Les institucions

L’església

S’entén per Església el conjunt de seguidors de les doctrines de Jesús de Natzaret. Segons la història, Jesús nasqué a Palestina l’any 754 de la fundació de Roma i morí entorn de l’any 33 de la nostra era, que comença amb el seu naixement. Molts historiadors han fet noves precisions sobre la cronologia exacta de la seva vida per bé que aquí no tenen cabuda. Els seus seguidors van constituir una societat que va prendre el nom d’Església, derivat del mot grec ecclesia, que significa ‘assemblea’. Molt aviat van establir-ne el centre a Roma i tingueren com a cap el papa, considerat successor de Pere, el primer dels dotze apòstols que van rebre de Jesús la missió d’estendre arreu la seva doctrina.

Pica baptismal del s. XII de l’església de Santa Maria dels Turers, a Banyoles.

Fototeca.com – F. Tur

Aquesta Església va arribar a Hispània al final del segle II o a l’inici del segle III, d’acord amb la documentació que se’n conserva, encara que la tradició o les llegendes la vulguin vincular amb l’apòstol Jaume el Major o amb missioners enviats per sant Pere. Els primers bisbes coneguts de la Península són dels anys 251 i 259. A excepció de petites sectes o escissions, l’Església va mantenir-se unida fins el 1453, que se’n va separar l’Església oriental, centrada a Constantinoble. Entre el 1517 i el 1555 se n’escindiren diferents branques sota Luter, Calví i Enric VIII d’Anglaterra i altres reformadors que constituïren esglésies particulars, les quals, més endavant, s’han dividit encara en moltíssimes sectes o confessions (cal entendre aquest darrer mot en el sentit de síntesi escrita de la fe de cada església o grup protestant). El concepte de “confessió de fe” s’aplicava als credos o síntesis doctrinals de cadascuna de les esglésies reformades o protestants a partir de la Confessió d’Augsburg, redactada el 1530 per Melanchthon, seguida el mateix any per la de Zwingli, i el 1536 per la de Calví. Durant els anys següents moltes altres branques religioses filles de la Reforma van redactar les seves confessions. D’aquí deriva el mot “confessional”, que vol dir ‘fidel o seguidor d’una confessió religiosa concreta diferent de la catòlica’.

L’estat espanyol –i Catalunya en particular– sempre va mantenir-se fidel a l’Església centrada a Roma, dita Església Catòlica. No fou fins ben avançat el segle XIX que es va anar consumant la separació entre Església i Estat, de manera que es permeté que poguessin viure i organitzar-se dins la societat hispànica altres seguidors de corrents o esglésies diferents de l’Església Catòlica.

Vista general de l’Assemblea Mundial dels Testimonis de Jehovà celebrada al Palau dels Esports de Barcelona, el 1978.

Fototeca.com – Europa Press

Entre els grups religiosos o simplement humanistes diferents de l’Església Catòlica –sovint oposats a aquesta i a vegades, en el passat, objecte de la seva repressió i fins i tot persecució– hi ha la comunitat jueva. Des de feia molts segles s’havia instal·lat en grups petits a les ciutats, i molt sovint havia estat víctima del fanatisme religiós cristià. Encara que no com a grup religiós, però sí amb ritus i finalitats altruistes oposades al dogmatisme catòlic, hi ha la maçoneria o francmaçoneria, que entrà en territoris hispànics al final del segle XVIII, però que no s’expandí fins a l’inici del segle següent. Les primeres lògies al Principat són del 1808. Tingueren una ràpida difusió poc temps després, en el Trienni Liberal (1820-23), i persistiren més o menys ocultes durant tot el segle XIX i ja de manera manifesta a partir del 1868. Tolerada unes vegades i perseguida d’altres, especialment per Franco a partir del 1940, fou de nou autoritzada el 1983. Al començament del segle XXI també gaudeixen de plena llibertat de reunió i proselitisme els evangelistes, que obren temples, hospitals i llibreries, i també els adventistes i altres confessions religioses. Una de les més actives i singulars dels temps moderns és la dels testimonis de Jehovà, ben organitzats a les nostres terres des del 1970. Celebren anualment convencions amb baptismes comunitaris i són molt actius en la seva propaganda.

Fins que les idees liberals no triomfaren en la tercera dècada del segle XIX, l’Església Catòlica fou l’única protegida i imperant en tots els regnes hispànics, concretament als Països Catalans. Els reis i governants l’afavoriren sempre, i es pot dir que l’Església era la que marcava les festes i la vida de la societat civil, i la que més fortament va incidir en el costumari i el folklore catalans.

És cert que algunes d’aquestes pràctiques foren heretades de les religions o els costums dels pobles anteriors al cristianisme, en particular les que marcaven els solsticis, els cicles naturals de les collites o els fets lligats a la vida de la gent. Tanmateix, l’Església i el cristianisme els va batejar, depurar o assimilar totalment. Ara és del tot impossible vincular cap de les tradicions modernes amb les de les èpoques ancestrals o anteriors al cristianisme, sense veure-hi la seva empremta. Això fa que no es pugui conèixer l’origen o, almenys, el desenvolupament de la major part de les tradicions catalanes sense conèixer l’organització, la trajectòria històrica, les persones i molts altres aspectes de la vida de l’Església, que és el que breument s’intentarà sintetitzar.

El mot Església, amb majúscula, s’empra per fer referència a la institució, tant al conjunt de tota la seva organització al món com a Catalunya. Sempre es refereix a l’Església Catòlica si no es diu el contrari. El mot església, amb minúscula, s’aplica a l’edifici material o al lloc destinat al culte, on s’apleguen els creients. L’església és tant una catedral com una parròquia rural, tant un gran santuari com una petita ermita. Per això es fa indispensable gairebé sempre adjectivar el mot per evitar confusions.

L’Església consta bàsicament de dos estaments: d’una banda, els que es coneixen com a eclesiàstics o clergat, que per la seva ordenació són els sacerdots o capellans –segons la denominació tradicional–, o bé frares o altres persones vinculades al culte ministerial; i de l’altra, les monges o religioses, que formen part de l’estament regular però sense vinculació amb el culte ministerial, i els seglars o laics, que són la majoria dels creients, fidels devots, parroquians o persones amb altres denominacions –algunes de les quals es precisaran tot seguit– i que tampoc no formen part del sector ministerial. No obstant això, entre ambdós grups hi ha persones que fan de pont a causa de la seva dedicació, el seu treball i fins i tot la seva constitució.

Els eclesiàstics

El concepte d’eclesiàstic s’aplica a tots els qui pertanyen a l’estament clerical, des dels més alts jerarques al més humil rector rural o beneficiat. L’estament clerical ha evolucionat, ha experimentat al llarg dels segles moltes transformacions. En l’alta edat mitjana era un grup o classe social, a la qual s’entrava a formar part després de rebre la tonsura, que era el ritus d’entrada i que convertia els seus membres en part de l’Església jeràrquica amb un fur o estatut especial, que inicialment incloïa els cèlibes i també els casats.

Al llarg de l’edat mitjana l’estament s’anà regulant i legislant. Es creà el concepte d’orde sacerdotal, al qual pertanyien els ordenats sacerdots i els diaques, mentre que la resta dels membres, els que rebien ordes menors (lectors, acòlits, hostiers, exorcistes i sotsdiaques), eren considerats simplement clergues. La tonsura era la cerimònia en què es tallaven els cabells com a símbol de la donació o adscripció a l’estament clerical, i que es manifestava tota la vida amb una coroneta rapada al cap, més o menys gran, segons les normes o consuetuds.

El concili de Trento (1545-63) regularitzà i fixà definitivament l’estament clerical, se suprimiren els simples clergues i es deixaren els ordes menors com a graus previs al sacerdoci. Només els ordenats sacerdots podien tenir funcions ministerials dins l’Església i ostentar càrrecs i beneficis. Tanmateix, se’n féu alguna excepció honorífica amb alguns laics, sempre privats de l’exercici de tot ministeri.

El sacerdot o capellà de l’Església Catòlica d’Occident ha estat –almenys des del segle IV– obligat a guardar el celibat, mentre que a l’Església Oriental, fins i tot en algun sector com els maronites del Líban units a Roma, el celibat és opcional. Les raons o l’origen d’aquesta pràctica a Occident és encara un tema poc clar: per a alguns és el resultat d’un corrent dit paulinista contrari al matrimoni, considerat un estat poc digne per a qui havia de dedicar-se a Déu, mentre que per a d’altres és fill d’una raó pràctica, es dignificava els clergues separant-los de la resta de fidels i a la vegada era una garantia de conservació del patrimoni material de l’Església.

L’Església Occidental, vinculada a Roma, sempre s’ha mostrat inflexible en aquest punt a desgrat de les lluites constants i de les claudicacions de molts dels seus membres al llarg de la història. Sovint s’aixequen veus que demanen flexibilitat en aquest punt, que sempre topa amb una negativa de Roma. El codi de dret canònic del 1983 manté aquesta prohibició de matrimoni i d’ordenació de casats i només el tolera en els diaques.

Com s’exposarà en esmentar l’anticlericalisme medieval, el tema del celibat fou sempre un tema recurrent de la literatura anticlerical, sobretot de l’època medieval i del Renaixement.

Quan es parla de l’Església sense més precisions, és molt corrent que la majoria d’autors es refereixin a la jerarquia o als seus dirigents, sense prendre el mot en l’amplitud global que li’n seria pròpia, de clergues i laics. Això és una conseqüència de la forta jerarquització que l’Església va experimentar sobretot a partir de l’inici del segle XIX, davant els atacs originats per les idees i els governs liberals, que aboliren privilegis de grups i classes i propugnaren règims democràtics. Enfront d’aquests atacs i idees, l’Església va accentuar la seva constitució monàrquica i la direcció centralitzada fins arribar al concili I del Vaticà, que va definir com a dogma la infal·libilitat del papa.

Roma havia estat sempre el centre de comunió i d’unitat de fe, no pas de govern o de control total de la jerarquia. L’autonomia dels bisbes, triats inicialment pels fidels, més endavant amb la participació dels bisbes veïns, després dels canonges i més tard dels reis o amb l’excessiva intromissió del poder civil, va acabar per reservar-se’ls el papa i la seva cúria. El mateix va passar amb els arquebisbes, que a poc a poc es veieren desposseïts dels seus atributs i jurisdicció a causa de la intromissió dels legats i, més endavant, dels nuncis papals.

A tota l’antiga província romana Tarraconense, la qual inicialment comprenia tots els Països Catalans, llevat d’un ampli sector de València, però que s’allargava per tot Aragó i part de Navarra i fins a terres de Castella, la màxima autoritat jeràrquica era l’arquebisbe de Tarragona. Des del segle IV aquesta personalitat tenia la primacia o la primera dignitat d’Hispània. Tanmateix, en època visigoda li fou arrabassada per Toledo, de manera que mantingué només una primacia limitada a la seva província eclesiàstica i encara més honorífica que efectiva.

La província eclesiàstica Tarraconense es va restaurar al final del segle XI –després de l’ensulsiada provocada per la invasió sarraïna i la intromissió carolíngia–, s’estengué per tot el País Valencià, però perdé el sector castellà de Burgos. No obstant això, aquesta extensió es va anar reduint amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa el 1318, el de València el 1492 i el de Barcelona el 1964.

Els bisbes seguiren en grau i dignitat dins la jerarquia. A la Tarraconense medieval n’eren vuit a la Catalunya hispànica, un a la Catalunya del Nord, tres a València i tres a les Illes. Actualment hi ha només set bisbats que integren la província eclesiàstica de Tarragona, perquè des del 1964 Barcelona depèn directament de la Santa Seu o del papa. Sota els bisbes, i entorn de les catedrals i altres esglésies importants, hi ha els canonges. Aquesta institució, molt antiga, era la que vetllava pel culte de la catedral i formava el senat del bisbe. Es reunien en capítol o sala capitular i antigament escollien els bisbes, que normalment eren membres del seu capítol. Existeixen encara com una institució molt fossilitzada i amb pocs atributs. Aquests eren els canonges seculars, que podien tenir béns propis. Hi havia també els canonges regulars, que vivien en comunitats de tipus monàstic; foren creats al segle XI amb la reforma romana o gregoriana, i vivien en cases monàstiques com Àger, Mur, Vilabertran, l’Estany, Serrabona, etc., i fins en alguna catedral, com ara la de Tortosa i Lleida. Foren abolits pel papa Climent VIII el 1592.

Els bisbes tenien com a segon o encarregat dels seus afers el vicari general, que era i és el cap de la cúria episcopal, a més, els canonges estan presidits per un ardiaca escollit pel propi capítol.

Els bisbats estan estructurats en parròquies que s’agrupen en deganats, presidits per un degà, i més endavant en arxiprestats, presidits per un arxipreste. Antigament aquests darrers eren els rectors de les parròquies més importants de cada deganat o arxiprestat. Les parròquies eren regides per un sacerdot, que normalment s’anomenava rector si les tenia en propietat, és a dir, després d’un concurs de mèrits i amb el nomenament del bisbe; se l’anomenava ecònom quan tenia la parròquia interinament o no en propietat, i regent quan la governava en èpoques de defunció o canvi de rectors. En algunes parròquies se l’anomenava prior, en recordança d’una antiga comunitat canonical o presbiteral en el lloc, o bé plebà, un nom arcaic que es conserva encara en alguns indrets. Quan hi havia més d’un rector, normalment dos, que feien torns per setmanes en la responsabilitat del culte, s’anomenaven domers.

Totes les parròquies tenen un terme propi i ben definit que fa referència al rector que té totes les atribucions i la jurisdicció religiosa. Aquests termes eren molt ben delimitats i a vegades motiu de plets o qüestions perquè els masos i les terres pagaven els tributs dels delmes i de les primícies, que el rector compartia amb el senyor laic de l’indret. Això va perdurar fins al segle XIX. Els rectors visitaven totes les famílies del terme per malalties i defuncions, i normalment pel salpàs o benedicció de les cases que es feia per Setmana Santa.

Abans les parròquies tenien una gradació segons la seva importància: les més petites eren anomenades rurals de segona classe, les seguien per ordre de categoria les rurals de primera classe, les d’entrada, les d’ascens i les de terme. La categoria dels rectors es mesurava segons aquesta gradació. Al principi del segle XXI la manca de clergat i d’oposicions fa que tot això ja sigui pura història. Sota el rector hi havia la figura del vicari, considerat sovint pel folklore com l’escarràs de la feina i la víctima dels bons o mals humors dels rectors i de les major-dones. Per això a les gallofes o directoris de cada diòcesi figuraven amb les lletres V.M., que el clergat interpretava faceciosament com “Verges i Màrtirs”. A més, alguns vicaris exercien de mestres a les escoles del comú, és a dir, de l’ajuntament: sovint el vicari era el que sabia de lletra i tenia estudis.

Moltes parròquies tenien també sacerdots beneficiats que gaudien d’un benefici o fundació per sustentar el clergue contra el prestament de certes obligacions inherents al càrrec. En algunes poblacions importants s’havien fundat diversos beneficis els membres dels quals formaven les reverendes comunitats, organitzades com a entitats jurídiques amb estatuts i obligacions pròpies. Per poder-ne formar part calia ser fill de la població i sovint pertànyer a la família o llinatge dels fundadors dels beneficis.

D’ençà del segle XVI el clergat es va formar als “seminaris conciliars”, anomenats així perquè en va manar la fundació el concili de Trento (1545-63). Algunes diòcesis esperaren encara dos o més segles a erigir el seu seminari perquè comptaven amb universitats o col·legis successors de les antigues escoles catedralícies o estudis regits per eclesiàstics, on es formaven els futurs clergues. En aquest sentit, el seminari de Lleida no es creà fins el 1722, el de Vic el 1755, el de Tortosa el 1824 i el de Solsona el 1846.

Fins pels volts del 1830 tant l’Església secular com la regular vivia de les rendes de les nombroses propietats que tenia. Fins i tot els antics frares mendicants, com ara els franciscans i els dominicans, acabaren tenint convents i altres possessions per assegurar-se la subsistència.

En general, els béns de l’Església eren considerats de mà morta, o inalienables per prescripció legal; ho eren els de l’Església secular i els de l’Església regular o monestirs i convents, i també els d’institucions eclesiàstiques com ara hospitals, obres pies, confraries, beneficis, etc. Aquest caràcter d’inalienabilitat dels béns eclesiàstics va fer que al llarg dels segles l’Església acumulés un gran patrimoni, bàsicament de terres, masies i altres béns materials. Ben aviat els estats de l’època de l’absolutisme reial i sobretot de l’època liberal el van considerar perjudicial per a les finances públiques, ja que pel fet de ser béns religiosos no tributaven al fisc ni estaven subjectes a les taxes de canvi de domini. Això va fer que al llarg del segle XVIII es creés un corrent favorable a la desvinculació dels patrimonis religiosos i senyorials, que tingué una primera aplicació el 1767 quan es produí l’expulsió dels jesuïtes; la corona i les universitats es van quedar amb la meitat dels seus béns, mentre que l’altra meitat fou posada en venda.

Entrat el segle XIX, la supressió dels ordes militars i d’algunes cases de religiosos durant el Trienni Liberal inicià les desamortitzacions, que va parar el rei Ferran VII. Mort aquest, els governs liberals van emprendre una desamortització a gran escala després de la supressió dels ordes religiosos el 1835. Tot un seguit de lleis desamortitzadores, que van des de Mendizábal (1836) a Madoz (1855), van posar en venda no solament els béns dels religiosos sinó els de l’Església en general i fins els grans dominis reials. El concordat amb la Santa Seu del 1851 va pactar retornar a l’Església els béns confiscats per l’estat i que encara no havien estat venuts; a més, va establir que l’estat pagaria el clergat amb càrrecs parroquials o ministerials fins que proporcionés a l’Església mitjans per autofinançar-se. Això no es va complir mai, però l’estat va crear així l’anomenada paga del clero, que ha arribat als nostres dies i que ha estat sempre una manera o tàctica de l’estat per mantenir un cert control sobre l’Església. També a partir d’aquest concordat, l’Església va poder posseir els béns no desamortitzats i adquirir-ne de nous.

Això va fer que a vegades les pagues no es fessin efectives o s’endarrerissin molt, de manera que sovint es posava a la pràctica una col·lecta entre els fidels anomenada per al culto y clero que alguns tergiversaven “para el clero culto”.

Era tradicional l’austeritat o pobresa d’alguns clergues, sobretot rurals, i d’aquí deriva el nom grana de capellà que s’aplica a les postres més senzilles o casolanes compostes de fruites de la terra: ametlles, avellanes, pinyons, etc. acompanyades d’una mica de vi dolç.

Els religiosos: frares i monges

Cel·la de la Cartoixa de Montalegre, l’única subsistent a Catalunya, establerta a Tiana al s. XV.

Fototeca.com – Rambol

Sota la denominació popular, del tot inexacta, de frares i monges, s’inclouen normalment totes aquelles persones que pertanyen a algun orde o congregació religiosa i que, per tant, són diferents de la clerecia secular. Formen l’anomenat estament regular perquè els seus membres viuen sota una regla o normativa concreta en cases on es practica la vida comunitària, dites monestirs o convents. Si són barons poden ser sacerdots o no, en cas que no ho siguin se’ls coneix com a llecs o germans. Aquests religiosos reben el nom de monjos i monges si formen part d’algun dels antics ordes tradicionals, com ara els benedictins, els cistercencs o els cartoixans. S’anomenen frares i monges si pertanyen als ordes mendicants, com ara els franciscans, els dominics, els carmelites, els mercedaris, els agustins, etc. Cadascun d’aquests ordes té les respectives branques femenines o segon orde, inicialment de clausura, com ara les dominiques, les clarisses, les carmelites o carmelitanes, etc.

El nom de religiós s’aplica pròpiament als membres de les congregacions o instituts fundats a partir del segle XVI, per exemple, els jesuïtes, els camils, els escolapis, els jeronis, els trinitaris, les noves branques franciscanes, etc. S’anomenen “religioses” o “germanes” les dones que formen part del gran nombre i diversitat de congregacions o instituts femenins creats a partir del segle XVI fins als temps moderns. Molts d’aquests segueixen antigues regles o constitucions adaptades a l’època en què foren creats, com ara les carmelites de la caritat, les terciàries dominiques, les paüles o germanes de la caritat, les josefines, les serventes de Maria i un llarguíssim etcètera.

Els clàssics ordes mendicants es componien de tres branques: l’orde masculí, l’orde femení (tots dos formats pels pròpiament religiosos) i l’orde tercer al qual s’adherien els laics. Aquests sovint portaven algun distintiu en el vestit i eren coneguts com a terciaris o membres dels Venerables Ordes Tercers o VOT. Els seus compromisos consistien a practicar certs actes comunitaris propis i seguir l’espiritualitat de cada orde al qual estaven vinculats.

La tasca dels ordes religiosos, tant els més antics com els més moderns, ha estat sempre molt destacada en la història del cristianisme, de la civilització dels països cristians i de les missions. A aquesta comesa hi ha contribuït sempre d’una manera destacada el clergat regular.

Els benedictins i els cistercencs medievals han tingut en la història de Catalunya un protagonisme molt destacat com a transmissors de cultura, art i fins i tot de tècniques agrícoles i ramaderes, aspectes en els quals sobresortiren els cistercencs gràcies a la seva organització patrimonial en granges.

Fou especialment remarcable la contribució dels religiosos en la cristianització i la colonització d’amplis sectors d’Amèrica, les Filipines i altres parts d’Àsia i Àfrica. A Amèrica, especialment en molts indrets del centre i el sud, i fins i tot en alguna regió d’Amèrica del Nord, els religiosos, sobretot franciscans, mercedaris i jesuïtes treballaren molt activament en la cristianització dels indígenes i en la creació de poblacions que més tard han esdevingut grans ciutats.

Especialment notable fou l’acció dels jesuïtes al Paraguai i en algun sector de l’Argentina, a Misiones, on crearen les reduccions o poblats indígenes entorn d’una casa religiosa. Quan foren expulsats per Carles III, el 1767, hi havia fundades unes seixanta reduccions que agrupaven unes 20 000 famílies indígenes. L’expulsió dels jesuïtes d’Espanya, França i Portugal fou un cop dur per a aquesta tasca missionera i per a la cultura d’aquests països ja que els jesuïtes hi tenien grans col·legis i estudis universitaris. L’orde fou de nou admès al país el 1815. De nou va reprendre la seva tasca amb un nou esperit que va deixar de banda les posicions rígides i s’integrà plenament a les preocupacions i a l’esperit dels nous temps.

Posteriorment es crearen instituts seculars religiosos, com ara els de les cooperadores parroquials, les darderes, fundades al segle XVIII, a més d’altres instituts que feien tasques assistencials o missioneres. Una de molt coneguda és l’Opus Dei, que també és un institut secular, però regida per clergues i amb una secció de clergat coneguda com la Societat de la Santa Creu.

Els laics vinculats a l’estructura eclesiàstica

El mot laic té dues accepcions ben diferents: la persona que prescindeix de la religió i la persona creient que no és eclesiàstica. En aquest darrer sentit, el laïcat és el conjunt de fidels que formen l’Església sense ser ni clergues ni monjos.

Tradicionalment el laïcat havia tingut un paper molt passiu en la història de l’Església, fins que el concili II del Vaticà els assignà un rol més dinàmic en la vida de l’Església. Tot i així, encara no ha assolit el lloc que li correspon a causa del control excessiu que vol mantenir-hi la jerarquia.

Aquí solament es destacaran els laics que estaven vinculats d’alguna manera o que tenien alguna missió concreta envers l’antiga estructura eclesiàstica. Els instituts seculars esmentats marquen un enllaç, si no jurídic, almenys de servei i apropament dels laics a l’estructura eclesiàstica. Tanmateix, això no és una invenció o una creació moderna; ja en èpoques medievals els oblats, els conversos i els donats eren persones que, sense deixar de ser laiques, vivien a prop i seguint l’espiritualitat de les comunitats monàstiques a les quals servien. Fins i tot, de vegades ells mateixos les havien creat.

Els oblats eren persones que havien estat lliurades pels seus pares a un monestir per ser educats; més tard, n’hi havia que continuaven vivint prop del monestir com a laics i d’altres n’esdevenien monjos. Els conversos es lliuraven a un monestir i, sense rebre ordes religiosos ni abandonar l’estat de laics, vivien prop de les comunitats dedicats als treballs manuals, sobretot al cultiu de la terra a les granges monàstiques dels cistercencs. Finalment, els donats o Déu-donats, molt freqüents en l’època medieval i també més tard, eren les persones –homes o dones– que es donaven a si mateixos amb els seus béns a un monestir. Residien prop d’aquest monestir i en rebien els vestits i el nodriment. També es deien donats i donades els qui vivien prop d’una capella o santuari per tenir-ne cura, fer recaptes i residir-hi. En alguns casos arribaren a formar autèntiques comunitats, que es convertiren en monestirs i adoptaren alguna regla, com ara la de sant Agustí o la de sant Benet. Aquestes persones eren inicialment cèlibes i vestien hàbit propi. Els que tenien cura d’algun santuari o ermita acabaren essent famílies estables i eren coneguts com a ermitans, diferents dels ermitans o antics eremites que vivien sols o aïllats, com succeïa en moltes de les ermites de la muntanya de Montserrat o, més antigament, del Montsant.

Escolanets jugant amb l’encenser, pintura de Josep Benlliure i Gil (1855 – 1937).

Fototeca.com

Originàriament, els escolans eren sovint els oblats infants abans esmentats, anomenats així durant l’etapa de formació; també rebien el nom d’escolans els nens cantors que formaven les agrupacions de cantaires o escolanies. Més tard, i fins a l’actualitat, s’anomenen escolans els infants que assisteixen als sacerdots i ajuden a les misses i altres actes del culte religiós. El nom prové del seu caràcter inicial d’escolars o infants que anaven a escola i es formaven al costat dels clergues. L’escolà va esdevenir una figura típica del folklore i de les dites populars, prototip de noi murri, entremaliat i faceciós.

El sagristà és una altra figura de laic vinculat a una església. Habitualment era un home adult que, per vida o per servei de torn entre els antics parroquians, se’n cuidava del manteniment, l’ornamentació i de tenir a punt les coses necessàries per a les celebracions del culte. Antigament cobrava dels masos un petit tribut per a subvenir les despeses que li ocasionava el càrrec, com ara l’oblata –és a dir, el pa i el vi per celebrar les misses–, els vestiments litúrgics, la cera, l’oli per a la llàntia del Santíssim, etc. També hi havia un altre càrrec, que es complementava amb el de sagristà, que s’anomenava monjo i, en alguns indrets com ara a les terres gironines, diaconil. El monjo era inicialment un capellà, però als llogarets era un laic; d’aquí prové que hi hagi molts indrets de la Catalunya vella que s’anomenen Cal Monjo o la Mongia. El monjo havia de netejar l’església, tocar les campanes o fer-les tocar, portar la creu parroquial als enterraments i les processons i altres funcions que més tard féu el sagristà. Per a la feina de tocar les campanes havia de cercar un ajudant perquè, tal com fa la dita, “és impossible tocar les campanes i anar a la processó”. Així, va néixer l’ofici de campaner sovint juntament amb el de sagristà. Els campaners o sagristans d’ofici sovint feien també d’enterramorts, perquè abans els cementiris envoltaven les esglésies, i fins el 1829, s’enterrava dins les mateixes esglésies.

Moltes d’aquestes funcions o càrrecs s’han extingit o han canviat molt en els temps moderns. Al començament del segle XXI és més corrent trobar sagristanes que sagristans, càrrec que no cal confondre amb les anomenades “rates de sagristia”, és a dir, aquelles dones massa devotes o beates. Els ginys o aparells electrònics moderns han reemplaçat la majoria de campaners.

Aquesta llista de personatges vinculats a les esglésies i al clergat –que podria ésser més llarga i decorada amb una abundant col·lecció de dites o anècdotes– es tanca amb les majordones o dones que cuidaven de la casa i estaven al servei dels rectors i altres clergues. De vegades eren germanes o parentes dels capellans, discretes i estimades pels feligresos; però sovint eren persones singulars molt criticades i objecte de la picaresca popular. Sobre elles i sobre la influència que exercien en els capellans a qui servien o en la vida de les parròquies, s’han dit i escrit mil anècdotes i contalles. N’hi ha una que revela la idea que la gent se n’havia fet: en parlar de les gallines del rector o de la rectoria, es deia que el primer any la majordona s’hi referia dient “les gallines del rector”, el segon any ja feia “les nostres gallines” i el tercer ja parlava de “les meves gallines”.

En realitat, tant el poble com els mateixos capellans a qui servien no sempre eren justos amb aquestes dones, que molt sovint no rebien cap sou i només servien a canvi de la manutenció i les despeses de vestir. Era tal vegada una petita venjança popular per la preeminència que davant la resta de feligresos els donava aquest càrrec, i també pel fet que la vida en comú de dos solters es prestava a acudits, contalles o suspicàcies.

Els laics o fidels i les parròquies

Aquest estament –majoritari i bàsic a l’Església– era considerat sempre per la jerarquia i pel clergat en general com les ovelles que calia conduir pel recte camí. Fins i tot, a vegades era vist amb cert recel, quan s’organitzaven en confraries o associacions que no controlaven.

La idea de la sacralitat de l’estament clerical era total i el paper del laïcat o dels fidels estava tan rebaixat que els còdexs i normatives jurídiques de l’Església el consideraven gairebé sempre com un inferior i el controlaven de manera exagerada perquè no els usurpés funcions i privilegis. En el dret medieval eclesiàstic era comú la frase llatina que deia que “el laic per al clergue és com un llop”, en el sentit que li volia arrabassar els privilegis i les rendes.

D’aquí naixerà molt sovint l’anticlericalisme medieval, molt diferent del dels temps moderns, en què és més aviat laïcisme o oposició a la religió. L’anticlericalisme medieval, el que trobem en Boccaccio, en la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda i en moltes sàtires i cançons, és contra el luxe o la immoralitat del clergat, no pas contra la religió. En resum, els fidels tenien més obligacions que drets.

Els fidels es trobaven sempre integrats a una parròquia o demarcació religiosa concreta i, sobretot a Catalunya, l’ensenyament i les disposicions eclesiàstiques arribaven a través del clergue que tenien més proper, que era gairebé sempre el rector. Això obliga a fer algunes precisions sobre les parròquies.

La importància de les parròquies fou molt gran a tots nivells. Sovint van servir per a formar els municipis moderns, sobretot perquè els antics termes de castells o jurisdiccions senyorials eren habitualment molt amplis i comprenien diverses parròquies. Això feia que els feligresos de les parròquies es reunissin en assemblees parroquials per tractar dels temes de la vida i la marxa normal dels seus afers; només per assumptes més importants i excepcionals ho feien a la plaça del terme, situada fora de les sagreres o de l’àmbit religiós.

Així s’explica que hi hagi tants municipis a Catalunya que s’anomenen amb un hagiotopònim o nom de sant, com ara Sant Boi de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Hilari Sacalm, Sant Joan de les Abadesses, Sant Hipòlit de Voltregà, etc. Tanmateix, la gent fa servir les formes Sant Boi, Sant Just, Sant Hilari, Sant Joan, etc. i deixa el cognom o topònim només per als rètols o papers oficials.

A la missa dominical de la parròquia, en els advertiments o prèdiques, els feligresos rebien la formació religiosa, que es completava amb sermons especials en èpoques determinades com Quaresma i Setmana Santa, en els novenaris i festes patronals i, sobretot, en fets extraordinaris, com ara romeries, jubileus o santes missions. Els infants rebien també a l’església parroquial l’educació religiosa en les sessions dominicals o les d’abans de rebre algun sagrament, anomenades de “doctrina”, amb l’esquer de les “assistències” o tiquets que es convertien en premis o bé servien per a pagar les excursions de final de curs.

El campanar i les campanes de la parròquia marcaven les parts del dia amb els tocs de l’“àngelus”, de matí, migdia i vesprada, i advertien els parroquians dels esdeveniments bons o dolents de la comunitat –els bateigs o les defuncions–, i els tocs de festa o de calamitats –el foc o el sometent.

La parròquia marcava la vida dels feligresos amb els sagraments, que fixaven etapes clau de la vida, com ara bateigs, casaments, viàtics i enterraments. A tocar de l’església, i antigament a dins, hi havia les tombes dels avantpassats o familiars. La gent anava a l’església per les festes locals especials, per a les pràctiques de devoció o bé per les festes de les confraries o associacions.

Les confraries d’oficis o de simple devoció rebien molta participació dels laics, que n’eren els priors o pabordes que les dirigien; a més, organitzaven les seves festes, tant religioses com populars: les danses de transmissió de càrrecs, les rifes, les competicions, les processons, etc. Les confraries tenien molta importància en la vida religiosa i social, i fins i tot folklòrica, de les parròquies. Les de caràcter més marcadament religiós eren les del Roser, les de la Minerva o eucaristia, les dels difunts o ànimes del purgatori, i d’altres com les de Sant Isidre i Sant Antoni Abat –dels pagesos i traginers i benediccions dels animals–, les de Sant Roc i Sant Sebastià –patrons contra la pesta–, o d’altres de patrons d’oficis, com ara paraires, ferrers, hortolans, etc. D’aquestes confraries van néixer moltes danses i festes que formen part del folklore, per exemple els balls del ciri, els contrapassos o danses de pabordes, quan es transmetien els càrrecs, o bé les desfilades de carros i animals guarnits, els Tres Tombs, les Enramades i entremesos del Corpus o festes dedicades a l’eucaristia, etc.

Les predicacions contra el pecat, acompanyades de les confessions i del temor de l’infern, eren uns mitjans molt emprats per a mantenir els fidels a ratlla o fora dels perills del món. Per això les predicacions –sobretot del temps quaresmal– però especialment dels octavaris d’ànimes i dies dels perdons– insistien excessivament en aquests temes.

Deixar les pràctiques religioses era senyal de mal cristià i gairebé de mal ciutadà; qui es limitava al compliment estricte del precepte de confessió i comunió pasqual era motejat “d’anyer” o “d’anyera”. Els rectors controlaven l’observança pasqual gràcies als “butlletins” que els feligresos deixaven a l’església amb el seu nom el dia del compliment. Amb aquests butlletins els rectors feien els “Llibrets de compliment pasqual”, en què anotaven els qui complien i els qui no. Aquesta pràctica, iniciada al segle XVI, ens ha deixat en molts arxius parroquials uns documents excepcionals per a la demografia parroquial, i també per als estudis genealògics i fins i tot sociològics.

Fins que no es van crear les escoles públiques, sovint els rectors o vicaris eren els únics mestres. A la fotografia, interior d’una escola parroquial el 1900, a Reus.

Fototeca.com – Rambol

Fins que no es van crear les escoles públiques, amb el triomf de les idees liberals, pels volts del 1840, sovint els rectors o vicaris eren els únics mestres. Cal no oblidar que els rectors han estat des de l’edat mitjana els notaris nats del terme: feien els testaments, els capítols matrimonials, les vendes, etc. dels feligresos, de la qual cosa encara queda alguna reminiscència en el dret català. Això ha enfortit el paper dels rectors en la vida dels seus feligresos i fa que els arxius parroquials siguin gairebé sempre els únics referents que permeten conèixer la vida d’èpoques passades de cada localitat.

Els grans canvis dels temps moderns

S’ha esmentat ja en la introducció que la posició preeminent de l’Església en la societat va rebre la primera gran sotragada amb les idees liberals que es van imposar al llarg del segle XIX. L’Església hi va reaccionar en contra enfortint la seva unitat i el seu centralisme entorn de Roma i la cúria vaticana. Aquests dos aspectes s’han vist en més d’una ocasió qüestionats des del si de la mateixa institució, sobretot a partir del concili II del Vaticà (1962-65), tant en l’etapa de preparació com en la de redacció i aplicació dels seus decrets i constitucions.

Al llarg del segle XIX es va produir una forta divisió entre catòlics i liberals, o entre aquells que tenien un caràcter més obert i dialogant amb la societat civil i els “catòlics integristes”. Entre aquests segons n’hi havia molts –tant laics com eclesiàstics– que militaven en el carlisme, sobretot a Catalunya. La divisió era tan notòria, que el mateix papa Lleó XIII hi va intervenir el 1882 amb una encíclica per posar-hi pau.

A l’inici del segle XX es va produir a l’Església catalana un triomf del sector més obert. Gràcies a un grup d’eclesiàstics destacats –entre ells monjos i religiosos, en especial del monestir de Montserrat, els jesuïtes i els caputxins– l’Església catalana va entroncar amb la més oberta d’Europa i va fer un gran esforç per posar-se al dia en els camps litúrgic, bíblic, catequètic i cultural en general. També es treballà en la promoció del laïcat o dels fidels, cada vegada més reduïts i elitistes per la forta influència dels moviments obreristes, que separaren de l’Església molta gent desarrelada de les parròquies tradicionals i concentrada en barris o colònies obreres.

Així es va organitzar Acció Catòlica, amb les seves diferents branques, la Federació de Joves Cristians de Catalunya o fejocistes, l’obra dels exercicis parroquials i lligues de perseverança de base laica, etc., que van rebre una primera frenada amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) i el cop definitiu amb l’aixecament militar contra la Segona República (1936-39).

A desgrat d’algunes posicions molt dignes, com les del bisbe basc Múgica i sobretot del cardenal de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, la jerarquia catòlica de l’estat espanyol es va adherir plenament al cop d’estat, que va anomenar croada contra la impietat i ateisme comunista. D’aquesta manera es va iniciar l’etapa de l’anomenat nacionalcatolicisme, funest per a tota la tasca de renovació empresa pel clergat català a les primeres dècades del segle XX.

La persecució de la religió, el gran nombre de clergues i catòlics destacats morts i la destrucció de temples i obres de l’Església que portaren a terme els revolucionaris i els anarquistes entre el 1936 i el 1939 podien en certa manera justificar l’oposició inicial a l’anarquia que es va manifestar durant la Segona República; tanmateix, tot plegat no justifica que la jerarquia eclesiàstica beneís un règim que es va servir de l’Església per a justificar les arbitrarietats i els autèntics crims comesos a fi de protegir l’ordre i la religió durant la dictadura imposada per Franco.

Es prohibí el català i tota l’obra autòctona anterior, s’imposà una Acció Catòlica molt estantissa i s’involucrà l’Església en totes les institucions polítiques. En el camp de la pràctica religiosa, es retornà a un conservadorisme molt arrelat a les pràctiques, les processons, les missions i els actes externs de religiositat; a més, només s’afavoria l’Església Catòlica i no altres confessions o manifestacions religioses.

Entre els actes que promogueren aquesta actitud triomfalista, destaca el XXXV Congrés Eucarístic Internacional, celebrat a Barcelona el 1952, i sobretot el concordat del 1953 entre el govern espanyol i la Santa Seu, que reconeixia al cap d’estat el dret d’intervenció o veto en les nominacions de nous bisbes.

A partir de la dècada dels seixanta, començà un reviscolament del cristianisme autòcton gràcies al favor i l’acció del monestir de Montserrat, de moviments cristians, com l’escoltisme de mossèn Antoni Batlle, i de les reunions i l’actuació dels moviments obreristes i d’intel·lectuals a l’empara de moviments especialitzats d’Acció Catòlica. Foren cèlebres les declaracions del 1963 a “Le Monde” de l’abat de Montserrat, Aureli Escarré –que fou obligat a abandonar Montserrat dos anys després–, la creació de sindicats d’intel·lectuals i universitaris i la manifestació de capellans a la Via Laietana el 1966, i la reunió de l’Assemblea de Catalunya en una església de Barcelona el 1973. La mort del dictador Franco el 1975 marcà el darrer gran tombant de la marxa institucional de l’Església hispànica i obrí el camí a uns nous temps.

L’Església catalana dels darrers temps

El concili II del Vaticà acabat el 1965 va crear noves esperances de renovació, que, tot i no haver-se complert com s’esperava en bona part per la posició tancada de molts membres de la jerarquia –tant de la vaticana com de la hispànica–, han produït un gran canvi en l’Església i en la manera d’entendre i viure la religió. L’aplicació d’aquest concili va coincidir a Catalunya amb la transició a la democràcia, i això va trencar la visió monolítica que es tenia de l’Església hispànica. Les noves lleis i la Constitució van concedir llibertat de culte i de manifestació a altres confessions cristianes, com ara els anomenats genèricament protestants, els evangèlics, els adventistes, etc., o bé a confessions més singulars, entre d’altres els testimonis de Jehovà i els evangèlics gitanos, dits popularment “al·leluies”. Més recentment, cal incloure-hi altres religions, sobretot la musulmana, amb festes pròpies com el ramadà, la festa de l’anyell, etc.

Aquest fet, juntament amb l’abandonament de la religió o de les seves pràctiques tradicionals, que es palesa en els casaments civils, la disminució de l’assistència a missa els diumenges i les festes de precepte, la minva de la pràctica del baptisme en els infants, etc., ha fet que l’Església deixi de tenir la influència i l’audiència general, cosa que molts jerarques encara no han assimilat.

El clergat de base, després de deixar la sotana, s’ha identificat molt més amb la societat laïcitzada, on encara hi ha molta gent que té fe i intenta viure-la a la seva manera. Aquest clergat compta molt més amb l’ajuda i incorporació dels laics creients, que no pas amb la de certs moviments que es creuen més ortodoxos, però que els volen mantenir sota una estricta disciplina i obediència. Entre aquests destaca essencialment l’Opus Dei, cada vegada més influent en la cúria vaticana.

Tal vegada el símptoma més evident de la baixa religiositat és la manca de vocacions per al sacerdoci i per als ordes i les congregacions religiosos i el tancament de seminaris i noviciats. Tot això, juntament amb l’abandó de la funció sacerdotal per un cert nombre de capellans, posa més en evidència que l’Església ha de comptar més amb els laics i renovar el sistema de formació i reclutament del clergat.

Per solucionar en part la manca de preveres, després del concili II del Vaticà es va restaurar l’antiga pràctica, desapareguda al final dels temps medievals, de formar el “diaconat permanent”, és a dir, donar potestat ministerial a seglars. D’aquesta manera s’incorporaven a la clerecia amb un grau d’orde inferior al sacerdoci sense deixar de viure dins la societat, com a casats o cèlibes. Fins aleshores el diaconat era únicament un grau previ al sacerdoci. És una solució molt tímida i parcial que no posa pas remei a la manca de clergat ni té l’extensió ni l’autonomia suficient per a engrescar molta gent a seguir aquest camí.

Un gran repte de l’Església actual, tant de l’Església Catòlica en general com de la hispana i catalana en particular, consisteix a adaptar els seus ensenyaments tradicionals a les exigències dels temps moderns i en especial a donar resposta als nous criteris que predominen en la societat laïcitzada d’ara. L’Església havia tingut durant segles el monopoli –o almenys un fort control– en l’ensenyament, de manera que la doctrina cristiana o l’ensenyament de la religió tenien un gran protagonisme, tant en l’ensenyament primari com en el superior. Això començà a ser qüestionat durant el segle XIX, amb més o menys força segons el color del govern, i va rebre els primers cops durs ja entrat el segle XX.

Amb la llarga dictadura de Franco es va retornar a un estat de privilegi total per a l’Església Catòlica, l’única tolerada i protegida pel fet d’haver-se plegat totalment al règim. Fou l’època del nacionalcatolicisme abans esmentat. L’ensenyament de la religió esdevingué obligatori i el santcrist i altres emblemes religiosos ornaven totes les aules juntament amb els retrats del cap d’estat i de l’ideòleg José Antonio Primo de Rivera. Amb l’adveniment de la democràcia, sobretot a partir del 1978, s’inicià una etapa de laïcització. A més, amb la vinguda d’immigrants, sobretot musulmans, i el reconeixement de la llibertat religiosa s’ha posat en qüestió la presència de símbols religiosos a l’escola i en llocs oficials públics. A l’Estat espanyol el govern del Partit Popular ha frenat aquest avanç, que es vol implantar a França i a altres països.

Semblantment, la doctrina i la influència de l’Església en matèria de matrimonis ha rebut una forta sotragada amb la implantació del matrimoni civil, separat de l’eclesiàstic, cada vegada més estès en les noves generacions. També s’ha acceptat el divorci, contra la doctrina de l’Església, i progressivament augmenten les facilitats per a l’avortament i la propaganda dels mitjans contraceptius als quals s’oposa l’Església. Aquesta ha acabat acceptant ben a contracor la incineració dels difunts, però està absolutament en contra de tota mena d’eutanàsia o mitjans per escurçar o posar fi a la vida de malalts terminals.

En resum, la societat prescindeix cada vegada més de les normes i de la quasitutela que sobre aquesta exercia l’Església, almenys a Catalunya i en altres països del bloc occidental i catòlic. Fins i tot en la vida privada hi ha molt sovint una forta separació entre les disposicions i normes de l’Església i la pràctica o manera de comportar-se de molts dels que es diuen cristians.

Aquest és a grans trets el panorama de l’Església com a institució fins a l’actualitat. Malgrat això, la seva influència en els costums i en les festes i tradicions catalanes és encara molt forta i perviu no solament en la vida social sinó, fins i tot, en la privada. Es constata que hi ha un clar retorn a algunes pràctiques abandonades o menystingudes fa alguns anys pel seu caràcter religiós, encara que es volen presentar buides de l’esperit que les va originar. Fer-ne una relació completa és impossible, però cal recordar només la revifalla de les processons de Setmana Santa, les lluminàries, les fires de pessebres, que també es fan en l’àmbit familiar, les cançons nadalenques i els Pessebres Vivents que, tot i l’esquer comercial, omplen els carrers i les cases particulars cada final d’any; les celebracions dels Tres Tombs, les festes de la Mercè a Barcelona, els aplecs a santuaris, l’assistència a les festes de la patum de Berga, a les enramades i catifes dels dies del Corpus, les processons marineres del dia de la Mare de Déu del Carme, les representacions de la Passió i els Pastorets, les escudelles d’inici de Quaresma, molts actes de festes majors de pobles, etc. Tot plegat deixa clar que la nostra cultura, el folklore o la civilització en general, té unes arrels i unes manifestacions cristianes o vinculades a la religió.

És sovint ridícul o sectari l’intent d’alguns autors moderns de voler donar un origen i un desenvolupament únicament naturalista o profà a moltes d’aquestes festes. Cal tenir en compte que l’anomenat paganisme era profundament religiós, tot i que no era cristià. En tot cas, cal considerar-lo precristià, però de cap manera profà. Moltes explicacions que trobem sobre festes com la del Pi de Centelles, l’esmentada de la Patum de Berga o dels fallaires i falles de Sant Joan, en què es vol prescindir de l’aspecte i transmissió religiosos, són completament ahistòriques. És impossible fer-ne l’exposició amb un salt de dos mil anys per tal de desvincular-les del seu contingut religiós, sovint cristianitzat per l’Església al llarg dels segles, o bé de la clara empremta original cristiana.

L’ajuntament

L’autoritat local

L’administració pública, segons les èpoques i la política que s’ha fet, s’ha estructurat sovint ramificada en un bosc d’institucions, burocràcies i competències, de vegades parcialment juxtaposades. D’altra banda, aquest engrunament o dispersió d’administracions sol coincidir amb un engrunament o dispersió de recursos.

Al nostre país podem classificar-les distingint entre l’administració de l’estat, l’autonòmica, la provincial –incloses les diputacions–, la comarcal –els consells comarcals–, la local o municipal, i encara les corresponents a les regions o vegueries, les mancomunitats, les entitats o governs metropolitans, etc. Avui podem afegir-hi, a més, administracions supraestatals com la Unió Europea, en un lent i complicat procés de formació i desenvolupament. I encara, si mirem enrere, vénen a la memòria denominacions pretèrites, com ara les dels corregiments, regiments, etc.

Les tendències centralitzadores o descentralitzadores s’imposen al llarg de la història segons el concepte d’estat i de nació, i segons les tendències polítiques, jurídiques o organitzatives. Tanmateix, només dues de totes aquestes administracions s’han mantingut com a bàsiques, almenys fins a l’actualitat: l’estat i el municipi, amb els seus respectius òrgans de govern, que són el govern de l’estat i el govern municipal o ajuntament.

Els estats poden canviar de règim, d’estructura, de límits territorials, i fins i tot de nom, a través de la història. En canvi, la toponímia local mostra una continuïtat, tossuda o rutinària, que es manté des de l’època romana o medieval fins a l’actualitat. Els pobles, les viles i les ciutats perduren malgrat els canvis demogràfics, socials, econòmics, polítics o administratius, i també els seus ajuntaments, que no són ni suprimits ni substituïts per cap altra estructura organitzativa o institucional.

Cada comunitat local, poble, vila o ciutat, té un topònim que la identifica, un escut i una bandera, i la pròpia institució de govern constituïda pels seus representants democràticament elegits. A més de la funció d’administrar i governar la vida local, la funció institucional i representativa de l’ajuntament s’exerceix en els actes públics: l’alcalde saluda, rep, lliura distintius i trofeus, manifesta, proclama, invita, inaugura una obra pública, un equipament, un monument, celebra un triomf esportiu del club local, ofrena flors en actes commemoratius, rep amb tots els honors i en olor de multituds l’equip esportiu local triomfador de lliga o de copa… i oficia en les bodes civils, que se solen celebrar al saló consistorial.

La variada galeria de personatges locals

A part de les personalitats que representen les dues institucions locals arquetípiques, l’alcalde i el senyor rector, en molts pobles i viles hi havia, tradicionalment, i en alguns casos encara hi ha, una galeria de personatges locals habitualment comuns. El mestre, el metge, l’apotecari, el jutge, l’agutzil o el caporal de la Guàrdia Civil, i d’altres de caràcter menor, com el nunci, el sereno, el barber, la llevadora, el sastre, el botiguer, el sagristà, etc.

Tanmateix, damunt d’ells solien figurar determinats terratinents o hisendats, coneguts pel nom de la casa i naturals del lloc “de tota la vida”, fossin nobles o descendents de la baixa noblesa rural, sovint amb més nom que cabals, o bé indians que havien retornat rics d’Amèrica. Posteriorment, a aquesta galeria de personatges il·lustres s’hi pogueren afegir banquers o fabricants i altra gent de pes, a les acaballes d’aquella societat estamental. Aquests personatges eren generalment distingits, reverenciats, venerats o temuts per la població, i també per les autoritats locals, i considerats prohoms o forces vives, defensors del pairalisme, d’actitud declaradament conservadora –sovint carlins– o, com a molt, disposats a “canviar perquè res no canviï”. No solien mostrar ànsies d’accedir a càrrecs públics efectius, com ara alcaldes o presidents de qualsevol institució, sinó tan sols a càrrecs o títols honorífics. Tanmateix, la seva influència sobre les institucions i els càrrecs acostumava a ser indiscutible. Apuntalaven el seu poder a través de tractes de preferència, de privilegis obtinguts i mantinguts de feia temps, atorgaven favors a segons qui i dictaven recomanacions a una reduïda o extensa “clientela”, instituïen una obra benèfica o caritativa per als desvalguts de la vila, exercien algun mecenatge cultural o social, o establien una deixa en disposició testamentària, sovint gestionada a través de la parròquia, per passar a la posteritat. Tenien un lloc reservat a l’església, el teatre, el casino, el balcó de la casa de la vila o la tarima presidencial per veure passar una processó o desfilada, i a qualsevol altre fòrum públic. En morir eren recordats amb una làpida, amb el nom d’un carrer, amb la designació oficial de fill predilecte o amb una estàtua damunt d’un pedestal enlairat.

Els altres personatges se situaven en un segon rang de la jerarquia popular. Tenien una casa distingida, disposaven de mitjà de transport propi i, sovint, vestien diferent que el comú de la gent: casaca, i posteriorment levita. El refranyer abunda en agudes descripcions d’aquests personatges: “Metge de gran casaca, poca saviesa i molta butxaca”, “el metge vell, el cirurgià jove i l’apotecari ric”, “el metge cristià i l’advocat pagà”, “el metge barbut, l’apotecari brut i el barber tossut”, “el mal de desvari, primer l’apotecari, després el notari i l’últim el vicari”, “de jutge, notari i advocat, Déu nos en guard”.

El braç secular i el braç eclesiàstic

L’ajuntament, presidit pel seu batlle o alcalde, ostenta l’autoritat local i la representació de la comunitat. L’altra institució local és, tradicionalment, l’eclesiàstica, que té el rector de la parròquia com a representant de la institució. Ambdós constitueixen el braç secular i el braç eclesiàstic, l’espasa i la creu, en versió local. En la societat gremial i estamental, els dos poders són gairebé indiscutibles, sovint respectant les formes de manera protocolària, però sempre mantenint les distàncies. L’ajuntament té autoritat real sobre els veïns, sobre els vilatans o ciutadans: és el poder temporal.

L’Església té autoritat moral sobre les ànimes: és el poder espiritual. Un refrany remarca el pes de l’autoritat local: “Mai falten batlles: sempre hi ha qui té la vara.” Efectivament, “tenir vara alta” vol dir capacitat de manar. La vara d’alcalde és el bastó de comandament, signe d’autoritat. Però el pes de l’Església no és pas inferior: Cervantes, en El Quixot, hi encerta de ple amb aquell “con la Iglesia hemos topado”.

Els actes públics i institucionals –les inauguracions, els actes destacats, els esdeveniments– són l’espai en què un i altre poder comparteixen tradicionalment la presidència, fent els escaients parlaments, un i altre acomplint la funció que els correspon. Un exemple típic, del final del segle XVIII, és la presència d’una i altra institució en les festes del poble o de la vila. Vet aquí un exemple, la popular processó del sant patró Sant Anastasi a la Badalona del segle XVIII, tal com Don Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, la descriu en el seu Calaix de sastre:

“En tal inter ya resonaba la campanaria fora de la Iglesia y las banderas caygudas, sostenintlas dos o tres de aquella gent de forsa, eixian de dintre per la Professó de Sant Anastasi, màrtir, patró de Badalona, sentintse prou murmullo de ú ú, y era quels prosesoners, vanderas, blandons y tabernacle ab los demés ministrils, se anaban arrenglerant per eixir fora per lo portal del costat de la Iglesia. Hi anaba un mosso ab lo estendart de Sant Anastasi, drap blanc ab encreuat vermell. Anaban 8 vanderas a la professó, de sas respectivas confrarias, ab prou cúmulo de mariners, pescadors, menestrals y gent del art de la terra. Después venia lo Sant dintre de un curioset tabernacle, quel aguantaban al coll quatre jovens ab garnatxas sobre de la jupa o jaleco, detràs del tabernacle una petita cobla de músichs ab violins, una viola proa rancia y una flauta o que se yo que. Inmediatament lo Sr. Rector ab lo Sr. Mestre ab sotana y roquet, empuñant los bordons de allò ben autèntichs. Después venia lo gremial de capa y dalmàticas vermellas ab flors, anant inmediats al gremial los Srs. Batlle y regidors, que per sentirse un xiquet massa la fresca, algo fora temps, anaban de allò ben abrigats ab sos capots y las vandas encarnadas sobre de la jupa y algunas donas de las casas de upa de Badalona, altras y minyonas detràs de la professó…”.

El paper de l’ajuntament en les festes locals

L’ajuntament té una presència especial en les festes. Tradicionalment, ha correspost al consistori un lloc distingit en les processons i en altres cerimònies festives. Així, els macers i el timbaler dalt de cavall –les populars “trampes”–, exhibint els emblemes de la ciutat, encapçalaven la processó de Corpus de Barcelona i d’altres viles i ciutats, que es tancava amb la presència de les autoritats municipals.

Encara avui hi ha viles i pobles en què l’alcalde i els regidors entren en una dansa, formant part d’un ritual festiu. La dansa de Castellterçol conclou quan les pabordesses treuen a ballar l’alcalde i els regidors. A Prats de Molló el ritu és més imponent: la corporació municipal just constituïda surt a la plaça a ballar el contrapàs, amb el batlle al capdavant. També a Amer, per la festa major, es balla l’anomenada sardana de l’alcalde, tot formant una anella oberta, semblant al contrapàs, que gira cap endins en espiral; l’alcalde, fent parella amb la seva esposa, n’és el capdanser, i el segueixen els regidors i altres autoritats assistents per ordre de categoria, i el poble, en una llarga filera.

És en la litúrgia inaugural de la festa major que la presència institucional de l’ajuntament té la màxima solemnitat: l’alcalde assisteix al pregó, a l’ofici solemne en honor del sant patró i a altres actes oficials i de protocol, ostentant tradicionalment la vara i la banda i escortat per la guàrdia municipal en uniforme de gala. També en altres festes populars té una presència significativa: dóna la benvinguda als Reis d’Orient a la seva arribada, o deixa el balcó de la casa de la vila al Carnestoltes perquè pugui proclamar el seu breu mandat de gresca.

D’altres vegades, però, un altre ajuntament o un altre alcalde suplanten i escarneixen l’oficial presidint certs actes i bullangues festives: l’ajuntament “d’innocents”, el batlle “de les taronges” o “de carnestoltes”, etc.

El règim municipal medieval

Històricament, les viles i ciutats catalanes han estat dirigides segons un règim municipal, ja des de l’època romana. El terme “municipi” prové del llatí munus, que vol dir ofici, obligació, tasca, i també do o present i capere, o sigui agafar, prendre, recaptar. Municipi era la ciutat amb capacitat legal de recaptar impostos o tributs. De munus també prové communis, comú: el comú significa l’ajuntament, el conjunt de l’actiu i del passiu d’un municipi, les terres, les propietats o els interessos comunals, i també un determinat impost extraordinari pagat per tots els veïns per a equilibrar l’actiu i el passiu municipals.

Tanmateix, a Catalunya, el municipi és una creació de la baixa edat mitjana: com arreu d’Occident, l’organització municipal es desvetllà a manera de coronament institucional de la desclosa econòmica, social i política de les ciutats i, a semblança seva i amb un abast menor, de les viles i els llocs rurals. Anteriorment, les poblacions estaven sotmeses directament a l’autoritat senyorial o reial a través dels seus oficials, anomenats batlle o veguer.

La consciència comunal va anar creixent progressivament des dels segles XI i XII, amb la intervenció de les persones més destacades, anomenats probi homines o prohoms, i posteriorment amb la constitució de consolats, consells i confraries. El rei Jaume I, a mitjan segle XIII, implantà el Consell de Cent barceloní, a partir del qual l’organització municipal, durant el segle XIV, s’estengué a totes les ciutats, viles i pobles rurals de Catalunya. Aquestes organitzacions prenen el nom de juntes, universitats, consells, consolats o paeries i estan constituïdes per uns càrrecs directius o executius, els jurats, cònsols o paers, un cos d’assessors o consellers i l’assemblea general de la població o una part qualificada dels veïns, els prohoms. Les municipalitats tenien representació política en les corts: formaven el braç anomenat popular o reial, al costat del militar o nobiliari i de l’eclesiàstic. Els càrrecs municipals eren elegits pel sistema insaculatori, és a dir, a sorts, d’entre una llista o matrícula de persones idònies aprovada pel rei i d’acord amb unes condicions, com ara la de no haver exercit el càrrec els darrers anys, no ser deutor de la corporació i no practicar un ofici que fos incompatible. El nom dels admesos era escrit i enrotllat en rodolins i introduït en una bossa o sac. Entre tots, un infant –una mà innocent– els anava extraient en nombre pertinent, i aquests eren llegits públicament i proclamats en el seu càrrec. En altres casos es posaven dins un receptacle un nombre determinat de boles o faves blanques i negres, i cada candidat n’extreia una a la sort: si era blanca, resultava elegit. D’aquí l’expressió “treure faves d’olla”, aplicada a aquell que assoleix una oportunitat de millora en la seva vida, o que aconsegueix refer-se d’una situació precària. Aquest sistema d’elecció va perdurar fins a la promulgació dels successius decrets de Nova Planta de Felip V, al segle XVIII, que estableixen el règim castellà uniformista i centralitzador dels regiments o ajuntaments dependents del Consell de Castella i presidits per un corregidor a les ciutats o per un batlle o alcalde a les viles, amb un nombre variable de regidors, tots ells de nomenament reial o de l’audiència.

Els ajuntaments a partir dels decrets de nova planta

El règim municipal sorgit dels decrets de Nova Planta va tendir a imposar la tutela de l’estat i el centralisme del poder. La revolució burgesa enfront de l’antic règim no féu sinó reforçar aquesta centralització, ara a les mans del nou estat, per ofegar l’aferrament tradicionalista de l’aristocràcia a un model rural de país i evitar la repressió de les llibertats democràtiques pel caciquisme local. Però els sectors progressistes van acabar reclamant més competències per als ajuntaments, més autonomia municipal i més representativitat per fer front als terratinents i els financers i a l’especulació immobiliària durant les continuades èpoques de poder conservador.

Carles III va suposar una discutible obertura: establí que els càrrecs fossin representatius, electes i renovables regularment. Però, per altra banda, va crear la figura del corregidor funcionari que imposava la seva autoritat sobre els regidors municipals i s’immiscia en els afers locals: era la presència del govern de l’estat. O bé l’alcalde restava subordinat al cap polític o al governador civil, o bé era ell mateix el cap polític.

Tensions entre diferents models municipals

Les Corts de Cadis del 1812, la primera constitució democràtica espanyola, unifica el règim local de tot l’estat espanyol a través dels ajuntaments constitucionals, i distingeix entre les competències econòmiques –sanitat, educació, obres públiques, patrimonis comunals, etc.– i les polítiques, les pròpies de l’alcalde. Al llarg del segle XIX es donen tota mena d’estira-i-arronses en l’exercici de l’autoritat local. Els governs progressistes insisteixen en la descentralització i la participació, mentre que els conservadors o moderats, cada vegada que ocupen el poder, suposen una reculada: els alcaldes són designats pel rei o pel govern de Madrid; les competències municipals poden ser suspeses pel govern, o per l’alcalde mateix. L’alcalde esdevé delegat del govern i no pas representant del poble. Els sistemes electorals que s’imposen afavoreixen el caciquisme: només poden votar i ser votats els contribuents. A més, la desamortització no solament afectà els béns eclesiàstics sinó també els comunals, i arrabassà als municipis la font principal d’ingressos que tenien a favor d’una burgesia latifundista, poc interessada a impulsar la indústria incipient.

L’únic parèntesi a favor dels ajuntaments és la Revolució de Setembre del 1868, anomenada la Gloriosa: una llei municipal concedeix autonomia als ajuntaments, restableix el sufragi universal i l’elecció del conjunt de la corporació, de l’alcalde i tot: l’alcalde és un regidor, al costat o al capdavant, dels altres. Però amb la Restauració del 1876 torna la situació anterior al servei de les oligarquies locals. L’alcalde n’és la peça clau: controla l’ajuntament, se serveix dels recursos i fons municipals en benefici dels interessos que representa, vigila i maneja el cens, presideix les meses electorals, pot fer “alcaldades” impunement.

Amb la Dictadura del general Primo de Rivera, els ajuntaments encara tenen més les de perdre: els governadors civils i els regidors municipals són cessats automàticament i substituïts per vocals associats –les forces vives locals–, entre els quals és designat a dit l’alcalde. Dos terços dels regidors són elegits per sufragi universal, podent votar també les dones; i l’altre terç, per sufragi corporatiu. Es comença a dibuixar la democràcia orgànica imposada pel règim franquista…

Després de la dictadura, l’anomenada “dictablanda” del general Berenguer deriva en una situació confusa, fins al punt que, a causa de la pressió dels partits progressistes, en lloc de convocar eleccions legislatives, el govern titubejant es veu abocat a convocar eleccions municipals, el 12 d’abril de 1931. A conseqüència dels resultats, adversos per a les forces monàrquiques, cau la monarquia i es proclama la República. L’article primer de la nova Constitució declara: “La República constitueix un estat integral compatible amb l’autonomia dels municipis i de les regions.” I el novè precisa que “tots els municipis seran autònoms i elegiran els seus ajuntaments per sufragi universal, igual, directe i secret”, i afegeix que “els alcaldes seran designats per elecció directa del poble o per l’ajuntament”. Els municipis seran el punt de partida per a la reconstrucció política de l’estat.

Els ajuntaments republicans

Segons la Llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1934, la corporació és constituïda pel Consell Ple, la Comissió de govern, amb poders executius, i l’alcalde, elegit pel Consell Ple. Es potencia la participació ciutadana a través de referèndums i de la presentació d’iniciatives populars; es descentralitza la gestió en delegacions de districtes, i es municipalitzen els serveis públics. Tanmateix, durant l’anomenat Bienni Negre (1934-1936), es retorna a fórmules tradicionalistes i corporatives, en què l’alcalde és el delegat del govern en el municipi.

Però la guerra civil de 1936-39 divideix el país en dues zones. En uns territoris de la zona republicana es manté l’organització municipal, només depurant els elements favorables als sublevats; en d’altres, els ajuntaments són substituïts per comitès que assumeixen les competències municipals –proveïments, sanitat, seguretat, etc.– a més d’altres competències derivades de la guerra. Fins i tot arriben a assumir funcions pròpies de l’estat quan la República trontolla: per exemple, l’emissió de paper moneda.

En canvi, a la zona rebel, tota l’autoritat local passa a l’Exèrcit i solament es mantenen els ajuntaments simpatitzants amb els sublevats, de tal manera que els alcaldes i regidors esdevenen col·laboradors de l’autoritat militar. A moltes poblacions es desferma una cacera de regidors d’esquerres, els seus càrrecs passen a ser ocupats per falangistes, carlins i sectors afins al franquisme.

Els ajuntaments franquistes

Amb la victòria de les forces sublevades, els vencedors imposen una nova ordenació municipal de mentalitat totalitària envoltada d’imatgeria feixista. Els ajuntaments són els òrgans executors de la política de l’estat en l’àmbit local, i els alcaldes són designats pel governador civil entre les oligarquies locals i els membres destacats de la Falange Española. Els cossos de funcionaris de l’estat –secretari, interventor i tresorer– adquireixen un pes considerable. Tot es basa en relacions de confiança política, des de l’àmbit ministerial al govern civil fins a l’alcaldia. La confusió entre partit i institució és total.

L’alcalde és, al mateix temps, el jefe local del Movimiento, és a dir, del partit únic; i els de les capitals de província són, per aquesta raó, procuradores en Cortes. L’alcalde és una mena de corregidor, elegit i cessat pel ministre de Governació o pel governador civil. El seu mandat és de duració indefinida, sovint quasi vitalici, mentre que els concejales són nomenats segons un sufragi corporatiu orgànic per tres tercios: els dels caps de família, el del sindicat vertical i el de les entitats socials. Només voten els caps de família. És l’anomenada “democràcia orgànica” basada en el corporativisme tradicionalista.

El règim franquista s’imposa durant quasi quaranta anys, però, sobretot, a partir dels anys seixanta i setanta, es va forjant una oposició social, cultural i política creixent. Apareixen les associacions de veïns i el moviment reivindicatiu s’estén arreu. El règim intenta reformes ja del tot insuficients i pràcticament inviables, com el Proyecto de Ley de bases del régimen local (1971), que admet associacions administratives de veïns –en lloc dels partits polítics– com a elements de participació. Però no arriba a aprovar-se. Més tard (1974), Carlos Arias Navarro, el successor de Franco en el govern, elabora un altre Proyecto de Ley de bases, que s’aprova tot just el 19 de novembre de 1975: l’endemà, el 20 de novembre, mor el dictador.

L’actual democràcia municipal

El restabliment de la democràcia a l’estat comportà la recuperació de la democràcia municipal. Els primers ajuntaments democràtics es van constituir a l’abril del 1979, amb els regidors i les regidores elegits per sufragi universal.

A diferència de l’anterior concepció totalitària de la societat, en què el poder és al capdamunt d’una piràmide social –“por la gracia de Dios”–, i correspon als ajuntaments l’estrat inferior, el més allunyat del poder, els discursos municipalistes insisteixen en la proximitat: són l’administració més propera a la ciutadania i reben la legitimitat, no pas per delegació de més amunt, sinó per elecció popular, a través de les urnes.

En l’actual sistema polític se superposen a Catalunya institucions de tota mena: el govern de l’estat, el de la Generalitat, el govern civil, les diputacions provincials, els consells comarcals i els ajuntaments. A més dels organismes metropolitans de la conurbació de Barcelona. Tanmateix, en un mapa polític en què els estats nació deriven competències a institucions supraestatals com la Unió Europea i alhora a institucions regionals com les comunitats autònomes, i enmig d’un creixent procés de globalització, el pes de les ciutats desborda els respectius termes municipals, amb la constitució de xarxes de ciutats per damunt de les fronteres dels estats. Així, les autoritats locals s’obren a perspectives insospitades: el lema “pensar globalment i actuar localment” es trastoca en un “pensar localment per actuar globalment”.

Ajuntaments i alcaldes en la memòria col·lectiva

D’aquesta història del règim municipal, plena de marrades de tota mena, en destaca la persistència dels models més dretans i conservadors per damunt dels progressistes, coincident amb la història d’Espanya dels segles XVIII al XX. La consciència i el llenguatge populars la resumirien en uns termes molt simples i prou clars, sense gaires punts mitjans. Alguns són vigents encara avui, d’altres ja són periclitats: carlins o liberals, conservadors o progressistes, monàrquics o republicans.

Hi ha alcaldes la figura dels quals s’ha conservat en la memòria col·lectiva, tant si eren de dretes com d’esquerres. Alguns, enaltits per la seva política activa en bé de la ciutat; d’altres, bescantats per la seva incompetència, per la seva actitud repressiva o dictatorial, o per les seves “alcaldades”; d’altres, ridiculitzats com a paradigma d’incompetència. Els noms dels primers han passat a formar part del nomenclàtor de carrers i places. D’entre els restants, la memòria col·lectiva encara s’hi rabeja.

A Barcelona, per exemple, és merescudament recordat un Rius i Taulet, impulsor de l’Exposició Universal del 1888 i del projecte urbanístic de l’Eixample Cerdà. O bé un popularíssim doctor Robert, que s’enfrontà agosaradament amb el govern conservador de Silvela fins al punt que dimití el seu càrrec enfront de les imposicions rebudes amb motiu de l’anomenat Tancament de Caixes. En canvi, s’han destacat les ridiculeses reals o suposades de l’alcalde Joan Pich i Pon, durant la Dictadura de Primo de Rivera, famós per les pífies i relliscades habituals en els seus grandiloqüents discursos, anomenats “pich-i-ponades”. D’entre tants, la còmica tergiversació, amb motiu de la inauguració d’un equipament esportiu, de la dita llatina “mens sana in corpore… insepulto”. O aquella altra en què manifestava la disjuntiva de trobar-se, no pas en un dilema, sinó “entre dos dilemas”. O bé el seu compromís de fonamentar la seva política municipal en “las tres emes: Ministración, Ministración y Ministración”.

També és recordat i bescantat Josep M. de Porcioles, alcalde barceloní de l’època franquista, per la seva desorbitada prepotència metropolitana i pel seu projecte de la “gran Barcelona”, que tendia a suburbialitzar i sotmetre el seu entorn. I, en un sentit ben diferent, Pasqual Maragall, en tant que impulsor dels Jocs Olímpics del 1992, que va possibilitar la segona transformació de la ciutat i la seva projecció internacional.

També en la majoria de viles i ciutats hi ha noms d’alcaldes destacats per la seva dedicació a la població, per les millores urbanístiques o socials assolides, pel seu paper determinant en favor de la ciutadania en situacions difícils, pels seus mèrits i títols honorífics més enllà de l’estricte terme municipal, independentment de la seva adscripció política. Així, pel fet d’haver aconseguit per a la vila el títol de ciutat, destaca a Figueres (1875) l’alcalde republicà Joan Arderius i Banjol, i a Tàrrega Enric de Càrcer i de Sobies –també president de la Diputació de Lleida–, que va portar, a més, l’aigua i l’electricitat a la vila; i Pere Puig, que hi va crear el primer servei d’aigües (1915), o l’alcalde Vicenç Ros (1924-1930), que hi va establir la primera infraestructura sanitària. A Olot, l’alcalde Joan Deu i Ros, republicà federal va defensar la vila dels atacs carlins. A Sabadell, Pere Turull (1796-1869), carlí i diputat a corts, va ser el gran transformador industrial de la vila, que va ser considerada la primera ciutat llanera d’Espanya, i també promotor de la Caixa de Sabadell. A Amposta, Joan Palau i Miralles –abans de la Dictadura de Primo de Rivera i altra volta durant el Bienni Negre– va emprendre obres públiques importants. A Tarragona, Pere Lloret i Ordeix, d’Acció Catalana, durant la República, va ser l’urbanitzador del Passeig Arqueològic. A Valls, Pau de Baldrich (1760-1834) fou el promotor de les festes decennals de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Candela. D’altres van destacar per la seva dimensió cultural, com Josep Puig i Pujades (1883-1949), a Figueres, o Magí Morera i Galícia (1853-1927), a Lleida, també diputat a corts per la Lliga Regionalista.

A moltes viles i ciutats són recordats, i rehabilitats des de la recuperació de la democràcia municipal el 1979, els alcaldes que el 14 d’abril de 1931 van proclamar la República o van ser els primers alcaldes republicans, com Miquel Santaló, a Girona, Joan de Garganta, a Olot, o Francesc Riera, a Martorell. D’altres, per la seva tasca en favor de la ciutat durant la guerra, com Josep Moix i Regàs, a Sabadell, sindicalista i del PSUC i ministre de Treball durant el govern de Negrín. O com l’alcalde màrtir Frederic Xifré, a Badalona, finalment afusellat pel franquisme, pel sol fet d’haver estat alcalde durant la República.

La importància d’altres alcaldes prové de la seva preeminència política, fossin del partit o la ideologia que fossin: entre aquests cal destacar Humbert Torres (1879-1955), de Lleida, d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputat, a més, a Madrid i al Parlament de Catalunya durant la República –d’altra banda, pare del poeta Màrius Torres–, que va haver d’exiliar-se. O Joaquim Bau i Nolla (1897-1973), de Tortosa, poderós fabricant d’olis, parlamentari durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República i amb càrrecs importants en l’època franquista. O Josep Gomis i Martí, de Montblanc del 1964 al 1980, a cavall entre l’època franquista i la democràcia, president de la Diputació de Tarragona, diputat a Madrid i “ambaixador” a Madrid de la Generalitat de Catalunya durant el tercer i quart governs de Convergència i Unió.

La pervivència de molts d’aquests noms es manté sovint en els carrers i places de la pròpia vila o ciutat o en monuments commemoratius: són noms habituals de la vida quotidiana local, a vegades des de l’oblit o la ignorància de la seva biografia política i ciutadana per part de bona part de la població de les generacions posteriors.

Qüestió de noms

La denominació d’ajuntament, com també la de regidor, van ser noms introduïts a Catalunya amb el decret de Nova Planta de Felip V, en què s’imposà al nostre país el model corporatiu castellà. El nom ajuntament és plenament arrelat i ja ben propi de l’administració local, tot i que a les terres de Lleida es manté el nom de paeria. També el nom “alcalde” és un castellanisme introduït amb el decret de Nova Planta, i substitueix els de “conseller en cap” o “jurat en cap”, i aviat va ser incorporat a la parla comuna. Prové de l’àrab al-qâdi, amb significat de jutge i consideració de funcionari. Al seu torn, “batlle” prové del llatí baiulus, oficial encarregat de la justícia en una administració reial o feudal. En la toponímia, el terme batlle és força comú en el nostre país, en les formes Batllia, Batllòria; i també en l’antroponímia catalana, amb els cognoms Batlle, Batllerià i Batllori.

En canvi, la connotació del nom de regidor –com el de corregidor– és, tanmateix, ben diferent de la de conseller: el regidor regeix, és a dir, dirigeix, gestiona; mentre que el conseller és membre d’un consell, que era el nom i el concepte més propi de la institució municipal: el Consell de Cent de Barcelona n’és tot un exemple. Això que actualment s’anomena Ajuntament Ple –o, inadequadament, Ajuntament en Ple, o Ple de l’Ajuntament– havia estat el Consell Ple, una denominació que la Llei Municipal de la República va actualitzar i que no s’ha recuperat.

Tanmateix, la Generalitat de Catalunya restaurada en l’època republicana va sostreure del lèxic municipal el títol de conseller per a significar el que hauria d’haver estat anomenat ministre del govern català. Així, el nom de conseller ja no significa membre d’un consell ni conserva el caràcter genuí, eminentment municipal. Perquè abans el conseller en cap era l’alcalde, i no el cap del govern autonòmic com és ara. Als ajuntaments, doncs, no els ha quedat cap més alternativa que mantenir el nom de regidor, d’ascendència borbònica, per a designar el membre d’una corporació municipal. I així es manté en l’actualitat.

La institució militar a catalunya

Les lleves i les quintes

La lleva era un sistema de reclutament obligatori practicat sota els reis de la casa d’Àustria, que consistia a enviar a fer de soldats els homes desvagats capturats pels alcaldes i els malfactors condemnats per la justícia. A partir del segle XVII, com que ni els voluntaris ni les lleves no bastaven per cobrir les places de soldat, es va implantar el sistema de quintes. Cada ajuntament redactava una llista d’homes útils, de fet amb nombroses excepcions, sobre la qual es realitzava un sorteig destinat a enviar homes solters a l’exèrcit. Amb els Borbons, les quintes es van convertir en el sistema principal de reclutament militar, i es van combinar amb el sistema de lleves i els voluntaris fins l’any 1962. El 1770 es va establir el sistema de quintes obligatòries i anyals, a més de quintes extraordinàries en cas de guerra. Les lleves van desaparèixer pràcticament, desplaçades per les quintes, que gravaven de manera especial les classes treballadores mentre les classes altes quedaven excloses de la llista o se’n lliuraven pagant una quantitat de diners determinada.

Al juliol del 1773 es va implantar el sistema de quintes a Catalunya, que n’havia estat exempta fins aquell moment. El malestar de la població va provocar els famosos “avalots de les quintes” i un gran nombre de joves va fugir a França per no ser mobilitzats. Aquesta reacció popular obligà el govern a acceptar que Catalunya continués exempta de les quintes, a canvi de reclutar batallons de voluntaris per cobrir les places de soldat assignades, o que es pagués una quantitat de diners per cada plaça que no fos coberta. El sistema va donar resultat i els voluntaris eren pagats pels col·legis professionals, els gremis i, més endavant, per les fàbriques, els comerciants i la Junta de Comerç de Barcelona. Malgrat tot, en cas de guerra, el rei podia ordenar una quinta extraordinària, la qual cosa provocava nous aldarulls, com va passar el 1801 contra el decret de Carles IV, que pretenia un reclutament suplementari per fer la guerra contra França.

Un exèrcit de guarnició

La desamortització eclesiàstica de Mendizábal va buidar nombrosos convents de ciutats, que es van habilitar com a casernes destinades a regiments de guarnició. Així, les unitats van quedar vinculades a les ciutats, amb el resultat que cada població important tenia almenys un regiment o batalló de manera permanent. Els oficials es vinculaven a la població civil i freqüentaven els casinos, els teatres i les tertúlies. Molts dies de festa, la banda musical o la xaranga del regiment oferia concerts a les places públiques, els militars feien desfilades en dates assenyalades i els piquets de soldats acompanyaven les processons religioses o cíviques, especialment pel Corpus i el Divendres Sant.

El general o coronel de la guarnició presidia tots els actes importants, junt amb el governador, l’alcalde i el bisbe. Els militars i les seves famílies feien acte de presència i els soldats omplien el passeig. Les grans festivitats patronals dels cossos de l’exèrcit es convertien en festes locals, celebrades amb una missa solemne, una gran desfilada militar i, a la nit, un ball de gala de l’oficialitat, al qual acudien totes les forces vives. Si el regiment de guarnició era de cavalleria, s’hi feia també un concurs hípic.

El servei militar de la tropa era onerós i llarg, entre quatre i vuit anys. Els soldats es trobaven sotmesos a unes condicions de vida dolentes, en casernes inhòspites, amb un equipament deficient i una disciplina despòtica, i encara amb un sou petit i quasi sempre pagat amb retards de mesos i, fins i tot, d’anys. Per si fos poc, les guerres, les revolucions i les deficiències sanitàries posaven en perill la vida i la salut.

El reclutament

A divuit anys, tots el joves havien de presentar-se al negociat de quintes del seu ajuntament, on els prenien la filiació, els tallaven i recollien les al·legacions que es podien fer per quedar-ne exclosos, que variaven segons l’època. Les més corrents eren patir una determinada malaltia o defecte físic, ser casat, ser fill de vídua, o bé ser fill de pare sexagenari. Els noms d’aquells que no en quedaven eximits eren relacionats en una llista, en què cada jove tenia assignat un número correlatiu. Un diumenge al matí se celebrava a la Caixa de Reclutament l’acte públic del sorteig, on estaven presents molts dels nois i les seves famílies. La tensió era considerable perquè la bola que sortia del bombo determinava el futur, la sort i fins i tot la vida del jove. A partir del número que havia sortit es reordenaven tots els noms per ordre de llista: els primers anaven destinats a Ultramar i l’Àfrica, i successivament des de les guarnicions més allunyades fins a les més properes. Els últims resultaven excedents de contingent, és a dir, es lliuraven de fer de soldat quan la suma d’inscrits ultrapassava les necessitats de tropa. L’acte s’acabava entre l’alegria dels afortunats i les llàgrimes de les famílies d’aquells que eren enviats a les pitjors destinacions.

Passats uns dies, els nois es presentaven a la Caixa de Reclutament vestits amb la roba més vella que tenien, perquè sabien que l’haurien de llençar quan arribessin a la caserna i rebessin l’uniforme. Portaven alguns queviures i pocs diners, perquè eren els més pobres del país. Si les seves famílies haguessin pogut fer-ho, haurien pagat el que es demanava i aquells nois no haurien tingut l’obligació de fer el servei.

El sentiment contra les quintes

L’oposició a les quintes fou una important reivindicació popular que provocà aldarulls periòdics, com ara les bullangues del 1845 esdevingudes a la majoria de poblacions catalanes. Catalunya va contribuir a la guerra d’Àfrica dels anys 1859-60, amb batallons de voluntaris calçats amb espardenyes i vestits amb roba de pana i barretina vermella. Com que era possible evitar el servei militar si es pagava una quantitat a l’estat, es van crear assegurances de quintes que van constituir una aportació molt nombrosa de pòlisses al ram de les assegurances mútues sobre la vida, sumades a les pòlisses d’enterrament, les úniques assequibles a les classes humils. La família que assegurava de quintes un fill, pagava una prima mensual d’uns cinquanta rals durant cinc anys. La companyia asseguradora abonava a l’estat l’import de la substitució si el sorteig resultava advers, o retornava a la família part dels pagaments si resultava excedent. La fallida de moltes companyies d’assegurança, arran de la crisi econòmica dels anys seixanta del segle XIX, va enviar molts joves al servei militar, malgrat que tenien al corrent les primes de l’assegurança.

Acte de benedicció de la bandera d’un batalló de Voluntaris Urbans de la guerra de Cuba.

Fototeca.com

Les quintes van continuar existint i els partits democràtics en van incloure la desaparició en els programes que defensaven. Però, arribats al poder durant el Sexenni revolucionari (1868-74), no van poder complir la promesa: la hisenda pública no podia pagar voluntaris per tres guerres alhora: la de Cuba, la carlina i la cantonal. Les quintes no van desaparèixer, malgrat els motins que s’organitzaren en contra i la voluntat dels diversos governs. Els primers batallons de voluntaris arribats a Cuba per a l’última guerra de la colònia també van ser catalans, la qual cosa no va impedir que milers d’aquests joves fossin reclutes obligats. La mort en molts casos, les malalties i els patiments que van haver de suportar en molts d’altres van incrementar l’important sentiment de rebuig a les quintes de la població catalana. I encara més pel fet que els fills de les classes benestants es lliuraven del servei militar, mentre els seus familiars parlaven del deure de defensar Espanya amb les armes.

Catalunya, territori militar

Les guarnicions establertes a Catalunya van ser nombroses a partir de la guerra contra Napoleó. En una primera època, pel temor d’una nova invasió a través de la frontera pirinenca; després, a conseqüència de les guerres carlines i, més endavant, per afrontar els problemes socials i polítics. Al principi del segle XX, les guarnicions de Catalunya van desenvolupar un paper polític important. Representaven la força de l’estat contra el catalanisme i, simultàniament, la gran reserva policial per afrontar els intents revolucionaris i els moviments obrers. Aquest protagonisme de les guarnicions en revelà amb tota cruesa a les crisis dels anys 1917, 1934 i 1936. La realitat d’aquesta situació va implicar la presència de militars en la vida catalana, malgrat que el sentiment predominant de la població tingués uns altres horitzons.

El rebuig al servei militar

El sentiment antiquintes es va revifar arran de la guerra de Cuba, que va exigir una gran quantitat de soldats reclutats per via obligatòria, malgrat l’existència de nombrosos voluntaris. L’oposició a les quintes va originar diversos aldarulls que reclamaven que, si calia anar a la guerra, també hi anessin els fills de les classes riques, que tant parlaven de patriotisme. El desenvolupament econòmic i la consolidació burgesa havia minvat el nombre d’oficials nascuts a Catalunya, un nombre que, en canvi, era molt important a València i les illes de Mallorca i Menorca. Inferior encara era el nombre de catalans que decidien formar part de la tropa professional reenganxant-se en l’exèrcit o ingressant en la Guàrdia Civil. Amb el pas del temps, aquest sentiment antimilitarista anà creixent amb la progressió del catalanisme, sempre enemic del militarisme espanyolista. El popular sentiment antiquintes va esclatar novament l’any 1909, en ocasió d’enviar soldats catalans a les operacions militars de Melilla. L’opinió conservadora espanyolista havia intentat compensar la tropa que embarcava cap a l’Àfrica enviant al port senyores de l’alta societat a repartir medalles, escapularis i caixes de llumins als soldats. La irritació de les famílies de la tropa va encetar la gran revolta anticlerical de Barcelona anomenada la Setmana Tràgica.

El servei militar obligatori

Una llei del 1912 va posar fi al sistema de quintes i establí el servei universal de tres anys per a tots els homes útils. Els joves de classes benestants podien pagar una quantitat de diners determinada i passar a la categoria de soldats de quota, que es compraven l’uniforme i únicament feien un servei de sis mesos, fraccionable en dos períodes; aquests privilegis, però, quedaven anul·lats en cas de guerra declarada. Malgrat que, des de l’any 1912 es lluitava al Marroc, el govern no declarà que aquelles operacions fossin de guerra fins a la desfeta del 1921, única ocasió en què els soldats de quota van ser obligats a marxar a l’Àfrica. Mentrestant, els nois de la classe treballadora van fer el servei en aquella campanya inacabable.

Durant anys es va repetir la terrible litúrgia anyal dels sorteigs de reclutes i de l’embarcament de nois vestits de civil, custodiats per un destacament armat; aquesta fou una situació que provocà nombroses desercions cap a la frontera francesa i escorcolls i persecucions de la Guàrdia Civil. Sense que hi faltessin morts, ferits, malalts i invàlids a conseqüència de la guerra.

En les guarnicions catalanes, els soldats que tenien la família a la mateixa localitat, quan no estaven de servei, eren autoritzats a marxar a migdia a casa dels pares, amb el deure de tornar a la caserna per passar la primera llista del matí. Els destinats a localitats properes podien passar a casa dels pares el cap de setmana. Com que tots tenien rigorosament prohibit vestir roba de civil, arribaven amb els uniformes i les grans botes, que la pagesia desconeixia. Una cançoneta menorquina fa burla de la visita del soldat al seu poble:

En Joan quan va arribar
amb aquelles sabatotes,
encalçava a ses al·lotes
per darrera es campanar.

No sols estranyava el vestuari, sinó també el parlar del soldat que havia après a dir alguna cosa en castellà i en presumia davant dels seus parents, que no en sabien. La cançó també ho deixa ben clar:

En Joan quan va arribar
va dir: “Mu mare, ya vengo.”
Ay fill meu, jo no “te entengo”,
si no mudes de parlar.

La mili en la crisi de l’estat

La Dictadura de Primo de Rivera va implantar el servei militar amb una durada de dos anys, i la Segona República, d’un any. El sistema republicà desaparegué en esclatar la guerra civil de 1936-39, que va mobilitzar obligatòriament una gran quantitat d’homes. Aquesta mobilització fou dificultada per una aferrissada pugna entre la Generalitat, que pretenia formar un exèrcit català, i la CNT i el POUM, enemics de qualsevol militarització i partidaris de fer la guerra únicament amb milícies. Així, es van sobreposar dues estructures: una gran base miliciana i uns mínims serveis militars de vocació tradicional, vertebrats per militars de carrera republicans. A partir dels fets de Maig del 1937, va imposar-se l’opció de constituir un autèntic exèrcit de reclutament obligatori dirigit des del govern central.

L’any 1938, la manca d’efectius va sotmetre la població catalana a una mobilització exhaustiva que va incloure, fins i tot, nois de 17 anys, l’anomenada quinta del biberó. La major part dels joves catalans van fer la guerra al costat de la República, i la gran mobilització es va produir arran de la batalla de l’Ebre. Malgrat tot, alguns catalans que vivien a la zona rebel o que havien abandonat Catalunya es van integrar en les forces franquistes amb la creació d’alguns petits grups falangistes i el terç de requetès de la Verge de Montserrat.

Soldats de Franco

Quan les tropes franquistes ocupaven qualsevol localitat conquerida als republicans, la militarització de la vida resultava evident. Al cap de poques hores, celebraven una gran missa de campanya seguida d’una desfilada. Els nois que havien lluitat a les files republicanes eren obligats a fer un altre servei militar complet amb les tropes franquistes, amb el resultat que, entre la guerra, el servei militar i les mobilitzacions per causa de la guerra mundial, n’hi va haver que van passar set o vuit anys, a l’exèrcit. Des d’aquell moment, el servei militar va obligar tota la població masculina, i, a les dones, els corresponia prestar l’anomenat servei social, sota la dependència de la secció femenina de la Falange, un servei que resultava imprescindible per casar-se, viatjar a l’estranger i també per obtenir el carnet de conduir.

La desfilada militar, com la de la fotografia a Barcelona l’any 1939, va ser un fet habitual en el moment d’ocupació d’una localitat per les tropes franquistes. Amb el general Franco, el servei militar va esdevenir obligatori per a tota la població masculina.

Fototeca.com

La Falange va organitzar les Milícies Universitàries, destinades a servir de policia política a les universitats i a formar oficials de complement. Els universitaris que no desitjaven fer el servei militar de dos anys podien optar per passar dos estius en un campament i, posteriorment, fer sis mesos d’alferes en un regiment, la qual cosa resultava menys perjudicial que el servei ordinari. El primer campament de la Milícia Universitària es va establir a Santa Fe del Montseny, però la Falange deixà d’encarregar-se de la formació d’oficials de complement, que va passar a dependre directament de l’exèrcit. Per a instruir militarment els alumnes de la universitat i les escoles tècniques de Barcelona es va instal·lar el nou campament, Los Castillejos, a la serra de la Mussara.

Anys més tard, solament una part d’aquests alumnes universitaris van complir el servei militar com a alferes, la resta arribà a lluir només els galons de sergent. Tots ells eren repartits per les guarnicions del territori espanyol i les seves colònies. En canvi, la tropa era destinada a l’Àfrica fins que es cobrien les vacants, després a les unitats de Catalunya i la resta a regions militars properes, com podien ser les Illes Balears. Els joves catalans amb bones relacions evitaven l’aventura del sorteig i el risc de ser enviats a una guarnició allunyada ingressant voluntaris en un cos militar proper a la seva residència, tot i que havien de fer un servei de més llarga durada.

Els soldats catalans destinats fora de casa tenien un nivell econòmic, educatiu i professional bastant superior a la mitjana espanyola i, en conseqüència, acaparaven en bona part les millors destinacions tot formant una petita comunitat. I, com que comptaven amb diners enviats per la família, vivien amb una certa independència.

La situació durant el franquisme

La guerra civil va suposar la pràctica desaparició dels militars professionals catalans. La immensa majoria dels militars destinats a Catalunya al juliol del 1936 van perdre la vida o la professió a conseqüència de la revolta, la repressió o la guerra. En canvi, amb poques excepcions, no eren catalans la gran majoria dels anomenats alféreces provisionales, els oficials integrats en les files franquistes durant la guerra. Aquesta situació i l’anticatalanisme franquista van fer que la llengua catalana estigués prohibida a les casernes de Catalunya, de manera que els soldats que parlaven català, fins i tot en converses privades, eren castigats, una situació que es va reproduir a València, Menorca i Eivissa. En canvi, a les casernes de Mallorca el català es parlava lliurement, perquè els oficials solien ser mallorquins i l’illa havia estat al bàndol franquista durant tota la guerra.

El franquisme de la primera època va imposar el seu militarisme a Catalunya, amb la força que li donava la victòria militar i l’ajut d’un nombrós col·laboracionisme casolà. A totes les ciutats amb guarnició, les festes patronals dels cossos militars –la Puríssima per a la infanteria, santa Bàrbara per a l’artilleria, sant Jaume per a la cavalleria i sant Ferran per als enginyers– van oferir l’ocasió de les acostumades festes i desfilades, sufragades i amb el suport de les institucions locals, malgrat que la tendència militar a l’enclaustrament en molts casos aïllà les guarnicions de moltes institucions locals, excepte les oligarquies directament vinculades a la política franquista. A cada capital de província va existir alguna societat amb un cert caràcter civicomilitar, que serví de marc a aquesta bona relació.

A partir dels anys quaranta, el temor a una invasió a través dels Pirineus i l’aparició dels maquis van multiplicar unes forces militars característiques a la Catalunya pirinenca: les unitats de muntanya. Aquestes es van mantenir en nombre important fins molt avançats els anys setanta i van donar lloc a la creació d’una petita força característica: la companyia d’escaladors-esquiadors de Viella. Una altra conseqüència del temor a una invasió, durant els anys quaranta, fou el desplegament de bateries d’artilleria de costa al llarg del litoral català, que, sortosament, mai no van tenir l’oportunitat d’entrar en acció. A més, cada regiment establia un campament per a ensinistrar els reclutes que li corresponien durant tres mesos de la primavera. En el cas del de Talarn, el campament va donar lloc a una gran base militar permanent i, més tard, a la base militar de Sant Climent Sescebes, que es va fer càrrec de tot l’ensinistrament de reclutes a Catalunya, mentre Talarn es convertí en centre de formació de sergents.

Tota aquesta xarxa d’unitats i destacaments militars al territori, sumada als regiments de guarnició a les ciutats grans, va establir una gran presència militar a Catalunya. No va començar a minvar fins a mitjan anys seixanta, però va mantenir una forta presència més enllà de la mort de Franco. Aquest desplegament permetia que la major part dels joves catalans fes la mili a prop de casa, malgrat que uns quants milers eren enviats a fora, sobretot a l’Àfrica, les Illes Balears i els voltants de Madrid.

Existia una seriosa discrepància entre l’opinió catalana i els plantejaments militars. Malgrat tot, la situació va quedar dissimulada per diverses raons com ara el caràcter pactista dels catalans, i de fet no es pot ignorar l’important nivell de collaboracionisme que es donà amb el règim. Aquest col·laboracionisme aportà catalans per cobrir tots els càrrecs polítics, des de l’alcaldia de Barcelona fins a l’últim regidor de l’ajuntament més petit. La resistència catalana va prendre volada arran de la presa de consciència de sectors catòlics, que lluitaven dificultosament, i que van servir de coixí a una oposició que ja existia, encara que fos embrionària.

El franquisme va utilitzar els recursos de l’exèrcit per al seu aparell repressiu: els tribunals militars van jutjar nombrosos dissidents polítics, i una gran part dels governadors civils de Barcelona foren militars, com també els caps superiors de policia i els comandaments de la Policia Armada. Sense que faltessin alguns catalans entre els dirigents franquistes, com ara el tinent general Tomàs Garcia Rebull, cap dels excombatents, els sindicalistes García Carrés o el comissari Creix, principal torturador de detinguts polítics. Malgrat tot, també van ser militars catalans els principals impulsors de la Unión Militar Democrática, fundada a Barcelona, i únic col·lectiu d’oficials que va enfrontar-se amb el franquisme.

A les acaballes del franquisme, el servei militar es va endurir. Els reclutes amb antecedents polítics eren enviats a fer la mili al Sàhara i la resta patiren l’anomenada “nacionalización del servicio militar”, que consistia a destinar tots els reclutes forçosos fora del seu lloc de residència, a fi de comptar amb masses de soldats desvinculats de la població si es produïa una intervenció de l’exèrcit en l’ordre públic.

La transformació militar de la democràcia

Durant els anys seixanta van aparèixer els primers objectors de consciència, tots ells Testimonis de Jehovà, que van ser jutjats i empresonats per la negativa a vestir l’uniforme. El fet va tenir un escàs ressò social fins que, anys més tard, van declarar-se els primers objectors per raons polítiques o, simplement, pacifistes.

La desaparició del franquisme i l’ingrés a l’OTAN van modernitzar i reduir l’estructura militar espanyola, mentre els Estats Units havien eliminat el reclutament obligatori i altres estats estudiaven substituir els seus exèrcits formats per reclutes forçosos per altres que només tinguessin personal voluntari i professional. La desaparició de la Unió Soviètica va reforçar aquest corrent i la crisi de Iugoslàvia demostrà la necessitat de comptar amb un altre tipus de tropes.

Aquesta evolució va anar acompanyada a l’estat espanyol per una negativa creixent a fer el servei militar. Quan, finalment, una nova llei va permetre substituir el servei obligatori amb armes per una prestació social civil, van aparèixer dos tipus de negatives: els “objectors” es negaven al servei armat, mentre que els “insubmisos” també es negaven a l’anomenada prestació substitutòria. Després d’incomptables tensions, el govern va ser desbordat per les circumstàncies i, el 1996, es va anunciar la desaparició definitiva del servei obligatori i l’organització d’un exèrcit totalment voluntari, la qual cosa fou una realitat l’any 2003.

Aquesta desaparició del servei obligatori va ser ben acollida per la població i el nou exèrcit va incorporar les dones en pla d’igualtat. Malgrat tot, el nombre de voluntaris presentats és sempre inferior al total de places de tropa programades, de manera que hi ha una notable manca d’efectius en totes les unitats.

Des de l’establiment de la democràcia, l’exèrcit espanyol ha pres part activa en nombroses missions de pau de l’ONU, i també s’ha integrat a les forces de l’Euroexèrcit, la qual cosa ha fet desplegar homes i dones militars a l’estranger, tant per a la integració a les casernes generals de l’OTAN, com en missions de pau de l’ONU. Ha resultat especialment polèmica la participació espanyola en l’ocupació militar de l’Iraq, promoguda pel govern del president dels Estats Units George W. Bush. Aquesta intervenció armada ha dificultat, també, el desenvolupament polític de la Unió Europea, que implica comptar amb un sistema propi de defensa i una articulació comuna dels actuals exèrcits dels estats membres, una qüestió especialment complicada, però essencial si es vol construir una Europa amb política pròpia.

La política

Etimològicament, la política seria l’art d’organitzar la polis, la ciutat, és a dir, la res publica, la cosa pública. La política consistiria, doncs, en el governament dels ciutadans, a fi que, respectant els seus drets, aconsegueixin –com diria Francesc Eiximenis– la màxima “benestança”. Aristòtil, en la Política, conclou remarcant que “aquell que no pot viure en societat, o no necessita res per pròpia suficiència, no és membre de la ciutat sinó una bèstia o un déu”.

La política és, doncs, la forma en què es relacionen i s’organitzen les persones dintre de cada col·lectivitat humana, i també entre diferents col·lectivitats. Si es considera que, actualment, aquestes relacions són de poder i que el poder és institucionalitzat sota la forma d’estats, és explicable que es redueixi l’àmbit de la política a les relacions entre la ciutadania i l’estat, o entre diversos estats. I, no obstant això, l’abast de la política és molt més ampli: afecta el conjunt de les relacions entre la ciutadania, l’anomenada societat civil.

La majoria de les relacions entre la ciutadania i l’estat s’estructuren de forma jeràrquica, i hi ha tingut històricament un pes important la coacció i l’apropiació del treball d’altri a canvi d’uns determinats serveis. La història del món és la història d’aquestes relacions de poder entre els humans, algunes de més evolucionades i igualitàries que d’altres. En els primers estadis de la humanitat aquestes relacions s’establien entre els membres dels clans. Amb la desaparició del nomadisme i la revolució neolítica, els caps dels clans van acumular part de l’excedent agrari dels altres membres i es va anar consolidant una estructura de poder basada en l’economia. A l’edat mitjana aquesta estructura es va sustentar en la figura del senyor feudal i en el sistema de vassallatge i va culminar en la institució monàrquica, que pervisqué a tot Europa fins a la desaparició de l’anomenat antic règim. A l’edat moderna es consolidà un nou tipus d’estructura política basada en estats centralitzats governats per monarquies absolutistes, que tendiren a configurar-se com a estats nació.

Les institucions emanades del sistema polític poden adoptar diverses formes i serveixen per a l’organització de la vida política de la comunitat. No és fins al final del segle XIX, amb la consolidació dels nous sistemes polítics a partir d’una Constitució, que els grups polítics adopten estructures orgàniques semblants a les actuals. Les lleis sorgides de les diverses constitucions recullen la institucionalització dels grups i partits polítics dins de la legalitat, amb el seu programa, les seves propostes, les llistes de representants i candidats electorals.

La democràcia representativa i el sistema de partits

Els partits polítics són les agrupacions de persones dedicades a la política que participen en la vida pública i reflecteixen les diferents tendències de la societat. Si bé aquestes agrupacions són tan antigues com l’organització jeràrquica del poder i dels seus opositors, la seva forma contemporània prové de final del segle XIX, amb l’adveniment dels sistemes constitucionals. Dins l’organització dels estats democràtics, les lleis van recollir la institucionalització dels partits polítics per tal de concórrer lliurement amb les seves propostes d’organització de la vida de la comunitat, a partir d’eleccions.

La participació ciutadana en la política es posa de manifest en actes com el del referèndum per a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1979.

Fototeca.com

Abans d’aquesta institucionalització, els partits havien nascut per a fer valer la força dels treballadors i per a crear xarxes de resistència i propaganda que els permetessin enfrontar-se al poder de l’estat. Moltes d’aquestes agrupacions van passar de ser grups de resistència ideològica i cultural a convertir-se en organitzacions de maquinària electoral amb més o menys legitimitat històrica. D’altres, molt immobilistes pel que fa al canvi social, han sorgit del no-res, ja que els estaments o les classes dominants mai no van estar a favor d’un sistema de sufragi universal participatiu. En molts moments de la seva trajectòria, els partits polítics compromesos amb la classe obrera van haver de moure’s i actuar en la clandestinitat. Foren prohibits pels estats totalitaris, que imposaven un partit únic vinculat al poder, ja que qüestionaven els seus interessos. Antigament els partits eren constituïts majoritàriament per individus d’un mateix grup social (camperols, proletaris), amb una clara consciència de classe, o es formaven a l’entorn d’una personalitat carismàtica i autoritària (feixistes o nazis) o de caràcter populista. En l’actualitat solen ser interclassistes i d’estructura interna democràtica, si bé també es copsen tensions, tendències, grups d’opinió i lluites internes pel poder.

Les opcions polítiques: dreta i esquerra

Els termes dreta i esquerra vénen del temps de la restauració monàrquica a França (1814): es designaven per aquests noms els situats a la dreta o a l’esquerra del president de l’Assemblea. Els dretans eren els partidaris del poder reial i es caracteritzaven per ser més immobilistes, intransigents i defensors de l’ordre establert. Per contra, les esquerres eren partidàries del poder popular i optaven per la repartició de les funcions de l’estat. Dins la iconografia política cal destacar que el color vermell, sovint associat als revolucionaris, i més tard, a partir del 1917, als comunistes, prové dels revolucionaris marsellesos que es van revoltar a París el 1791. Cantaven la popular Carmagnole i anaven abillats amb armilles i escarapel·les tricolors i gorres vermelles, la característica “gorra frígia”.

L’himne de La Marsellesa també data d’aquesta època i va ser durant molts anys el cant dels republicans de tot Europa. Va ser compost l’any 1792 per C.J. Rouget de l’Isle i a l’agost d’aquell any fou adoptada pels marsellesos federals en la insurrecció de les Tulleries. Va ser traduïda al català per Anselm Clavé i fou el cant que acompanyà la majoria de manifestacions i trobades del moviment obrer fins a l’adopció d’Els segadors com a himne nacional de Catalunya. També cal deixar constància de l’himne revolucionari i patriòtic de La campana (1842), amb lletra del demòcrata republicà Abdó Terradas i música d’Anselm Clavé, que incita el poble a agafar les armes en nom de la República, tot al·ludint als drets perduts dels catalans:

Ja és arribat lo dia
que’l poble tan volia:
fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…

La Internacional, l’altre gran himne revolucionari, és obra d’E. Pottier i P. Degeyter, i va néixer a l’època de la Comuna de París, l’any 1871, i posteriorment fou adoptat pels comunistes.

Per últim, a Catalunya, es va fer força popular, entre els anarcosindicalistes, la cançó Hijos del Pueblo, presentada en el II Certamen Socialista de Reus, amb lletra i música de J. Carratalà. A partir del 1935 es va popularitzar A las Barricadas, amb lletra de Valeriano Orobón i música de la Varsoviana polonesa que aquest va recollir en la seva estada a Berlín.

Carlins i liberals, conservadors i progressistes

Les influències de la revolució de les llums, resumides en el lema “llibertat, igualtat, fraternitat” i en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, que proclama que “tots els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets”, que “el principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació” i que “la llei és l’expressió de la voluntat general”, aviat van arribar a l’estat espanyol i van arrelar amb força a Catalunya. Els primers republicans es van relacionar amb societats secretes de lliure pensament que volien acabar amb els privilegis i el predomini de les institucions de l’antic règim.

El 1820 a Espanya hi va haver un temps molt breu de llibertats, fou l’anomenat Trienni Liberal. Pocs anys després, amb el regnat d’Isabel II començà el trencament definitiu entre els seus partidaris, anomenats isabelins, cristins o liberals i els partidaris de Carles de Borbó, germà del difunt Ferran VII, als quals s’anomena carlins o absolutistes. A partir de la polèmica decisió successòria que es resolgué amb la regència de la reina Maria Cristina, la societat espanyola va sofrir una forta i llarga divisió. Els carlins eren partidaris de la tradició, de la restauració dels furs i de mantenir el poder de l’Església. I fins i tot, els més intransigents, reclamaven el restabliment de la Inquisició. En la proclama del pretendent Carles VII del 1872 promet: “Hace siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las franquicias de la patria. Lo que él os quitó como rey, yo, como rey os lo devuelvo […] Y España sabrá una vez más que en la bandera donde está escrito: Dios, Patria y Rey están escritas todas las legítimas libertades.” El carlisme va tenir una forta implantació en tots els mitjans rurals i estaven en contra de la política centralitzadora dels liberals, més establerts en el món urbà.

Per contra, els liberals eren molt més heterogenis en la seva composició: des d’aristòcrates afrancesats fins a militars progressistes, funcionaris il·lustrats, burgesos i proletariat urbà. Reclamaven la venda dels béns comunals i dels eclesiàstics en subhasta pública. Després de diversos intents, la desamortització establerta pel ministre d’hisenda, el progressista Juan Álvarez Mendizábal (1836) va permetre desalienar les propietats de béns dels grans terratinents aristòcrates i de l’Església, i va facilitar la posada en circulació de terres bones per a treballar, que en mans eclesiàstiques resultaven improductives. La seva adquisició per part de la burgesia emprenedora i els rics terratinents els va fer sentir vinculats a les idees aportades pels liberals. A Barcelona, la venda de les terres dels convents situats dintre muralles va possibilitar la creació de nous espais urbans que van permetre modernitzar la ciutat. Naturalment, davant d’aquestes mesures liberals, l’Església es va decantar cap als carlins, sobre els quals va estendre la seva influència tot invocant el valor de la tradició.

Gravat francès d’època que il·lustra la rendició de la Seu d’Urgell davant les forces carlines el 1874.

Fototeca.com

Els carlins van provocar diverses guerres civils, conegudes popularment com a carlinades. La primera –l’anomenada guerra dels Set Anys– va esclatar l’any 1833: recollia tota una sèrie de protestes anteriors dels sectors que veien amb desgrat una certa política pro liberal dels darrers anys de Ferran VII. Va acabar amb el famós “abrazo de Vergara”, l’any 1839. La segona carlinada, coneguda com la guerra dels Matiners, va durar del 1846 al 1849. Després de contínues lluites per obtenir el poder i de greus enfrontaments dins dels mateixos carlins, quan tenien una nodrida representació al Parlament, i coincidint amb la crisi política arran de l’entronització d’Amadeu de Savoia (1872), va esclatar la tercera guerra Carlina. Però l’any 1874, amb la proclamació d’Alfons XII, fill d’Isabel II, com a rei, l’apartament del nucli carlí pels catòlics conservadors, els va conduir a la derrota (1876). A partir d’aquí el partit carlí es va reestructurar i es va decantar cap al regionalisme en detriment dels provinents dels sectors catòlics.

A Catalunya els carlins van estar força representats, sobretot en aquest darrer període, en què van adoptar una actitud més autonomista. El seu òrgan de difusió era el setmanari “Lo Mestre Tites”, i després el conegut portaveu diari: “El Correo Catalán”, fundat per Manuel Milà i de la Roca i dirigit per Lluís M. de Llauder. Els carlins van participar en el moviment de Solidaritat Catalana (1906) i en la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), tot i que sempre van ser una força conservadora: durant la Segona República s’hi van situar en contra i van reaccionar organitzant els requetès, unes forces de xoc nascudes a Catalunya els anys vint per fer front als “Jovenes Bárbaros” de Lerroux. La participació dels requetès de Navarra en l’aixecament militar del general Franco va contribuir a la victòria de les tropes “nacionals” al nord de la Península. Un any més tard els requetès, malgrat l’oposició d’alguns sectors carlins, van ser fusionats dins Falange Española, que va afegir el nom de Tradicionalista a les seves sigles. D’aquí ve que algunes organitzacions d’ultradreta s’apropiessin de la simbologia carlina, sobretot de la famosa boina vermella, que va proliferar a la Barcelona de postguerra com a distinció ostensible dels vencedors.

Els republicans federals: una aportació destacable

El republicanisme modern prové de l’aportació de Locke i dels enciclopedistes francesos. Tenia com a precedents els Estats Units de la Unió nord-americana i la República Francesa. També Mazzini a Itàlia va proclamar un moviment de renovació política de caràcter republicà. A Espanya, el republicans eren equiparats als liberals o als progressistes, sobretot a partir del 1837, en què comencen a aparèixer òrgans de premsa republicans per tota la Península.

Capçalera del periòdic “El Federalista”.

Fototeca.com

El republicanisme federalista pren a Catalunya una força insospitada, a meitat de segle XIX. Es divulga a partir de la influència de les idees de Proudhon. Un dels seus impulsors més apassionats va ser el figuerenc Abdó Terradas, que gaudí d’una gran popularitat com a conscienciador de la classe obrera en la lluita en pro de la llibertat i la igualtat. Amb ell estaven vinculats Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé i Ildefons Cerdà. També cal destacar noms com els de Fernando Garrido i, sobretot, Francesc Pi i Margall, el seu màxim ideòleg i el seu més important difusor, a través de la seva obra Las Nacionalidades, i president del poder executiu durant la Primera República. Com a força política important, el republicanisme federalista va prendre cos després de la “gloriosa” Revolució del 1868 amb la formació del Partit Democràtic Republicà Federal, que va actuar en defensa de les Juntes Revolucionàries Locals.

Un any després, amb la nova Constitució, el republicanisme democràtic es va escindir en dues branques: els “benèvols” i els “radicals”, també dits “intransigents”, d’entre els quals sobresortien Antoni Feliu i Codina, Gaspar Sentiñón i Valentí Almirall, fundador del diari “El Estado Catalán” i autor del llibre Lo Catalanisme, la primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. Tots ells estaven a favor de l’autodeterminació de Catalunya com a garantia per a pactar amb les altres federacions de l’estat espanyol. Cal remarcar que, des d’una visió federalista d’Espanya, es refereixen a la nació espanyola i a l’estat de Catalunya, i no al revés, com es formula en el projecte de Constitució federal de 1873: “Los Estados tienen completa autonomía económico-administrativa y toda la autonomía política compatible con la existencia de la nación.”

Els federalistes també van defensar el dret a la independència de les colònies espanyoles d’ultramar. Però, proclamada la Primera República, l’any 1873, es va aguditzar la tibantor entre els federals de Madrid i els “intransigents”, que van proclamar la República Federal a Rubí i, des dels ajuntaments, a Gràcia, Olesa, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Pol de Mar, Arenys de Munt i altres poblacions, i que van pressionar les institucions per a proclamar l’Estat Català. Josep M. Vallès i Ribot, que va presidir el Consell Federal de Catalunya, es va convertir en un dels seus principals divulgadors. El 1905 els federals catalans van trencar definitivament amb els de Madrid, i el 1910 es consolidà la Unió Federal Nacionalista Republicana amb homes com Pere Coromines, Albert Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner i Conrad Roure. Pel que fa a les seves demandes polítiques, destacaven les llibertats d’ensenyament, d’impremta i de culte, el sufragi universal, la descentralització administrativa i la supressió dels títols acadèmics.

Els federalistes van influir força en tot el moviment de la Renaixença que apareix al final del segle XIX i impregna bona part de la vida política catalana. El catalanisme politic té un deute important amb el moviment del republicanisme federal que va aportar bona part del corpus imaginatiu del moviment politic progressista del final del segle XIX. Va possibilitar també les primeres pràctiques polítiques i les primeres experiències de premsa, propaganda i accions al carrer en forma de xerrades o actes públics. La via del federalisme, darrerament represa pels polítics actuals, va quedar esquinçada a causa de les convulsions històriques del país i de l’auge popular del catalanisme burgès sorgit de la Renaixença.

D’altres forces polítiques van empendre la via del republicanisme, però van oblidar tota la càrrega ideològica, anticlerical i radical d’aquells homes del final del XIX que, a través de la premsa, de la lectura i l’acció revolucionària van canviar el tarannà de la seva època. Com molt bé expressava amb humor Luis Buñuel, referint-se a l’Aragó del principi del segle XX: “Yo nací en la Edad Media.” A Catalunya, aquella edat mitjana havia canviat gràcies a les forces dels progressistes republicans del final del XIX.

El catalanisme

Les relacions entre Espanya i Catalunya quasi sempre han estat marcades per fortes tibantors, sovint conflictives. Però com molt bé assenyalà Josep Ferrater Móra, aquesta tensa divergència radica en uns ritmes diferents de desenvolupament d’ambdós països. Malgrat els continuats intents d’anorrear les seves manifestacions més externes com són la llengua i la cultura, des del 1714 i més tard amb les mesures burocràtiques, centralitzadores i uniformistes de la monarquia borbònica, Catalunya segueix manifestant la seva voluntat que sigui tinguda en consideració la seva identitat, i la necessitat d’expressar-se com a poble diferenciat. Aviat vol vehicular políticament aquest desig, ja expressat diversament pels republicans federals i pels liberals.

Amb el procés industralitzador cada cop més Catalunya s’emmiralla en Europa, vers la qual es vol projectar, i es distancia d’una Espanya encara preindustrial, tancada en ella mateixa i decadent en la seva antiga projecció colonial. Aquesta tendència econòmica reclamava, per poder desenvolupar-se, una administració més oberta, més moderna i liberal. D’altra banda, el moviment del romanticisme sorgit a l’Europa del final del segle XVIII, a les acaballes de l’antic règim i en el moment de la formació dels estats nacionals moderns, es fonamenta en la idea d’una identitat col·lectiva basada en l’esprit des nations francès o en el Volksgeist alemany: aquest concepte d’un esperit comú, d’uns sentiments patriòtics compartits i d’una comunitat essencial, era útil i convenient per a enfortir la cohesió interna i la diferenciació respecte als altres pobles. També Catalunya es trobava en un moment històric renaixent i necessitava trobar uns trets identitaris forts que li donessin raó de ser com a poble, com a pàtria.

El moviment de la Renaixença va ser l’expressió pròpia del desvetllament de Catalunya: s’hi exalta la recuperació de la història, de la llengua i del folklore i les tradicions pàtries. Aquest corrent artístic i cultural conduirà a la creació d’un ampli moviment catalanista, encapçalat per un potent grup de literats. El 1841 Rubió i Ors ja s’havia plantejat aquest repte:

“Catalunya pot aspirar encara á la independència, no á la política, puix pesa molt poc en comparació de las demés nacions […] pero sí a la lliteraria. Catalunya fou per espay de dos segles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿perque, puix, no pot deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creant-se una lliteratura propia y a part de la castellana? ¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia del gay saber i tornar a sorprender al mon amb ses tensons, sos cants d’amor, sos sirventeses y sas aubadas?”

El 1859 es restauren els Jocs Florals, tot un aparador de la nova Catalunya en què joves poetes com mossèn Jacint Verdaguer destaquen a l’empara d’alguns prohoms industrials del país com el marquès de Comillas i d’altres més que propugnen la descentralització d’Espanya, com Duran i Bas, Mañé i Flaquer o Víctor Balaguer.

També Lluís Domènech i Montaner es planteja aquesta possibilitat en el camp de l’arquitectura, que s’expressa en el modernisme:

“¿Es que avuy per avuy podem tenirla una verdadera arquitectura nacional? ¿es que podrem tenirla en un proxim pervindre? […] Sempre que una idea organisadora domina un poble, sempre que esclata una nova civilisassió apareix una nova época artística. […]

»Quines son nostras tradicions artísticas comuns? ¿quin nostre comú caracter? ¿quin medi fisich el que debem considerar com á nacional? Ni una mateixa historia, ni una mateixa llengua, ni iguals lleys, costums é inclinacions han format lo divers caracter espanyol.”

Naturalment, des de Madrid es veu perillar la unitat de l’estat. Això encara es radicalitzarà molt més la situació: els catalanistes aviat veuran la necessitat de disposar d’òrgans de premsa propis i d’una organització política sòlida. L’any 1871, apareix el portaveu del moviment: “La Renaixensa”, que es converteix en diari deu anys més tard. El 1879 apareix el “Diari Català” de Valentí Almirall. En tot el moviment hi participen republicans ateus i lliurepensadors, com Rossend Arús, i catòlics com el bisbe Josep Torras i Bages, autor de La tradició catalana. Tots col·laboren en periòdics i revistes literàries que es llegeixen per tot el país. També neix aquests anys l’Associació d’Excursions Científiques, que després esdevindrà el Centre Excursionista de Catalunya, en un intent científic i racional per a reconèixer la geografia del país i fer-lo assequible al jovent desitjós d’estudiar el folklore, la parla, les rondalles, l’art, la flora, etc.

Moltes personalitats del catalanisme polític es formen aquests anys. Els membres del Centre Català van presentar a Alfons XII el seu “Memorial de Greuges”, el 1885. Era el primer acte en què van col·laborar intel·lectuals i empresaris catalans que volien protegir l’economia del país. L’any 1887, els empresaris i la burgesia constitueixen la Lliga Regionalista de Catalunya, sorgida al caliu del catalanisme polític però de tarannà conservador i catòlic. La Lliga defensarà un catalanisme inscrit dins d’Espanya, en el marc del proteccionisme envers la indústria catalana. El 1891, el mateix any en què neix l’Orfeó Català, apareix “La Veu de Catalunya”, on destacaran Narcís Verdaguer i Callís i Enric Prat de la Riba, que n’esdevé el director quan es converteix en diari, l’any 1899. La Lliga marcarà tota una etapa històrica i abastarà un ampli sector del catalanisme burgès, un dels representants més importants del qual serà Francesc Cambó, ja entrat el segle XX. Al seu entorn naixerà el Foment del Treball Nacional (1889), institució patronal destinada a defensar els interessos dels empresaris davant l’incipient sindicalisme obrer d’acció directa.

Els homes de la Lliga també estaran a prop de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851), institució que agrupava els interessos dels grans terratinents del camp català. A partir del segle XX va adoptar una política molt conservadora i es va oposar a les lleis i mesures que afavorien la qüestió rabassaire, com la llei del 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la Llei de Contractes de Conreu del 1934. També es va oposar a la construcció de l’Eixample de Barcelona pel fet que comportava l’expropiació de terres de conreu. Des del 1856, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre publica, sense interrupció, el popular “Calendari del Pagès”.

L’any 1888, durant la celebració dels Jocs Florals, es va presentar a la reina regent Maria Cristina que els presidia un curiós “missatge” en català, en el qual se li demanava un règim autonòmic per al Principat de Catalunya. Un any després s’organitzà una àmplia campanya popular per a modificar l’article 15 del Codi Civil espanyol que alterava el dret català. L’èxit va ser qualificat com “la primera victòria del Catalanisme”. Al seu caliu es fundà l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i el 1892 s’aprovaren les Bases de Manresa, considerades com la Constitució Regional Catalana, una mena d’estatut d’autonomia. Dos anys després, el catalanisme canvia la seva terminologia “regionalista” i defineix Catalunya com una nació, mentre que Espanya passa a ser denominada estat espanyol.

També aquests anys es desenvolupa tota la mitologia del nacionalisme català: la llegenda de Sant Jordi combatent el drac, la significació espiritual i patriòtica de Montserrat, la descripció llegendària de la formació de les quatre barres i el seu component simbòlic, la commemoració de l’Onze de Setembre com a diada nacional de Catalunya, centrada en l’heroisme de Rafael Casanova, la recuperació d’antigues cançons, llegendes, rondalles, costumari i creences, a través d’un intens treball de camp dut a terme pels primers folkloristes i etnògrafs, la recreació i dignificació de la sardana per Pep Ventura i Miquel Pardàs, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, sota el mecenatge de Rafael Patxot, i un llarg etcètera.

El 1906 sorgeix el moviment unitari de Solidaritat Catalana, que aplegava tots els partits polítics, des de carlins a republicans federals, exceptuant els lerrouxistes. La seva capacitat de convocatòria es demostra en la multitudinària manifestació a Barcelona, amb més de 200 000 persones al carrer. L’any següent, els candidats de Solidaritat Catalana triomfen abassegadorament a les urnes. El mateix 1906 se celebra el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb més de 3 000 participants, tot i que no és fins el 1932 que l’Institut d’Estudis Catalans creat per la Mancomunitat publicà el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, fonament de la normalització de la llengua, una obra “indispensable per a transformar una llengua reduïda als usos literaris en una llengua d’escola i d’Estat, apta per a totes les necessitats d’un poble que s’incorpora amb fisonomia pròpia a la complexitat de la vida moderna”.

De la mancomunitat a la generalitat de catalunya

El 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, formada per la unió de les quatre diputacions provincials, el primer president de la qual fou Enric Prat de la Riba. La Mancomunitat va ser molt més que un òrgan merament administratiu, ja que va posar les bases d’un govern autonòmic de més abast: va crear l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i la xarxa de biblioteques populars, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola del Treball, la Universitat Industrial, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local, la de Bibliotecàries, la d’Infermeres, la de Bells Oficis, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, etc. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) afeblí notablement els esforços dels catalanistes, fins a suprimir definitivament la Mancomunitat i il·legalitzar les expressions públiques de la llengua catalana.

Durant aquesta època només destaquen els intents dels catalanistes d’esquerra d’estructurar una força política capaç d’aglutinar els desitjos dels joves que s’han format dins del sindicalisme actiu i de considerar Catalunya, no com una regió sinó com una part diferenciada de l’estat espanyol, o fins i tot com un país independent. Sorgeixen grups com Estat Català i d’altres, a l’entorn de la figura de Francesc Macià. El 1925, en un complot al tren de Garraf, s’intentà fer volar el vagó en què viatjava Alfons XIII, i un any més tard, hi hagué un intent de cop d’estat dirigit pel mateix Macià, des de Prats de Molló, que fracassà per l’actuació de la policia francesa. Retornat de l’exili, just un mes abans d’unes eleccions municipals que serien decisives per a la monarquia, Francesc Macià creà Esquerra Republicana, que obtingué uns resultats majoritaris en la contesa electoral en què s’enfrontaven els partits monàrquics i els republicans.

Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya (1931-33), en un retrat d’Eladi Duch.

Fototeca.com

Durant la Primera República, l’any 1873, ja es va intentar la proclamació d’un Estat Català dins la República Federal Espanyola. Però aquella temptativa no es va tornar a formular públicament i solemnement fins a la famosa al·locució del president Macià, el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat, proclamant la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics, poques hores abans que a Madrid es proclamés la Segona República. Al cap de pocs dies van començar les negociacions amb el govern central i el 17 d’abril es va restablir provisionalment un govern autonòmic que recuperava el nom de la institució medieval de la Generalitat de Catalunya suprimida pel decret de Nova Planta de Felip V. Francesc Macià en seria el president.

Es comencen les negociacions per dotar Catalunya d’un Estatut d’Autonomia, a partir d’un avantprojecte elaborat per una ponència redactora nomenada pel govern provisional de la Generalitat. Però les corts de Madrid retallen les competències i limiten les legítimes aspiracions polítiques dels catalans. Finalment, el 9 de setembre de 1932 l’Estatut de Catalunya és aprovat a les corts espanyoles. Tot seguit van ser convocades eleccions al Parlament de Catalunya constituïdes a final d’any, amb la presidència de Lluís Companys, advocat sindicalista i membre destacat d’Esquerra Republicana. A la mort de Francesc Macià, al Nadal del 1933, Lluís Companys fou designat pel Parlament nou president de la Generalitat de Catalunya. Però no va ser una legislatura gens fàcil: les eleccions legislatives de novembre del 1933 van donar una majoria a la dreta, davant d’una esquerra dividida. El fet que a Catalunya continués governant l’esquerra va generar una tensió creixent entre la Generalitat i el govern central de Madrid, situació coneguda popularment amb el nom de Bienni Negre. La situació esdevingué insostenible, fins al punt que, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys tornà a proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola des de la plaça de Sant Jaume. La resposta del govern dretà no es va fer esperar: l’Estatut d’Autonomia fou suspès i el govern de la Generalitat i el seu president foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguai”, amarrat al port de Barcelona. L’Estatut no fou restablert fins a la victòria electoral del Front Popular al febrer del 1936.

L’aixecament militar, la revolució i la guerra civil

Pocs mesos més tard, el 18 de juliol de 1936, al Marroc s’aixecaren militars insurrectes en contra de la República. És l’inici del cop d’estat de la dreta espanyola en connivència i amb el suport de l’Església oficial i els sectors ultramuntans de la Península. També s’afegiren als revoltats diversos sectors del clergat i dels industrials i terratinents catalans que ajudaren als que es passaren a anomenar nacionals davant dels lleials a la República, anomenats rojos. A Catalunya, des dels primers moments a partir del 19 de juliol, la gent surt al carrer i el poble, armat per defensar la legalitat constitucional, junt amb les forces lleials a la República s’enfronten als militars revoltats. És l’inici de la guerra civil i de la revolució. Una situació sense precedents al món: els obrers prenen els carrers i organitzen la indústria, els serveis públics, el camp català, l’ensenyament, la sanitat, els menjadors populars i un llarg etcètera. L’escriptor socialista britànic George Orwell, simpatitzant del POUM, va descriure a Homenatge a Catalunya l’ambient de la Barcelona revolucionària de 1936:

“Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades…

No hi havia automòbils particulars, perquè tots havien estat requisats, i tots els tramvies i els taxis i bona part de la resta de vehicles de transport apareixien pintats de vermell i negre. Pertot arreu es veien cartells revolucionaris […]. Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l’aspecte d’aquesta multitud. En aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir.”

Aviat va començar el procés de col·lectivitzacions a la rereguarda. Calia també fabricar material de guerra, uniformes, i acollir els que fugien de les zones ocupades pels facciosos. La situació de la guerra i la revolució no canviaria les competències de la Generalitat de Catalunya fins després dels enfrontaments armats del maig del 1937, en què els estalinistes lluiten pel control polític i s’enfronten a la CNT-FAI i al POUM. Amb l’excusa de posar pau, el govern republicà de Madrid va retallar les competències d’ordre públic. Fins que, el 1939, amb la victòria del general Franco, són posades fora de la llei la Generalitat i totes les institucions, partits i sindicats que no són declarats afectes al nou ordre, un ordre que deixa fora de la llei la Constitució republicana i els drets de la majoria dels ciutadans. Així ho argumentava el decret d’abolició datat a Burgos el 5 d’abril de 1938 –“II Año Triunfal”– i signat pel general Francisco Franco:

“El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de juliol de mil novecientos treinta y seis.”

Cartell recordatori de l’assassinat de Lluís Companys el 1940.

Fototeca.com – G. Serra

El camí de l’exili comença per a bona part de la població, d’altres són reclosos en presons o camps de concentració, o integrats en batallons de treballadors, a més dels afusellats al Camp de la Bota i al castell de Montjuïc durant tota la primera dècada del franquisme, entre els quals hi ha el president Lluís Companys, mort l’any 1940.

La llarga lluita per la democràcia

El catalanisme i el tarannà democràtic i dialogant de bona part de la població, les “idees” que tants havien expressat i sentit, els somnis igualitaris van passar a la clandestinitat. Començava una dura etapa de la història del país caracteritzada per esforços interclassistes i plurals, per contactes entre els partits i les organitzacions polítiques resistents a l’interior i les de l’exterior, per reunions de militants laics a les esglésies i a les rebotigues de les llibreries, de contactes organitzats entre estudiants universitaris i sectors adscrits al moviment obrer. Ni la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial ni la derrota del nazisme alemany i del feixisme italià van fer caure el règim franquista. La repressió va continuar: fins el congres eucarístic del 1952 se seguia afusellant gent al Camp de la Bota, malgrat les protestes dels representants del govern francès. Els maquis urbans i berguedans seguien actuant i mostrant la seva oposició política a un règim que els tractava de bandolers, i enllaçaven amb d’altres grups d’opositors. Naixia la Nova Cançó catalana i s’estenien entre el jovent progressista les cançons de protesta: el Diguem no de Raimon i L’estaca de Lluís Llach van gaudir d’una gran popularitat.

A l’empara de moltes parròquies dels barris obrers es reunien clandestinament grups i moviments d’oposició al règim: així, els anys seixanta, a l’entorn de l’església de Sant Medir es van formar les primeres Comissions Obreres. O l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels caputxins de Sarrià, al març del 1966, coneguda com la Caputxinada. O la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals catalans a Montserrat, l’any 1970. O la constitució de l’Assemblea de Catalunya, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, a l’abril del 1971, el més ampli organisme unitari de l’oposició antifranquista, amb el lema de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Mentrestant, el règim totalitari encarnat en el dictador, en l’oligarquia militar i en un sector tecnocràtic emergent vinculat a l’Església, malgrat el “desarrollismo” econòmic que pretenia superar l’autarquia instaurada pel règim, es resistia a evolucionar, i generalitzava la repressió policíaca i encara reaccionava represaliant i fins ajusticiant amb garrot militants antifranquistes i aquells joves que considerava més radicals, l’últim dels quals fou Salvador Puig Antich, l’any 1974.

Tanmateix, la pressió popular democràtica anava conquerint espais de llibertat, convocant vagues per a les millores socials, manifestant-se contra els mals tractes policíacs als detinguts, per l’amnistia dels presos polítics, per les llibertats democràtiques i per l’autonomia. L’Onze de Setembre de 1976 se celebrava públicament la primera Diada Nacional de Catalunya tolerada pel règim, ja mort el dictador el 20 de novembre de 1975. Aviat les corts franquistes, fent front a les opcions rupturistes dels partits d’esquerra, van aprovar la Llei per a la Reforma Política, confirmada al desembre següent per referèndum al conjunt de l’estat. Tot i així la ultradreta del país s’oposava a un canvi que s’anava consolidant amb l’anomenada la Transició i eren freqüents els conflictes o els fets dolorosos, com la mort dels cinc advocats laboralistes de Madrid. Aviat es legalitzen els partits polítics i els sindicats, tant els que havien estat clausurats el 1939 com els sorgits durant la Transició.

Manifestació a Barcelona el 1977, amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre.

Fototeca.com

Al juny del 1977 se celebren les primeres eleccions democràtiques: l’esquerra guanya a Catalunya, i, aquell mateix any, un milió de catalans es manifesten en la diada de l’Onze de Setembre a Barcelona, poques setmanes abans del retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i de la restauració de la Generalitat provisional. A poc a poc es va afermant la voluntat democràtica de la ciutadania: al carrer es reclama el retorn de l’ensenyament en català, la qualitat de l’escola pública, el dret a l’avortament lliure i gratuït, millores en les condicions salarials, més equipaments de tota mena, una llei de divorci, una aposta per la laïcitat, per energies netes i no contaminants. En definitiva, un major protagonisme dels ciutadans i ciutadanes en la gestió pública del país, és a dir, en la vida política. Al desembre del 1978 s’aprovava en referèndum la Constitució Espanyola i al març del 1979 hi ha les primeres eleccions generals democràtiques. A l’abril es convoquen les municipals, en què l’esquerra torna a guanyar majoritàriament a les grans ciutats de Catalunya.

Els nous ajuntaments democràtics assumeixen el govern i l’administració local, emprenen la transformació i modernització de les ciutats, viles i pobles, l’urbanisme i les infraestructures socials, culturals i esportives, la creació d’escoles i instituts i l’extensió dels serveis socials i sanitaris. La recuperació de les festes populars que enllacen amb tradicions reprimides pel franquisme tornen a guanyar els carrers i les places, mentre s’estenen per tot el país els balls de diables i els nous correfocs, el fenomen casteller, els geganters, els vells i nous bestiaris, el moviment coral, els grups d’havaneres, les cercaviles animades per colles de grallers i d’altres instruments musicals tradicionals. Es creen i recreen noves festes majors als barris i les ciutats, en les quals destaquen la participació popular i veïnal, i sobresurten propostes importants com les actuacions dels Comediants, Els Joglars o La Fura dels Baus.

Dins d’aquesta nova societat, a l’octubre del 1979 el 88% dels catalans voten a favor de l’Estatut d’Autonomia en un nou referèndum. Al març del 1980 es convoquen les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i és elegit, rellevant Josep Tarradellas, el nou president de la Generalitat de Catalunya des de l’arribada de la democràcia: Jordi Pujol, que governarà el país fins l’any 2004, en què serà succeït per Pasqual Maragall.

Les successives eleccions democràtiques i l’entorn polític i mediàtic

Després de la mort del general Franco es va assistir a l’estat espanyol a un procés de democratització de la vida política. Ja d’abans, les esquerres i els sectors nacionalistes s’havien anat organitzant en la clandestinitat a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya i d’altres organismes unitaris per tal de preparar una via política que facilités el pas cap a la plena instauració d’un sistema de llibertats democràtiques com el dels altres estats europeus. Espanya havia quedat endarrerida i marginada pel que feia al resultat de la Segona Guerra Mundial, en què es van derrocar els règims feixistes a Europa gràcies a la victòria dels aliats. L’estat espanyol va passar del sistema republicà instaurat per les urnes el 1931, que va durar en algunes zones de la Península fins el 1939, a ser un dels pocs països europeus on no hi havia eleccions lliures i democràtiques. Tants anys de dictadura i de repressió de les llibertats van comportar que en les primeres eleccions democràtiques molta gent no tingués gaire clar quines eren les formes normalitzades d’exercir els seus drets.

La propaganda electoral va modificar ostensiblement el paisatge urbà arreu de l’estat. Van aparèixer cartells, fullets, mocadors, globus, gorres, i eslògans de tots els partits polítics que a poc a poc anaven essent legalitzats –alguns fins i tot van concórrer a les eleccions sense estar-ne–. El carisma dels nous líders polítics, abans desconeguts o sols reconeguts en la clandestinitat, anava impregnant l’imaginari col·lectiu, i la insistència de velles i noves sigles i logotips substituïa les personalitats i els símbols del règim franquista que apareixien a les pantalles dels cinemes en els No-do i a les de l’única televisió espanyola, mentre una nova “litúrgia” laica s’imposava sobre les pomposes i tronades cerimònies oficials, militars i eclesiàstiques del franquisme.

La ciutadania va copsar aquella agitació i aquella sorprenent novetat que envaïa els carrers i els espais públics mitjançant pintades i grafits, fotografies dels líders polítics, cartells dels partits que competien electoralment, eslògans, pancartes i banderes de tots colors i simbolismes. Llorenç Soler ho va plasmar visualment en una pel·lícula inclassificable, ¡Votad, votad, malditos!, en què en un tràveling trepidant i en diverses entrevistes es capta el desconcert d’aquells que per primer cop podien elegir els seus representants. Una altra manifestació a destacar és l’aparició de murals a les parets i tàpies dels carrers, una espontània expressió d’art popular de diferents estils i simbologies, alhora festiu, contestatari i reivindicatiu, impulsat per les associacions de veïns i les organitzacions polítiques, “expressió desinteressada d’un moment d’optimisme pacífic reclamat com la celebració d’una festa”, en paraules d’Alexandre Cirici i Pellicer.

Ha passat prop d’un quart de segle des d’aquelles eleccions, ara la propaganda electoral ha inclòs espais electorals en les ràdios i en la TV, s’han pautat les intervencions, les entrevistes i el temps d’emissió de cadascun d’ells. També s’han establert espais públics per a la propaganda, banderoles i grans pancartes publicitàries, a diferència de les primeres eleccions, en què els militants aprofitaven tanques, contenidors i parets. També s’han importat tècniques americanes, com els debats televisius –més aviat escassos–, els cotxes amb músiques i megafonies transmetent eslògans i reclams de vot, els mítings i festivals multitudinaris a l’aire lliure, en estadis i poliesportius, amb himnes, enlairades multitudinàries de globus i coloms, aparicions espectaculars, etc.

Amb tot, però, i a diferència de fa vint anys, en què pocs militaven políticament o es desconeixien força les diverses opcions, el país ha demostrat una maduresa considerable. Tot i la manipulació d’alguns mitjans informatius, de l’enganyifa democràtica de minories que enyoren aquells anys de repressió, l’opció per la llibertat ha superat definitivament velles nostàlgies, i alhora sembla haver pres una nova dimensió gràcies a noves tècniques i nous mitjans de comunicació i de convocatòria a l’abast dels ciutadans, com Internet i els telèfons mòbils, creant xarxes espontànies. Tot i l’ambient electoral periòdic, en què se succeeixen eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees, dominades per l’intens impacte publicitari de les campanyes mediàtiques dirigides per destacats assessors d’imatge, la consciència ciutadana ha anat madurant i s’hi han anat incorporant les noves generacions nascudes després de la mort de Franco, s’han anat afermant les conviccions, els interessos i els drets democràtics segons els quals la ciutadania avalua periòdicament la tasca desenvolupada pels seus representants polítics en els respectius parlaments i en el govern de les institucions.

La realitat política al segle XXI

Ja no vivim en una societat industrial sinó en un món on s’imposa el sector terciari, els serveis. La societat de classes ha canviat de formes i d’expressions: els white collars –com diuen els sociòlegs americans–, els colls blancs dominen sobre les granotes dels treballadors de fàbrica; les classes subalternes són diferents. L’atur estructural, el treball precari s’imposen arreu a risc de perdre’s moltes de les antigues conquestes de la classe treballadora: ja no és tant l’explotació laboral com l’exclusió social, la problemàtica dominant. La conquesta que va representar a l’Europa occidental la implantació de l’anomenat welfare state o estat de benestar ha sofert darrerament una forta recessió difícilment recuperable. Les grans empreses multinacionals escapen a la política, als governs encara nacionals i el fenomen de la deslocalització no sembla tenir control ni aturador, en cerca d’una mà d’obra barata als països en via de desenvolupament. Alhora un fenomen migratori d’abast mundial converteix cada vegada més les societats occidentals en multiètniques i multiculturals.

La població augmenta en progressió geomètrica, i tanmateix la natalitat en les societats occidentals disminueix greument, mentre les expectatives de vida creixen i s’incrementa l’envelliment de la població. La família està sofrint una transformació radical: el matrimoni tradicional va esdevenint residual davant del nombre creixent de parelles de fet tant heterosexuals com homosexuals i el divorci augmenta, cosa que comporta l’existència de famílies monoparentals i altres formes d’agrupació familiar. A l’ensems, el lloc i el paper de la dona malden per assolir una igualtat en drets i oportunitats, malgrat dificultats i reaccions de tot ordre, que culminen en un augment alarmant de la violència domèstica i de gènere. I la joventut, que retarda la seva entrada al món del treball, s’enfronta a noves perspectives socials.

La societat de consum, la societat de masses, s’imposa a Occident per damunt de les velles economies de subsistència. L’extensió de les drogodependències suposa una nova problemàtica social que afecta greument la joventut: “l’opi del poble” ja no és la religió, com denunciava Marx. La majoria de la població mundial és urbana sense que, tanmateix, visquem en un món format per ciutats sinó per aglomeracions urbanes inabordables, ingovernables, amb guetos endèmics formats per la població exclosa. Contrastant amb aquesta dura i explosiva realitat social, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, la societat del coneixement obre camins a la globalització, a la mundialització: el planeta terra es fa petit. I alhora, l’ecologia i la sostenibilitat capgiren els vells mites del progrés indefinit. Es parla de “pensar globalment i actuar localment”. En aquesta línia es planteja una democràcia no sols formal o representativa, sinó més participativa, en què es constitueixen moviments alternatius organitzats que, tot denunciant, anuncien que “un altre món és possible”.

La caiguda del mur de Berlín el 1989 és un gran símbol de la desaparició dels règims totalitaris a Europa i a l’URSS, que no van poder subsistir malgrat els intents d’obertura i renovació que van dur a terme. També l’Església Catòlica, malgrat el que va suposar la convocatòria del concili II del Vaticà i les seves expectatives d’obertura al món i de renovació o aggiornamento, ha sofert una regressió forta en la seva influència sobre les consciències i sobre els estats: la laïcitat ha anat estenent el seu espai per damunt de les tendències confessionals sobre les institucions socials i el partidisme polític de les anomenades “democràcies cristianes”, mentre que les creences i pràctiques religioses s’han resituat a l’àmbit de la privacitat. Semblantment, també es parla de la fi de les ideologies, i s’han formulat teories sobre el final de la civilització i de la història: el fet és, però, que les ideologies no tenen el pes polític, social ni cultural que havien tingut al segle XX i que, en tot cas, es parla de pensament dèbil i de posicions o actituds “políticament correctes”.

Per damunt de les institucions i administracions estatals, se n’han constituït d’altres de supraestatals, internacionals o mundials, com les Nacions Unides, l’OTAN o la Unió Europea, mentre que, al nivell inferior de l’estat, s’enforteixen les instàncies regionals dins els estats o bé les transfrontereres, com l’arc mediterrani que abasta tot el llevant peninsular, incloenthi Catalunya, i s’estén a tot el golf del Lleó, amb pols econòmics com València, Saragossa, Barcelona, Tolosa, Perpinyà i fins a Marsella. És en aquest sentit que les ciutats viuen un renaixement a mesura que es teixeixen xarxes de ciutats que afavoreixen el “pensar localment i actuar globalment”.

Tanmateix, enmig d’aquesta allau de canvis i transformacions que apunten tot just entrat el segle XXI, és interessant d’observar com reprèn amb insistència la reivindicació de la pluralitat de l’estat espanyol i se’n reclama el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic –superant la formulació de la Constitució espanyola del 1977, que distingia genèricament entre nacionalitats i regions– des d’un catalanisme també plural que va des de la mera autonomia a la independència, que avui es tendeix a formular com una sobirania total o compartida, tant des d’un renaixent federalisme –que retrobaria el de Pi i Margall– com des de l’opció d’esdevenir un estat associat. També les clàssiques opcions polítiques de dretes i esquerres es mantenen, si bé tendint a posicions més reformistes allunyades de la radicalitat anterior. D’entre els actuals partits polítics amb presència institucional, se’n troben encara alguns dels històrics, com Esquerra Republicana de Catalunya (1931) i Unió Democràtica de Catalunya (1931) o, en l’àmbit estatal, el Partido Socialista Obrero Español (1879), amb el qual està federat el Partit dels Socialistes de Catalunya (1978). I Iniciativa per Catalunya-Verds, que deriva del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Mentre que d’altres, com Convergència Democràtica de Catalunya (1976), que es presentà en coalició amb Unió Democràtica amb el nom de Convergència i Unió (1978) –constituïda actualment en federació i de tarannà més semblant a l’antiga Lliga–, i el més recent Partit Popular de Catalunya, vinculat a la dreta estatal, formen part de l’actual ventall de partits democràtics catalans. El segle XXI, doncs, tot i les enormes transformacions que ha viscut i segurament viurà, continua mantenint opcions i objectius polítics irresolts formulats fa gairebé un segle i que afecten el model d’estat, que el poder polític dominant en el govern ha intentat reprimir o limitar al llarg del segle XX i fins a l’actualitat.