La consciència del temps

La significació del temps

El sentit tradicional del temps

Les llegendes tradicionals inscrites en els rellotges de sol –siguin en català o en llatí, mostrant un tarannà cultista– expressen una filosofia ben estoica del temps. Moltes es refereixen a la seva fugacitat i al seu pas inflexible, inexorable: “Fixa’t en l’hora que és: no la veuràs mai més.” O bé: “Qui us pogués allargar, quan sou ditxoses! Qui us pogués escurçar, quan sou penoses!” I encara, en llatí clàssic: “Quotidie morior” ‘cada dia moro’.

D’altres inscripcions en els rellotges de sol fan referència a l’última hora de la vida de cadascú. Com aquella tan contundent amb què conclou el muntatge Ronda de mort a Sinera, de Ricard Salvat, sobre textos de Salvador Espriu: “Omnes vulnerant, ultima necat” ‘totes fereixen, l’última mata’.

En el fons, domina l’antiga literatura sapiencial, com la que resumeix el poema del llibre bíblic de Cohèlet, l’Eclesiastès, quan diu que “hi ha un temps per a cada cosa sota el sol”, per a infantar i per a morir; per a plantar i per a arrencar la planta; per a estimar i per a odiar…” (Coh. 3,1-11).

També el refranyer palesa la filosofia popular sobre el temps. Un refrany molt emprat reflecteix la saviesa d’aquell antic poema: “Cada cosa al seu temps, i les figues a l’agost.” Un altre descriu, ras i curt, el pas irreparable del temps: “El temps és com la mula: no recula.” En canvi, de forma més prosaica, hi ha refranys que manifesten la submisa paciència de viure: “Qui dia passa, any empeny”, abans que la mentalitat capitalista no imposés el clàssic lema “el temps és or”, que els anglesos transcriuen amb l’expressió categòrica: “Time is money”, ‘el temps és or’ o, més concretament, ‘diner’. Una vella dita ja ho insinuava: “Quina hora és? L’hora de comptar diners.” Tanmateix, la llegenda del rellotge del Mas Blanc sobre Centelles (Osona), tal vegada proposada pel poeta Màrius Torres, que hi va passar els seus darrers temps, malalt de tuberculosi, inscrivia una voluntat de valoració plàcida o venturosa dels instants, de la vida: “Nisi signo serenas”, ‘només assenyalo les hores serenes’.

En canvi, l’edat mitjana –amb la terrible experiència de la pesta negra i les grans mortaldats apocalíptiques a conseqüència de la fam i les guerres– va deixar petja en la cultura popular amb una noció del temps terrible i macabra. Una mostra ben impactant és la iconografia de la Dansa de la Mort, que encara trobem –i ben viva– pels carrers de Verges (Baix Empordà) en la processó de Divendres Sant, en la qual uns esquelets ballen, tot escampant cendra al seu entorn, brandant la dalla disposada a segar vides i exhibint una vella esfera de rellotge sense busques, amb els lacònics lemes de “lo temps és breu” i “nemini parco”, ‘no perdono ningú’.

En definitiva, aquesta figura de la Mort no és altra que la manllevada de la iconografia del vell Saturn, de llargues barbes blanques, coix, demacrat, devorador dels seus fills. De ser el déu sembrador de les llavors –sata en llatí, d’aquí Saturn– en la mitologia romana arcaica, el demiürg que va ensenyar els humans a cultivar la terra va passsar a incorporar els atributs del déu grec Cronos, el rellotge de sorra i la dalla.

L’existència en el temps

Una endevinalla expressa cruament aquesta dialèctica de vida i mort que sembla inherent al passat i al futur, a la noció mateixa de temps: “Per davant sóc viu, per darrere sóc mort.” Una versió elemental de la noció existencialista del “ser i el temps” –Sein und Zeit– del filòsof Martin Heidegger, del “ser en el temps” o del “ser per a la mort”. Som éssers temporals.

La nostra vida se cenyeix a un sistema de coordenades molt concret, format per les dues categories kantianes: l’espai i el temps. L’espai, el percebem des del lloc on som, des de l’aquí, i el temps, des de l’ara. L’aquí és sempre relatiu a un centre del món, del nostre món, on som, del qual ens allunyem o al qual retornem. L’ara se situa amb relació a una successió d’instants, d’hores, de dies: avui, ahir, demà… sense un sempre ni un mai que s’imposin com a absoluts a la relativitat del temps com a successió continuada.

Els paràmetres espai i temps estableixen la velocitat, les diferents velocitats, la lentitud i la rapidesa, una experiència concreta del temps. La pregunta de si és gaire lluny se sol respondre: una hora caminant, o amb tren, o amb cotxe… “Una hora de pagès”, sol dir la gent de ciutat, expressant la inexactitud, i sovint el càlcul per defecte. L’actual noció del temps inclou la possibilitat de desplaçar-se a una velocitat superior a la del so, supersònica.

Continuïtat i tradició, una manera catalana de ser en el temps

Josep Ferrater Móra considera la continuïtat una de les formes de vida catalanes, al costat del seny, la mesura i la ironia. “Si en altres pobles es revela també la continuïtat com una de les formes essencials de llur existència, esdevé a Catalunya tan evident que és aquesta la que senyoreja per damunt de totes. […] Aspirar a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida tingui sentit, és a dir, que cada un dels seus actes pugui ser comprès en funció de la totalitat de la vida. […] Significa per damunt de tot clara consciència i, en efecte, només la consciència vigilant fa possible que no es comenci cap nova acció sense que les accions passades hi estiguin presents d’alguna manera.”

En aquest sentit, Ferrater Móra expressa la relació entre el passat, el present i el futur a través d’aquesta continuïtat viva, que inclou també la tradició: “Els homes que viuen arrelats en el passat són cabalment els qui, en decidir-se per una innovació, modifiquen no sols el futur, sinó també i molt especialment el passat mateix. A mesura que cada nova acció se sobreposa a les passades, aquestes darreres són substancialment modificades, perquè el que s’agrega no és un mer apèndix que pugui eliminar-se arbitràriament. […] Passa amb els actes que tenen tradició, que prolonguen i alhora absorbeixen el passat, el mateix que amb una frase truncada a la qual s’incorporen successivament nous elements. […] Una vida humana així edificada canvia sense treva; i canvia tant el seu futur com el seu passat. El futur són les possibles paraules noves que poden inserir-se a la frase única, constitutivament incompleta, de la seva vida. El passat són totes les paraules ja dites, sense les quals els nous mots serien incomprensibles.”

En aquesta manera pròpia de resoldre la dialèctica tradició-innovació radica, segons Ferrater Móra, el sentit català de la tradició: “Quan s’intenta suprimir el passat, innovant sense repòs i sense treva, la innovació és sempre dolorosa, perquè, deslligada del passat i del futur, no s’incorpora mai definitivament a la vida i, per tant, no pot ésser absorbida. En la vida bastida damunt el passat, damunt una tradició contínua, la nova acció té, en canvi, encara que sembli totalment estranya al passat, immenses possibilitats d’arrelar, de convertir-se al seu torn en una tradició que serà oportunament seguida i estimada.”

L’experiència del temps

L’experiència del temps es forma al llarg de la vida, des de la infantesa a la senectud. Però aquesta experiència no madura tan sols en relació amb l’edat sinó també, i molt intensament, en funció de l’entorn i de les formes de vida. Cadascú viu el temps diferentment –o tal vegada viu un temps diferent– segons el seu treball o ofici: el temps d’un oficinista, d’un gerent, d’un obrer industrial, d’un pagès tenen ben poc a veure l’un amb l’altre. Com tampoc el temps d’un jove i el d’un vell, el d’un home i el d’una dona, el d’una persona sana i el d’un malalt. I alhora, el temps de la ciutat industrial és diferent del temps del camp, i el temps del treball se separa clarament del temps del lleure i de les vacances. Alhora que hi ha un temps objectiu, n’hi ha un de subjectiu: hi ha minuts que duren segles, hores que duren un instant. Hi ha un temps quantitatiu i un temps qualitatiu.

Hi ha moltes maneres de viure el temps, de pensar-lo, de mesurar-lo i de valorar-lo.

Però, el temps, és psicològic o físic?, subjectiu o objectiu?, intern o extern? En la infantesa, el temps és merament local, heterogeni, discontinu, qualitatiu, marcat per les sensacions, per les necessitats elementals, pels hàbits. Se cenyeix a l’entorn concret, a la durada de les accions diàries, a l’horari establert per a cada activitat. Un aprenentatge que és clau per als infants és el de construir la pròpia experiència del temps, del temps tal com el vivim i mesurem actualment, una experiència que la humanitat ha adquirit a través de mil·lennis! (Krzysztof Pomian, El orden del tiempo, 1990).

Aviat, en la vida de les persones destaquen temps psicològicament densos, forts, significatius, mentre que la resta no compta com a temps. L’infant trigarà a copsar-ne l’aspecte físic per damunt del fisiològic i del psicològic, fins a descobrir que el temps és homogeni i continu, pràctic, operatori. La sensació del temps i de la successió del temps d’un infant que comença a anar a l’escola bressol o a preescolar, separat del seu entorn familiar, li sol provocar angoixes i incerteses, fins que els hàbits li permeten de recobrar la seguretat perduda.

Al mateix temps, relacionat amb el cicle llum/foscor i les estacions de l’any, hi ha un temps fisiològic, el que experimenta el propi cos: el funcionament hormonal, la gana, el cansament, la son, les necessitats d’evacuar, d’orinar. I els períodes menstruals, i el creixement dels cabells… I, a més llarg termini, el creixement de la pròpia estatura.

Aquest temps fisiològic ens influeix íntimament per damunt o per dessota l’uniformisme rutinari dels dies, les setmanes i els mesos del calendari civil. Tenim un rellotge biològic que ens marca les hores dels dies i les nits, les bones i males llunes, els períodes fecunds i infecunds, les estacions. Així, el jet lag dels sobtats canvis d’horari produïts pels llargs viatges amb avió afecta durant uns dies el nostre equilibri intern. I els canvis horaris oficials de retard o avançament d’una hora, per decret, a l’hivern i a l’estiu respectivament, generen un sensible malestar a moltes persones.

Una altra experiència del temps ve a través del canvi, de la variació, del moviment. Des del moviment del Sol, dels astres, fins al moviment més proper i elemental. De l’observació del desenvolupament d’un organisme, del creixement dels animals i les plantes; del canvi físic i del canvi social, de la successió dels esdeveniments, personals, familiars, col·lectius, de la humanitat; de l’abans i de l’ara, que s’expressa a través dels temps verbals. És el temps de la història, sovint marcat pels conflictes, per les transformacions, pels canvis. Sense canvi no hi ha temps.

Representació gràfica de la Quaresma: una dona vella de set cames (les set setmanes), amb un bacallà a la mà, a la qual s’arrencava una cama cada setmana. La il·lustració correspon a l’edició del Costumari de Joan Amades.

Fototeca.com

El temps és viscut i celebrat a través de les festes, que marquen seqüències i ritmes periòdics en la vida comunitària. Aquest temps ha estat influït durant segles per la litúrgia de l’Església amb els seus cicles festius, definits segons una successió de quarantenes / cinquantenes de períodes fecunds i infecunds que s’encavalquen amb les estacions de l’any, sobretot en els cicles de l’hivern i de la primavera: Advent i Nadal, Quaresma i Pasqua. Però també, tradicionalment, el temps és definit per l’any agrícola i ramader, les labors del qual foren aviat incorporades al calendari litúrgic: per Sant Martí, la matança del porc; per la Mare de Déu de Setembre o Sant Miquel, el retorn dels ramats a poblat –i el retorn a l’escola: “senyor mestre se n’és anat… però diuen que tornarà per Sant Miquel de Setembre”–; per la Creu de Maig, la tosa del bestiar; Nadal i Sant Joan eren dates de començar i acabar contractes, com també Sant Miquel per als pastors… També l’activitat comercial té el seu propi calendari, marcat per les fires i els mercats, tradicionalment derivats de les activitats agrícoles i ramaderes. Aquesta periodificació del temps a través dels cicles festius és, doncs, tan arrelada que per això han fracassat tots els intents d’eliminar o substituir el calendari, fins al punt que ha calgut restablir-los.

Finalment, hi ha el temps dels rellotges, uniforme, mecànic, que no coneix dies ni nits, fred ni calor, jornades de treball ni diumenges i festes. Però cal tenir en compte que els rellotges mecànics no van arribar a ser articles d’ús corrent fins al cap de cinc-cents anys d’haver-se inventat! Abans, el temps quantitatiu només es podia establir estudiant el curs dels astres –situats a anys llum de la terra–, l’únic moviment de velocitat aparentment uniforme.

Realment, el concepte, la noció, el valor que actualment es donen al temps són del tot diferents del concepte, la noció i el valor que es donaven al temps que configurava la nostra tradició i, encara més, del temps propi d’altres tradicions culturals. Perquè hi ha enormes diferències entre els mons i les seves formes de vida: entre l’entorn rural i la ciutat, entre la societat preindustrial, la industrial i la postindustrial, entre la civilització occidental, les orientals, les africanes, les llatinoamericanes…

En la societat del segle XXI, global, pluriètnica i pluricultural a conseqüència dels intensos fenòmens demogràfics de les migracions globals, les concepcions, el valor i el tradicionari del temps no són pas tots coincidents amb el que havia estat fins ara la noció occidental. Això es manifesta en els aspectes més pràctics i quotidians de la vida: moltes impuntualitats solen obeir a diferències en el sentit i la consciència del temps i la seva mesura, malgrat l’omnipresència del rellotge. Sovint la raó o l’excusa adduïda es redueix a un “no ha estat expressament”, ben estrany per a nosaltres. És així com les diferents cultures tenen un sentit distint del present, moltes de les quals reflecteixen una consciència imprecisa i escassament desenvolupada de la dimensió de futur. El passat, però, tant el real com el mític, sol ser per a elles ben present.

Temps mític i temps profà

Fins a quin punt es manté avui el concepte sagrat de temps que tenien els antics? Per a l’homo religiosus (Mircea Eliade, Le sacré et le profane, 1965), el temps en què vivim es desplega entre dues eternitats: la creació del món i la fi dels temps, l’alfa i l’omega, amb la nostàlgia dels orígens paradisíacs i d’una plenitud dels temps. Hi ha un temps mític, vinculat a un esdeveniment còsmic. És un temps de caràcter circular o en espiral –la roda del temps–, rítmic, repetible ritualment, “re-presentable”, “re-creable”. No és pas un temps homogeni ni continu. No és sinó una manera d’ordenar el caos primigeni, una forma de creació i recreació periòdica del cosmos.

Però, sobreposant-se a aquest temps arcaic, hi ha el temps lineal, uniforme, abstracte, el khrónos, purament successiu, quantitatiu, cronometrable. Els rellotges circulars amb les busques giratòries encara al·ludeixen al temps circular que roda com les esferes de l’Univers. Mentre que els rellotges digitals redueixen el temps a la seva unidimensionalitat.

I no obstant això, continuem suposant, com els antics, que hi ha temps fastos i nefastos; temps forts i temps febles, àtons i accentuats, concentrats i diluïts, avinenteses que se’ns posen a tret o que passen irremissiblement per davant nostre. Temps que no es compten per hores sinó que s’aprecien com a oportunitats, cadascuna sovint anomenada també “hora”:

“beneïda l’hora que…”, “en mala hora”, “que sigui enhorabona”. Els horòscops –mot que significa etimològicament ‘jo miro o examino l’hora’, del grec hora skopéo– ens prediuen diàriament aquestes oportunitats en la premsa i altres mitjans de comunicació.

També cal recordar que tradicionalment hi ha hagut, fins no fa gaire, uns temps fixats socialment, com el dol, variable segons el grau de parentiu amb el difunt, que comportava una sèrie de prescripcions i proscripcions. I un temps enraonat de prometatge. Com també de viduïtat per a les dones, d’un any almenys, per a garantir la paternitat d’un possible fill, cas de tenir-ne. I uns temps que establia el metge: la convalescència i, en certes malalties, la quarantena, prescrita també a les parteres.

El temps de les rondalles

El temps de les rondalles –que no el de les llegendes, que se situa dins un temps pretesament històric– conserva encara aquell caràcter atemporal derivat de les narracions mítiques i cosmogòniques. La seva fórmula inicial remet a aquella altra amb què la mitologia es refereix al temps original: en arkhé, ‘en el principi’, que la litúrgia cristiana aplica a la lectura pública de l’evangeli, introduïda amb un “en aquell temps”.

Entre les fórmules inicials, les més comunes són el “vet aquí que una vegada” o la de “temps era temps”, volgudament indefinides. També són força habituals les fórmules que remeten a un temps original, “quan les bèsties parlaven”, “quan els ocells tenien dents”, “l’any tirorany”… D’altres es refereixen a “quan Nostre Senyor i sant Pere anaven pel món”, o al primitiu “temps dels moros”, és a dir, d’abans de l’era cristiana… A les Illes, el rondallari sol utilitzar la fórmula “això era i no era”, quasi coincident amb el “kana ma kana” de les rondalles àrabs, “era el que era”. En canvi, la rondallística de l’Àfrica subsahariana no remet a un temps imprecís sinó a un lloc indefinit: “Vaig anar a un poble on… i ara he retornat per poder-vos-ho contar.”

Les primeres experiències en el còmput del temps

La primera experiència humana de computar el temps parteix, òbviament, de la successió de llum i foscor. És de caràcter solar: el curs aparent del Sol de llevant a ponent i el ritme successiu del dia i la nit. La segona experiència té relació amb el caràcter creixent o minvant de la Lluna, del noviluni al pleniluni.

Els dies i les nits. les hores

El dia i les parts en què es divideix –aurora, matí, migdia, tarda, vespre i nit– constitueixen la unitat natural del temps: marquen els horaris antics i continuen essent la referència usual del nostre temps diari. A part de la divisió del dia en dotze parts iguals i la nit en altres dotze determinada pels astrònoms sumeris i babilonis, sobre la base del sistema sexagesimal que encara avui utilitzem per a la mesura del temps i de l’espai –la geometria, mesura de la terra–, a les ciutats antigues es distribuïa el temps diürn, i sobretot el nocturn, en guàrdies o vigilàncies, que encara acostumem a anomenar vetlles o vigílies.

També, a partir d’ells, els romans van distribuir el dia en dotze hores iguals, agrupades de tres en tres. La prima, o primera, corresponent a la sortida del sol, la tertia, a la meitat del matí –les nou d’ara–, la sexta, al migdia, la nona, a la meitat de la tarda –les tres– fins a fer-se fosc, un temps variable al llarg de l’any. Després seguien les quatre vetlles de la nit.

L’Església va incorporar aquest sistema a la seva organització diària, a l’horari canònic, assenyalant les pregàries dels monjos i dels clergues. Sant Benet va organitzar la vida monacal assignant a cada hora del dia unes pregàries i unes tasques específiques, segons el lema “ora et labora”.

Aquesta organització horària, que indica l’hora de llevarse i la d’anar a dormir, l’hora de començar el treball i la de plegar, la de dinar i la de sopar, va marcar el nostre viure quotidià durant més d’un mil·lenni, ordenat per les campanades dels monestirs i convents i de les esglésies parroquials. Constituïen el primer rellotge horari: l’únic mecanisme era el format per la campana, la corda i el campaner. Semblantment, l’islam organitza el dia en cinc temps fixos de pregària diària obligada, regulats pel moviment del Sol.

A més dels tocs de les hores, n’hi havia d’altres que es diferenciaven per les repicades: el toc d’oració, el de queda, el de foc, el de festa, el de sometent, l’arravatada i el toc de morts o el de fi. Així, l’Església regulava i disciplinava el temps de la comunitat, les vides de la gent de sol a sol, de dia en dia, els temps del treball i les festes al llarg de l’any, marcat pel calendari litúrgic.

La vida militar a les casernes s’organitza també segons una versió similar a la regulació canònica, la corneta substitueix la campana, des del toc de diana fins al d’anar a taula, el de retreta i el darrer de silenci. I semblantment tota mena d’internats, centres penitenciaris, manicomis, hospicis, escoles… També la jornada escolar té un horari, indicat abans pel so de la campana i ara pel timbre estrident, que marca els temps de classe, d’esbarjo i l’hora de plegar.

Curiosament, els temps i els instants als quals va lligat un esdeveniment significatiu o l’inici d’una activitat han estat des de sempre anunciats per un senyal sonor: la campana, el gong, la corneta, el timbre, la sirena de les fàbriques, el carilló, les salves dels canons, la traca de festa major, el tret de sortida a les curses…

El nostre lèxic popular ha conservat alguns noms de les antigues hores canòniques: entre els pescadors, prima correspon a l’albada, a primera hora del dia. La sesta és la migdiada, fer nones és anar a dormir en llenguatge infantil, i “fer matines” vol dir llevarse ben d’hora al matí. També el toc de les campanes invitant a la pregària de l’àngelus insisteix, encara avui, en aquesta divisió del dia: matí, migdia i vespre.

Moltes més expressions es fan servir habitualment per a indicar les hores del dia i de la nit: a trenc d’alba, a primera hora, a mig matí, abans de dinar, havent dinat, a mitja tarda, abans o després de sopar, a l’hora de plegar, a mitjanit, a altes hores… La quantitat i diversitat de matisos, útil i adequada tot i la seva relativa imprecisió, resulta sorprenent en aquesta societat en què “el temps és diner” i en què els rellotges digitals pretenen imposar el ritme dels minuts i els segons al nostre cicle vital. Les expressions les nou “en punt” o “de rellotge” o, posem per cas, “les divuit tretze” coexisteixen amb l’ambigüitat de “les deu tocades”, “pels volts de les tres”, “quarts de dotze” i encara més amb l’anar “a tres quarts de quinze”, a deshora…

Les estacions de l’any

L’altra mesura natural del temps solar, aquesta més extensa i duradora, ens la donen les estacions de l’any: primavera, estiu, tardor i hivern. Responen també a l’observació del curs i de l’ombra del sol i a la durada de la claror i la foscor: vénen marcades pels solsticis i equinoccis i per l’allargament o escurçament de les hores de llum, pels freds i la calor, per les pluges i sequeres i per altres fenòmens naturals com la floració i els fruits –quan floreixen els ametllers, el temps de les cireres, quan verola el raïm–, l’època de zel dels animals, les migracions d’ocells i peixos –quan tornen les orenetes, quan anyellen les ovelles–, etc. D’aquí que el calendari agrícola i ramader sigui fonamentalment estacional: la sembra, la sega, la verema, la tosa del bestiar, la matança del porc…

Segons Joan Amades (Costumari, 1982-83), els pastors, en les seves llargues estades en soledat als prats de muntanya, solien emprar dues cordes, que anomenaven “calendes”, per comptar el temps: eren el seu “calendari”. Una corda prima, per als dies, i una altra més gruixuda per a les setmanes: cada matí feien un nus a la prima i, quan n’hi havia set, els desfeien i en feien un a la gruixuda. Quan havien nuat tantes setmanes i dies com havien de sojornar a muntanya, sabien que era temps de davallar.

Les estacions vénen a ser les quatre fases del sol, que es repeteixen cíclicament: la primavera, seria el sol creixent; l’estiu, el sol ple; la tardor, el sol minvant; i l’hivern, el sol vell i el sol nou. El període de primavera a primavera definia l’any, la mesura de temps de més llarga durada. La majoria dels antics calendaris solars començaven per la primavera, moment en què fou creat el món segons totes les velles religions. També les etapes de la vida humana se solen relacionar amb les estacions: la joventut és la primavera de la vida; la plenitud, l’estiu; la maduresa, la tardor; la vellesa, l’hivern…

Les llunacions. els mesos i les setmanes

El viure urbà, marcat pel temps civil, ignora ostensiblement la lluna i el seu esdevenir cíclic, per més que les llunacions continuïn influint íntimament en la natura –i els éssers humans en som, no ens en podem sostreure.

El cicle lunar va fornir als antics una altra mesura del temps: els mesos i les setmanes. Precisament, la terminologia relacionada amb la lluna, en les llengües indoeuropees, deriva de l’arrel me: mahr, menu, méne, mensis, mon, d’on deriva mesurar, i mes, el període de 29 dies i mig que constitueix el cicle de la lluna. I també, òbviament, menstruació. Per això la durada normal d’un embaràs és, més exactament, de deu llunes que no pas de nou mesos.

L’observació de la relació entre la lluna, la menstruació i les marees és antiquíssima. Com també la influència de la lluna en les pluges, en el creixement de les plantes i dels animals, en la periodicitat de la fecunditat i la infecunditat, en el naixement i la mort, en els somnis, en els humors, que es creia que constituïen l’organisme i influïen en el temperament de les persones: d’aquí les expressions “estar de bon o mal humor”, “de bona o mala lluna”.

Calendari dels Pagesos del 2004, editat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre des del 1856.

Fototeca.com

La relació entre la lluna, les pluges i la fecunditat vegetal ha consagrat un vell tradicionari agrícola: sembrar en lluna plena, talar els arbres i collir les verdures en quart minvant, batre el blat en lluna vella… Com també certes conjuncions entre els cicles lunar i solar: la lluna de Nadal, la de gener, la d’octubre… Tots aquests coneixements van ser transcrits, des de l’edat mitjana, en almanacs i llunaris, que incloïen, a més, dades astronòmiques, pronòstics meteorològics i dates de les festes, les fires i els mercats; a més de consells als pagesos amb relació a les llunes, regles de medicina casolana i prediccions diverses. El Calendari dels pagesos, publicat des del 1856 per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre fins avui, n’és aproximadament una continuació.

Els calendaris lunars i solars

Els intents de conjugar l’any solar, marcat per les estacions, amb les llunacions va portar a establir calendaris lunars formats per tretze llunacions o mesos, cadascun dels quals dividit en quatre setmanes continuades de set dies, mesura manllevada del calendari hebreu a partir de l’observació de les quatre fases de set dies i escaig que constitueixen el cicle lunar –quart creixent, lluna plena, quart minvant i lluna nova.

La coincidència, però, entre llunes i estacions no és pas exacta: per això, a través de la història, els pobles s’han regit segons calendaris lunars, solars o lunisolars. Encara avui, malgrat el predomini de la civilització occidental, existeixen en les diverses cultures del món diferents calendaris. El nostre calendari és solar, mentre que el musulmà és lunar i l’hebreu lunisolar. Precisament, a causa de la inclusió de la festa jueva de la Pasqua en la litúrgia cristiana, les festes que van del Carnaval, la Quaresma i la Setmana Santa fins a l’Ascensió, la Pasqua Granada i el Corpus s’inscriuen de forma variable, segons quan escaigui la lluna plena de primavera, en el nostre calendari, preeminentment solar.

El calendari actual

Durant segles, l’Església romana, tot i estructurar el calendari litúrgic segons els cicles d’Advent i Nadal –de tradició romana–, que inclou l’Epifania –de provinença grega–, i el de Quaresma, Pasqua i Pentecosta –de tradició jueva–, va mantenir el calendari julià –establert per Juli Cèsar–, solar, amb un any de 365 dies, dividit en dotze mesos i l’addició d’un dia suplementari cada quatre anys: el bisextus o bixest. Fins que el papa Gregori XIII, l’any 1582, va establir un nou calendari que corregia inexactituds del calendari julià. Aquest nou calendari, anomenat gregorià, va ser adoptat per gairebé tots els països fins a esdevenir el calendari mundial. Posteriors intents d’establir un únic sistema de regulació del temps, com l’anomenat calendari internacional fix –amb un any de tretze mesos de quatre setmanes cadascun, començant en diumenge i acabant en dissabte– no han reeixit.

Finalment –amb més motiu a causa de l’actual immigració provinent de països d’ascendència islàmica–, convé conèixer algunes dades sobre l’any musulmà. És lunar i consta de dotze mesos de 29 o 30 dies, de tal manera que resulta 11 dies més curt que l’any solar. Per aquesta raó, la celebració del mes del Ramadà i de les seves altres festes tradicionals oscil·la d’any en any amb relació al nostre calendari i a les estacions de l’any, de manera que poden escaure en qualsevol època, hivern o estiu. D’altra banda, el món musulmà compta els anys a partir de l’hègira, que va tenir lloc el 16 de juliol de l’any 622: així, l’any 2004 de l’era cristiana –tenint en compte la diferència d’11 dies per any– és el 1424 de l’era hegiriana.

Els noms dels dies de la setmana

En la nostra cultura, de tradició romana, els noms dels dies de la setmana provenen etimològicament de la denominació que els donaven els romans. Dilluns ve de dies Lunae, el dia de la Lluna; al qual segueixen dimarts, dia de Mart; dimecres, de Mercuri; dijous, de Júpiter; i divendres, de Venus. La tradició romana no es manté per al dissabte i el diumenge: dissabte era el dia de Saturn, i encara ho és en la terminologia anglesa, Saturday. I diumenge, que havia estat el primer de la setmana, era el dia del Sol, i encara en conserva el nom en anglès i en alemany: Sunday i Sontag, respectivament. El nom de dissabte prové del sabbat hebreu, que significa el setè dia –sàbat, hepta, septem, tenen les mateixes arrels consonàntiques. I diumenge ve de la denominació que li van donar els cristians de Roma, dies Domini, el dia del Senyor. Cal tenir en compte també que el divendres és el dia festiu de precepte per als musulmans, el dissabte per als jueus i el diumenge per als cristians.

Del fet que els dies de la setmana tinguin nom, se’n deriva que tinguin significacions i valoracions diferenciades: dimarts continua essent, segons el tòpic supersticiós, un dia nefast, i “fer dissabte” –com un antic afront als jueus– és sinònim de netejar la casa, actualment el dia d’anar a comprar a la zona comercial tota la família. Una altra expressió ben concreta derivada del caràcter septenari del dissabte i del seu caràcter bíblic de dia de repòs s’ha traspassat al concepte d’“any sabàtic” propi dels països de tradició cultural anglosaxona i estès actualment arreu: es refereix originàriament a l’any o semestre concedit cada sis o set anys a un professor per dedicar-lo a l’estudi o a la investigació, exonerant-lo de la pràctica de l’ensenyament. Aquesta força designadora dels noms per damunt dels simples nombres manté encara viva la seva influència en la vida social, malgrat la prepotent digitalització del temps.

Els noms dels mesos

L’origen dels noms dels mesos és també romà: gener, januarius, dedicat a Janus, déu de les portes, que és la porta de l’any; febrer, mes de les febres; març, de Mart; abril, d’aprilis, però n’ignorem el significat originari; segueix el maig, presidit per l’anomenat arbre de maig; el juny, mes de la sega, consagrat a Juno, deessa cereal; i els dedicats per decret a Juli Cèsar i a August pels propis i respectius emperadors. Finalment es mantenen els mesos del primitiu calendari romà que, com la majoria dels calendaris antics, fixaven el començament de l’any –i la creació del món– en la primavera, amb el març com a primer mes. Així el setembre era el setè, com el seu nom indica; i els restants fins a desembre, el vuitè, el novè i el desè; als quals s’afegiren el gener i el febrer per completar la dotzena.

La Revolució Francesa va establir un calendari republicà, instituint un nou còmput dels anys que s’iniciava el 22 de setembre de 1792, data de la proclamació de la República, com a inici d’una nova era. L’any començava, doncs, amb l’equinocci de tardor i era format per dotze mesos, tots de trenta dies, no coincidents amb els tradicionals i dividits cadascun en tres dècades, que substituïen les setmanes.

Aquests mesos eren denominats segons una nova nomenclatura que els relacionava amb la meteorologia i els cicles natural i agrícola: Vendimiari, Brumari i Frimari constituïen la tardor; Nivós, Pluviós i Ventós, l’hivern; Germinal, Floreal i Pradal, la primavera; i Messidor, Termidor i Fructidor, l’estiu. Al darrer dia de Fructidor, s’hi afegien cinc dies suplementaris, i un de més cada quatre anys, com a any de traspàs. Però la vigència oficial del calendari republicà no va durar gaires anys: Napoleó el va suprimir. Tan sols n’han restat cites puntuals referides a dates destacades de la revolució, com el Termidor o el 18 de Brumari de 1799. I la seva aplicació a noms de persones, com Germinal o Floreal, per part de sectors anarquistes.

Les referències a determinats anys o èpoques

Els anys, però, no tenen nom. La nostra civilització els compta partint del suposat any del naixement de Crist: l’anomenada era cristiana. Aquest còmput s’ha mantingut malgrat els intents d’inaugurar una nova era per part de diferents règims revolucionaris o totalitaris al llarg de la història. Recentment, al nostre país, el règim franquista començà a enumerar els anys, en les plaques commemoratives, en els cartells i en els documents oficials, des de la seva instauració, com a primer, segon i successius “año de la Victoria”.

L’Església de Roma distingeix uns anys determinats com a “anys sants”: són anys durant els quals tothom qui peregrina a Roma té l’oportunitat de guanyar el jubileu o indulgència plenària. Són proclamats pel papa cada vint-i-cinc anys. També se celebra l’“any sant compostel·là” cada any que el dia de Sant Jaume s’escau en diumenge.

No obstant això, fora d’aquestes emfasitzacions, popularment se sol fer esment, de manera informal, de determinades dates clau, en tant que fites diferenciadores. D’una banda, els llibres de text i les lliçons de les assignatures d’història d’Espanya i actualment també de Catalunya i universal han marcat tòpicament en la memòria generalitzada les grans edats de la història, que tothom amb una mínima escolaritat ha interioritzat: l’edat antiga, l’edat mitjana, moderna, contemporània.

Tanmateix, popularment, se sol fer referència al temps dels romans, al dels moros, a la guerra del Francès, a la guerra de Cuba, a la del 14, a la República, abans o després de la guer ra –la guerra civil de 1936-1939–, a la Segona Guerra Mundial (1939-1945); a la guerra del Vietnam… guerres a les quals aviat caldrà afegir la d’Iraq. Semblantment, es fa referència al temps del modernisme, i a d’altres on les modes marcaven època: la del xarleston, la Belle Époque, la Nouvelle Vague, el temps dels hippies, etc.

La memòria col·lectiva també destaca certes dates significatives: el crac del 29, el maig del 68, l’època de Franco, l’època mitificada de “…César, Kubala, Moreno i Manchón”, cantada per Joan Manuel Serrat, l’època de The Beatles i de The Rolling Stones, del “Che” Guevara, l’any que es va arribar a la Lluna, quan va tornar el president Tarradellas, l’any de la Copa d’Europa, l’any dels Jocs Olímpics… O bé, l’any que es va cremar Montserrat, o el Liceu, o… “l’any que va morir Marilyn”, com Terenci Moix titulà una de les seves novel·les. A més, les històries locals remarquen certes dates de fets esdevinguts referents: l’any de l’Exposició de Montjuïc, en temps de l’alcalde N, quan es va inaugurar tal plaça… O l’any de la nevada, de la riuada…

Semblantment, les respectives tradicions familiars guarden en la memòria dates que han marcat la pròpia història: l’any que ens vam casar, quan vam canviar de casa, quan va morir l’avi, l’any que vam venir del pueblo… També les persones tenim interioritzada la nostra biografia particular, una mena de curriculum vitae o, en certa manera, dates íntimament significatives com a ritus de pas: l’aniversari del naixement, l’any de ser quintat –els homes, fins a la supressió del servei militar obligatori–, l’any d’acabar els estudis o de començar a treballar, etc.

Aquestes fites orientatives de la història viscuda o referida, solen barrejar-se, a vegades, amb expressions tradicionals que reculen a una antigor indefinida: l’any de la Mariacastanya, de la Quica, de Matusalem, l’edat de pedra, l’any de la picor, de la fam.

Una altra expressió d’aquesta memòria col·lectiva són les commemoracions, que tenen per finalitat reviure el record d’un esdeveniment fundador, o d’una fita significativa en l’àmbit personal, familiar o de la comunitat local, que se sol valorar en plata, or o platí, segons la quantitat d’anys múltiples de vint-i-cinc. En aquesta mateixa tradició, s’ha convingut a proclamar consecutivament, des de les institucions, anys dedicats a commemorar, homenatjar i difondre, amb motiu del seu centenari o una altra efemèride significativa, el nom i l’obra de personalitats del món de la cultura i les arts, amb exposicions, publicacions i actes públics. Els mitjans de comunicació els propaguen a bastament i la indústria turística els dóna una projecció internacional com a recurs d’atracció de forasters. L’Any Gaudí, l’Any Verdaguer, l’Any Dalí, l’Any Ruyra…

Segons una altra consideració, antigament havia estat costum de repicar a la pedra de damunt del portal, o transcriure al capdamunt de la façana la data d’inauguració de la pròpia casa: se’n conserven moltes, als pobles, dels segles XVIII i XIX, junt amb el nom del primer propietari i amb fórmules com ara anno Domini, sovint centrades per una creu. També sol ser consignada la data de la inauguració en alguns edificis socials i d’empreses i en locals comercials, com una manera de remarcar-ne l’antiguitat, abans sinònim de solidesa, de solvència: “casa fundada l’any…”. I encara és costum de deixar constància lapidària de les inauguracions oficials –sovint en xifres romanes– de determinades obres públiques o socials: d’un pantà, d’una plaça, d’un casal d’avis, d’un teatre, etc.

Darrerament, una fita universalment rellevant ha estat el canvi de segle i de mil·lenni. Amb tot, sembla que hi ha més consciència d’haver entrat al segle XXI –els discursos polítics ho remarquen sovint– que no al tercer mil·lenni: com si la consideració de mil·lenni anés més enllà del nostre abast. D’altra banda, les ressonàncies mil·lenaristes de caràcter apocalíptic no van tenir-hi gaire impacte. No obstant això, no sembla que el canvi de segle hagi estat tan emfasitzat com el pas del segle XIX al XX: revistes, locals, magatzems “El Siglo”, “el siglo XX”… Després de posar com a horitzó mític “l’any 2000”, amb fites com el film 2001 l’odissea de l’espai, de ciència-ficció, finalment sobrepassades, o amb noms com “planeta 2000” o la barcelonina discoteca 2001 de final tràgic… l’entrada al tercer mil·lenni s’ha reduït a canviar les xifres de la centena i del miler de 1900 a 2000, tot i que l’expressió “el segle passat”, abans referida al XIX, comença a referir-se al segle XX. Tanmateix, la novetat de l’inici del segle XXI apareix sovint en els discursos, com a expressió d’actualitat i projecció de futur que deixa com a antiquat tot allò que forma part del segle anterior. Així també es proposa l’elaboració d’“agendes 21” del medi ambient, de la cultura… considerats com a plans estratègics de futur.

La història dels rellotges

L’evolució formal dels rellotges expressa l’evolució de les diferents conceptualitzacions del temps: en els rellotges de sorra o d’aigua, el temps s’escola; en els de sol, el temps no és sinó una ombra que passa; en el rellotge mecànic, el temps és una roda que gira i volta indefinidament; en el rellotge digital, és simplement una successió, un traç lineal, quantitatiu, que només té present.

Els rellotges de sol

Les diferències de longitud de l’ombra projectada pels cossos –de les persones, dels arbres, de les roques– davant dels raigs de sol van donar la idea de la construcció dels primers rellotges de sol, la forma més elemental de mesurar el temps: un pal o una pedra clavats verticalment que projecten sobre terra la seva ombra fugaç.

La paraula rellotge ve del llatí horo logium, que significa ‘jo llegeixo l’hora’, és a dir, el temps, tot i que, abans, el terme “hora” no tenia per al comú de la gent la significació i la durada precisa de seixanta minuts que té avui per a nosaltres.

A més dels rellotges de sol, amb la seva agulla o gnòmon projectant l’ombra en una superfície plana o cilíndrica marcada amb força precisió, els antics havien utilitzat rellotges de sorra –anomenats popularment “ampolleta de les hores”– i clepsidres o rellotges d’aigua, molt menys usuals. També la durada d’un ciri havia servit per a comptar el temps. I, casolanament, la recitació d’un nombre determinat de parenostres, credos o rosaris, sobretot en l’aplicació de receptes de cuina.

Curiosament, en la toponímia tradicional trobem denominacions de certes fites que fan referència a determinades hores, útils per als pagesos i els pastors, segons la posició del sol amb relació a aquestes: el Roc de les Sis Hores, al Rosselló; la Torre d’Onze Hores, al Vallespir; el Racó de les Nou Hores, a la comarca valenciana de la Marina Baixa. I també a la vall de Gistau, al Pirineu aragonès, on es troben el Pico de las Doce i el de la Una.

La invenció dels primers rellotges és atribuïda al monjo Gerbert d’Orlhac, que després fou papa amb el nom de Silvestre II, el papa de l’any mil. A les escoles de Barcelona, Vic, Ripoll i Cuixà, Gerbert va tenir l’oportunitat de conèixer l’astrolabi –també anomenat rellotge–, provinent dels nuclis científics de l’Àndalus, i el va difondre per Europa. Era un instrument manual que permetia determinar, a través de càlculs complexos, les hores del dia i de la nit per l’observació de la posició del Sol segons unes taules precises. Però, en aquella època, mesurar el temps al marge del ritme natural del dia i la nit no tenia cap mena de sentit per a gairebé ningú. No va ser fins a la baixa edat mitjana que el còmput del temps va començar a interessar.

Els rellotges mecànics

Com encertadament expressa Krzysztof Pomian (L’ordre du temps, 1990), a partir del segle XIV el temps del cel baixa a la terra. És el temps de velocitat uniforme. Efectivament, l’invent dels moderns rellotges mecànics data de l’inici d’aquest segle. La primera notícia és donada per Dante Alighieri l’any 1300. Es tractava d’uns artefactes consistents en una barra contrapesada que es balancejava de dalt a baix mentre girava, a través d’una roda, sobre un eix, de manera que el moviment pendular vertical equilibrava el moviment giratori sobre l’eix.

Al principi, les hores no s’indicaven visualment en cap esfera sinó tan sols a través de campanades, continuant la rutina eclesiàstica: estaven instal·lats als monestirs. Però, al final del segle XIII, amb el desvetllament de les ciutats, apareixen els primers rellotges de torre en els principals edificis públics, sobretot als ajuntaments de les ciutats, amb gran magnificència. A més de marcar els quarts i les hores amb el repic de les campanes, el temps era visualitzat al capdamunt de la torre en un gran disc, anomenat esfera –tot i ser pla–, sobre el qual girava la maneta o busca que marcava les hores, una forma visible des de lluny i fàcilment interpretable per tot hom. En els primers rellotges, l’esfera era dividida i numerada en xifres romanes de la una a la vint-i-quatrena hora del dia, però aviat va ser reduïda a dotze.

Els primers rellotges eren molt matussers i calia regular-los diàriament. No va ser fins al segle XVII que es va substituir la balança per un pèndol i això va permetre d’incorporar una altra maneta, més llarga, que indicava els minuts amb força precisió. D’aquella primera època es conserven arreu d’Europa rellotges de torre singulars: disposen d’un joc de figures que cada hora en punt apareixen en unes finestretes que s’obren, o que, tot girant, travessen un escenari creat al seu entorn. Com el de la torre de l’Ajuntament de Praga, on es mostren successivament els dotze apòstols, mentre giren automàticament les figures al·legòriques de l’Avar, el Vanitós, el Turc i la Mort, personatges habituals de la Dansa de la Mort medieval. O el rellotge de l’Ajuntament de Munic, on desfilen els gremis amb els seus estendards i les autoritats civils i eclesiàstiques i en el qual dos genets tornegen, al so d’un elemental carilló. O el de l’Ajuntament de Venècia. O el de la catedral de Burgos, amb l’estrafolari Papamoscas. Una versió casolana serien els típics rellotges de peses en què el cucut anuncia l’hora amb el seu cant agut.

Rellotges catalans

A la Catalunya del segle XVIII s’havien fabricat rellotges. Molts són únics a Europa per la seva tècnica de construcció rudimentària, però resistent i fiable i amb un disseny de les esferes i dels mobles comparable al dels rellotges anglesos i francesos. Cal destacar uns trets particulars en la seva tecnologia, que fou coneguda com d’escapament català. L’escapament, és a dir, el mecanisme que transforma l’oscil·lació del pèndol en rotació de les busques, era de paletes i roda caterina, que va ser utilitzat pels rellotges mecànics des del segle XIII tot i que en el segle XVIII ja s’emprava arreu l’escapament d’àncora, més evolucionat.

Els fabricants no eren pròpiament rellotgers sinó manyans, serrallers i armers –panyeters, encepadors, canoners–, oficis que requerien una tecnologia de precisió. A Catalunya no hi havia tradició rellotgera: si es van construir rellotges va ser per l’alt preu dels d’importació.

N’han perviscut els noms d’alguns: sovint signen i daten la seva obra i indiquen les viles i ciutats de procedència. A vegades també consta en el rellotge el nom del comprador o propietari. Entre els principals artesans rellotgers, cal destacar la dinastia de Feliu Roca i Catà (1720-1792), d’Arenys, que comprèn cinc generacions: se’n coneixen 31 rellotges. A Gironella consta el nom de Joan Puigferrat (~1698-1753) i el seu fill, dels quals s’han pogut inventariar 22 rellotges domèstics i alguns de campanar, d’aspecte molt arcaic, tot i que tenien soneria d’hores i quarts i un dia de corda. Moià era una altra vila rellotgera: es coneix el nom de Josep Senesteva (~1735-1808) i del seu aprenent Francesc Crusat: de les seves mans s’han conservat 45 rellotges mobles, dos de sol i sis de campanar. Dels manresans Miquel i Joan Rosals només ens han arribat 7 rellotges. També hi ha referència d’altres viles rellotgeres, com Centelles i Sant Joan de les Abadesses. Roquetes també ha estat una vila rellotgera, d’on destaquen els Tallers Blasco (ara tancats) i el de Frederic Ferré, un dels últims mestres rellotgers, autor de més de 2.000 rellotges mecànics de campanars, torres, façanes d’ajuntaments i altres edificis monumentals, com ara els ajuntaments de Tarragona, Madrid, etc. Alguns dels rellotges conservats encara són d’una sola busca.

Del temps religiós al temps civil

Com observa Richard Sennet (La conciencia del ojo, 1990), aquells rellotges públics, municipals, van establir una nova disciplina, un nou ordre col·lectiu: l’ordenació de la vida de les ciutats. Ja no determinaven l’hora de llevar-se o d’anar a dormir ni el temps de les festes, sinó, sobretot, el temps del treball i la seva durada. Amb la retribució d’una quantitat monetària per hores treballades –i no per jornals, de sol a sol– la burgesia mercantil de les noves ciutats productores i comercials instaurava un nou ordre econòmic, el capitalisme mercantil: el rellotge civil esdevenia un instrument de domini econòmic i social, paral·lelament a la imposició del temps laic sobre el temps eclesiàstic. Amb tot, no sols les campanes dels monestirs i les parròquies van continuar assenyalant les velles hores canòniques i les festivitats i celebracions de la comunitat en tota l’extensió del món rural, sinó també les de les catedrals, les esglésies i convents de les ciutats, impertorbablement, fins avui.

La visibilitat del rellotge de la torre de l’ajuntament des de qualsevol punt de la ciutat per tal de facilitar la informació de saber “quina hora és”, va influir òbviament en l’urbanisme del Renaixement i del Barroc: els carrers rectes i amples donant a la plaça de la ciutat o al mercadal, el sentit vitruvià de perspectiva, la limitació d’alçades dels edificis. Una de les torres de rellotge més emblemàtiques és el Big Ben de Londres –neogòtica, del primer quart del segle XIX–, tant per la seva silueta com per la melodia del carilló, repetida en tota mena de rellotges de pèndol.

Així es va començar a difondre el coneixement del temps i l’ajustament de la vida diària a un horari. L’exactitud i la precisió –el fet d’anar a l’hora, la puntualitat– han marcat des de llavors ençà la nostra cultura urbana. L’hora passa a tenir exactament seixanta minuts, el que se sol anomenar “una hora de rellotge”.

La privatització del temps

Més endavant es construeixen els primers rellotges de pèndol de format més reduït, que permeten que els palaus i les cases benestants puguin tenir i ostentar el propi coneixement visual i sonor de l’hora. Són els rellotges de paret o de caixa. Fins que, a la segona meitat del segle XVII, l’invent de la balança de molla espiral, en substitució del pèndol, suposa un gran perfeccionament de la rellotgeria: quan la molla és distesa cal tornar-la a tesar gràcies a una clau auxiliar, és l’operació de “donar corda” al rellotge. Així sorgeixen els rellotges de taula, de carilló o de música, veritables joies.

Pels volts del 1500 aparegueren a Nuremberg, fabricats pel manyà Peter Henlein, els primers rellotges de portàtils, originats en substituir el pes per una molla espiral, els rellotges de butxaca.

Fototeca.com

No trigaran a inventar-se els rellotges de butxaca, més petits, amb un remontoir que facilitarà de donar-los corda sense cap clau auxiliar i sense haver-los d’obrir, i, a més, permetrà de fer girar les busques per posar-los a l’hora. Eren rellotges d’ús particular que la burgesia i l’aristocràcia exhibien, amb la seva cadena d’or o plata, com a objectes de distinció i de luxe, de preu prohibitiu, i tanmateix aspiració generalitzada de les capes populars. Després –es diu que per a facilitar la lectura als pilots, a l’inici de l’aviació– es van dissenyar els primers rellotges de polsera.

Gairebé havia estat un costum socialment obligat –sovint fent un esforç econòmic– que els padrins regalessin als fillols un rellotge de polsera, de “quinze robins”, amb motiu de la primera comunió, com si això refermés una mena de ritu de pas. I havia suscitat comentaris –fins a un cert punt pejoratius– la prompta adquisició d’un rellotge de polsera per part de molts immigrants dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, arribats de bell nou a ciutat. Un objecte per a exhibir i alhora per a adaptar-se en un context social i econòmic on el temps, sobretot el laboral, era ben diferent dels jornals propis del món rural del qual procedien.

El segle XIX, i sobretot el XX, és el de la propagació dels rellotges: d’articles de luxe esdevenen instruments indispensables. El concepte de temps newtonià envaeix i domina les anteriors experiències del temps: el temps quantitatiu es converteix, en les societats industrials, en temps interioritzat i controlat, generalitzat i universal. Això significa la conquesta de l’exactitud, la unificació i l’estandardització del temps.

En aquesta societat regulada estrictament pel temps, cal que tots els rellotges marquin la mateixa hora: cal una institució que estableixi l’hora oficial. A Barcelona, el doctor Eduard Fontserè, eminent meteoròleg i doctor en ciències físiques i matemàtiques, va organitzar, des del 1891 i durant seixanta anys, el Servei Horari que fixava l’hora oficial de la ciutat: era l’hora que marcava el rellotge de l’Acadèmia de Ciències, a la façana del Teatre Poliorama, a la rambla dels Estudis. Al principi, l’hora oficial era determinada diàriament mitjançant la posició dels estels, observada des de la cúpula de l’Acadèmia de Ciències. Després va ser fixada des de Madrid per al conjunt de l’Estat: les notícies s’hi referien com a “hora española”. També, simbòlicament, en l’època franquista, les dotze campanades de la nit de cap d’any eren tocades pel rellotge de la madrilenya Puerta del Sol, fet emfasitzat des de totes les cadenes de ràdio i des de l’únic canal de televisió, per a tot el territori espanyol. Avui, per saber l’hora exacta se sol parar atenció a la ràdio, al telenotícies, al telèfon mòbil, o consultar el servei d’informació horària telefònic.

Una experiència individual i privada del temps: el rellotge ha esdevingut instrument per a l’autoregulació de la pròpia vida –tenir temps, no tenir-ne–; un pas irreversible vers la privacitat. Amb tot, les campanes de les esglésies continuen marcant les velles hores canòniques, i els rellotges dels ajuntaments i altres edificis institucionals toquen els quarts i les hores, tot visualitzant el pas del temps en les seves grans esferes.

Els rellotges s’han anat perfeccionant, i actualment són econòmicament a l’abast de tothom: han deixat de ser mecànics per convertir-se en elèctrics, electrònics, de quars, amb piles… Avui tothom pot “tenir hora” sense haver de demanarla. Al mateix temps s’han creat rellotges per als usos més diversos: despertadors, aparells enregistradors per fitxar a l’entrada i la sortida del treball, per als tiquets d’aparcament, rellotges de compte enrere per indicar el temps que falta perquè arribi el proper metro, etc. Tanmateix, el disseny diferencia encara el caràcter masculí o femení dels rellotges i n’accentua el caràcter i l’estatus social: com a joia, com a instrument d’executiu, digital, de moda jove, cronòmetres d’extrema precisió amb innombrables busques, esferes, corones i pius ostentant l’estil esportiu i el tarannà viril del seu posseïdor…

El dictat del rellotge

A les grans ciutats es troben amb facilitat rellotges que recorden l’hora, a cada moment, sigui en una estació o bé en un plafó publicitari al carrer.

Fototeca.com

A més dels de les torres, dels campanars, de les estacions de tren… el rellotge és omnipresent en les seves infinites formes. El temps ja no és marcat pel curs del Sol sinó per les diminutes piles elèctriques dels rellotges. La civilització actual viu sotmesa no sols al dictat del rellotge sinó a la seva dictadura, al síndrome del temps, sotmesa a la voràgine de ritmes trepidants, a la hiperacció, a la multitasca, a la velocitat i a l’excés de velocitat, a l’acceleració, a la urgència, a la pressa contínua, a l’estrès, sense que mai no hi hagi temps suficient per a res. Tot passa molt de pressa, els dies, les setmanes, els anys, les idees, les amistats, els compromisos, els projectes, les modes… I els telèfons mòbils encara ens socorren per a ocupar el temps buit, esquivar l’angúnia de la buidor del temps, del suspens de quan no passa res, de quan no podem ocupar el temps d’altra manera.

Els nous mitjans de transport, a causa de la seva creixent velocitat, disminueixen els temps de relació entre dos llocs distants: la reducció de les distàncies. I el teletext, el teletip, el telèfon, el telefax, la televisió –tots amb el prefix “tele”, indicant distància, llunyania–, la ràdio, el correu electrònic, Internet i altres tecnologies de la informació i la comunicació fan que el temps de contacte i d’informació es redueixi a un instant. Forma part del fenomen, mai experimentat fins ara, i a l’abast de tanta gent arreu del món, de la globalització: les categories kantianes de l’espai i del temps s’han convertit en l’aquí i l’ara.

L’economia, l’estadística i la tecnologia imposen en la societat actual el temps quantitatiu: el temps digital no distingeix matins, tardes ni nits: les hores són comptades de zero a vinti-quatre, ja ni les inicials AM o PM (ante meridiem, post meridiem, abans o després del migdia) es mantenen complementant un horari a comptar de migdia a mitjanit, de les zero a les dotze hores. Hores, dies, mesos, anys, segles, esdevenen simples nombres.

El refrany tradicional de “hi ha més dies que llonganisses”, expressant que sempre hi ha temps per endavant, ja no val: el temps es perd, es guanya, es compra, es ven, es gasta… Perquè continua essent diner, fins i tot el temps lliure, convertit per la societat de consum en temps de consum que genera la necessitat i el deure social de consumir temps. El temps d’oci, doncs, ja no és un temps lliure, qualitatiu, sinó un temps per gastar diners, un temps per gastar temps en activitats selectives. La forma de gastar el temps discrimina socialment el nivell econòmic i cultural de les persones: “On has anat de vacances?”, “Quin esport practiques?” Així, el temps esdevé ostensiblement valor/signe d’estatus, prestigi o desprestigi, material d’intercanvi i significació, com assenyalava Jean Baudrillard (Pour une critique de l’economie politique du signe, 1972). Amb tot, l’únic temps lliure veritable és el qualitatiu.

El temps del treball i el calendari laboral

El temps en la societat industrial i postindustrial

Des de l’era industrial, el temps del treball és l’expressió del temps laic: lineal, uniforme, successiu, quantitatiu. La sirena estrident ha substituït la campana que imposava l’hora d’entrada dels obrers i les obreres i els infants a la fàbrica. També la manera d’anomenar les pagues indica el còmput del temps treballat: ja no es parla tant de sou ni soldada –la paga que cobraven els soldats–, ni salari –la retribució amb una quantitat de sal–, ni jornal –propi dels jornalers, paga d’un dia de treball. És la setmanada, la quinzena, la mensualitat i, finalment, la nòmina, paraula llatina referida a la llista de noms dels treballadors de l’empresa.

El rendiment i els resultats del treball són també merament quantitatius, i es poden referir estadísticament –a més de les vendes i els guanys o les pèrdues– al temps: a la producció per hores, a les hores treballades. El vocabulari laboral inclou termes com hores extres, hores acumulades, horari intensiu, torns de dia- i de nit, etc. I els contractes són majoritàriament establerts segons la durada, a temps indefinit o a temps precari o temporal, més que per tasca realitzada o fixada a preu fet. També les lluites i reivindicacions històriques obreres s’han adreçat a reclamar, a més de millors condicions laborals i socials, la disminució del temps de treball: primer fou la “setmana anglesa”, consistent a no treballar el dissabte a la tarda; i la setmana de quaranta hores, de vuit hores diàries –recentment, la de trenta-cinc hores, a França–; les vacances pagades, etc.

En la societat industrial, el calendari laboral ha donat lloc a l’establiment d’un temps social unificat i homogeni en el qual el temps del treball és preeminent. Tanmateix, sota el calendari oficial hi ha el calendari viscut. El temps de les festes no ha deixat d’observar-se: pel fet de respondre a una tradició inveterada, per la seva relació amb els ritmes cíclics de les estacions i del curs de l’any, pel seu contingut significatiu de tradició religiosa i de festa “de precepte”, pel seu caràcter cíclic anualment repetitiu d’esdeveniment comunitari. Ha calgut aplicar, en el calendari laboral, el concepte de dia festiu com a dia no laborable o inhàbil, que abans havia inclòs, fins i tot, una fórmula pactada de “festa recuperable”, quan la pressió popular insistia a guardar determinades festes tot i ultrapassar el nombre pactat de dies no laborables d’aquell any.

Durant la Segona República, el calendari oficial va reduir a cinc els dies festius o “inhàbils”, a part els diumenges: el primer de gener, el 14 d’abril, el Primer de Maig, el 12 d’octubre i el 25 de desembre. Tot i respectar, doncs, com a festes populars indiscutibles, Nadal i Cap d’Any, la secularització de l’Estat les anomenava escaridament pel dia del mes. Les restants festes tradicionals d’origen i caràcter religiós, com la Setmana Santa, Tots Sants i altres festes marianes i dels sants, quedaven fora dels tres dies potestatius assignats als ajuntaments, llevat que fossin fixades com a festes locals. Al costat d’aquestes festes, per primera vegada s’instituïen oficialment com a festius el dia de la proclamació de la República –diada fundacional del règim– i el Dia del Treball. A més del nou Día de la Raza.

Actualment, el nombre de dies no laborables o festius en l’àmbit estatal s’ha ampliat; a més, cal afegir-hi tres dies festius per a cada comunitat autònoma i tres de caràcter local. El Primer de Maig es manté com a Dia del Treball, i també el Día de la Raza, canviat el nom per Día de la Hispanidad, davant de les connotacions racistes que comporta. S’hi afegeix l’actual diada fundacional, el 6 de desembre, Dia de la Constitució Espanyola. I, a Catalunya, com a Diada Nacional, s’ha escollit l’Onze de Setembre.

El nombre de dies no laborables –a part la negociació dels ponts que permeten d’enllaçar dues o més festes separades per un dia laborable– és establert per decret pels diferents nivells governamentals: estatal, autonòmic i local. També el calendari escolar i universitari s’hi ajusta, tot establint unes vacances d’estiu més llargues i començant el curs al setembre, a les portes de la tardor, mentre que el laboral comença al gener. Els intents d’uniformitzar el nombre de festes anyals al marge del calendari festiu tradicional i de les festes preceptuades per l’Església ha tingut sempre una reacció de rebuig popular i social majoritari. Com també els intents centralistes de supressió del caràcter festiu tradicional català dels dies amb caràcter de post festum o d’endemà de festa com són Sant Esteve i els Dilluns de Pasqua Florida i Granada.

El temps de la gent gran

Amb el progressiu allargament de la vida de les persones, la consciència personal del temps i de la vida varien. Des de la jubilació a la mort, avui el temps s’allarga i és viscut desigualment segons la salut, segons el preu de les pensions de jubilació o de viduïtat, segons el tracte rebut per la família i segons les condicions dels serveis socials: casals d’avis o llars del jubilat, atenció domiciliària o residències especials. Com també segons l’existència d’ofertes de lleure: excursions i viatges en temporada baixa, tant des d’instàncies oficials com d’agències de nom tan curiós com “L’avi turista”, o d’associacions i institucions diverses, com les corals de gent gran, la pràctica d’educació física i d’esports, o les aules d’extensió universitària per a la gent gran, adscrites a diferents universitats del país.

Els termes genèrics per anomenar aquest període de la vida, com “gent gran”, “avis”, “tercera edat”, i d’altres més publicitaris com “edat d’or”, s’han anat generalitzant, i també ho han fet conceptes com els valors de “qualitat de vida” oposat a quantitat, “vida als anys”, etc., que sorgeixen com una reivindicació creixent d’uns drets de la vellesa davant del tòpic “qui dia passa, any empeny”.

Tanmateix, l’antiga saviesa o experiència atribuïda a la gent gran, i la seva funció de transmissió i preservació de la tradició i de la memòria col·lectiva solen ser menystingudes, en el temps accelerat i desmemoriat en què vivim, en què no s’acostuma a donar “temps al temps”. Expressions com “de tota la vida”, “sempre s’havia fet”… que poden estendre’s com a molt a una memòria d’un quart de segle abans –és a dir, allò que els nostres avis explicaven dels seus avis–, perden valor i consideració davant de la novetat, de la moda més recent.

El temps de les dones

“El temps és com un gos que mossega sobretot les dones.” Així començava un fascicle reivindicatiu de les dones comunistes italianes al principi dels anys noranta del segle XX. Es referia, en primer lloc, a la doble jornada de treball que recau actualment en les dones: el treball productiu –a l’empresa– i el reproductiu –a la llar: anar al mercat, fer el dinar, rentar, tenir fills, tenir cura de les criatures, dels malalts, dels avis… El treball productiu retribuït econòmicament, i l’altre no, desconsiderat socialment. Sense comptar el temps que cal dedicar a la cura del propi cos i de la pròpia imatge. Cal dir que aquesta “labor” de les dones a la casa –que tòpicament corresponen a la “mestressa de casa”– no té ni ha tingut mai horari. El laboral simplement s’ha afegit o sobreposat a aquest. En aquesta duplicitat de tasques i d’obligacions –en una societat com l’actual, rigorosament marcada pel temps– es fa ostensible la disparitat o no coincidència d’horaris i calendaris, laboral, escolar, comercial, dels bancs i les caixes d’estalvi, de les administracions, de l’assistència mèdica, etc., amb el sobreposat temps de lleure, amb els caps de setmana, les festes i les vacances. En l’actual distribució familiar i social de funcions i de tasques, sobretot amb l’accés creixent al món del treball, és la dona qui surt especialment perjudicada d’aquesta organització social del temps o, més ben dit, dels temps.

El temps dels infants

Tothom, per experiència pròpia, ha conegut el sentit i la consciència del temps dels infants, encara que el record no sempre coincideixi amb la realitat viscuda. El temps dels infants venia, en primer lloc, marcat pel ritme setmanal, per la festa escolar dels dissabtes a la tarda –o els dijous a la tarda– i pels diumenges, considerats festa “de precepte” en una societat fortament marcada per la religió catòlica. Els diumenges s’anava mudat –hi havia un vestit, unes sabates “de cada dia” i unes altres de festa, d’anar “endiumenjat”–, el dinar era diferent –sovint arròs–, i les postres, de pastisseria.

A més del ritme setmanal hi havia el calendari festiu. Tots Sants, amb panellets, castanyes i moniatos. Les festes nadalenques, amb els regals del tió i dels Reis, la missa del gall, les innocentades i l’Home dels Nassos, l’escudella, la carn d’olla i el pollastre farcit, els torrons i les neules. El Carnaval: tot i que estava prohibit durant el franquisme, els infants celebraven el Dijous Gras, es disfressaven i enterraven la sardina. Les vacances de Setmana Santa, marcada pel Diumenge de Rams –s’estrenaven els vestits del bon temps–, per certes repressions, pel tipus de pel·lícules que projectaven els cines i per la seriositat de la música de la ràdio, per la visita als monuments eucarístics, per les representacions de la Passió, les impactants processons… i per l’alegria i la mona de Pasqua. Després venien les fogueres de Sant Joan, les coques i les revetlles. I el final de curs, amb les llargues vacances d’estiu. I la festa major, amb tota mena de diversions. Aquesta era la manera, juntament amb els canvis meteorològics i de temperatura –sobretot la sensació de fred, en uns habitatges de sostres alts i sense calefacció central, només amb llar de foc o alguna estufa–, com les criatures vivien i incorporaven la successió de les quatre estacions.

El ritme anyal també venia marcat per la celebració del sant i l’aniversari particular i les commemoracions familiars, que anaven afegint un any més al propi compte de l’edat i a la pròpia identitat.

Una altra classificació del temps, molt pròpia dels infants, era el temps dels jocs al carrer. Sense saber com ni per què venia el temps de les baldufes, de les bales, de les tabes, de la narració d’aventures o “aventis”… per als nens; de saltar a corda, de la xarranca, dels patacons i les agulles de picar… per a les nenes. A més dels jocs i les trapelleries vinculats al cicle de les estacions: temps de jugar a pinyols, d’afollar nius d’ocells, de jugar amb els ous de les sargantanes quan ponen als seus caus… I el temps de les mosques, dels mosquits, dels dragons, de les orenetes i els falciots, dels cucuts, dels marrameus dels gats, de quan els ametllers floreixen, de quan els pinyons cauen de les pinyes, de collir regalèssia… I el temps de cada fruita: del raïm, dels albercocs i les prunes, de les cireres, de les taronges, de les magranes, dels codonys, o el de la fruita seca. Avui, moltes d’aquestes experiències, fonamentades en una descoberta directa i sensual del temps, dels diferents temps, s’han perdut, sobretot per als infants de les viles i ciutats. Exceptuant les que obtenen els caps de setmana en la segona residència.

Expressat d’una manera més abstracta, com ho ha estudiat Jean Piaget, l’infant va aprenent a situar-se en les coordenades espai-temps, organitzant els desplaçaments espacials i constituint sèries temporals objectives que el portaran a una representació de conjunt simultània i cada vegada més abstracta, i a la consciència de durada. Segons Piaget, la noció de temps es basa en tres classes d’operacions: la seriació d’esdeveniments, que constitueix l’ordre de successió temporal; l’ajustament dels intervals entre els esdeveniments puntuals, que fonamenta la duració; i la mesura temporal.

L’educació infantil, des de les escoles bressol, treballa la situació en el temps: l’abans, l’ara i el després; l’ahir, l’avui i el demà, i el vam fer, fem i farem, que els habituen a les nocions de passat, present i futur. A part el coneixement memorístic dels noms dels dies de la setmana i dels mesos de l’any. I té molt en compte una estructuració de l’activitat escolar segons una regularitat, una seqüenciació i un ordre, que permeten d’interioritzar i estructurar en l’infant un sentit del temps.

Tanmateix, el sentit del temps dels adults, de la societat actual, és complexíssim i sovint deficientment estructurat, fins i tot els horaris de les famílies i de cadascun dels seus membres, que coincideixen escassament amb els horaris de l’escola. La família nuclear, sense la convivència quotidiana amb els avis, i sense un horari que estableixi els àpats familiars, accentua aquesta diferència en els ritmes del temps entre infants i adults. Abans, l’horari dels infants –les hores de llevar-se i d’anar a dormir, les dels àpats– podia ser més estable i equilibrat que no pas ara. I no cal dir el contrast amb els horaris dels adolescents i dels joves, sobretot les nits dels caps de setmana i les vacances.

El temps escolar és el que marca més sistemàticament el temps dels infants: l’hora de llevar-se, del transport escolar, de les classes i l’esbarjo, del menjador i el pati del migdia, fins al berenar i l’hora de plegar, que no sempre comporta tornar a casa. És quan sol començar, sobretot a les ciutats, un horari post i extraescolar que inclou tota mena d’aprenentatges i activitats: idioma, esport, música, tallers d’arts i manualitats, catequesi, coral, esplai… que no són coincidents entre els companys de classe i que varien cada dia de la setmana. L’arribada de l’infant a la llar familiar sol ser tardana, com també ho és la del pare i la de la mare –substituïts sovint pel cangur de torn–, i la dels germans –si n’hi ha–, amb una càrrega de cansament i dispersió considerables. En altres casos, a part les activitats postescolars, llargues hores del temps dels infants són consumides davant la televisió o amb videojocs individuals.

El temps dels infants actuals és un temps molt regulat, programat, molt dependent, sense gaire temps per al lleure obert i espontani. La concepció del temps que aquestes activitats transmeten va lligada més a una exigència de rendiment que no a un sentit de gratuïtat. El ritme intens i la pressa hi pesen fortament, com en la vida dels grans: la impaciència i l’avor riment sistemàtic fent una mateixa cosa són creixents. Una de les preguntes més freqüents dels infants és: “Quant falta?” per acabar una activitat o començar la següent.

La infància actual, com la d’abans, viu el seu present i acostuma a adaptar-s’hi amb facilitat; també conserva els records del passat –els favorables i els adversos– que l’han marcat de ben petit; i interioritza les referències ambigües i inconcretes de futur que el món adult sol adreçar-los, formulades en termes com “després”, “un altre dia”, “quan siguis més gran”… o, d’una forma més retòrica, “el dia de demà”, “les noves generacions”…

Tanmateix, el sentit de futur de la infància actual és més incert i inconcret que el d’abans, quan l’habitual pregunta de “què vols ser quan siguis gran’” solia tenir una resposta clara i fàcil, relacionada amb la continuïtat de la professió familiar “com el pare” o “com la mare”, o amb oficis o estudis que enllaçaven amb professions regulades i estables. Avui, per als infants –mentre l’adolescència s’allarga i s’estén al conjunt de la població juvenil–, el futur està marcat per molts interrogants, tant personals com socials. Tot canvia molt de pressa, es viu molt més al dia i es perd la memòria i el record del passat, fins i tot del més immediat. Com seran quan arribaran a adults els infants actuals, amb les experiències que han viscut del seu temps d’infantesa, en la societat de demà?

L’actual dimensió del temps

Actualment el concepte d’eternitat –aquell “pels segles dels segles” amb què conclouen les pregàries de la litúrgia cristiana, i que també es podria traduir “per segles de segles”, per centenes de centenes d’anys– no compta ni en la nostra imaginació. Tot és finit, el temps, l’espai, l’univers amb les seves galàxies innombrables. Tot és relatiu, res no és etern. La immensa distància entre estrelles es mesura en temps, en “anys llum”. I el més ínfim instant, en centèsimes i mil·lèsimes de segon, com en les curses d’atletisme, talment fos divisible fins a l’infinit, com plantejava el presocràtic Zenó d’Elea en les seves apories.

Actualment, però, persisteixen en nosaltres, en el treball, en el lleure, en el viure quotidià, juxtaposades, confoses, totes les nocions i experiències de temps dictades per tota mena de rellotges. La noció dels dies i les nits, encara que l’electricitat les faci clares. La de les estacions, encara que la calefacció i l’aire condicionat proporcionin calor a l’hivern i fred a l’estiu, fins a l’excés. La mesura estricta de les hores i al mateix temps la mesura indefinida expressada en quarts, minuts o segons: “cap allà a quarts de tres”, “d’aquí a cinc minuts vinc”, “espera’t un segon”…

D’altra banda, es tendeix a dividir i organitzar no sols el temps immediat sinó el temps a venir, amb total concreció, des dels programes i projectes fins als pagaments –amb la corresponent càrrega d’interessos–: es generalitza la compra a terminis de tot i les hipoteques en l’adquisició de l’habitatge. La vida programada ja no afecta només el temps present sinó el futur. La relació temps/diner envaeix l’esdevenidor, que ja resulta programat, hipotecat, esmerçat gairebé, abans de realitzar-se, com si no existissin els imponderables.

En aquest context, el nostre ritme del temps ha canviat sensiblement: també els tempos de les novel·les, del teatre, de les pel·lícules, de les sèries televisives, de les informacions, fins i tot de les converses: els lectors, els espectadors, no estem disposats a llegir, a veure, a escoltar pausadament, a mantenir l’atenció, a entrar en el tema. La impaciència es resol en el gest, ja esdevingut acte reflex, del zàping.

El ritme actual de vida és extenuador, marcat per un rellotge inconscient que ens apressa, que ens angunieja. Ja no existeixen temps socialment fixats, com el destinat al dol per la mort d’un familiar; ni els prescrits mèdicament, com les convalescències; ni d’altres. I les festes que es conserven del calendari tradicional arriben sobtades: Nadal, Setmana Santa, la revetlla de Sant Joan, la Festa Major… I això no sols per a qui viu a la ciutat: aquesta noció del temps també ha anat imposant-se en el món rural, més encara amb la invasió de turistes i d’urbanites de segona residència. Ni en els caps de setmana, ni a les vacances aconseguim de sostreure’ns-en del tot. Com a molt, aconseguim “perdre el temps”.

Així resulta que el sentit i la noció del temps dels nostres avantpassats, ni tan sols som capaços de copsar-los. L’imaginem pausat, pacient, contrastant-lo suposadament amb el tràfec actual –com en l’aurea mediocritas horaciana–, quan, en realitat, els homes, i sobretot les dones, de bon matí fins a les tantes de la nit, no han parat mai de treballar, de fer tota mena de feines, de moltes de les quals avui s’ocupen les màquines i els electrodomèstics, o feines que es poden estalviar comprant els productes finals, com els aliments precuinats i certs objectes de bricolatge. Per això, comentant com vivien els nostres avis, se sol recórrer al tòpic fàcil, que amb dubtosa enveja, que no oculta una mal dissimulada superioritat: “Quins temps aquells! Tenien temps per a tot!”