Objectes artístics i d’importació abans del romànic

Pel que fa a la importació d’objectes artístics a Catalunya anteriors al romànic, només se’n coneixen i se’n poden tractar pocs i, per tant, les conclusions són molt escasses. Dels segles que van des del final de la romanitat fins a la constitució de l’estil romànic, disposem —a Catalunya— d’un contingent d’objectes artístics molt escadusser, fins i tol si hi incloem les produccions locals. Tant és així que per algunes tècniques hem de concloure que només s’han conservat obres d’importació, bé per falta de manufactures autòctones, bé perquè aquestes eren rudimentàries, i els exemplars rics, confiats a l’Església i conservats per ella, venien habitualment de fora.

La causa més comuna d’aquestes importacions devia ser, normalment, la suplència dels equivalents locals, de pitjor qualitat o inexistents. Però el mètode d’importació és gairebé sempre hipotètic; en alguns casos podem suposar que foren compres, obsequis o, fins i tot, fruit d’algun botí, però mai no ho podem afirmar rotundament. En canvi és molt clara la raó de la conservació de la majoria d’aquestes obres: la reutilització eclesiàstica.

No ens interessa aquí l’estudi d’aquestes peces quant a la seva significació originària, sinó quant al seu valor arqueològic per a la història de Catalunya.

El període visigòtic només pot tenir en aquest capítol un tractament marginal. Cal recordar que quan es va sistematitzar l’arqueologia goda a Hispània, es va assenyalar que el nord-est (en una àrea bastant més gran que la catalana) estava mancat dels elements més distintius d’aquest poble germànic en els seus diferents assentaments europeus: les fíbules amb forma d’àguila o rectangulars, amb caboixons. No obstant això, el desenvolupament arqueològic posterior, a Catalunya, ha anat mostrant troballes d’objectes que poden classificar-se de manera versemblant com a manufactures locals; i paral·lelament a aquestes, objectes clarament importats, com el ponderal del Puig Rom, els encensers del Bovalar i de Lledó, i les gerretes de Constantí o Calonge.

Tot això ens evoca una Mediterrània interconnectada pel comerç, malgrat el trencament de l’autoritat de Roma; i ho seguirà estant a partir del segle VII amb tota la meitat sud, sota una superestructura islàmica.

Potser, fora de les troballes arqueològiques, podríem enunciar alguna hipòtesi de deducció històrica. Pel que fa a la importació d’objectes artístics cap a Catalunya, el funcionament de l’Església en el regne visigòtic, amb l’excepcional importància dels concilis de Toledo, sense cap dubte propiciava l’existència d’unes manufactures capitalines, de les quals els diferents bisbes van poder proveir-se amb motiu de la seva assistència als concilis de la capital del Tajo. Segurament això no podrà comprovar-se mai, però ha estat una constant històrica: als llocs on hi va haver un centre de gran concurrència religiosa, hi ha hagut venda d’objectes de culte.

L’únic objecte artístic d’importància que es coneix de la Catalunya visigòtica no es conserva, només se’n té referència per una citació literària. El bisbe Julià (segons la Història de Vamba) assenyala circumstancialment que el rei Recared havia donat una corona votiva a Sant Feliu de Girona. Considerant la clara diferenciació gòtica entre rei i pàtria, pot suposar-se que la donació devia derivar d’una devoció particular del monarca i no del que avui anomenaríem un regal d’Estat. No en coneixem les circumstàncies històriques específiques, però es poden deduir: el mateix Recared va participar en dues campanyes militars a la Septimània, per la qual cosa una donació a Sant Feliu de Girona, martyrium limítrof i venerable, sembla pertinent. És natural que el testimoni històric no permeti endevinar si la corona va realitzar-se en taller palatí o provincial; aquesta mateixa qüestió ha estat formulada també hipotèticament, sense possibilitat de confirmació, pel que fa als tresors de Guarrazar i Torredonjimeno. Però és força probable que aquests objectes fossin tramesos des del palau reial, és a dir, des de Toledo.

No s’han conservat a Catalunya objectes artístics del període just després de la conquesta islàmica ni en general de tot el període de l’emirat, però sí que s’han conservat troballes monetàries. Els objectes artístics importats a Catalunya en el primer moment d’ocupació i més tard durant la constitució de la Marca Hispànica, no han arribat fins als nostres dies. Pràcticament tot el que es conserva actualment s’agrupa cronològicament a partir del final del segle X. Creiem que això obeeix a dues causes, una de formació i una altra de conservació.

Pel que fa a la primera, potser la circulació d’indústries artístiques de qualitat notable va ser molt rara a la Marca. Recordem que es tractava d’una frontera militaritzada, absolutament excèntrica respecte al centre del poder imperial (o dels seus successors), amb un escàs nombre d’alts funcionaris imperials que poguessin usar manufactures cortesanes. La resta de la població, autòctona, es movia emmig d’una pobresa material evidenciada per l’arqueologia i que pot entreveure’s a través dels textos. Tot i això, als voltants de l’any 1000 la Marca es converteix en un mirador sobre el món hispanoàrab. És l’únic moment en què tindrem una significativa aportació d’objectes artístics importants. Com veurem posteriorment, dels cinc-cents anys que van del segle V al segle X gairebé únicament s’han conservat objectes fabricats en les últimes dues o tres dècades del segle X, si més no entre aquells que podem datar amb precisió.

Abans de continuar caldria comentar una singularitat que potser distorsionará d’alguna manera el panorama. Es tracta de la ja avançada causa de la conservació de les importacions artístiques que estudiarem després. El fet que del mig mil·lenni anterior a l’any 1000 només tinguem pràcticament objectes a partir dels darrers trenta anys es deu també al fet que aquests són els immediatament anteriors al naixement de l’arquitectura romànica i gairebé tots els objectes s’han conservat integrats litúrgicament en temples romànics. És a dir, pràcticament tots han estat utilitzats com a estoigs o embolcalls per a relíquies. La resta (les peces de cristall de roca d’Àger o l’arqueta d’Hišām II) són objectes que han format part del tresor de temples subsistents. Per tant, encara que cal suposar que les importacions artístiques a la Catalunya dels segles VI al IX foren escasses, també és cert que les poques que potser hi va haver no han tingut un mitjà de conservació tan idoni com les reutilitzacions durant el romànic d’objectes preciosos elaborats immediatament abans del segle XI.

La importació d’objectes artístics fou, doncs, important al final del segle X, gràcies a la relació dels comtats catalans i el califat de Còrdova. Si bé aquesta relació va ser d’inferioritat (fins el 1010), no deixa de ser cert que també va ser política, cultural i artística. La primera es pot exemplificar amb les abundants ambaixades, que incloïen la visita al califa de Còrdova per part de significats magnats de la Marca. La segona és bàsica per al nostre tema: hi ha un moment en què els comtats catalans representen una talaia crucial europea per atansar-se a la cultura àrab. Segons la Historia de Richer, l’abat d’Orlhac preguntà al comte Borrell de Barcelona si “a Hispània hi havia homes molt instruïts en les arts”, a la qual cosa el comte va respondre afirmativament. L’abat envià el futur papa i aleshores monjo Gerbert a estudiar a Hispània, sota la cura del bisbe Ató de Vic. Recordem que al scriptorium de Ripoll figurava un llibre de l’astrolabi (Ibarburu, 1987, vol. X, pàg. 277) i que es conserva un astrolabi català de l’època (Mundó, 1994, vol. I, pàg. 150). Si més no com a atribució atractiva, aquest astrolabi ha estat vinculat a Llobet, ardiaca de Barcelona. En qualsevol cas, no seria coherent considerar que a Ripoll no hi havia hagut un astrolabi, ja que un llibre de l’astrolabi sense la màquina d’aplicació no tindria cap lògica. No s’ha de ponderar aquí l’interès ripollenc per les ciències, deduïble de la seva biblioteca. N’hi ha prou amb aquesta menció per a evocar el contingent d’escrits àrabs traduïts a la Catalunya de cap a l’any 1000; malgrat que no se n’han conservat els originals, les versions i derivacions són de sobres conegudes.

Vas de vidre bufat en motlle, procedent de Sant Vicenç de Besalú, ambdós objectes d’origen islàmic i reutilitzats com a lipsanoteques.

ECSA - G. Llop

En un altre sentit, tenim a Catalunya nombrosos testimonis que s’importaven perfums i medecines del califat cordovès; això es dedueix pels seus envasos. En efecte, en un altre treball (Barrachina, 1997, vol. XXVI, pàgs. 418-419) he defensat la hipòtesi segons la qual els vidres “romànics catalans” bufats en motlle poden ser importacions cordoveses. Possiblement la seva escassa qualitat artística té l’avantatge arqueològic de mostrar que es van importar pel seu contingut, a diferència de molts cristalls sirioegipcis dispersos per tot Europa (com el joc d’escacs d’Àger) i adquirits pel seu valor artístic. La lipsanoteca de Santa Eugènia de Berga (Barrachina, 1992, pàg. 40) reforçaria aquest ús merament d’envàs, en tractar-se d’una vulgar peça de ceràmica, això sí, sense cap mena de dubte d’origen califal cordovès. Altres vidres d’importació islàmica mig oriental són el flascó queixal de Pedret i el vas de Sant Vicenç de Besalú (Vigué, 1985, vol. XII, pàg. 234; Vigué, 1990, vol. IV, pàg. 188; Casamar, 1986, pàgs. 17-18). Es tracta de molt bons exemplars de manufactures mitjanes: el primer és un flascó queixal adotzenat, però de molt bona coloració, i el segon una versió barata, bufada en motlle imitant les peces luxoses de cristall tallat.

Tot el que hem citat fins ara té una cronologia precisa, que no arriba fins a l’eclosió del romànic i evoca la relació cultural i comercial amb l’Andalus. També de cronologia certa i enunciadora del botí militar, és l’anomenada arqueta d’Hišām II, de la catedral de Girona (Ylla-Català, 1988b, vol. XXIII, pàgs. 156-158; Casamar, 1992, pàgs. 208-209). Es tracta de la millor obra califal que es conserva a Catalunya. Entrem amb aquest objecte extraordinari en el mateix cor del poder califal i en la fase més delicada: la successió. En efecte, el comitent de la peça, l’eunuc Yawdar, va ser assassinat pocs dies després del nomenament del nou califa (el pare del qual, al-Häm, havia mort als seus braços), en una de les recurrents matances de les faccions perdedores en les successions als trons islàmics. Excepte aquest objecte àulic, sens dubte procedent de la intervenció catalana a la guerra civil de Còrdova l’any 1010, la resta dels objectes no procedeix necessàriament d’aquesta campanya militar, sinó que pot haver arribat, a poc a poc, a través del comerç.

Tinter de llautó trobat a l’església de Santa Maria de Brullà.

ECSA - J.L. Valls

La resta d’objectes artístics hispanoàrabs altmedievals conservats a Catalunya, d’orfebreria, caldereria, d’ivori i fins i tot d’escultura, tenen una cronologia menys específica que tot l’esmentat anteriorment, i poden també pertànyer al segle XI, és a dir, ser contemporanis de l’art romànic. En qualsevol cas sorprèn tornar a veure que la major part dels objectes, d’aplicacions originals ben diverses (ungüentaris, tinters, joiers), deuen la seva pervivència a la custòdia de les relíquies (Cabestany, 1994, vol. I, pàg. 123; Orriols, 1992, vol. VI, pàg. 354; Ylla-Català, 1992, vol. VI, pàg. 357; Orriols, 1990, vol. IX, pàg. 545; Vigué, 1990a, vol. IX, pàgs. 728-729; Ponsich, 1993, vol. XIV, pàgs. 139-140; Giralt, 1994, vol. XVII, pàg. 324; Abril, 1988, vol. XXIII, pàg. 98; Mingorance, 1988, vol. XXIII, pàg. 254; Orriols, 1988, vol. XXIII, pàg. 267).

Tanmateix, convé destacar que totes aquestes manufactures artístiques, per més que revelin un interès de la Marca pel refinament sumptuari hispanoàrab, no han d’amagar el fet que l’autèntic interès de la Marca respecte a l’Àndalus es trobava en l’or encunyat. Les monedes àrabs suposaren una gran entrada d’or a Hispània, on fins aleshores encara només en devia circular l’encunyat durant l’imperi Romà. El flux d’or del Níger importat a l’Àndalus per al manteniment del califat en el seu període final i principalment, més tard, per al pagament de les paries als prínceps cristians, va ser la base monetària sobre la qual es va construir el nostre romànic. Fins a tal punt la moneda àuria àrab era prestigiosa que va imitar-se servilment en els mancusos cristians (Balaguer-Crusafont, 1992, vol. XX, pàg. 119; Llinàs i altres, 1998, vol. XXVII, pàg. 147). Una influència cultural semblant pot advertir-se en els segells d’Ermessenda (Ylla-Català, 1988a, vol. XXIII, pàg. 155).

Arqueta d’Hišām II, estotjada a la catedral de Girona, la millor obra califal conservada a Catalunya.

ECSA - G. Llop

Acabarem de tractar les importacions islàmiques, no només andalusines, fent referència als teixits. Malgrat que a partir del nostre romànic ple l’aparició de teixits islàmics és molt freqüent i aquests poden datar-se amb certa precisió, per al període que aquí estudiem tot és molt més incert; en qualsevol cas, es dóna ja la probabilitat de la conservació d’algunes peces (Ponsich, 1995, vol. VII, pàgs. 343-344; Martín, 1990, vol. IX, pàgs. 734-735; Partearroyo, 1996, vol. XVI, pàgs. 428, 430, 434 i 462-463).

Fora del món islàmic, els altres pols on es dirigia la política —civil i religiosa— de la Marca eren naturalment l’imperi Carolingi i els regnes que el succeïren, i Roma. Quant al primer, sorprèn la total absència de manufactures a la Marca que en procedeixin i que s’hagin conservat: no hem trobat a la bibliografia cap objecte que tingui aquesta atribució consolidada. En un treball anterior vam proposar (Barrachina, 1997, vol. XXVI, pàg. 422) la procedència renana d’una caixeta per a relíquies, que, segons sembla, no deu ser posterior al segle IX. Queda en aquest cas el dubte que no es tracti d’un envàs poc important, manifestació molt primerenca del comerç de relíquies que va constituir un tràfic importantíssim per a la regió de Colònia.

De la Roma papal n’hi ha també una absència notable. Hem vist en la lipsanoteca de Santa Eugènia de Berga un reflex de Còrdova i de Roma, pel seu segell antic. En realitat això val com a metàfora, però no tant arqueològicament, ja que no devien faltar les troballes de glíptica antiga a la mateixa Marca. És obvi que a Roma no s’anava a buscar artesania, sinó alguna cosa més bàsica: decrets pontificis amb els quals poder estructurar diòcesis i monestirs.

En qualsevol cas es fa evident que també es devien portar relíquies, fonamentals per a la consagració dels altars. Els seus estoigs, però, no semblen significatius.

A més de l’Europa carolíngia i postcarolíngia, la Santa Seu o el món islàmic, hi ha altres llocs d’on podien procedir els objectes artístics d’importació. Per exemple, alguns objectes bizantinitzants, de procedència oriental, sempre “records” de pelegrinatges, com l’eulògia de Casserres i els encolpia de Rodes i de Sant Cugat. Segons la bibliografia usual, aquestes peces mantenen unes datacions molt antigues (Vigué-Carbonell, 1984, vol. II, pàg. 385; Casanovas-Vigué, 1990, vol. IX, pàgs. 729-731; Carabasa, 1991, vol. XVIII, pàg. 187; Casanovas, Bastardes, Vigué, 1988, vol. XXIII, pàgs. 96-98). Tanmateix, aquests tipus, les encolpia per exemple, podrien ser d’una data més recent —fins i tot del segle XI (Ainaud i Escudero, 1989, núm. 9, pàg. 74; Taft, 1997, pàg. 169)—, amb la qual cosa el seu origen històric seria més versemblant, en procedir d’un Orient més freqüentat pels occidentals, un cop iniciades les croades. Hem de citar també aquí un lignum bizantí procedent de Bagà (Vigué-Riu, 1985, vol. XII, pàg. 120), un teixit bizantí de cap a l’any 1000 (Martín, 1986, vol. XXII, pàgs. 269-270) i l’estola dita de sant Narcís, de Sant Feliu de Girona, que ha estat recentment classificada com a italobizantinitzant altmedieval (Guàrdia-Mancho, 1997, XXXVIII, pàgs. 1 455-1 479).

Passem a citar les importacions del regne de Lleó. Es tracta naturalment dels dos beats, sens dubte les obres artístiques de major transcendència de tot aquest llistat (Ibarburu, 1988, vol. XXIII, pàgs. 165-183 i 275-285). El de la catedral de Girona, presumptament realitzat al monestir de Tábara, devia arribar al seu actual emplaçament en un moment indeterminat del segle XI. El Beatus de la Seu d’Urgell —potser no de Lleó— se suposa que va arribar a la Seu d’Urgell a mitjan segle XII. Per tant, ambdós llibres van ser importats després de l’any 1000, fora ja dels límits d’aquesta obra.

Finalment, hem de recordar que l’actual Catalunya no es correspon només a l’antiga Marca Hispànica, sinó que també comprèn part de la Marca Superior de l’Àndalus, després regnes taifes de Lleida i Tortosa. El coneixement arqueològic d’aquest territori de cultura islàmica no permet un estudi com el realitzat a la zona cristiana. Però l’internacionalisme islàmic, sens dubte, permetia la circulació d’objectes artístics amb major facilitat que a la zona cristiana.

Si intentem valorar quantitativament i qualitativament les importacions artístiques a la Catalunya preromànica, haurem de fer-ho per comparació amb els països limítrofs, és a dir, amb els regnes cristians hispànics i amb els territoris del sud de l’actual França. Creiem que el balanç és mitjà o pobre, excepte pel que fa al contacte durant el període final del califat de Còrdova. Evidentment, sorprèn la manca de material procedent de la capitalitat teòrica del poder carolingi o franc. No hi ha cap ivori cristià, ni cap esmalt. Les manufactures islàmiques no andalusines es manifesten tímidament. Per més que sorprenguin les importacions de vidres o cristalls fatimites d’Egipte i Síria, aquestes són a Catalunya escasses i secundàries en comparació amb les d’àmplies zones europees. De fet aquestes manufactures ja es realitzaven tenint en compte el mercat exterior.

Tampoc no es conserva cap mostra de manufactura d’àmbits molt més llunyans, com ara el nord d’Europa (sí que n’hi ha a Lleó) o la Xina (sí que n’hi ha a l’Àndalus), els ressons de la qual no es perceben entre nosaltres fins al segle XII i es corroboren al segle XIII.

Si a partir dels pocs materials ressenyats se’n pogués treure una conclusió arqueològica, aquesta seria que la Marca Hispànica es mostra com un auster territori militaritzat que rep els productes sumptuaris preferentment del seu enemic.

Bibliografia

• J.M. Abril: Crismera de Sant Pere de Rodes, dins Catalunya romànica, vol. XXIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1988, pàg. 98.
• J. Ainaud i Escudero: Encolpium de Sant Pere de Rodes, dins Millenum. Història i art de l’Església catalana, Generalitat de Catalunya. Barcelona 1989, núm. 9, pàg. 74.
• A.M. Balaguer-M. Crusafont: La moneda del comtat de Barcelona, dins Catalunya romànica, vol. XX. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992. pàgs. 111-125.
• J. Barrachina: Lipsanoteca de Santa Eugènia de Berga, dins Catalunya medieval, Lunwerg editores-Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992. pàg. 40.
• J. Barrachina: Lipsanoteca d’Andorra I, dins Catalunya romànica, vol. XXVI. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1997, pàgs. 418-419.
• J.Barrachina: Tapa d’arqueta, dins Catalunya romànica, vol. XXVI, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1997, pàg. 422.
• J.F. Cabestany: Les arts sumptuàries i artesanals, dins Catalunya romànica, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàgs. 119-132.
• L. Carabassa: [Pectoral], dins Catalunya romànica, vol. XVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, pàg. 187.
• M. Casamar: Vas de Besalú, dins Thesaurus/estudis. L’art als bisbats de Catalunya 1000-1800. Fundació Caixa de Pensions, Barcelona 1986. pàg. 17.
• M. Casamar: Flascó de perfums [de Pedret], dins Thesaurus/estudis. L’art als bisbats de Catalunya 1000-1800, Fundació Caixa de Pensions, Barcelona 1986, pàgs. 17-18.
• M. Casamar: Al-Andalus. Las artes islámicas en España, El Viso, Madrid 1992.
• A. Casanovas, R. Bastardes. J. Vigué: [Estauroteca], dins Catalunya romànica, vol. XXIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàgs. 96-98.
• A. Casanovas-J. Vigué: [Estauroteca], dins Catalunya romànica, vol. IX, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990, pàgs. 729-731.
• J. Giralt: [Ungüentan de plom], dins Catalunya romànica, vol. XVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàg. 324.
• M. Guàrdia-C. Mancho: Consideracions sobre els teixits brodats catalans de l’Alta Edat Mitjana, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVIII (1997) (“Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol/3), pàgs. I 455-1 480.
• M.A. Ibarburu: L’escriptori de Santa Maria de Ripoll i els seus manuscrits, dins Catalunya romànica, vol. X, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1987. pàgs. 276-281.
• M.A. Ibarburu: Beatus de Girona, dins Catalunya romànica, vol. XXIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988. pàgs. 165-182.
• M.A. Ibarburu: Beatus de la Seu d’Urgell, dins Catalunya romànica, vol. XXIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàgs. 275-285.
• J. Llinàs i altres: Vila de Perelada, dins Catalunya romànica, vol. XXVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998, pàgs. 147-148.
• R.M. Martín: Fragments de teixit, dins Catalunya romànica, vol. XXII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1986, pàgs. 269-270.
• R.M. Martín: [Vel de Sant Pere de Rodes], dins Catalunya romànica, vol. IX, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990, pàgs. 734-735.
• F.X. Mingorance: Vas-reliquiari, dins Catalunya romànica, vol. XXIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàg. 254.
• A.M. Mundó: La cultura artística escrita, dins Catalunya romànica, vol. I, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàgs. 133-162.
• A. Orriols: Lipsanoteca 3 de la Seu, dins Catalunya romànica, vol. XXIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988, pàg. 267.
• A. Orriols: [Capsa aràbiga], dins Catalunya romànica, vol. IX. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990, pàg. 545.
• A. Orriols: [Potet de vori], dins Catalunya romànica, vol. VI. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992, pàg. 354.
• C. Partearroyo: [Mitra de sant Valeri], dins Catalunya romànica, vol. XVI. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1996, pàg. 428.
• C. Partearroyo: [Sudari de seda], dins Catalunya romànica, vol. XVI, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàg. 430.
• C. Partearroyo: [Teixit persa], dins Catalunya romànica, vol. XVI, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàg. 434.
• C. Partearroyo: Estendard de Sant Pere de Colls, dins Catalunya romànica, vol. XVI, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1996, pàgs. 462-463.
• A. Pladevall: Silvestre II (Gerbert d’Orlhac), ed. Columna, Barcelona 1998.
• P. Ponsich: [Tinter], dins Catalunya romànica, vol. XIV. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1993, pàgs. 139-140.
• P. Ponsich: [Brodat de la comtessa Guisla], dins Catalunya romànica, vol. VII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1995, pàgs. 343-344.
• S. Taft: Reliquary Cross, dins The Glory of Byzantium. Art and Culture of the Middle Byzantine Era A.D. 843-1261, The Metropolitan Museum of Art, Nova York 1997, pàg. 169.
• J. Vigué: [Ampolleta de vidre], dins Catalunya romànica, vol. XII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985. pàg. 234.
• J. Vigué: [Arqueta hispanoàrab], dins Catalunya romànica, vol. IX. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990a, pàgs. 728-729.
• J. Vigué: [Vas de vidre], dins Catalunya romànica, vol. IV. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990b, pàgs. 188-189.
• J. Vigué-E. Carbonell: [Eulògia], dins Catalunya romànica, vol. II. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984, pàg. 385.
• J. Vigué-M. Riu: [Creu-reliquiari], dins Catalunya romànica, vol. XII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985, pàg. 120.
• G. Ylla-Català: Segell / d’Ermessenda, dins Catalunya romànica, vol. XXIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1988a, pàg. 155.
• G. Ylla-Català: Arqueta d’Hišām II. dins Catalunya romànica, vol. XXIII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1988b, pàgs. 155-156.
• G. Ylla-Català: [Gobelets de llautó], dins Catalunya romànica, vol. VI, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992, pàg. 357.