L’impacte de la conquesta àrab sobre la societat visigòtica
El castell de Llívia, actualment gairebé del tot arrasat, que tingué un paper remarcable en les lluites entre faccions musulmanes poc després de la conquesta.
ECSA - F. Tellosa
La conquesta per part del califat omeia de Damasc de la Hispània visigòtica va ser un procés relativament breu, concentrat entre la primera expedició del 711 i el salt cap a les Gàl·lies del 716; les seves conseqüències, però, van marcar definitivament la nostra edat mitjana. L’antiga Hispània esdevindria l’Àndalus, ei marc geogràfic i alhora humà on es desenvoluparia una societat radicalment diferent d’aquella que l’havia precedida. En la societat visigòtica trobàvem un grup dirigent germànic, una cultura occidental i unes formes polítiques feudalitzants, mentre que la societat andalusina presentava unes elits provinents de la Península Aràbiga, un nombre molt important d’immigrants berbers arribats d’Ifrīqiya i del Magrib, com també una cultura i una religió d’arrel oriental i una societat de caire tributari.
Pel que fa a l’àrea que ens ocupa, les dades ofertes per les fonts àrabs i llatines sobre la conquesta són escasses i fosques. Fa la impressió que abans que Mūsà ibn Nusayr fos cridat a retre comptes davant del califat a Damasc (713), la vall de l’Ebre hauria estat al marge del domini efectiu dels àrabs, probablement sotmesa al govern d’Àkhila II (710-713/714). Aquest monarca hauria encapçalat una secessió contra Roderic que arrencava de la revolta del duc Pau contra Vítiza de l’any 672. En el moment de tenir lloc la conquesta àrab, Àkhila sembla que governava la Tarraconense i la Septimània, segons que testimonien les monedes que encunyà a Caesaraugusta, Tàrraco, Gerunda i Narbona (Palol, 1989, pàg. 23).
El castell de Balaguer, a la Noguera, és un dels testimonis més importants de la presència dels musulmans a Catalunya.
ECSA - F. Bedmar
A partir de l’estiu del 713, un cop ocupada Emèrita i sufocat un important aixecament antiàrab a Sevilla, els conqueridors àrabs estaven en disposició d’estendre el seu domini efectiu cap a la vall de l’Ebre i els territoris visigòtics ultrapirinenes. L’efímer estat d’Àkhila II devia esdevenir llavors innecessari i va ser ràpidament suprimit, tot i que aquest procés no sembla haver estat gaire traumàtic.
L’àrea de Saragossa devia capitular ràpidament, mentre que Osca seria sotmesa a un llarg setge, que segons alguna font va durar fins a set anys. Finalment, acabà passant a mans àrabs de forma incruenta mitjançant un pacte de capitulació. Quelcom semblant succeí a Lleida, en data indeterminada, i a Carcassona sota el valiat d’Anbasa (720-726) (Chalmeta, 1994, pàgs. 187-190 i 273). Ignorem les circumstàncies concretes de la resta de ciutats, però la característica general sembla haver estat la d’una transició més o menys pacífica, amb la substitució del grup dirigent visigòtic i el desmantellament de les fortificacions de determinats castells i ciutats, però alhora amb la pervivència de les funcions comtal i judicial i l’estructura eclesiàstica.
L’església hispanovisigòtica sota el domini islàmic
Les fonts àrabs no s’ocupen gens ni mica de l’estament eclesiàstic vençut i només se’n poden extreure algunes dades d’interès a partir de la migrada producció historiogràfica i eclesiàstica mossàrab i de les fonts llatines de la banda oposada de la frontera.
L’actitud del nou poder polític sembla haver estat contemporitzadora amb la religió dels vençuts, emparada sota la demanda de respecte vers els “pobles del Llibre” feta pel profeta Mahoma, un respecte que es manifestà tant en l’àmbit doctrinal com en el material. Tot i aquest panorama general, tenim constància que al començament de la dècada del 730 hi va haver enfrontaments esporàdics entre els governants àrabs o determinats sectors dels nouvinguts i el clergat hispanovisigòtic.
Esborrany en cursiva del testament sacramental del bisbe Nambad, abans de ser mort a Llívia l’any 725.
ECSA - G. Serra
L’any 731, un bisbe anomenat Nambad, suposat bisbe d’Urgell, es veié immers en la revolta liderada per un individu anomenat Munnuz. Aquest, fent-se ressò del tractament injust al qual es veien sotmesos els seus homes per part dels iudices (qudā’?) àrabs de l’exèrcit, s’alçà contra el valí de Còrdova i es posà al capdavant de les tropes desplaçades a la localitat cerdana de Llívia, unes forces majoritàriament berbers i versemblantment destinades a participar en les expedicions ultrapirinenques. Per tal de tenir més possibilitats d’èxit davant la previsible reacció àrab, va establir una aliança amb el duc Eudes, senyor dels territoris veïns de l’Aquitània (Chalmeta, 1994, pàgs. 282-283).
La font que ens transmet el relat més detallat d’aquest esdeveniment, la Crònica mossàrab del 754, indica que l’esmentat bisbe va morir cremat pels rebels, una dada que en certa manera troba la confirmació en l’esborrany autògraf del testament de Nambad escrit als marges d’un manuscrit conservat a Autun i que podria haver estat traslladat fins a aquella localitat durant aquells anys.
Pot sobtar que un bisbe sigui assassinat per una coalició d’aquitans i berbers, bona part dels quals professaven el cristianisme amb anterioritat a l’expansió islàmica pel nord d’Àfrica, sobretot si seguim la lectura martirològica que en fa la Crònica mossàrab. Per contra, els esdeveniments resulten més entenedors si prenem en consideració la possibilitat que Nambad, en qualitat de cap civil de la ciutat i del territori on s’assentava el seu bisbat, hagués intentat fer front als revoltats i, un cop derrotat, hagués estat condemnat a mort per raons polítiques.
En aquella mateixa època, sembla haver tingut lloc la fugida cap a Itàlia de la totalitat o d’una part de l’alt clergat de Tarragona, segons es desprèn de la presència a Verona, l’any 722, de l’Oracional visigòtic, en què es recollia el ritual litúrgic practicat en aquesta metròpoli hispana durant els darrers temps del domini visigòtic i els primers anys del domini islàmic. La proximitat cronològica respecte dels esdeveniments de la Cerdanya així com el fet que al territori de Tàrraco s’hi constati la presència de grups tribals berebers prou rellevants per haver donat el nom de calçada dels Banū Darrāğ al tram de la Via Augusta que des de la capital de l’antiga província davallava cap al sud (Manzano, 1991, pàg. 81), permeten plantejar la hipòtesi que l’esmentada fugida hagués tingut com a marc les possibles commocions causades en aquesta zona per l’arribada de les forces enviades pel valí ‘Abd al-Rahmān al-Gāfiqī a sufocar la revolta de Munussa o la d’algun grup berber local.
De fet, quan. en 738-739 els berbers del Magrib i l’Àndalus es van alçar contra el domini àrab, la Marca Superior degué ser una de les poques zones de la Península Ibèrica on mantindrien el control sense excessius problemes, quelcom que es pot deure a la important presència de grups tribals iemenites a la zona, però que també es podria explicar com a resultat de la dura repressió exercida contra la precursora revolta berber de 729-731, l’extensió de la qual sembla haver excedit els límits de la Cerdanya, als quals aparentment restringeixen les fonts.
Mentre que ignorem si l’arribada a Itàlia de l’esmentat manuscrit i de la gent que el portava comportà la desaparició del bisbat de Tarragona, sembla en canvi que la mort de Nambad, potser bisbe d’Urgell, no va implicar la interrupció de l’episcopologi d’Urgell. Almenys s’ha dit tradicionalment que en el moment de caure Urgell a les mans carolíngies, cosa que podria haver tingut lloc durant la dècada de 780, el soli episcopal era ocupat per Fèlix, tot i que hi hagi autors que creuen que hi hagué una interrupció real i que Fèlix era un hispànic posat per Carlemany al capdavant de l’Església d’Urgell.
Aquest bisbe d’Urgell es va fer famós per haver sostingut, juntament amb Elipand de Toledo, tesis oposades a la doctrina defensada pel clergat carolingi, per Beat de Liébana i pel papat mateix. L’adopcionisme, tesi que propugnava l’adopció de la naturalesa humana de Jesucrist, ha estat considerada molt de temps com un intent de trobar un punt de contacte entre el dogma cristià de la Trinitat i la concepció estrictament unitària de la divinitat defensada per l’Islam i així defugir la tradicional acusació que des d’aquesta darrera religió es feia als cristians de practicar una forma de politeisme. L’estudi de les opinions que sobre aquesta qüestió van emetre els pares de l’Església hispana anteriors a la conquesta islàmica permet afirmar, a hores d’ara, que l’anomenat adopcionisme no va ser una elaboració ideològica realitzada durant el segle VIII (RIU, 1964), sinó que ja constituïa una tesi cristològica tradicional i característica del cristianisme hispanovisigòtic (McWilliam, 1990, pàgs. 77-79).
En esdevenir-se l’expansió carolíngia per terres que havien estat del regne visigòtic, les noves diòcesis restaurades es van sostreure a la jurisdicció del bisbe primat de Toledo i es van vincular a la metròpoli de Narbona. La querella ideològica al voltant de les tesis adopcionistes devia ser l’argument emprat per a convèncer Roma de la necessitat de segregar aquells bisbats de la jurisdicció del metropolità d’Hispània i sotmetre’ls a la jerarquia eclesiàstica franca. Aquestes i no altres són les coordenades en les quals sembla encabir-se la repressió carolíngia de les tesis de Fèlix d’Urgell, tant abans com després de la seva deposició com a bisbe d’Urgell, que va tenir lloc el 799.
A Barcelona, el nucli urbà que mostra més vitalitat i que sembla capitalitzar l’administració de la zona, les evidències arqueològiques indiquen que el conjunt episcopal es devia mantenir durant la totalitat o, si més no, bona part del període andalusí, atès que en el nivell de rebliment de la piscina baptismal s’hi va recuperar un dirham d’Abd al-Rahman I (755-788). No sabem si l’anul·lació de l’edifici baptismal. un element clau dins l’ordenament arquitectònic de l’àrea episcopal, correspon a la darreria del període andalusí o si, com sembla més coherent, obeeix als canvis litúrgics derivats de l’abandonament, forçat si extrapolem el cas de l’Església d’Urgell, de la litúrgia visigòtica a favor de la carolíngia, quan els francs aconseguiren el control de la ciutat l’any 801.
Per altra banda, la pràctica de dividir el principal temple cristià de la ciutat tot just conquerida i destinar una de les meitats al culte islàmic, prou coneguda a través dels exemples de Damasc i de la mateixa Còrdova, va induir J. Lacam a veure en determinades modificacions a l’atri de la catedral de Narbona un indici de l’ús compartit d’aquesta construcció durant el període d’ocupació musulmana d’aquesta ciutat, entre el 720 i el 759. El fet que les excavacions es duguessin a terme durant els anys cinquanta, amb la metodologia pròpia d’aquella època, i que la contextualització dels materials apareguts resulti dificultosa convida a la prudència a l’hora d’acceptar com a bona aquesta hipòtesi (sénac, 1983, pàg. 54).
D’altra banda, la presència entre els subscriptors de l’acta de consagració de la catedral de Barcelona, l’any 1058, de la signatura d’un cert individu anomenat Paternus, Dei gratia torstuensis episcopus ha donat peu a afirmar que el bisbat de Tortosa potser va sobreviure sota domini islàmic, almenys fins a la supressió del règim de taifes per part dels almoràvits, cosa difícil de confirmar i que no sembla tenir paral·lels en cap altra ciutat de la Marca Superior de l’Àndalus.