L’arquitectura abans del romànic

L’arquitectura preromànica

Interior de la nau central de l’església monàstica de Sant Pere de Rodes, bastida al segle X seguint un ambiciós programa constructiu unitari.

ECSA - F. Tur

L’arquitectura religiosa des del segle VIII fins al començament del segle XI s’ha d’estudiar en estreta connexió amb el rerefons polític i socioeconòmic del país: la recuperació i repoblament dels territoris i l’establiment d’una nova organització social i política. En aquest sentit, els estudis històrics basats en la riquíssima documentació conservada d’aquest període constitueixen una base valuosa per al coneixement de l’activitat constructiva. Ja des de l’obra inicial de J. Puig i Cadafalch i els seus col·laboradors (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, II), els edificis conservats han estat analitzats en si mateixos però també han estat estudiats amb relació a la documentació que hi està més directament relacionada, especialment les actes de consagració.

Tret d’alguns conjunts destacats, l’arquitectura religiosa conservada d’aquest període no és precisament brillant. Molts d’aquells edificis que, perquè es tractaven de seus episcopals o d’esglésies de grans monestirs degueren ser importants, no ens han arribat a causa dels processos de substitució d’estructures arquitectòniques en altres moments de l’edat mitjana o de l’època moderna. A això, s’hi afegeixen aquelles restauracions, de vegades excessives, que en casos com els monestirs de Santa Maria de Ripoll o Sant Pere de les Puelles han creat allò que J. Fontaine va qualificar de facsímils romànics (Fontaine, 1978, pàg. 286). Per tant, establir quina era l’arquitectura anterior al romànic en els nuclis més potents o destriar què queda incorporat a les noves formes romàniques és una realitat sotmesa a criteris no sempre coincidents. En alguns d’aquests casos, és possible que en un futur l’arqueologia pugui proporcionar dades dels edificis d’aquest període, les restes dels quals romanen sota les construccions actuals, de moments posteriors.

L’estudi de l’arquitectura preromànica ha anat acompanyat de la necessitat d’emmarcar estilísticament o, més ben dit, de relacionar els edificis conservats amb corrents estilístics forans ja establerts per la historiografia mateixa. L’art dels segles immediatament anteriors al romànic és estudiat a la Península Ibèrica com un període amb entitat pròpia. Així, M. Gómez-Moreno publicà l’any 1919 la seva obra sobre el mossàrab (Gómez-Moreno, 1919). J. Puig i Cadafalch ja havia fet el mateix amb l’arquitectura catalana l’any 1911. I al començament dels anys trenta, F. Hernández tornà a estudiar alguns aspectes de l’art català del segle X i l’adscriví dins de l’art mossàrab peninsular (Hernández, 1930 i 1932). Aquesta tesi gaudí d’una important continuïtat, per bé que J. Ainaud, l’any 1948, defensà que, en el cas d’algunes petites capelles rurals, ens trobaríem més aviat davant la pervivència de la tradició visigòtica, anterior a les influències mossàrabs (Ainaud, 1948). Fou E. Junyent qui, tot i haver defensat les tesis mossàrabs (Junyent, 1963), canvià d’opinió i en la seva obra pòstuma ja nega el mossarabisme de l’art català anterior al romànic i atribueix els trets que podrien reconèixer-se com a califals a les influències de Còrdova que pogueren acompanyar les relacions que hi mantingueren els comtes catalans (Junyent, 1983). Avui utilitzem el terme preromànic per a referir-nos a aquest primer període de l’art medieval a Catalunya, davant d’altres denominacions menys neutres i importades de realitats artístiques i culturals diferents.

En el cas d’alguns conjunts concrets, les discrepàncies han anat més enllà de la valoració de les seves característiques per apropar l’art d’aquest període a d’altres realitats i, en definitiva, per qualificar-lo i definir-lo estilísticament. De vegades, les discrepàncies en la datació han estat tan importants que han portat a excloure o incloure els edificis dins d’aquest període. Els casos més clars són el del conjunt de les esglésies de Terrassa i el de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. En el primer cas, davant de la tesi en favor del visigotisme del conjunt de Terrassa de J. Puig i Cadafalch (1936, precedit d’altres treballs: vegeu Catalunya romànica, vol. XVIII. El Vallès Occidental. El Vallès Oriental, 1991, pàgs. 252-255), J. de C. Serra i Ràfols (1949) i J. Ainaud (1976), E. Junyent va pronunciar-se amb força a favor de la tradició carolíngia (Junyent, 1955-56; 1963, pàgs. 19-20 i 1983, pàgs. 33-35 i 62), apuntada ja per M. Gómez-Moreno (1919, pàg. 49) i H. Schlunk (Taracena, Batlle, Schlunk, 1947, pàgs. 389-397), i defensada també per P. de Palol (1967, pàg. 51; 1994, pàg. 65), J. Fontaine (1978, pàgs. 397-415), X. Barral (1981, pàgs. 67-74) i M.S. Gros (1992).

L’església de Sant Pere de Rodes també ha estat —i continua essent-ho— objecte de controvèrsia amb relació a la seva cronologia. Davant d’una primera datació entorn de la notícia d’una consagració del 1022 (Falguera, 1906), J. Puig i Cadafalch, la considerà una obra del segle XII, possiblement perquè en les tipologies establertes per aquests autors l’església de Rodes no hi tenia cabuda (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III, pàgs. 359-364). Aquesta opinió seria seguida per altres autors (Guitert, 1927; Papell, 1930; Gómez-Moreno, 1934, pàg. 49). Però en els mateixos anys trenta es rectificà i es retornà a l’any 1022 com a data de referència per a l’arquitectura de Sant Pere de Rodes (Lampérez, 1930), i el mateix J. Puig i Cadafalch es desdigué de la seva datació tan tardana (1935). Si bé des d’aquell moment no s’ha posat en dubte que es tracta d’un edifici anterior als corrents lombards que incideixen amb força en l’arquitectura catalana de la primera meitat del segle XI, tanmateix s’inicia un debat entorn del problema de la unitat de l’església, en el qual intervenen qüestions com l’inici de l’edifici en unes dates molt primerenques dins del segle X, la validesa del 1022 com a terminus ante quem, l’existència o no d’una modificació del projecte durant la seva realització, l’aprofitament o no de parts pertanyents a un edifici anterior, etc.

Els estudis de l’arquitectura d’aquests segles anteriors al romànic deuen molt als progressos en els coneixements històrics basats en l’àmplia documentació conservada que ha permès de reconstruir els processos de repoblació, de creació de nous nuclis d’hàbitat i de reorganització social, política i eclesiàstica. En aquest terreny, els estudis de R. d’Abadal van ser fonamentals (Abadal, 1965; 1969-70). I les obres de síntesi sobre l’arquitectura d’aquest moment han tingut un suport fonamental en la documentació de repoblació, de manera que les dates de fundació, consagració i dotació d’un temple, episcopal, monacal o parroquial, condicionen necessàriament la datació de l’edifici, en la construcció, parcialment o totalment conservada, o en les seves versions anteriors. De vegades, l’existència per a un mateix conjunt de dates successives de consagració planteja dubtes justificats dels diferents moments de construcció, però no deixen de ser punts de referència molt importants que han de ser contrastats necessàriament amb les restes materials. E. Junyent ja va fer-se ressò ben aviat dels avenços en els estudis històrics a l’hora d’abordar els monuments (Junyent, 1963; 1983). I les síntesis que s’han anat succeint han seguit aquesta línia (Fontaine, 1978; Barral, 1981).

Els comtats catalans en aquests segles mantindran relacions amb els francs, primer com a territoris políticament dependents, però, després, tot i la independència, no hi ha un trencament radical amb Aquisgrà ni amb la resta de l’Imperi. Cal tenir presents aquestes relacions a l’hora d’estudiar els monuments, com també les que s’estableixen amb Roma, tant per part del poder religiós com del laic, en el procés d’elusió del poder franc i en els intents d’independència religiosa dels bisbats respecte de Narbona. Els models disponibles per als edificis catalans de la segona meitat del segle X i del començament del segle XI cal situar-los també en aquest marc.

EI canvi litúrgic a la Narbonense també afectà els comtats catalans a partir de mitjan segle IX. Els principals agents difusors de la nova litúrgia que substituí la visigòtica van ser els monestirs benedictins (Mundó, 1971).

Les dades més antigues sobre les construccions dels segles VIII i IX estan lligades al fenomen de la repoblació, però aquest fenomen fou lent i desigual. Si bé Girona fou lliurada als francs el 785 i Lluís el Piadós ocupà Barcelona el 801, la reorganització eclesiàstica no sempre fou immediata, sinó que avançà al ritme de la repoblació. No és fins el 836 que s’organitza el bisbat d’Elna i a Barcelona no es reprèn la llista de bisbes fins a mitjan segle IX. Una cosa semblant s’esdevingué al bisbat d’Urgell.

El repoblament i l’organització del país estigueren dirigits per una noblesa comtal, una aristocràcia que, com al Baix Imperi havien fet les famílies senatorials, controlà els bisbats i de vegades també els grans cenobis. Molt sovint, abats i bisbes eren membres de les cases comtals, i la majoria dels monestirs més importants van ser fundats per comtes o hi estigueren estretament vinculats i hi exerciren el paper de principals promotors. Molt probablement, aquest fet ajuda a explicar la important activitat constructiva que experimentaren els centres monàstics catalans a la segona meitat del segle X i el canvi d’escala de l’arquitectura dels grans cenobis a partir d’aquell moment, fenomen que tindrà la seva continuïtat als segles del romànic. Recordem els casos de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà o Sant Pere de Rodes.

Paral·lelament, com ja va posar de manifest E. Junyent, de vegades altres fundacions més senzilles no van ser degudes a gent del país sinó a forans. Això no obstant, i a diferència dels cenobis mossàrabs de Castella i Lleó, a Catalunya no es detecta la presència de comunitats organitzades procedents dels territoris islàmics del sud, si bé hi pogueren arribar grups de monjos (Junyent, 1983, pàg. 63 i ss.). Per tant, es fa difícil sostenir el pretès mossarabisme postulat per a l’arquitectura catalana del segle X.

És amb relació a aquest procés que ha perviscut un nombre significatiu de petites esglésies de nau única amb santuari clarament diferenciat a l’extrem, els elements imprescindibles per a una litúrgia elemental. En general, tenien una funció parroquial. La datació presenta moltes dificultats, per bé que hi ha coincidència a considerar-les majoritàriament del segle X. I és que de la segona meitat del segle X daten moltes actes de consagració que evidencien que en aquell moment va caldre tornar a construir molts edificis del segle IX o del començament del segle X, una manifestació prou eloqüent de la precarietat d’aquesta arquitectura anterior, però també de les possibilitats de la classe dominant, bé sigui comtal, episcopal o monacal, com a conseqüència d’una consolidació de l’aparell productiu i del repoblament de tots els territoris de la Catalunya Vella i de la seva organtizació jurisdiccional. I aquest impuls constructor és només el preàmbul del que serà la brillant arquitectura del segle XI.

Planta del conjunt de les esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa, amb indicació de les etapes de construcció.

D. Ferran i N. Peregrina

El conjunt de les esglésies de Terrassa és un dels casos, com ja s’ha apuntat, que no ha deixat de presentar problemes controvertits de funcionalitat i datació des del primer moment en què se n’abordà l’anàlisi monumental. Una de les raons rau probablement en el fet que aquest grup d’esglésies presenta una riquesa estratigràfica, tant arqueològica com monumental, sens dubte excepcional, en uns marges cronològics que van des de l’antiguitat tardana fins al romànic. Santa Maria, Sant Pere (segurament parròquia des del començament) i Sant Miquel foren construïdes en temps romànics, però aprofitant, recobrint i modificant restes i materials de diverses etapes anteriors. S’afegeix a això la també llarga història d’excavacions i restauracions que han deixat un panorama, d’una banda, ple d’imprecisions i. de l’altra, amb interpretacions sobre la funció original d’algun dels edificis queja ha estat contradita.

El bisbat d’Ègara data del 450, quan el bisbe de Barcelona, Nundinari, segregà una part de la diòcesi barcelonina a favor d’Ireneu. Una data decisiva és el 13 de gener de l’any 614, dia en què a Ègara se celebrà un concili provincial convocat per Eusebi, metropolità de Tarragona, per tal de confirmar els cànons disciplinaris del concili d’Osca del 598. I aquesta reunió ha estat utilitzada com a argument per a atribuir les capçaleres de Santa Maria i Sant Pere i l’església de Sant Miquel a l’època visigòtica. El fet que es tracta d’un conjunt de tres esglésies, com els grups del nord de l’Adriàtic; les plantes dels absis de Santa Maria i de Sant Pere, lobulades, i la planta central de Sant Miquel, amb deambulatori i llanterna sobre columnes i arcs; l’aparell de petit carreu regular, amb blocs angulars a la manera dels murs del temple romà de Vic, entre d’altres; o les àmfores utilitzades als carcanyols de les voltes han estat altres arguments esgrimits a favor del visigotisme de Terrassa. Tanmateix, ben aviat sorgiren opinions diferents que portaren a datar el conjunt al món preromànic, per la seva singularitat dins de la tipologia corrent hispanovisigòtica acceptada o per les vinculacions amb esquemes carolingis, com Germignydes-Pres entre d’altres, argumentades per E. Junyent després d’una àmplia anàlisi documental i estilística.

L’any 1991 es va dedicar un simposi internacional a aquestes esglésies, i cada vegada hi ha més motius per considerar que en època preromànica, com a mínim, s’hi realitzaren reformes i decoracions pictòriques, si no és que els absis de Santa Maria i Sant Pere, i l’església de Sant Miquel es bastiren en aquest moment. Ja fa temps que es dubta de la funció baptismal de Sant Miquel, proposada per J. Puig i Cadafalch en textos i en la seva intervenció restauratòria; i ja s’havia apuntat la possibilitat que es tractés d’una estructura funerària a la manera del Sant Sepulcre de Jerusalem i a la llarga sèrie de rèpliques que va originar, sobretot a Occident (Palol, 1967). En el simposi del 1991, M.S. Gros ha estudiat l’evolució de les dedicacions de tots tres temples i conclou que la triple dedicació s’hauria gestat als segles V i VI, però la introducció de l’arcàngel entre Sant Pere i Santa Maria no pot ser anterior a l’època carolíngia. Així, l’església de Sant Miquel hauria tingut com a titular en origen la vella dedicació funerària de sant Esteve i sant Miquel. Cita com a paral·lel l’església carolíngia del monestir de Fulda, on al segle IX es construí una capella rodona amb deambulatori i cripta prop de l’església de Sant Pere, dedicada al Sant Sepulcre i a sant Miquel, segons els textos de Raban Maur. Altres grups episcopals dedicats a Santa Maria, sant Pere i sant Miquel es troben també a les catedrals de Besiers i Adge, a la Narbonense.

El conjunt de Terrassa, malgrat els problemes que encara planteja, no deixa de ser un punt de frontissa important entre el món antic i l’alta edat mitjana. La pervivència de models antics, la reutilització de materials escultòrics romans a Sant Miquel, la inexistència de termes de comparació en l’arquitectura catalana —com tampoc no n’hi ha a l’hora d’analitzar-ne les decoracions pictòriques— són només alguns dels aspectes que configuren una realitat monumental extraordinàriament complexa, i que es presenta força aïllada en el panorama arquitectònic català. Campanyes de reexcavació i renovades recerques en curs ben segur que aportaran en un futur proper nous plantejaments que permetran d’avançar en el coneixement de la problemàtica d’aquest conjunt.

Deixant de banda el controvertit conjunt de Terrassa, desconeixem gairebé del tot les característiques de l’arquitectura del segle IX, ja que sembla que hi ha acord en el fet que la que es conserva és majoritàriament del segle X. Tanmateix, la documentació ens informa que l’activitat constructiva existí i les notícies sobre les seus episcopals i els grans monestirs en són el millor exemple. En totes elles, tret de la seu de Barcelona, s’hi aixecaren nous edificis. A Girona, la Seu d’Urgell, Elna i Vic es construeixen esglésies episcopals de nova planta, i en el cas de Vic i Urgell hi perviu la tradició antiga de grups episcopals, amb una triada d’esglésies sota l’advocació en ambdós casos de Santa Maria, sant Pere i sant Miquel, la mateixa que a Terrassa. Consta que la majoria d’aquestes esglésies foren consagrades al segle IX o al començament del segle X. Però de cap d’elles no han perviscut restes materials i, en tots els casos, ben aviat s’iniciaren processos de nova construcció per substituir-les, la majoria als segles del romànic (per a les dades documentals, vegeu Junyent, 1983, pàg. 53 i ss.; Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàgs. 26-27). En dues d’elles, Elna i Girona, els motius de la curta vida d’aquests edificis sembla que estaven relacionats amb l’estat ruïnós que presentaven. En el primer cas, ja consta així en un precepte del rei Carles del 898, i, en el segon, al començament del segle XI, durant l’episcopat de Pere Roger.

Aquesta substitució tan seguida de les esglésies episcopals i el fet que es doni en la major part de les seus pot fer suposar que es tractava d’edificis que esdevingueren petits davant del creixement del segle X. Però, en realitat, aquest és un període en què la majoria d’esglésies es fan i es refan. Una de les raons que cal tenir en compte són les ràtzies sarraïnes, que sovintejaren sobretot durant el segle IX. Però també cal plantejar-s, e la hipòtesi que ens trobem davant d’una arquitectura d’escassa qualitat, realitzada amb pocs mitjans i materials pobres. Les notícies d’Elna i Girona en podrien ser un testimoni. I encara hi ha una altra dada que aporta l’acta de consagració de l’església, no conservada, de Sant Germà de Cuixà, del 953, que devia substituir l’anterior del segle IX. El text diu que el nou temple, a diferència de l’anterior que era de fang i pedres (ex luto et lapidibus), ara és de pedra i calç i coberta amb embigat de fusta (“ex calce et lapidibus et lignis dedolatis”) (Junyent, 1983, pàg. 213). Segons això, l’edifici del segle IX estava construït majoritàriament amb obra de tàpia.

En els casos de Sant Esteve de Banyoles i de Sant Quirze de Colera també es fa referència a la consagració d’edificis de pedra. En el primer cas, l’any 957 es consagrava un edifici de pedra fins a la coberta, és a dir, un edifici voltat (“mirifice construxit a pavimentum usque ad tegimert ex calce et lapidibus dedolatis”), el qual, segons el mateix document, en substituïa un altre que havia estat cremat pels pagans (Catalunya romànica, V, El Gironès. La Selva. El Pla de l’Estany, 1991, pàg. 394). A Colera, segons consta, el 935 ja s’havia consagrat un edifici de pedra (“caucibus et petris utilitas reformavit”) (Catalunya romànica, IX, l’Empordà II, 1990, pàg. 756).

Aquestes al·lusions a la utilització de la pedra en les actes de consagració del segle X, i la presència de cobertes amb volta al santuari i de vegades a la nau, evidencien que es produí un procés de millora substancial de la tècnica constructiva, que n’afectà els materials i les estructures.

L’església de Sant Quirze de Pedret, inicialment d’una sola nau i més tard ampliada amb dues naus laterals.

ECSA - F. Bedmar

La major part d’edificis conservats d’aquesta època són petites esglésies d’una única nau amb un absis, i estan esteses per tot el país, i també al N dels Pirineus fins al Roine. No són freqüents en aquest tipus d’edificis les plantes amb tres naus, per bé que exemples com els de Sant Quirze de Pedret o Sant Miquel de Sornià amb més d’una nau són també prou significatius. L’església de Pedret hauria estat incialment d’una sola nau amb absis trapezoidal, a la qual poc després i encara dins del segle X, s’hauria afegit dues naus laterals amb els corresponents absis, ara de planta de ferradura. Aquest plantejament de dos moments constructius molt propers, tot i que no havia estat acceptat per alguns autors, ha estat confirmat per les troballes arqueològiques (Junyent, 1983, pàg. 142 i ss. i 194 i ss.; López, Caixal i altres, 1995). En el cas de Sant Miquel de Sornià, el seu estudi també ha permès de diferenciar dos moments de construcció força propers en el temps. Igual que a Sant Quirze de Pedret, a una nau amb absis trapezoïdal cobert amb volta, s’afegí, al costat sud, una segona nau amb absis de planta de ferradura. Les dues fases correspondrien a la meitat i al final del segle X. Una segona església a Sornià, Santa Felicitat, amb nau i absis trapezoidal, s’hauria d’assimilar més a la primera fase de Sant Miquel (Ponsich, 1948). Pedret i, en part, Sornià són els edificis que més s’acosten a l’esquema de planta basilical amb tres naus. A més, la resolució de la capçalera amb un absis central carrat i capelles absidals laterals les converteix en reflexos, llunyans i a una escala molt diferent, de l’església de Sant Miquel de Cuixà. De fet, en el cas de Sornià, ja havien estat proposades similituds en aquest sentit amb relació als arcs.

A les capçaleres predominen els absis carrats o trapezoïdals en tot l’àmbit català, també a ambdós vessants dels Pirineus orientals, per bé que no deixarà d’haver-n’hi de planta semicircular o ultrapassada. Són tipologies que continuen probablement una tradició de l’antiguitat tardana. Sense que calgui establir una relació directa de causa-efecte, es dóna el cas que algunes d’aquestes petites esglésies s’aixecaren en el lloc on hi havia hagut una vil·la romana. En són exemples les esglésies de Palol Sabaldòria o Sant Cristòfol de Cabrils. Un altre exemple, no conservat, degué ser-ho el de l’església de Santa Maria de Sales, a Viladecans, un edifici amb nau romànica i absis gòtic, que degué substituir-ne un de més antic, probablement preromànic; si més no, s’hi han trobat enterraments datables al final del segle X. Cal, doncs, plantejar-se la recuperació d’antics llocs rurals, possiblement amb estructures de culte, després de l’ocupació islàmica. Aquest fet, però, potser no justifica plantejaments dicotomies que s’han intentat aplicar a l’arquitectura catalana del període preromànic, segons els quals aquest seguit de petits edificis rurals, de plantes molt senzilles i sovint irregulars, de nau i capçalera úniques, respondrien a la pervivència d’una tradició precedent, de l’antiguitat tardana. Al mateix temps, aquests edificis haurien quedat al marge dels corrents de l’arquitectura carolíngia que, en canvi, haurien conegut les esglésies dels grans monestirs com Sant Pere de Rodes o Sant Miquel de Cuixà (ainaud, 1948; Fontaine, 1978, pàg. 273).

Un dels aspectes que es detecta en tota l’arquitectura d’aquesta època és la generalització de l’ús de la volta als santuaris, precedits per un arc triomfal, normalment ultrapassat, forma que sovint també segueix la volta absidal, en tancar-se en la línia ¿’imposta. L’amplada limitada d’aquests espais ho afavoria, i només quan les dimensions eren sensiblement més grans, no s’hi utilitzava la volta, com a l’absis central de Sant Miquel de Cuixà. En alguns casos, fins i tot la coberta de la nau va ser resolta amb pedra, com a Sant Cristòfol de Cabrils o a Sant Julià de Boada. En aquest segon cas, la nau és dividida en dos trams per un arc de reforç en forma de ferradura, que presenta diferències respecte de l’arc triomfal, ja que té els muntants endarrerits. A més, la gran desviació de la nau respecte de l’absis i els gruixos de mur diferents han fet suposar que l’edifici respon a dos moments de construcció.

Les capçaleres pluriabsidals en aquests petits edificis són molt escasses i de resolució senzilla. No hi ha en cap cas transsepte, el qual només trobarem en edificis monàstics de dimensions més grans. Hem vist com a Sant Quirze de Pedret i a l’església de Santa Felicitat, a Sornià, s’hi afegeixen absis que obren a naus laterals. Les esglésies de Sant Vicenç d’Obiols i de Santa Maria del Marquet, en canvi, presenten capçaleres tripartides però amb nau única, mitjançant absidioles laterals de planta carrada com l’absis central, obertes perpendicularment a la nau. Aquesta disposició ha portat de vegades a parlar de transsepte per a aquests casos. Però a Sant Vicenç d’Obiols és molt clar que es tracta d’absis, encara que d’escassa fondària, atès que l’accés a aquestes absidioles és idèntic que a l’absis principal: un arc triomfal sostingut per columnes. En el cas del Marquet (o Matadars), la capçalera només es conserva parcialment, sense l’absis del S, mentre que la resta de l’edifici és d’època romànica. Però tot fa pensar que es tracta d’un esquema similar al d’Obiols.

La majoria d’aquestes esglesioles presenten moltes dificultats de datació. La simplicitat i irregularitats en la planta, amb desviacions de l’eix principal, són trets propis d’una arquitectura rústica, de caràcter rural, que pogueren mantenir-se en el cas de reconstruccions posteriors d’aquestes estructures. Tot i el caràcter senzill d’aquestes petites esglésies, no deixen de ser el resultat de la vitalitat constructiva d’aquest moment i dels progressos tècnics que es constataven més amunt. Tanmateix, no poden ser considerades com una mostra representativa de l’arquitectura del segle X tot i el seu elevat nombre, sinó més aviat el reflex, sovint molt llunyà, de les construccions dels grans centres episcopals i monàstics, de les quals, en canvi, només n’han perviscut escassos conjunts: aquells que no van ser reemplaçats per noves construccions en moments posteriors. En canvi, el caràcter rural de les primeres és precisament el que les ha mantingudes, malgrat que també s’hi obraren reformes.

Al costat d’aquest important nombre de petites esglésies, l’arquitectura del segle X produí edificis d’una escala i complexitat radicalment diferents; ens n’han arribat, totalment o parcialment i amb més o menys transformacions, les esglésies de Sant Miquel de Cuixà, de Santa Maria de Ripoll i de Sant Pere de Rodes, sens dubte tres dels centres monàstics més importants d’aquesta època. Aquestes edificacions tenen en comú que són de planta basilical i tenen un important transsepte i una capçalera múltiple, formada per tres o més absis. El transsepte, un element important en l’organització litúrgica, sempre és discontinu. Dos braços perpendiculars i més baixos obren a la nau principal, que arriba fins a l’absis, però no la tallen. El transsepte, entès en alçat com a nau transversal de la mateixa alçada que la principal i formant un creuer, no el trobarem fins a l’arquitectura romànica del segle XI.

Tot i aquests trets comuns, els tres edificis són molt diferents entre si, i responen probablement a models diferents. L’església de Sant Miquel de Cuixà, reconstruïda el 956 i consagrada el 974, fou impulsada inicialment pel comte Sunifred i l’abat Ponç que, en morir al cap de poc, fou substituït per l’abat Garí. Un arquitecte singular, del qual no sabem el nom, i que treballava per a l’abat Garí en altres obres, degué estar present també a Cuixà.

L’església és de tres naus separades per arcs de ferradura sobre grans pilars. Cinc absis —el septentrional desaparegut— obren a un ampli transsepte molt més llarg que l’amplada total de les naus. L’absis central és de planta rectangular, lleugerament desviat cap al NE respecte de l’eix de les naus. Els absis laterals són semicirculars, amb trams preabsidals i arc triomfal d’accés de ferradura, forma que repeteix la volta. Un dels problemes que planteja la capçalera de Cuixà és el fet que l’acta de consagració del 974 parla de set altars. L’existència de només cinc absis va portar J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard a plantejar la possibilitat que els dos espais allargats i rectangulars que separen l’absis principal dels laterals i que també obren al transsepte fossin en realitat les altres dues capelles (Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, 94, pàgs. 369-370). D’aquesta manera, ens trobem davant d’un tipus de temple amb una capçalera molt desenvolupada respecte de les naus, tant en dimensions com en nombre d’absis, que presenta unes similituds molt significatives amb l’església de Cluny II consagrada el 981, per tant contemporània de la del monestir conflentà de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta tipologia és la que K.J. Conant anomenà planta esglaonada, en la qual s’incorporen aquests espais allargats anomenats criptes superiors, i que tenen clars precedents en l’arquitectura carolíngia.

A Cuixà, aquests dos espais que obren al transsepte mitjançant una porta allindanada, sobremuntada per una finestra d’arc de ferradura, podrien pertànyer, doncs, a la construcció del 974, per bé que no tots els autors hi coincideixen. 1 és que aquests espais foren, com a mínim, modificats en la reforma de la capçalera duta a terme per Oliba i que es consagrà el 1040. La seva obertura i comunicació per darrere l’altar principal permeté la construcció de tres absidioles més, de les quals només queda la septentrional, però es van trobar els fonaments de les altres dues (Gaillard, 1934).

Un reflex de l’arquitectura de Cuixà, amb transsepte i diferents absis que hi obren es troba a les esglésies monàstiques properes de Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, contemporànies de Sant Miquel i profundament modificades en època romànica. Aquí la fórmula és més senzilla, amb tan sols tres absis.

Arc triomfal de la primitiva església preromànica de Sant Miquel d’Olèrdola, ara convertit en una porta exterior lateral de l’edifici.

ECSA - F. Bedmar

Un altre aspecte controvertit de Cuixa fou el motivat pels estudis de F. Hernández, que va plantejar l’assimilació d’aquest edifici al món mossàrab d’inspiració cordovesa (Hernández, 1932) i fou seguit per altres autors. P. Ponsich analitzà acuradament la forma dels arcs i la seva tècnica de construcció i va reconèixer-hi paral·lelismes no hispànics provinents del món de tradició carolíngia (Ponsich, 1971). Aquest plantejament va ser seguit amb contundència per E. Junyent, que va desmentir el suposat mossarabisme de l’arquitectura romànica catalana, tot constatant que els arcs de ferradura són generalment diferents dels califals i mossàrabs en no tenir els muntants enretirats ni estar adovellats (Junyent, 1983). Els únics arcs adovellats i amb els muntants enretirats que hi ha a Catalunya són a les petites esglésies no monacals de Santa Maria de Marquet, Sant Julià de Boada, Sant Quirze de Pedret i Sant Miquel d’Olèrdola. Aquests exemples poden ser considerats com una de les manifestacions de la relació dels comtats catalans amb Còrdova, més que no pas la conseqüència de les influències de comunitats monàstiques mossàrabs, atès que no es coneix la presència de grups monàstics organitzats com en altres zones del NE peninsular, sinó tan sols la presència esporàdica de monjos d’origen andalusí.

Al costat d’aquestes relacions amb Còrdova, i a més de les normals connexions amb l’imperi Carolingi, els comtats catalans mantingueren vinculacions amb Itàlia, que s’intensificaren després de la ruptura amb Hug Capet. Membres de l’Església i de la noblesa sembla que anaren en diverses ocasions a Roma. L’abat Garí, per exemple, el 978 tornà a Itàlia i arribà fins a Venècia, on contactà amb el dux venecià Pere Orsèol, el qual l’acompanyà i es retirà a Cuixà. L’església de Santa Maria de Ripoll, per bé que ens és força mal coneguda, ha estat explicada en diverses ocasions a partir del coneixement de les grans basíliques romanes de l’antiguitat tardana. El comte Oliba Cabreta, principal promotor de l’església consagrada el 977, juntament amb el seu germà el comte bisbe Miró, havien realitzat diversos viatges a Roma (Palol, 1978). Tot i que ens és difícil conèixer la planta d’aquest edifici amb relació al temple de set absis que l’abat Oliba consagraria el 1032, en el qual com a mínim es reconstruí enterament la capçalera, el temple del 977 era una basílica amb cinc altars, segons l’acta de consagració, cosa que ha portat a suposar que la capçalera hauria estat formada per cinc absis, que obrien a cinc naus (Junyent, 1975), o bé a un transsepte, amb una disposició semblant a la de Cuixà (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, II, pàg. 158).

El tercer gran edifici d’aquest període és el temple de Sant Pere de Rodes. Una primera dada coneguda és la làpida sepulcral de Tassi, mort el 955, en què es llegia hanc aulamin capul erexit. L’altra data coneguda és la notícia del 1022 en la qual es diu que s’ha consagrat l’església. Des del darrer quart del segle IX tenim constància documental d’una cel·la monàstica, juntament amb d’altres que existien en aquesta zona, per bé que l’ocupació del lloc es remunta a època baiximperial, pels materials trobats. La recerca arqueològica ha permès de conèixer restes de construccions anteriors, probablement corresponents a la primera època del cenobi, entre les quals hi ha una església anterior a l’actual, l’absis de la qual ha perviscut en el mur de la cripta (Adell-Riu, 1998, vol. XXVII, pàgs. 148-149). A mitjan segle X, Sant Pere de Rodes esdevé un monestir independent i coneix un creixement molt important de les seves possessions, que cal atribuir al paper promotor del comte Gaufred d’Empúries-Peralada, el qual, de manera semblant a Sunifred de Cerdanya respecte de Sant Miquel de Cuixà, prengué ei cenobi de Rodes sota la seva protecció i el convertí en un monestir important. Ho testimonien les nombroses donacions que hi féu a la segona meitat del segle X. També un senyor del comtat, Tassi, estigué estretament vinculat al cenobi. Hi ingressà com a monjo i hi moria a mitjan segle X; el seu fill, Hildesind, n’esdevingué el primer abat.

Aquest va ser un dels moments més importants del monestir, en el qual es renovaren completament les construccions, en una campanya constructiva que s’endinsa al segle XI. L’interès del monestir de Sant Pere de Rodes rau en el fet excepcional que no solament n’ha perviscut l’església d’aquesta època, sinó també part de les dependències claustrals. L’edificació del temple degué començar en aquests moments, potser ja en temps de Tassi, i els resultats dels estudis arqueològics i arquitectònics endegats en el procés recent de restauració del monestir (Adell-Riu, 1998, vol. XXVII, pàgs. 148-156) han descobert que es tracta d’un edifici construït segons un projecte unitari, establert ja des dels seus inicis, com ho demostren l’estructura dels pilars, els quals des dels fonaments estan preparats per a fer de suport a una construcció amb volta. El problema que es planteja és si aquesta construcció ja era completament acabada al segle X, quan l’any 991 morien Hildesind i Gaufred, o bé cal portar-la fins a les primeres dècades del segle XI. J.A. Adell i E. Riu, autors de l’estudi esmentat, publicat en el volum XXVII de Catalunya romànica, sostenen que, tot i que en aquell any ja devia estar pràcticament enllestit, és possible que l’acabament fos en els primers anys del segle XI. En aquest moment és quan s’hi afegeix la galilea. Tanmateix, els capitells, les impostes i els relleus de la façana són elements que també s’han de tenir en compte en aquest debat, especialment perquè presenten semblances molt significatives amb obres de tallers rossellonesos actius a la primera meitat del segle XI, la primera de les quals, la llinda de Sant Genis de Fontanes, està datada en la seva inscripció en 1019-1020. Per tant, la possibilitat d’un allargament de la construcció en les dues dècades del segle XI ha de ser considerada seriosament.

Malgrat que l’arquitectura dels segles anteriors al romànic ens és força mal coneguda per l’escassetat d’edificis importants conservats, tenim prou dades, documentals i monumentals, per a afirmar que seguí les passes de recuperació, repoblament i organització del país, i que esdevingué un signe del nou poder emergent dels comtats i dels monestirs. L’assignatura pendent, en casos com el monestir de Ripoll, és la recerca arqueològica, que pot proporcionar dades fonamentals i aclarir dubtes que només tenen aquesta via de resolució. L’arquitectura d’aquesta època és el primer estadi de què serà la gran arquitectura romànica del segle XI. I en alguns casos la continuïtat de l’arquitectura lombarda respecte de l’etapa precedent és molt clara, tal com demostren les actuacions edilícies d’Oliba a Sant Miquel de Cuixà (Carbonell, 1991).

Bibliografia

• R. d’Abadal: Els primers comtes catalans, ed. Vicens-Vives (“Biografies Catalanes”. Sèrie històrica núm. 1), Barcelona 1965 (la edició: 1958).
• R. d’Abadal: Dels visigots als catalans, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1969-70.
• J.A. Adell-E. Riu: Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. XXVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998, pàgs. 148-156.
• J. Ainaud: Notas sobre iglesias prerrománicas, “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona” (Barcelona), VI, 3-4 (1948), pàgs. 313-321.
• J. Ainaud: Los templos visigótico-románicos de Tarrasa. Monumento Nacional, Editora Nacional, Madrid 1976 (obra de la qual es féu una segona edició traduïda: Les esglésies de Sant Pere de Terrassa, Ajuntament de Terrassa-IMCET, Terrassa 1990).
• X. Barral: Nouveaux apports au dossier archéologique de l’église de Saint-Michel de Cuxa, “Journal des Savanls” (París), juliol-setembre 1977, pàgs. 192-223. (Inclou el text de J. Puig i Cadafalch, Les recherches faites à Saint-Michel de Cuxa d’août 1936 à janvier 1937).
• X. Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
• E Carbonell: Algunes reflexions sobre l’arquitectura a Catalunya a l’entorn de l’any 1000, “Actes del Col·loqui Internacional Hug Capet”, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, pàgs. 387-392.
• N. de Dalmases-A. José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles IX-XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986.
• A. de Falguera: Sant Pere de Roda, Barcelona 1906.
• J. Fontaine: El prerrománico, Ediciones Encuentro (“La España románica”, 8), Madrid 1978.
• J. Fontaine: El mozárabe. Ediciones Encuentro (“La España románica”, 10), Madrid 1984.
• G. Gaillard: Hypothèses sur le chevet de l’église de Saint-Michel de Cuxa, “Bulletin Hispanique” (París), XXXVI (1934), pàgs. 257-286.
• M. Gómez-Moreno: Iglesias mozárabes. Arte español de los siglos IX al XI, Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios Históricos, Madrid 1919.
• M. Gómez-Moreno: Arte románico español. Esquema de un libro. Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios Históricos, Madrid 1934.
• M. Gómez-Moreno: El arte árabe español hasta los almohades. Arte mozárabe, dins Ars Hispaniae, vol. III. ed. Plus Ultra, Madrid 1951.
• M.S. Gros: La funcionalitat litúrgica de les esglésies de Terrassa, “Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Terrassa, 20, 21 i 22 de novembre. Actes”, Terrassa 1992, pàgs. 77-83.
• J. Guitert: Monestir de Sant Pere de Rodes, Impremta de la Casa Provincial de la Caritat, Barcelona 1927.
• F Hernández: Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña (basas y capiteles del siglo X), “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid), VI (1930), pàgs. 21-49.
• F. Hernández: San Miguel de Cuixá. Iglesia del ciclo mozárabe catalán, “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid), VIII (1932), pàgs. 157-199.
• E. Junyent: Las iglesias de la antigua sede de Egara, “Ampurias” (Barcelona), XVII-XVIII (1955-56), pàgs. 79-96.
• E. Junyent: L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia, discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegit el 27 d’octubre de 1963.
• E. Junyent: El monestir de Santa Maria de Ripoll, Barcelona 1975.
• E. Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983.
• V. Lampérez: Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad Media según el estudio de los elementos y los monumentos, ed. Espasa-Calpe, Madrid 1930.
• A. López-À. Caixal i altres: Església de Sant Quirze de Pedret, “Quaderns científics i tècnics” (Barcelona), 6 (1995), (“Investigacions arqueològiques i històriques al Berguedà, II”), pàgs. 179-374.
• A.M. Mundó: Les changements liturgiques en Septimanie et en Catalogne pendant la période préromane, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 2 (1971), pàgs. 29-42.
• P. de Palol: Arqueología cristiana de la España romana (siglos IV-VI), CSIC, Madrid-Valladolid 1967. P. de Palol: Ripoll i Roma, “Revista de Girona” (Girona), 83 (1978), pàgs. 175-178.
• P. de Palol: Els precedents de l’art romànic a Catalunya, dins Catalunya romànica, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàgs. 59-68.
• A Papell: Sant Pere de Roda, Ideal Tipografia, Figueres 1930.
• P. Ponsich: Les deux églises mozarabes de Sournia (Pyr. Or.), “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona” (Barcelona), VI, 3-4 (1948), pàgs. 297-311.
• P. Ponsich: L’architecture préromane de Saint-Michel de Cuxa et sa veritable signification, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 2 (1971), pàgs. 17-27.
• J. Puig i Cadafalch: La seu visigòtica d’Egara, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1936.
• J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-18.
• J. Puig i Cadafalch-G. Gaillard: L’église de Saint-Michel de Cuxa, “Bulletin Monumental” (París), 94 (1935), pàgs. 353-373. J. de C. Serra-Ràfols-E. de Fortuny: Excavaciones en Santa María de Egara (Tarrasa), Ministerio de Educación Nacional, Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas (“Informes y memorias”, 18), Madrid 1949.
• B Taracena. P. Batlle, H. Schlunk: Arte romano. Arte paleocristiano. Arte visigodo. Arte asturiano, dins Ars Hispaniae, vol. II. ed. Plus Ultra, Madrid 1947.

L’arquitectura monàstica preromànica i les seves relacions amb Europa: Sant Miquel de Cuixà

Vista aèria del monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat a la vall del riu Lliterà, al peu del Canigó.

ECSA - F. Tellosa

Són ja ben coneguts els contactes que els comtats catalans mantingueren amb l’exterior al segle X. A les relacions obligades amb la monarquia franca, tant per part dels comtes com dels grans centres monàstics, s’hi ha d’afegir les que es mantenien amb el califat. I ja a la segona meitat del segle X els sovintejats viatges a Roma. L’autoritat papal aniria substituint a poc a poc la de la monarquia franca, especialment des de mitjan segle X (Abadal, 1970).

L’arquitectura catalana anterior al romànic o, més ben dit, els escassíssims edificis conservats, bé físicament o a través de la seva memòria, tingueren molt a veure segurament amb les relacions que mantingué el país amb l’exterior. A més del nombrós grup de petites esglésies rurals conservades, els dos edificis significatius del segle X són els temples monàstics de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Pere de Rodes. A més, coneixem l’acta de consagració de Santa Maria de Ripoll del 977, en la qual es parla d’una església de cinc naus i cinc absis (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 155-158; Junyent, 1975, pàg. 26; 1983, pàgs. 149-150). La inexistència de paral·lels coneguts d’aquestes característiques en l’arquitectura catalana o en la més propera del migdia franc, ha portat a plantejar la possibilitat que el model seguit sigui el de les basíliques romanes de l’antiguitat tardana. Hipòtesi ja plantejada per P. de Palol (1978) i basada en el fet que l’any 951 es produí la primera gran expedició a Roma de dignataris eclesiàstics del país, encapçalats pel comte Sunifred de Cerdanya, i en la qual també participà l’abat Arnulf de Ripoll, amb la finalitat d’obtenir butlles per a les respectives cases monàstiques, que l’any següent es completarien amb preceptes reials obtinguts del monarca franc en un nou viatge col·lectiu. Abans, J. Puig i Cadafalch havia establert la relació amb Sant Pere de Roma per a la basílica del segle XI promoguda per Oliba (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàg. 162).

El segon gran edifici del preromànic català i el primer dels conservats és l’església de Sant Miquel de Cuixà. De manera semblant a com ha estat suposat per a Ripoll, molts trets de la basílica ultrapassen clarament la tradició arquitectònica autòctona. Els seus aspectes morfològics no semblen allunyats de les maneres de construir del país (tipus d’aparell, fesomia dels arcs, etc.). I són precisament aquests trets, i la secció de ferradura de les voltes dels absis laterals, els que portaren a introduir la tesi de la necessària influència mossàrab per a explicar-los (Hernández, 1932). L’any 1954, Stym-Popper ja demostraria, però, que les tesis d’Hernández eren errònies, sobretot en allò referent als arcs de ferradura. La desigualtat de les seves dimensions i la diversitat de mides dels carreus dels pilars dificultarien, segons aquest autor, relacionar aquest tipus de construcció amb el rigor de l’Àndalus (Stym-Popper, 1955, pàg. 308). Tanmateix, l’organització de la capçalera, igual com passarà amb les construccions occidentals del segle XI promogudes per Oliba, respon a models que cal anar a cercar en l’arquitectura forana. La seva estructura, el seu desproporcionat desenvolupament respecte de les naus, l’elevat nombre d’absis, la presència d’un ampli transsepte marcadament sobresortint, fan necessari traslladar el debat a aquest terreny.

Els autors més recents ja han introduït, per al cas de Cuixà, la necessària existència de lligams amb l’arquitectura del nord, concretament amb l’arquitectura carolíngia, que s’haurien incorporat a una tradició arquitectònica local (Junyent, 1983, pàg. 108; Barral, 1977, pàg. 192; 1981, pàgs. 146-147). C. Heitz concretà més aquestes relacions, especialment per al conjunt de capelles occidentals del segle XI, tot interpretant-les com una mostra de la proliferació de santuaris en un mateix eix, un dels trets de la penetració d’elements carolingis en l’àmbit meridional i, més concretament, en l’àrea mediterrània, als segles X i XI (Heitz, 1981).

L’augment d’altars a la capçalera també és un tret de l’arquitectura carolíngia a partir de la segona meitat del segle IX (Heitz, 1974, pàgs. 37-38). Però al segle X serà un aspecte destacat de l’arquitectura monàstica i el model concret en el qual cal pensar és Cluny II.

Arc ultrapassat de l’absidiola nord de la capçalera de Sant Miquel de Cuixà, construïda en època de l’abat Garí.

ECSA - A. Roura

Des del trasllat del monestir de Sant Andreu d’Eixalada a l’indret de Cuixà, aportat als béns del monestir per Protasi (arxipreste d’Urgell que amb un grup de monjos s’havia incorporat a la comunitat) i que tenia l’església de Sant Germà (Ponsich, 1952a; Abadal, 1969, pàg. 400 i ss.), se succeïren un seguit d’esglésies de les quals només s’ha conservat l’actual de Sant Miquel (Delcor, 1975). Des del darrer quart del segle IX, en temps del comte Miró, el monestir de Cuixà estigué sota el patronatge i la protecció comtal, una situació semblant a la d’altres grans monestirs. A mitjan segle X, aquesta política comtal es veié enfortida amb Sunifred. Sota el seu mandat, es consagrà l’església de Sant Germà el 953 i es començà la de Sant Miquel, consagrada el 974. També sota el seu mandat Cuixà inicià els contactes amb Roma, i, desaparegut l’abat Ponç, confià els destins del monestir a l’abat Garí, que també ho era de Sant Pere de Lesat.

L’església consagrada l’any 974 és l’única que ha perviscut. Tanmateix, guarda alguns interrogants sobre la construcció del segle X. En primer lloc, les irregularitats a la planta, que són especialment importants a la zona del presbiteri, pel fet que l’absis central es troba sensiblement desviat respecte de l’eix principal de la basílica. L’explicació donada es relaciona amb el fet que possiblement un edifici anterior, l’oratori de Sant Miquel esmentat en la documentació, podria haver condicionat la planimetria del nou edifici. Els fonaments d’aquell foren trobats en les excavacions realitzades en els treballs de restauració dirigits per S. Stym-Popper en els quals també es trobaren els fonaments del que degué ser l’arc triomfal d’accés a l’absis principal (Ponsich, 1952b, pàgs. 44 i ss.).

S. Stym-Popper va introduir una altra consideració en el debat sobre la consecució de les obres. Arran de la trobada d’unes pintures en el mur oriental del transsepte, darrere els pilars dels arcs del creuer, va plantejar la hipòtesi d’un canvi de pla. I aquest canvi va suposar que s’hauria pogut produir en fer-se càrrec Garí de la direcció del monestir. Segons consta en el sermó del monjo Garsies, Garí s’ocupà d’acabar un edifici ja començat, un edifici iniciat per l’abat Ponç cap al 956, poc després de la consagració de Sant Germà. Però el 965, poc abans de la mort del comte Sunifred, que cridà Garí a Cuixà, es produïa el relleu. No sabem exactament quina part del temple fou bastida en cadascuna de les dues etapes, però el que sí que coneixem és el perfil de Garí i podem deduir que alguns aspectes de l’arquitectura de Sant Miquel de Cuixà s’han d’atribuir al nou context que s’obre amb aquest abadiat.

Garí era l’abat del monestir de Sant Pere de Lesat des del 961 o abans. Lesat fou fundat l’any 940 pel vescomte Ató de Tolosa i encomanat des d’aquell moment a Odó de Cluny com tantes altres cases aquitanes. Des del començament, per tant, aquest monestir estigué imbuït de l’esperit i la regla cluniacencs. I és d’aquest marc que procedia Garí quan arribà a Cuixà, cridat per Sunifred pocs mesos abans de morir. La influència de Garí degué ser immediata, ja que Sunifred féu una deixa testamentària a la casa de Cluny. I Cuixà degué passar a regir-se segons els nous principis de l’ordre cluniacenc.

Tant l’acta de consagració com el sermó del monjo Garsies del segle XI donen detalls valuosíssims de la construcció del nou edifici. Garsies atribueix al comte els fonaments amb pedra i carreus, i diu també que hi elevà uns elegantíssims arcs. Si tenim en compte l’acta de consagració en què s’informa que l’antic oratori de Sant Miquel no s’enderrocà d’entrada per tal de garantir la celebració del culte, i que els fonaments d’aquest oratori es van trobar al presbiteri (Ponsich, 1952b, pàg. 46), podríem suposar que la construcció de la nova església comença per la nau —segons ja indicaren J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard (1935, pàgs. 364-365)—, i l’absis principal pogué ser una mena de construcció embolcall d’aquella primera, la qual cosa explicaria la desviació axial. D’altra banda, els elegantíssims arcs de què parla Garsies potser són els de separació de les naus, i les dimensions que es donen (“trenta-tres colzes de llarg i gairebé quaranta pams d’ample”, traducció de R. d’Abadal, 1969, pàg. 461) fan pensar més aviat en l’amplada de la nau i l’absis principal. Pel que fa a la llargada no es correspon amb la de la nau; es pot tractar d’un error o potser d’una nau més curta precedida d’un nàrtex (Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, pàgs. 364-365).

L’any de la mort del comte, el 965, quan també Garí ocupà l’abadiat, la part construïda no estava encara coberta. Justament, ei text de Garsies continua: “treballà igualment en la compleció de la basílica, aixecant enlaire els murs amb un treball ràpid i digne d’admiració, de magnífica factura, i cobrint l’edifici amb un sostre de bigues decorat amb gran bellesa” (traducció de R. d’Abadal (1969, pàgs. 461-462). Sembla com si es tractés de la coberta de la nau o naus —cal recordar que les naus laterals no van ser cobertes amb volta fins al segle XI—.

Si partim, doncs, de la hipòtesi que l’edifici fou començat per les naus, la capçalera en la seva totalitat podria haver estat construïda en darrer lloc per tal de mantenir en ús el màxim de temps el vell oratori. Seguint aquest fil argumental, la capçalera hauria pogut ser, per tant, una obra majoritàriament de l’abat Garí.

L’acta de consagració planteja un altre problema relacionat amb la capçalera. El text informa que l’any 974 es van consagrar set altars. Tenint en compte que només hi ha cinc absis, ja des de ben aviat J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard es preguntaren on podien haver estat situats els altres dos altars (Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, pàgs. 369-370). La teoria que sostingueren els autors és que es devien trobar en els espais compresos entre el presbiteri i els absis laterals, i que s’obren al transsepte mitjançant una porta allindanada sobremuntada per una finestra d’arc ultrapassat. Aquí hi hauria hagut sengles petites capelles quadrades. Però la hipòtesi, que com després veurem sembla la més plausible, ha tingut pocs seguidors, perquè no hi ha gaire acord sobre la datació d’aquests “passadissos”. S’ha sostingut que podrien ser una reforma poc posterior o correspondre ja a la remodelació de la capçalera empresa per Oliba al segle XI, consistent en l’engrandiment de la part de darrere de l’absis principal amb tres petites absidioles dedicades al culte dels màrtirs Valentí i Flaminià i del confessor Nazari (Gaillard, 1934). Es creava, doncs, un espai de circulació que envoltava l’altar major a través dels passadissos que flanquegen el presbiteri.

Aquests espais allargats a banda i banda del presbiteri degueren patir com a mínim una profunda remodelació en època d’Oliba, si més no pel fet que foren voltats. No creiem impossible, tanmateix, que formessin part de l’edifici original del 974. I és que estructures semblants, adjacents a l’absis principal i albergant santuaris són ben conegudes en l’arquitectura carolíngia, fet que ja constatà J. Puig i Cadafalch a Déas, Hersfeld, Essen, Sant Miquel de Heiligenberg, Saint-Cyriaque de Gernrode, etc. (Barral, 1977, pàgs. 217-218). Podem prendre també com a exemple les capçaleres orientals dels monestirs de Corvey i de Saint-Philibert de Grandlieu, ambdues del segle IX, i que K.J. Conant qualificà amb el nom de “capçaleres esglaonades”, tot considerant que eren el precedent immediat de l’esquema de planta de pelegrinatge (Conant, 1987, pàgs. 64-69). En ambdós casos, pot observar-se l’existència d’aquest espai rectangular a banda i banda del santuari principal, anomenat cripta (Heitz, 1974, pàg. 37 i ss.; 1980, pàg. 161 i ss.).

Però l’edifici contemporani que presentava un desenvolupament de la capçalera marcadament desproporcionat respecte de les naus fou Cluny II, un temple construït per l’abat Maiol i consagrat el 981 i que sembla que podria haver estat el model directe per al monestir de Cuixà (Bango, 1988, pàg. 58). La segona església de Cluny també contenia, segons la reconstrucció planimètrica (Conant, 1963, pàgs. 52-59), capelles allargades flanquejant l’absis principal. A.M. Mundó és de l’opinió que la influència cluniacenca en el monacat català no fou mai directa (Mundó, 1963), però l’estructura de la capçalera de Cuixà remet sense cap mena de dubtes a esquemes carolingis i sobretot cluniacencs.

La penetració de l’esperit de Cluny a Cuixà degué ser un fet de la mà de l’abat Garí i segons un pla arbitrat pel comte Sunifred mateix (Abadal, 1970, pàg. 16 i ss.). No és estrany, doncs, que a la capçalera, la part de l’obra que pot deduir-se que fou enterament realitzada sota el seu abadiat, hi sigui tan present aquest model cluniacenc. Més tard, l’abat Oliba, segons la crònica del monjo Garsies, féu construir a l’altar major de Sant Miquel un ric cimbori, i Odiló de Cluny (994-1048), segons havia vist a les esglésies de Roma, també féu el mateix a l’altar major dedicat a sant Pere i sant Pau (Heitz, 1974, pàg. 38).

La tercera gran obra monàstica del segle X català és la de l’església de Sant Pere de Rodes. No insistirem en l’anàlisi constructiva, que ha estat suficientment explicada per J.A. Adell i E. Riu (1998, pàgs. 148-156). En l’estudi de L. Zahn, la recerca de models arquitectònics per a la capçalera de l’edifici es feia d’acord amb l’existència d’un deambulatori que funcionava com a tal ja des del començament. La rectificació en les darreres publicacions sobre aquest element obligarà a replantejar aquest punt, per bé que creiem que es tracta d’un altre exemple en què l’arquitectura ultrapassa la mateixa tradició local; tanmateix, els estudis encara es troben força endarrerits quant als possibles models que l’inspiraren. L’escultura ha començat a donar pistes sobre la procedència dels artífexs del sud de França (vegeu l’article sobre escultura que segueix a continuació), una zona, d’altra banda, fortament romanitzada i en la qual també es pogueren inspirar els arquitectes de la segona fase de l’edifici, la de les naus, en la solució dels pilars amb columnes i doble ordre. Amb tot, però, l’estat de la recerca fa encara prematur avançar hipòtesis en aquest punt. Tanmateix, el monestir de Sant Pere de Rodes ofereix una tercera solució adoptada per l’arquitectura del segle X, diferent de la que suposadament regí a Ripoll i de la de Cuixà, indicativa, si més no, dels contactes que Catalunya mantingué amb l’exterior en aquells anys.

Bibliografia

• R. d’Abadal: Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà, dins Dels visigots als catalans, vol. I. Edicions 62 (“Estudis i Documents”, 13), Barcelona 1969, pàgs. 377-484.
• R. d’Abadal: L’esperit de Cluny i les relacions de Catalunya amb Roma i Itàlia al segle X. dins Dels visigots als catalans, vol. II, Edicions 62, (“Estudis i Documents”, 14), Barcelona 1970. pàgs. 9-24.
• J.A. Adell-E. Riu: Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. XXVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998, pàgs. 148-156.
• I.G. Bango: La part oriental dels temples de l’abat-bisbe Oliba, “Quaderns d’estudis medievals” (Barcelona), 23-24 (1988). pàgs. 51-66.
• X. Barral: Nouveaux apports au dossier archéologique de l’église de Saint-Michel de Cuxa, “Journal des Savants” (París), juliol-setembre 1977, pàgs. 192-223.
• X. Barral: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
• K.J. Conant: Cluny. Les églises et la malson du chef d’ordre, Mâcon, The Mediaeval Academy of America 1963.
• K.J. Conant: Arquitectura carolingia v románica. 800-1200, ed. Cátedra, Madrid 1987.
• M. Delcor: Problemes posés par l’église de Saint-Michel-de-Cuxa consacrée en 974 et par les églises successives qui l’ont précedée, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), VI (1975), pàgs. 129-151.
• G. Gaillard: Hypothèse sur le chevet de l’église de Saint-Michel de Cuxa. “Bulletin Hispanique” (París), XXXVI (1934), pàgs. 257-288.
• C. Heitz: Architecture et liturgie processionnelle à l’époque préromane, “Revue de l’Art” (París), 24 (1974). pàgs. 30-47.
• C. Heitz: L’architecture religieuse carolingienne. Les formes et leurs fonctions, París 1980.
• C. Heitz: Elements carolingiens dans l’architecture méditérranéen, “Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa” (Codalet-Prada), 12 (1981), pàgs. 111-121.
• F. Hernández: San Miguel de Cuixá, iglesia del ciclo mozárabe catalán, “Archivo Español de Arte y Arqueología” (Madrid), VIII (1932), pàgs. 157-199.
• E. Junyent: El monestir de Santa María de Ripoll. Barcelona 1975. E. Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983.
• A.M. Mundó: Moissac, Cluny et les mouvements monàstiques de l’Est des Pyrénées du X au XII siècie, “Anuales du Midi” (Tolosa de Llenguadoc), LXXV (1963), pàgs. 551-573.
• P. de Palol: Ripoll i Roma, “Revista de Girona” (Girona), 83 (1978), pàgs. 175-178.
• P. Ponsich: Les origines de Saint-Michel de Cuxa: Saint André d’Exaluda et Saint-Germain de Cuxa, “Etudes roussillonnaises” (Perpinyà). II (1952a), pàgs. 7-19.
• P. Ponsich: Les problemes de Saiut-Micliel de Cuxa d’après les textes et les fouilles, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), II (1952b). pàgs. 21-66.
• J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1909-18.
• J. Puig i Cadafalch-G. Gaillard: L’église de Saint-Michel de Cuxa, “Bulletin Monumental” (París), 94 (1935). pàgs. 353-373.
• S. Stym-Popper: L’abbaye de Saint-Michel de Cuxa, “Congrès Archéologique de France. CXII Session. Le Roussillon (1954)”, 1955. pàgs. 299-314.