La cultura de l’aigua

La història

Cascada de la riera de Tenes, a Bigues i Riells.

Fototeca.com – Rambol

L’aigua és l’element primordial, fons et origo, de la vida, present quotidianament i sempre necessària. Els antics la van considerar un dels quatre elements que componen l’Univers, essent en la realitat natural el de més gran presència, i alhora l’únic del qual estem formats tots els éssers vius. L’aigua esdevé, així, allò que tenim en comú tots els que vivim damunt la terra, condició inherent de la humanitat. Tot el que aprenguem de l’aigua i la seva naturalesa, ho aprendrem també sobre nosaltres. Es podria dir que la cultura de l’aigua és, en certa manera, innata en tot ésser humà, i encara que el pas del temps i les grans transformacions econòmiques i socials ens hagin fet oblidar els sabers tradicionals de l’aigua, la nostra absoluta dependència d’aquest element ens obliga, de nou, a aprendre’ls.

Després de molts anys de cursa tecnològica darrere un progrés que es volia infinit, la humanitat ha pres consciència de la total interrelació entre l’equilibri del nostre planeta i l’encert o el desencert del conjunt de les nostres accions “civilitzadores”. El límit del que hauria de ser una acció civilitzada i pròpiament humana seria precisament el que permetria no trencar mai el cicle harmoniós dels canvis i les transformacions de la naturalesa i els seus agents. És precisament per això que hi ha tradicions mil·lenàries que han maldat per recollir i transmetre el conjunt de sabers i tècniques que ajuden a preservar la vida i que han estat comprovats i millorats al llarg del temps.

Si la cultura és el conreu i la vivència d’aquest conjunt de sabers col·lectius, una nova visió del món i la seva consciència global no podrà ser mai fèrtil si no s’arrela profundament en aquestes tradicions mil·lenàries i les enriqueix. La “nova cultura de l’aigua” que els ciutadans comencem a reivindicar no és altra que la que sempre, al llarg de la història de la humanitat, ha mirat de fer reconeixement de la condició primordial i sagrada de l’aigua.

En el seu primer estat de formació, la Terra era una gran massa incandescent en la qual s’anaren ocasionant infinitat d’accions químiques que formaren una estrella nebulosa amb un nucli brillant central en estat de fusió, envoltat per una massa espessa de grans quantitats de cossos volàtils, gas carbònic i totes les futures aigües terrestres en forma de vapor. A mesura que es va anar refredant, moltes substàncies atmosfèriques van poder passar a estat líquid, precipitant-se en forma de pluges de metalls fosos i substàncies rocoses que, al seu torn, tornaven a evaporar-se per la calor del nucli terrestre. Després d’un repetit procés de condensacions i evaporacions, aquestes substàncies van anar quedant fixades en la superfície del planeta, formant en la seva perifèria una dèbil crosta, sòlida i fosca, que li va fer perdre la brillantor lluminosa i la calor excessiva, convertint-la, així, en un astre apagat o planeta físic. Aquesta crosta es va seguir solidificant mentre disminuïa la temperatura de la Terra, fet que va permetre que el vapor d’aigua que flotava en l’atmosfera es pogués finalment condensar i hi aparegués en forma líquida per primera vegada. Atès que la temperatura del planeta era encara força elevada, la tènue crosta sòlida s’arrugava i s’encongia progressivament en perdre calor, esquerdant-se i permetent que afloressin de l’interior grans inundacions de materials líquids i incandescents. Quan aquests fluids emergents entraven en contacte amb les aigües, aquestes es tornaven a evaporar.

No va ser fins després de moltes més condensacions, pluges i evaporacions que les aigües van poder ocupar establement la superfície del globus, formant un oceà universal poc profund i sense riberes que el cobria totalment. A aquest període d’aparició estable del gran oceà líquid sobre la terra es refereixen les sagrades escriptures quan parlen de la separació definitiva entre les aigües terrenals i les atmosfèriques. Algun temps després, quan la crosta terrestre va ser més resistent, una força interior enèrgica la va aixecar en molts punts sobre el nivell de les aigües i van aparèixer les illes i els continents, tancant els mars en àmbits definits.

Naturalesa

Del que s’ha explicat sobre l’origen i la història de l’aigua es desprèn la seva condició intrínseca de mutabilitat i transformació constants. L’aigua és sempre la possibilitat d’un canvi, d’un desplaçament, d’un travessar espais i matèries, acollintlos o abandonant-los indistintament. L’energia potencial que es desplega en cadascun dels seus canvis la fa misteriosa, i fins i tot màgica. Per això és obligat endinsar-se en el coneixement de la seva naturalesa i comprovar, com bé creien els antics, que l’aigua és un ésser total que té cos (matèria), ànima (gas) i veu (líquid). L’estat físic més habitual, però, és el líquid, encara que és present en la naturalesa també en estat sòlid (gel) i en estat gasós (vapor). Quan és líquida, l’aigua, en petites quantitats, és fluida, inodora, insípida, transparent i incolora; en grans masses, però, pren un color entre verd i blau. Segons la pressió i la temperatura a la qual estigui sot-mesa, pot passar d’un estat físic a un altre, absorbint o alliberant sempre la quantitat de calor necessària per a la transformació. Aquesta és per exemple la raó per la qual, a l’estiu, l’aigua es manté sempre fresca dins els càntirs. La seva evaporació a través de les parets poroses és el que fa que es refredin. Un altre exemple és l’escalfor que absorbeix l’aigua que, en evaporar-se, queda retinguda i acumulada als núvols. Aquesta escalfor esdevé així el principal agent de què fa ús l’atmosfera per a temperar els climes freds, i és la que, en condensar-se, origina la pluja amb la qual s’inicia de nou el cicle de l’aigua sobre la terra.

La densitat de l’aigua depèn de l’estat en què es trobi en la naturalesa. Generalment l’estat sòlid dels elements és el més dens. En l’aigua, però, es produeix una excepció, ja que resulta més densa en estat líquid que no pas en estat sòlid (gel), de tal manera que els icebergs, malgrat el seu gran volum, floten tranquil·lament en les aigües polars. Aquest fet, aparentment poc important, és fonamental ja que fa possible, en aquests llocs freds i glaçats, que la capa de gel preservi la vida dels éssers que habiten les aigües de sota.

Un altre dels fenòmens que es donen en l’aigua per la seva condició d’element que pot canviar reversiblement el seu estat físic és el de la gran pressió que produeix en passar de l’estat líquid al gasós. La força expansiva del vapor va ser utilitzada com a font d’energia i, en el seu moment, va revolucionar la indústria i els mitjans de transport.

L’aigua assimila moltes substàncies i atreu moltes essències. S’impregna de tots els colors, de tots els sabors i de totes les olors. És l’element dissolvent per excel·lència. Gasos i sòlids s’hi dissolen i és per això que no es troba mai pura en la naturalesa. Així ho va poder experimentar i estudiar el famós savi àrab Geber, que va viure i morir a Sevilla al final del segle VIII i va establir els fonaments de l’alquímia científica amb el descobriment de l’Aqua Fortis, que era com s’anomenava l’àcid nítric, eficaç dissolvent i corrosiu. També s’aconseguí l’Aqua Regia, una mescla d’aquest àcid nítric amb el clorhídric, que era capaç de dissoldre l’or i el platí. L’alquímia designava l’alcohol sense refinar i el mercuri com a Aqua Vitae, i encara avui s’utilitza aquesta denominació per a referir-se al conyac o al whisky. Fins al segle XVIII, però, l’aigua va ser considerada com un element simple que no es podia descompondre. Fou el químic anglès Cavendish qui va demostrar que la seva composició era oxigen i hidrogen. Poc després, Lavoisier va aconseguir trobar la proporció de pes i volum dels dos constituents: la quantitat d’hidrogen sempre és el doble que la d’oxigen, tot i que el pes de l’oxigen és superior al de l’hidrogen, que és un gas molt lleuger.

Vistes moltes de les característiques d’aquest element, s’entén que l’aigua hagi esdevingut no tan sols el fonament de l’escala termomètrica usual per a mesurar temperatures i quantitats d’escalfor, sinó que apareix en la definició de moltes de les unitats de magnitud que la ciència ha anat determinant. Així, per exemple, un gram correspon al pes d’un centímetre cúbic d’aigua, i els oradors romans utilitzaven, per a controlar la durada del seu discurs, la clepsidra, rellotge d’aigua que servia per a mesurar un període de temps determinat.

Queda clar, doncs, que l’aigua és un element de transicions i mescles que posa l’home en contacte amb els conceptes de fluïdesa i mal·leabilitat. La combinació d’aigua i terra és la pasta primera amb què Déu va fer l’home i amb la qual l’home va poder ser com un déu que amassa i modela lliurement el seu entorn i els seus propis atuells. També es combina amb el foc i l’aire. I si la cendra és la pols del foc i el fum, la pols de l’aire, de la mateixa manera els llims esdevenen, així, la pols de l’aigua. Aquesta capacitat de dissolució i combinació amb diferents elements ha provocat que l’aigua com a element s’hagi associat a la capacitat de procreació, procés en què es reben i s’acullen amb la mateixa facilitat matèries contràries com són el sucre i la sal.

El cicle

L’arc de Sant Martí és un fenomen meteorològic que consisteix en l’aparició d’un o més arcs acolorits, quan el sol incideix obliquament sobre l’aigua de pluja.

Fototeca.com – J. Gumí

El moviment de l’aigua sobre la terra és circular i complet. En el seu viatge, gràcies a la seva capacitat de canvi i versatilitat, nodreix constantment tots els processos naturals per a la renovació de la vida en el nostre planeta. Concentrada en els atuells dels continents, l’aigua dels oceans i les mars, sot-mesa a l’acció de la calor, es remunta incessantment a l’atmosfera com a aigua evaporada. Transportada pel vent i condensada en les altures, cau de manera destil·lada sobre la terra sota tres formes: pluja, neu i calamarsa. La pluja que cau pausada i suau és benigna i fecundant. Vivificadora, suposa la purificació del món. Però també quan cau torrencial i devastadora, tot i ser càstig diví, contribueix a l’eradicació dels mals de la humanitat i a l’esperança d’un món millor. “Jo faré venir el diluvi d’aigua a la terra per a exterminar de sota el cel tot allò que té un alè de vida. Tot el que respira a la terra s’ofegarà […]. Perquè d’aquí a set dies faré ploure damunt la terra durant quaranta dies i quaranta nits, i faré desaparèixer tot el que he fet a la terra.” Aquell dia s’esbotzaren totes les fonts del gran oceà i s’obriren les rescloses del cel. Després de cent cinquanta dies, el colom que Noè va deixar lliure tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera, i la llum del sol, en xocar amb les gotes de pluja, dibuixà l’arc de Sant Martí com a símbol de l’aliança entre Déu i totes les criatures de la terra.

L’origen de la pluja segons una creença antiquíssima estesa a gairebé totes les cultures és la mateixa lluna, que esdevindria així la mare de les aigües. Quan canvia la lluna, sol ploure; d’aquí ve que la granota sigui un animal lunar i figuri en els ritus per a afavorir la pluja. El refranyer de la pluja amb relació al temps de l’any és molt extens: “aigua de gener omple bótes i graner”, “a l’abril cada gota en val mil”, “pel maig, cada dia un raig”… En el calendari meteorològic hi ha aiguats que no solen fallar: el rentabotes (equinocci de tardor) i l’aiguat de Santa Llúcia pel solstici d’hivern. La necessitat de l’aigua i la seva benedicció ha fet que homes i dones hagin après a veure-la venir, i sàpiguen llegir els senyals de pluja quan un núvol fa cella, caputxa, capot o mantellina sobre certes muntanyes.

Un poema de Salvador Espriu pertanyent a l’obra Cementiri de Sinera (VIII) ho expressa així:

“Plourà. L’àvia Muntala
desa el sol a l’armari
del mal temps, entre puntes
de mantellines fetes
pels ditets de Sinera.”

Molt més subtil i quasi imperceptible és l’aparició de la rosada. Precedeix l’aurora i el nou dia i és totalment pura; potser per això ha estat assimilada simbòlicament a la gràcia o benedicció divina, que davalla del cel i es posa sobre totes les coses en forma de petites perles, fent que els objectes que es deixen a la serena de la nit es facin mereixedors de virtuts especials. De totes les rosades, la de la nit de Sant Joan és la que té més virtuts: pot transfigurar, rejovenir i guarir miraculosament, i, segons la veu popular, tot allò que és tocat pel ros de Sant Joan es conserva nou i no envelleix.

Molt diferents són els efectes de la calamarsa o la pedregada, veritables amenaces per als conreus, atès que poden destruir collites senceres en un moment i acabar amb el treball i les il·lusions de tot un any. Sembla que si les campanes toquen l’arravatada o es disparen trets als núvols amb bales beneïdes, és possible foragitar-la. Quan les temperatures de l’atmosfera són baixes, apareix l’espectacle sempre immaculat de la neu. L’imaginari popular inventa mil raons per a explicar el fenomen. Així, a les comarques de muntanya diuen que hi ha festa al cel i que els flocs de neu que cauen són les plomes de les oques per al banquet. També diuen que al cel refan o piquen els matalassos i per això en cauen plomes. La neu és sempre agraïda pel pagès, que la considera el millor adob de la terra per a afavorir la germinació de les llavors sembrades. També, en fondre’s, fa que a les muntanyes brollin fonts i torrents quan arriba el temps de desglaç, i fins i tot és guaridora de cremades quan es fa servir com a oli de neu.

Els pous de glaç, com el que es reprodueix de Castellterçol, servien per a conservar la neu de l’hivern.

Fototeca.com – G. Conti – Pomi

La neu és qualificatiu de blancor i símbol de puresa i virginitat si es manté blanca i no petjada. Quan, en la Bàrcino romana, van dur santa Eulàlia a suplici, tota nua per avergonyir-la, el cel se’n va compadir i, tot i lluir el sol, va fer que la neu cobrís la seva nuesa i calmés les seves ferides. Les puntaires s’encomanaven a la Mare de Déu de les Neus, per no embrutar les puntes que feien, i les bugaderes, perquè la roba els quedés tan blanca com la neu. La tenien per patrona els antics negociants del glaç, que a l’hivern duien neu de la muntanya i la guardaven en pous de glaç. La neu va lligada també a la infantesa i al joc. La seva consistència flonja i inofensiva porta jocs i bromes, com ara llançar boles de neu, típic del Carnaval de muntanya, ajeure’s a terra i emmotllar-se el cos de neu i fer-ne ninots, figura d’un geni de l’hivern. L’esquí és un dels esports de lleure d’hivern que omple molts indrets de muntanya, que resten quasi inhabitats la resta de l’any. Font de turisme i de creació d’infraestructures, molts cops algunes operacions hoteleres i d’urbanització han estat massa contundents sobre el paisatge, amb actuacions de difícil sostenibilitat.

Aquesta aigua caiguda del cel, un cop ja sobre la terra, es reparteix en tres grups segons la naturalesa dels sòls on cau. Una part s’evapora immediatament, una altra es filtra en el sòl per a seguir camins amagats, i, finalment, la resta rellisca per la superfície de la terra camí de la mar. Gairebé la meitat de l’aigua s’evapora en llocs humits que difícilment poden absorbir més humitat, sobre roques calentes i sobre regions poblades d’arbres, plantes i herbes que, en dividir-la en petites partícules, n’afavoreixen l’evaporació. Una altra part es filtra, sobretot a les planures i a les terres esponjoses, on, gràcies a la reixa del llaurat, és absorbida amb més rapidesa i en més quantitat. Com que l’aigua de la pluja està carregada de l’amoníac que ha recollit de l’atmosfera, en penetrar a la terra aquesta substància, la fa arribar fins a les arrels de les plantes perquè n’extreguin el carboni necessari per a la seva nutrició. També dissol els adobs per fer assimilables els seus elements i introdueix a la terra els detritus dels animals i de les plantes que estaven ajagudes a la superfície, i que constitueixen el principal aliment dels vegetals. A poc a poc, aquesta aigua va penetrant en la terra i internant-se en les capes del subsòl carregades de substàncies orgàniques i de matèries calcàries.

Les aigües, però, que realment enriqueixen les venes i el cabal dels corrents subterranis són les que, caigudes en terrenys impermeables, corren a doll sobre les roques i se submergeixen a través de les seves esquerdes. Tant si es queden en els estrats més superficials com si arriben a cotes més profundes, en travessar les primeres capes permeables, les aigües es carreguen d’impureses i és per això que si sortissin a l’aire lliure en aquest estat, les fonts serien desguassos d’aigües fangoses no aptes per al consum. És aquí que entren en funcionament els enormes filtres subterranis que constitueixen els estrats inferiors de sorres més o menys fines que van netejant d’impureses l’aigua que les travessa i que segueix baixant fins a trobar capes impermeables de roca, creta o argila, que de nou la reconduiran a les regions més baixes en virtut de la força de gravetat. Si aquestes aigües subterrànies no troben aleshores cap sortida a l’exterior, s’estanquen i s’emmagatzemen formant dipòsits ocults i inesgotables, omplerts contínuament per la pluja. Si l’home perfora aleshores en aquest indret, tindrà un pou que li podrà solucionar els problemes d’escassetat d’aigua. Quan l’aigua que s’ha filtrat corre entre dos estrats impermeables, per la llei dels vasos comunicants, és possible que, si es perfora la terra en zones més baixes, aflori en forma de sortidor.

Els àrabs i els xinesos han obert pous d’aquesta mena des de temps immemorials i a Europa es van començar a fer al segle XII a la regió francesa d’Artois, per la qual cosa ara se’ls anomena pous artesians. En aquests pous encara flueixen les aigües amb la mateixa força que l’any 1126 i fan un gran servei a l’agricultura, ja que permeten que regions abans desertes s’hagin pogut convertir en camps fèrtils amb molta vegetació. Com que l’escorça terrestre no és compacta i està perforada per milers de cavitats, hi ha coves plenes d’aigua que són veritables llacs subterranis. En aquests immensos dipòsits excavats en el si de les roques, sota la volta d’estalactites i columnates d’estalagmites provocades per la dissolució de les roques calcàries, hi ha tranquils estanys i rius de final incert.

Algunes d’aquestes coves són accessibles a l’home i altres fomenten les pràctiques de l’espeleologia, delit humà per descobrir els misteris de l’infern, és a dir, de l’univers inferior. No existeix terreny on no hi hagi aquests dipòsits a més o menys profunditat, i és aquí que els coneixements de geologia i l’observació poden auxiliar l’economia de recursos per a captar l’aigua filtrada i subterrània. Segons la naturalesa del sòl i la profunditat en què es troben les capes impermeables, es pot determinar si val la pena intentar aprofitar aquesta aigua. Una qüestió bàsica és poder conèixer prèviament la qualitat i el cabal de la vena d’aigua que alimenta el pou. Algunes persones tenen o s’atribueixen la capacitat de descobrir coses ocultes sota terra, especialment aigües subterrànies, valent-se d’una vareta o un pèndol; són els anomenats saurins. El primer tractat d’arquitectura que ha arribat fins a nosaltres, De Architectura, libri decem, una compilació del saber de la cultura clàssica sobre l’arquitectura, fou escrit per l’arquitecte romà Marc Vitrubi Pol·lió al segle I aC, durant l’imperi d’August. En el llibre vuitè, Vitrubi dedica a l’aigua la totalitat dels sis capítols que el formen a l’aigua. Que l’origen de la majoria dels assentaments humans és la presència i proximitat d’aigua és un fet que tothom sap. El que potser desconeixem és la importància que tenia el conjunt de tècniques per a descobrir-la quan l’aigua no era visible o evident. Llegir els indrets, reconèixer on batega l’aigua per dessota el terreny, veure el que no es veu, entra de ple en l’àmbit de la capacitat perceptiva de l’home. De fet, el lligam de l’home amb l’aigua des dels orígens del temps, la necessitat de la seva presència continuada per a poder permetre i preservar la vida, l’arrela al lloc i a la natura.

Quan l’aigua és un tresor que s’amaga, la tasca dels saurins és indicar i dibuixar les línies invisibles dels cursos subterranis. A través de la seva percepció, pugen sobre la terra el que hi ha al dessota, reconeixent així aquest fluir continu i profund del cicle de l’aigua i demostrant que la vida és contínua font de riquesa si se sap trobar i s’hi està disposat. L’eina del saurí és el seu cos. Les microcontraccions musculars que li produeixen les subtils alteracions ambientals de la presència d’aigua subterrània són amplificades pel moviment de la vareta que agafa suaument entre les mans. La vareta o bastonet que sempre ha acompanyat els saurins no és altra cosa que l’amplificador d’aquesta contracció del cos. És difícil veure com s’altera el nostre cos amb aquestes contraccions quasi imperceptibles; en canvi, la finor i l’esveltesa de la vareta fan que el seu mínim moviment sigui molt més evident i rotund. Tots sabem que una fulla tremola quan bufa el vent i, en canvi, segons la nostra percepció, el tronc i les arrels resten quiets. Potser seria agosarat veure en l’ús d’una branqueta d’avellaner pels primers rabdomantes l’origen del símbol més antic de prestigi i poder: el bastó dels àugurs, el bàcul episcopal, el ceptre del rei, la vareta màgica de les fades i dels missatgers dels déus.

La tercera i més evident manera en què l’aigua viatja sobre la terra és quan corre superficialment a l’aire lliure, buscant sempre les regions més baixes fins tornar a l’oceà d’on va sortir. “Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.” Els petits fils d’aigua entre mates i rocalls s’ajunten per a formar els torrents en el llit sec dels barrancs. Aquests s’uneixen amb les aigües dels aiguaneixos de la mateixa zona i s’agrupen en rierols que corren pel fons de les canyades i aflueixen en les petites valls per a for-mar d’altres que acaben confluint a les grans valls i planures, constituint així un sol riu que es dirigeix a la mar, li ofereix el tribut de tota l’aigua de la seva conca hidrogràfica. Quan aquestes aigües que corren sorgeixen des de grans alçades, ho fan amb molta força i rapidesa, i és més endavant, a mesura que s’acosten a la mar, que es fan calmes i mandroses.

La imatge serpentejant dels meandres il·lustra la pèrdua de força del riu i la necessitat d’adaptar-se a aquells terrenys més tous per a anar obrint el seu llit. En els llocs on hi ha molt pendent es produeixen les cascades i l’erosió del llit on es van formant gorgs i estanyols. Tots els rius no moren, però, a la mar; alguns vessen les seves aigües en llacs i estanys, on s’embassen i reposen i on esdevenen, fins i tot, aigües mortes. De l’equilibri de forces entre el riu i la mar, es formaran deltes, barres, estuaris, ries o fiords. Si com a la Mediterrània, la mar és pacífica, sovint els sediments i al·luvions que arrosseguen els rius es van dipositant a la platja i configuren els fràgils paisatges dels deltes, on són presents alhora aigües dolces i salades.

L’acció

L’aigua, mancada originalment de forma, la pren precisament del mateix atuell que la conté. Com el guant a la mà, omple el que és buit i abandona el que és ple. L’acció de l’aigua és, per tant, conformadora. Amb constància obre concavitats, lleres i solcs, modelant així la matèria sòlida amb què topa: “Guta not cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo” (‘La gota només forada la pedra si hi cau sempre’). Una simple gota d’aigua no té força, però sí que té la capacitat d’acumular-la amb la seva insistència. Per això, l’aigua sempre arrossega la dualitat de ser també agent d’una acció destructora. Hi ha aigües calmes i altres de tempestuoses. Aigües i pluges benignes, però també diluvis i malediccions divines. En excés pot ser motiu d’inundacions i desbordaments de rius i rieres.

“Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials…”

com expressa Espriu en el Llibre de Sinera (XXIV). L’aigua pot arrossegar tot el que troba al seu pas i colpejar en forma de calamarsa o esberlar en forma de glaç.

Vista de l’esvoranc creat per l’acció de l’aigua als terrenys calcaris del torrent de Pareis, a la costa septentrional de Mallorca.

Fototeca.com – J. Vidal

Des del moment que l’aigua davalla del cel, en el seu cicle ancestral, comença la gran obra de formació i modificació de la superfície terrestre. Amb la seva extrema fluïdesa, amb la força de les seves acumulacions, amb la violència expansiva del gel, amb el seu poder de dissolvent sense rival, és el principal artífex dels variadíssims relleus de la terra. De fet, els primers estrats sobre l’escorça de la terra es van anar dipositant per acció de les aigües, formant diverses capes o man-tells paral·lelament superposats de materials que havien arrencat i arrossegat al llarg del seu curs. Després, el temps i la pressió els van anar transformant en dures roques, cimentant els petritxols i còdols i transformant la sorra en sauló dur, i el llim impalpable, en pissarra exfoliada. En la majoria de les pedres i roques que ens semblen inamovibles hi ha hagut l’aportació anònima de l’aigua, que les ha constituït amb el transport i la decantació dels seus components. Grans quantitats de calç en dissolució en el si de les aigües han permès la formació d’altres tipus de roques, com ara les que es creen en els fons marins, com també l’acció combinada de l’aigua i els éssers vius, animals i plantes, que roben a les aigües el carbonat de calci per a fer les seves carcasses, i que formen esculls de corall. La manca d’oxigen de les aigües en terrenys humits o lacustres fa que es formin capes primes d’hulla, de lignit i de vegetals fossilitzats.

La manca de forma esdevé així la possibilitat d’infinites adaptacions en els diferents continents, però, com la gota que fa vessar el got, sempre hi ha la possibilitat que tot canviï i que el que avui és aquí, demà passi a formar part d’un altre lloc, per la tenaç fluència i influència de l’aigua que corre.

Els fruits

L’aigua, font de vida, dóna a la humanitat els seus fruits. La fecunditat de les pluges i de l’aigua que corre per la superfície o les profunditats de la terra irriga els camps on arrelen llavors i arbres. Però no solament l’aigua dolça nodreix la gent, també les mars són plenes de peixos de mil i una espècies, algues i coralls, que són la base de l’alimentació i l’economia dels habitants dels pobles costaners. Els fruits de l’aigua necessiten l’esforç i les tècniques laborioses de milions d’homes i dones del planeta. L’agricultura i la pesca han estat durant segles la seva economia de subsistència. Tradicions mil·lenàries de conreu han ensinistrat l’aigua a través dels camps i dels deltes, han cavat pous i construït mines i canals que l’acostessin fins a les terres ermes.

En el món existeixen quatre grans civilitzacions agrícoles. Civilitzacions ancestrals que mantenen una relació diferent respecte de l’aigua i que, malgrat els milers d’anys trans cor reguts, continuen encara sota la seva influència significativa en l’organització de l’espai agrícola. És precisament en funció de les seves relacions geogràfiques amb l’aigua que les podem distingir. La més important, pel que fa al nombre de camperols, s’estén entre l’Índia i Corea, passant per la Xina i incloent-hi el Sud-est asiàtic, és a dir, per l’Àsia dels monsons. Se les anomena “societats hidràuliques”, per les dificultats que pateixen davant la gran pluviositat a què estan sotmeses al llarg de l’any. Com que el control sobre l’aigua és la seva prioritat, han de construir i mantenir dics i preses (assuts) per a impedir que els rius es desbordin, o bé excavar i netejar tota mena de canals destinats a evacuar l’aigua de la pluja perquè no inundi els arrossars. Les seves condicions geogràfiques són molt particulars, ja que viuen en un fons de vall situat a un nivell inferior respecte dels corrents fluvials. Aquests corrents, com que provenen generalment de muntanyes fortament erosionades, estan carregats d’al·luvions que es van dipositant al fons del llit que, a poc a poc, es va alçant respecte de les planures adjacents. Per aquesta causa, els rius transcorren sobre uns promontoris o terraplens que poden arribar a tenir fins a quinze metres d’alçada, i, quan cauen les fortes pluges d’estiu dels monsons, fan una forta crescuda, es desborden i inunden aquestes planures. Gràcies a la protecció dels dics que els camperols han anat construint al llarg dels segles sota el mandat de potents aparells estatals, s’ha anat produint la increïble ocupació que es dóna a les planures de l’Àsia dels monsons. Aquests dics necessiten, però, un manteniment constant i cal anar-los aixecant amb el pas dels anys. El paisatge que resulta de totes aquestes condicions geogràfiques és el d’arrossars i camps llaurats, curosament aplanats i envoltats completament per un petit mur de terra que permet contenir un cert gruix d’aigua. Tot i això, no s’ha de pensar que es tracta en aquest cas d’una cultura de regadiu. L’aigua que cobreix les plantes d’arròs prové de la pluja i no d’un canal d’irrigació. El que sí cal, és connectar cada arrossar amb un canal d’evacuació que permeti eliminar la capa d’aigua sobrant, atès que és imprescindible que les plantes d’arròs tinguin part de les fulles fora de l’aigua. Cadascun dels canals d’evacuació dels arrossars ha d’estar, al seu torn, connectat amb un canal més gran, que conflueix en un gran col·lector de desenes o centenars de quilòmetres que desemboca a la mar. D’aquí el nom de societats hidràuliques, per la dimensió i complexitat de les seves obres de xarxes, dics i canals.

Quan es parla de les civilitzacions “d’irrigació” o “de regadiu”, es fa referència a tots els països més o menys àrids de l’Orient Mitjà, l’Àsia Central i la Mediterrània. La majoria d’aquests països, tot i que disposen d’espais irrigats relativament reduïts (oasis i valls estretes), tenen el gran problema de la relació que hi ha entre el seu creixement demogràfic, que encara és fort (Egipte, el Pakistan, l’Iran) i la insuficiència dels recursos hídrics. Una gran part de les poblacions que viuen de l’agricultura de regadiu se situen a les valls dels corrents fluvials que baixen de les muntanyes prou altes per a tenir pluges relativament abundants. Aquest és el cas dels grans oasis fluvials que hi ha a les faldes de les enormes cadenes muntanyoses de l’Àsia Central, la vall de l’Indus, amb les aigües que provenen de l’Himàlaia i que travessen els deserts del Pakistan. El riu més conegut, però, el Nil, no ve de les altes mun ta nyes, sinó de les llunyanes regions d’elevada pluviositat situades per sota de l’equador. Va ser precisament als marges d’aquests corrents fluvials de les regions àrides de l’Orient Mitjà on va sorgir l’agricultura, ara fa aproximadament 15 000 anys. La sembra en un sòl humit per les crescudes del riu de l’excedent de gra que s’emmagatzemava després de la collita, en comptes de consumir-se, donava lloc a noves espigues, que al seu torn proporcionaven noves llavors. Durant segles les tècniques de regadiu van ser molt rudimentàries. Els camperols es limitaven a excavar canals per a distribuir l’aigua de la crescuda en terrenys prèviament aplanats. La construcció de la gran presa d’Assuan, que va entrar en funcionament el 1970, va possibilitar l’embassament del llac Nasser, que va permetre el cultiu intensiu i el proveïment de les ciutats. Seguint aquest exemple es van construir altres preses, també de grans dimensions, com les de les muntanyes de Turquia a les altes valls del Tigris i l’Eufrates. El fet de disposar de més quantitat d’aigua per a intensificar l’agricultura no és tampoc una solució, ja que a les regions àrides els sòls que reben massa aigua aviat mostren, a causa de la forta evaporació, símptomes de salinització que els pot convertir en territoris erms. Per a evitar la salinització del sòl, s’ha d’emprar l’aigua amb molt de criteri, en petites quantitats i a certes hores de la nit, tenint en compte els ritmes biològics de les plantes. Després d’anys, sembla que la manera més sensata de regar és per aspersió.

Un pas més enllà és el que correspon a zones geogràfiques de l’Àfrica tropical, on les condicions són extremes. En aquests indrets, tot i la gran sequera que pateixen durant bona part de l’any, les poblacions rurals no apareixen al llarg dels cursos fluvials, sinó que practiquen l’anomenada “cultura de la pluja” en terrenys que, malgrat la seva antiguitat, es troben en condicions molt precàries. En aquestes zones el gran creixement demogràfic és catastròfic per als sòls, que són pobres i fràgils a causa de l’alternança de les pluges torrencials i els llargs períodes d’intensa evaporació. En la majoria dels països africans, llevat d’algunes excepcions, hi ha un profund desconeixement de les tècniques més senzilles de regadiu. De fet, la civilització agrícola africana es basa des de fa mil·lennis en una agricultura itinerant de raure i crema amb característiques totalment oposades a la dels arrossars. Bàsicament consisteix a tallar el bosc o la vegetació que rodeja el poblat. Després, els camperols la cremen i cultiven sobre la capa de cendres resultant. Al cap d’un o dos anys, quan els sòls estan esgotats, abandonen aquest clar fressat, i comencen a desbrossar-ne un altre pel mateix procediment, i així successivament. Aquest sistema de cultiu que permet que torni a créixer la vegetació equival a un guaret de quinze a vint anys. Actualment, però, a causa del gran creixement demogràfic, ja no es poden utilitzar els terrenys que hi ha al costat dels poblats, i les terres pateixen greus erosions a conseqüència de l’absència de cobertura vegetal de protecció davant les fortes pluges torrencials. Malgrat l’existència de nombroses planures al·luvials a l’Àfrica oriental, aquestes s’han mantingut despoblades perquè són molt insalubres.

La generalització dels sistemes de reg ha permès ampliar significativament les àrees destinades a conreu. A la fotografia, reg per aspersió al Tarassó, Agramunt.

Fototeca.com – F. Mestra

A Europa i Amèrica, finalment, trobem grans espais que estan estructurats en mosaics més o menys densos de camps llaurats i prats. Per a aquesta civilització agrícola, la relació amb l’aigua gira a l’entorn d’uns terrenys que emmagatzemen una quantitat variable d’humitat, essencialment en la capa freàtica, de la qual s’alimenten els pous tradicionals i que es troba a una profunditat que varia segons la permeabilitat del terreny, el volum de les precipitacions anuals i la intensitat de l’evaporació. La seva relació amb l’aigua, doncs, depèn directament dels recursos hídrics dels sòls. Tradicionalment, en aquestes àrees del planeta les tècniques de regadiu van ser força desconegudes, excepte a les regions de clima mediter rani, on la forta sequera i les elevades temperatures a l’estiu són la causa d’una intensa evaporació. Un dels fenòmens més interessants que es dóna en la majoria dels països europeus és la generalització dels sistemes d’irrigació, concretament del reg per aspersió, que té relació amb l’apogeu de la producció de fruita i verdura, productes agrícoles de valor elevat. Aquesta expansió, reflex de la millora del nivell de vida, suposa la concepció i aplicació de tot un sistema de transport, producció i comercialització eficaç. Un sofisticat aparell de regadiu dotat d’immensos braços mòbils ha fet que, fins i tot en zones seques a l’estiu, es puguin regar grans camps de blat amb l’aigua procedent dels aqüífers subterranis. Si s’hi afegeix el creixent consum d’aigua a les grans ciutats, en tots els països europeus i als Estats Units hi ha una demanda cada vegada més gran d’aigua dolça. Es redueix el nombre d’agricultors, però n’augmenta la productivitat amb la utilització massiva d’adobs i de nitrats, que penetren en els sòls fins arribar a les capes subterrànies, amb el perill de contaminar l’aigua que s’utilitza per a les ciutats i que hauria de ser tan pura com fos possible.

El geògraf Pau Vila, en Visions geogràfiques de Catalunya (1962), es refereix a les obres de regatge de l’anomenada Catalunya seca com una lluita antiga i constant encara no resolta:

“A les baixes terres ponentines la necessitat de l’aigua esdevenia predominant. Els mitjans econòmics i de treball amb què hom comptava només permetien de fer regables breus extensions i encara en indrets topogràficament molt favorables. Les sèquies lleidatanes i balaguerines, hom les ha atribuïdes sempre als moros. Nosaltres creiem que en llurs inicis poden ser molt anteriors a la dominació musulmana. La persistència, des dels temps ibèrics, de poblacions importants, com Lleida, en plena estepa, no s’explicaria sense una horta asseguradora de l’avituallament indispensable a un nucli urbà, encara que fos de població reduïda.”

Les sèquies de Lleida són, sens dubte, antigues obres hidràuliques. La de la Noguera arrenca de 30 quilòmetres al nord de la ciutat. La de Fontanet té un recorregut de 22 quilòmetres. Les dues sèquies de Balaguer reguen 8 quilòmetres de terres a banda i banda del riu. A Montsó hi ha, entre d’altres, la sèquia de Paüls. Els regatges del Cinca s’estenen des de Barbastre fins a Fraga. Així mateix, sèquies i reguers menys importants, a les vores del Segre, de la Noguera Ribagorçana i del Sió, clapegen d’oasis frescals i nodridors les ribes estepàries. Terres ençà, cap a llevant, la necessitat de reg no era tan extrema, ja que la pluviositat va augmentant. En canvi, la sèquia de Manresa, iniciada a mitjan segle XIV, és ja una obra d’envergadura per l’atreviment del projecte. Pren l’aigua del Llobregat sota el castell de Balsareny i té un recorregut de 33 quilòmetres, amb nombrosos aqüeductes i dues foradades per salvar el trencat del terreny.

L’altra gran obra hidràulica, ja moderna, és el canal d’Urgell, que rega una comarca antany flagel·lada per la sequera, com bé deia el refrany anterior a la construcció del canal: “No hi ha Urgell sense flagell.” Pau Vila ho explica amb la seva fina capacitat descriptiva: “Calia portar l’aigua a contrades constantment assedegades on els homes duien una vida gairebé miserable, dedicats a una ramaderia extensiva i a un conreu blader de collita sempre atzarosa.” Amb la construcció del canal, segles enrere ja reclamada i intentada, “les malvestats s’acabaren; la terra miserable d’Urgell s’ha convertit en una plana verda sempre, en la qual els camps de blat es toquen amb els quadres de farratges; aquests amb els horts o amb les esteses de remolatxa, les vinyes gemades es barregen amb els oliverars, i els rostolls, en lloc de reposar, s’omplen de tardanies”.

De la presència benigna de la pluja, de la seva caiguda constant i suau, en depenia la vida de moltes persones, i per això moltes de les rogatives que es van introduir en la litúrgia romana entre els segles V i VI com a resposta als mals i a les calamitats que assolaven els pobles (pestes, epidèmies, fam, guerres, plagues, sequeres, gelades, calamarsades, riuades), feien especial referència a la pluja i l’aigua. Una tonada infantil ho transmet així: “Deu-nos aigua, Ramonet, que les plantes tenen set…” I també el prec popular: “Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!” Calia fer penitència i demanar perdó a Déu pels pecats i pregar-li auxili contra les calamitats, que eren considerades un càstig. La salve de l’aigua (versió popular de les rogatives ad petendam pluviam) es resava en temps de sequera, i es feien prometences de tota mena i romeries penitencials en què es recitaven les lletanies dels sants, fins i tot descalços o de genolls, per atreure la misericòrdia divina. Les poblacions triaven sants patrons per tal que intercedissin al seu favor. Feien processons pels camps amb la imatge del sant o una relíquia que ruixaven amb aigua beneita; si la sequera continuava, fins s’amenaçava el sant de llençar la seva imatge al riu; en canvi en tempesta o calamarsada, es treia la imatge a la intempèrie, a fi que cuités a aturar-la o escarmentés rebent-ne les conseqüències. Aquest és un ritu que es practica en diverses cultures: a la Xina, per fer venir la pluja es porta en processó un drac de paper i fusta, si no s’aconsegueix, la figura és destruïda i cremada. Totes aquestes pràctiques no són sinó formes cristianitzades de fetilleries i rituals màgics ancestrals, comuns arreu del món. Hi ha pedres de pluja o de fer ploure, fórmules o conjurs de pluja, que han perviscut fins avui convertits en cançons infantils.

Les comunitats que vivien a prop de la mar es van anar adaptant al medi i quan la costa va oferir bons refugis i condicions favorables a la vida marítima, l’home es va fer mariner o pescador. La mar va esdevenir la raó de vida i subsistència de molts pobles. Homes, dones i nens treballaven en milers de tasques diferents necessàries per a un mateix fi. La pesca costanera, activitat de subsistència però també de caça i de recol·lecció, és una forma de vida que ha anat configurant el paisatge de la geografia litoral i marinera. Els sistemes de pesca artesans tenien un rendiment insegur i escàs. La pesca ha estat sempre una activitat dura, difícil i atzarosa, que demana una gran quantitat d’esforç. L’ús d’arts i ormeigs de pesca antics ha anat evolucionant en funció del medi i de les seves possibilitats tecnològiques i econòmiques. S’han descobert i explotat nous llocs i caladors. L’evolució al llarg de centenars d’anys havia estat molt petita i lenta. Al segle XX, però, la introducció dels motors i dels camions per al transport, la fabricació de gel, la creació de nous materials, com el niló, i la nova tecnologia de la navegació, de comunicacions i de detecció i localització del peix han permès industrialitzar la pesca i convertir-la en un ofici més segur i més rendible.

Tot i que moltes tècniques de pesca ja no es practiquen, n’hi havia un ventall molt ampli, que requerien un gran coneixement i força habilitat als qui les portaven a terme. Es pescava amb canya des de les roques o des de la platja, amb les conegudes canyes americanes per a la pesca dels sard, l’orada o el mabre. Des de petites embarcacions també es pescava al volantí i al xarambeco, per mitjà d’ormeigs d’hams per a agafar llobarros, llísseres, sards i serrans. Un d’aquests ormeigs, el cel, ara prohibit, era un cercle fet de xarxa que s’omplia amb musclos i garotes aixafats i es deixava reposar al fons marí, on quedava planer. Els peixos s’hi acostaven i hi menjaven, moment en què el pescador aprofitava per a estirar la guia ràpidament, i d’aquesta manera quedaven atrapats al cul-de-sac. Un altre ormeig, el rall, és una xarxa circular ben oberta i molt ben llastada que embolcalla el peix sense deixar-li temps per a reaccionar. I finalment, el garoter, que consistia en una canya llarga i esberlada en un extrem que servia per a enfilar l’animal, que es recollia des de l’embarcació. La pesca amb fitora, ja desapareguda, típica de la Costa Brava, s’assemblava a la caça amb llança. De nit, sota la claror d’un llum, a molt poc fons, es resseguia la costa amb una barca. Calien dues persones, una per a caçar i l’altra per a agafar els rems.

Els sistemes de pesca de la costa catalana que han tingut més transcendència són l’almadrava, la pesca a la parella, la pesca de corall, la pesca a l’encesa, els sardinals, la pesca a l’art, la teranyina i la pesca amb palangres i xarxes. L’almadrava és un art fix, que es para prop de la costa. Era el parany més gran. Constava d’un complicat sistema de xarxes que anava des de la superfície fins a tocar el fons, capaç d’interceptar el curs migratori de les tonyines. La pesca a la parella –o al bou, com se l’anomena popularment, perquè les dues barques que arrosseguen la gran xarxa semblen una parella de bous ju nyits llaurant la mar— era formada per dues barques que navegaven en paral·lel. L’encesa és un art de nit que es tirava des de la costa. Enmig de la foscor, des d’una embarcació es feia llum amb la crema de teies per a concentrar i atreure sobretot les moles de peix blau. A continuació s’envoltava el banc i se l’apropava a la costa per arrossegar-lo fins a la platja. Calien un llagut (anomenat del bolig) que duia l’art, i un altre llagut gros. Els anys vint, procedent de Cantàbria, va arribar la traïnya o teranyina, art que es coneix com a “pesca d’encerclament” o “pesca amb llum”, i s’utilitza per a la captura de petits pelàgics com l’anxova, la sardina, el verat o el sorell. La pesca amb l’art “de platja” havia estat un sistema popular i comunitari que seguia el mateix principi del bolig o pesca a l’encesa, però es feia de dia i l’art era més gros. Calien moltes mans per a llevar l’art des de la platja. La dita “a l’art tothom hi té part” demostra que tots els que hi participaven rebien una part del peix capturat. Moltes vegades, per tal de remuntar les barques i els ormeigs, els pescadors es valien d’animals de tir, de matxos i mules, i també de bous. De tots els sistemes, però, el més àntic és el de la pesca amb ham, i d’aquesta, la més important era, i ho continua essent, la del palangre. “Palangre” és un mot d’origen grec que significa ‘hams a molts llocs’. Pel que fa a ormeigs de pesca fixos, destaquen les xarxes. N’hi ha de dos tipus, les que emmallen el peix, que queda atrapat pel cap, com les soltes, i les que s’embossen amb un sistema de tres xarxes o tremall. Les armellades, filats, tremalls o tresmalls, tal com indica el seu nom, consisteixen en tres peces de xarxa sobreposades, encarades i fixades sobre les mateixes armadores. Les dues xarxes exteriors són de malla ampla i de fil més gruixut que la del mig, que té la malla més petita.

Però no solament es captura el peix. El corall és un dels productes més preats de la mar. Se li atribueixen propietats curatives i protectores. Des dels fenicis, la pesca del corall s’ha fet per immersió o bé també amb arts que anaven subjectes a un estri en forma de creu que s’arrossegava sobre el fons coral·lífer i n’arrencava les branques.

Els fruits de la mar són delicats i cal condicionar-los ràpidament, cuinant-los o conservant-los en salaó, gel o en vivers. Tradicionalment, el transport de la pesca fins al mercat quedava en mans de les dones i dels nens, que carregaven els paners o “es doll” al cap fins a la plaça o indret on es feia la subhasta del peix. La pesca i la salaó generaven un gran mo viment de vaixells de cabotatge, a més d’altres oficis que hi tenien relació: els boters i barrilers, els corders per als ormeigs, els tintorers per a tenyir les xarxes amb escorça de pi, els calafats que segellaven el buc de les barques perquè no hi entrés aigua, el paler que varava les barques a la platja o a les roques, etc.

Els homes i les dones de mar, amb la pell colrada amb arrugues com cicatrius i els ulls molt tancats, se sentien exposats als capricis dels elements i a la immensitat de la mar. Per això establien un lligam profund amb sants i marededéus. En festivitats com la de Sant Pere i de la Mare de Déu del Carme, les processons marineres passegen per la mar la seva imatge estimada. També és un fet quotidià la benedicció de les barques, i pintar dos ulls a la proa del vaixell perquè estigui a l’aguait dels perills. Es considera un sacrilegi utilitzar la fusta de les barques per a una altra cosa que no estigui relacionada amb la mar. Hi ha una dita que ho explica: “La ventura de la barca al mar: quan és jove, a treballar, i quan és vella, a cremar.” A les tavernes marineres dels pobles era habitual fer-la petar, i prendre “roquill” (cafè, conyac, sucre i una mica de llimona) i cantar havaneres. A fora, mirant cap a la mar, en el banc del “si no fos”, la gent gran segueix observant la mar que tant els dóna i, alhora, que tantes vides els pren.

Els atuells

Safareig públic a Talarn, en ús encara actualment.

Fototeca.com

Al principi, explica la Bíblia, Déu creà el cel i la terra. El primer dia va separar la llum de les tenebres; el segon, va separar les aigües de sota de les de dalt, creant així el firmament, i, a la fi, el tercer dia digué que les aigües de sota el cel s’apleguessin en un sol indret i que aparegués el continent. Déu anomenà el continent, terra, i les aigües reunides, mars. D’aquí la unió indestriable de l’aigua amb el seu atuell i motlle de la terra. Les formes de les mars són el contramotlle de les terres que voregen i que per això mateix prenen el nom de continents. Les vores retallades de tots els litorals, els deltes i els estuaris, les cales i les platges són el paisatge diferenciat i particular d’un mateix oceà, la dimensió humana de la immensitat de la mar.

La necessitat de l’aigua en la vida quotidiana ha fet que l’ésser humà fabriqués, al llarg de la història, mil i un ginys i artefactes per a poder cuinar, beure, rentar, etc. A part de l’ús de les pròpies mans o de qualsevol concavitat que vingués ja donada per la natura, l’home no ha deixat mai de fer els recipients necessaris per a contenir-la. Amb la mateixa aigua i amb terra, els humans han modelat el fang fins a fer-ne, amb l’ajuda del foc, un atuell. I com que sabien que hi contindria un tresor, l’han decorat i omplert d’artesania.

Traginar l’aigua, de la font a casa, del pou als camps. Beure’n amb càntirs i garrafes i, més tard, embotellada en vidre o plàstic. I jugar a esquitxar bufant el càntir pel broc gros, una destresa que es conserva encara en la popular festa de la Xarbotada del càntir, a Argentona, per la festa major de Sant Domènec, el 4 d’agost. L’aigua, sempre líquida, ha estat continguda en mil i un recipients i gerres que la mesuren i l’emmagatzemen. Acostar l’aigua als llavis amb els gots i les tasses, però també els abeuradors perquè hi begui el bestiar, i les fonts en els pobles o al mig de la natura. També és present als safareigs, on les dones feien tradicionalment bugada.

Però els atuells de l’aigua no són tan sols allò que la conté, sinó també allò que la deixa marxar mentre es retenen presoners els tresors que amaga. En la pesca tradicional hi ha milers de nanses, de formes i dimensions diverses, que, amb jonc net i assecat, el pescador havia trenat per a aconseguir la forma necessària per a fer el parany per atreure la bèstia, mitjançant un esquer. Un cop dins, l’animal no podia sortirne. Dels ormeigs tipus “trampa”, en destaquen els de joncs o “engissos” d’olivera. N’hi havia de molts tipus, es calaven en èpoques i llocs diferents i es feia de moltes maneres segons l’espècie que es volgués capturar: salpes, serrans i julioles o julívies, xufancs, morenes, congres, llagostes o sípies. A banda d’aquests ormeigs i ginys de pesca, n’hi havia molts més, gairebé un per cada espècie, amb tota una tipologia que podia variar d’una població costanera a una altra. A la casa del pescador, magatzem i obrador alhora, es guardaven els ormeigs, els arts de pesca i molts altres elements que s’hi relacionen: els cistells en forma de plat que s’anomenen cofes o “cabassets” dels palangres, xarxes petites, cànem i agulles de fusta per a adobar xarxes, peces de suro per a fer flotadors, ploms i jonc per a fer nanses.

Les barques mateixes, en certa manera, també són atuells de l’aigua. L’arca de Noè sobrevisqué al diluvi i preservà la vida de l’home i de milers d’espècies animals. Concavitat estanca i impermeable a l’aigua, tenia la forma que li havia de permetre llaurar la mar i avançar amb l’ajut dels rems i el vent contra les seves veles. A les drassanes, els mestres d’aixa construïen i adaptaven les barques de pesca perquè complissin millor la seva funció: barques de bou, barques palangreres, llaguts de sardinals, llaguts del bolig, caros d’art, gussis i bots. Les embarcacions de pesca de cada localitat o de cada tram de costa responien a condicionants molt particulars i de naturalesa diversa: la morfologia de la costa, el tipus de pesca que s’hi practicava, les condicions de la mar i el règim del vent, l’existència pròxima d’un altre tipus de fusta i el nivell econòmic de la gent.

L’enginyeria

Els rius i els corrents d’aigua són veritables artèries que vivifiquen la terra. En les seves ribes s’aixequen ciutats, molins i fàbriques. Molls i ports els acoten i infinitat de ponts els travessen. Més amunt s’ha fet referència a les tècniques i els sistemes agrícoles mil·lenaris que miraven de treure profit de l’aigua. La recerca del màxim aprofitament d’aquesta, o de la seva evacuació, va suposar la construcció de fonts i mines de captació, dipòsits d’acumulació, com ara basses, canals i recs de distribució, sobreeixidors i canals d’evacuació. Tot plegat, un complex entramat que aprofitava els desnivells per a donar potència a l’aigua i alhora facilitar-ne el lliure desplaçament.

El moviment de l’aigua és font de producció d’energia cinètica i de força. Existeixen infinitat de molins i sínies vora els cursos d’aigua. Fàbriques i colònies van triar situar-se al costat del riu per a utilitzar-ne l’energia –a Catalunya, l’era industrial s’inicià amb l’establiment de colònies tèxtils a les conques del Llobregat i del Ter–, però també, malauradament, per a llençar-hi els residus de la seva producció. Aquesta pràctica ha malmès gran part dels nostres rius contaminantlos. Durant segles, grans carregaments han estat transportats damunt de barcasses i estirats per un matxo o una altra mena de bèstia que anava seguint els anomenats camins de sirga.

La capacitat de moviment ràpid que pot assolir l’aigua va fer que al final del segle XIX es comencessin a construir algunes preses. Aquests grans dics se situaven en zones muntanyoses de valls relativament estretes, amb la finalitat de crear salts que fessin entrar l’aigua en les turbines a gran velocitat a través de canalitzacions i generar així energia hidroelèctrica, que es transporta a llarga distància per línies d’alta tensió fins a regions de les zones urbanes amb més densitat de població. Els primers pantans de la història es van destinar a la irrigació a les valls del Iemen. Actualment la major part de l’aigua dels embassaments es destina a l’agricultura. En menor quantitat, a la indústria i a la producció d’energia, i només una dècima part a l’ús domèstic (beguda, higiene, neteja i clavegueram). Una altra mena de dics són els que permeten guanyar terra a la mar. Els processos de drenatge i dessecació d’aiguamolls a fi de poder assentar-hi poblacions és present en la colonització de gairebé totes les zones deltaiques i costaneres. El cas potser paradigmàtic d’aquesta lluita amb la mar és sens dubte el de les costes atlàntiques dels Països Baixos. Dics, ports, rescloses i canals són l’estructura d’un complex sistema territorial en el qual s’enllacen els assentaments urbans seguint els vells i els nous camins de l’aigua.

L’aigua dels rius que travessaven la majoria de les ciutats, la qual, malgrat les impureses que contenia, les havia proveït durant segles, de sobte va ser considerada perillosa. Al principi del segle XIX Europa es va veure arrasada per greus epidèmies de còlera. A París i Londres van ser especialment greus i van afectar tant els barris rics com els pobres. En aquella època encara s’ignorava com es contagiaven les malalties (els descobriments de Pasteur sobre els microbis i el seu contagi daten del final del XIX), però ràpidament es va detectar que les poblacions que s’abastaven de les fonts d’aigua fresca no agafaven la malaltia, i en canvi sí que es donava entre els qui consumien l’aigua dels rius (com ara el Sena o el Tàmesi), on desembocaven els desguassos de la ciutat. Per a combatre l’epidèmia es va començar a distribuir aigua neta, funció que aleshores els poders públics van assignar als municipis i que aquests encara mantenen. En un París on els seus dirigents tenien por de les epidèmies, sota la direcció del baró Haussmann, es van dur a terme obres hidràuliques decisives dirigides per l’enginyer politècnic Eugène Belgrand. Aquests tècnics es van adonar que el consum d’aigua augmentaria amb el pas del temps i, per tant, van preveure la construcció de dues xarxes distintes, l’una d’ús domèstic i l’altra per a les indústries, la neteja de carrers, les fonts públiques, les boques d’incendi i la neteja del clavegueram. Per a alimentar la xarxa d’aigua potable, Haussmann i Belgrand van decidir anar a buscar l’aigua fresca lluny de París i canalitzar-la mitjançant conduccions protegides contra qualsevol mena de brutícia, per la qual cosa van bastir, entre altres construccions, l’aqüeducte de Vanne, al sud-est del país, de 173 km de longitud. També es van construir cisternes alimentades per bombes d’aigua al nord i l’est de París. L’obertura de grans avingudes va permetre excavar a gran profunditat per a instal·lar la xarxa de clavegueram, que eren conductes immensos.

La Revolució Industrial, doncs, va anar acompanyada d’una revolució hidràulica que va fer que es comencés a canalitzar l’aigua cap a les ciutats a partir d’enormes dipòsits en els quals s’emmagatzemava tota l’aigua procedent de deus o rius més o menys allunyats. A Catalunya, les festes que commemoren l’arribada de l’aigua a una població de secà es van convertir de seguida en festa major: a Cervera se celebra l’arribada de l’aigua des de Sant Magí de Brufaganya, el 19 d’agost; a Almacelles, el 2 de març; a Albelda, el 15 de maig, per Sant Isidre; a Almatret, per la segona Pasqua… La canalització de l’aigua, en la majoria d’aquestes poblacions data del principi del segle XX. En unes quantes dècades, totes les ciutats europees van poder disposar (primer els barris acomodats i després els més pobres) d’una xarxa de canalitzacions subterrànies tot al llarg dels carrers i una altra xarxa que conduïa l’aigua corrent a pressió des del nivell del carrer fins a totes les cases.

El preu d’aquesta aigua era menor del que s’havia de pagar als aiguaders. I les aigües residuals o fecals, que fins aleshores s’havien llençat des de les cases directament als carrers, es van començar a evacuar mitjançant una xarxa de clavegueram que desembocava en rius o, en el millor dels casos, fora de les ciutats, i eren utilitzades com a adob per als camps. Amb el pas del temps es van construir les plantes depuradores. Això indica que la idea de neteja i higiene que es va difondre en poc temps per totes les ciutats d’Europa no era res més que l’expressió de noves exigències socials i de millora de les condicions de vida. Aquesta xarxa subterrània de canalitzacions no és visible; en són nombroses i estan basades en una jerarquia estricta, i constitueixen complexos circuits subter ranis. Als països desenvolupats, actualment és inconcebible que un habitatge no disposi d’aigua corrent. El subministrament d’aigua que arriba a tot arreu s’ha generalitzat mitjançant la construcció progressiva de nous sistemes de canalització finançats pels municipis. Si bé les fàbriques, les mines, les vies fèrries i tot allò que al llarg del segle XIX va esdevenir essencial de la Revolució Industrial van ser obra d’empresaris i financers privats, la revolució hidràulica, pel contrari, amb les canalitzacions i el clavegueram, fou duta a terme pels municipis, generalment amb el suport de l’estat. Encara avui dia, en la majoria dels països, el subministrament d’aigua és competència de les autoritats municipals. En alguns estats, com França o Espanya, els municipis deleguen a empreses privades la tasca de subministrament d’aigua durant grans períodes de temps, en canvi d’una retribució mitjançant contractes renovables de gestió, explotació o concessió. Però malgrat aquesta intervenció de la gestió privada, l’aigua continua essent de propietat pública. De fet una de les peculiaritats jurídiques de l’aigua dels cursos fluvials és que, a diferència del sòl, no pot ser de propietat privada. D’altra banda un aiguaneix, un toll, un estany o una llacuna pertanyen a la finca o hisenda on es troben. Sens dubte, el fet que l’aigua flueixi sempre cap a la mar, encara que momentàniament s’embassi en una presa, explica que mai no s’hagi considerat com un bé privatitzable. L’aigua dels corrents fluvials es troba sota jurisdicció pública, és a dir, depèn de l’estat i de les comunitats territorials que travessa.

Restes de pous i canalitzacions d’aigua corrent d’època romana a Iesso, l’actual Guissona.

Fototeca.com

Els antecedents històrics als quals cal referir-se quan es parla de les enginyeries de l’aigua i del seu proveïment als nuclis urbans són les grans obres d’infraestructura romana, que no solament van consistir en la construcció de vies jerarquitzades, sinó també en el sanejament de regions senceres a força d’efectuar drenatges i la construcció, alhora, de llacs artificials, preses i canals. En primer lloc calia captar l’aigua dels rius, del subsòl o de la pluja. Després, portar-la a les ciutats tot salvant els desnivells amb aqüeductes, que eren veritables ponts, alguns de gran envergadura. Un cop a dins la ciutat, es construïa la xarxa d’abastament interior, que constava de cisternes i filtres, repartidors i canonades de ceràmica, de fusta o plom que portaven les aigües a les fonts, els banys, les termes, les cases i altres edificis. L’evacuació de l’aigua de la pluja exigia sovint la pavimentació dels carrers i la construcció d’embornals. Calia també bastir els claveguerams per a les aigües fecals. Amb aquests antecedents es fa difícil explicar per què la revolució hidràulica, amb l’aplicació massiva de tècniques d’enginyeria, no es produí fins al segle XIX. Segurament fou degut als importants canvis socials que es van produir i a la democratització de la vida pública amb l’augment de les classes burgeses. Aquesta classe, majoritàriament urbana i cada vegada més influent en el terreny polític, volia disposar als seus propis habitatges d’aigua relativament pura i en grans quantitats, cosa que aleshores només es donava als palaus i hotels de l’aristocràcia. Amb el temps, la classe obrera va reclamar les mateixes condicions infraestructurals. Les exigències es donaren també per la presa de consciència de la necessitat d’higiene a les ciutats. De fet, el que entenem per higiene pública és el conjunt de mesures de prevenció i lluita contra les malalties infeccioses. Als països desenvolupats el seu manteniment és competència municipal; és responsabilitat dels alcaldes garantir el servei de desinfecció adoptar les mesures sanitàries necessàries per als ciutadans (declaració de malalties contagioses, vacunació). Amb el temps aquestes preocupacions van donar lloc a l’edificació de plantes depuradores i, actualment, a l’aplicació de tècniques científiques altament sofisticades, tant per al tractament de les aigües residuals com per al control de les nombroses i molt diverses formes de contaminació.

Els espais

Allà on brolla l’aigua, ja sigui a les muntanyes o al bell mig d’una plaça, és fàcil aconseguir que s’hi aplegui la gent. L’aigua genera sempre uns espais plens de màgia que l’envolten i la celebren. Homes i dones han anat remarcant aquests àmbits en els quals l’aigua cantava, han plantat avingudes de plàtans fins a les fonts i n’han arreglat els marges. La presència d’aigua que corre i canta funda ermites i obre camins que hi menen. Punts nodals dels homes sobre el territori, també la vegetació que creix als marges, com són els mateixos boscos de ribera, marca el recorregut de l’aigua en el paisatge.

“Un riu sortia d’Edèn per a regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. El primer s’anomenava Fison, que va per tot el país d’Hèvila […]. El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrates. Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés.” El paradís a la terra té la condició imprescindible de la presència d’aigua. Els oasis són els jardins que el desert guarda per a les seves gents i per això, en el món àrab, el contrast entre desert i jardí sempre té connotacions transcendents. L’aigua és un element essencial per a comprendre la societat islàmica. Els mateixos jardins a Andalusia eren la presentació terrenal del paradís. Per això, la tipologia tan comuna del pati no és, en essència, exclusivament romana, sinó mediterrània. Dels pocs jardins que ens han arribat de l’Espanya musulmana destaquen els de l’Alhambra i del Generalife (“Yannat al-Arif”, que vol dir ‘el més noble dels jardins’), a Granada, encara que també cal esmentar altres estructures, com el patio de los Naranjos de la mesquita de Còrdova i les ruïnes de Medina Azahara. En tots aquests espais, l’aigua ordena i marca els eixos de la composició visual i arquitectònica. És possible que els dipòsits subterranis de grans dimensions, que servien per a dotar d’aigua les fonts del jardí i per al reg de la seva vegetació, fossin una realització textual de l’Alcorà quan parla dels “jardins per sota els quals flueixen els rierols”. És lògic pensar també que el fet de construir-los sota terra els permetia controlar les evaporacions que, de ben segur, s’havien de donar a causa de les altes temperatures.

De la mà també de la cultura islàmica, ens arriben els sistemes de qanats, xarxes de canals i sèquies que havien estat l’antiga tècnica hidràulica dels perses i que prendran també els romans. Els convents i els monestirs continuaren la tradició de construir qanats per a l’abastiment d’aigua. Precisament, en la religió cristiana, el claustre esdevindrà l’espai simbòlic que organitzarà els monestirs i al voltant del qual es fa la vida de l’orde amb precisió de rellotge.

Els romans saberen aprofitar el valor terapèutic de les aigües termals. D’aquesta època daten les termes de Caldes de Montbui.

Fototeca.com

Però els espais d’aigua no són tan sols espais de reunió o contemplació, també ho són de lleure i salut. A l’antiga Roma, per exemple, els banys i les termes eren edificis grandiosos, com les de Caracal·la o les de Dioclecià, orgull de l’arquitectura pública. Les termes tractaven de resoldre el problema higiènic i d’esbarjo de la societat romana. A mesura que hom s’anava endinsant en l’edifici, l’aigua i l’atmosfera pujaven de temperatura. En primer lloc hi havia el frigidarium (aigua freda), després el tepidarium (aigua tèbia) i finalment el caldarium (aigua calenta). Generalment les termes tenien sales de massatge, gimnàs, palestra, biblioteca i jardins. Els hipocausts (hypo: ‘sota’; kaustikós: ‘cremant’) eren uns sistemes de calefacció amb aire calent que permetien controlar la temperatura ambiental. La forma de les sales també era molt important. La de banys de vapor, per exemple, havia de ser circular, de manera que l’escalfor de les flames i el vapor es difonguessin uniformement per tot l’espai des del centre.

Al segle XVII comença a prendre importància la cura d’aigües, que esdevé rellevant al segle XIX i al principi del XX, quan el termalisme és practicat entre la burgesia, per raons higienistes i terapèutiques i com a cura de repòs –“anar a prendre les aigües”–, però també com a mostra d’estatus social. Destaquen les estacions termals corresponents a d’altres de l’època romana: Caldes de Montbui (antigues Acquae Calidae) i Caldes de Malavella (Acquis Vocontis). I se’n crearen de noves, com Vallfogona de Riucorb, Caldes de Boí i, sobretot, Caldes d’Estrac, renomanada com a lloc d’estiueig elegant amb el nom de Caldetes. Després, la moda es decantà cap als banys marítims, si bé en l’actualitat algunes estacions termals que restaren decadents han agafat un renovat impuls, a més de crear-se’n de noves.

En totes les ciutats i els pobles, l’aigua ha ajudat a articular i dissenyar els espais públics, com ara els passeigs i les rambles que porten fins a les platges i la mar. Els ports han esdevingut, sens dubte, zones d’una gran afluència. Des d’allà s’inicien els viatges i el comerç. Lloc de partença i rebuda, són veritables espais d’intercanvi i activitat. Perquè també, vora la mar, hi ha els espais de l’aventura, la navegació i els grans descobriments. Milers de cartes de navegació han anat dibuixant els camins sobre la mar. Rutes que tenen la força dels somnis dels homes que les han resseguit milers de vegades perseguint indrets desconeguts i els seus tresors. Per a ells, els fars de tot el món projecten intermitentment sobre les mars camins de llum que els han de guiar fins a la costa.

El simbolisme

Totes les cultures, en el si més profund dels seus sabers i mites, guarden l’aprenentatge essencial de la naturalesa de l’aigua. La seva capacitat de fluir i superar obstacles, de canviar d’estat físic, de transportar, de purificar-se, de dissoldre, de mesclar, de nodrir i de ser el mirall del cel i de nosaltres, la fa omnipresent en l’imaginari de la humanitat i símbol ambivalent i complet de la condició humana sobre la terra. Considerada des de sempre com l’element primordial, l’aigua és present en nombrosos mites de la creació del món. En el llibre del Gènesi, quan s’explica l’origen del cel i de la terra es diu: “Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.” Des d’aleshores les grans aigües, la mar i l’oceà, són el símbol de l’arquetip de la mare i de l’inconscient més profund, i reserva de totes les energies i capacitats de creació. La lluna, un altre dels símbols de les energies d’allò femení, hi té una gran influència. Aquest astre influeix poderosament sobre les marees i també en les pluges, per això sempre s’hi associen els conceptes d’una maternitat i d’una fecunditat cícliques i renovades, que nodreixen la humanitat i la sustenten. L’aigua que brolla de les fonts i els aiguaneixos és venerada pels pobles celtes pel fet que prové de la mare terra. Fruit de la terra, recorda que la vida és fecunda i porta en ella el nostre aliment essencial. L’aigua que nodreix l’ésser humà és, doncs, en l’imaginari de la humanitat. El líquid amniòtic del ventre de la mare i el fet que el part suposi “trencar aigües” segella en nosaltres per sempre la consciència de l’origen aquós de la vida. L’aigua és símbol de fecunditat i també de felicitat i riquesa. D’aquí també el vell costum de llançar monedes dins de pous o fonts, reminiscència dels sacrificis i dons que en uns altres temps es feien a les divinitats de l’aigua que tenien la facultat de realitzar tots els de sigs. Hi ha també els sants afavoridors d’aigua: sant Magí, sant Domènec, sant Grau, sant Antoni de Pàdua, sant Vicenç Ferrer, i marededéus trobades que són fonts miraculoses. Tot ells propicien la pluja, el doll de les fonts i les crescudes dels rius i la fertilitat.

Però la riquesa significativa de l’aigua la fa també indici dels perills que sempre amenacen. L’aigua excessiva, l’aigua desbocada que no s’atura i trenca atuells i límits, és present en els nostres malsons i en les nostres pors inconscients. I és que l’aigua que lluita és també en la seva relació amb els altres elements primordials. L’aigua és evaporada pel foc i, alhora, llençada sobre aquest, el pot apagar. Potser aquest és l’origen dels ritus de lluita o combats iniciàtics d’herois contra dracs, serps i hidres, monstres o esperits aquàtics que simbolitzaven el sacrifici i l’ofrena de donzelles a fi de propiciar la pluja, la crescuda dels rius o la fertilitat. En moltes llegendes els combats d’aquests herois contra els monstres de l’aigua han salvat la vida d’infinitat de princeses. Darrere aquestes lluites hi ha també el símbol de l’instint de sobreviure als obstacles.

En el seu viatge sobre la terra, sotmesa a un cicle constant que mai no s’atura, l’aigua està també vinculada a la idea de dissolució i mort. Heràclit afirmava que no ens banyem dues vegades en el mateix riu i que l’ésser humà té el mateix destí que l’aigua que corre, la qual sempre conclou en la seva mort horitzontal. L’aigua és l’element transitori i l’ésser que s’hi consagra és, per tant, un ésser en el vertigen que mor a cada minut sense parar. Quan les aigües finalment s’aturen, es corrompen. Si la vida és com un riu, les mars i els oceans són la mare mort a la qual es retorna al final de la vida. Infinitat de rituals mortuoris endinsen en les aigües una barca que ha de seguir el mateix camí que cada capvespre fa el sol quan s’enfonsa per occident. Caront, segons la mitologia grega, era el barquer infernal, fill d’Erebus i de la Nit, encarregat de fer passar les ànimes dels morts a l’altre costat de la llacuna Estígia i del riu Aqueront. La relació entre l’aigua i el més enllà, doncs, la converteix en símbol d’iniciacions i llindars. Immersió i ressorgiment. Mort i resurrecció. Desaparèixer en l’aigua profunda o desaparèixer en un horitzó llunyà, en la profunditat o en la infinitud, aquest és el destí de l’home, que busca la seva imatge en el destí de les aigües. En el pensament dels humans, la mort és l’inici del darrer viatge fins a enfonsar-se en les aigües maternals que novament ens acullen i que novament ens hauran de nodrir. Aquesta mort, entesa com a dissolució final i retorn al món preformal, és el pas necessari per a poder renéixer novament per i en l’aigua. Renéixer pur, transfigurat, espiritual, ressuscitat. També la humanitat va recomençar de nou després d’un primer diluvi, i de la mateixa manera un diluvi final la tornarà de nou al caos. El ritu iniciàtic baptismal recull aquest fet del pas del caos i el no-res a la vida santa i heroica de la pròpia vida personal.

A Egipte, on la litúrgia de l’aigua és molt important, els sacerdots assenyalen amb el seu cerimonial que tot el que existeix prové del poder de l’aigua. Per això quan porten, amb respectuosa solemnitat, una gerra plena d’aigua al santuari es prostren a terra, aixequen les mans al cel i donen gràcies a la bondat divina que l’ha creat.

El vell culte a les aigües ha perviscut malgrat les prohibicions del cristianisme, que va acabar integrant-lo en el devocionari, on l’aigua té el paper d’element purificador que esborra el pecat en el baptisme. Les gotes d’aigua beneita aspergides sobre el terra amb un branquilló de romaní, llorer, esparreguera o amb el salpasser ajuden les ànimes pecadores en el purgatori a suavitzar l’escalfor de les flames que les purifiquen. Del simbolisme d’aspergir amb aigua (purificador, fertilitzador o fent davallar els valors celestials, com la pluja o la rosada) es va passar a la matèria aspergida, al caràcter miraculós de l’aigua beneita i al valor, fins i tot màgic o sobrenatural, de la invocació i del signe de la creu que la beneeix i li encomana la virtut. L’aigua de maig o la de les fonts durant la nit de Sant Joan té virtuts màgiques o sobrenaturals, com també, en la creença popular religiosa, l’aigua de Lorda, que és guaridora; l’aigua (acqua fontis) és l’element bàsic de medecines i beuratges: aigua de cop, d’ensurts, de ferro, de pedra, de la reina d’Hongria, de les set herbes, de les nou flors, de les tres nous, del Carme, etc. També és el component d’aiguanafs i aiguardents. En totes les mitologies i en les rondalles hi ha una font mítica del paradís de la qual raja l’aigua que guareix tots els mals, l’aigua de la vida, de la joventut, de la saviesa, de l’amor, de la fortalesa i de la immortalitat, guardada per un serpent, un gegant o un diable. La importància de l’aigua beneita en la religió catòlica fa que els fidels se n’enduguin a casa determinats dies de celebració i la col·loquin als llindars de les llars o en la capçalera dels llits. L’aigua beneïda pel sacerdot té la virtut de preservar de mals i de foragitar bruixes, dimonis i mals esperits. S’hi ruixen els palmons i els rams, les embarcacions, els aparells de navegar i els ormeigs de pesca, les primeres pedres en els ritus de construcció, les creus de terme, els primers fruits, el bestiar per Sant Antoni i els automòbils per Sant Cristòfol. I també els nuvis, les parteres i els nadons, els malalts i els taüts abans del darrer comiat, així com tota la concurrència en cerimònies religioses i els camps en les rogatives de pluja.

Els valors purificadors que, des de l’antiguitat, té l’aigua han fet que els banys rituals siguin presents en nombroses tradicions. Des del bany que prenen els hindús al riu Ganges fins a tota mena d’ablucions rituals. En els evangelis, Jesús parla sovint de banyar-se, de rentar els peus, tasca reservada als esclaus, i de ser net referint-se a la purificació interior.

L’aigua és símbol d’immensitat i bé associat a l’infinit. Hi ha una gran quantitat d’històries d’exploradors i navegants enfrontats a aventures extraordinàries on els camins són contínuament esborrats pel moviment de les aigües. Com Ulisses en l’Odissea, o Simbad el Mariner en les Mil i una nits; o el mateix Cristòfol Colom i els altres grans descobridors de geografies mítiques. L’art de la deriva és l’art de corregir i equilibrar les forces de l’home i les de la naturalesa, la voluntat d’aventura i coneixement, i alhora la rebel·lia al destí que ens arrossega irremeiablement fins al fons de les seves entranyes. Des de Jonàs fins al forassenyat capità Achab de Melville, molts homes valents han estat engolits per monstres marins i balenes que els han fet de barca inesperada en el seu traspàs o iniciació. Els antics coneixien bé els perills de les aigües del Mare Magnum, i per això, més enllà del Finis Terrae, hi imaginaven monstres i terribles meravelles. El mite del nàufrag és el d’un Robinson que reneix i torna a l’estat de puresa original i primitiu del bon salvatge.

Símbol també de la profunditat, la contínua transformació i el canvi del seu estat físic, així com la seva manca de forma, fa que des del punt de vista psicològic l’aigua sigui el símbol dels estrats més profunds de l’inconscient. Dins un context psicoanalític, se li atribueix una importància essencial, perquè l’aigua dóna la vida. En molts mites, els nens vénen al món en estanys o pous, que són el lloc per on l’heroi penetra en un món misteriós, coves que són l’entrada a l’infern, galeries on les fades i les encantades tenen fabulosos palaus de glaç i d’estalactites. Pocs dels herois que han penetrat en les profunditats, com Orfeu seguint la seva estimada Eurídice, han aconseguit sortir-ne. Aquesta aigua que ens fa somiar és l’aigua que canta i conta. Mites, monstres, dracs i esperits aquàtics poblen l’imaginari i els llocs on l’aigua s’estanca o s’amaga. Quan són aigües corrents, aigües dolces, fonts, torrents, salts d’aigua, gorgs, estan poblades de divinitats aquàtiques femenines, nimfes, també anomenades encantades, goges, fades i dones d’aigua. Les danaides tenen delit per ser mares i són grans educadores.

Sector del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Fototeca.com – M. Segarra

A l’igual dels somnis, les aigües tenen fluència. Es mouen i són inassolibles, reflecteixen i engoleixen. I és aquesta capacitat de mostrar qui som, de reflectir-nos-hi, la que és present en mites com el de Narcís, personatge que, enamorat de la seva pròpia imatge, resta aturat i fascinat a la vora d’un estany entre muntanyes. L’aigua i els seus reflexos sempre captiven, sempre fascinen i empresonen. L’aigua que corre i canta i envia els seus precs, i parla de les muntanyes i del seu origen. Zeus és el cel serè, blau i clar de la divinitat solar benigna. Neptú, en canvi, és el cel gris i ple de núvols que amaga l’aigua de la pluja. El trident de Posidó és la vareta màgica que troba les fonts i les aigües subterrànies associades al caos original.

La salut i l’aigua

L’aigua és omnipresent en el nostre cos, en constitueix un seixanta per cent. Som aigua, estem fets d’aigua. Tots els fluids que circulen dins nostre, totes les cèlul·les, totes les glàndules i els òrgans necessiten aquest element per al seu funcionament. La neteja i evacuació de tot allò que ens és sobrer, la suor i les llàgrimes, no seria possible sense l’aigua. Per tant, l’aigua és el guardià gelós de la nostra salut i del nostre equilibri vital.

De la mateixa manera, l’aigua que bevem pot ser portadora de salut o no ser-ho. Des de sempre, la medicina general ha reconegut la importància del tipus d’aigua que es consumeix i és per això que era molt freqüent la recomanació dels metges de fer un “canvi d’aigües” quan ja no hi havia cap més remei per a aplicar als mals crònics d’alguns malalts. Hi ha, doncs, aigües especialment reconfortants i saludables. Aquestes aigües plenes de virtuts curatives ho són sovint a causa dels elements solubles que han anat assimilant al llarg del seu recorregut per les entranyes de la terra. Totes les aigües minerals contenen en suspensió o dissolució nombrosos principis o cossos químics, però cadascuna obté la denominació de l’element que conté en més quantitat o que és més beneficiós. Les més conegudes són les sulfuroses, que contenen hidrogen sulfurat o hidrosulfats; les alcalines, carregades de sosa lliure o carbonatada; les acídules, que porten dissolta una gran quantitat d’àcid carbònic; les salines, abundants en clorurs i sulfats alcalins; les iodades, i les radioactives, que presenten vestigis de cossos radioactius.

En els llocs on brollen aquestes aigües, es creen espais de salut i descans. Fonts termals i brolladors d’aigües medicinals són el fonament per a la construcció de balnearis que, a l’igual dels antics banys romans o àrabs, busquen el diàleg amb la natura reconduïda i dosificada. Al llarg del segle XIX, es van crear molts d’aquests balnearis, seguint criteris mèdics, desenvolupats a cavall dels avenços de la química i dels moviments higienistes centreeuropeus. Les noves interpretacions neohipocràtiques, l’empirisme (Priessnitz i Kneipp), la fisioteràpia i l’aparició d’infinitat de nous aparells i sistemes mecànics per als tractaments van fer que la terapèutica balneària i l’higienisme s’institucionalitzessin com a nous valors burgesos. A tot Europa es van arribar a construir veritables estacions termals (Bath, Vichy), que introduïren una nova concepció del disseny de la ciutat. Al llarg del segle XX aquests espais van sofrir un cert abandó i oblit. En l’actualitat, però, la medicina torna a subratllar la centralitat de l’aigua en qüestions de salut i és per això que se’n recuperen i condicionen molts.

Les anomenades medicines alternatives no són res més que el conjunt de sabers tradicionals d’arreu del món, destil·lats i enriquits durant segles. En l’època de la globalització, la salut ha esdevingut una qüestió d’interès general. Fou precisament per motius de salut pública i epidemiologia que a Alemanya, durant la dècada del 1920, s’inicià l’estudi i la pràctica del que s’ha anomenat “geobiologia”. El descobriment que la presència d’aigües subterrànies influïa sobre la salut dels habitants d’una determinada població va suposar l’inici de tota una sèrie d’experiments per demostrar en quin grau i de quina manera incidia l’aigua en l’aparició de determinades malalties. Aquesta ciència enllaça amb el conjunt de sabers mil·lenaris d’observació i percepció de l’entorn i la naturalesa que eren propis dels augurs i d’altres figures dotades de poders endevinatoris. En la nostra societat tecnològica i cientifista, és difícil que aquestes tècniques ancestrals siguin plenament reconegudes. Però com va passar al segle XIX pel que fa als tractaments terapèutics que s’aplicaven als balnearis, actualment cada cop hi ha més acceptació i menys prejudicis, sobretot si es tracta d’aconseguir benestar i salut. Hi ha una nova cultura medicinal i de la salut que porta homes i dones a prendre consciència de la importància de l’estat dels seus cossos i del seu manteniment.

De la mateixa manera, creix la consciència de la importància del valor higiènic de l’aigua. Això suposa que, a llarg termini, les necessitats d’aquest element siguin cada cop més grans, no solament per l’augment de la població urbana sinó també per la millora del nivell de vida de molts llocs on l’existència d’una cambra de bany per habitatge es considera ja el mínim per a unes condicions d’habitabilitat acceptables. També cal tenir present que alguns habitants dels països rics, es neguen a beure aigua de l’aixeta perquè té gust de clor (que és un dels productes que s’utilitza per a desinfectar-la) i els preocupa que pugui tenir impureses. Els moviments ecologistes han denunciat l’ús de nitrats en els adobs i el perill que això suposa de contaminació dels aqüífers i els efectes sobre la qualitat de l’aigua. També han alertat de la necessitat que les plantes embotelladores deixin de sobreexplotar-los i del fet que existeixen pous d’extracció incontrolats per al reg de camps de golf i urbanitzacions. Exigeixen una nova política ecològica destinada a fomentar una gestió racional de l’aigua en l’àmbit europeu, que al seu torn hauria de comportar un augment del cost de l’aigua dedicada a l’agricultura, així com una limitació dels adobs i els pesticides. Paradoxalment, a l’inici del segle XXI, el Primer Món comparteix una mateixa angoixa amb l’anomenat Tercer Món. La pèrdua de consciència del valor de l’aigua pel món occidental està col·lapsant l’equilibri autoregenerador de la terra i hi està en joc la salut de tot el planeta.

El consum

El consum creixent d’aigua potable ha portat a la necessitat de depurar-la després d’usada per tal de permetre’n el reaprofitament i minimitzar la contaminació fluvial. A la imatge, depuradora d’aigües a la Pobla de Claramunt.

Fototeca.com – M. Segarra

En l’origen dels temps, l’aigua circulava lliurement per la terra dibuixant sempre el cercle perfecte que l’ascendia de nou al cel. La seva presència constituent en la natura i en els nostres cossos la feia sagrada. Tot ésser viu la necessitava i la trobava al seu abast amb més o menys dificultat. Motiu de migracions i fundació de ciutats, l’aigua, i els sabers que l’ensinistraven, ha amarat la història de la humanitat i de tot el planeta. Considerada des de sempre com un bé universal, ningú no podia apropiar-se-la sense que això no suposés alhora trencar el pacte de pau que Déu establí amb Noè després del diluvi. Per això, totes les accions que, a favor del “progrés”, han traït els camins naturals de l’aigua, a l’últim l’han convertit en un bé escàs i motiu d’enfrontaments entre pobles. Allò que era de tots, ara és mercaderia de pocs. Mentre que la majoria de les regions rurals utilitzen per a les seves necessitats una aigua que no paguen perquè l’obtenen de petits rierols, d’aljubs i basses o dels seus propis pous, a les ciutats, en canvi, cal pagar-la.

L’increïble augment de la població en el Tercer Món, com també la demanda creixent d’aigua a les grans aglomeracions urbanes, han fet que calgués organitzar i controlar-ne el proveïment, així com l’evacuació i posterior depuració. La seva tarifa de venda, però, no està sempre en funció del preu de cost, que acostuma a venir condicionat per causes naturals com, per exemple, la relativa abundància de pluges, sinó que depèn quasi sempre de factors polítics molt més complexos. L’aigua és font de poder i genera estructures i conflictes semblants a la possessió territorial.

En molts països el seu preu inclou despeses relativament elevades, com les derivades de la depuració de les aigües residuals, atès que està prohibit que els claveguerams desemboquin directament als rius o a la mar. Com que actualment ja és igual de costosa la potabilització de l’aigua que la seva extracció directa, es fa evident que els esforços per a poder reciclar les aigües que el mateix consum humà ha embrutat no signifiquen necessàriament un compromís amb el respecte d’aquest recurs primordial.

La cultura de l’ús de l’aigua i la seva mercantilització ha anat empobrint el coneixement dels recursos naturals dels nostres territoris i del seu gran potencial. Plans hidrològics estatals totalment insostenibles, com el que inclou el transvasament d’aigües de l’Ebre, apareixen en les administracions dels estats i provoquen la revolta de totes les persones que senten a prop el batec vital de l’aigua dels seus rius i deltes. De sobte, de la mà de l’aigua, una nova consciència posa fre al consum il·limitat dels béns naturals i al seu mercadeig. Un nus de color blau s’ha convertit en la insígnia de la lluita en favor d’una nova cultura de l’aigua, i potser no per atzar la seu de l’empresa AGBAR (Aigües de Barcelona) està construint un gratacel que, lluny d’esquinçar núvols amb les seves arestes punyents, afua la seva punta roma i es mostra als ulls de la ciutat com un inici de nus, menys agressiu i més humà. Tothom ho sap i tothom ho canta: “lo riu és la vida”.