La restauració
L’Església de l’actual territori de Catalunya no torna a donar senyals de vida, i encara només en un petit sector del país, fins al final del segle VIII.
Fragment del Comentari d’Orígens a l’Èxode, provinent d’Urgell, de l’inici del segle IX.
ECSA - G. Serra
Com s’ha exposat en cloure la primera etapa de la història religiosa d’aquest sector de la Tarraconense, l’Església va experimentar una lenta desintegració a la major part de l’antiga Hispània. En canvi, aquesta desintegració es va manifestar de manera més profunda i traumàtica a les diòcesis de la Catalunya actual, llevat potser de la d’Urgell.
Les raons d’aquest fet cal cercar-les en les circumstàncies polítiques que van envoltar l’ocupació pels àrabs de la major part de l’antiga Tarraconense. En primer lloc hi va haver la resistència del rei Àkhila a l’ocupació sarraïna i després la d’Ardó, a què farien costat alguns bisbes; aquests, després de la derrota, devien deixar les seves diòcesis per por de les represàlies polítiques, com sembla ésser el cas de l’arquebisbe de Tarragona, Pròsper, que vers el 713 va abandonar per mar la seva arxidiòcesi, amb alguns clergues, llibres i les relíquies de sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi; es van establir a Capodimonte, prop de Camogli (Gènova), on fundaren un monestir (Coll i Alentorn, 1971-1972 i Serra i Vilaró, 1943).
El mateix silenci que a partir de l’any 713 plana sobre la metròpoli de Tarragona s’observa a les restants diòcesis, de l’ocupació de les quals no es coneixen detalls. Aquest silenci es trencà abans d’acabar el segle VIII a la diòcesi d’Urgell, on, si hi hagué cap interrupció, degué ser més breu.
Entre els anys 672 i 680 un bisbe de nom Jacint —que no se sap de segur que fos d’Urgell— fou empresonat a Llívia per haver pres part en la rebel·lió del duc Pau contra el rei Vamba; això ens fa evocar un altre bisbe de nom Nambad, que morí cremat a Llívia el 731. El bisbe Nambad, de qui tampoc no consta que fos bisbe de la diòcesi d’Urgell, morí a causa de la seva complicació en la revolta del bereber Munussa o ‘Utmān Abū Nāsir contra ‘Abd-al-Rahmān al- Gāfiqī, en una de les sovintejades lluites entre àrabs i berebers. Així ho explica una crònica àrab i consta en un dels dos manuscrits o còdexs que un deixeble de Nambad va endur-se fins a Autun.
No hi ha cap constància que els invasors fessin víctimes entre els cristians per motius religiosos. Al contrari, es coneixen pactes fets amb autoritats o comtes visigots, als quals només es limitaren a imposar tributs per la seva condició d’infidels.
A la mateixa diòcesi d’Urgell, ara ja amb bisbe propi, hi va actuar entrada la dècada del 780, quan el país s’havia lliurat ja als carolingis, el bisbe Fèlix, que aviat mantindrà llargues polèmiques amb la cúria o entorn palatí de Carlemany a causa de les seves doctrines o creences adopcionistes.
Carlemany, amb pretensions d’àrbitre del cristianisme a l’Europa occidental, després d’haver fracassat en l’expedició d’ajuda militar al valí de Saragossa el 778, va aprofitar l’ocasió que li brindava la discussió teològica entre l’arquebisbe Elipand de Toledo i el monjo de Cantàbria, Beat de Lièbana, per a intervenir en els afers religiosos d’Hispània. El motiu fou la disputa sobre l’adopcionisme, en la qual també va intervenir activament el bisbe Fèlix d’Urgell, que com s’exposa en una altra part d’aquesta obra podia ésser un hispànic emigrat a la cort de Carlemany i col·locat per aquest a la diòcesi d’Urgell després d’una curta interrupció en el seu episcopat. Recordem que l’any 731 era mort a Llívia el bisbe Nambad, fet que indicaria, en el cas que aquest hagués estat bisbe d’Urgell, que en aquell moment es va trencar l’antiga successió episcopal a Urgell.
No entrarem aquí en les discussions ja clàssiques sobre si Fèlix d’Urgell fou víctima involuntària d’unes intrigues religiosopolítiques, o bé si va tenir un paper protagonista en la formulació de l’heretgia (Abadal, 1949 i RIU i RIU, 1964); només remarquem el fet per destacar que aquest marcà un moment clau en la desintegració de l’Església visigòtica hispànica, que fins aquell moment havia mantingut o mantenia bona relació amb la diòcesi d’Urgell.
Intervingueren en la polèmica contra l’adopcionisme Alcuí de York, Benet d’Aniana, Paulí d’Aquileia i altres destacats membres de la cort de Carlemany. Després de llargues discussions el bisbe Fèlix fou obligat a abjurar de les formulacions adopcionistes en un sínode a Ratisbona (792). Posteriorment, l’adopcionisme fou condemnat en un sínode a Frankfurt (794) i novament a Roma pel papa Lleó III (798). Fèlix, després de l’abjuració i la professió de fe antiadopcionista, més forçada que sentida (799-800), fou obligat a deixar la diòcesi i visqué encara una dotzena d’anys exiliat a Lió.
Entretant, la diòcesi d’Urgell fou regida per Leidrat de Lió (v 800-806) i després per Possedoni (v 814-823), que introduí les reformes carolíngies en matèria de litúrgia i la regla benedictina als monestirs de la diòcesi.
L’avenç de la conquesta carolíngia vers Osona (798) i Barcelona (801) es va veure frenat o desbaratat al sector central del territori recuperat vers Osona i el Bages per la revolta d’Aissó entorn el 825. A causa d’això només es va restaurar la diòcesi de Barcelona; la de Vic-Osona no ho seria fins el 885, després que el seu territori fos conquerit i reorganitzat pel comte Guifre el Pelós a partir del 879. Anteriorment, l’any 783, consta ja un bisbe propi a la diòcesi d’Elna, formada dins l’antic territori de Narbona, però d’aleshores ençà vinculada a la resta de diòcesis dels comtats catalans.
Totes les diòcesis que s’anaven restaurant per obra dels monarques carolingis i dels seus comtes es van posar sota la dependència del metropolità de Narbona, a causa del fracàs dels primers intents de fer arribar les conquestes a Tarragona i a Tortosa. Narbona era l’antiga arxidiòcesi de les Gàl·lies, que estigué sotmesa o vinculada a l’Església visigòtica hispànica fins a la conquesta àrab. Fou conquerida i restaurada pels reis carolingis l’any 759.
L’església sota el domini carolingi
Làpida de santa Eulàlia, col·locada a la catedral de Barcelona amb motiu del trasllat de les seves suposades relíquies per part del bisbe Frodoí.
ECSA - Rambol
La circumstància política en què es va fer la restauració de les nostres diòcesis i la seva subjecció a les directrius dels reformadors carolingis a través dels metropolitans de Narbona marcaran profundament l’Església de la Marca Hispànica o comtats catalans inicials.
Els monarques carolingis havien integrat totalment l’Església i la seva organització al seu concepte d’estat. Teòlegs, pensadors i bisbes formaven part del consell i l’administració palatins, i era normal que hi hagués bisbes que detinguessin el càrrec de missi dominici o agents itinerants del sobirà. També era freqüent que els monarques convoquessin i presidissin sínodes i assemblees en què es tractaven simultàniament qüestions polítiques i eclesiàstiques.
El papat sancionarà aquesta política ungint Carlemany i coronant-lo com a emperador l’any 800, amb la missió específica de defensar l’Església i la cristianitat i vetllar per la seva ortodòxia. Una de les conseqüències d’aquest acostament a Roma fou l’adopció de la litúrgia romana a tot l’imperi Carolingi, bé que, com veurem més endavant, la de la futura Catalunya conservà trets i festes de l’antiga litúrgia visigòtica. Des del centre del nou imperi també es legislà sobre la vida i la formació del clergat i dels monjos, en els sínodes o concilis d’Aquisgrà (816-818), que van adaptar per als clergues o canonges la regla redactada vers el 755 pel bisbe de Metz, Crodegang, que manava la seva vila communis, i per als monjos la regla de sant Benet, adaptada i reformada per Benet, abat d’Aniana (750-821).
L’organització i l’empenta cultural fomentades pels carolingis van donar un primer moment d’esplendor a l’Europa sacsejada per les invasions dels pobles germànics. Hi aportaren una certa originalitat, fruit d’un clar sincretisme, molt inferior, tanmateix, a l’esplendor de l’antiga cultura de l’Església visigòtica hispànica, hereva directa de la tradició romanocristiana. La cultura carolíngia, clarament sincretista, és fruit de l’aprofitament d’elements de les velles cultures anteriors, com l’anglesa i la irlandesa, la llombarda, la hispànica, la merovíngia, etc., aportades per Alcuí de York, Pau, diaca de Llombardia, i en especial, pels hispans refugiats o posats sota protecció carolíngia com Teodulf, bisbe d’Orleans, Benet o Vítiza, abat d’Aniana, Claudi, bisbe de Torí, o Agobard, arquebisbe de Lió, tots ells de vida activa entre el 790 i el 820.
Malgrat això, els canvis imposats pels carolingis van trobar inicialment resistències al país, com s’ha exposat que succeí en la qüestió de l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell i en altres indrets del país, on trobaren gent que aparentment s’oposava a les reformes o les imposicions carolíngies. Per neutralitzar aquestes resistències s’imposaren alguns bisbes francs a les diòcesis catalanes, com els casos ben coneguts d’àulics carolingis com Frodoí, bisbe de Barcelona entre el 801 i el 890, o Guiu, que ho fou de Girona entre el 907 i el 936. En aquest marc cal entendre les queixes presentades al concili franc d’Attigny del 878 pel bisbe Frodoí contra el prevere de Barcelona, Tirs, i el de Terrassa, Baió, que batejaven i exercien el ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del seu bisbe.
En el cas de Baió s’hi ha volgut veure un intent, encapçalat per ell mateix, de ressuscitar l’antiga diòcesi d’Ègara, bé que no hi ha altra constància d’aquesta feble notícia, que tal vegada podria confirmar-se amb l’esforç fet per mantenir i renovar les antigues esglésies episcopals egarenses.
Les diòcesis i els seus bisbes
Mapa de les diòcesis dels comtats catalans, entorn l’any 900.
A. Pladevall
Tal com s’ha exposat, a mesura que avançava la conquesta del país es restauraren les antigues diòcesis dels territoris ocupats, llevat de les d’Empúries i d’Ègara, que no es restauraren per raons desconegudes, possiblement per pobresa o destrucció dels indrets on radicaven.
Es coneix bé la successió episcopal d’Urgell gràcies a l’afer adopcionista. La demarcació d’aquesta diòcesi s’anà estenent vers els comtats de Pallars i Ribagorça, inicialment, almenys en part, dins la desbaratada diòcesi de Lleida. Es pot seguir la successió episcopal de Girona a partir del bisbe Valaric —esmentat en un document posterior—, l’episcopat del qual es creu que degué tenir lloc entre el 816 i el 834; amb anterioritat s’hi acostuma a situar un bisbe de nom Ataülf, que hauria obtingut de Carlemany la vil·la de Bàscara per a la seva catedral. De fet, però, no és fins el 834 que hi ha notícies concretes i documentació del bisbe Guimer, que assistí al concili de Reims i anà al palau reial d’Attigny, on l’emperador Lluís el Piadós li concedí un diploma de confirmació dels béns de la seva església. Les notícies de la restauració de la diòcesi de Barcelona són encara més confuses i imprecises. Després d’un nebulós bisbe Joan, que és esmentat en un document del 878 i que es creu que degué ser bisbe vers el 850 —per tant, cinquanta anys després de la conquesta de la ciutat—, és amb els bisbes Adaülf (858-860) i Frodoí (861-890) que es documenta la successió episcopal. En contraposició a aquesta manca de notícies, es conserva la relació detallada de la restauració de la diòcesi de Vic sota els auspicis del metropolità de Narbona, gràcies al fet que es va restaurar més tardanament i que s’ha conservat abundant documentació a partir d’aquell moment.
La població de Vic, creada al costat de l’emplaçament de l’antiga Ausa o Auso, i la seva comarca foren ocupades pel comte Guifre el Pelós per la tardor del 879. El primer document osonenc de l’arxiu catedralici, del 881, ja fa esment d’un arxiprest de nom Gotmar, que, ajudat per un altre, de nom Revocand, regia l’església restaurada d’Osona, amb l’autorització o en nom de l’arquebisbe de Narbona. Gotmar va continuar actuant com a arxiprest fins el 885, any en què fou consagrat bisbe per Teodard, arquebisbe de Narbona, que havia acabat d’ascendir a l’arxiepiscopat.
La presència i l’acció de Narbona es fan evidents en tota l’etapa d’organització de l’església osonenca, i en part foren contestades pel segon bisbe osonenc, Idalguer (899-914), que l’any 906, en un concili provincial celebrat a Barcelona, es va queixar contra l’arquebisbe de Narbona perquè aquest havia imposat a l’església de Vic el pagament d’un tribut anyal d’una lliura de plata en compensació d’haver proporcionat a la nova diòcesi els primers clergues i llibres litúrgics; el concili revocà aquest tribut.
La relació entre la metròpoli de Narbona i les diòcesis catalanes fou molt llarga i no es trencà fins a la darreria del segle XI. No fou sempre de signe negatiu ni opressiva, a desgrat d’intents molt primerencs d’emancipació, sinó ben sovint d’estreta col·laboració entre els bisbes d’un costat i l’altre dels Pirineus, com ho demostren les reunions conciliars i la participació en consagracions d’esglésies i altres esdeveniments dels metropolitans i bisbes occitans a les diòcesis catalanes. Persistien, tanmateix, el record i les ganes de restaurar l’antiga metròpoli de Tarragona, com ho revelen alguns intents secessionistes. El primer tingué lloc entre els anys 886 i 892, i el va dirigir el prevere cerdà Esclua, que es va fer consagrar bisbe d’Urgell per dos bisbes gascons en lloc del bisbe legítim Ingobert (889-893). El fet va tenir una gran ressonància, car l’any 887 el nou bisbe, amb l’ajuda o la complicitat del bisbe de Vic, Gotmar, i del de Barcelona, Frodoí, va consagrar com a bisbe de Girona un tal Ermemir en detriment del bisbe legítim, Servusdei, i, poc després, el 888, va consagrar un nou bisbe, de nom Adolf, al qual va confiar el govern dels sectors del Pallars i de la Ribagorça del seu bisbat. L’èxit inicial del moviment sembla que respon al fet que comptava amb la complicitat tàcita dels comtes dels bisbats adeptes a la secessió. El moviment fou reprimit l’any 890 en un concili celebrat a Port, prop de Nimes, convocat pel metropolità Teodard, que va restituir Ingobert al bisbat d’Urgell i Servusdei al de Girona. Esclua i Ermemir foren deposats i excomunicats en un sínode reunit a la Seu d’Urgell el 892 (Kher, 1931, pàgs. 6-7).
D’aquest afer va restar fins a la mort d’Adolf el bisbat de Pallars i Ribagorça, gràcies al prestigi i l’actuació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça. Aquest precedent serví per a reclamar la creació d’un bisbat propi per a la Ribagorça, que es restaurà el 923 amb un nou bisbe, Ató I (923-959), i que es consolidà amb Odesind a partir de l’any 957, amb la seu a Roda d’Isàvena.
Un nou i singular intent va tenir lloc l’any 966, quan Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat, es va fer consagrar arquebisbe de Tarragona per un sínode de bisbes gallecs i lleonesos reunits a Santiago de Compostel·la. En retornar al país ningú no va fer cas de la seva dignitat i reivindicacions i va continuar residint al seu monestir, bé que intitulant-se com a arquebisbe. L’any 971, amb motiu del nou intent de restauració de la metròpoli de Tarragona, promoguda pel comte Borrell II de Barcelona i el bisbe de Vic, Ató, Cesari va intentar, sense èxit, que el papa Joan XIII reconegués el seu títol i el fes efectiu.
El darrer intent del segle X promogut pel comte Borrell 11 i el bisbe de Vic fou més cuidadosament planejat i portal a terme. El comte Borrell, que va consumar l’allunyament dels nostres comtes dels reis de França, va voler també deslligar l’Església dels seus comtats de la dependència de Narbona, sotmesa als reis francs. Per això, es va posar d’acord amb el bisbe Ató de Vic, home de gran prestigi, al qual ell mateix havia confiat la formació del monjo d’Orlhac, Gerbert, el futur papa Silvestre II, per tal que fos consagrat metropolità amb residència interina a Vic, fins que es conquerís i restaurés la ciutat i l’arxidiòcesi de Tarragona.
L’any 970 Borrell i Ató, acompanyats del monjo Gerbert, acudiren a Roma i obtingueren del papa Joan XIII la restauració de la metròpoli de Tarragona, a la vegada que deixaven a Roma el monjo Gerbert, que esdevingué gran amic de l’emperador Otó I i tutor del seu fill, el futur Otó II. Dissortadament, aquesta operació tan ben preparada no es va poder consolidar perquè l’arquebisbe Ató morí assassinat l’any 972 (Kher, 1931, pàgs. 13-16).
Durant la segona meitat del segle X es va produir, a escala inferior, ara tenint com a protagonistes les grans famílies comtals i alguna de vescomtal, el mateix que havia succeït en l’enfortiment dels primers dinastes carolingis. Els nous prínceps del país, en especial la casa de Barcelona, que tenia dins dels seus dominis Barcelona, Girona i Vic, i durant algun temps Urgell, es van convertir en protectors de l’Església, sotmetent-la a la seva tutela i intervenint, com a patrons, en la seva vida i organització. El comte Ramon Borrell deixà clara aquesta actuació en un document del 1013, en el qual s’intitulava inspector i superior de tots els bisbes dels seus dominis, i com a tal féu confirmacions de béns a l’Església “amb el col·legi dels seus bisbes”.
Això es concretà al segle XI en un suposat dret d’episcopatus, que veurem reclamat en testaments i enfeudaments fets pels comtes, que es traduirien en bones rendes econòmiques, com ara els dona o spolia, i sobretot els diners percebuts per les eleccions i investicions de bisbats, després de rebre una bona suma de diners. Aquesta pràctica tan freqüent a casa nostra fou la manera com el futur sant Ermengol accedí a l’episcopat d’Urgell, després que el seu oncle Sal·la pagués al comte una forta suma de diners. La mateixa pràctica també fou freqüent a tot Europa, i fou tipificada i perseguida per l’Església, sobretot a partir del moment que va triomfar la reforma anomenada gregoriana, amb el nom de pecat de simonia.
Des del segle X hi ha constància documental de la pràctica de les cases comtals, sobretot de les de Barcelona, Cerdanya i Rosselló-Empúries, de proveir de bisbes fidels seus, i sovint de fills propis, les diòcesis dels seus dominis. La casa de Cerdanya, que no tenia capitals de diòcesi dintre dels seus amplis dominis, fou la que més destacà a col·locar fills seus en les diòcesis del país. Un primer cas ben documentat el va protagonitzar Miró, que fou comte de Besalú i bisbe de Girona (970-984). El procés continuà amb la generació de Berenguer, bisbe d’Elna (993), i en especial del seu germà Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic (1018), i arribà al màxim en la generació següent, amb Guifre, arquebisbe de Narbona (1013). Guifre, en els anys successius, col·locà germans seus a les diòcesis d’Elna, Girona i Urgell. Bernat I de Besalú, el comte anomenat Tallaferro, de la casa de Cerdanya, reeixí el 1017 a crear una nova diòcesi a la ciutat de Besalú, que s’extingí el 1020 en produirse la seva mort accidental.
A l’altre extrem del territori català es produïa un fenomen semblant amb els comtes de Pallars i Ribagorça, que el 957 assolien crear la diòcesi de Roda, a la Ribagorça, font de llargues disputes amb els bisbes d’Urgell, perjudicats per la nova creació.
Les diòcesis són les autèntiques impulsores de la vida religiosa del país, molt sovint acompanyades o secundades per alguns monestirs. A cada seu es creà una escola catedralicia, que acostumava a tenir un scriptorium adjunt on es copiaven i difonien per a les parròquies els llibres de culte, tasca que no feien únicament ni principalment els monestirs, com sovint s’ha pretès. Al costat dels llibres purament litúrgics se’n copiaven d’altres de piadosos, jurídics i fins de pura cultura o de ciència. A les escoles catedralícies i monàstiques, amb gramàtics i mestrescoles, es donava l’ensenyament als futurs clergues i monjos dels rudiments salvats de la cultura clàssica per erudits com Boeci (mort el 525) i ampliats amb noves aportacions, sobretot de fonts orientals, gràcies als àrabs que feren de mitjancers i que els enriquiren en el camp de les ciències i de les cròniques amb aportacions pròpies.
Tanmateix, seria un error creure que la ciència i la cultura es trobaven tancades dintre dels claustres de les catedrals o dels monestirs. Alguns esments documentals, sobretot en llegats de llibres fets en testaments o dotacions d’esglésies, indiquen que els particulars posseïen i traduïen llibres, sobretot de ciències, com es veu en la correspondència de Gerbert d’Orlhac (Pladevall, 1998, pàgs. 33-38).
Les renovacions d’edificis i una certa producció artística, que es destacà en treballs específics, revelen que es produí un constant progrés també en el camp de l’art, tot i que els testimonis que n’han quedat són pocs i sovint molt alterats.
Les canòniques
Una de les primeres preocupacions dels reformadors carolingis fou la de regular la vida dels clergues que vivien entorn del bisbe i al servei de les catedrals. La magnificació i l’exageració del paper dels monestirs en la vida religiosa del país ha fet deixar de banda molt sovint la importància dels capítols catedralicis, que és d’on sortien normalment els bisbes. Als capítols i a la seva escola, sota els gramàtics, sacriscrini, precentores, paraphonistae i altres càrrecs afins, es preparaven en l’aspecte cultural i com a principals actors del culte litúrgic els futurs canonges i sacerdots vinculats a les catedrals.
La vita communis o canonica, inspirada en la regla de Crodegang de Metz, imposada pel sínode d’Aquisgrà del 816, intentava establir un ordre o disciplina entre el grup de preveres o simples clergues que existien a totes les catedrals. Això mateix havia fet ja sant Agustí amb els clergues de la seva diòcesi d’Hipona, amb un text que donaria peu a la pretesa regla canonical de sant Agustí popularitzada a partir de mitjan segle XI; també s’establia en diferents disposicions conciliars, sobretot en el concili IV de Toledo, presidit per sant Isidor de Sevilla, on es prescrivia la vida comunitària dels clergues de les esglésies catedralícies entorn de l’episcopium o residència episcopal.
Les disposicions aquisgraneses es dirigien bàsicament a ordenar la vida d’aquests clergues, obligant-los a viure en comú i procurant, sobretot, garantir l’officium canonicum o rés de l’ofici diví, dividit al llarg de les hores canòniques del dia, cosa que esdevingué fins als nostres dies la principal obligació dels capítols catedralicis.
Les restauracions de les diòcesis a l’etapa carolíngia van anar acompanyades de la creació de comunitats de canonges. Però la regularitat volguda per les disposicions aquisgraneses fou difícil d’establir, com ho indiquen les moltes reformes o restauracions de la vida canònica que recorda la documentació. Hi havia, en primer lloc, una manca total de vocació en molts dels seus membres, destinats d’infants a ocupar una plaça en els capítols, i molt sovint desgavells econòmics que feien que alguns membres de famílies notables s’apropiessin els béns que constituïen la seva dotació, i per això privaven de les seves rendes la resta de la comunitat. Inicialment, sembla que els béns de la catedral tenien un fons comú entre el bisbe i els canonges, però aviat se separaren en dos Iots: la mensa episcopalis i la mensa canonicorum, i aquesta encara als segles XI i XII es dividí en diferents administracions o prepositures.
La majoria de reformes de capítols catedralicis, ben documentades, tingué lloc després de traspassat el mil·lenni, com la de Barcelona, feta el 1009, o les de Girona, Urgell i Elna, fetes entre el 1019 i el 1053. Però els desgavells que les originaven venien de molt antic. A la diòcesi de Vic, rica en documentació antiga, la canònica havia estat reestructurada el 909 i ho fou novament el 957. Aquest any el bisbe Guadamir, que es trobava greument malalt, va convocar els seus canonges —que eren tretze, segons el document, presidits per l’ardiaca Ansemon— i els va comunicar que, després d’haver-ho consultat amb els comtes Borrell i Miró, amb l’arquebisbe Eimeric de Narbona i amb els bisbes de Barcelona, Guilarà, de Girona, Arnulf, i altres bisbes veïns, havia decidit refer la dotació canonical “per tal que puguin viure fidelment en comunitat”. Tot seguit dóna la llista de béns assignats als canonges, i acaba dient que ho fa “perquè visquin segons les regles dels sants Pares, rebin els hostes, sostinguin els pelegrins i rescatin els captius”, això sense oblidar les obligacions pròpies del càrrec (Udina, 1951, doc. 138, pàgs. 298-300).
El nombre de canonges va oscil·lar en cada diòcesi i també segons els temps; cl nombre habitual girava entorn de la trentena, però en les reformes abans esmentades de la primera meitat del segle XI es fixà normalment en quaranta.
Els estudis monogràfics sobre la litúrgia i la cultura d’aquesta època posen en evidència la importància, sovint menystinguda o oblidada, de les comunitats canonicals.
El mateix esperit seguiren les comunitats o monestirs canonicals escampats pel país, com els de Santa Maria de Solsona, Santa Maria de Manresa, Sant Pere de Besalú, Sant Vicenç de Cardona, i altres creats al segle X o ja al següent, com els de Sant Pere d’Àger, Santa Maria de Mur o Sant Joan de les Abadesses. L’abadia de Besalú, en concret, fou fundada l’any 977 pel comte bisbe Miró Bonfill; d’altres només se’n coneix el funcionament molt primerenc, com en els casos de Solsona i Manresa. Aquestes comunitats tenien més regularitat que les episcopals, tot i regir-se inicialment pels mateixos cànons o regla, i solien estar sota la direcció d’un abat, prepòsit o degà. Tenien diversitat d’oficis, a semblança de les catedralícies, amb sagristans, cantors, gramàtics, cabiscols, etc. El nombre mínim de comunitaris era de dotze, però algunes cases arribaven a depassar la vintena.
La majoria d’aquestes comunitats no catedralícies a mitjan segle XI adoptaren la regla o reforma dita de sant Agustí, i així es convertiren en comunitats de canonges regulars per oposició als seculars o de les catedrals.
Les parròquies
Capçaleres de les esglésies de Sant Miquel i Sant Pere de Terrassa, dos dels temples de l’antic conjunt d’Ègara.
ECSA - F. Bedmar
Les parròquies, unitat bàsica de l’organització eclesiàstica i en contacte directe amb els fidels, funcionaven com a complement de la vida de les diòcesis.
El mot parròquia, etimològicament “veïnat” o “gent que viu entorn d’un lloc”, durant molt de temps es va emprar com a sinònim de diòcesi. Parròquia i diòcesi s’empraven indistintament per a designar les comunitats que vivien entorn dels bisbes i dels seus preveres, fins que l’augment d’esglésies amb les seves comunitats particulars va fer reservar el nom de diòcesi a les seus episcopals i el de parròquia a les esglésies i comunitats de fidels regides per preveres i diaques.
La ràpida expansió del cristianisme al llarg dels segles V i VI féu proliferar el nombre d’esglésies o parròquies per a atendre els fidels. Algunes de les principals, com el cas ben conegut d’Ègara-Terrassa, esdevindran seus de noves diòcesis.
Aquestes noves esglésies van ser creades pels mateixos bisbes, per grans propietaris a les vil·les o predis, o per grups de fidels als vici o altres indrets de concentració de població.
És impossible documentar l’origen de la majoria de parròquies, però la seva més gran proliferació sembla haver tingut lloc en època visigòtica; en el concili de Lleida del 546 es diu taxativament que “si algun laic vol fer consagrar alguna església aixecada per ell, que no pugui separar-la de l’autoritat diocesana, ni sota l’excusa de destinar-la a monestir, puix que aquests no tenen valor o autenticitat si el bisbe no els ha donat abans una regla”.
Altres disposicions dels concilis toledans o provincials regulen l’ordenació dels preveres i dels diaques que han de servir les esglésies aixecades per particulars, i en especial els béns que han de servir per a la seva dotació. Aquests béns es trobaven jurídicament sota el domini o la potestat dels bisbes, però cada vegada es van vincular més a les respectives esglésies o parròquies, reduintse el dret episcopal a uns tributs per sínode, càtedra o visita pastoral. Això féu aparèixer aviat una doble categoria de parròquies: les suburbanes o sotmeses als bisbes i les “esglésies pròpies” de domini particular, que aleshores i en segles futurs donaren tants maldecaps als bisbes i a l’Església jeràrquica.
Cal suposar que el desgavell originat per la invasió àrab devia repercutir durament sobre la majoria de parròquies, i que moltes es degueren abandonar per falta de clergat o de feligresos; restaren, però, els edificis, alguns potser sense interrupció del culte, tot i que més tard serien renovats i reedificats. Així sembla desprendre’s de les excavacions fetes en l’emplaçament d’antigues parròquies o esglésies, especialment del Vallès, el Maresme i l’entorn de Barcelona.
Al llarg dels segles IX i X es té notícia de la creació de moltes parròquies per decisió episcopal. Sembla que aquest és el cas de moltes de les parròquies consagrades pels bisbes d’Urgell i de Vic, principalment al Berguedà i al Lluçanès, com altres ho serien pels comtes o senyors del lloc, que sovint són els peticionaris de la seva consagració als bisbes. Moltes foren aixecades per grups de fidels, com és el cas de Tona, on sis barons il·lustres i una quarantena de pagesos o minores van bastir i van fer consagrar l’església a l’inici de l’any 889.
És evident que moltes de les parròquies organitzades o reorganitzades als segles IX i X no eren de nova creació, sinó restauració d’altres d’antigues. Durant aquests segles és una pràctica episcopal relativament freqüent unir velles parròquies de pocs mitjans econòmics a altres més notables o situades en punts més propers. Entre els molts casos que podríem adduir hi ha els d’Aiguafreda el 898, Lluçà i Manlleu el 905, Moià el 939, la Garriga el 966, etc. La gran quantitat de parròquies que s’esmenten a la suposada acta de consagració de Santa Maria d’Urgell del 819 sembla que en bona crítica han de correspondre a una realitat existent un segle i mig més tard (Pladevall, 1998).
En molts casos, les parròquies devien tenir l’origen en vil·les o vilars d’època romana, però és perillós bastir sobre aquest punt teories massa categòriques o bé suposar un estudi o pla previ d’emplaçament o de distàncies que presidís l’erecció de les parròquies. És evident que les necessitats d’algunes concentracions de poblament, l’existència de senyors o monestirs que dominaven sectors concrets del país, o bé una especial configuració geogràfica de valls, planes o riberes, va condicionar l’erecció d’algunes parròquies, però això sempre seria de manera secundària en la mesura que aquells accidents havien condicionat els primitius assentaments humans. Quan la muntanya era lloc de refugi i habitatge als segles turbulents del nostre passat, s’hi crearen moltes parròquies, les quals, en temps de pau i prosperitat de les planes, esdevingueren simples sufragànies o desaparegueren del tot.
En els seus orígens, no sembla que els territoris o districtes adscrits a les parròquies estiguessin ben definits territorialment. Més endavant, les antigues dotalies marquen ja un terme i detallen els accidents principals dels quatre punts cardinals, per acabar amb precises descripcions dels quatre costats del terme. Cal veure en aquest procés la implantació del tribut del delme, urgit pels sobirans i bisbes d’època carolíngia per assegurar una dotació per a les esglésies i els seus clergues. Per això era necessari fixar exactament l’abast de cada terme parroquial.
A partir d’un estudi de les més primitives consuetes, conservades sovint en fragment o parcialment, es dedueix que la parròquia seguia el mateix costumari de la catedral, que era on es redactaven molts d’aquells directoris o costumaris. En algunes diòcesis, almenys en la de Vic, els rectors de les parròquies veïnes a la ciutat episcopal i altres de força allunyades es repartien l’assistència a les principals festes de la catedral, en les quals tenien reservat el cant d’algunes antífones i altres parts de l’ofici diví. També els canonges exercien un dret de tutela sobre la majoria de parròquies a través dels drets de capellania, superiors i separats, fins i tot econòmicament, dels drets dels regentes, rectores, hebdomadarii, plebani, o altres noms que es donaven als sacerdots encarregats immediatament del culte. La majoria d’aquestes pràctiques es van abolir a la diòcesi de Vic a l’inici del segle XIII (Ripoll, 1819, pàgs. 1-12).
El cementiri, amb els drets de terratge i l’espai protegit de la sagrera, era un mitjà valuós per als rectors, tant en l’ordre econòmic com social, per a exercir dintre d’aquest espai el ple domini, i agrupar i donar consciència de comunitat als qui s’hi aplegaven. De moltes primitives assemblees parroquials nasqué la posterior divisió de termes, dintre d’antigues demarcacions senyorials.
Finalment, tampoc no es pot oblidar que el rector tenia el dret nat de notaria, que exercia directament o per interposada persona, car no era infreqüent l’existència de responsables de parròquies completament illetrats, o gairebé illetrats. Això ha estat la causa que, allà on s’han guardat sencers els arxius parroquials, tinguin caràcter notarial, caràcter administratiu i valor demogràfic; a més, són plens de notícies de valor econòmic i social que els converteixen en fonts de primeríssim ordre per a l’estudi del nostre passat.
Els monestirs
Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, al Berguedà, documentat des de la darreria del segle IX.
ECSA - F. Bedmar
En la vida i l’organització religiosa medieval té també un protagonisme molt destacat el sistema de vida regular d’aquelles persones que inicialment es retiraven del món per santificar-se a través de l’ascesi particular o en comunitats seguint una regla.
Eremitisme o cenobitisme són dos tipus de vida religiosa que es constaten des dels mateixos orígens de l’Església i que es fan presents en l’anàlisi de tot sector geogràfic concret de la cristianitat. De l’eremitisme, pel seu caràcter essencialment privat i força anàrquic, se’n tenen molt poques notícies, algunes de les quals encara relacionades amb l’origen de cases monàstiques o grups de monjos. En canvi, hi ha molta més informació del monaquisme, ja que va tenir un pes molt més profund i mesurable dintre de la comunitat cristiana.
El monaquisme era amplament estès per la Tarraconense al principi del segle V, i hi ha raonables indicis per a suposar que arribava al darrer quart del segle anterior. En la carta de Consenci a sant Agustí, del 419, es fa esment de diferents monjos, en especial d’un monjo tarragoní, de nom Frontó, enemic o perseguidor del priscil·lianisme, que dirigia un monestir prop de la ciutat de Tarragona fundat per ell mateix. Al segle VI sovint es fa esment de monjos i monestirs en els concilis provincial o locals. A partir de mitjan segle V és coneguda l’actuació de tot un seguit de monjos, bisbes o fundadors de monestirs que són a la vegada notables escriptors: Joan de Bíclarum (540-621), autor d’una regla monàstica i després bisbe de Girona; Donat, abat del monestir servità d’origen africà establert al País Valencià (vers el 570); el monjo, bisbe i poeta Nonnit de Girona (vers 621-633); i Quirze de Barcelona (vers 653-666), també escriptor, poeta i monjo.
És molt difícil de precisar la situació i la importància d’aquells vells cenobis. Sembla que l’arqueologia moderna pot deduir l’existència d’una molt antiga comunitat monàstica entorn de Sant Cugat del Vallès. La història presenta com a monestirs de probable ascendència visigòtica els de Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria d’Alaó, Sant Pere de Taverna, o els de Santa Grata o Senterada, Santa Concòrdia a l’Alt Pallars i altres, però en cada cas estem mancats d’excavacions o del testimoni arqueològic, a vegades més eloqüent que el documental.
Molts monestirs s’establien a base d’un pactum entre l’abat, que solia ésser el propietari o beneficiari del cenobi i dels seus béns inicials, i els monjos o futurs monjos. Després s’adoptava una regla amb el consentiment i la participació del bisbe. Entre les regles més antigues practicades a Hispània hi havia la Regula Isidori o de sant Isidor, i les Regula monachorum i Regula comunis dels sants Martí i Fruitós de Braga. També hi havia la regla que va redactar Joan de Bíclarum i altres innominades que formaven el Codex regularum, que posseïen i aplicaven alguns abats segons les circumstàncies.
A Europa predominaven la dura regla irlandesa de sant Columbà i la romana i suau de sant Benet (vers el 540), que acabaria triomfant gràcies a l’estudi i l’elogi que féu del papa Gregori I en el llibre segon dels seus Diàlegs (590-604). Aquesta regla de sant Benet fou la que, adaptada i modificada per Benet, abat d’Aniana (vers 780-821), fill del comte de Magalona, d’origen visigòtic, s’aplicà a tot l’imperi Carolingi gràcies a les disposicions dels sínodes d’Aquisgrà que tingueren lloc entre el 816 i el 819. És la regla benedictina que adoptaren les noves cases monàstiques que el bisbe Possedoni fundà a la diòcesi d’Urgell a partir del 814, quan Lluís el Piadós li va concedir a la seva diòcesi “terres ermes per a construir-hi monestirs i congregar-hi monjos”. Tot dóna a entendre que en pocs anys es van crear molts monestirs a tota la diòcesi d’Urgell, especialment en el marc abrupte de l’Alt Urgell, del Pallars Sobirà i de la Ribagorça (RIU I RIU, 1961). Es troba un fenomen semblant a l’Alt Empordà i en sectors de la Garrotxa: a les Agujes, Albanyà, les Escaules, Fontclara, Sant Medir, Banyoles, etc. Molts d’aquests monestirs tingueren una o dues generacions de vida i aviat van perdre tota regularitat i es refongueren com a cel·les o simples propietats per a reforçar cenobis més vitals. Així, a la mateixa comarca de l’Alt Urgell, l’any 914. els bisbes Nantigís d’Urgell i Adolf de Pallars, junt amb el comte Sunifred, uniren cinc d’aquests petits monestirs o cases religioses, entre els quals reconeixem Sant Martí d’Albet (Castellbò), Sant Martí de Bescaran i Sant Andreu de la Quera (confós sovint amb Sant Vicenç de Pinsent), a la casa de Sant Serni de Tavèrnoles, justificant “que en altre temps havien estat regularment constituïdes i que ara no solament estan faltades d’abats i de monjos i de qui hi faci el servei diví, sinó també de persones que treballin les terres i les vinyes i endeguin les cases ruïnoses”.
Sembla que en la proliferació de tantes cases monàstiques en pocs anys cal cercar també algunes causes externes, com ara l’emigració de comunitats senceres de monjos de les terres dominades pels àrabs. És conegut el cas de la comunitat presidida per Atala i Agobard, que l’any 780 va intentar establir-se al pagus de Peralada “amb els seus serfs i homes lliures”, però per la inseguretat del país hagueren de passar els Pirineus i establir-se a l’Aude, a Sant Policarp de Rasès. Una cosa semblant li va passar a l’abat Castellà, que amb un notable grup de monjos, per no trobar encara pau ni seguretat al país, va traspassar els Pirineus i va fundar el seu cenobi als Banys d’Arles, al peu del riu Tec del Vallespir. Tots dos casos ocorregueren poc abans de l’entrada dels carolingis a Girona i Cerdanya, però sembla que les emigracions continuaren fins molt tard i que tingueren una revifalla en el moment en què es creà el califat. Es dubta de la procedència del grup inicial que va fundar Santa Cecília de Montserrat, però sembla evidentment d’origen foraster la comunitat que entorn el 940 es va establir a Santa Maria de Serrateix, al Berguedà, dirigida per l’abat Froilà, que portava el cos o les relíquies de sant Urbici.
Durant el segle X té lloc una selecció natural entre el gran nombre de petites fundacions, i només subsisteixen les que estan situades en llocs estratègics i de vida fàcil pel seu bon patrimoni, o que han trobat una decidida protecció comtal. Així, del gran nombre de petites cases del marc inicial de la diòcesi d’Urgell només despuntaran alguns pocs grans cenobis, com Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Gerri, Santa Maria de Lavaix, Santa Maria d’Alaó, Santa Maria d’Ovarra o Santa Maria i Sant Pere de Taverna, igual que al sector més oriental del país destacaran Sant Pere de Rodes, Sant Feliu de Guíxols, Sant Quirze de Colera, Santa Maria d’Arles, Sant Esteve de Banyoles o Sant Llorenç del Mont.
El moviment monàstic tingué una nova empenta, lligada a l’enfortiment de les cases comtals del país, les quals crearen nous monestirs o n’adoptaren d’altres ja existents, com els de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà, Sant Joan de les Abadesses (la primera gran casa de monaquisme femení del país) o Sant Cugat del Vallès. Aquests han estat considerats com els grans monestirs de la primera època comtal vinculats a la casa comtal de Barcelona-Cerdanya. A l’altre extrem del país es produí un fenomen semblant amb l’enfortiment de Gerri, Alaó o Ovarra.
Al llarg del segle X es constata també l’aparició o la revifalla d’un altre notable grup de monestirs, entre els quals hi ha, a més dels ja esmentats, Sant Pere de Rodes i Sant Feliu de Guíxols, els de Sant Pere de les Puelles, Sant Llorenç prop Bagà, Sant Pere de Camprodon, Santa Cecília de Montserrat, Sant Benet de Bages, etc. Alguns d’aquests monestirs van rebre encara preceptes reials, i, gairebé tots, butlles papals que els garantien la protecció del patrimoni i l’estabilitat de la comunitat sota la regla de sant Benet. Inicialment, tots mantenien una perfecta relació amb els bisbes respectius, que es començà a trencar a mitjan segle X, quan els papes concediren als principals monestirs privilegis d’exempció papal o d’immediata subjecció a la Santa Seu.
La sèrie dels preceptes reials o emanats de la monarquia franca es truncà definitivament a partir del 988. Des d’aleshores foren els comtes respectius els que exerciren la tutela sobre els monestirs dels seus dominis. Aquesta tutela a la llarga esdevingué perjudicial per a alguns monestirs, ja que els comtes, enfortits en el seu poder, volgueren recuperar béns donats als monestirs pels seus antecessors —és clàssica la lluita del monestir de Rodes per resistir a les usurpacions de béns per part dels comtes d’Empúries, o bé les del monestir de Gerri enfront del comte Pallars—, però també es dóna el cas que algun fundador de monestir, com Protasi de Cuixà el 878, va reclamar la protecció del comte Miró, com a garantidor de la conservació dels béns del monestir i fins i tot de l’elecció d’abats idonis.
A partir de mitjan segle X, en concret a partir del 950, monjos i comtes es dirigiren cada vegada més a Roma per trobar en el papat el que no rebien o no esperaven dels reis carolingis, cada vegada més decadents. Les noves butlles papals, obtingudes pels visitants del papa, garantien la possessió de les propietats dels monestirs o bisbats, i per als comtes l’amistat de Roma feia contrapès o era per a ells una autoritat moral que reemplaçava la de la desacreditada monarquia franca. Roma no es trobava en el moment més brillant del seu prestigi, però per als catòlics occidentals era el centre espiritual del seu món i substituïa o justificava l’allunyament cada vegada més real del tradicional vassallatge o submissió a la monarquia carolíngia.
Al final del segle X s’inicià tímidament, amb les fundacions de Sant Benet de Bages (960) i Sant Miquel del Fai (987), la gran proliferació de fundacions fetes per famílies vescomtals i aristocràtiques que s’estendrien per gran part del segle XI, completant així el quadre notable de les fundacions benedictines del país. EI seu estudi, però, s’escapa ja del marc cronològic que ens hem imposat.
La influència religiosa i colonitzadora d’aquests cenobis es fa palesa en estudiar cada cosa en concret; la proliferació d’esglésies i fins i tot de petits cenobis filials dintre dels territoris cedits o confiats als monestirs en són un testimoni evident. També l’espiritualitat i la cultura en sortiren beneficiades, però aquests punts tot just es poden intuir dintre dels segles IX i X, ja que no es desplegaran fins ben entrat el segle XI.
Bibliografia
- R. d’Abadal: La batalla del adopcionismo en la desintegración de la iglesia visigoda, discurs llegit en la seva entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el 18 de desembre de 1949, Barcelona 1949.
- R. d’Abadal: Dels visigots als catalans, vol. 1, Edicions 62, Barcelona 1969.
- M. Coll i Alentorn: Els successors de Vítiza en la zona nord-est del domini visigòtic, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras” (Barcelona), XXXIV (1971-72), pàgs. 281-307.
- V. Farias: Els inicis de l’Església catalana, dins Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996, pàgs. 154-175.
- P. Kher: El papat i el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó, trad. de R. d’Abadal i Vinyals. Extret d’"Estudis Universitaris Catalans”, Barcelona 1931.
- P. de Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París 1688 (reed. facsímil: ed. Base, Barcelona 1972).
- J.M. Marquès: Parròquies i divisió administrativa del territori fins el segle XI, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVIII (1996-97), (“Actes del congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol. Girona, 23 a 25 de novembre de 1995”), pàgs. 1 501-1 519.
- A. Pladevall: Els monestirs catalans, ed. Destino, Barcelona 1968.
- A. Pladevall: Història de l’Església a Catalunya, ed. Claret, Barcelona 1989.
- A. Pladevall: La documentació i l’art medieval, discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, llegit el 21 de gener de 1998, Barcelona 1998.
- A. Pladevall: Silvestre II (Gerbert d’Orlhac), ed. Columna, col. “Gent nostra”, núm. 118, Barcelona 1998.
- M. Ribas: El Maresme en els primers segles del cristianisme, Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró 1975.
- J. Ripoll: Ausonensis ecclesiae monumenta, Imp. I. Valls, Vic 1819.
- M. RIU: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel, siglos VI-XVI. Resumen y conclusiones, tesi doctoral mecanografiada, Universitat de Barcelona, Barcelona 1961.
- M. RIU: Revisión del problema adopcionista en la diócesis de Urgel, “Anuario de estudios medievales” (Barcelona), I (1964), pàgs. 77-96.
- J. Serra i Vilaró: San Próspero de Tarragona y sus discípulos en Italia en el año 711, Biblioteca Histórica Balmes, sèrie 2, vol. 65, Barcelona 1943.
- F. Udina: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, CSIC, Barcelona 1951.
- J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, Madrid-València 1803-52.