Els oficis de mar

Catalunya posseeix un extens litoral que s’estén des del cap de Creus, al nord, fins a les Terres de l’Ebre, al sud. En total, 580 quilòmetres de costa a la mar Mediterrània. I, és clar, de la mar li han vingut perills, però també contactes i influències fecundes. L’ésser humà s’ha d’adaptar al medi, i és així que quan la costa ofereix bons abrics i condicions favorables a la vida marítima, es fa mariner o pescador. Molts pobles tenen la seva raó de ser en la vida marítima.

Palamós és, amb Roses, un dels ports més importants de Catalunya. Les gambes que s’hi pesquen, amb arts d’arrossegament, es preparen per a la comercialització amb el valor afegit de la denominació d’origen.

Fototeca - Montse Catalán

Pescar en mar és dur i navegar no deixa de ser una aventura. Per a uns quants, el mar va esdevenir, i és encara, el camp de treball. Tradicionalment, la vida de la gent de mar transcorria a la platja. Les comunitats pesqueres ocupaven l’espai del litoral per viure-hi, per protegir les embarcacions dels temporals, per fer les xarxes i adobar-les; ran de platja s’enllestien els ormeigs; s’hi comprava i s’hi venia el peix; els mestres d’aixa hi construïen les barques i també les reparaven; s’hi feien les veles i el cordam; però també s’hi desenvolupava la vida social, festiva i religiosa, de joc i de reunió, molt personalitzada i de vegades a part de la resta de la comunitat.

Aquesta ocupació de l’espai generava un urbanisme típic de barraques i habitatges, de vegades provisionals i precaris, a les platges i les cales on els pescadors s’instal·laven per fer les pesqueres de temporada. Com també cases molt senzilles a les poblacions i els llogarrets que formaven autèntics barris mariners, i que en molts llocs s’han mantingut amb nom propi. D’altra banda, al voltant de la pesca i del comerç marítim van sorgir i es van desenvolupar un conjunt d’oficis auxiliars i complementaris que han anat evolucionant al costat de l’activitat marítima i pesquera, tot adaptant-se constantment a les noves necessitats, als nous materials i a les noves tècniques.

La pesca i els pescadors

Pescar és un ofici molt antic. De fet, es tracta d’un dels comportaments tècnics més fonamentals i bàsics juntament amb la cacera i la recol·lecció, que a diferència d’aquestes darreres, s’ha mantingut en el temps com una activitat econòmica de primer ordre que avui dia pot arribar a presentar un caràcter industrial.

Totes les cultures han creat mètodes i utensilis per a explotar els recursos de la mar, formes de pescar que s’han mantingut durant segles i que només els darrers anys s’han transformat extraordinàriament. A la costa catalana, la pesca, molt arrelada a la història del país, presenta especificitats compartides per altres ports de la Mediterrània occidental, i d’altres que la fan ser singular.

Certament la pesca a Catalunya no es distingeix de la pesca a la resta de la Mediterrània espanyola. Les espècies, les tècniques, les normatives, les pautes de consum, la història, l’ocupació del territori litoral, la segmentació social dels pescadors, etc., són comuns. On sí que hi ha diferències, ara per ara, amb la resta de ports de la Mediterrània és en el tractament que rep la pesca com un fet més enllà de la dimensió econòmica i productiva, és a dir, cultural. L’existència del Museu de la Pesca, a Palamós, és una bona prova de valoració d’aquest fet. La dimensió cultural d’aquesta activitat troba a Catalunya el seu referent, únic a la Mediterrània.

Una altra cosa és el que passa amb la pesca en referència als països veïns, com ara França o Itàlia, on no sempre les espècies d’interès comercial són les mateixes, ni s’usen les mateixes tècniques per a capturar-les, ni el valor i el consum del peix és el mateix que aquí. Així, per exemple, a França el peix blau es captura amb arts d’arrossegament pelàgic mentre que al litoral espanyol s’usa el tradicional sistema d’encerclament. A França també són més exportadors que no pas importadors de peix, al contrari del que passa aquí, on després del Japó i Portugal, som els tercers consumidors de peix del món.

De fet, els gairebé 600 km de línia de costa catalana combinen sectors rocosos i penya-segats abruptes a la part nord o costa de Llevant, amb llargues franges de costes sorrenques i de pendent suau a la part sud o costa de Ponent. La plataforma continental, on es desenvolupen majoritàriament les activitats pesqueres, és la perllongació submarina d’aquesta morfologia costanera i és molt estreta, excepte a la zona del golf del Lleó i al Delta de l’Ebre. A més, la costa catalana és molt compacta i ofereix pocs bons recers que facilitin l’accés de l’home a la mar. I d’altra banda, la terra costanera és bastant generosa, i és ben poca la gent que es veu obligada a cercar en la mar la subsistència quotidiana. Només es dedicava a la pesca la gent costanera més pobra, perquè era una feina dura, perillosa i de resultats sempre aleatoris.

Històricament, els pescadors sempre han estat considerats grups marginals. Avui dia això ha canviat, tot i que continuen essent un col·lectiu poc conegut per la societat. La vida del pescador s’ha vinculat tradicionalment a l’escassetat i a la incertesa. Els pobles i les viles vivien d’esquena a la mar, d’on venien els pescadors, els treballadors més pobres. Ara els pescadors han de competir amb altres usuaris de la mar, ja que els paisatges marins mediterranis han esdevingut una de les zones més turístiques del món.

A Catalunya, la pesca és una pesca de dia, és a dir que se surt i es torna a port el mateix dia. Només darrerament, les barques tonyinaires poden estar-se més jornades en mar a la recerca de moles de peix.

El consum de peix és un fet cultural molt arrelat. Es valora el peix fresc, acabat de pescar, que arriba al plat al cap de poques hores de ser pescat gràcies a una xarxa de distribució molt complexa.

Fins que la mar no va demanar una dedicació completa, la fórmula del pescador pagès ha estat comuna al llarg de la costa catalana. L’home de mar, pescador i mariner segons la conjuntura, ha estat també un terrassà. Sembla que inicialment els fruits de la pesca estaven reservats a les classes privilegiades, i a més que era difícil fer-los arribar en bon estat als mercats interiors (una dificultat que va ser relativitzada, en part, per l’obertura de les línies de ferrocarril), fets pels quals els pescadors no podien viure només de la pesca, que era una activitat del tot estacional, i quasi tothom es veia obligat a alternar i complementar la tasca marinera amb feines agrícoles menors (l’hort, l’olivera i la vinya) per a mantenir la subsistència. Encara ara, alguns pescadors alternen la pesca amb feines en terra, sobretot en el sector dels serveis.

D’altra banda, la meteorologia del nostre litoral, menys benigna del que en general sembla, en determinava l’estacionalitat esmentada. Només a partir del desenvolupament de la pesca intensiva amb l’ús dels motors es va garantir la presència de peix als mercats, i aquest aliment va passar a ser bàsic també per a les classes treballadores de les grans ciutats. D’ençà d’aquest moment, el peix ha anat guanyant importància fins arribar a l’actualitat, en què s’ha convertit no tan sols en una font important d’aliment, sinó també en un objecte de consum molt valorat. És, doncs, més rellevant a Catalunya el consum de peix que la captura que se’n fa. Aquesta transformació que es produí als primers anys del segle passat s’accentuà amb els moviments migratoris de pescadors del sud de Catalunya i valencians que emigraven de les seves costes a la recerca de bons caladors i mercats, fets que van provocar el sorgiment d’una veritable classe pescadora al si de les comunitats assentades al litoral. Aquestes migracions es relacionen amb l’ús dels bous o arts d’arrossegament.

La reglamentació de l'ús de les arts d'arrossegament obligava a fer veda absoluta durant els mesos d’estiu, època en què la majoria de pesques tradicionals feinejaven. A poc a poc es van anar alliberant aquestes mesures de control i el resultat fou que els pescadors aconseguiren poder-se ocupar al llarg de tot l’any amb aquest tipus de pesca d’arrossegament. El fet que la legislació pesquera afavorís els sistemes de pesca més tecnificats i intensius en detriment dels sistemes tradicionals va fer créixer el nombre d’embarcacions dedicades a l’arrossegament durant les primeres dècades del segle XX a Catalunya.

Era una pràctica estesa entre la gent pescadora la de fer campanyes de pesca més enllà de les aigües explotades tradicionalment, no tan sols per a explotar nous llocs de pesca o caladors, sinó per a aprofitar els millors preus que tenia el peix en segons quines places o mercats. Així, cap al 1910, pescadors provinents de les províncies de Tarragona, de Castelló i d’Alacant anaven a pescar davant Palamós i Roses, especialment, a fer la temporada. Fou cap al 1930 que començaren a instal·lar-se en aquests ports, que ocuparen de manera massiva a partir dels anys quaranta.

És així com els pescadors tradicionals, que combinaven diferents pesques al llarg de l’any, van haver de conviure, amb molts conflictes i enfrontaments pel mig, amb els pescadors d’arrossegament, que acabaren instal·lant-se en determinats ports on, a banda de bons caladors i bones condicions de comunicació, la qual cosa els donava més possibilitats d’una comercialització més gran del producte pesquer, disposaven de la infraestructura necessària per a donar seguretat als homes i a les embarcacions.

L’art d’arrossegament, molt intensiu i gens selectiu, era més productiu que la resta de pesques tradicionals. Així va ser rendible pescar tot l’any. La pesca va perdre la seva estacionalitat mentre que els sistemes tradicionals la van mantenir durant més temps. Això provocà un gran tall entre aquestes pesqueres i la pesca d’arrossegament.

Treballar en mar és dur. La pesca demana esforç físic, suportar meteorologies adverses, horaris llargs, temps d’acció frenètica i temps d’espera i d’avorriment. Ser pescador és un ofici arriscat perquè la mar és perillosa. Aquesta vulnerabilitat i indefensió, aquesta dependència del pescador davant els elements naturals assoleix una dimensió especial i, de vegades, fins i tot mística. Els pescadors han desenvolupat unes creences, unes supersticions i una religiositat molt particular, però alhora molt comuna als pescadors d’arreu del món. Veneren sant Pere i surten en processó per la Mare de Déu del Carme, i no volen embarcar ningú amb sabates ni paraigua, tot i que els ponts de comandament de les seves barques són un mostrari de l’última generació tecnològica per a la navegació, les comunicacions i la detecció de moles de peix.

La mar de la costa catalana, molt salada i poc rica en nutrients, ofereix una diversitat biològica important, que genera nombroses pesqueres multiespecífiques i unes tècniques de pesca molt diverses. El fons marí és un paisatge format per planures, recs, fons de sorra o nets, rocam. El pescador coneix molt bé els espais de sota l’aigua de la seva àrea de pesca, limitada temps enrere a les distàncies que es podien recórrer en una jornada, al rem o a la vela, i d’aquest coneixement en depèn, a la llarga, l’èxit de les pesqueres. Aquests sabers eren transmesos de pares a fills, mai de manera escrita, i guardats com un gran secret.

Cada barca té el seu propietari o armador, però aquest no accedeix al mar lliurement. Des de l’edat mitjana, els pescadors s’han organitzat per poder arribar a acords sobre qui podia anar a pescar, on i quan es pescava, amb quins instruments de pesca i també per ajudar-se mútuament en resposta a les desgràcies i les necessitats.

El pescador no té un sou fix, va “a la part”. Si de la venda de les captures se’n treu molt ell hi guanya, i si no es pesca o no es paga gaire, aquell dia no guanya res, o ben poc. Aquests condicionants de precarietat, de vulnerabilitat, d’atzar, de falta de control sobre el recurs, de necessitat d’organitzar-se, fan que la pesca hagi estat i sigui quelcom més que una activitat econòmica, és una forma de vida, una forma de veure el món i de relacionar-se amb la natura. D’aquí sorgeix una cultura particular, amb un lèxic propi, unes creences, festes i celebracions, una cuina pròpia i una manera de guanyar-se la vida que no s’assembla a cap ofici dels de terra endins.

A Catalunya hi ha uns cinc mil pescadors, repartits en trenta-dues confraries, dinou llotges del peix i més de mil tres-centes embarcacions, de les quals més de la meitat són unitats petites de pesca artesanal dedicades a la pesca de palangre, tremall i nanses.

Els sistemes de pesca

Els pescadors han anat desenvolupant tècniques de pesca segons el medi i ¡ les possibilitats tecnològiques i econòmiques. Ha estat una qüestió d’adaptació a l’entorn i d’evolució i difusió cultural. Els pescadors han adaptat la seva manera de viure i de treballar en cadascun dels sectors costaners, i han desenvolupat tècniques adequades per a poder capturar les espècies que habiten els diferents ecosistemes marins que eren i són del seu interès.

Tradicionalment, els arts, ormeigs i ginys de pesca emprats pels antics pescadors eren rudimentaris, generalment per a fer servir arran de costa i sobretot molt diversos. Això és un reflex de la gran biodiversitat que caracteritza la Mediterrània, tot i que és una mar pobra pel que fa a la quantitat d’exemplars. Cal tenir present que molts dels instruments de pesca eren confeccionats pels mateixos pescadors amb els materials que solien tenir a mà, cosa que implica un coneixement i el domini d’una tècnica complementària que permetia aprofitar primeres matèries com el jonc, la murtra, el suro, les canyes, el cànem, etc.

Ran de costa, els pescadors artesanals practicaven pesqueres molt diverses, algunes perduren avui dia i d’altres han estat prohibides, o bé s’han perdut. Es pescava amb canya; a la fluixa o al volantí; es pescava al curricà per agafar oblades; a la potera per als calamars; amb el cel, dit també salabrell, s’agafaven serrans i julívies, també dites julioles perquè es pescaven sobretot a l’estiu, al juliol; al cabrer, quan hi havia cabres, un crustaci; es tirava el rall per a les llisses, i es feien garoines o garotes amb el groter; també es pescava de nits a la fitora i a la coltellada; es feia córrer la femella, per enganyar les sípies mascle; i el gamber, que proporcionava les gambetes que s’usaven com a esquer per als palangrons; es calaven jambines, cargoleres, sauperes, xufanqueres. Els cadups es calen per al pop; la sonsera per als sonsos, etc.

Però hi ha unes pesqueres que han tingut un pes específic transcendent en la història de la pesca. Una de les més antigues era l’almadrava. Era el parany més gran de tots, un art fix calat a prop de la costa per a agafar tonyines. Constava d’un sistema complex de panys de xarxa que anava de la superfície fins a tocar el fons, que encaminava els peixos cap a un cul-de-sac, la cambra de la mort. Les tonyines, molt abundoses en altres temps, en el seu viatge migratori, entren a la Mediterrània a la primavera, en direcció a les àrees de fresa. A la tardor, havent fresat, emprenen el viatge de tornada cap a l’Atlàntic, per l’estret de Gibraltar. A Catalunya n’hi havia hagut a Roses, a Vilassar de Mar i entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar, on se’n van continuar pescant fins a la dècada de 1950. Ara les tonyines es pesquen en mar obert, a moltes milles de qualsevol costa, usant arts d’encerclament. Localitzat el peix, es cala, per sorpresa, una gran xarxa que envolta la mola. I el peix hi queda atrapat.

Palangre petit, un dels ormeigs més emprats. Cadascuna de les cordes primes té un ham a l’extrem lliure.

Fototeca - Eduard Olivella

La pesca amb ham també és molt antiga; n’hi ha de diferents menes, però la més important és la pesca al palangre. Els palangres són ormeigs que es calen a la superfície o al fons, segons si es volen agafar grans pelàgics, com les tonyines, els bonítols i els peixos emperadors, o si s’usen amb la intenció de capturar lluços, penegals, besucs, congres, etc. Consisteix en una corda llarguíssima, la ‘mare’, a la qual van subjectes uns fils, de cànem o cotó en altre temps i ara de niló, anomenats braçolades, o braçols, a l’extrem dels quals van els hams. En cada cas s’ha d’usar l’esquer adequat per a cada espècie. És un sistema molt selectiu.

Per a agafar el peix blau petit com la sardina o l’anxova o seitó, fins a la dècada dels anys cinquanta del segle passat s’usaven les xarxes de sardinals. Unes peces de suro, els bornois, aguantaven la xarxa entre dues aigües, a la profunditat que el patró pensava trobar el peix. Les millors hores per calar aquest ormeig eren de prima o de matinada, és a dir, a la posta i a l’alba, que és quan més es mou aquest peix. Les anxoveres eren iguals però de malla més cega.

A les cales del cap de Creus, sobretot, el peix blau s’agafava tradicionalment amb un art, el bolig, i el sistema era la pesca a l’encesa. En la foscor de la nit, es feia llum cremant teies i altra llenya per a atreure i concentrar les moles de peix, i després envoltar-les i arrossegar l’art fins a l’eixugador, a terra, des d’on es recollia. Al principi del segle XX la claror s’aconseguia cremant gas acetilè, i, al cap d’un temps, s’utilitzaven llums de benzina.

Seguint el mateix principi de la pesca a l’encesa, abans del 1920, es va introduir al litoral català la xarxa de teranyina o art d’encerclament, sistema que encara actualment s’usa per a pescar sobretot sardines, anxoves, verats i sorells. La diferència principal és que una vegada encerclat el banc de peix, es tanca la xarxa per la part inferior, com si fos una bossa, i es lleva des de la mateixa barca, tot alliberant-se els pescadors de la necessitat de recollir l’art des de les cales. Les teranyines, és a dir les embarcacions que es dediquen a aquesta pesquera, van seguint els bancs de peix, per la qual cosa no hi ha caladors concrets sinó zones riques en nutrients, com és el cas del golf del Lleó o les mars properes al delta de l’Ebre.

Es diu: “A l’art tothom hi té part.” Aquesta dita es relaciona amb el que era l’art de platja, un sistema de pesca comunitari en altre temps molt estès al llarg de la costa. Era un art gran que es calava sobre fons nets i es recollia des de terra. Calien molts braços per a llevar-lo i els guanys eren escassos, però tot aquell que hi participava rebia una part de les captures.

Al costat dels palangres, en fons rocallosos, s’hi calaven, com ara encara es fa, les xarxes. N’hi ha que emmallen el peix, en quedar atrapat pel cap a la malla, com les soltes, i les que fan bossa, amb un sistema de tres xarxes o tremall. Els tremalls, anomenats també filats o armallades, són xarxes que tenen una estructura formada per un pany de xarxa central més atapeïda i de fil més fi, i dos de malla més gran a costat i costat. N’hi ha de diferents menes segons les espècies que es volen capturar: llenguado o sípia, llagosta, etc. En canvi, les anomenades soltes són xarxes d’un sol tel. Segons l’amplada de la malla es poden agafar rogers, lluços, besucs, pagells, bonítols… Una versió mixta que ja no s’usa és l’anomenat bolero, dit també batuda o cabra i boc. En aquest cas, la part de xarxa més propera al suro té un sol tel, mentre que de la meitat fins a tocar el fons en té tres, com un tremall. En aquest tipus de fons, on habiten espècies molt territorials, també es calaven nanses. Són ormeigs tipus trampa que, degudament escats, permeten l’entrada del peix però després no els permet de sortir-ne, com ara congres, morenes, sards, llagostes, sípies, etc. Tenen formes diferents segons l’animal a capturar.

Sobre fons de sorra o ‘nets’ i a poca profunditat viuen tellerines, cloïsses, cargols i altres mariscs. Per a agafar-los, s’arrosseguen sobre el fons uns artefactes, les gàbies, que claven les pues de ferro i, d’aquesta manera, els recullen.

Per a la pesca d’arrossegament, antigament calien dues embarcacions que, aparellades a la vela, arrossegaven cadascuna una cama o banda de l’art. Feia l’efecte de dos bous estirant un carro, i és, potser per aquesta raó, que l’art s’anomenava bou i el sistema era la pesca a la parella o al bou. És una pesquera documentada a les costes catalanes des del segle XVIII, i, ja des de bon començament, la seva pràctica originà conflictes amb la resta de pesqueres perquè suposava una explotació intensiva dels recursos. Va originar molta reglamentació. Es practicava d’octubre a abril. A mitjan anys vint del segle passat aparegueren les portes, uns artefactes que van permetre separar horitzontalment la boca de l’art, i, poc temps després, els motors, la qual cosa possibilità arrossegar l’art amb una sola embarcació i es va donar lloc a la pesca d’arrossegament actual. Amb la pesca d’arrossegament practicada per barques anomenades popularment vaques, es capturen peixos i crustacis que viuen en fondàries superiors als 50 m, per llei, fins als 900 m. Lògicament només es pot practicar sobre fons nets, sense obstacles, i, d’aquesta manera, s’agafen gambes, escamarlans, lluços, maires, capellans, molles, raps, pops blancs, rogers, etc. És un sistema poc selectiu i, actualment, és el més important de Catalunya.

Les embarcacions

La morfologia de la costa, tan compacta i sense quasi cap espai arrecerat d’una certa amplada, i la manca de ports fins als primers anys del segle passat, obligaren que les embarcacions de pesca fossin petites i elementals, prou petites per a poder-les treure a la platja cada dia. En tornar a terra, els pescadors treien les embarcacions a la sorra, sobre pals enseuats, amb la força dels braços i el palanqui per a barques petites; i amb l’ajut d’animals, de gigres o cabrestants per a les embarcacions més grans. El paler s’ocupava d’aquesta operació, ja que per avarar les barques, o sigui, posar-les a l’aigua, amb els braços i les esquenes dels pescadors n’hi havia prou.

Tradicionalment, totes les embarcacions estaven fetes per a la pesca costanera. Ni les barques del bou ni les palangreres, amb els ormeigs de l’època, podien forejar-se gaire, perquè els caladors d’enfora tenien massa fons. Per anar més lluny calgué esperar la motorització i la consegüent mecanització de les maniobres. Les antigues embarcacions de pesca eren concebudes per a emprar els dos mitjans clàssics de propulsió: el rem i la vela. El primer, per a les feines de pesca i les encalmades; el segon, per a anar i tornar dels caladors. Només les barques del bou empraven exclusivament la vela.

En general, es tractava d’embarcacions molt reforçades, fetes perquè duressin molt de temps i poguessin aguantar l’esforç de treure-les en terra diàriament, i que, en mar, fossin bastant marineres.

Les formes dels bucs variaven molt poc en embarcacions de mides diferents. Les formes de les carenes d’un llagut petit, d’una palangrera o d’una barca de bou són gairebé idèntiques. Eren fruit de conceptes i mètodes de construcció arcaics i empírics, de molt lenta evolució al llarg del temps. Però això no impedeix que surtin de les mans dels mestres d’aixa locals embarcacions que assoleixen formes de gran perfecció i bellesa, molt ben adaptades a les característiques de la mar i de la costa i a les pesqueres que s’hi feien. Pel que fa als bucs, l’única distinció fonamental cal establir-la entre les embarcacions cobertades, capaces d’afrontar la mar, i les obertes o mig cobertades, per a pesqueres que no obliguessin a forejar-se gaire. Una embarcació cobertada és aquella que té coberta, és a dir, la part del buc que cobreix l’interior de la nau. La coberta converteix una barca en una caixa amb tapa o coberta. Hi havia embarcacions sense coberta, destapades, és a dir, sense cobertar. Per exemple, la Reial Ordre de 8 de novembre de 1898 que posava en vigor el “Reglamento para la pesca con parejas del bou y demás redes de arrastre remolcadas por embarcaciones” no permetia que sortís a pescar al bou cap embarcació que no estigués cobertada o que els seus corredors no oferissin prou seguretat en relació amb el lloc on havia d’anar a pescar. La dita castellana “Barca sin cubierta, tumba abierta” il·lustra la idea del risc i perill de fer-se a la mar, a una certa distància, amb una embarcació sense coberta, ja que un cop de mar podia fer-hi entrar aigua i omplir-la, i, per tant, fer-la naufragar. Les barques obertes eren més comunes a la meitat sud de la costa de Llevant i al nord de la de Ponent, d’aigües més tranquil·les i caladors més aterrats; mentre que, de cobertades, solia haver-n’hi més al nord del litoral gironí i al sud del de Ponent, regnes de la tramuntana i del mestral. En alguns sectors del litoral català cal diferenciar les de fons pla de les quillades.

Tot i que les barques pescadores eren de formes semblants, cada localitat i cada mestre d’aixa hi imprimia el seu caràcter, i això permetia als entesos reconèixer-ne l’origen. D’aquelles embarcacions, fetes artesanament, no n’hi havia cap d’igual, ni les fetes bessones, i ara se’n conserven algunes en museus o bé convertides en embarcacions de recreació.

Genèricament, a la costa catalana es podien trobar diferents tipus d’embarcacions: barques del bou, quillats, barques palangreres, llaguts de sardinals i de bolig, caros d’art, xaiques, llaguts petits o gussis i bots. Tot i que moltes d’aquestes embarcacions podien ser polivalents, cada barca es denominava segons el tipus de pesquera que més solia fer.

Les barques del bou eren les que anaven a la pesca d’arrossegament en parella, amb l’art anomenat bou. Eren barques grans que feien entre 11 i 13 metres d’eslora o llargada, amb coberta i dues o tres escotilles per accedir a l’interior o bodega, i anaven aparellades amb veles llatines. A la zona del Maresme, la coberta no era completa ja que tenien uns corredors amplis, per a poder caminar per damunt la barca. Els col·locaven unes falques o peces de fusta que se sobreposaven a les orles i així eren més alteroses per a defensar-se millor dels cops de mar.

Els quillats, més típics de la costa de Ponent, anomenats també de tall valencià, eren embarcacions molt caminadores que només podien entrar en ports, perquè eren de gran calat. Tenien la roda de proa i la de popa verticals i fent angle recte amb la quilla. Eren minoria a la costa catalana on, com ja s’ha dit, tradicionalment les barques pescadores es posaven en sec a la platja. Aquestes no podien perquè no tenien escoes, és a dir els mancaven les peces de fusta que, al costat de la quilla i en la part exterior del buc de les embarcacions menors, serveixen perquè la nau es mantingui dreta quan és en terra.

Les barques palangreres eren de buc més afinat que les del bou, parcialment cobertades, amb bancs per a poder vogar. Portaven bones falques i anaven aparellades de llagut. Els llaguts de sardinals, per a la pesca de peix blau amb xarxes sardinals o anxoveres, tenien 40 o 45 pams d’eslora, amb una mànega important capaç d’embarcar pes, i tot i això, molt caminadores. Els llaguts del bolig s’usaven per a la pesca a l’encesa, la que es feia amb llums i teies, i eren semblants als anteriors, amb bancs per a calar l’art. Anaven acompanyats pels llaguts “del foc”, més petits i necessaris per a provocar la claror que atreia el peix.

Els caros eren les embarcacions de rem que s’usaven per a calar l’art, vora les platges. De línies fines, duien quatre o cinc parells de rems. Per a les pesques artesanals, amb ormeigs d’hams, nanses i xarxes petites, no calien embarcacions de característiques especials i s’hi dedicaven llaguts de totes mides, xaiques, gussis i bots.

A partir dels anys vint i, sobretot, a partir dels anys quaranta del segle XX, el desenvolupament tècnic, econòmic i social fou vertiginós, i els tipus d’embarcacions tendiren a estandarditzar-se, tot adoptant-se formes més racionals i importades. Arribaren les vaques, les modernes embarcacions d’arrossegament, les panxudes teranyines o cintes que substituïren els llaguts de sardinals i, més tard, s’introduïren els nous materials en la construcció, que feren desaparèixer les antigues embarcacions de pesca. Ara, aquestes embarcacions professionals, des del final dels anys vuitanta, són construïdes amb fibra de vidre per a rebaixar les despeses de manteniment i solucionar la manca de fusta. Per tal d’optimitzar el temps i els materials, les noves tècniques de construcció han originat nous bucs fets en sèrie, de línies més anguloses i menys arrodonides, amb proes llançades i popes carrades, amb molta superfície de coberta per a facilitar el treball i la col·locació d’arts, ormeigs i maquinària. Línies que s’estandarditzen a partir de dissenys que són solucions a la construcció dels bucs a partir de motlles, bucs que agafen gruix capa per capa, i que, després, han de ser desencofrats.

La pesca del corall

El corall vermell ha estat, ja des del temps dels fenicis, un dels productes més valorats de la mar. Se li han atribuït propietats màgiques i curatives, protectores i també sumptuoses. És un animal que viu en llocs rocosos i amb poca llum, des dels 6 m fins als 300 m de profunditat. És una espècie pròpia de la Mediterrània, abundosa en altres temps des de Palamós fins al cap de Creus, al nord. De sempre s’han utilitzat dos sistemes per agafar el corall: bé per immersió o bé amb arts, i tots dos han estat emprats indistintament al llarg del temps. Els arts tradicionals es basaven en una xarxa llastada que anava subjecta a un estri en forma de creu que s’arrossegava sobre fons coral·lígens i n’arrencava les branques: era la creu corallera. A mitjan segle XIX s’inventà l’escafandre semiautònom. El ‘bus de màquina’ rebia aire des de la barca amb un tub. La pràctica era molt perillosa. Amb uns mitjans molt precaris en un primer moment, des de meitat del segle XX, els submarinistes baixen amb l’escafandre autònom a grans profunditats, més de 120 m actualment, per recollir el corall que encara queda a la Costa Brava.

Els corallers no són ben bé ni pescadors ni mariners, i en canvi són totes dues coses, gent de mar, que la coneixen potser millor que els altres, per sota i per sobre. Els catalans foren magnífics extractors de corall, però mai no encertaren a crear un centre local de comercialització del seu producte, ni a invertir en una mínima infraestructura industrial –o artesana– que el manufacturés i el deixés llest per al consum.

La pesca del corall sempre ha estat molt reglamentada. Una directiva de la CEE del 1992 inclou el corall vermell (corallium rubrum) en la llista d’espècies que poden ser sotmeses a una explotació regulada. Com que la tendència és la disminució generalitzada del recurs al nostre litoral, s’ha augmentat el control sobre el recurs per aconseguir la seva sostenibilitat. Entre aquestes mesures, és requisit indispensable per a l’extracció de corall tenir una autorització especial que atorga la Direcció General de Pesca i Afers Marítims de la Generalitat de Catalunya, estar en possessió del títol de bussejador professional, i estar associat a una confraria de pescadors catalana i realitzar l’activitat amb una embarcació de la llista adequada a aquesta activitat.

L’extracció de corall vermell s’ha de fer obligatòriament a mà, entre la sortida i la posta de sol, i només es pot fer una sola immersió al dia, des de l’1 de maig fins al 31 d’octubre. Anualment, cada coraller podrà extreure una quota màxima de 400 kg de corall vermell en brut. D’aquest, cap branca pot tenir un diàmetre inferior a 7 mm en el punt de fractura. En tot el litoral català es van atorgar l’any 2005 un total de dotze autoritzacions, totes elles en la zona compresa entre Roses i la frontera amb França.

El govern de la Generalitat de Catalunya estableix mesures de regulació d’aquesta pesquera cada any, especialment pel que fa a les zones d’extracció del corall i al nombre màxim d’autoritzacions per a cadascuna.

La pesca d’esbarjo

La mar és també escenari per a les activitats esportives i d’esbarjo: la motonàutica, l’esquí nàutic, el busseig, la pesca submarina i la de superfície. La pesca d’esbarjo, anomenada també esportiva o recreativa, és a Catalunya la més practicada de les activitats marineres. És la que es realitza sense ànim de lucre, per afecció, simple diversió o competició, tant si es fa des de terra, des d’una embarcació o si és submarina.

De totes les pesqueres amb caràcter esportiu o recreatiu la més popular ha estat i és la pesca amb canya, practicada també abans per pescadors d’ofici, des de la platja, les roques o des d’una barca estant. Canyes americanes per a la pesca del sarg, l’orada, el llobarro o el mabre han donat pas a canyes sofisticades, de preu elevat, de policarbonats, que permeten fins i tot la pesca de la tonyina. Qui disposa d’una petita embarcació pot pescar, amb hams, al xarambeco o volantí. Un ormeig més senzill encara és la fluixa, per a la pesca de sargs i llisses. Cal però, grumejar el peix prèviament amb pasta de sardina, és a dir, procurar atreure el peix cap a un indret tirant-hi alguna cosa de menjar.

A poca velocitat es pesca al curricà, un altre ormeig. Un ham ben camuflat amb plomes del coll d’una gallina o d’un esquer o peixet artificial s’arrossega per la popa de la barca. Espècies pelàgiques com les oblades, els verats o els bonítols, que mengen frenèticament, confonen aquesta simulació amb una presa i en mossegar-la es claven l’ham.

L’increment d’aquestes activitats vinculades al turisme i al lleure en contacte amb la natura ha portat a una regulació molt acurada que vol protegir els recursos i satisfer els drets de tothom a pescar.

Vaixells i mariners

Al costat dels pescadors hi havia els mariners, que sovint també eren pescadors. N’hi havia pocs perquè els catalans han estat més aviat gent terrassana, lligada a una terra pròdiga i ben connectada. A Catalunya no es va desenvolupar plenament una classe marinera al si de la societat civil, ni tampoc mai no ha tingut gaires vaixells, i quan se n’ha tingut algun —durant el segle d’or de la marina catalana, entre el 1780 i el 1880, aproximadament—, la gent s’hi ha embarcat molt més per necessitat que per vocació, quasi mai per fer de la navegació un mitjà de vida, més aviat s’ha utilitzat com una solució passatgera, per a guanyar diners que permetessin, després, viure en terra.

D’altra banda, la manca de ports, naturals o artificials, ha condicionat negativament la pesca, el trànsit marítim i la construcció naval. Des del 1714, els ports artificials catalans han estat competència de l’estat espanyol i, pel seu interès estratègic i logístic, només n’han estat potenciats alguns. De tota manera, la iniciativa local n’esperonà la construcció al principi del segle XX. En afers marítims, realment hi ha hagut més inversors (l’explotació dels vaixells a la mota i a la fusta) que armadors i mariners. Els inversors podien comprar accions del vaixell (sobre la fusta) o accions sobre el carregament (la mota). Fer un vaixell era una empresa que difícilment era assumida individualment. Els armadors, capitans i altra gent invertia en la seva construcció o amb la compra de la càrrega que després venien en arribar al port de destí.

Un altre tema, però no gaire diferent, és el cas dels marins titulats, que comandaven els vaixells. N’hi hagueren bastants, i de bons, gràcies a les primeres escoles de nàutica sorgides en la costera barcelonina durant l’últim terç del segle XVIII i gairebé tot el XIX, en resposta a una activitat marinera improvisada, que creixia de sobte i que no durà gaire. En conjunt, tampoc no deixaren gaire empremta en la societat, però sí que ho feren particularment en les seves viles natals o de residència, al Maresme sobretot. Cal distingir entre els capitans, que principalment eren els gestors de l’explotació del vaixell, més agents comercials que marins, i els pilots, que sí que eren mariners i s’ocupaven de la navegació i de la maniobra del vaixell. Gràcies a molts capitans i pilots i als seus descendents, s’han pogut conservar nombrosos documents i objectes que acrediten l’esplendor temporal d’una vertadera marina catalana, basada en el comerç atlàntic i el de cabotatge.

Tot i que abans s’havien construït alguns grans vaixells —com ara galeres, galions i algun navili—, en certes platges del litoral català la construcció de vaixells civils d’altura començà a la segona meitat del segle XVIII i durà fins a la penúltima dècada del XIX. La construcció naval catalana es caracteritzà tant per la seva extraordinària qualitat de materials (fustes dels boscos prepirinencs i pirinencs) i d’execució com pel concepte arcaic de vaixell, que predominava. Hi havia bons mestres d’aixa, però molt pocs, o cap, dissenyador de vaixells, els anomenats arquitectes navals.

Els armadors i els capitans catalans mai no arribaren a acceptar els nous criteris sobre vaixells mercants i formes d’explotació que ja imperaven a l’Atlàntic. A Catalunya es concebien i es construïen els vaixells amb criteris terrassans: forts, luxosos i feixucs, per vida d’hereus, quan a l’Europa de l’Atlàntic i a l’Amèrica del Nord ja s’imposaven els vaixells veloços i de ràpida amortització.

Aparegut al segle XIV i destinat sobretot al cors, o bé emprat com a vaixell de guerra i com a vaixell mercant, el bergantí subsistí mentre perdurà la navegació de vela. Com l’Angelita del quadre pintat per J. Pineda el 1876 i conservat al Museu Marítim de Barcelona.

Fototeca/Museu Marítim de Barcelona - Jordi Gumí

Els vaixells catalans es distingien perquè eren petits, perquè es construïen en drassanes bastides en platges obertes, i la delicada maniobra per avarar-los no permetia que el tonatge fos considerable. Eren feixucs, pel tipus i la qualitat de la construcció. El gran desplaçament en rosca limitava el pes mort i contribuïa a fer-los pesants, poc velats i, en conseqüència, lents, perquè el pla vèlic sempre es dissenyava amb criteris molt conservadors, imposats pels armadors i pels mateixos capitans. De fet, es parla de desplaçament en rosca fent referència al pes del vaixell buit, sense càrrega, tal com surt de les drassanes on l’han construït. Si d’entrada, o de sortida, ja pesaven molt, una vegada equipats i amb la càrrega de mercaderies a les bodegues, pesaven moltíssim i els feia més lents del compte. En altres països, els vaixells es construïen molt més lleugers, més barats, perquè allò important era el que duien de càrrega. Per als armadors i capitans, la velocitat no hi comptava gaire; el que els importava era navegar segurs (el vaixell i la càrrega) i d’altra banda arribar a port, una vegada efectuades les operacions comercials que motivaven tant la construcció del vaixell com el viatge. S’han documentat casos de vaixells, alguns dels quals vertaders clípers, comprats a l’estranger per armadors catalans que, quan arribaven en territori català, els reduïen el velam. Tot i aquestes característiques negatives, alguns vaixells catalans realitzaren reeixits viatges transoceànics, fins i tot passant el cap d’Hornos o bé arribant fins a les Filipines.

Els oficis de terra

Fins fa poc es podien veure actives formes de pesca tradicionals que convivien amb les modernes, vaixells de diferents tipus carregant i descarregant mercaderies als molls i tot un món bigarrat i dinàmic que tenia la pesca i la navegació com a activitat bàsica, però també altres oficis i processos que giraven a l’entorn de les fàbriques de salaons, les drassanes, els mercats, els tallers, etc. Algunes d’aquestes activitats han desaparegut i d’altres s’han adaptat als nous temps.

Els mestres d’aixa i els calafats

Aquests són els dos oficis dedicats a la construcció i la reparació d’embarcacions de fusta, encara que des de l’últim quart del segle XX els polièsters s’han generalitzat molt. Al llarg de la costa catalana hi havia petites mestrances o drassanes on, si bé no eren més que simples enramades a les platges o espais emparats per una vela, al seu recer treballaven els mestres d’aixa, tot construint diferents tipus de bastiments.

Es dissenyaven i es feien barques sòlides, de línies belles i molt marineres, sense plànols, a ull, però amb una experiència acumulada de segles que dotava l’ofici d’un estil propi i recognoscible. Els mestres d’aixa catalans sempre foren magnífics artesans, però rarament tècnics capaços d’enfocar la seva tasca amb criteris científics i de modernitzar-la.

Des de la segona meitat del segle XVIII fins a la dècada dels anys setanta del segle XIX, en el tram central de la costa catalana (de Barcelona a Blanes i, potser menys, fins a Palamós), les drassanes sorgiren i proliferaren en resposta a una puntual i extraordinària demanda de vaixells. Si a Catalunya hi havia una antiquíssima tradició de construir embarcacions i petits vaixells per a la pesca i el cabotatge, sobretot d’aparell llatí, n’hi havia ben poca de bastir grans vaixells anomenats d’aparell rodó, amb la qual cosa es designava l’aparell de veles en un vaixell la majoria de les quals són veles rodones, dites també quadres. És el velam més conegut per les pintures, reproduccions i pel·lícules de temàtica marítima; es contraposa als aparells llatins típics de la Mediterrània, i als aparells de vela de tall. Malgrat aquest impuls, la construcció naval metàl·lica i la propulsió mecànica acabaren molt ràpidament i definitivament amb els últims vestigis de la construcció naval catalana, basada en la fusta i la vela. Per a les barques pescadores, al llarg de la costa hi havia molt bons professionals que guardaven certes parts de l’ofici com un secret, com era el moment de traçar l’embarcació. Potser avui dia els coneixements i les tècniques per a construir no han variat tant, però es donen altres solucions a problemes com la falta de fusta del país o la necessitat de rebaixar el cost del manteniment de les barques. Ara ja no s’hi construeix, amb aquest material, però queden alguns mestres d’aixa repartits pels ports que fan el manteniment de les barques de pesca i d’algunes d’esbarjo que encara són de fusta.

El mestre veler

Era l’encarregat de dissenyar i confeccionar les veles que s’adaptaven a cada tipus d’embarcació, a la funció que havia d’acomplir i a la zona del litoral on havia de treballar. Grans veles de cotó es tallaven i es cosien fins que l’aparició i proliferació dels motors van fer quasi desaparèixer aquest ofici tradicional. Tot i l’èxit dels motors, però, fins més enllà dels anys cinquanta del segle passat les barques de pesca no van renunciar definitivament a aprofitar el vent com a energia auxiliar, tant pel que suposava d’estalvi de combustible com per a garantir la navegació en cas d’avaria.

A partir de la dècada dels anys vint del segle XX s’instal·laren motors de benzina a les barques dedicades a la pesca del peix blau, les teranyines, i també les barques d’arrossegament, les vaques; incorporaren motors semidièsels, de pocs cavalls al principi però que alliberaren els pescadors de la total dependència que tenien del vent per a poder arrossegar els arts. Així és com entren en escena els primers mecànics de la nostra marina quotidiana i apareixen al llarg de la costa petits tallers que dissenyen, adapten i munten motors per a les embarcacions, fins i tot de producció pròpia.

Els corders

Tant per a la navegació com per a la pesca eren i són del tot imprescindibles els fils i les cordes, anomenades ‘caps’ en el lèxic mariner. Amb aquests s’aparellaven les embarcacions per a navegar a la vela i el cordam era necessari també per a les maniobres de treure i avarar o fondejar, però especialment a l’hora d’armar els ormeigs i arts de pesca.

Fibres vegetals com el cànem, la pita, el cotó o l’espart eren la matèria primera a partir de la qual els corders filaven, trenaven i bobinaven els fils de gruixos diferents segons si s’usaven com a caps, sirgues, malletes o fils per a muntar les xarxes. Tots els pobles mariners havien tingut les seves corderies. Es treballava en patis estrets i llargs, vora la platja, uns espais i unes feines que van anar desapareixent amb la introducció i la ràpida popularització del niló i d’altres productes elaborats amb fibres sintètiques, més duradores i menys pesants, la qual cosa va suposar una autèntica revolució tecnològica en la construcció i l’ús dels arts de pesca especialment.

Els pescadors havien aprofitat les matèries naturals que l’entorn subministrava per a fer els seus propis ginys i ormeigs de pesca, i si era important la tria i l’obtenció de la matèria primera també ho era el seu tractament. Els materials amb els quals es feien les xarxes i altres instruments requerien un manteniment molt acurat i continuat. Les xarxes i els caps s’havien d’assecar als estenedors, els espais vora la mar que els pescadors usaven per a donar-los més vida i resistència. També es tenyien per a protegir-les i fer-les més duradores. El tint emprat era fet inicialment d’escorça de pi triturada i posada a bullir moltes hores en grans peroles, col·locades en petites edificacions que cada comunitat tenia a la seva disposició. Era un procés molt laboriós i feixuc que va desaparèixer definitivament amb l’ús del niló.

La construcció i la reparació d’arts i ormeigs de pesca

Una de les feines més importants era la de les sargidores de les xarxes, perquè essent els instruments bàsics dels pescadors, també eren els més fràgils i delicats. Tradicionalment, solien ser les dones les encarregades d’adobar-les, a la platja o a peu de barca. Ara, les grans peces de teranyina i els arts d’arrossegament s’estenen sobre els molls pesquers i són sargits per homes i dones especialitzats en aquesta feina.

Els boters i els roders

Lligat als naviliers i mercaders, l’ofici de boter va ser molt puixant mentre el vi i les conserves de peix es comerciaven per mar. Els boters treballaven la fusta de botada, castanyer o roure, tractada amb l’aixa i amb cèrcols de ferro per a les bótes i els barrils grans, fills de les antigues àmfores de terra cuita.

Al costat del boter, el roder era un altre artesà que participava en la construcció d’aquests recipients. Feia els rodells, uns feixos de bastons de castanyer que s’usaven per a encercolar bótes, barrils, “cascos” d’arengades, galledes o baldes i altres recipients de fusta. El cèrcol de fusta, econòmic i fàcil de fer, era el millor per al transport marítim, perquè no es rovellava.

Les salaons

El peix és un producte molt preuat, però té un inconvenient: es fa malbé. La gran quantitat de peix blau que es capturava i la dificultat de disposar de peix durant tot l’any va fer que des de molt antic es practiqués la conserva de peix en sal. L’aïllament d’alguns pobles litorals respecte dels mercats explica la importància que van assolir les tasques de salaó d’anxova i sardina. Fins al principi del segle XX gairebé la meitat del peix pescat era salat, principalment sardines. A banda de la conserva amb sal, a partir del primer quart del segle XX, la instal·lació de fàbriques de gel va entrar en joc, primer va ser el gel i després la cadena de fred en el tractament i la semiconserva.

La venda

Antigament els pescadors venien el peix ells mateixos a peu de barca, i també eren les dones les que venien el peix per les cases del poble i dels voltants. Els anys trenta del segle XX els pescadors van començar a organitzar la venda del peix pel sistema de la subhasta, anomenat a l’holandesa o a la baixa. La confraria marca el preu de sortida i va baixant fins que un comprador es queda la caixa de peix. Si triga gaire a decidir-se l’hi poden prendre, és clar, i si va massa de pressa potser el pagarà massa car. Se n’ha de saber i estar alerta. Avui dia les subhastes estan del tot informatitzades i són responsabilitat de les confraries que tenen als ports la concessió de les llotges del peix. Amb la seva gestió, les confraries garanteixen els ingressos necessaris per a desenvolupar les seves tasques i també poden controlar mínimament el preu de sortida. Una vegada venut el peix, aquest pot fer llargs recorreguts en terra abans d’arribar al plat del consumidor. L’augment de la comercialització ha produït transformacions importants en el nombre i en l’especialització dels peixaters, en els mitjans de transport i en la presentació dels productes, i sobretot en el desenvolupament d’un mercat del peix que ja té unes dimensions globals. D’aquí ve la importància de donar valor afegit al peix fresc pescat a Catalunya amb les denominacions d’origen i de qualitat, com el peix fresc de la costa, la gamba de Palamós, l’anxova de l’Escala, el peix blau de Tarragona, el llagostí de Sant Carles de la Ràpita i el de les Cases d’Alcanar, etc.

L’any 2004 els pescadors van desembarcar a les dinou llotges de Catalunya un total de 33 681 tones de peix per un valor en la primera venda de 120 245 000 euros. Al costat de la pesca extractiva, la producció a Catalunya d’espècies provinents de l’aqüicultura va ser, pel mateix període, de 4 463 tones, essent-ne el musclo, l’orada, l’ostra portuguesa i el llobarro les principals. S’estima que aquesta producció representa només un 20% del total de peix fresc que es consumeix en territori català.

El tarannà de la gent de mar

Es diu que la gent de mar, és; la de terra, té. Potser és aquesta, la diferència substancial entre l’una i l’altra. En terra, quan es camina, es deixa petja, i petja sobre petja es fa un camí, que roman ben traçat temps i més temps. Quan s’hi construeix, en terra, el que s’hi ha bastit queda per sempre, per al qui n’és propietari i els seus descendents. En mar, fins el deixant del vaixell més gros desapareix de seguida, i els vaixells, les construccions de l’home en la mar, són efímeres, no duren gaire, perquè la mar és la mar, i degrada tot el que no li és propi.

De terra, l’home en té un tros, que podrà llegar-lo als seus descendents; de mar, mai no en tindrà gens, de seva. En mar, l’home només és el que és, i no deixarà res que el recordi, si no és el seu saber. En terra, l’home s’hi estableix i hi construeix; tot el que hi fa, perdura, el recorda, a part el seu saber i la seva personalitat. Per a l’home de mar no hi ha una pàtria concreta, sinó que tots els mars, els oceans i els litorals del món n’hi són, de pàtria. No considera ningú estranger perquè ell sempre ho és arreu, fins i tot a la mar, que no és el seu medi natural. Té una visió del món oberta, ampla, il·limitada. Per a l’home terrassà, el minúscul tros de terra i el reduït entorn li són pàtria, i considera estrangers totes les persones i coses que aquells no inclouen. La visió del món es troba restringida al seu abast; més enllà, ja és el domini d’altres.

L’home de mar, obligat a trobar-se immers en la promiscuïtat forçosa de la tripulació d’un vaixell, està, vol estar i sap estar, sol, sovint en la soledat més absoluta i punyent: la que es viu en companyia. L’home de terra sempre necessita el contacte amb els altres, amb el qual afermar la pròpia personalitat.

Essent així, com es podria voler que l’home de mar, en general, no tingués un tarannà obert, liberal (en el sentit gens polític de la paraula), vagabund i un xic tant se me’n dóna, en contraposició amb l’home de terra, que sol ser conservador (si perd el que té, ho perd tot), egocèntric i sedentari. Les dites populars, d’ús corrent entre la gent marinera, il·lustren els sabers acumulats i el caràcter que els caracteritza: “Qui no s’arrisca, no passa la mar”; “L’hoste és com el peix menut, als tres dies put”; “Mariner de la muntanya, sempre troba la mar plana”; “Quan la mar fa arrugues, una pesseta val per dues”; “Cada pal que aguanti sa vela”; “Val més una gota de saber que un mar de fortuna”; “No és pas l’home ni és pas la canya, és l’esquer el que els enganya”; “Més val ser cap d’arengada que cua de pagell”, i tants altres que la mar ensenya.

La pesca en aigua dolça

L’ésser humà i el riu es relacionen de manera indissociable. Testimonis arqueològics parlen dels assentaments humans en les zones riberenques i de l’aprofitament humà de rius i llacs. L’activitat pesquera que es desenvolupa en les zones d’aigua dolça presenta característiques prou peculiars. Des de temps ben reculats, abans que l’ésser humà explotés els mars i els oceans, la gent pescava als rius, llacs i deltes. A l’edat mitjana es troben moltes referències del consum de peix d’aigua dolça, que era molt valorat gastronòmicament. A Catalunya, la pesca fluvial i en llacunes es va desenvolupar molt, especialment a l’Ebre, per les seves dimensions, tot originant una activitat important i bàsica en les poblacions riberenques. Als rius catalans, la diversitat i el desenvolupament de la fauna ictiològica són molt limitats. Malgrat tot, s’hi pescaven diferents espècies que eren consumides per tothom. S’hi pescaven sabogues, amb un interès pesquer molt elevat, sobretot a l’Ebre, i també la llampresa, l’esturió, el barb, la llissa, el llobarro, la truita, les anguiles, la tenca, la perca i la carpa. Aquestes darreres, com també el silur, han estat molt sovint introduïdes, i no reben tanta consideració dels pescadors de tota la vida.

Els sistemes i les tècniques de pesca eren i són variats. Fins als anys seixanta del segle passat es pescava amb almadraves, pesquera practicada per un grup i destinada a la comercialització de la saboga, un peix semblant a la sardina però més gros, i també amb tremalls, palangres, gànguils, pantenes, salabrets i amb el canyís i a la canya, practicades per pescadors individuals, professionals o esportius, les captures dels quals es destinen a l’autoconsum.

Els llacs i rius són espais ben delimitats, i en canvi la mar fa l’efecte que és infinita, que no s’acaba mai. En el medi fluvial, per a maximitzar el rendiment de la pesca s’opta per reduir el nombre de pescadors i escurçar la temporada de pesca.

Generalment, la pesca en embassaments, rius i deltes era una activitat que s’havia de complementar amb un altre ofici, entre altres raons perquè es practicaven, i encara es practiquen ara, períodes de veda. En el cas de la pesca a l’Ebre, que ha tingut tradicionalment un caràcter més professional i amb una dimensió econòmica important, se sorteja qui anirà a pescar cada any, una porció molt petita de tota la gent que forma part de la Societat de Pescadors de Sant Pere, condició per altra banda imprescindible per a obtenir el dret de pesca. Aquí, i a diferència de la pesca en mar, es tracta d’una pesca col·lectiva, no individual, on no té tanta importància el coneixement del medi. Per a localitzar en mar els caladors, les zones de pesca, els pescadors es basen en les senyes. A les albuferes no hi ha secrets, perquè tothom treballa en una mateixa zona i la pesca és col·lectiva, s’actua per grups.

L’aprofitament de rius i llacs es troba en contínua transformació. Els pescadors de l’Ebre, com els de la majoria de rius i embassaments, no són els autòctons, sinó pescadors esportius atrets per una activitat que omple el temps d’oci d’una part de la societat actual.