L’espai del joc

La consciència de l’espai i del temps

La consciència de l’espai i del temps, característica de cada cultura i tradició, influeix d’una manera determinada en la visió del món de les persones i de la comunitat de la qual formen part. De fet, l’espai i el temps han estat constants de les especulacions filosòfiques. En aquest sentit, el filòsof alemany Immanuel Kant considerava que l’espai i el temps són formes a priori de la sensibilitat –no tant conceptes derivats de l’experiència externa com la condició mateixa de tota experiència–. A partir d’aquell moment, les percepcions de l’espai i del temps esdevingueren inseparables, com és evident quan es diu “ara i aquí”, “va succeir en un espai de temps…”, “va tenir lloc en un temps que…”.

Les coordenades espai-temps no són, doncs, simplement dimensions objectives que s’amiden i mesuren, longituds, superfícies, duracions, successions, moviments, sinó que emmarquen el propi pensament i les experiències subjectives, com també configuren la manera de ser-en-el-món, el lloc i l’època en què vivim. Edgar Morin, a La tête bien faite (2001), situa la condició humana segons aquesta situació dialèctica:

“Estem al mateix temps a dins i a fora de la natura. Som éssers alhora còsmics, físics, biològics, culturals, cerebrals i espirituals… Som fills de l’univers, però per causa de la nostra humanitat mateixa, de la nostra cultura, de la nostra ment, de la nostra consciència, ens hem tornat estrangers en aquest univers del qual vam sortir i que ens continua essent al mateix temps secretament íntim.

“Resta en el nostre inconscient una noció d’espai sagrat, d’uns espais densos, forts, singulars, significatius, privilegiats, aïllats, separats de l’espai circumdant, informe, merament quantificable.”

Hi ha límits, hi ha llindars, hi ha ruptures. Roques, fonts, coves, boscos que continuen essent considerats encara avui com a santuaris naturals, llocs carregats de densitat i d’energia còsmica. I no cal dir els temples i els edificis públics, i fins i tot les cases, l’edificació de les quals ha anat tradicionalment acompanyada de ritus de fonamentació, de cobertada, de benedicció o inauguració i de bateig de foc.

Es tracta d’espais estructurats a l’entorn d’un nucli o centre, al voltant del qual tot manté una referència propera o llunyana, dins o fora dels límits que el circumden. Una fita d’on s’ha sortit i a la qual es torna, com Ulisses a la seva pàtria, Ítaca, havent superat proves heroiques. O bé, com diu més planerament el refrany: “Roda el món i torna al Born.” En la consciència de la temporalitat hi ha un temps crònic, continu, lineal, successiu, quantificable, que es compta –un, dos, tres…– o cronometra, i un temps cíclic, expressió del mite de l’etern retorn. Tanmateix, la creació del temps és marcada per un començament i un punt final, com el temps de joc al qual s’entra, i que conclou o bé resta suspès, i al qual es retorna. Un temps oportú, un kairós, que permet recuperar, reviure, recrear, celebrar els esdeveniments de la natura convertits en cultura. D’aquí la relació profunda entre cultura i culte.

La creació de l’espai i del temps en el joc

L’encerclament, el mur, l’afitament, una tanca o un simple traçat a terra funden i defineixen un espai, un univers, i el signifiquen, separant-lo de l’espai estrany, estranger, exterior.

Separar, marcar un traçat, anomenar un lloc atribuint-li un sentit són actes de creació d’un espai. El mitòleg romanès Mircea Eliade trasllada aquest concepte de separació a la creació humana de l’espai: “L’obra dels déus, que és l’univers, és represa i imitada pels homes a escala humana.” La pròpia casa, el barri, la ciutat, el país, la pàtria són microcosmos, una imago mundi, una còpia reduïda de l’univers.

I cada espai té un centre que concentra aquesta significació. El centre és el nucli originari de l’espai, i també del temps, i és font de fertilitat i de vida. El centre de la casa és la llar de foc, nucli de la comunitat familiar, dels seus ritus i records. El centre de la ciutat, que la defineix en contrast amb el desordre i el buit exterior, és la plaça, d’on neixen els carrers en les quatre direccions cardinals i on hi ha la casa de la vila, el temple, el mercat, el pedró, la font, el monument. També la pàtria té un centre, una muntanya còsmica, un arbre, una ciutat, un monument, un santuari. En el joc, el centre és allò que cal tocar per ser salvat (tocar fusta, tocar paret). Si el món se situa sempre al centre és perquè constitueix un cosmos. Com el temps, que gira sempre entorn del present, amb un passat i un futur que s’allunyen i se situen als límits.

Salvador Espriu, a Tereseta-que baixava-les-escales, expressa, des dels seus nítids records d’infant, l’experiència viva de jugar una colla de nois i noies a fet a amagar, a la vila espriuenca de Sinera. La delimitació de l’espai de joc, la relació entre el joc i el temps –en fer-se fosc ja no es podrà jugar–, com s’estableixen i es pacten les regles, la fórmula d’elecció de qui para, el “fer condicions” a un noi amb deficiències motrius com una manera d’integrar-lo al grup… I el ric llenguatge d’infants, que es crea en el joc i amb el joc:

“No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rere-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. […] La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. […] Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa, no t’hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques i no haurem començat a jugar. Au, juguem o no juguem? Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, altra vegada.”

Malgrat que actualment vivim un procés de globalització que absorbeix i esborra la noció de l’espai i del temps locals, les activitats que constitueixen la pròpia societat i cultura encara conserven i manifesten aquestes coordenades locals. L’espai i el temps de les festes i dels esdeveniments, de les celebracions i de les commemoracions, dels treballs i dels jocs, de les representacions, de les rondalles i de les llegendes, dels ritus i de les creences, mantenen els elements determinants de la pròpia identitat col·lectiva.

La consciència de l’espai és tridimensional: davant-darrere, dreta-esquerra, dalt-baix, com també ho és la consciència del temps: ahir, avui, demà. Alhora, la nostra situació en l’espai és marcada per les nocions del dins i el fora; del sobre i el sota; de l’ençà i l’enllà; del prop i el lluny; de l’aquí, l’ací i l’allí, i per les direccions dels quatre punts cardinals i dels vuit vents. I la situació en el temps té com a referències l’abans, l’ara i el després; el passat, el present i el futur; l’antigor i l’actualitat; l’aviat i el tard; el fa poc temps i el fa molt temps; l’instant i la continuïtat; la successió, la variació i la permanència; el ritme i la periodificació temporal més breu o més llarga; i la infinitud –tant en l’extensió espacial com en la temporal–, l’inici i la fi, l’eternitat dels orígens i les darreries… De tot plegat, en tenim experiències i en conservem creences.

Les nocions de l’espai i del temps són fonamentals per a comprendre l’univers del joc, les regles, les representacions, els símbols, les fórmules i els rituals que hi inclouen. També el lloc on es practiquen els esports és definit per traçats fixats i mesurats que delimiten el dins –on actuen els jugadors– i el fora –on se situen els espectadors–, i assenyalen un punt central on s’origina la competició.

Jugar és entrar, transportar-se simbòlicament en un altre espai i en un altre temps, en els quals els rols i els comportaments canvien, fins i tot la moral. J. Huizinga ho remarca a Homo ludens:

“Si el joc resta fora de la disjunció entre seny i follia, també resta allunyat de l’antítesi del ver i el fals i, semblantment, del bé i del mal. El joc en si, si bé constitueix una activitat de l’esperit, no comporta cap funció moral, ni virtut ni pecat.”

Els jocs comencen delimitant, és a dir, fundant, creant un espai significatiu, un món, i iniciant una temporalitat diferent, un present màgic que es remet a un passat incert, inacabat, igual que les rondalles: “Vet aquí que una vegada…”, “Això era i no era…” En els jocs, diem: “jo deia”, “tu feies”, “figurava que érem”. El joc és un viatge a un altre món, una màquina del temps. Jugar és, d’alguna manera, un acte iniciàtic.

Gabriel Jané Manila, a Cultura popular i ecologia del llenguatge, dóna un valor especial al joc infantil com a oportunitat insubstituïble per a la descoberta del sentit del temps:

“És precís que el nen arribi a comprendre que la seva vida s’ajusta al pas del temps, als cicles que regulen la natura. I tant els jocs –els jocs de temporada que arriben inesperadament– com les festes de l’any –velles cerimònies amb les quals la gent s’identifica–, condueixen l’home vers aquest sentiment de transformació cíclica, de recuperació constant de la natura. L’infant, per mediació dels jocs tradicionals i de les festes, s’insereix en la roda del temps i pren consciència de la seva pròpia continuïtat. Sap que res no és nou de trinca sota la capa del sol, que els cicles de l’any es repeteixen imperiosament i la vida sorgeix una vegada i altra per començar la volta. Un infant que no ha estat conduït vers aquest sentiment de relació amb el devenir dels dies és un home abocat a la solitud, a les manipulacions del consum, en què res mai no torna a servir, a la vida dramàtica de la mediocritat.”

Traçar un espai, definir un univers

Molts traçats de jocs descriuen cosmovisions. Per això, la cultura del joc tradicional recorda cultes i cultures ancestrals: quan el mite ha perdut valor i significació, la seva proclamació es devalua a rondalla i el ritu es redueix a joc. Ho diu Joan Amades: “L’infant, en molts jocs, és el successor dels antics bruixots i endevinaires.”

La ratlla

Una ratlla traçada amb un palet, amb un guix, o amb calç, o marcada amb l’extensió d’una corda, d’una cinta o d’una xarxa, defineix i ordena un espai indefinit i el converteix en un cosmos, establint un ençà i un enllà, un horitzó, una frontera infinita entre el mar i la terra, o entre el cel i l’infern. De la ratlla –anomenada ‘mare’ en alguns llocs– és d’on se surt, d’on se salta, d’on es tira o és la fita que cal atènyer. No arribar a la ratlla indica insuficiència, i comporta parar, mentre que traspassar la ratlla pot significar el triomf, la victòria, ser ‘rei’. Els esports són molt estrictes, en això: en el futbol és la pilota que no pot sortir de l’espai marcat, en el bàsquet és el jugador, en el tennis és el bot… I el repte consisteix a introduir la pilota en una porteria, en una cistella, en un clot, o a traspassar una xarxa.

Els quatre extrems del joc anomenat dels quatre cantons defineixen els punts cardinals, els extrems del món estès com una pell de brau, o com un mocador, com expressa la dita. I el traçat d’una creu a terra defineix, en la cruïlla, un centre, una plaça, alhora que el doble traç encreuat parteix el món en quatre espais o territoris, i la ciutat en quatre barris o quadres –cardo i decumanus–. També en els jocs de taula un tauler estableix un espai. I un estadi, una pista o un camp d’esport, on es tracen ratlles, cercles i àrees amb lleis que assignen a cada espai normes, condicions i puntuacions diverses.

El cercle

El cercle, en canvi, és una línia única, contínua, tancada. Es desplega entorn d’un centre únic i immòbil, la terra per als antics, amb tot l’univers equidistant al seu redol. Dins d’aquest espai tancat es desenvolupa la vida, i fora és el domini de la mort, de la incertesa, del buit, del caos.

El cercle expressa perfecció, rodeja, abasta, concentra i reclou el sagrat en el seu interior, a més d’aïllar-lo del profà. Un traçat de clar sentit cosmogònic és el mandala tàntric –“allò que envolta”– format per una sèrie de cercles inscrits en un quadrat que estableix diferents zones, i la màndorla romànica, amb els signes del tetramorf a cada angle.

El cercle de pedres –cromlec, dolmen– és una forma màgica constant en totes les cultures. O bé un cercle de foc o marcat amb la sang d’un sacrifici. O bé un fossat, o un mur de tanca. O un cercle de guix. Segons la llegenda de Fra Garí, quan aquest va pelegrinar a Roma per aconseguir el perdó del seu pecat, el Papa va traçar amb el bàcul un cercle al seu voltant: si la terra el sostenia i no s’enfonsava engolint-lo, era senyal que seria perdonat. La Pau i Treva medieval establia un entorn de trenta passes que envoltés les esglésies, anomenat sagrera, a l’interior del qual ningú no podia ser atacat: era un asil, un lloc on s’estava a recer –com en els jocs de fet i amagar–, mentre a fora regnava el perill, la inseguretat i la por.

El moviment circular posa en joc forces extraordinàries. Moltes accions, jocs i balls circulars entorn d’un centre tenen intencionalitats màgiques. Com el joc anomenat del ganxet, consistent a giravoltar acceleradament una parella amb els peus tocant-se i els braços estesos engalzant mútuament els dits. O certs balls en què els balladors roden vivament sobre si mateixos.

En les Ambarvalia, festes romanes de primavera, es traçava un cercle al voltant de la casa de conreu i es recorria en processó fent els tres tombs rituals. Una festa semblant encara té lloc en la processó dels Tres Tombs de moltes viles i ciutats catalanes, per Sant Antoni de gener.

Les cartes astrològiques tenen les seves dotze cases disposades en cercle, i també els antics calendaris i les rodes de la Fortuna, i les ruletes, alternant sort i dissort, creixent i minvant. I molts jocs de taula.

Hi ha xarranques circulars, entorn d’una rodona central, que representa el sol, amb dotze cases que són les estrelles. O de traçat en espiral, com és el cas del joc de l’oca: és un itinerari, un pelegrinatge al centre, ple de proves arriscades, fins i tot de mort. La funció originària del laberint expressa la idea de la defensa d’un centre inviolable: l’entrada té un valor d’iniciació; no tothom hi pot entrar i sortir-ne indemne.

Els flendis

El cercle es converteix en flendi en els jocs de baldufa i en les bases d’alguns jocs de pilota, com el pitxi, i en determinades proves atlètiques de llançament. En altres jocs, el flendi és quadrat o rectangular. És un espai els límits del qual estableixen un espai interior i un d’exterior. A dins es posen els objectes que s’hi juguen: bales, patacons, pinyols, cèntims, llaunes o virolles. Cada jugador n’hi posa un i en guanya tants com podrà treure’n fora del flendi llançant-hi, des d’una ratlla traçada a una certa distància, projectils com bales, truques o palets.

En els jocs de baldufa, els jugadors han de tirar la pròpia a dintre i n’ha de sortir ballant; si mor a dins del flendi, és ‘coverot’ i els altres jugadors l’han de mirar de treure d’un cop, i la guanya qui la treu. Sembla que la baldufa havia estat usada antigament pels astròlegs, que la feien ballar sobre les dotze cases del cel astral, simbolitzant el Sol.

Un altre joc de traçat quadrat és l’anomenat marro, que consisteix a col·locar tres pedretes en renglera en les interseccions sobre un quadrat ratllat d’una estrella que marca les direccions dels vuit vents del món.

Un quadrat pot ser una casa. Lao Tse deia que “la veritable realitat d’un habitacle no rau en els murs sinó en el buit que contenen”. El traçat d’una casa crea un interior i un exterior, com el cercle, però la casa té una porta, un llindar, i una clau i un pany que obre i tanca. Travessar el llindar o traspassar una porta és diferent que saltar una ratlla: “ric, rac”, es diu, i es gesticula jugant, com qui tanca la casa amb clau i passa el forrellat; i l’altre jugador ha de restar a fora, a la intempèrie, sense poder traspassar la ratlla del llindar.

Les xarranques

Una xarranca descriu els graons –en nombre de set– a través dels quals s’accedeix al cel. El seu traçat és similar al de la planta d’una església romànica, orientada precisament a l’est, amb un absis que encercla el lloc on hi ha l’altar i on té lloc el sacrifici cultual, amb una cúpula sobre el creuer en direcció al cel i amb les relíquies dels sants que reposen sota terra, en el submón inferior. O bé es pot imaginar com un cos humà jacent: el cap és el cel, el santuari; els braços en creu són el creuer, i el cor, l’altar. Hi ha xarranques coronades amb una doble volta, una que representa el cel i l’altra l’infern, amb uns graons –el purgatori– que pugen fins a una casella solar amb una gran volta que les corona totes i que s’anomena el Mont. Els que hi juguen són dos –Déu i el Diable– que han de fer lliscar els palets, que són les ànimes, l’un per guanyar el cel, l’altre cap a l’infern. Aquesta dualitat es troba també en un joc de papiroflèxia, els quatre sabaters, en què, segons que el moviment dels dits índex i polze obri o tanqui els plecs del paper en un sentit o en un altre, apareix pintat de blau el cel o de vermell l’infern.

També el traçat del joc de taula del parxís, semblant a un mandala de meditació, suggereix uns temples esglaonats, o unes xarranques en creu convergents en la casa central on conclou el joc. Alguns autors hi han vist punts de relació amb la càbala jueva. A l’edat mitjana hi jugaven els adults.

Els espais de joc

Cal distingir terminològicament l’espai creat a partir de diferents traçats en què els jocs adquireixen la seva significació, dels llocs i els entorns físics i materials on aquests jocs es juguen. L’estudi i la interpretació d’aquests entorns i de com aquests condicionen els jocs i l’acció dels jugadors permeten comprendre aspectes concrets que caracteritzen la cultura lúdica dels jocs tradicionals catalans i dels que actualment es juguen, i valorar-ne la funció socialitzadora.

Un dels principals espais de joc tradicionals és la casa i l’entorn que l’envolta –sigui rural o urbà–, la plaça i el carrer i el pati de l’escola, i també els descampats perifèrics dels pobles i les viles, i el riu, o la platja en els pobles mariners.

La casa

La casa és el marc privat en el qual té lloc i es cohesiona la vida familiar, és el centre de la pròpia intimitat. En el món rural, la masia és la unitat tradicional de producció i reproducció, a l’entorn de la qual s’estructuren el corral, la cort, l’estable, la pallissa, la bassa per a regar i abeurar les bèsties, l’era de batre. Propers al mas, els horts i els camps de conreu; més distants, les pastures i els ermots, i finalment, el bosc. El centre de la casa tradicional era la llar de foc, la xemeneia.

El mitòleg Jean Hani descriu la construcció d’un edifici en diferents civilitzacions tradicionals: “Comença amb l’establiment d’un centre, que serà el centre de la casa i que s’identifica amb el centre del món. Aquest centre serà possiblement la llar […] degudament establert en la seva funció mitjançant un ritu. […] A part la llar i el pilar central, són també sagrats el llindar i la porta.”

John Ruskin, escriptor anglès de l’època victoriana, parla de l’interior salvaguardat: “Heus aquí la veritable naturalesa de la llar; és un lloc de pau, el lloc on refugiar-se no solament de qualsevol mal sinó de tots els terrors, dels dubtes i les tensions. Si no és això no serà una llar […]”

I Richard Sennett observa com aquest sentit sagrat de la llar s’estén encara a l’era industrial: les paraules ‘sagrat’ i ‘secular’ o ‘laic’ no són –afirma– un simple parell de termes oposats: “L’adveniment de la Revolució Industrial va fer créixer un gran anhel de santuari, i els treballadors que van afrontar per primera vegada la Revolució Industrial van retornar, no pas sense una certa naturalitat, a la religió, en cerca de paraules que expressessin les seves angúnies i els donessin força en els seus durs treballs. La ‘llar’ va passar a ser la versió secular del refugi espiritual.”

I tanmateix, observa R. Sennett, el sentiment expressat en la dita anglesa “home, sweet home” –‘llar, dolça llar’– manifesta les expectatives plenes d’un santuari que, en una societat laica, se situen totes a casa, en l’àmbit privat.

Els estudiosos clàssics de la cultura tradicional catalana han reforçat la concepció de la casa com a nucli neuràlgic de la família i n’han estudiat el ric costumari. Per a Cels Gomis, la masia era un sagrari en què es guardava la tradició, i Antoni Griera recorda que en el mot ‘llar’ perdura el nom d’una divinitat domèstica. Joan Amades la qualificava com a temple familiar del qual la llar era l’altar domèstic. I Ramon Violant i Simorra indicava:

“El hogar o seno familiar de la casa rural de nuestras comarcas siempre ha tenido algo de sagrado, por ser el lugar donde arde el fuego bendecido, símbolo ancestral de la familia, puesto que simboliza a los dioses lares, y como a tal se le rinde culto en el templo familiar. Por cuya razón, todas las faenas domésticas allí realizadas toman más marcadamente el carácter de ritos, llenos de unción religiosa o supersticiosa, que el de las ocupaciones cotidianas laborales de orden material.”

En el món rural, la vida tradicional s’estructurava, doncs, a partir d’un nucli central, la masia, que concentrava la vida familiar i laboral, el centre de la qual era la llar de foc. Violant explica que, quan Catalunya es regia pels seus furs, tota família havia de ‘tenir foc encès’, i en els contractes d’arrendament es consignava la fórmula: “N. vindrà obligat a fer-hi foc i llum.” La concepció tradicional de l’espai era marcada per l’oposició entre la casa i el bosc o l’erm, entre l’espai interior, protector i significatiu, i l’exterior, incert, caòtic, perillós, poblat d’éssers misteriosos. Casa i bosc són, en la tradició popular, espais antagònics. La casa garantia el sosteniment dels seus membres i els protegia enfront de tota mena d’inclemències i de les figuracions creades per la superstició: la creu de palma, el ram de llorer, la pota d’aligot, el salpàs, l’estampa d’un sant o la imatge d’un Sagrat Cor preservaven, des de la porta estant, de qualsevol mal o desgràcia. Com la benedicció dels camps i dels corrals i estables prevenia les collites de tempestes i foragitava les malures del bestiar.

També en el poblament concentrat en pobles i viles es donava aquesta oposició entre poblat i descampat, entre vila i fora vila. Aquesta dualitat entre l’espai domesticat o humanitzat i el salvatge tenia relació amb la construcció simbòlica del pensament i de la cultura, que s’expressava tant en la vida quotidiana com en les festes i els jocs.

En jocs com el de fet i amagar, la persona que vigila para des del lloc anomenat casa, i quan un jugador vol salvar-se ha de tocar la paret des d’on el vigilant para i dir “casa!”. En altres jocs, la casa delimita un lloc on els jugadors poden sentir-se segurs, ja que no pot ser conquerit ni ocupat per l’enemic. I, en el món de l’esport, són expressions habituals ‘jugar a casa’ quan es juga en camp propi o ‘jugar fora de casa’ quan es visita la seu de l’equip rival.

L’entorn social proper

El pedagog italià Francesco Tonucci, a La ciutat dels infants, planteja ben encertadament la dicotomia entre la casa i el seu entorn proper, d’una banda, i el bosc, de l’altra:

“Abans ens feia por el bosc. Era el bosc del llop, de la bruixa, de la foscor. Era l’indret on ens podíem perdre. Quan els avis ens explicaven rondalles, el bosc era el lloc preferit per amagar-hi éssers malèvols, trampes i angoixes. […] En canvi, ens sentíem segurs entre les cases, al mig de la ciutat. Era el lloc on ens fèiem amb els companys, on ens trobàvem per jugar plegats. Hi teníem el nostre espai, els amagatalls, els racons on organitzàvem la colla, on jugàvem a pares i mares, on colgàvem el tresor, on construíem les joguines tot aprofitant els recursos que ens proporcionava l’entorn. Era el nostre món.”

Els infants, en sortir de l’escola, anaven a buscar el berenar i sortien al carrer a jugar, generalment fins que es feia fosc o fins a l’hora de sopar: es pot dir que hi feien vida. Tanmateix, la realitat propera, l’entorn de la vida quotidiana, amb la progressiva i indeturable urbanització, ha canviat radicalment. Tonucci continua amb la seva reflexió:

“Amb la transformació de la família, també s’ha transformat la casa, com a resposta a les noves necessitats. És una casa sense infants i sense vells. S’ha desenvolupat cap a dalt com a conseqüència de l’especulació del sòl en les àrees urbanes, sense que ningú no s’hagi pres la molèstia de pensar com podrà baixar a jugar amb els companys un infant de quatre o cinc anys… És una casa que ha perdut la capacitat de preveure i de suportar el rebombori d’una colla d’infants que juguen. […] Les escales han estat des de sempre un lloc privilegiat per al joc, com ho han estat també les porteries i els patis; i els adults, per la seva banda, sempre havien estat comprensius i havien tolerat pacientment aquell xivarri sa, encara que de vegades molestés una mica, dels infants quan juguen.”

Actualment –a part dels parcs i jardins públics on hi ha instal·lacions de jocs infantils i pistes de petanca i, ocasionalment, de bitlles– la ciutat només es converteix en espai de joc amb motiu de gimcanes i altres jocs de pista urbans, i de grans maratons i curses populars. I també en els jocs de carrer –trencar l’olla, curses de sacs, cucanyes– amb motiu de les festes majors de barri. Es tracta d’un esforç considerable, ja que s’ha d’advertir que en tal data no es podrà aparcar ni circular i s’ha de dirigir el trànsit per itineraris alternatius. D’altra banda, només els carrils bicicleta admeten un ús lúdic o esportiu en la xarxa viària ciutadana.

Qualsevol infant, en jugar, analitza de manera espontània el lloc on juga, i el joc triat dependrà de l’entorn: és diferent si es juga a casa, al carrer, al riu, a la platja o al bosc, per exemple. Abans, un espai com el carrer o la plaça del poble no exigia cap presa de decisió, ja que les condicions eren estables, sense imprevistos ni situacions de risc inesperades. Tot espai estable de joc, un cop reconegut, tendeix a ser obviat. Així, l’estabilitat que es donava quan es jugava al carrer o a la plaça havia afavorit la pràctica d’una varietat extraordinària d’experiències i vivències lúdiques, entre les quals ocupaven un lloc destacat la xarranca, les bales, els patacons, la baldufa, la corda, els ossets, la pilota, els jocs dansats, etc.

Aquesta situació canviava radicalment quan del carrer es passava al bosc, al riu, a la platja o al descampat, actualment tan allunyats de l’entorn proper de la casa i fins i tot de la ciutat. En aquests indrets, la caça, la pesca i els jocs d’amagatalls obliguen els jugadors a llegir amb cura la informació que dóna l’espai que els envolta. Han de decidir on trepitjar, on amagar-se, on mirar, quin pou saltar o saber que la brossa pot ocultar un barranc perillós. L’estructura dels jocs origina situacions i experiències més arriscades, ja que no es disposa del control absolut de l’espai i aquest tendeix a ser imprevisible, irregular i canviant. El jugador ha d’analitzar la informació i preveure les accions en funció d’aquestes característiques per a donar respostes adequades a les dificultats.

Espais de joc contextualitzats

Tots els pobles tenen espais singulars que han servit per a farcir d’especificitat els jocs i la manera de jugar. Aquests indrets són plens d’aventures i de records, i contenen una càrrega afectiva important perquè han estat escenaris privilegiats de vivències lúdiques.

A Verdú, els pedrissos eren els espais favorits per a la pràctica de jocs com l’anomenat camanxal (cavall fort, cap i salt o cavaxal) i sobretot les cinquetes (ossets); els graons de pedra de davant del col·legi de Ciutadilla invitaven a jugar especialment al xanxo, com anomenen la xarranca. Aquest mateix joc, a Agramunt, es feia sota les arcades anomenades ‘coberts’, perquè les lloses marcaven el traçat del terreny de l’avió o xarranca. En canvi, a Guimerà, el pendent d’un dels carrers va despertar l’afició per aquest joc, que en aquest cas augmentava de dificultat pel desnivell.

De vegades hi ha circumstàncies extraordinàries que donen especificitat als espais de jocs. Per exemple, a la població urgellenca de Maldà es diu que els graons de pedra que hi havia davant la paret de la sastreria era el lloc preferit per a emplaçar la casa del joc de cuc amagar, atès que el xivarri no molestava perquè hi vivien uns germans sords i muts.

A Torregrossa, el joc de bitlles acostumava a fer-se a l’era del Cortada, on, a la paret de la casa, hi havia una imatge de sant Isidre. La comunió entre el terreny de joc i les bitlles va ser tan forta que una de les jugades es coneixia amb el nom de ‘fotre a sant Isidro’ quan el bitllot tirat des de lluny anava molt alt en busca de les bitlles. D’altra banda, les parets llises de moltes esglésies o de cases com la que hi havia al davant de l’església de Castellnou de Seana han acollit nombroses partides de pilota.

Quan un joc ha estat present de manera regular en indrets concrets del poble sovint ha servit per a donar nom al carrer o la plaça. Així, hi ha moltes localitats que tenen el carrer de la Pilota, el carrer del Trinquet, la plaça Botador, la plaça de les Botxes o el carrer del Joc de la Bola.

De vegades, altres manifestacions de la cultura tradicional també testimonien la presència dels espais de la vila en els jocs. El municipi de Golmés té una sardana dedicada al Portal de Golmés, alguns fragments de la qual esmenten els espais socials i de joc de la vila. Com figura en l’obra de J. Bellmunt, Fets, costums i llegendes. El Pla d’Urgell:

“És al costat de l’Església
tot de pedra i a ple sol,
el seu piset n’és de terra
arenoseta quan plou […]

Del jovent també és l’ereta
on hi bat ell de debò,
més que cap dia el diumenge
les espigues de l’amor.

Mirador de xerradetes,
cantonada de bons jocs,
pilotes a la partida
i saltirons de bitllots.”

La domesticació dels espais

La domesticació de l’espai és un factor cultural que es fa més i més present a mesura que l’activitat lúdica s’institucionalitza; és a dir, quan passa a ser controlat per una instància social que el regula, el limita i el transforma, la voluntat d’estabilitzar el terreny de joc esdevé una constant. Fins fa unes quantes dècades, la tradició lúdica havia inspirat una gran varietat de maneres de jugar aprofitant les singularitats que oferien els seus espais locals i els propers a la vila; en canvi, amb l’arribada de la modernitat, els pobles es vesteixen de ciment, d’asfalt i de complexos esportius. L’esport construeix un espai abstracte, farcit de materials de tecnologia avançada característics de la civilització industrial, tenint molta cura del tipus de paviment i dels materials de construcció emprats, sistemes de sonorització, l’emplaçament dels jugadors i el del públic, els mitjans de comunicació i la resta d’agents que intervenen en l’espectacle.

Tradicionalment, la domesticació dels espais no s’ha associat necessàriament amb l’estandardització dels terrenys de joc, sinó a la regulació dels indrets que calia emprar per a jugar. Sovint apareixien ordinacions que limitaven o prohibien que es fes ús d’unes zones determinades. Per exemple, Alcover Moll, en el seu Diccionari català-valencià-balear (1983), dóna testimoni del document més antic que parla de les ‘birles’ a Catalunya, datat el 16 d’agost de 1402 i documentat als arxius d’Igualada, en què s’indica en quins llocs es pot jugar o bé una ordinació de l’Aleixar, datada el 1504, en la qual es prohibeix jugar a bitlles en una de les seves places.

Aquestes prohibicions en l’ús d’espais molt concrets es fan més evidents, és clar, quan s’hi emplaça algun rètol que mostra la prohibició de jugar a pilota o a qualsevol joc, ja sigui en un jardí públic, un parc, una plaça o a la platja.

En el moment en què es prohibeix un joc, si els protagonistes no volen abandonar-lo definitivament, l’espai anterior ple de trànsit de persones, de xivarri i de complicitats lúdiques dóna pas a altres espais amagats que cerquen passar des-apercebuts. A Catalunya, quan durant la darrera dictadura el joc de bitlles fou prohibit en algunes localitats, es va arribar a jugar en llocs tan singulars com ara l’entorn del cementiri. Altres vegades els indrets més a recer de les mirades cobreixen una important relació social, com a Llívia, on els joves, quan volien jugar junts nois i noies sense que ningú els molestés, es dirigien a l’espai que hi ha darrere l’església.

En molts pobles catalans sovint s’han fet jocs tradicionals en l’entorn proper d’ermites o capelles amb motiu d’alguna celebració de tipus religiós. A Tàrrega, era costum fer l’anomenada cursa de la cordera costa amunt des del peu de la serra de Sant Eloi fins a dalt de l’ermita; a Sant Martí de Tous, el Dilluns de Pasqua la gent del poble acostuma a anar a l’ermita de Sentfores a jugar a bitlles a l’estil d’abans, amb diners; i a Vinebre, per Sant Miquel, és costum anar a l’ermita a fer el joc de la corretja.

L’art religiós arriba a prendre constància dels jocs i de vegades els incorpora als elements arquitectònics. A la catedral de Barcelona, per exemple, es poden veure les anomenades misericòrdies del cadirat dels cors, unes talles de fusta que, entre altres temes, mostren personatges participant d’algun joc tradicional, sempre que siguin considerats pràctiques nobles.

Actualment, tot i que hi ha espais locals ben diferenciats, es tendeix a crear espais uniformitzadors, estèticament i quant a les possibilitats d’ús que ofereixen. Els parcs infantils de les localitats catalanes en són una bona mostra. Aquests equipaments donen testimoni del procés de globalització que caracteritza la societat del principi del segle XXI. Independentment de la localitat de què es tracti, la majoria d’aquests espais sembla que segueixin idèntiques idees sobre el que ha de ser l’espai de joc domesticat del lleure dels infants. F. Tonucci afina força en la descripció dels nous parcs de joc de les ciutats i en les situacions en què es troben els infants que hi van a jugar:

“Al parc, si és lluny, caldrà que l’hi acompanyi algun adult i, per tant, s’haurà d’adaptar als horaris d’aquest adult; no l’hi deixaran anar si no es canvia de roba, perquè amb la que porta posada fa vergonya que vagi pel carrer; i pobre d’ell que s’embruti; però si no es pot embrutar, no podrà jugar. La persona que l’acompanyi l’haurà d’esperar i, mentre l’espera, el vigilarà, i sota vigilància no es pot jugar. Aquests espais per a la canalla són tots iguals, a qualsevol país del món –si més no en el món occidental–, rigorosament anivellats, de vegades closos per una tanca i dotats sempre i arreu de tobogans, gronxadors i petites plataformes giratòries. Les instal·lacions estan pensades per a activitats repetitives i poc motivadores, […] com si un infant tingués més a veure amb un hàmster que amb un explorador, un investigador o un inventor. I com que els petits es cansen aviat d’utilitzar les instal·lacions d’aquesta manera, intenten fer-ho d’una altra no tan ortodoxa: saltar de la plataforma mentre gira, baixar del tobogan cap per avall, gronxar-se penjats d’una sola corda o bé penjar-se pels peus de les dues cordes del gronxador. Aleshores aquestes joguines poden ser perilloses.”

S’han creat entorns específics per a la pràctica dels jocs. A més de les instal·lacions de jocs infantils emplaçades en jardins i parcs urbans, en les grans zones comercials i algunes àrees de descans de les autopistes, han sorgit altres instàncies destinades a atendre els infants i els adolescents en l’anomenat horari extraescolar i durant els caps de setmana i les vacances. Des dels pàrquings infantils per hores fins a les ludoteques i els poliesportius, que segueixen normatives internacionals en la delimitació de les pistes de joc, en el paviment, en la profunditat de la piscina i en el control electrònic de determinades àrees de joc. Des dels esplais, que desenvolupen una labor d’educació en el lleure, en la qual el joc té una funció destacable, i els tallers d’expressió i de manualitats, fins a les cases de colònies que pretenen complementar la tasca escolar amb una aproximació a la natura i a nous hàbits de convivència, cobrint al mateix temps les extenses vacances escolars. En aquesta línia es planteja la conveniència social d’obrir les instal·lacions escolars al seu entorn proper, al barri, i oferir un programa d’activitats postescolars desenvolupat per un monitoratge especialitzat sota el control de les respectives associacions de mares i pares dels alumnes i de les regidories municipals corresponents. Com apunta F. Tonucci, la ciutat ha renunciat a ser un lloc de trobada i d’intercanvi i ha optat per la separació i l’especialització dels espais i de les competències com a nous criteris de desenvolupament. I així les places i els carrers han perdut el tràfec constant de quitxalla corrent i jugant espontàniament d’un lloc a un altre.

Esports apareguts en l’era industrial, com el bàsquet o l’handbol, han configurat el seu terreny de joc amb materials manufacturats, i s’han protegit de les condicions climàtiques amb pavellons com el Palau Municipal d’Esports de Badalona.

Fototeca.com - Isabel Giménez

En el terreny esportiu, J.Olivera a “Antropología del futbol”, dins Diccionari Paidotribo de la actividad física y el deporte, 1999, descriu aquest procés de domesticació dels espais que empren els esports moderns. “El futbol juntament amb el rugbi, ambdós d’origen agropecuari, es juguen sobre terrenys de joc que estan adscrits a les marques de la terra i el seu estat depèn dels avatars del temps, i la pilota sembla un fruit de la terra en el continu deambular pels contorns del seu territori. El bàsquet, voleibol i handbol neixen en plena era industrial i en un context urbà; els seus terrenys de joc s’assenten sobre materials industrials confeccionats a les fàbriques, es creen pavellons especials per protegir la seva pràctica de les condicions climàtiques.”

Amb les anomenades noves tecnologies, la domesticació de l’espai assoleix una altra dimensió: el ciberespai, l’espai virtual. Diversos especialistes han estudiat els processos que tenen lloc en els locals de connexió a Internet freqüentats per adolescents, i han recollit algunes de les formes d’apropiació que els nois i les noies fan d’aquests espais. En una dinàmica permanent d’interacció verbal i física, de desplaçaments a l’interior i a l’exterior del local, es va creant un teixit social que redefineix els mateixos locals i l’ús mateix de la connexió. Així, els videojocs i les eines de comunicació en línia es poden convertir per a nois i noies en una pràctica relacional que, de fet, s’orienta vers la socialització del coneixement, ja que en aquestes trobades els adolescents d’ambdós sexes adquireixen i perfeccionen el domini de les noves tecnologies. En definitiva, com a creacions culturals, els jocs tendeixen a adaptar-se als gustos i a les circumstàncies de la ubicació local: un carrer, una plaça o un cibercafè.

El retorn als espais salvatges

En la societat actual, les pràctiques de lleure adopten noves facetes i també nous espais: les teories a favor del domini de la natura per l’home van deixant pas a la consciència que cal respectar el medi ambient i cercar tothora la coexistència pacífica d’estils, la compatibilitat entre novetat i tradició, entre valors progressistes i conservadors, entre local i global. En aquest context S. Pàniker (1987) introdueix el concepte de retroprogressió que suposa anar simultàniament cap al nou i cap a l’antic; tendir cap a la complexitat i cap a l’origen. Alhora que la ciutat es torna insegura i neguitosa, el bosc, incert i paorós, es converteix en una atracció per als pobladors de les ciutats, com una oportunitat de retorn a la natura, plena d’al·licients de descoberta, d’activitats lúdiques i d’aventures de risc, talment un parc temàtic.

En aquest context s’esdevé un apropament a l’espai salvatge dels jocs, en què la incertesa i els imprevistos són constants; els protagonistes han de desxifrar l’entorn, anticipar-se als problemes, avaluar distàncies i trajectòries en pràctiques com l’escalada, el parapent, el ràfting o el surf. L’eficiència en aquestes activitats respon a la capacitat de desxifrar el medi i de reaccionar. L’esforç i el sofriment associats amb els esports de masses en què el màxim rendiment es fa amb el màxim nivell de despesa energètica –i actuant amb molta força, resistència o velocitat– són substituïts pel risc i l’aventura mitjançant el contacte directe i sensible amb la natura.

D’altra banda, s’ha dit que l’afició per les pràctiques en la natura troba en el verb ‘lliscar’ la font generadora de plaer. Es busca fer un recorregut més o menys desequilibrat i arriscat mitjançant el lliscament per terra, mar o aire. L’antic ofici de baixar fusta pels rius amb rais ha originat la festa dels raiers que, al seu torn, ha inspirat el ràfting i altres modalitats com ara l’hidrotrineu, amb el qual es fa descens per aigües vives. La tecnologia es barreja amb l’ecologia, i apareixen la bicicleta de muntanya, la taula de surf, l’ala delta, el parapent, l’ultralleuger, i l’embarcació per a fer ràfting, tot plegat construït amb els materials més sofisticats.

Enmig d’aquests espais salvatges, la persona investiga la utilització òptima de les energies naturals segons les seves pròpies capacitats. El surfista, l’esquiador i el piragüista són estrategs en l’ús del seus aparells. Davant l’aparent passivitat que origina el plaer pel vertigen, per l’alteració de les situacions habituals d’equilibri i percepció del cos, en realitat es necessita una forma de domini corporal molt delicada i subtil, en situació de desequilibri, perquè el participant s’abandona al pendent o a l’onada per actuar millor, per superar-la de la forma més bella.

Christian Pociello, a Les elements contre la matière. Sportifs glisseurs et sportifs rugueux, a Esprit (1986), qualifica l’esport de masses i els nous esports en la natura com a esports amb jugadors que fan d’artesans o d’enginyers. En els esports de masses, els ‘artesans’ potencien el treball, la resistència, la despesa energètica, dolorosa de vegades, que posa en joc la força. En canvi, en els esports en els espais salvatges els ‘enginyers’ domestiquen l’energia, molt més abstracta, dels elements naturals tot cercant una forma d’actuar fina i lleugera jugant amb el control de la informació que dóna el medi. L’artesà treballa la matèria, l’enginyer sap treure rendiment de les forces de la natura. Els nous esports evolucionen en aquesta línia i s’aconsegueix realitzar una nova motricitat complexa, acrobàtica, estètica, que es desplega en universos il·limitats i en el plaer del vertigen.

Les instal·lacions del parc del Segre de la Seu d’Urgell, per a practicar el piragüisme en aigües vives, són un reflex de com la tecnologia i els nous materials permeten gaudir de l’entorn salvatge.

Fototeca.com - Montse Catalán

L’ús de l’espai salvatge genera també situacions ambivalents. Per a gaudir de l’entorn salvatge s’empra tecnologia punta, amb materials artificials i sofisticats; en el fons hi ha un intent de domesticar i per tant de controlar i estabilitzar aquests espais: per exemple, creant torrents pavimentats per a fer piragüisme d’aigües vives al parc de la Seu d’Urgell, convertint el Palau Sant Jordi de Barcelona en una pista de neu coberta, transformant el palau de vidre dels Camps Elisis de Lleida en una pista de gel, incorporant rocòdroms en molts espais tancats i creant neu artificial en les pistes d’esquí quan les condicions meteorològiques són desfavorables. P. Parlebas assenyala en aquest sentit que es tracta d’activitats que més aviat constitueixen pràctiques de plena cultura, i no de pràctiques en plena natura.

Els jocs d’interior

La necessitat fa el joc. Encara que jugar és i ha estat una activitat d’exterior, en la qual la relació social i el component motor han tingut un paper molt important, en certs moments de l’any, per exemple en èpoques fredes, o en èpoques de la vida d’una persona, per exemple, infants i gent gran, l’activitat lúdica se centra en un espai tancat, al voltant d’una taula i amb jocs tranquils.

Els espais dels jocs d’interior

Cada poble, cada cultura, té uns llocs i uns temps determinats per als jocs d’interior. El significat que tenen per a la comunitat i les característiques dels protagonistes fan que puguem descriure tants indrets per als jocs d’interior com moments de l’any i contextos.

Els jugadors que fan ús dels espais públics –centres culturals, casinos, bars– solen ser persones que hi van amb ganes de passar l’estona i anar xerrant mentre juguen, molt sovint a cartes, o al dòmino. En general són sempre els mateixos i del mateix sexe, i les relacions que es desenvolupen en aquest entorn solen aprofundir-se més enllà del joc, a partir de l’entesa i la comprensió mútua que molts jocs de taula, sobretot si es juguen per parelles, requereixen. Un bon exemple és el cas de la botifarra, molt arrelat en territori català, en què, com a dificultat afegida, no es pot parlar mentre dura la partida.

Al seu voltant s’apleguen els qui miren sense jugar, que van comentant la jugada des de fora. La relació entre jugadors i observadors és igualment significativa.

Així com hi ha uns llocs propis, també hi ha uns temps en què és costum local de jugar a determinats jocs. N’hi ha que són tradicionals d’una festivitat concreta i que apleguen uns protagonistes determinats. Aquest és el cas del joc dels ous practicat a Sils.

Cal esmentar igualment els jocs que s’acostumen a jugar en diferents poblacions catalanes durant el cicle nadalenc, com els jocs del quinto, també coneguts com plena o loteria vella.

El repertori de jocs en l’àmbit familiar inclou propostes diverses segons l’edat i un material de joc que va des del propi cos a l’ús d’objectes quotidians o, actualment, amb material adquirit especialment per jugar. Els protagonistes dels jocs solen ser infants i adults d’una mateixa família o bé només infants procedents de diferents cases. Això fa que cada família o grup de jugadors tingui els seus jocs, el seu material i la seva denominació concreta, i codis especials amb dites, maneres de parlar, contes, cançons i jocs, que forma part de la cultura més íntima.

També s’estableix una relació estreta entre el joc i la feina. Els companys de treball solen buscar moments per a descansar, i relaxar-se, sovint servint-se de materials propis de la feina. Així, es poden trobar jocs practicats per cuiners –aguantar un pèsol en l’aire bufant–, costureres –jocs amb agulles– o dependents de magatzem fent curses amb carrets de supermercat.

La transformació dels espais i els instruments de treball fa que apareguin jocs nous o que es modifiquin els vells, com és el cas de jocs que es juguen amb l’ordinador. Per exemple, hi ha jocs pensats perquè els directius dediquin cinc minuts al dia a aconseguir un objectiu determinat, en relació gairebé sempre amb la millora de la productivitat i la capacitat d’encert; també hi ha pàgines web on es proposen apostes, una ‘porra’ sobre el resultat d’un partit de futbol o jocs breus de guanyar punts exercint unes habilitats determinades.

El repertori tradicional de jocs d’interior ofereix jocs d’enginy creats per a estimular intel·lectualment i posar a prova la ment dels jugadors. Solen ser reptes de solució única i amagada en una combinació complexa d’elements molt diversos: llumins, números, paraules i fins i tot narracions amb un repte final.

Un altre conjunt de jocs d’interior és d’intenció socialitzadora: jugar per relacionar-se és un dels passatemps preferits de la humanitat des de temps immemorials. Sovint, aquests jocs han servit per a fomentar les relacions entre persones d’ambdós gèneres, si bé amb les restriccions derivades de la moral tradicional.

Jocs infantils d’interior

El concepte d’infància és relativament modern. Això fa que tradicionalment els jocs de tauler infantils hagin estat jocs molt senzills i que fins al darrer quart del segle XX no es comencessin a fer populars jocs creats especialment per a infants. Els jocs de taula i tauler per a infants anteriors a aquesta data solen ser adreçats a una classe benestant i, per tant, minoritària.

Actualment, en la societat occidental els infants estan més temps tancats a casa, sobretot a ciutat. Això ha provocat la necessitat de crear o adaptar nous productes pensats per al públic infantil. L’infant i el seu joc ha esdevingut un consumidor al qual cal donar un producte especialitzat i instruments o propostes lúdiques d’aprenentatge.

El repertori infantil de jocs al voltant d’una taula parteix de l’ús de diferents elements:

Jocs amb el propi cos. Bàsicament són jocs que usen el ritme, les cançons i els jocs de paraules. Es tracta, per exemple, de fer piles de punys l’un sobre l’altre al centre d’una taula, de pessigar les mans dels infants a ritme d’una cançó o que tots els jugadors posin les mans sobre la taula les unes damunt les altres traient-les de la pila i tornant-les-hi a posar tan de pressa com es pugui.

Jugar amb objectes quotidians. Els primers objectes de joc són els que es troben a l’abast dels infants, com ara botons, agulles, o gots. Els jocs que es poden portar a terme amb aquests materials són variats: jocs rítmics, amagar un objecte i saber qui el té en un moment determinat o imitar un partit de futbol amb botons.

Jugar amb materials fets especialment per al joc. El pas del temps ha transformat el concepte de material per al joc: en un principi els infants jugaven amb les mateixes cartes que els adults, però actualment hi ha baralles especials per a infants amb il·lustracions i dinàmiques de joc fetes expressament. Entre el repertori infantil tradicional cal destacar la variada quantitat de jocs senzills amb naips, els jocs de l’oca i del parxís i el marro o tres en ratlla.

Nous repertoris de jocs d’interior

El consumisme i la globalització han arribat als jocs de tauler. Així, el repertori tradicional català, format bàsicament per jocs de cartes i dòminos, s’ha vist ampliat amb la irrupció de jocs nous, sobretot de tauler i tradicionals d’altres cultures. Aquesta dinàmica ha comportat la creació d’empreses que s’hi dediquen específicament, i se n’organitzen competicions i demostracions. Aquest fenomen també ha arribat al món associatiu català. Al voltant de botigues, centres cívics i altres entorns s’han organitzat grups que juguen i participen en campionats.

Ja formen part de la nostra cultura actual els jocs anomenats de societat: el Trivial Pursuit, el Monopoly i altres jocs de preguntes i respostes, d’especulació urbanística o d’aventures, s’han estès força. Una altra modalitat és la que ofereix l’Scrabble, un joc de tauler en què els jugadors han de combinar lletres per formar paraules, i en el qual cada lletra, segons la posició que hi ocupa, té una puntuació determinada. El seu impacte a Catalunya ha arribat fins a l’edició d’un diccionari oficial en català i la convocatòria d’un campionat mundial de Scrabble en català l’any 2005. Cal esmentar igualment els jocs de rol, en què cadascun dels jugadors adopta un paper com a personatge molt definit, i en els quals cal anar jugant sobre una trama de relacions i fets prèviament esbossada tot desenvolupant les corresponents estratègies, amb uns objectius a assolir ben determinats Aquest fenomen s’ha estès considerablement en la societat catalana, on hi ha clubs de jugadors i se celebren trobades internacionals i campionats.

L’arribada dels jocs de rol de cartes ha originat nous hàbits lúdics i formes de col·leccionisme. Els jocs de cartes col·leccionables han rebut els darrers anys un impuls sorprenent amb la seva extensió al públic infantil (amb cartes de Harry Potter). Els protagonistes d’aquests jocs solen ser joves, la majoria nois, però les editorials ja han començat a crear col·leccionables adreçats exclusivament al consum femení.

La globalització afecta, doncs, els jocs i els jugadors. Des de fa uns quants anys és habitual trobar ludoteques formades exclusivament amb jocs de taula i tauler procedents de diferents indrets del món. Normalment són reproduccions occidentalitzades en fusta de qualitat, amb taulers de joc que substitueixen els traçats o els clots a terra propis del joc original, i que incorporen les instruccions pertinents. A Tona, des de l’any 2001, es fa la Fira JocJoc, especialitzada només en jocs i joguines de qualitat i amb criteris de justícia social, fora dels grans circuits comercials. La fira es completa amb una mostra de jocs fabricats amb material de rebuig.

Com passa en altres casos, al voltant dels jocs de tauler d’arreu del món han sorgit diferents associacions que es dediquen a la seva promoció. Actualment els jocs de taula, tradicionalment practicats a l’interior, transformen l’espai habitual de joc i esdevenen una eina perfecta per a la dinamització de grans espais, la qual cosa es manifesta clarament amb l’èxit de convocatòria de les macroludoteques que s’han instal·lat en el marc, per exemple, de les Festes de la Diversitat organitzades per SOS Racisme durant la dècada dels anys noranta.

Del gronxador al dragon khan

Jugar a gronxar-se

Podria semblar que el gronxador que penja de la branca d’un roure venerable no té res a veure amb el vertiginós Dragon Khan, proveït de tecnologia punta. Però la realitat és que gronxadors, tobogans i balancins coexisteixen amb els parcs temàtics i les vertiginoses muntanyes russes, i que entre ells hi ha una relació molt estreta. En un llibre anònim del 1906 sobre el gronxador, es fa una recomanació urgent al lector (immers en la Revolució Industrial): el vaivé hipnòtic del gronxador pot arribar a produir un estat d’endormiscament tan profund que podria submergir el qui es balanceja en un món del qual no vulgui sortir. L’usuari pot ser atrapat per la seva cadència rítmica i romandre per sempre suspès entre el cel i la terra. És justament aquest estat fluctuant, aquest enlairament incitant, unit al sensacional vol i el feliç aterratge, el fenomen que uneix el gronxador i el Dragon Kahn. En aquestes activitats, la persona entra en contacte efímer i arriscat amb tres elements: terra, aigua i aire. I el pas d’un medi a l’altre implica un joc d’equilibri i un plaer suprem. En l’obra La pratique psychomotrice: rééducation et thérapie, del 1985, B. Aucouturier ho explica molt bé:

“Els balanceigs, els girs i les caigudes són activitats motrius espontànies del nen. El balanceig allibera energia, assossega les tensions interiors, és un estat de somnieig que, encara que feble, crea benestar, però que pot arribar a crear una desconnexió amb el món exterior. Els girs i les proves acrobàtiques que incrementen la velocitat, i que busquen d’augmentar el vertigen i evitar la caiguda, poden anar acompanyades d’una embriaguesa que provoca un plaer sensoriomotor, el qual, al seu torn, aïlla del món exterior qui es gronxa. La davallada provoca canvis de posició i desequilibris vertiginosos que ocasionen por. Aquestes fases d’un mateix fenomen afecten la vida emocional profunda i condueixen a un ‘estat límit’ en què es viu l’equilibri i el desequilibri, el dins i el fora, la por i la seguretat i, en l’àmbit simbòlic, la vida i la mort.”

Segons el mitòleg Jean Hani, el gronxament formava part de rituals antiquíssims en diferents cultures: a l’Índia, en els Brahmana, el trapezi és anomenat “l’ocell que alça el vol vers el cel”, i Mircea Eliade relaciona aquest joc amb les pràctiques ascensionals del xamanisme. Al Nepal, aquest ritu se celebrava just abans de la collita de l’arròs, enmig d’una gran festa. A les illes Cèlebes tenia relació amb la fecunditat dels cultius: com més s’enlairava el gronxador, més creixerien les tiges de les plantes. El factor actiu no és tant el trapezi com el dinamisme íntim que l’impulsa. El recorregut del trapezi descriu un arc de cercle repetit indefinidament, que s’identifica amb el ritme solar, i amb el moviment aparent del sol, que és vist com un gronxador d’or suspès al cel. Aquest moviment, anomenat samsara, és comparat pel poeta hindú Kabir amb un trapezi còsmic, quan diu: “D’aquest trapezi estan suspesos tots els éssers i tots els mons, i no cessa de gronxar-se.” Sovint, el ritu del gronxament formava part de les festes solsticials, d’hivern o d’estiu, i es creia que obrava la unió fecundadora del Cel amb la Terra, que atreia sobre els camps la benedicció celestial i regulava l’engendrament de la vida.

El simbolisme sexual del gronxador es troba documentat arreu: allò que produeix el plaer del balanceig és la verticalitat ascendent i el ritme del gronxament. A la Gran Kabília hi havia gronxadors destinats a les dones, les quals es gronxaven sense roba interior, exposant el sexe a l’aire amb l’acte eròtic de gronxar-se, com provocant la fecundació per l’acció del vent. A l’antiga Grècia, la festa de l’Aiora o del trapezi formava part d’una celebració agrària primaveral: es penjaven gronxadors de les branques dels arbres i les noies atenenques es balancejaven cantant una cançó.

Segons Julio Caro Baroja, durant els segles XVIII i XIX gronxar-se era un entreteniment de noies propi del temps de Carnestoltes, de manera que el primer dia de Quaresma s’anomenava, en alguns llocs, l’últim dia de gronxar-se.

Els joves gronxaven les noies enlairant-les tan amunt com podien i les balancejaven tot cantant com si les bressolessin. Els gronxadors es muntaven de balcó a balcó entre cases situades l’una al davant de l’altra als carrers estrets, i també a les arbredes. Molts pintors han tractat aquest tema, com ara Goya o Fragonard.

Gronxar-se als parcs temàtics

A la Ciutadella barcelonina, a la Devesa gironina, a les basses d’Alpicat a Lleida, als parcs públics de Tarragona i als d’altres viles i ciutats catalanes, continua havent-hi gronxadors. Però ja no estan sols: s’hi han afegit tobogans, torres, ponts oscil·lants, túnels i escales. Els conceptes, com els temps, han canviat. En l’actualitat hi ha ‘terrenys d’aventura’, que ofereixen combinacions dels elements esmentats i suggereixen, per exemple, una selva, un viatge d’aventures o la recreació d’ambients històrics. Les empreses es fan ressò de l’auge de l’oci infantil i conformen els seus productes a aquesta demanda que combina entreteniment, negoci, pedagogia, fantasia i imaginari mediàtic. Els nous parcs coincideixen a destacar el plaer sensoriomotriu: “Desenvolupen la psicomotricitat”, diu un eslògan. I alhora ofereixen un requisit primordial: seguretat. La suspensió, apassionant; l’aterratge, segur.

Però l’aigua compta cada dia amb un nombre més gran d’adeptes. Les piscines incorporen rocòdroms, pops gegants, tobogans aquàtics, passarel·les, plataformes flotants, túnels, porteries i cistelles de basquetbol. Els parcs aquàtics han incorporat, a més, piscines amb tota mena d’onades, llacs artificials i diversos recorreguts d’habilitat. El primer parc aquàtic va ser el d’Illa Fantasia, a Vilassar de Dalt.

L’aire és l’element que té menys acceptació. Malgrat que els ponts tibetans, per exemple, fa temps que s’utilitzen en casals i colònies d’estiu, fins al maig del 2004 no es va inaugurar el primer parc acrobàtic a Catalunya, a Arbúcies, anomenat La selva de l’aventura. A Argelers, a 15 km de la frontera francesa, ja funcionava, des del 2002, el Parc Acrobàtic Forestal, amb un centenar d’activitats arbòries emplaçades entre quatre i dotze metres d’alçada.

Terra, aigua, aire. A aquests medis tangibles, se n’hi afegeix un d’intangible, però de gran importància: el virtual. En un món que uneix 40 milions de llars mitjançant Internet, regit per una cultura que J. Baudrillard va denominar ‘cultura del simulacre’, la realitat virtual dóna vida a múltiples artefactes lúdics que exerciten variades sensacions relacionades amb els girs, les caigudes i l’equilibri. La cadena Magic Park a la Costa Brava incorpora màquines de simulació, de rol, videojocs, màquines virtuals, màquines tàctils i jocs de precisió virtual. En el nou Museu de la Ciència de Barcelona es pot tornar al passat, endinsar-se en l’espai estel·lar i cercar pistes de meteorits misteriosos.

Entre el conjunt d’aquestes ofertes lúdiques, cal destacar el plaer psicomotriu perquè és el fil d’unió entre elements lúdics que han succeït el gronxador. Així, atraccions com les anomenades Turbo drop i Terminal velocity es basen en la utilització de la força de la gravetat tot buscant sensacions límit. El comboi que transporta els viatgers és deixat anar a gran altura per incrementar el potencial de la força de la gravetat.

I és que de sensacions es tracta, de sentir-se viu, de posar-se a prova. Hi ha nombrosos factors que expliquen aquest anhel compulsiu: fugir de la rutina, incrementar l’autoestima, descarregar l’estrès, etc. El que és indubtable és que els més colossals descendents del gronxador responen a l’esperit del temps. La modernitat ha comportat, com predeia Georg Simmel el 1903, una intensificació dels estímuls nerviosos. El ritme accelerat de la Revolució Industrial s’ha imposat en tots els àmbits de la vida.

El primer parc temàtic que es va projectar sobre el món de W. Disney es va fer realitat l’any 1955. Quan es va inaugurar, la publicitat proclamava que Disneyland es basava en les gestes, els somnis i els ideals americans. Era una fira, una exhibició, un museu vivent i un centre comunitari. La fira que el va inspirar tenia un referent europeu connectat amb l’urbanisme de l’època: la gran exhibició del Món Industrial de les Nacions del 1851 a Londres. D’aquesta manera va sorgir la fórmula omnipresent en els actuals parcs temàtics: un centre pintoresc i reduït del qual parteixen eixos radials, units a la perifèria amb un tren, intercalats amb abundants espais verds. El parc Disneyland de Los Angeles és un exemple d’aquesta estructura, i els de París i Orlando n’imiten el traçat. Port Aventura, inaugurat l’1 de maig de 1995, parteix d’un centre dedicat a la Mediterrània que es bifurca cap a Mèxic, el Farwest, la Xina i Polinèsia. Com les fires mundials, els parcs temàtics ofereixen “una intensificació del present, la transformació del món per un increment exponencial dels seus productes” (M. Sorkin, Variations on a Theme Park, 1992).

El nombre d’atraccions i serveis creix any rere any, la tecnologia aconsegueix nous enginys, la simbologia s’imposa. Per exemple, Isla Mágica, a Sevilla, es basa en la recreació de mites grecs i egipcis. Són representants paradigmàtics de la retroprogressió, característica vital de la postmodernitat: anar alhora cap a la novetat i cap a l’antigor. Els parcs temàtics, doncs, s’inscriuen en la cultura del simulacre tot reproduint les meravelles més exòtiques del món: la muralla xinesa, les piràmides, etc., en un món domesticat i segur.

La pràctica urbana del monopatí

D’altra banda, cal assenyalar igualment pràctiques lúdiques que recuperen els carrers urbans com a espais d’ús. En aquest sentit, joves i adolescents s’han sentit força atrets pels patins en línia i el monopatí, unes activitats que es van estendre força durant la dècada dels anys noranta del segle XX, i actualment sembla que es mantenen, sobretot pel que fa al monopatí. A Barcelona, per exemple, són llocs de concentració massiva el barri de Sants i la plaça del MACBA, entre d’altres. J.P. Lefèbvre, a Les conditions d’émergence des practiques sportives sauvages et clandestines au XXe siècle, ha intentat definir aquestes demostracions al carrer com a “pràctiques ludicoesportives, il·lícites en els seus inicis, lligades a les oportunitats de gestió del temps (social o còsmic). Són practicades en llocs urbans o rurals en els quals l’ús social ordinari és transformat al marge de les regles explícites o implícites definides per la societat pel que fa a la utilització d’espais públics o privats. S’instal·len per desaparèixer i renéixer amb altres formes i en altres llocs en un desordre tolerat o en un ordre provisori”.

Aquestes activitats formen part d’una cultura emergent que agrupa el rap en la música i l’anomenat tag en el grafisme, i són una versió actualitzada del que J. Duvignaud, a Le Jeu du jeu (1980), anomena ‘disseminació lúdica del joc’. L’increment espectacular del nombre d’afeccionats ha fet que nombrosos municipis hagin construït pistes especials que inclouen pendents molt pronunciats, rampes i grades. A Catalunya, les instal·lacions més importants es localitzen a Mataró, Sitges i Tàrrega.

Totes aquestes activitats que es basen en l’equilibri, des del gronxador fins al monopatí, tan pròximes als esports d’aventura, confronten un mateix desafiament: procurar que el practicant aconsegueixi obtenir fruit de l’equilibri (superació personal, diversió, forma física, creativitat) i sortir-ne indemne. Enlairament, vol i aterratge. Aquestes fases, les tenen en comú el gronxador, el monopatí, el parapent urbà i el Dragon Khan. Enlairar-se, volar (realment o simbòlicament), deixar-se endur per l’emoció i la sensació consegüent i aterrar sa i estalvi.

No és casualitat que els parcs temàtics i els espais de joc simulin mites i arquetips. V. Proop, a Las raíces históricas del cuento, i J. Campbell, a The hero with a thousand faces, observen que en la mitologia i la rondallística universals l’heroi es desplaça de la seva vida quotidiana, anodina i rutinària, s’enfronta a les peripècies que inclouen vols i viatges marítims i torna al lloc de partida amb més riqueses i més saviesa. El pedagog català J. Tusquets, a Teoria i pràctica de la pedagogia comparada (1969), ja es va adonar que “la imaginació, deixada dur per l’afectiu, és la fantasia; si es posa al servei de la narració fa sorgir el conte, i si passa al pla de l’acció fa néixer el joc”. Els descendents del gronxador han pres bona nota de l’íntima relació que s’estableix entre el conte i el joc.

Internet: un nou espai per als jocs

L’aparició d’Internet i la seva ràpida expansió suposen un dels grans fenòmens econòmics, culturals i socials dels últims temps. Diversos autors consideren que té una importància comparable a la que en el seu moment va suposar l’aparició de la impremta. El caràcter obert, que permet accedir a la informació amb una relativa facilitat, i la possibilitat de compartir qualsevol notícia, ha permès una gran activitat que ha aportat a la Xarxa material generalment útil i de gran interès per als usuaris. Sense objectius d’exhaustivitat, es comenten tot seguit alguns portals i pàgines sobre el tema dels jocs.

Entre d’altres, la pàgina Jocs infantils d’arreu del món (http://jocsinfantils.com), que bàsicament constitueix una important base de dades que es nodreix amb les aportacions que hi fan els visitants a través d’un formulari senzill; la de Juegos de tiempo libre para niños (www.juegosdetiempolibre.com), força centrada en el món escolta, i Juegos sin juguetes (http://juegossinjuguetes.redireccion.com/), que fou desenvolupada per a promocionar els jocs per als quals no cal cap joguina.

Altres webs han estat creades per mestres, monitors i centres de recursos per oferir als educadors eines educatives o de lleure basades en els jocs, com ara la pàgina anomenada All – Activitats de Lleure (www.fut.es/~edutor/), que presenta una bona col·lecció de jocs populars. La pàgina Educació física, no gimnàstica (http://www.xtec.es/~jroca222/) presenta un recull de jocs que, si bé la majoria són orientats a aquesta activitat escolar, inclou també gimcanes, jocs d’aigua, etc.

Jocs.org – el portal del joc (http://jocs.org) és un portal en el qual es pretén donar cabuda a tot allò que tingui relació amb els jocs: des d’informacions a notícies d’actes lúdics, passant per crítiques de llibres que toquin el tema.

Cal assenyalar, per exemple, Games Kids Play (www.gameskidsplay.net/), que inclou un bon repertori de jocs ordenats alfabèticament o bé per categories. En italià, la pàgina I giochi di Elio (www.igiochidielio.it/) ofereix un seguit de jocs de tot el món, classificats en diversos grups i amb especial atenció als infants amb limitacions i característiques especials. Igualment és interessant l’anomenada Childrens Folk Games (www.estcomp.ro/~cfg/), fruit d’un projecte escolar en el marc de l’IEARN (International Education and Resource Network), que es va dur a terme amb la participació de mestres i alumnes de diversos països d’arreu del món. Al marge dels jocs, ordenats per països, recull cantarelles, endevinalles, embarbussaments i descripcions de costums populars dels diferents països participants en el projecte. Com a pàgines monotemàtiques en territori català, és a dir les que se centren en un joc en concret i n’expliquen les regles, les variants, els llocs on es practiquen, els campionats, les associacions, els clubs, etc., hi ha la web de les bitlles catalanes (http://bitlles.tripod.com/bitlles.htm) i la pàgina de l’Associació Amics de la Baldufa (www.baldufa.com), entre d’altres. També es poden consultar La Pilota Valenciana (www.uv.es/pilota/) i l’anomenada Foners Balears (www.mallorcaweb.net/foners/), que explica la història d’aquest antiquíssim joc de guerra, ara esport, i els detalls de la tècnica que s’hi utilitza.

També d’interès solen ser les pàgines d’institucions, tant públiques com privades, com ara les de federacions d’esports i de jocs populars o tradicionals, i les dels museus de joguines, com la del Museu del Joguet de Catalunya (www.mjc-figueres.net/). En aquest sentit cal fer menció especial de la web Elliott Avedon Museum and Archive of Games (www.gamesmuseum.uwaterloo.ca/), pertanyent a la Universitat d’Ontario, Canadà.

Internet, doncs, ha permès dinamitzar les tasques d’investigació i d’estudi, com també la divulgació, de les temàtiques que tenen a veure amb el joc, i ha agilitzat l’accés a la informació i, alhora, ha fet créixer les ganes de jugar i la necessitat de mantenir el que és en realitat una gran riquesa cultural.