Conjunt monetari de la Grassa (Constantí)

Tremisos de Khindasvint, procedents d’aquest dipòsit, conservats en el monetari de la Real Academia de la Historia de Madrid. De dalt a baix, peces de les seques de Tude, Aurense, Petra, Fraucelo, Calapa i Saldania.

Extretes de Mateu y Llopis: Las monedas visigodas del monetario de la Real Academia de la Historia. Hallazgos monetarios (IV), “Ampurias” (Barcelona), VII-VIII (1945-46), pàgs. 244-249, làm. II

L’anomenat tresor de la Grassa, compost de 800 tremisos d’or, va ser descobert el 10 de desembre de 1816 per jornalers en una vinya de la parròquia de Constantí (Tarragonès).

La nostra informació sobre les circumstàncies del seu descobriment és el resultat d’una investigació coetània de J.M. de Cabanes i d’Escofet. Es diu que el punt precís de la troballa va ser sota “unas piedras”, encara que no resulta clar si es tractava realment de les restes d’una construcció d’ús contemporani a la deposició del tresor. Tampoc no ens dóna gaire informació el testimoni del recipient on es trobaren les monedes, una gerra de bronze, un tipus normalment considerat com a objecte litúrgic. Aquesta gerra es distingeix de tota la resta d’exemplars complets per la forma i la col·locació de la nansa, trencada en el moment del seu descobriment. Segons un dibuix gairebé contemporani a la troballa, la part superior està connectada al coll més que a la boca i li falta l’apèndix o botó. Tant si aquesta forma litúrgica es va adaptar deliberadament a usos profans, com si la nansa dibuixada és una reparació o simplement una reconstrucció imaginària, el fet és que hi ha dubtes sobre si en el moment de la deposició el conjunt estava en mans eclesiàstiques o privades.

De la mà de J.M. Cabanes també disposem d’una llista sumària, del juliol del 1818, de 134 monedes del tresor que en aquells moments formaven part de tres col·leccions diferents: la de Cabanes mateix (33 [sic] monedes), la de J. Barcalli (30) i la d’A. Elias i Sicardo (71). Almenys una part de la col·lecció de J.M. Cabanes va passar més tard al Col·legi Màxim dels PP. Jesuïtes de Sarrià, on el 1928 hi havia la gerra i 18 tremisos, encara que no tots necessàriament del tresor de la Grassa. D’altra banda, J. Barcalli, que havia realitzat una selecció de peces inèdites, va oferir-ne 22 a la Real Academia de la Historia de Madrid, de les quals n’hem pogut identificar una vintena amb exemplars del catàleg publicat per F. Mateu. No es coneix el destí del lot d’A. Elias. Encara que un nombre indeterminat de peces no catalogades per J.M. Cabanes va ser fos, 100 tremisos del tresor van ser venuts a Londres vers el 1836. El comprador més probable, almenys d’una part d’aquest lot, és el col·leccionista belga J.P. Meynaerts.

Segons la llista de J.M. Cabanes, el bloc cronològic més nombrós del tresor és el de 82 monedes a nom de Khindasvint (regnat solitari. 642-649). Aquest total correspon a més de la meitat de la xifra global de monedes d’aquest rei recollides en el principal corpus de moneda visigòtica, publicat per G.C. Miles. Vista la distribució entre les dues recopilacions i la duplicació evident tant en el lot d’Elias com en el de Cabanes, hem considerat que la llista del 1818 sobre les seques d’emissió de Khindasvint es pot considerar representativa, en termes qualitatius, del dipòsit original. Els topònims representats s’associen predominantment a la Bètica, la Lusitània i la Gal·lècia. Especialment suggerents són els 26 exemplars atribuïts a “ciutats” d’aquesta última província —27 si s’inclou una moneda de Saldania—, xifra molt semblant a les 29 monedes registrades en el corpus de Miles. A més, hi ha pocs dubtes que les peces úniques atribuïdes per Miles a Aurense, Fraucelo, Petra i Saldania, com també els segons exemplars coneguts de Calapa i Tude, són tots de la Grassa. Existeix també una probabilitat forta que molts dels exemplars restants del corpus de Miles (per exemple, unes set monedes anteriorment a la col·lecció Meynaerts) pertanyin també al nostre tresor.

La manca d’emissions locals de l’indret del descobriment no resulta sorprenent ja que les monedes de la Tarraconense a nom de Khindasvint són quasi desconegudes. Més significativa és l’absència de monedes de la Narbonense i la representació dèbil de ciutats de la Cartaginense: només dos exemplars de Toledo, la capital reial i eclesiàstica del regne, si excloem la ja citada peça de Saldania. No obstant això, aquestes tres províncies es troben representades al tresor de la Grassa en la llista feta al juliol del 1818 per un total de 14 monedes corresponents a reis anteriors.

La data de l’ocultament també és un problema. A més dels 134 exemplars de la llista de J.M. Cabanes, J. Barcalli atribueix al conjunt un exemplar del regnat en solitari de Recesvint (653-672) de Cordoba Patrícia, que probablement al maig del 1818 va enviar a J.M. Cabanes com a regal. Tot i el silenci de Cabanes sobre aquesta peça, no podem deixar de banda la insistència repetida de Barcalli sobre la importància d’aquesta moneda per a datar l’ocultació del conjunt en els primers anys del regnat de Recesvint.