Els col·lectius de les figures de la festa

Els col·lectius de les figures de la festa

Gegants, nans i bestiari

L’origen documentat dels gegants, els nans i el bestiari que participen en les festes actuals s’ha de buscar en les relacions de les processons de Corpus del segle XV. Provinents de mites ancestrals i de l’imaginari popular, l’Església va reutilitzar les imatges que ja formaven part de creences anteriors i, convenientment cristianitzades, les va incorporar a la processó de Corpus. Les representacions de l’Antic Testament acomplien una funció pedagògica, i esdevenien un referent per a la gent. Així per exemple, trobem el primer gegant documentat al Corpus del 1424, representant Goliat en la lluita contra el rei David. Al pas del segle XVI al XVII, els gegants van perdre la seva condició bíblica per adoptar-ne una altra de llegendària. Amb l’aparença de moros o de cristians segons els corrents del moment, arriben al segle XIX, que és quan comencen a prendre un sentit d’identitat local, i es relacionen amb la història de la població, un fet que es va consolidar al segle XX.

El bestiari es troba relacionat al segle XIV, també vinculat al Corpus i a les festes per esdeveniments excepcionals, com al 1399 quan l’àliga i la víbria de Barcelona es van desplaçar a Saragossa per a participar a les festes per la coronació del rei Martí l’Humà. Es troben en les processons. Al llarg de la història sobreviuen amb més dificultat que els gegants, i la seva pervivència es va deslligant del sentit religiós que tenien inicialment al Corpus tot passant a acomplir una funció més lúdica o protocol·lària en funció de la figura. Les prohibicions del segle XVIII afecten molt seriosament el bestiari, que no es recupera fins a l’arribada de la democràcia.

Els nans són un cas a part perquè se’n coneix ben poca cosa. Apareixen documentats amb el nom de carasses al 1467 en les festes que es van fer per l’entrada a Barcelona del rei Pere IV i representaven personatges d’una terra ignota que lluitaven contra els cavallers cristians. No és fins al segle XVI que són anomenats nans a València i fins al XVIII amb el nom de capgrossos a Reus. Al segle XIX, juntament amb la proliferació de gegants, apareixen molts nans i capgrossos en comparses de personatges estrafets que al segle XX es combinaren amb d’altres d’exòtics, de caricatures de persones reals i fins de personatges del cinema.

Bastaixos, artesans, agremiats i confrares

Les figures de la festa generen sempre servitud. Els gegants, els nans i el bestiari són probablement els elements de la festa en els quals més col·lectius humans intervenen i no necessàriament en la mateixa mesura ni el mateix interès. En primer lloc hi ha l’administració, però també hi ha d’altres col·lectius de la societat civil que en tenen i els mateixos grups que se’n fan càrrec, fins i tot hi ha figures de propietat particular. En segon lloc cal assenyalar els artistes o artesans constructors, per les mans dels quals han de passar periòdicament, si més no, les figures per al seu manteniment. I en tercer lloc hi ha els portadors, antigament bastaixos que en treien un benefici econòmic i avui membres d’associacions culturals sense ànim de lucre. A l’edat mitjana, les figures de la festa, com els entremesos, eren de propietat municipal, d’esglésies, de gremis o de confrares, malgrat que es fa una mica difícil en molts casos aclarir la propietat de cadascun d’ells. D’altra banda, encara ho complica més l’estreta relació que existia entre els gremis i les confraries, la vinculació directa d’aquestes amb les esglésies, com també els tractes constants que mantenien els gremis amb l’ajuntament. En molts casos es tractava d’una gestió mancomunada entre els uns i els altres, de manera similar a com avui encara es fa a Solsona, on la gestió dels entremesos depèn, a tres bandes, de l’ajuntament, la confraria “vint-i-quatrena” vinculada al bisbat, i de l’Agrupació de Geganters de Solsona. Pel que fa als artistes constructors, a l’època medieval eren pocs. És el cas de la família Alemany, que tenien el càrrec municipal de pintor de la ciutat i que es van encarregar també dels entremesos de Barcelona del 1424 al 1540. Avui, amb el gran nombre de figures existents al país i el creixement que constantment experimenten aquests àmbits de la cultura popular, a Catalunya hi ha gairebé una cinquantena de professionals dedicats a la creació i el manteniment de gegants, nans i bestiari. Durant segles, els portadors han estat bastaixos contractats per fer aquella feina, malgrat que en alguns casos podien ser del mateix gremi o de la mateixa confraria de la qual depenia la figura. Entre els portadors, cal destacar el ballador de l’àliga, la dansa de la qual tenia una funció protocol·lària, atès que es ballava en les diades principals, davant els visitants il·lustres i com a forma de convit de les autoritats a la processó de Corpus. A diferència dels portadors d’altres figures, el càrrec de ballador de l’àliga de la ciutat s’aconseguia per oposició, i la figura s’hostatjava a casa seva.

Al llarg de la història, la propietat dels entremesos ha variat a causa dels esdeveniments històrics, com per exemple quan Felip V va eliminar els gremis i els va expropiar tots els béns, incloses les figures festives. El segle XVIII, amb les prohibicions tant governatives com eclesiàstiques, els entremesos van rebre de valent, i moltes figures van acabar desapareixent; això va fer que des del final d’aquell segle es trobin documentades cases de lloguer d’elements festius, principalment gegants, que són les figures que gaudien de més popularitat. Aquestes cases, que també els llogaven amb geganters, van existir fins a la dècada del 1960, i les darreres van desaparèixer, més o menys, al mateix temps que la processó de Corpus. Alguns d’aquells geganters mercenaris van seguir portant gegants, encara que ja no els signifiqués un guany econòmic.

Des de l’edat mitjana fins l’arribada del nou model geganter a la dècada del 1980, els portadors sempre rebien diners per portar les figures. A més del sou estipulat i d’unes espardenyes noves, fora dels actes oficials de Corpus o de la festa major, anaven pel seu compte a ballar pels carrers de la població, amb visita habitual a casa dels regidors i persones destacades de la població, on a part el fet que sempre se’ls oferia menjar i beguda, rebien alguns diners. Una figura molt popular que ha desaparegut i que va lligada a aquest estil de geganters és la del barretinaire, un personatge que acompanyava els gegants tot sacsejant la barretina, fent sonar la xavalla i que, amb la cantarella “pels geganters”, incitava el públic a tirar-hi monedes, moltes d’elles llançades des dels balcons. D’aquí surt l’expressió “s’ajup més que un barretinaire”, per les vegades que s’havia d’ajupir per recollir les monedes de terra. En el cas dels nans i del bestiari, el model era similar, si bé els nans portaven cadascun d’ells una caixeta o guardiola i, quan els llançaven una moneda, en agraïment, feien una minsa ballaruga.

Amb el final de la processó de Corpus, arran del concili II del Vaticà a mitjan 1960 i la renovació de la cultura popular amb l’arribada de la democràcia, anà desapareixent el concepte de guany particular. Actualment, els col·lectius i associacions que s’hi dediquen perceben, pràcticament sempre de l’administració, ajuts per al manteniment de l’activitat associativa com també per al millorament de les figures, el seu entorn i el seu paper en la festa.

Hi ha una diferència, però, entre les poblacions que comptaven de manera activa amb figures que ja tenien un paper definit i protagonista en la festa, i les que van crear o reconstruir la festa incorporant o readaptant el paper de les figures al nou model festiu. Per una banda les noves festes han buscat model en aquelles que s’han mantingut amb una personalitat sòlida, les han imitat i n’han copiat les figures, sense que moltes vegades hi hagués cap precedent. Per l’altra, les festes amb una llarga trajectòria, si bé han mantingut el model i els continguts, també s’han ampliat amb recuperacions, i s’han adaptat al nou model associatiu tot preservant el valor patrimonial existent. En les poblacions amb festes consolidades, el model associatiu es limita a alguns grups amb més projecció, com són el bestiari i els gegants, mentre que els altres balls i entremesos amb menys activitat, com ara és el cas dels nans i capgrossos, han tingut la fórmula habitual de cada població.

El nou model festiu a partir de la instauració de la democràcia ha estat generat més per l’impuls popular que per directius polítiques i administratives, configurant-se la festa a partir de les aportacions dels grups i les colles en un procés evolutiu al qual s’adapta l’administració. Aquest fet comporta iniciatives i nuclis d’interessos no condicionats exclusivament per l’administració, i els diversos àmbits de les figures festives segueixen evolucions diferents a nivell general.

Al període 1981-82, en el marc del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional, les figures festives estaven incloses en un àmbit genèric que també contemplava els titelles, els pessebres i la imatgeria impresa. En el II Congrés dels anys 1995-96, després de l’espectacular creixement de les figures festives i el moviment humà que generaven, es va instaurar l’àmbit de bestiari i el de gegants, amb un apartat dedicat als nans.

Les colles de bestiari

La proliferació de les festes populars amb foc, tant les que se celebren en places, seguint el model de la Patum, com les itinerants del correfoc creat a Barcelona en la dècada del 1980, fa que les colles de bestiari foguer segueixin un camí propi. Ja no es limiten a participar en cercaviles i seguicis locals, juntament amb les altres figures i balls. Aquesta esdevé l’activitat simbòlica integrada en l’eix principal de la festa, però la iniciativa i la dinàmica dels grups els porta a centrar l’activitat principal en festes creades expressament i fetes a mida de cada indret, tot sovint amb un nom específic: correfoc, nit de foc, raval infernal, tarascada… Totes s’han creat amb l’objectiu que els actuants interaccionin amb el públic.

Si es compara amb tota la història anterior, el volum de foc i de pirotècnia que cremen tant els diables com el bestiari ha augmentat espectacularment i ha generat una moda seguida per un volum important de públic actiu que es desplaça de festa de foc en festa de foc. Les noves celebracions, partint del referent del salt de plens de la Patum, evolucionen fins a distanciar-se dels seguicis tradicionals, amb guions i estructures elaborades que porten a un model d’acte festiu inexistent fins aquells moments. Això comporta una litúrgia seguida tant pels actuants com pels participants: una indumentària protectora, carros blindats per dur la pirotècnia, coreografies…

L’augment del volum de foc d’aquests nous actes ha generat accidents i problemes de seguretat; amb l’objectiu de posar-hi remei es van fer diverses jornades d’estudi i s’han elaborat normes de seguretat que obliguen els ajuntaments i els mateixos grups actuants a subscriure assegurances de responsabilitat civil. També s’ha vist la necessitat de legislar una normativa per a grups de foc i ús de la pirotècnia.

Pel que fa a les figures, en posar-se de moda les festes de foc, a molts indrets on mai n’havia existit cap de bèstia, se n’ha creat una de nova, sovint buscant un referent identitari relacionat amb el lloc, com pot ser el drac del Coll de Barcelona, que reprodueix l’existent a l’entrada del Parc Güell. En alguns d’aquests casos el referent és molt relatiu, com potser el cas de la Truja del barri de Sant Antoni, també de Barcelona, vinculada al porquet que acompanya el sant a la portada de l’església del barri. També hi ha casos en què la bèstia és completament inventada i sense cap referent, com passa per exemple amb el Cabrot del Vendrell.

Ja des de l’inici de la dècada del 1980, es genera un intercanvi entre grups, i moltes festes majors incorporen trobades de bestiari, en les quals participen, a més de les bèsties locals, d’altres de convidades. La comunicació entre grups genera un flux constant d’interrelació entre colles.

La primera entitat federativa de bestiari es creà al Baix Llobregat l’any 1993, amb l’establiment de la Coordinadora de Bestiari del Baix Llobregat. A nivell nacional no fou fins el 1996 que es fundà l’Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya, organitzadora de la Mostra Representativa del Bestiari Festiu de Catalunya que el 2004 arribà a la setena edició. Tot i que també hi ha grups de cavallets i bèsties que no són de foc, la majoria dels cent vint-i-cinc elements de bestiari federats a l’Agrupació són dracs i bèsties fogueres.

El bestiari que no és de foc és menys nombrós, i moltes d’aquestes figures pertanyen a poblacions que les han mantingut, o bé que les han recuperat perquè ja estaven documentades antigament. Els grups que es fan càrrec d’aquestes bèsties són menys inclinats a activitats d’interrelació, i no s’acostumen a organitzar actes que els agrupin, malgrat que s’han organitzat trobades esporàdiques a nivell nacional, per exemple de cavallets o de mulasses. Són grups que, en molts casos, limiten la seva activitat a les tradicionals actuacions locals.

Col·lectivament parlant, els cavallets mereixen un esment a part pel fet que es tracta de conjunts de figures que configuren una activitat grupal molt diferent als que es mouen entorn d’una figura sola. La majoria són els tradicionals cavallets, però existeixen casos d’altres bèsties grupals com és el cas dels Dragolins de Badalona o les Fil·loxeres de Sant Sadurní d’Anoia. En tractar-se de grups, més que en la interacció amb el públic, les seves actuacions se centren en la dansa o en desfilades coreografiades.

Les comparses de nans i capgrossos

Del món de les figures de la festa, els nans i capgrossos són els d’àmbit més desconegut i sovint oblidat, segurament perquè en general la seva vida és efímera. Es coneix ben poca cosa de la gent que els han dut al llarg de la història; antigament és possible que fossin també confrares o agremiats, perquè són més fàcils de portar que les figures voluminoses.

Documentalment es coneix que al segle XIX, i fins als anys trenta del segle XX, els nans i capgrossos eren portats per adults. A la postguerra, comença un procés minimitzador i, llevat de les poblacions amb una tradició sòlida, formen part de les processons de Corpus i dels seguicis de festa major sense un paper definit. Els portadors van passar a ser, aleshores, jovenalla que hi van trobar una manera de guanyar algun diner. Invariablement, en les relacions de despeses de les festes, es fan constar els diners recollits com a ingrés i una despesa fixa per a compensar els portadors, en molts casos reclutats amb l’ajut de les parròquies.

Reflex de la societat tarragonina del s. XIX, els actuals capgrossos de la ciutat daten del 1865. Inicialment portats per menestrals i pescadors del Serrallo, des del 1966 els treuen membres de l’Agrupació de Portadors dels Nanos Vells de Tarragona.

Fototeca.com

Amb l’arribada de la democràcia i el creixement associatiu entorn de les figures festives, els capgrossos surten al carrer sovint assumits per les mateixes colles de geganters, sense una atenció especial. Només en les poblacions amb balls de nans de llarga tradició es mantenen uns grups més o menys estructurats. El motiu principal és degut al fet que aquests darrers tenen un paper definit, i al seu espai de protagonisme en la festa. Els altres sovint són arraconats de manera que només surten esporàdicament, o bé fan companyia als gegants amb una funció d’animació. Els anys 1995-96, les conclusions de l’àmbit de gegants i subàmbit de capgrossos del Congrés de Cultura Popular i Tradicional es fan ressò d’aquesta situació irregular, i s’hi planteja la necessitat de treballar per tal que nans i capgrossos tinguin el paper que els correspon dins de la festa. L’any 2000, els Capgrossos de Capellades organitzaren la I Trobada Nacional de Nans i Capgrossos de Catalunya, en el marc de la qual i dins de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, es creà la Coordinadora de Nans i Capgrossos. També s’instituí la trobada nacional amb periodicitat bianual per tal que, a més de ser un punt de reunió, es portin a terme treballs i experiències en la dansa i molt especialment en el teatre, una disciplina que és característica d’aquestes figures.

Des de la creació de la Coordinadora de Nans i Capgrossos de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, s’han formalitzat associacions dedicades només a aquestes figures i el que els és inherent, i també s’han incrementat considerablement iniciatives de dansa i teatre.

Les colles de gegants

Amb l’arribada de la democràcia i l’esclat de la cultura popular, dels tres àmbits de figures festives, el que va créixer més espectacularment pel que fa a nombre, tant de figures com de portadors, va ser el de gegants. Dels pocs més de dos-cents gegants actius existents al final de la dècada del 1970, s’ha passat a la xifra de més de tres mil el 2004. Paral·lelament, amb el creixement del nombre de figures, el moviment humà que s’hi mou a l’entorn és molt important. Ja no són els bastaixos que rebien diners per a fer una feina, sinó que com passa amb el bestiari és una opció associativa, lligada al lleure, a la identitat local i al manteniment o recuperació de les tradicions. El món geganter ha experimentat en aquest període de temps una progressió tan considerable que de la vuitantena de grups geganters existents el 1980 ha arribat a les gairebé cinc-centes colles actuals, la majoria d’elles constituïdes en associacions.

La recuperació de les tradicions va portar al fet que moltes poblacions amb gegants que gairebé no sortien des de la desaparició de la processó del Corpus, tornessin al carrer amb una activitat continuada durant tot l’any. Moltes altres localitats van voler recuperar les figures que havien tingut anteriorment i, en un efecte mimètic, moltes altres van fer-se fer nous gegants, nans o bestiari, amb el desig d’aconseguir un patrimoni festiu local, directament lligat al nou model de festa major que s’anava confegint per tot el país. L’activitat de les colles geganteres té un vessant social i cultural com la de qualsevol altra entitat, potser el tret diferencial més destacat és que, moltes d’elles, tenen cura del patrimoni festiu de la seva població.

És en el I Congrés de Cultura Popular i Tradicional, els anys 1981-82, que es va parlar per primera vegada d’una associació que agrupés les colles de geganters. Va ser en aquests mateixos anys que començaren a sovintejar les trobades de gegants, provocades també per la constant estrena de noves figures. Aquestes trobades, que afavoreixen la interrelació entre les colles de diferents poblacions, foren clau per a la creació de les federacions. En el II Congrés es va definir el concepte de colla gegantera: “Un grup estable i autònom de gent que té com a principal objectiu una activitat gegantera continuada, prescindint de qui ostenta la propietat dels gegants que porten.” Aquesta definició, salvant la concreció dels gegants, podria ser aplicada perfectament als altres grups de figures festives.

L’any 1984 es van crear gairebé simultàniament l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, amb vocació d’àmbit nacional i la Coordinadora de Geganters i Grallers de Barcelona. Més endavant es fundà la Coordinadora de Geganters i Grallers de les Comarques Meridionals, i un nombre de fins a onze federacions territorials, totes elles vinculades a l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya. L’Agrupació té, l’any 2004, més de tres-centes colles federades de les cinc-centes que hi ha a Catalunya, mentre que la Coordinadora barcelonina agrupa prop d’un centenar de colles existents a la ciutat, si bé hi ha colles que sense cap problema pertanyen a més d’una federació alhora. Del nombre inicial d’una trentena de trobades que es feien a l’inici de la dècada del 1980, s’ha passat a les més de tres-centes anuals, algunes d’elles centrades en el ball de gegants. També algunes de les coordinadores territorials organitzen trobades pròpies; la cita anual de gegants més important del país és la ciutat gegantera de Catalunya. Puntualment s’han organitzat altres activitats com mercats, concursos de fotografia o trobades de col·leccionistes de pins, per esmentar alguns exemples. Al marge d’aquesta activitat continuada, segueixen existint gegants que, per les peculiaritats dels protocols festius, no surten de la seva població, és el cas dels d’Olot o Berga. Amb tot, alguns d’aquests gegants amb les seves colles també estan federats, encara que no mantinguin el mateix nivell de participació en les activitats federatives.

L’agrupació, en tant que federació, edita la revista trimestral “Gegants”, que manté un arxiu important de documentació sobre gegants vinculat a arxius d’altres països, organitza exposicions itinerants de caràcter divulgador, manté relacions amb entitats i federacions geganteres estrangeres, edita puntualment publicacions monogràfiques sobre les figures festives, té una activitat continuada de recerca per la qual participa habitualment en congressos internacionals i organitza cursets de música i de ball de gegants, entre altres activitats. L’Agrupació també inclou algunes colles de la resta de l’estat espanyol així com de l’estranger.

La tasca de promoció del ball de gegants ha donat els seus fruits. Es va endegar perquè la majoria dels gegants ballaven sense criteri, oferint un espectacle pobre i, així, des del 1990 de la trentena de balls existents s’ha passat a gairebé dos-cents.

Els cavallets

Un dels elements propis d’algunes festes tradicionals són els anomenats cavalls, cavallins o cavallets. Participen en les desfilades i molts exhibeixen els seus balls. Són constituïts per una semicarcassa sòlida portada per un actuant que assumeix alhora les funcions de cavall i cavaller. Aquesta figura de vegades pot suggerir éssers híbrids, com els centaures de Sant Feliu de Pallerols i d’altres poblacions de la Garrotxa. Festes i cerimònies necessiten sovint la presència i la majestuositat del cavall i el cavaller. Aquests cavallets són comuns a diversos pobles, viles i ciutats de Catalunya; actualment gaudeixen de gran popularitat els de Tarragona, els que formen part de la Patum de Berga, els de Sant Feliu de Pallerols i d’Olot, i els de Vilafranca del Penedès.

Sobre els orígens del ball de turcs i cavallets de Tarragona, n’hi ha notícies documentals a partir del segle XIV, dins el cicle de Corpus i Santa Tecla. La primera referència és del 1383, cosa que permet de considerar-los els més antics coneguts del domini català encara en actiu, al costat dels barcelonins, que són documentats per primera vegada l’any 1380 en la processó de Corpus. L’any 1633, Felip IV i Maria Isabel de Borbó arribaren a Tarragona, coincidint amb les festes de Santa Tecla, i en aquesta visita reial s’executaren el ball parlat de pastorets i el de turcs i cavallets. La desastrosa situació en què quedà Tarragona després del setge sofert en la guerra del Francès i la llibertat de treball decretada per les corts de Cadis l’any 1813, que significà l’enfonsament de l’estructura gremial que havia sostingut fins aleshores els balls tarragonins, fou la causa que el ball de turcs i cavallets deixés de representar-se. L’any 1990, els membres de l’Esbart Santa Tecla decidiren recuperar-lo amb noves coreografies, la del ball de cercavila i la batalla.

A Berga, la Patum comença, precisament, amb el salt de turcs i cavallets, que representa una ingènua lluita de moros i cristians, i que antigament s’havia anomenat de moros i cabretes. Més tard, els moros es convertiren en turcs, amb motiu del domini otomà de la Mediterrània i la batalla de Lepant. Anteriorment, el ball evolucionava al so del tabal, fins que el músic berguedà Joaquim Serra hi posà la música amb què es balla actualment.

A Sant Feliu de Pallerols actua una comparsa constituïda per vuit cavallets que constitueix el nucli d’un entremès que executa danses de marcat caràcter guerrer. La primera notícia documentada data de l’any 1692. Sembla que, de bon principi, la seva missió consistí únicament a ser presents al seguici sense cap altra funció específica. Amb posterioritat foren creats els quatre balls que actualment s’executen –el ball pla, el contrapàs, la sardana i el tall de la mata-degolla–, que vénen a ser una exhibició de domini de les cavalleries, cosa força inusual al nostre país, on la majoria de danses d’aquesta comparsa són una remembrança de les lluites entre moros i cristians. La mata-degolla és el nucli central i originari de l’entremès, el més antic dels quatre balls. Simbolitza la lluita entre dos bàndols formats per sarraïns i cristians. Cada bàndol es compon de tres genets i un capità que es creuen diferents vegades, com en un torneig, amb les armes en posició ofensiva i amb intensitat creixent a mesura que avança el combat.

A la ciutat d’Olot també hi ha referències dels cavallets, ja l’any 1748, quan desfilaren i actuaren en la processó amb motiu de la benedicció del temple de la Mare de Déu del Tura: “ball de cavallins, per compondrese de apar que montan uns petits cavalls de igual número de altres a peu tots vestits de gala remedant una espècies de batalla tot ballant…”. Són nou cavallins que surten només per les festes del Tura, dirigits pel capità, que vesteix diferent i porta el cavall blanc: ballen dos balls, el vell i el nou, amb una música basada en l’òpera de Karl Maria von Weber, Der Freischütz (‘El caçador furtiu’).

També hi ha cavallets a la festa major de Vilafranca del Penedès, documentats l’any 1618, amb el nom de cotonines, que es relaciona o bé amb els antics cavallets de Barcelona, anomenats cavalls cotoners perquè pertanyien al gremi de teixidors de cotó, o bé, simplement, per les faldilletes d’aquest teixit que porten les figures. Les quatre cotonines originals eren propietat de la confraria de Sant Antoni.

El ball de bastons

El ball de bastons és una dansa universal d’origen incert en la qual els balladors, en nombre parell, empunyen bastons i els utilitzen colpejant-los els uns contra els altres enmig d’ordenades coreografies, acompanyats per música. Es troben balls de bastons en diversos països d’Europa, amb noms com paloteos, paloteados, palillos, cobertores i palitroques arreu d’Espanya; pauliteiros, a Portugal; makil dantza, al País Basc; la stickdance escocesa; les schwerttänze alemanyes, i la moreska eslava. En l’àmbit dels Països Catalans, el ball de bastons també és conegut amb altres noms: garrots, a Menorca i Castelló; palitrocs, a la Llitera, la Ribagorça i el Baix Cinca; bastonets, en diverses comarques de la Catalunya meridional i el País Valencià, i en alguns indrets es troba l’arcaisme bataners.

Al Principat, hi ha més d’un ball en què d’una manera o d’una altra intervenen els bastons colpejats, com els de bastó llarg o garrot, en els quals els balladors aguanten un sol bastó que piquen pel davant o per sota les cames, conegut en alguns indrets amb el nom de ball de pastorets. Però aquí es fa referència al tipus de ball més comú, que és aquell en què els balladors sostenen a cada mà un bastó relativament curt i gruixut, entre quaranta i cinquanta centímetres de longitud amb un gruix entre dos i cinc centímetres de diàmetre, amb un disseny de secció que pot ser cilíndrica, troncocònica i també ovalada, a voltes amb empunyadura, tornejada o bé pintada, generalment de color vermell. Hi ha alguns bastons guarnits amb cintes de colors i també s’hi poden trobar en alguns casos els bastons foradats amb una veta o corretja passada per subjectar els pals al canell dels balladors.

Atesa l’antiguitat i l’extensió de l’exercici, els etnòlegs han formulat un seguit de teories sobre la seva procedència, que s’associen tant a la pràctica religiosa com a l’exercici marcial.

Les danses amb bastons, inserides en els cicles agraris de les societats prehistòriques, remeten a rituals d’iniciació i cerimònies propiciatòries de la fecunditat en les quals no es descarta el caràcter fàl·lic per la categoria simbòlica del bastó, element central de la dansa. L’extens espectre simbòlic d’aquest estri de fusta com a element del cicle natural porta també a la consideració del ball com una pràctica ritual d’acció de gràcies o altres celebracions per a festejar la collita de cereals i fruits de la terra. En aquest sentit, l’acció de picar els bastons permet una interpretació simbòlica del drama cíclic vital, el qual implica la lluita dialèctica entre contraris (vida-mort, bé-mal, llum-foscor, ordre-caos, etc.).

D’altra banda, la utilització d’aquest tipus de danses en les cultures clàssiques, sense defugir el caràcter religiós, les apropa a la pràctica guerrera, que es materialitza en les danses d’espases, de les quals feien referència diversos autors grecs i romans. Aquest tipus de dansa és també documentat al nostre país encara en època medieval i fins al barroc. Encara en queden vestigis ben vius en les nostres festes. Són aquells balls de bastons en què els balladors, a més del bastó, empunyen un escut, palustre o tapa rodona, que els bastons colpegen alternativament. El ball de mossèn Joan de Vic, que es practica a Reus (abans era present a d’altres indrets) i la dansa dels bastonets d’Algemesí en són una mostra.

En un exercici tan estès en el temps i en el territori no es poden passar per alt els components lúdics i d’esbargiment estricte, sense buscar-hi altres connotacions que les purament artístiques, on la gratuïtat de la manifestació pel que fa a la seva existència no estaria subjecta a altres finalitats subordinades, ja sigui d’ordre religiós o castrense.

En tot cas, la dada més reculada que es coneix en l’àmbit català d’una actuació del ball de bastons és en el casament del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, a Lleida, l’agost del 1150, on ja apareix com una dansa exhibida juntament amb altres accions teatrals i coreogràfiques i, per tant, lluny de qualsevol connotació miticoreligiosa o militar.

Aquesta vocació espectacular present ja, doncs, en l’època medieval, s’ha mantingut fins els nostres dies, supeditada a una determinada forma d’entendre aquest tipus de ball com a pràctica social amb uns condicionants pel que fa als executants –preparació imprescindible, indumentària específica, disciplina, restricció participativa, transcendència intemporal (no subjecta a les modes)– que la diferencien d’altres vivències festives en què l’acció de dansar també hi és present. Per això alguns etnomusicòlegs com M. Antònia Juan fan la distinció entre balls oberts, en els quals tothom pot participar amb la indumentària que sigui, i els balls tancats, que són subjectes a les restriccions esmentades.

El ball de bastons és un ball de colla, tancat, que requereix un entrenament rigorós, paradigma alhora d’altres balls de la mateixa naturalesa amb idèntica funció festiva, com són els balls de cascavells, de panderos, prims o valencians, i alguns dels anomenats balls parlats, com cercolets, pastorets o gitanes, en què la part coreogràfica predomina sobre la part de representació teatral dialogada.

M. Antònia Juan estableix dins dels balls tancats la categoria de balls associatius, en la qual situa el ball de bastons com a referent principal, seguit del ball de cascavells. Els anomena associatius per la seva estructura organitzativa, fonamentada en la dependència dels seus membres d’una colla o grup més o menys constituït.

Aquest esquema ja ve d’antic, de quan moltes d’aquestes danses –entre les quals, el ball de bastons– depenien d’un determinat gremi professional o confraria, entitats que constituïen el sistema associatiu del país des del segle XVI fins a la implantació del capitalisme durant el segle XIX. Malgrat la desaparició de la societat pagesa i menestral que sostenia l’estructura gremial, aquells balls s’han mantingut, o restaurat després de llargs períodes d’absència, amb un esquema orgànic semblant, sense la rigidesa ni l’adscripció religiosa d’antany, però amb uns procediments comparables que n’han possibilitat una extraordinària continuïtat.

La figura del cap de colla ha estat l’element aglutinador de l’exercici i el que n’ha permès la transmissió. El coneixement coreogràfic i el domini dels recursos tècnics s’ajunten amb la capacitat de lideratge i l’autoritat moral sense defugir, almenys en determinats períodes, la gestió administrativa, econòmica i sobretot de reclutament dels nous components del ball.

El seguiment puntual d’alguns balls de bastons permet veure l’evolució pel que fa a l’origen professional dels components del ball en aquells casos concrets, paral·lelament a l’evolució sociolaboral de l’entorn on es perpetua la manifestació. Així, mentre al segle XIX i fins a la guerra civil de 1936-39 s’hi troben pagesos –llauradors, hortolans o esporgadors–, després hi poden aparèixer treballadors industrials, dominant ocasionalment el ram de pertinença del cap de colla i ja més cap aquí, al final del segle XX, estudiants universitaris, administratius o professionals de qualsevol mena, ja amb una estructura institucional reglada, sigui pròpia o dependent d’algun centre cultural o recreatiu. Tot plegat delimitat en cada període per obligats relleus generacionals amb desaparicions més o menys perllongades d’aquest ball en l’escena festiva.

Un altre canvi de la posada al dia i la continuïtat en la pràctica del ball de bastons ha estat la incorporació de les noies, que ha trencat un esquema secular, impensable solament una generació enrere en què aquest ball es percebia com una mostra de virilitat i força, no exempt de perill i no apte per als pertanyents al sexe que aleshores alguns anomenaven dèbil. La incorporació de noies en la pràctica bastonera es produeix gradualment en el darrer terç del segle XX per a constituir tant agrupacions mixtes com colles exclusives del sexe femení, seguint la tònica que es dóna també en els altres àmbits de la societat.

Pel que fa als anys que tenen els components de les colles de bastoners, s’hi pot trobar gent de gairebé totes les edats, amb una franja dominant de la de joves entre l’adolescència i la primera joventut, però hi ha també colles infantils, de tradició antiga i en casos fins obligada per la ritualització del ball, en determinats indrets lligat a rols processionals o de consuetud, mentre que en altres llocs respon a accions d’aprenentatge i continuïtat. També en la franja d’homes adults i fins a la maduresa, s’hi localitzen colles vinculades al ball com a element emblemàtic de la comunitat, que segueixen practicant per tradició i per l’estatus institucional immanent de la manifestació.

En algunes localitats el ball de bastons és l’única dansa present als seguicis festius, a més dels gegants o figures, mentre que hi ha indrets que, encara que tinguin altres balls, els bastons gaudeixen d’una consideració emblemàtica, per la qual cosa en una mateixa plaça poden disposar de diverses colles de bastoners de diferent sexe i edat que fan l’una rere l’altra el mateix exercici.

En referència a la música en el ball de bastons, es dóna el cas, altrament freqüent en moltes danses, d’una doble presència musical, la dels músics que acompanyen el ball i la que executen els mateixos balladors. Mentre que la dels primers pot reunir els components bàsics del discurs musical, és a dir melodia, harmonia i ritme, els balladors fan una aportació majorment rítmica produïda pels cops de bastó que forçosament han de coincidir amb el ritme que marquen els músics acompanyants. També moltes de les colles de l’àmbit català hi sumen l’acompanyament que fan els picarols que els bastoners porten generalment cosits als camalls.

El bastó és un xilòfon, és a dir, una fusta que produeix so, que en aquest cas es propaga en freqüències imprecises, i d’aquí el seu so sec i indeterminat, el qual contrasta amb el color harmònic que donen els cascavells de metall que assenyalen els salts i passos dels balladors.

Els acompanyaments musicals són fets amb els instruments habituals de la nostra música popular. El més lligat històricament amb el ball de bastons és el flabiol, tocat en qualsevol de les seves modalitats, és a dir, amb una sola mà amb acompanyament de tamborí, tambor o bombo, amb una sola mà sense tambor o amb les dues mans, en aquests dos casos amb l’únic acompanyament rítmic dels bastons. A les comarques històricament castelleres, la gralla prengué també protagonisme en els bastons a partir del primer terç del segle XIX, sigui en solitari o bé en grup de grallers (dues o més gralles amb timbal), que s’ha mantingut i ampliat. >Els bastons s’han acompanyat d’altres instruments, ja en menor freqüència, com són el violí, l’acordió, la cornamusa, el clarinet i altres. En casos puntuals, generalment en el món dels esbarts, amb cobla de sardanes. Pel que fa a la veu i el cant com a acompanyament exclusiu, s’ha utilitzat en el ball de bastons infantil en forma de corrandes, en exercici de capta de diners o aliments, en determinades festes del calendari i també en els assaigs dels adults, amb lletres destinades a memoritzar la música. +En els balls de bastons, les melodies utilitzen ritmes de totes les èpoques, generalment en compàs binari i en sèries definides pel que fa al nombre de compassos. L’estudi minuciós de les figures i les melodies acompanyants del ball de bastons de Vilanova i la Geltrú i el contrast amb altres de la comarca del Garraf i de l’Alt i el Baix Penedès va revelar una coherència interna que les relacionava entre elles. Aquesta era causada per la incardinació del ball en una manifestació superior, que era la processó del Corpus o la festa patronal desenvolupada i establerta en el temps del Renaixement i el barroc, encara que actualment les figures soltes prenen valor en si mateixes i no segueixen cap ordre preestablert.

La coreografia bastonera es basa en l’esquema de fileres, quadres i rotllanes. Sempre es té en compte la disposició processional o de cercavila, que permet als balladors avançar en una direcció sense desfer la dansa. Aquesta, en la majoria dels casos, simula l’enfrontament entre contraris, acció que en alguns grups és reforçada pel cromatisme de les indumentàries, en les quals, sobre un idèntic fons blanc de camisa i pantalons, hi ha elements de color en determinades peces –camalls, faldellins, armilles, faixes–, de dos colors diferents, efecte palès a les banderoles també de colors diferents que sostenen els dos capitans (encara que a voltes n’hi ha un de sol), que aguanten amb una mà i llavors piquen amb un sol bastó a l’altra. La bandera serveix també per a indicar la fi del ball. Hi ha altres elements com mocadors virolats de cap, de coll o de pit, i també capells i cintes.

Pel que fa a la incardinació festiva del ball, hi té un paper determinant la implantació de la festa del Corpus ja al segle XIV, la festa urbana organitzada i jeràrquica per excel·lència en la qual s’habilità l’esquema de l’escena lineal, és a dir, de l’espectacle itinerant en el marc de la ciutat medieval, on espectadors i espectacle se situaven en un mateix escenari. Aquest escenari era l’entramat urbà, amb un recorregut prèviament definit, i l’espectacle delimitava molt bé la zona sagrada i la de l’espectacle profà on s’inserien tota mena de representacions, una de les quals era el ball de bastons. Aquesta disposició artística, amb la reculada gradual del Corpus, es traspassà a les festes majors als segles XVIII i XIX, on el lloc preeminent del Santíssim Sagrament l’ocupà una imatge o les relíquies del sant patró de la comunitat o municipi. Amb el pas dels anys, mentre moltes de les representacions de caràcter religiós anaren desapareixent, d’altres es mantingueren, com els gegants i el bestiari. Tanmateix, se secularitzaren per satisfer altres necessitats. Molts d’aquests elements festius, al darrer terç del segle XX, es convertiren en un dels pretextos de l’associacionisme en què els balls de bastons, com els gegants, sortiren dels estrictes marcs locals i s’organitzaren en àmbits superiors.

Les Trobades Nacionals de Bastoners s’iniciaren el 1976, coincidint amb la fi de la dictadura. Unes quantes colles, poques, es trobaven cada any en una població diferent, però amb presència bastonera. Amb la restitució de la Generalitat el 1980, les trobades posteriors experimentaren un gran creixement, i el moviment es consolidà amb la institució de la Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya a la tardor del 1985. Actualment hi ha al voltant d’un centenar de municipis o associacions, fent referència tan sols del Principat, que disposen de colles de ball de bastons.

En l’imprescindible treball dels membres de l’Esbart Català de Dansaires sobre el ball de bastons, dins l’Atles de Dansa Tradicional Catalana, els seus autors es meravellen de la inversa trajectòria històrica dels bastoners, que en una perspectiva de cinc segles no han deixat de créixer, no solament en nombre de colles sinó també en extensió geogràfica i en recursos artístics, per a constituir l’anomenat fenomen bastoner, que considera no solament una dansa viva, sinó en efervescència, la qual cosa, en contrasta amb la seva mil·lenària trajectòria, posa de manifest una activitat artística continuada sense parió al nostre país.

Les raons d’aquesta insòlita singladura, cal cercar-les en la naturalesa intrínseca de l’exercici, que ho engloba tot o gairebé tot, perquè els primitius i senzills cops de bastó integren màgia, art, acrobàcia, joc, espectacle i emoció. Es tracta d’un exercici ancestral d’aplicació sagrada i ritual adaptat a cada temps històric, amb tota la força artística de la dansa que comporta acció gestual, desplegament coreogràfic i acompanyament instrumental, amb el valor afegit d’uns balladors integrats en el discurs musical. Concentra també la fascinació del circ, exposada en precises i perilloses acrobàcies. L’exercici del risc hi és present a tothora perquè és una dansa en què els actuants sovint reben cops i prenen mal. Això no impedeix, però, que se la consideri un joc en el qual té cabuda el component esportiu, amb proves de resistència, de rapidesa i de força, però amb la gratuïtat de l’esbarjo que allibera energies i exterioritza afanys, un joc en què tots resulten vencedors.

Tot això en un traç eminentment social en què la força dels joves és reconeguda i aprovada per la comunitat, públic imprescindible, que també s’implica per a arrodonir un espectacle total que travessa segles i encisa generacions.

Castellers

De la tradició maleïda al prestigi social

Els castells i els grups per a la festa que els començaren executant al final del segle XVIII i el principi del XIX a les comarques del Camp de Tarragona i del Penedès constituïren les primeres fórmules associatives radicalment urbanes i modernes, que van suposar una nova manera d’entendre les ancestrals celebracions populars i tradicionals provinents del cicle temàtic del Corpus i de les festes patronals. El primer grup per a la festa considerat una agrupació castellera és el Ball de Valencians del Catllar, que el 1770 aixecà a l’Arboç del Penedès la primera construcció de sis pisos de la qual es té constància. Els Valencians del Catllar havien nascut a partir de l’adopció i l’apropiació d’una manifestació festiva que havia arribat al Principat durant el segle XVII procedent del País Valencià i que havia evolucionat arran d’un seguit de modificacions essencialment tècniques, concebudes i executades en l’àrea etnogràfica del Camp de Tarragona i del Penedès i no en el seu lloc d’origen i procedència.

Aquestes noves manifestacions festives trencaren amb les velles cèl·lules organitzatives que es basaven en la realització dels balls, els entremesos, el bestiari, les representacions al·legòriques i els balls parlats per grups reduïts de persones, socis dels gremis d’origen medieval. Aquest trencament fou el fet revolucionari que marcà el desenvolupament de les colles castelleres com els nous grups per a la festa, fills dels temps diferents que naixien amb l’enfonsament de l’antic règim al principi del segle XIX i la liberalització del treball que, a partir del 1813, deixaria de ser controlat per les organitzacions dels seus associats, com eren les de complir amb el deure i amb el dret de ballar o interpretar les danses o les representacions d’origen medieval o humanista que havien perpetuat al llarg de la història. En canvi, en ambdues poblacions alguns gremis optaren per organitzar o patrocinar nous castells, i esdevingueren els nous grups per a la festa. D’aquesta manera, a Tarragona coneixem l’existència de dos balls de Valencians que executen castells i que estigueren en mans dels Pagesos i dels Pescadors i Navegants, mentre que a Valls, les colles es dividiren en la de Pagesos i la de Menestrals.

Precisament, el fet que Valls fos demogràficament una de les principals ciutats de la Catalunya de l’inici del segle XIX degué afavorir la revolució festiva que significà l’augment numèric dels integrants dels nous grups per a la festa, fins al punt que posteriorment aquesta localitat seria considerada el bressol del fet casteller. El medi urbà és, doncs, fonamental per a la nova tipologia de grup per a la festa. Una altra de les noves característiques d’aquests grups fou la rivalitat que es posà de manifest des d’un primer moment. Ja en aquella primera notícia castellera del 1770 una vila sense colla pròpia organitzà una diada amb quatre grups procedents del Catllar, la Riera, Santa Margarida i els Monjos i el Vendrell. I precisament el cronista destaca la colla que féu la construcció més alta i agosarada. Amb alguna excepció puntual, com el cas del concurs de balls organitzat a Tarragona el 1687, els seguicis populars d’origen medieval no havien tingut com a tret diferencial la rivalitat entre colles del mateix ram i, en tot cas, només hauria existit entre manifestacions festives diferents. Ni els balls de bastons, ni els de pastorets, ni els cercolets, ni els balls de gitanes, ni els de les espases, competien entre ells, si més no com a norma general. En canvi, els Valencians incorporen un element de complexitat gradual i progressiva en la seva execució de castells, objectivament computable gràcies a l’encreuament dels eixos d’alçada i amplada de cada construcció. La rivalitat a la ciutat de Valls esdevingué tan complexa arran de la bipolarització entre les dues colles locals que ja ben aviat, entre el 1820 i el 1834, els diferents alcaldes de la població prohibiren que els grups actuessin en pròpia plaça per causa dels difícils i durs conflictes que s’havien originat.

També és característic dels nous grups per a la festa el caràcter viatger que els singularitza, peculiaritat que de fet es troba en la seva mateixa gènesi: es tenen força notícies de balls de Valencians que viatgen per bona part de la Península Ibèrica des del País Valencià i durant els segles XVII, XVIII i XIX. Aquestes incipients colles castelleres eren contractades com una atracció artística especial, ben diferenciada de la resta de balls i entremesos, notablement més comuns a moltes poblacions. Novament ens fixem en aquella notícia del 1770 en què precisament les colles de castells ja viatgen entre diferents localitats del Camp de Tarragona i del Penedès. Una trentena d’anys més tard, el 1802, es pot constatar que les colles feien torres també de fins a sis pisos a Lleida, notícia que ha estat relacionada amb un més que probable viatge de les colles de Valls o bé d’altres pobles del Camp de Tarragona i el Penedès. Aquesta característica fou determinant per al fet que, malgrat les prohibicions de les autoritats municipals de Valls, les colles continuessin les seves pràctiques fora vila. Hi tingué un paper cabdal l’administració de la festa major de Vilafranca del Penedès, que continuà contractant els balls de Valencians per actuar a Sant Fèlix en uns moments decisius per a la consolidació de l’aleshores nova pràctica ritual. Aquest costum vuitcentista hi ha continuat vigent al llarg de gairebé dos segles, fins i tot amb posterioritat a la fundació de la colla local dels Castellers de Vilafranca el 1948.

Aquesta laïcitat vuitcentista i també posterior contrasta marcadament amb tota una àmplia florida de balls parlats religiosos que s’escriviren i es representaren durant bona part del segle XIX, alguns dels quals han pervingut fins a l’actualitat o bé han estat restaurats modernament. Aquestes representacions teatrals de carrer en què apareixen actors en els papers de les autoritats civils i eclesiàstiques presenten els poders fàctics de les poblacions desfavorides, dibuixades d’una manera submisa i agraïda. Els balls parlats religiosos del segle XIX, descaradament afavorits per les autoritats locals i encarregats o fins i tot escrits pel rector local, seguien mantenint l’estructura numèrica i morfològica dels elements festius de l’antic règim, mentre que els nous castells progressaven vertiginosament pel que fa al nombre d’integrants. Així mateix, els balls religiosos eren compilats pels estudiosos de la Renaixença catalana i, en canvi, els castells, gens propers a una concepció romàntica de la cultura i de la festa, esdevenien la tradició maleïda. De fet, els estudiosos romàntics –amb l’excepció puntual d’algun literat– més aviat consideraven els castellers una manifestació poc adient de la catalanitat, si més no regionalista, que ells perseguien.

COLLES CASTELLERES DE CATALUNYA
Nom de la colla	Fundació	Municipi
Bordegassos de Vilanova	1972	Vilanova i la Geltrú
Capgrossos de Mataró	1996	Mataró
Castellers d’Altafulla	1996	Altafulla
Castellers de Badalona	1998	Badalona
Castellers de Barcelona	1969	Barcelona
Castellers de Caldes de Montbui	1996	Caldes de Montbui
Castellers de Castelldefels	1982	Castelldefels
Castellers de Cerdanyola	1998	Cerdanyola del Vallès
Castellers de Cornellà	1991	Cornellà
Castellers de Gavà	1994	Gavà
Castellers de l’Albera	1995	La Jonquera
Castellers de la Sagrada Família		Barcelona
Castellers de la Vila de Gràcia	1996	Barcelona
Castellers de l’Hospitalet de Llobregat	1997	l’Hospitalet de Llobregat
Castellers de Lleida	1995	Lleida
Castellers de Martorell	1996	Martorell
Castellers de Mollet	1992	Mollet del Vallès
Castellers de Montcada i Reixac	1991	Montcada i Reixac
Castellers de Poble-sec	1999	Barcelona
Castellers de Rubí	1996	Rubí
Castellers de Sabadell	1994	Sabadell
Castellers de Sant Andreu de la Barca	1996	Sant Andreu de la Barca
Castellers de Sant Boi de Llobregat	1994	Sant Boi de Llobregat
Castellers de Sant Cugat del Vallès	1996	Sant Cugat del Vallès
Castellers de Sant Feliu de Llobregat	1996	Sant Feliu de Llobregat
Castellers de Sant Pere i Sant Pau	1990	Tarragona
Castellers de Santa Coloma	1985-1992	Santa Coloma de Gramenet
Castellers de Sants	1992	Barcelona
Castellers de Sarrià	2000	Barcelona
Castellers d’Esparreguera	1994	Esparreguera
Castellers d’Esplugues	1994	Esplugues de Llobregat
Castellers de Terrassa	1980	Terrassa
Castellers de Vilafranca	1948	Vilafranca
Colla Castellera Arreplegats de la Zona Universitària	1995	Barcelona
Colla Castellera de Figueres	1996	Figueres
Colla Castellera Ganàpies de la UAB	1993	Bellaterra
Colla Jove dels Castellers de Sitges	1993	Sitges
Colla Jove dels Xiquets de Tarragona	1979	Tarragona
Colla Jove d’Hospitalet de Llobregat	2000	l’Hospitalet de Llobregat
Colla Jove dels Xiquets de Valls	1971	Valls
Colla Nova del Vendrell	1993	el Vendrell
Colla Vella dels Xiquets de Valls	s.XIX-1947	Valls
Ganxets de Reus	1992	Reus
Marrecs de Salt	1996	Salt
Matossers de Molins de Rei	2002	Molins de Rei
Minyons de Terrassa	1979	Terrassa
Moixiganguers d’Igualada	1995	Igualada
Nens del Vendrell	1926	el Vendrell
Nois de la Torre	1975	Torredembarra
Nyerros de la Plana	1998	Manlleu
Sagals d’Osona	1997	Vic
Tirallongues de Manresa	1993	Manresa
Torraires de Montblanc	1994	Montblanc
Vailets de Gelida	1985	Gelida
Vailets de Ripollet	1996	Ripollet
Xicots de Vilafranca	1982	Vilafranca del Penedès
Xics de Granollers	1991	Granollers
Xiquets de Cambrils	1993	Cambrils
Xiquets del Serrallo	1988	Tarragona
Xiquets de Reus	1981	Reus
Xiquets de Tarragona	1970	Tarragona
Xiquets de Vila-seca	1991	Vila-seca
Xoriguers de la UDC	2000	Girona
Font: Cultura popular tradicional de Joan Soler i Amigó

Els castellers vuitcentistes havien esdevingut uns veritables professionals a temps parcial. Havien convertit el fet d’enfilar-se els uns damunt els altres en la seva habilitat i destresa i –en aquest sentit– havien esdevingut una manifestació més propera a les formes culturals pròpies del circ que no pas a les estrictament folklòriques. La professionalització dels castellers durant una bona part de l’any evolucionà cap a un contrast encara més radical envers la campanya d’institucionalització de la sardana empordanesa com a manifestació festiva nacional. Però els balladors de sardanes no percebien cap mena de remuneració econòmica, mentre que els castellers sí. Altra cosa ben diferent fou i és la dimensió absolutament professionalitzada dels músics de cobla que amanien i amaneixen musicalment aquestes ballades.

En definitiva, els castells hereus d’aquells incipients balls de Valencians setcentistes nasqueren com a grups per a la festa importats, evolucionaren en el vessant competitiu, esdevingueren insurrectes contra l’antic règim, i triomfaren en la segona meitat del segle XIX com a mostra fefaent de la nova cultura popular de masses que ens portaria aquell segle. Precisament les característiques inherents a aquesta manifestació patrimonial foren les que expliquen que, entre les acaballes del segle XIX i la restauració democràtica del 1975, hagin estat considerats uns dels grups més marginals de la festa. Ni la postrenaixença folklorista protagonitzada després de la guerra de 1936-39 per Joan Amades aconseguí de resituar els castells en el rànquing de catalanitat normalitzada que els hauria correspost. La visió idealitzada de la cultura popular que perseguia Amades seguia sense encaixar amb aquella manifestació poc amable que representaven els castellers, majoritàriament provinents de les classes socials més baixes que, a canvi d’un petit auxili social o sobresou, mantingueren les torres humanes durant la llarga postguerra franquista. Dins aquestes fornades de postguerra es produïren interesantíssims processos d’integració d’immigrants procedents d’altres territoris espanyols en aquestes agrupacions d’arrel catalana. Aquest fenomen no fou planificat, sinó que respongué en bona mesura als petits guanys econòmics que es podien aconseguir participant en aquestes activitats.

De la democràcia a la consideració social

La restauració democràtica que s’inicià el 1975 va fer evolucionar els castellers com a grups per a la festa. Les colles abandonaren progressivament la professionalització econòmica que les havia caracteritzades fins feia poc. Alguns castellers encara recorden com, acabada l’actuació, es pagava als components de la colla que aquell dia havien anat a plaça. També de manera gradual es produí una democratització social de la condició de casteller. En algunes localitats més que en d’altres els castellers deixaven de pertànyer només a les classes socials més baixes.

El Vendrell té una gran tradició castellera, les primeres notícies de la qual es remunten al 1770. A la imatge els Nens del Vendrell en una actuació vers la dècada del 1970.

Fototeca.com - J. Gumí

El retorn de la democràcia als ajuntaments i especialment l’esperit renovador de les colles de la nova fornada que sorgí al final dels anys setanta, com per exemple en els casos dels Minyons de Terrassa i de la Jove Xiquets de Tarragona, foren determinants per aconseguir que gent de totes les edats i de totes les condicions socials, inclosos els estudiants i les professions liberals tradicionalment allunyats del fet casteller, s’incorporessin al món de les torres humanes. En els casos de les localitats de l’àrea tradicional, la creació de colles noves ressuscità les velles rivalitats i arribà a generar més d’un conflicte a plaça.

Paral·lelament, també la dona s’incorporà en aquests grups per a la festa i n’arribà a constituir una part fonamental, tant en determinats pisos de les construccions castelleres com en les mateixes pinyes o bases. Aquest fet també determinà que les relacions interpersonals dins els grups canviessin, en transformar-se aquells col·lectius estrictament constituïts per homes en altres de ben diferents en els quals podrà participar el conjunt de tota família. Tots aquests factors van provocar un extraordinari augment dels practicants del fet casteller i també de les colles existents. Per posar un exemple, de les vint-i-sis colles existents el 1992 –any dels Jocs Olímpics de Barcelona– s’ha passat a una seixantena en l’actualitat.

Igualment, aquests grups s’han estès fora de les comarques habitualment considerades com el triangle casteller històric –Valls, Vilafranca i Tarragona–, tot i que ja al segle XIX coneixem colles en altres localitats com Gràcia o també actuacions a Lleida. En aquest sentit, els castellers han adquirit un estatus similar al de la sardana com a manifestacions patrimonials àmpliament esteses i alhora ben considerades pels poders públics, si més no els nacionalistes. La idea de la suma d’esforços encaixà perfectament amb la de construcció d’un país o d’un projecte comú. No és estrany, doncs, que els castellers participessin en cerimònies com les Olimpíades o bé que en diferents opuscles del govern de la Generalitat –almenys els editats fins el 2003– castells i sardanes apareguessin pràcticament com les úniques festes que calia presentar davant el turista que s’acostava per exemple als cèntrics punts d’informació de la Rambla barcelonina.

Aquesta transformació pel que fa a la consideració social ha estat acompanyada d’un extraordinari ressò mediàtic, especialment televisiu. Per contra, la resta de manifestacions festives del país no han gaudit del mateix tracte i seguiment per part de la televisió pública catalana, fet que ha generat nous corrents de queixa i de protesta entre altres grups per a la festa pel que podria ser una discriminació a favor del fet casteller en detriment dels bous, dels bastoners, dels trabucaires, de les colles de Carnaval o dels mateixos sardanistes. Objectivament cal dir que la televisió pública catalana no ha generat un model convincent i equilibrat de seguiment del fet festiu propi, a diferència de les reeixides experiències desenvolupades a Andalusia, el País Basc i el País Valencià, que han donat una imatge més plural i diversa.

Però les colles castelleres com a grup per a la festa també han hagut d’afrontar nous condicionants i nous reptes, ben diferents dels que havien experimentat amb anterioritat. La consecució de locals d’assaig cedits per les institucions locals o l’adquisició d’altres de propis han estat objectius clars d’aquestes agrupacions. Els casos de Valls, Vilafranca o Terrassa evidencien que d’aquest darrer fet es deriva tota una sèrie de realitats pel que fa al seu finançament, que condueixen les colles a una espiral vertiginosa i de vegades ben preocupant. Els grups necessiten més diners i sovint les actuacions fora vila són una de les fonts essencials per a aconseguir-ne. Aquest augment de les sortides i, per tant, del temps destinat pels membres del grup al seu temps col·lectiu també ha accentuat el cansament entre els castellers. Aquesta realitat ha fet minvar els efectius humans de forma generalitzada i en la gran majoria d’associacions, fins al punt que algunes han desaparegut.

Tot i així, els grups castellers han alçat les seves construccions i continuen vivint aquesta segona època d’or. El 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar el primer quatre de nou del segle XX i la Jove de Valls va fer el mateix amb el cinc de vuit també per primera vegada a la centúria, fet que precisament iniciava la segona època d’or en què han tornat les grans construccions del segle XIX. Així mateix, els castells de nou també passaren a ser bastits el 1987 pels Castellers de Vilafranca, el 1998 pels Minyons de Terrassa i el 1993 per la Jove de Tarragona. El mateix 1993 els Minyons de Terrassa esdevenen la primera colla que carrega el dos de nou amb folre i manilles, un castell inèdit fins aleshores en la història. A partir d’aquí les construccions del segle XIX encara no bastides es reprenen vertiginosament (quatre de nou amb folre i agulla i pilar de vuit amb folre i manilles carregats, i quatre de vuit amb l’agulla descarregat, tot pels Castellers de Vilafranca el 1995; cinc de nou amb folre carregat pels Minyons el 1995), mentre que noves colles accedeixen a la categoria de nou sostres. El 1998 se superaren dos mites castellers en descarregar els Minyons de Terrassa el quatre de nou sense folre –que no s’havia vist des del 1881– i carregar els Castellers de Vilafranca l’inèdit –i com a mínim no intentat des del 1864– tres de deu amb folre i manilles, que fou descarregat després pels Minyons. Uns altres castells de màxima dificultat aconseguits en aquesta darrera etapa han estat el dos de vuit sense folre el 1999 pels Castellers de Vilafranca, i el tres de vuit aixecat per sota descarregat per la Vella de Valls el mateix any.

En la cercavila matinal de la vigília de Sant Fèlix de Vilafranca el 2004 s’evidencià que fins i tot fora dels moments més solemnes de les actuacions estàtiques a plaça també es podien assolir construccions importants, com el cinc de vuit o el quatre de vuit amb l’agulla, bastits per la colla verda, i que d’una manera o una altra es tornava a les dinàmiques de grup pròpies del segle XIX en què les colles eren contractades no solament perquè actuessin davant els ajuntaments, sinó per fer-ho de manera itinerant.

En general, però, els castells com a grup per a la festa han perdut bona part de les dinàmiques anteriors que els apropaven a la resta d’entitats, per exemple, als seguicis populars. La major necessitat d’assaigs, els equips tècnics cada vegada més complexos, la reducció de la seva participació en actes itinerants en moltes poblacions, el relegament de la gralla i el timbal a uns papers merament secundaris fins al punt que una colla ha aparegut sense música o sense part dels intèrprets, la cada cop més evident necessitat d’aplegar vàries colles en una mateixa plaça perquè s’ajudin entre elles i així poder bastir millors construccions, són alguns dels factors que evidencien la separació dels castellers respecte de la resta de grups per a la festa, i paral·lelament ha emfasitzat el seu vessant d’esport autòcton i popular. Sense cap mena de dubte els castells són un dels grans esports nacionals de Catalunya, al costat d’altres de menys coneguts com l’arrossegament amb cavalleries o les regates de muletes. Fins i tot s’ha sostingut que aquesta certa desfestivització dels grups castellers pot esdevenir en un futur una de les causes que contribueixin a la pèrdua d’interès per aquesta manifestació patrimonial.

La realitat és, però, que a hores d’ara, malgrat la segona etapa d’or que viuen els castells com a grup per a la festa, les institucions de govern no s’han posat d’acord per a construir el Museu Casteller de Catalunya, un equipament que sense cap mena de dubte –entès com a centre d’interpretació del patrimoni viu– ha de servir per a comprendre una de les realitats festives més riques i plurals que han existit i existeixen a Catalunya.

Trabucaires i galejadors

La denominació de trabucaire procedeix del nom donat a bandolers, facciosos o combatents, pel fet d’anar aquests proveïts amb trabucs. Per extensió, aquesta denominació passà a designar els components de colles, inicialment d’homes sols, que engeguen trabucades o escopetades de salva amb motiu d’un fet festiu. És una demostració d’alegria, d’avís de festa, de benvinguda del temps festiu, com ho són també els repics de campanes, l’esclat dels coets o les canonades, en definitiva el soroll de la festa, el soroll que fa festa. Se’ls coneix a determinats indrets i actes amb el nom de galejador, ja que l’acció de celebrar amb salves s’anomena galejar, fer gala. Aquesta denominació apareix sovint en intervencions associades amb balls i danses i és la que encara s’usa de forma habitual a Centelles. En general van abillats amb una indumentària fosca, marró o negra. Sovint porten pantalons i armilla de vellut llis o ratllat, camisa blanca, llacet al coll, espardenyes i barretina de color vermell. Algunes colles complementen aquestes peces bàsiques amb camalls o algun altre complement. N’hi ha que destaquen justament per la seva indumentària, com és el cas de la colla de trabucaires Perot Rocaguinarda de Barcelona, els components de la qual, homes i dones, llueixen una recreació de la indumentària masculina del segle XVII, que s’allunya completament de la resta de grups.

Actualment les colles de trabucaires tenen un composició mixta, homes i dones, però encara conserven un predomini masculí. Entre els anys 1985 i 1990, el nombre de colles va créixer notablement; l’any 1992, a Catalunya hi havia dotze colles en actiu. La de més recent creació és la dels Miquelets de Badalona, que debutà al mes de maig del 2004.

L’existència de les colles de trabucaires quedà estroncada amb la Guerra Civil Espanyola. Les colles històriques, algunes de les quals ja havien travessat segles d’història (Cardona, Solsona, documentades al final del segle XVII; Súria, des del segle XIX), intentaren mantenir l’activitat, però les dificultats per a continuar féu que finalment gairebé desapareguessin del tot. En la postguerra no es donaven les circumstàncies més favorables per a reactivar una manifestació que en definitiva té una arma de foc com a protagonista. A més de la dificultat d’aconseguir un permís per a disparar, els trabucaires es trobaren sense les armes. Quedaven poquíssims trabucs, ja que la majoria havien estat destruïts, o bé amagats i ben amagats, o simplement malmesos pel desús i el deteriorament. Problemes econòmics i sobretot polítics propiciaren l’aturada trabucaire.

L’any 1965 la colla de Solsona reprengué l’activitat amb més o menys normalitat; al final dels anys setanta ja eren actives també les colles de Súria, Cardona i Camps; fou, però, als anys vuitanta quan es crearen més grups de trabucaires: a Manresa, a Sant Andreu de Palomar, a Vallgorguina, a Sant Feliu de Llobregat, a Santa Coloma de Gramenet i a Sant Cugat del Vallès, amb una especial incidència en l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta tendència es mantingué a la dècada dels noranta amb l’aparició de trabucaires a Sabadell i el naixement de la colla Perot Rocaguinarda a Barcelona. Així, successivament fins a arribar als vint grups existents en l’actualitat.

Les colles de trabucaires tenen un mínim de sis o vuit components aproximadament, amb un cap de colla o de quadrilla que els comana. Porten una indumentària més o menys uniformada, i usen una arma per donar relleu a una manifestació festiva. La seva intervenció aporta elements sonors i olfactius de difícil substitució: so i olor de pólvora s’escampen per l’ambient. En aquesta generalització, però, és possible distingir diversos tipus de colla de trabucaires i també són diferents les accions que realitzen o en què participen.

El fet de ser trabucaire pressuposa gairebé necessàriament la pertinença a un col·lectiu amb una organització que, si bé és senzilla, exigeix una relació mínima entre components i unes trobades o reunions de treball més o menys constants o periòdiques. El mateix fet d’anar armat demana uns requeriments, ni que siguin els legals, que cal complir. Rarament es trobarà la intervenció d’un sol trabucaire en una acció, si no és en determinades manifestacions, com podria ser en una peça de teatre popular o en un ball.

En general, les colles tenen entre els seus components una persona que exerceix de cap de colla. A més de marcar les directrius del grup, el cap exerceix la representació externa de la colla per a qualsevol contacte, com també la representació legal del grup.

Els trabucaires i galejadors, siguin homes o dones, van proveïts amb l’arma que els dóna nom: el trabuc, arma de foc d’avantcàrrega. Alguns també porten pistoles de pedrenyal; així ho fan molts cops les dones que representen el paper de Joana al ball d’en Serrallonga.

Pel fet d’usar pólvora, les colles de trabucaires s’inclouen dins el gran grup de manifestacions i activitats que tenen el foc com a protagonista. Cal diferenciar ben clarament les accions en què els trabucaires són els protagonistes d’aquelles en què tan sols són un element complementari.

Els aspectes legals són una de les qüestions preferents que han d’atendre les colles de trabucaires. Per a l’ús del trabuc, una arma de foc, els trabucaires han de complir una sèrie de requisits i tenir els permisos i la documentació en regla. Una altra qüestió destacada és el tema de les assegurances de responsabilitat civil per fer front als accidents que tant poden afectar el mateix trabucaire, algun company o companya, o tercers, és a dir, el públic. El compliment de la legislació d’ús d’armes i la contractació d’assegurances de responsabilitat civil esdevenen requeriments imprescindibles per tal que un trabucaire o una colla puguin tenir activitat pública.

Com en qualsevol manifestació popular, és impossible trobar un patró que es compleixi de manera idèntica en totes les colles de trabucaires. De tota manera, es poden distingir clarament dues menes de colles: aquelles que tan sols actuen a la seva població intervenint en un determinat tipus d’acte, en balls i danses o en obres teatrals, però que en general no realitzen cap altra activitat, o molt poca, i sovint no estan organitzats col·lectivament, i les colles organitzades i estables que, a més de participar en actes festius de la pròpia localitat, poden ser convidades o contractades arreu, molt sovint per participar en cercaviles o altres activitats. Encara se’n podria reconèixer un tercer tipus: el cas d’aquelles colles associades a un determinat tipus d’acte, per exemple el ball d’en Serrallonga, i que tan sols intervenen en aquest, sigui en la població pròpia o en d’altres.

Molt sovint s’associa l’activitat de les colles de trabucaires amb cercaviles o desfilades. Ara bé, reduir la seva acció a aquests tipus d’actes és obviar una bona part de l’activitat que duen a terme. A més de participar en desfilades o cercaviles, es poden trobar trabucaires en algunes danses, acompanyant determinades colles de caramelles, fent de protagonistes de despertades, matinades o albades, acompanyant autoritats i persones il·lustres, intervenint en peces de teatre popular, etc.

És ben ostensible el paper dels trabucaires a les despertades, matinades o albades: el soroll dels seus trabucs ajuda a despertar grans i petits. En general recorren els carrers sols o de vegades acompanyats de grups de música, s’aturen en determinats indrets, carrers o places, i fan una descàrrega que alça tothom del llit. A causa d’aquest fet, de vegades no són gaire benvinguts, ni aplaudits. Per tal de descansar i reposar forces, músics i trabucaires són convidats a beure en els cafès i bars que es troben al llarg del recorregut. Són conegudes les despertades de la festa del castell de Cardona, que se celebra el 31 d’agost, la que organitza la Germandat de Trabucaires, Geganters i Grallers de Sant Andreu amb motiu de la festa major de Sant Andreu de Palomar, les de les colles de Santa Coloma de Gramenet, Tarragona, Santa Coloma de Farners, etc.

També intervenen en cercaviles de festa major, en les quals sovint apareixen en primer lloc anunciant la comitiva que els segueix per tal de centrar l’atenció, o com a darrer grup, tancant-la. A voltes provoquen l’ensurt del públic i l’esglai dels més menuts. Una altra activitat dels trabucaires és l’acompanyament d’autoritats o persones il·lustres cantant salves en honor seu.

Dels trabucaires de Solsona, se’n té documentació del s. XVII. Constitueixen un referent molt destacat entre les tradicions festives de la ciutat, i l’anomenada de què gaudeixen els ha portat a actuar arreu del territori català.

Fototeca.com - M. Manent

A les comarques centrals de Catalunya, principalment el Bages, el Berguedà i el Solsonès, els trabucaires acompanyen les colles de caramellaires el Diumenge de Pasqua o el Dilluns de Pasqua Florida mentre aquestes recorren l’interior dels pobles o es desplacen a les cases i masies de fora el nucli urbà. Les descàrregues dels trabucaires anuncien l’arribada de les colles de caramelles i les acomiaden. N’hi ha exemples a Súria, amb la intervenció dels trabucaires del Tro Gros, a Cardona amb els de Sant Ramon de Cardona, a Solsona o a Ardèvol de Pinós. Una de les colles de trabucaires amb més renom és la de Solsona, la primera notícia documentada de la qual data del 1687, que a més de sortir per les festes assenyalades de la localitat, actua arreu de Catalunya i de l’estat espanyol. Entre el repertori d’aquesta colla hi ha cercaviles, despertades, caramelles, salves d’honor i acompanyament d’autoritats. A Solsona mateix, els trabucaires participen a la festa major de la Mare de Déu del Claustre, el Dilluns de Pasqua Florida acompanyant els caramellaires, i en qualsevol acte important que es realitzi a la població.

En la zona compresa per les comarques de l’Alt i Baix Penedès i el Tarragonès, els trabucaires estan força associats a l’anomenat ball d’en Serrallonga. A més d’aquest ball parlat, se’n coneixen d’altres amb intervenció de trabucaires malgrat que alguns ja no es representen actualment: ball de la Sebastiana del Castillo i ball de la Rosaura, per exemple. El ball d’en Serrallonga és una manifestació entre el teatre popular i el ball en la qual prenen part la música, la paraula i la dansa. Segons la localitat, els trets dels trabucaires poden marcar, a més de l’inici i el final de l’obra, la intervenció de cadascun dels personatges, donar relleu als moments àlgids de la peça, anunciar el desencadenament de l’obra o algun moment transcendent de la trama. Quan els personatges del ball d’en Serrallonga desfilen pels carrers també són acompanyats pels trabucaires, que anuncien la passada de la comitiva. Totes les versions d’aquest ball que es realitzen periòdicament a Catalunya tenen entre els protagonistes la presència de trabucaires, la intervenció dels quals sempre és esperada i aplaudida pel públic. De tema similar al del ball d’en Serrallonga, però amb una concepció diferent, cal esmentar la festa del bandoler Toca-sons, de Taradell. L’acte té diverses parts: entrada d’en Toca-sons a Taradell, detenció d’aquest per les forces de l’ordre, judici i posterior execució. El públic i els actors sovint es barregen a la plaça, i els trabucaires hi tenen una intervenció destacada.

La festa del Pi de Centelles, documentada des de mitjan segle XVIII, se celebra el dia 30 de desembre, diada de Santa Coloma. És una altra de les festes en què la presència dels galejadors és essencial, ja que la seva intervenció assenyala els moments importants de la festa. Aquesta es comença a preparar per Sant Esteve, dia en què es tria el pi que serà protagonista. Aquest arbre ha de tenir el tronc recte i ha se ser ben atapeït. El dia 29, als baixos de l’ajuntament, es realitza el repartiment de la pólvora i els pistons entre els galejadors. L’endemà, després de la missa primera, surten tots en comitiva cap al bosc, on esmorzen i tallen el pi. Un cop tallat, aquest és transportat damunt d’un carro de bous fins a la porta de l’església, on és rebut amb una sorollosa i eixordadora galejada general. Més tard el pi és entrat dins l’església, i és guarnit amb pomes i neules i penjat de cap per avall per damunt de l’altar major, on roman fins a Reis.

Hi ha altres danses en què es produeixen intervencions d’un trabucaire o més d’un, com ara el ball de la Morisca que s’executa a la festa major de Gerri de la Sal. La dansa, que és ballada per una sola parella, acaba amb un punteig final, moment en què coincideixen dues accions més: la descàrrega dels trabucs i el llançament de caramels des dels balcons que donen a la plaça.

Un altre exemple és l’anomenat ball del Cornut de Cornellà del Terri, que es balla el Dilluns de Pasqua florida a la plaça de la localitat en el marc d’una festa associada a la plantada d’un arbre. Aquest dia, a la Plaça Major es planta el pollancre més alt que es troba al voltant de la població. És entrat al poble damunt d’un carro i acompanyat per homes i joves, presidits pel Cornut, que el planten al mig de la plaça davant de la presència del poble i els forasters que hi acudeixen; allà resta fins el Divendres Sant següent. La festa i la dansa s’acompanyen amb el so dels trabucs.

A Valls, els trabucaires acompanyen el ball de l’Ós. L’Ós és una peça d’imatgeria festiva recreada a Valls l’any 1999 a partir d’un referent històric sobre la seva presència a la localitat al segle XVIII. És una dansa que representa la lluita entre la bèstia i l’home: mentre l’Ós balla també ho fan al seu voltant quatre trabucaires; al final del ball disparen la bèstia i la maten.

Un altre tipus de manifestació festiva amb presència de trabucaires són les anomenades festes dels traginers, com és el cas de la de Balsareny. Els trabucaires acompanyen la comitiva de traginers mentre disparen les armes i és per això que les trabucades s’escolten al llarg de tota la festa.

Finalment, cal esmentar la Trobada Nacional de Trabucaires que se celebra des de l’any 1983. Cada any una localitat diferent acull la trobada, que concentra multitud de trabucaires i galejadors de les més de vint colles de tot Catalunya. A més de diversos actes protocol·laris i de germanor, els trabucaires realitzen una desfilada conjunta i una descarregada simultània que sempre és recordada pel soroll, el color i l’olor de pólvora que escampa.

Diables: foc i paraula

En l’actualitat són moltes les festes majors en què no pot faltar la presència al carrer de personatges que evolucionen sota el foc pirotècnic. Amb la denominació de diables, dimonis o d’altres, del Principat al País Valencià, de l’Aragó catalanoparlant a les Illes, aquests personatges comparteixen unes característiques semblants pel que fa als trets generals d’indumentària, ús de la pirotècnia o funció dins la festa. Aquesta proliferació és, però, ben recent. Fa vint-i-cinc anys es podien comptar al Principat menys d’una vintena de colles de diables, mentre que avui el nombre de grups arreu dels Països Catalans és superior a dos-cents cinquanta. Com a referent, existeix una manifestació festiva històrica, l’anomenat ball de diables, que dóna origen a aquesta eclosió de grups de foc. Cal no oblidar, però, que en la seva expansió pel territori les noves colles de foc incorporen components d’altres manifestacions festives, com les festes de Sant Antoni –a les comarques del nord del País Valencià o a l’illa de Mallorca– o les diverses pràctiques festives amb ús de la pirotècnia al País Valencià.

Orígens i referents

El ball de diables és una manifestació del folklore que segurament era present, entre els segles XVIII i la segona meitat del XX, en l’àrea compresa per les comarques del Penedès i el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat, tot i que hi ha algunes notícies puntuals fora d’aquesta àrea geogràfica. En el cas de la ciutat de Barcelona, per exemple, està documentada la presència de colles de ball de diables en festes del segle XIX, però podrien haver estat grups vinguts del Camp de Tarragona o del Penedès. O, per posar un altre exemple, els que antigament haurien participat al Corpus de Morella, anomenats diables de la maça, per diferenciar-los d’aquells que participen a la santantonada. Allò que defineix el ball de diables és que els seus components, vestits amb una indumentària específica –que vol representar el diable–, caminen o salten sota el foc de les carretilles, artificis pirotècnics consistents en un coet sense canya que es col·loca en un clau llarg a l’extrem d’una maça, bastó o forca, i que un cop encesos produeixen en girar l’efecte de paraigua de foc que caracteritza aquests personatges festius.

En moltes poblacions el ball de diables té una representació teatral popular de carrer, el ball parlat o acte sagramental, que figura l’enfrontament entre el bé i el mal i en què els diables són derrotats per un àngel. En l’actualitat, al Baix Camp i al Priorat, els diables fa molts anys que no hi fan parlaments. A partir d’aquest fet, s’han definit dos models tradicionals de ball de diables. Sembla clar, però, que la representació de teatre popular –el ball parlat– es troba en l’origen comú d’ambdues variants.

Del corpus als seguicis de festa major

Tot i que en els orígens remots d’aquesta manifestació festiva es pot cercar, d’una banda, el simbolisme del personatge, d’arrels precristianes –com a encarnació mítica de les forces ambivalents de la natura–, la trajectòria documentada del ball i els seus precedents històrics el vinculen al teatre popular. A l’Europa medieval hi ha no pocs personatges teatrals burlescos identificats amb el diable, que recorren els carrers colpejant aquells que troben i fent sonar esquellots, carraques i altres instruments. Encara avui hi ha diverses celebracions del cicle hivernal en què intervenen dimonis, diableres o botargues. Les primeres notícies documentals de representacions que poden tenir relació amb l’actual ball de diables es troben en les cròniques de les solemnitats urbanes del final de l’edat mitjana. El Llibre de les solemnitats de Barcelona aporta força notícies d’entremesos festius entre els quals apareixen, sovint, la lluita entre el cel i l’infern. Per exemple, el 1423, amb motiu de l’arribada a Barcelona, des de Nàpols, del rei Alfons, o el 1467, per l’arribada del duc de Calàbria. Amb l’organització del Corpus barceloní, el 1424 els diables ja figuraven entre els components del seguici. A Cervera se’n troben el 1426, també al Corpus, dins el “joch de Llussifer e los diables”. Des del 1436 apareix ben documentada la pirotècnia en l’“entremès de l’Infern” de la ciutat de Tarragona. El 1448 es té constància de la presència dels diables a Tortosa; de Sant Miquel i els diables a Igualada el 1453. A la segona meitat del segle XV es constata una àmplia difusió d’aquest tipus d’entremesos per tot l’àmbit català i en altres indrets de la Corona d’Aragó. A la Patum de Berga, actuen les maces, amb màscares diabòliques, que acaben essent vençudes per l’àngel Sant Miquel, i els plens, que en són una evolució posterior.

De fet, la configuració dels seguicis urbans –al Corpus o a les solemnitats– correspon a un model de celebració que regula i estructura la festa. L’espai queda definit per un itinerari en el qual es mouen els personatges festius. Aleshores s’assisteix a la reconversió dels “divertiments del poble”, que potser ja han perdut la seva sacralitat inicial, en components teatrals d’una festa espectacle. Una festa en honor del poder –celestial o terrenal– que reaprofita les manifestacions populars, fora del seu context primitiu, com a mostres de gaubança i de joia, pagades pel poder econòmic, religiós o polític –gremis, Església o vila–. És llavors que les danses de processó, els gegants o els balls parlats, tal com s’entenen en l’actualitat, s’incorporen a la festa. Hi ha notícies de diables de foc que empren pirotècnia acompanyant un drac –com a Vilafranca–, una mulassa –com a Vilanova i la Geltrú– o formant part d’altres entremesos. També al Vendrell, es fa la “diablura”, pel Corpus del 1460, com a representació teatral, amb uns diables emmascarats i camalls de picarols. I, a Tarragona, el gremi de teixidors representava l’entremès de l’infern, al segle XV, que figurava la lluita entre sant Miquel i els diables.

Al segle XVIII es troba el ball de diables, en diverses poblacions, amb la funció en els seguicis, la indumentària i l’ús de la pirotècnia que han arribat als nostres dies. Així, el ball de diables formava part del conjunt de manifestacions festives que integraven els seguicis de les processons i de les solemnitats cíviques, encara amb una clara vinculació al món gremial. A la fi dels antics gremis, el ball es conservà, principalment, a les festes patronals. La presència, des de mitjan segle XIX, del ball de diables en les festes majors del Camp de Tarragona i el Penedès és prou comuna.

Les formes històriques del ball

En l’actualitat, es poden diferenciar dos grans models pel que fa a les característiques del ball. El primer, es troba principalment a les comarques del Penedès, el Garraf i en una part del Camp de Tarragona; el segon, al Baix Camp i al Priorat. Les variants entre les dues tipologies del ball corresponen a l’estructura i dinàmica de les colles, la definició de personatges dins el grup i la tècnica de confecció de la indumentària. El fet, però, que permet establir una distinció és, fonamentalment, l’existència d’un text representat en el ball que figura la lluita entre el cel i i l’infern.

A partir de l’existència d’aquesta representació teatral o ball parlat, els balls de diables de l’anomenat model penedesenc –és al Penedès on, a banda de recuperacions, es conservà històricament el ball parlat– s’organitzen en colles constituïdes per un nombre determinat de components, amb uns personatges definits, Llucifer i la diablessa, als quals segueixen un nombre variable de diables, i l’àngel, que s’identifica normalment amb sant Miquel i que pot tenir un ajudant o més.

Els vestits, a grans trets, són fets de roba gruixuda amb motius decoratius pintats. Els vestits dels diables d’una mateixa colla són semblants entre si, a excepció dels de Llucifer i la diablessa, que porten una indumentària que els identifica. Llucifer porta capa i un barret amb banyes que pot imitar el d’alguna dignitat eclesiàstica –una tiara o mitra–. La diablessa, amb faldilles i barret, és interpretada per un home. Cada diable porta una maça, tret de Llucifer –i molts cops, també la diablessa–, que porta un ceptrot, en el qual es pot col·locar un bon nombre de carretilles. Els àngels, interpretats per canalla, van vestits de blanc. Sant Miquel porta escut i una espasa a la mà.

En l’actualitat, els balls de diables solen formar part de les actuacions més assenyalades de moltes festes majors. La fotografia és de Vilanova i la Geltrú, on l’existència d’aquestes representacions es remunta al s. XVIII.

Fototeca.com

L’acompanyament musical del ball de diables és fet amb timbals. Hi ha uns personatges encarregats de portar la pirotècnia que se situen darrere els tabalers. Aquests balls de diables formen part de les comitives de festa major, junt amb els gegants, els bastoners i altres danses. A més de la representació del ball parlat, els diables reciten versots satírics, que canvien cada any, sobre persones i esdeveniments d’actualitat en cada població. Els balls de diables de les poblacions del Baix Camp i el Priorat van tenir, potser en altres temps, una dinàmica semblant als penedesencs. Si més no, en l’etapa en què el ball de diables de Reus va estar vinculat al gremi de boters –fins al primer terç del segle XIX–, se sap que havia existit la representació del ball parlat. També hi havia representació a la Selva del Camp. Però allò que ha caracteritzat, almenys en els darrers cent cinquanta anys, el ball de diables del Baix Camp i el Priorat ha estat la inexistència de parlaments. El ball consisteix a evolucionar disparant un gran nombre de carretilles, però sense cap mena de coreografia. En moltes poblacions, no hi consta tampoc cap acompanyament musical. Només a Reus, al segle XVIII, hi ha documentada la utilització de timbals per a acompanyar el ball de diables.

Com a conseqüència de la manca d’una representació, es constata l’absència de personatges definits dins el ball, amb un nombre variable de components a cada sortida. La indumentària és de propietat particular o de lloguer. Cada diable porta les seves carretilles en una bossa o civader. I abans s’acostumava a portar ajudants que carregaven civaders amb carretilles.

Els vestits són de roba gruixuda, antigament de sac de lli, amb motius decoratius retallats en roba i cosits. Cal recordar que els vestits dels balls de diables del Penedès i el Garraf porten les decoracions pintades. Rarament els vestits combinen els motius decoratius pintats amb els retallats en roba i cosits.

Hi ha, finalment, un personatge –el diable burlesc– que apareix a la majoria de balls parlats de la zona i que és formalment idèntic als del ball de diables. El seu paper és actuar com a iniciador de la representació, marcant l’espai, recitar uns versos satírics en acabar, que no tenen cap relació amb l’argument de l’obra, i passar el plateret, tot captant diners per a la colla. La presència del diable burlesc és una constant en els diversos balls, tant els de caràcter religiós com els profans.

L’organització del ball

A les acaballes del segle XVIII, molts balls del seguici festius eren interpretats per colles vinculades als gremis o pagades per la vila. Tot i les particularitats de cada població, són moltes les notícies de balls interpretats pels mestres d’un ofici o colles de balladors contractades. A la comarca del Baix Camp s’han conservat diversos vestits de ball de diables que es poden datar entre el final del segle XVIII i el primer terç del segle XIX, i que segurament corresponen a l’etapa en què el ball de diables de Reus es trobava vinculat al gremi de boters.

La desaparició dels antics gremis comportà transformacions importants en el món de les manifestacions festives. Alguns balls desaparegueren i altres passaren a dependre de la vila. En el cas dels diables, en algunes poblacions el ball restà a càrrec del municipi, integrat en el seguici de festa major, i conservà la representació. En d’altres desaparegué o bé es conservà com un costum propi d’altres celebracions –religioses o profanes– en mans de la iniciativa particular o d’entitats. Aquest sembla el cas de la majoria de poblacions del Baix Camp i el Priorat, indrets on desapareix la representació. De fet, però, caldria disposar de més dades per a poder afirmar que la desaparició del ball parlat dels diables d’aquestes contrades correspon exactament al moment en què es perd la seva vinculació al món gremial. Algunes notícies del final del segle XVIII –en els trasllats de la Mare de Déu de Puigcerver des d’Alforja, per exemple– fan pensar en diables sense parlaments en poblacions on no és gens evident la vinculació gremial del ball.

Certament, a mitjan segle XIX el ball de diables formava part dels seguicis festius de moltes poblacions des del Priorat al Penedès. I, puntualment, en altres territoris. Així, el 1845 el “Diario de Barcelona” dóna notícia de la presència dels diables vendrellencs a la festa de Santa Anna i, el 1849, de la participació del ball de diables de Torredembarra a la de Santa Rosalia. De l’Arboç, se sap que el 1846 els diables van estrenar vestits nous, i el programa del 1876 parla del ball “de Diablos, que se ha distinguido siempre entre los demás de esta comarca, disparará con sus macetas unos bonitos fuegos artificiales, terminando la fiesta de este día [festa major, vetlla de Sant Julià]”.

És evident que aquestes informacions evidencien pràctiques festives existents des de fa força anys. Tanmateix, en aquest moment ja es dóna una clara diferència amb la no menys abundant proliferació de notícies referents al Baix Camp i el Priorat –Reus o Falset a partir del 1861– respecte de la resta de comarques. Els diables apareixen vinculats a les festes majors, però també a d’altres tipus de festes, i, en cap cas, no es troben referències sobre el ball parlat. Mentre que a Reus no formen part del seguici festiu de Sant Pere –i en canvi sovintegen al Carnaval, les festes de barri o les solemnitats de la Misericòrdia–, a Falset, si més no fins al final del segle XIX, els diables encapçalaven la comitiva que acompanyava l’ajuntament a completes la vetlla de Santa Càndida, festa major de la vila.

Els parlaments del ball de diables: ritual i sàtira festiva

Els parlaments dels balls de diables no es limiten a la figuració de la lluita del bé contra el mal. Aquests constitueixen la part ritual, que es repeteix any rere any. Si el foc és un dels trets característics per a definir la tradició catalana de diables de festa major, l’altre és, sens dubte, la capacitat de fer burla pública, amb la paraula, de persones i esdeveniments.

Els parlaments dels diables burlescs, al final dels balls parlats, o els versots que reciten els components dels balls de diables penedesencs, són l’expressió viva d’una funció dels diables festius que ve d’antic i que avui és plenament vigent: l’exercici de la sàtira vers les persones i la societat que els envolta. Aquesta possibilitat de crítica –se n’hauria de dir, potser, prerrogativa– del diable a la festa s’emmarca dins un paper més ampli que el situa com a creador de l’espai festiu i encarregat de preservar la distància, encara que sigui simbòlica, de la representació vers els espectadors.

A la festa major, la distinció entre espai festiu i espai quotidià ve determinada per un seguit de recorreguts preestablerts en els quals evoluciona el seguici de balls, danses i entremesos. Però també pel deambular pels carrers d’aquestes manifestacions festives i les representacions a les places, no sempre prevista al programa oficial. En diverses danses i en els balls parlats, el diable era –o encara ho és– l’encarregat d’obrir pas, de preparar l’espai per a la representació i de tenir cura que ningú no hi entrés. Per a exercir aquesta funció solia portar un objecte intimidatori com un bastó o un fuet.

Aquesta funció de crear l’espai on es desenvoluparà la processó també és exercida pel ball de diables, per exemple quan encapçalen els seguicis d’acompanyament de les autoritats o les processons de trasllat d’imatges entre una ermita i la població. Una altra funció, avui desapareguda, era la recapta de diners per a la colla. Efectivament, els canals actuals de finançament de les agrupacions festives i el seu caràcter associatiu, i sense ànim de lucre, han desplaçat el públic del seu paper de pagador de les despeses de la colla.

El diable és, en definitiva, un personatge del món festiu que, subjecte a les lleis d’aquest, pot exercir la crítica del món quotidià amb una impunitat que no gaudeix la resta de la comunitat, espectadors de les seves gràcies. Com el bufó o el boig, el diable realitza accions inversemblants, pot sortir fora d’ordre i adoptar actituds que trenquen amb la moral, provoca escarnis, fa riure i, sobretot, critica. Aquesta capacitat és inherent al personatge i no necessàriament una degeneració com apuntaven, fa alguns anys, alguns folkloristes desitjosos de deslliurar les manifestacions de la cultura popular de totes les impureses pròpies del poble.

Es parla de versots perquè el gènere literari dels parlaments és la poesia. Una poesia massa sovint mancada d’una mínima estructura mètrica i amb rimes poc elaborades, però que s’identifica com a tal. El llenguatge sol ser groller i amb paraules que cerquen provocar l’espectador, en la forma, molts cops més enllà del seu contingut. Aquests versots s’adrecen a fer burla de fets i esdeveniments coneguts pels assistents, d’allò que tothom sap o reconeix, però que no se sol criticar habitualment en públic. El referent local és, per tant, molt important. Més enllà de les al·lusions a persones que són ben conegudes pels actuants, amb les quals conviuen a diari i que, segurament, són presents a la plaça mentre es reciten els versots, resta la possibilitat de fer referència als fets socials que afecten la comunitat en l’àmbit general. Però és en l’àmbit local on la crítica és més punyent i on es constata més la vigència del diable com a màscara que permet a l’actuant distanciar-se de la seva personalitat quotidiana, a la qual haurà de retornar l’endemà de la festa. D’aquesta manera, el diable pot criticar la moralitat de les persones o l’actuació dels polítics, fer explícites les relacions sexuals que es volen amagar o denunciar les irregularitats de la gestió municipal. Pot, a més, exagerar, afirmar sense proves i deformar la realitat, perquè la seva és una visió grotesca i provocadora dels fets que pot despertar inquietuds, però que no té validesa, diguem-ne, en la legalitat.

Malgrat això, el joc no sempre és admès i, més enllà de la festa, les conseqüències dels actes del diable recauen sobre la persona que l’encarna. Massa sovint encara són notícia els conflictes entre ajuntaments i colles a causa dels versots de la festa major. La relació entre diables i ajuntaments respon, d’una part, al fet que aquests darrers paguen –en part o completament– les despeses de la seva actuació a la festa, potser com antany el senyor pagava la comèdia que divertia als seus convidats. De l’altra, hi ha l’exercici del dret de crítica inherent al personatge. Es podria pensar que en una societat en què els governants són democràticament triats per a administrar uns recursos que, segons s’afirma, són de tots, en la qual la llibertat d’expressió és un dret fonamental, aquesta històrica relació entre els que manen i els que fan broma des de dalt d’un empostissat hauria de ser diferent o potser hauria de perdre bona part del seu sentit. L’experiència, però, mostra any rere any que, lluny d’haver perdut la seva vigència, els versots dels diables segueixen essent un revulsiu per al poder i mantenen aquesta funció terapèutica de provocar –escandalitzar, si cal– la comunitat.

L’expansió actual

Com s’afirmava al començament d’aquest apartat, cap al 1980 el nombre de colles de diables era força reduït. Un inventari del I Congrés de Cultura Popular (1981) en registra vint-i-dues, tres de les quals són de fora de l’àmbit geogràfic històric. El 1985 es podien comptabilitzar, aproximadament, unes quaranta colles al país. En aquell moment s’observava, a banda d’una clara dinàmica recuperadora en l’àmbit geogràfic i històric i una creixent implantació dels diables en l’entorn metropolità de Barcelona, l’aparició de les primeres colles a les comarques de l’Ebre. Ben aviat arribà el moment de les comarques de ponent. Als anys noranta, els grups de dimonis del País Valencià –que adopten el criteri d’actuants individuals i porten una maça amb la qual disparen la pirotècnia– integren en les seves actuacions l’abundància de recursos pirotècnics propis de la seva pràctica festiva. En serien exemples els de Massalfassar, Benimaclet, Vinaròs… També a la Franja apareixen colles de diables resultat de la fusió sincrètica entre els personatges propis de la festa de Sant Antoni –com els de la Portellada– i el model de diables festius amb foc del Principat. Un model que també adopten algunes colles de nova creació a les Illes. Moltes d’aquestes noves formacions s’han basat –si més no, al Principat– en el model penedesenc: colles estables amb personatges definits, vestits amb decoracions pintades, etc. Però han estat menys les que han optat per fer el recitat de versots satírics en les seves festes i menys encara per la representació teatral de lluita entre el cel i l’infern.

L’activitat bàsica de les colles és la participació en cercaviles i correfocs. Aquesta paraula, creada per a designar la cercavila amb diables i bestiari de foc de les festes de la Mercè a Barcelona, s’incorpora amb força al llenguatge festiu, desplaçant o substituint altres denominacions com cercavila de foc, que es conserven en algunes poblacions. Altres noms equivalents –que designen celebracions locals– són raval de foc (Terrassa), ball de foc (Vilafranca de Penedès), etc.

L’expansió dels diables té molt a veure amb dos fenòmens: d’una banda, l’èxit de l’espectacle teatral Dimonis del grup Els Comediants; de l’altra, la influència del correfoc barceloní. Als primers cal atribuir el mèrit d’haver creat, amb encert, un espectacle enormement participatiu que utilitza referents culturals de la tradició popular. El correfoc de la Mercè ha estat l’aparador i la caixa de ressonància d’un tipus d’acte festiu que s’ha imposat, amb variants diverses, arreu del país. S’hi podria afegir, encara, el ressò de la Patum. Certament la influència d’aquesta festa es fa notar en la concepció del correfoc com a espai en el qual personatges festius i participants es barregen. A partir d’aquests referents inicials es produí, a la dècada del 1990, un efecte multiplicador.

El correfoc ha esdevingut, doncs, l’acte emblemàtic del nou moviment de diables, que el defineixen com un “joc de carrer en què la multitud corre per esquivar els focs d’artifici de dracs, diables i d’altres personatges fantàstics de la mitologia popular. Sol fer-se de nit i constitueix un episodi essencial en nombroses festes majors i diades assenyalades arreu de Catalunya”.

L’adopció del correfoc com a acte festiu es vincula també al component de risc que comporta, atractiu inherent a moltes celebracions festives. El correfoc transforma l’espai quotidià i possibilita jugar amb el perill del foc, minimitzant el risc a partir d’un seguit de mesures genèriques en la indumentària dels participants o les característiques del recorregut, però també amb unes pautes de comportament que cal respectar.

Neix així una celebració que genera els seus propis referents a partir d’una invocació a la teatralitat històrica –el bé i el mal– i d’una nova mitologia urbana: arrels precristianes, retorn a la natura, foc i trencament de la normalitat quotidiana, que esdevé signe de revolta social. Les actituds dels participants en els primers correfocs barcelonins mostren la transposició literal a l’àmbit festiu de les actituds presents en les manifestacions reivindicatives de caràcter polític. La indumentària, els símbols i els crits –com l’emblemàtic “no passaran!”– ho corroboren. De fet, la presència de símbols i consignes polítics ha estat, i és, constant en aquest espai de festa participativa.

En l’últim quart de segle, doncs, la quantitat de colles de foc existents –per bé que amb nombrosos alts i baixos– no ha parat de créixer. El mateix concepte de colla de foc neix de la voluntat d’integrar tots els grups festius que, independentment dels seus orígens geogràfics o els seus referents històrics, comparteixen una problemàtica comuna derivada de l’encaix de la seva activitat en el marc legal vigent.

I és que, a l’igual que succeeix en molts altres àmbits de la festa popular, l’activitat festiva dels diables se sustenta en un associacionisme cultural que ha substituït les antigues fórmules organitzatives, que vinculaven els diables als gremis o als ajuntaments. Les sortides obertes, més pròpies del model de ball de diables del Baix Camp i el Priorat, es conserven molt puntualment, tan sols en diades assenyalades. En serien exemples el trasllat de la imatge de la Mare de Déu de la Riera a les Borges del Camp, cada 7 de setembre, o la baixada al santuari de Misericòrdia a Reus, el 25 de setembre. També a Sitges hi ha el costum de sortir el matí de la festa major. Al Baix Camp i Priorat s’han creat, els darrers anys, colles de diables que, a banda de participar en les sortides tradicionals, realitzen actuacions en altres festes.

Fins fa poc temps hi havia una mena de distinció, poc o molt evident, entre les colles històriques i les colles noves. A partir d’aquest fet es creà una diferenciació, més o menys radical, entre ball de diables i colles de diables, que arribà en alguns moments a l’enfrontament, amb la negativa d’algunes colles de diables històriques a participar en les trobades de diables de Catalunya o les crítiques expressades a la premsa. Darrerament, s’ha creat una Coordinadora de balls de diables centenaris amb parlaments, que reuneix les colles amb tradició històrica que realitzen la representació del ball parlat i que reivindica el model històric com a referent de qualitat. D’altra banda, nasqué la Federació de colles de diables i dimonis de Catalunya, que reuneix tot tipus de colles de foc, amb el rerefons d’adequar-se a les exigències d’una legislació cada vegada més restrictiva pel que fa a les actuacions amb foc al carrer, els aspectes jurídics o les assegurances als membres de les colles. Al País Valencià hi ha també una federació de colles de dimonis.

Amb tot, el moviment de diables festius de foc es caracteritza per una considerable diversitat. No es pot parlar tant de colles tradicionals com d’indrets o moments en què, efectivament, hi ha un costum, un ritual, una pràctica assumida col·lectivament, que s’anomena tradició.

Armats i portants del sant crist

Els armats

La presència dels anomenats armats prové d’una tradició de la segona meitat del segle XVII. Han estat definits com “una comparsa o colla d’homes que figuren una tropa o escamot de soldats romans”, i la seva funció principal és encapçalar les processons de la Setmana Santa. Aquests personatges tenen els seus orígens en les representacions sacres de la Passió de Crist que es feien dins les esglésies en aquestes solemnitats de l’any litúrgic i en les processons penitencials. Els armats representaven els soldats romans que, en el relat evangèlic, detingueren Jesús, el conduïren a la seva passió i mort en creu i posteriorment van fer guàrdia al sepulcre. Diu la tradició que un tal Corneli comandava aquelles forces romanes, el qual més tard abraçà la fe cristiana després d’haver estat testimoni de la resurrecció de Crist. Aquell capità romà és avui sant Corneli. Aquests escamots de soldats romans que prenen vida una setmana l’any són coneguts arreu amb el nom d’armats, encara que en algunes poblacions, sobretot en terres gironines, se’ls anomena manaies –manages, en femení, a Verges–, i en altres llocs, estaferms.

Tot i que el nombre d’integrants de les seves formacions pot variar, les esquadres estan estructurades generalment de la manera següent: un capità o cap de comandament que gairebé a tot arreu rep el nom de capità manaia, un trompeta d’ordres, timbalers i soldats llancers. Algunes esquadres, com és el cas privilegiat dels manaies de Girona, desfilen amb soldats romans muntats a cavall i alguna quadriga.

Armats, manaies i estaferms, representacions de soldats romans que, segons l’evangeli, intervingueren en la detenció i la mort de Jesús, són també protagonistes dels actes de Setmana Santa. La fotografia és de la processó de Tarragona.

Fototeca.com - Vallvé. Tarragona

El seu abillament, símil més o menys encertat d’aquell que duien els centurions romans, és semblant arreu, tot i que presenta marcades singularitats i matisos d’una població a una altra. Tots van protegits per la cuirassa de cos, daurada o argentada i ben lluent. La peça principal de l’uniforme està constituïda per dues làmines de llauna, davant i darrere, subjectades generalment per corretges a les espatlles i a la cintura. Davall de la cuirassa duen com a vestimenta la samarreta i el faldellí típic dels soldats romans, fet de roba i reforçat, segons l’indret, amb tires de cuir o pell, amb diverses combinacions de tonalitats i colors. Pel que fa al calçat, la majoria dels armats porten sandàlies o botes curtes de pell embenades i mitjons, curts o llargs, fins a l’alçada del genoll, majoritàriament de color blanc, o bé mitges llargues, com és el cas dels de Tarragona i dels Dolors de Lleida. L’uniforme o “impedimenta” es completa amb el casc, la llança i l’escut. Pel que fa al casc, en alguns indrets hi porten un plomall identificador, majoritàriament de color blanc. En algunes poblacions, com Mataró, els armats s’anomenen caps de ferro. La llança, que els soldats llancers porten repenjada a l’espatlla, és la peça més significativa dels armats o manaies, l’instrument fonamental de les evolucions que fan durant les desfilades. De fusta arrodonida, és coronada amb una punxa triangular de ferro colat, ornada gairebé sempre amb serrells de fil i amb anelles de reforç en la base. El capità manaia i la resta de comandaments o lloctinents poden portar l’espasa o un altre element simbòlic del seu grau, a més de les capes que els distingeixen. En l’altra mà, l’armat porta l’escut de llautó, daurat o argentat, de forma rectangular i lleugerament bombat i amb els símbols de l’esquadra o emblema de la confraria a la qual pertany.

Davant de les esquadres figura gairebé sempre l’abanderat o portador del penó o ensenya, amb les inicials SPQR com a reminiscència d’aquella llegenda romana Senatus Populusque Romanus, no gens intel·ligible per a la gent, que de forma irònica interpretava tradicionalment, llegint del dret i del revés, com les inicials de “Sastres Pobres Que Robeu, Robeu Que Pobres Sereu”. En moltes esquadres, aquesta funció, la fa el mateix capità manaia, acompanyat per altres oficials secundaris que actuen d’aquilífers, ostentant amb pompositat les ensenyes del maniple i de l’àliga, fetes de fusta o llautó.

Les esquadres van acompanyades generalment per un timbaler o diversos, tot i que en molts casos són autèntiques bandes de música, amb marxes compostes expressament per a les desfilades i processons. És el cas de la Marxa dels Armats de Lleida, que s’interpreta cada any per Setmana Santa, des del 1877, anomenada popularment “la truita”, a causa de la divertida lletra que els lleidatans van posar a la música de la marxa: “Tu que t’has menjat la truita sense pa i no me n’has donat.” El ritme de la tonada es remarca amb els cops de llança que els armats donen a terra.

La coreografia és un altre dels distintius, amb un ritme acompanyat de cops de llança a terra i amb el toc dels timbals que els ajuda a marcar el pas i a escenificar la “cadena”. A les terres lleidatanes aquesta coreografia es completa amb altres escenificacions i quadres, com la creu, el sol i l’àncora.

Els armats han esdevingut una de les tradicions més populars de Setmana Santa, si bé l’única missió que ostenten actualment és d’encapçalar les processons i fer-les més lluïdes i espectaculars. Fer d’armat exigeix hores d’assaig i la participació en les diverses activitats de l’esquadra. Aquesta feina feixuga ha donat origen a algunes expressions del tipus “caminar més que un armat”, ja que moltes de les processons en què desfilen, principalment la del Sant Enterrament del Divendres Sant, comencen a primera hora de la tarda i no acaben fins ben passada la mitjanit.

En molts indrets de Catalunya els armats o manaies formen part del patrimoni cultural popular i religiós local, com una més de les colles que al llarg de l’any protagonitzen el calendari festiu i tradicional. Però a banda d’aquests grups organitzats, se’n tenen d’altres en pobles petits on un reduït grup d’armats, acompanyats per un tamboner, encapçalen cada any les processons de Setmana Santa, molt especialment el viacrucis del Divendres Sant al matí i la processó del Sant Enterrament, al vespre i a la nit. En molts casos aquests armats no constitueixen una esquadra organitzada, sinó que estan formats pel jovent –abans, pels quintos de cada any–.

A Mataró, la tradició dels armats es remunta a l’any 1705. Després d’una certa davallada, es reorganitzà l’any 1940, posteriorment a la guerra civil, com a secció de la Confraria de Nostra Senyora dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Avui participen en l’anomenada Nit del Silenci i en la processó del Divendres Sant. També hi ha armats a Manresa, Martorelles, Sant Vicenç dels Horts, Moià, Santa Coloma de Gramenet i, amb una especial rellevància, a Vic. Cal esmentar també els de l’Hospitalet de Llobregat, que pertanyen a la Confraria 15 + 1, organitzadora de l’anomenada processó laica de l’Hospitalet.

A les terres de Lleida destaquen les dues esquadres de la capital de la Terra Ferma. La primera pertany a la Congregació dels Dolors. Desfilen el Diumenge de Rams al vespre, encapçalant des de l’any de la seva fundació (1858) la processó de la Mare de Déu dels Dolors. Antigament se’ls anomenava “els barbuts”, per les llargues barbes que duien, o “els pagesos”, per l’origen del seus membres, tots ells veïns de l’Horta de Lleida. L’altra esquadra, els Armats de la Sang, formada per botiguers i menestrals, és la més antiga de les dues: fou fundada l’any 1754, quan dotze soldats a les ordres del capità manaia acompanyaren el Sant Sepulcre a la processó del Divendres Sant. Avui són més d’un centenar. Els Armats de Lleida tenen com a tradició repartir caramels entre la mainada.

Molt populars són també els Armats de Bellpuig d’Urgell, amb 300 anys d’història. L’esquadra té com a singularitat que sempre va encapçalada per un nen vestit d’àngel. A la Granadella, a la comarca de les Garrigues, els armats tenen un especial protagonisme el Divendres Sant a la nit, quan en l’interior del temple de Santa Maria de Gràcia acompanyen el desclavament del Crist de la Creu per ser introduït en el sepulcre, al so del redoblar del timbal i el repicar de les llances dels armats, que tot seguit encapçalen la processó. Es troben també colles d’armats en altres poblacions com Oliana, Tírvia, Àger, Bossost, els Armats dels Set Dolors de Juneda, els de la Seu d’Urgell, Alfés i els d’Esterri d’Àneu, anomenats jueus.

A les terres gironines tenen molt renom els Armats de Camprodon, amb una tradició que es remunta a l’any 1867. Aquest maniple està format per la I optiada, amb quaranta-cinc soldats romans, abanderats, signes, lictors i un macer, juntament amb els seus respectius comandaments. La II optiada, la constitueixen trenta-dos soldats romans de banda de música, que es desglossa en quinze cornetes, inclòs el botzinari, dotze timbalers i tres bombos. Desfila cada Divendres Sant en la recuperada processó dels Sants Misteris.

Una altra esquadra molt popular és la de Sant Hilari Sacalm, on, des de fa gairebé més de tres segles, s’hi celebra el Viacrucis Vivent. El seu treball és dels més durs de la representació de cada nit del Divendres Sant, ja que durant les tres hores que dura l’acte segueixen el ritme dels tambors marcant el pas i seguint el so de les llances. Setanta armats desfilen en fila de tres, dirigits pel “capità manaia”; marquen el pas curt durant el Viacrucis i el pas ràpid un cop aquest ha finalitzat. Els armats de Sant Hilari estan formats per: tres homes a cavall, dos lictors, dos arquers, catorze tambors, catorze trompetes, sis bombos, un capità, un centurió, setze soldats, un portador de l’estendard, un portador de Jesús i el portador dels lladres.

A les terres tarragonines la presència de les esquadres romanes és també rellevant. La relació d’aquests maniples, l’encapçala la cohort romana de la processó del Sant Enterrament de Tarragona o Armats de la Sang, amb el seu origen l’any 1758. La formen el capità manaia, el trompeter, sis tabalers i trenta-dos soldats, espècie de cohort dels pilatus que recorda les antigues cohorts que guarnien Tàrraco en època romana. A més d’aquesta cohort, la Setmana Santa de Tarragona disposa de l’esquadra del Gremi de Marejants de Tarragona i els Armats del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre.

Reus té també tres esquadres: els Armats del Sant Crist de la Sang, els Armats de la Confraria de Nostre Pare Jesús del Calvari i els Armats de la Germandat de Sant Just i Pastor. Altres pobles tarragonins conserven també aquesta tradició: Riudoms, la Selva del Camp, Flix, el Morell, el Vendrell, Riudecols, Montblanc, el Pla de Santa Maria, Vilallonga del Camp, la Palma d’Ebre, Alcover, Constantí, Vilaplana, la Pobla de Mafumet, els Armats Pretorians de l’Arboç i els Armats de la Confraria de la Creu de Torredembarra. Aquests darrers van cada any a Tarragona la tarda del Dimecres Sant, amb els seus uniformes blancs, per encapçalar la processó del Dolor, organitzada per la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió.

Manaies

Encara que el folklorista Joan Amades fa venir el nom de manaies d’una anècdota antroponímica, l’origen d’aquest nom pot portar-nos a una derivació de maníquil, unitat de tropa romana, que s’empra preferentment a les comarques gironines.

Els manaies més antics són els de la Congregació dels Dolors d’Amer, que daten de l’any 1710, tot i que la tradició es perdé, fins que l’any 1985 un grup de veïns del poble van recuperar-los. Actualment en són cinquanta que encapçalen tots els anys la processó dels Dolors, en el divendres anomenat de Dolors i la de l’Enterrament, el Divendres Sant.

Besalú té un grup de quaranta-vuit manaies amb les arrels històriques datades el 1763. Pertanyen a la Congregació dels Dolors de Besalú, i tots els anys participen en la processó de la Mare de Déu dels Dolors. A les Planes d’Hostoles hi ha un petit escamot format per dotze manaies, els tamboners i l’anomenat caga-calces, que és com es coneix en aquesta població el capità manaia. Banyoles en té un grup molt nombrós, format per 103 soldats. Desfila en la processó dels Dolors que se celebra en la capital del Pla de l’Estany el Divendres de Dolors.

Al Gironès es troben, entre d’altres, els Manaies de Llagostera, amb trenta-cinc components, que encapçalen la processó del Divendres Sant: “[…] un escamot de soldats romans amb llances i sabres armats, coberts amb vestits virolats, i amb espardenyes amb vetes vermelles enrotllades per les cames, i casc amb crinera. Tots llueixen unes barbes postisses, negres i abundoses que els donen una aspecte ferreny i brau que espanta les criatures […]” (Coses de Llagostera de Rafel Mas, Barcelona 1876).

La primera dada documental dels Manaies de Girona, potser els més representatius i nombrosos de tot Catalunya, es troba l’any 1751, en què quatre manaies custodiaven el “misteri” del Sant Sepulcre. Des de llavors aquests personatges participen, tot encapçalant-les, en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina. L’any 1940, després de la guerra civil, vint-i-sis manaies refundadors van permetre la recuperació de l’antic Maniple de Manaies, avui format per 119 soldats, constituïts en confraria sota l’advocació de Jesús Crucificat. Altres poblacions de les terres gironines, com ara Mieres, Figueres i Blanes, tenen grups de manaies.

Les manages de Verges són setanta armats que participen en la representació de la Passió de Crist, a la plaça de la vila i en la processó que inclou la Dansa de la Mort, en la nit-matinada del Dijous Sant. L’arenga del centurió, les pendolades del capità manaia a dreta i esquerra durant la processó, el voleiar de les capes vermelles, el so del timbal i el picar de llances fan d’aquestes manages un dels grups més peculiars i originals de la Setmana Santa a Catalunya.

Estaferms

Per a cloure la geografia de les cohorts romanes o esquadres d’armats de Catalunya, cal fer esment dels anomenats estaferms. Hi ha qui assenyala que aquest nom procedeix de l’italià stafermo, referit als ninots giratoris de fusta que utilitzaven els cavallers de l’edat mitjana per als seus entrenaments. A Sant Vicenç dels Horts, però, diuen que el terme fa referència a un guàrdia que “està ferm” per a protegir o separar, en el seguici del baró de Cervelló, de la resta de públic en els actes de la processó. Mentre que a Besalú són del parer que els estaferms es diferencien dels armats, pel fet que són els més “ferms” fent l’escorta de la Mare de Déu. Els primers estaferms de Besalú es van inspirar en els soldats de l’antiga guàrdia dels comtes de Besalú, els quals, encara mig vestits de pagesos, amb la camisa blanca, la faixa i les espardenyes de vetes, agafaven la llança i el casc per a formar la guàrdia de la Mare de Déu.

Solament es tenen referenciats tres grups d’estaferms: els de Sant Vicenç dels Horts, al Baix Llobregat; els de Besalú i els de la Confraria de Sant Anastasi de Badalona, que tenen com a funció, a més de participar, organitzar la processó del Silenci o dels Misteris, la nit del Dijous Sant. Els estaferms de Badalona tenen també una altra data assenyalada, la de l’11 de maig, dia de Sant Anastasi, patró de la ciutat. En aquesta diada porten la imatge del patró en la “passada” o processó de la tarda, abillats amb l’uniforme de soldat romà, pel fet que, segons la tradició, sant Anastasi, fill de Lleida, fou un guàrdia pretorià convertit a la fe i decapitat a la platja de Badalona.

Actualment es viu una espectacular revifalla de la tradició dels armats, que es reforça en les trobades d’armats i manaies de Catalunya, la primera de les quals tingué lloc a Girona l’any 1990. La segona se celebrà l’any 1999 a Banyoles, i el 2004, a Mataró. Paral·lelament s’han organitzat trobades en l’àmbit comarcal i diocesà. N’han estat seus ciutats i pobles com Montblanc (1992), la Selva del Camp (1993), Camprodon (1995), Flix (1995), el Vendrell (1996), Riudoms (1997), Constantí (1998), Banyoles (1999), el Morell (1999), Besalú (2000), Alcover (2000), Martorelles (2001), Vilallonga del Camp (2001), Montblanc (2002), la Pobla de Mafumet (2003), Manresa (2004), Sant Vicenç dels Horts (2004) i el Pla de Santa Maria (2004).

Els portants del sant crist

Una altra revifalla entorn de les processons de Setmana Santa i dels viacrucis quaresmals és la dels portants del Sant Crist, que tenen la missió de portar la venerada imatge del Crucificat en els actes centrals de la Setmana Santa, com són el viacrucis matinal del Divendres Sant i les processons, principalment la del Sant Enterrament. Cal esmentar dos tipus de portant: aquells que ho són esporàdicament o per tradició, ja que és costum en molts pobles que la funció de portants sigui executada pel jovent del poble, generalment els quintos, o bé pels homes casats. Altres ho són pel fet de pertànyer a un cos constituït formalment en confraria o pia unió, reconeguda per l’Església com a tal amb el privilegi i honor de portar en processó la imatge del Crist crucificat. Ho fan amb tota dignitat, revestits amb les seves túniques o vestes, generalment de color negre, amb unes corretges especials per a sostenir el considerable pes del “Sant Crist gros” de la parròquia, i amb l’escut penjat al coll, signe de pertinença a un cos de portants. Cal entrenament, esforç i entusiasme en la seva funció. En algun d’aquests cossos, com és el cas dels Portants del Sant Crist de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida, el relleu del portador de la Creu, en el decurs de les processons i viacrucis, és un moment privilegiat d’emoció continguda i de destresa.

La tradició d’aquestes pies unions o cossos de portants arrelà amb força al segle XVIII, moment de la màxima esplendor de les manifestacions populars i religioses de la Setmana Santa. Però des de temps més reculats, marcats per les penúries de la població i agreujades per les pestilències, hi havia penitents que participaven en les processons penitencials i de rogatives portant el Crucificat. De mica en mica aquells penitents esporàdics van anar agrupant-se en confraries, que donaren oficialitat religiosa al fet de ser portant. La tradició s’ha mantingut d’aleshores ençà, de tal manera que avui els cossos de portants del Sant Crist no solament són presents en molts dels nostres pobles i ciutats sinó que els darrers anys han viscut un nou impuls.

L’any 1932, la Pia Unió de Portants de Catalunya, en una trobada celebrada al monestir de Montserrat, féu ofrena a la patrona de Catalunya d’una imatge del Crist Crucificat, des d’aleshores venerat en una capella lateral de la basílica. Aquesta ofrena mostra fins a quin punt la tradició de l’anomenat cos de portants era estesa arreu de Catalunya, de tal manera que s’erigí una pia unió que els aplegava.

Segons testimoni directe d’antics portants, abans de la guerra civil de 1936-39 era costum fer una trobada un cop l’any a Montserrat en què portants de tot Catalunya hi pujaven amb els respectius santcristos. Aquesta tradició es va recuperar l’any 1996 per iniciativa del Cos de Portants del Sant Crist de l’Agonia de la parròquia de la Mare de Déu de la Pietat de Vic. Després d’una seriosa tasca de documentació de cossos de portants existents a Catalunya, fou convocada la Primera Trobada de Cossos de Portants del Sant Crist de Catalunya. Hi participaren 850 portants pertanyents a més de 75 pies unions. Des d’aquella data cada any els portants de Catalunya s’apleguen en una població diferent per fer-hi l’anyal trobada de convivència i germanor, però també d’oració i veneració del Crucificat, organitzada per les confraries o cossos de portants dels pobles o ciutats amfitrions.

La segona trobada tingué lloc a Vic l’any 1997, amb motiu de la festa de l’Exaltació de la Santa Creu. La tercera a Mataró, organitzada pel Cos de Portants del Sant Crist de la parròquia de Maria Auxiliadora. La quarta a l’Arboç, el 1999, convocada pel Cos de Portants de la Germandat de la Puríssima Sang. Vilanova i la Geltrú en va acollir la cinquena l’any 2000, organitzada pel Cos de Portants del Sant Crist de Santa Maria de la Geltrú. El Vendrell en fou l’amfitriona el 2001. La setena fou organitzada pel Cos de Portants del Sant Crist de Sant Martí d’Altafulla. Manresa fou la seu de la vuitena trobada, el 2003, organitzada pel Cos de Portants del Sant Crist de l’Associació Reparadora de Pius IX. Sant Adrià de Besòs acull la trobada del 2004, a les quals segueixen Lleida i Badalona.