Vaixella de l’antiguitat tardana

Passem a tractar en una sèrie de fitxes els conjunts més notables de ceràmica de taula d’importació, d’època antiga tardana, localitzats a Catalunya, seguint un criteri cronològic i geogràfic:

Terra sigil·lada africana C amb decoració aplicada de Tàrraco

Dins de les produccions ceràmiques documentades a Tàrraco destaca, a partir del primer quart del segle III, la presència d’una vaixella de taula produïda a la província nord-africana de la Byzacena, anomenada terra sigil·lada africana C. Aquesta denominació genèrica amaga una complexa realitat, amb nombrosos tallers de fabricació que van estar en funcionament al llarg de més de dos segles, i amb una diversitat en les característiques tècniques i decoratives de les ceràmiques que han obligat els investigadors a establir cinc categories productives: terra sigil·lada africana C1, C2, C3, C4 i C5.

Entre aquestes categories productives, la terra sigil·lada africana C3 amb decoració aplicada constitueix una de les produccions més significatives del segle IV, tot i que els seus límits cronològics se situen entre la segona meitat avançada del segle III i el primer quart del segle V. A Tarragona, els materials documentats són molt escadussers, malgrat que la seva presència demostra l’arribada d’aquests plats a la ciutat juntament amb les ceràmiques de la Tunísia septentrional (T.S. Africana D 1) i la resta de produccions de la terra sigil·lada africana C, principalment C1 i C2.

La terra sigil·lada africana C amb decoració aplicada es caracteritza per un repertori de formes molt limitat, que presenta, com a característica principal, una decoració formada per diversos motius (vegetals, animals i figures humanes, principalment) que han estat realitzats a motlle i aplicats a la peça després d’haver estat fabricada. Aquests motius poden trobar-se aïllats o formant composicions d’una certa complexitat, relacionades amb lluites i escenes d’amfiteatre i circ, escenes mitològiques de caire pagà o representacions d’escenes cristianes de l’Antic i del Nou Testament; totes elles evidencien, sens dubte, la diversitat religiosa i ideològica de la societat romana del segle IV.

A Tarragona són presents els plats de la forma Hayes 51 A o Hayes 54, els bols de la forma Hayes 52 B i les plàteres de la forma Hayes 56. Els motius decoratius individualitzats es presenten, normalment, aïllats i aplicats a la vora de la peça. Entre ells destaquen un arbre identificat com un avet, una palmeta, un lleó i un cistell ple de fruits, segurament raïm. Només s’ha pogut identificar una escena de venatio en un exemplar de la forma Hayes 51 A o Hayes 54 procedent dels fons museístics del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, fora, per tant, de tot context arqueològic. L’escena representa la lluita entre un felí (una pantera, una lleona o un tigre) i un ós. El felí es troba en ple atac i mossega l’ós a l’esquena, darrere del cap. Aquest tipus de lluites, que es desenvolupaven principalment als amfiteatres de les ciutats, agradaven molt i van tenir una llarga tradició en la decoració ceràmica d’època romana.

L’escassa presència de peces de terra sigil·lada africana C amb decoració aplicada, tant a Tarragona com en d’altres ciutats de la Mediterrània occidental, permet pensar que es tractava d’una producció limitada i, segurament, amb un cost econòmic superior a la resta de plats i bols d’altres produccions de vaixella fina no decorades, o bé amb ornamentacions tècnicament més complexes.

Bibliografia

• Hayes. 1972; Diversos autors, 1981; Aquilué, 1992a

Terra sigil·lada africana C amb decoració aplicada de Bètulo

Les excavacions realitzades els anys cinquanta a la ciutat romana de Bètulo van proporcionar un bol fragmentat de terra sigil·lada africana C 3, de la forma Hayes 51, amb decoració de relleu aplicat d’uns peixos. La peça fa 4 cm d’alçada per 12,5 cm de diàmetre de la vora, i es pot situar cronològicament a la darreria del segle IV.

La terra sigil·lada africana C, produïda a la regió de la Byzacena, es va començar a desenvolupar a partir del segle III, precisament en un moment en què aquesta província assumí un paper molt important tant en el terreny econòmic com en el cultural. És una classe de ceràmica que es continuà fabricant durant tot el segle IV i perdurà fins al començament del segle V, segons els exemplars més tardans. Mentre la terra sigil·lada africana C I i C 2 decorada amb relleu aplicat va tenir una difusió molt escassa, la terra sigil·lada C 3 decorada es va difondre per tota la Mediterrània i, fins i tot, més enllà: Portugal, Àustria, Grècia, Turquia, Síria, Israel i Egipte.

Quant a la decoració, a mitjan segle IV comencen les composicions pròpies, realitzades a través d’un repertori molt més ric que representa el món de l’amfiteatre, del teatre i de la mitologia, i ja al final del segle IV apareixen les escenes de suplici i de contingut bibliocristià, com el que presenta aquesta peça. Tot i que, com hem dit, és una forma que es va difondre per la conca mediterrània, no és gaire corrent trobar-la amb aquesta decoració en els jaciments de la costa catalana. A Bètulo es documenta molt poca terra sigil·lada africana C, i és per aquest motiu que la peça que presentem, amb la decoració figurada d’un peix de clara simbologia cristiana, és doblement interessant.

Bibliografia

• Diversos autors, 1981, pàgs. 157, 168 i làm. CXLIII.

Terra sigil·lada africana D de l’abocador del carrer de Vilaroma (Tarragona)

L’any 1987 el Taller-Escola d’Arqueologia de Tarragona va efectuar una intervenció de salvament en un immoble de la part alta de Tarragona, al carrer de Vila-roma. El solar es trobava al sector sud-est de la gran plaça de representació del fòrum provincial de la Tàrraco altimperial. La intervenció va poder detectar l’existència d’un gran abocador urbà excavat als estrats de preparació de la pavimentació de la plaça del fòrum, un cop que aquesta pavimentació havia desaparegut. L’abocador va proporcionar més de 34.000 fragments ceràmics, vitris, metàl·lics, restes de fauna, materials constructius i d’altra naturalesa, representatius de la cultura material de la ciutat en l’època de formació de l’abocador. L’anàlisi exhaustiva d’aquests materials va permetre datar la major part del conjunt dins de la primera meitat del segle V, tot i que determinades formes de certes produccions presentaven alguns problemes d’adscripció cronològica.

L’estudi dels materials recuperats a l’abocador de Vila-roma constitueix un element clau per a apropar-se no tan sols al coneixement de l’instrumentum domesticum de la ciutat a la primera meitat del segle V, sinó també per a entendre les relacions comercials que manté Tarragona amb els diferents centres productors de la Mediterrània. Així, per exemple, les àmfores documentades a l’abocador demostren l’arribada de productes alimentaris (oli, vi, salaons i d’altres no determinats) procedents de la Mediterrània oriental (Antioquia, Sardis, Gaza, etc.), del nord d’Àfrica (Tunísia i Tripolitana), del sud de la Península Ibèrica, de la mateixa Tarraconense i d’altres centres productors no determinats encara. L’arribada d’aquests productes demostra que les estructures portuàries i els circuits comercials de la ciutat continuen actius. Tàrraco és una ciutat oberta, que manté relacions comercials i contactes amb la resta de ciutats i ports de la Mediterrània malgrat la inestabilitat política i militar del moment.

La vaixella de taula documentada a l’abocador demostra un panorama semblant al de les àmfores. La vaixella fina majoritàriament utilitzada a la ciutat en aquesta primera meitat del segle V és ceràmica importada de la Tunísia septentrional: la terra sigil·lada africana D. En efecte, el servei destinat a taula és constituït principalment per plats, plàteres i bols de diversa procedència, entre els quals el 76, 33% procedeix del nord d’Àfrica (terra sigil·lada africana D de la Tunísia septentrional i terra sigil·lada africana C 3 de la Byzacena, amb tan sols 1’1, 06% del total), el 17, 32% procedeix del sud de la Gàl·lia (T.S. Lucente, amb un 4, 60% i T.S. Grisa i Ataronjada, estampades, amb el 12, 72%), el 5, 30% procedeix dels centres ceràmics de la vall de l’Ebre o de la Meseta (T.S. Hispànica Tardana), i l’1, 05 són d’origen indeterminat (imitacions de vaixelles africanes i ceràmiques vidriades del romà tardà). La ciutat, per tant, es proveeix majoritàriament de productes importats, que arriben sense dificultat als mercats, i que són accessibles per als consumidors.

El conjunt de terra sigil·lada africana de l’abocador de Vilaroma és format per 216 peces i 32 fons decorats. La seva anàlisi demostra que les formes més abundants en el període de formació del dipòsit són els plats o plàteres de la forma Hayes 61, els bols de les formes Hayes 80 o 81 i el bol amb llistell de la forma Hayes 91 A/B. Aquestes quatre formes representen el 74, 05% de totes les formes documentades. Amb elles, hom té testimoni de les formes característiques de la primera meitat del segle V, com ara Hayes 53, 59, 63, 73 i 76: formes que comencen a aparèixer dins el segon quart avançat del segle V, i que seran representatives dels contextos de la segona meitat de la centúria, com ara Hayes 87 A, Hayes 87 B i Waage 1984, 9-859, i algunes formes minoritàries com Hayes 91 C, 94 0 99, les quals es troben ben documentades en la fàcies de la T.S. Africana D del segle VI, però que encara presenten problemes per a precisar cronològicament l’inici de la seva producció i comercialització.

En aquesta època les ceràmiques de taula africanes presenten en el seu fons una decoració bàsicament estampada (33 exemplars), tot i que s’ha detectat també la presència d’ornamentació espatulada (2 exemplars). Els motius geomètrics i vegetals hi són majoritaris, i únicament s’ha documentat un motiu zoomorf (un dofí). Les composicions dels motius decoratius pertanyen a l’estil A-2 i A-3 de la classificació d’Hayes, amb cronologies que s’ajusten bé dins de la primera meitat del segle V.

Cal dir, finalment, que el conjunt de T.S. Africana del carrer de Vila-roma permet evidenciar la intensitat i el volum de les importacions africanes a Tàrraco al llarg de la primera meitat del segle V, i per extensió, a la costa mediterrània de la Península Ibèrica. Aquest fet es constata en altres jaciments, com Roses, Empúries, Mataró, Badalona, Sagunt, València o Cartagena, i és una prova del manteniment i la continuïtat al llarg del segle V de les relacions comercials establertes entre la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica.

Bibliografia

• Hayes, 1972; TED’A, 1989; Aquilué, 1992a.

Dérivées-des-sigillées Paléochrétiennes del sud de la Gàl·lia

Dos bols de ceràmica (DS.P) d’origen provençal, formes Rigoir 3 i Rigoir 18.

ECSA - M. Catalán

Les ceràmiques conegudes com a Dérivées-des-sigillées Paléochrétiennes (DS.P) són diferents produccions de ceràmica fina de taula, originàries del sud de la Gàl·lia i fabricades entre el final del segle IV i el principi del segle VI.

Els primers estudis monogràfics sobre aquestes ceràmiques es deuen a J. Rigoir, a partir de l’any 1960. En aquests treballs i en d’altres de posteriors es determina una tipologia bàsica i, tot i desconèixer la localització de les fàbriques o tallers, s’arriben a identificar tres tipus de produccions en funció de diferents característiques. Aquests tipus es corresponen alhora amb tres àrees geogràfiques més: atlàntica, llenguadociana i provençal.

L’àrea atlàntica, que correspon bàsicament a la regió de Bordeus, és la menys estudiada i coneguda, mentre que de les àrees del Llenguadoc i de la Provença, que es corresponen amb les regions de Narbona i Marsella respectivament, hi ha molta més informació.

Les DS.P són ceràmiques fetes a torn i normalment envernissades, que es caracteritzen sobretot per la seva tipologia i per la decoració estampada que acostumen a portar. Així mateix, i concretament en el cas de les produccions del Llenguadoc, les ceràmiques poden ser en postcocció oxidant o reductora (és a dir, ataronjades o grises), mentre que a les àrees atlàntica i provençal gairebé exclusivament s’ha de parlar de produccions en postcocció reductora (grises).

Tipològicament s’hi troben representades nombroses formes de plats, bols, copes i gerres. Destaquen perquè són les més comunes en les produccions del Llenguadoc i de la Provença, la forma de plat Rigoir 1, de bol Rigoir 3, 6 i 18, de copa Rigoir 15 i de gerra Rigoir 23, totes elles en diferents variants segons el taller d’origen.

La decoració és a base de motius estampats que cobreixen bona part de la superfície de les peces; aquesta decoració es disposa sobre la vora i el fons en el cas dels plats i a la paret externa en el cas de bols, copes i gerres. Entre el repertori decoratiu (s’han identificat fins a 6 000 motius diferents), hi són representats principalment els cercles, els arcs i les palmetes, a més d’una gran varietat de motius geomètrics o monogramàtics, com ara crismons.

La producció atlàntica no va tenir una difusió gaire important fora de l’àmbit territorial d’influència directa, mentre que les produccions llenguadociana i provençal es van comercialitzar per tota la Mediterrànea nord-occidental. Una de les àrees geogràfiques més importants quant a les importacions de productes llenguadocians i provençals va ser el nord-est de la Península Ibèrica, tant el litoral com l’interior, que comprenia bàsicament el territori de l’actual Catalunya i el País Valencià.

Els estudis realitzats per l’ERAUB (Equip de Recerca Arqueomètrica de la Universitat de Barcelona) des de l’any 1986 sobre la presència d’aquestes ceràmiques en jaciments arqueològics romans tardans del litoral i prelitoral de Catalunya han aportat noves informacions sobre la producció, comercialització i cronologia d’aquests materials.

Quant a la comercialització, s’ha constatat àmpliament la difusió d’aquests productes per tot el litoral català, tant a les vil·les com a les ciutats, on arribaven a través del comerç marítim i, després, seguien les rutes de redistribució cap a l’interior, bo i arribant fins a jaciments com la vil·la Fortunatus de Fraga.

Les produccions comercialitzades en aquests jaciments són, d’una banda, les del Llenguadoc (les més abundants), entre les quals sobresurt un grup homogeni i majoritari conegut com a G8, de tradició llenguadociana, que es diferencia de la resta de materials llenguadocians. Les peces que pertanyen a aquest grup, arqueomètricament i arqueològicament, presenten unes característiques comunes, entre les quals destaca el fet d’haver estat fabricades amb argiles no calcàries i que en la seva decoració s’han utilitzat la mateixa sèrie de punxons, entre els motius dels quals destaquen els que representen una creu envoltada per un o més cercles concèntrics. Les pastes són molt fines i depurades, i el vernís, molt ben adherit a la pasta, cobreix pràcticament tota la superfície de la peça llevat del peu. Tipològicament les formes més representades són el plat Rigoir 1 i el bol Rigoir 18, que es troben en produccions grises i ataronjades. La zona central del litoral català és on es coneix el major nombre d’individus d’aquest grup, procedents dels jaciments de la ciutat de Bàrcino i de la vil·la de can Samarruga (Sentmenat) principalment. Només s’ha identificat un paral·lel d’aquest grup al sud de França. Es desconeix la localització dels centres productors.

Cronològicament, la producció d’aquestes ceràmiques se situaria entre el 425 i el 450.

Les produccions provençals, conegudes com a grup G6, formen un conjunt totalment homogeni en la composició de les argiles i també en la seva decoració, en la qual es repeteix constantment la mateixa sèrie de motius. Les pastes no són tan depurades i el vernís, de tons molt foscos, no hi és sempre present. Tipològicament s’hi troben representades, entre d’altres, les formes de plat Rigoir 1, de bol Rigoir 6 i de gerra Rigoir 23, sempre en produccions grises.

La major concentració d’individus d’aquest grup es troba a la ciutat de Bàrcino. S’han documentat paral·lels d’aquest grup en diferents jaciments de Catalunya i, a més, a la regió de Marsella (d’on probablement és originària aquesta producció) i a l’illa de Mallorca.

La cronologia d’aquest grup, cal situar-la entre el 450 i el 500.

Finalment hi ha un tercer grup minoritari i molt heterogeni d’individus que correspon a les imitacions locals de DS.P, apareguts en diferents jaciments de Catalunya (vil·la de Roses i Cova de can Sadurní a Gavà, entre d’altres), que no tenen cap relació entre ells.

Tipològicament i decorativament imiten les DS.P i apareixen en produccions grises i ataronjades. Cronològicament serien contemporànies de les produccions del grup G8 de tradició llenguadociana.

Bibliografia

• Rigoir, 1968, vol. XXVI, fasc. 1, pàgs. 127-244; Bacaria, 1993; Bacaria i altres, 1993, pàgs. 341-353.

Terra sigil·lada africana D amb decoració estampada figurada de Tàrraco

Dins de les produccions ceràmiques de taula del segle VI, la terra sigil·lada africana D, procedent de les officinae de la Tunísia septentrional i central, va ser la ceràmica fina majoritària als jaciments costaners de la Mediterrània occidental. Amb una llarga tradició ceràmica, la tipologia d’aquesta producció experimenta també al segle VI la introducció de noves formes i de nous motius decoratius.

Des del començament de la producció de la terra sigil·lada africana D, els terrissaires van decorar algunes peces amb tècniques diverses, principalment amb decoració de rodeta, incisions, estampacions i, més tard, amb decoracions aplicades i amb espatulats brunyits. La tècnica de l’estampació, però, va ser la més representativa de les officinae tunisenques. Diverses formes de plats, plates i bols van ser profusament decorades amb la tècnica de l’estampació, a partir del primer quart del segle IV, en el seu fons intern, amb motius vegetals i geomètrics i amb una combinació d’estils compositius que ha pogut ser ben sistematitzada: estils A (i), A (ii) i A (iii). A les acaballes del segle V i l’inici del segle VI, els terrissaires africans introduiran nous motius decoratius relacionats clarament amb la iconografia cristiana. Al costat de la presència de figures humanes, com ara sants o orants, hi ha símbols cristians com creus gammades, xais, craters, crismons o coloms (estil E (i) i E (ii) d’Hayes). L’acceptació d’aquesta decoració al segle VI va ser molt gran, com evidencia la seva dispersió i l’ús prolongat que es va donar a aquestes peces, fins a l’extrem que moltes vegades no s’han pogut identificar correctament els motius estampats a causa del seu gran desgast. Per raons encara desconegudes, aquesta decoració desapareix al segle VI i ja no es troba en el repertori tipològic de la terra sigil·lada africana D del segle VII.

Els exemplars documentats a Tarragona han proporcionat un conjunt molt interessant de terra sigil·lada africana D amb decoració estampada del segle VI, amb motius clarament cristians que poden presentar-se aïlladament en el fons de la peça, com ara peixos, creus de tipologia diversa, coloms, xais o sants, o bé formant senzilles composicions decoratives de dos o més motius estampats. Aquestes composicions, sens dubte, van tenir en la seva època un significat iconogràfic que avui, moltes vegades, és difícil d’esbrinar. Així, es documenta, entre altres exemples, l’associació d’un sant amb un porc senglar, i d’un orant, amb indumentària de pelegrí oriental, amb creus gammades i coloms.

Bibliografia

• Aquilué, 1992a; Pallium, 1992, pàg. 69; Aquilué, 1993b, 48-50, pàgs. 26-35.

Terra sigil·lada africana D amb decoració espatulada de Tàrraco

Tot i que la decoració estampada és la tècnica més característica dels centres productors de la terra sigil·lada africana D, algunes de les seves produccions presenten una decoració diferent, de gran bellesa i molt minoritària quantitativament. Es tracta d’una decoració que es coneix amb el nom de decoració “Glanztönfilm”, “burnished patterns” o “decoració espatulada”. Aquest tipus de decoració, efectuada al fons interior de la peça i també a les seves parets internes, consisteix en un dibuix fet amb una mena d’espàtula d’una sèrie de motius de naturalesa diversa sobre l’engalba de l’atuell abans de coure’l. Un cop acabada l’operació, i possiblement abans d’introduir-lo al forn i quan l’argila ja està seca, es feia un treball de brunyit que, un cop finalitzat el procés de cocció, proporcionava una tonalitat brillant als dibuixos efectuats pel terrissaire, els quals contrastaven amb força sobre la tonalitat mat general de la peça.

Aquesta decoració de la terra sigil·lida africana D es documenta a partir de la primera meitat avançada del segle V, i perdurarà al llarg de tot el segle VI i la primera meitat del VII, amb un repertori formal molt reduït. La seva presència es documenta principalment en les formes Hayes 87 A, Hayes 106, Hayes 107 i Hayes 109, com també en una forma molt mal documentada, una variant a cavall entre la forma Hayes 80B/99 i la Hayes 103. Els motius decoratius utilitzats són bàsicament de tipus geomètric (bandes, cercles, semicercles i rombes), vegetals (fulles, tiges, plantes, palmetes), cristians (crismons, creus…) i, fins i tot, hi apareixen inscripcions amb fórmules religioses cristianes escrites en llatí semiuncial.

De les diferents excavacions fetes a Tarragona procedeix un interessant conjunt de plats de la forma Hayes 87 A de terra sigil·lada africana D amb decoració espatulada, datats dins del segle V i VI. Els motius representats són els característics d’aquesta tècnica, amb motius geomètrics, vegetals i crismons, sense que es pugui establir una seqüència cronològica segura per a la seva seriació. La seva presència, minoritària respecte als atuells ceràmics decorats amb estampacions, cal relacionar-la amb una producció més limitada d’aquests plats decorats que, sens dubte, van ser comercialitzats dins els mateixos circuits que la resta de les produccions ceràmiques africanes de l’època.

Bibliografia

• Aquilué, 1992a; 1992c i 1993b, 48-50, pàgs. 26-35.

Terra sigil·lada africana D amb decoració estampada figurada de Bàrcino

La decoració figurada dins de la producció estampada fou classificada per John W. Hayes (1972) en dos estils, que aquest autor anomena E (i) i E (ii). L’estil E (i), datat aproximadament entre els anys 480 i 540, es caracteritza per la representació d’una creu o un animal (normalment un ocell), situada al fons intern de la peça; els motius decoratius són de mida petita. L’estil E (ii) correspon a una cronologia situada entre els anys 530 i 600 aproximadament i es caracteritza pel fet que presenta decoracions de mida gran situades al fons de la peça. corresponents a una creu o una figura humana; aquests motius es troben sovint flanquejats per altres de més petits, que poden ser representacions d’animals o de busts humans. La major part dels exemplars coneguts amb aquestes decoracions presenten motius cristians, però hi ha algunes excepcions significatives, dues de les quals s’han trobat, precisament, a Barcelona.

Referent a l’estil E (i), a Barcelona podem destacar un fons d’un plat (probablement de la forma Hayes 104) en el qual hi ha representats dos coloms; procedeix de la sala del Tinell del Palau Reial Major (sigla XXI-441/2579). Aquest motiu decoratiu es pot identificar amb el motiu Hayes 197- Atlante 313 o més aviat (per la forma de la cua) el Hayes 195-Atlante 311, de començament del segle VI. També es conserva un fragment de base d’un bol en el qual es pot apreciar el que sembla que és una part d’un dels braços d’una creu estampada, tot i que molt mal impresa; a causa del seu estat fragmentari no es pot identificar el punxó, però atès que correspon a la decoració d’un bol de la forma Hayes 99 (o potser 93 o 94) i que es tracta d’un motiu aïllat al centre, sembla relacionable amb l’estil E (i) millor que no pas amb l’E (ii). Aquest fragment va ser trobat a la zona de la plaça de Sant Iu - carrer dels Comtes de Barcelona.

J. de C. Serra i Ràfols (1963, pàgs. 409-410 i fig. 4) publica el fons d’una peça en la qual apareix una representació estampada consistent (segons Serra) en la imatge d’un arbre amb tronc gruixut i branques amb fulles. L’esmentat autor indica que tant la decoració com la peça eren de mides reduïdes, la qual cosa ens fa pensar en un bol decorat amb un motiu de l’estil E (i). No coneixem cap exemplar idèntic als repertoris publicats, tot i que presenta certa similitud formal amb el motiu Hayes 211-Atlante 349, en el qual es representa un motiu cristià consistent en un calze del qual sorgeix un arbre coronat per la figura d’un colom; la part que podria correspondre a aquest darrer no es conserva en l’exemplar de Barcelona, per la qual cosa el paral·lel formal que proposem és merament hipotètic. D’altra banda, el motiu Hayes 211-Atlante 349 correspon a l’estil D de la classificació de Hayes (anys 440-500 / començament del segle VI aproximadament), per la qual cosa l’exemplar publicat per J. de C. Serra i Ràfols podria correspondre a la producció africana C tardana (de la qual és propi l’estil D) més que no pas a l’africana D, extrem que no podem comprovar en no haver-se pogut localitzar actualment la peça.

Els fragments més espectaculars són els corresponents a l’estil E (ii), del qual podem esmentar cinc exemplars. Un d’ells correspon a la base d’un plat decorat amb la representació d’una creu gammada, procedent de les excavacions de la plaça del Rei (sigla: Plaça del Rei 4266). El punxó es pot relacionar tipològicament amb els motius Hayes 330-Atlante 261, Hayes 331-Atlante 262 i Hayes 332-Atlante 260, lot i que no és idèntic a cap dels tres; el perfil del peu del plat, força alt i sortint, correspon a la forma Hayes 104 A, per la qual cosa podem atribuir-li una cronologia de primera meitat del segle VI o de mitjan segle. Aquest fragment ja havia estat publicat amb anterioritat (Serra i Ràfols, 1963, pàg. 409 i fig. 3; Caballero, 1974, pàgs. 214 i 215, fig. 13, 3).

A. Duran i Sanpere (1943, V, pàgs. 53-77, làm. XVIII, fig. 40, a la dreta-centre) publicà la fotografia d’un fragment de fons de plat que fou localitzat a la plaça del Rei, en el qual s’aprecia la part inferior del braç vertical i l’inici d’un dels horitzontals d’una creu gammada, amb la representació, al seu costat, de la figura d’un colom orientat a la dreta. La creu correspon al motiu Hayes 331-Atlante 262; la representació de l’ocell, tot i estar fragmentat, pot ser identificada amb el motiu Atlante 325 o el Hayes 209 A-Atlante 326. Probablement correspon a la forma Hayes 104. Es coneixen exemplars similars procedents del barri de Benalua, a Alacant.

L’exemplar més interessant de tots els corresponents a la sigil·lada africana D estampada amb decoració figurada que s’han trobat a Barcelona és, sens dubte, un gran fragment de fons d’un plat de la forma Hayes 104 B o C (probablement B, a causa de la poca alçada del peu i del fet que la variant C rarament presenta decoració estampada) procedent de les excavacions de la plaça del Rei (sigla: plaça del Rei 8345). Aquesta peça ja havia estat publicada per J. de C. Serra i Ràfols (1963, pàgs. 405-408 i fig. 2) i posteriorment recollida per P. de Palol (1967, làm. CXII). La seva decoració consisteix en una representació de Bacus, de cos sencer i de cara, sostenint una gerra, amb una petita pantera al seu costat. Dels diversos punxons coneguts amb aquesta temàtica el motiu Hayes 223 B-Atlante 420 sembla que és idèntic a la peça de Barcelona; l’exemplar barceloní té l’interès que permet completar l’esmentat motiu, atès que en l’exemplar repertoriat per Hayes (1972, 262, fig. 50 b), procedent d’Abu Mena (Egipte), només se’n conserva la part superior. Crida l’atenció el fet que, en ple segle VI i enmig d’un panorama dominat per les representacions cristianes, es produeixin encara ceràmiques amb decoracions tan inequívocament paganes com les representacions bàquiques o dionisíaques.

Curiosament, a les excavacions de la sala del Tinell (sigla: XXI - 439 / 2590) es va trobar un fragment de fons amb una decoració idèntica a l’anterior, tot i que només es conserva la part del cap i el bust de Bacus; aquest fragment és inèdit. Val a dir que una figura similar, encara que no idèntica, es va trobar a la Ciutadella de Roses.

Finalment, esmentarem un fragment de fons de plat, trobat també a les excavacions de la sala del Tinell (sigla: XXIII - E-1 / 4175 / 1444), que correspon probablement a la forma Hayes 103 o la 104, en el qual es pot apreciar la part inferior de la representació d’un bust humà orientat a l’esquerra, similar al motiu Hayes 258-Atlante 382, tot i que no és idèntic; aquests busts acostumen a trobar-se repetits en el mateix plat tot flanquejant un motiu central (que no es conserva) i podrien representar o evocar testes imperials. Aquest tipus de decoració s’ha documentat també a la Ciutadella de Roses.

Aquesta mostra barcelonina, tot i que reduïda (fet que correspon a la tònica general, atès que en altres indrets, com Roses i Tarragona, també les decoracions figurades de la sigil·lada africana D són molt poc abundants), és força significativa pel que fa al coneixement de les decoracions figurades que presenta la sigil·lada africana D al Ilarg del segle VI, a partir de la meitat del qual hi ha una disminució de la sigil·lada africana D a les nostres contrades que pot ajudar a explicar l’escàs nombre de representacions figurades que n’apareixen a Catalunya. Tanmateix, sens dubte els avenços que es van produint en l’arqueologia barcelonina ens permetran d’augmentar el repertori que ara coneixem.

Bibliografia

• Hayes. 1972; Diversos autors, 1981.

Terra sigil·lada africana D amb decoració estampada figurada de Bètulo

En les excavacions realitzades en una zona propera al fòrum de la ciutat romana de Bètulo, en uns estrats que anivellaven el terreny, es va trobar un plat fragmentat de terra sigil·lada africana D2 de la forma Hayes 103 A, amb una decoració estampada en el fons intern que representa una creu, motiu Hayes 262, de l’estil E (ii). La peça fa 7,5 cm d’alçada i 32 cm de diàmetre de la vora. Es pot datar a mitjan segle VI.

La terra sigil·lada africana D2 es comença a produir a partir del final del segle IV o l’inici del segle V i arriba fins a mitjan segle VII. Quant a la decoració estampada, es generalitza a partir del segle IV i representa un intent i una voluntat de donar a la ceràmica un aspecte luxós i valuós. L’estil anomenat E (ii) es caracteritza per presentar sempre motius únics estampats al centre del fons intern, generalment un ocell o una creu.

A Bètulo, la troballa d’aquesta peça amb una cronologia molt precisa, juntament amb altres tipus de terra sigil·lada africana D, ha permès per primera vegada datar una fase d’ocupació tardana a la ciutat que arriba fins al segle VI.

Bibliografia

• Diversos autors, 1981; Comas-Padrós, 1997, pàgs. 37-58.

Terra sigil·lada africana D amb decoració estampada figurada de Roses

Plat de terra sigil·lada africana D estampada, forma Hayes 99, ornamentat amb el motiu d’un lleó que atrapa un xai. Ambdues peces han estat localitzades a la Ciutadella de Roses.

ECSA - M. Casanovas

El jaciment de la Ciutadella de Roses ha proporcionat, al llarg de les diverses campanyes que s’hi han realitzat, un conjunt de ceràmica sigil·lada africana del tipus D decorada amb motius figurats ben representatiu d’aquest corrent estilístic que es desenvolupa a partir de la segona meitat del segle V i al llarg del segle VI. No hi manquen tampoc exemplars més antics, precedents de la decoració figurada, ornamentats amb elements geomètrics i vegetals, distribuïts al fons de plats o bols, propis del segle IV i primera meitat del segle V. No obstant això, ens limitarem només a aquelles peces tardanes, decorades amb motius figurats, entre els quals destaquen els de temàtica cristiana, veritables testimonis de la difusió d’aquesta religió a través del comerç amb la zona de l’actual Tunísia.

D’entre tot el volum de ceràmica africana exhumat a la Ciutadella, ha estat possible reconèixer-hi prop de vint-i-cinc peces corresponents a aquest tipus decoratiu, la majoria de les quals són fragments, per la qual cosa no podem precisar sobre quina forma de recipient es trobaven aplicats. La major part dels materials foren recuperats en antigues excavacions al jaciment, especialment dels anys quaranta i seixanta, realitzades tant al voltant del monestir de Santa Maria com prop de l’edifici “A” i del barri hel·lenístic. La procedència d’aquestes ceràmiques resulta difícil de concretar, ja que els registres antics que es conserven són poc clars en aquest punt. A més, encara no s’ha fet una revisió aprofundida dels centenars de caixes emmagatzemades provinents d’aquestes excavacions, caixes que poden guardar alguns fragments menors dels quals no tenim constància.

Els motius d’aquestes peces es corresponen a les fases segona i tercera de l’evolució decorativa estampada en ceràmica africana establerta per J.W. Salomonson l’any 1968, i que es daten entre l’any 450 i el 590. Concretament, i segons l’estudi realitzat per J.W. Hayes uns anys després —a partir de l’escala de les figures i de la seva composició decorativa—, cal atribuir el conjunt als estils D i E de l’esmentat autor. El repertori decoratiu és variat, amb motius de simbologia cristiana, bàsicament creus i crismons, animals —ocells, xais, lleons, conills, cérvols—, figures humanes —senceres o bustos— i figures de sants.

Entre els exemplars més antics, corresponents a la fase de transició entre l’estil A (iii) d’Hayes i l’estil E (i) (450-480), disposem de quatre peces; n’hi ha dues que presenten el mateix símbol de XP, Christus, dins d’un cercle(*), el qual anava distribuït de manera repetida pel fons de la peça tot deixant el centre buit; les altres dues, també idèntiques, es corresponen al monograma de la creu dins d’un cor(*), també repartit de manera radial pel fons del plat, fins a un nombre de quatre. Ja pròpiament dins de l’estil E (i) (480-540), estil clarament inspirat per la simbologia cristiana i caracteritzat per petits motius decoratius, de dibuix esquemàtic, situats a la part central del plat, disposem de tres exemplars. El primer representa una senzilla creu coronada per un colom de traç molt simple(*) que decora la part central del vas. Els altres dos, incomplets, es corresponen a uns petits xais o anyells(*), l’un mirant cap a la dreta i l’altre en sentit oposat.

L’estil representat més abundosament a la Ciutadella, del qual s’ha recuperat un major nombre de peces, és l’estil E (ii), propi del segle VI (530-600). A diferència de l’anterior, les figures adquireixen un format més gran, i ocupen la part central del plat, individualment o bé de manera repetida, o acompanyades d’altres motius. En un primer moment les estampacions tenen un traç senzill, proper al de l’estil anterior, però com més tardans són els exemplars, més elaborada és la decoració. És corrent trobar entre aquestes peces el motiu d’una gran creu central, ornamentada amb petits cercles o rombes a l’interior dels braços(*). El volum més important, però, l’ocupen les peces amb motius animals, d’entre les quals hem identificat les figures de dos lleons(*) i un altre lleó devorant un xai(*), tots parcialment conservats llevat d’aquest darrer. Altres peces apareixen decorades amb busts humans, com el gran plat de la forma Hayes 104 B, decorat amb set caps de perfil disposats en forma de creu(*), i el fragment de plat amb un sol bust, frontal, d’ulls grans i expressius, amb un tocat al cap(*). És excepcional el plat de la forma Hayes 104 B, decorat amb la figura mitològica d’un Bacus, amb unes branques de raïm a la mà esquerra i donant de beure d’una àmfora a una pantera, amb la mà dreta(*), i el plat de la forma Hayes 103 o 104, amb el motiu central d’una figura d’un sant(*).

Finalment, i d’una cronologia més reculada, hem d’esmentar dos exemplars decorats amb el motiu del crismó, segons l’estil D tardà (440-500)(*), i dos interessants exemplars en ceràmica del tipus Late Roman C, aquesta d’origen oriental (zona de la regió de Pèrgam o dels Dardanels), amb estampació d’animals, concretament d’un conill(*) i un cérvol(*), motius que corresponen al segon grup d’Hayes, datat entre el 440-490. Contemporanis d’aquests materials més antics, coneixem a Roses tres excepcionals recipients de ceràmica africana del tipus C, decorada a motlle, en relleu, conservats al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, dos sobre la forma Hayes 52 B, amb uns motius d’animals disposats sobre l’orla, i un de la forma Hayes 53, fragmentat, amb tot l’interior del plat ornamentat amb peixos, un personatge dins d’una barca i animals marins fantàstics(*).

Bibliografia

• Palol, 1949b, pàgs. 450-469; Riuró, 1965, 31, pàgs. 47-57; Palol, 1967; Salomonson, 1968, XLIII, pàgs. 80-145; Hayes, 1972; Oliva, 1972, 61, pàgs. 32-43; Martín, Nieto, Nolla, 1979; Diversos autors, 1981: Nieto, 1991 i 1993; Puig i altres, 1997, XXXVII, pàgs. 1011-1026.

Darreres importacions de terra sigil·lada africana D

Durant la segona meitat del segle VI i la primera meitat del VII continuaren arribant a Catalunya les vaixelles de taula fines procedents de la zona de l’actual Tunísia, tot i que la seva presència fou molt més minsa que als segles anteriors. Malgrat que s’havia suggerit que la rivalitat entre els visigots i els bizantins va produir la fi de les importacions mediterrànies a les costes hispàniques, la troballa de materials d’aquestes èpoques demostra el contrari. Tanmateix, el cert és que les ceràmiques fines, tot i trobar-se distribuïdes regularment al llarg de la costa catalana, apareixen en nombre escàs; aquest fet podria fer pensar que efectivament hi devia haver una certa crisi del comerç, però el contrast amb l’abundància amb què es documenten les àmfores africanes, que tenen la mateixa procedència, fa pensar que al llarg del segle VII hi ha una continuïtat en el comerç (especialment amb l’àrea tunisiana) que es fa més palès amb relació al comerç d’àmfores, malgrat que la vaixella fina presenta una disminució considerable.

La sigil·lada africana D, procedent, com s’ha dit, de l’àrea tunisiana, fou la vaixella fina mediterrània per excel·lència de l’antiguitat tardana. Durant el segle VII se’n produí la desaparició, la causa de la qual s’ha atribuït —sense seguretat— a la invasió àrab del nord d’Àfrica. És possible que, tot i que en poques quantitats, arribés a Catalunya fins al darrer moment, però encara no estem en condicions de determinar-ho; en qualsevol cas, durant la segona meitat del segle VI i almenys els primers decennis del segle VII (període que coincideix amb l’ocupació bizantina del nord d’Àfrica) aquesta producció ceràmica continuà arribant a les nostres costes.

Les formes de sigil·lada africana D pròpies d’aquests moments que s’han trobat a Catalunya corresponen als bols de les formes 91 D, 101, 102 i als plats dels tipus 104 B i C, 105, 106, 107, 108 i 109 de la tipologia de Hayes (1972); tanmateix, en part pot pertànyer a aquest període el bol de la forma Hayes 99, que és força abundant, però que començà a produir-se durant la segona meitat del segle V, raó per la qual no la considerem entre els materials datables amb seguretat entre la segona meitat del segle VI i la primera part del VII.

En un estudi sobre la distribució de la sigil·lada africana D a Hispània (Járrega, 1991) es va dur a terme un recull de les troballes que havien estat publicades fins aquell moment. De l’esmentada recopilació es dedueix que la forma Hayes 104 B es documenta a la ciutat de Girona, la Ciutadella de Roses (Alt Empordà) i el Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), a les comarques gironines; com també a Barcelona, Mataró i Tarragona. La forma Hayes 104 C es constata a Barcelona i a Tarragona, a més de possibles exemplars a la Ciutadella de Roses, Sant Martí d’Empúries (ambdós llocs situats a l’Alt Empordà) i l’esmentat jaciment del Camp de la Gruta, a les comarques gironines. Considerem interessant destacar una variant de la forma Hayes 104, concretament la 104, núm. 22, que es considera pròpia del segle VII, i que apareix als jaciments catalans de Barcelona, Mataró i Can Sant-romà (Tiana, Maresme). La forma Hayes 105 s’ha localitzat a Barcelona i a Tarragona, mentre que la forma Hayes 106 apareix a Tarragona. Pel que fa a la forma Hayes 107, la tenim atestada a Barcelona i a Tarragona. La forma Hayes 109 s’ha documentat a Tarragona.

El bol de la forma Hayes 91 D té una distribució relativament àmplia, atès que es documenta als jaciments de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà), Sant Martí d’Empúries i la Ciutadella de Roses (Alt Empordà), a les comarques gironines; es constata també a Barcelona, Mataró, Nostra Senyora de Sales (Viladecans, Baix Llobregat) i Tarragona.

La investigació posterior al nostre treball anteriorment esmentat ha proporcionat noves evidències sobre la troballa d’aquestes formes als jaciments costaners. Així, al jaciment de la Ciutadella de Roses (Alt Empordà) s’han identificat estrats (tant d’ocupació com d’abandonament) que es daten, segons les seves excavadores, al segle VII, per la presència de les formes Hayes 104 C, 105, 107, 108 ¡ 109. Les troballes dutes a terme a Sant Martí d’Empúries permeten documentar també l’arribada de ceràmiques africanes al segle VII, com es dedueix de la presència de les formes Hayes 109 i 91 D de la sigil·lada africana D. Recents excavacions a la carretera de Sant Martí d’Empúries han permès constatar l’existència de contextos dels segles VI i VII amb presència de les formes Hayes 91 D, 104 B i C i 109.

A Mataró, a la baixada de les Espenyes, es va trobar una bossada de materials de l’antiguitat romana tardana en la qual hi havia sengles fragments de plats de les formes Hayes 104 B i C. A la ciutat de Badalona, a la plaça Font i Cussó es va excavar un context estratigràfic datable vers la segona meitat del segle VI, per la troballa d’un fragment de sigil·lada africana D de la forma Hayes 104 C. D’altra banda, ai jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf) s’han localitzat estrats antics tardans en els quals aparegueren dos fragments de les formes Hayes 91 D i 106. Podem esmentar també un exemplar de la forma Hayes 104 B documentat a Tortosa, un fragment de la forma Hayes 104 núm. 22 o de la 105, trobat igualment a Tortosa i un possible exemplar de la Hayes 104 núm. 22, que procedeix de la vil·la romana de Barrugat, també al terme municipal de Tortosa. La forma Hayes 91 D s’ha documentat al jaciment del Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), com també a la vil·la romana de Centcelles (Constantí, Tarragonès) i als Antigons (Reus, Baix Camp).

La conclusió que podem extreure de tot el que hem exposat és que les sigil·lades africanes, malgrat que tenen una migrada representació quantitativa, es documenten en els principals jaciments costaners catalans encara durant la segona meitat del segle VI i el segle VII. En la majoria dels casos els jaciments en els quals apareixen corresponen a les ciutats romanes (més o menys disminuïdes segons els casos) de la zona (Empúries, lluro, Bètulo, Bàrcino, Tàrraco, Dertosa) però també és interessant la presència d’alguns jaciments rurals propers a aquestes ciutats (Camp de la Gruta, Can Sant-romà, la Solana, Centcelles, els Antigons, Barrugat). Tot i que de vegades es fa difícil precisar més aquesta datació, actualment s’admet que algunes formes, com per exemple la Hayes 91 D, són de ple segle VII. Per tant, la troballa d’aquests materials en jaciments catalans, encara que no procedeixin (en la majoria dels casos) d’estrats tancats de l’època, ens permet assegurar que, en contra del que es creia fa uns quants anys, aquestes ceràmiques encara arribaven al segle VII (tot i que de manera esporàdica) a la costa catalana.

Bibliografia

• Járrega, e.p.; Járrega, Barrasetas, Farré, e.p.; Hayes, 1972; Diversos autors. 1981; Nieto, 1984, pàg. 547; Keay, 1984, vol. II, pàg. 428; Tortorella, 1986, vol. III, pàgs. 211-225 i 819-820 i 1987, vol. II, pàgs. 315-322, figs. 1-18; Járrega, 1987, vol. II, pàg. 340; Nolla - Puertas, 1988, 7, pàg. 50, fig. 6, núm. 14; Járrega. 1991, pàgs. 50 i 70; Aquilué, 1992a i 1992b, pàgs. 25-33; Járrega, 1993, pàgs. 908, 931-932, fig. 55, núm. 7, 982 i 992. fig. 87, núms. 2 i 3; Járrega - Clariana, 1994, pàg. 46, làm. 3, núms. 5 i 6; Aquilué, 1997, pàg. 89; Barrasetas- Járrega. 1997, 2, pàgs. 135, 142, fig. 2. núm. 11 i 149, fig. 9, núm. 4: Comas-Padrós, 1997, 2, pàg. 127, fig. 4, núm. 25; Llinàs. 1997, 70, pàg. 157, fig. 5, pàg. 158 i pàg. 162, fig. 8, núms. 1 i 2; Puig i altres, 1997, XXXVII, pàgs. 1015 i 1017.