Noves formes de treball en la societat postindustrial

El treball en la societat actual

Actualment el ventall d’activitats productives és immens i d’una gran diversitat. N’hi ha de molt antigues, sobretot les que es relacionen amb les tasques que proporcionen aliments, i en canvi n’hi ha d’altres que tot just s’han definit al segle XX, com és el cas de les relacionades amb l’aviació i amb la televisió. També hi ha activitats que fins fa només cinquanta anys eren considerades ocupacions que la família havia d’assumir i que no transcendien el nucli familiar: la cura d’infants i de gent gran, cuinar per als de casa, etc. I encara hi ha tot un altre grup de feines que van sorgint a partir de les noves necessitats que la societat genera: mediadors socials, monitors de ludoteques, bioinformàtics, etc. Un centre creat per l’Ajuntament de Barcelona especialitzat en orientació professional i noves ocupacions, Porta 22, en té identificades més de cinc-centes.

El ventall és ampli i variat, però no és possible ser exhaustius, perquè la societat actual demana constantment noves fórmules productives per a viure en societat. D’acord amb Manuel Castells, es podria dir que actualment la societat és una xarxa regida per un paradigma tecnològic nou, l’anomenat informacionalisme, que ha desplaçat l’industrialisme dominant els dos darrers segles. La societat d’avui –la societat de la informació– és una societat sorgida a partir dels anys setanta, fruit de la conjunció de tres components complexos que, simplificant, es poden resumir en: primer, una tecnologia lligada a la informació que, en termes d’usuari, es pot esquematitzar en l’ordinador personal, el telèfon mòbil i un instrument que és una finestra d’informació global: Internet. Segon, una crisi dels sistemes dominants fins els anys setanta. D’una banda, el capitalisme, que va viure els anys 1973-75 la primera crisi del petroli, i de l’altra, l’estatisme (o sistema socialista d’estat), que la va viure en 1975-80 i que d’una manera més visual es concreta en la caiguda del mur del Berlín l’any 1998. Tercer, un seguit de moviments socials (ecologistes, feministes i llibertaris) que des dels EUA fins a la Xina i el Japó han posat en dubte una dinàmica de producció basada en una sobreexplotació del medi i han remarcat una nova concepció de la família tot descartant el patriarcalisme.

Sala de redacció del programa 30 minuts, de TV3. El volum d’ocupació creat pels mitjans de comunicació en general ha estat important al llarg del s. XX.

Fototeca - Gabriel Serra

En l’actual societat globalitzada, on la comunicació és un pilar del treball, es manifesten, d’una banda, que hi ha molts individus, immigrants, en bona part homes i dones joves amb fills, que s’han de desplaçar lluny de la seva comunitat d’origen buscant un treball incert en comunitats més desenvolupades. De l’altra, hi ha ciutadans que, tot i romandre en el marc de la seva comunitat, s’hi integren de manera feble perquè participen poc o gens del món del treball, sobretot joves, algunes dones, persones grans sense feina i prejubilats.

En el cas dels homes i les dones joves, destaca el fet que el seu accés a un treball ben remunerat s’allunya en el temps cada vegada més. Sobretot en el cas d’aquells que volen accedir a ser professionals i que han de superar un conjunt d’obstacles en la vida formativa i laboral. Cursos i preparacions especialitzades fan que els joves allarguin la seva estada a casa dels pares més temps del que seria desitjable per a la formació de nous nuclis familiars.

Els joves dels països del sud d’Europa mostren, en conjunt, un model en què predomina la llarga estada a casa dels pares. En el cas dels joves espanyols i, és clar, dels catalans, aquest indicador és dels més elevats. L’últim informe sobre joventut a l’estat espanyol realitzat pel Consejo Económico y Social (CES), del 2002, assenyala que la frontera d’edat en què els joves consideren que s’abandona la joventut és cap als trenta-quatre anys. Aquesta percepció subjectiva de la durada del període juvenil es complementa amb la situació objectiva del procés d’emancipació: en el grup d’edat entre vint-i-cinc i vint-i-nou anys, el 50% dels joves es queden encara a casa dels pares i, de fet, l’edat en la qual s’aconsegueix l’autonomia familiar se situa de mitjana en els vint-i-set anys. El mateix estudi destaca que un dels factors d’aquesta independència retardada dels joves és la manca d’habitatge de lloguer.

També hi ha altres joves que, tot i haver-se iniciat en el món del treball bastant aviat, es troben en condicions molt precàries sempre, amb dificultats per a millorar i, per consegüent, amb problemes per a afrontar la formació de nous nuclis familiars. D’altra banda, hi ha empreses que porten a terme programes de jubilacions anticipades amb l’objectiu de renovar-se. Aquest fet, desitjat en molts casos, fa que moltes persones en edat encara activa es trobin, sense altres interessos culturals o de vida, en situacions precàries que s’accentuen amb els anys, a causa de l’augment de les prestacions que requereixen les seves necessitats més elementals. Prestacions oneroses que les institucions no cobreixen del tot, i que en molts casos han de pagar ells mateixos o bé les seves famílies.

En aquest mateix sentit, les reiterades reclamacions de les vídues d’una pensió digna són prou significatives de la precarietat en què viuen. Aquesta situació de feblesa que patien moltes dones treballadores grans s’ha volgut reorientar amb l’aprovació, al juny del 2005, d’una llei que permet que les vídues, quan fan seixanta-cinc anys, puguin cobrar el SOVI (assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa) sense perdre la pensió de viduïtat.

A part aquests grups, també cal fixar l’atenció en les dificultats que tenen moltes dones joves amb voluntat de fer una carrera professional i de ser mares alhora, i que han de resoldre seriosos problemes per poder acomplir els dos rols.

A Catalunya, aquest plantejament esquemàtic de la realitat no pot fer oblidar que hi ha presents moltes altres formes de treball que se sostenen en el grup familiar, en el qual conviuen de vegades fins a tres generacions. En aquest sentit, destaca el treball relacionat amb la producció agrària i ramadera i el de molts petits comerços i tallers artesans.

Pel que fa al treball industrial, es pot afirmar que actualment s’ha allunyat gairebé del tot de la capital de Catalunya, Barcelona, que s’ha transformat fonamentalment en una ciutat de serveis. El cinturó industrial al voltant de Barcelona s’afebleix i la indústria busca en moltes altres comarques i països el seu assentament.

Ara bé, moltes d’aquestes empreses no tenen gaire continuïtat, principalment a causa de les polítiques de reubicacions constants que cerquen altres indrets més beneficiosos per a les seves economies. Això fa que augmentin els casos de jubilacions avançades o de treballadors en atur que difícilment poden reincorporar-se al món laboral del seu sector.

Les noves activitats són moltes i variades. La majoria són temporals i requereixen una gran flexibilitat de preparació i d’horaris. A més, molts joves han d’esdevenir empresaris emprenedors o treballadors per compte propi per assegurar-se alguna d’aquestes feines. A Catalunya, com a tot arreu, només sobreviuen bé aquelles persones que treballen en àmbits d’alta tecnologia, que desenvolupen tasques creatives relacionades amb els fets culturals o bé en feines que, tot i no ser estructurals, tenen un gran valor afegit i veuen reconegut el seu treball.

No cal dir les dificultats que es poden tenir quan no es treballa en la comunitat d’origen, sense xarxa social d’acollida, sigui per un desplaçament dins d’un mateix país d’origen o sigui per un desplaçament més llarg.

Noves formes de treball

Les activitats que han adquirit protagonisme els darrers anys i les noves maneres adoptades de realitzar les feines han anat desenvolupant unes noves formes de treball. Responen a canvis en les estratègies personals, empresarials i institucionals, i a l’impacte dels avenços científics i tecnològics en l’economia. Presenten especificitats, és clar, segons les regions, les nacions i els estats.

L’opció majoritària a Catalunya per l’estat de benestar –agafant com a model el dels països nòrdics–, ha suposat que s’hagin anat assumint, des del 1977, estratègies pròpies d’aquest model. Estratègies, però, que han rebut i reben, aquí i arreu, l’embat de les propostes neoliberals defensades pel gran capital financer i les principals empreses transnacionals, i per les principals institucions econòmiques internacionals. Propostes que influeixen, en un grau més o menys elevat, la política econòmica de cadascun dels països europeus i la de la Unió Europea, i que presideixen el procés de globalització de l’economia mundial que incideix, cada vegada més, en el desenvolupament econòmic de tots els països.

Les noves formes de treball a Catalunya es relacionen, doncs, amb l’assumpció, encara que tardana, de l’estat de benestar, amb l’impacte creixent de les propostes neoliberals dins i fora del país, i amb la progressiva incorporació d’innovacions (científiques, tecnològiques, de productes, organitzatives) en l’economia.

Amb tot, s’ha accelerat el procés de disminució del nombre de treballadors ocupats directament en la indústria i, en canvi, ha augmentat l’ocupació en l’anomenat sector de serveis. No obstant això, el treball en l’àrea industrial moderna i competitiva de l’economia és el que està generant un valor afegit més gran i té, així, el paper més rellevant en l’acumulació del capital, en el tipus de desenvolupament econòmic i en la creació d’ocupació. A més, moltes innovacions s’inicien en la indústria, i una part destacable dels serveis depenen de les demandes de la indústria. Per tant, el treball anomenat postindustrial presenta una forta dependència de l’industrial.

Activitats i ocupació

Les administracions públiques

El treball que depèn de manera directa o indirecta de les administracions públiques ha experimentat un creixement significatiu. La preferència de la majoria de la ciutadania per la societat de l’estat de benestar, per l’autogovern, per la integració a Europa, ha comportat un augment significatiu del nombre de funcionaris, de personal contractat i de càrrecs polítics que depenen de la Generalitat, dels ajuntaments, de les diputacions i de la UE. El 2004, per exemple, el sector públic a Catalunya ocupava el 14% del total de la població assalariada.

Dona, treball i noves necessitats

Els darrers anys s’ha esdevingut un procés accelerat d’integració de les dones al mercat laboral. El treball de les dones s’ha diversificat i ha fet aflorar als mercats un seguit de necessitats socials que s’havien considerat pròpies de l’àmbit privat, personal o familiar. Les dones realitzen, cada vegada més, tota mena d’activitats, malgrat que són majoria, per exemple, en les tasques “domèstiques remunerades” i minoria en les tasques de direcció d’empreses.

Entre les necessitats socials que han anat aflorant a causa, sobretot, de l’augment de la participació de les dones en el mercat de treball, cal destacar les tasques bàsiques (netejar, comprar, cuinar) i la cura dels infants, els malalts i la gent gran. Si bé el treball remunerat participa cada vegada més en la realització d’aquestes feines, encara són sovint assumides del tot o parcialment per les dones de la família, que realitzen, així, dobles jornades de treball.

El nombre d’empleats de la llar per a fer les tasques destinades a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies ha experimentat un augment sensible. Aquestes necessitats, però, han suscitat també activitats diverses. Menjar, per exemple, ha generat un augment destacable en el nombre de bars i de restaurants, i la creació d’empreses dedicades a l’elaboració i venda de menjars cuinats i de pastisseria, que se serveixen a domicili. La producció i el consum de pizzes, per exemple, s’ha convertit en un distintiu urbà, per la presència tant de les botigues com dels nois i noies que, amb ciclomotors i les típiques capses, circulen pels carrers de les ciutats fent-ne la distribució. Els serveis de cuina, les botiguetes que venen pollastres a l’ast i els càterings formen part, també, del paisatge urbà i de les zones turístiques.

El treball de la dona i l’auge de la gastronomia no són aliens, és clar, a l’augment de les botigues de menjars preparats de qualitat i del nombre de restaurants que reben reconeixement en les guies gastronòmiques.

El treball de la dona fora de la llar, en un context en què els nuclis familiars es componen, en general, de pares i fills, i el nombre creixent de famílies monoparentals són dos factors que han motivat un augment important de demanda de cangurs, de llars d’infants i d’activitats extraescolars, perquè tinguin cura dels nens i les nenes (dels més petits als més grans) mentre els pares realitzen activitats de treball o d’oci. L’oferta de llars d’infants assequibles per a atendre els més petits és encara limitada i insuficient, atesa la demanda que se’n fa, i constitueix un problema per al treball de les dones i l’educació dels petits.

D’altra banda, el nombre d’activitats extraescolars per a nens, dirigides per professors i monitors, ha augmentat molt. Destaquen els esports, la música, el dibuix i la pintura, les manualitats, l’excursionisme i el ball, per exemple, que es realitzen a les mateixes escoles, esplais, centres especialitzats i domicilis. L’accés a aquestes activitats és encara limitat, tant per raons territorials com, també sovint, pressupostàries.

De la mateixa manera, l’allargament de l’esperança de vida ha motivat l’augment del nombre de persones empleades que tenen cura de la gent gran, tant als domicilis d’aquestes persones –durant algunes hores o de manera permanent–, com als geriàtrics o als centres de dia, on també s’atenen persones discapacitades de qualsevol edat. Cal remarcar la previsió segons la qual augmentarà el treball de la dona en totes les activitats que s’acaben d’esmentar, ja que de fet la taxa d’activitat femenina ha crescut molt i ha passat del 38,6% de l’any 1986 al 65,5% del 2003, però encara és baixa i sensiblement inferior a la dels homes (82,3% el 1986 i 85,1% el 2003). Si es tenen en compte les taxes d’ocupació, la diferència entre gèneres és encara més elevada, el 56,5% el 2004 pel que fa a les dones i el 78,8% pels homes. A l’estat espanyol la taxa d’ocupació de les dones el 2004 era del 48,5% i a la Unió Europea, del 55,5%.

Educació, recerca i formació continuada

La creixent percepció social de la importància de l’àmbit educatiu ha motivat que sigui considerat com a necessitat social bàsica, i això ha generat un increment significatiu de les activitats educatives. Cada vegada hi ha més persones, famílies, gestors públics, analistes econòmics i empresaris, entre d’altres, que creuen que l’educació permet augmentar el benestar i les oportunitats laborals, i també la productivitat de l’economia i la cohesió social.

Tot i que l’oferta educativa és encara limitada en quantitat i en qualitat, ha generat un augment sensible de treball dedicat a l’ensenyament i, també, d’oferta de treball qualificat. El creixement de la recerca es pot relacionar també amb aquesta més gran valoració que es fa de l’àmbit educatiu. L’opció per una societat en què el saber sigui l’eix del desenvolupament comporta, però, la necessitat de destinar més esforços i recursos a l’educació i a la investigació, i a fomentar la creativitat.

Pel que fa als més petits, l’augment progressiu del nombre i de la qualitat de llars d’infants és degut, d’una banda, al reconeixement de la influència de la formació rebuda els primers anys de vida en el comportament posterior de les persones, i de l’altra, a la demanda creixent de les dones que volen compaginar el fet de ser mares i treballar.

L’allargament de l’ensenyament obligatori fins a setze anys i la formació professional com a alternativa al batxillerat, han requerit nou professorat. Cal tenir en compte, però, que el nombre d’alumnes que accedeixen a aquest ensenyament ha anat variant amb els canvis en la piràmide d’edats, uns canvis que reflecteixen al seu torn els moviments en la taxa de natalitat i en la immigració.

Respecte de l’ensenyament universitari, en destaca un creixement important: s’ha ampliat l’oferta de places, d’especialitats, de titulacions i d’institucions universitàries, i s’ha estès pel territori. L’ampliació s’ha dut a terme amb la incorporació de noves disciplines com, per exemple, les de ciències polítiques, sociologia, enginyeria de camins i odontologia, que només s’impartien a Madrid, o com les d’informàtica i biomedicina, que incorporen noves àrees de coneixement científiques i tecnològiques a les universitats catalanes. S’ha ampliat, igualment, el nombre de diplomatures, les especialitats de cada llicenciatura, els doctorats, els cursos de postgrau i els màsters.

Al final del s. XX, el sector educatiu i de formació continuada, que ha incorporat plenament les noves tecnologies, ha experimentat un gran creixement, i ha facilitat l’accés no presencial a un gran nombre de llicenciatures i diplomatures. A la fotografia, seu central de la Universitat Oberta de Catalunya a Barcelona.

Fototeca - Carme Pérez

Ha crescut el nombre d’universitats públiques i privades, i el de les àrees territorials que les acullen. De fet, les universitats a distància permeten estendre l’ensenyament universitari arreu, gràcies a l’ús d’Internet. Les universitats de Barcelona, Bellaterra, Girona, Lleida, Tarragona, Sabadell, Terrassa, Castelldefels, Sant Feliu de Llobregat, Vic i Vilafranca del Penedès són alguns exemples de la diversitat numèrica i territorial de les universitats catalanes. A més, la Universitat Oberta de Catalunya ha obert centres de suport a Ciutadella, Manacor, Eivissa, València, Madrid, l’Alguer i Brussel·les.

Tot i que a les universitats ha augmentat la investigació, i la col·laboració entre les universitats i les empreses és cada vegada més intensa, encara cal recórrer camí si es vol ocupar un bon lloc en el rànquing internacional de recursos destinats a la recerca, el desenvolupament tecnològic i la innovació (R+D+i), com també pel que fa al nombre d’investigadors o de patents registrades.

Així, per exemple, la despesa en recerca i desenvolupament a Catalunya (1,1% del PIB), una mica superior a la mitjana espanyola (0,9%), és encara massa distant de la mitjana europea (1,8%), o de les de França (2,33%), els EUA (2,55%) i el Japó (2,8%).

Pel que fa als investigadors, a Catalunya n’hi ha 3,6 per 1 000 habitants, una xifra destacable però força inferior, per exemple, a la d’Irlanda (5,1‰), França (6‰) i Suècia (8,6‰). Aquesta escassetat relativa de recursos prové, d’una banda, de la insuficient atenció que les institucions públiques dediquen a aquesta problemàtica, i de l’altra, de l’escàs o fins i tot nul interès de massa empreses per la R+D+i.

Amb tot, per exemple, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) ha promogut tres plans de recerca. Igualment, el Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM) del Departament de Treball i Indústria ha impulsat, amb la participació d’universitats i centres de recerca públics, la creació de la Xarxa d’Innovació Tecnològica (Xarxa IT), dirigida a incrementar la capacitat d’innovació de les empreses. En aquesta xarxa, hi participen unitats i grups de recerca del CIDEM, el CIRIT, la UAB i les universitats de Barcelona, Girona, Lleida i Vic, Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Rovira i Virgili, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, i el Consell Superior d’Investigacions Científiques.

D’altra banda, el sector privat ha anat augmentant, encara que es considera que ho ha fet d’una manera insuficient, la seva participació en les despeses de recerca i desenvolupament: el 1994 la despesa privada en aquest àmbit representava el 60,22% del total, i el 1998, el 63,9%.

A més, la demanda creixent de gestors i de tècnics d’una economia que es va modernitzant ha motivat l’expansió d’institucions privades dedicades a la formació de directius i d’especialistes en l’administració d’empreses. ESADE i IESE són les que han adquirit més prestigi; IESE, per exemple, imparteix cursos a Munic, Xangai, São Paulo i el Caire, i ESADE té acords de col·laboració internacional amb més de vuitanta universitats.

La constatació, també, del fet que les transformacions econòmiques derivades de la modernització i de la globalització de l’economia requereixen una formació continuada del treball, ha generat un augment de l’oferta de cursos de reciclatge. És remarcable en aquest sentit l’increment de cursos d’informàtica i d’anglès. No obstant aixó, l’interès de la majoria d’empreses en la tasca de reciclatge dels treballadors és escàs, malgrat que l’ampliació de coneixements és cada cop més imprescindible per a l’augment de la productivitat.

La permanència de taxes d’atur elevades (9,2% a Catalunya el 2004; 10,9% a l’estat espanyol; 7,6% a la UE) i una creixent opció de les administracions públiques per les polítiques actives contra la desocupació, han generat una àmplia oferta de formació. Administracions públiques, patronal i sindicats organitzen cursos de reciclatge i de noves formacions. L’eficàcia d’alguns d’aquests cursos ha estat, però, qüestionada. Són destacables els ajuts dirigits a la formació professional que rep Catalunya del Fons Social Europeu.

Cal assenyalar igualment la creixent oferta de cursos dirigits a la gent gran que tracten sobre temes ben diversos –cuina, anglès, informàtica, medicina o economia– i que s’imparteixen principalment en centres cívics, associacions de veïns, centres per a la gent gran i, també, en algunes universitats. Una esperança de vida més llarga, l’augment del nombre de jubilacions anticipades, l’increment de les inquietuds culturals i més atenció de la societat a les necessitats de les persones grans són alguns dels principals factors que han estimulat la demanda i l’oferta d’aquests ensenyaments.

L’àmbit de la salut

L’augment important de les activitats relacionades amb la salut prové del reconeixement social que és un dret bàsic de les persones que permet millorar el benestar personal i social i, també, l’eficiència productiva.

El Servei Català de la Salut té caràcter universal i ha anat ampliant i millorant els seus serveis. És valorat positivament per la qualitat dels serveis mèdics i per la investigació que es realitza als centres hospitalaris públics, en col·laboració sovint amb les facultats de Medicina. No obstant això, l’oferta d’aquest servei és encara insuficient per la demanda que se’n fa, i presenta problemes importants de finançament.

Els serveis sanitaris públics inclouen des de l’atenció de metges generalistes, especialistes i ajudants tècnics sanitaris als centres d’atenció primària, fins a l’assistència hospitalària. S’han anat modernitzant i estenent per, pràcticament, tot el territori català.

Les investigacions coordinades o unificades d’hospitals i de facultats de medicina han comportat avenços científics de transcendència internacional. Els resultats obtinguts, per exemple, en el tractament de la malària, en són una bona mostra. D’altra banda, la importància que ha adquirit la recerca en el camp de la biomedicina ha motivat que la Generalitat de Catalunya doni suport a la creació d’una bioregió que aglutini el sector públic i privat i que situï Catalunya en una posició capdavantera en aquest àmbit. La bioregió catalana té com a finalitats crear un entorn adequat per a afavorir la transferència de tecnologia eficaç, potenciar la implantació de les noves tecnologies per a millorar la competitivitat industrial existent i desenvolupar un sector biomèdic i biotecnològic dinàmic capaç de generar noves tecnologies mèdiques que aportin beneficis per a la qualitat de vida. El Projecte 22@ Barcelona inclou la formació d’un clúster, és a dir, l’agrupació d’empreses d’un mateix sector que comparteixen, per exemple, tecnologia o treballadors, en aquesta zona del Poblenou.

Les mútues, els metges i els centres sanitaris privats completen l’àmplia oferta sanitària. Centres com, per exemple, l’Institut Barraquer d’oftalmologia o l’Institut Universitari Dexeus gaudeixen de reconeixement internacional. L’auge d’algunes especialitats mèdiques i sanitàries es relaciona, d’altra banda, amb els canvis econòmics i socials que han suscitat l’agudització de certs problemes de salut i n’han creat de nous. S’ha registrat, per exemple, un augment de l’estrès, les depressions, la drogoaddicció, derivats de l’excés o la manca de feina, de la inseguretat respecte del treball o de les dificultats d’aconseguir més cohesió social. Aquests problemes afecten de manera creixent persones de qualsevol grup social, tot i que els qui estan poc qualificats hi estan més exposats. Requereixen una atenció creixent de psiquiatres i psicòlegs. A més, l’alta taxa d’accidentalitat, relacionada tant amb l’elevat percentatge de treball temporal o no declarat com amb el trànsit, demana l’atenció de serveis mèdics en la tasca de prevenció dels accidents i en la de rehabilitació dels accidentats. L’allargament de l’esperança de vida exigeix, al seu torn, més geriatres i especialistes en malalties que afecten en un grau més elevat la gent gran.

L’opció per les medicines alternatives, les considerades teràpies naturals, ha experimentat un augment progressiu. El volum de la demanda d’homeopatia, medicina natural, medicina tradicional xinesa, acupuntura i teràpies manuals és un bon exemple de la creixent acceptació social d’aquests tipus de medicina i tractaments sanitaris a Catalunya. Es calcula que gairebé un terç de la població catalana hi ha recorregut alguna vegada.

L’oci i el turisme

Les activitats relacionades amb la cultura com són el cinema, el teatre, la música, l’art i la literatura han experimentat una nova florida, tot i les dificultats de finançament que les limiten. Pel que fa a l’oferta de museus, s’ha ampliat notablement. Els museus més importants i visitats són el Museu Picasso, la Fundació Miró, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Arqueològic de Catalunya, el Museu d’Història de Catalunya i la seva xarxa museística i monumental, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i la seva xarxa, el Museu Marítim, el Museu de la Ciència, els museus Dalí o la Sagrada Família, i també els museus petits, variats i valuosos, com són, per exemple, el de l’Aigua, el Tèxtil o els comarcals.

La imbricació del cinema i el teatre amb la televisió i la publicitat ha comportat un augment sensible de professionals i d’empreses ocupats en la realització i producció d’aquesta mena de productes. I, si bé han anat desapareixent molts cinemes de barri, han sorgit multicinemes en les principals poblacions catalanes i les grans àrees comercials. L’afició creixent pel teatre ha suscitat, d’altra banda, l’augment de l’activitat teatral, i també la creació del Teatre Nacional de Catalunya i del complex del Mercat de les Flors, o la recuperació de teatres com, per exemple, el Bartrina de Reus. D’altra banda, cal destacar l’ampli ressò de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega.

La música ha trobat així mateix una nova projecció entre la ciutadania per mitjà, per exemple, dels auditoris o del renovat Palau de la Música Catalana. Diversos municipis organitzen concerts d’estiu, de música clàssica, de jazz, d’havaneres i de músiques ètniques, i també actuacions al carrer. Destaca la qualitat dels concerts d’estiu que es fan, entre altres localitats, a Peralada, Torroella de Montgrí i Vilabertran. Els festivals de jazz de Barcelona, Terrassa i Lleida congreguen figures destacades d’aquest àmbit i constitueixen un impuls al desenvolupament jazzístic. El gran nombre de “músics al carrer” mostra, també, tant l’afició musical com la dificultat de subsistir per mitjà de la música.

L’afició a la literatura ha suscitat activitats literàries que es presenten com un espectacle, per exemple, festivals o lectures de poesia, sessions de lectura de contes o presentacions de llibres. La difusió de les activitats esportives i l’interès per mantenir un bon estat físic (per raons tant d’estètica com de salut) ha motivat un augment de la demanda de professionals per clubs esportius, gimnasos, piscines, estacions d’esquí, golf. També el ioga, el tai-txi, les arts marcials o els esports d’aventura atreuen cada vegada més persones.

El turisme s’ha estès i diversificat. Els turistes vénen, cada cop més, durant tot l’any perquè, a més del sol i el mar, cerquen una oferta cultural, esquí i les temperatures agradables a les zones muntanyoses durant l’estiu. A més, l’afició dels catalans per fer turisme dins i fora del país ha experimentat un fort creixement. El turisme ha rebut, també, un nou impuls amb els programes dirigits a jubilats i a persones de la tercera edat. Aquest auge ha contribuït a impulsar les activitats en el ram de l’hoteleria, el turisme rural, les ofertes culturals, la proliferació d’agències turístiques i la confecció de guies turístiques.

Modernització de l’economia

Pel que fa a la producció i distribució de béns i serveis la creixent modernització de l’economia i l’augment de la competència han comportat canvis destacables en aquestes activitats. S’han anat incrementant de manera significativa les activitats relacionades amb la gestió, la programació, el control, la investigació, la innovació, l’estudi i la captació de mercats, i també amb l’assessorament tècnic, logístic, financer i jurídic a les empreses, la qual cosa exigeix un augment significatiu de treballadors amb qualificacions mitjanes i altes. Així doncs, si es volen potenciar tots aquests canvis, cal dedicar més recursos tant a la formació com a la innovació.

En l’àrea de la producció industrial, s’observa que les indústries més innovadores, com la microelectrònica, la química, la farmacèutica o l’automoció, s’han anat convertint en bàsiques per al creixement econòmic. I que sectors tradicionals, com el tèxtil, renovats en part, han de seguir amb processos de reconversió, ja que la innovació, el disseny i la qualitat són els elements que confereixen més valor afegit i competitivitat als seus productes. Mango o Dogi són bons exemples d’empreses multinacionals tèxtils catalanes competitives; Mango és la segona companyia exportadora del sector tèxtil espanyol.

En el treball de distribució de productes, destaca la tendència a l’augment de la venda tant en supermercats com en grans superfícies, situades sobretot a la perifèria de les zones més poblades. S’ha generalitzat, d’altra banda, la celebració de fires per mostrar i vendre productes de tota mena, monogràfiques o no, petites i grans i en diverses localitats catalanes. S’ha iniciat, també, la venda de productes per mitjà d’Internet.

Les ajudes provinents del Fons Europeu de Desenvolupament Regional han tingut un paper significatiu en la modernització de l’economia a Catalunya. N’és un bon exemple el suport que ofereix l’Institut de Recerca Aplicada de l’Automòbil (IDRADA), que proposa serveis tecnològics a les empreses de l’automoció, per a la construcció del complex de prova i homologació de vehicles més gran de l’estat espanyol a la província de Tarragona.

La construcció

Totes les activitats relacionades amb la construcció tant d’habitatges com d’infraestructures han experimentat un creixement extraordinari els darrers quinze anys. L’important increment de la construcció d’habitatges s’atribueix a l’augment de la demanda relacionada amb l’ampliació de les aglomeracions urbanes, la proliferació de segones residències, la inversió d’estalvis en la compra d’habitatges –en molts casos per a evitar els riscs de la borsa– i, també, amb l’especulació i al blanquejament de diners. A més, les reformes urbanes relacionades, per exemple, amb les Olimpíades del 1992 i el Fòrum de les Cultures del 2004, o les d’obres de construcció d’infraestructures necessàries per al creixement econòmic i urbà, com l’Eix transversal o els túnels de la xarxa viària catalana, han impulsat les activitats d’aquest sector.

La petita producció i distribució artesana i artística

La petita producció i distribució artesanal i artística ha pres un nou protagonisme. L’elaboració i venda de roba, bijuteria, queviures (formatges, mel, embotits, pastisseria), música, pintura, teatre i performances són algunes d’aquestes activitats. Les dificultats de generar ocupació, l’augment de la demanda de productes diferenciats o únics, la preferència dels joves per activitats artístiques que tenen, però, difícils sortides professionals, i l’opció d’un nombre no menyspreable de joves i grans per una vida més lliure, han contribuït al seu desenvolupament.

L’àmbit ecològic

Un sector en creixement és el que s’ocupa de les energies no contaminants i renovables, com l’eòlica i la solar. A la fotografia, panell solar instal·lat en ocasió del Fòrum de les Cultures del 2004 a Barcelona.

Fototeca.cat

L’augment de la sensibilitat social respecte dels problemes ecològics que s’han anat plantejant amb el creixement econòmic ha motivat el desenvolupament d’activitats orientades a combatre’ls i evitar-los. La pol·lució de l’atmosfera, la contaminació de les aigües o bé determinades manipulacions dels productes agraris i ramaders susciten, per exemple, la producció d’energies alternatives com l’eòlica, millores en el subministrament d’aigües, una encara reduïda però destacable producció agrícola ecològica i l’èxit de les botigues especialitzades en la venda d’aquests productes. L’opció creixent per l’energia eòlica i solar origina la construcció de parcs eòlics i l’ús de plaques solars.

Així mateix, l’escassetat d’aigua i, en especial d’aigua potable, ha motivat la construcció i modernització d’un nombre creixent de plantes potabilitzadores (les de Sant Adrià de Besòs, Abrera i la Tordera en són alguns exemples), i importants obres de canalització de l’aigua vers les aglomeracions urbanes, principalment les que connecten amb la xarxa de l’àrea metropolitana de Barcelona. S’ha iniciat, també, l’aprofitament de l’aigua de mar amb la construcció de la planta dessaladora de Blanes, que assegura l’abastament d’aigua de qualitat a la població d’aquesta zona amb un mínim impacte mediambiental.

El pacte social

El paper que s’ha atribuït al pacte social per aconseguir més cohesió social i benestar requereix una presència viva dels agents socials i la creació d’organismes que afavoreixin aquests pactes. En aquest sentit, es detecta un augment d’activitats destinades a facilitar acords entre agents socials –sindicats i patronal– i també entre aquests i les administracions públiques.

Les tasques que realitzen sindicats i patronal coincideixen en bona part: assessoren, duen a terme estudis sobre la situació econòmica i sobre el mercat de treball, organitzen cursos, debats, publiquen butlletins, revistes, llibres. Però sovint difereixen, és clar, respecte dels continguts, ja que els seus interessos són, en bona part, oposats. Els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, tenen seu a les principals poblacions catalanes. Les organitzacions de la patronal, com per exemple el Foment del Treball Nacional, PYME-SEFES o la Cambra de Comerç, són també presents a tot el territori. Altres organitzacions, com per exemple el lobby del Cercle d’Economia, arriben a bona part del territori a través dels seus socis.

Fruit del diàleg establert entre els agents socials i les administracions públiques ha estat la creació d’organismes com els consells econòmics i socials o els observatoris del mercat de treball (a nivell català i en diverses comarques), des d’on es realitzen o es promouen anàlisis i propostes respecte a la situació econòmica i social i sobre temes específics relacionats amb el mercat de treball. Aquests organismes pretenen apropar els interessos contraposats de patronal i sindicats i ultimar la firma de pactes que afavoreixin una cohesió social més gran i un millor funcionament de l’economia.

En aquest context, cal esmentar el Pacte per a la competitivitat o Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia, signat al febrer del 2005 per les conselleries d’Economia i Finances, Treball i Indústria, i Comerç, Turisme i Consum conjuntament amb les organitzacions empresarials Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME i els sindicats CCOO i UGT. Per mitjà d’un seguit de mesures es pretén aconseguir, a mitjà i llarg termini, un creixement econòmic sostenible i de qualitat que beneficiï empreses i treballadors.

La societat civil

Les diverses activitats provinents de la societat civil han anat adquirint un paper força rellevant. Entre aquestes activitats destaquen les que tenen lloc en centres cívics, associacions i ONG. Són realitzades tant per treball remunerat com per voluntariat. Els centres cívics ofereixen, en general, una gran varietat de serveis i activitats: biblioteques, ludoteques per als més petits, cursos –per exemple, d’idiomes o gimnàstica–, conferències, exposicions, cinema, teatre. Els horaris són, però, en general massa limitats. Hi col·laboren ajuntaments i ciutadania.

El nombre d’associacions registrades és molt elevat, tot i que la majoria generen poca activitat; en són un exemple les associacions d’exalumnes de centres d’ensenyament. N’hi ha d’altres, però, com les associacions de veïns, les ONG, les associacions esportives, les fundacions, o associacions d’ajuda a les persones marginades, que desenvolupen programes molt dinàmics. Des de les associacions de veïns s’emprenen tasques per a conscienciar i aconseguir que es resolguin problemes específics dels barris, especialment els urbanístics. Sovint també ofereixen alguns serveis o activitats lúdiques allà on no existeixen centres cívics o aquests no en programen.

L’afició pels esports ha motivat que s’hagi ampliat sensiblement el nombre de centres esportius i l’oferta de les activitats que s’hi fan. Destaquen especialment els clubs dedicats al futbol, al tennis, al golf, a la gimnàstica, a la natació o a diversos esports alhora. El Futbol Club Barcelona n’és, és clar, el màxim exponent, tant pel nombre elevat de socis com pel d’activitats que duu a terme.

D’altra banda, durant els últims anys s’han constituït un nombre destacable de fundacions dedicades a l’estudi i a la difusió de temes molt diversos, creades per particulars o per empreses privades, públiques o col·lectives. Algunes d’aquestes organitzacions, com per exemple la Fundació Jaume Bofill, la Fundació Un Sol Món i la Fundació Miró, generen molta activitat (exposicions, estudis, conferències).

L’augment important de professionals titulats ha fet que les activitats dels col·legis professionals hagin augmentat i s’hagin diversificat. Ofereixen als col·legiats des d’assessoraments diversos fins a cursos de reciclatge o borses de treball.

Un augment de la sensibilitat ciutadana pel que fa als problemes socials dins i fora del país ha motivat la creació d’un nombre important d’organitzacions no governamentals (ONG) amb finalitats específiques molt diverses. Des de fer companyia a gent gran que viu sola o a facilitar roba i mobiliari a famílies pobres dins el país, fins a les organitzacions que es constitueixen per ajudar les persones de països pobres o en guerra, o per actuar sobre problemes específics com la fam o les mancances sanitàries que pateixen molts d’aquest països. Intermón, Metges sense Fronteres o Pallassos sense fronteres, per exemple, mantenen i desenvolupen activitats destacables dins i fora del nostre país.

Altres ONG es plantegen com a finalitat alertar i actuar sobre problemes del medi ambient. Hi ha organitzacions d’àmbit global com és el cas de Greenpeace, i d’altres d’àmbit català, comarcal o local que s’ocupen dels problemes mediambientals internacionals i, també, dels del seu territori.

Cal mencionar igualment les ONG dedicades a protegir animals, que viuen en llibertat –per exemple, els que es troben en perill d’extinció– i dels domèstics que són abandonats o maltractats.

La immigració

El creixent flux immigratori ha generat noves necessitats i activitats, que han provocat un fort augment, per exemple, de locutoris i serveis per a fer transferències monetàries, i de botigues, restaurants, centres de reunió, publicacions i ràdios, específics de les distintes cultures. El creixement de l’onada immigratòria ha motivat que les principals institucions financeres ofereixin serveis de transferències i hipoteques per a comprar habitatges per als col·lectius d’immigrants.

D’altra banda, el treball dels immigrants és cada vegada més indispensable per a poder realitzar activitats econòmiques com, per exemple, la recol·lecció de fruita, les tasques d’ajudant de cuina, de cambrer o de neteja a l’hoteleria, o el treball de paleta. En les tasques d’atenció a infants i persones grans, ja hi és important el treball dels immigrants. Cal destacar també la participació de part d’aquest col·lectiu en l’economia no declarada, sigui en la fabricació de productes en tallers o habitatges, o en la venda itinerant d’objectes diversos al carrer.

S’ha de remarcar, però, que malgrat que la població immigrant ocupa majoritàriament llocs de treball de qualificació baixa i precaris, el nivell de formació de bona part d’aquesta població no és pas baix. El Pla de Ciutadania i Immigració (2005- 08) preveu accions que volen garantir la igualtat i la integració dels nous ciutadans. Publicacions com “El Hispano” o les activitats culturals organitzades per l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana ja hi estan contribuint. L’any 2004, el 7,8% dels afiliats a la Seguretat Social a Catalunya eren estrangers; a l’estat espanyol eren el 6,2%.

Noves maneres de realitzar el treball

Gestió i innovació

Es constata que les empreses que incorporen noves formes de gestió i innovacions són les que s’adapten millor als canvis, augmenten la seva productivitat i són més competitives. Les noves formes de gestió comporten l’adopció de nous mètodes de direcció que atribueixen un paper central a la programació, a reduir els costos operatius, a la gestió per processos, a la flexibilització de contractació laboral, al control de tasques, a la captació de nous mercats i a la innovació constant en tecnologia i en productes.

Es dóna, per exemple, cada vegada més rellevància a l’obtenció de productes nous o diferenciats, sigui per mitjà de la recerca, el disseny, la marca o la denominació d’origen, i també a la introducció d’innovacions tecnològiques i organitzatives.

Les noves tecnologies

La introducció de noves tecnologies en els processos de producció a Catalunya ha comportat un procés d’automatització del treball important, la introducció més puntual de robots i, els darrers anys, la informatització de moltes tasques. Aquestes innovacions comporten canvis en la quantitat i en la qualitat del treball necessari i n’augmenten la productivitat. Reclamen menys treball humà per unitat produïda, permeten prescindir de bona part del treball gens o poc qualificat, i exigeixen més treball qualificat.

L’opció per les innovacions tecnològiques requereix l’augment de les despeses en recerca i desenvolupament, més treball d’enginyers, programadors, controladors, tècnics de manteniment i especialistes en maquinari i en programari, i que tot el personal tingui els coneixements adequats per a poder aplicar aquestes tecnologies amb la màxima eficiència. Així, l’augment esperat de la productivitat i de la rendibilitat derivades de les inversions en innovacions tecnològiques pateix encara la insuficient difusió dels coneixements necessaris per al seu ús. La formació és més i més indispensable per a l’economia.

Les noves tecnologies s’utilitzen especialment a les grans empreses i cada vegada més a les mitjanes, però encara massa poc a les petites, que són les que predominen en el teixit productiu català. Es van aplicant amb intensitat i eficiència en activitats ben diverses, com són les indústries bàsiques de transformació o la fabricació de material elèctric. De fet, la introducció d’aquestes tecnologies en les tasques agropecuàries ha permès augmentar de manera significativa la productivitat de les granges dedicades a la producció de llet, per exemple.

En bancs i caixes, els caixers automàtics o els serveis que s’ofereixen a Internet han canviat l’organització del treball i la manera de desenvolupar-lo. En la venda de qualsevol producte, les “botigues” d’Internet han permès agilitar la comprovació d’estocs i facilitar les operacions de compravenda.

La innovació tecnològica rep el suport institucional, que pretén una difusió més gran i un ús més eficient de les noves tecnologies. Els ajuts són, però, reduïts en comparació amb els que ofereixen la majoria dels països de la Unió Europea, que a més tenen unes economies més desenvolupades. El suport que ofereixen les institucions públiques es concreta en ajuts directes (fiscals, crediticis) a empreses, i en el foment de parcs tecnològics, vivers d’empreses i agrupacions empresarials (clúster).

Pel que fa al sector tèxtil, el Pla del tèxtil del 2005 del Departament de Treball i Indústria ofereix, per exemple, ajuts a empreses amb projecte de recerca, desenvolupament i innovació i, també, per a la formació de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació.

Vista aèria del Parc Tecnològic del Vallès, constituït el 1987 pel CIDEM (Centre d’Innovació i de Desenvolupament Empresarial) i el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, amb l’objectiu de generar sinergies entre empreses i institucions i fomentar l’acostament de les empreses a les fonts de coneixement.

Fototeca - Montse Catalán

El Parc tecnològic del Vallès, el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, el Viver d’Empreses de Barcelona Activa i el Viver d’Empreses de la Universitat Autònoma de Barcelona són exemples emblemàtics de la col·laboració de les administracions públiques amb les empreses. Així mateix, com s’ha vist, la Xarxa de Centres de Suport a la Innovació Tecnològica (Xarxa IT) –impulsada pel CIDEM i pel DURSI– pretén facilitar a les empreses l’accés als serveis d’innovació tecnològica per tal que augmenti la capacitat d’innovació de tot el teixit productiu català.

La identitat digital (idCat) emesa per l’Agència Catalana de Certificació permet, per la seva banda, agilitar i garantir molts dels tràmits que han d’efectuar les empreses. Facilita, així, els tràmits telemàtics amb les administracions públiques, i garanteix la identitat i la confidencialitat dels correus electrònics o bé de les transaccions.

La flexibilització del mercat de treball

La creixent flexibilització del mercat de treball ofereix a les empreses més llibertat per a poder establir les relacions laborals que considerin més adequades als seus interessos. S’ha anat introduint una progressiva flexibilització en la contractació laboral pel que fa a la durada dels contractes, l’acomiadament, les hores de treball, els salaris, la mobilitat, les vacances. Les empreses poden acomiadar legalment els treballadors amb més facilitat, suspendre durant un cert temps els contractes, optar per contractes temporals i aplicar jubilacions anticipades. Uns nous contractes indefinits permeten, per exemple, acomiadar els treballadors de forma procedent, al·legant que és necessari per a la producció, i disminuir, així, les indemnitzacions. Aquests contractes permeten, també, reduir els tràmits burocràtics de la rescissió. La facilitat d’obrir expedients de regulació d’ocupació fa més àgil, d’altra banda, la suspensió de les relacions laborals per un temps o de manera definitiva. Els contractes temporals permeten, a més, que les empreses optin per una relació laboral amb el temps limitat, encara que el tipus d’activitat no ho justifiqui. A Catalunya, aquests contractes representen encara el 22% del total (el 30% a l’estat espanyol) tot i que s’ha aconseguit reduir-los; en fan ús tant el sector privat com, de vegades, el públic. El sistema de jubilacions anticipades permet, al seu torn, que els treballadors es jubilin abans dels seixanta-cinc anys. Les hores de treball es flexibilitzen a través dels contractes a temps parcial, i per mitjà de les hores extres declarades o no. Els contractes a temps parcial representen el 12% del total, xifra inferior a la mitjana europea; sovint, però, no satisfan els treballadors perquè aporten menys ingressos i menys formació. Així mateix, cada vegada és més freqüent que les empreses allarguin el nombre de les hores de treball més enllà del que s’estableix al contracte, sense que es comptabilitzin totalment o parcialment com a hores extres. D’altra banda, però, s’han establert acords entre algunes empreses i els seus treballadors que han permès una flexibilització de les hores d’entrada i sortida que afavoreixen, en general, els uns i els altres.

De mostres de la tendència a la flexibilització de la contractació laboral, se’n troben també en els intents i l’assoliment –en alguns casos– que els increments salarials es determinin del tot, o en part, en funció dels augments de la productivitat, que els treballadors estiguin obligats a la mobilitat funcional i territorial o que es fraccionin les vacances.

El treball no declarat

El treball no declarat és, però, la manera més flexible de portar a terme una feina, ja que es manté al marge de qualsevol regulació. Se li atribueix un pes creixent en l’economia actual i es realitza en empreses submergides, a domicili o sota la forma d’hores extres no comptabilitzades. Alguns carrers de Sabadell, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o el carrer de Trafalgar de Barcelona mostren, per exemple, la vitalitat de l’economia no declarada. De fet, al treball no declarat i als contractes temporals, se’ls atribueix l’alta inseguretat i accidentalitat laboral que hi ha a Catalunya.

L’externalització i el sistema just a temps

L’externalització de treballs i l’anomenat sistema just a temps (JIT, sigla de l’anglès just in time) són formes d’organització del treball que, en un grau més o menys elevat, van adoptant moltes empreses, ja que formen part de les noves formes de gestió empresarial. L’externalització d’activitats, lligada a la gestió per processos, permet a les empreses reduir els costos operatius i disminuir responsabilitats respecte al treball. Creix, així, el nombre d’empreses que subcontracten part del treball a d’altres empreses –sovint subsidiàries o dependents, i de dins o de fora del país–, o a treballadors autònoms o no declarats. El cas de les empreses de la construcció que han reduït plantilles de manera dràstica i contracten treballadors autònoms o no declarats, a vegades els mateixos que havien acomiadat, per realitzar els treballs propis de les empreses, és paradigmàtic.

Per mitjà del sistema just a temps, les empreses tracten de reduir o eliminar els estocs, i, és clar, el nombre de treballadors que se n’ocupaven. Aquest sistema requereix una mobilitat àgil tant de les entrades com de les sortides i, per tant, reclama la millora de les infraestructures, entre les quals la del transport, i al mateix temps una alta cohesió social. Cal remarcar que les regulacions temporals d’ocupació es poden considerar com a aplicació del sistema just a temps al factor treball, ja que afavoreixen, com s’ha vist, que les empreses adaptin el nombre de treballadors a les seves estratègies respecte de la producció.

Concentració empresarial

La concentració empresarial ha augmentat els darrers anys. Tanmateix, la creació de petites empreses i, fins i tot, de microempreses ha estat, també, important.

Amb les fusions, les absorcions i la creació de multinacionals, les empreses tracten arreu d’ampliar els negocis, obtenir quotes més elevades dels mercats internacionals, diversificar riscos i disminuir costos; i una bona part d’aquesta reducció de costos s’aconsegueix mitjançant reestructuracions i reduccions de plantilles. Aquestes estratègies empresarials es duen a terme en indústries de tota mena, bancs o caixes, empreses d’assegurances o de transports, és a dir, pràcticament en qualsevol activitat econòmica. D’altra banda, l’absorció d’empreses d’activitats diferents a la pròpia, per tal de diversificar riscs i per participar en altres negocis, és cada vegada més freqüent.

En l’àmbit de la distribució s’han produït, a més, altres formes de concentració de les activitats. S’observa una important concentració comercial en grans superfícies, com per exemple les de Montigalà a Badalona. Aquest fet ha motivat que s’obrís un debat sobre si aquests grans centres comercials constitueixen una competència deslleial per al petit comerç, i que s’hagin establert ja algunes limitacions a la seva creació.

El petit comerç urbà experimenta, també, una tendència a la concentració. Cada cop hi ha més botigues que formen part de cadenes distribuïdores i que, fins i tot, n’adopten el nom o l’afegeixen al seu distintiu. Així, s’han anat expandint pel teixit urbà cadenes de supermercats –principalment dedicats a la venda de queviures–, de ferreteries, o de botigues dedicades a la venda de productes naturals; les marques Cofac i Natura en són alguns exemples. I aquesta creixent presència de marques en els mercats ha comportat la creació de cadenes de distribució i de botigues que n’adopten el nom. D’altra banda, és cada vegada més freqüent el règim de franquícies.

S’han multiplicat les botigues especialitzades en productes a bon preu, anomenades inicialment “Tot a cent” i que, amb l’adopció de l’euro, han pres noms diversos.

Paral·lelament a la concentració, s’ha creat un nombre important de petites empreses, encara que la vida de la majoria d’elles sigui curta. Un conjunt de factors, com la tendència de les empreses a externalitzar activitats i la dificultat dels que no tenen feina per a obtenir-ne o l’empitjorament de les condicions de treball dels assalariats, han impel·lit un nombre creixent de treballadors a provar sort i constituir una petita empresa. S’han creat petites empreses dedicades a la producció i la distribució d’una gran varietat de productes, d’elements informàtics a pastissos. Han sorgit, també, un bon nombre de petites botigues, noves o transformades, especialitzades en la venda de productes ben diversos: de la xocolata al pa, dels objectes d’art als productes ètnics.

Les dificultats de finançament dificulten aquests processos. Les societats de capital de risc, escasses encara a Catalunya, es considera que són un bon instrument per a afavorir la creació de les petites empreses que són econòmicament viables.

La Generalitat de Catalunya i alguns ajuntaments ofereixen ajuts a la creació de negocis. El viver d’empreses, com l’impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, n’és un exemple.

La dispersió territorial

La dispersió territorial de les activitats empresarials és practicada per grans i mitjanes empreses, que cerquen reduir costos i també, sovint, conquerir nous mercats. Les multinacionals han adoptat, aquí i arreu, la dispersió territorial de les seves activitats. Però, si bé n’hi ha que abandonen el territori català, d’altres deslocalitzen només part de les activitats que hi realitzaven, i d’altres s’han instal·lat per primera vegada a Catalunya. Cal dir que la xarxa de petites i mitjanes empreses diversificades del teixit industrial català constitueix un mercat de subcontractació i d’elaboració essencial per a les grans empreses que treballen a Catalunya. Creix, d’altra banda, el nombre d’empreses multinacionals autòctones que consideren que han de deslocalitzar part de les tasques, en especial les més intensives en mà d’obra, per a ser competitives. Es deslocalitzen tota mena d’activitats, des de la fabricació de peces –en la metal·lúrgia o el tèxtil– fins al màrqueting via telefonia.

La globalització de l’economia i la gestió per processos facilita a les empreses el trasllat de cadascuna de les activitats que constitueixen el procés de producció allà on creguin que les condicions de producció són les més favorables. El Marroc, la Xina, l’Índia, els països de l’Est d’Europa són els principals receptors de les activitats deslocalitzades els darrers anys. El Regne Unit i els EUA són també receptors d’inversions de multinacionals catalanes com, per exemple, Abertis o Agbar.

Les empreses practiquen igualment la dispersió territorial de les seves activitats dins del territori català. Instal·len o bé traslladen fàbriques o oficines en contrades allunyades de les aglomeracions urbanes; busquen terrenys més barats, menors costos laborals i fiscals i, si és el cas, obtenir unes altes plusvàlues de la venda dels terrenys on estaven situades les instal·lacions que es traslladen.

Treball a domicili i teletreball

El treball a domicili té un pes destacable. S’hi efectuen des de noves activitats relacionades amb la informàtica fins a la tradicional i reviscolada confecció a domicili. La permanència de taxes altes de desocupació, la insuficient oferta de treball estable, l’externalització d’activitats, salaris insuficients i el creixement de l’economia no declarada són les principals causes del rebrot del treball a domicili.

El teletreball es va difonent a poc a poc a Catalunya. Aquesta nova forma de treball permet una ocupació que, per mitjà de les noves tecnologies, pot realitzar moltes de les feines de les empreses a distància –siguin tasques d’administració o de direcció–. Es fa, en bona part, a domicili. També facilita, però, la mobilitat territorial de directius, tècnics i comercials, una mobilitat cada vegada més imprescindible en una economia globalitzada. La difusió del teletreball troba limitacions, però, que provenen dels problemes de comunicació i coordinació provocats per la distància, i també, el cost elevat de la telefonia. En aquest àmbit es troben treballadors amb contracte laboral i treballadors autònoms i no declarats.

Treball artesà i artístic

Tant el treball artesà com bona part de l’artístic han pres rellevància, i constitueixen formes alternatives de treball. Comprenen tasques de producció manual que es fan a casa, al taller o al carrer; inclouen sovint la feina d’aconseguir compradors. És freqüent, per exemple, veure paradetes en mercats i fires de moltes poblacions catalanes, en les quals s’exposen, es venen i es fan, productes artesans o artístics. Les jornades de tallers oberts mostren un creixement de l’opció per la realització d’aquests treballs i apropen aquesta producció a la ciutadania. Artesans i artistes són habitualment treballadors autònoms o no declarats.

Treball voluntari

El treball voluntari es va estenent al mateix temps que ho fa l’economia comunitària o associativa. Es caracteritza per l’absència de pagament en diners i es fa per raons de solidaritat o, simplement, per millorar l’autoestima. En el voluntariat hi participen joves i grans, i amb qualificacions ben diverses. S’hi dediquen des de poques hores a moltes i es porta a terme dins o fora del país. És destacable la participació del voluntariat en les tasques d’atenció a la gent gran, sia al domicili o en centres d’atenció; van a comprar, fan companyia, llegeixen i passegen amb les persones grans. És també significativa la participació o col·laboració del voluntariat amb tasques tant administratives com tècniques. Els bombers voluntaris de diversos municipis de Catalunya, com per exemple els del Parc de Bombers Voluntaris d’Arenys de Mar, col·laboren amb la Xarxa de Bombers de Catalunya i en formen part.