Epigrafia funerària de l’antiguitat tardana

Introducció

Mapa amb indicació dels indrets de Catalunya on s’han localitzat làpides funeràries.

A. Chavarria

La major part d’inscripcions funeràries d’època tardana trobades a Catalunya provenen de la província de Tarragona i, molt especialment, de les excavacions realitzades durant els anys vint a la necròpoli paleocristiana de Tàrraco, on s’han pogut documentar més d’un centenar d’epitafis. El nombre d’inscripcions de caràcter funerari trobades en altres comarques catalanes és molt inferior, i es redueix a cinc peces de les comarques de Barcelona (IRC I, 6; IRC I, 13; IRC I, 14; IRC I, 123; IRC I, 163) dues de les de Girona (IRC III, 164 i IRC III. 187) i dues de les de Lleida (IRC II, 10 i IRC II, 82)(*). Gran part d’inscripcions s’han documentat en necròpolis urbanes com les de Tàrraco, Empòrion (IRC III, 164), Ilerda (IRC II, 10) i lesso (IRC II, 82). També hi ha exemplars originaris de cementiris rurals, com la inscripció de Llafranc (IRC III. 187), de vegades vinculats a un edifici de culte com l’ermita de Sant Martí de Mata (Mataró) (IRC I, 123). D’altres inscripcions en desconeixem el context, com la descoberta a Sant Esteve de Castellet, a l’Alt Penedès (IRC I, 6); la placa trobada i conservada a Can Xic Ferrer (Sant Pere de Molanta, Alt Penedès) (IRC I, 13), o la inscripció que va aparèixer el 1891 o el 1892 en un terreny del carrer de Puig, de l’antic poble de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona) (IRC I, 163), en relació probablement amb un establiment dedicat a l’explotació agrícola.

Les inscripcions sepulcrals trobades a Catalunya són realitzades majoritàriament sobre lloses de pedra calcària local i marbre blanc o grisos. La major part de les peces tenen formes quadrangulars o rectangulars sense motllures. Una variant d’aquestes plaques és la peça RIT 959 amb la part superior arrodonida gairebé en forma de mitja circumferència. En alguna ocasió s’ha reutilitzat el revers d’una làpida anterior més antiga per inscriure-hi un text de tipus funerari com a l’exemple trobat a Empúries (IRC III, 164), on es reutilitza el revers d’un fragment de sarcòfag de marbre blanc per gravar a la part superior i inferior d’un gran crismó amb alfa i omega una inscripció funerària. Un cas diferent és la inscripció IRC I, 123 trobada en una necròpoli del romà tardà en relació amb l’ermita de Sant Martí de Mata que no està gravada sobre marbre o pedra sinó sobre una placa de terra cuita, seguint, però, la tècnica de les inscripcions lapidàries. En general, la major part d’inscripcions estan gravades amb cisell, tot i que en algunes peces es documenta l’ús d’altres instruments com el burí (IRC I, 13) o el trempà (IRC II, 10).

Malgrat que la major part de les plaques és ocupada gairebé totalment pel text, també apareixen elements simbòlics a la part superior, inferior o als costats del camp epigràfic, motius molt semblants als que apareixen en altres tipus de peces vinculades al món funerari com les làpides musives o els sarcòfags. Els motius més freqüents són els crismons i les creus (monogramàtiques o llatines), acompanyades sovint per les lletres apocalíptiques. Aquests símbols acostumen a estar força esquematitzats però no manquen exemples de creus més complexes amb l’alfa i l’omega penjant del braç curt de la creu, a la manera de les peces que s’utilitzaven en la litúrgia (RIT 946). Un altre element que apareix força sovint són les branques de palma (RIT 996, RIT 1009 i RIT 1074, per exemple) que acostumen a servir d’emmarcament o acompanyament a altres símbols. Igualment, és freqüent l’aparició de petites fulletes o hederae utilitzades com a signes de puntuació o com a elements decoratius (RIT 952 o RIT 958, per exemple). Una decoració més complexa apareix a la làpida procedent de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona (IRC I. 163), dedicada a l’infant anomenat Magnus i decorada a la part superior amb un crismó amb alfa i omega dins d’una corona vegetal, motiu que recorda el de la lauda musiva descoberta a la plaça d’Antoni Maura de Barcelona. A cada costat d’aquesta corona hi ha dos coloms afrontats posats damunt d’una branca. El mateix motiu de coloms, aquest cop a ambdós costats d’una cràtera gallonada, apareixen a la part superior de l’epitafi dedicat a Cartago (IRC II, 82), trobat al final dels anys setanta prop de l’església parroquial de Santa Maria de Guissona. Un element curiós apareix a la peça RIT 996, en la qual dins una cartel·la rectangular que emmarca el text, es representa a la dreta una branca de palma i una mena de cavall amb cua de cuc que J.Vives interpreta com a ésser marí.

Taula de les principals dades que apareixen en els formularis de les inscripcions esmentades en el text.

A. Chavarría

El conjunt d’inscripcions trobades a la necròpoli paleocristiana de Tarragona constitueix una sèrie d’extraordinari interès per a l’anàlisi dels formularis i el lèxic utilitzat en els epitafis cristians de l’antiguitat tardana(*). Les inscripcions acostumen a estar compostes d’una sèrie d’elements entre els quals destaquen fórmules d’aclamació, expressions relacionades amb la mort o amb el lloc de deposició del cos, data de la mort, elogis funeraris i altres dades referides al difunt, com ara l’edat, nom, origen, relació de parentiu amb el dedicant, etc.

El verb més habitual utilitzat en els epitafis per a expressar la mort és quiescere i el seu compost requiescere acompanyats de la fórmula in pace. tal com apareix en nombrosos epitafis de Tàrraco (RIT 945, RIT 446, RIT 956, RIT 998, RIT 1009, etc.) i a les inscripcions trobades a Barcelona (IRC I, 163), Guissona (IRC II, 82), Llafranc (IRC III. 187) i Tortosa (ICERV 428). En una de les inscripcions datades més antigues que hem analitzat (RIT 944) apareix el verb recessit. habitual a Hispània fins a la meitat del segle V. A partir del 450 els verbs s’acompanyen amb la partícula hic, fórmula desconeguda a la Bètica i la Lusitània. Des del final del segle V i durant el VI, es fa habitual la fórmula hic requiescit, predominant, tot i que no de manera exclusiva, a la zona oriental de la Península Ibèrica. Altres fórmules possibles documentades a la necròpoli de Tàrraco utilitzen els verbs pausare (RIT 1074), perire (RIT 998 i RIT 1000) i iacere (RIT 946 i RIT 1075).

Les referències al lloc d’enterrament documentades apareixen sota els termes sepulcrum (IRC I. 123; RIT 1004 i 1007), tumulus (IRC III, 187 i RIT 939) locus (RIT 938), memoria (RIT 980, RIT 1056, RIT 1074, ICERV 428) i titulus (RIT 966 i RIT 1000), aquests dos darrers termes amb diversos significats, entre els quals es troba igualment el de monument funerari o tomba.

Té un gran interès l’aparició de la fórmula in sede sanctorum en dos epitafis procedents de la necròpoli paleocristiana de Tàrraco, i que farien referència a enterraments privilegiats ad sanctos, costum molt popular entre els primers cristians, segons el qual la proximitat dels sepulcres a la tomba de sants o màrtirs afavoriria la seva intercessió en favor del difunt en el moment de la seva compareixença davant Déu(*). Un és l’epitafi (RIT 1008) on es llegeix: D[u]ḷcis eṭ c[arus] sanctoru[m se]de quiesces annis duobus mensum qattuor, sic meruere tui, i de l’altre (RIT 1010) es conserven només tres fragments que recullen la fórmula esmentada referent a l’existència d’un lloc santificat prop de les sepultures. Y. Duval data els epitafis als segles IV-V, fet que els converteix en les inscripcions més antigues de la Península Ibèrica que mencionen l’elecció d’un espai privilegiat per a la sepultura. Per a J. Vives aquesta seu sanctorum seria una clara al·lusió a la basílica o memòria on es devien conservar les relíquies dels màrtirs de Tarragona, Fructuós, Auguri i Eulogi, espai que la investigació situa tradicionalment en aquesta necròpoli(*). Una altra possible inscripció indicant un enterrament ad sanctos és el fragment de terra cuita ja esmentat (IRC I, 123) procedent de l’ermita de Sant Martí de Mata, edifici on cap al segle VII es produeix una deposició de relíquies, segons sembla indicar una altra inscripció (IRC I, 124). Finalment M.Teresa Muñoz inclou dins d’aquest grup d’inscripcions referides a sepultures privilegiades l’epitafi RIT 944 procedent de la necròpoli de Tàrraco, dedicat a Marturia innoces, una nena de quatre anys, morta l’any 393 (recess(it) consulatum Eugeni Augusti primu) i que du la fórmula vivas cum beatos. Aquesta investigadora considera que tant aquesta inscripció com l’anteriorment citada RIT 1008 reflecteixen “una tendència que s’observa en gran part de les expressions referides a la sepultura ad sanctos. L’ús en tituli de nens com a desenvolupament del concepte de la innocència infantil que justifica la d’una sepultura privilegiada o simplement la seva participació en la societat dels sants”.

Destaquen, a més, alguns formularis que esmenten l’esperança de resurrecció i vida eterna, tots en làpides de Tàrraco (RIT 947: credeṇ[s resur]rictionem in vita aeterna i RIT 956: srerans resurrectionem a Deo). creença que no apareix en cap altre epitafi d’Hispània.

Hi ha fórmules que alternen una salutació inicial en grec (Xαɩ-ρε) precedint la resta de la inscripció escrita en llatí, com és el cas de l’epitafi RIT 959 dedicat a Aurèlia Emília pel seu espòs Victorí, o la RIT 952 dedicada a Agroiké, ambdues procedents de la necròpoli de Tàrraco. També està escrita en grec la segona part de l’epitafi RIT 1075, de filiació jueva i trobat a Tarragona.

Són igualment dignes de menció algunes inscripcions de Tàrraco on es combinen formularis cristians i pagans com s’esdevé en la interessant inscripció RIT 958 que s’inicia amb una invocació abreujada als déus Mans (D.M.) o la RIT 998 amb un formulari cristià requiescet santus spiritus in nomene Dei acompanyat d’un crismó i tot ell precedit per la mateixa invocació als déus Mans, element que caracteritza les inscripcions funeràries paganes des del segle I aC, i que es manté en inscripcions de tipus cristià durant tota l’antiguitat tardana.

Els noms que apareixen als epitafis analitzats són majoritàriament llatins: Iulianus (IRC I, 6), Magnus (IRC I, 163), Víctor (RIT 1000), amb menys proporció grecs: Teodora (IRC II, 10) o Euplentia (RIT 945), algun de filiació nord-africana com Cartago (IRC II, 82) i germànica com el nom Ringilius (RIT 989). Entre els noms de caràcter pròpiament cristià cal assenyalar el de Martyria/nus (que apareix entre d’altres a RIT 944), nom molt freqüent en tot tipus de fonts, potser com a reconeixement per part dels cristians al martyrium exercitus. Són freqüents els duo nomina com Aurelia Aemilia (RIT 959), Aur. Authemius (RIT 960), Aur. Aeliodorus (RIT 958) o Valeria Pompeia (RIT 998). Ressalta, com veiem, la presència del gentilici Aurelius/a que segons M. Teresa Muñoz es devia vincular possiblement a soldats i immigrants, malgrat que això només es pot confirmar en el cas de la inscripció RIT 958. Aquest epitafi procedent de Tàrraco era dedicat a Aureli Heliodor d’origen grec, ciutadà de Tarsos de Ciiícia, que va residir a Híspalis, va viure més o menys vuitanta anys i va morir fidelis in pace. Es tracta d’un document excepcional per a constatar l’extraordinària mobilitat de persones a través de l’Imperi en època tardana (la làpida es data com a mínim al final del segle IV) i constitueix un dels pocs epitafis a la Península Ibèrica en el qual s’indica l’origen del difunt. Una altra possible indicació de l’origen de l’inhumat apareix a la inscripció RIT 996, on es llegeix: Titzanus Karpitanus in pace vixit annis trigintaquinque, ja que Karpitanus podria ser un sobrenom referent a la seva procedència: la Carpetània o la ciutat nord-africana de Carpi. Un últim epitafi on apareix l’origen del mort és el RIT 1075, dedicat a un Rab Latues, archisynagogos, procedent de Kyzikos.

Aquests noms s’acompanyen moltes vegades d’un adjectiu, sovint en forma superlativa, per evocar els seus mèrits, algun tret del seu caràcter, o la seva devoció cristiana. Alguns dels adjectius que trobem en els epitafis analitzats són, dins d’Hispània, exclusius de la província Tarraconense com el terme benemerens /benemeritus, que només s’ha documentat en inscripcions de Tarragona (RIT 993, RIT 959 i RIT 998), en la làpida dedicada a Teodora procedent de Lleida (IRC II, 10) i ja fora de Catalunya, en dues peces procedents de Coscojuela de Fantova (Osca) (ICERV 255 i ICERV 256). També l’adjectiu carus i el seu superlatiu carissimus apareix fonamentalment a la necròpoli paleocristiana de Tàrraco (RIT 939, RIT 959 i RIT 960). Altres adjectius documentats a les inscripcions funeràries de Tàrraco són: incomparabilis (RIT 960), dulcissimus/a (RIT 955, RIT 960 i RIT 993), innocentissima (RIT 986), immaculatus (RIT 960) o sanctissimus (RIT 941 i RIT 961)(*). Quant a les fórmules utilitzades per a expressar la devoció cristiana dels difunts destaca fidelis com a adjectiu més generalitzat (IRC I. 163, RIT 958, RIT 1040); mentre que servus Christi (IRC I. 6) o la seva versió femenina ancilla Christi (RIT 1001) constitueixen les principals formes per a ressaltar la submissió del difunt/a a Déu.

Un element important dins dels epitafis són les dades cronològiques, que poden correspondre a l’edat del difunt/a (IRC 1, 6, IRC I, 163, IRC II, 10, RIT 947. RIT 996, etc.); el temps que va viure amb la seva muller o espòs vixit cum marito/coniuge (IRC, II, 10 i RIT 998) o que va viure vidu o vídua (IRC II, 10); la data de la seva mort (RIT 1009) o el dia del seu enterrament (RIT 946). Un cas excepcional és el de la inscripció RIT 946 procedent de la necròpoli de Tàrraco dedicada al vir honoratus Aventinus ja que es tracta de l’únic epitafi funerari de caràcter cristià de la Península Ibèrica en el qual s’indica, a més de la data de la mort (any 459), l’any de naixement del difunt (any 422). Assenyalaríem també l’epitafi RIT 1009 on per indicar la data de la mort s’esmenta el dia de l’enterrament de l’apòstol Pere (recessit X kalendas Martias die Lunis oram tertiam depossione Cris(tiana) Petri apostoli), segurament el 22 de febrer, festivitat que se celebrava principalment a la Gàl·lia i a Hispània des del segle IV.

Una darrera dada que apareix sovint als epitafis és el nom del dedicant i la seva relació de parentiu amb el difunt, habitualment els pares (RIT 993 i RIT 1074) o marits i mullers (RIT 959, RIT 960, RIT 998 o IRC III, 187).

Aquesta última peça (IRC III. 187) procedent de Llafranc i malauradament perduda constitueix un cas interessant. Es tractava de tres fragments d’una placa de marbre blanc amb unes mesures de 38 × 25 cm. La placa fou estudiada per F. Fita l’any 1906 i hi ha nombrosos dubtes, referits a la seva transcripció o a la interpretació. L’epitafi dedicat a Carudus o Caridus per part de la seva esposa Cesària, era format per hexàmetres regulars, amb elements que recorden determinats passatges de Virgili (Aen. 7. 124. 199) i Cicero (Tusc., 3. 27)(*). Reminiscències de l’Eneida de Virgili es troben igualment a la peça RIT 938, epitafi, avui desaparegut, de loannes, bisbe de Tàrraco entre el 469/70 i el 519/20, moment de la seva mort. El text, conegut a través de l’Anthologia hispana del segle VIII recull a la vuitena i novena línies la frase tuum nempe nomen tuaq. dulcissima(m) mente(m)/laudabunt posteri, nu(m) quam abolendam per aeumm evocació virgiliana (Ecl. 5, 78 = Aen. 1, 609: semper honos nomenque tuum laudesque manebunt) en la qual es destaca la idea de la fama. La influència de l’obra virgiliana en la composició dels tituli funeraris cristians va ser força notòria ja que Virgili constituïa un dels autors per excel·lència dins del sistema d’ensenyament de l’antiguitat tardana(*).

En general, i només a partir del formulari, és molt difícil datar aquests materials. Només en alguns casos on es fa referència a dates concretes és possible determinar amb exactitud la datació de les peces. En les inscripcions que hem analitzat, aquestes dates acostumen a ser referències a consolats, indicació que a Hispània és gairebé exclusiva dels epitafis cristians procedents de la necròpoli de Tàrraco(*). Aquest és el cas, per exemple, del petit fragment RIT 943 en el qual es fa esment de Pau i Decenci Cèsar, germà de l’usurpador Magnenci, fet que permet datar-lo a l’any 352. Això converteix aquest epitafi en una de les inscripcions funeràries de caràcter cristià més antigues que coneixem, no solament a Catalunya, sinó possiblement a tota Hispània. Altres peces en les quals es fa referència a un determinat consolat són la RIT 944 dedicada a Martúria, que va morir durant el primer consolat d’Eugeni August (any 393); la làpida dedicada al vir honoratus Aventinus enterrat el cinquè dia de les calendes de gener quan anava a començar el consolat de Magne (RIT 946); o la inscripció RIT 947 datada el 30 de juny de l’any 471 — Die pri(ma) Kl lulias post cons(ulatum) Severi e lordanis— per a citar només alguns exemples. Per a la resta d’inscripcions es proposen datacions àmplies basades en la disposició del camp epigràfic, la tècnica de gravat i el tipus de lletres. Del total d’inscripcions funeràries d’època tardana documentades a Catalunya (unes cent setze), vint-icinc es daten dins el segle IV, vuit entre el segle IV i el V, vuit al segle V, quaranta-quatre al segle V com a mínim, quatre entre el segle V i el VI, dues al segle VI, i de la resta (unes vint-i-cinc), se’n desconeix la datació. Ara bé. cal tenir en compte que aquestes dades són molt orientatives i només estudis aprofundits de cada document podran, en alguns casos, proporcionar cronologies més afinades.

Un esment especial mereixen dues inscripcions jueves (RIT 1074 i RIT 1075) documentades a Tarragona i la seva rodalia a mitjan segle i al començament de segle respectivament. La peça RIT 1074 fou descoberta abans del 1918 a la població dels Pallaresos, situada al NE de Tarragona, i es conserva al Museu Diocesà. És una llosa de marbre gris quadrangular trencada a la part inferior amb unes dimensions de 27 × 31 × 9 cm. Es tracta d’un epitafi dedicat a la jove Isidora per part dels seus pares Ionati i Axiaes, i decorat a la part superior amb dos canelobres de set braços i dues branques de palma. El text ha estat transcrit per G. Alföldy com: Hic est memoria bone recordationis. Isidora filia bene memorii Ionati et Axiaes. Pauset anima eius in pace cum omne Israel. [A]men, amen, amen. Que traduïm així: “Aquí es troba en memòria del bon record. La seva filla Isidora recorden bé Jonàs i Axia. Que la seva ànima descansi en pau amb tot Israel. Amén, amén, amén.” La datació d’aquesta làpida se situa a partir del segle IV (pel tipus d’escriptura), tot i que pot ser molt posterior ja que el text és molt semblant al d’una altra inscripció jueva procedent de Tortosa (ICERV 428) i que s’ha datat al segle VI(*). De l’altre epitafi (RIT 1075) es conserva el fragment esquerre d’un bloc rectangular de pedra calcària de 14 × 48 cm, i 8 cm de gruix. Se’n desconeix el context arqueològic ja que fou trobada per. J. Sánchez Real a l’escorxador municipal de la ciutat, on era utilitzada per subjectar la porta principal. Actualment es conserva al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. El text es compon de divuit línies, sis en llatí i onze en grec, i la part inferior dreta és decorada amb un canelobre de set braços. A causa del seu estat fragmentari i no gaire bona conservació, la transcripció i lectura de la peça presenta força dificultats(*). Allò que sembla segur és que la segona part (en grec) era dedicada a un Rab Latues, archisynagogos, originari de Kyzikos. Ambdues peces documenten la presència a Tàrraco d’una comunitat jueva paralel·la a la comunitat cristiana.

Les inscripcions funeràries analitzades ens acosten de manera molt directa a la societat de l’antiguitat tardana, i ens en revelen les creences i esperances, l’origen, els noms, etc. De l’estudi dels epitafis de l’antiguitat tardana documentats a Catalunya destacaríem novament l’excepcionalitat del conjunt d’inscripcions procedents de la necròpoli paleocristiana de Tàrraco, no solament en el context de Catalunya sinó de tot Hispània, sigui pel volum de peces trobades, per la presència d’elements característics i fins i tot exclusius de les seves fórmules (com la datació per consolats o l’ús de determinats adjectius), o per la importància d’alguns dels seus epitafis entre els quals trobem, per exemple, la inscripció cristiana datada més antiga de la Península Ibèrica o les primeres referències a enterraments ad sanctos.

Taula de procedència i datació de les inscripcions citades en el text.

A. Chavarria

A continuació presentem l’estudi individualitzat d’algunes de les inscripcions funeràries més significatives de l’antiguitat tardana localitzades a Catalunya.

Fragment central d'una placa de terra cuita

Fragment central d’una placa de terra cuita trobada durant les excavacions dutes a terme per M. Ribas els anys cinquanta a l’exterior de l’ermita de Sant Martí de Mata (Mataró). Es conserva al Museu de Mataró. Les excavacions realitzades van permetre establir, a M. Ribas, que l’origen de l’ermita es devia trobar en les estructures d’un establiment rural romà convertit potser durant l’antiguitat tardana en un oratori. Les dimensions de la placa són 10,5 × 21,5 × 4,5 cm. La inscripció fou gravada després de la cocció seguint la tècnica de les inscripcions lapidàries. L’organització del camp epigràfic i les lletres són fets amb cura, amb un espaiat i una alçada de les lletres força regular:

1 - - - - -
2 [---] MADS [- - -]
3 [- - -] VIRAQUE [- - -]
4 - - - - - -

G. Fabre. M. Mayer i I. Rodà proposaren la restitució següent:

“[IN HUNC SEPULCRU o TUMULU]M AD S|EPULCRA SANCTORUM
o -ANCTOS o -EDEM SANCTORUM]
[Nomen] UNI VIRA QU E [VIXIT REQUIESCIT IN PACE]”

Es tracta d’un epitafi cristià molt interessant ja que podria fer referència a un enterrament ad sanctos, costum molt popular entre els primers cristians segons el qual la proximitat dels sepulcres a la tomba de sants o màrtirs afavoriria la seva intercessió en favor del difunt en el moment de la seva compareixença davant Déu. De fet, durant les mateixes intervencions arqueològiques, a més de restes arquitectòniques, material arqueològic divers i nombroses sepultures també es van trobar diversos fragments d’una altra inscripció (datada en el segle VII) interpretada en relació amb una deposició de relíquies vinculada a la dedicació de l’edifici (IRC I. 124, pàgs. 166-168).

Placa

Aquesta placa fou trobada al final del segle XIX en un terreny del carrer de Puig de l’actual barri de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona) durant unes obres. Es tracta d’una peça de marbre quadrangular sense motllures i actualment conservada al Museu d’Història de la Ciutat. Fa 52 × 47,1 × 4,8-4,4 cm. És un epitafi dedicat a un infant anomenat Magnus, mort a l’edat de tres anys. La inscripció és decorada a la part superior amb un crismó amb l’alfa i l’omega dins una síntesi de corona vegetal; als laterals d’aquest sertum dos coloms afrontats reposen sobre unes branques. Diu així:

1 HIC REQUIES
2 CIT MAGNUS PU
3 ER FIDELIS IN PA
4 CE QUI VIXIT ANN III

Tot i que es coneixen les circumstàncies del descobriment, no acaba de quedar clar si es va tractar d’una troballa aïllada o si estava vinculada a algun jaciment, tipus assentament rural, o a un edifici de culte. J. Vives la data als segles V-VI, mentre que pel tipus de gravat i el formulari, G. Fabre. M. Mayer i I. Rodà proposen datar-la al segle V (IRC I, 163, pàgs. 200)

Placa quadrangular de pedra calcària

Placa quadrangular de pedra calcària sense motllures, molt fragmentada. Fou descoberta durant unes excavacions realitzades prop de l’església de Santa Maria de Guissona al final de la dècada del 1970. A més de la làpida foren trobats nombrosos sarcòfags, fragments d’un sarcòfag decorat amb estrfgils i un fragment de mosaic que podria haver format part d’una làpida musiva. Es tracta d’un epitafi decorat a la part superior amb una cràtera amb elements vegetals, acompanyada per dos coloms afrontats que recolzen sobre una branca de la qual penja raïm. Tres línies horitzontals pauten el text incís. Fa 131 × 49 × 3-2,3 cm. La inscripció diu:

1 I CARTAGO QUI
2 ESCET IN PACE

El nom de la difunta té una clara filiació nord-africana. Segons G.Fabre, M.Mayer i I.Rodà, tant el tipus de formulari com les característiques paleogràfiques permeten situar la peça al segle IV o al començament del V (IRC II, 82, pàgs.l 19-120).

Placa rectangular de marbre blanc

Placa rectangular de marbre blanc descoberta durant les excavacions dels anys vint a la necròpoli paleocristiana de Tarragona, a la tomba 28, i conservada al museu de la necròpoli. Fa 89 × 55 × 2 cm i s’hi llegeix:

1 HIC IACIT VIR H-
2 ONORATUS AV-
3 ENTINUS ANNORU-
4 M XL, NATUS HON-
5 ORI XIII ET THEODOS-
6 I X (CONSULATU) ET DEPOSITUS EST
7 D(IE) QUINTU KL (= KALENDAS) (sic)
8 IANUARI VENIE(N)T(E)
9 CONS(ULATU) M(A)GN(I), IN PA-10 CE REQUESCET.

La traducció és:

“Aquí reposa Aventí, baró honorable de quaranta anys, nat l’any tretze del consolat d’Honori i deu del de Teodosi. i enterrat el cinquè dia de les calendes de gener quan anava a començar el consolat de Magne, descansi en pau.”

La part superior de la llosa és decorada amb un gran crismó amb les lletres alfa i omega que pengen del braç curt a la manera de les creus litúrgiques de l’època. És l’única inscripció funerària de caràcter cristià de la Península Ibèrica en la qual s’indica la data de la mort (any 459) i l’any del naixement del difunt (422) (RIT 946, pàgs. 416-417).

Placa rectangular de marbre

Placa rectangular de marbre de la qual manca un fragment del costat dret. La resta està fragmentada en cinc trossos amb unes dimensions totals de 20,5 × 60 × 3 cm. Fou trobada in situ en un túmul de la necròpoli paleocristiana de Tarragona, i es conserva al museu monogràfic d’aquest jaciment. La inscripció diu:

1 D(IS) M(ANIBUS), AUR(ELIUS) AELIODORUS (sic) NATIONE
2 GRECA (sic), CIVIS TARSUS (sic) CILICIA,
3 COMMORANS ISPALI (sic), QUI VI-
4 XIT ANNOS LXXX P(LUS) M(INUS).
5 REC(ESSIT) FIDELIS IN PACE.

La traducció és la següent:

“Déus Mans, Aureli Heliodor d’origen grec, ciutadà de Tarsos de Cilícia, va residir a Híspaiis, i va viure més o menys vuitanta anys. Va morir fidel en pau.”

Es tracta d’un epitafi molt interessant per una sèrie de fets. En primer lloc, perquè combina una aclamació d’origen pagà Dis Manibus amb un formulari característicament cristià com és la frase final rec(essit) in pace. D’altra banda, és dels pocs tituli funeraris de la Península Ibèrica on s’indica l’origen del difunt, un immigrant grec que, abans de morir a Tàrraco en una edat força avançada, va viure cert temps a Híspalis, fet que ens informa de la important mobilitat existent dins de l’Imperi. El mateix nom del personatge Aureli problablement indicava la seva condició d’immigrant o de soldat. Hi ha nombrosos errors en els noms: Aeliodorus per Heliodorus, Greca per Graeca, Ispali per Hispalis. Tant J. Vives com G. Alföldy coincideixen a datar-la entre el final del segle IV i el començament del segle V.

Inscripció bilingüe de Tarragona

Inscripció bilingüe de Tarragona (RIT 1075 i JIWE 186C D. Noy: Jewish inscriptions of Western Europe, vol. I, Cambridge 1993). Fou trobada, cap al 1952 per J.Sánchez Real i reaprofitada a la porta de l’escorxador municipal de Tarragona, per la qual cosa no és possible deduir res de la seva procedència d’origen. Fa 48 × 14 × 8 cm.

Versió de D. Noy.

Versió de J. Gil.

Es tracta d’un fragment esquerre d’un cippus funerari de pedra calcària grisa, que conserva restes de disset rengles d’un text escrit primer en llatí i després en grec, sense que hi hagi una separació clara entre ambdues versions. La part final de l’epitafi, especialment entre les línies 13 i 16, presenta una dificultat més gran a causa del grau més elevat de mutilació que ha patit. G. Alföldy és l’únic que ha interpretat el text com si fossin dos epitafis independents. D. Noy, per la seva banda, insisteix en el fet que. tot i les diferències existents, es refereixen a la mateixa persona de la qual, malauradament, ignorem el nom, part del qual és el “ta” inicial de la tercera línia. Al final del text. ocupant una posició central i com a testimoni de la judeïtat de l’epitafi, apareix la part esquerra d’un canelobre. El camp epigràfic està delimitat per una línia de la qual es conserva la corresponent a la part superior i la lateral esquerra. El text presenta nombroses irregularitats tant pel que fa a les dimensions dels caràcters, com als espais entre ells o a les distàncies entre rengles.

El deficient estat de conservació, com també el fet de trobarse mutilada, ha generat diverses interpretacions relatives tant a aspectes fonamentals com a d’altres de més irrellevants. El principal problema resideix, en tot cas, en la pobresa de materials al nostre abast i en conseqüència en la manca de paral·lels.

En la tercera línia, sembla evident que Quisico és el corresponent llatí del Kvζƞƙo[v] de la sisena línia de la versió grega i que fa referència a un topònim, com ja va assenyalar J.M. Millàs.

Per a la majoria dels editors d’aquesta làpida, el difunt és un home i Lasies és molt probablement el nom complet, tot i que també s’apunta la possibilitat que es tracti de la part final d’un altre nom que podria ser Gelasies. Tanmateix, J. Gil, en una proposta molt agosarada, considera com a indiscutible que el difunt és una dona. Pαβλα, nascuda a Cízic. Per a D. Noy aquest fet explicaria l’ús de la llengua grega com a complement de la llatina.

Pel que fa a la datació, H. Beinart li atribueix una data cap al final del segle III, mentre que J.M. Millas la considera del segle IV i molt relacionada amb la dels Pallaresos. D. Noy proposa els segles V-VI amb dubtes, ja que inicialment s’inclinava per una data més antiga, entre el segle III i el segle V.

lnscripció trilingüe de Tortosa

Versió de F. Cantera

lnscripció trilingüe de Tortosa (IHC 186, Hübner: Inscriptiones Hispaniae christianae, Berlín 1871); (CIJ 661, Frey: Corpus inscriptionum judaicarum, Roma 1936); (ICERV 428); (IHE 198. Cantera-Millàs; Las inscripciones hebraicas en España, Madrid 1956); (RIT 1074); (JIWE 183).

Molt probablement és la làpida de què més s’ha parlat i escrit (vegeu la bibliografia que recull D. Noy). La primera notícia sobre aquesta inscripció es remunta a l’any 1743, en un informe enviat a l’Acadèmia de Bones Lletres pel canonge Antoni de Cortès, de Tortosa, on es parla d’un conjunt de deu inscripcions. Sabem que aquest mateix any Gregori Maians ja la coneixia i en tenia un dibuix al seu abast. Des del seu primer emplaçament conegut, encastada en un mur de la casa de l’agutzil Francisco González, la làpida ha patit diverses vicissituds fins a acabar a la catedral de Tortosa, on es troba actualment. Les seves peculiaritats, unides al fet que es tracta d’una peça de petites dimensions, ens permeten pensar, i així ho hem indicat en alguna ocasió, que es podria tractar d’una làpida que hauria arribat a Tortosa procedent d’un altre lloc.

El text de la inscripció, en hebreu, llatí i grec, està inscrit sobre una petita llosa de marbre de Luni-Carrara que fa 67 × 41 × 6 cm; porta una estrella de cinc puntes al principi del text hebreu i un canelobre de cinc braços i una estrella al final de la primera línia de text llatí.

El seu reaprofitament posterior en una zona de pas ha produït un desgast de la meitat esquerra de la làpida, més acusat pel que fa al text hebreu i molt especialment en el grec. Testimoni del seu reaprofitament és un orifici a la part inferior dreta que servia de polleguera. La superfície epigràfica està emmarcada per una decoració en forma de cordatge de la qual manca la part superior i afecta fins i tot la primera línia de text hebreu. Aquesta particular decoració ha estat objecte d’atenció especial en un intent de fixarne la datació. Tanmateix hem pogut observar com. tot i no ser un motiu decoratiu gaire freqüent, podem trobar-lo en èpoques molt diverses. A Brindisi, segons recollí G.I. Ascoli en el seu estudi d’inscripcions (1880), un epitafi no anterior al segle VIII porta aquesta mateixa decoració.

Aquest epitafi trilingüe presenta un text format per sis línies en hebreu, set en llatí i vuit en grec. Aquestes darreres mostren una cura especial per reflectir no solament el text llatí sinó també moltes de les seves peculiaritats tant sintàctiques com lèxiques, tot buscant paral·lels idiomàtics no sempre d’ús comú. Pel que fa al text llatí, G. Gracià posa especial èmfasi en la seva puresa tot ressaltant els errors freqüents en molts altres epitafis contemporanis. Com a contrapartida, el grec reflecteix importants mancances per part de qui va escriure el text, àmpliament estudiades en el ja esmentat treball de G. Gracià. D’altra banda, el text hebreu no és exactament el mateix que el llatí i el grec tant pel que fa al contingut com als aspectes formals, especialment el disseny dels caràcters i les dimensions.

Es tracta de l’epitafi d’una noia, de nom Meliosa, filla de Judes i de Maria, que va morir a vint-i-quatre anys, segons ens indiquen els textos llatí i grec. En el text hebreu aquesta dada ha estat substituïda per tot un seguit de fórmules de benedicció molt utilitzades en les inscripcions funeràries hebrees que en aquells queden reduïdes a una de sola: en llatí CUM PACE i en grec HN EIPHNH.

La seva singularitat ha suscitat polèmica i molt especialment pel que fa a la seva datació. Se n’han proposat diverses que van des dels segles III-IV fins al X. Per a D. Noy una data anterior al segle IV és molt improbable i aquesta és a grans trets l’opinió de molts dels qui han estudiat la làpida (Le Blant-Renan). La majoria (Derenbourg, Schwab, Cantera, Casanovas) s’inclina, amb més o menys convenciment i utilitzant arguments diversos, per considerar-la del segle VI; D.Noy dubta entre els segles V i VI i M.Mayer proposa una datació més tardana, ja dins el segle VII.

Bibliografia

• Le Blant-Renan, 1860, 11. pàgs. 345-350; Derenbourg, 1867, II, pàgs. 354-358; Hübner, 1871; Ascoli, 1880; Fita, 1906, XLVIII, pàgs. 56-58; Schwab, 1907, XIV, pàgs. 235-238; Frey, 1936; Cantera-Millàs, 1956; Millàs, 1957, any XVII, fasc.1, pàgs. 3-10; Beinart, 1962, 3, pàgs. 22-23; Vives, 1969, pàssim i esp. pàgs. 60, 63, 64, 66 i 199; Alföldy, 1975; Ribas, 1975; Casanovas, 1980, 2/1, pàgs. 65-72; Gil, 1982, pàgs. 363-364; Fabre, Mayer, Rodà, 1984 i 1985; Mayer-Rodà, 1985, pàg. 714; Duval, 1988; Fabre, Mayer, Rodà, 1991; Duval, 1993, I, pàgs. 173-206; Noy, 1993; Gracià, 1994, 10, pàgs. 8-10; Rodà, 1994a, pàgs. 111-113; Godoy, 1995; Muñoz, 1995; Pera, 1996-97, XXXVII, pàgs. 1117-1131; Fabre, Mayer, Rodà, 1997.