Vista aèria de l’extens cementiri que s’ha descobert recentment en aquesta important vil·la propera a Altafulla.
J. Todó
Al final de l’any 1997 es va localitzar una necròpoli de l’antiguitat tardana a la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès). En ser una descoberta tan recent, no se’n tenen les dades definitives, ja que manquen encara els resultats de les proves analítiques. Per tant, el text que segueix és només una descripció d’aquesta important troballa.
El cementiri s’estén pel vessant occidental del turó sobre el qual s’assenta la vil·la, a només 100 m del centre del jaciment. L’àrea funerària va ocupar un antic espai d’emmagatzematge agrícola en el qual hi ha quaranta-sis sitges o dipòsits, abandonats majoritàriament a partir del darrer terç del segle III. Aquest fet té relació amb el gran incendi que, entre els anys 260 i 270. va afectar nombroses parts de la vil·la i, especialment, la gran domus construïda durant el segle I. Això va comportar, a més de la destrucció dels espais més emblemàtics. la fi de la gran vil·la residencial altimperial.
A partir de mitjan segle IV es reocupà la vil·la, però les dades de què disposem indiquen una activitat, predominantment agrícola, insuficient per a reocupar i mantenir en ús els antics espais residencials i els conjunts termals. L’àrea funerària correspon a aquest assentament de tipus rural que perdurà fins els segles VI o VII.
Els elements de datació de què disposem són indirectes. El cementiri es va desenvolupar amb posterioritat a l’abandonament —segles III i IV— de les sitges i d’una gran rasa que travessa tota l’àrea. S’han trobat escasses àmfores utilitzades com a contenidor funerari. Es tracta d’envasos de procedència sud-hispànica —Keay 23— i nord-africana —Keay 25B—, l’últim dels quals presenta la cronologia més moderna: de primera meitat del segle IV fins a mitjan segle V. Amb aquestes dades datem l’àrea funerària a partir de mitjan segle IV. Malauradament no s’ha conservat cap aixovar funerari que ens permeti conèixer-ne la perdurabilitat.
L’element més característic d’aquesta necròpoli és la disposició pseudoconcèntrica que presenten les fosses. Aquest fet, anòmal, hauria requerit la presència d’elements de senyalització, eliminats per les tasques agrícoles posteriors o bé desapareguts perquè es tractava de materials caducs. L’extensió dels treballs no ha permès determinar si això és conseqüència de l’existència d’un punt central —un enterrament d’un personatge de prestigi o un edifici— o bé respon a altres motius encara no determinats: agrupacions familiars, trama interna, etc. Malgrat la variabilitat de l’orientació de les fosses, el cap sempre es troba en el mateix extrem: entre el NW i el SW.
Aquesta distribució anular no és freqüent i en coneixem casos semblants però no tan evidents com els de la vil·la dels Munts: la necròpoli del Colombier, a Vaison-la-Romaine (Vaucluse), entre els segles V i VI; probablement la necròpoli de San Miguel del Arroyo, a Valladolid, datada durant la segona meitat del segle IV; i la necròpoli del Ochavillo, a Còrdova, del començament del segle V a mitjan segle VII.
L’espai excavat ha determinat un total de 169 enterraments, dels quals n’hi ha 155 d’individuals, 12 de dobles, I de triple i 1 de quàdruple. Tot això suma un mínim de 186 individus, dels quals han conservat l’esquelet un total de 141. Tipològicament hi ha 9 enterraments infantils en àmfora; la resta són en fosses excavades a la roca i cobertes amb lloses de pedra, llevat d’un enterrament infantil amagat per una tègula. Moltes de les fosses han estat escapçades per treballs agrícoles posteriors i han perdut la coberta. En les conservades íntegrament s’observa l’ús de fosses simples de tipus banyera amb encaix perimetral per a les lloses de coberta.
La posició estàndard és de decúbit supí llevat d’un nen en posició fetal. Majoritàriament els braços es troben paral·lels al cos; en altres sobre l’abdomen o a la pelvis, però mai sense encreuarse. Predominen els caps que miren indistintament a un costat, a excepció de tres en posició zenital i sis que miren avall. Les cames sempre es troben paral·leles, llevat de cinc d’encreuades.
Dels catorze enterraments col·lectius —corresponents amb seguretat a membres d’una mateixa unitat familiar—, un està format per dos nadons o neonats encabits dins d’una àmfora. Els altres tretze —que sumen setze individus— són enterraments d’adults en fossa i amb tres comportaments diferents: en un cas hi ha un desplaçament lateral del difunt anterior; en cinc ocasions la segona inhumació se superposa a la primera; i en les altres deu situacions s’arraconen les restes òssies antigues en un extrem de la fossa.
És evident l’existència d’una ordenació estricta i respectuosa amb els enterraments anteriors que es devia servir d’elements de senyalització. Només es detecta un cas en què un enterrament posterior afecta una tomba preexistent. Aquesta necròpoli reflecteix amb claredat el costum funerari d’aquesta època en el NE peninsular, caracteritzat per la uniformitat de les orientacions i per l’absència de dipòsits o aixovars funeraris. Els paral·lels més propers els trobem a la segona fase de la necròpoli de Mas Rimbau (Tarragona) i a la necròpoli de les Goges, prop de Girona.
Bibliografia
- Tarrats, Ramon, Macias, e.p.; Palol, 1966, XXXII, pàgs. 5-66 i 1969, XXXIII-XXXIV, pàgs. 93-160; Cerrillo, 1988, vol. I, pàgs. 91-110; Ripoll, 1989, 2, pàgs. 389-418; Bellet, 1992; Casellas, Agustí, Merino, 1995, pàgs. 109-123; Murillo, 1995, 15, pàgs. 65-130; Remolà, 1996.