de l’antiguitat tardana fins a l’alta edat mitjana en aquesta zona (Raynaud, 1985 i 1988). Els estudis començaren al final dels anys setanta i encara continuen actualment, però ja hi ha nombroses novetats que val la pena recalcar aquí. D’una banda, es coneix l’anomenada necròpoli de Verdier, situada a uns 300 m de l’antiga aglomeració. En aquesta necròpoli s’han pogut distingir diverses fases d’ocupació, entre les 147 sepultures que de moment s’han excavat. La primera correspondria als anys entre el 275 i el 350, i hi apareixen sepultures orientades en direcció N-S amb abundants dipòsits funeraris. A partir de mitjan segle IV comencen a aparèixer sepultures orientades en direcció E-W. La segona fase ben determinada és la que transcorre entre els anys 350-400, en la qual s’imposa amb evidència l’orientació E-W i els dipòsits funeraris són més escassos. La tercera fase abraça tot el segle V i els objectes són extremament rars, cosa que en dificulta la identificació i la datació, però sembla que després d’aquest moment la necròpoli és abandonada, ja que s’inaugura una nova àrea funerària al lloc anomenat Les Horts.

Les Horts és situat a uns 300 m al SW de la precedent. Es compon d’unes 130 tombes excavades el 1985, en una excavació d’urgència. Totes són orientades en direcció E-W i testimonien unes pràctiques funeràries semblants a les de la cultura visigòtica del segle VI. Aquest testimoni és aportat no solament per la mateixa arquitectura funerària, sinó també pels objectes trobats a l’interior del 60% de les tombes, de datació clara tot i que encara hi ha alguns dubtes pel que fa a la precisió exacta. Pràcticament tots els objectes de guarniment personal corresponen, com passava a Estagell, als nivells II i III, i per tant a una datació que abraça des del final del segle V fins al tercer quart del segle VI. Es tracta de peces que poden procedir tant de tallers locals narbonesos, com per exemple el fermall de cinturó amb placa rectangular anomenada comunament insectiforme, com de tallers hispànics, ja que peces d’aquest tipus són àmpliament repartides per la geografia visigòtica.

La tercera i última necròpoli que ha estat excavada pel grup de C. Raynaud a Lunel-Viel és la situada al voltant de l’actual església parroquial dedicada a sant Vicenç. En aquesta àrea s’excavaren el 1986 un total de 90 sepultures situades cronològicament al segle VI; per tant, es tracta d’una segona necròpoli de l’època visigòtica que se situa al centre mateix de l’aglomeració, i girant al voltant del lloc de culte, tot i que l’edifici encara no ha estat identificat, ja que les construccions actuals no permeten conèixer-lo amb claredat; també és possible que en el lloc de l’església hi hagués una basílica anterior, fet d’altra banda molt freqüent.

També és força recent la troballa d’una necròpoli visigòtica al peu mateix de les Alberes, al conegut jaciment prehistòric de Talteüll (Rosselló). Uns primers sondeigs es van fer cap al 1983 per part de J. Abellanet. i les excavacions sistemàtiques es van iniciar a partir del 1988 (Abellanet, 1984). No coneixem encara l’extensió del conjunt del cementiri, però pels materials proporcionats i donats a conèixer sembla que aquesta necròpoli va ser ocupada durant el segle VI i almenys al principi del segle VII.

Al final dels anys seixanta, a Chambard. Ouveillan (Aude), no gaire lluny d’una vil·la gal·loromana, van ser trobades una sèrie de sepultures, però no s’hi va dur a terme cap excavació sistemàtica (Bouisset, 1973). Els objectes procedents del lloc proporcionen la major sèrie, bé que escassa, d’objectes característics visigòtics que podrien procedir tant de la Meseta castellana com de la costa septimana. Es tracta de dues sivelles de cinturó de placa rectangular articulada, datables a la primera meitat del segle VI, dues plaques de llengüeta rígida del final del segle VI o començament del VII, i finalment un fermall de cinturó de tipus liriforme del segle VII i principi del VIII. Desgraciadament les excavacions no han prosseguit i no es va aixecar cap pla del cementiri, però es tracta sens dubte d’una necròpoli del tipus de Les Horts i Estagell.

A Roujan (Hérault) es va excavar entre el 1983 i el 1985 la necròpoli de Saint-Jean, que s’implanta sobre un conjunt arquitectònic compost de tres edificis datats a la primera meitat del segle I dC. Posteriorment, en un dels edificis rectangulars, compost, com els altres, per un pronaos i una cel·la, hi va ser afegit un absis amb molta probabilitat en forma de volta, però de datació de moment dificultosa: només es pot dir que és posterior a les sepultures del final del segle II i principi del segle III. La necròpoli va tenir també diverses fases de construcció. S’han excavat un total de 40 sepultures, la majoria orientades en direcció E-W. Molt poques contenien objectes a l’interior, llevat de la tomba núm. 49, situada entre els temples central i septentrional, que va proporcionar un fermall de cinturó de bronze daurat de placa rígida calada, la datació del qual el situa al final del segle VI o al segle VII. Es tracta d’una producció típicament visigòtica, i això fa que la necròpoli de Saint-Jean a Roujan s’afegeixi al nombre de possibles cementiris de tipus visigòtic, o almenys que presenten mescles entre la població romana i la visigoda.

Aquests són els conjunts funeraris que defineixen amb claredat l’arqueologia d’època visigòtica de la Narbonense i que permeten d’assegurar-ne sens dubte la pertinença al regne visigòtic de Toledo i als seus habituals contactes. Trobem necròpolis de característiques semblants o iguals a Hispània en gran nombre i seria inútil enumerar-les aquí, encara que es pot destacar, tal com ja s’ha vist, que la realitat de la Tarraconense és certament una mica diferent. Les semblances o identitats descrites anteriorment són palpables pel que fa a l’organització de les sepultures, l’arquitectura funerària, els materials emprats i els objectes de guarniment personal, que a més testimonien l’existència d’una clientela exacta a ambdós costats dels Pirineus (vegeu l’apartat de la Narbonense en el capítol sobre bronzes d’indumentària personal).

Bibliografia

• J. Abellanet: Un cimetière wisigothique à Tautavel, “Archéologie du Midi médieval” (Tolosa de Llenguadoc), 2 (1984). pàgs. 204-205.
• B. Agustí, J. Burch. J. Merino (ed.): Excavacions d’urgència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, sèrie monogràfica, 16, Girona 1995.
• M.D. Del Amo: Estudio critico de la necrópolis paleocristiana de Tarragona, 3 vols.. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona 1979-89.
• J. Arce: Otium et negotium: the Great Estates, 4th-7th Century, dins L. Webster i M. Brown (ed.). The Transformation of the Roman World AD 400-900. British Museum, Londres 1997. pàgs. 19-32.
• G.P. Brogiolo (ed): La fine delle ville romane: transformazioni nelle campagne tra Tarda Antichità e Alto Medioevo. 1° Convegno archeologico del Garda. Gardone Riviera (Brescia) 14 ottobre 1995. “Documenti di archeologia” (Mantua), 11.
• P. Bouisset: Note d’Information sur la découverte de sepultures d’époque visigothique à Ouveillan (Chambard), “Bulletin de la Commission Archéologique de Narbonne” (Narbona), 35 (1973), pàgs. 201-204.
• J. Casanovas: El sarcòfag de plom romà de Ca n’Anglada, Editorial Ègara. Terrassa 1987.
• A. Chavarria: Transformaciones arquitectónicas de los establecimientos rurales del nord-este de la Tarraconensis durante la antigüedad tardía, “Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi” (Barcelona), X (1996), pàgs. 165-202.
• F. Cumont: Lux Perpetua, París 1946.
• G. R. Delahaye: Sarcophages de pierre, dins N. Duval i altres: Naissance des arts chrétiens. Atlas des monuments paléochrétiens de la France, Ministère de la Culture-Imprimerie Nationale. París 1991.
• P. Díaz Martínez: Formas económicas y sociales en el monacato visigodo, “Acta Salmanticensia” (Salamanca), 53 (1987).
• Y. Duval: Auprès des Saints. Corps et âme. L’inhumation “ad símctos” dans la chretienté d’Orient et d’Occident du lile au Vlle siècle, Études Augustiniennes, París 1988.
• Y. Duval: Projet d’enquête sur l’épigraphie martyriale en Espagne romaine, visigothique (et byzantine), “Antiquité tardive” (París), 1 (1993), pàgs. 173-206.
• N. Duval: La mosaïque funéraire dans l’art paléochrétien, Longo Editore. Ravenna 1976.
• N. Duval: La notion de ‘sarcophage et son role dans l’antiquité tardive. “Antiquité tardive” (París), I (1993), pàgs. 29-35.
• Y. Duval I J.Ch. Picard: L’inhumation privilegiée du IVe au VIII e siècle en Occident. Actes du colloque de Créteil. 1984, De Boccard, París 1986.
• A.B. Erlande-Brandenburg: La Septimanie et le royanme visigothique d’Espagne. Approche archéologique. VII-VII es. s “Actes des IXe journées d’archéologie mérovingienne: Gaule mérovingienne et monde méditerranéen”, Lattes, 1988. pàgs. 47-62. 13 figs.
• A. Fàbrega: Santa Eulalia de Barcelona. Revisión de un problema histórico, Iglesia Nacional Española. Roma 1958.
• P.A. Février: La tomhe et l’au delà. dins Le temps chrétien, CNRS, París 1984. pàgs. 164-183.
• P.A. Février (ed.): Premiers temps chrétiens en Gaule méridionale. Antiquité tardive et haut Moyen Age, llleme-VIIIeme siècles. Catalogue de l’exposition. Lió 1986.
• J.M. Gurt, G. Ripoll, C. Godoy: Topografía de la Antigüedad tardía hispánica. Reflexiones para una propuesta de trabajo, “Antiquité tardive” (París), 2 (1994), pàgs. 161-180.
• C. Landes (ed.): Les étangs a l’époque médiévale d’Aigues-Mortes à Maguelone. Musée Archéologique de Lattes. Catalogue de l’exposition, Lattes 1988.
• C. Landes (ed.): Les derniers ronains en Septimanie, IVe-Vllle siècles. Musée Archéologique de Lattes. Catalogue de l’exposition, Lattes 1988.
• R. Lantier: Le cimetière wisigothique d’Estagel (Hautes-Pyrénées), “Gallia” (París). 1 (1943), pàgs. 153-188. i 7 (1949). pàgs. 55-80.
• R. Lantier: El cementerio de Estagel y los cementerios visigodos de Galia y España. “Crónica del IV Congreso arqueológico del sudeste español. Elche. 1948”, Cartagena 1949, pàgs. 520-526.
• R. Lantier: Le cimetière wisigothique d’Estagel (Pyrénées Orientales), “Musées de France” (París), 2 (1950). pàgs. 46-48.
• J. Merino. J.M. Nolla. M. Santos: Aquae Calidae. Presència romana a la Selva, Consell Comarcal de la Selva-Centre d’Estudis Selvatans. Estudis i Textos, 3, Santa Coloma de Farners 1994.
• J.M. Nolla - J. Sagrera: Civitas Impuritanae coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, Universitat de Girona. col·I. “Estudi General” 15. Girona.
• P. de Palol: Arqueología cristiana de la España romana. Siglos IV-VI, CSIC, Madrid 1967.
• P. de Palol: Catalunya del món antic al medieval, dins Eludes roussillonnaises offertes à Pierre Ponsich, (Miscel·lània d’arqueologia, historia i historia de l’art del Rosselló i de la Cerdanya, a cura de M. Grau i O. Poisson). Le Publicateur, Perpinyà 1987, pàgs. 139-144.
• J. Percival: The Roman Villa. An Historical Introduction, Londres 1976.
• A.M. Puig i altres: Les Roses d’època visigòtica en el subsòl de la Ciutadella (Alt Empordà): darreres investigacions. “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona). XXXVII. (1996-97), pàgs. 1011-1026.
• C. Raynaud: La nécropole des Horts (VI-VII s.) Fouille de sauvetage urgent, Montpeller 1985.
• C. Raynaud: Les campagnes du Languedoc oriental à la fin de l’Antiquité tardive et au début du Haut-Moyen Age (IVe-VIIe s.). Continuité, transilion ou rupture?, “Actes des IXe journées d’archéologie mérovingienne: Gaule mérovingienne et monde méditerranéen”. Lattes 1988. pàgs. 125-129, 4 figs.
• G. Ripoll: La transformació de la ciutat de Barcino durant l’antiguitat tardana. Guia del subsòl arqueològic del Museu d’Història de la Ciutat. Institut Municipal de Cultura. Barcelona, (en premsa).
• G. Ripoll: Características generales del poblamiento y la arqueología funeraria visigoda de Hi span ia, “Espacio, Tiempo y Forma” (Madrid), I, 2 (1989). pàgs. 389-418.
• G. Ripoll: Las relaciones entre la Península Ibérica y la Septimania entre los siglos V y VII, según los hallazgos arqueológicos, dins l’Europe heritière de l’Espagne wisigothique, Collection de la Casa de Velázquez, 35. Casa de Velázquez. Madrid-París 1992. pàgs. 285-301.
• G. Ripoll: Sarcófagos de la antigüedad tardía hispánica: importaciones y talleres locales, “Antiquité tardive” (París), I (1993). pàgs. 153-158.
• G. Ripoll: La arquitectura funeraria de Hispania entre los siglos V y VIII: aproximación tipológica, dins Spania. Estudis d’Antiguitat Tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1996, pàgs. 215-224, 6 fig.
• G. Ripoll - J. Arce: The End of the Roman Villa, dins G.P. Brogiolo i N. Gauthier (ed.), Towns and Countryside. The Transformation of the Roman World AD 400-900, (en premsa).
• J. Roig, J.M. Coll, J.A. Molina: L’Església Vella de Sant Menna (Sentmenat): del segle V al XX, 1500 anys d’evolució històrica. Ajuntament de Sentmenat, Barcelona 1995.
• G. Sanders: La tombe et l’etemité: categories distinctes ou domaines contigus? Le dossier épigraphique latin de la Rome chrétienne, dins Le temps chrétien, CNRS, París 1984, pàgs. 186-218.
• A. Varagnac: Civilisation traditionelle et genres de vie. París 1948.
• J. Vives: Concilios visigóticos e hispano-romanos, dins España cristiana, 1. CSIC. Barcelona-Madrid 1963.
• B. Young: Paganisme, christianisation et rites funéraires mérovingiens, “Archéologie Médievale” (París). VII (1977), pàgs. 5-81.