Els bronzes de l’antiguitat tardana

Bronzes d’indumentària personal

Mapa de les troballes de bronzes d’indumentària personal i d’ús litúrgic a Catalunya.

G. Ripoll

Si en l’apartat d’arqueologia funerària hem afirmat que tota presència d’una inhumació o d’un conjunt funerari és la mostra de l’existència d’un hàbitat, també és possible de fer una afirmació del mateix tipus pel que fa a les troballes d’indumentària personal, tot i que cal matisar-la. En molts dels casos publicats en aquest volum coneixem els contexts de les troballes, encara que n’existeixen també molts d’altres en els quals es tracta de troballes casuals d’una procedència i una contextualització que se’ns escapa. En qualsevol cas, tant els uns com els altres són el testimoni d’una presència humana, que tant pot correspondre a un hàbitat —en el sentit més ampli de la paraula—, a un establiment momentani, a una instal·lació temporal curta, a una incursió, o a una pèrdua causada per motius diversos (Ripoll, 1989, pàg. 398). Podem remarcar, també, que la majoria de les sepultures de la Tarraconense no contenen a l’interior bronzes d’indumentària personal que pertanyin al segle VI, pràcticament tots els que s’han trobat corresponen a la indumentària característica de final del segle VI i començament del VII i a la moda mediterranobizantina tan representada a Hispània al llarg de tot el segle VII i el començament del VIII. L’estudi dels materials que presentem a continuació ha de ser complementat amb les fitxes i els estudis particulars de les peces que hi ha al final d’aquest apartat. Finalment, cal assenyalar que a mitjan segle XX el professor P. de Palol (1950), seguint els treballs de H. Zeiss (1934), va realitzar el primer inventari d’ornaments personals de Catalunya del segle VI al VIII. En aquest estudi hi havia prop de vint peces. Des d’aleshores, i tal com podem observar en aquest volum, el nombre de peces ha augmentat tant, fins a gairebé seixanta, que el panorama social, econòmic, cultural i, per tant, històric és completament diferent i aporta una gran quantitat de coneixements nous.

Els ornaments personals dels segles IV i V

Diverses peces de bronze trobades a la ciutat de Barcelona: fragment de sivella de cinturó liriforme amb la representació d’un griu (MHCB, 16 344); fíbula pisciforme (MHCB, 4497), i fíbula d’arc i xarnera (MHCB, 7 880).

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu fotogràfic / R. Muro

Els ornaments personals d’aquest moment són relativament escassos a la Tarraconense, però, a poc a poc, les excavacions i les revisions de materials practicades en els museus permeten d’avançar en el coneixement de les produccions. Dues peces, certament excepcionals per poc habituals a la Península Ibèrica, així ho confirmen. Es tracta de dues fíbules del tipus Keller 6 (Keller, 1971), un fragment trobat a Barcelona (MHCB s/n) i una altra de procedent de la vil·la romana del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter, Girona). Ambdues peces són d’arc i xarnera i presenten uns apèndixs globulars, definits com de tipus “ceba”, a partir de la terminologia alemanya de Zwiebelknopffibeln. L’inici de la producció se situa cap als anys 390/400, encara que sembla que en alguns llocs determinats van poder ser utilitzades fins a moments més tardívols, potser fins i tot —amb reserves— a l’inici del segle VI. Respecte a aquestes peces es discuteix si eren reservades únicament a un estament social alt, i encara si eren un distintiu militar (Pröttel, 1988; Buora, 1997).

De les catalogacions recents efectuades en el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, també destaquen alguns ornaments personals que no procedeixen de l’interior de les sepultures, sinó de nivells estratigràfics que en alguns casos estan ben datats. Així, per exemple, en l’excavació del Palau Centelles (1982) es va trobar una tanca de cinturó de placa rígida (MHCB s/n). La zona proximal de l’anella presenta dos apèndixs que representen dos pròtomes de cavall oposats. La placa de forma rectangular està decorada amb petits alvèols i el perfil resseguit per una línia de triangles oberts. Es tracta d’una mena de fermall datat al final del segle IV i l’inici del segle V. Una altra troballa és la d’una fíbula, de tipus romboïdal amb una decoració d’esmalts, avui perduts, a la superfície. En un dels extrems hi ha una esquematització animal (MHCB s/n). Va aparèixer en les excavacions realitzades el 1989 a la plaça de Sant Miquel, dins de contextos estratigràfics del segle IV. Es tracta d’una peça tipus 43 (Ettlinger, 1973), la producció de la qual s’inicia a partir del segle II, però que perdura fins entrat el segle IV. Procedent de la mateixa intervenció arqueològica i amb una cronologia dels segles IV i V, segons el context arqueològic, és la fíbula tipus omega (MHCB s/n). Les excavacions de la plaça del Rei del 1961 van posar al descobert una tanca de cinturó de tipus militar datada a la segona meitat del segle V (MHCB s/n) (Böhme, 1974). Es tracta d’un fermall que conserva la sivella i la placa fragmentada. La sivella, ovalada, presenta una decoració de quatre caps d’animals —pròtomes de cavalls: dos mirant cap al lloc de suport de la pua de la sivella i dos cap al passador—. La placa de forma rectangular presenta una decoració organitzada al voltant del cercle central. Entre els materials classificats recentment destaca un fragment de passador d’una tanca de cinturó amb, també, una possible filiació militar (MHCB s/n) que es pot datar entre el final del segle IV i l’inici del segle V (Böhme, 1974). La peça està fragmentada allà on acaba el passador, però havia estat simètrica; s’hi observa un petit cap d’animal —un pròtome de cavall— esquematitzat. Tot el cèrcol està rodejat d’apèndixs en forma de botons. El van trobar en les excavacions fetes a mitjan segle XX a la Casa de l’Ardiaca. Finalment, entre els materials corresponents a aquest període, i amb una problemàtica molt semblant a la que presenta aquesta tanca de cinturó de Barcino, es documenta un petit fragment d’aquest tipus de peces a la necròpoli del Francolí o de la Tabacalera de Tàrraco, que malgrat la fragmentació se sap que correspon a la tècnica del kerbschnitt i que entra dins d’una mateixa cronologia, segles IV-V.

La peça de Llampaies (Girona), amb una placa gairebé circular proveïda d’un mosaic de caselles, és un clar producte mediterrani del segle V, moment en què el seu ús estava expandit per tota la conca Mediterrània amb una certa preponderància en la zona oriental, d’on sembla que procedeixen els models originals. Les diferents parts d’aquesta tanca de cinturó van ser foses en bronze i posteriorment daurades al foc. La compartimentació en caselles de la placa ha perdut totes les incrustacions de vidre. No es tracta d’una troballa casual, sinó que procedeix d’un petit grup de sepultures localitzat en aquesta localitat, de relació no coneguda amb cap possible hàbitat.

També destaca una petita sivella procedent d’una de les sepultures de la necròpoli del Camp de l’Alzina (Torrelles de Foix, Alt Penedès), que és una peça poc habitual però que se situa cronològicament al segle IV. El lloc de suport de l’agulla es caracteritza per l’extensió de dos apèndixs que simulen caparrons de cavalls.

La sepultura que oblitera els nivells d’ús d’una de les cambres de la vil·la la Llosa (Cambrils. Baix Camp) contenia un fermall de cinturó de sivella oval amb l’esquematització de caps d’animals al costat del passador que articulava una placa quadrangular en làmina de bronze. Es tracta d’una peça ben datada entre els anys 350-400, que correspon al nivell I de Böhme (1974), amb una probable, però no segura, filiació militar. A l’interior de la sepultura van aparèixer uns altres ornaments personals com ara tres braçalets i un anell de bronze.

Els bronzes d’indumentària personal del segle VI

En la Tarraconense, els bronzes d’indumentària personal del segle VI són escassíssims i encara més aquells que poden ser relacionats amb la torèutica habitual dels cementiris denominats visigòtics de la Meseta castellana. El perquè d’aquesta absència s’ha de buscar, potser, en la mateixa absència que existeix en les altres províncies de l’antiga diocesis hispaniarum (Ripoll, 1998, pàg. 55). És a dir, els materials denominats visigòtics estan circumscrits als grans conjunts cementerials situats entre els rius Duero i Tajo i suposen una moda estrictament local, a la qual se sumen les troballes de la Narbonense. Es tracta d’una moda, que pot ser definida com d’ús local i que no perdura més enllà d’un parell de generacions: ocupa la primera meitat del segle VI, té alguns precedents al final del segle V i, en pocs casos, sobrepassa la meitat del segle VI. El panorama descrit, malgrat les troballes esporàdiques de la Tarraconense i les altres províncies hispanes, a excepció de la zona de la Meseta, no converteix la primera en un cas excepcional, sinó que s’integra dins del problema circumscrit al moment i lloc d’instal·lació de la població visigòtica en la Península Ibèrica, de la qual no tractarem. No obstant tot el que acabem de dir, s’han d’assenyalar certes peces, tot i que algunes plantegen dubtes sobre la seva procedència.

La placa rectangular d’una tanca de caselles donada a conèixer per H. Zeiss (1934, pàg. 192; Palol, 1950, fig. 2.1) devia procedir de la província de Girona, segons consta en la compra efectuada pel Museu d’Hamburg. Es tracta d’una peça única en tot el nord-est de la Tarraconense, fet que s’ha de tenir en compte quan es tracta de la compra pel comerç d’antiguitats i amb una procedència tan vaga. El tipus de fermall és un clar producte del nivell III (ca. 525-560/580), utilitzat sovint per la població de la Meseta, ja que respon a una moda visigòtica. També és possible de tenir dubtes sobre tres fíbules, de la col·lecció dels Museus Estatals de Berlín, a les quals se suposa una procedència tarragonina (Zeiss, 1934, pàg. 192; Palol, 1950, pàg. 85, figs. 3, 4, 5 i 6), que corresponen a la mateixa cronologia que el fermall de cinturó esmentat.

Segell amb la inscripció VIVAS ELPIDI, del segle VI, trobat a Barcelona.

cedida per P. de Palol

Una altra peça d’aquest grup visigòtic (nivell III) és una fíbula circular de mosaic de caselles, trobada en les antigues excavacions realitzades en el recinte funerari intramurs de Barcelona al costat de la capçalera de l’església recentment identificada en el conjunt episcopal (al costat de la tomba 14) (Duran i Sanpere, 1943; Palol, 1950). Es tracta d’una peça molt deteriorada, composta per un mosaic de caselles dins de les quals hom disposava una sèrie de vidres de colors, avui perduts, però amb algun de conservat en el moment de la troballa. De la presència d’aquesta fíbula deriven dos aspectes interessants: el primer, que es tracta de l’única peça relativa a la moda visigòtica trobada fins aquest moment a la Tarraconense, tot i que aquí hi és escassa; i el segon, que es troba en un context urbà, quan a la Meseta aquests tipus de fíbules pertanyen les sepultures rurals.

També de Barcelona, de la zona de la plaça de Sant Iu/carrer dels Comtes, procedeix una fíbula d’arc i xarnera que ha perdut l’agulla de subjecció, que era de ferro per les restes que en queden (MHCB 7880). Cronològicament se situa entre la segona meitat del segle V i la primera meitat del segle VI i correspon al denominat tipus Estagel (Schulze-Dörrlamm, 1986), ja que n’apareixen alguns exemples en aquesta necròpoli de la Narbonense amb filiacions visigòtiques. El fet que es trobi utilitzada alhora que els ornaments visigòtics i el fet de trobar-les a l’interior de les sepultures al costat d’aquests, pot significar la barreja de població de romans i visigots.

De l’entorn de Tàrraco procedeixen alguns bronzes, sobretot petites sivelles de cinturó o corretjams que s’adscriuen grosso modo a les produccions del segle VI, com són, per exemple, les trobades a l’interior d’una sepultura de l’amfiteatre i una altra d’una inhumació de la partida de la Pineda. El mateix tipus de peces, sivelles rectangulars o ovalades, van aparèixer en la necròpoli excavada a Granollers (carrer de Sant Jaume, 121).

L’altre element característic del segle VI, encara que excepcional a Hispània, es troba en una peça del Bovalar. Es tracta del fragment d’una fíbula, que correspon al peu. Fosa en plata i daurada al foc, aquesta fíbula presenta al voltant del seu perfil una sèrie d’apèndixs farcits amb una pedra (un granat) i els més propers al peu adopten la forma de caps d’au, amb un bec molt pronunciat. L’apèndix final, que constitueix el peu en ell mateix, representa l’abstracció d’un cap d’animal. La superfície, com sol ser habitual, és decorada amb unes incisions molt profundes realitzades amb motlle; aquesta decoració rep el nom alemany de kerbschnitt. La peça del Bovalar resulta d’un gran interès perquè revela importacions del món ostrogot, ja que aquesta fíbula s’adscriu a les del tipus Grottamare (Bierbrauer, 1975, pàgs. 93-94) i estan datades en el segon quart del segle VI dins del grup III de la taula cronotipològica dels ornaments personals ostrogots (Werner, 1961). El fragment de fíbula de Bovalar és, per tant, una peça procedent d’un taller ostrogot, que testimonia o una importació o bé la presència d’una dona d’aquest origen en el poblat.

Els bronzes d’ornament personal del segle VI, tal com ja hem dit, són per tant molt escassos i han de ser relacionats amb els que es troben a l’interior de les sepultures dels grans cementiris de la Meseta castellana i amb aquells que estudiem més endavant de la zona de la Narbonense.

La indumentària personal al final del segle VI i l’inici del segle VII

El final del segle VI i l’inici del segle VII pel que fa als bronzes d’indumentària personal de la Tarraconense ofereixen un panorama diferent. Aquests materials corresponen al nivell IV, que es caracteritza per la penetració a Hispània de l’anomenada moda llatinomediterrània, que s’explica no solament pel comerç mediterrani, sinó també per una penetració cultural llatina en els nuclis hispanoromans, molt potents en aquell moment. D’altra banda, la intrusió d’aquesta nova moda llatinomediterrània indica un descens en la producció dels tallers visigòtics i un desenvolupament més gran d’altres centres productors hispànics amb unes connotacions locals indiscutibles. Els ornaments personals del final del segle VI i de tot el segle VII estaran marcats per les influències mediterrànies a les quals hem al·ludit i per l’arribada d’una sèrie d’importacions molt notables. Podem destacar que el coneixement d’aquest nivell IV, alhora que el del nivell V, és cada vegada més gran a causa de les grans col·leccions de material aparegudes en els últims anys a la Bètica (Ripoll, 1998).

Els fermalls característics d’aquest moment són els anomenats fermalls de cinturó de placa rígida, la producció dels quals sembla que es va iniciar en un taller italià que comercialitzà els seus productes per tot Europa i els països mediterranis; fins i tot pels més occidentals del nord d’Àfrica, a partir del final del segle VI (Fingerlin, 1967; Ripoll, 1986). La seva difusió per la geografia peninsular és amplíssima, però els descobriments més notables s’estan realitzant actualment a la Bètica i a les Illes Balears, sense desdenyar, evidentment, les troballes de la Meseta castellana, com també les del nord de la Península Ibèrica i, particularment, les de la Tarraconense.

Hi ha alguns exemples de bronzes d’indumentària personal característics del nivell IV, datats al final del segle VI i a l’inici del segle VII, com per exemple els fermalls de plata rígida amb espina dorsal. Són de particular interès els trobats en la necròpoli del Collet del Cargol (Sant Mateu de Bages, Bages) i els procedents del petit conjunt funerari de Valldoreix (Vallès Occidental). També ha estat trobada al poblat del Bovalar una placa rígida senzilla, que va ser usada a l’inici del segle VIII. Una altra procedeix de la sepultura excavada en el jardí de la catedral de Tarragona, la superfície de la qual devia estar decorada, però que avui s’ha perdut per desgast. La que sí conserva la decoració és la que procedeix de Sant Cugat del Vallès (MAC) (Palol, 1950, pàg. 83, fig. 5.3). Va ser trobada en les excavacions de 1930-36, a l’interior del claustre, però no té context estratigràfic. La decoració es basa en dos cavalls enfrontats a un motiu vegetal.

Una cronologia semblant té la placa rígida rectangular d’Olius, tot i que és una importació. També és una importació, però en aquest cas franca, la placa escultiforme de Sant Cugat del Vallès (MAC) (Palol, 1950, pàg. 83, fig. 5.2).

Plaques rígides de cinturó calades trobades, respectivament, a la necròpoli del coll del Galí i a la del coll d’Eres.

ECSA - A. Roig

Dins del tipus de les plaques rígides i en el mateix nivell IV apareixen les plaques rígides calades, amb algunes troballes, tant en la Laietana interior com en la costanera. Així, per exemple, la trobada a la necròpoli del coll del Galí (Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental) i la del coll d’Eres (Sant Llorenç del Munt, Vallès Occidental), coneguda per Sant Llorenç del Munt, de la qual sempre s’ha dit que té una filiació estreta amb les peces de l’entorn burgundi.

A Barcelona, en context urbà i en nivells del final del segle VI, en la domus del carrer del Bisbe Caçador (1994) es va trobar un fragment de placa rígida calada (MHCB s/n). La decoració organitzada de forma simètrica calada reprodueix un esquema geomètric, tot l’espai és ocupat per línies de puntejat i cercles concèntrics. El perfil és recorregut per una sèrie de línies incises disposades de forma transversal. Al revers, conserva dos apèndixs de subjecció perforats.

Finalment, i també de les antigues excavacions de la plaça del Rei (1931-1935), destaca una fíbula pisciforme retallada sobre una planxa de bronze fos (MHCB 4497). L’ull del peix s’indicava amb un punxó circular. La restauració antiga, coneguda a través de fotografies de l’època, va malmetre la decoració d’escames sobre el cos del peix. Al revers, conserva el rebló de subjecció, però no pas l’agulla. Aquesta peça havia estat considerada sempre com un dofí i datada al segle I, però tant pel lloc de la troballa com pel tipus de peça és molt probable que se situï cronològicament dins dels segles VI i VII, ja que les fíbules zoomorfes eren d’ús en aquesta època.

La moda dels ornaments personals al segle VII

Els ornaments personals del segle VII, agrupats en el denominat nivell V, que apareixen a tot Hispània, revelen uns gustos molt homogenis per part de la societat. Aquest moment, pel que fa a les arts menors, obeeix a un fort “bizantinisme” mediterrani que es detecta gràcies a uns productes d’origen oriental de gran qualitat en la fabricació que circulen i arriben a tots els ports de la Mediterrània. Les produccions de toreutes i orfebres responen, per tant, a aquests gustos i modes del moment, i es poden detectar sempre les diverses influències vingudes essencialment de productes no peninsulars que van ser imitats i fabricats en els tallers artesans de tipus local.

La demanda, atès el gran nombre de troballes arqueològiques i la distribució massiva a gairebé totes les províncies hispàniques, devia ser bastant elevada i la seva producció es devia centrar en punts urbans importants, des dels quals es procedia a la distribució i la venda. Pràcticament el 70% dels fermalls de cinturó liriformes que es coneixen procedeixen d’un taller de fabricació no llunyà de la regió d’Híspalis (Sevilla), la qual cosa permet afirmar —no sense dubtes— l’existència d’un taller de producció en aquesta zona que va arribar a distribuir les seves peces més enllà dels Pirineus, tal com ho testimonien les troballes efectuades a la Narbonense (Ripoll, 1998, pàgs. 60-66). Això no invalida la possibilitat que altres tallers es localitzessin en punts distints de la geografia peninsular.

Els contactes amb el món bizantí tenen, essencialment, l’origen en les transaccions comercials, controlades per comerciants instal·lats en els ports importants del llevant mediterrani, sense oblidar la costa bètica oriental. Únicament els prototipus de fermalls de cinturó liriformes i els seus derivats aporten la prova d’influències bizantines o mediterrànies en la torèutica. D’aquesta forma els artesans hispànics van conèixer les modes o les últimes produccions mediterrànies, tant orientals com occidentals. Per tant, va ser l’actiu comerç el que va permetre l’arribada a la Península Ibèrica de fermalls de cinturó esplèndids que segurament van ser imitats i reinterpretats amb originalitat.

Els fermalls característics del nivell V denominats de tipus liriforme es presenten sota una infinitat de varietats, no solament en la forma sinó també en l’ornamentació. En aquesta ornamentació, que pot ser tant vegetal com animalista i figurativa, apareixen una sèrie d’influències mediterrànies, alhora que centreeuropees. Aquest fenomen és una constatació de l’obertura comercial hispànica del segle VII i la inexistència d’uns signes d’identitat particulars, ja que són ornaments personals comuns al món mediterrani.

Les troballes de la Tarraconense han augmentat en nombre en les últimes dècades i no s’han limitat a la zona nord i de llevant, sinó que van cobrint alguns punts cap al sud i l’interior. Entre totes les troballes destaca el conjunt del Bovalar, un establiment rural a l’interior, per tant. Cal destacar, també, que es tracta de vuit fermalls de cinturó, diferents tots ells, però de tipus liriforme, d’ús fins entrada la segona dècada del segle VIII.

De la Neàpolis d’Empúries procedeixen també tres tanques liriformes, totes d’excel·lent factura, que indiquen la presència de població al llarg del segle VII i entrat el VIII. En la mateixa zona, en els nivells d’ús del castrum de Puig Rom (Roses), va ser trobat un fermall variant del tipus liriforme, poc habitual en la Península Ibèrica, que respon millor a produccions orientals. I també de la zona de Girona, de can Sant Vicenç (Sant Julià de Ramis), procedeix una placa liriforme (Palol, 1950. fig. 7.7). Cap al sud, a Tarragona, es documenta una placa liriforme amb una decoració realitzada amb un motlle molt excavat que respon a una esquematització vegetal (?).

La sèrie de peces de Barcelona il·lustra així mateix un bon nombre d’objectes en context urbà, i alguns d’ells en nivells d’ús. Un fermall de tipus liriforme procedeix de les excavacions de la plaça de Sant Miquel fetes l’any 1989 (MHCB s/n). La decoració de tota la superfície de l’anvers s’organitza en tres cercles juxtaposats, tots ells omplerts amb motius d’esquematització vegetals i animals. El revers conserva tres apèndixs perforats per a la subjecció al cuir del cinturó. Aquesta placa s’articulava a la sivella mitjançant un passador, avui perdut. Un altre fermall de cinturó liriforme (MHCB s/n) va ser trobat en les excavacions de la domus del carrer del Bisbe Caçador del 1984. La decoració s’organitza en tres camps ornamentals ben diferenciats i es basa en una abstracció totalment esquemàtica de pròtomes animals —grius— i motius vegetals. Al revers, conserva quatre reblons perforats de subjecció. Aquesta placa s’articulava a la sivella mitjançant un passador, avui perdut. Finalment, dels voltants de la muralla però sense procedència exacta, es coneix una placa ornamental d’un cinturó (MHCB 13209). La decoració de tipus geomètric i petites incisions circulars s’organitza al voltant d’una creu en aspa de doble incisió. El revers presenta dos apèndixs de subjecció perforats. Aquesta peça, amb segurament d’altres d’iguals, era subjectada al cuir del cinturó amb una funció ornamental. La sivella devia ser de les de tipus liriforme.

En la Laietana costanera es documenten dues peces: una tanca liriforme trobada a Pineda (Barcelona) (Palol, 1950, pàg. 82, fig. 7.6) i un extrem de llengüeta de cuir d’un cinturó de tipus liriforme semblant al de la Gleva (Osona) (Palol, 1950, pàg. 84, fig. 6.5). Cap a l’interior es coneixen algunes troballes casuals, com el fermall liriforme del tossal de les Venes, Rojalons (Montblanc, Conca de Barberà) i un de Salabernada (Artés, Bages).

Els fermalls liriformes enumerats fins aquí tenen unes decoracions relativament habituals, no obstant això, hi ha dues peces al nord de la Tarraconense que destaquen per la seva decoració. Una peça procedeix de les excavacions del 1917 del Puig Rom (Roses) i una altra de Barcelona de les excavacions del 1989 de la plaça de Sant Miquel (MHCB 16344). Aquesta última és només un fragment. La decoració disposada verticalment a l’extrem proximal representa un griu, encara que podria tractar-se també d’una quimera. S’indica el pèl de l’animal, l’ull circular, l’orella, la cua sobre el cos i les extremitats de felí. Als peus, disposada de forma longitudinal, una esquematització serpentiforme pot indicar la lluita entre ambdós animals. Al revers, hi ha dos apèndixs de subjecció perforats. La trobada a Puig Rom conserva tota la resta de la placa i fins i tot la sivella. La decoració proximal és la mateixa que la de Barcelona, i la de la resta de la placa mostra tres rodes solars lleugerament subalçades i un quadrúpede —un griu— que corre cap a l’esquerra. La representació és coneguda en altres peces, relativament excepcionals: província de Badajoz, entorn de Sevilla, entorn de Florència i península de Crimea (Ripoll, 1998, pàgs. 162-166).

Finalment, d’entre els materials del segle VII destaca la placa cruciforme procedent d’un lloc indeterminat de la província de Girona, conservada al Museu Episcopal de Vic. Sobre la superfície es pot llegir el nom de Trasemundus. Els fermalls de cinturó cruciformes són ara més ben coneguts i revelen la importància de la Bètica en les seves producció i fabricació (Ripoll, 1998, pàgs. 192-201).

Problemàtica dels tallers

La producció dels materials estudiats aquí planteja tot el problema del que devien ser els tallers d’artesans d’aquest període i el de la comercialització de les peces, problemes encara no resolts, però sens dubte importants (Ripoll, 1998, pàgs. 231-232). La troballa d’un lot de bronzes de diferents èpoques realitzat al Collet de Sant Antoni (Calonge, Girona) va permetre a P. de Palol (1948-49) llançar la hipòtesi de com treballaven aquests artesans. La recollida i l’emmagatzemament de diferents productes comportaven la distribució per grups i tipus de metalls, per donar pas posteriorment a la refosa del material. D’aquesta manera s’obtenien colades de diversa i variada composició per elaborar els nous productes sol·licitats per la clientela del moment. Sembla, per tant, que gràcies a aquesta troballa es pot deduir l’existència d’artesans que, com a venedors d’estris vells o de ferralla, recollien i refonien uns objectes metàl·lics que havien perdut el seu valor com a productes de moda. Aquesta activitat es relaciona directament amb la problemàtica que planteja l’explotació de matèries primeres i l’accés a metalls i minerals no contaminats, amb la finalitat d’obtenir aleacions de millor qualitat.

De tota manera, l’activitat realitzada per aquests artesans no ha de fer ombra a l’existència de veritables tallers organitzats al voltant d’un artífex que, tal com indica Isidor (Etym., XIX, 1, 2), treballa de la mateixa forma que l’orfebre: artífex generale nomen vocatur quod artem faciat, sicut aurifex qui aurum facit. La utilització habitual del vocable artífex, en Isidor, es refereix per regla general tant a un artesà com a un obrer que duu a terme treballs manuals.

L’estudi dels fermalls liriformes realitzat a la zona d’Híspalis posa de manifest l’existència d’un nombre reduït d’officinae, enteses com a tallers d’artesans agrupats sota el nom d’officinales un o diversos tallers de la regió, almenys durant tot el segle VII. És plausible que aquests artesans treballessin per encàrrec per a clienteles de regions diferents. El fet que es trobin objectes extraordinàriament semblants en tot l’àmbit geogràfic del que fou el regne de Toledo, des d’Híspalis fins a la Tarraconense i determinades troballes de la Narbonense, pot provar la gran difusió d’aquests objectes gràcies a l’activitat comercial dins d’un mercat local en funcionament en aquest moment.

Les troballes d’ornaments personals de la Narbonense

És obligat introduir, ni que sigui breument, la problemàtica de les troballes d’indumentària personal procedents de la Narbonense, ja que pràcticament tota aquesta província va formar part del regne visigòtic toledà fins a l’arribada dels àrabs (James, 1977; Palol, 1987; Palol-Ripoll, 1988, pàgs. 68-89). Aquesta integració dins del regne hispànic dels visigots es deixa veure molt clarament a través dels bronzes, que al seu torn testimonien unes relacions comercials estretes, que van des de la Bètica fins a la Narbonense (Erlande-Brandenburg, 1988; Ripoll, 1992).

L’estudi dels ornaments personals dels segles VI i VII tant en la Narbonense com a Hispània s’ha de regir per una seriació tipològica i cronològica, que sempre dependrà de les troballes tancades de les sepultures. Per això, si a la Península Ibèrica s’han detectat ja una sèrie de nivells cronològics d’aquests objectes, aquests poden ser aplicats fàcilment a les troballes de l’altra banda dels Pirineus (Ripoll, 1991). Per tant, el primer grup cronològic correspondrà a les tanques de cinturó, la placa rectangular de les quals és recoberta per un mosaic de caselles amb incrustacions de vidres retallats, a tall de caboixons circulars, farcits la majoria amb vidres vermells i malaquites. Gairebé sempre aquests fermalls s’associen amb fíbules d’arc i plaques de tècnica trilaminar, que poden ser de plata o de bronze. Tant els fermalls com les fíbules corresponen amb gran seguretat a produccions dels tallers narbonesos, i els exemplars hispans han estat trobats a la Meseta castellana i cap d’ells a la Tarraconense, producte de la importació. Aquests materials poden ser datats a partir dels anys 480-490, fins i tot amb anterioritat, i el seu període d’utilització ocupa un espai temporal molt curt, no pas més gran que el d’una o dues generacions. Alguns de gals que podem citar com a exemples són: la sepultura núm. 8 d’Estagell, el del lloc denominat Saint-Pierre, el de Brens (Tarn), el de Valence d’Agen (Tarn-et-Garonne) i els de l’Hérault: les Horts (Lunel-Viel), Loupian i Saint-Jean-le-Pouget. Queden per citar les troballes fetes a la rodalia de Montpeller i Lattes, que encara que sense un lloc de troballa precís, se sap que van ser recollides en aquesta zona; actualment formen part de les col·leccions arqueològiques de la Société Archéologique de Montpeller. A l’exterior d’aquesta província narbonesa, en cementiris merovingis, o en llocs geogràfics molt allunyats, han aparegut també objectes d’aquesta mena, com per exemple a Hondan (Oise), Saint Denis (París), Monceau-le-Neuf i Versigny a l’Aisne, i a la important sepultura femenina núm. 756 de Vicq (Yvelines) (Servat, 1979). La troballa de Vicq, sumada a la de la sepultura de la necròpoli de Cutry (Lorraine) (Legoux-Lieger, 1989) amb un fermall de cinturó de mosaic de caselles de tipus insectiforme i un parell de fíbules aquiliformes realitzades també amb la tècnica del mosaic de caselles, testimonia la pràctica freqüent de matrimonis mixtos, ja en una època molt primerenca dins de la cronologia d’aquests objectes, ja que se situen a la segona meitat del segle V o molt a l’inici del segle VI. Aquest fenomen dels matrimonis mixtos es repeteix a la Península Ibèrica, però en aquest cas es tracta d’ornaments personals pertanyents a dones dels individus que penetren en el territori hispànic ja molt entrada la segona meitat del segle V.

En aquest mateix nivell, però ja en dates una mica més avançades, potser dels primers anys del segle VI, es troba una sèrie de fermalls de cinturó de placa rectangular articulada, la superfície dels quals pot estar ornamentada per un mosaic de caselles, o bé per una decoració bisellada, o per uns quants caboixons aïllats. La decoració bisellada sol aparèixer també en la sèrie de fíbules d’arc foses en bronze, la superfície de les quals pot ser adornada amb aquesta mena d’ornamentació bisellada. La totalitat d’aquests objectes comença a representar un nombre important entre les restes arqueològiques de la Narbonense, i cal fer esment —com a troballes soltes— dels exemples de l’Hérault: Fabrègues, Laurens, Loupian, Marseillan, Plaissan, Quarante, Sauvian, Tressan, etc. Peces semblants han estat trobades també a Routier (Aude), com també al departament del Tarn: Cestayrols, Flac i a la necròpoli de Martels, al Giroussens. Al jaciment de Castelsagrat (Tarn-et-Garonne), un d’aquests fermalls va ser trobat amb un parell de fíbules aquiliformes, del tipus que s’ha citat de Cutry, o les trobades a Ville-sur-Cousance (Meuse) l’origen de les quals és sempre dubtós entre el món ostrogot o el món visigòtic, però malgrat les estretes similituds amb les hispàniques que presenten aquestes peces, fan pensar que es tracta de productes la inspiració dels quals deu procedir de la Península Ibèrica.

A la resta de la geografia de la Gàl·lia les troballes amb característiques visigòtiques són abundants i demostren, a més dels matrimonis mixtos, com dèiem anteriorment, la facilitat per a comprar objectes a les diferents regions. Així, podem citar aquí les troballes funeràries de: Frénouville (Calvados), Maule, Muids i Envermeu (Eure), Nouvions-en-Ponthieu (Somme), Mouy (Oise), Ville-en-Tardenois (Marne) i Lavoye (Meuse).

Queden per mencionar els ornaments personals corresponents al final del segle VI i de tot al llarg del segle VII. Aquestes produccions, al contrari de les anteriors, sembla que es defineixen per grups molt més precisos i amb gran homogeneïtat, almenys pel que fa a Hispània; les de la Bètica i, tal com hem vist, les del nord de la Tarraconense són força rellevants. No obstant això, encara que les troballes de la Narbonense comencen a ser més nombroses, són força escasses. Els primers objectes que cal citar són les anomenades sivelles de llengüeta rígida o calada, l’origen primigeni de les quals sembla que s’ha de situar en algun taller longobard del nord d’Itàlia. Entre les troballes soltes, podem citar els exemples següents: Saint André-de-Sangonis i Saint Mathieude-Tréviers a l’Hérault, Lagrasse, Lassac, Narbona i Quarante a l’Aude. La cronologia d’aquestes peces, igual que per a les troballes hispàniques, se situa cap a l’any 600, abans i després.

Els últims anys del segle VI, però bàsicament tot el segle VII, fins a l’arribada del món àrab, els tallers artesanals es van caracteritzar per una marcada influència bizantina, que des de la Mediterrània oriental va dur als ports de la costa objectes d’ornament personal. Aquests foren imitats amb gran mestria i personalitat pels tallers locals. Els fermalls liriformes trobats a la Gàl·lia i particularment a la Narbonense són, amb molta probabilitat, produccions hispàniques exportades —fins i tot alguns podrien correspondre a tallers de la Bètica (Ripoll, 1998)— des dels punts de la costa i els passos pirenencs fins al moment de la desaparició del regne visigòtic de Toledo. Troballes d’aquesta mena són les realitzades a la regió de l’Aude: Jonquières, necròpoli de Chambard d’Ouveillan, Narbona, Salle d’Aude, Villazzelle, Fraisse i la que posseeix un antiquari de Besiers.

Bronzes litúrgics

Quadre tipològic dels bronzes d’ús litúrgic.

P. de Palol

Quan parlem de bronzes litúrgics a llevant de la Tarraconense s’ha d’esmentar en primer lloc una sèrie de gerretes i patenes, originàriament i principalment amb una funció litúrgica, que conformen un grup de peces de bronze molt reduït, però prou expressiu pel seu origen i la finalitat. Tradicionalment se’ls ha donat l’etiqueta de litúrgics a causa de la primera ordenació que es va fer d’aquest tipus de material i de l’anàlisis de les seves inscripcions. La major part d’aquestes peces s’assenyalen com a elements de mobiliari d’ús litúrgic, tant eucarístic com baptismal o d’ordenació sacerdotal, i molt sovint també com a ofrena funerària. Les noves troballes, però, han demostrat que alguns elements podien tenir una funció profana, ja que no és clara sempre la seva procedència d’àmbits religiosos. El conjunt, format bàsicament per peces de Catalunya i Balears, i alguna de Castelló, el constitueixen un gerret i un plat de Calonge; una gerreta del Bovalar i una de la Grassa (Constantí); un vas de la catedral de Tarragona i una altra gerreta procedent de son Peretó (Mallorca). Totes aquestes són peces de comerç. Entre les peces fetes en obradors hispànics destaquen la gerreta trobada a Puig Rom i la patena localitzada a Onda (Plana Baixa, Castelló).

Un altre conjunt és constituït per encensers, evidentment d’ús religiós, i no simplement cremadors de perfum. Totes aquestes peces agrupades aquí per tipus i funcions es descriuen detalladament en el seu lloc d’origen.

Entre les gerres i les patenes, s’ha d’assenyalar en primer lloc la gerreta i el plat de peu calat amb triangles, trobat entre els bronzes del mercader del jaciment del Collet de Sant Antoni de Calonge. Són peces absolutament típiques dels models que es fabricaven a la zona copte del Nil, i que van tenir una extraordinària difusió des d’Itàlia, amb excel·lents exemplars, com ara els trobats a les necròpolis longobardes de Nocera Umbra i Castel Trossino, i amb un camí d’introducció de mercat, les trobem repetidament en els cementiris alemanys, sobretot del Württemberg; també a les necròpolis del Kent anglès, les quals van ser estudiades pel professor J. Werner (Werner, 1938; Palol, 1953). A través de les rutes comercials arribaven a les Illes Balears i Catalunya. El joc trobat al Bovalar, igual que el de son Peretó, era a l’interior del temple; en ambdós casos és fora de dubte el seu ús litúrgic; no així el joc de gerreta i plat del mercader de Calonge que s’utilitzaven per a vendre. Una altra peça que tampoc no tenia un ús litúrgic és la gerreta trobada a la Grassa (Constantí), la qual va servir per a guardar o amagar un tresoret de moneda visigòtica (Palol, 1953, pàg. 64; Barral, 1973-74, 120-131, pàgs. 331-350).

En resum, doncs, dues de les peces trobades a Catalunya i la de Mallorca, és a dir, les del Bovalar i la de son Peretó, aparegueren a l’interior de la basílica. D’altra banda, com ja hem dit, la gerreta de la Grassa feia d’amagatall, i per acabar, les peces de Calonge eren d’ús comercial.

La sèrie de peces importada tenia altres formes que no van arribar mai a Hispània. Hi ha —a excepció del gerro globular de decoració incisa del MAN de Madrid, semblant a les excel·lents vaixelles d’Ittenheim (Palol, 1953, làms. XIV, XIX)— tres formes més, que són freqüents, al costat del gerro i el plat de peu calat. Un altre model és un tipus de peça amb forma de tetera, amb un únic exemplar conservat al MAN de Madrid (Palol, 1955-56). Un tercer model és un vas de tendència globular amb faixes de plans paral·lels verticals, que s’ha anomenat tipus Prepotto, i del qual recentment ha aparegut un exemplar en un sepulcre de l’àrea de l’absis de la catedral de Tarragona (Hauschild, 1996). Amb aquest exemplar, es pot dir que ja s’han trobat a Catalunya quasi tots els models del mercat propis dels segles VI i VII.

Aquests tipus donen lloc, en els tallers d’època visigòtica, a un nombrós conjunt de peces tècnicament foses i repujades, amb decoracions vegetals, generalment amb dedicació d’ofrena cristiana. D’aquests productes de tallers hispanovisigòtics n’arribaren pocs a Catalunya. L’un és el gerret de Puig Rom de Roses i l’altre, la patena trobada a Onda, a Castelló, la qual porta inscrita una dedicatòria a dues persones, probablement un matrimoni, que diu (Mayer-Rodà, 1988, pàg. 218);

+ TEUDEREDI + ET DEUDATES BITA (M) XPS BENEDI-CAT

La discussió sobre la realitat i la situació dels tallers avui dia resta oberta (Palol, 1989), com també les funcions i l’ús de les peces, ja que mentre excel·lents peces hispàniques es troben a l’interior de les basíliques, com els exemplars d’El Gatillo (Càceres) (Balmaseda-Papí, 1997), altres vegades apareixen en ambients profans, com el ja esmentat gerret de Puig Rom.

La seva cronologia es manté bàsicament a la segona meitat del segle VII, com en donen testimoni els exemplars de la Grassa, el Bovalar, Puig Rom i, segurament, son Peretó. El moment de l’arribada del dipòsit de Sant Antoni de Calonge correspondria, pels tipus i per dipòsits semblants, al de la nau enfonsada al cap de Favaritx, a l’illa de Menorca, i a Sicília, el peci de Plemmyrion, d’una cronologia semblant o poc anterior.

Un grup reduït però enormement suggestiu el formen els tres encensers ben coneguts del Bovalar, Lledó i Aubenya (Mallorca). La peça més bella és l’exemplar de la basílica del Bovalar. És una peça fabricada amb motlle i en sèrie, de la qual se’n coneixia un exemplar molt semblant al Museu Mannheim, procedent del Campo Santo Teutonico de Roma, comprat a Itàlia, que es dóna com a itàlic o egipci (Cabrol-Leclercq, 1924, vol. V, pàgs. 25 i 55). Nosaltres el vam comparar amb una peça de la necròpoli de Crikvine a Dalmàcia, la qual, segons J. Werner (1938 i 1954-57), era d’origen copte. Més dubtes sobre aquests orígens es tenen per l’altre exemplar semblant, també amb coberta cupuliforme calada, de la ciutat de Volubilis, al Marroc (Palol, 1950, XII, pàgs. 7-13). Un altre exemplar també de procedència copta o siríaca es va trobar a Lledó, a l’Alt Empordà, i ara es troba al Museu Episcopal de Vic. És un vas poligonal de sis cares sobre tres peus d’animal a la manera de la peça del Bovalar. La decoració de les cares és feta amb cercles concèntrics incisos, un tipus d’ornamentació molt freqüent en les peces orientals, sobretot egípcies. El tipus de capsa de sis cares sense tapadora és freqüent també a Síria i en el dipòsit del vaixell del mercader de Plemmyrion, ja citat. Un tercer és l’exemplar trobat casualment al lloc d’Aubenya, ara al Museu del Seminari de Palma de Mallorca. Procedeix sense cap mena de dubte d’un obrador bizantí de Sicília (Palol, 1950). La seva inscripció, en grec, fa al·lusió a l’ofrena d’encens de Zacaries, segons el text bíblic.

Entre el reduït nombre de restes i elements que formen part de peces d’ús litúrgic, es pot citar, per exemple, la creu del Bovalar, de tipus bizantí, la qual, en origen, penjava d’un encenser o d’una llàntia. Als extrems dels seus braços horitzontals podien penjar-hi l’alfa i l’omega apocalíptiques. Un fragment semblant procedeix de la necròpoli paleocristiana de Tarragona, i encara un altre, de peu calat, és el plat trobat al Collet de Sant Antoni de Calonge.

Una altra creu feta de dues peces unides al centre per un clau i amb decoració de cercles concèntrics als extrems dels braços es va trobar junt al baptisteri del temple de ses Salines, al port de Fornells de Mallorca (Palol, 1982).

Bibliografia

• L.J. Balmaseda-C. Papí: Jarritos y patenas de época visigoda en los fondos del Museo Arqueológico Nacional, “Boletín del Museo Arqueológico Nacional” (Madrid), vol. XV, núms. 1-2 (1997), pàgs. 153-174.
• X. Barral: Contribución al estudio de la circulación monetaria de los visigodos: el hallazgo de La Grassa (Tarragona), “Numisma” (Madrid), 120-131 (1973-74) (“Actas del I Congreso nacional de numismática, Zaragoza, 1972”), pàgs. 331-350.
• V. Bierbrauer: Die ostgotischen Grab - und Schatzfunde in Italien, “Biblioteca degli Studi Medievali”, Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, Spoleto 1975.
• H.W. Böhme: Germanische Grabfunde des 4. bis 5. Jahrhunderts zwischen unterer Elbeund Loire. Studien zur Chronologie und Bevölkerungsgeschichte, Münchner Beiträge zur Vor - und Frühgeschichte, 19, Munic 1974.
• M. Buora: Zwiebelknopffibeln del tipo Keller 6 da Aquileia, “Arheoloski vestnik”, 48 (1997), pàgs. 247-260.
• E. Cabrol-H. Leclercq: Dictionnaire d’archéologie chrétienne et de liturgie, vol. V, París 1924.
• A. Duran i Sanpere: Vestigios de la Barcelona romana en la Plaza del Rey, “Ampurias” (Barcelona), V (1943), pàgs. 54-77.
• A.B. Erlande-Brandenburg: La Septimanie et le royanme Wisigothique d’Espagne. Approche archéologique. VIe-VIIe s., “Actes des IXe journées internationales d’archéologie mérovingienne: Gaule mérovingienne et monde méditerranéen”, Lattes 1988, pàgs. 47-62, 13 figs.
• E. Ettlinger: Die römischen Fibeln in der Schweiz, Berna 1973.
• G. Fingerlin: Eine Schnalle Mediterraner Form aus dem Reihengräberfeld Güttingen, Ldkrs. Konstanz, “Badische Fundberichte”, 23 (1967), pàgs. 159-184, làm. 67-71.
• T. Hauschild: Bronzefunde aus einem westgotenzeitliclien Grab neben der Kathedrale von Tarragona, dins Spania. Homenatge al Dr. Pere de Palol i Salellas, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1996, pàgs. 157-163.
• E. James: Septimania and its frontier: an archaeological approach, dins d’E. James (ed.), Visigothic Spain: new approaches, Oxford 1980, pàgs. 223-241.
• E. Keller: Die spätrömische Grabfunde in Südbayern, sèrie “Münchner Beitrage zur Vor-und Frühgeschichte”. 14, Munic 1971.
• R. Legoux-A. Lieger: La nécropole gallo-romaine et mérovingienne de Cutry (Meurthe-et-Moselle), “Actes des Xe journées internationales d’archéologie mérovingienne”, Metz 1989, pàgs. 111-123.
• M. Mayer-I. Rodà: Epigrafía, “Fonaments” (Barcelona), 7 (1988), pàg.
• P. de Palol: El depósito de bronces del Collet de Sant Antoni de Calonge, en el Museo Arqueológico Provincial de Gerona, “Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales” (Madrid), IX-X (1948-49), pàgs. 66-74.
• P de Palol: Fíbulas y broches de cinturón de época visigoda en Cataluña, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), XXIII (1950), pàgs. 73-98.
• P. de Palol: Catalunya del món antic al medieval, dins Études roussillounnaises offertes à Pierre Ponsich (Miscel·lània d’arqueologia, historia i historia de l’art del Rosselló i de la Cerdanya, a cura de M. Grau i O. Poisson), Le Publicateur, Perpinyà 1987, pàgs. 139-144.
• P. de Palol-G. Ripoll: Los godos en el occidente europeo. Ostrogodos y visigodos en los siglos V-VIII, Ediciones Encuentro Madrid 1988.
• P. de Palol: Los incensarios de Auvenyà (Mallorca) y Lladó (Gerona), “Ampurias” (Barcelona), XII (1950), pàgs. 1-13.
• P. de Palol: Bronces hispanovisigodos de origen mediterráneo. 1, Jarritos y patenas litúrgicos, CSIC, Instituto de Prehistoria Mediterránea, Barcelona 1953.
• P. de Palol: Un jarro en forma de tetera del Museo Arqueológico Nacional, “Ampurias” (Barcelona), XVII-XVIII (1955-56), pàgs. 293-296.
• P. de Palol: La basílica des Cap des Port de Fornells, Menorca, “II Reunió d’arqueologia cristiana hispànica. Montserrat”, Barcelona 1982, pàgs. 390 i ss.
• P. de Palol: Bronzes d’època baix romana i visigoda del Museu Episcopal de Vic, “Studia Vicensia” (Vic), I (1989), pàgs. 35-59.
• P. de Palol: Bronces cristianos de època romana y visigótica en España, dins L. Caballero (ed) Los bronces romanos en España. Catálogo de la exposición, Ministerio de Cultura, Madrid 1990, pàgs. 137-152.
• R. Rita-P. de Palol: La basílica de Bovalá y su mobiliario litúrgico, “Actas del VIII Congreso internacional del arqueología cristiana. Barcelona 5-11 de octubre de 1969”, Barcelona - Ciutat del Vaticà 1972, pàgs. 385-401.
• P.M. Pröttel: Zur Chronologie der Zwiebelknopffibeen, “Jahrbuch Römisch-Germanisches Zentralmuseum”, 35 (1988), pàgs. 347-372.
• G. Ripoll: Bronces romanos, visigodos y medievales en el M.A.N. “Boletín del Museo Arqueológico Nacional” (Madrid), XIV (1986), pàgs. 71-86.
• G. Ripoll: Características generales del poblamiento y la arqueología funeraria visigoda de Hispania, “Espacio, Tiempo y Forma” (Madrid), 1-2 (1989), pàgs. 389-418.
• G. Ripoll: La ocupación visigoda en época romana a través de sus necrópolis (Hispania), Col·lecció de Tesis Microfixades, núm. 912, Servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1991.
• G. Ripoll: Materiales funerarios de la Hispania visigoda: problemas de cronología y tipología, “Gallo-Romains, Wisigoths et Francs en Aquitaine, Septimaine et Espagne. Actes des Vlle journées internationales d’archéologie mérovingienne. Toulouse 1985”, Rouen 1991, pàgs. 111-132.
• G. Ripoll: Las relaciones entre la Península Ibérica y la Septimania entre los siglos V y VIII. según los hallazgos arqueológicos, dins L’Europe heritière de l’Espagne wisigotique, Collection de la Casa de Velázquez, 35, Madrid-París 1992, pàgs. 285-301.
• G. Ripoll: Toréutica de la Bética (siglos VI y VII d.C.), Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona 1998.
• E. Sanmartí: Una patena d’ús litúrgic trobada a Onda (Plana Baixa, Castelló), “Cuadernos de prehistoria y arqueología castellonenses” (Castelló), 12 (1986), pàgs. 267 i ss.
• M. Schulze-Dörrlamm: Romanisch oder Germanisch?, Untersuchungen zu den Armbrust- und Bügelknopffibeln des 5. und 6. Jahrhunderts n. Chr. aus den Gebieten westlich des Rheins und südlich der Donau, “Jahrbuch des Römisch-Germanischen Zentralmuseums” (Maguncia), 33 (1986), pàgs. 593-720.
• E. Servat: Exemple d’exogamie dans la nécropole de Vicq (Yvelines), “Bulletin de Liason de l’Association Française d’Archéologie Meróvingienne”, 1 (1979) pàgs. 40-44.
• J. Werner: Ostgotische Bügelfibeln aus bajuwarischen Reihengräbern. “Bayerische Vorgeschichtsblätter”, (Munic), 16 (1961), pàgs. 68-75.
• J. Werner: Italisches und koptisches Bronzegeschirr den 6. und 7. jahrhunderts nordwärts der Alpen, Munic 1938.
• J. Werner: Zwei gegossene koptische Bronzeflaschen aus Salona, “Vjesnik za archeologiju i historiju Dalmatinsku” (Salona), LVI-LIX (1954-57), pàgs. 115-128.